3 de gener. Els tios que arriben tard

No, el títol no fa referència a l’hora d’arribar a les reunions familiars (que en alguna ocasió, també) sinó al dia en què et vam vore per primera vegada. I és que, eixe 3 de gener de 2009 ja feia quasi una setmana que havies vingut al món i nosaltres encara no havíem pogut complir amb eixa tradició de sostindre al braç, encara que fora per una xicoteta estona, al nounat. Tan desitjat, tan esperat, tan volgut i resulta que, en nàixer, hem d’esperar un munt de dies per poder vore’t. Sempre tindrem eixa espineta clavada.

Estàvem a Madrid per motius de feina i encara recordem l’alegria que ens va donar saber que havies nascut: el nostre primer nebot, per a qui havíem fet un gran nombre de plans, molts dels quals eren tan desficaciats com regalar-te un ordinador abans de fer l’any o fer-te faller de la Cambro, i d’altres que sí que vam poder fer com quedar-nos alguna nit amb tu per cuidar-te.

Estàvem al 2008 i, tal vegada tu i altres joves de la teua generació ara no ho podeu arribar a entendre, però aleshores no existia WhatsApp ni cap tipus d’aplicació que permetera l’enviament instantani de les fotos del teu naixement. Sí que hi havia correu electrònic, però encara no s’havien estés els mòbils intel·ligents i era necessari engegar un ordinador i descarregar la foto des de la càmera per a fer arribar la imatge, una feina, com veus, molt més lenta que el que es fa ara. Per això, l’espera encara es va fer més llarga. Sí, Emili, vam tardar sis dies en vore la teua careta per primera vegada.

A Madrid, parlàvem de tu a tota hora, com si ja res més importara i, tot i que estàvem bé perquè havíem decidit passar Cap d’Any allà, només pensàvem en tornar per a poder conéixer-te. Era el que ocupava les nostres converses. Teníem clara quina seria la primera feina en arribar: sí, anar a conéixer-te. Sense descarregar maletes, sense passar per casa a avisar als nostres pares que havíem arribat del viatge i estàvem bé. La primera parada del cotxe d’aquell dia va ser el teu pis del passeig Colom.

Com oblidar eixes hores. Eren dies amb un contrast de sentiments brutal a la nostra família i tu et vas convertir en l’escapatòria dels moments difícils que estàvem vivint, l’alegria que trencava el gris que s’havia instal·lat a casa unes setmanes abans. Tot i això, podíem amagar eixa emoció que ens donava poder, finalment, tindre’t als nostres braços i desitjar per a aquell ésser tan fràgil, tan menut, tan innocent, la millor vida possible i un camí on es compliren tots els somnis, com el de convertir-te en president de la teua estimada Falla la Dula.