Dia de la Dona

8 De Mar

“NO” als prínceps blaus

Estava cansada d’escoltar sempre la mateixa cosa. Tots li deien, contínuament, com s’havia de comportar i com no. «No faces cap carassa», «deixa de córrer com si estigueres boja», «sigues més delicada», «sigues menys masculina…» Tots aquests més un llarguíssim etcètera de comentaris que havia de suportar cada dia.

Supose que vos estareu preguntant el perquè… Doncs, perquè Cornèlia, la protagonista d’aquesta història, era la princesa hereva d’un país petit amagat entre les muntanyes dels Apenins. Allí vivia sotmesa a un infinit nombre de regles que havia de seguir per tal de ser la princesa perfecta que els seus pares desitjaven. I, a més, des dels setze anys ja sabia qui seria el seu marit, perquè son pare havia emparaulat un matrimoni amb Jordi, l’hereu d’un altre regne veí. Un jove fastigós, si m’ho permeteu afegir. Cornèlia no guardava cap bon record de les vegades que havia coincidit amb ell, perquè aquest necessitava ser el centre d’atenció constantment i sempre estava dient com la protegia i que ella no podia viure sense ell. Però, això eren mentides, tot mentides.

Per tant, quan anunciaren que un perill planava sobre les muntanyes dels Apenins i que un drac intentava fer-se amb el seu domini, la princesa va decidir enfrontar-se personalment al perill i protegir les seues terres, perquè ja estava farta d’haver d’esperar asseguda com sempre. Consegüentment, va aconseguir arribar fins al cim on reposava el drac ja que havia agafat una de les motos que empraven els guerrers i que permetien pujar qualsevol superfície, encara que aquesta fora molt empinada.

No obstant això, en enfrontar-se al drac, allò que ella pensava que seria una batalla es va convertir en un fet que li canviaria la vida, perquè no l’esperava un animal ferotge i malvat com li havien fet creure, sinó una criatura amb seny i molta història al seu darrere. El drac, que va confessar que s’anomenava Joan, li contà a Cornèlia que ell no volia fer mal a ningú i que havia hagut de viure amagat des de feia uns anys perquè Jordi desitjava veure’l mort més que altra cosa en la vida. També estava molt preocupat, va afegir, pels de la seua espècie, perquè temia que Jordi els fera mal (tan cegat estava per la ràbia el príncep).

Després de la llarga conversa mantinguda, de la qual Cornèlia sempre guardà un bon record fins a l’últim dels seus dies, la princesa va decidir que parlaria amb son pare perquè habilitara un zona al regne on els dracs pogueren viure tranquils i en llibertat. Son pare fou fàcil de convèncer perquè, mentre ella estava a les muntanyes, va ocórrer un succés sobtat a palau que va trastocar tots els plans del rei: un soldat va descobrir que Jordi estava intentant atacar el regne. Per tant, després d’aquesta funesta notícia, el rei no va poder fer altra cosa més que escoltar la proposta de Cornèlia i prometre-li que mai més decidiria el seu futur per ella.

Pel que fa al príncep, Jordi, fou finalment acusat de traïció quan es descobrí que estava mantenint correspondència amb Felip, un dels reis més malvats que s’hi recorda, per a demanar-li ajuda en la conquesta del regne de Cornèlia, i per tal motiu hagué de fugir d’aquell lloc. Diuen els mercaders que van de poble en poble que l’última vegada que el van veure vagava perdut per les muntanyes, perquè, tot i que ell presumia que sabia orientar-se pels Apenins amb els ulls tancats, aquesta era una altra de les seues mentides.

I un poc per ací, un poc per allà, alguns personatges van canviar el conte…