APARENÇA (pàg

APARENÇA

La següent obra de teatre en vers, estructurada en 5 actes i 9 escenes, transcorre a Gandia-Venècia, la llacuna de les aparences, un lloc fictíciament real on els personatges no són sinó titelles dels Grans Titellaires, polítics i càrrecs que amb els rems de la mentida i les promeses fan navegar les gòndoles de la falsedat i la doble moral.

Intervenen, obrint l’obra, dues damisel·les doncs dues són les veus que sovint mantenen el diàleg intern de dones i homes; dues les cares que hi tenim; dos els pols de la nostra personalitat (a casa i al carrer); dos els extrems amb què categoritzem la realitat: veritat o mentida.

La representació continua a Gandia-Venècia, l’indret que existeix sobre terra que sura sobre les aigües que amaguen la podridura, un teatre de titelles, amb els següents personatges:

VEU D’UN FUTUR PASSAT: Soc la veu que s’anticipa, qui es va avançar al present, qui va esbrinar al futur el que ja estava malfet. Amb els ulls atemporals, encuriosits, sense por, vaig intuir el dolor que, com pedra de foscor, cauria sobre els nostres noms. Amb una veu que és un tro vos descriure allò passat que encara és present i dol.

HOME AMB CAPELL PÚRPURA: veu de la ironia i la suburbial, qui tracta d’avisar als ciutadans de la mentida en què viuen. VEU DE LA CONSCIÈNCIA: espurneig del pensament col·lectiu que, en l’acte de la reflexió en voler no tancar del tot els ulls a la realitat, parla paraules que tallen el que es veu, descarnant la mentida. JOVE AMB VIOLÍ: enamorat i apassionat jove que espera l’arribada de la seua amada i d’ella el que mai no obtindrà, doncs l’amada no és qui sembla ni l’enamorat qui vol aparentar ser. TELMUS, EL TITELLAIRE MAJOR: espavilat i hàbil titellaire que amb pas ràpid, compàs de 2 per 2, aconsegueix tindre a les mans la creueta dels titelles de Gandia-Venècia i que facen realitat, per a ell, una satisfacció que no té limitacions. GRUP DE TITELLES: personatges que naveguen sobre la gòndola fallera, disposats a obeir al titellaire major. METGE DE LA PESTA: doctor d’obscura aparença i gran saviesa que afronta la tasca, impossible, de trobar l’antídot per acabar amb una nova epidèmia, la pesta de les fake-news MIM: personatge que va cobert amb paraules i sons, representant els mitjans de comu nicació, que mimen el que els “amos” de cada mitjà volen perquè els ciutadans vegen només una part, la que els interessa, del que esdevé a Gandia-Venècia. DIANA: dona que amb les seues dues cares és capaç de somriure a aquells que després utilitzarà i donar el que després, sens dubte, esperarà retornar. ALANDETE: gondoler que pateix egolatria autoimmune, gest fix, de complaença, i de no haver trencat un plat, disposat a... TOT. Així doncs, disposeu-vos, lectores i lectors, públic llest i intel·ligent, a llegir aquest teatre que no deixa indiferent. Teló amunt... comencem! AUDIOCRÍTICA "Màrtirs 2020"

ACTE I

ESCENA PRIMERA: DAMISEL·LES EGÒLATRES

Sobre la llacuna de Gandia-Venècia, desperten els carrerons i els empedrats carrers, molts d’ells convertits encara en secrets passadissos que només coneix el vent.

Les cases senyorials, com damisel·les egòlatres i presumides, obrin les finestres al dia.

Sembla que el Sol, desdenyant les estreles joioses amagades que encara guaiten encuriosides enmig de la foscor, ha donat l’ordre, amb un raig rebel, que la vida vibrant, els colors, el ball i l’alegria s’òbriguen pas per la pell de pedra de la luxosa llacuna.

Dues dames ens parlen. Els seus cossos, vestits amb teles brodades i espillets cosits amb puntades quasi invisibles, s’aboquen a la finestra respectiva per acostarse, l’una a l’altra, i assegurar-se que les seues paraules creuen la distància que separa els dos palazzos on viuen.

VEUD’UNFUTURPASSAT: Sobtadament, em cal dir, l’escena es torna en miratge doncs un vendaval subtil en mil trossos esmicola la realitat que has llegit.

A parlar comença ara una veu que no té so, però ferirà la calma d’un present que és gran quimera: ningú ho sap, però a Venècia

un virus ben letal

emplenarà la ciutat de dolor i gran tristesa. Mentrestant, mentre ell arriba, tot vestit de malaltia, continuarem en relat sobre un present que és passat, doncs què és el temps, a la fi, sinó la més estranya mentida?

DAMISEL·LA1:Adrienna,lateuacaraéspintada comelteunomtéamagat: per un costat està clara iperl’altre,foscaestà. Peròdelvestitqueportes, cenyitcomelmercader nugalacordaalabossa onamagaelsseusdiners, noméspucdir-teunacosa: deixaràsmeravellats adamisel·lesinobles, a pobres i passejants imésd’un,n’esticsegura, en veure com el teu pit, ferm,tendre,dolçicarnós s’abocaperl’escotfi, cauràdetosdesmaiat i a terra els ulls obrirà per tornar-los a mirar...

DAMISEL·LA2:Italvegada,sialçaelcap, malgratelmareigielmal quefaalsullsquanhihadesig, li caurà la mascareta iquèveurem,alafi? Unnoble?No!Ungransenyor? Crecquel’enganyjacaurà comdelsullsirremeiable caul’antifaçdesnuat quanlamentidajaésnua iesveuclarafalsedat. Però, Giovanna, no escoltes lamúsicaielguirigall quealaplaçajas’acosta perdonarprincipialball? DAMISEL·LA1:Pocfalta,sí.Enunno-res laplaçaielscarrerons s’emplenarand’alegria; derostresbenconeguts quedesconegutsseran quantrobenl’amagatall enladisfressaimentida quevesteixalcarnaval. Percert,crecqueenguany lajovedonad’Ambrosi hatingutlagosadia dedisfressar-sedejove. Bigot,jaquetaicalçons l’agosaradadurà perquè,comellajahadit, lamentidailadisfressa podenservestitsbenfalsos alcarnavaldeVenècia.

ACTE I

ESCENA SEGONA: HOME EMMASCARAT

Pel carrer estret que separa les dues cases, un home emmascarat que camina, s’atura, alça el cap, cobert amb un barret de color púrpura i fixa el seu esguard en l’escena de les damisel·les.

VEUD’UNFUTURPASSAT: Ara bé, amb tots els vostres sentits, heu de parar atenció: l’home caminant i llest

les damisel·les xerraires i allò que, tot seguit, el relat passarà a contar-vos ara, pertany a un passat tranquil, tot i que estava emplenat d’embolics i de mentides, fins que el futur que aguaitava dins l’amagatall del temps, va obrir la seua bocassa i amb veu de tro atordidor el seu nom en alt va dir:

em coneixereu com Covid

quan siga l’aire mortal que vos furte, a poc a poc, les vostres restes exigües d’alegria i llibertat. De moment, per no ser cruels, continuarem al present d’aquesta obra singular. Tornem a Gandia-Venècia on un home encapellat amb gran passió reflexiona. HOMEAMBELCAPELLPÚRPURA: Damisel·lesqueparleu paraulesquese’ndul’aire elqueesteufentnosabeu, però sou la cara i creu d’aquestgegantímiratge: larealitatésmentida, falsespillonensmirem i,denosaltresdiem elqueensconvécadadia. Estem on ens cal estar, auncarnavaldedisfresses onl’antifaçnegreamaga delcovardlagrisamirada; on un capell i una ploma unatúnica,unvestit fand’uninsectepodrit, avariciósimimètic políticqueparlamolt ipocfarereelmiratge. Benvolgudesdamisel·les, senseadonar-se’nfeuja representació parlant delqualpassaalcarnaval deVenèciaodeGandia, desdeCoreaalMercat delPradoalCarrerMajor... Elcarnavalmésfal·laç éselcarnavalqueacaba ambelsninotsindultats, lescomissionsdisfressades decollad’amicsiamigues ielsbanderinsatorgats perunimpulsqueéselèctric iassenyalaalsendollats ambunditmésquepatètic. Parleu, parleu, més us val estar al balcó parlant, perquèquanbaixeualcarrer, elcarnavalmentider s’engoliràelpensament ideixarà,comtotssabem, ladisfressaqueensfahumans. Mentreparleu...jome’nvaig agaudirlagranmentida d’aquestcarnavalqueté com a nom nostra Gandia.

ACTE II

ESCENA PRIMERA: EL QUE AMAGA L’APARENÇA

VEUDELACONSCIÈNCIA: Homesidones,jovesigrans, -desprésd’unanygris, ambgrisesveritatsrespiren contents. Gran ànsia els ocupa, ialagolaamarga senten llibertat doncselquesísón podenamagar. Ésjacarnaval,eldias’allarga lalluna,denit,tambéelsacompanya. Ballaquinoparla. Ballaaraquicalla. Sitensporquealtreveja elteunasdementider, elqueprimerhasdefer és triar bé la carassa.

Sielquenovolsésmostrar queetsungarrepadepor, posa’t una capa al coll iunbarretdereioreina. Notinguesporaquestsdies, on els carrers són els rius emplenatsd’aiguapodrida. Ningúpodràdirqueetsfals, perquèlabalançaquepesa laveritatilamentida tambédisfressadaestà, desdel’albafinsalanit desdelaplaçaal’ermita.

Un xic jove, vestit amb roba cosida amb teles engalanades i luxoses, toca el violí a un cantó d’un dels carrers principals de Gandia-Venècia. El seu rostre està cobert per una màscara amb expressió somrient, dolça. Les mans, mentre toquen l’instrument, semblen un vall de cortines doncs de les mànegues de la seua jaqueta sobreïxen unes randes exageradament descomunals que, irònicament i metafòrica, amaguen la pell rasposa a causa del treball que cada dia, de sol a sol, ha de realitzar per dur-se un bocí de pa a la boca.

“Quinfrediquinahumitat!”, pensaelmúsicquenohoés convertit i improvisat ambuninstrumentllogat perquènotécapgallet.

Peròaladamaqueespera havolgutimpressionar. El violí, posat al muscle, cobreixambmoltaelegància unforatdeladisfressa, usadapermésdecent. Quèdiferentéslatela! Quèdiferentsónlescoses! Quèdiferentsensomtots quanuninstrumentdaurat, unfalstítolounfalsmàster ensfaserquimaiserem ielscognoms,desernormals, passenalsde duc o comte! JOVEAMBVIOLÍ: Cal espavilar-se aviat, moureàgilmentlesduesmans ifercomquesétocarunvals ambaquestesgastadescordes. De violins jo no sé res, nidepianos,niguitarres, méshesentitquealesdames elsmúsicssempreelsagraden. Novolmúsicaladama? Músictalentóstéací quemoulesmanssempreigual itraudelviolídossons: unqueés,peratzar,moltdolç ialtrequebénosesap si és do, si sol, si fa, peròaladonafarà caurerendidad’amor. Amor...paraulapermisomniada totsabentqueesdesfà comfaunflocdeblanccotó quanlaferidaéscurada. Però,deixem-nosdemúsica, departituresisons... Comseràlabelladama queesperaelviolíielcor? Seràdolçaicandorosa? Detendreesperit,somrient? Esveltaflorobengrossa? Seràflor?Seràramell? M’hopregunteambmoltdeseny: siladisfressaqueporte ésmentidadelloguer, comésquesemblaunregal quehacaiguthuidesdelcel? Ai,jo...cavil·larnovull queemdescompteamblesmans ielsmovimentsquehedefer, per convertir el violí en el més bell instrument, emdeixarandescobert. Esperaréqueladama quanemvejas’enamore i,senseperdreméstemps, alsmeuspeussigarendida.

D’un lloc indeterminat, invisible, però audible, sona una veu. Indiscutiblement no es tracta d’una de les persones que recorren els carrers de Gandia-Venècia festejant el carnaval. Pel seu to, greu i fosc, més bé sembla que és la veu d’un esperit, d’un fantasma... VEUDELACONSCIÈNCIA: Iquèpensesquefarà quanforat,violí,disfressa i el carnaval acabat mostrenlateuapobresa?

(La misteriosa veu, que ha començat a parlar i que, amb ironia, eleva el to fins a clavar-se pràcticament en l’oïda del músic, és, sens dubte, la veu de la consciència, aquella veu que amaguem, com amaguem les nostres mentides, secrets, mancances, desitjos, pecats... Una veu que malgrat que, de vegades, ens fa la impressió d’estar adormida, ben desperta s’alça quan arriba el moment i ningú no ho demana. La veu, després de la primera pregunta continua sonant, ferma i inquisidora, tot al contrari que els polítics de l’oposició, que parlen amb veu impostada i falsa).

Notensporquelamentida córregaienfugiretdeixe amb la teua veritat, sensedamaniromanç? Noetpreocupaquel’espill estrenquecomfanelsdies ilanitfoscaaparega pintantdenegreelquehiha? Noetpreocupa? Notenspor? Notensconsciència? No...? JOVEAMBVIOLÍ: Callamaleïdaveu. Calla i escolta el violí. Silencialesreflexions. Ballem tots junts, tu i jo, finsqueladamaaparega.

ACTE III

ESCENA PRIMERA: TITELLES I TITELLAIRES

L’escena mostra un teatre de titelles, perfecta i metafòrica representació de la vida i, a Gandia-Venècia, del món faller. El titellaire major, un home de certa grossària, ampul·lós i erecte, tant com la creueta dels titelles que, amb molta mestria i habilitat mou, somriu sense pensar en cap moment que algú li puga fer ombra.

VEUD’UNFUTURPASSAT: Però...el futur fa presència i es barreja amb el passat fent del present parany on només ens cal mirar amb atenció i agudesa. Lentament, sense adonar-nos la malaltia va ocupant els carrers i les finestres, les cases i les botigues els parcs de Gandia-Venècia i fins i tot nostres boques

que comencen a tapar-se

amb la blava mascareta. On està ara el món faller, l’univers de cartró i art, de paraules enginyoses que com verí dolç de serp infectava la consciència? On està el cor dels ninots? Què passa pel cor pensant del titellaire major després de deixar contents als titelles de la cort i ha d’encarar-se per dir que potser el virus atroç s’emporte del calendari el mes de març esperat? Ai, les paraules dites, les promeses i altres bens que els titelles esperaven! Com aigua de pluja i vent el futur s’emportarà quan arribe el trist moment. Mentrestant, millor serà fingir que res no sabem del que encara no ha passat. Tornem a Gandia-Venècia, al titellaire major, que ara té de rei del món la seua redona aparença.

A l’escenari, l’obra Elsborregospremiats comença a representar-se. El gran titellaire, Telmus, no té prou mans per a moure els titelles, doncs ja se sap que es pensa que és l’únic titellaire hàbil per fer que els putxinel·lis facen el que s’espera.

VEUDELACONSCIÈNCIA: Ai...! Encara com... Un titellaire valent quefaelquesemprevol inoelquedemanalagent enelfonsésgrantitella delaseuavoluntat. Perserl’amodelteatre, del’escenariidelmón, perdelscabellsil’alé peròelpoder...aixòno. Bendretquedesfilaicamina! Bendretquesaludaiballa! Somriuambelsllavisfalsos i amb apretons delesmans pacta pactes en secret. Aquestqueanysfamésquecent queéstitellaireifaller desd’unsetialinvisible delqualnopotcaureell. Escoltemelquediran personatges,decorats ititellesdecartró. Descobrimjal’argument perquèenrealitatserà elquebenprompteveurem alfalsmóndelmónfaller. TELMUSELTITELLAIREMAJOR (Mou un grup de titelles que són personatges amb màscares de borregos): Sensepor,sensetemor, ambgrangoig,granalegria, quèbonicésser borrego! Viurelafalsautopia quemaipassaràres doncstenimaltitellaire queenssubjectaambelseuamor. VEUDELACONSCIÈNCIA: Noserà,babauseterns, quenoagafalacreueta, sinóquevosténugats delscollons,doncstél’aixeta dela famiglia fallera? Noseràquevosvebé durde borrego carassa perquèl’interésheu d’arreplegar-lilababa? GRUPDETITELLESAMBMÀSCARADE BORREGOS: Tuqueensmousdebaixadalt... Tuquetensgegantcervell... Tuquehasfetlacavalcada comdiasensepadellarga, jaquecomençadevesprada idematinadaacaba... Tuqueorganitzesuncongrés, quemésquefallerésfalla, onlaveritatésfarsa ielspactes,quesónsecrets, sónmésquesecretsgrandaga quelesingènuesesquenes quanfanlavoltatravessen i ací no ha pasado nada VEUDELACONSCIÈNCIA: Beeeee, beeeee!, belen contentes els borregos, les ovelles, mirantlacaradepa deTelmuseltitellaire, confiadesipensant quesónanimalssagrats perquèTelmus,homegran darrered’ellesestà inogosaràningú ni tocar-les, ni mirar-les... Aiquegraningenuïtat quefaqueel borrego balle! GRUPDETITELLESAMBMÀSCARADE BORREGOS: Telmus,nostrerei,grantitellaire quet’apuntesaallò eco ihasdeciditpelsteusnassos donarbanderinsamanta alesfallesecològiques! Quècontentsestemnosaltres pensantque,gràciesatu, lesfallesnotindranplàstic, niresidus,nibetum. Peròhauràsd’espavilar iferelsbanderinsd’aire, Fer-losensèriei del xino perquèsiencadacategoria

elquearajadonaràs no és un premi... serà un trio! Apanyatsestem,granTelmus! VEUDELACONSCIÈNCIA: Beeeee, beeeee!, beleu contents borreguets iovellesgrans, quèesteuesperant,elspremis? Per vosaltres no seran.

Encarahodubteu,animals? Aiquedolçaéslaignorància queveucerteslesparaules inoveuenlafal·làcia! GRUPDETITELLESAMBMÀSCARADE BORREGOS: Tenim un titellaire coach queensentrenaperguanyar!!! Tenim un coach titellaire queensentrenaperguanyar!!! VEUDELACONSCIÈNCIA: Per ser com Benipeixcar, fetesdesuroisurar pelmardelsmateixosdesempre? Peròvostéembadocats aquesttitellairegran quetédesuroelseucap? GRUPDETITELLESAMBMÀSCARADE BORREGOS: Telmus, a la història passaràs per haver llevat els premis a la comparsa i carrossa, quenoéscasmalgastar! VEUDELACONSCIÈNCIA: Mira, així pensa estalviar dinersdelseupressupost, fetamidapergastar en amistats i sopars. Persiencarahodubteu calcomençarlacampanya perquèeltitellaireguanye novament les votacions eixesquesempre...ellguanya. Nosen’heuadonat,bajoques, quenoméshihauncandidat quevospuga federar, queperaixò,perpensar, notécabellsiestàcalb?

De sobte, d’entre els titelles, avança un titella que no té la màscara de borrego sinó d’un altre animal.

TITELLALLOP: Deixeu-mepassar,ramat! Prouhihajadebelar iafalagaralgranTelmus. Quivulgaserafamat, adorativenerat, tambéunpreuhadepagar. Penseuquedebadesés regnarunregnedefalles onhihaparanysitrampes on cauen els borreguets? Jonosoc,malgratquehosemble titella ni borreguet. Séquejugaral’esquena, ferunacaradavant iperdarrereunaaltra ésfidelassegurança per ser brillant animal i als borreguets mossegar, menjarlacarnbentendra... VEUDELACONSCIÈNCIA: Vetacíquehaaparegut lafalsedatconvertida enunsinceranimal: sensepordiuveritat idels borreguets faburla. Elllop,ambuncognom queéselPRADO, udoladediaidenit perpoderatemorir afalleresifallers acomissions,banderins ifinsitotalsllogaters quelloguenninotsfallers perfergranelquenoés tirantdebutxacaicara. Comcaminaelllopufà!!! Quinegòlatramésgran!!! Ambquinmenyspreuaramira els borreguets al seu pas, segurqueeltitellaire, elsbanderinsielsgranspremis peraellguardantestà!!! Comudolaelllopfarsant!

ACTE IV

ESCENA PRIMERA: LA PESTA

Una xarxa envolta l’aire, el dia i la nit. Gandia-Venècia dorm sota una xarxa de fils d’aram invisibles, i hom pot pensar que inservibles. Els vianants, siguen persones, idees, pensaments o sentiments, amb prou feines avancen perquè el pes, implacable, d’aquesta xarxa, els impedeix el pas amb una força innegable.

A l’extrem Nord de Gandia-Venècia es troba un lloc on hi ha un pont especial, visible només per aquells que tenen els ulls invertits i l’esguard a l’inrevés. Són els malalts de trolitis o trombotolitis, grau màxim de trolitis, que afecta un gran nombre de la població d’aquesta llacuna i del món en general.

VEUD’UNFUTURPASSAT: Doncs, mireu, estimats lectors: al futur que ja hem viscut, que encara ens pertoca viure, la “trolitis” també infecta. Ens han fet creure mil coses,

la mascareta ha ballat el més indecent dels balls:

el del “ara sí, ara no”, el del “tal volta, potser”, el ball de “ per ser nosaltres”

fins ací no ha d’arribar el virus nauseabund, que som el centre del món, civilitzats i molt rics... Quina “trolitis” patim! Crònicament ens infectem, però som titella idiota, ombres que no volen llum i pensem que és millor fer inqüestionable veritat de les nostres grans mentides. VEUDELACONSCIÈNCIA: Passeu i entreu, sense por, a la xarxa virtual onlesmentidessónl’aire queensagradarespirar. Mentides,bòfies,grans troles, farsa,aparençaqueésfalsa, xarxaambcaigudamortal ielqueésnegre,semblablanc. Passeuigaudiulaficció delesnotíciesfarsants, mentidesquevanvolant pelcelimmensmentider d’aquestteatrefaller onquivollaveritat desdejunalletifarsa. METGEDELAPESTA: Peròquèdigueuvosaltres? Esticdespertosomiant? Comésquealmónonestem resdelqueensdiuenéscert? Lapestaqueensmatarà iensfaràcaurecomxinxes noéspestanegraimortal sinópestadementides, de fake news diriaunanglés delsqueviuaMarxuquera o passa l’estiu a la platja. VEUDELACONSCIÈNCIA: Elqueensfaltavaeraaquest metgevelldecapçalera! Siéscomelsmoltsquehiha al’hospitalquetenim... mésensvaltindrediarrea quevisitarlaconsulta, otalvegadapreferim alapoliciaqueensmulta per respirar, caminar, obrir la boca i parlar otancar-laquans’acosta. Noséquèseràpitjor, siunapestadementides ocaureenlesmansd’unmetge quenosapdiferenciar unacàriesenladent ounainflamaciódelfetge. METGEDELAPESTA: Davantcontagiosapesta, infecciosacomaquesta, emcaldràmirarelllibre demalaltiesinfeccioses i trobar, aviat, remei perdiluirlesmentides ipoder-lesdistingir delainformacióveraç. Doncs,emdisposaréamirar, primer,elquejaestàdit, perpoder-locorregir ambpomadaantifalsedat: jafatempselgrup sociata vadirqueelfamósTorró eradirectord’orquestra illançàperlafinestra delaxarxad’Internet, baixelstitulars,granmerda. Torróestavamoltofés perquèhaviendesviat alseumòbillescridades onlesmentidesvolaven. VEUDELACONSCIÈNCIA: Quinagrancasualitat! Els smartphones s’enganyaven i a Torró, una volta més, quasiqueelbeatificaven! METGEDELAPESTA: Aveurequètéelmalalt... A examinar-lo ara anem. Pottraurevostélallengua? Quantabrutíciaquehité! Una fake new li he trobat aunapartdelsseusbudells. ÉsunvídeodeDiana quelaposacomsifóra diablessainobatlessa. “Sivolsvotar,votatu, peròguardaenlamemòria queelnasdeDianaés mentiderireincident, tanllargcomlasafanòria”. VEUDELACONSCIÈNCIA: Sociates i dretosets, decolorindiferent, rojos intensos i blaus... Açòsemblaunapartida manegadadetrinquet. Noseràqueunsialtres icomsifóraalping-pong llancenmerdaalparedó l’arrepleguenambraqueta, llancendebotdebraç lamentidad’airefeta comsifóraveritat?

ACTE IV

ESCENA SEGONA: EL MIM

Pels carrerons de Gandia-Venècia notícies i acudits circulen, enmig del carnaval de la mentida i l’engany. Tant s’hi val... els ciutadans, cansats de la vida rutinària, prefereixen el ball de màscares a un ball on la veritat és qui balla.

Sí,sí...jaheregressat amb la meua lletania, anunciant un tancament onjanocapl’alegria. AGandia-Venècia,elmarç seràunmesd’ombres, sensefocnipassejants ambaplaudimentsperpor unagàbiadedolor nosaltrespardalsferits pelmosd’unvirusmortal queensdeixafondaferida. Els carrers estaran buits, elstaütsseranflorsnegres, lesabraçades,records ieldespertar,cadadia, uncalaixdegrisipena. Mesnovoldriaserjo esgarriacriesdolent avançar-me,enelpresent, alfuturqueencaranoés sinómiratgevinent. Pertant,vosdeixaréimaginar queelquepassarànoés mésqueunaugurinocert. Continueu a la llacuna i observeu com ara el mim éscapaçdesermutant icanviar-selajaqueta comeltempscanviaràderostre i portarà mascareta.

ELMIM:De malnom jo tinc El Mim, coincidintambelmeuofici, personaquemoulesmans, cos i cap sense parlar perquèquielvulgamirar pugalliureinterpretar elquedesitgepensar. Sicapaladretavaig diràsquefaigel dretós, peròsienllocdetuestar onestàs,quantuemmires et poses a l’altra part, no seré per tu esquerrós. Noten’adonesquemires isegonsl’ullqueuses demiveuràsunapart? Siaixíés,quiéselmim? Joquemimeelquetuvols otuquepensesquesaps elqueetdicamblesmans? Perprometreelquenoéscert faréaquestgestamblesmans. VEUDELACONSCIÈNCIA: Elmimfaunlleumoviment ques’allargafinsalbraç iquesemblaunpontcordial. ELMIM:Hofarésisoc sociata. Sisoc pepero també. Hofarécomfa“Podemos” malgratque“unidesseremos” hofariatambébé. Pergarantirquefaré renovació o pressupost, unedificigrandiós odelaplatjaunxalet, faréaquestgestquearaveus. VEUDELACONSCIÈNCIA: Quèespensaaquestmentider queobrilesmansilestanca? Creuràqueaquellquemira perveureungestd’elegància s’engoliràlamentida? Polítiquesipolítics, amagsdefumaspirants, diuennotíciesque,escrites, semblen Bíblia i veritat quesegonsontuleslliges cosadistintadiran. I...elciutadà...marejat com si anara en un creuer, entreonesdefal·làcies hadeprendre biodramina pernovomitarmentida. Quinfàsticiquinaràbia! Homnosapquèpotpensar! Creureésunactedefe? Unmiraclevertader! ELMIM:Perfinalitzar,senyors, senyoretesixiquets quèvolenvostésquemime? ADianafentballet? ATorródeperruquer? A Prieto starlette deluxe I de pijo aNahuel? Deixeualcostatlamandra. Elmim,ambelgest,potfer elquelidonelagana. Mentir...sem’hidonabé! VEUDELACONSCIÈNCIA: Somtotsmimssensesaber-ho. Vostéés,comjo,mentider, puntminúsculentreespills deparaulesopaper quelifanpensarquèpensa, quelifansaberquèsap, ique,enelfons,sóncristall quementeixlarealitat. Volsaberquinapromesa hanfetDianaoSoler? Seràsensdubteelpromés segonsescolteenlaràdio una emissora o una altra, oquindiariconsulte, siga ataronjat o roig.

Nosigababauniingenu! Nosigaconfiadaobona! Tingaclarqueeljocd’espills faràpastís,massabona, delmerderquehihaamagat. Malgratquenéttotlisemble, laciutatésungranbany.

ACTE V

ESCENA PRIMERA: LA DOBLE MORAL

VEUD’UNFUTURPASSAT: Vet ací que aquesta escena és vàlida també per mi, que soc temps de l’avenir. Al futur que ja ha passat, inclosa Gandia-Venècia, hi ha una moneda corrent que toquen totes les mans: moneda de fals metall, la de la doble moral, la que juga amb el que és per travestir-lo irreal, per fer-te creure que és blanc allò d’un color estrany. Quan passe el temps ja veuràs com va ser fàcil jugar amb la nostra llibertat sota un ganivet de por. Recordaràs el lockdown,

aplaudiments al balcó,

polítics amb semblant trist que, mira tu quina sorpresa, fins a Portugal viatjaven per fer surf sense tristesa. No imagine jo a un fideu sobre una taula de surf! Malgrat que potser per lleig el virus el respectarà i farà bufar el vent perquè les ones ell bote com si fóra capità d’un vaixell ben ple d’idiotes! Està bé...més val que pare que quan em pose a parlar sobre aquesta colla immoral el que dic no són paraules sinó substància biliar. Epa, ara vos deixe seguir amb l’obra que esteu llegint i que torna amb una veu digna que és la veu de la consciència. VEUDELACONSCIÈNCIA: Vet ací unnoupersonatge: senzillés,mésvalperdos, perquèduespartstélacarota, claredatgranifoscor. Homhosap,lacosaésvella, nasquéjaal’antiguitat: amblanitanavaeldia, amblaclarorlafoscor, amb la lluna... sempre el sol amb el yin (quenoel yintònic) comsifóraombraxinesa el yang caminava apressa pernodesdoblar-semai. Ladualitatéstanantiga com alenar i pixar. Defet,davantentenimlacara iperdarrerel’esquena queensajudaadespistar. Quèseríemsenseombres? Nomésllum?Quinavorriment! Quingustdónalasorpresa deltraïdorielmentider quandescobrimquehatraït o,delaveritat,ellhafet retorçudarealitat. Quealcelamàquinodiga devegades,“sí,sí,ésclar”, peròpense“Quècollons! Nopensefer-tenicas!” DIANA (De perfil, mostrant una de les seues dues cares): Ciutadansiciutadanes... Gandiansigandianes. AlaFiradelturisme aniremtotesmudades perdonarfamaaGandia i explicar als madrizlenys quèboniquessónlesplatges. Sabeuquepertotarreu serà la meua veu també vostra. Nopatiuquetornaré amb la butxaca ben plena ia-Prietadadecalés queseranperlaciutat (operami,quem’hodec). VEUDELACONSCIÈNCIA: Faréjodetraductora d’allòqueacabeudesentir diralabellaDiana. M’ensumequehihajaalgú quepensaqueestàmentint comfan dretós i esquerrans, tarongets i ciutadans. Quèva!Noésmentir! És parlar amb una cara... -mésbendit,unacarota perquèl’altracaracalla elquevaigatraduir: alafiradelturisme, Diana passeja entrajada amb un vestit ben senzill, baratet,simple,elegant (ambquinsdinersl’hapagat?) isabatesdepell eco (eco-eco,quevoldir quenosóndeplàsticxinés, sinódecuiribonapell) ambtalonsperfer-lagran, ambl’ajustadamesura perferconjuntambelPrieto i el seu caminar de punta. Quanelladiu“explicaré lesbellesesdelesplatges”, voldirquesihadepagarcalés perquèensdonenbanderins deplatgesambnetesaigües, pagaràsensepensar-ho, jasabemtotsquea les fires esjugaapescarels patos. Però...allectorquearallig elveigambelsullsbengrans. Novoldràquejoemcrega

queellnotédoblemoral? Volstu,quellegintestàs elqueescricperserconsciència, quecregaquetunosaps queelqueDiana,CiaiPrieto diuenamblabocagran, éstangrancomlamentida aquèenshanacostumat. Quèemdius,quenofaries elmateixqueDianafa sitinguereselqueté benaproplaseuamà? Sí,sí...paraulesboniques. Ésmoltfàcilcriticar, perònodonarexemple quananingútensaldavant. I...quèemdiusdequive per l’escenari bambant comsis’hagueraengolit unaculleradepal? Fixat’béensadoblecara, en el yin i el yang queté. Quenosapsdequiestracta? Mira’l i escolta bé.

Malgrat que té un cognom amb acabament de diminutiu, el tal Alandete pateix egolatria autoimmune. Una malaltia descoberta fa molt de temps que té com símptomes principals l’ús únic i abusiu del pronom personal JO. La mirada estràbica, ja que només es focalitza al mateix melic, i la fotofília (la passió desmesurada per eixir en la fotografia de qualsevol acte que puga tindre ressò mediàtic).

ALANDETE: MésGandiaUnida,ésadir,JO... serviremalsciutadans. Jahovaigdir,amblaveuclara, socmembredeciutatplural que,nomésperpuratzar, esdiuGandia,ino Alandetelàndia queseriamésapropiat. Lameua...perdó,lanostra mésfermavoluntat ésferparadísdeGandia onespuga...negociar, dic...dialogar. JasabeuqueJO Jo-jeo, quem’agrada Jo-jear, posarsomriured’estàtua per a tots acontentar. QuanDianacoronada vadirelprimerdiscurs, javaigmostrarJOlacara endirquesempreTINDRÉ, millordit,tindrem -quinamania d’enganyar-meambelplural! perlesforcespolítiques respecte benvolent. VEUDELACONSCIÈNCIA: Quinagràciatéaquestpaio quetécarassatatuada iquefadebolacara ambsomriuredexiquet quenohatrencatplatnitassa! Sempreambelmateixsemblant idientigualsparaules: quesirespecte,sianem, sifarem,sipactarem SiJO,primeridesprés... Quinagràciatéaquestpaio! Intel·ligenthadeser: estudiantd’economia, desprésvaserprofessor quehapassatperartdel JO aserquasiunenginyer ounarquitecteafamat. Perquèsino,coms’explica quesàpigad’urbanisme isigatanbenentés? Ai!,aquestquesomriutant seràfàcild’agafar, dinsdelJObenamagat, enqualsevolfalsedat. Qui somriu i mai no plora téclaradoblamoral: ambunamàpotpagar, amb l’altra mà, ben parà s’espera el temps necessari perquèretorneeldonat. Ala,ales,alandete... set’hiveupelforat. Simpatiacadadia deduescareséssenyal. Quèvoleuquepensejo d’unpolíticquevadient unafrasetangenial com“calfernostraunaciutat enlespersonespensant?” Comesnotaqueésdoctor ipensadorliberal. Quinesfrasestansabudes! Quincervelldescomunal!

ACTE V

ESCENA SEGONA: EL PACTE DEL SERPIS

Un gondoler, a un dels llocs més humits de GandiaVenècia, mou els rems de la seua góndola. Feina humil i perseverant, metàfora de Sísif, el gegant que, dia rere dia, la mateixa pedra pujava a la muntanya sense veure-la. A Gandia-Venècia tot és un mirall, una doble visió, una cara i una creu, llum i ombra... fins i tot les aigües dels canals, a la vegada belles i poètiques, quan les nits deixen caure el reflex de la lluna cantada pels enamorats, i també putrefactes i pudentes per la brutícia, les mentides i el fang del temps que amaguen...

Així és Gandia-Venècia, un conjunt de laberíntics canals que amaguen la veritat... O potser la veritat no és més que la mentida que creiem per creure que hi ha una realitat que podem canviar?

VEUD’UNFUTURPASSAT: Què pensàveu, que no estava? Sempre estic, no s’enganyeu. Si soc el temps puc jugar a ser futur i present, fins i tot a ser passat. A eixe futur que els espera

als personatges de l’obra tanmateix els pactes són cositons i descosits, traus que es passen i es despassen, canviants i irisats colors, dures cares i carasses. Quan el virus Covidià arribà per infectar-nos els pactes semblaven mans disposades a tocar-se (era possible la gesta sempre que, primer, les mans en un mar higienitzant en remulla les deixaren).

Es pactà per tancar portes, amb forrellat les ciutats, amb cadenat les províncies amb la por els ulls, les cares, els cors i els ànims tancats...

Quina angoixa despertar-se i veure com el carrer era l’ànima tancada d’una ciutat sense falles! Pactaren dretans, esquerrans mitjaners i, fins i tot, extremistes sense rostre. Què fàcil va ser fingir que la paraula és un pacte! No deixeu que vos enganyen: els pactes ara i abans són como els pecats venials: es pacta, es peca i després el perdó es paga i s’obté mireu vosaltres per on tot pacte és també miratge! Vos permetré resseguir amb l’obra de Gandia-Venècia... Vos deixaré en la mentida o voleu que fem un...pacte? VEUDELACONSCIÈNCIA: Gondoliere, gondolieri, Cavaliere i cavalieri... Els rems van amunt i avall, tal com van les promeses sial’Ajuntamentfanball. Promesa amunt, tot són rialles. Promesaavall,decepció. Mansquefurguenlabutxaca. Pacteambtu,siemdonesmolt, ambl’altrequearaparla sielqueemdoneséspoc. GONDOLERALANDETE: Elsremstrobenal’aigua obstacleinesperatigran. Així són, també, els pactes queambfilsdeno-resesfan. Lameuagóndolaavança ambelmeuesforçvital, peròalramateldiaacaba i al mateix lloc ella està. Quinmisteritéaquestllac queunAjuntaments’assembla? Eleccions, promeses, vots ilacosanos’endreça!! Acíveieuquearaduc, majestuosaalagóndola, altivadamisel·latal quenogosanisesorprén per por, seure al seu costat. Dianavaengalanada, pamelaifloritvestit, caradecartróimirada d’influencer amb estil. Moc el rem cap a un costat ilagóndolanovol. Crecqueportejoelcontrol, peròquielporta,elegant, ésladamaengalanada queemmiradespistada fingintquemiraelcanal. DAMADIANA:GondolerAlandete, mestredelrem... éselcanalquehatriat el correcte per anar alSerpisperapactar? Pareatencióvostéal’aigua, als ponts, als sostres, les cases... Mirequenoensenganyem queambquilesmansenscreuem moltpersemprelideurem. GONDOLERALANDETE: Aquestanovolsaber quenoenscalenprecaucions perquèpactar...seré JO quitingalaclaudaurada: sense la meua careta notindràpacteDiana! Quinaingenuïtattéaquesta! Seràlapamelaescut queliprotegeixelcap desaberidepensar? Noseràqueliésmenuda, queliapretailafloreta queportaalcostatesquerre l’impedeixpensaraella? VEUDELACONSCIÈNCIA: Quin pacte més peculiar ferdeldesacordmésgran hipòcrita i breu amistat. Alandete,gondoler, i Diana empamelada, baixmiradainteressada dePicornellitripulació. Signenenunfalspaper un pacte esquerrà queolora com oloren els canals d’aquestaciutatllacuna, farsa,miratgei,amés,lluna decristalloncadascú esmiraitrobaelquevol peratindrealtrafigura (altrecapnopodem,no!).

ACTE V

ESCENA FINAL: LA CONSCIÈNCIA

Tenebrosa, la nit s’aboca sobre la llacuna de GandiaVenècia. Els núvols, mig amagats per una boira estranya, fan imaginar-se figures als disfressats i disfressades que ballen i riuen. En realitat, també ells són aparença, el que anuncien no és un paisatge de cotó i figures sinó una tremenda tempesta que, sens dubte, caurà sobre la llacuna i farà que els canals rebossen merda.

VEUD’UNFUTURPASSAT: Heu llegit que el que hi havia als canals d’eixa llacuna era merda i no riquesa? Doncs cap cosa ara ha canviat. Si més no, el que es pot veure pels carrers i pels cantons és la pell de la misèria. De pobresa estan pintats el carrer major, la plaça, el Prado (on estan les banderoles?) el ja despintat passeig, el mercat i altres indrets on ploren els botiguers per la pluja de no-res que plou cada dia sobre ells. Aquest carnaval de mort ha fet trista desfilada mes un fil hi ha d’esperança. Cosirem amb ell el dia, la nit i la matinada. Farem, fem, un pacte tots si voleu...Fem de la nit una albada!

VEUDELACONSCIÈNCIA: CadaCarnavaléssempre repetició repetida onelqueesdiuésmentida, malgratsaberbenfingir. Elqueescoltemsonaabo i no s’assembla a mentir. Quatreanysfanveureelpèl al calb amb barret posat. Quatreanyssónmaleïts, però passen i, al remat, enstornemail·lusionar comsifóremCaputxeta, Heidiolesgermaneseixes quealapraderavivien. Tornem a veure en les cares, baix les carasses i màscares, pura i neta voluntat. Ai,crèduls,embadocats...! Noésvoluntatelquetenen. Sónganesdeprosperar, defermésgranlesbutxaques d’unajaquetaqueéssempre cosidapelsciutadans.

Els canals de Gandia-Venècia ja vessen merda i mentides. Les góndoles, ensumades, aviat no podran navegar, doncs als rems dels gondolers la brutícia arribarà. Quin món aquest on allò fals es pren com a veritat!!!

Cau el teló... ...i tanquem la cremallera que ja hem criticat prou!