què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del S. xxi?

José Pastor Arnau

Com bé sabem, tot en la vida evoluciona. Moltes estructures que han funcionat en el passat ho fan de manera diferent en el S. XXI. Per exemple, un artefacte com el telèfon, no ha deixat d’evolucionar des dels primers models en el segle XIX fins arribar a transformarse en un dispositiu tecnològic que ens ofereix infinitat de possibilitats.

D’altra banda, si una cirurgiana o una cirurgià del segle XIX entrara en l’actualitat en un quiròfan, no reconeixeria absolutament res. Però, si una mestra o un mestre del segle XIX entrara hui en algunes aules, a penes veuria diferències.

Això és així perquè, durant segles, el sistema educatiu s’ha ancorat en una escola tradicional rutinària, fragmentària i repetitiva basada en la transmissió de coneixement (unidireccional) que ha arribat a convertir les aules en espais on mor la passió.

La memorització i la repetició mecànica tenen els seus orígens als monestirs i les catedrals del segle XIII. Malauradament, encara que és una pedagogia obsoleta, aquesta didàctica segueix sent una pràctica habitual en alguns centres.

Sovint, els centres educatius funcionen d’aquesta determinada manera perquè sempre s’ha fet així (Robinson, 2015).

Òbviament, el sistema educatiu actual no pot ser el mateix que fa dos segles. En el sistema educatiu de la revolució industrial es fa ús d’una educació “bulímica” basada en bolcar en l’alumnat continguts teòrics per a després d’un temps vomitar-los i oblidar-se d’ells, una vegada superat l’entrebanc de l’examen. En una societat contemporània en constant canvi s’ha comprovat que aquest model ha deixat de ser vàlid perquè suposa un entrebanc per a situar l’alumnat en el centre del procés d’ensenyament- aprenentatge.

Per a evitar aquesta situació inconnexa que s’ha arribat a donar amb un sistema educatiu basat en models pedagògics i curriculars del S. XIX, mestres del S.XX i alumnat del segle XXI, l’escola del S.XXI té el repte de donar resposta a les necessitats que planteja la societat actual.

Són moltes les dades que apunten cap a la necessitat d’un canvi educatiu que ens permeta respondre als reptes educatius actuals.

Un estudi de la Fundació Telefònica afirma que el 80% dels treballs que desenvoluparà l’alumnat que ara està en l’etapa d’Educació infantil estan encara per inventar-se. Canvien els coneixements, la tècnica, canvia tot.

Al llarg de la meua vida, he estat sempre en contacte amb el sistema educatiu, tant de manera professional com d’alumne. I per això, estic convençut que, tal com afirma Ernest Renan “La clau de l’educació no és ensenyar, és despertar”.

En aquest context, creiem que l’educació i, especialment l’escola, necessita repensar-se. Des de fa uns anys, molts centres educatius han obert espais de reflexió pedagògica per a decidir quin model d’escola volen. Com a resultat, han impulsat processos de canvi encaminats a transformar les pràctiques d’ensenyament-aprenentatge.

Si es vol millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, els i les mestres del S. XXI hem d’unir amb totes les nostres forces allò que l’educació tradicional ha separat. A hores d’ara, tenim l’oportunitat de superar unes maneres d’ensenyar excessivament transmissives que han fomentat un aprenentatge superficial de coneixements. Definitivament, hem de ser capaços de passar d’una educació basada en l’avaluació a un educació basada en l’aprenentatge.

La societat, quan alguna cosa no funciona, reclama la presència de l’escola perquè ens done solució. En resposta a la pregunta “Què hauria d’ensenyar-se i aprendre’s a l’escola del S. XXI”, hem de repensar quines són les prioritats educatives, què és essencial i què és prescindible.

És clar que hi ha una sèrie de sabers bàsics que són molt importants per a l’educació. Però, l’actual plantejament educatiu basat en una educació integral, inclusiva, globalitzadora i contextualitzada va més enllà de la instrucció cognitiva, la transmissió de coneixement i les destresses instrumentals.

Hem d’asumir que l’aprenentatge és un acte més natural que l’artificialitat que es produeix a les aules, sobretot en aquelles que fan ús del llibre de text com a únic recurs metodològic.

Quan l’alumnat entén allò que aprén i ho pot relacionar amb els coneixements adquirits anteriorment es parla d’aprenentatge significatiu. És per això que necessitem que tot allò que s’aprenga es contextualitze amb el món en què vivim. Allò que s’aprén ha de ser sincrònic amb el nostre entorn.

Una de les finalitats de l’educació és millorar la societat perquè cada vegada siga millor. Aquesta societat serà millor mentre totes les persones que participem en ella tinguem les habilitats, coneixements, actituds que ens permeten participar de manera activa, de manera transformadora en la pròpia societat.

En aquest sentit, l’escola és un reflex de la societat però també ha de ser un reflex de com volem que siga la societat.

A l’educació primària, el currículum, sovint sobrecarregat, hauria de ser mínim. Amb l’aplicació de la nova llei educativa (LOMLOE), s’ha produït un seguit de canvis rellevants en l’etapa d’educació primària.

El nou currículum respon a la necessitat de donar resposta a un repte global i transversal com és la construcció d’una societat i un món més just i amb menys desigualtats

Hem de tindre en compte que, l’escola està prototipant el futur de la societat i ací els docents tenim moltíssima responsabilitat perquè som els encarregats de l’art d’ensenyar i d’identificar quins mètodes són els més adients per a dur a terme l’acte d’ensenyar. I aquesta és la clau: les maneres d’ensenyar. Quines metodologies acompanyen millor l’aprenentatge natural de l’alumnat.

Els avenços neurocientífics dels últims anys ens han permés conéixer acuradament aspectes clau sobre com aprenem les persones. Segons Vergara (2016), “Els éssers humans aprenem participant en xarxes d’intercanvi d’informació, coneixement i experiències”. És per això que l’acció educativa es produeix bàsicament en situacions d’interacció social de tal manera que la relació interpersonal que s’estableix, dins i fora de l’aula, facilita o dificulta l’aprenentatge.

Per tant, és un element clau que l’aprenentatge siga cooperatiu.

La metodologia que utilitzem a les aules del S.XXI es fonamenta en la globalització, en la transversalitat de l’aprenentatge i en la construcció del coneixement d’una forma activa, cooperativa i vivencial. Això implica que l’alumne ha de ser un agent actiu en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

D’altra banda, front al model d’organització dels continguts per unitats o mòduls estanc, atenem la interdisciplinarietat perquè tot es troba interconnectat. Les situacions de la vida no estan dissociades per àrees sinó en conjunt.

La majoria dels adults vivim a un món basat en aprenentatge, basat en projectes, ja siga una tasca laboral, la planificació d’una boda, la reforma d’una casa o fer una cassola d’arròs al forn. En totes aquestes situacions necessitem resoldre problemes activament.

Per tant, proposem l’Aprenentatge Basat en Projectes (ABP) com a estratègia per a promoure un aprenentatge globalitzat, contextualitzat i coherent amb el món que viu l’alumnat. Des d’una perspectiva multidisciplinar, entenem l’ABP com una altra manera de transmetre els continguts.

Si es vol aconseguir una educació integral i en conseqüència, millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, és necessari que l’escola del S. XXI deixe d’ancorar-se en la transmissió de coneixements i centre l’atenció en el desenvolupament de totes les potencials capacitats i competències de l’alumnat.

Pense que al sistema educatiu actual cal prioritzar l’escola del ser. En paraules de Bisquerra (2005), concentrarse exclusivament en les capacitats lingüístiques i lògiques (saber) durant l’escolaritat formal pot suposar una estafa del sistema educatiu.

L’alumne passa en les aules gran part de la seua infància, període on es desenvolupa emocionalment. És precisament en aquest context d’interacció social on l’alumnat experimenta situacions escolars que generen determinades emocions, sentiments i estats d’ànim que influeixen en el desenvolupament integral de la seua personalitat.

Els resultats de les darreres recerques realitzades al voltant de la incidència de les emocions en l’aula demostren que molts dels problemes sorgits en l’àmbit escolar tenen un origen emocional.

És per això que, entre les prioritats educatives, entre els mínims curriculars, és essencial integrar l’educació emocional en el currículum i que, allò emocional i allò cognitiu treballen de forma simbiòtica.

Entre d’altres potencials capacitats també es troba la creativitat. Per tant, el currículum, a més de fer possible que tot l’alumnat adquirisca els objectius i competències corresponents, ha de potenciar el desenvolupament de la creativitat en l’aprenentatge.

Klimenko (2008) afirma que, la comunitat educativa reconeix la importància de la creativitat i la necessitat de treballar en la implementació de polítiques i estratègies concretes per al seu foment en tots els nivells, des de l’educació infantil fins a l’educació superior (p. 195).

Però, malgrat que la creativitat és un procediment que garanteix un aprenentatge intrínsecament motivador, significatiu, constructiu i cooperatiu, la realitat és que es crea poc. En l’actualitat, els currículums d’educació infantil i primària no atorguen espais per a desenvolupar la capacitat creativa (Solar, 2006).

És per això que, en la integració del procés creatiu en el currículum, és fonamental enriquir les metodologies didàctiques amb aportacions dirigides a facilitar el desenvolupament de la creativitat.

Per últim, la col·laboració escolafamília és fonamental perquè l’educació i l’aprenentatge de l’alumnat siga una tasca comuna i no estiga subscrita només a l’àmbit educatiu.

Per tant, per a concloure direm que, els mínims establerts per a garantir la millora del procés d’ensenyament-aprenentatge es fonamenten en la concreció d’una metodologia, d’un procés basat en induir i facilitar un canvi que implica la participació activa de tota la comunitat escolar —alumnat, docents i no docents, mares i pares— i que comporta una interacció permanent de l’escola amb el seu entorn immediat.