diferents agrupacions o formacions musicals

quins són els mínims membres necessaris per a formar-les?

Una agrupació, conjunt, assemblatge, banda o grup musical es refereix a qualsevol unió de dues o més persones que, a través de la veu o d’instruments musicals, interpreten obres musicals pertanyents a diferents gèneres i estils.

A cada gènere musical s’han anat conformant diferents normes o tradicions respecte al nombre de participants, tipus i quantitat d’instruments, i repertori d’obres musicals a executar per aquests grups.

A la música clàssica cal distingir principalment entre aquestes:

El conjunt de cambra:

És un petit grup d’instrumentistes que requerix d’un cert nombre de persones per a formarse. Si el grup té dos membres és un duo, si té tres membres és un trio, quatre membres un quartet, cinc membres un quintet, sis persones formen un sextet, set un septet i vuit un octet. Estos grups poden barrejar instruments musicals de les diferents famílies; vent, corda i percussió, o bé utilizar instruments d’una sola família.

Per exemple en trios, són típiques les combinacions de violí, flauta travessera i piano, de violí, clarinet i piano, o de violí, piano i violoncel, en quartets el més habitual és el quartet de corda, i en quintets, és típic el quintet de ventfusta format per una flauta travessera, un clarinet, una trompa, un oboè i un fagot; i també el quintet de vent-metall, format per dos trompetes, una trompa, un trombó i una tuba.

Entre els conjunts de cambra valencians més coneguts destaquem el quintet de metall Spanish Brass, el quintet de vent LLevant Ensemble, el quartet de corda de Valencia, B3: Trío Brouwer, Quintet Verger i Quartet de corda Manuel Palau, entre altres

L’orquestra de cambra:

El terme orquestra de cambra abasta tot tipus de conjunts instrumentals, amb l’única condició de posseir una grandària xicoteta. Igual que amb la música de cambra, el complement de «cambra» es refereix al saló en el qual es desenvolupaven (els salons de música dels palaus i grans residències del segle XVII). Des de llavors significa «orquestra reduïda que cap en un saló». Es tracta d’una xicoteta orquestra en la qual intervenen entre deu i vint membres aproximadament. Sol estar formada principalment per instruments de corda més algun instrument de vent. Una formació molt comuna d’orquestra de cambra seria: cinc violins primers, un contrabaix, quatre violins segons, dos oboès, tres violes, un fagot i tres violoncels; és a dir, un total de dènou músics. Poden estar o no baix la batuta d’un director.

Un exponent d’aquesta agrupació el trobem a l’Orquestra de Cambra de la Comunitat Valenciana, formada per instrumentistes de gran nivell.

L’orquestra simfònica o filharmònica:

És una agrupació gran on normalment són presents les tres famílies d’instruments (cordes, vents i percussió), acompanyades de vegades d’un solista (piano, veu...) o d’un cor.

Una orquestra simfònica o filharmònica necesita almenys huitanta músics en la seua llista i en alguns casos arriba a tindre’n més de cent. No obstant això, el nombre de músics emprats en una interpretació particular pot variar segons l’obra que serà tocada, i la grandària del lloc on ocorrerà la presentació. L’agrupació està conformada bàsicament per violins, violes, violoncels, contrabaixos, dos oboès, dos corns anglesos, un o dos fagots, un teclat (clavecí o òrgan). Per a algunes obres també requereixen de trompetes i timbals, i a poc a poc d’altres instruments com flautes, clarinets i trombons s’han tornat també indispensables.

L’Orquestra de la Comunitat Valenciana, l’Orquestra de València, l’Orquestra simfònica del Mediterrani, l’Orquestra Simfònica ADDA d’Alacant, i l’Orquestra Simfònica de Castelló són les més importants a la nostra terra.

La banda:

Les bandes de música, ja siguen bandes professionals, municipals, militars o d’altres tipus, també són grans conjunts de persones que toquen instruments que pertanyen almenys a tres famílies. Es conforma un conjunt de vent metall (trompetes, trombons, trompes o cornetes), vent fusta (flautes, clarinets, oboès i fagots), i percussió (tambors, bombos o platerets). Des de fa uns anys s’han incorporat altres instruments d’aquestes tres famílies com ara tubes, flautins, bombardins, fliscorns, etc.

En una banda estàndard, el nombre d’instruments varia des de vint-i-cinc a cinquanta, i fins i tot més.

Un factor important és que la banda estiga constituïda per instruments que puguen ser tocats mentre els músics marxen en les desfilades de qualsevol tipus.

A la nostra Comunitat hi ha una gran tradició de bandes de música i es celebren molts festivals i certamens on participen nombroses bandes de diferents localitats valencianes.

Es pot considerar que les bandes valencianes amb més renom internacional són la Banda Primitiva de Llíria, Unió Musical de LLíria, la Banda de Santa Cecilia de Cullera, L’Ateneu Musical de Cullera, L’Harmònica de Bunyol i L’Artística de Bunyol.

La banda simfònica:

S’anomena banda simfònica a aquella que afegeix també al conjunt alguns instruments de corda com el violoncel, el contrabaix o el teclat.

Per descomptat, existeixen moltes més formacions musicals arreu del món ja que cada país i cada cultura té les seues pròpies tradicions i agrupaments musicals que acompanyen la història i que a més, van evolucionant.

Destaquem les més conegudes i d’alguna manera les que podem definir per proximitat o per ser més habituals o nombroses al nostre entorn.

La xaranga: òrgan), un instrument baix (baix elèctric o contrabaix), i un instrument rítmic percussiu (generalment la bateria). El mínim que es pot formar és un quartet de jazz (quatre components) i quan és tracta de formacions amb molts membres (entre dotze i dèsset) i a més compten amb un director, s’anomenen orquestres de jazz o big bands.

És un grup reduït de músics (mínim vuit o deu) amb instruments de vent i percussió que, en diverses zones d’Espanya, principalment al Nord, la Comunitat Valenciana, Aragó i els dos altiplans, s’encarreguen d’animar i amenitzar festejos, desfilades, comiats o altres esdeveniments que se celebren al carrer. Normalment una xaranga està composta per percussió (bombo, caixa i plats), la secció de metalls (trombons, bombardí, trompetes i tuba) i finalment la secció de fusta (saxofons alts, saxofó tenor i clarinet).

En estils com el West Coast jazz o el free jazz s’afegeixen altres instruments com la trompa, el clarinet baix o la tuba, formant així agrupacions de més de divuit membres.

Alguns grups solen incorporar també un o una cantant com a un instrument més, sobretot les que interpreten swing Conjunts de pop rock:

Grups de jazz:

En les formacions que interpreten la música jazz s’agrupen instruments solistes generalment de vent (un o més saxòfons, trompetes, flautes i clarinets), instruments acòrdics (guitarra, piano o

Una característica musical que té la música pop rock és la instrumentació mínima que utilitza: dues guitarres elèctriques (rítmica i solista), un baix elèctric i una bateria. Normalment afegixen altres instruments com el baix elèctric, teclats de diferent índole com a sintetitzadors, pianos o òrgans electrònics i caixa de ritmes.

Inclouen també vocalista i coristes, que poden simultanejar aquesta funció amb la de tocar un instrument.

Els components elèctrics com els micròfons, amplificadors o taules de mescles són molt importants en aquest tipus de conjunts musicals.

Actualment, un instrument popular entre moltes bandes de rock és el violí elèctric, que produïx un so exòtic o folky i té moltes possibilitats. Com a exemple d’aquesta tendència podem nomenar als grups espanyols Mägo de Oz, Stravaganzza, Robe, Saurom o Celtas Cortos.

Grups de música tradicional:

Es coneixen també com grups de música folklòrica, música típica o folk. És la música que es transmet de generació en generació, per exemple el flamenc, la jota, el tango, la samba, la cúmbia colombiana i, en general, tots els ritmes llatins.

Poden ser vocals o instrumentals, i els instruments són els típics de la regió a la qual pertany cada agrupació. Normalment no s’utilitzen instruments elèctrics, llevat que es tracte d’una formació de música folk (música folklòrica moderna).

Com a exemple, cal destacar que el conegut cantant Bob Dylan està considerat com un dels compositors i músics més influents del segle XX i ha sigut nominat diverses vegades al Premi Nobel de Literatura per la combinació de poesia i música popular.

Ara bé, endinsant-nos en la nostra terra, ens trobem que la dolçaina i el tabal conformen el pack indivisible més característic de la música popular valenciana. No és per a menys, perquè amb un mínim de dues persones i amb la seua facilitat de desplaçament, el binomi dolçaina-tabalet és capaç d’acompanyar amb melodia i ritme tota mena d’actes: processons, danses, muixerangues, cercaviles, desfilades, albades, etc.

Durant el segle XX, la música de dolçaina i tabal va perdre presència per la força de les bandes. No obstant això, fa ja unes quantes dècades que l’interés per estos antics instruments ha revifat, i hui hi ha colles arreu del territori. Inclús s’han introduït els estudis de dolçaina en els conservatoris, i no sol faltar en els nous i vells grups de música rock, ska i reggae.

Agrupació vocal:

És aquella formada exclusiva o principalment per veus. Hi ha tant en l’àmbit de la música clàssica com de la popular, i poden ser des d’un simple quartet fins a un gran cor.

La formació vocal més característica és el cor mixt, que consta d’un mínim de vint o vint-i-cinc components i està integrat per homes i dones que formen un cor de veus clares i fosques. És el més complet a causa de la presència de tota la gamma de tessitures i timbres.

El cor simfònic pot tindre un màxim de noranta integrants.

Quan el cor té entre deu i vint cantants se’l denomina cor de cambra, i si en té menys pot ser un quartet, un octet, etc... Es tracta d’un grup reduït d’executants que pot ser compost per veus iguals, això és, compostos solament per veus masculines o per veus femenines, o bé per veus mixtes, combinant veus femenines i masculines. Poden executar repertori d’una sola melodia, és a dir, uníson; o bé cantar peces de diverses melodies conjunyides, des de dos fins a un màxim de cinc; encara que poden ser més, i l’oïda humana no pot distingir-les, sent difícil fins i tot per a qui és músic.

En un cor de cambra les veus no poden ser moltes en número i quasi sempre se subdivideixen de manera que formen diferents grups de veus i com succeeix en tot cor, la direcció està confiada a un director.