LA PUBLICITAT DE 2023: LA CAMPANYA ELECTORAL

Més colors quequanel televisor es quedavasense senyaloque els mocadors fallers

El primer és l’elecció del candidat

En Temps De Descompte

Tot per a embrutar la ciutat de mil cartells electorals. Això ho pague jo!

Es deu a la seua massa grisa, als seus acèrrimsseguidors

Igual que els despertadors, les portes automàtiques o la dutxa, les eleccions també van ser un invent dels grecs.

Deixant enrere les transmissions de poder per herència o designació (o siga, el que hui podríem considerar un autèntic «dedazo»), els homes lliures grecs van començar a votar a mà alçada en les circumscripcions per les diferents candidatures. De les mans alçades i les pedres blanques i negres per determinar el posicionament, fins a la primera llei electoral, que es va redactar a Roma allà pel 139 aC i introduïa per primera vegada el vot secret i el concepte de papereta electoral.

Temps passats no sempre van ser millors, però almenys pel que fa als processos elec-

Despeses en fotografies i photoshop, tot el que faça falta per a llevar-li deu anys i que siga el més esplèndid

Blaus per ací

Verds per allà

Colors diferents, iguals comportaments

Roig per ací i per allà torals, tenim per a totes les opinions i gustos. Tot i que encara estaven molt allunyats d’una veritable elecció popular, per demostrar als votants que es tractava de la persona idònia per al càrrec, els candidats havien de mostrar primerament les seues capacitats i se’ls obligava a complir amb aquelles promeses amb què havien aconseguit el poder.

A les eleccions romanes, els aspirants organitzaven grans banquets i oferien entre els futurs votants entrades per poder gaudir

Açò està massa net, vaig a ficar un altre cartellet dels tan aclamats jocs, però què hi ha dels mítings polítics als quals tan habituats estem hui dia? Doncs bé, d’estes primeres experiències comunicatives basades en l’oratòria des de l’arenga, l’eloqüència i la persuasió, ha arribat fins als nostres dies la tan recurrent expressió de «montar el poyo». una mentida amable que una negativa absoluta», són alguns dels consells que li deia Quinto al seu germà Marc Ciceró allà per l’any 64 aC abans que arrasara en les eleccions.

D el llatí «pòdium», feia referència a les apassionades trifulgues que els antics grecs muntaven mentre escoltaven els oradors exposar les seues particulars idees polítiques.

D’aquells fangs...

I és que els precedents ja ens avisaven que allò d’enviar missatges de manera estratègica a la ciutadania podia ser un gran aliat per aconseguir el tan ansiat poder i reconeixement públic.

I dos mil anys després, estes recomanacions de Quinto semblen tretes de qualsevol manual actual carregat d’un pragmatisme com a mínim sorprenent. Sentiments més que idees, promeses sense programes i, això sí, una habilitat especial per captar l’interès, per impressionar, per apassionar.

«Recordeu a tots els que estan en deute amb vostè, que han de pagar-li amb el seu suport»,» cal simular aquelles qualitats que no posseeixes», «la gent prefereix u

Diuen que les emocions que transmeten les persones que aspiren a governar són la informació més valuosa per al subconscient dels seus votants, ja que a partir d’estos sentiments (positius o negatius) iniciaran la recerca d’arguments racionals per justificar el seu vot. Per tot això, si entenem la publicitat com un espai d’ interacció social, sembla apropiat pressuposar les seues implicacions polítiques.

Tot ple de publicitat fins que no sigues capaç de reconéixer la ciutat

Apareixeran seguidors, voluntaris i personatges diversos capaços de portar banderes a canvi d’un globus

Els mitjans de comunicació només informaran del candidat: entrevistes, notícies, reportatges o videoclips, ens els trobarem en televisió en tots els formats

H ui per hui, no hi ha cap dubte que les campanyes polítiques es viuen amb els cinc sentits, que s’han convertit en la propaganda més cotitzada, que les conteses electorals es comencen a gestar des del dia u de la legislatura i que, com ja feien els antics grecs, l’estratègia o «strategos» és la clau per aconseguir aparèixer en la majoria de les paperetes el dia del recompte.

Són molts els detalls que ens avisen que ens trobem en temps de descompte. —Has notat que el regidor de torn et somriu més que abans quan vos creueu pel carrer?, pressa per inaugurar sense acabar l’obra promesa al barri?, cartells amb les cares de sempre mirant-te des de qualsevol cantó? Recién inaugurat l’any 2023, quan encara resen als nostres caps les nadales, ja estan a punt de deixar-los pas a les enganxades melodies identitàries dels principals partits i a les promeses amb quatre anys de caducitat. Res és casualitat en este món en què es mesura tot el mil•límetre. Tot forma part de la concorreguda batalla electoral.

I els seus companys de partit li xuplaran tot el que puguen el cul. Oh sí el meu candidat! El que vosté diga, candidat!

Obri la finestra i respira. Ja fa olor a campanya, i això, es nota. l