Un candidat

No hi ha res més contrari a la sàtira fallera que la propaganda política. Que l’excés de les formes del poder, tan d’altre temps i tan erròniament invocades. I per a mi, que he estat a les dues vessants i des de les dues trinxeres, l’evocació del poder em resulta vana i desacomplexada. Perquè el poder, tot i que la sàtira –més bé la crítica— no ho vulga entendre, ja no s’exerceix des de l’autoritat i des de la imposició. Més bé al contrari: roman obert al desig de millora col·lectiva, al propòsit d’esmena, a la invocació de l’esperança transformadora des de la cooperació i el respecte mutu cap a la societat que governa.

D’altra banda, existeix crítica fallera perquè perviu, encara, el desig de somoure l’antic poder i, d’una manera més contem- porània, de retratar-lo. El contrari a la propaganda és la sàtira. No necessita de la precisió de cap teoria de la comunicació ni de la bellesa formal de la publicitat. Altrament, sols és necessari l’enginy, la nostra manera tan valenciana de vore i d’entendre la vida, i l’imaginari col·lectiu que somou l’esperança i s’entrega a l’humor, la mordacitat i la virtut brillant del nostre tarannà.

No són temps per a la bona publicitat, perquè no hi ha més valor afegit que el valor objectiu que cada mirada atorga a les coses. L’única mirada compartida, que perviu i somou, és encara la sàtira, l’ingeni. Capaços de fer vore en l’espill impúdic de la realitat –tan necessari, tan lluny de vegades— als poders, a les actituds dels governants o a les rutines i els vicis de les ciutats. Per això les festes sobreviuen als cicles de la història. I per això l’explicació, tan antiga com l’estoreta velleta, necessita del vell encanteri del verset cap al poder o el capital. I a l’inrevés, clar. Perquè, pobre del que no ix en la falla sense la necessitat de la impecable publicitat. Beneïda propaganda la del ninot que, amb elegància, caricaturitza, i espera els mortals amb l’implacable veredicte del foc.

EL MILLOR CARTELL ELECTORAL?: LES FALLES

VÍCTOR SOLER BENEYTO REGIDOR DE L’AJUNTAMENT DE GANDIA

Entrevistes en prime time amb les preguntes entregades abans perquè ens solten els seus discursos polítics na de les millors publicitats polítiques és, sens dubte, la falla. Els qui ens dediquem a això de la política apreciem sincerament aparéixer representats en el monument, d’una forma o una altra. En eixa crítica, unes vegades subtil, unes altres molt directa, està l’essència del que la ciutadania en general i els fallers en particular, pensen de cadascun de nosaltres.

De vegades, amb només un ninot, en una situació determinada, veiem reflectida tota una actitud o comportament de qualsevol de nosaltres, eixe és l’enginy i eixa és la gràcia de les falles. Des dels seus inicis fins ara, les falles han centrat gran part de la seua crítica en les autoritats, tant civils com eclesiàstiques, arribant en alguns moments (parlem

Debats a dos, a tres, a quatre, a cinc i a sis. Totes les cadenes competint per tindre «el debat de l’any» del segle XIX) a haver de passar una censura prèvia abans de ser plantades. Eixa crítica continua en l’actualitat, encara que s’ha centrat molt més en la pròpia vida política. Una altra qüestió important i que és motiu d’orgull i tret d’identitat per a les nostres falles és el tema dels llibrets fallers.

Tots es nodreixen considerablement del món polític per a centrar en ells la major part de la seua crítica. Raríssim, és el llibret en el qual no aparega l’alcalde o alcaldessa de torn i els regidors i regidores que més rellevància tenen en la vida de la ciutat. Per eixe motiu, és tan important per a nosaltres el fet d’aparéixer tant en el llibret com en el monument, perquè, com sempre he dit, «si no estàs en la falla no existeixes». Quin gran orgull és veure que una comissió i un artista faller s’han pres el temps i l’art necessaris per a modelar el teu ninot!

Ja ho deia Oscar Wilde quan va sentenciar que: «Hi ha solament una cosa en el món pitjor que parlen de tu i és que no parlen de tu». En eixa frase està condensada l’essència de la crítica fallera. El fet d’aparéixer en la falla significa que estàs ací i, encara que lògicament preferim els afalacs, aquests són difícils d’aconseguir en el món faller, per la qual cosa generalment ens conformem amb el fet d’estar en ells. nostra ciutat. Si vols saber el que passava a Gandia en un any determinat, només has de buscar en la prestatgeria el llibret d’una falla i ací tens, sens dubte, tota la informació sobre aquest tema: qui era alcalde, qui estava en l’oposició, què obres o projectes s’havien realitzat o havien fracassat... i tots els temes que van marcar la vida de la ciutat aquell any. Així, dins de qualsevol campanya electoral com la que estem a punt de començar, qualsevol aparició a l’escena fallera és benvinguda i, ja que parlem de propaganda política, de segur que els polítics, tots nosaltres, ens buscarem com cada any en cada monument per a tindre una imatge real, satírica, però real, del que pensen els ciutadans de nosaltres.

D’altra banda, els fallers sou especialistes a exposar les situacions amb una particular i elegant gràcia, la qual cosa fa que sempre, o quasi sempre, el fet de veure la nostra imatge convertida en ninot de falla, ens arranque un somriure quan no una riallada. Cert és també que caldria veure les cares dels mateixos polítics quan la crítica no els fa –no ens famassa gràcia, eixes paraules que ixen a l’aire obrint-se pas entre unes dents que pretenen expressar un somriure, donarien sens dubte arguments suficients per a escriure tot un llibret.

Lògicament en campanya eixirem al carrer demanant el vot, buscarem la manera de transmetre-vos el nostre ideal de ciutat i tots els projectes que tenim per a millorar Gandia. Vull demanar des d’ara mateix perdó si en algun moment ens passem de pesats i espere, sincerament, no arribar a avorrir-vos, ja que, com de costum, intentaré estar present en tots els actes que organitzeu, ja no per aquesta campanya permanent en la qual vivim instal•lats, sinó perquè soc un enamorat de les falles i m’ho passe realment bé quan vos visite i i em feu partícips de la nostra gran festa.

D es del respecte i admiració a la gràcia i imaginació amb la qual ens representeu, expose el meu desig d’aparéixer en tots i cadascun dels monuments gandians i, especialment, espere veure el meu ninot en la falla Roís de Corella, segur que està tan ben encertat com el que podeu veure en la maquetació d’aquest article.

És sens dubte una altra manera de veure l’actualitat, les persones i el dia a dia de la l

Bones falles i paciència en la campanya!

Tot Per La Falla

JOSEP ALANDETE MAYOR VICEALCALDE I REGIDOR DELEGAT D’URBANISME

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023 n a nit més el mateix malson recurrent s’ensenyoria dels seus somnis i el despertava de sobte d’un sobresalt. I no s’ho esperava. Havia dedicat gran part de l’any a fer tot tipus de xarrades i relacions per controlar el gran dia, el dia de la plantà, per a que res no s’escapara del que havia previst. Fideuades diürnes i nocturnes, milers de paelles, arrossos al forn, torrades de xulles i embotit amb el colesterol afegit, partides de truc, discomòbils, cassalles i cubates a qualsevol hora, actes protocol•laris, fins i tot va haver de fer de disc jòquei improvisat en una d’aquelles vetlades inacabables que saps com comencen però mai saps com s’acaben i on va triomfar en companyia de dos companys del consistori. I ara portava un mes amb eixe malson esquerp que li deixava el cos malmés i anava consumint-li l’energia que necessitava ara més que mai per la gran cursa del mes de maig sense que tot eixe esforç haguera servit de res. Volia reconfortar-se pensant que, tot val a dir-ho, en l’assumpte de les xarxes socials havia complit i la seua presència era notable a pesar dels caïnistes que es queixaven per exagerada i per escassa alhora responent a la inveterada parèmia «Mal si fas, mal si no fas». Amb tot, la màxima «Tot per un M’agrada» l’havia seguida fil per randa, sense deixar que cap minut de la seua vida descansara de la faràndula en què s’havia convertit la vida d’este mil•lenni.

I quan ja estiguem farts i ben farts ens cridaran a les urnes (cosa que no criticarem ací que la democràcia cal defensarla dia a dia), però tant com anomenar-ho la «festa de la democràcia»...

Però a dos mesos de les eleccions, la prova que siga malament». Però ell havia optat per portar els deures fets, amb cara de no haver trencat mai un plat, massa bon xic, al capdavall. Ara, era massa tard, i el dia D s’acostava. Fet un flam, no es va atrevir a passejar-se la nit de la plantà per no repetir la malastruga experiència que se li apareixia mentre dormia i així intentar trencar el bucle maligne que maldava per solsir el seu assossec per sempre.

I que bé que quedem adaptant les eleccions però sense fer accessible la vida diària, eh?

L’hora de la veritat havia arribat. Es va alçar de bon matí en un dia enteranyinat de núvols amenaçadors i començà el recorregut per totes i cada una de les falles de la ciutat sense que la seua efígie ni cap comentari sobre ell apareguera en els distints monuments dels diferents barris. Li caigué l’ànima als peus mentre el plovisqueig esdevenia pluja torrencial i els bots i els barrals feien acte de presència pels carrers i places de Gandia. Pogué refugiar-se vora la falla Roís de Corella i quan la tamborinada va acabar, s’acostà i es veié amb les seues ulleres de miop en una de foc s’acostava i el malson no li presagiava res de bo. Era un somni que es repetia a mitjan nit i ja no el deixava dormir fins a l’alba i on es veia bambant amunt i avall la nit del quinze de març per tots els carrers de Gandia i el Grau a la recerca de la seua imatge esdevinguda ninot de falla sense trobar-ne cap rastre mentre que els seus adversaris brollaven a tort i a dret en cada monument que visitava. S’alçava llavors d’un revol i es veia a l’espill amb el rostre desconjuntat, els ulls esperitats, tot pres d’una angoixa aclaparadora que anava corsecant-lo per dins sense remei. De vegades pensava que no havia encertat l’estratègia mediàtica. Potser hauria estat millor arribar tard o mai als actes, fer cara de pomes agres a tothora, caminar amb el posat de qui se sap superior i atorga el seu salut a la plebs, qualsevol cosa que el fera destacar encara que provocara rebuig aparent però marcant una aurèola de pertinença al sagrat club dels polítics. Ja se sap «Que parlen de tu, encara u