SENSE BATERIA

I això és el més proper que tenim per la fallerofòbia que patim i que ha ajudat al veïnat a fer-se a la idea del seu retrat.

En aquesta escena us parlarem amb sinceritat, no ens tallarem, del delegat de la nostra barriada, i no es tracta de cap bovada.

A punt d’acabar la legislatura hi ha un regidor amb la cara molt dura que com que ha fet prou el borinot encara li hem tret més d’un ninot.

Per aquesta part de la ciutat no ha aparegut ni per casualitat, ometent el vessant més social, no res en quatre anys, ja li val!

Mireu si ha estat greu la cosa, que la gent, que és molt xistosa, sembla que un dia el van veure passar però directe cap a la taula d’un bar.

Com que a Roís no ha fet cap testeig i això ens ha paregut molt lleig, sempre hem inventat el personatge per fer d’ell a la crítica un passatge.

Amb IndiaNahuel vam encertar i al mig del clau vam donar referent a qüestions d’aparença com tota història que comença.

Portava un bon fuet a la mà i no precisament dins d’un entrepà, volíem ajudar-lo a arribar fins ací convidant-lo a vindre qualsevol matí.

Però el reclam no va fer efecte (no som el seu lloc predilecte) i a la pandèmia vam sobreviure, solitaris, però amb un somriure.

Després arribà la següent oportunitat quan vam tornar a viure en llibertat i amb la crítica ens van premiar doncs el seu caràcter vam clavar.

Nahuèrcules, heroi del món grec, de vinets anava un poc cec: havia creat el seu propi celler on es debatia entre fer o no fer. u

Fins i tot tenia la seua marca “No ni Nah”, un vi de plusmarca, que es bevia mentre ell pensava “... i l’esmorzar, quan em tocava?”

Doncs estimats lectors del llibret quan ell vol tot és pensat i fet, però en qüestions de protocol gira més que el cap d’un mussol.

I ara estem un any després ací apretant-nos ben fort el faixí perquè el barri no funciona i no ho salva ni el nou Mercadona!

Liduvina, que és tot un amor (i la nostra presidenta d’honor), es preocupa més per la zona que aquell que la feina abandona.

Mentrestant el senyoret Nà presumint del seu tarannà, viu de la festa al festival pensant-se que encara és xaval.

Com comença el temps d’eleccions i vol tocar-se de nou els collons, busca el vot de l’electorat juvenil fent petjades amb molt de sigil.

També accelera amb la cultura fins a arribar a perdre la cordura, però anar més enllà del passeig li suposa gairebé un mareig.

Es veu que no estem a cap mapa o que no ens considera gent guapa, continuem sent els grans oblidats com si ací visquérem quatre gats.

Sabeu d’aquells anuncis de torrons on tots junts canten cançons per celebrar la vida en família? Doncs a nosaltres ningú ens auxilia.

I aquells de menjar de mascota on el gat corre ràpid i bota per demostrar les habilitats? Doncs a nosaltres ens té creuats.

Per últim, i el que més m’agrada, aquell que sembla una escapada amb un paisatge ben pintoresc que et transporta aroma ben fresc, aquell que diu amb un llaç groc que Com a casa a cap altre lloc, així m’imagine al senyor regidor “covant els ous” com un caçador.

Una vegada té el seient assegurat a per altres quatre anys sense trellat, assegut a una cadira ben rústica mentre gaudeix del món de l’acústica.

Això sí, que no falte l’esmorzar, un menjar més important que el dinar, que així sembla que està reglat durant el període que dure el mandat.

De moment ací esperarem a veure ara quan es vote que fem, i si ens retornen a adjudicar al mateix ja vorem si la relació floreix.

Tant de bo el resultat agrade a tots per poder alçar els nostres gots i brindar per tindre un bon futur, incert, però que siga segur, que com diu una xica molt animà:

“Hi ha un home que em fa somriure més que el meu marit”... doncs nosaltres tenim un acudit:

SayoNarahuel, baby! u