Llibret 2023

2 0

2

3 Bones festes de SANT JOSEP

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”

Edita

Falla Sevilla Dènia

Coordinadors

Déborah Ginés Rodríguez

Sergio Mora Sánchez

Equip de redacció i documentació

Sergio Mora Sánchez

Fotografíes i arxius gràfics

Arxiu Falla Sevilla Dènia (amb aportacions de la Fallera

Major, Fallera Major Infantil, President, President Infantil i fallers i falleres de la comissió)

Marian Valenciano

Joserra Lisarde

José Atienza Fotográfo

L’ Atelier del foc

Maquetació

Déborah Ginés Rodríguez

Portada José Jarque

Impressió

Gráficas Samuel

4 Comissió major

6 De joves i fallers a morts: Som capaços de somiar un món sense classes? - Berta del Río Alcalá

12 President

14 Junta Directiva

15 Vocals

18 Fallera Major

20

21 Cort d’Honor

30

Records 2023

Esbós Major

32. Clases de fallers, fallers amb classe - Miguel Prim

36. La classe treballadora - Ana García Alcolea

40. Hoy no me puedo levantaaarrr - Inma Guerrero

42.

Cedir es seient - Cristina Martínez García

44 46 Guardons Recompenses

50 Comissió infantil

52 L’ Espill- Laura Monrós Gaspar President Infantil 56

Comissió masculina

Hi ha classes I “classes”

De joves i fallers a morts

:

Som capaços de somiar un món sense classes?

Berta del Río Alcalá.

Doctora y PostDoc en Estudios Culturales por la Universidad de Princeton

Sota el paraigua de dos dels símbols més icònics de l'imaginari industrial, una ximenera i diversos engranatges fabrils, es despleguen quatre escenes que comparteixen matriu conceptual. El monument expandeix cap als quatre punts cardinals el mateix nombre d’escenes que donen cos a la materialització dels diferents tipus de classes a través dels quals ordenem el nostre dia a dia: classes d'obrers, de joves, de fallers i de morts. Així, la Falla SevillaDénia, complint amb el seu compromís de portar a escena formes de crítica social contemporània cada any, presenta una paradoxa: la crítica a la classificació i jerarquització d'elements des del seu mateix exercici classificatori , però és que era possible fer-ho d'una altra forma? Parlar de classes sense classificar persones, obrers, joves, fallers? Què és el contrari a distingir classes de fallers, suposar que existeix una massa uniforme de fallers amb mateixos interessos, ideologies, gustos, pràctiques i estètiques? Sembla un exercici fictici… I és que de fons, davant aquesta falla, sobrevola una pregunta: és possible pensar, actuar i viure sense dividir en tipologies?

De formatges, de pells o batxillerats. De turistes, de núvols o de pudors. De ruptures, de xiclets Boomer o d'espolins. D'inclinacions, d'orquídies o de sang. De llegums, de tomaques o de diabetis. De retoladors, de pneumàtics o de votant. D'amigues, de mostassa o de tiretes. De mascotes, de pigues o de telèfons mòbils. De feministes, de ioga o de lideratges. De llets, sucres o mitjans de transport. Tot aquests són exemples de classes, tipologies, taxonomies, categories, espècies, etiquetes… Compartiments, físics o simbòlics, que els éssers humans emprem per a organitzar el món en el qual vivim.

Classificar ens ajuda a viure més ràpid, és a dir, ens ajuda a economitzar el nostre esforç diari estalviant energia mental al fer servir aquestes etiquetes com autopistes mentals en les cent de decisions diàries que prenem quasi de manera automàtica al jardí del capitalisme hiperaccelerat en el qual vivim. La vida passeja entre dicotomies, entre taxonomies d’allò indefinible. Però mentre ens faciliten la vida quotidiana, amaguen un risc: el d'eliminar el matís, la complexitat i la diversitat. I en aquestes restes, en els marges d’allò possible, resta una riquesa que eixamplaria la saviesa i les possibles formes de vida en comú.

encoratgem els humans a les nostres cries és a distingir entre “Sí” i “No”. Un nou ésser humà que abans de veure la llum ja ha sigut categoritzat com a xiquet o xiqueta, destinat al blau o al rosa. I una mica més tard, quan inicia els seus interaccions amb l'entorn, pot ser que el bebè vulga menjar, però no en aquest moment, o no aqueixes farinetes de composició excel·lent però dubtós aspecte. Potser aquesta mateixa bebè vol dormir migdiada però no en el seu bressol, sinó en el sofà i pegada al gos amb el qual comparteix casa. Però la veritat també és que en aquesta fase de comunicació, el fàcil i realista és donar a triar entre dues opcions: “Sí” i “No”. I així, des dels nostres primers assajos amb la paraula, el llenguatge i el seu poder performatiu, aprenem a decidir entre dues opcions, és a dir, aprenem a categoritzar i classificar.

“Sí” o “no”, blanc o negre, viu o mort, natural o artificial, bo o dolent, amb mi o contra mi, d'esquerres o de dretes, republicà o monàrquic, alt o baix, gros o prim, feliç o infeliç, generós o egoista. La necessitat de categoritzar no prové tan sols de l'Altre, d’aquell que ens observa des de la distància, sinó que som nosaltres mateixos els que construïm la nostra identitat des de l'elecció de parells oposats. Ens definim en un Curriculum Vitae, en les xarxes socials, entre amics i familiars, de cara a l’espill des de la soledat. En tot grup social de més de dos, quan ja hi ha tres unitats, es tendeix a repartir rols: la guapa, el simpàtic, el triel tardó, el detallista, la criticona… Etiquetes que, unes vegades ens cauen i altres fem per penjar-nosles, de les quals difícilment s'escapa si no és a costa de penjar una altra damunt.

Un món sense classes?

Seria, en quatre paraules, el resum del pensament que Marx (no confondre marxisme i comunisme, que no és exactament el mateix) va somiar com a projecte social i polític horitzontal i igualitari. Dos segles després, estem lluny de nàixer tots amb els mateixos drets i privilegis. El codi postal en el qual naixes determina profundament el teu futur, fins i tot la teua expectativa vital, com també que els teus pares tinguen estudis superiors o malalties genètiques hereditàries, que aparegues en el centre d'una ciutat contaminada o entre l'aïllament d'una urbanització allunyada de la civilització.

Si tiràrem del fil de la jerarquització social, com convida l'escena de les diferents classes d'obrers, preguntant-nos per quan va ser exactament quan començàrem a dividir-nos per grups de similituds construïdes culturalment (com a rics i pobres, urbanites o rurals) aniríem més enllà del temps en el qual l'Homo Sapiens es va quedar com a senyor únic del planeta. Fa 70.000 anys hi havia almenys sis espècies protohumanes compartint planeta i hui només queda una: nosaltres, els Homo Sapiens. Yuval Noah Harari, en el seu llibre Sapiens. D'animals a déus, argumenta, des d'una perspectiva històrica i antropològica, que és el Sapiens el que finalment va governar el planeta perquè som l'únic animal capaç de creure en coses que existeixen únicament en la nostra pròpia ment, en la nostra imaginació, com així els déus, l'estat, els drets humans o les diferències entre iguals.

Entre els processos clau que van fer del Sapiens el guanyador de la carrera per ser l'amfitrió del Planeta Terra està el desenvolupament de l'agricultura, la invenció dels diners i la creença i manteniment de l'estatnació. Aquests tres fenòmens són impensables si no foren mantinguts per una diferenciació clara de les persones que els sostenen: l'agricultura entre dones recol·lectores/sedentàries i homes caçadors/nòmades, els diners entre qui el posseeix i qui no (i qui té el dret i la legitimitat en la seua encunyació) i l'estat-nació entre qui és blanc de les seues diferents formes de violència, i qui no.

“El codi postal en el qual naixes determina profundament el teu futur”

Realment d'aquests tres processos potser és l'aparició de l'agricultura el més significatiu i rellevant i el que està directament relacionat amb els altres dos. El fet que una tribu establisca un lloc fixe d'assentament i renuncie a la vida nòmada, va suposar una sèrie de conseqüències en cadena que han anat perfilant les bases d'una ordenació de la vida social que ha arribat als nostres dies, 2023. Datar el moment en el qual això succeeix és realment complicat, encara que existeix un consens acadèmic en el qual seria al voltant de 9.500 a. C., després de l'última glaciació, un possible moment en el qual emplenar la resposta a la pregunta “Quan va començar l'agricultura com la coneguem hui en dia”. I a partir d'aquest dia, que no hauríem d'imaginar-lo com un abans i un després radical sinó com el fruit d'un procés gradual, es va organitzar una forma de vida que va necessitar de les “classes de” per mantindre l’ordre i el funcionament en pau.

En primer lloc, el nou teatre social es va dividir entre qui es quedava amb les terres i qui continuava eixint en cerca de carn/caça per a, posteriorment, anar generant una major especialització per oficis: el metge, la llevadora, l'agricultor (és curiós com en el nostre imaginari resulta natural pensar en “l'agricultor” quan històricament ha sigut un ofici de dones...).

“

I a partir d'aquest dia, que no hauríem d'imaginar-lo com un abans i un després radical sinó com el fruit

d'un procés gradual, es va organitzar una forma de vida que va necessitar de les “classes de” per mantindre l’ordre i el funcionament en pau.

Gradualment els nous assentaments van anar sumant descendència, tribus i diferències fins a arribar als pobles i ciutats que coneixem hui dia. Semblaria que poc ha de veure la València de 2023 amb aquell poblat prehistòric però rascant podríem trobar similituds. El món que coneixem i habitem té unes institucions imaginàries però amb conseqüències materials en els cossos de la ciutadania (“necropolítiques”, el diu el filòsof francés Michael Foucault) que ens necessita categoritzats. L'església i l'estat, com a institucions, generen ordenacions de subjectes en el capitalisme avançat per a mantindre un equilibri i organicitat en el propi funcionar del sistema econòmic i polític. I aquest funcionament és natural, acrític i ahistòric en funció de quants privilegis t’hagen tocat.

I escric aquestes paraules un 1 de gener a 24 graus. És a dir, tècnicament estem més prop de l'explosió planetària que d'una reorganització sistèmica més justa i equilibrada. Per això imaginar diferent, somiar un dia a dia sense violències explícites i simbòliques, sona naïf i ingenu. Responem que alguna cosa és utòpica quan ho deslegitimem, menysvalorem o descartem quasi de forma automàtica. Però la veritat és que les utopies han mogut l'eix del consens social en moments clau de la nostra història social i són rellevants per a constituir un horitzó d’allò possible.

Potser perquè ens estem socarrant, insistisc, mentre mengem polvorons i ens ennueguem amb el torró dur en ple desembre.

Les utopies no són un concepte de moda hui dia. Definida per la RAE com la “representació imaginativa d'una societat futura de característiques afavoridores del bé humà”, es sabut que a hores d’ara és més fàcil imaginar la

La utopia, nascuda en el Renaixement com a gènere literari de ficció que descrivia societats ideals imaginàries, és més que un conte de Disney. En els darrers segles, diverses comunitats i tribus de tot el món han experimentat amb projectes alternatius en l'intent de viure en coherència amb allò somiat des d'una concepció diferent de l'ordre polític i social disenyable i realitzable. Potser el que ens diferencia als que van seguir el seu impuls utòpic creant comunes, institutcions i espais alternatius de nosaltres, que descartem que un altre ordre siga possible per ser “utòpic”, siga la fe en el progrés. Ja no creiem (quasi) que un altre món siga realitzable, ni que l'horitzó o futur vaja a ser més amable i plaenter Potser perquè ens estem socarrant, insistisc, mentre mengem polvorons i ens ennueguem amb el torró dur en ple desembre.

En aquest sentit, en el seu últim llibre, Paul B. Preciado assegura que el món, tal com el coneixem ara -arran de la pandèmia, el moviment transgènere i feminista-, està canviant de forma imperceptible, però decisiva. Dysphoria mundi és l’assaig en el que el filòsof sembla vindre d'un futur per a advertir-nos que el sòl que trepitgem, i les seues certeses, s'està clivellant. Ja no és suficient amb dividir als subjectes entre ell i ella, home i dona, lesbiana o heteronormativa, obrer o capitalista, ens diu. I així seria com Preciado entraria en diàleg amb el monument d’aquesta falla, Sevilla-Dénia per a expandir el missatge en totes les direccions i defensar que com ens definim, com ens donem als altres perquè ens coneguen i ens vegen, hauria de ser una elecció personal de cadascun. És més, així és com ens convidaria a pensar, o, fins i tot, a somiar, amb un món, una manera de viure juntes, en el que les classes i tipologies foren més flexibles, obertes i canviants, quasi com a impermeables de colors sota els quals protegir-nos de les pluges del dia a dia. I mentrestant, en el camí de corregir aquestes categories i inventar altres móns, per si no ens donara temps a fer-ho prou ràpid o suficientment bé, podem seguir el consell aforismat de Joan Fuster, que insistix que “Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria”.

“Un món sense classes és una idea utòpica”

President

Salutació del President Salutació del President

Benvolguda familia fallera, veïnes i veïns, amigues i amics, comerciants i col·laboradors/es però sobretot sevillanes i sevillans de naixement o adopció:

Enguany, un altre exercici més, vos escric estes línies destacant la gran feïna desenvolupada per tots/es i cadascun/na dels/les fallers/es que formen part d’este gran equip que forma la comissió. Gràcies a un esforç comú som capaços d’aconseguir un gran resultat, malgrat el nostre reduït cens.

Si em permeteu, volia destacar des d’ací la meua satisfacció, per que la nostra comissió tornarà a participar al concurs Teatre Faller. Després d’uns anys de dificultats ,malgrat la pandemia que poc a poc anem superant, hem aconseguit posar-nos en marxa de nou. Que siga per molts anys!

Per altra banda volia convidar, així mateix, a tot el barri a disfrutar del programa d’esdeveniments preparats per a estes Falles 2023. No em vull oblidar tampoc dels nostres anunciants i patrocinadors que ens donen suport i que ens acompanyen. Gràcies a tots ells este llibret que aneu a llegir es fa realitat any rere any i que vos recomane la seua atenta lectura.

Per a estes festes falleres es planten dos falles molt interessants a la nostra demarcació. Joserra Lisarde realitzarà la falla gran amb el lema “Hi han classes i classes” que contarà amb escenes amb contrapunt, critiques i sarcasme i per a la infantil donem la benvinguda a “L’Atelier del Foc” que amb “M’estime” parla sobre un tema molt interessant com és la superació per als xiquets i xiquetes i que també serà del gust dels no tan menuts que la vegen. Convidats a gaudir d’elles.

M’agradaria finalitzar esta xicoteta aportació literaria destacant als meus companys de viatge este exercici. Els nostres màxims representants infantils, Daniela i Marcos, s'ho han passat d'allò més bé en cadascú dels actes que ens han representat i la seua fantàstica personalitat i saber estar han fet que hagen estat sempre a l'altura. Erica, la nostra Fallera Major ha vivit amb intensitat i felicitat tots i cadascun els actes als que hem assistit. Imprescindible la seua actitud positiva, alegre però a la vegada responsable. Un 10 els tres.

No queda més que desitjar-vos unes bones falles i que puguem gaudir d'estos dies tan vibrants en activitats de la millor manera i de forma responsable.

Junta Directiva Junta Directiva

President Andrés García i García

Vicepresident 1

Vicepresident 1

José Luis Domingo Chanza

Vicepresident 2

Vicepresident 2

Víctor Manuel Matoses Pascua

Vicepresident 3

Vicepresident 3

Gabriel Martínez Soriano

Vicepresident 4

Vicepresident 4

Carlos Galiana Llorens

Secretaria

Secretaria

Marta Albors Lagardera

Vicesecretari

Vicesecretari

Sergio Mora Sánchez

Tresorera Contadora

Tresorera Contadora

MªCarmen Serón Villagrasa

Andrea Montesa Diago

Vicecontadora

Vicecontadora

Pilar Domingo Zahonero

Delegada d’infantils

Delegats

Delegada d’infantils Delegats

Paula Vicente Romero

Beatriz Hernani Rambla - Mónica García Gascó

- Federico García Gascó - Déborah Ginés

Rodríguez - Sergio Orón García - Esther Ayora

González - Rosa Mª Lagardera Ramis

Bibliotecari/Arxiu

Bibliotecari/Arxiu

Miguel Ángel Carot Selles

Vocals

Vocals

Adrián Albors Lagardera

Antonio Albors Vidal

Víctor Blasco Martí

José Bordes Rodríguez

Xavier Calatayud Albert

Ramón Camps Guevara

Javier Cervera Navarro

Miguel Collado Obón

José Cuenca Durán

Juan Carlos García Jimenez

Manuel Izquierdo Sancho

José Martínez Albors

Jaime David Martínez Bonacasa

Carlos Mejías Vázquez

Fernando Moreno Alonso

Juan Pérez Moreno

Sergio Roberto Sánchez

Jorge Rocher Benlloch

Antonio Ruiz Simarro

Taras Shvalya

Francisco Socarrades Martí

Omar Soler Molinero

Antonio Miguel Tapias Bollero

Salvador Tarrasó Aledón

Bienvenido Tejedor Valera

Fallera Major Erica Di Francesco Erica Di Francesco

Sueña el rico en su riqueza, que más cuidados le ofrece; sueña el pobre que padece su miseria y su pobreza; sueña el que a medrar empieza, sueña el que afana y pretende, sueña el que agravia y ofende, y en el mundo, en conclusión, todos sueñan lo que son, aunque ninguno lo entiende.

A la nostra Fallera Major Erica…

Yo sueño que estoy aquí destas prisiones cargado, y soñé que en otro estado más lisonjero me vi.

¿Qué es la vida? Un frenesí.

¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca

Cort D’honor

Cort D’honor

Fallera Major Ixent

Patricia Sanz Sala

Nuria Ayala Chicharro

Amparo Bonacasa Fores

Silvia García García

Francisca Gascó Navarro

Andrea González Aurell

Esther González Piera

Marta López-Pérez Fuster

Clara Marín Vives

Marta Matoses Ortíz

Paula Matoses Ortíz

Ana Molina Diago

Laura Monrós Gaspar

Marisa Ortíz Lacomba

Constanza Parra Aparisi

Laura Ramos Puchades

Clara Eugenia Socarrades Marín

Lorena Socarrades Marín

Paula Tortajada Carrillo

Rocío Tortajada Carrillo

Esbós Major

Lema:

Hi ha classes I ‘classes’

Artista: Joserra Lisarde

ESCENA DAVANTERA: -Classes de fallers-

Representada pel president de falla en plena junta directiva intentant acontentar tots els fallers. Representarem 3 classes de fallers fent valer el hastag:

- #volemfalla: representat per una flama. Defensors de la falla.

- #volempeineteo: representat per una pinta. Defensors dels actes on el peineteo mana i la Fallera Major és la màxima representant.

- #volemcassalla: representat per una ampolla de casalla. Defensors de la festa als que només els importa la festa i la nit fallera.

ESCENA ESQUERRA: -Classe Obrera-

Representada per 3 fitxes d'escacs sota el mantell dels diners. Representem la jerarquia que intenten imposar-nos com si fos un joc d'escacs.

- La figura del rei representa el poder polític

- Les figures dels 2 peons representen la classe obrera. La classe obrera és la classe més baixa de la societat i de la qual s'aprofita més i es lucra el poder.

ESCENA DEL DARRERE: -Classes de morts-

Representem de forma irònica un cementeri i riurem de la mort. La figura de la mort ens anuncia a mode de show el musical HOY NO ME PUEDO LEVANTAR. Tot això acompanyat de làpides on representarem a:

- El mort optimista. ‘Torna en 5 minuts’

- El mort educat. ‘ Disculpeu que no m'alce’

- El mort hipocondríac. ‘Veieu? Vos ho vaig dir o no vos ho vaig dir?'

ESCENA DRETA: FIGURA EXPOSICIÓ -Classes de joves-

Escena on representem la societat actual a nivell juvenil. Mostrarem les 2 cares o mentalitats de la joventut actual. El que vol fer-se famós siga com siga per treballar el mínim i guanyar el màxim i per altra banda el jove que es deixa la vida per llaurar-se un futur digne, estudiant o llaurant-se un ofici i en molts casos té fins que marxar del país abans la manca d'oportunitats que tenim en este.

Representada pel ric i el treballador. Representem les classes o rangs dins de la indústria. Afegim elements que fan referència al món industrial com xemeneies i engranatges.

Clases de fallers, fallers amb classe

Miguel Prim. Faller de la comissió Maestro Gozalbo-Conde de Altea.

#volemfalla

#volempintes #volemcassalla

La intersecció de els conjunts.

D’un temps a esta part la corfa grossa de les falles ha caminat cap a una separació de diferents castes falleres, on cadascú dispara per la vessant festera que més els agrada. A uns se’ls coneix amb el malnom de “monumentalistes” quan més bé deurien ser “fallistes”, es a dir, els que cremarien tot el pressupost plantant falla, (que es perdone a qui escriu, però si no t’agrada la falla, a tu et dona igual ser d’una caseta de la fira d’abril o d’un penya bouera “pamplonica”, seguim jajja). Tambè hi ha aquells que són seguidors de les Falleres Majors i es passen tot l’any fent travesses de les corts de l’any vinent, els coneguts com “peinetas”(una altra volta l’escrivà es declara molt fan de Carmen Martín ). Per a acabar tenim, als que un tardeo o una revetlla, és un sentiment religiós, és un moment espiritual que els col·loca més prop del nirvana faller on habiten tots els deus espirituosos com San Miguel, patró del cervessa, Fra Angelico, retor del bon licor o Santa Rosa deessa del vi valencià (abans de continuar escrivint, una cassalleta i seguim, ja se sap, la penúltima).

A la fi, este tema es qüestió de matemàtica bàsica, la teoria dels conjunts és de quan fèiem la EGB, hi ha un punt on tot s’ajunta o convergeix, que és la intersecció dels conjunts i a eixe lloc viuen l’equilibri faller, la convivència i la germanor.

I ara es podria pensar que el que s’està escrivint no és seriós, aleshores si ho és i passem a explicar-ho:

I comencem pel final. Quan es fa la comanda de l’alcohol per a falles, algú busca allò que siga més barat, tendint a garrafó del 15? No, veritat? Busquem sempre primeres marques, si pot ser en oferta de falles millor, però les primeres marques, i cal anar amb compte que ni haja prou i bo i que en sobre, perquè si no la junta de tancament de l’any pot ser un suplici, perquè el dia 18 vam fer les paelles i a la misa de Sant Josep tots teníem un mal de cap inaguantable, que no era perquè es van veure fins l’aigua de la pica, no, era perquè la comanda era roina i han de rodar caps per a depurar responsabilitats. Fins ací, ho compre.

Anem a les pintes, exponents del fallermajorisme més radical i convençut. Una és Fallera Major, i no la maquilla “Roberto Marqués més conegut com l’attelier de l’ombra d’ulls”, la pentina “el monyo cortesà perruquers” i el seu indumentarista és “Danielito colgajos” i s’ha fet un espolí model “russafa” de “pantalà” ? I la falla si és preseleccionada al sector no ha d’anar a la fonteta amb una pancarta de 10 metres per 5 y encomanar a “iluminaciones curro ximenez” les lletres del seu nom en led, cognoms inclosos?

I en la falla? La falla que es planta i es crema. No volem, els millors pintors, el millor projecte i guanyar un premi? Perquè tenint un bon artista, participar del projecte i ajudar a la plantà, fa que t’assentes a sentir la lectura de premis amb nervis i tot, i van dient els noms de les falles de la secció i no diuen el de la teua falla, i o hem fet garba o ja estem dels 5 primers, però el quatre ja no eres, aixina que pot caure premi, el tercer tampoc, ací ja somnies i de repent sents, segon premi, Sevilla Dènia i veus que la gent s’abraça i mires a dos amics amb qui has plantat la nit abans i tenen els ulls plorosos, efectivament estan emocionats, perquè eixe premi és fruit del teu treball en part i el fas teu, i eixa nit, penses que tens alguna cosa més que un 16 de març normal. Comença el sopar i abans del sopar te’n adones que la gent parla del premi, alguns inclús han entrat a vore el primer premi de la

secció per internet i comentem que amb una “esceneta” més s’haguera pogut guanyar. I és quan a les tres del matí, el vice de festejos “verbenero convençut” s’acosta a tu, que en totes les directives les teniu ben grosses, per si volem més falla o menys falla i et diu, “si organitzarem millor les barres, es podria vendre més cubates i el que traguérem de més per a la falla i aixina tenim una falla millor i la festa continua” i tu que creus que ja et pots morir perquè ja ho has sentit tot a les falles... ojo!!!! I a la vida!!!!! , contestes, “mira, si es tracta de tirar una ma amb les barres per a que es venga més, inclús que els fallers estiguen servits abans i aixina es senten més contents, compta amb mi demà que sis o set persones més les traurem d’on siga. Al l’endemà, la revetlla és un èxit, a la fi, s’han unit 12 fallers i falleres de més, s’han tret uns 1200 euros de més que anit en les barres i la gent estava de dolç, inclús repleguen fent-se bromes i de sobte s’acosta el pare de la Fallera Major de l’any 2024 i et diu , “nano, si l’any que jo portara a la meua filà dels moros d’Alcoi que tots els anys me trauen una pasta i no vaig mai i els fem Fallers D’honor , tenint una bona falla i bona festa i organitzant un bon sopar de fallers d’honor, més diners trauríem no? Doncs sí, definitivament sí i tu li contestes que baixaràs a ajudar als fallers d’honor si fa falta.

I aixina en tot, la intersecció de conjunts val per a la il·luminació, per a la pirotècnia i per a tot. Es a dir, si tots es senten escoltats i tots, s’adonen de que guanyar - guanyar és donar, sacrificar i rebre, triomf social assegurat perquè a la fi, el que passa dins del casal, és el que acabes plantant al carrer. Les falles son autèntiques escoles de convivència, on l’objectiu cal que siga convèncer i no a soles vèncer.

Aixina que volem falla, cassalla i amb la indumentària donar la talla.

Post data: convide a descobrir quan de plena es l’ànima desprès d’unes falles on s’ha plantat una bona falla, on es respecta el pensar de tots i tots a la fi han estat contents, això és pura vitamina per a les falles.

(història bassada en fets reals).

ELB

Ese Loco Bajito.

La classe treballadora 02

Certament són gratificants els motius que em porten a escriure aquestes línies amb les quals col·labore a il·lustrar aquest llibret faller.

És una satisfacció veure com la comissió SevillaDénia i Germanies ha decidit triar la classe treballadora com un eix central del monument faller d'enguany. Des de la meua condició de secretària general de CCOO PV em sent una privilegiada de contribuir amb unes paraules al que l'artista Joserra Lisarde ha simbolitzat amb els seus ninots de manera magistral en el monument faller, el lema del qual “hi ha classes i classes”, és tota una declaració d'intencions. El tema és pertinent i oportú, com els vull vindre a explicar a continuació, espere que amb encert.

Des de fa massa temps, observem com s'ha difuminat la referència al concepte classe treballadora. És clar que hi ha “classes i classes”, però a alguna d'aqueixes classes costa anomenar-la. Fa temps que davant del concepte de classe treballadora es va imposar el menys marginal i més blanquejador concepte de classe mitjana treballadora. Tot un parany dialèctic encaminat a diluir com un terròs de sucre qualsevol referència disruptiva al conflicte d'interessos existent entre capital i treball. Una semàntica que pretén inocular al personal una sort d'amnèsia de consciència de classe per a negar la contradicció d'interessos que hi ha entre els qui viuen del seu treball i els qui viuen privilegiadament del treball dels primers, en funció de les diferents posicions que ocupa cadascú segons la divisió social de treball.

Ana García Alcolea. Secretària general de CCOO PV

Diluir el concepte de classe treballadora ha sigut la gran estratègia del sistema per a fer inqüestionable la pau i la prosperitat del capitalisme. Si acudim a la metàfora que ens proposa l'artista, el joc és el joc i totes les peces que el componen viuen en feliç harmonia. El rei s'explica des de la propietat del tauler i els peons des del treball per a mantindre el rei, com il·lustra a la perfecció l'artista en el seu monument.

Ningú pot negar que des que es van iniciar les primeres lluites obreres, allà pel segle XIX, les societats han canviat molt, el moviment obrer òbviament, també. Des de les últimes dècades del segle passat, el neoliberalisme va canviar el paradigma de les relacions laborals. El model d'avanç que va suposar el desenvolupament de l'estat de benestar, amb polítiques reguladores i avanços en equitat i justícia social, va ser substituït per la política de “campe qui puga”, sota la bandera d'un món globalitzat i de la deslocalització de la producció com a pràctica generalitzada dels grans conglomerats empresarials.

Amb la finalitat de precaritzar condicions laborals, la flexibilització de les formes de l'empresa i de l'ocupació ha llançat un resultat devastador en forma de més desigualtat social, més desprotecció social i un retrocés generalitzat en les condicions laborals. Un tremend avanç de l'individualisme davant de la col·lectivitat, de les lògiques neoliberals de l'intervencionisme mínim de l'Estat davant de les lògiques keynesianes i la funció redistributiva de les polítiques públiques.

Clar que és necessari rescatar la vigència del concepte de classe treballadora. Vivim immersos en un moment de gran importància històrica, ara que els processos de deslocalització productiva han sigut molt accelerats per la revolució tecnològica que canvia contínuament, a vegades de manera radical, els models d'empresa. Les plataformes digitals són només la punta de l'iceberg, l'avís del que s'acosta. Un model que per se suposa la ruptura de tot vincle entre persones treballadores, encara que es forme part del procés de generació d’aquest bé o servei.

És possible un futur sense sindicats de classe? El sindicat de classe és un instrument tan necessari i tan útil com ho va ser en el passat? Rotundament sí. A ningú se li escapa que després de l'arquitectura dels ERTO s'han salvat més de 3 milions d'ocupacions, i també milers d'empreses. A ningú se li escapa que l’augment de l’SMI o el retorn a la revaloració de les pensions referenciades a l’IPC estan mitigant en gran manera el patiment de milions de persones, que no arribarien a fi de mes sense aquests avanços. De la mateixa manera, milions de persones estan guanyant estabilitat en l'ocupació gràcies a una reforma social que ha posat el focus d'atenció a reduir la temporalitat en l'ocupació, el llast històric del nostre mercat de treball. Són tres exemples, a rajaploma, del poder transformador dels acords del diàleg social, i la seua incidència en la realitat quotidiana de moltes persones treballadores al nostre país.

Ara més que mai, el sindicat ha d'estar present, com a actor sociopolític en el seu paper constitucional de baluard dels interessos generals en el marc del diàleg i la concertació social, però també en l'àmbit de l'empresa a través de la seua representació sindical. La transformació digital i la transició ecològica són dues realitats tan desitjables com inevitables.

Un procés de canvi que requereix una orientació adequada. Parlem d'una transició justa cap a l'economia digital, que necessàriament ha de portar noves possibilitats, noves oportunitats de generar treball decent, estable i de qualitat, per a la qual cosa necessàriament s'haurà de donar un procés de requalificació a través de la formació de les persones treballadores. Si no es potencien capacitats, si no hi ha un acompanyament en tot aquest procés, molta gent es pot quedar pel camí. Un repte que requereix, i que requerirà, el major dels esforços.

No s'enganyen, la màgia de les flames de la nit de Sant Josep no canviarà l'estat de les coses. Encara que amb fórmules més subtils, la situació en essència va sempre del mateix, va de disputa d'interessos i, en aqueixa contesa, els peons som legió, i l'aspiració col·lectiva més que raonable. Tant de bo que des del moviment obrer siguem capaços d'integrar el que el sistema vol desintegrar coste el que coste. Clar que és possible un nou contracte social per al segle XXI, però com sempre caldrà lluitar-lo de valent.

Hoy no me puedo levantaaarrr

Inma Guerrero. Fallera de la comissió Borrull-Turia

“Disculpen que no m’alce”, és un dels epitafis més famosos atribuït a Groucho Marx, encara que, a la fi, no arribà a estar escrit a la seua làpida. Vertaderament és propi d’un ésser privilegiat tindre un epitafi “diferent” amb un toc humorístic i surrealista portant la rialla fins a les seues últimes conseqüències.

Nostra societat està començant a acceptar el fet de no dramatitzar tant a la mort i que el dol no es convertisca en només llàgrimes i vel negre. La tendència a recordar els nostres morts amb humor s'ha transformat en el millor bàlsam per superar una pèrdua. I ací és quan el fallerío entra a escena.

Una de les grans virtuts que tenim els fallers, és riure’ns i fer sàtira de tot, inclosos nosaltres mateixos. Les falles són llibertat expressada per mitjà d’uns ninots que són el nostre ”alter ego” . L’enginy i la gràcia no estan renyides amb temes tan profunds i transcendentals com la pròpia mort. La Falla no tracta de buidar de contingut les històries de la gent, sinó , precisament, d’atorgar-les la dignitat que es mereixen i passar-les pel filtre de la irreverència, l’ esperpent i l’humor.

Sense eixos valors, transformades en simples monuments de polietilè, buides de tot contingut, les falles moririen.

En realitat, ara que ho pense, les persones morim un poc cada dia. Pas a pas, sense presses però sense pauses. Són micromorts . Xicotetes batalles perdudes que , a soles no signifiquen res, però juntes són com un immens banc de peixets que pot tapar la llum del sol. I, si eres faller o fallera, la qüestió és més greu. Els fallers som gent de passió , de intensitats i això desgasta i afluixa molt. Quines serien les micromorts falleres?. Així, sense pensar-ho molt, se m'ocorren algunes: “L’operació corpiño” és de les més cruentes i ataca per igual a homes i dones. Sol aparèixer de sobte, el dia de l’ofrena, quan vas a vestir-te i sembles Scarlett O’Hara i la seua criada Mammy : “ Agárrese fuerte a la columna y no respire, señorita Calata” .Uf! només de pensar-ho ,m’aborrone. Una altra micromort letal és el reguetón. Es fica dins de les carpes i casals , com un virus invisible que avança immisericorde i, quan te n’adones, ja és massa tard i fins els infantils pugen a l’escenari cantant: Baby, no me llame' que yo estoi ocupá orvidando tu male, ya decidí que eta noche se sale contoa mi motomami …Descansen en Pau ,Paquito el xocolatero , Camilo Sesto, Raffaella Carrà o Georgie Dann.

I què em dieu dels xiquets i xiquetes els dies de falles?. Requiescat in pacem .Jo, de menuda, anava sempre a fotre als de la falla veïna, els de Sanchis Bergón i ficava petards en cagarrutes de gos, m’unflava a papes i bevia mescles impossibles de fanta de llima i taronja amb coca cola. Ara, els xiquets es passen el dia gravant Tic Tocs com a posesos o pegats a les pantalles fent nosequé.

Condemnat a una mort ràpida i indolora, també està el faller “todoterreno”, eixe que, igual te fa una paella, com s’encarrega de la loteria , penja les banderes al carrer, o està a les set del matí , un 16 de març esperant al jurat de falla. Us asegure que estan en perill d’extinció.

Però, si vertaderament hi ha un ésser condemnat a micromorts inclementes , insistentes i potentes, és el president o presidenta d’una falla. Ahhh! una “rara avis”, que, farcit /farcida d’ingenuitat, es creu les promeses que li fan els fallers un 19 de març i, un 19 d’abril es veu una i altra vegada condemnat i condemnada a portar a soles la tartana que, cada vegada pesa més i més. És el que té l’amor fallero. És efímer, com una falla, intens com una mascletà, breu com les promeses que es fan a les quatre de la matinada i amb un gintònic a la mà i desapareix com les ganes d’anar al gimnàs un dilluns a la nit.

Però, si hi ha una persona que té totes les paperetes per una micromort darrere d’una altra, és, sense dubte, un president de Junta Central Fallera que batallà amb una pandèmia…ahi ho deixe. Si us el trobeu pel carrer, doneu-li un abraç, se’l mereix. I , aprofite l'ocasió que em brinden estos micros, com diria Matias Prats, per suggerir -li un epitafi per a la fi de la seua vida com a Regidor de Cultura Festiva:

“Mira qué fácil, te lo voy a decir

A, B, C, one, two, three

Mira qué fácil te lo voy a decir

Que esta motomami ya no está pa' ti

Mira qué fácil te lo voy a decir

A, B, C, one, two, three”.

Llarga vida a les Falles!.

Cedir el seient

Cristina Martínez García. Presidenta del Consell Valencià de la Joventut

Fa unes setmanes anava en el metro de camí a casa de ma mare després d’un dia prou intens. Havia sigut un d’eixos dies en els que necessitaries més de 24 hores. Treball, voluntariat, vida personal... un d’eixos dies en que, en tots els àmbits, la vida et supera. Mentre estava asseguda al metro, sense voler m’entretenia observant a les persones que tenia al meu voltant. En una de les paredes va entrar al vagó un senyor major, d’uns 60 anys. El metro no estava ple de gent. Només va entrar, el senyor es va fixar en una jove que estava asseguda just enfront meua, i va començar a dir coses en un to molt baix. La jove es va adonar (i les persones del nostre voltant també, perquè la veritat es que es notava que passava alguna cosa), i va quedar-se mirant. Després de uns segons, de sobte, el senyor va esclatar en males paraules per a la jove. M’estalviaré el reproduir-les, però va ser un compendi de típiques expressions adulcentristes que feien referència a que la jove no s’havia alçat del seient per a deixar-li-ho a ell.

“Quina mala educació”, “els joves de hui en dia no teniu respecte per ningú”, “vos penseu que sou els reis del món”... No era un seient reservat, havien molts més seients lliures, però eixe no era realment el problema. El senyor volia queixar-se de la jove, volia llançar-li totes eixes paraules. L’escena no va durar molt: la jove, molt sorpresa per la reacció, va alçar-se i li va cedir el seient sense parar de repetir que ho sentia i que no s’havia donat compte.

Observant aquesta escena des de fora, vaig adonar-me que, probablement, la jove tenia moltes més coses a dir-li a aquest senyor. Jo crec que li hauria dit que no tenia cap dret a parlar d’aquella forma tan violenta, que si l’haguera demanat amb més tranquil·litat s’hauria alçat, que havien molts seients lliures... Però no va dir-ho. Va demanar perdó i va cedir el seient. I, de sobte, vaig pensar en totes les situacions en les que, siguen jove, vaig haver de demanar perdó i “cedir el seient”, sense tindre l’oportunitat de defensar la meua postura.

Totes les voltes que, als dinars familiars, m’havien dit que no fora tan exagerada per no tindre un treball estable, que era el que em tocava per ser jove. Totes les reunions amb gent que m’havia parlat amb paternalismes i havia donat per suposat que, per ser jove, els meus coneixements i vivències no importaven. Totes les noticies als mitjans de comunicació que transmeten la sensació de que les joves sols volem anar de botellot i, a voltes, contagiar de Covid a algú si es dona l’ocasió. Perquè, com diu la meua avia, “ser jove es una malaltia que es cura amb el temps”. Perquè, segons part de la societat, som irresponsables, alocats, maleducats, pasotes, ens queixem de tot...

Però a voltes em planteje si aquesta part de la societat no viurà en un univers paral·lel, perquè aquesta no es la joventut que jo coneix. Per a mi, la joventut de hui en dia som persones reivindicatives, que més que mai som conscients de les nostres problemàtiques i inquietuts, i alcem la veu per a defensar-les. Som persones que tenim sensibilitat per els problemes socials que ens envolten, i volem no sols lluitar per millorar-los, si no també “cedir els nostres seients” per a que gent amb menys visibilitat puga tindre un paper protagonista. Ens associem perquè tenim la ferma creença de que podem canviar el món i, ho demostrem, oferint un oci alternatiu i una educació en participació i valors, en temps de discursos d’odi. Som una joventut que confiem en les accions en conjunt, i que no ens hem rendit ni ens rendirem en defensar els nostres drets i un present i futur dignes.

I, jo crec que el que molesta es tot açò. El que molesta es que la joventut siguem conscients de la situació de cronificació de la precarietat que estem patint. Que encara que volem treballar, no podem, l’atur juvenil Espanyol es el més alt de tota la UE. Que encara que trobem treball es en condicions que nos ens permeten emancipar-nos ni tindre una vida digna (9 de cada 10 contractes que signem són temporals, altes taxes de parcialitat, salari mitjà per baix del SMI). Que se’ns diu tota la vida el discurs de que hem d’estudiar per a tindre un futur, i després ens trobem amb una taxa del 50% de sobrequalificació en els treballs que ocupem. Que no podem pagar el lloguer d’un pis si no es fent “co-living” amb 5 persones més. I, a més de tot açò, que som conscients i demanem solucions a tot l’anterior, i a les conseqüències que tenen, com l’augment de problemes de salut mental. No som la “generació de cristall”, som conscients dels nostres drets i els defenem. I això incomoda.

Però tinc esperança en que continuarem reivindicant a la joventut i els seus drets. Continuarem generant espais, com els Consells Locals de Joventut o les entitats juvenils, des dels quals fer escoltar la nostra veu, encara que alguns no vulguen escoltar-la. Seguirem posant damunt de la taula converses incòmodes, pero necessàries per a creixer com a societat lliure, diversa i solidària. I, sobre tot, continuarem liderant el canvi.

Guardons Guardons

Majors | infantils

Volem agraÏr a tots/es aquells/es fallers/es el seu esforç per participar i representar a la comissió en cada concurs i disciplina. Poc a poc continuem estant presents en moltes més disciplines malgrat l'esforç de cadascun de vosaltres. Anem a més!

3er Premi Secció 17 - Infantils

Campiones Parxís Sector Russafa A

Premi a la Trayectoria y Tradicions

Sector 2. Junta municipal Russafa

Guardons Guardons Don / Donya

Aquests premis que van nàixer des del voler a la nostra festa i l'ambient familiar que es respira en la comissió, van ja per la seua tercera edició.

Sempre des del respecte i admiració per tots, es destaca cada any a dos membres que ho donen tot per què la Falla siga un lloc de festa, amistat i xerinola.

L'any passat els afortunats guanyadors van ser:

- Suport Don Andrés García García

President i company, sempre té la millor paraula per a les nostres bogeries. Amic de la festa des de la seua distància presidencial i sempre amb un somriure ens ha sabut acceptar

-

Nou Ultra Don Adrián Albors Lagardera

De família i tradició fallera, la nostra primera jove promesa. Arribarem i sent només un xiquet, es va saber guanyar la nostra amistat. Amb el passar dels anys, no sols l'ha millorada, si no que va aconseguir la nostra confiança i ser un més

També es va voler de manera espontània premiar i agrair a les noves generacions, així que es va fer lliurament del seu mocador Ultra a la Senyoreta Alma Martínez Ayala.

Els premis d'enguany ja estan decidits, facen les seues apostes i no perdeu la il·lusió per lo nostre, l'any vinent pots ser tu.

Recompenses Recompenses

Majors 2023

Bunyol d’Argent

Carlos Mejías Vázquez

Bunyol d’Or en fulles de llorer

Esther Ayora González

Javier Cervera Navarro

Marta Matoses Ortiz

Sergio Mora Sánchez

Omar Soler Molinero

Bunyol d’Or i Brillants en fulles de llorer

Marisa Ortiz Lacomba

Carlos Galiana Llorens

instagram.com/sevilla_denia/

facebook.com/sevilladenia

tiktok.com/@fallasevilladenia

youtube.com/@fallasevilladenia

https://twitter.com/sevilladenia

L’ espill

Laura Monrós Gaspar.

Directora de l’aula d’Arts Escèniques del Vicerectorat de Cultura i Esports de la Universitat de Vàlencia

Allà per 1871, la xicoteta Alicia que uns anys abans s'aventurava a endinsar-se en el País de les Meravelles va decidir enfilar-se a la llar del saló i esfumar-se per la finestra de somnis infinits que li oferia el gran espill que penjava sobre el repeu. Mirant a través de l'espill, Alicia va descobrir una il·lògica versió de la seua realitat on els personatges del contrasentit que habitaven amb els coneguts Conill blanc, l'Eruga, el Barreter boig o el Gat de Cheshire li mostraven els laberints del temps, la sexualitat o la tirania que assetgen l'edat adulta.

Com l'Alicia de Lewis Carroll, la història de la literatura occidental ha retratat els misteris d'aquest objecte tan suggeridor amb xiquets, xiquetes i adolescents que s'enfronten als seus múltiples reflexos en una eterna cerca cap a la seua identitat. Potser l'últim d'aquests espills que ha aconseguit seduir a diverses generacions de lectors a tot el món siga l’“Espill de Gised” a través del qual J. K. Rowling va convidar als seus coneguts aprenents de mag a aprofundir en els seus desitjos més profunds. Alguns dels espills que ronden als nostres xiquets i xiquetes en l'actualitat, tal vegada no són més misteriosos, però sí més inquietants.

Són els espills que nosaltres mateixos, els seus adults, en una societat en la qual la infància s'ha perdut en la voràgine del consumisme global, hem col·locat enfront d'ells. Els espills artificials d'un món maquillat de blau o de rosa; de superherois o de princeses; de mons virtuals amb músiques addictives; d'agilitat i de vertigen i de la mesura de l'ésser humà per milions de “likes”.

Per sort, existeixen també altres espills que, encara que siguen menys comercials, ens ensenyen molt més dels nostres xiquets. Són els espills que construeixen ells mateixos i que reflecteixen un món amb finestres plenes d'arcs de Sant Martí quan el món dels adults no els comprén i els aïlla. O els que esclaten pel soroll de les riallades d'un xiquet quan sent per primera vegada la pluja. Els que brillen amb els ulls de la xicoteta que vol ser astronauta mentre escolta al seu professor d'astronomia, i els espills calidoscòpics que reflecteixen la tonalitat de mil cinc-cents milions de colors diferents; tants, com xiquets i xiquetes habiten el nostre planeta.

“M’estime”; ens diuen enguany els xiquets de la Falla Sevilla-Dènia i Germanies. I mirant nosaltres en cadascun dels seus diferents espills grans, xicotets, còncaus, convexos o multicolor descobrim una quantitat de personalitats infinites en cadascun d'ells. “Vos estimem”, responen els vostres adults. Estimem la noblesa de Daniela i la sensibilitat de Marcos Fallera Major i President Infantil 2023 ; i també, la mirada picaresca d'Alejandro, Alma o Martín; l'alegria rebel d'Andrés, Manuel i Jaime; la dolçor de Valeria i Triana; l'espontaneïtat de Lluna; la bondat d'Elías i de Nico; la curiositat d'Hugo i de Víctor; l'energia d’Àngel; el caràcter de Daniela; l'expressió incògnita de Joaquín i Valentina; la maduresa d’Aroa i Amparo; la serenitat de Jacobo i tots els misteris que ens porte Candela... A tots, gràcies, xiquets i xiquetes, pels vostres espills i per ensenyar-nos a trobar-nos de tant en tant en ells.

Marcos García i Vicente

Hola a tots, Estic molt feliç i content de ser el president infantil de la nostra falla aquest any 2023.

Vull donar les gracies als meus pares i la meua família per fer-ho possible i estar al meu costat tot el temps gaudint dels actes. Sobretot al meu iaio Andrés que m'està ensenyant moltes coses. Em fa molta il·lusió compartir aquest any amb ell.

I no podria estar millor acompanyat que amb Erica i Daniela. Sou molt divertides i cada vegada que estem junts ho passem genial.

A tota la comissió, espere que ho passem molt bé, gaudim i que enguany siga inoblidable.

Comissió Masculina Comissió Masculina

Manuel Bordes Parra

Andrés Carot García

Ángel Carot García

Hugo Chung García

Jacobo Cuenca López

Alejandro Domingo Moreno

Joaquín Ferrer Socarrades

Martín Galiana Lisarde

Jaime Matoses Nadal

Nico Matoses Nadal

Elías Mora Martínez

Víctor Pérez Monrós

Fallera Major Infantil

Te deseo que sueñes, que cantes, bailes, descubras cosas nuevas, conozcas gente bonita, que te rodees de toda tu Comisión, de todo el sector de Ruzafa y crees amistades para toda la vida. El año está cargado de aventuras, viajes, corre corres, no dormir, casi no comer, peinados de fallera a todas horas, trajes de fallera, un día sí y otro también.

Pero no te olvides en todo ese viaje, siempre de sonreír, disfrutar, ser amable, cuidar a tu Comisión, crear momentos felices y seguro que tu año, será mágico, porque tú eres una niña con un don especial, un ser de luz, brillas y haces brillar a todo el que está contigo.

Y por supuesto, te deseo que trates a los demás como te gustaría que te tratasen que les ayudes y ellos te ayudarán, porque lo que das, se multiplica, recuérdalo.

Y no te preocupes por nada, solo disfruta, todo va a salir bien, las hadas mágicas harán que todo funcione y sea como un cuento.

Raquel García García

Cort D’honor Infantil

Cort D’honor Infantil

Triana Bordes Parra

Daniela Camps Matoses

Valeria Camps Matoses

Valentina Ferrer Socarrades

Luna García Vicente

Alma Martínez Ayala

Aroa Martínez Ayala

Amparo Martínez Bonacasa

Alma Roberto González

Esbós Infantil

M’estime

Lema: Artista:

La Falla té com a eix l'amor propi i el creixement personal que aconseguim amb ell.

La figura central és la deesa Afrodita (deesa de l'amor), mirant-se a l'espill, agradant-li

Gràcies a l'amor produit pel seu reflexe li broten diversos cors: el cor més pur gran (infantil), el cor alat (enamorament), cor naixent (tímid i adolescent) i cor humà (amor

Subjectant l'espill trobem una regadora que està regant amb amor, el cap d'un xiquet, que com a conseqüència li està brotant un verger floral (creixement personal).

I damunt de l'espill, i de la regadora trobem a dos óssos amorosos guardians de l'amor.

“Estima’ t”

“ESTIMA´T” aquest és el lema de la teua falla amic. Si si, et parle a tu peque. Ja sé que no esteu molt acostumats al fet que us parlen directament a vosaltres; però saps que passa, que a mi m'agrada molt més parlar amb vosaltres que amb els majors, ells, a vegades, són massa seriosos.

Segur que heu sentit centenars de vegades que "t'has de voler molt", fins i tot, si eres una miqueta més major hauràs sentit la gran paraula, “autoestima". Però segur que ningú t'ha preguntat si entens de veritat el que significa voler-se i tindre autoestima. Per aiço jo, vull intentar explicar-t'ho, perquè és una cosa molt important.

Tots, fins els majors, estem en constant aprenentatge. Si, com lliges, tots estem sempre aprenent alguna cosa. Doncs bé, mentre aprenem no tot ens ix bé. Hi ha vegades que fallem, que ens equivoquem, que no encertem, però saps què?, NO PASSA RES, això és el que significa aprendre. Que ens equivoquem, que les coses ens isquen malament, no significa que siguem maldestres, ni que valem menys que al qual si que li ixen les coses bé a la primera. TOTS, absolutament tots som igual d'importants. Esforçar-nos, intentar-ho i repetir fins que aconseguim fer allò que ens hem proposat, o que hem de fer, ja ens fa super valuosos. A més, no sempre tot ens eixirà bé.

Cadascun tenim unes capacitats diferents per a les coses, i això és el que ens fa especials.

No hem de ser uns cracks en tot, podem ser unes màquines en llengua, llegir super bé, i en canvi els problemes de matematiqués costar-nos molt. I si no, mira Nadal, és un crack en el tennis, però segur que hi havien assignatures del col·le que se li donaven fatal. L'important sempre és no comparar-nos amb els altres, simplement intentar dia a dia ser millor que nosaltres mateixos. Pensa un instant en quan eres més xicotet i vas començar a reconéixer lletres, després, a poc a poc vas començar a saber ajuntar-les per a llegir síl·labes soltes, *pa-ta.-le-do... i mira't ara, llegint aquest text que jo he escrit amb afecte per a tu. L'esforç sempre té la seua recompensa, mai l'oblides. Gaudeix de cada cosa que comences a aprendre a fer, i no deixes que ningú et diga que no vals, perquè és mentida. Tu vals i molt. A vegades les coses simplement ens costen una mica més que a la resta, i està bé, i no passa res, l'important és ser constants per a aconseguir tot allò que ens proposem.

No puc oblidar-me de parlar-te també de voler-se i acceptar-se físicament. Segur que, en el col·le, o pel carrer, o en la tele, has sentit com tothom jutja als altres, "mira aqueix que lleig", o "que alt" o "que baixet"...sempre hi ha algú disposat a criticar als altres.

Quan això passa, hem de tancar l'orella, i saps per què? perquè hi ha tantes persones i característiques físiques com a colors. Podem ser alts, baixos, més prims, més grossets, rossos, bruns, pèl-rojos, amb ulleres, amb aparell... i què més dona? si fórem tots iguals seria un rotllo. L'important sempre és estar sa i ser bona persona, perquè de què serveix ser el més alt de la classe, o el més bonic, si després no hi ha manera de jugar amb tu perquè tractes malament a tothom? Al final et quedarás a soles, i quin rotllo no?

Així que recorda, estima’t molt, lluita per esforçar-te molt dia a dia, i no et compares. Tu, amb tot el que se't dona bé, i amb el que se't dona regular ERES ESPECIAL.

I ara us parle a vosaltres papis. Entenc perfectament que les exigències del dia a dia, a nivell escolar sobretot, ens fan centrarnos molt en allò que als nostres xiquets els costa més; però és molt important per a ajudar-los a créixer amd seguretat en ells mateixos, confiats, i amb ganes de menjar-se el món i d'esforçarse per millorar; buscar l'equilibri.

Potenciar i recordar-los tot allò que se'ls dona genial, allò que els apassiona; és a dir, si un fill suspén matemàtiques i saca deus en música, la tendència és apuntar-li a reforç de matemàtiques, i està genial i és necessari ajudar-lo a superar les seues dificultats, però reforçar aqueixes destreses que presenta en música pot ser que li òbriga un món d'opcions per al seu futur. A les nostres mans està oferir-los un ventall de possibilitats en les quals sentir-se realitzats, i en les quals recolzar-se per a superar allò que els costa una miqueta més.

Per descomptat aquesta és la meua humil opinió com profe que porte anys dedicant-me a l'ensenyament, tant general, com de xiquets amb diversitat funcional. En tots dos sectors, donar-me suport en els punts forts dels xiquets, m'ha ajudat molt a ensenyar-los a superar les dificultats que ens anàvem trobant en el camí de l'aprenentatge. Recordar-los que són capaços, que el seu esforç té recompensa, i sobretot, que sempre estem orgullosos d'ells, els coste més o menys avançar, farà que cresquen ESTIMANT-SE.

Ana Belén Pardo Cabo Mestra d’Educació especial i Logopeda

Bunyol d’Argent

Triana Bordes Parra

Luna García Vicente

Nico Matoses Nadal

Infantils 2023

Comerços

Aquesta comissió ha sigue beneficiaria de la subvenció otorgada per la Diputació Provincial de València per a les activitats de les falles 2023

Aquesta comissió ha rebut subvención de la regidoria de cultura festiva per a les activistats de les falles 2023