«UNA OPORTUNITAT, NO UNA AMENAÇA». Noemí P. Cerdà

UNA OPORTUNITAT, NO UNA AMENAÇA Noemí Pérez Fallera de La Bega

Des de sempre he tingut una habilitat -o més bé un defecte- que m’ha provocat infinitat de mal de caps que no arriben mai enlloc. Ser una rumiadora professional és el que té. Ocupe el 80% del meu temps a imaginar situacions que mai no passaran o a avançar-me als esdeveniments. I açò no seria un problema si en aquestes situacions mentals tot el que passara fora positiu, però la realitat és que em figure uns escenaris dignes d’una tragèdia grega. Evidentment, aquest defecte és més palés quan em trobe davant d’un canvi que no necessàriament ha de ser molt gran. Des de començar una faena nova a anarme’n de viatge, qualsevol cosa que estiga fora de la meua zona de confort fa que em passe el dia patint. I si perd l’avió? I si no faig la faena com cal? I què pensaran els meus companys? I si... i així les 24 hores del dia. Un mal viure que no li desitge a ningú.

Tal com vos podreu imaginar, l’arribada de la Covid-19 no li va fer cap favor a la meua paranoia mental. Ni tampoc li’l feren els mitjans de comunicació. Confinament, contagiats, morts i un fum de paraules més amb connotació negativa van enfortir la relació de parella entre l’insomni i jo. Encara que, sorprenentment, açò només va ocórrer durant els primers dies.

Sembla estrany que una persona com jo, a la que cada alteració de la seua rutina la martiritza, haja passat la pandèmia amb una pau interior absoluta. I és que si haguera de definir aquell mes i mig de quarantena amb una paraula seria la següent: descans. Vaig dormir totes les hores que tenia pendents des de feia anys, vaig practicar esport uns quants dies a la setmana, vaig devorar una novel·la darrere de l’altra i, el que més vaig agrair, vaig desconnectar el cable de la vida social. Mentre el país decretava l’estat d’alarma, el meu cos va apagar tots els sensors d’alerta que tenia engegats.

Crec que aquest virus, malgrat les desgràcies que està ocasionant per tot arreu, m’ha ajudat no només a gestionar l’ansietat sinó també a rebre amb els braços oberts els imprevistos de la vida. No sé exactament en quin moment vaig arribar a eixa conclusió, però sí recorde una frase que em va dir ma mare i em va fer reflexionar: «Has de vore les coses com una oportunitat, no com una amenaça». I és un mantra que intente tindre present cada dia.