«QUARANTENA ALL'AGLIO E OLIO». Hector Sanmanuel

QUARANTENA ALL’AGLIO E OLIO

Héctor Sanmanuel Faller de l’A.C. Falla Taüt

Milà. Lombardia. Itàlia. Epicentre de la primera onada del Covid-19 en Europa i, pot ser, el lloc on més fort va pegar (pot ser empatat en Madrid, no sabria dir-ho segur). A part de tot això és la ciutat on visc des de fa uns tres anys i es on he passat la primera (i la segona ara, a la tardor) quarantena.

Tot va començar l’últim cap de setmana de febrer, estava jo a casa un amic perquè havíem quedat per fer arròs al forn. Eixe dinar que, pel que siga, es va allargar fins a la nit, va ser l’ultima volta que vaig poder eixir amb “normalitat”. Quan estàvem tornant a casa vaig rebre un correu de la universitat informant que la setmana següent tancaria com a mesura de seguretat i, poc després, el govern regional va tancar els bars i l’oci nocturn. Van ser uns dies un poc confusos, no sabíem si quedar-nos ací o pegar a fugir abans que tancaren. Al final, vam decidir quedar-nos perquè no sabíem si estàvem contagiats o no i pensàrem que “total, ara en Pasqua ja estarà tot controlat i podrem anar”. I vam encertar del tot, a la setmana següent ja ens havien posat en quarantena i només podíem eixir per comprar, treballar i fer esport sempre que fora sol. En eixe moment vaig avisar els meus amics que ells anàvem darrere. Evidentment, als tres dies, Falles cancel·lades i quarantena a tot l’estat. Eixir a comprar volia dir fer cues d’entre 20 i 40 minuts per entrar als comerços on, per més que els treballadors no pararen ni un moment, hi havia poc on triar. Per exemple, de rent jo no en vaig aconseguir fins vora Pasqua (justet a temps per fer mones, encara com) i no sabeu la bogeria que va ser el trobar pasta, fins i tot la Barilla (que per als italians és poc més que menjar per a gossos) estava exhaurida. Poc a poc, però, la cosa va anar “normalitzant-se”, alguns supermercats van ficar apps per poder reservar un lloc en la cua i reduir la gent que esperava fora i, en entrar, et mesuraven la temperatura i et donaven guants que després et feien tirar en uns contenidors especials.

A part d’això, la veritat és que la meua quarantena no va diferir molt de la resta de la gent: m’alçava, feia un poc d’esport al menjador (sort que visc a un baix i no molestava a ningú botant a la corda) i em dedicava a cuinar i, per les vesprades, feia videotrucades amb els amics per fer cerveses. L’única diferència important va ser el constant soroll de les ambulàncies (que a Itàlia es senten des de tres o quatre carrers enllà) i que en lloc del “Resistiré” ací cantaven el “Bella ciao” a les 18, un canvi que, tot siga dit, vaig agrair prou.

D’eixa forma vam estar fins a meitat de maig, que les restriccions es van reduir i va ser possible tornar a eixir, almenys parcialment. Això sí, ací des del principi la mascareta va ser necessària, no es van esperar fins a juliol per fer-la obligatòria. Pot ser, per això, van haver-hi pocs contagis durant l’estiu. De fet, no estàvem segurs de si tornar en estiu o no perquè a Espanya començaven els rebrots, però al final les ganes van poder i agafarem el cotxe (no ens la jugàrem amb l’avió): un viatge més cansat però més segur per no estar envoltats de gent. Així, vam poder passar l’agost a casa.

De la mateixa forma, vam tornar a setembre, ara ens van fer un test només arribar i vam haver d’estar en quarantena fins que ens donaren els resultats. Però, malgrat tot, els cassos van augmentar i per novembre ja estàvem altra vegada amb restriccions passant a ser “zona rossa”, un mes on de nou només es podia eixir de casa per treballar i comprar. Ara estem en “zona arancione” on podem eixir de casa (però no del municipi) en un toc de queda de les 22:00.

Per ací sembla que el ritme de vacunació va prou bé, de fet ja tinc amics i coneguts amb la primera dosi i això em dona esperança i em permet pensar que potser al 2021 no, però al 17 de març del 2022 podré escoltar de nou una de les frases que més m’agraden del mon “Bona nit, Falles de Cullera!”