Fills de Qulyayra

Fills de Qulyayra

Dades històriques

Cullera en l’antiguitat, tingué esplendor i glòria. Però tot queda oblidat, segons ens conta la història.

Fou als voltants dels segles IV i V, quan els ibers la fundaren, per a deixar-la morir, quan poc després l’oblidaren.

Després de diverses centúries, foren els berbers omeies els qui un nou auge li donaren fent que les glòries retornaren.

La població pertanyia a la Taifa de Balansiya, per a més tard quedar integrada en la Taifa d’Isbiliya.

Sota el domini de les ètnies almoràvits i almohades abastaren noves èpoques de pau i benestar saturades.

Part 1

Ells foren qui construïren el castell i la medina, el port fluvial i les torres de guaita, defensa i bina.

I començant d’un no res, ben lluny que ells arribaren, que historiadors i poetes1 les seues glòries cantaren.

La història continua després amb nous capítols i pactes. Però hui ens centrarem en els àrabs i els seus actes.

Qulyayra és el nom compost que els àrabs li atorgaren. Qul·la2 que és un cim de mont i ayra3 un diminutiu l’altre.

En tot cas és un orònim ja que des de Xàbia a Orpesa, no hi ha altre mont, costera o cim on les ones trenquen en pedra.

Perquè el relleu de Qulyayra és inusual i molt significatiu, Amb una muntanya solitària, atrapada entre la mar i el riu.

I aquest nom ha perdurat des d’eixe temps fins hui en dia, I si bé hi ha hagut variants l’arrel sempre es mantenia.

Com consta en l’antic escut i sense entrar en matèria per molts és ben conegut que posava Colla Aeria4

I fins a la Cullera actual nom pel qual ens coneixen prestigi i fama mundial, que per tot arreu ens reconeixen.

En el segle deu va ser quan van construir el castell5, bastió de defensa abrupte que resistia els setges.

Per fer-lo infranquejable feren un primer albacar que el feia inexpugnable, si el volien atacar.

Després feren un segon amb torres de guaita i defensa perquè la població es refugiara quan l’enemic assetjava.

En aquest segon albacar6, hi havia cinc torres de posició: l’esmotxada, l’octogonal, la de Miranda i la del Racó7

Principal era la de Santa Anna, on es trobava la porta d’accés a la segona zona fortificada i el pas de la vila cap al castell.

Pel nom de la reina Mora també era coneguda i una llegenda8 conta que fou presó i sepultura.

Aquestes torres s’enllaçaven en un recinte emmurallat, on tots els atacs rebutjaven, ja que el Castell fou rendit però mai fou conquerit.

5. Multitud de publicacions on es poden consultar referències del Castell de Cullera, difícil recomanar-ne una sola.

6. Ruta de l’Albacar, sobre sender antic original (molt recomanada i recomanable) amb panells explicatius i una torre visitable.

7. Coneguda originalment com la del racó de Sant Antoni, d’on pren el nom el barri.

8. Llegenda sense cap rigor històric i autor incert que conta amors prohibits, que acaben en ajusticiament i suïcidi.

La medina se situava entre penyes i cudols i un laberint dibuixava amb places i carrerons.

Barri de cases intricades per sinuosos carrers amb pujades i abaixades sota la salvaguarda del castell.

Als peus de la muntanya residia la població, resguardats per una muralla que es brindava protecció.

Allí es forma un nucli urbà tot plegat com un nou, al qual el saber ciutadà anomena Barri del Pou.

Els nous assentaments de gent extramurs es van situar, formant-se ravals complets, com el Raval de la Mar.

I eixe fou el primer nom que nostra falla9 va tindre i d’aquest nom venim tots orgullosos de perdurar i mantindre.

Activitat agrícola

Va ser cap al segle huité quan el savi poble morisc trobà en la nostra terra un autèntic paradís.

Paradís verge i salvatge que ells varen transformar en terres fermes i riques on nous productes cultivar.

Mitjançant pous i sénies varen dominar les aigües fent-se els amos d’elles per molt bé aprofitar-les.

Pel bon profit d’eixes aigües van introduir nous cultius i amb la gran xarxa de séquies canviaren sequerals per regadius.

I cultivaren camps d’arròs en els bancals característics plantant en mil i un horts moltes varietats de cítrics.

També van portar l’albergínia, espinacs i canya de sucre i noves fruites com l’albercoc i els melons, d’Alger i l’altre.

La majoria d’aquestes collites a Cullera han perdurat ja que arròs, melons i taronges ara es cultiven i s’han cultivat.

Segons els mapes antics10 situen ací a Qulyayra un port fluvial molt actiu que enllaçava mar i riu.

Els àrabs coneixien el Xúquer pel nom del «devastador» per les fortes crescudes que el feien demolidor.

Però el saberen domar fent-lo actiu i navegable de Sumacàrcer al mar, on el feien transbordable.

Els troncs que eren serrats a les zones forestals de Conca arribaven al port fluvial de Cullera i d’allí a les drassanes de Dénia.

Allí en aquestes drassanes feien grans naus i vaixells que la Mediterrània creuaven transportant gèneres i gents.

Activitat econòmica

Desenvoluparem un capítol a part sols per a l’agricultura i respecte a les altres activitats, les tractaren d’una en una.

La principal zona de comerç se situava a l’entorn del Basar, seu de gremis i artesans i lloc on poder comerciar.

Així el gremi dels terrissaires era expert i molt nombrós; igual feien peces quotidianes com peces de luxe i adorns.

També treballaven el cuir per guarnicioneria i corretges i de la llana, seda i lli feien suaus vels i fines teles.

En el tint eren uns mestres i de plantes, brosses i baies o corfes d’arbres i fruits secs feien colors admirables.

També treballaven les fustes, ja que eren molt abundants, feien carros, vaixells i mobles, i utensilis d’usos quotidians.

Divisió social

La divisió social de la gent, té una gran similitud en com s’allotjaven al castell per rang, casta i/o virtut.

Els salons més alts i torrellons eren pels nobles i governadors. Allí estava la zona administrativa, religiosos, dirigents i senyors.

La zona mitjana o primer albacar era reservada als burgesos, terratinents i comerciants, potentats, magnats i cabalosos.

A la Medina, segon albacar, estava la població plana que vivia del seu treball amb més o menys art i manya.

I en extramurs i ravals vivien esclaus i pobres que ho passaven d’allò més mal perquè vivien de les sobres.

Aquestes divisions socials perduraren per molts temps i fins ara han arribat, que classes segueixen havent.

Que cadascú és d’on naix i si vol aspirar a ser més s’ha d’esforçar i lluitar que a ningú li regalen res.