Fills de Qulyayra

Som fills de Qulyayra, descendents de llinatges nobles que l’empremta han deixat com antics i pretèrits pobles que la nostra terra han habitat.

Agarrant de cadascú el millor de cada raça hem fet un arrel profund que ens lliga amb valor i força, lleials i amb causa comú.

Primer foren els ibers qui a aquestes terres arribaren, i després d’uns anys pròspers, ells sols les abandonaren, sense constatar bé els perquès.

Després, l’imperi romà que mig món fa dominar per la nostra terra passà. Però ací no es van quedar, i veïnes poblacions fundà.

Fins que les ordes visigodes d’elles els despatxaren. Les volien per ells a soles. i dos-cents anys es quedaren fins que els àrabs els doblegaren.

Més tard els àrabs quedaren enamorats d’aquest paradís i les seues arrels ancoraren captivats per un dolç encís del que mai ja es lliuraren.

Quan els cristians els conqueriren rendiren prompte l’estoc, i fins i tot la religió abandonaren per mantindre estatus i lloc i tots els privilegis conservaren.

I així és com va arrelar la cultura i la vida àrab que per sempre es va quedar fent un mestissatge hispanoàrab present i molt quotidià.

Pervivint en el nom dels pobles en secans i en regadius, en hàbits molt saludables que perduren forts i vius, en cases, castells i mobles.

Venim de senyorial prosàpia i és millor no renegar que viure en pau i harmonia tots junts en una mateix llar, i amb congruent filosofia.

El xeic que governa Qulyayra, Ho fa amb seny i saviesa, i l’obra que hui no es fa, es farà amb rabent promptesa.

El xeic en Jord-hi, el volgut, rendeix tribut de cortesia a l’emir en Xim-oh, el sabut, de la taifa de Balansiya.

I tots dos deuen submissió al sultà d’aquest país el gran Ibn-Sanh-ez, el patró, que governa amb gran encís.

Sota els designes del sultà i amb l’emir a la direcció, el xeic canviant Qulyarya està per donar-li futur i projecció.

Perquè qui queda endarrerit, És xafigat i oblidat, i es mamarà molt bé el vit qui deixe a Qulyayra a part.

Que el xeic no va a tolerar que ningú ens faça de menys que Qulyayra va a estar, capdavantera en excés.

El xeic En Jord-hi ha promés Major renom i presència, que Qulyarya s’ho mereix però hem de tindre paciència.

Paciència per madurar I tindre-ho tot ben lligat que costa modernitzar, el que fa temps no ha canviat.

Escenes falla

Faquir (control del dolor)

S’ha de fer com el faquir i tindre el dolor controlat per tot el que ha de venir que va a causar-nos fretat.

El xeic en Jord-hi recomana que ens estrenyem el cinturó que està venint mala onada i hem de capejar la situació.

S’han que controlar la pena, el dolor i l’ansietat per suportar la condemna, de tindre el moneder foradat.

Els preus estan desbocats i els diners ja no ens duren. Estem sempre atabalats i demanant que els aturen.

El preu de la llum està al cel i veurem d’allí qui el baixa. Allí mengen coques de mel i els de baix passem per caixa.

S’ ha de fer meditació que ja s’han acabat els diners. Delicada és la situació i encara estem a primers de mes.

El Terrissaire venent ceràmica

El terrissaire a l’argila sap traure-li gran partit fent una ceràmica fina d’un fang bast i deprimit.

Ens deu servir de lliçó i donar nova vida a coses. Reciclar és la qüestió i de velles fer-ne noves.

El “soc” és el mercat moro on el preu no posen clar, fluctua com un tros de suro i has de saber regatejar.

El mercat de Qulyayra, per les obres van traslladar, i ara que estan acabades tornar-lo es van oblidar.

De ceràmica i escuradeta al mercat no queden llocs. Ara els punts de més venda són els de la roba a muntons.

Dijous dia de mercat a Qulyayra s’estila, anar al bar a esmorzar, i lluir el “garbó” en la vila.

Però d’ençà que l’han canviat la Vila ha quedat sola. Tenim, passeig i mercat, però per córrer l’andola.

D’ençà que eren xicotets a Qulyayra s’ha estilat Comprar bragues i calçotets, en les parades del mercat.

Les catifes no volen

En el mercat pots trobar les mil i una catifes. Ara, si diuen que poden volar! Espai! Que diuen enganyifes!

Les catifes no volen i, de fet, mai han volat. Això passava en el conte i el conte ja s’ha acabat.

Catifes de palaus reials que agraden molt a la gent. Diuen que són orientals i les fan a Crevillent.

Catifes i teles nobles fetes amb fils de primera. Pareixen ser i no són. No hi ha una vertadera.

No ens fiem dels venedors que volen prendre’ns el pèl; que diuen fer-te favors, i estan fotent-te el queixal.

Tenen gran art per a vendre i t’atabalen de tal manera que volen fer-te comprendre, que és de marbre i és de pedra.

Colpets de cassalla

Tots volen aquesta beguda, un licor de molta talla; La més buscada i volguda. El seu nom és: cassalla.

A Qulyayra es fabrica una cassalla secreta. Cerveró és tan magnífica, que fa bomba a una piuleta.

És una fórmula ancestral transmesa de pares a fills, amb producció artesanal que va directe al setrill.

La cassalla envalentia i proporcionava gran valor. Però si la beus en demesia et deixa fet un mocador.

Mocador fet un bolic amb tirasses i badocs, pixat fins al melic i replet de baves i mocs.

No abuses de la cassalla o acabaràs fet un drap, que dins la panxa és canalla, i acabes perdent el cap.

Ací tenim dos titots i a ningú li deu saber mal. Potser siguen un poc borinots però... compte! Que són reials!

Llueixen acolorits amb plomes de mil colors, i van contant i subsistint sense haver fet ni un brot.

Tenen un crit peculiar que gasten sempre que algú de la ratlla es vol passar. Sempre li diuen: ni un!

Enlluernen la gent amb balls rítmics i ostentosos que resulten sorprenents. Però són falsos i enganyosos.

Tenen una cançoneta que sona molt cridanera. Però no té tornadeta i més que cantar “glugluteja”.

Tenen un harem de tites que bavegen boges totes que es presten a que les testes, i després les tastes totes.

Farem de Qulyayra un jardí amb aus exòtiques i peixos, amb plantes llunyanes i boniques que a tots deixaran perplexos.

En la falla uns jardins farem com els que hi havia al mercat, perquè a Qulyayra enyorem flora i fauna tot plegat.

El xeic de Qulyayra vol jardins i està omplint tots els carrers d’arbres grossos i prims, amb alambors i maseters.

El jardí té una fonteta amb nenúfars i granotes i fragàncies d’oloreta. a galant, gessamí i roses.

Grup Geni i Mora (Exposició)

Què és el que demanaries si un geni et concedira els tres desitjos que volgueres Sense esforç ni gosadia?

Ves amb compte amb aquest geni, que és fill de diversos pares i si li demanes caldo ell te’n donara moltes tasses.

Aquesta xica vanitosa li demana moltes mamelles i ara en té per tot el cos i no sap què fer amb elles.

Volia una polla insaciable i el geni li la va pegar, i ara va amb una gallina que no para de menjar.

Pensa bé el que demanes, que ho hauràs d’encertar perquè si no ho encertes, t’hauràs de conformar.

A Qulyayra li fa falta un geni que els desitjos sàpiga complir, que dels que fan despropòsits, estem més que farts, ho he de dir.

El faquir i la serp

Un faquir encisador a tothom té bocabadat amb una música capciosa, i a tots deixa embobats.

Encisada per la música la serp no sap què fer: Si resoldre l’encreuada, o començar a córrer.

El sultà Ibn Sanh-ez, el patró, té a tothom fascinat. Parla i s’escolta el que diu i no es creu ni la meitat.

Per mantenir la poltrona s’ajunta amb molt mala gent. I tant li va com li se’n dona, perquè ell escolta però no sent.

Si un dia la serp es rebel·la, i diu que ja hi ha prou, armarà una gran revetla movent més caguera que un bou.

A Qulyayra els faquirs no són del tot capciosos i ens tenen acovardits. Però no són maliciosos.

El noble art de la caça en la història és ancestral. Si el caçador bé s’ho passa la presa ho passa fatal.

La pantera sigil·losa, assetja amb gran solitud i busca una incauta presa entre els més desvalguts.

També hi ha caçadors que van en manada a caçar i com si fora un trofeu s’ho graven per a xalar.

A Qulyayra com al món no volen cap més cacera, que cadascú puga escollir, a qui vol o a qui menysprea.

Que dir No siga que NO, i dir SÍ siga que SÍ, i que no li donen més voltes o per l’eix se’n va a eixir.

Que fer responsable a la llei no eximisca de cap culpa, que no fiquen un remei, que siga pitjor que la cura.

Perquè al bon entenedor, no li fan falta les lleis que per tots és sabedor, el que es pot o no es pot fer.

I vaig a deixar-ho ací per a que la cosa no s’enrede, que jo soc curt de mollera i ja han vist que no m’entere.

Et cride després

“Te llamo después y te explico”. Però a mi no m’ha cridat i jo he fet el que he pogut i no sé si he encertat.

He fet la crítica a cegues, sense saber com anava: si les mores eren panteres o si la cassalla amargava.

Primer demane perdó, que de segur que ho he errat. Però no ho tinguem en compte que ho he fet amb bona voluntat.

No vull eximir-me de culpa que haguera pogut fer més. I si algú em dona les gràcies li contestaré «de res».