Marejats - Llibret Vilanova 2023

Dia a dia

<<El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023>>.

<<Este llibret participa en els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org)>>.

Equip llibret

Falla Vilanova

Delegada de llibret

Maria Moragues Alandete

Equip de llibret

Fermí Romaguera Camarena

Inma Carbó Bañuls

Sao Pérez Camarena

Andrea Verdeja Yerbes

Javi Ripoll Barchín

Carmela Camarena Salvador

Rafa Mañó Frasquet

Marcela Amorós Calamardo

Daniel Terrades Puig

Portada

Borja Martí Morant

Fotografies oficials

Salva Gregori

Fotografies polítics

Andrea Verdeja Yerbes

Fotografies fillolets/es

Nopose Fotografia

Maquetació i direcció d’art

Maria Moragues Alandete

Maquetació publicitats:

Ángela Moragues Alandete

Alejandro Bañuls Martí

Col·laboració il·lustracions

Impressió

Tirada

Dipòsit legal

José Gallego

Publimania Gandia

650 exemplars

V-323-2011

neboda@fallavilanova.com

Curiositats del països que visite

Estimada neboda.

Després dels dies tan feliços que hem passat junts amb la família, el passat Nadal, ja estic desitjant que arribe l’any que ve per a poder anar a Gandia en falles. Quina alegria poder tornar a casa i contar-te tot el que he viscut viatjant pel món. Aprofite aquest correu per a explicar-te algunes curiositats que he pogut descobrir pels països que visite. Tots, en conjunt, han decidit dedicar un dia de l’any a una causa, una raó de ser, una reivindicació, etc.

Segur que a tu t’encantaria hi haguera el “Dia internacional del tiktok”, o el “Dia Mundial de la Nutella”, que, per cert, és el dia 5 de febrer...

Però jo, neboda, et vull contar coses molt xules i algunes no tants, però molt importants, però que homes i dones s’han esforçat a recordar perquè no perdem la memòria col·lectiva.

Quan trobe un dia assenyalat t’enviaré l’explicació per correu electrònic perquè estigues assabentada.

T’estima, tot tio Otis.

PD: Per cert; si estàs ara en el rebost menjant Nutella a cullerades... para ja! Que després de Nadal cal fer dieta, o no t’entrarà el vestit de fallera.

neboda@fallavilanova.com

22 de març - Dia Mundial de l’Aigua

Neboda:

En tots els meus viatges veig amb preocupació una creixent situació que afecta a molts paratges.

Fem un ús ambiciós de l’aigua dolça del món, i no parem atenció a l’efecte perillós.

L’aigua és un tresor escàs que no es pot malbaratar. Si no la podem gestionar serà un enorme fracàs.

L’aigua és tota vida i cada gota és important. És ara, en aquest instant que ha de ser protegida.

Del líquid fonamental tothom té dependència i cal prendre consciència del repte mediambiental.

El consell de ton tio: estalvia tota l’aigua que pugues. La meua proposta: quan prengues una dutxa, tanca el pas d’aigua mentre t’ensabones.

Arxiu adjunt

neboda@fallavilanova.com

2 d’abril - Dia Mundial del Llibre Infantil

Benvolguda, estimada. Com bé saps des de fa anys, el que més a mi m’agrada... voltar-me de bons companys!

Mai falten propet de mi mil llibres, nous o antics, dos o tres dels meus amics, i alguna botella de vi.

Que, per cert, ara et contaré que hi ha un dia destinat al llibre especialitzat de joves, xiquets i bebés.

És un dia per a gaudir de les novel·les millors que hages pogut sentir i dels millors escriptors.

És el dia 2 d’abril, i es va posar la data així perquè nasqué el pare, sí, de la literatura infantil.

Christian Andersen, de nom Hans, va crear grans personatge escrivint bells passatges, històries de temps llunyans.

El consell de ton tio: llegir un llibre. La meua proposta: El petit vampir, d’Angela Sommer-Bodenburg. Va, clar, de vampirs...

Arxiu adjunt

neboda@fallavilanova.com

7 d’abril - Dia Mundial de la Salut

Hola!

Hui era inevitable: la salut és allò primer. I és cert i veritable allò que hauríem de fer.

Bones pràctiques de consum, exercici suau diari… De consells hi ha un fum per sentir-nos beneficiaris!

Higiene diària i puntual faran que els nostres cossos pugen la seua moral i es senten… com a colossos.

De la salut, una part, és cosa de treballar-la.

Per arribar a controlar-la mai ens hem de sentir farts.

I si per alguna d’aquelles caiguem de sobte malalts, no ho feu amb sobresalts! Recordem a unes parelles:

Infermeres i infermers junt a metges i metgesses, tindran cura els primers i ho faran amb tendreses.

El personal sanitari posarà tota la intenció per escaiolar-te una cama o qualsevol inflamació.

El consell de ton tio: quan vages a un hospital dona sempre les gràcies. Els i elles es preocupen per la nostra salut.

Arxiu adjunt

neboda@fallavilanova.com

13 d’abril - Dia del Bes

Benvolguda.

Un dia, en un país llunyà, un rècord va ser batut. Era el “bes més llarg” que s’havia conegut.

Això va ser molt llarg!

I encara que uns desvanits altres estaven farts quan va entrar la mitjanit.

Per Tailàndia diuen que fou. Jo neboda, i no ho dic de conya, M’haguera tirat a un pou, o m’hauria mort de vergonya.

Aquest dia celebraràs quan sigues un poc major. Creu-me a mi. Confiaràs?

I veuràs com és millor.

Per anar donant un bes, millor passar dels vint anys. Si ho fas, em llevaràs un pes. Sense pressa i sense afany. El consell de ton tio: no beses a ningú, ni xic ni xica, fins que jo et diga. I per a això… encara falta molt de temps.

Arxiu adjunt

29 d’abril - Dia Mundial de la Dansa

Xiqueta!

Qui m’ho havia de dir. En un dia com hui he fet un descobriment i no he parat d’aplaudir.

L’espectacle era en qüestió, de pura dansa clàssica, i m’ha causat sensació. Ha estat guai! Trifàsica!!!!!

Una actuació excel·lent com la que feu als festivals, amb coreografies exigents i tota mena de balls.

Perquè el dia de la dansa és un dia mundial que reconeix la gaubança d’aquest art universal.

Ja sigues de la Xina, d’Alemanya o del Japó, la dansa a tots anima, sense fer-ne distinció.

Ací porten una marxa... que de veure’ls botar com si foren a volar, se’m rebolica la panxa.

Abans era cosa de xiques però ara també els xics. Sí, sí, com t’ho dic. A veure com t’expliques.

Per fi, sense sexisme, se’ls considera artistes, i, per tant, protagonistes. Gran mostra de civisme.

Ballarins i ballarines comparteixen per igual l’èxit entre bambalines de l’art internacional.

El consell de ton tio: quan torne a Gandia anirem junts a veure un ballet. Estic segur que t’agradarà molt. El tio et regalarà les entrades, que això sí, són prou cares.

neboda@fallavilanova.com

2 de maig - Dia Mundial de la Lluita contra el Bullying

Neboda! Estàs?

El dia hui és un tema que necessita recordatori: hem de contar el problema i que faça rebombori.

“Bullying” és en anglés. Ací cal dir assetjament, i tinc centrament entés, que causa un gran sofriment.

Es produeix en l’escola contra el dèbil, maltractament. I que s’assabente la gent: que no mola, no mola.

És causar-li molt de mal a un xiquet o una xiqueta física o emocional, i sabent-ho de bestreta.

Eixes són les actituds que no volem veure mai. Que ningú tracte amb acritud ni a companyes ni a companys.

El consell de ton tio: si observes que algú de la teua classe està sent sotmés a maltractament físic o verbal, conta-li-ho al professorat. Ells sabran què fer-ne. Confia en ells.

Arxiu adjunt

neboda@fallavilanova.com

Bon dia. Saps l’edat d’internet?

Tal com la coneguem... tindrà... uns vint-i-set?, trenta-u o trenta-dos li posem?

Abans no teníem res, sols pilotes i carrer. Féiem el que havíem de fer sense mòbil, cada dia del mes.

No teníem ni Facebook, ni Whatsapp ni Instagram. I ni ens moríem de fam, i ni ens sentíem fotuts.

Ara els temps han canviat. Això, afortunadament. La xarxa ha ajudat i canviat la vida a la gent.

És una passada, sí. Ens posa en contacte a tots. Però ens ha convertit en robots: creu-me, creu-me a mi.

El dia d’internet és segur que una alegria, encara que a mi m’agradaria que el desengegares més.

El consell de ton tio: alça el cap de la pantalla. Que la vida està fora de la xarxa, no dins. Els dits i les mans estan per a acariciar a les mascotes, als amics, als iaios i a les iaies... i com no, a ton tio que t’estima.

neboda@fallavilanova.com

12 de juny - Dia Mundial contra el Treball Infantil

Bon dia, neboda.

Jo hui vull fer-te pensar que eres molt afortunada per sentir-te estimada dins i fora la llar.

Els papà i la mamà han treballat molt dur per donar-te un “demà” i ajudar-te en el futur.

No tens mancances de res i de quan en quan algun capritx, sense mes, t’acabes emportant.

Això, neboda, és una gran sort que heu d’intentar valorar. Ara que em pots escolar, mira, mira que fort:

xiquets i xiquetes com tu, treballen de sol a sol fent allò que ningú vol. I sense dir... ni mú!

En l’esclavitud, pobrets, i això s’ha d’acabar. Perquè tenen els seus drets i els hem de reivindicar.

neboda@fallavilanova.com

25 de juny Dia Mundial de la Gent de la Mar

Estimada meua.

Quan estic fora de casa, el que més tire a faltar, és de Gandia, la mar. Plore i no sé què em passa.

La imatge de la platja del Grau, el moll i el port, són un record fort allà vaja on vaja.

Que sort teniu a Gandia de poder veure la mar! I ara que toca estiuar, encara més, diria.

També de la mar hi ha treballadors i treballadores, matiners i matinadores per a guanyar-se el pa.

Siguem ara els primers, i és d’obligat compliment, homenatjant a aquesta gent: marineres i mariners.

Ploga, neve o trone, és molt, molt encomiable el treball dur i infatigable de totes aquestes persones.

Mai ens faltarà un plat de peix fresc de la llotja. De postres... taronja. I tindrem dinar valencià

El consell de ton tio: quan menges el nostre peix, o la nostra fideuà, pensa que les mans esquerdades de les persones de la mar ho fan possible.

Arxiu adjunt

neboda@fallavilanova.com

26 de juliol - Dia dels iaios

Neboda

No passa un dia sense pensar en els iaios del meu cor. Amor que pot traspassar el temps, d’estiu a tardor.

En l’estiu i en l’hivern estan en la meua ment, sempre, constantment, com el millor record etern.

Tu, neboda, has de cuidar als teus iaios cada setmana. No els has de fer rabiar, tampoc la teua germana.

La missió dels majors no és educar;

per a això estan els pares, conjuntament amb les mares. Iaios!!!! A malcriar.

Però no sigues espavilada. Si vas a sa casa a dinar: res de rondinar i rondinar i a menjar-se l’ensalada.

Fruita i verdura: tot cap a dins. El peix? A menjar-lo també, que està tot bo collins. Postres... i després café (però amb llet i descafeïnat)

El consell de ton tio: qualsevol temps que passes amb els iaios és el millor temps. El més aprofitat. No hi ha lloc millor en el món que en ca la iaia. No hi ha cosa més xula, que escoltar al iaio.

neboda@fallavilanova.com

26 de setembre - Dia Europeu de les llengües

Bonjour mon chéri:

Cada vegada que arribe a un nou lloc, un indret, sent el parlar un ratet: pare, calle i escolte.

La llengua és una riquesa pròpia de cada regió, per això amb atenció has d’apreciar sa bellesa.

Allí on vages tu, sempre t’has d’esforçar, que és certament oportú el seu idioma parlar.

Quants més idiomes millor! Això farà que poses cura en integrar-te, amor, en el lloc i la cultura.

Però mai oblides que cal preservar correctament la teua llengua natal i la de molta gent.

Parla’l, llig i escriu, a l’escola i el carrer. I treballa també per fer, que siga un idioma viu.

El consell de ton tio: Recordes aquella cançò de Dani Miquel que tant t’agradava quan eres molt menuda?. Els primers versos deien així: “ Tots els dies a l’escola, parla valencià / amb els teus amics i amigues, parla valencià / amb ton pare i amb ta mare, parla valencià / també amb els emigrants, parla sempre valencià”.

Arxiu adjunt

neboda@fallavilanova.com

9 de novembre - Dia de l’interventor internacional

Nebodeta:

He arribat a un espai i he quedat bocabadat; tot allò que he visitat ha estat súper guai! Era un gran pavelló farcit de moderns invents que m’han omplit de moments de gràcia i de diversió.

Els de Xiaomi han inventat, i no sé ben bé per què, un ventilador connectat al port de l’USB.

Si tu mateix el connectes directament al smartphone, metre parles o xateges, tindràs refrigeració.

El consell de ton tio: saps qui va ser inventora brillant? Una actriu molt famosa, l’austríaca Hedy Lamarr. Actriu de Hollywood, que juntament amb un pianista... va inventar el sistema precursor de la wifi: imagina tot el que connectem gràcies a ella. En el seu honor, el dia de hui és, clar, el de les inventores i inventors

neboda@fallavilanova.com

19 de març - Dia de Sant Josep

Benvolguda, estimada:

Al llarg d’aquests dies t’he enviat moltes dates especials. Hi ha encara més. Per a tot allò que et vinga al cap, hi ha una data dedicada.

Jo, ja saps, espere que arribe amb ansietat el dia 19 de març. És el dia de Sant Josep, Patró de les Falles. En realitat espere que arribe el dia 16, per gaudir de tots els actes que falleres i falleres preparen amb tanta il·lusió. Encara que estic pegant la volta al món, no hi ha lloc on tinc més gana d’estar en eixos dies que al teu costat, en Gandia.

Queden

poques setmanes.

Estaré allí per abraçar-te i perquè junts ens esplaiem amb la millor festa de totes.

T’estima, Ton tio.

Arxiu adjunt

I els dies formen estacions...

Arxiu adjunt d’Alejandro Ribes

De les quatre estacions que hi ha, si m’haguera de quedar amb una alguna, seria l’hivern, i la seua calor familiar.

Perquè m’agrada l’hivern...

L’hivern a pesar al fred té moments on la calor es fa més present, com eixos dinars en família, les vegades que ens vegem en els amics, dir “hola” a un any nou, anar a veure la cavalcada de reis amb els pares, obrir els regals tota la família junta. I endevineu que està també a l’hivern? La festa que ens agrada a tots, per la que soc feliç, exacte: LES FALLES! Pel que vaig nàixer i pel que m’he criat. Des de menut soc faller, gran part per la meua família que és molt fallera, i ara jo soc president infantil de la meua falla, així com membres de la meua família també han ostentat càrrecs d’aquesta categoria, com el meu germà major, les meues cosines, les ties Rosa i Maribel i per descomptat, ma mare, el meu símbol faller més present a la meua vida.

Hola, soc Rita i vaig a contar-vos quina és l’estació més important per a mi.

L’estació que més m’agrada és l’estiu, perquè puc gaudir d’activitats en la platja com per exemple el paddel surf. També anar d’acampada amb els meus amics, la temperatura, com allarga el dia, anar a l’apartament, disfrutar de la piscina, i el més important: que no vaig al col·le.

En segon lloc m’agrada l’hivern, perquè és Nadal i puc anar a la neu a esquiar, que m’agrada molt. També el més important són les falles perquè soc fallera i sobretot perquè este any és molt especial!

Arxiu adjunt de Rita López

Arxiu adjunt de Gonzalo Faus

A mi, igual que als altres xiquets de la meua edat, m’agraden totes les estacions, però hi ha una en concret que m’agrada més: l’estiu!

Ja que no hi ha col·le i puc passar més temps en la meua família i amics, i sobretot anar a la platja!!!

Soc com un peixet a l’aigua!!

Arxiu adjunt de Daniela Bañuls

La meua estació favorita és l’estiu. M’agrada perquè fa molt bon oratge i podem gaudir més temps de sol. També disfrute en la piscina i la platja, i compartint molts moments amb la meua família, sobretot fent castells d’arena amb la meua germana Alejandra. Com diu mon pare: “A l’estiu tot el món viu”.

Arxiu adjunt de Alma Bolo

La meua estació favorita de l’any és l’estiu. El que més m’agrada de l’estiu és practicar esports d’aigua, com fer surf i paddle surf en la meua família. Disfrute molt d’eixir en els meus amics. Per a mi l’estiu és sinònim de disfrutar sense col·legi, sense horaris per alçar-me i gitar-me.

Arxiu adjunt de Iván Castelló

M’agrada l’hivern perquè m’encanta el fred, m’encanta tapar-me amb una manteta en el sofà al costat de la calor de la xemeneia. És la millor època de l’any perquè se celebra també Nadal i tenim vacances, també perquè rebem els regals del Pare Noel i dels Reis Mags, però sobretot per reunir-nos amb la família, amics que solem tindre cada any. M’agraden les tradicions i és l’època de l’any per a açò. En la meua família solem veure cavalcades, fer postres amb els nostres iaios, imaginar-nos el que creiem que rebrem per Nadal, el calendari d’advent, i mil més. Sobretot el que més m’agrada de l’hivern és la possibilitat d’anar a esquiar en la neu blaneta. L’hivern és el millor!

Arxiu adjunt de Rubén Gordo

A mi m’agrada l’estiu!

Hola, soc Rubén, vull contar-vos perquè m’agrada tant l’estiu, a part de les vacances i que no he de matinar... M’agrada perquè puc anar a la platja amb la família i divertir-me jugant amb l’arena, nadar, bussejar, però sobretot anar al “riuet”. Al xalet puc jugar a futbol, a tenis, anar en patinet i amb la bici.

I el que més m’agrada és banyar-me a la piscineta.

De vegades anem a casa de la meua cosina Daniela a banyar-nos a la seua piscina.

Moltes vegades anem al poliesportiu a jugar al futbol i també fem molt d’esport.

Tinc molta sort de poder gaudir de l’estiu a Daimús perquè em divertisc molt amb el meu germà i els meus cosins Daniela i Guillem.

Arxiu adjunt de Daniela Rodríguez

Hola! Soc Daniela i per a mi, l’estació més important de l’any és l’hivern, perquè a aquesta època de l’any celebren el Nadal i puc passar molt de temps amb la meua família i amics. I per a mi també és molt important aquesta estació perquè puc celebrar el meu naixement.

M’han encomanat un escrit on he de parlar de les estacions, i dir quina de totes és la que més m’agrada.

Tot no es pot triar, doncs jo ho vull tot.

M’agrada l’estiu amb eixos dies súper llargs i on trobar amistats d’estiu, anar a la platja, passejar al braç i fer molta piscina.

Tot seguit veieu la tardor, la il·lusió d’un nou curs, anar a comprar material per a l’escola i tornar amb els amics del col·legi, a més a la tardor tenim grans festivitats a la nostra ciutat, on destaca la Fira de Gandia, on m’ho passe bomba amb els amics.

Conforme abandone la tardor entra l’hivern, una de les estacions on més identifique, temps d’estar en família, com que l’oratge no acompanya tant solem fer coses a casa i si hagués de destacar alguna cosa, seria el Nadal amb les seues llums i la decoració als carrers i les cases.

Però si hagués de quedar-me amb alguna em quede amb la primavera, la seua llum i l’olor de la flor del taronger i de l’olor de la pólvora dels coets de les falles perquè és a la primavera quan la nostra festa comença aquesta estació.

Les falles, festa que compartim amb la família i els amics, festa de la música, les flors, els monuments fallers, la indumentària fallera i sobretot l’alegria.

Visca les festes i visca les falles.

Arxiu adjunt de Borja Estruch

La meua estació favorita és l’estiu perquè no hi ha col·le, fa calor i el dia s’allarga més, em banye a la platja mentre jugue amb els meus familiars i amics. També em divertisc molt els parcs aquàtics. I m’agrada anar a pescar amb mon pare.

També m’agrada molt l’estació de la primavera per les falles, eixir vestida de fallera i passejar amb la meua falla per tota Gandia escoltant la banda de música, veient els monuments i disfrutant de la mascletà.

M’agrada l’estiu perquè és el meu aniversari, m’encanta anar a la platja per a fer castell d’arena amb mon pare i banyar-me en la mar, m’agrada anar a la piscina i jugar amb les meues amigues. En el meu col·legi quan fa molta calor em donen gelats, i m’encanten, i en estiu em menge moltíssims. En estiu sempre ve la meua família i els meus iaios a visitar-me i això em posa molt contenta!

Hola, soc Pau! Jo tinc dos estacions preferides.

La primera estació que més m’agrada és la primavera perquè celebre el meu aniversari, i sempre tinc moltes ganes que arribe per a celebrar-ho amb els meus amiguets i amiguetes, perquè ens ho passem molt bé.

L’altra estació que tant m’agrada és l’estiu perquè podem anar a la platja i a la piscina, i m’encanta nadar i bussejar! Ah, i perquè no hi ha escola!

Arxiu adjunt de Nayara Signes

Arxiu adjunt de Paula Jiménez

Arxiu adjunt de Pau Pérez

Juga als jocs més felicets

No t’oblides de ser felicet/a, dia a dia ;)

Sabies què? El nostre llibret Dia a Dia ha entrat a impremta el 16 de gener de 2023 i celebrem el Dia Internacional de la Croqueta.

Com diu la Vecina Rubia “No hi ha res que no millore amb una croqueta”

MARE-JATS LITERARIS

Edita

Delegada de llibret

Equip de llibret

Falla Vilanova

Maria Moragues Alandete

Fermí Romaguera Camarena

Inma Carbó Bañuls

Sao Pérez Camarena

Andrea Verdeja Yerbes

Javi Ripoll Barchín

Carmela Camarena Salvador

Rafa Maño Frasquet

Marcela Amorós Calamardo

Daniel Terrades Puig

Portada

Fotografies oficials

Fotografies polítics

Fotografies fillolets/es

Maquetació i direcció d’art

Col·laboració il·lustracions

Impressió Tirada

Dipòsit legal

Borja Martí Morant

Salva Gregori

Andrea Verdeja Yerbes

Nopose Fotografia

Maria Moragues Alandete

Sonia de la Ossa Modejar

Publimania Gandia

650 exemplars

V-323-2011

<<El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià>>

<<Aquest llibret participa en els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org)>>

EDITORIAL

Falleres i fallers, veïns i comerciants, amics i amigues de la Falla Vilanova,

Vos presentem amb molta il·lusió el llibret de 2023: Marejats!

Ens llancem a la mar amb una falla que ens remet a les tempestes, les mars de fons i picades o, de vegades més rarament, a les mars tranquil·les. Totes estes ens envolten i ens pertoquen el nostre dia a dia. Com la política que ens marca els límits o la burocràcia i les preocupacions que ens persegueixen.

Noves eleccions, noves batalles a presenciar, nous governs es conformaran dels qui nosaltres serem espectadors, esperem que no passius. De tot açò i més es parla a la magnífica explicació de la falla que hem elaborat aquest any amb el lema: “A fer la mar!”.

Així mateix, trobareu la bellesa de les escenes de la falleta infantil que ens remeten a les festivitats de l’any repartides en les 4 estacions, cadascuna d’estes amb les seues singularitats que la fan especial. Les reinetes, el president infantil i els seus acompanyants ho tenen clar, per això no podeu deixar de llegir les seues opinions pel que fa a les estacions. Són menuts però ja tenen les coses molt clares.

A més, podreu veure engalanats o amb les vestimentes de guerrers els nostres pirates de la falla, el tresor més valuós que tenim, les reines, presidents, acompanyants i fillolets que celebren amb alegria el seu any, el 2023. Un any únic que albiren des dels seus vaixells amb ganes que arribe el moment de celebrar com calen les seues falles.

Per descomptat no ens oblidem de la part literària que tant enriqueix el nostre llibret. Els col·laboradors i les col·laboradores han alçat una vegada més la seua veu. Ens fan veure totes les mars que envolten les vostres vides. Han descrit, criticat i opinat sense filtres. En definitiva, han plasmat amb les seues virtuts allò que necessiten expressar.

Estem ben orgullosos de ser el seu altaveu! Llegiu els seus escrits!

Tot açò i molt més vos espera entre les pàgines de MAREJATS, a què espereu?

LLanceu-vos a la mar!

Uns grans escriptors, fidels col·laboradors, amics i amigues excepcionals que mai ens decebran. Ben al contrari, cada any se superen i ens deixen bocabadats amb les seues històries i confessions.

Els articles que conformen aquest monogràfic, ens endinsen en els pensaments, sentiments i opinions dels seus autors. Proven a llegirlos, estiguen ben atents, perquè tots ells ens proposen o ens recorden com de marejats estem.

Cada article i poema està il·lustrat amb una imatge i dibux personalitzat que dona color i llum a cadascú dels escrits.

Gràcies al tots els i les col·laboradores per endinar-se en aquest projecte tan nostre. Tan marejat.

Us convidem a donar una ullada a aquest esplèndid monogràfic en el qual sempre ens quedarà la MAR.

Benvinguts als estius per novembre, paraigües a l’agost i xancletes pel nadal. Els nostres avis es creien que ho havien vist tot amb el canvi de la televisió a color i els telèfons sense cable però no sabien que el millor estava per arribar. Diners baix del matalàs per pal·liar crisis econòmiques, paper higiènic a tones per fer front a pandèmies, garrafes d’oli de girasol per preparar-nos per a la guerra d’Ucraïna i per si no estaguerem prou marejats, el preu de la llum torna a fer un rècord. Recordeu que a les tres del matí continua sent la franja horària més econòmica per tal de ficar el rentaplats, la llavadora, planxar la roba i crear enemics. Ricky Martin ja ho va avisar amb el seu súper hit “Maria”, “un pasito pa’ lante”, un pasito pa’ tras”. Fer i desfer s’ha convertit en el passatemps del moment però atenció! No s’atabaleu, perquè les ganes de riure i el comboi no s’aturen.

D’una banda, m’agradaria situar-vos en el context, agafeu-vos que venen corbes, després de trobar la meua primera feina, he estat dos anys fent un estudi de mercat per tal d’encertar en el cotxe que havia de comprar-me, dièsel, gasolina, elèctric, híbrid... porte un mareig que no està escrit a cap llibre, quan m’havia decidit a no contaminar ni amb gasolina ni amb el gasoil, resulta que em pugen la llum, al marge d’això, ara que tinc els diners estalviats el cotxe em tarda un any i mig perquè els japonesos entre els sushis i els “ramens” no donen l’abast per a fer microxips, i ací estem, els d’ací, que tan orgullosos estaven d’haver-hi reduït el cost exportant productes, sense fàbriques ni productes. Déu portam prompte!

Volem productes de quilòmetre zero, àpats de proximitat i promocionar el comerç local però que en sabem de la temàtica plantejada? Tota la meua vida ma mare ha insistit a fer-me sabedora de les fruites de temporada i ara trobem taronges

a l’estiu, melons d’Alger per nadal i papaies cultivades en clima tropical tot l’any. Que algú ature aquest mareig! Ens bombardegen amb la problemàtica del canvi climàtic i sense conèixer el seu significat, com volen que lluitem contra ell? Les notícies de A Punt estan recopilades del pati de llums de la veïna de Gandia, les de la Televisió Espanyola les dicta algú en corbata i les de la resta de canals les fa Belen Esteban. Feu-vos compte de la realitat que vivim, ates que, si ens descuidem, els fallers canviem la brusa del casal pel biquini serigrafiat.

D’altra banda, cal atorgar la importància que mereix a la problemàtica de la política, ens costa però ho fem, ens creiem el que ens diuen, promeses, juraments i somnis a l’aire, impostos reduïts, trens gratuïts i concerts per tot arreu, voteu de pressa que quan arribe a les urnes tot acaba. Aprofiteu aquest any per a fer reformes, demanar llicències d’obra i obtindre concessions de guals, que com estem de bon any, sols tarden onze mesos a donar els permisos.

Arriben abans els paquets d’Amazon prevenients de Dinamarca que un vot a distància, processos simples però allargats, burocràcia en estat pur, documentació que requereix ser signada fins i tot pel rei, i ja que ens posem, per Corina, que ja té més renom que la mateixa Sofia. Tant de bo algun dia traguen un projecte de llei que contemple canviar els punts del carnet del cotxe per alguna aspiradora, batedora o vaixella, atés que en l’actualitat que vivim, amb la inflació i les restriccions bancàries, sols ens queda pregar a Déu que no ens obliguen a obrir tres plans de pensions, dues assegurances de vivenda i el doble dels diners que tenim a termini fixe. Bé, no patiu, sempre ens quedarà el Family Cash i els seus preus que creen alopècia a Juan Roig, fundador de Mercadona.

Bastant de parlar dels altres, parem, reflexionem i pensem sobre si mateixos. Estem d’acord que el nostre entorn fa que estiguem contínuament marejats, ara bé, penseu que hem sigut nosaltres els que alguna vegada hem marejat a algú? Em sincere, soc una persona que m’agrada preguntar les coses i assegurar-les, de les que arriba a un lloc i tot i veure el cartell d’obert li pregunta a la que està fora si estan atenent dins. A tots ens agrada un poc preguntar/molestar/marejar, podeu dir-li en la paraula que desitgeu però no negar l’evidència. No obstant això, som feliços en aquest món de comèdia, caòtic, estructurat i classificat. Convivim amb una realitat que si més no, l’hem anat creant

nosaltres, amb il·lusió, coratge i estima. Festes per tot arreu i més brindis que motius, tot i això, celebrem la vida que ja és suficient. Comptat i debatut, m’agradaria fer-vos moltes preguntes a tots els que heu arribat a aquestes línies del meu article, no res important, simplement, ja sabeu, marejar un poc més del què esteu. Moltes gràcies per la vostra atenció i espere que gaudiu molt de la festa, del vostre voltant i d’aquesta meravellosa vida que ens ha tocat viure.

Feliç dia!

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de la falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023

15 de Març de 2022

7:30 a. m.

(Sona el despertador)

Sempre he sigut una persona a la qual li costa un fum alçar el cul del llit. És així, pot amb mi el sèptim dels pecats capitals i ho reconec. Segons que vaig llegir fa un temps, això també denota intel·ligència, així que una cosa per l’altra, tot no pot ser tan roín.

Hui és un dia especial, cal treballar ràpid i bé, fer unes horetes per tancar-ho tot, exprimir el temps al màxim. Així que ho fem rapidet i cap al casal, que aquesta nit es la plantà… i als que som de falla menuda, sempre se’ns tira el temps damunt.

La veritat és que, en part, odie els matins del 15 de Març. Has de fer la faena de tot el dia i, possiblement, la de totes les falles. Però anem amb força, això sí, que si tot va com toca i tots els satèl·lits s’alineen, encara dinarem al casal, ja que, pel que es veu, l’esmorzar s’ha descartat.

M’he trobat mamà prop de casa, la primera en dirme que no vaja com pollastre sense cap, que tant d’estrés no és bo; encara que ella, com totes les de la generació de la cultura de l’esforç, valoren de la mateixa manera l’estrés com la pena: com més, millor.

Sé que està, en el fons, un poc decaiguda: hui justet fa 10 anys que va faltar el iaio, així que a ella, els 15 de març la posen molt trista, però eixa es una altra història.

La moto tira, però tira poc, ens falta temps; i, damunt, em toca visitar uns clients al Grau. Dia fosc, a l’est pareix que isca el sol amb força, ve de la mar, bon senyal.

L’estrés, l’ansietat augmenta. Acabe de adonar-me que encara estic en dejú, fantàstic. Si no era prou l’ansietat per la faena i la falla, ara: la fam. No hi ha temps. Ja dinarem quan podrem.

Els minuts passen i les reunions es fan eternes. Els whatsapps de la falla no fan més que tirar fum. El

cabet en la faena. Hi ha conill amb gambes i l’arribada al casal serà apoteòsica.

El sol ha eixit, està ja alt. Mirades al rellotge, a l’agenda, i a tot allò que trobe per davant. No sé per què no em sorprenc. La gent no té la pressa que jo tinc. La gent vol resultats i no li importa el temps. És cert i jo soc així també. Però el 15 de Març apretem i tot costa un poc més del normal...

Costa tant que comence a notar la falta del mateix aire. Un aire al qual li costa entrar. Una sensació que no he decidit, una sensació horrible. El meu cos ha dit “prou”.

Pare la moto al costat del camí. Veig el port al fons i em ve un record al cap. En aquest record estic amb el iaio en el club de pesca. Possiblement, i malauradament, una de les poques voltes que hi vaig anar. Una de les poques voltes que el vaig acompanyar.

Agafe aire, passe per davant del Ripoll i m’endinse braç endins. Aparque prop del final. M’assente al costat de dos hòmens. Els dic bon dia. Saluden i continuen amb les seues coses.

Sincerament, no sé què faig, no sé ni en quina hora visc. No sé què ha passat, no sé ni tan sols si ha sigut decisió meua. Només sé que estic bé, que no importa

la faena, la falla ni el temps. Sembla que la vida s’ha aturat per un moment, i que vore aquests dos hòmens ahí, amb l’única preocupacio de llançar lluny el “cuquet” m’ha tornat a mi mateix, al meu estat normal. Mire cap a la mar i pense en el iaio i en les hores passades. Mire la mar i ella em torna la tranquil·litat. Recorde el iaio, amb la canya i la cadira, i recorde aquella mar.

En part, m’has salvat el dia, iaio, en part LA MAR, als dos, ens la va salvar.

En record dels meus iaios Amparo Ferrer i

Enrique Picornell, veïns de la Vilanova.

Estic estesa sobre el terra a les golfes de casa. És divendres. He acabat la meua pràctica de ioga diària. Són poc més de les 19:30 i després d’un llarg dia de feina finalment puc centrar-me en la meua respiració.

Postura de savasana i per davant 10 minuts d’introspecció amb l’objectiu de baixar les pulsacions i l’estrés del dia que he tingut hui a la feina.

De fons sona, amb veu melòdica i suau, la següent meditació:

“Cierra tus ojos, respira, mira dentro de ti mismo.

¿Qué ves?

(silenci)

Imagina que eres una gota de agua.

¿Dónde te ves a ti mismo?

(silenci)

Imagínate formado parte del mar.

Dentro de un vaso.

(silenci)

Ahora eres una gota de lluvia.

Caes en un río y te fundes con la corriente.

(silenci)

Déjate llevar, fluye.”

La meua ment va cap a aquella mítica frase que va pronunciar Bruce Lee: “Be water, my friend”, no ho puc evitar. La meua concentració ja no està en la meditació. Estic pensant com va arribar Bruce Lee a aquella magnífica conclusió. Ser aigua, pense, i és que en realitat ho som. Som una bona part d’aigua. Aigua que es veu afectada per les corrents, per les llunes, pels canvis de pressió…

“Fluye como el agua del río. (silenci)

Has llegado al mar. Te fundes en él.”

La meditació continúa, però el meu cap està ja pensant en un reportatge que vaig fer fa uns anys a Albacete, on un pastor ens parlava de l’aigua i de la força amb que este element arrossega tot el que se li posa per davant. El pastor estava convençut que l’aigua era l’element més virulent que existeix, a mi em crea dubtes, pense que el vent i el foc també poden ser destructius, i més si van de la mà.

“(silenci)

Ahora formas parte del océano. ¿Sientes la expansión? Eres muy grande. (silenci)

Lo abarcas todo, Eres el TODO”.

Ja m’he perdut per complet en la meditació. El reportatge de televisió m’ha fet anar de cap a la meua feina i he deixat d’estar present ací i ara. Què faig?, pense, torne a començar de nou? Mire el rellotge, les 19:40. No, no puc tornar a fer la meditació, no em dona temps. És hora de dutxa, recollir la roba seca, planxar, preparar dinars per a demà, sopars per a hui, … Estic marejada.

Però així i tot, en el meu pensament es repeteix un frase mentre em dutxe:

“Be water, my friend”.

Qualsevol paregut amb la coincidència pot ser pura realitat.

S. Bolufer (autocita)

Conta una vella contalla que, en temps de Maricastanya, xiulaven vents de baralla per tots els racons d’Espanya.

De manera un tant estranya, uns pirates desbocats (1) ordiren una campanya per a fer-se diputats.

Tan il·lustres malparlats, disfressats de senyories, rebentaven els debats sense escrúpols ni manies.

Un grapat de policies d’afinitats partidistes tapaven les porqueries dels sicaris populistes.

I uns presumptes periodistes del corromput moviment maquinaven entrevistes contra el sector dissident.

Un emèrit indecent, expert en el Joc de Dames, bambava amb el cos content i el canut encés en flames.

I amb el rabo entre les cames va fugir als Emirats, en descobrir-se les trames dels capitals despistats.

Els ciutadans, espantats, penaven avergonyits aquells aires exaltats de bravates i alarits...

...i d’injúries, clams i crits, testaferros i llepons, salvapàtries enfurits, xiringuitos pels cantons... (2)

Per eixes i altres raons, al sant, li van demanar que aquells pirates fellons anaren a fer la mà(r). (3)

No se sap com va acabar aquella nefasta història; potser la van esborrar dels arxius de la memòria.

No se sap si els crits d’eufòria d’aquell soroll sempitern eren càntics de victòria invocant el desgovern...

...o eren pics tocant a glòria les campanes de l’infern.

(1) Hi havia pirates de diverses branques, sobretot filibusters que importaren el filibusterisme. Però, això sí, desbocats estaven tots.

(2) Jo ací no he dit res de Toni Cantó, ni de l’Oficina del Español, ni res que se li parega. Això ho hauran pensat vostés, que són uns malpensats.

(3) Aquesta parida està feta com un homenatge al lema de la falla

A la mar dels necis sóc il·lustre, per igual, pensador i víctima, d’aquest perfum d’estima del llebeig i el gregal vingut.

A aquella mar on pels ulls es parla les llengües viuen atemorides, molestes, sabent amb certesa que pels ulls es demana.

Quan les mascaretes apretaven es va adaptar la humanitat. T’estime et deien els meus parpalls, marejades vocals i consonants

Sóc pirata amb protesta ja no navegue la mar oberta, ara es viu acomodat prop del like al llac de l’Instagram.

Allà on els polzes no palpen, les arrugues del somriure signen sense pietat condemnes, sinceres veritats irrevocables.

Tant em fa que hui pique l’aigua, em feren carícies per fer-me pirata, em rescataren de les xarxes digitals, per ensenyar-me a parlar callat.

Tant em fa que hui pique l’aigua que amb la corrent ens busquen marejats si tinc casa en cada onada que em fas quan navegue el teu mar.

Colisio estava assegut mirant la falla, com orgullós del treball fet. Ell rondava els 90 i jo els 20. D’extrem a extrem. Cada divendres venia al sopar que fèiem al casal. Ell em tenia estima, m’explicava que era perquè jo sempre li deia a tothom que només volia aprendre. Que volia aprendre de tot. A mi ell em queia be, millor que be, molt be, perquè era un broll de coneixement, i bo, també perquè cada sopar de falla, ningú s’atrevia a començar l’entrepà sense que abans Colisio cantara “A las barricades!”. Això clar, a mi m’arribava a l’ànima. Tots el respectaven, jo veia que alguns ho feien com una mostra de respecte a aquells que lluitaren i fins i tot moriren per la democràcia perduda. Però la majoria s’ho prenien com una diversió d’un home vell i un tant boig. I sempre hi havia el constructor de torn que cridava “Arriba España!” i sempre també, algú responia “A quin hora arriba?” I així anaven passant els divendres en un pur ambient assembleari com mai més vaig trobar a cap altre moviment social. Allí es votava tot, el color de les flors d’aquest any, el projecte de monument faller, els canvis de càrrecs, els pagaments mensuals... fins i tot les xiquetes i xiquets votaven les coses que els afectaven a elles. Jo que estava aprenent aquells temps de Vacunin i els anarquistes catalans i andalusos, doncs senzillament flipava amb aquella forma de funcionar. En un ambient que era més aviat tot el contrari, per tot el que comportava el paper que la dona jugava, lluny del feminisme, i també per tot el rol religiós que allò tenia, com dic, no deixava de ser un moviment assembleari de primer ordre. Però més enllà d’això, el meu present escrit no vol versar sobre tot allò del que ja he parlat, que efectivament també. ;) Volia versar sobre la xerrada que vaig tenir aquella nit, sota el cadafal faller, amb el tio Colisio, com popularment encara li dèiem tots al casal. Va començar per explicar un record d’un dia de fa anys, s’havia picat amb un amic a una singular competició. Es tractava de menjar ous durs d’una tirada. Van bullir 30 ous i van començar la partida envoltats de tots els que pel bar rondaven, que intrigats van apostar quatre duros. I ell contava orgullós que se’n va menjar 10. “La mare que et va parir! 10 ous durs un darrere de

l’altre!” vaig cridar. Ell es va riure i em va dir; “Què! D’això també aprens?” i vam riure juntes una bona estona. Va tornar a mirar la falla i em va preguntar com preocupat; “I tu que opines de la megafactoria eixa que en diuen? La de les piles per als cotxes” Jo vaig agafar carrereta per tal de mirar de justificar encara no se que, quan ell va a començar amb el seu discurs: “Doncs estimada Carmen, jo t’explicaré el que jo opine: Mai confies en res gran, és el meu consell de vell. No apostes res mai al més gran i menys a res gegant. Al contrari que aquells d’allà (assenyalant als de les cassalles de la barra), que són menudets i que tot ho volen gran; el cotxe, les carreteres, la falla, les festes, les berbenes, els mòbils, els rellotges fins i tot el càmping eixe de la marjal. Tot ho volen gran. La Ford, eixe és un dels grans temes del que ningú en parla. Cada any, “xocorroc!” (això ho va dir fotent-li amb la seua manassa un tropellot a la taula). Eixos malparits, s’assenten cada any amb el president de la Generalitat i amenacen en anar-se’n, en tancar la fàbrica. I amb això els malparits estan amenaçant en tirar a milers de persones al carrer. Tenen la paella pel mànec. I cada any el president, siga del partit que siga, xocorroc! Els amolla els diners. Suborn fet, suborn cobrat. I qui té valor de parar això, ningú! Ni els anarquistes que llegeixes tu tindrien valor de parar aquest monstre gegant. I la megafactoria de piles, és el mateix. Suborn pintat de verd. Les energies que consumim, igual, ningú les planta cara. Els bancs tampoc, no hi ha valor. Carmen, jo crec que la única opció, la única forma de ser justos, és creure i apostar per tot allò més petit, fes-me cas. Una centraleta d’energia elèctrica local, combinada amb una petita granja de plaques, i algunes calderes de biomassa forestal...això és la independència i la revolució. Diuen que no hi ha suficient, mentida! Hi ha de sobres, si es fa be. Això és la revolta. Ahí fas mal al sistema. Hem d’aprendre del bosc, de les muntanyes. La ecologia forestal porta milions d’anys funcionant, i que ens diu? Biodiversitat. Moltes coses diferents, de mil formes i colors, de moltes edats i dimensions, totes combinades. Això és la fortalesa. Ahí estan les solucions, perquè entre tantes formes diferents,

sempre hi ha una que encerta. És com aquesta falla, no paga la pena ser 1000 fallers, si som 60 i cadascú s’implica i aporta alguna cosa diferent, som invencibles. Farem de tot, i ben fet. Cadascuna amb el seu càrrec, amb el seu paper, el seu estil. Això és el que odia el sistema. Petites fàbriques de producció, a nivell de consum comarcal i prou, petites productores de coses, d’aliments, de serveis, en tots els llocs, cooperatives de diners, res de bancs, petites caixes d’estalvi. Economies petites que fan un ecosistema fortíssim a les crisi, a les pandèmies, als poderosos...” Va callar i jo estava muda, perquè allò era una lliçó de saviesa, d’un home gran, d’un arbre gran, d’un arbre vellot que encara al final del seu camí, generava vida mitjançant aquest discurs imparable ple de seny i d’esperança.

Res de queixa inútil. Colisio va mirar de nou el cadafal de la falla, em va mirar i es va riure. Seguit va tancar els ulls. Ja no els va tornar a obrir mai més. Sempre hem vaig sentir afortunada d’acompanyar-lo aquell dia, feliç d’aquella última xerrada i d’aquella última mirada. Va ser una mort feliç, mirant la seua falla i compartint una imaginada revolució, una revolta veritablement útil i forta.

Trobe que va ser la mort més bonica que podia tindre. Només hagués faltat cremar-lo junt amb la falla, el dia 19. Crec que li hagués agradat. Cremar-lo envoltat de ninots, sota el cadafal. Això hagués sigut el millor remat. “Xè quin remat més ben parit!”, hagués cridat el tio Colisio al veure-ho.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de la falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023

A la falla el foc. A la falla, també l’aigua, l’aigua de les llàgrimes salades d’aquella emoció cremada que acaba amb cendra i el renéixer d’un nou any.

I de sobte, quan tot acaba, trobem el gust de la mar penetrant els nostres llavis enmig del foc. De sobte, tenim la mar a la boca, a la llengua i al cor. I és que l’aigua també és falla quan ens adonem que totes aquelles perles salades són petits esquitxos que ens arriben de la força de la mar estavellant-se contra les roques un dia de fúria i tristor, un dia de ràbia i malenconia, un dia de tempesta que rugeix des del centre de la humanitat i que demana la nostra atenció, la nostra compassió, la nostra vida: l’espectacle.

I ens embaladim amb aquell espectacle. Aquella impetuositat d’ambdós elements de la terra: l’aigua i el foc. I després, després la calma i la vida. Després observem com l’emoció enfurida de la mar s’ha esgotat, recordant les imponents flames que no tenint més vida que cremar, s’esgota amb l’ajuda de l’aigua. Ens atrevim a observar el després, i amb un nus a la panxa, veiem que tot ha acabat, que podem tornar a la nostra vida, que toca treballar dur per restaurar la il·lusió i l’esperança.

Una esperança que encara olora al desastre passat, però que s’imposa. La sorra revolta, ens mostra tot allò que no ha volgut la mar en un moment d’explosió, és el final de la seva ràbia. Caminem temerosos per la humitat de la voreta, amb por de tornar a veure torres de mar que ens volen ofegar, de la mateixa manera que caminem temerosos al voltant del que ha quedat del sentiment cremat, aquest cop, temerosos de que el foc prengui, de respirar aquell “noséquè” agredolç després de veure el després de la tempesta.

Però, no tot és temor. Ara que ja ha acabat, reiterem en el fet de tornar. On, et preguntes? Tornem a exposarnos al foc una i un altre cop, cada any, sense pensar-nos-ho. I tornem a la mar per observar-la amb la seva calma, amb la vida que conté, i ens atrevim a endinsar-nos en aquelles aigües. Alguns diuen que l’aigua de la mar cura, i altres que del foc es torna a nàixer, com l’au Fènix. D’aquesta manera ens capbussem a l’aigua on també la formen aquelles llàgrimes d’emoció i sentim la pau, sentim el món, ens sentim vius. Els peixos recorren els nostres peus sense arribar a tocar-nos, els crancs s’amaguen a cada petjada que fem, però nosaltres ja hem renascut, i ens fem els morts una miqueta més endins, però més plens i de vida que mai. El sol toca la pell i ens crema, i recordem que crema com crema el foc que s’enfila cap amunt del monument, i també com s’enfila l’aigua construint moments inoblidables. I així, entre el foc i l’aigua, la mar i el sentiment faller, anem passant la vida.

Quina mar evoca el sacrifici del naufragi?

Quina, el desencís de l’espera a la vora de l’aigua morta, només la tronada és resta de l’acopi tèrbol de les tenebres mortes i toca els teus peus de salnitre i enderrocs, runa de sofriments. A la vora de la mar alta perviu el mareig d’un foc antic, orfe a la vora de la platja. Com si la nit prologara el desencant de la flama, la soledat òrfena de les cendres; la més paorosa soledat de les morts: la que no permet el foc de la cendra, la que ha deixat el missatge varat entre les botelles de la runa, prop de la vora, la que balla en el foc de Sant Joan el desencís dels solsticis, i fia a l’encanteri de l’ebrietat el seré equilibri de l’univers. Fes com si no hi haguera salvació per als naufragis abans que el món aprenguera a trontollar sense nosaltres.

—Sol! Ix ja, sol!

Núvols. Cúmuls de núvols carregats, turgents, color d’espasa. El sol, darrere. L’invocàvem a crits des de les nostres tovalloles amb estampats publicitaris. La de Laia anunciava una crema hidratant. Si puc evocar-la és perquè el blau fosc de la fibra sintètica s’emmirallava a la pell blanquíssima dels braços. A sota bategaven les venes, desbocades per la calor. Tenia moltes pigues repartides de manera desigual, però en recorde quatre de més gruixudes que la resta que dibuixaven un quadrat perfecte prop del colze.

Després de cada invocació al sol, Laia reia. El pit descobert pujava i baixava com un moll.

La platja, a excepció de nosaltres, estava buida.

Havíem arribat amb les bicicletes, pedalejant pel camí que unia el terme municipal amb la mar. Jo no havia tornat a la platja del poble des de l’enderrocament de la casa. No em feia res la nova sorra blanca, transportada en camions per substituir-ne l’original, negra com les roques submarines que es desfeien per oferir-nos un tapís on jugar o prendre el sol. O el nou passeig marítim, una lleugera corba que, deien, ara connectava ambdós extrems de la platja. Els veïns i els turistes hi passejaven sense haver d’esquivar els obstacles que adés, a l’antiga platja, esguitaren un terreny salvatge a mig asfaltar: les cases disseminades ací i allà, sense conformar nuclis homogenis; l’església on el retor del poble feia missa una volta a la setmana, mai el mateix dia, mai anunciant-ho abans; la séquia descomunal, tan pudenta els dies de pluja per l’aigua que empresonava sense control; el quiosc que ens proveïa de calippos i frigopies cada nit d’estiu, una rere d’altra, perquè els pares, abandonats a l’ociositat de les vacances, oblidaven que el dia anterior ja ens havien donat cent pessetes perquè ens compràrem l’únic gelat de la setmana.

Ni la casa, ni el quiosc, ni la sorra negra existien ja. Durant una dècada em vaig negar a verificar el forat en què s’havia convertit l’escenari de la meua infantesa. Al centre del decorat, la casa que el pare de mon iaio va projectar després de la guerra. Tothom al poble sabia que havia estat tancat a la presó per republicà. El barri feu el buit a la família: ningú els dirigia la paraula. Cap de les dues filles aconseguí casar-se. Ofegat per la situació, el meu besavi va construir la casa de la platja amb els diners que va fer exportant taronges. Almenys els

estius respirarien tranquils, a tres quilòmetres del poble, ell, la dona, les filles ja adultes i mon iaio, un preadolescent pensatiu i introvertit.

Ell va heretar la casa de la platja quan les germanes moriren en un lapse de sis mesos: una de càncer i de l’altra, mai se’n va conéixer més afecció que una melangia inconcreta. Abans d’això, però, ja era ell l’únic que feia ús de la vivenda.

Hi passava els estius sencers, tintant el color ennegrit dels pulmons de fumador amb el regust fresc i àcid del salnitre. S’asseia a vora mar, en una cadira de platja, i emplenava mots encreuats. L’humor de mon pare millorava quan arribava el moment de traslladar-nos a la casa de la platja per fer-li companyia a mon iaio, son pare, durant l’agost, l’únic mes en què mon pare es permetia el luxe de treure la guitarra del traster i rascar-ne les cordes desafinades sota el porxo de casa. A mi m’agradava el ritual de les maletes, la compra d’un banyador nou perquè el de l’estiu passat ja no m’entrava, l’inventari de frigorífic i despensa que féiem la vespra del trasllat per vore què ens emportàvem a la casa de la platja i què sobreviuria a la xafogor del poble endormiscat. I m’agradava que ma mare, quan el sol començava a pondre’s, interrompera la meua baralla amb les ones enormes i incessants portant-me un plàtan i una unça de xocolata amb llet.

—Sol, ix ja!

Jo escoltava Laia com si cridara de molt lluny, des de l’escullera. La veritat és que mai he sabut per a què serveixen, les esculleres. Abans, quan la casa de la platja encara estava en peu, no n’hi havia. Potser no feien falta.

Hi tenia amics, a la platja. Estiuejaven en unes altres cases amb la seua pròpia història: la de Paula era la que em quedava més a prop. A les nits, després del meló que mon iaio repartia en tallades perfectes i sucoses, em reunia amb ella i els altres xiquets per a comprar al quiosc el gelat de la jornada. Ens l’acabàvem en tres llepades i corríem al parc dels fanals, batejat així perquè n’hi havia deu o dotze apinyats en una superfície d’a penes vint metres quadrats, i sota la llum aclaparadora ens inventàvem jocs fins que

els pares venien a buscar-nos. No ens importaven les picades dels mosquits. El sol que ens cobria durant el dia ens enduria tant la pell que quasi no les sentíem.

—Sooool!

Tots els estius eren iguals. Només canviàvem nosaltres: cada any més alts, més esvelts, però amb les mateixes ganes de saltironar sobre la sorra negra i botar de roca en roca intentant no esvarar-se. Soc incapaç de recordar si l’últim estiu a la casa de la platja va tindre alguna cosa de particular. El que està clar és que encara no érem conscients que mai no es repetiria.

Només rebre la notícia que l’enderrocarien en un termini de tres mesos per encetar la construcció d’un passeig marítim, mon pare anuncià que no hi tornaria, com si la casa ja haguera mort per a ell. Mon iaio, menys sentimental, s’encarregà de buidar-la de mobles. Jo vaig dir-me que ja m’acostaria a vore-la per última vegada: si mon pare no hi volia anar, li ho demanaria a ma mare.

Quan tens nou anys, tres mesos semblen l’eternitat. L’assumpte de l’enderrocament de la casa es va envoltar de silenci: ningú de la família ho esmentava. El dia que vaig suggerir que hi anàrem per acomiadar-nos-hi, ma mare em va dir que l’havien tirat a terra feia dues setmanes.

—Sol!

Vinga!

La veu de Laia sonava cada vegada més distant. Aquell matí m’havia telefonat a casa: «T’abellix que anem a la platja després de dinar?».

A ella no calia que la convencera per a pedalejar fins la del poble del costat: Laia coneixia la història de la casa i també les meues reticències a tornar al lloc on descansaven els meus records més purs. No volia pertorbar-los amb la visió d’un decorat nou que difícilment reconeixeria. Que les imatges de la tranquil·litat del iaio i la càndida felicitat del pare se m’esborrarien de la memòria en posar un peu sobre l’asfalt del barri marítim, un asfalt ara homogeni i brillant: això era el que jo més temia.

A Laia li vaig dir que sí. A les cinc i mitja va passar per casa i férem

cap a la platja del poble del costat. El sol que havia predominat de matí començava a amagar-se darrere d’uns núvols encara tímids. Fins el segon quilòmetre, el recorregut era comú al camí cap a la platja del nostre poble. A tocar del desviament, just quan havíem de girar a la dreta per a continuar amb el pla original, em vaig sentir dir: —No. Continuem recte. Els pedals em cremaven sota els peus i jo els espentava amb una rapidesa creixent. Pel front em queien gotes de suor barrejat amb crema solar. M’inundaven els ulls. Picaven. Però jo no em rascava, només pedalejava i pedalejava.

Vaig arribar a la rodona que donava la benvinguda a la platja del poble. No estava segura si aquell era el primer element nou que em rebia o si ja havia format part del paisatge dels meus estius infantils. La vaig rodejar i em vaig detindre en una plaça oberta al voltant d’un templet. Més enllà estava el passeig marítim. Més enllà encara, la sorra blanca i, després, la mar. Llisa com una placa d’alumini, lliure de les ones que, inofensivament, em tombaven quan la casa de la platja encara existia.

Laia va aturar-se darrere de mi, sufocada per la humitat.

I esta volada que t’ha pegat?

Res. Tu crida el sol, que amb estos núvols no abellix gens ficar-se a l’aigua.

Arrossegàrem les bicis cap a la sorra i botàrem un petit muret que separava el passeig de la zona de bany. Vaig mirar a esquerra i dreta. Em van sorprendre les esculleres cada dos-cents metres. No tenia ni idea d’on estava. No sabia, millor dit, on havia estat la casa de la platja. Em trobava completament desorientada. «Potser és preferible», vaig pensar. Laia i jo plantàrem les tovalloles, ens desférem dels sostenidors i ens tombàrem cap amunt. No hi havia ningú més entre les dues esculleres que havíem triat.

Ix, sol! Ix, sol! —va cridar Laia, de sobte.

Què fas?

No m’has dit que cride el sol? Vinga, suma’t-hi!

Vam començar a cridar el sol a dues veus. L’escena em feia gràcia, i Laia no va tardar a contagiar-se de les meues rialles. Tota ella olorava a crema solar, a una diferent que la promocionada a la seua tovallola: Laia tenia la pell tan pàl·lida que s’hi havia d’empastifar cada vint minuts per no cremar-se. Jo estava inesperadament a gust: la platja ja no era de sorra negra, ni hi havia la casa; ja no podríem comprar-nos un frigopie al quiosc, també enderrocat perquè havia comés el pecat de bloquejar el recorregut del passeig marítim. De sobte, res d’això m’importava. Allí estàvem Laia, jo i un sol fugitiu, sobre una sorra suplantadora, estrangera, rient en una vesprada qualsevol de l’agost dels nostres dèneu anys.

Sooool! On estàs, sol?

Que lluny et sent, Laia. Com si te n’hagueres anat a l’escullera. Com si el sol per fi haguera eixit i hagueres entrat a la mar sense mi. Torna quan vulgues, puc esperar-te així, cara amunt, amb els ulls entreoberts i el cap de costat. T’esperaré emplenant les caselles d’uns mots encreuats, o berenant plàtan amb xocolata, si és que n’he portat, o rascant les cordes d’una guitarra desafinada. Si m’alce —estic tan, tan a gust gitada— podria inclús botar de roca en roca intentant no esvarar-me…

Em vaig despertar de colp. Laia seguia al meu costat, adormida, respirant pesadament. Em vaig incorporar: la mar, que era i no era la mateixa que jo vaig conéixer, de colp em va resultar familiar, malgrat l’absència d’ones i la sorra blanca que la bromera indolent hi dipositava a la vora. Allí, no molt lluny del meu cos, resplendia alguna cosa: quan m’hi vaig apropar, vaig descobrir un vèrtex negre. Era la punta d’una roca negra i indòmita obrint-se pas entre aquella mescla de minerals invasors. Em vaig girar cap a Laia per a dir-li-ho, però abans que poguera obrir la boca vaig reconéixer, al fons del passeig marítim, la casa de Paula. I llavors, un poc a la dreta, el parc dels fanals on jugàvem a les nits. Vaig mirar l’escullera de la meua esquerra. Tot i la distància, al costat hi vaig advertir un rierol verdós i ínfim. Era el que

quedava de séquia.

Em vaig mirar en línia recta els peus. I vaig entendre que poc més enllà, just on Laia i jo havíem estés les tovalloles, havia estat la casa de la platja.

Sembla que els nostres crits han funcionat.

La veu de Laia em va sobtar. Acabava de despertar-se. Vaig alçar el cap cap al cel. Era cert: el sol es començava a veure pel cantó d’ún núvol.

Què? —li vaig dir a Laia mentre em feia visera amb la mà.— Ens banyem?

No sé per què observe les ones òrfenes enfront de l’aigua on creixen els xiquets. A vegades sona el cant inconfusible d’un teuladí diminut en La teua presència. Voldria l’astúcia amb la qual escapa de la teulada, l’arena lliscant-se. Voldria, com voldria la veu que custodia la mar des del terrat, els muscles tendits del naufragi, un matí per a acomiadar-me de l’andana rutinària dels homes. Com voldria escriure que les platges no obliden quantes vegades t’he buscat, els rostres que no coneixen la culpa, un camí amb ulls innocents.

(*) Text Poètic Presentat al Premi Joan Climent de l’any 2023

De com un poema en prosa es pot metamorfosar en un manifest gràcies al propici ecosistema faller

Pensaré doncs en la mar, en diferents graus de maror. I també pensaré en un medi imbatible, en el medi aquàtic o placentari, i en els seus agents dinàmics, sense oblidar la marea i la lluna enamorada. Però encara falten dos elements cabdals: l’ésser i l’horitzó. L’ésser experimentarà un mareig natural amb el bressoleig d’un menut horitzó a tocar de la mà, i també reflexionarà sorneguerament, no obstant el desassossec i la ressaca, sobre la societat líquida Zygmunt Bauman i, tanmateix, confiarà cegament en la capacitat ordenadora del confí, de la (in)finitud entre nosaltres i la distància. El fi fris que separa el cel de la mar, que no es troba ni lluny ni prop, parlarà d’una evolució, o millor, d’una Revolució, amb protagonistes a mig camí entre allò profà i allò sagrat, però amb la ferma convicció d’agarrar fort el timó i de navegar sempre endavant, mai a la deriva. I què s’oposarà a això? Doncs el vertigen expressat en un «col·lapse» incontrolable, imprevisible i dolorós. El col·lapse és la sotsobra, la caiguda en la profunditat de la fossa abissal, la línia vertical violentament precipitada (façana, penya-segat, pou...) que talla i secciona la matèria amb el seu esmolat i ràpid fil gravitatori, pugnaç enemic de l’enlairada flama redemptora i dels somnis col·lectius. I si em sembla massa perillós solcar aquella mar procel·losa d’Ausiàs March –ell encara hi és present en cada ona viva, però no el sabem invocar ni encarnar correctament–, almenys deixeu-me navegar per la marjal –seré un auster i serè mariner d’aiguamoll–, on un vespertí mareig assaonarà un plaer salobrós, indefinible, però sens dubte pròxim a la voluptat i a la luxúria més intenses.

Els éssers humans identifiquem prou bé els riscos immediats, els perills que es presenten

sense previ avís. El nostre instint mil·lenari està ben entrenat. Un altre assumpte és si som capaços de reaccionar a temps i evitar el mal, un mal que a vegades pot ser irreparable. Evidentment això són figues d’un altre paner, i el que més ens interessa ací és posar en relleu que, a diferència dels riscos immediats, som nefastos amb els riscos diferits, els que se’ns presenten tan a poc a poc, tan a llarg termini, que són gairebé imperceptibles.

Certament, tenim la sensació, ens fa l’efecte, d’estar marejats, de viure en una societat perplexa i trasbalsada a cada pas, sense una capacitat de decisió suficientment lúcida, serena o meditada. Les circumstàncies adverses ens estalonen, ens descalcen i acabem caminant –decidint–sobre un terreny ple de mals peanys i on entropessem contínuament.

Malgrat tot això, no ens podem resignar a esperar pacientment el «col·lapse» –no parlem d’una civilització o d’un sistema de vida, sinó del fascinant planeta de les meravelles–, previsible ara per ara, i després prendre decisions i tramuntar sobre la marxa, perquè ho farem inclementment malament. Així, veig el mareig com la necessària preparació, com l’escalfament previ a l’esforç i a l’estrebada. Hem de ser proactius, anticipar-nos, agarrar fort el timó, propiciar els canvis sense amollar el governall, domesticar l’evolució dels esdeveniments més enllà del desconegut. Es diu Revolució i horitzó. Podem fer-ho. Som-hi!

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de la falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023

Parlar de mareig és parlar d’emocions, però també d’estranyesa, de desequilibri i d’inseguretat. Quan ens maregem sentim que perdem el control, que alguna cosa se’ns escapa i el fet de no controlarla ens amoïna i ens fa por. Por a allò desconegut, a allò que ve de nou. El fet d’imaginar-nos en un futur ens provoca neguit i nerviosisme i, més en concret, ens mareja no poder completar allò que prevéiem.

Vivim en el món de la immediatesa, del control absolut. Per este motiu, ens produïx mareig no saber què estaran fent els nostres fills a l’escola, si estaran bé si viatgen de colònies, etc. Els volem telefonar a cada segon perquè se’ns fan grans i se’ns escapen, com l’aigua entre els dits. Podem caure marejats per un esforç, per una forçada, per estrés; el cos reacciona de mil formes distintes, és savi, però no és una màquina, igual que el nostre cervell. Som éssers imperfectes i sentits que encara que aguantem moltíssim i podem estar sota molta pressió, també podem caure. Esta situació no es únicament exclusiva dels adults, també afecta els menuts de casa, dels quals a penes en fem ressò.

No ens adonem de la pressió i nerviosisme que deuen suportar les xiquetes al món faller, posem ja sobre la taula eixa competitivitat, eixa sobreexposició amb milers de fotografies, i el fet d’estar perfectes durant els distints actes. Se sol dir que els menuts ho aguanten tot, però, i si no? Com suporta la xiqueta estar vestida sencera de fallera, amb uns monyos difícils de portar? O la decepció per no complir-se la seua il·lusió de ser reina. La gestió d’estes emocions no sols produïx mareig als pares, també als més menuts, i mai en són fàcils. El control de les expectatives, l’estrés per complir el que estava previst...

Queden molt bé els festivals infantils, les carnestoltes i, com no, ser representant de la falla; però, com estem gestionant el futur de la nostra festa? No els posem massa pressió? Tots i totes hem vist plors, nervis, esglais per no aguantar la pressió o per no complir les expectatives marcades.

A vegades oblidem que la festa perviu i té futur

si la vivim en societat, si els vertebradors de les festes populars, que són sempre les més menudes i menuts, hi participen, s’integren i són feliços. Ens trobem en un moment culminant de la festa, on els marejos que tenim dia a dia intenten evitar al màxim possible que participem i col·laborem en associacions o altres entitats i esdeveniments. La faena i la família, entre altres, ens duen de cap i no volem mes compromisos. La nostra festa no és aliena a este fet i la implicació, la il·lusió i les ganes, que en són l’eix fonamental, se’ns resistixen. Recordem que una falla té futur si té infància, o siga, una falla sense xiquets i xiquetes està condemnada. Cuidem d’ells, fem-los estimar i participar del comboi jugant i, llavors, el futur de la festa quedarà assegurat.

Divendres de reunió al cau faller. Els fallers i les falleres ja asseguts a les cadires –de plàstic blanc, com no– gaudint del típic aperitiu d’un qualsevol divendres faller: papes, olives, cacaus i tramussos. L’ambient està carregat de rialles, conversacions falleres –òbviament–, alguna que altra “animalà” i una veu més alta que la resta. Quan del sopar sols queda el paper de plata sobre la taula i algunes molletes de pa evidenciant el crim comés, és l’hora de l’eixida a fumar i del café. I després dels quinze minuts de rigor, és l’hora de la reunió. Una reunió d’un divendres qualsevol, en una comissió fallera qualsevol, d’una localitat qualsevol. La secretària s’alça per començar a recitar l’acta de la reunió anterior, la qual queda aprovada pels assistents i dona pas als punts a tractar. Però el món –almenys, el faller– es paralitza en un d’aquests punts: l’elecció de la Fallera Major.

–Enguany no s’ha presentat cap candidata a Fallera Major de la comissió – anuncia la secretària.

–I com és això possible si hi ha censades duescentes cinquanta falleres? –pregunta incrèdul l’home major, fundador de la falla, que viu en el cau faller.

–Igual és perquè ja hem sigut totes les que volíem –contesta l’última Fallera Major de la comissió.

–Totes, totes, no. De segur que alguna joveneta té il·lusió i ganes –li respon l’home major.

–Il·lusió i ganes sí, però diners no –apunta una jove fallera que estudia disseny.

–Bo, tampoc és cap drama si no hi ha Fallera Major enguany... –comenta un faller que, en lloc de faller, podríem etiquetar-lo com a fester i que està a la reunió, segurament, per equivocació.

–Doncs sí que ho és, perquè d’ençà que es va fundar la comissió hem tingut Fallera Major! –reivindica l’home major.

Comencen a parlar a l’hora moltes veus; que seria d’una reunió sense que tots parlen a l’hora! I a

mesura que avança el debat, aquest es torna més acalorat. El president i la secretària demanant silenci per poder continuar i la resta de fallers i falleres sense fer-los cas. Quan la tempesta comença a donar pas a la calma, una mà s’alça en l’aire demanant torn de paraula. La secretària li dona pas.

–Què passaria si en lloc de tenir Fallera Major, enguany tenim Faller Major?

–pregunta un jove “veinteañero”, faller de soca-rel que ha sigut President Infantil.

–Ei, clar! I que serà el pròxim, una dona presidenta? –comenta jocós el fester.

–La falla veïna té una presidenta i no s’ha desfet la falla, saps? –li contesta seriosament la secretària.

–En aquesta falla perquè cap dona s’ha presentat mai, però no passaria res... –afirma el president.

–Jo no ho veig –comenta una fallera veterana, la que sempre prepara el xocolate per als desdejunis i berenars.

–Com aniria vestit el Faller Major, amb la indumentària de fallera? –torna a la càrrega el fester.

–Xic, tu no tens cervell ni puesto pa d’ell! –li contesta la jove estudiant de disseny.

–De faller, que és home! – s’exalta l’última Fallera Major.

–Però quina classe d’aberració és eixa? – torna a repicar la fallera veterana.

–Dona, tant com a aberració... – li contesta l’home major.

–Què passaria si en lloc de tenir Fallera Major, enguany tenim Faller Major? –torna a preguntar el jove “veinteañero”–. Res. Absolutament res.

Perquè al cap i a la fi, una Fallera Major o una Fallera Major Infantil, o un President Infantil són representants de la comissió. No són els propietaris de la falla ni són els que decideixen el destí per un any, són simplement una figura representativa. Que més dona si estem representants per una dona o un home? El fet de nàixer dona o home ens deu encasellar en uns càrrecs específics en la falla? Per què no tenim en compte el respecte a la tradició i l’estima d’eixa persona concreta, independentment del seu gènere, a l’hora

de representar-nos?

La figura del Faller Major no és aliena a la nostra festa. Als anys huitanta, la cèntrica comissió de València, Ribera–Convent Santa Clara –popularment coneguda com la falla de Telefònica– va instaurar aquesta figura honorífica, elegint al faller per votació exclusivament femenina la mateixa nit de la “cremà”. Potser en el moment es tractara d’una figura pionera, però és una figura que roman dintre de la comissió. A Sueca, altra comissió històrica va crear la també figura del Faller Major: aquest títol honorífic era atorgat a personalitats destacades de diferents àmbits, tant locals com nacionals. S’atorgava la nit dels Fallers d’Honor, i va estar vigent entre els anys 1992 i 2000, recuperant-se puntualment l’any 2009. Personalitats com Luís del Olmo, Fernando Ónega, Pepe Sancho o Arturo Fernández es desplaçaren fins a Sueca per rebre aquest honor; però també suecans destacats com el pintor Conrado Meseguer o el futbolista Antonio Puchades foren reconeguts amb tan distingit títol.

La falla Blanqueries, del cap i casal, va apostar per crear la figura del Faller Major per donar-li protagonisme als homes dintre de la comissió. Sota la presidència de Gloria Martínez Amigó –Fallera Major de València 2008–, aquest càrrec es va crear per a les falles del 2019 i el primer Faller Major d’aquesta comissió fou Guillermo del Mar. Moltes foren les veus externes que s’aixecaren en contra d’aquesta iniciativa de la comissió, malgrat que altra falla com la de Telefònica ho tenia des dels anys huitanta.

L’immobilisme faller continua marcant la deriva de moltes comissions, sobretot de la ciutat de València. Tota aquesta situació de tindre un Faller Major de forma interna i de forma honorífica ha donat peu, sense voler-ho, a què un home puga ser Faller Major representant a la seua comissió. Les Falles del 2022 no sols seran recordades per tornar després de la pandèmia de la COVID-19 que va paralitzar el món l’any 2020, sinó perquè tres homes i un xiquet feren història en tres ciutats diferents: Catarroja, Sagunt i Borriana.

Erik Lozano es convertia en el primer Faller Major de la història de les Falles: serà el màxim representant de la falla la Regió de Catarroja en aquest exercici faller 2023. Poc després d’aquesta notícia, Víctor Belinchón era anunciant com al Faller Major de la falla La Marina de Sagunt per al 2022. I com “no n’hi ha dos sense tres”, la falla Barri d’Onda de Borriana trencava –més si cap– el sostre de vidre amb el nomenament de Vicente Llàcer com a Faller Major i de Marc Pescador com a Faller Major Infantil. Un doblet històric al qual cal sumar el nom de Claudia Pescador, qui va ser la Presidenta Infantil acompanyant al seu germà.

Cal destacar que aquests casos no són puntuals, ja que per al 2023 han sigut diversos fallers i comissions els que han fet el pas endavant: Eirk Lozano consumarà el seu somni aquestes falles a Catarroja, sent el primer Faller Major de la comarca de l’Horta Sud. Després dels pioners al Camp de Morvedre i de la Plana Baixa, ens desplacem casualment fins a La Safor –concretament a Oliva–, on Javi Tur serà el Faller Major de la comissió Casa d’Alonso. Però, Lozano i Tur no regnaran sols, ja que Borriana i Barri d’Onda tornen a repetir amb Alberto Peris com a Faller Major Infantil. I, a més, València tindrà per primera vegada un Faller Major –o representant major– en una comissió: la històrica, però innovadora comissió de Borrull-Socors té com a representant major a Raúl Puertas. La tradició no s’ha de reinventar, s’ha d’adaptar als temps que transcorren. I és aquesta capacitat per a adaptar-se un dels trets característics de la nostra festa, tenint com a exemple l’adaptació de les falles durant la pandèmia de la COVID-19. Una cosa queda clara: l’arribada dels Fallers Majors ha sacsejat els cànons tradicionalistes de la festa fallera. Cal recordar els noms d’Erik Lozano, Vicente Llàcer, Marc Pescador i Víctor Belinchón com els primers valents que feren el pas endavant i que, hui en dia i sense ells saber-ho, s’han convertit en referents per a altres fallers d’arreu de la geografia de les falles. La seua aparició ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de gènere dintre de la festa fallera, trencant molts dels estereotips i tabús existents i fomentant, finalment, el principi d’igualtat que molts escoltàvem, però que poques vegades s’ha vist reflectit en les falles.

En aquest març, tres noms que se sumen a la recent història dels Fallers Majors: Javi Tur, Raúl Puertas i Alberto Peris són els homes i xiquet que han escrit el seu nom a la història de les Falles.

I ara vos pregunte... Què passaria si en una reunió d’un divendres qualsevol, en una comissió fallera qualsevol, d’una localitat qualsevol escoltares la pregunta:

Em sacsegen amb força, i encara que no vulga, les teues paraules.

Fan mal les que m’infravaloren, les que em lloen lascivament com les teues mirades, i camine marejada. En aquesta dura mar d’injustícies surem, perquè som fortes i moltes, resistim, encara que ens perseguisquen i maten i no podreu amb nosaltres, perquè encara que amb forta maror, seguim contra corrent les dones.

(*) Text Poètic Presentat al Premi Joan Climent de l’any 2023

Després de tant de temps en aquella terra desconeguda, em costa ordenar els meus records, tot contemplant totes les mars que envolten les nostres vides, encara que siguen humils, anònimes, com la meua.

Vaig nàixer en una fàbrica de Xina, on treballaven un munt d’hòmens i dones. Quan vaig obrir els ulls, després de construït, vaig descobrir que al meu costat hi havia centenars de cossos com el meu. Era com sentir-se replicat en altres i altres. Per sort, al cap d’unes hores, uns hòmens ens van començar a canviar-nos gràcies a uns afegits, com un nas descomunal, o una pintura que ens feia paréixer més jóvens o més vells. Al meu costat va aparéixer un rostre somrient d’una jove que em mirava fixament. Va ser l’únic bon record d’aquell taller que no s’assemblava a cap bressol amable.

Encara vam passar més rectificacions de cossos i vestits fins que els meus companys i jo vam ser encabits en una caixa metàl·lica que exhibia un gran rètol “To Fallas of Valensia,” que per a nosaltres no significava res. Sorprenentment, ben prompte, ens van deixar en la coberta d’un vaixell, crec que al port de Guangzhou. El viatge, en l’estretor d’aquella caixa, ens va posar nerviosos a tots i no paràvem de discutir i queixar-nos de les incomoditats d’aquell habitacle. Uns i altres, sense acabar de saber per què, estàvem inquiets pel nostre destí, com si imaginàrem que tot ens aniria millor després d’uns principis tan poc amatents.

La nostra caixa, sacsejada, per una tempesta esgarrifosa, va anar a parar a la mar i s’hi trencà. Per sort la matèria dels nostres cossos ens permetia flotar i ben prompte les enfurismades aigües em portaren a una platja. No sabia res dels meus companys. Com vaig poder em vaig aixoplugar entre uns arbres i m’hi vaig acomodar de qualsevol manera. En aquell moment em feia por banyar-me perquè vaig notar un gran pes en les cames mullades.

La tempesta va amainar i va tornar el sol amb la seua escalfor. Hi havia una gran tranquil·litat i un silenci massa gran, però a la nit, els sorolls dels animals, les malifetes dels monos, m’esglaiaven. Durant el dia tot era ben diferent: no havia d’aguantar els aires de superioritat d’aquell ninot disfressat d’alta autoritat ni les xafarderies dels altres ni la competència per acostar-me a aquella encisadora companya que havia conegut en la fàbrica on vam nàixer. Ara m’hi sentia lliure i feliç perquè podia decidir sobre la meua vida, el meu futur.

Un dia vaig vore, des del meu refugi, un grup d’hòmens vestits de blanc i amb un rètol a l’esquena que ens buscaven o això em va semblar. Segur que havien trobat alguns dels meus companys i volien fer-los tornar al vaixell o era tota una altra cosa. Jo vaig continuar al meu amagatall no sé ben bé per què, però alguna cosa em rondinava pel cap i no era massa bona, potser endevinava el que podia esperar-me si arribava a allò que havia vist escrit a la maleïda caixa quan vam començar el dissortat viatge. M’hi vaig quedar en aquella soledat i no me n’he penedit.

Han passat els anys, ja les cames em fan figa, però a la immensa i buida platja cada matí el sol encara m’escalfa, sense cap altra preocupació que assaborir una plàcida existència. Alguna nit, una lleu tremolor em fa recordar els temps passats, aquells ulls que em miraven i m’alegraven o la sort dels companys de viatge. També m’intriga que era això de les Falles de València i quin haguera sigut el meu destí si haguérem arribat a aquella terra. No ho sabré mai...

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de la falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023

Mario anava pegant bandades pel Carrer Major: dir que estava marejat és dir poc, ja que li faltava un tres i no res per a caure rendit pels vapors etílics. Ja era de nit i els establiments estaven tancats però hi havia molta gent encara que el miraven i discretament s’apartaven. Anava vestit amb la brusa de color Bordeus que havia preparat aquest any la falla per a tota la comissió. La portava tota tacada.

La farra havia començat per a ell a primera hora del dia amb la despertà. A les voreres d’alguns carrers del barri hi havia diverses taules que les famílies de les falleres havien preparat. En totes hi havia a disposició dels visitants algunes ampolles de licors per a calfar el gelat i gris dia de Març. No havia hagut de demanar permís per a gaudir d’un dia lliure. Tots els dies eren per a Mario lliures. La fallida del banc on treballava l’havia deixat amb una jubilació generosa per a sobreviure, i molt més, sense haver de fer ni un brot als seus cinquanta-cinc anys. El que semblava un regal també era una perillosa trampa. Dedicat a contar diners i quadrar caixa, a omplir formularis i papers de la nit al dia no tenia altra vida que no fora el banc i el bar on anava a esmorzar. Llevada la ocupació principal sols quedava el bar on passava ociós les hores fins que, amablement, en sentir el núvol etílic al seu voltant, l’acomiadaven.

Acompanyant el passa-carrer se sentia realment feliç. Des de menut havia sentit estima per les falles i el comboi que comportava ser membre de la comissió del seu barri. La setmana de festes recuperava l’optimisme d’altres èpoques de la seua vida que en els darrers anys semblava caure en barrina com un avió que ha perdut el control. Aquell dilluns pertocava una torrada que els amics feien en una pastera davant del casal. L’ambient era magnífic, perquè hi havia amistat i camaraderia, però si Mario es feia dues cassalles de més, es posava pesat amb la lletania de les seues penes i obsessions parlant del món que havia perdut. Pitjor era quan de tant en tant es posava a discutir per qualsevol tema i bramava

com un cérvol. Tots l’apreciaven, però aleshores havia arribat el moment en el qual, discretament, ja li fugien.

Mario havia aconseguit no caure i ja enfilava passeig cap amunt com un cosmonauta en una difícil missió planetària. Ja al final, per on havia estat l’antic hospital, tenia un local llogat on, com un nàufrag arribat a una illa, havia dipositat els records, les il·lusions i les pertinences de tota una vida en caixes de cartró.

Anant pels carrers havia vist de lluny a la seua filla major. Va intentar saludar-la però aquella li va girar la cara i es va amagar entre el públic que veia passar la desfilada. Li va doldre al cor, però ja feia més d’un any que la família havia tallat tot contacte amb ell.

Després de la torrada de xulles i embotits la comissió, seguida per la banda de música d’Otos, va fer una volta pel poble anant a saludar les altres comissions i la fallera major. Encara que ja portava entre pit i esquena una bona quantitat d’alcohol no es manifestava més que en les bafarades de gasos inflamables que exhalava parlant amb uns i altres. Abans era una persona molt respectada. A les assemblees dels divendres els fallers debatien sobre els assumptes corrents de l’associació. Si es parlava de números Mario sempre tenia una opinió qualificada perquè sempre havia tingut sempre bon cap i reflexos adquirits en la seua professió. Ara divagava sense trellat fins que alguns fallers li amollaven un — si no has de dir més que bovades calla, tararot — Ell tot s’ho ria, aparentment s’ho prenia amb filosofia, però la processó anava per dins com se sol dir. Les humiliacions se les tragava contínuament quan sentia els comentaris per darrere dient que el banc se l’havia llevat de damunt. No era cert, la decisió havia sigut per la edat que tenia i que comportava una jubilació forçosa.

Finalment va arribar a la porta del local i no va arribar a saber rodar la clau. Aquesta vegada no era com aquella en la qual uns companys de farra li van tabicar la porta. La borratxera el va fer caure a terra i es va quedar com un titella desconjuntat amb la boca oberta i la bava caient-li per la comissura dels llavis.

Només va deixar el banc, va agafar el costum de jugar partidetes de truc al bar que hi havia als baixos de la finca on vivia amb la seua dona i les dues

filles. Dels cigrons van passar a les monedetes i algú dels companys de joc se’l va emportar a una timba més seriosa de pòquer. Algunes partides guanyades al principi el van portar a il·lusionar-se amb la fantasia de ser un gran estratega jugant a les cartes. A poc a poc havia anat endinsant-se en les partides fins a jugar-se les accions que havia acumulat en els anys d’empleat de banca.

Seria ja la matinada quan va ser despertat per un conegut. Els dos van intentar rodar la clau però aquesta no funcionava. No van veure un cartell apegat a la banda dreta de la porta. El conegut li va dir que podia quedar-se a un sofà que tenia a un taller uns locals més endavant. Ja arreglarien la qüestió de les claus l’endemà. Amb el cos cruixit pel fred i la postura Mario va acceptar agraït la invitació.

A l’hora de dinar va acceptar seure amb una taula i compartir algunes cassoles de bonítol que s’havien preparat. Maria Josep, la improvisada cuinera, el coneixia des que eren xiquets i li dolia en l’ànima veure qui va arribar a ser i què quedava d’aquell Mario que havia conegut temps abans.

Mario havia treballat molts anys als pobles de l’interior. Era apreciat per la seua eficàcia i do de gents i va anar ascendint amb una bona velocitat. Semblava que el vestit jaqueta i la corbata eren intrínsecs a ell i van ser molts els que li havien demanat favors i intercessions quan va tornar a treballar al seu poble. Dins de les seues atribucions sempre ho havia intentat però en caure en desgràcia els que es deien amics van desaparéixer com esperits fugissers.

La despertà va ressonar amb força a la porta del taller. Es va avergonyir d’haver-se quedat dormit vestit i més encara en veure en l’espill del bany una cara demacrada, sense afaitar i amb el cabell esvalotat. Va obrir la porta lateral, seguint instruccions, i va intentar arribar a casa.

La dona li havia demanat el divorci quan va veure que havia gastat els estalvis d’una vida jugant-se ho al pòquer. Ella amb una feina estable i una vida responsable es faria càrrec de les xiquetes i ell va haver de buscar-se la vida.

De la porta eixien un parell d’homes traient els estris de Mario. El matalàs ja estava dalt d’un camió. De res li va aprofitar la protesta. Un oficial del jutjat li va mostrar l’ordre de desnonament la qual s’havia manat per aquell dia. O s’ho emportava ell mateix o buidaven d’ofici el local. En aquest moment passava una comissió fallera tots ballant amb soroll i alegria. Mario va intentar engolir amb una boca seca com un paper de vidre. Les cames li tremolaven i la realitat va començar a ser un carrusel que girava en una atmosfera emboirada. Va caure a terra inconscient coincidint en el pas de la banda. En somnis va sentir una altra vegada que desfilava feliç i jove un dia de falles mentre un negre remolí se l’emportava més i més al fons d’un forat infinit.

Vaig trobar un catàleg d’Ikea ple de noms que algú va escriure en algun mapa, potser inexistents, inventats, nòrdics, com si una vida antiga, quan les veles corrien lentes per mars tranquils, meandres grocs de rius en pau. Volia escriure un poema de noms incomprensibles, un mapa que potser ja ens existia abans com si en un mar cabera la innocència. Però el catàleg era descolorit, sec, i es desfeia enmig dels dits. Així la vida.

(*) Text Poètic Presentat al Premi Joan Climent de l’any 2023

La 32º Conferència general de la UNESCO en octubre de 2003 es va convertir en la primera cimera que tractava de forma concreta el Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) i les seues derivades. Va ficar el focus d’atenció en la seua salvaguarda i també en la sensibilització a tots els nivells incloent el reconeixement propi del seu valor, es a dir, la presa de consciència del mateix col·lectiu de la importància i la singularitat dels processos i valors que practiquen i transmeten.

Però, què és el que entenem com patrimoni? La paraula deriva del llatí patris, referida als béns heretats dels pares. Dins de la cultura occidental les elits mostraven interès en conservar béns exclusius que, amb l’arribada del cristianisme i l’edat mitjana, es va convertir en l’obtenció d’obres d’art religiós custodiades en monestirs i temples, germen dels museus actuals. Pimentel en el seu llibre Testigos del mundo. Ciencia, literatura y viajes en la ilustración (2003), anomenava béns exòtics i curiositats a tot allò que col·leccionava l’aristocràcia i la burgesia comercial dels viatges per la ruta de la seda i llocs llunyans.

Després de la Revolució Francesa i la ruptura de l’Antic Règim i l’ordre establert per aquest, començà a prendre forma el concepte d’Estat-nació amb un interès per l’anomenat esperit del poble dins de l’espectre romàtic decimonònic. Autors com Hegel el van configurar amb un cos argumental basat en la llengua, les costums i el territori que marquen el propi destí d’una comunitat o poble.

A meitat del segle XIX es va implementar el terme folklore (de l’anglés, folk: poble y lore: saber) que en el segle XX va quedar associat als usos i tradicions populars, referides a la supervivència d’altres temps generació rere generació. Aquesta paraula ha estat utilitzada en moltes ocasions des d’un punt de vista d’inferioritat, referida a espectacles menors, entenent espectacle com la mostra de rituals i

costums dins d’una lògica de mercat, i de col·lectius minoritaris. Aquesta relació entre cultura i patrimoni no ha estat lliure de problemàtica amb una jerarquització determinada per les perspectives de les elits dominants.

Amb la denominació de patrimoni cultural, per una banda es proporciona un marc institucional que atorga una base reconeguda per l’esfera política, i per l’altra, es visibilitzen aquells objectes culturals que no tenen un substrat material (sabers, tècniques, processos, rituals, coneixements...) que són transmesos oralment de generació en generació amb uns espais simbòlics que fonamenten un mode de vida comú. El reconeixement d’aquests elements com Patrimoni Immaterial contribueix a enfortir les comunitats que els constitueixen encara que dins d’alguns col·lectius, en molts casos, és necessari redefinir la direcció dels processos rituals i la seua significació de vegades subvalorada.

La festa de les Falles, patrimonialitzada per la UNESCO des del 2016, que durant tant de temps ha estat folkloritzada en el sentit més jeràrquic i despectiu de la paraula, s’ha construït sobre els valors de solidaritat i reciprocitat, ha desenvolupat un teixit social i un associacionisme transversal en tots els àmbits que difícilment es pot trobar en altres manifestacions culturals. Caldria fer una menció sobre l’escletxa que trobem en la valoració dels béns patrimonialitzats, aquestos venen donats per les institucions museístiques, la festa de les falles no va tindre un museu reconegut i institucionalitzat fins la segona dècada del segle XXI (2012), sent aquest el Museu Faller de Gandia.

La COVID-19 ha suposat una inflexió en tots les relacions humanes, ens ha ficat davant d’un espill i ha qüestionat tota nostra interdependència en un món globalitzat dominat per la tecnologia i la digitalització salvatge. Una de les conclusions és que s’han accentuat les desigualtats i ens hem adonat de la necessitat de tornar a generar mecanismes que, des d’una visió local i més tangible, articulen tots els àmbits vitals.

L’esfera cultural ha estat fonamental en l’època pandèmica, ens ha proporcionat esperança, alleujament i un sentiment identitari i de

pertinença a una comunitat ajudant a estar en contacte els uns amb els altres. D’aquesta manera s’ha posat de manifest que el patrimoni cultural i concretament l’immaterial, el patrimoni viu, aquell que es transmet de generació en generació, és fonamental per a construir societats i enfortir el seu teixit social.

Les Falles formen part d’aquesta resiliència, eina bàsica en la seua concepció organitzativa, transversal davant de la desaparició de determinades expressions pels efectes de la homogeneïtzació en l’esfera global imposada pel neoliberalisme estricte. Atès tot el que hem desenvolupat sobre el patrimoni i més concretament sobre l’immaterial, és evident que la seua salvaguarda és fonamental per a la pervivència dels seus processos culturals, en el cas de les falles hi ha aspectes que s’han de replantejar; en primer lloc la conscienciació pròpia dels agents interns, dels membres del col·lectiu, i en segon lloc la depredació de processos bàsics molt relacionada amb l’explotació turística, material i la menyspreada relació amb la història col·lectiva.

Un anàlisi de tot el que comporta la manifestació fallera ha de tindre present que és un sistema complexe en constant interacció i canvi. Hem de contemplar els valors que destaquen en la pròpia comunitat (solidaritat, reciprocitat i representació democràtica), les conseqüències pràctiques en l’entorn i en l’espai físic que ocupen (sistemes laborals i econòmics) fins arribar al sentit de pertinença al col·lectiu/societat la qual cosa constitueix l’eix central, el sentiment d’identitat.

A hores d’ara amb la situació socio-econòmica global de gran inestabilitat, emmarcada en una crisi de subministres i de productes bàsics, abans garantits per un sistema interconnectat, afavorit per les lleis del neoliberalisme que està revelant-se ineficaç per a proporcionar qualitat de vida, la qual depén de les possibilitats de les persones de satisfer les seues necessitats, és el moment en el que les falles han de construir un model sobre la base que els ha portat a ser un patrimoni únic i, fent autocrítica, deslligant-se d’aquelles parts de la festa que són únicament artifici.

Cal remarcar la seua capacitat de crear una xarxa complexa en la qual trobem les bases essencials per a una construcció identitària i sostenible: La base solidaria, democràtica i equitativa promoguda per un sistema assembleari de debat general en cadascuna de les comissions. La relació propera amb el veïnat és un aspecte que s’hauria de replantejar, tornant a la col·laboració i a la inclusió en un nou context social. Al mateix temps la imatge que es transmet en l’entorn físic i ambiental en el qual es desenvolupen els processos de la festa ha de ser repensada i obrir-la al ventall de totes les activitats falleres, no únicament que estiga relacionada amb aquella part més superficial.

Hem de continuar revaloritzant els sistemes de treballs únics que nodreixen l’economia local. Aquestos es generen amb totes les tècniques i activitats desenvolupades al voltant de les falles, algunes tradicionals que passen de generació rere generació i unes altres adaptades als nous temps refermant-se en un marc de consum proper i sostenible.

És molt important la ritualització dels processos que donen com a resultat una assimilació identitària capaç de fomentar la inclusió de qualsevol membre de la comunitat.

En definitiva és una visió més local i tangible alineant-se així amb alguns dels 17 Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS) establerts per l’ONU (Organització de Nacions Unides). Aquestos estan implementats en l’Agenda 2030 proposats per arribar a un futur sostenible i digne per a tots. Alguns d’ells entronquen amb la festa de les falles; la construcció de societats pacífiques i inclusives (ODS 16), el treball decent (ODS 8) o la reducció de desigualtats (ODS 10).

És fonamental fer evident com el Patrimoni Cultural Immaterial pot contribuir a fer efectius les metes adoptades en l’Agenda 2030 per construir un món més inclusiu, just i equitatiu.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

Batjin, M. La cultura popular en la Edad Media y en el Renacimiento. Buenos Aires. Ed: Alianza. 1987.

Chang Vargas, G. & González Vásquez, F. Cultura Popular Tradicional: fundamento de la identidad cultural. San José. Ed: UNED. 1981.

Corominas, J. Breve diccionario etimológico de la lengua castellana. Madrid. Ed: Gredos. 2009.

Corso, R. El folklore. Buenos Aires. Ed: Eudeba.1966.

Guimaraes, R. P. Tierra de sombras: Desafíos de la sustentabilidad y del desarrollo territorial y local ante la lobalización corporativa. Santiago de Chile. Ed: CEPAL. 2003.

Pimentel, J. Testigos del mundo. Ciencia, literatura y viajes en la Ilustración. Madrid. Ed: Marcial Pons. 2003.

Santos M. La naturaleza del espacio. Madrid. Ed: Ariel. 2000.

UNESCO. Declaración universal sobre la diversidad cultural. Paris. Ed: UNESCO. 2001.

UNESCO. Convención para la salvaguarda del patrimonio cultural inmaterial. Paris. Ed: UNESCO. 2003.

Malauradament a l’actualitat, hi han unes quantes malalties intentant escalar cap a la primera posició d’una llarga llista que sembla no acabar-se mai. Malgrat això, considere que cap pot llevar-li el primer lloc al vertigen, sensació il·lusòria que patim molts de nosaltres i que ens fa veure les coses girant al nostre voltant o desplaçant-se d’un costat a altre, similar a la situació d’estar en un vaixell quan les ones de la mar estan descontrolades, sense saber on acabaran establertes. A la fi, es tracta d’un mareig que ha aparegut a les nostres vides per a quedarse i al que estem acostumant-nos.

L’inici de la pandèmia va marcar un abans i un després en la dolència. En aquells temps, encara que cadascú portàvem al damunt, un mareig particular provocat pel nostre mar de fons, a l’instant d’endollar la televisió, començava la travessia. Avui ens deien que el millor era completament el diferent al que era al dia següent, i nosaltres, marejats i tot per la incongroencia del que haviem escoltat, feiem cas com a bons submisos que som, d’una situació sobtada que desconeixiem per complet. Aqueixa era la nostra tempestat, la que ens portava a la deriva, el no saber i pensar que els experts, que s’havien guanyat el títol (ni idea de com ni perquè) ens portarien a bon port, fora del “marejol”. En aquest punt, començàvem a ser conscients que la majoria, anàvem de cucurulla, que érem titelles manejades per uns quants, no pocs, que feien de nosaltres el que desitjaven des de sempre en qualsevol mar o oceà, sols que fins ara no ens havíem adonat.

Ja érem capaços de distingir, com a experimentats oceanògrafs, totes les aigües que ens envoltaven i els fenòmens que en elles es produïen:

- L’oceà Polític, el suficientment gran com per a abastar-nos a tots, amb els seus rius i afluents escampats pels termes, municipis i localitats, controlant així tot el territori. De gran perill quan

des del seu fons, apareixen cap a la superfície, espècies descongudes i variades que tenen l’habilitat d’amollar de la seua boca un líquid verinós, que si ens arriba, pot canviar-nos la voluntat d’actuació i direcció. Sol moure’s en mars picades i en ocasions, cada vegada més comunes, pot provocar sismes submarins.

- La mar de l’Amistat, que sol mostrar certa desconfiança quan es navega, ja que pot mostrar-nos una vessant tranquil·la habitada per animals marins de gran bellesa i amb qualitats curatives extretes de la seua pell o per contra, la vessant agresiva, habitada i pròpia d’aquells que al tocar-nos o al apropar-se a nosaltres et deixen marcat de per vida amb la picada dels seus tentacles.

- El riu Familiar. Encara que hi han rius d’aquest tipus amb corrents fortes i no aptes per a ser travessades, gran part d’ells solen ser inclús adequats per al bany, ens fan sentir còmodes en les seues aigües (que poden ser gèlides o calentes), els gaudim d’alló més i en certes èpoques els freqüentem a sovint.

- El riu del Treball, amb un afluent carregadet d’aigua que s’anomena riu escolar o universitari. Depen de com es moguen les aigües en aquest afluent, si es abundant o manca d’aigua, si la vegetació que trobem al seu interior és diversa i ajuda en la seua eixida a desembocar al riu o si per contra, al estar sec, no dóna vida a cap variant de vegetació, no aportant d’aquesta manera més aigua al riu. El riu del treball és semblant al mar de l’amistat, no saben amb quina vessant va a sorprendre’ns de les dues que té. En tot cas hem d’estar a l’aguait per tal de prevenir-nos.

- I per últim, tal vegada el més important de tota l’Oceanografia, no tant per la seua grandària sino per la seua influència en els que tenen l’ocasició de coneixer-lo, la mar Fallera. En les seues profunditats hi trobem les espècies més antigues que fan servir de mirall per a les que suren a la superfície, comportant-se de igual manera que les espècies més veteranes, trobant com en altres mars, algunes extremadament verinoses i altres de perfectes qualitats, dignes d’estudi. Les seues aigües s’agiten a determinades èpoques de l’any coincidint amb tempestats de gran envergadura, però el seu màxim esplendor el podem descobrir a març. Les travessies en aquest moment de l’any poden ser inoblidables.

Cadascún dels afluents, rius, mars i oceans, disposen de les seues particulars característiques, però, no obstant això, tots ells convergeixen en un mateix punt, qualsevol, al navegar per les seues aigües, depen de com s’hi troben d’alterades, poden o no marejar-nos.

A la fi, qui ja ha gaudit d’innombrables travessies, l’únic que dessitja es tindre una mar en calma i el realment difícil, ara en temps d’aproparse grans tempestats, sobre tot, a l’oceà Polític i a la mar Fallera, motivades per espècies que lluiten per eixir a la superfície, és saber on ens hem de resguardar.

M’aculls quan no sé on anar tot està igual però és diferent m’aportes calma, m’aportes pau passejant pels teus raconets.

La teua remor és l’única que amaina els meus pensaments i jo em limite a contemplar-te, a sentir l’aire al meu clatell.

M’assec amb la mar a la gola les ones trenquen dins del meu pit una àncora em clava a la sorra i a res li trobe el sentit.

Quan sembla que tot està en calma la tormenta esclata de nou, enfureixen el cel i la terra i tot es torna foscor.

La mar trau les seues penes fins a la vora dels muntanyars I el riu trau els pensaments que de nou tornen a la mar.

La vida avança i deixa empremtes en la sorra i dins de mi en el fons s’acumulen les cendres I ja no sé eixir d’ací.

Et mire i pense en les coses que ens han portat fins ací res del que era és com ara res serà com era ahir.

Només puc veure una part de tot el mal que t’han fet però sé que en el fons estàs cridant com cride jo també.

Han transcorregut gairebé 3 anys des de l’esclat de la pandèmia, no obstant això, molts de nosaltres encara tenim molt present el record d’aquella nit del 10 març de 2020 en la qual, sense saber massa bé encara contra què lluitàvem, les Falles es van suspendre i ens vam quedar en estat de xoc.

La incredulitat i la frustració es van apoderar de nosaltres. Ens vam adonar de totes les coses que deixaríem de fer en les falles que ja no se celebrarien. Així i tot, vam entendre que la preservació de la vida estava per davant de tot. De segur, en l’imaginari col·lectiu de la majoria de la gent aquest va ser el primer avís seriós de què venia o, millor dit, del que ja teníem damunt. De fet, només 4 dies després els esdeveniments es van precipitar i el 14 de març es produïa la primera declaració de l’estat d’alarma per la pandèmia, i el confinament

La pandèmia ha sigut com una lupa d’augment de moltes de les nostres debilitats i ens va obligar a desplegar mecanismes d’autoprotecció immediata. Les crisis sempre porten a la reflexió i en aquest cas ha sigut evident el retrobament amb un aspecte de la condició humana, la vulnerabilitat. La societat actual, hedonista i individualista, ha tractat d’oblidar-se d’aquest aspecte que la incomoda, però en aquesta terrible crisi la realitat no ha pogut ser ignorada. Junts vam evitar que el confinament i la por es convertiren en una gàbia social. Es va poder albirar allò que significa un ordre social i econòmic basat en la idea d’una comunitat de cures i no només en una societat d’interessos. La unitat davant l’amenaça del virus ho va fer possible. Fer valdre tot el que hem fet col·lectivament per anar superant els efectes de la pandèmia és imprescindible per a adquirir o reforçar la nostra consciència de poble com a comunitat solidària.

Aquest és un exercici cabdal perquè, per a bé o per a mal, vivim en un món de crisis recurrents

lligades al moment històric. Per tant, necessitem posar en relleu allò que compartim, que ens fa iguals davant les amenaces i ens permet anar construint un futur millor i desitjable.

Les falles estan en l’epicentre de la vida de la majoria de les valencianes i valencians. No només estan vinculades a la realitat social de la qual hi formen part, sinó que a més a més també creen comunitat i societat. Generen amor i germanor, sentiments sense els quals la vida de les persones i de les ciutats es torna eixuta. I aquesta és la vacuna que ens fa forts i ens fa voler el nostre poble.

En les comissions traspua la solidaritat. Persones de diferents edats, amb diferents ideologies, diferent nivell cultural, amb diferent concepció política —o amb cap—, uneixen els seus esforços, les seues ments i la seua voluntat per a materialitzar i portar a la pràctica un projecte. Per a fer tangible un somni, que és plantar una falla, i tot el que comporta. Les falles són font de cultura, generadores d’economia, element vertebrador de la nostra societat i exerceixen un paper de defensa, difusió i impuls de la llengua i de la nostra història i tradició. És una festa universal, patrimoni de la humanitat. I això ha estat possible perquè les valencianes i els valencians, des de fa dècades, hem treballat de valent i hem sabut projectar la festa més enllà de les nostres fronteres.

Encara que, per descomptat, són un parèntesi del treball i de les preocupacions quotidianes, així i tot no es pot obviar que representen les comunitats i els barris que les han vist nàixer i també són instruments poderosos de canvi social. Com és sabut, les falles són generadores i transmissores de valors, de manera que el seu context festiu també és un espai vàlid, i molt, per a les reivindicacions que ens porten a societats millors i més avançades.

Per tant, ara més que mai s’ha de bastir el present i el futur de les falles cultivant els seus valors des de la igualtat i des de la llibertat. Des de la convivència i la tolerància. Respectant i acceptant les diferències i la diversitat. Tenint molt present que no podem fugir dels reptes ecosocials als que ens enfrontem com a societat, i des de la festa també s’ha de treballar per tal de fer-los front amb seguretat i optimisme, des de la confiança mútua i el respecte. Cal tindre present que vore el futur exclusivament com una amenaça

ens porta a conductes reactives davant la por no desitjables. Per contra, davant d’això necessitem esperança. Creure en el futur és imprescindible perquè puga existir l’empatia i la solidaritat entre nosaltres. Només així podrem salvar vides i salvaguardar la nostra societat en el sentit més ampli de la paraula, amb les nostres relacions socials, la nostra cultura, la nostra economia i l’estat del benestar.

Com diu el poema d’Estellés, “No et pariren per a dormir, et pariren per a vetlar, en la llarga nit del teu poble...”.

Desfila, de la millor forma possible, amb el cap ben alt, amb humilitat, sempre amb humilitat.

Assega’t orgullosa de poder lluir el teu vestit, aquell que t’ha costat tantes hores de treball i esforç per poder pagar-lo, però no et sentes menys fallera que aquella que llueix un espolí.

Perseguint una il·lusió has comprat aquella tela que tant t’agradava des de fa anys i encara que no siga d’aquesta temporada, somriu, que ho has aconseguit per tu mateixa.

Brilla, no per eixes manteletes plenes de lluentons, sinó perquè ho vals.

Engalanat amb afecte d’aquelles pintes que t’ha regalat la teua tia i llueix amb amor aquell adreç de la teua mare.

No t’oblides del valor d’eixa mantilla, feta a mà per la teua iaia, on darrere hi ha hores i hores de dedicació només per poder veure a la seua neta desfilant en l’ofrena.

Pentinada per la teua veïna i maquillada per tu mateixa, ningú et coneix millor que tu.

Que no et miren per damunt del muscle, i si ho fan i xiuxiuegen, ni cas, tu eres una ànima neta que no intenta aparentar el que no és.

Eres el que sempre vas desitjar, que no t’ho desbaraten.

Tin present que la cosa més cara no llueix més, ja que un vertader somriure és el que més vist. Tu que tenies un somni: ser fallera. Doncs ara ets una gran fallera.

I recorda, algunes que llueixen més diners que tu, els deuen, en canvi, tu eres més feliç.

Deserta el fosc, surt a la llum i viu. Martí i Pol Tinc un mal a l’ombra del melic Un dolor punxós parpellejant com un tic al tac Amb pànic mesure els fets

pel degoteig límpid ressonant a un pitxer tic-tac

Patisc el plaer banyat de la terra estèril

La immoral sensació del fang seduït pels camps florits de la pell

Orgasme verd a les nafres

A les palpentes agraïsc la lucidesa sobtada

tot just quan la mort em prenia les ganes una a una

Una a una equilibre les hores; les viscudes per les absentes

I dibuixe de bat a bat somriures al baf que és vida

De bat a bat proclame en silenci per tot allò que cal amar amb tot allò que es pot amar

Dolor, pànic, plaer, immoral, orgasme, verd, lucidesa, mort, ganes, dibuixe, somriures, silenci, amar...

Cada mot viscut en cursiva

Vestimenta

Els pirats marejats usaven gipó, camisa i calces; i tota aquesta vestimenta era acompanyat per armes, molt abundants i heterogènies: l’espasa, un mosquet creuat en bandolera, dues pistoles i punyal.

Armes

Les armes de pirates més òbvies que venen a la ment quan pensem en pirates són espases i dagues. Les simitarres són una espècie de sabre o matxet de grossària curta amb una fulla corba, mentre que les dagues són més xicotetes i podien ser utilitzades tant per al sopar com en la batalla.

Atacs pirates

Els pirates preferien atacar a vaixells en alta mar que a les poblacions. Això es devia al fet que amb els veloços vaixells que tenien podien donar caça als vaixells de càrrega i, si alguna cosa eixia malament, els resultava més fàcil fugir.

Pirata més poderosa

Ni Barbaroja ni Barbanegra, el pirata més poderós de tots els temps controlava una flota de més de 2.000 vaixells i més de 80.000 mariners i ho va fer tot sense cap necessitat de barba… Perquè era una dona.

Robatoris pirates

Els nous pirates es fan passar per pescadors i roben principalment canonada, cables, motors, alumini, equip de còmput i radiocomunicació, així com diners en efectiu de vaixells i plataformes.

La primera dona pirata

Des de xicoteta apuntava maneres…Anne Bonny, nascuda Anne Cormac, mai es va comportar com s’esperava d’una senyoreta. Filla de l’home de lleis William Cormac i de la criada de la seua dona, Anne va nàixer a Irlanda en 1698.

Gràcies, marejades! Gràcies, marejats!

Hui, 16 de gener del 2023, dilluns conegut com el Blue Monday, comença a imprimir-se el llibret més felicet de Gandia i del món sencer a la impremta Publimania. Els felicets i felicetes no creguem en les supersticions ni els dies tristos, perquè la felicitat és la nostra bandera.

<<El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià>>

<<Aquest llibret participa en els premis de les lletres falleres (www.lletresfalleres.org)>>

EQUIP LLIBRET

Edita

Delegada de llibret

Equip de llibret

Falla Vilanova

Maria Moragues Alandete

Fermí Romaguera Camarena

Inma Carbó Bañuls

Sao Pérez Camarena

Andrea Verdeja Yerbes

Javi Ripoll Barchín

Carmela Camarena Salvador

Rafa Mañó Frasquet

Marcela Amorós Calamardo

Daniel Terrades Puig

Portada

Fotografies oficials

Fotografies polítics

Fotografies fillolets/es

Maquetació i direcció d’art

Maquetació publicitats:

Col·laboració il·lustracions

Impressió Tirada

Dipòsit legal

Borja Martí Morant

Salva Gregori

Andrea Verdeja Yerbes

Nopose Fotografia

Maria Moragues Alandete

Ángela Moragues Alandete

Alejandro Bañuls Martí

Sonia de la Ossa Modejar

Publimania Gandia

650 exemplars

V-323-2011

INTRODUCCIÓ:

A fer la ma(r)!. Una de pirates

Que si el bitxet pandèmic; una erupció volcànica a les illes (des) afortunades, rius de lava brollant-nos al mirall de les retines; la remor de col·lapse energètic versus macro-plantes fotovoltaiques; l’encariment dels preus (que car tot!); de les matèries primes; la crisi dels refugiats (no els de Benidorm, clar); la invasió eufemística d’Ucraïna (fill de Putin!); centenars de dones violades i/o assassinades en nom de la supremacia de gènere, del terrorisme masclista (poca broma!).

Portem uns anys contemplant la desgràcia, atònits, bocabadats (anestesiats, immunitzats després) des del sofà de casa. No ens perdem ni un detall que relatar, convenientment assaonat, a les noves subseus de vulcanologia, hospitals de campanya, oficines d’hisenda, d’afers exteriors... Instal·lades en punts estratègics de la nostra geografia quotidiana: les barres dels casals (a colp de cassalla); a la cua del super (xica, el volcà!); a les trobades furtives dels fumadors empedreïts de l’oficina… Sort que hi ha qui es desfoga, sota el bigotet, al bàsquet!

Un bombardeig constant d’informacions alarmantsapocalíptiques sembla que anuncien que la fi del món assetja (y lo sabes!). La crisi climàtica, en mil i una manifestacions, fins ara desconegudes, ens està covant un ‘comecome’ que això se’ns va de les mans, a fer la ma!, per sempre, sense retorn. Un desig diví que siga indolor, dormint plàcidament, assistit (si pot ser, eh?!)

I els nostres representants públics, mentrestant, buscant solucions, calfant-se el cap en cimeres interminables (ningú ix d’ací fins que s’haja aclarit!), sense dormir, pobrets. Entenent-se com poden, amb subtítols, amb els caps emboirats de tant de traducció creuada... Que no, que és broma!

La política, com sempre, calfant les anques a les cadires, pegantse de colzades per eixir a la foto, posant-se a punt les sabates de carrer per a iniciar la cursa electoral que (ens) esdevé...

Comencem per enviar-los a fer la ma(r), enllà de les nostres vides?. Un èxode forçat mar endins. Noliegem vaixells d’un sol ús al nostres ports i que s’hi entretinguen jugant al truc o bescanviant enquestes...

Botem-los foc!, que diu mom tio. No, no cal arribar a eixe extrem, més que res pels efectes adversos per al canvi climàtic (amb la crema de monuments ja en tenim prou).

Deixem-los que remen, si es posen d’acord, igual troben una illa deserta on debatre, protagonitzen un «Supervivientes»...

O una de pirates!

Es considera que l’edat daurada de la pirateria a Europa i a Amèrica va durar aproximadament de 1710 a 1730. No obstant això, la prosperitat dels pirates barbarescos va perdurar fins a inicis del segle XIX. Tant corsaris, com filibusters, com bucaners i pirates, van tindre el seu moment de glòria, però van ser els últims els que, amb el temps, van romandre en l’imaginari popular. Aquests personatges, malgrat ser delinqüents, rufians i perillosos, van passar de ser dimonis a convertir-se en herois romàntics, que si bé podien robar i matar, ho feien per a defensar la seua vida en llibertat, lluny dels dominis dels grans monarques europeus.

Però el pirata generós i idealista només existeix en la fantasia; el genuí solia ser un assassí sense escrúpols, capaç de les pitjors malifetes. Alguns (els corsaris) estaven protegits per reis, nobles i col·lectius poderosos, que des de l’Edat mitjana, van estimular les seues expedicions. Tots, corsaris, pirates i filibusters, gaudien d’una llibertat en alta mar que normalment els situava molt lluny dels ajustos de comptes reivindicats pels qui patien els seus atacs.

Tots tenen amagat un temible bergantí i mig pla d’un botí; un tresor gens barat que pagarà el veí.

Un lloro hi parla anglès, un mico castellà quatre rates, indepes, blasfemen català.

No és borni el pirata; si es tapa un sol ull és per a mirar de reüll sense mareig ni errata.

En menys que cante un gall et llancen per la borda si el que fas no concorda amb el que diu l’almirall.

Si el caus en gràcia amb un poc de sort et deixa en un port. O potser tens la desgràcia d’un capità bord i acabes travessia en una illa, tot sol.

Polítics i pirates

Però en el fons són romàntics s’hi tatuen nous amors, sense principis, ni valors clamen nous càntics per damunt de sigles, estrenen marques republicans i monàrquics.

Marxant una de pirates: Llarga vida i glòria eterna! canten junts a la taverna. Entre blanc i cubates embeina espases la política moderna.

Tots els pirates tenen assumptes que aclarir. Les forces cal guarir i durant un temps s’abstenen. Però en albirar eleccions els comptes han de rendir.

Deutes pendents i empastrades dels quals millor no parlar es beuen la vida a glopades, lliures, en l’alta mar.

No hi ha amics

Quan el pirata s’enamora de la pertinença d’un tercer toca el dos el primer i a l’alba s’evapora cap als ports de l’Alger.

Marxant una de pirates; no són fàcils d’atrapar i si els vols capturar mai deixaran les espases.

O sí (?!)

Res de licors abstemis; mitja dotzena de cassalles Limiñana o tenis, prescriuen les Falles.

Llavors els abates al descuit o prepares un bescuit ficant-hi mata-rates.

No hi ha història de pirates que tinga un final feliç. Servisca com avís a futures candidates.

Espanya va ser un dels països més afectats per la pirateria. El repartiment del Nou Món no havia deixat satisfets els països europeus que no van ser inclosos, i que van donar “patent de cors” a nombrosos pirates perquè es convertiren en corsaris al seu servei i robaren en alta mar les riqueses que traslladaven els espanyols a casa des del continent recentment descobert.

Els pirates —del grec peirates, que no és una altra cosa que un aventurer de la mar—, procediren d’on procediren, atacaven indiferentment a qualsevol nau que els poguera donar beneficis en forma de riqueses de tota mena. Els exemples més clars de pirates van ser Edward Teach «Barbanegre»; Calico Jack «Rackham» i Bartholomew Roberts «Black Bart».

D’altra banda, ja des de molt abans de la seua aparició en el Carib, van existir els corsaris, el grau de delinqüència dels quals va ser i és motiu de controvèrsia, ja que molts els consideraven delinqüents i altres herois nacionals. Els homes i vaixells que eren denominats corsaris, viatjaven sota la protecció d’una patent de cors, un document en el qual un rei els donava autorització a atacar naus i enclavaments de les potències enemigues. En aquest sentit, va ser molt habitual, en una Amèrica Colonial dominada per castellans i portuguesos, que les corones de França, Anglaterra i Holanda, fins i tot sent aliades d’alguna de les primeres, autoritzaren diversos vaixells i capitans atacar les possessions de les potències peninsulars. Aquests atacs, si bé en moltes ocasions reportaven beneficis econòmics, el seu únic objectiu no era robar, sinó també entorpir les activitats comercials que es realitzaven en els territoris enemics; així com detindre el transport de riqueses cap al Vell Món i, d’aquesta manera, complicar el manteniment de les guerres a Europa, per exemple. Van ser corsaris homes com Sir Francis Drake, Walter Raleigh o Henry Morgan.

Gent amb pocs recursos, delinqüents i rodamons privats de possessions o dels exèrcits, desertors.

Sota l’ombra d’algun mestre de pirata aprenien l’ofici cosa molt difícil per a només un trimestre.

El maneig de la nau i l’artilleria; els costums de la tripulació els càstigs per abandó o les rutes de pilleria.

Del manual de bon assassí a combatre el marejol. I, per últim, a beure alcohol i a balafiar el botí.

Si el teu vaixell assalta pirata o corsari no els faces adversari abraça la bandera com a tripulant becari.

Per al seu prestigi guanyar calien molts botins endinsar-se mar endins i els vaixells apressar.

El millor moment, sens dubte, amb la presa aconseguida tornar al cau de seguida i que ningú s’assabente.

Al cap i a la fi, persones eren; gent de la mar com la resta; panxa plena de cervesa i el tresor que s’endugueren.

Organització

Els pirates tenien una organització democràtica, triaven o destituïen el seu capità i votaven sobre quin rumb seguir o quin vaixell atacar. Aquests formaven una assemblea en la qual es votava i tenien els mateixos drets.

No obstant això, sembla que hi havia pirates que no ho eren de fet. Qualsevol persona fora de la llei o que s’enfrontava al poder establit podia ser tractat com a tal.

Tripulació pirata

Artillers: Els artillers s’encarreguen de l’artilleria i de la munició del vaixell. El seu agut coneixement de les armes de pólvora és bàsic per a previndre el desastre que ocasionaria l’explosió, el sobrecalfament o la reculada descontrolada d’un canó. En batalla, els artillers supervisen les files de canons i en terra solen anar armats amb les millors pistoles i armes de pólvora que existisquen en les reserves del vaixell. Els artillers tenen fama de ser els pirates més valents que existeixen, donat el seu gust per les armes de pólvoral.; i, entre ells, els més respectats són els artillers que porten una carronada en batalla. Normalment, els altres els reverencien a una distància prudencial, ja que ni ells saben amb seguretat quan poden explotar!, per la qual cosa sempre van en solitari.

Contramestres: Els contramestres són els encarregats de tota l’eixàrcia del navili i dels centenars de cordes que el travessen de punta a punta per a mantindre les veles en ple funcionament. Són experts en l’art de moure’s a través del laberint de cordes...

Pirates: Els pirates formen el pilar sobre el qual se sosté el vaixell i els uneix el fervor per la vida en la mar tant com pel pillatge! Els pirates són experts mariners i dominen les arts de la navegació.

Un bon pirata domina gran varietat d’armes expert en pistoles mestre en l’esgrima.

Pot llegir un cel estrelat vaticinar l’estat del temps o la direcció dels vents. Però allò que més li val és predir l’humor del capità.

Neteja cobertes

No tots els membres d’una banda de pirates ho són voluntàriament. Alguns d’ells han sigut capturats de naus enemigues o reclutats a la força de molls i ports quan el vaixell necessitava tripulació addicional. Els oficials de bord vigilen molt de prop els neteja cobertes, que saben perfectament que més els val complir amb els seus deures perquè, si no, poden acabar caminant per la taula o una cosa pitjor!.

Codi pirata

En realitat no hi havia un codi únic sinó que cada capità, cada bàndol o vaixell, posseïa les seues pròpies regles, vistes aquestes com una sèrie de normes per a la convivència i serveis.

Sí que existia un codi de comportament que tots els pirates signaven i on s’establia les normes i les compensacions en cas de quedar discapacitat en una acció de combat:

Qui pertany, l’acata: Ni pàtria, ni religió; la única possessió és la bandera pirata.

El pirata pot abandonar abans de patir la mort, en una illa o en port, procurant no delatar!

Tots els germans son iguals; un tripulant, un vot. Es reparteixen el pot segons les normes actuals.

Si la mort li aplega, que siga dempeus: Designarà hereus per a l’espasa i la brega.

Les faltes lleus, com a baralles o desobediència, es castigaven amb un nombre determinat d’assots. Les faltes greus -robatori, delació o assassinat- es castigaven amb l’execució, l’amputació de les orelles, el nas o amb l’abandó en una zona o illa deshabitada.

Qui va ser el primer pirata?

De Samos, Polícrates el pirata més antic de gran poder tirànic expulsà Pitàgores, filòsof i matemàtic.

Segons ens conta la història, el més famós i antic dels pirates va ser un grec, el nom del qual era Polícrates. Vivia a l’illa de Samos. Allí va manar alçar un bell palau. I també va fer construir una gran flota de cent naus de guerra, amb la qual assaltava a altres vaixells que portaven or i pedres precioses. Va viure en el segle VI a.n.e. Va aconseguir fer de Samos una illa lliure del poder de Lydia en època de Creso. Va accedir al poder mitjançant un violent colp d’estat ajudat pels seus dos germans Pantagnosto i Silosonte, també van comptar amb el suport de ciutadans que van poder armar-se i d’eixa forma van capturar la ciutadella de Samos. La tirania de Polícrates en Samos va fer que Pitàgores entre altres s’exiliara a Egipte. Polícrates va convertir a l’illa de Samos en una de les majors potències de la mar Egea, mantenint relacions amb Egipte i amb la Cirenaica.

El més famós?

Si hi ha un pirata famós despietat i poc alegre aquest és Barbanegre lladre i afanós.

La història escriurà les seues gestes i crims, més el nom de l’assassí el capità que el capturà.

Edward Teach, àlies «Barbanegre», és un dels pirates més famosos de la història. Abans de ser pirata va ser mariner de la Royal Navy. Va començar com a corsari de Gran Bretanya durant la Guerra de Successió Espanyola, perfeccionant el seu ofici com a lladre de mar abans de passar a la pirateria.

Robert Maynard (1684 - 4 de gener de 1751) va ser un tinent i més tard capità de la Royal Navy britànica, famós per ser qui va derrotar i va executar al cèlebre pirata anglés.

La reina dels pirates

La crònica les amaga, no vol saber-ne res, però existiren dones amb barret i daga.

La reina pirata li deien, molt astuta en la contesa terroritzant la mar xinesa 70.000 homes la seguien.

Zheng Yi Sao va ser una dona xinesa, ex prostituta, que a principis del segle XIX es va convertir en la “Reina dels Pirates”, terroritzant la mar de la Xina Meridional.

Va nàixer al voltant de 1775 durant una època d’agitació social i desigualtat econòmica. Zheng Yi Sao i el seu marit van prendre control de totes les embarcacions de capturaven i van crear una confederació pirata unida, amb una flota de 400 joncs i uns 70.000 homes sota el seu comandament.

La seua imatge, com la més poderosa pirata en la història, va ser tal que va inspirar diversos personatges ficticis com els dels de la sèrie de pel·lícules Pirates del Carib.

El millor corsari

Un corsari emprenedor; de la Corona anglesa cobrava, pels vaixells que assaltava i arribà a governador.

Henry Morgan va treballar com a corsari per a la Corona Anglesa, atacant les flotes espanyoles. Quan en 1674 es va signar la pau entre totes dues nacions, se’l va nomenar governador de Jamaica. Va indultar tots els pirates que van deixar el seu ofici i va perseguir als qui no van voler fer-ho.

També l’espanyol Amaro Pagre va ser un dels corsaris més cèlebres de l’Edat d’or de la pirateria.

Barba-Rossa

Hi va haver un temps de foscor en que els pirates turcs i barbarescs saquejaven ports i vaixells a la Mediterrània sembrant la por.

Barba-rossa era un corsari que a les ordres d’un sultà als cristians assaltà sense trobar adversari.

Barba-Rossa va nàixer a l’illa grega de Lesbos, aleshores sota control turc. El seu nom era Hayr al-Din Jeireddín, Barba-rossa per als cristians, i va ser un dels quatre fills del cavaller otomà Yakup. Tots els germans es van dedicar a la marineria, però van ser Aruch i després Jeireddín, sota les ordres del sultà Suleimán, els qui van comandar una organització pirata que va portar als barbarescos a controlar el comerç a la Mediterrània sota els auspicis de l’imperi turc i a convertir-se en un malson per a l’imperi espanyol i per als altres estats cristians del seu temps.

Quin va ser el vaixell pirata més gran de la història?

Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela, no corta el mar, sino vuela un velero bergantín; (...)

José de Espronceda

En la imaginació de molta gent es tendeix a veure els vaixells pirates com els de Disney en els «Pirates del Carib» o enormes moles de veles negres amb diverses bateries de canons per banda que lluitaven contra enormes navilis de guerra i eixien vencedors.

Res més lluny de la realitat: A excepció d’un parell de naus tots els altres vaixells pirates de la història van ser de poc tonatge i port. És a dir, per a un pirata era més important passar desapercebut en la mar i sobretot tindre un vaixell manejable i ràpid, tant per a donar caça a les seues preses, com per a fugir en cas de ser perseguits pels vaixells de guerra. Només va haver-hi dos que poden ser considerats grans vaixells pirates, i així i tot no van ser en absolut impressionants, sinó més bé modestos. Un d’ells era el «Queen Anne Revenge», del capità «Barbanegre», qui va capturar en 1717 un vaixell mercant d’esclaus francés anomenat Concorde. Teach el va rearmar amb 40 canons de diversos calibres i el va fer el seu vaixell almirall. Malgrat ser el segon vaixell pirata més gran de la història, no arribaria a la grandària d’una fragata de guerra de 6a classe.

L’honor de ser el vaixell més gran recau en el Royal Fortune, del capità pirata Bartholomew Roberts, que a l’origen va ser un navili de guerra francés de tercera classe i que va ser capturat per Roberts en 1722.

LA TROPA

La revolta, terra endins, és irreversible i de conseqüències incertes. Les naus de la flota pirata local (Corporació municipal; executives dels partits, de la Federació de Falles, Setmana Santa, Fomento...) naveguen ja remugant, emprenent la diàspora forçada. Escortades per tots els flancs per les embarcacions pesqueres fins al blau de la mar... L’exili de salnitre les espera.

(Nota: que diu la regidora d’Esports que marxarà nadant, que ja els agafarà).

Com Torró, Orengo o Jesús Garcia, la costa gandiana serà molt prompte un record agredolç, una taca a la llunyania. Grauers, la penya del bigot i altres gandians (de) ‘bien’, més els del Prado -els que s’han dignat a esperar la Marina, la resta busca llocs d’aparcament gratuït- festegen la victòria al Moll dels Borja. Plors d’emoció de les Falleres Majors i més d’un plany de tristor d’alguns panxa-contens de la cort consistorial.

Fins i tot els pescadors han tret en processó la Mare de Déu blanqueta i la del Carme, sortejant les barricades al temple i sota l’amenaça d’ex comunió del senyor Abad, qui hores abans havia acudit en auxili del rector (o per a refugiar-s’hi, després que el poble faller assaltara el campanar de la Seu). La mascletà, dels germans Borredà.

Moments de desconcert aprofitats astutament pel patró Major per auto erigir-se, des del balcó del Marcel·lí Pérez, president de la República Independent del Grau. Quatre membres de la junta de la confraria; la dona; les reines de les festes i la Padrina de la Setmana Santa l’hi aplaudeixen les ocurrències entre vítols i al·leluies. La Cris, única representant de l’Escola de Música (la resta són al moll, acompanyant l’Orfeó Borja en «la Simfonia núm 45 «dels adéus», de Haydn), improvisa un himne. Els amics grafiters treballen la recreació mural del moment històric a la façana lateral del centre social (per alguna raó, els ha eixit un indi americà).

A tocar l’horitzó ja hi és la flota pirata capitanejada per un jove dels de ‘missa i repicar’. De semblant refinat, ploma exquisida i sabates lluentes, oneja el banderí Ducal i, a l’altra ma, un capoll marcit de rosa (de cartó-pedra). Per damunt de tots els caps el seu, el de Prieto, el nou capità becari nomenat a dit per la Duquessa Diana, qui, com sabem, ha estat elevada als altars espanyols (només li falten quatre telediaris... seguits!).

Sanglotant com un infant, el qui es creu segon de bord li bufa les veles. «Trist amb delit» per la pèrdua dels privilegis, guanyats a pols i espasa, quatre anys abans a la batalla del Tossal. Amb cadascú dels embats de les crescudes ones el vicemestre Julivert veu escapolir-se l’oportunitat de revalidar la seua victòria, que el catapultà al segon esglaó del govern ducal.

Tot i no formar part de la línia de successió -reservada només per a rojos i blaus-, Alandete se sentia pagat d’estar convidat a les fotos oficials. Tornaré! Un clam al vent a mode de venjança,

PIXAVINA

convençut que darrere l’alçament hi era la seua adversària perpètua, la corsària Izquierdo, qui va muntar un exèrcit de compromisaris per fer-lo fora (resarà la història). En realitat però, els pares escolapis l’amagaren a l’ermita de Santa Anna, amb la creença que els insurrectes no s’atrevirien a profanar la memòria del Pare Faus.

Alié al marejol, algú interpreta el «Rèquiem» de Mozart, xop com un poll, a coberta de la nau fallera. El pianista del Titànic té clar que no abandonarà el vaixell; si no pot renovar com a president ho serà perpetu. A Gadea sempre se’l recordarà ara ballant les aigües, ara lluitant amb les ventades «com un gegant guerrer»... Potser el Museu Faller duga el seu nom «in memoriam»... O el Ninot indultat, de la Vilanova.

Tanca la comitiva un vaixell malmés envoltat de gavines. Rebatejat «Esperança», no és ni l’ombra d’aquell mega-iot, el «Gandia Shore», on els elegits de l’emperador Torró, caigut en desgràcia, hi celebraven festes de moralitat dubtosa a coberta, amb el concert de Julio Iglesias de fons... ‘De aquel tiempo pasado’ de joia i saraos només hi han quedat quatre mariners, rebaixats de rang, que ho neguen tot com Sant Pere; les innumerables cròniques de tribunals i un embargament per part del Ministeri d’Hisenda, que heretaran les futures generacions... L’artiller Soler hi custodia les restes, amb l’ajuda fidel de l’oficial Vicentín, a l’espera d’un miracle (escrit està!).

I, al costat de la nau popular, un patinet (de fabricació francesa) s’afanya a seguir-los...

El becari i la Duquessa

Un matí d’estiu pertorbador de Cortes arribaren carrosses totes lluentes i amb rosses amb un missatge abdicador.

Qui ho havia de dir!

A la vila ningú ho esperava per places i carrerons circulava que la Duquessa més estirada menestra seria nomenada.

Sembla ahir, que Diana va marxar de l’Alcaldia a l’altar. Com Sant Francesc va partir a l’altiplà, no a la mar.

Abans per aclarir la successió del Ducat: Masqui i Lidu a un costat, esperaven ascendir.

Sabia i devota senyora la Marquesa ha alliçonat de la classe el més sobrat. No volent cap penyora, ni la història repetir; a Orengo i a Boix va patir quan era regidora.

Amb semblant refinat, ploma exquisida i parla agraïda, el capità fou triat i la successió aclarida.

Així és com agafà la vara Prieto, el capità becari, desconcertant l’adversari i amb el cap sota l’ala.

Més estruç que perdiu farà classes de repàs amb l’ajut per si a cas d’una bona institutriu.

Sor Liduvina Perpètua, la millor per a l’empresa omnipresent i ben entesa de la rosa la plusvàlua...

I al fons de la classe el regidor de Faves, bonàs i amb ganes. Ningú com ell que ho passe entre museu i palanganes.

El vicemestre julivert

El vicemestre julivert es creu el segon de bord especialista en l’acord de la cabotà l’expert.

Sigil·lós i estratega sempre el voràs atent no vaja a ser que els fotògrafs no el traguen somrient.

El Richelieu de Compromís s’aprofità de l’enrenou i en secret preparà un brou amb gent d’altres partits, la que es posa com un bou i el faller profitós.

Més a soles que un mussol acompanyat de Patiràs a tot arreu el veuràs maleint sense consol.

On hi haja una bona pedra o banc a inaugurar s’hi plantarà com l’hedra i en les fotos figurar.

El julivert i la corsària

La corsària Izquierdo

Un granet pateix en silenci una fístula enquistada cada colp major suplici per gran i aberrugada. La corsària de Santa Anna és de moral alcoiana: Ha adquirit un compromís capturar l’insubmís i venjar la tangana.

Izquierdo fuig del duel i amb l’ajut de Nahuel, Milvaques, Ródenas i les tropes voluntàries assalta les primàries. D’Alandete l’adversària, llarga i espavilada corsària.

Amb quatre fustes mal nugades i aires de mega-iot sura, com pot, este galiot embats i torronades.

Amb el capità Torró, tancat a la masmorra, la flota trau borró per a evitar l’ensorra.

L’oficial Vicentín evacua l’aigua, el mariner Puig allibera llastre per a frenar l’empastre o fugir, com Barber, en piragua.

Resisteix l’artiller Soler més ert que un fus al timó desimputat i a l’oposició amb el seu semblant d’acer

Nou se li mou el tupé, convençut està el dofí que amb el seu tipet, diví, al juny presideix el Ple. Però taurons envolten les restes i entre ells el més temut; per veterà, solera i sabut, Moragues lidera enquestes.

«Si ho vaig dir, no ho recorde»; de València contraorde per a Soler destituir.

La tradició popular resa, que en el cicle de la vida, cap alternativa és permesa. I al final de la partida no hi ha sorpresa; el tauró es menja el dofí.

La nau fantasma

El polissó Pascal de tant voleg apagentag no les va voge arribag. Primeg Cigo i aga ell, de Siutadanos al bancal.

Sort que el capità becari i el vicemestre Julivert una solució tenien en ment: un sou calia arreglar-li!.

Sense assessora ni taula, a les bodegues pren paraula i a tot el qui l’escolte li repeteix el conte d’un tigre que maula.

El pianista del Titànic

De la flota la més festera, de gom a gom abarrotada. Capritxosa i malcriada vola i no sura la nau fallera.

No respecten mar en calma dansant la matinada. Destaca abanderada la ‘troupe’ de Vilanova.

Interpreta Mozart a coberta aliè al desgavell un músic de ma oberta, complaent i de nivell.

«Rèquiem» per un president, algú reconeix la melodia. Potser Telmo en agonia prepara l’acomiadament.

El seu regnat arriba a la fi, perquè així ho marca la norma; si no canvia la forma o nomena el seu dofí(na).

Telmo no vol escoltar els tambors de rebel·lió, si no hi ha successió o eleccions a poc tardar.

Del Titànic pianista tocarà sense afeblir, que millor màrtir morir a abandonar la pista.

Qui sap si el Museu faller, quan siga municipal, tindrà clàusula addicional recordant el mariner.

Rufians i tramposos, però també atletes, romàntics, herois o entremaliats, cada pirata té en les seues virtuts i defectes el seu major tresor...

Vols saber com convertir-se en un autèntic bucaner amb 11 trucs imprescindibles d’11 corsaris mítics?.

1. Ser presumit i un esclau de la moda.

Jack Sparrow, el corsari, capità metrosexual ulls pintats i look casual amb rastes i tricorni, molt a la moda actual.

Anells a les seues mans i tatuatge en l’avantbraç. De caminar amanerat, irresistible i descarat.

2. Ser bon col·lega i exhibicionista.

Burt Lancaster, el Pirata Roig, amb el seu amic mut, enamora les dames en un punt i veure’l botar ens fa goig.

Baró, revolucionari o pirata es penja a les teulades passejant pectoral i malles i un paquet que esclata.

3. No tindre por a res i a ningú… menys als xiquets.

Veles en els vents, relíquies del passat, bucaners en un temps; el capità Chavez i el lleial Zac són víctimes dels xiquets.

4. Ser venjatiu i obsessiu

De Peter Pan l’enemic Hook és histriònic, amb bigot i perruca, presumit i un poc deprimit!

I és que Peter Pan ja no vola; és advocat i no mola. Necessita contrincant temerós d’envellir i els xiquets avorrir.

5. Sentir amor vertader.

A la Princesa promesa hi ha amor, duels i morts, gegants i bruixots. Un príncep molt roín i un noble de sis dits.

I un feroç corsari escala la muntanya. Disfressat de sanguinari l’espasa empunya. I resulta un bon xic, que assumeix el risc per recuperar la companya.

6. Manejar les armes com ningú.

El Capità Blood és irlandés; un jove salat i honest, molt modest. En un tres i no res, el protagonista esdevé un pirata portugués.

I lluitant el seu amor, entre espasa i espasa, el temps que passa fins acabar governador.

7. Ser un gran engalipador. No hi ha història de pirates que faça somiar més, a un menor, que l’Illa del tresor.

Ni pirata com Long John Silver, de complexió robusta la cama de fusta i caràcter mentider.

8. Ser un poc entremaliat i mentider.

El Capità Red és un vell pirata que es menja una rata sense sentir cap fred. O al seu company de bassa si la fam l’estreny.

Llueix cama de pal a bord del galiot Neptú. I si ho creu oportú t’obrirà el cap amb el sabre o l’espasa.

9. Tindre un toc romàntic.

El cigne negre o el romanticisme d’insistir, com a mínim, peculiar: Si una dama vols seduir l’has de segrestar.

El pirata s’enamora quan la dona el rebutja.

10. Ser un saltimbanqui seductor.

El pirata seduirà amb ritme i elasticitat. Un ballarí amb sabre que hipnotitze i que cante.

11. Ser un amargat No hi ha corsari més cabrejat en les mars i els oceans, que el Capità Garfi, l’amargat. Sempitern, cridaner i manc, arxienemic de Peter Pan.

I ací acaba aquest repàs per la història dels pirates; disculpa les errates que segur hi trobaràs.

La història real no és fidel a tot allò que s’ha escrit la literatura ha afegit molt de sucre i caramel.

Idealista i generós no hi trobaràs cap corsari més bé tot el contrari; lladre, assassí i profitós.

Val a dir, sense ironia que en la política moderna hi ha gent que governa per a la ciutadania. Tot i que coste de creure hi ha qui està pel deure, un altre món ensomnia.

A alguns els deixarem en terra per a la resta hi ha solucions: No oblidem que hi ha eleccions tant a dreta com a esquerra.

Servisca aquesta explicació per a la ràbia desfogar. I si a la mar els vols llançar, sense plàstic ni cartó.

Nosaltres ho tenim ben clar; afrontem els problemes i per a cremar les penes un monument anem a alçar. Convidem a les berbenes i a la Vila-Nova visitar.

Alba Molina Moratal

Marta Millet Moreno

Maria de Sanfélix Colomina

PADRINES, REINES I PRESIDENTS

PRESIDENT INFANTIL

Alejandro Ribes Salvador

PRESIDENT

Vicente Faus Martínez

PADRINA INFANTIL

Paula Jiménez Rodríguez

Pau Pérez Carbó

REINA DE L’ART INFANTIL

Nayara Signes Moreno

Borja Estruch Camarena

REINA DE LA POESIA INFANTIL

Daniela Rodríguez Ferrer

Rubén Gordo Moragues

REINA DE LA FESTA INFANTIL

Alma Bolo Montagud

Iván Castelló Server

REINA DE L FOC INFANTIL

Daniela Bañuls Contero

Gonzalo Faus Escrivá

REINA DE LA FALLA INFANTIL

Rita López Faus

Alejandro Ribes Salvador

PADRINA

Carmela Camarena Salvador

Berna Martínez Sánchez

REINA DE L’ART

Andrea Morcillo Alfonso

Carlos Burguera Vivens

REINA DE LA POESIA

Lorena Camarena Salvador

Jaume García Sancho

REINA DE LA FESTA

Desirée Ibáñez Miñana

José Miguel Ribes Salvador

REINA DEL FOC

Sandra Magaña Martínez

Kike Cuevas Poveda

REINA DE LA FALLA

Joana Pérez Camarena

Vicent Faus Martínez

Adam Martínez, Andrea

Adam Martínez, María

Adam Piernas, Francisco

Aiello, Gabriel

Alandete Escrivà, Ángela

Alandete Escrivà, Rosa Mari

Alfonso Sebastià, Berta

Almiñana Roselló, Tere

Amorós Calamardo, Marcela

Aparisi Aparisi, Carlos

Aparisi Bertó, Jesus Vladislav

Arastey Iranzo, Luis

Arenas García, Maite

Ascó Ibañez , Jose Fermín

Bañuls Martí, Alejandro

Bañuls Martí, Carlos

Bañuls Torres, Carmen

Bañuls Torres, Inma

Bañuls Torres, Jose Alejandro

Bañuls Torres, Lola

Bañuls Torres, María José

Barber Molió, Joan

Bataller Boscà, Belen

Bataller Santamaría, Rafael

Belana Bos Signes, Alexandra

Belda Blanes, Paloma

Belda Borrell, Alberto

Benlloch Pla, Aitana

Bertó Alborch, Ángela

Bertó Estornell, Isabel

Bertó Sancho, Ana Amparo

Bertó Torres, Andrea

Bisquert Vega, Mª Teresa

Bodalo Fernández, Balbino

Boix Canet, Mari Carmen

Bolo Codina, Oscar

Bolta Chover, Lara

Bolta Estruch, Begoña

Bolta Morant, Pilar

Bolta Morant, Roberto

Bonet Ibáñez, Mari Carmen

Bonet Más, Carlos

Burguera Abril, Vicente

Burguera Matías, Claudia

Burguera Vivens, Carlos

Burguera Vivens, Daniel

Cabrera Colomer, Pablo

Calvo Almiñana, Tamara

Camarena Cloquell, Ramiro

Camarena Femenía, Carmen María

Camarena Orengo, Isabel María

Camarena Roselló, Angela

Camarena Salvador, Carmela

Camarena Salvador, Lorena

Carbó Bañuls, Inma

Carbó Morales, Manolo

Carbó Ramírez, Sandra

Carbó Rufat, Arantxa

Carbó Rufat, Lorena

Carbó Signes, Vicent

Carbonell Frasquet, Paula

Carbonell Frasquet, Teresa

Carbonell Muñoz, Mercedes

Carnicer Cruz, Pepa

Castañer Timoner, Juanjo

Castellà Aparisi, Mónica

Castellà Bisquert, Raúl

Castellà Peris, Jose Juan

Castellà Prats, Paula

Castelló Català, Jose

Castelló Torres, Ester

Castillo Creus, Lorena

Català Millet, Juanvi

Català Terrades, Lucia

Caudeli Sellés, Salvador

Cazalla Monparler, Charo

Chafer Giner, Cristina

Chover Gómez, Sandra

Ciscar Ruzafa, Yesica

Climent Bañuls, Salva

Climent Haro, Salvador

Colomina Mascarell, Sergi

Contero García, Isabel

Contero García, Laura

Costa Ortolà, Juan Bautista

Cots Martínez, Pepe

Cremades Moragues, Ana

Creus Perez, Alexandra

Cuevas Poveda, Quique

De Dalmases Pruñonosa, María

De La Ossa Mondéjar, Sandra

Díaz Llopis, Jose

Domingo Escrivà, Mari Carmen

Donet Bolta, Pau

Donet Donet, Rafa

Doniz Hernández, Mauricio

Escrivà Adrover, Vicente

Escrivà Castells, Marichu

Escrivà Escrivà, Manuel

Escrivà Escrivà, Víctor

Escrivà Miñana, Gala

Escrivà Varón, Cristina

Escrivà Varón, Francisco

Escrivà Vázquez, Joel

Escudero Gil, Sandra

Espino Mora, Pau

Estruch Camps, Ricardo

Faus Canet, Romina

Faus Gutierrez, Jose Vicente

Faus Martinez, Adrián

Faus Martínez, Vicente

Faus Palmer, Sandra

Febrer Peiró, Javier

Fernández Garcia, Ángel

Fernández Peinado, Raquel

Fernández Rodríguez, Maria José Ferragud Rosello, Victoria

Ferrando Gregori, Clara

Ferrando Gregori, Laura

Ferrando Todolí, Jose Enrique

Ferrer Chafer, Álvaro

Ferrer Climent, Jesús

Ferrer Climent, Josemi

Ferrer Gadea, Eva

Ferrero Bañuls, Ana Vanesa

Ferri Albuixech, Gabriela

Fornés Fernández, María

Fornés Ferrer, David

Francés Pérez, Andrés

Fuster Morell, Armando

Gadea Boix, Alba

Gadea Real, Manolo

Gallego Gonzalez, Olivia

Garay Esterán, Andrea

García Ángel, Albert

García Diana, Paula

García Gregori, Patricia

García López, Jerónimo

García Morant, Borja

García Plaza, Martina

García Ripoll, Carlos

García Sabater, María Rosario

García Sancho, Jaume

Gea Estrecha, Vicent

Gil Tormo, Josep

Gomar Deusa, Santi

Gomar Luna, Laura

Gomar Luna, Natalia

Gomar Mascarell, Júlia

Gomar Mascarell, Rita

González Mogort, Juan

González Sánchez, Ian

González Sanchez, Raúl

Gordo Llopis, Diego

Granero Gómez, Diana

Gregori Bosch, Mª Begoña

Gregori Femenia, María

Gregori Jorge, Alba

Gregori Martínez, Carla

Herrero Morant, Mª Carmen

Ibáñez Borrás, Juan Antonio

Ibáñez Miñana, Desirée

Jiménez Bonet, Daniel

Jiménez Bonet, Jose Francisco

Jiménez Lora, Edward

Jiménez Muñoz, Jose Francisco

Juan Perez, Sara

Juarez Roig, Marcela

Julio Serralta, Marta

Koninckx Frasquet, Juan

Koninckx Martí, Patty

Llacer Ciscar, Fernando

Lledó Viciano, Alejandro

Llorca Peiro, Cristina

López Blay, Rafa

Madramany Castillo, Pepe

Madramany Moncho, Lydia

Madramany Moncho, Natalia

Magaña Martínez, Sandra

Mañó Frasquet, Rafa

Marco Almiñana, Salva

Marco Bertó, Pepe

Marco Perez, Victoria

Marco Soldevila, Adrian

Marco Soldevila, Blanca

Mari Bernabeu, Jeroni

Martí Castelló, Ana Luisa

Martí Castelló, Jose Francisco

Martí Castelló, Vicente Andrés

Martí Moncho, Adriana

Martí Morant, Ana Luci

Martí Morant, Borja

Martí Pardo, Ximo

Martí Pérez, Marta

Martí Soriano, Alejandro

Martí Villarmín, Aida

Martí Villarmín, Joaquim

Martí Villarmín, Sofía

Martínez Bataller, Vero

Martínez Bertó, Adriana

Martínez Burguera, Jesús

Martínez Escudero, Manu

Martínez Farrán, Ana Cruz

Martínez Farrán, Merce

Martínez Pérez, Oscar

Martínez Robles, Ezequiel

Martínez Saiz, María

Martínez Sánchez, Berna

Martínez Sanz, Manolo

Martínez Sanz, Mari Carmen

Martínez Villa, Agustín

Martínez Vitoria, Ana

Martins Rovira, Cristina

Marza Momparler, Patricia

Mas Palacios, Montse

Mas Palacios, Pilar

Mas Palacios, Samantha

Mascarell Gallego, Andrea

Mascarell Gallego, Joan

Mascarell Simó, Juan Andrés

Masip Arlandis, Juan

Menacho Andrades, Juanma

Mengual Caudeli, Aina

Millet Santonja, Mar

Millet Santonja, Miguel

Millet Santonja, Paula

Miñana Bañuls, Estefanía

Miñana Rubio, Esther

Miñana Rubio, Sonia

Miñana Torregrosa, Salvador

Mira Morant, Ana

Miret Martí, Rafael

Molina Baez, Laura

Moncho Peiró, Pepa

Montagud Ureña, Alicia

Monzó Ribes, Rosa

Mora Ascó, Juanjo

Mora Ascó, Marta

Moragues Alandete, Ángela

Moragues Alandete, María

Moragues Alandete, Quino

Moragues Alandete, Rosa Mari

Moragues Aparisi, Sara

Moragues Arlandis, Amparo

Moragues Arlandis, Jesús Ignasi

Moragues Arlandis, Vicent

Moragues Arlandis, Xavier

Moragues Martínez, Jorge

Moragues Martínez, Natxo

Morales Mas, Álvaro

Moratal De La Ossa, Sonia

Moratal Poquet, Jose

Morcillo Alfonso, Andrea

Morell Roman, Miguel

Moreno González, Bea

Moreno Navarro, Emi

Muñoz Sebastià, Carla

Muñoz Sebastià, María José

Nadal Bañuls, Àngela

Nadal Nadal, Ferrán

Navarro Peiró, Laia

Ochoa Puig, Cristina

Olaso Peiró, Joaquin

Olaso Pérez, Ana Carmen

Olaso Pérez, Carola

Olaso Pérez, Ximo

Olaso Piris, Blanca

Orengo Estruch, Daniel

Orengo Sabater, Patricia

Ortolà López, Melissa

Orts Muñoz, Eleuterio

Pallares Almiñana, Gisela

Pardo Bustamante, Sara

Pardo Lorente, Natalia

Pardo Lorente, Oscar

Pardo Todolí, Paula

Peiro Balbastre, Paula

Peiro Ferragud, Javier

Pellicer Sanchis, Andrés

Pellicer Sanchis, Paula

Penades Gregori, Ángela

Perelló Mari, Ana

Pérez Camarena, Joana

Pérez Camarena, Saoret

Pérez Franco, Salvador

Pérez Navarro, Nati

Pérez Pardo, Geno

Peyro Ortolá, Loreto

Picornell Mahiques, María Luisa

Piris Català, Maite

Reig Macías, Álex

Reig Macías, Irela

Ribes Romero, Miguel Ángel

Ribes Salvador, Jose Miguel

Rios Rubinskaite, Claudia

Ripoll Barchín, Javi

Rocher Mayor, Guillermo

Rocher Mayor, Victor

Rodríguez Escrivà, Vicent

Rodríguez Rodríguez, Pamela

Romaguera Camarena, Fermí

Romero Camarena, Anna

Romero Camarena, Quim

Romero Femenia, Consuelo

Romero Ortola, Laura

Rubinskaite, Dalia

Rus Fernandez, Juan Carlos

Salvador Bertó, Rosa Carmen

Salvador Bertó, Esperanza

Salvador Bertó, Maribel

Sanantón López, José

Sánchez Caudeli, Carlota

Sánchez González, Julia

Sánchez Mena, Soraya

Sanchis Bolinche, Juan

Sanchis Carbonell, Carla

Sanchis Escrivá, Jose

Sanfelix Escrivá, Álvaro

Sanfelix Escrivá, Jorge

Sanfelix Martínez, Juanvi

Santamaria Sivera, Felipe

Santonja Castellà, Marta

Sanz García, Cristina

Sanz García, Joan

Sanz Muñoz, Eva

Satorre Llorens, Jorge

Sayas Marza, David

Sebastia Estornell, Anabel

Sebastià Estornell, Mª Carmen

Sendra Lillo, Blanca

Sendra Poquet, Carmen

Sequi Sabater, Josemi

Serra Zarco, Vanesa

Serralta Calvo, Fany

Server Lorente, Diana

Signes Reina, Rafa

Sironi, Stefano

Solbes Nadal, Cristina

Soldevila Martínez, Amparo

Soler Ferrer, Blai

Soriano Bodi, Carmen

Sospedra Barbera, Maria

Sotos Sevilla, Gara

Suquet Chova, Carlota

Tarrazona Mallén, Salva

Terrades Puig, Daniel

Timoner Mengual, Carola

Tormo Carnicer, Marisa

Tormo Membrano, Enrique

Torregrosa Bertó, Marcos

Torres Escudero, Carla

Vadean, Tiberiu Adrián

Valcarcel Monzo, Jose Antonio

Valcarcel Monzo, Rosa

Valcárlel Moreno, Jose Antonio

Valls Brotons, Javier

Verdeja Yerbes, Andrea

Vila Bolo, Juan José

Vila Llatas, Victor

Vila Martinez, Angela

Vila Martínez, Paula

Villarejo Sevilla, Roberto

Villarmín Cardona, Ana

Vivens Lucas, Fany

Zacarés Herrero, María

Alfaro Tormo, Delia

Aparisi Carbó, Blanca

Baldo Millet, Gala

Baldo Millet, Julen

Bañuls Contero, Alejandra

Bañuls Contero, Daniela

Barranca Ferrero, Carla

Bellver García, Covadonga

Benavent Chover, Triana

Bodalo Pallares, Leire

Bolo Montagud, Alma

Bolo Montagud, Gael

Bolta Miñana, Roberto

Bolta Miñana, Valeria

Bonet Bolta, Pablo

Burguera Abargues, Leire

Burguera Abargues, Mara

Cabrera Calvo, Marina

Carbó Castellà, Enma

Carbó Castellà, Vicent

Castañer Cremades, Carme

Castañer Cremades, Sergi

Castelló Bolta, Noa

Castelló Del Alma, Carla

Castelló Server, Iván

Castelló Server, Mateo

Castelló Server, Pepe

Català Olaso, Daniel

Català Olaso, Miguel

Cots Belda, Carmen

Cots Belda, Pepe

Donet Bolta, Aina

Escrivà Creus, Bruno

Escrivà Creus, Mauro

Escrivà Muñoz, Rodrigo

Estruch Camarena, Borja

Estruch Camarena, Carmen

Faus Castellà, Mauro

Faus Castellà, Miranda

Faus Escrivà, Gonzalo

Faus Escrivà, Martina

Febrer Madramany, Javier

Febrer Madramany, Natalia

Fernández Gadea, Hugo

Ferrer Chafer, Clara

Ferrer Terrades, Lis

Furio Vicedo, Andreu

García Sanz, Oliver

Gea Ferri, Gabriel

Gea Ferri, Gerard

Gil Vicedo, Joan

Gonzalez Llorca, Anna

Gonzalez Llorca, Joan

Gordo Moragues, Héctor

Gordo Moragues, Rubén

Ibáñez Miñana, Iker

Jiménez Rodríguez, Paula

Llacer Castillo, Hugo

Llorca Montero, Nadia

López Faus, Richard

López Faus, Rita

Mañó Amorós, Andrea

Mañó Amorós, Martina

Marco Pérez, Carlota

Marí Camarena, Enma

Martí Garay, Olivia

Martí Pellicer, Claudia

Martí Pellicer, Gonzalo

Martí Peyro, Mar

Martí Peyro, Sofía

Martínez Escudero, Iván

Martínez Martí, Chloe

Martínez Martí, Darío

Martínez Martí, Jesús

Martínez Morell, Marc

Martínez Morell, María

Martínez Villar, Ariadna

Martínez Villar, Laia

Mascarell Gallego, Olivia

Millet Gomar, Llátzer

Miñana Martí, Adrià

Miñana Martí, Marc

Miret Koninckx, Xavi

Molina Moratal, Alba

Moragues Burguera, Guillem

Moratal De La Ossa, Sandro

Orts Carbonell, Jaime

Orts Carbonell, Marta

Pardo Soriano, Carmen

Pellicer Mora, Andreu

Pellicer Mora, Joan

Pérez Carbó, Pau

Ribes Salvador, Alejandro

Rocher Gomar, Carlota

Rocher Gomar, Inés

Rocher Reig, Lucas

Rocher Reig, Mateo

Rodríguez Ferrer, Daniela

Sabater Pocovi, Sofía

Salamanca Ureña, Irene

Sanchis Carbonell, María

Sanchis Romero, Lucia

Sanchis Romero, María

Saneugenio Balbastre, María

Sanz Granero, Valentina

Sayas Marzá, Martina

Signes Moreno, Nayara

Signes Moreno, Sheila

Sironi Romero, Neus

Suquet Chova, Adriana

Tarrazona Mengual, Júlia

Torro Sospedra, Nacho

Torro Sospedra, Paula

Val Sabater, Elena

Valcárcel Monzó, Borja

Verdeja Català, Guillem

Verdeja Català, Laura

Villarejo Martínez, Megan

Weitnauer Fernández, Arnau

President

Sots president 1: Sots president 2:

Secretària: Sots Secretària:

Delegat de festes: Sots delegat de festes:

Vicente Faus Martínez

Alejandro Bañuls Martí

Carlos Bañuls Martí

Ángela Moragues Alandete

Pilar Más Palacios

Javier Ripoll Barchín

Natxo Moragues Martínez

Jaume García Sancho

Quique Cuevas Poveda

Paula García Diana

Isabel Contero García

Alejandro Lledó Viciano

Raquel Fernández Peinado

Andrea Morcillo Alfonso

Maria Fornés Fernández

Sonia Moratal de la Ossa

Lorena Camarena Salvador

Carlos Burguera Vivens

Salvador Climent Haro

Tresorer: Sots Tresorer:

Loteres:

Relacions Públiques:

Delegat de jocs: Sots delegat de jocs:

Equip Comunicació:

Luis Arastey Iranzo

Alejandro Bañuls Martí

Amparo Soldevila Marco

Blanca Marco Soldevila

Alejandro Bañuls Torres

Lucía Catalá Terrades

Jesús Ferrer Climent

Andrés Pellicer Sanchis

Maria Moragues Alandete

Claudia Burguera Matías

Gabriela Ferri Albuixech

Maria Fornés Fernández

Delegada de Cavalcada: Sots delegades de cavalcada:

Montse Más Palacios

Merche Carbonell Muñoz

Begoña Gregori Bosch

Pepa Moncho Peiró

Rosa Mari Alandete Escrivà

Lidia Madramany Moncho

Pilar Más Palacios

Patricia Marzá Momparler

Mari Carmen Boix Canet

Delegada artística: Sots delegades artístiques:

Delegada de propagandes:

Delegació sponsors:

Lorena Camarena Salvador

Carmela Camarena Salvador

Marta Martí Castelló

Pepa Moncho Peiró

Andrea Morcillo Alfonso

Ana Martí Castelló, Ángela Moragues i Alejandro Bañuls

Salva Tarrazona, Javi Ripoll

Vicente Faus, Alejandro Bañuls, Alejandro Bañuls i Rafa Mañó

Delegació cobro de barri:

Delegació falla:

Delegada curtmetratge:

Delegat d’informatiu:

Delegat d’emissió:

Delegada de llibret:

Delegació de llibret:

Ana Martí Castelló

Vicent Faus, Javi Ripoll, Carlos Bañuls, Alejandro Bañuls, Ángela Moragues, Fermí Romaguera, Andrea Morcillo i Patty Koninckx

Andrea Verdeja Yerbes

Daniel Terrades Puig

Saoret Pérez Camarena

Maria Moragues Alandete

Fermí Romaguera, Inma Carbó, Sao Pérez, Andrea Verdeja, Javi Ripoll, Carmela Camarena, Rafa Mañó, Marcela Amorós i Daniel Terrades

Delegats de plantà:

Delegat mantenimet casal:

Delegació elèctrica:

Del. de transport:

Delegació recompenses:

Andrea Morcillo Alfonso Fermí Ascó Ibáñez

Manolo Martínez Sanz

Rafa Bataller Santamaría

Vicent Andrés Martí Castelló

Alejandro Bañuls Torres

Fermí Ascó Ibáñez

Alejandro Bañuls Torres Manolo Martínez Sanz

Alejandro Bañuls, Lucía Catalá, Ángela Moragues, Alejandro Bañuls, Carlos Bañuls, Javi Ripoll, Patty Koninckx i Vicente Faus.

Casalers:

Delegada de reines:

Representants Assemblea FdF:

Carmen Soriano Bodí

Salvador Caudeli Sellés

Patty Koninckx Martí

Vicente Faus Martínez

Alejandro Bañuls Martí Ángela Moragues Alandete

Gesmil d’Or de la Federació de Falles:

Pilar Mas Palacios

Montse Mas Palacios

Samantha Mas Palacios

Inma Carbó Bañuls

Laura Molina Baez

Marichu Escrivà Castells

Patri Marza Momparler

Charo Cazalla Monparler

Fermí Ascó Ibáñez

Gesmil d’Argent de la Federació de Falles:

Juan Vicente Sanfelix Martínez

Cristina Cháfer Giner

Mercedes Carbonell Muñoz

Gesmil d’Argent de la Vilanova:

Luis Arastey Iranzo Ambaixador d’Honor:

Jose Abad Estornell

Fallers d’Honor:

Família Ribes Salvador

Família Jiménez Rodríguez

Família Signes Moreno

Família Rodríguez Ferrer

Família Bolo Montagud

Família Bañuls Contero

Família López Faus

Família Camarena Salvador

Família Morcillo Alfonso

Família Ibáñez Miñana

Família Magaña Martínez

Família Pérez Camarena

Premis Federació de Falles

1er Premi Secció Especial

1er Premi Secció Especial Infantil

Millor Ninot Infantil Secció Especial

Ninot Indultat Infantil

3er Premi Curtmetratge Faller

3er Premi Emissió Fallera

3er Critica Local

2on Llibret

4rt Cavalcada

4rt Truc Sènior Mixt

7 Festival Musical Infantil

18é Premi Promoció de l’Ùs del Valencià en els Llibrets de les Falles

Premis CEIC Alfons El Vell

Premi CEIC Alfons El Vell a la Millor Qualitat Literària del Llibrets de Falla 2022

Aquest llibret ha començat a imprimir-se a Gandia, concretament a Publimania Gandia, el 16 de gener del 2023, coincidint amb el Dia de Martin Luther King.

Aquesta efemèride commemora el naixement d’un dels principals activistes pels drets civils, que va estar a favor de la lluita no violenta, per a defensar els drets humans dels ciutadans afroamericans i posar fi a la discriminació racial.

Vos recomanem que no acabeu de llegir aquest llibret sense abans, escoltar aquesta gran cançó.

Aquest llibret ha començat a imprimir-se a Gandia, concretament a Publimania Gandia, el 16 de gener del 2023, coincidint amb el Dia de Martin Luther King.

Aquesta efemèride commemora el naixement d’un dels principals activistes pels drets civils, que va estar a favor de la lluita no violenta, per a defensar els drets humans dels ciutadans afroamericans i posar fi a la discriminació racial.

Vos recomanem que no acabeu de llegir aquest llibret sense abans, escoltar aquesta gran cançó.