Bufonades Llibret Vilanova 2022

·1·

Edita Delegat de llibret Delegació de llibret

Maquetació i direcció d’art Portada de llibret Il·lustracions explicació de la falla Fotos reines Fotos particular Fotos fillolets Impressió Tirada Dipòsit legal

·2·

A. C. Falla Vilanova Ximo Martí Pardo Javier Ripoll Barchín Inma Carbó Bañuls Saoret Pérez Camarena Fermí Romaguera Camarena Maria Zacarés Herrero Rafa Mañó Frasquet Marcela Amorós Calamardo Maria Moragues Alandete

Maria Moragues Alandete Marina Puche José Gallego i Maria Moragues Salva Gregori Andrea Verdeja Nopose Publimanía Gandia 720 exemplars V-323-2011

·3·

·4·

·5·

·6·

Iniciem el llibret de Falla Vilanova de l’any 2022 i ho fem imbuïts d’emocions per retrobar-nos amb els col·legues que formem l’equip de llibret, amb autors i col·laboradors que ens ajuden, un any més, a donar-li forma al nostre projecte i fer-lo BRILLAR més que mai.

Vos presentem el llibret d’enguany titulat: BUFONADES. En aquest sentit, la seua finalitat és fer crítica dels discursos, tweets, posts i situacions que sols es poden catalogar de vertaderes bufonades. No cal mirar cap a una altra època, és ara, en l’actualitat, quan un comentari sense sentit cobra una rellevància que s’eleva a dogma; quan una mentida repetida moltes vegades, es converteix en veritat. I, a nosaltres no ens queda una altra que riure per no plorar i, això sí, també de fer crítica de la millor forma que sabem: a través del llibret i de la falla.

Ben cert és que les BUFONADES han estat sempre una constant en totes les èpoques, açò ens ho recorda l’explicació de la falla que, amb el lema “AristoGràcia”, analitza l’actualitat política local. Volem fer-vos riure mostrant les vertaderes bufonades dels polítics que s’obliden del motiu del seu càrrec, i ens delecten amb els seus desgavells.

Bufonades de tota classe és el que trobem als articles i poemes que ens han escrit amb estima els nostres amics i escriptors. S’han convertit en analistes de la nostra societat, i s’han expressat, opinat i ens han mostrat els desficacis als quals hem assistit en aquestos dos anys. No podeu deixar de llegirlos, faran repensar-vos cap a on anem, sense perdre mai l’humor.

Les nostres reines, presidents, acompanyants i fillolets, la nostra vertadera essència, ens motiva i anima a continuar endavant. Com no podia ser d’una altra forma, estan presents en aquest projecte per fer-lo especial i únic. Elles i ells li donen sentit al llibret, l’il·luminen amb els seus somriures, uns somriures que esperen amb més ganes que mai que arribe el mes de març.

Per tot açò, estem més que feliços de poder reprendre l’activitat fallera als carrers, als casals i, per descomptat, de continuar apostant per la llengua. Vos CONVIDEM, en majúscules, a llegir el llibret que teniu entre mans, continuem apostant per la cultura: unint les lletres i la festa.

Disfruteu molt d’aquestes BUFONADES! ·7·

·8·

LEMA AristoGràcia

AUTOR EXPLICACIÓ Ximo Martí

ARTISTA FALLER José Sanchis ·9·

La de Bufó és de les poques ocupacions que han generat adjectius. També li passa a Pallasso, i això em du a pensar que tenim tots una tendència a fer gràcia, i ho veiem com una cosa assequible, quotidiana i agradable. Però no passa desapercebut el matís burlesc, quan no insultant, amb el que carreguem a qui fa la pallassada o la BUFONADA. El problema es manifesta quan aquestes accions o comportaments, s’utilitzen com mecanisme de defensa enfront de les incapacitats que té l’individu, especialment quan aquest té responsabilitats importants.

També quan les gasta per desviar l’atenció. És la tècnica que els il·lusionistes denominen “Misdirection” amb la que provoquen que atengues a un objecte o gest, i així ocultar allò que no volen que veges. Les BUFONADES també són això, un procediment de manipulació.

S’han incorporat a la nostra cultura d’una forma que sembla que resta importància als fets, mirant exclusivament el perfil còmic, minimitzant-los. Misdirection.

·10·

En absolut és la intenció nostra banalitzar les incapacitats o comportaments de ningú. Més bé, seguint l’esperit faller, traure punta i posar en solfa les BUFONADES que veiem.

L’AristoGràcia, que és el lema de la falla, ha canviat. Abans els nobles aristòcrates exercien el poder, i el títol nobiliari era la porta d’entrada per ostentar uns càrrecs que, quasi, es rebien per successió. Ara és tot just el contrari i és el càrrec el que et dona uns títols, amb una ressemblança als que abans eren nobiliaris. Les BUFONADES han estat sempre una constant en totes les èpoques.

A la nostra ciutat (ells sempre diuen “esta ciutat”) abans l’AristoGràcia s’ajuntava al “Fomento de Industria y Comercio”, on només cabien els rics. Hui ho fan a la Llimera, al Plaza o a qualsevol altre local de moda, però en cap cas cal ser ric ni noble. Com ha canviat.

Amb aquesta introducció volem convidar-vos, i també animar-vos, a llegir amb atenció el que hem escrit per donar veu al nostre monument.

LA COMISSIÓ

·11·

Un monument reverent amb els nostres nobles. L’AristoGràcia que ens governa, ha pres també les falles, i són ells qui fan burla de tot el que ens semblava seriós, sagrat, tractant-nos com sempre, amb indolència, amb indiferència i amb una sagnant comicitat.

Per la finestra el sol brilla.

- Bon dia tingueu senyora.

- Bon dia tingues Aurora.

Respon mentre s’espavila.

- Deu de ser vora migdia - Sí. A punt, de tocar les tres.

Ja no és hora de prendre el te.

- Aurora no et burles de mi, no saps que dur és viure així, treballant de no fer res.

Soc Aurora la serventa dels barons del Bonpastís Porte més de vint anys servint a la bona baronessa membre de l’alta noblesa.

Dedica els matins a no fer res, i a la tarda ho passa a net.

Alguna volta descansa mentre li rasque la panxa per baixar-li així l’estrés.

- Hui fa un sol fort per al meu gust.

Poses el mantó de seda, sap que té una pell molt tendra i li pot donar un disgust el sol que hui cau com un fust.

Mentre als rics el sol bronzeja als pobres al camp els crema.

Veus quina diferència qui hi ha entre tindre diners i els altres que no tenen res que ni el sol ens té clemència.

Des d’aquesta ocupació he vist tantes històries, han passat tantes carrosses, que si pareu atenció i llegiu l’explicació a poc a poc desvetlaré

·12·

tot allò que he anat veient.

Ho he vist en tots els racons, dins de la Federació o al cor de l’Ajuntament.

Si és que aquesta baronessa fer, allò que diríem fer, fa poc, però el xafardeig!

Amb això té gran destresa i meneja la llengüeta de forma fluida i constant.

No se li fuig ni un instant ninguna murmuració, cap xarrameca ni rumor, conte, història... tot ho sap.

La nova AristoGràcia que regeix els alts designis i t’ho mires com ho mires en nom de la mare pàtria repeteixen com un mantra la rastrera de mentides que a força de repetir-les les volen fer veritats a vorer si així al final són certes i divertides.

Al remat gran de la falla estant les millors amigues vertaderes i postisses de la meua senyora i ama, parlant d’allò que els ve en gana, contant mil animalades que us semblaran bufonades però us assegure que és cert, i apareixen tan somrients fent sonores riallades.

Nosaltres tot ens ho riem bufonades, facècies, bromes de poc gust, gràcies.

No vivim al mil set-cents però abans, com fa ara la gent accepta entre riures i humor que açò podria ser pitjor: no tindre un plat per menjar que no ens deixaren pensar.

Tu vius bé, si ells viuen millor.

Fa anys els Reis tenien bufons.

Ara els bufons tenim als reis, i els que ens fan riure són ells.

Si pegarà voltes el món, que els que manen ara són els qui fan les bufonades perdent així el poc respecte que ens hi poguera quedar en algun raconet guardat per als qui a tots ens governen.

·13·

Les intrigues del Palau de l’Ajuntament teixides per nobles de la Rosa AristoGràcia (en uns inicis fou Roja) han provocat l’ascensió de Diana als cels de Madrid, i de rebot han deixat al Virregnat de Gandia a José Manuel, com substitut de l’absent.

- Aurora trau-me el vestit - Ara mateix baronessa - però afanyat, dona’t presa que m’espera el meu marit

Veus del partit s’han queixat això si, discretament, del poc reconeixement a l’equip que l’ha ajudat.

- Anem a la Cort Reial a visitar al Virrei l’alcalde José Manuel i a Diana que encara està.

Totes les flors per ella la resta no han existit.

Per fer un treball tan fi brilla com una estrella.

- Prompte partirà a Madrid, des d’allí tocarà el cel o allò millor és l’infern segons allò que he sentit.

Allà s’ha quedat sola.

Els que l’han acompanyat de tot allò s’han cansat i han agarrat la porta.

Com es deia d’uns altres reis: “tanto monta,monta tanto”, jo ministra, per tu el marro.

- És cert el que dius, espòs, que en breu tornarà al remat o a la Generalitat exercint la direcció?

Són la insigne parella.

Ella a uns nous territoris Ell cap del consistori regnant la lleonera Diana ix a les teles i ara la veu tot l’estat.

Prieto ix a la local xicoteta i manejable ·14·

- És molt amiga de Puig i no ho devem descartar, més són rumors infundats dels que, esposa, millor fuig.

- I a l’alcalde com li va?

- Sembla ser un bon xicon però en la gàbia de llops no sé si es podrà aguantar.

Té molts companys al partit amb voluntat de ser més.

Crec jo que dins de no res aniran fent-lo patir.

El senyor de Johosetot, conegut per Querraotinc a poc a poc s’ha erigit com un dels nobles ninots.

Amb un parlar educat, és l’alcalde trobador que destil·la educació, més li costa liderar.

També es Delegat Real de Facebook i d’adjacents de voreres i carrers, i al públic tindre informat.

La guàrdia Pretoriana Senyor cuida’m dels amics, que dels enemics ja em cuide jo.

Transit i seguretat l’aristòcrata amb classe lluny dels baixos extractes, el Marqués d’Egopujat.

Els nobles que l’envolten, els qui ens donen diversió, a un consistori tediós on de tant en tant s’adormen.

A Hisenda mana el Comte de Jonosolteunduro que és qui es fuma el puro de vigilar-li els comptes.

Diu “no” millor que ningú i està arreglant l’empastrà que Orengo i Torró van deixar empenyorant el futur.

Simpàtic, va fent amics, sempre està de campanya i tira a tots la canya a vorer si algun peix ix.

És un imprescindible, sense ell estaríem morts i mireu si em tingut sort que tenim a prop al noble.

Té una valuosa ajuda del jove municipal que si a peu camines mal, ja t’ha tocat la multa Famós en el món sencer vaja en moto o a cavall ell no és l’amo del corral però si ho es del carrer Liduvina i Mascarell incombustibles edils porten al llom més de mil legislatures presents.

·15·

Sembla que ella s’ha cansat potser que no repetisca i de la llista se n’isca que ja ho té bé, a descansar.

Són dels que mouen els fils, amb un objectiu, diners sense importar-los res més dur-los al banquer suïs.

Mascarell encara vol seguir pujant esgraons i diu que sobren raons per ser alcalde si pot.

A Gandia donarem autorització i permís, que el que a Cadis no va eixir ací els ho arreglarem.

Farem un obra a la marjal que el pardals celebraran, els del PP ens aplaudiran, els rics s’enriquiran encara més i els ciutadans... els ciutadans?

Gàmpling o Càmping, fa igual com el PSOE i el PP canvien la G per la C la resta... tal per a qual.

Amb proposta estel·lar de seu Gampling galàctic omplint de merda i plàstic la nostra pobra marjal

Si fos esport ser cínic el PSOE guanyaria sense jugar la lliga.

Tenen nivell olímpic.

Serà per a rics, luxós, per fer-los companyia als ànecs nit i dia Ja no estaran mai més sols.

- Aquí està la noblesa la del segle vint-i-u.

No m’he oblidat de ningú.

No és així, baronessa?

I de pas ajudarem a empreses de Luxemburg on els rics han fet un club per robar a “tutiplen”

- Crec que no senyor baró.

Hem vist les Bufonades que els nobles de vegades ens fan per la diversió.

Com manen les Koplowitz!

Imagina on arriba allò que poden comprar, per fer-se rics destruint.

- L’any que ve ja tornarem si potser vindrà l’Aurora que és la que més controla els plets de l’Ajuntament.

·16·

Com a tots als relats de la vella AristoGràcia, els servents se’ls troben surant en l’aire amb llençols blancs, penjats a les parets amb adustes semblants, passejant pels carrers o pels passadissos dels llocs de poder amb cares emblanquinades... són els fantasmes.

Aurora, ja fa temps que no m’hi he trobat amb el cap del partit blau.

No sé si és que l’han canviat, o si se li han volat les aus deixant el niu abandonat.

No pot ser.

Havent rutllat bona cosa per sales i per despatxos el vaig trobar a la fosca tot sol, amb uns ulls borratxos, la cara amagada a l’ombra.

No ho sé.

Si vol, m’acoste en un moment per l’ajuntament a vorer si encara està allí present tractant de fer-se de voler o si al contrari està absent.

Li vaig dir, - Bon dia Vescomte Soler.

He corregut cel i terra buscant, demanant per vosté, no he trobat qui m’explicara de l’oposició que s’ha fet.

Doncs ves-hi.

Fes-li entrega d’aquest escrit: “Al Senyor Vescomte Soler si tinguera uns minuts per mi, rebre’l seria un plaer.

La Baronessa Bonpastís”.

La missiva - La Baronessa Bonpastís, noble d’una alta nissaga m’ha enviat per entregar-li en mà i sense cap tardança l’encàrrec que ací li ha escrit.

En un punt.

Vaig anar amunt i a vall corrent per l’ajuntament a tot el món preguntant si algú sabia res d’ell o dels seus acompanyants.

Resposta.

- Digueu-li a la Baronessa que prompte tindré el plaer.

Només l’agenda ho permeta, anirà aquest fidel servent a besar-li la mà dreta.

·17·

Prompte fou.

Tot sol i molt desmillorat es plantà el Vescomte Soler allà on el varen convidar només dues setmanes després que la Baronessa el cridà.

Tinc molts mals Barber semblava l’Adalid qui tot ho havia de fer bo.

Pels passadissos s’ha esvaït incorpòria ficció del que va ser i del que és hui.

Benvingut - Vescomte quin gust fa veure’l.

El creia desaparegut!

- Vaig assetjat pels meus deures i certament molt abatut, acaçat per mil fantasmes.

És història És un esperit del passat ni ombra d’allò que ha sigut.

El vell Guillermo s’acabat ara es veu un home vençut que no té gana de bregar.

Què puc fer?

- Vosté no és el cap del PP? El de Casado i Ayuso?

No li ha de tindre por a res, ha de gastar els cartutxos aportant convenciment.

I l’altre.

Vicentín s’ha difuminat, com manen fallers del Prado a Gandia i a la capital, ara no li veus ni el “rabo” perquè no sap de què parlar.

Ja està bé D’anar amagat pels racons com si fora un fantasma, no trauràs les eleccions.

Has de posar prou més gana, alegria i convicció.

Mireu-lo És com una ànima en pena somriu però no té il·lusió no és ni sobra d’allò que era, ni ens fa cap aportació.

Sembla com si no estiguera.

Sabeu com - Heu de ser contundent amb tots, tal com ho fa amb Alandete tirant-li en cara el seu alt cost i que ací no es pot pretendre dir missa i fer la processó.

Per si fora poc Tinc una ombra allargada la del fantasma de Torró que m’eclipsa i m’amenaça el sent com si fos un malson, amb la intimidant mirada.

·18·

Un quadre És una imatge permanent que la tinc gravada a foc amb el retrat de la paret quan fou alcalde-regidor d’aquest gran Ajuntament.

Comiat - Aurora, acompanya al senyor.

El seu temps ja s’ha acabat.

Desitge que ho passe de por entre fantasmes deambulant i esperant altres temps millors.

Candidat Torró no ha pogut oblidar que fou l’alcalde del PP. Creu que tornaria a guanyar si ara el partit li encomanés ser el proper candidat.

L’enyor Tant que li agrada la brega mostrar-los a tots qui mana estacar-se a la refrega, fer allò que li ve en gana i que altres paguen la festa.

Al fons - És la realitat senyora, és la que jo estic vivint ara.

Voldria pegar la volta, més la ment tinc despistada i la moral se m’enfonsa.

Al remat - Vescomte Soler, ho veig clar amb els canonges que té enfront el trobe com... desdibuixat.

Per ells és oli en un cresol, per a vosté sembla el final.

·19·

·20·

Plantats a la PLAÇA DE L’ESCOLA PIA, ser els pilars és el seu fat. Aquesta és la seua funció des de fa molts anys i que han metabolitza convertint-la en la seua essència. Assumida amb resignació, que ells dibuixen de possibilitat, fins que els temps canvien a millor. Mentre dalt de les quadrades pilastres, els Borja de Compromís, esperen que els mantinguen a la plaça i no els facen fora, a la pallissa, a les següents eleccions.

- Baronessa de Bonpastís, a quina hora estareu a punt?, em preguntà el Baró, el vostre amat marit, per eixir de casa els dos junts com han quedat.

- Oh, grans Barons de Bonpastís gràcies per haver vingut a la nostra llar.

Els quatre de Més Compromís li fem saber el gran disgust per no baixar.

- A un quart de sis ens trobarem.

Sé que per ell és important, no tardaré.

Els regidors amb qui ens veurem allí aguarden des de fa uns anys molt pacientment.

- Maese Alandete, no hi ha cas.

Però em podríeu explicar allò del nom?

Més, ho han posat els castellans de Toledo o de Villalar?

Que n’éreu poc?

Als quatre els tenen exposats dalt d’estructures de pedra a la plaça.

Es deia si estaven lligats als Borja o a la noblesa gandiana.

- Com ja sabeu, digne Baró, se’m coneix com a Digbeatot, mai m’enfronte.

Algú d’eixos que manen molt em digué que afegira el mot i ací ho té.

Els regidors de Compromís són un incòlume suport de fa mil anys d’un govern que es va establir emparellats pel mutu amor.

Amor de franc.

Com pot veure estem els quatre igual que ho són els pals del truc, Bon equipet.

Un joc on no hi ha qui ens guanye.

Envide, truque, se’ls veu de lluny.

Sempre dic bé.

·21·

Som com les quatre estacions els quatre punts cardinals els elements les quatre regles del cató com els anys electorals.

Quatre genets.

Segur que anirà amb la bici fent l’esport que tant li agrada.

De tant en tant, ell sol passar-se’n per ací, pega una rapida ullada i a descansar.

On es veu el pedestal buit teníem a Maese Ferran.

Se n’ha anat.

Ell que venia de molt lluny, entrar a aquest món li costà.

Es va cansar.

- L’única dona que teniu és la regidora verda, al seu costat.

Izquierdo de cognom es diu i ella li posa més gana que no el d’abans.

En res pujarà a la pila una insigne substituta poc coneguda i allà en la Cort de la Vila veureu com el comerç puja. És sabuda.

L’ONU ens a reconegut "Ciutat Arbòria del Món" tot un honor i això que en conter no ha tingut als caps de suro, que ací són una legió.

Aquest canvi no ha fet soroll, s’ha fet de forma discreta tranquil·lament, ni tan sols l’oposició ha dit “esta boca és meua”.

Tot els va bé.

- Molt bé Senyor de Digbeatot.

Em diuen les males llengües que no ha gastat els fons per a subvencions que l’ajuntament, sent cortés li va assignar.

- Llig “Ara Torne” a aquell cartell a la pilastra de més enllà Qui està allí?

- Com a cap del Centre Històric amb trellat, vaig considerar que no és precís.

Donar ajudes al COVID? S’ha de ser desficaciats.

Seran capbuits¡

- Baronessa, aquest és Nahuel mai ningú sap per on està.

S’ha fet molt prim.

·22·

Els grups culturals del barri, no necessiten cap ajut.

Jo estalvie.

No vaig tirant-los per ahí Ni que estigueren tan fotuts.

Que s’ho miren.

Els altres caps de districte no tenen tanta visió com tinc jo.

Els enganyen amb mentides i donen les subvencions repartides.

En els pocs anys que ací porte ha sentit el senyor Baró discussions?

Amb els socis no em baralle, sempre els done la raó Digbeatot.

- Ara entenc d’on li ve el mal nom que al seu senyoriu li han donat: “Sempre diu sí”.

Més no li farà mal el coll?

Pegar cabotada és pesat, però és senzill.

Mil gràcies per atendre’ns i per contar-nos bufonades del seu partit Té pel davant un any intens que sap molt bé com agafar-se’l en pla tranquil.

·23·

Que a Gandia no avancem? Però qui pot dir això? Tenim una especialitat que ens diferència de la resta de pobles i ciutats del País: primer fem l’obra i després li busquem l’ús. No sabem per què, però la fem, ja trobarem com gastar-la, o no. En economia, això genera l’anomenada baixa productivitat.

- Mira Aurora si hi ha gent com treballen a destall.

Quina obra ens estaran fent?

Si us sembla que és oportú podem visitar l’obra del carrer de Carrefour.

- Corre en boca dels vassalls que estan eixamplant el pont de l’eixida d’Alacant,

Diuen que és per posar fils, han fet una gran séquia, a la que trauran profit.

ara l’espai serà prou per on passaran carros i la gent que vaja a peu.

També rere l’església del barri de Corea tenim una tiferia.

És un projecte ben gros, no és només llevar brossa i trencar algun terrós.

Com l’alineament astral, el mateix ens passa ací quan es fan obres locals.

Estan fent-lo de pressa per acabar l’obra enguany.

S’ha de complir la promesa

Totes al mateix moment si pot ser al mateix lloc.

Al plànol està ben fet,

d’acabar-lo pel Nadal.

Per allí ja es pot passar però no està inaugurat.

però si vols saber-ho, prova d’eixir cap al Grau pegant voltes al pandero.

Ens ho hauríem d’apuntar perquè no és massa comú que no acaben amb retard.

Està ben organitzat si alcem el carrer del mig, obrim també els del costat,

·24·

si ho fem d’altra manera, podria donar-se el cas que la gent no entenguera.

de forma que en queda una, mig buida al llarg de tot l’any.

L’altra mitja es ven verdura.

Es fan per a millorar.

Tot el món ho veu així, més podríeu no empastrar?

L’obra no fou barata i aprofitada no està.

Costà una ronyonada.

La nostra especialitat: construir edificis sense cap finalitat.

“El retorn de la inversió”, us sona de què parle o és política-ficció?

L’hivernacle del pàrquing, és paradigma mundial del mal que ens hem de morir.

Fer una fira-mercat ha estat una bona idea per no estar sempre tancat.

Primer fem unes casetes on no hi ha qui puga estar quan el sol casca de veres.

Després pensem que hem de fer no pot estar buit i mort.

Faena de matalafer.

Faré una endevinalla: busqueu un lloc a cobert a Gandia o a la platja,

Poques voltes veus a gent, només algun emigrant que li manca algun paper.

El Prado és un altre cas: de les velles cobertes només feren la meitat,

que a la volta estiga obert on es puguen realitzar bé revetlles, bé concerts.

Segur que ho has endevinat la cosa era senzilla, ja sé que no n’has trobat i la raó és evident, llocs com eixos no hi ha cap.

Caldrà que ho tinguen present. ·25·

Amb el trinquet s’han comés, crec que almenys dos delictes per no complicar-ho més.

El conseller España en dona la solució: cotxe o quedar-se a casa.

El primer la construcció al terme del veïnat, per la gràcia de Torró

Us posaré un autobús que fa la funció del tren.

Que vos donen, tall de rucs!

i ningú mai ha pagat com seria preceptiu la seua incapacitat.

La publicitat que fan diu canvie el tren pel bus.

Veus que prompte ho arregla.

Ni l’alcalde per signar ni el funcionari de torn.

Ningú dels que l’han cagat.

I acaba “Tots a una Veu”.

La cara és de vaqueta, més dura no en trobareu.

El segon és que ha mancat una solució normal si ho volien arreglar.

I que ha dit l’Ajuntament?

Poca cosa he sentit jo.

Al final han dit amén.

També cal parlar del tren.

No és a esta “ventanilla”, diran a l’Ajuntament,

Si per posar un espill a un carrer de Venècia han de reunir-se’n mil,

més si a Gandia, al país i a l’estat governen ells, no ho haurien d’haver vist?

passar-ho per comissió, plànols, estudi d’impacte d’un tècnic l’aprovació...

No és el tren de Dénia que si s’hagueren posat a fer-lo ja estaria

Què no podem esperar quan ens calen solucions als problemes de calat?

almenys per Sibèria, però són tots romanços, farses i misèria.

Són bufonades locals fetes amb la pala en mà en obres municipals

Parle del de rodalies, el que ens du a València amb parades, tots els dies.

- Que us ha semblat senyora el panorama pintat?

- Molt divertit, Aurora.

Ara es rifen bolletes per a poder pujar al tren.

Si viatges, que sort tens. ·26·

M’impacta allò de Federació. Sona a grups esportius o sistemes polítics. Tindrà alguna cosa de política?

Serà un del títols que fan als nous nobles? M’agradava més la Junta. La paraula donava calor i no era tan distant, però tot ha de canviar. Fins els projectes faraònics que en principi són fàcils, es compliquen i ens empobreixen a tots.

- Senyora, notícies fresques de bufonades falleres!

És responsabilitat també quan deixes de ser president,

M’han dit, quan he anat al mercat, que estava Telmo està pescant.

que tot estiga ben lligat assegurant continuïtat.

Provava per si algú pica i l’entra a l’executiva,

Van dient les males llengües que candidats a garberes,

que tracta de configurar per rematar el seu mandat.

el càrrec volen heretar i un màster estan estudiant.

Buscava gent compromesa, bolcada de ple en la festa.

Fins i tot de les primeres, segons diuen les travesses,

Vol posar el llistó ben alt deixant petjada del seu pas.

una dona podria eixir però encara resta camí.

Ell i Oscar, el seu conseller, també li fa de llanterner,

- Baronessa, hi ha més noves: per fi s’han obert les portes

dibuixen la millor opció buscant mirant col·locació,

per les dones de més edat que havien a un racó apartat,

li donen a cada faller de confiança i diligent.

ara les permetran lluir, com diu el diari de hui.

Mira que dins d’un parell d’anys ha de donar les claus del pany,

- Deixa’m que ho llisca, Aurora.

Vaja per fi, ja era hora.

trobar un successor digne, que escolte el que li diguen.

Diu que la FdF ha tingut un problema molt fotut. ·27·

Per solucionar-lo han optat per fer una passa endavant.

A poc a poc arribara, encara que açò dit ara

A la fi han trencat el cercle, decidint passar de segle.

ens sone a ciència-ficció, veureu que serà el què us dic jo.

Feren assemblea al museu, aquest que fins fa poc fou seu,

- Aurora, ara que ho pense que passa si jo em presente?

fent que la Fallera Major des d’ara podrà ser major.

- Senyora, als seixanta-dos crec que pot semblar un poc fort.

No es reserva el dret d’admissió a xiques que siguen menors,

Seria una Bufonada, com es diu ara “cantada”.

de com a molt els trenta anys que havien fixat de topall.

No tindria res a envejar a les falles que hem passat,

Però açò no acaba ací, la Cort fins a trenta-cinc,

un Sant Josep pel setembre!

Això m’ha costat d’entendre.

un gest de generositat fet per pura necessitat.

Pot ser Nadal per l’octubre?, o la Pasqua pel novembre?

L’assemblea ha assumit per fi que ser major també és bonic,

Està clar que no cavallers, més el poder que té el diner,

i representa per igual a la dona valenciana.

fa miracles, canvia sants, i per l’estiu fa esclata sangs.

En no passar massa temps la igualtat total serà un fet

Així entrem a la història, i gravem a la memòria

i el sexe igual que ara els anys no serà la clau del pany.

que la nostra festa és així i la celebrem sí o sí.

·28·

Les Falles són memorables.

També són recuperables.

És un verí per als joves, per això ja no la tasten.

- M’encanta esta gent Aurora pels festejos no té hora

Damunt, els embotinadors li posen el nom d’un esport,

Són un col·lectiu ordenat, obedient i ben regulat.

com si així es criaren més sans, amb partits de tenis al camp.

Si el llibre tan gros que tenen, no sé cert com l’anomenen,

Tot un prodigi el llibre gros ens dona tan bones lliçons,

però allí ho tenen tot previst, el que pots fer i el prohibit.

que mai els agrairem prou que hagen dedicat tant d’esforç.

Diu que per poder tirar coets has de fer un curs. És el PER.

L’excel·lent mètode fixat per triar cada cop jurats,

Amb ell si que t’ensenyaràs el que creus saber i no saps.

per regular els protocols.

Tot això no ho fa qualsevol.

Els nostres uelos i pares havent tirat tantes traques,

La Bufonada del Museu la més graciosa, com sabeu,

de cordades i coets de bac, res no s’havien ensenyat.

una mica cara ens ha eixit, però si ho pense encara em ric.

Amb el PER tot ho ha canviat perquè els fallers som titulats.

L’Ajuntament un bon dia en uns moments d’alegria

I de la cassalla que em dius?

Abans corria com els rius,

digué “hem de fer una obra gran” digna de les falles que es fan

des que no es fa apologia tot el món beu mançanilla.

L’alcalde Orengo, molt “xulo”, “ho pagarem fent xanxullos”

·29·

Ara al Museu volen salvar, del problema que ells han creat El Comte Nosolteunduro ens mostra volant un burro, vol cobrar-nos per respirar i el pobre Telmo amargat.

Millor serà que ens oblidem o en tanta rissa ens morirem.

- Benvolguda Baronessa, el repàs l’hem fet de pressa però segur que haureu gaudit de les bufonades que heu vist.

- Aurora, ha sigut fantàstic descobrir un món tan còmic.

·30·

Bufonada, bufonada.

Xarlotada arlequinada poca-solta desbocada la seriosa pallassada sincera mamarratxada. És dur a l’exageració fer la ridiculització o simplement imitació Ser perfecta paròdia una simple comèdia l’escarni, caricatura una broma, una farsa, la ideal ridiculesa el sainet sense sorpresa la burleria que es pensa.

El bufó amb cos deformat la immensa gepa on tot li cap es mou com si estigués jugant l’únic que no ha d’aparentar ni ha de callar les veritats.

Sap bé que és l’últim esgraó, això si, ha de ser graciós, expressar-se amb bon humor desvergonyit amb profusió cínic, fins i tot insolent obertament irreverent descarat, fresc i impudent.

Al bufó tot se li permet, li han atorgat eixe paper, la seua burla no els ofén.

Solament a ell se li admet, tota animalada es consent.

Aquesta funció perd sentit si l’ideal que hem construït canvia, i el dia és fa nit, deixa de ser com s’ha parit.

Així amb un gir copernicà el que està baix passa a estar dalt.

El Rei fa la bufonada amb la corona posada i el bufó la riallada, la borla roja penjada d’aquella gorra clavada.

Pot ser que algú li semble absurd tot i que ara això és molt comú.

Si pares atenció al discurs que fan tan buit de continguts posant per bandera els insults, com si es tractara d’un concurs buscant qui té el nivell més curt.

Difícil sentir-los propostes lògiques i, preparades discussions elaborades de postures confrontades.

Resulta senzill dir “tu més” més que els debats intel·ligents tractant el futur i el present dels representats, que no estem ni en els cossos ni en les ments de molts dels nostres dirigents.

A voltes fan riure. Això si, fan bufonades i acudits oblidant el sentit d’estar allí disposant quin és el destí de ciutadans que han decidit tractar-los com uns grans amics creient tot allò que ens han dit.

Per favor, no trenqueu l’encís. ·31·

·32·

·33·

BUFONADES Jose Colero

Segons les definicions de paraules inventades un bufó té condicions per vicis o per passions de fer moltes bufonades.

I segons les relacions entre bufó i bufonades, últimament hi ha bufons en quasi tots els racons com qui diu... a cabassades.

Però els més graciosos són aquells que solem trobar amagats entre els escons després de les eleccions fent el Joc del calamar.

Disparen sense raons emmerdats en mil batalles, enxarxant-se en discussions sense tindre condicions ni per a ser ninots de falles.

Alguns tenen addiccions a apologies preocupants i inciten persecucions d’assumptes d’immigracions i homofòbies indignants.

·34·

També fan gràcia els bufons que no es volen vacunar contra el Covid dels collons expandint les infeccions... i açò ja és un no parar.

Rebutgen vacunacions perquè afecten les persones, i han de fer-se revisions per si tenen alteracions del trellat i les neurones.

I entre els membres dels fallons que omplin places i carrers també trobem grans bufons quan són massa fanfarrons amb la resta de fallers.

I amb respecte i devocions al pòdium podem trobar als que són Reis dels bufons: em referisc als Borbons... per motius que vull obviar.

Mentrestant en les regions que conformen tot Europa es burlen a borbollons, perquè a Espanya els bufons els tenim fins a la sopa.

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

·35·

·36·

EL PRIMER HATER

Irene Rodrigo

I, de cara al telèfon mòbil i amb el cor bategant a tota velocitat, Estela s’adona que per fi ha arribat el moment que esperava amb candeletes: li ha sorgit un potencial hater.

Tothom, al cercle de celebritats locals que ha començat a freqüentar arran la incorporació al panorama literari com autora recentment publicada, li havia advertit que ningú és rellevant fins que desperta l’ira d’algun desconegut que gasta part del seu temps a insultar-lo a Twitter.

Com si a mi m’importara ser rellevant, va pensar Estela en un primer moment. L’únic que jo vull és escriure. Twitter no em fa res.

No obstant, a mesura que es complien setmanes i mesos des que la seua primera novel·la competira per l’atenció de la massa lectora a les taules de les llibreries que, des de menuda, havia visitat, Estela sentia una inquietud difusa creixent-li en algun punt de l’estómac. Quan quedava amb el grup d’intel·lectualitat i artisteig, format per orgullosos màrtirs del precariat, al que la novel·la li havia permés ingressar, notava que hi havia un detall que la condemnava als marges. En cert punt del sopar, algú relatava l’últim enfrontament amb un dels seus haters virtuals. Un de tants, perquè els individus més destacats de la colla no es conformaven només amb un torracollons: n’havien de tindre dos, com a mínim. Amb tres, la resta començaven a considerar-lo a la cúspide d’una elit influenciadora de confús emplaçament.

El nombre de haters que acumulaven, i no el de les novel·les que aconseguien colar-li a l’editorial de torn o el de quadres venuts a l’última exposició col·lectiva, era la veritable mesura del prestigi. Per això, a poc a poc, Estela es va convéncer: el que necessitava per justificar la seua presència a l’star system cultureta, el que arrodoniria el crèdit que començava a collir a ·37·

base de frases furtades a humoristes de moda i arguments que farcia de paraules que el dia anterior havia memoritzat enfront del diccionari, era, ara estava clar, un hater.

Estela, que fins eixe moment havia sigut prudent pel que fa a les opinions que bolcava a la xarxa —i no perquè li feren por les reaccions que hi poguera despertar, sinó perquè, sovint, no tenia opinions fermes respecte a res—, va començar a expressar el que pensava sobre qualsevol cosa que li passara pel cap. I, si no hi opinava res, s’ho inventava. Utilitzava paraules bel·licoses i un to provocador: una opinió manifestada amb suavitat i moderació no atrauria mai l’odi d’algú disposat a seguir-la i aguaitar l’aplicació del mòbil fins que Estela publicara el següent tuit per criticarlo d’immediat. No bastava, per tant, amb escriure «el nou llibre d’aquesta autora m’ha semblat molt paregut a l’anterior»: calia transformar eixa educada asseveració en una frase tipus «aquesta autora pensa que sempre pot escriure el mateix llibre i que els lectors serem tan ingenus com per a no adonar-nos-en. Au, va, exercita la imaginació i tracta d’escriure alguna cosa original d’una punyetera vegada!». Òbviament, aquest tipus de tuits no mencionaven el compte de l’autora al·ludida, que a més sempre era estrangera i no entenia la llengua d’Estela. Per molt que desitjara guanyarse l’odi d’un desconegut i estiguera oberta a cometre quasi qualsevol infracció del seu temperament per aconseguir-lo, Estela no era idiota, i no volia construir-se, a l’ecosistema editorial, fama de picaplets. Així doncs, calia estudiar cada estratègia, llançar l’ham amb la major cura possible perquè hi picaren només els potencials odiadors, però mai la resta.

Dos mesos porta Estela opinant sobre tot el que li sembla opinable —notícies d’actualitat, llibres clàssics i de recent publicació, sèries i pel·lícules, canvis de look de famosos els noms dels quals ha de buscar a Viquipèdia per assabentar-se de qui són— quan, un matí, en obrir Twitter al mòbil per revisar, mentre desdejuna, les notificacions, ho veu: el primer comentari d’un potencial hater. Bé, es tranquil·litza a ella mateixa en notar que les pulsacions s’acceleren, encara no et flipes, Estela, només és un comentari, un primer comentari, sí, ple de bilis i odi, però ara cal fidelitzar aquesta persona que, al capdavall, només ha dedicat cinc segons de la seua vida a escriure’m tres paraules que, ben mirades, ni tan sols formen un insult elaborat. No es pot dir que aquest potencial hater siga tan sofisticat com els dels meus nous amics intel·lectuals, pensa Estela, una mica decebuda. Hauré de donar-li més material de discòrdia per fomentar-ne noves reaccions.

L’hora que havia reservat per acabar el relat que està escrivint, Estela la redirigeix a buscar a la xarxa notícies polèmiques que admeten opinions polaritzades. S’hi documenta i redacta en un document de Word diversos tuits extremistes, uns contraris als altres, però el que menys interessa ara és l’opinió en si: l’únic que importa és nodrir el hater, tocar la tecla exacta que provoque el vòmit d’odi al rostre virtual d’Estela. Tres tuits amb punts ·38·

de vista oposats són els finalistes: Estela no sap per quin decantar-se, tots li semblen igualment detestables i esfereïdors. Seixanta dies d’entrenament intensiu l’han duta al cim de l’opinologia mordaç. Ho tira a sorts. Qualsevol d’ells anirà directe a la diana: n’està segura.

Estela, amb els dits tremolant, publica el text guanyador. Veu, a temps real, com una opinió que ni tan sols és seua es transforma en un requadret blanc, negre i blau que, en uns segons, es perd entre els tuits de la resta de comptes que segueix. Es dona deu minuts: tanca l’aplicació i bloqueja el mòbil. Quan hi torna, veu que no té cap notificació nova. Deuen haver-me censurat el tuit?, es pregunta. Però no: continua publicat, sense retuits ni m’agrades, però sobretot sense resposta del seu hater potencial.

Estela desbloqueja el mòbil cada cinc minuts. Al que fa vint, comprova que ha rebut un m’agrada. És d’un dels membres de l’star system intel·lectual. Els minuts passen, les hores passen i el hater no es manifesta. A les huit de la nit ha quedat amb el grup de modestes celebritats locals per fer-se unes cerveses. De camí al bar, Estela comprova l’aplicació compulsivament, refrescant la pestanya de notificacions cada tres segons.

Després de la il·lusió d’aquest matí, no pot arribar a la taula sense un hater que presentar-los. Les tres paraules ofensives del primer tuit no compten: podrien ser obra d’un vulgar bot. Necessita la confirmació. Necessita el seu odi. Ha de demostrar a eixa banda de creguts que algú l’odia per fi!

Vint metres. Deu metres. A la terrassa del bar veu alguns dels artistes i literats. Hi ha cadires buides, com si cadascú haguera portat de la maneta el seu hater anònim i invisible. Què demanaràs, tu, hater meu? Pren una copeta de vi, jo et convide, però això sí, no oblides continuar atacant-me agrament cada dia des del teu compte personal. Mai et protegisques sota un àlies: has d’exhibir amb orgull nom i cognom.

Els haters amb nom i cognom estan molt millor valorats en aquest cercle que els anònims covards. Recorda-ho! Més vi?

Cinc metres. Dos. Alguns ja han advertit l’arribada d’Estela. Amb el mòbil a la mà, amb un peu girat cap a la dreta per si ha de fugir a correcuita, Estela actualitza, per última vegada, la pestanya de notificacions. Sent tots els ulls clavats en ella: els dels companys pseudointel·lectualoides i els dels seus haters, incorporis a les cadires buides.

Estela mira la pantalla. Ahí està. El hater ha respost. Amb algunes paraules més que al primer tuit, la posa verda. A ella i a tota la seua família, viva i morta. Continua sense constituir un atac refinat, però és quelcom. Almenys ha tornat. Podria dir que, oficialment, es tracta d’un hater. El seu primer hater.

Tothom diu hola a Estela. Ella guarda el mòbil a la butxaca de la xaqueta, seu i reparteix salutacions a distància. La cambrera s’apropa. Et pose alguna cosa?, li pregunta. Estela la mira. Una cervesa, li diu. I, quan la cambrera es gira per marxar la comanda, afegeix: Disculpa, i també una copa de vi. I pensa: Jo et convide. *Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022 ·39·

·40·

DE PERSONES I PERSONATGES Els personatges plans sense igual, els que no es qüestionen les coses, els que converteixen en veritat universal totes les informacions dubtoses.

Els que no evolucionen res, els que opinen sense dret, els que creen en contes de fades i si els repliques et miren amb despit.

Quants coneixem que només es deixen portar?

Que fan de les xarxes socials una arma horrorosa?

Hui dia pocs es detenen a comprovar i ningú els fa eixir de la seua pròpia rajola.

Ens ho prenem amb molt d’humor perquè som els reis de la broma.

Des de les Falles comptem amb l’obridor per a deixar en evidència a tota aquesta gentola.

Els personatges redons són els que han d’importar, els que pregunten i es converteixen en persones ambicioses, els que busquen conquistar la veritat amb una mentalitat la mar de bondadosa.

Els que tenim neta la mirada, els que ens sentim satisfets, els que ho donem tot com si no hi haguera demà i som menys de paraules i més de fets.

Ens ho prenem amb molt d’humor perquè som els reis de la sorna des de les Falles tractem amb molt d’amor a tot aquell que val la pena.

Mario Miret ·41·

·42·

L’OBLIT ÉS UNA BUFONADA Em conviden a escriure sobre accions ridícules, que provoquen rialles per ser grotesques, extravagants o pretensioses; sobre accions estúpides; és a dir, sobre bufonades. I jo, ben gustós i honorat per l’encàrrec, per poder formar part del llibre (que no llibret; més bé, “llibrot”) de la vostra associació fallera, accepte amb alegria i por alhora. És molt alt el nivell que atresora la vostra publicació senyera.

Són tantes les bufonades de les que podria parlar-ne, que la ment se m’atabala amb tanta informació i tantes coses a dir.

Podria parlar de política, referint-me a les “amenaces” de cert exalcalde gandià en tornar a l’arena, política, que no a la del Maremàgnum. Però açò alçaria la polseguera i crearia suspicàcies entre els seus valedors.

També podria tractar ací les bufonades de certes comissions, però em crearia enemistats, a mi i a la vostra falla. No paga la pena.

I si parle d’algun tema històric? Sobre algun assumpte que s’allunye un poc del nostre dia a dia? Així, les persones ofeses constituiran un número minoritari degut al transcòrrer inajornable del temps, ja que d’èpoques passades, per desgràcia, va quedant cada vegada menys gent. Doncs sí, aquesta és la millor opció.

Així doncs, em ve al cap la figura de la Reina de la Fira i Festes de Gandia. “Oh! Eixa figura franquista, pròpia de l’elitisme social gandià”, diran algunes persones. Doncs, sí i no, i relativament, segons el context de l’època històrica de què parlem. Veieu, ja estic creant neguits en vosaltres i no era la meua intenció.

La figura de la Reina de la Fira naix al sí dels Jocs Florals, celebrats a Gandia, per primera vegada, l’any 1922, auspiciats per la societat literària “Conca de la Zafor”, seguint el model de la ciutat de València. Concretament, el 14 d’octubre d’eixe any, en plena Fira i Festes, i amb el patrocini de l’ajuntament, se celebren els primers Jocs Florals a Gandia, al Teatre Serrano, presidits per una Reina, Lolita Vallier Trenor (aquest cognom així, sense accent, com ho vol la família, per recordar el seu origen irlandés) i la seua Cort d’Amor (així se l’anomenava).

Està clar que, en aquest primer any, un poc elitista era el càrrec, ja que parlem de la filla dels Marquesos de Gonzàlez, Carmen Trenor Palavicino (1868-1908) i Luis Vallier GarcíaAlesson (1868-1936). Gandia es va bolcar plenament en complimentar la seua representant il·lustre en les justes poètiques. Al periòdic Las Provincias del dia 17 d’octubre de 1922 es fa un repàs del que estan sent les festes a Gandia, començant per la referència a la satisfacció del públic i ciutadania en general de l’acte organitzat per la societat literària “Conca de la Zafor”. I assenyala un fet importantíssim: per primera vegada es va interpretar musicalment l’Himne a

Gandia. Així ho relata: “No debemos omitir que en la mencionada fiesta se ejecutó por primera vez un inspirado himno a Gandia con música del maestro de la capilla del Colegio del Patriarca, Don Salvador Gea. Fue escuchado por el público con religioso silencio prodigándosele al autor una ovación al terminarse. Seguramente el himno quedará como expresión lírica del alma local”.

I no s’equivocava qui escrivia la notícia, perquè aquest himne l’usem avui en dia com a màxim signe d’honor i pleitesia per a l’entrada i sortida de les nostres Falleres Majors i Falleres Majors Infantils de Gandia. De fet, els fallers i les falleres som els únics que solem fer-ne ús. Les autoritats locals gandianes podrien prendre nota i usarlo en els seus actes públics, per exemple, en un ple de reconeixement de fill/a adoptiu/va.

També podrien fer-lo servir per als seus actes els germans i germanes de la Setmana Santa. Per què no? Al cap i a la fi, es tracta de l’Himne a Gandia, patrimoni de tota la ciutadania de Gandia.

Per altra banda, en honor de la Reina de 1922, es va programar una Batalla de Flors per al dia 16 d’octubre, que en altres èpoques anomenaran Coso de Colores o Coso en Colores, ·43·

la meravellosa desfilada de vehicles engalanats, amb carrosses farcides de colors, transportant les representants del certamen poètic. És a dir, una Batalla de Flors com la que es feia a la capital valenciana des de 1891. I és que la nostra ciutat, com moltes vegades ha passat ja a la història, com per exemple en el cas de les falles, va copiar aquest esdeveniment. Pel que fa a la ciutat de València, l’esmentat any 1891, a iniciativa de Pasqual Frígola, baró de Cortes de Pallars, va començar a celebrar-se aquesta desfilada, mescla de combat lúdic i aparador d’ostentació del poder econòmic i social dels participants, a imitació de com es feia a Niça, on la va presenciar el mateix Frígola. Després, l’event s’exportaria a altres ciutats europees i espanyoles, sent la primera València. I, com que els gandians i gandianes agafem les millors idees per a la nostra ciutat, ja al programa de Fira i Festes de 1904, celebrades aquestes entre el 8 i el 17 d’octubre, trobem al dia 13, a les tres de la vesprada, la “gran BATALLA DE FLORES”. A aquesta desfilada celebrada a Gandia s’uniran més tard les falleres de la ciutat (em referisc a falleres de comissió, perquè abillades de falleres anaven des dels principis dels temps algunes de les seues participants, encara que no totes elles).

L’any següent, 1923, va ser elegida Reina Maria Morant Castelló, també filla d’una família burgesa i amb lligams en la política local i nacional. Però a partir de 1924 deixen de convocar-se els jocs florals i, per tant, ja no tenim Reina que els presidisca. Cal remarcar que aquestes Reines no ho eren de la Fira, sinó només dels jocs florals, però, com he dit abans, en elles està l’origen de la Reina de la Fira i Festes.

Durant aquests anys, des de 1924 i els següents del període republicà, no tindrem Reines dels Jocs Florals, però tindrem dues Falleres Majors de Gandia, nomenades pel Comité Central Faller, presidit per Enric Espí: Remei Chorro Climent, l’any 1935 (elegida per un jurat), i Isabel Morant Martí, l’any 1936 (elegida pel públic assistent al Teatre Serrano). Però també tindrem la figura dels Fallers Majors, càrrec honorífic creat per ocupar-se d’imposar la banda a la Fallera Major de Gandia i proclamar-la en la seua presentació. L’any 1935 va ser nomenat per al càrrec Josep Román Martí, ·44·

consignatari del port, regidor de l’ajuntament i membre de la Falla del Parador de les tartanes o Canalejas, qui també va exercir de padrí, junt a la Fallera Major, en el primer bateig celebrat eixe any. L’any 1936, el Faller Major va ser el notari Juan Rincón Lazcano, amb les mateixes funcions que Román l’any anterior, i exercint, també, de padrí al bateig. El tercer i últim Faller Major de la història de les Falles de Gandia, fins al moment i que se sàpiga, va ser Ernesto Cañada, en 1944, acompanyant de la Fallera Major d’eixe any, Ana Lledó Aranda, després espós d’aquesta, i ambdós, pares de la Fallera Major de Gandia de 1972, Inés Cañada Lledó, que, a més, està connectada d’alguna forma a les Reines de les Festes gandianes, ja que hui en dia, ella ostenta el càrrec de Padrina Perpètua de Sant Francesc de Borja, presidint la processó del patró en lloc d’honor, posició antany reservada a les Reines de la Fira.

Al Llibre del Cinquantenari de les Falles de Gandia (1946-1996), que commemora el cinquanta aniversari de la constitució de la Junta Local Fallera (3 d’agost de 1946) enumera les Falleres Majors i els presidents exclusivament de la Junta Local Fallera, perquè, com bé diu Josep Lloret Tarrasó a l’article “Reflexions sobre un cinquantenari”, el Comité Faller només va estendre la seua vida al llarg de dos exercicis. Però no haguera estat malament ressenyar i parlar sobre totes les Falleres Majors hagudes a la història, les de la República, els anys 1935 i 1936, i també les de la postguerra (1943, Josefina Peiró Castillo; 1944, Ana Lledó Aranda; 1945, Consuelo Ferrairó; i 1946, Asunción Garrigues Martínez); així com dels Fallers Majors i també, per què no, dels presidents i membres del Comité Central Faller i de la Comissió Gestora que regia la festa els primers anys quaranta.

De la mateixa forma, quan parlem del Foc i Flama, luxosa publicació de la nostra festa fallera, oblidem que l’antecedent va ser la revista “Pregó de Festa”, publicació que tenia en portada el rostre de la Fallera Major de 1935, Remei Chorro, sent el primer llibre faller de la ciutat, amb fotografies, esbossos, programa de festes i tota la resta de continguts fallers.

Reprenent l’assumpte de les Reines dels jocs florals que, amb el temps, ho seran de la Fira, arribem a l’any 1948, quan va ser proclamada Consuelo Duque de Estrada y Martorell, cosina de la Duquessa de Gandia, i així, successivament en els anys, diferents dones que, en uns temps marcats per l’omnipresència masculina, almenys van poder representar la festa i presidir actes al costat de les autoritats, totes homes. Com hem dit, a poc a poc, la Reina dels Jocs Florals i les seues Dames esdevindran les representants de la Fira i Festes, per inèrcia, donat que el certamen se celebrava en temps de festes patronals, i s’acabarà convidant a la Reina dels Jocs Florals als actes de les festes.

La plasmació d’eixe fet ve donada l’any 1965, en el llibre de la fira, sent Reina Mercedes de Yturriaga Trenor, qui va ser Fallera Major Infantil de València en 1957, que apareix nomenada com “Reina de la Feria y Fiestas de Gandia”, a més de presidir el certamen literari.

Trobem més coincidències temporals entre les Reines de la Fira i les festes falleres, desacantne el fet que, durant cinc anys, les Reines de la Fira i Festes eren nomenades atorgant aquest càrrec a la persona que ostentava el de Fallera Major de Gandia. Així, des de l’any 1979, amb el nomenament de Marina-Fernanda Martínez Peiró, passant per 1980, amb Aurea-María Herrero de Sanfélix, seguint amb María-Dolores Rabal i Vila en el 1981, amb Rosa-Kira Román Pascual l’any 1982 i finalitzant amb Loles Navarro Bover en l’any 1983, totes elles van ostentar el càrrec de Reina de la Fira i Festes per haver estat nomenades Falleres Majors del seu any respectiu. Això sense oblidar que, totes elles, van ser nomenades, a més, l’any següent d’ostentar els càrrecs anteriors, Padrines de la Setmana Santa i Cambreres del Crist Ressucitat.

No oblidem, tampoc, que les Reines de Fira de 1976 i 1978, Concepción Estívalis i María José Boix, respectivament, també van ser Padrines de la Setmana Santa, però en el seu cas, no van ser Falleres Majors de Gandia.

No obstant això, no tot el món sap o recorda que la Fallera Major de Gandia de 1968 i la Reina de la Fira i Festes del mateix any va ser la mateixa persona: Marula Olaso Mascarell; any, per cert, en què va ser nomenada la primera Fallera Major Infantil de Gandia: Ana-Adela Ramírez Boscà.

Tampoc podem oblidar les Reines de la Fira elegides democràticament, junt a les seues Corts d’Honor, des de l’any 1984 fins al 1990: Carme Orengo Granero (1984), Silvia Cerdá Cloquell (1985), Ángela Villarmín Clavier (1986), Rosana Arlandis Tomás (1987), Loles Mejías Sánchez (1988), Yolanda Mateos Morales (1989) i Raquel Puig Alvarado (1990), l’última Reina de la Fira, encara en el càrrec, donat que ningú l’ha descoronada.

Altres mostres de la connexió entre Fira i Falles la trobem en les presentacions falleres que se celebraven durant les festes patronals, tant les de les comissions falleres com les de les Falleres Majors de Gandia; o la celebració del bateig durant la Fira; com també que les falleres participaren en el Coso de Colores que tancava les festes, com ja hem dit. Sense oblidar que hi ha hagut Falleres Majors de Gandia que formaren part de les Corts de les Reines de la Fira: com Ana-Adela Ramírez (FM* de 1977), membre de la cort de 1975; Amparo Moragues Terrades (FM* de 1974), component de la cort de 1973; o la pròpia Loles Navarro Bover (FM* de 1983), que va formar part de la cort de la Reina de la Fira de 1980.

I després de tot aquest relat, que vos pot haver avorrit, a unes persones més i a d’altres menys, tothom es preguntareu: i açò, quina relació té amb les bufonades?

Doncs la bufonada és l’oblit, és no recordar la nostra història, els nostres orígens, d’on venim per saber on anem i no posar en valor tot allò que els nostres avantpassats ens han ofert, gràcies als quals, hui gaudim d’unes festivitats meravelloses a la nostra ciutat. No fem bufonades i estimem la nostra història, la nostra cultura i les nostres festes. (*FM: Fallera Major) Bibliografia: “Llibre del Cinquantenari. Falles de Gandia, 19461996”. Junta Local Fallera de Gandia. “Les Falles de la República a Gandia”. Josep Joan Coll Fornés.

“Historia de las Fallas de Gandia”. José Lloret Tarrasó i Josep Joan Coll Fornés.

Llibres de Fira i Festes de Gandia dels anys esmentats.

Ajuntament de Gandia.

Carlos Monzó ·45·

·46·

COLP DE

SENY Natura, sacseig al cervell, ara que sembla el present una bufonada respirant els segons entre negatius i positius, ara que costa discernir on el dia dona pas als somnis.

Paraules, sacseig al cervell, ara que sembla ens estiguen gastant una broma pesada: obri les portes, tanca’t, no parles, no toques, no abraces, una imatge i comença la lluita per un m’agrada, espera fins a despertar demà quan tot passe.

Es detingué la vida per reviscolar la mentida, i sols mirant el teus ulls infants, passeig vora mar, sacseig al cervell, sent la pau i sembla tindre de nou este mes de març un colp de seny.

Anna Llopis

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022 ·47·

·48·

EL MUSEU FALLER DE GANDIA O LA GRAN BUFONADA GANDIENCA? Compte que al final del magnífic títol d’aquest article hi està el signe interrogatiu, la veritat és que soc totalment incapaç de saber que estarà passant en l’embolic polític, faller, esperpèntic i surrealista que envolta l’edifici en el qual trobem el Museu Faller de la ciutat el dia que es puga llegir aquest text. La Bufonada potser total o únicament una jugada fosca que es quede en això, en un farol que ja està durant massa i està emportant-se per davant el treball d’una dècada.

Vaig a tractar d’aclarir certs conceptes que, interessadament o no, han estat confonent-se des de pràcticament l’inici de la institució.

L’edifici, com tots sabem, es va erigir en un període de bonança econòmica disparada,ara bé, després s’havia de mantindre i omplir de continguts els quals havien de girar al voltant de la creació d’un arxiu en condicions i catalogat de forma continua, la programació d’una escena cultural que juntament amb l’activitat fallera omplira el saló d’actes i finalment, l’elaboració d’un projecte museístic i museogràfic que reconeguera el Museu Faller de Gandia institucionalment.

No sé si hem apreciat una diferència fonamental, aquesta és, en la meua opinió juntament amb la gestió, un dels problemes estructurals.

El Museu Faller NO és l’edifici, el Museu està dins però no supeditat a ell.

El concurs de noms que es va plantejar per a batejar l’obra més ambiciosa de les falles de la ciutat, amb la intenció d’albergar un museu en un proper futur , va aportar una gran quantitat de denominacions com Palau Faller, Casal Faller... qualsevol d’aquestes, per lleges que ens semblen actualment, haguera estat més encertada.

La NO separació dels actes i del organigrama de la Federació de Falles de la part museística i del seu funcionament ha mostrat unes carències al llarg dels anys que estan a punt de fer desaparèixer el museu com una institució reconeguda.

Anem per parts; és evident que es va fer una gran tasca al plantejar i convertir el projecte de l’edifici en realitat, també és veritat que les despeses econòmiques van ser molt elevades i també el seu manteniment però, no és menys cert que l’edifici s’havia convertit en un dels espais culturals amb més trànsit de gent de la ciutat, amb un Museu únic i una eina viable per a la ciutat per la seua polivalència albergant activitats falleres, culturals i institucionals com Hisenda o recentment la vacunació massiva.

Voldria centrar-me en l’espai museístic, en el Centre d’Interpretació de la Festa o CIFES, es a dir en el Museu pròpiament dit que té com a funcions bàsiques el manteniment d’una exposició permanent, l’estudi, la conservació i la difusió de la festa de les falles i tot allò que genera al seu voltant incloent l’arxiu de la Federació de Falles part del qual està patrimonialitzat. ·49·

Voldria centrar-me en l’espai museístic, en el Centre d’Interpretació de la Festa o CIFES, es a dir en el Museu pròpiament dit que té com a funcions bàsiques el manteniment d’una exposició permanent, l’estudi, la conservació i la difusió de la festa de les falles i tot allò que genera al seu voltant incloent l’arxiu de la Federació de Falles part del qual està patrimonialitzat. Doncs bé, aquest Museu que hores d’ara està dins d’aquest edifici però, que podria estar en qualsevol altra ubicació, de fet seria molt desitjable, és un museu reconegut per la Xarxa Valenciana de Museus Fallers, el Ministeri d’Educació Cultura i Esport i l’ICOM (Consell Internacional de Museus) entre d’altres que no vaig a anomenar per no avorrir al lector.

La meua tasca i la de la meua companya Pau Plana (tècnica socio-cultural del Museu), regulada per les lleis 4/1998, 11 de juny del Patrimoni Cultural Valencià i per la ordre del 6 de febrer de 1991 de la Conselleria d’Educació, Cultura i Ciència, és exactament la museística; vetllar per la catalogació, pel contingut, la restauració i conservació, la difusió fent visites guiades, tallers didàctics i qualsevol altra actuació que puga arribar al major número de col·lectius per a donar a conèixer la festa de les falles i totes les seues manifestacions com a festa única, patrimoni dels valencians i també de la humanitat des de 2016.

Després d’aquesta argumentació el primer que ens hem de preguntar és si a la ciutat i a les falles els interessa tindre un Museu reconegut amb tot allò que implica.

El treball que hi ha darrere de la institució és molt més que tindre la porta oberta per a rebre als visitants, per cert, en el moment d’escriure aquest article no està fent-se ni això. En la meua opinió la institució museística, el Museu Faller de Gandia o Centre d’interpretació de la Festa és una eina per a la ciutat de primer ordre com a producte turístic, com exemple de Museu etnològic i etnogràfic únic al món i com a referent en el treball de la democratització museística apropant, en la mesura de les nostres possibilitats, la interpretació de la festa a visitants nacionals, internacionals, estudiants d’Erasmus, col·lectius amb necessitats especials, famílies i escolars de tots els cicles.

El 15 de febrer de 2012 es publica en el DOCV el reconeixement del Museu Faller de Gandia per part de la Generalitat, el nostre Museu va ser el primer reconegut en l’àmbit de la festa de les falles, abans que el de València, amb un discurs que ha estat com a referent per a que també siga l’únic que apareix en el dossier que va redactar la UNESCO per a fer la Festa de les Falles Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Doncs sí, inclús en aquella època la alcaldessa de la ciutat, hui ministra de Ciència i Innovació, es va desfer en elogis; la revista oficial de la UNESCO “World Heritage” va destacar el Museu Faller de la ciutat juntament amb la Cova del Parpalló i el Palau Ducal, símbol de la família Borgia, com a productes identitatris i molt definits amb les quals treballar.

Les visites al Museu, des de que ens van fer càrrec Pau Plana, com a tècnica socio-cultural, i jo amb la tasca de fer tot el projecte museístic i museogràfic, van pujar un 79% fins arribar a una mitja de 10500 visitants els tres anys anteriors a la pandèmia, convertint-se en el segon lloc cultural més visitat de la ciutat per darrere del Palau Ducal.

Aquestes dades són pràcticament miraculoses, el Museu no té cap assignació pressupostària i no es concreta cap projecte des de fa ja més d’un lustre (sense contar els anys covid). La gestió dins de l’orbita de la Junta Local Fallera és inexistent i és algo que puc comprendre, La Junta està per a organitzar la festa i resoldre tots els problemes que envolten a les falles en la seua lògica organitzativa, la gestió d’un Museu institucionalitzat va molt més enllà de les seues funcions i dedicacions, el museu té un àmbit propi d’actuació i unes necessitats que en molts casos son diametralment oposades a les de la JLF.

·50·

Per un altra banda està l’Ajuntament de la ciutat el qual ha de fer viable o no la continuïtat del Museu, com ja he dit l’edifici és un altre tema, ara parlem del Museu.

La no continuïtat en el temps del mateix suposa el deixar de ser Museu reconegut la qual cosa seria molt surrealista, el Museu Faller de Gandia és el referent i ha estat com exemple en la base dels projectes dels nous centres d’interpretació de la festa fallera que s’han creat i han seguit l’estela del nostre com és el cas del de Cullera, Alzira o Xàtiva.

A més, no podem oblidar que al patrimonialitzar tota la seua col·lecció Patrimoni de la Generalitat ha de fer inspecció i decidir que es fa amb les obres catalogades (vestits, ninots i part la hemeroteca de l’arxiu).

Al capdavall la sensació que tinc com a responsable del Museu és difícil d’explicar, la institució està en una espècie de terra de ningú enmig dels problemes de l’edifici, la Federació de Falles, La Junta Local i l’Ajuntament.

Les persones que encara (no sé fins a quan) treballem per a la institució ens hem dedicat en cos i ànima, amb un treball en molts casos menyspreat, fins arribar a ser el lloc preferit pels turistes de Gandia segons la web més important de viatges Trip Advisor, és indubtable el seu valor com a producte turístic formant part de la XEC Xarxa d’Espais Culturals de Gandia.

Va ser el primer museu de la festa reconegut per Generalitat, és un dels fundadors de la Xarxa Valenciana de Museu Fallers, és un referent en la democratització de la festa adaptant les visites i tallers didàctics a qualsevol col·lectiu i va molt més enllà, col·laborant amb la Universitat Politècnica en els treballs de pràctiques del seu alumnat, creant contingut per a treballar en l’aula en les escoles, estudiant les diverses manifestacions de la festa i cercant les fórmules per a fer de l’exposició permanent un lloc el més inclusiu possible.

QUE EL MUSEU ESTIGA EN AQUESTA SITUACIÓ, A PUNT DE CAURE A L’ABISME, JA ÉS UNA GRAN BUFONADA LA QUAL POT ARRIBAR A CONVERTIRSE EN UNA DE LES MÉS GRANS I INCOMPRENSIBLES QUE ES RECORDEN EN LA CIUTAT. AUTÈNTICA IMPOTÈNCIA.

Alberto Bou Director Tècnic del Museu Faller de Gandia ·51·

·52·

“LA RISA ENS ALLIBERA DE LA POR”

Escrivia Umberto Eco, però no sé si és aquesta la raó per la que hui de tot fem memes o que ja ens sembla tot una bufonada un tant macabra. A la risa i l’humor hem de donar-li les gràcies perquè ens ha acompanyat durant el nostre tancament obligatori a casa durant els pitjors moments de la padèmia. Mai oblidarem eixes vacances de pasqua en les que podiem triar entre passar-les a platja patí, costa terrat, porta del bany, “punta cama” o gran sofà. Ni aquells en els que veiem com seria el nostre primer estiu amb la marca del sol de la mascareta. Hem de reconèixer que els memes ens alegren els dies i que són molt com nosaltres, trauen el caràcter espanyol que duem dins. O no ens hem fartat de riure amb els memes del rei emèrit sense tindre ninguna gràcia el tema en sí.

·53·

No sempre ha sigut així de fàcil fer broma, en l’Edat Mitjana no es podia riure ni Déu. Penseu en què hauria pogut passar si hagueren hagut caricatures com les que hem vist de Fernando Simón, per exemple, anunciant que arribàvem al pic més alt de la pandèmia fent nossa d’algun clergue en l’Edat Mitjana. Segurament els autors o autores estarien ara cremats en alguna foguera o decapitats en alguna plaça.

en algunes questions. L’humor fa que el missatge arribe més fàcilment també, i açò no passa desapercebut per a ningú, pot ser esta siga la raó per la que només es coneix una notícia, ja hi podem trobar multitud de burles. Es tracta d’un gènere d’opinió, com deia Eco, “res resulta més revetllador que una caricatura, perquè s’assembla al objecte, però sense ser-ho.”

L’humor no era del gust de l’església, era perillós, fer bromes ens treia la por i per això mateix, desafiar amb aquest llibret faller la seriositat i elegància ja fa preveure que la gent d’esta falla té poca por. A la meua feina, a la televisió, sí que en tenim de por, sembla ser, perquè al menys als informatius no he vist fer broma ni un poquet en els darrers anys.

També és cert que la situació no estava com per riure... però tots recordarem a aquella xiqueta que es va fer viral amb el seu “es mejor eso que morirse” parlant del primer dia de tornada a l’escola amb la mascareta. Ens ho hauríem de repensar un poc, perquè el bon humor ens fa més productius, estar més centrats amb el que estem fent i a més a més, amb un somriure. “Si no fora per estos ratets”, segur que ho haveu dit i/o escoltat alguna que altra vegada després d’una bona risa en grup.

La broma passa a ser una declaració política, ens fa iguals i ens podem riure del veí o del mateix Papa de Roma. Amb la broma podem dir-li a un contrari que no estem d’acord amb el seu discurs, i rebatre’l elegantment o al menys, sense semblar que ens estem oposant (ara em ve al cap algun que altre discurs polític, o la vicepresidenta Oltra i les seues samarretes amb lemes).

De la disfressa no n’hem parlat en este escrit, però és ben clar que també forma part de les bufonades, el riure i l’alliberament personal i de grup.

Però hui em pregunte, què ens fa gràcia, de què ens riem? I pense que de les desgràcies alienes i també de les pròpies. I si no és així, què li pregunten a Eugeni Alemany per què va tindre tant d’èxit el seu particular seguiment de l’estat d’alarma amb els vídeos que feia amb la seua família?A tots ens han acompanyat els seus dies xungos amb els fills i la dona i també els moments de bricolatge a casa, o els comentaris de la sogra. Humor modern, el fet de ficar-nos en la vida dels altres fins a eixe extrem de seguiment al detall i pràcticament en directe.

La burla, la gresca, el riure, ens fa qüestionarnos les coses, ens desperta, ens allibera. Tot i que alguns il·lustrats, com Voltaire, el va considerar una barroeria al segle XVIII, amb els anys, l’humor, el riure i la broma han sigut necessaris per a prosperar, socialitzar i també per sensibilitzar-nos ·54·

COM BÉ DEIA CELIA CRUZ “LA VIDA ES UN CARNAVAL Y LAS PENAS SE VAN CANTANDO”.

Ara, que podem tornar a riure en grup, junts i juntes i al carrer, aprofitem este espai que ens ha obert la Falla, les falles en general, i que sempre ha sigut plataforma de la burla, de la gràcia, de l’enginy i de la broma, per riure’ns de nosaltres mateixos, per obrir les portes a les pròximes comèdies que ens arribaran, o tragicomèdies, tant se val, i fer

xerinola amb la por, amb allò que hem heretat de la societat de la quevenim, les nostres creences, les nostres tradicions. Relativitzem tot el que ens passa i fem un fart de riure. Vos convide a repassar els memes de la pandèmia, de com feiem esport a casa, de com ens relacionàvem entre nosaltres, voreu com hem utilitzat l’humor com a defensa pròpia. Fem-ho de nou, fem-ho sempre!

Anna Blanco Periodista

·55·

L’(DES)EVOLUCIÓ HUMANA. Belen Ureña Peñalba ·56·

Un món que (des)evoluciona a ritme frenètic, on les espatlles conversen més que els polítics.

L’evolució ha esborrat els somriures de complicitat, el retweet és el guanyador darwinià.

On han quedat els pergamins, les cartes d’amor i els peregrins?

Les selfies són els nous manuscrits, i els memes els nous acudits.

Però tranquils, no tot són canvis.

La paella dels diumenges amb els avis.

Se segueix beneint la taula “Espera! No li he fet foto” com a mantra.

Nits d’estiu prenent la fresca, cadira al carrer, xafardeig i espardenya.

Forasters esbalaïts que no entenen que els coets i la pólvora enllumenen.

Sort que les coses bones perduren, que ni els menys festers en falles se censuren.

Que sentir i veure cremar la teua falla és equiparable a un viatge ancestral amb cassalla.

Vestits i joies són carn del rumor, fins a la modista es fica de mal humor.

Enrere queden els més dinosaures controlant als fills i guardant les aigües.

Quantes llàgrimes van anhelar les nostres festes que ens van denudar?

No parpellegeu davant el pirotècnic, valoreu i agraïu aquest somni al·legòric.

Sentiu la flama d’un dènou de març mentre admireu al bomber robant del mar, i quan ja no hi quede llum al cassal, premeu el cronòmetre per tornar a començar.

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022 ·57·

·58·

Feia dues dècades que la guerra civil i els seus horrors havien quedat darrere i el país anava despertant amb una societat ja més centrada en una quotidianitat sols trencada per les festes grans i els diumenges de futbol. Les falles es preparaven amb tot un any de treball i esforç amb els quals els fallers del Barri del Camí Fondo finançaven un monument cada vegada més imponent.

Travessant el Carrer Ronda, on una vegada va estar la muralla, començava el laberint de carrers del centre històric que desembocaven a la plaça del Palau, presidida per l’imponent casalot dels senyors feudals, aleshores l’ajuntament del poble. Justament era on una altra falla que prenia el nom del lloc on s’erigia cada any. Les dues comissions mantenien una insana rivalitat amb arrels profundes en les diferents classes socials i professionals que vivien fora i dins de l’antiga vila cristiana. La Falla Camí Fondo era la dels llauradors, els obrers i, en general, dels proletaris. La Falla Plaça Palau era, en canvi, la dels senyorets, els metges, advocats i propietaris de terres. Uns els deien als altres blauets, mentre que els de la banda contrària els contestaven amb un sonor malnom de pixavins. A l’entrega de premis fallers les emocions més desmesurades s’alternaven entre les dues bandes amb la mirada sempre burlanera de les altres comissions. Bé, per a ser justos, la comissió dels pixavins sempre era vista amb més antipatia, ja que sempre fanfarronejaven de tindre les falles més grans, la banda de música més famosa i els vestits amb millors teles amb l’arrogància del que sap que ja de naixement ha guanyat la partida.

Com en la història dels Capulets i els Montagú, jugaven a fer-se la contra amb bromes no sempre de bon gust. Feia quatre anys els blauets s’havien trobat tapiada de dalt a baix la porta del magatzem on guardaven les peces del monument i van haver de portar pic i pala per a poder-lo portar al seu lloc a temps. La venjança no va tardar a arribar, perquè el dia de la loteria de Nadal blauets emboscats van fer córrer la notícia que la falla rival havia guanyat el premi gros. Sense més confirmació que la veu que corria com una flama, la ràdio local va donar la notícia i el xampany va córrer al local de la comissió del “Palau” entre una que celebrava un premi que mai van guanyar. Els bromistes seien a certa distància gaudint de la decepció que es va escampar entre la gent abans sorollosa i riallera. No cal dir que cada broma es representava en una escena de la falla de l’any següent per a escarni dels rivals. Allò de l’enginy i gràcia tenia el seu millor premi en la capacitat de fotre a l’enemic.

Aquell any Camí Fondo ho va encertar i va guanyar un primer premi amb justícia i consens

general exceptuant als pixavins que declaraven que això era un frau i segur que havien comprat el jurat.

Realment estaven maliciosos i li tenien moltes ganes a la falla presidida per Narcís Romeu. Aquest es deia així pel nom de son avi que, a la seua vegada, havia sigut batejat per un poema que son pare havia utilitzat per a demanar-li la mà a la seua àvia. És clar que els rebesavis estaven exaltats pel significat simbòlic del nom d’un xiquet que havia nascut d’aquella apassionada declaració, però, passades dues generacions, al rebesnét ja no li feia gaire gràcia això de portar nom de flor en un món d’homes de pèl en pit. Narcís era fuster, encara fadrí, d’uns quaranta anys i havia aconseguit acomboiar a tot el barri per a tindre el millor monument de l’any.

Tal vegada no serien tan rics però els agradara o no als senyorets, tenien el primer premi.

No sabent com venjar-se, als fallers del Palau no se’ls va ocórrer una altra que burlar-se del nom del president. En l’emissió radiofònica de la falla de l’any següent de tema “La Botànica” van fer uns versets satírics: ·59·

Capoll de Narcís, Bonic nom de flor.

Bigot de gos, culet oh!, verd, En arribar, notaràs l’olor.

Coentor fallera, si saps que ve posa la ratera!

Si faltava poc, al remat del monument d’aquell any van posar una flor immensa amb una cara que recordava al president dels blauets i moltes escenes criticant als premis de l’any anterior i fent burla del mal gust de la reina de la falla, dels costums dels blauets i moltes coses més.

Com era d’esperar, calia una reacció en consonància davant de tal insolència. Narcís, de temperament racional, va preguntar el primer dia de festes. — Qui té gos?— Aquell any, amb bona lògica, doncs els pixavins havien posat tota la carn a la graella, havien guanyat amb una falla certament monumental.

Mig poble anava rient encara amb les escenes on els pixavins feien burla dels blauets.

Curiosament no es va veure a molts dels fallers més destacats del Camí Fondo aquells dies.

Deien les males llengües que estaven tan deprimits que s’havien amagat als seus caus. ·60·

Uns ulls més observadors i un servei de contraespionatge més eficient, hagueren detectat una activitat frenètica al taller de Narcís. Des de fora sols se sentien els colps, olor de pintura i entrades i eixides de persones, molts d’ells els xiquets del barri. Alguns aprofitaven l’hora de traure el gos a passejar i altres directament portaven paquets embolicats en paper d’estrassa.

Un parell d’ambaixadors acudiren a “Casa Insa” a llogar unes disfresses sense que ningú sabera per què o per a què.

Un agent infiltrat va dir als pixavins que els blauets volien portar un regal com a senyar de pau i concòrdia per a tancar aquella guerra sense sentit. Convençuts d’haver-los pegats una pallissa, Eudald el farmacèutic, el seu president, un home ros d’aspecte de Pare Noel sense barba, va acceptar amb generositat l’ambaixada de pau.

Faltaven encara unes hores per cremar la falla.

Vestits com bandolers del passat, una colla d’uns trenta fallers amb mantes morellanes, bigots pintats amb carbó i portant trabucs, van desfilar portant als muscles una gegantina llonganissa de cinc metres amb un cartell al davant que proclamava que eren bons xics i els portaven un regal per a fer les paus.

Eudald i la seua comissió van obrir cerimoniosament un corredor i amb rialles autosuficients van deixar entrar el monumental embotit que va ser dipositada al costat de la falla guanyadora com a signe d’acatament. La comitiva de bandolers, més seriosos que titots, van tornar cerimoniosament a les seues trinxeres. Aquell any van cremar estranyament prompte la seua falla i van desaparéixer. Semblava que estaven disgustats i derrotats. Emocionats els del Palau van tardar dues hores més del que pertocava en encendre la metxa.

Es van fer de pregar desvanits com estaven amb el seu triomf. Narcís, ja a sa casa, va escoltar els esclats de la falla veïna amb satisfacció, tant com ho van fer els altres companys de la colla de bandolers.

El foc va iniciar tímidament la seua tasca purificadora i la llonganissa, que havia quedat un poc al marge del centre del monument, va tardar a encendre’s. En fer-ho va començar un concert d’esclats que va sorprendre els fallers que ja s’apropaven al foc amb més confiança. Amb un esglai van veure que el regal estava farcit de tota mena d’artefactes pirotècnics que esclataven dalt i baix. El que era curiós és que, a contrallum, es veien fragments d’una matèria tova que volava amb cada explosió i que queia entre els fallers i el públic. Eudald va posar el dit sobre aquella substància pastosa i la va olorar. Aleshores va cridar a tota veu:— Aparteu-vos!

Aparteu-vos que és merda de gos! Els fills de puta ens l’han jugada!—A tota presa van escapar a la carrera empentant-se els uns als altres, ensopegant i caient entre els tolls d’aigua negra. Les falleres ploraven del disgust, mentre les mares intentaven salvar les mantellines, les façanes semblaven estampades de flors marrons de collita canina i els crits es podien sentir més enllà d’on una vegada acabava la muralla.

Així m’ho van contar i així us ho conte a vosaltres. No em pregunteu on va ser perquè els pixavins encara no ens ho han perdonat.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022

Jordi Garcia Polop Professor i dissenyador gràfic

·61·

·62·

NO FEM DE LA NOSTRA IGNORÀNCIA UN ARGUMENT L’ús de bufonades ve de lluny en el temps. La seua pràctica ha estat compartida per diferents pobles i cultures al llarg de la història. L’exemple més conegut és el dels bufons a l’edat mitjana, que eren persones encarregades de fer riure els reis i la cort a través de la sàtira, les pallassades i la burla. Però es té constància que ja hi havia bufons a les antigues corts persa, faraònica egípcia, i entre els grecs i romans a l’època antiga.

De bufons també en tenim en l’actualitat. I d’un temps ençà, les seues xarlotades estan molt presents en el nostre dia a dia. Així com han adquirit un caràcter més nociu per a la societat. Les bufonades de les quals parle, tant si busquen fer riure com si no, són utilitzades amb l’objectiu de deformar la realitat, generar desinformació o simplement desviar l’atenció del que és realment important.

Podem trobar-ne pràcticament a tots els àmbits socials. Especialment preocupants són aquelles que naixen des del populisme o esdevenen en ell, emprades per persones que solen fascinar les seues audiències i les alimenten amb odi i admiració, tot apel·lant a les seues passions, a la ràbia i a la por. Directament o través de bufons, no tenen cap escrúpol en mentir a una audiència cada volta més desinformada, fàcil d’enganyar.

Segur que ens venen al pensament nombrosos exemples, perquè en tenim per a donar i vendre en l’actualitat.

Només per posar-ne alguns: dirigents de països reunits amb tota la parafernàlia i donant

informació falsa sobre armes de destrucció massiva per promoure guerres; persones amb les més altes responsabilitats d’estat qüestionant els resultats d’eleccions democràtiques perquè les han perdudes, llançant teories conspiratòries sense cap evidència que provoquen l’assalt del parlament per part dels seus seguidors; presidents, polítics i influencers negant l’existència d’una pandèmia mundial, a pesar dels centenars de milers de víctimes mortals; o dirigents de partits polítics negant l’existència de la violència masclista, sense tindre en compte el drama que mostren les xifres oficials tan contundents.

Un bon exemple més proper al món de les falles i directament relacionat amb els llibrets de les comissions, que promocionen el valencià com a element clau de la nostra cultura i riquesa patrimonial, són les denúncies realitzades contra les polítiques lingüístiques del Consell de la Generalitat Valenciana, sota l’argument d’estar provocant l’arraconament del castellà. Sovint, els seus denunciants fan escenificacions tremendistes i sobreactuacions alarmistes, però les seues afirmacions contrasten amb la realitat, donat que les dades de diferents fonts oficials ratifiquen una vegada i una altra que l’ús de la nostra llengua està en retrocés en el territori valencià.

Desgraciadament, en un context en què la informació és, per damunt de tot, una mercaderia, per davant de la seua missió fonamental, que és esclarir i enriquir el debat democràtic, aquest tipus de bufonades s’estenen globalment com una taca d’oli. Són amplificades aprofitant els altaveus d’uns massmedia que solen buscar entretindre i provocar a través de l’espectacle, més que informar i incitar ·63·

a la reflexió. També gràcies a Internet i a les xarxes socials, plagades com ho estan de fakenews i missatges de postveritat.

Cal preguntar-se en quin model social triomfen les bufonades. Una societat en què cada vegada ens escoltem menys els uns als altres. On tota informació que contradiga allò que qualsevol de les parts defense, s’ignora per sistema, amb independència que es sostinga amb evidències i dades fiables. Una societat amb uns instruments monstruosos, que disposen d’una capacitat pràcticament il·limitada per poder manipular l’opinió pública des de la política o des del consum.

A hores d’ara del segle XXI, totes les persones estem exposades a aquesta situació. No obstant això, no totes som conscients del perill que comporta per a nosaltres com a individus, per a la democràcia i per a la societat en general. I, encara menys, que tots tenim una responsabilitat davant d’aquest fenomen.

Necessitem generar consciència crítica. Informarse bé requereix esforç i temps per contrastar, per reflexionar. És el preu que s’ha de pagar per ser conscient i poder participar activamenti de manera intel·ligent en la vida democràtica.

S’ha d’esbrinar entre els detalls i allò que veritablement oculten. Per això és fonamental comptar amb dades i informació fiable que ens ajude a desmitificar i a desemmascarar el que oculten les bufonades, les pallassades, les xarlotades o les idioteses a què estem sotmesos diàriament.

En aquest sentit, l’estadística oficial és fonamental per a conéixer la realitat social i econòmica, propiciar una bona acció de govern, i garantir la transparència. A través d’ella s’obté una informació realista, rigorosa i eficient. Promou i possibilita resultats comparables entre si amb els d’altres administracions. És una eina bàsica en la presa de decisions i en el disseny de les polítiques públiques, i també per a les empreses i ciutadans. En una democràcia, la ciutadania té el dret a saber com i ·64·

perquè es prenen les decisions que afecten el seu dia a dia.

Però disposar d’informació de qualitat, transparent i accessible no és suficient, tot això s’ha d’acompanyar d’actituds més tolerants davant les discussions i els debats. S’han de valorar les converses que paguen la pena, tenint presents els sentiments, per descomptat, però també basades en la raó, en dades i en les evidències empíriques.

Converses en les que cap de les persones participants se senten humiliades. Obertes, que permeten la possibilitat d’haver-se equivocat. I cooperatives, sense guanyadores ni perdedores, on tothom acaba amb major coneixement i saviesa.

Ara que la Generalitat Valenciana ha declarat 2022 com a ‘Any Joan Fuster’, en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor valencià, bé faríem posant en pràctica consells del gran llegat de l’intel·lectual de Sueca, amb frases com: “No faces de la teua ignorància un argument”, “reivindica el teu dret a canviar d’opinió…”, “entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria”.

David González Martínez Sociòleg i Director de l’Institut Valencià d’Estadística

·65·

·66·

RESSACA

Raül Navarro

Potser et refredes, no et pariren per arriscar.

I si no et mata la pneumònia, ho farà la ronya; tones i tones de vergonya hormonada.

Hipocresia intensiva...

Quantes vegades t’ha desvetllat el mateix malson: eixir despullat al carrer!

Plaer i angoixa. Orgasme.

Així que, controlats els nervis del debut, camines decididament cap al vèrtex de les mirades.

Un jurat popular examina curosament el desafiament: “!Ya le llamaremos!”

Superades les comparatives, fas previsió toràcica; llances un gargall dens i rotund, la tinta de les entranyes.

Desfàs els cabdells dels mots enredrant-los d’una lírica nova a veritats verges.

El mecanisme alliberador del llenguatge.

Clous l’epitafi amb un crit esgarrador al buit: “Us estime!” seguit d’abraçades fugides. .

Ja abaixen el carrer dos agents de la llei disposats a barrar-te el pas: Un Rambo vocacional en pràctiques i, a 25 metres, un panxut sense alè (l’únic disponible).

Denúncia per escàndol públic, amb l’agravant de la ressaca.

·67·

·68·

Vaja per davant que sóc una persona oberta i tolerant com la que més i, per descomptat, no estic en contra de quasi ningú. Però hi ha una cosa que, últimament, m’ocupa i em preocupa més de lo normal.

Jo sempre he sigut de lletres i si hi ha alguna cosa que no soporte es sentir als nostres polítics i el seu mal anomenat llenguatge inclusiu. No hi ha horterada més gran que sentir al ministre de torn dient “periodista i periodisto”, “artista i artisto”, i així un sense fi de paraules doblegades al masculí i femení.

Però per si això no fora prou, apareix la ministra morada i va més enllà. En els seus discursets, i per a ser més inclusiva que ningú, parla de “todos, todas i todes”, “niños, niñas i niñes”, “hijos, hijas i hijes”, argumentant que posant la “e” el nostre llenguatge és inclusiu i no deixa a ningú sense representació.

Miren vostés, politicutxos del tres al quart, no hi ha llenguatge més inclusiu que el valencià. Nosaltres ja fa segles que diem artiste, periodiste, ministre, socialiste, comuniste,… i no anem traient pit per ser més inclusius que els demés. No hi ha terreta més inclusiva que la nostra, on dius “yeee” amb tres “e”, i tot lo món es dona per aludit, sense exclusions.

Diré més, segons la RAE, que els polítics tant volen cuidar, el contrari de inclusiu és exclusiu. Sí, exclusiu com els seus jornals, exclusiu com els seus xalets, exclusiu com els seus cotxes oficials. Pareix una broma de mal gust que aquells que tant parlen de inclusió, siguen els màxims exponents del significat de just el contrari. Però ja es sabut que els polítics ni diuen el que fan, ni fan el que diuen.

Sempre ens quedarà el orgull de ser valencians, i contra això no hi ha llenguatge ni polític que ens faça canviar.

Antonio Marco Lledo

·69·

·70·

CONVIVINT AMB EL COMBOI Des del “hulio” del futbolista verdiblanc Joaquim, fins “la almendra atascada justo antes de empezar a hablar” del l’epidemiòleg Fernando Simon, si més no, els més grans, recordareu el “muchas tardes y buenas gracias” del nostre expresident Mariano Rajoy. I abans que algú no pense en preguntar-me “¿por qué no te callas?” del tan famós rei emèrit Juan Carlos, comencem.

Sembla que vivim en un entorn bufó, on qualsevol errada és interpretada còmicament. En aquest sentit, cal fer ressò a les famoses “fakes news”, les tan nomenades ara com les notícies falses, però és més divertit dirho en anglès i veure la cara desconcertada de les nostres mares, pares, avis i àvies. Segons els estudis dels qui estudien, aquestes notícies es propaguen sis vegades més ràpid que les vertaderes notícies, i el que no conclouen eixos “estudiadors”, és que el fonament d’això o la causalitat, és que tots portem a dins un poc de “poble”. És cert, ens agrada ser els primers a contar les coses. Som curiosos, cotilles no, curiosos. Sentim morb per saber la vida privada de la veïna que últimament es veu molt amb una xica de la falla, i el veí del quart, podria deixar una nota a l’ascensor per assabentar-nos de com li va amb la custòdia compartida. Així, una no pot dormir a la nit, i això que encara no han començat amb la música del casal faller de baix.

Pel que fa a les veritats o mentides, la meua mare sempre em diu que una cosa no existeix fins que no es compta a alguna persona, ara bé, fins a quin punt existeix? Si diem moltes vegades que els helicòpters fumiguen substàncies antioxidants per eliminar el Corona Virus, es converteix en cert?. Aleshores, ja mai podré estendre a la terrassa, a més a més, deixaré les meues sabates al replà de casa, ja que no està el preu de la llum com per a haver de netejar les catifes a totes hores. Dec confessar que soc molt fan de les persones que netejaven en lleixiu la compra, com si ens anàrem a menjar el pot de vidre de llegums. El o la fabricant de paper higiènic junt amb Joan Roig, president de Mercadona, es van fregar les mans durant la pandèmia, però els del lleixiu tampoc es van quedar amb les mans a les butxaques.

No som un ramat de cabres amb pastor, som un ramat de cabres però sense pastor. Bevem aigua contínuament perquè algun “sabiondo” va dir que això de dos litres al dia és més que saludable i a més, evita agafar malalties. Al meu poble, saludable sols és la dona de l’estanc que somriu fins a l’alcalde del partit al qual no vota. Això si, quan arriba març, fem punt i a part. A la setmana fallera sembla prohibit menjar res que siga de color verd. Per favor, un minut de silenci per tots els bròcolis, cols i encisams que es fan malbé durant els nostres dies favorits de l’any. El tema de l’aigua ja el deixem per al 20 de març. Sempre que al ramat no se’ns informe que ara la nostra festivitat es passa a setembre o octubre, aleshores, no sabrem, si el tio de la porra s’ha apuntat a la falla o és algú preparat per a la cavalcada del ninot.

No podria continuar aquest article sense fer referència als famosos “memes”, que per situar als que desconeixen aquest concepte, un “meme” fa referència a un text, imatge, vídeo o un altre element, que es difon ràpidament per internet, i que sovint es modifica amb finalitats humorístiques.

·71·

Bé, aquesta és la descripció formal, que de tan formal, no sembla ni còmica, però som valencians, ens agrada la festa, riure i viure. Fem broma de qualsevol situació i encara que sabem que el volcà en erupció no és a Palma de Gandia, difonem que la lava està començant a arribar a Ador. Ara riem tots, excepte la nostra amiga Greta Thunberg, reina de molts “memes” i que amb tan sols díhuit anys, va prendre el paper d’ambaixadora dels joves contra el canvi climàtic, es va convertir en la imatge del moviment “Fridays For Future” (Divendres pel Futur) i de les vagues escolars que de seguida es van desenvolupar per tot el món, a més de comunicar que ella només viatjava amb tren i autobús per evitar la contaminació. A Espanya, el concepte de divendres pel futur el situem al casal faller, amb un bon vi tint que la pandèmia ens hi ha permet maurar, si més no, de segur que queda alguna cervesa amb llima per als més “queferosos” que ens fan saber que “estan desentrenats”. El tema de les vagues escolars ja el deixem per a un altre dia que hui estem de vaga.

I aprofite per a recordar a tots els mallorquins i canaris, fins que no inventen el tren o autobús que circule per l’aigua, mai seran visitats per l’ambaixadora dels joves.

Comptat i debatut, en poques paraules podríem resumir aquesta vida idíl·lica i paradoxa que vivim, com especialment meravellosa i fantàstica, per què no?, tenim bon clima, bona gastronomia, les millors festes i la millor companyia. Som capaços de dir amb una mirada que el diumenge es cuina paella amb carxofes i de postres un pastís de formatge, tot això, sense parlar, i és que els valencians estem fets d’una altra pasta diferent. Deixa pasta que tots vam intentar cuinar al confinament, sense llevat, amb excessiva aigua, el triple de farina i menys esponjosa que les rajoles utilitzades a la bombolla immobiliària del 2008. No obstant això, ens quedem amb la il·lusió, l’alegria i el comboi que ens caracteritza als d’ací, als aproximadament 74.000 habitants de Gandia, que lluitem cada dia per què les festes del nostre poble siguen millor cada any.

Especialment, als que promulguem més que el nostre papa Francisco des del palau papal del Vaticà, que al casal faller es respira un ambient que no es pot comprar amb diners, que l’olor de pólvora no surt de cap supermercat i que si el sol tremola i els nostres oïts no suporten la pressió d’una espectacular mascletada, resulta excel·lent.

Per concloure, desitge que sigueu molt feliç a les vostres vides, en parella, assoles, de tres en tres o en grups infinits. Compartiu molts cacaus i “samorreta” amb els vostres amics i familiars, feu poquetes dietes però comenceu-ne de moltes. Enterreu la vergonya, conegueu a gent nova i feu-la de casa, intercanvieu acudits roïns i gaudiu de la festa més extraordinària que tenim, la vida.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022 ·72·

ENS AGRADA SER ELS PRIMERS A CONTAR LES COSES. SOM CURIOSOS, COTILLES NO, CURIOSOS.

Paula Bernabeu Sanz

·73·

·74·

Quan el més comboiador de la falla Vilanova em va comentar que enguany la temàtica del llibret seria “Bufonades”, el primer que em vingué al cap va ser al gran Xavi Castillo fent de capità moro d’alt d’una carrossa amb horror vacui, al ritme de la marxa mora “Chimo” i amb tot un boato ple d’elefants, dromedaris, un grup de dos-centes ballarines, la banda del poble al complet, i ell cridant: “iieeeeee!!!!!

Això ho pague jo!!!!”

Cert és que si anem al diccionari ens diu que bufonada és un fet ridícul o graciós però sense trellat.

O també un fet propi de bufons que són les persones que antigament es dedicaven a divertir als nobles i reis fent bromes o gracietes. Se’ls diu així pel gest còmic característic d’unflar-se les galtes i expulsar l’aire fent un soroll estrepitós.

Però jo em decantaré més per l’opció d’utilitzar la paraula bufó com a adjectiu i en aquest cas ens referiríem a algú com jactanciós o ostentós. Així que en aquest sentit una bufonada seria més bé un acte d’ostentació i d’ací el nostre capità moro.

A la vida real els ens podem trobar per totes bandes i a l’ecosistema faller per suposat. No és difícil sentir-los bufonades com “Enguany he ficat i pico mil eurets per a la meua falla i va a ser com la de Convento Jerusalem, El Pilar i Exposició juntes”

o “Has vist el tratge de la meua filla? És un espolí exclusiu”, o pot ser “Les manteletes? Ah són obres d’artesania, estan fetes de fil d’or, 5 quilos pesen segur”.

Però on em sembla que últimament més apareixen és a la selva de les xarxes socials. Uf! Ací si que hi ha per a escriure un llibre mínim. De fet, pense que ací tots pequem de bufons i no només per dir tonteries, que també, si no per intentar mostrar el que en molts casos no som o no tenim.

A les xarxes socials hi ha una gran ostentació de felicitat, sembla que tots som molts feliços, la nostra vida és perfecta i ens va molt bé, menuda bufonada.

També mostrem toooot el que viatgem, qui hi ha gent que possiblement no haja entrat a casa l’últim any, menuda bufonada.

I que em digueu del menjar? Vinga fotos de plats de disseny, de paelles i d’arrossos amb coses, que sembla que estan tots el dies a restaurants 3 estreles o tenen al Daviz Muñoz a casa cuinant-los, menuda bufonada.

I es que, com diu el títol d’aquest escrit “De bufons hi ha per tots els racons”, si mireu al vostre voltant en trobareu algun ràpidament i si no ho feu és perquè pot ser sigau vosaltres, o el vostre cunyat va.

Jorge Diaz ·75·

·76·

LA SEUA

BURLA

J. Santatecla

Tota vida s’inclina cap a la terra, troba un nom, potser una veu al voltant del cant que separa la pell de la infància, que assisteix i anuncia la mateixa intempèrie, la mateixa inèrcia amb la que cada nit el món existeix.

I en la terra no n’hi ha ningú que contemple la costum i somriga, no n’hi ha victòria, ni folgança, mar o arbres que simulen respir, perquè els cossos es visten diàriament a partir de les seues petjades, neguen un espai a la soledat, tot el que travessa una sement.

Eixa és la seua burla, no basta ocultar-la.

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022 ·77·

·78·

IN FALLES WE TRUST

Dimarts 10 de març del 2020, Ximo Puig com a Molt Honorable President del poble valencià compareix per anunciar al món sencer que les Falles no es podran realitzar en les dates previstes degut al coronavirus. A partir d’este precís instant comencen a botar totes les alarmes pandèmiques, el que era un inofensiu refredat que venia de la Xina es converteix en una pandèmia mundial amb la suficient perillositat per a frenar tota una festa internacional com les Falles. Pocs dies després es decreta l’estat d’alarma, comença el confinament domiciliari i el món es posa potes per amunt.

Els mitjans de comunicació deixen de parlar de la recessió de l’economia mundial per parlar de la pandèmia i la crisi que provocarà. S’entra en la dualitat entre salut i economia, beneficis i drets laborals, la borsa o la vida. Al mateix temps, les grans farmacèutiques sempre al servei de les persones, de forma altruista especulen amb les vacunes, dates d’entrega, preus, quantitat i la pandèmia comença a cotitzar en totes les borses del món, des de Wall Street fins a Tòkio, passant per Madrid o Xangai. Els grans capitals dicten les mesures que ens portaran a eixir de la pandèmia sense que l’economia mundial implosione.

La població planetària està en estat de shock des de l’anunci del MHP Ximo Puig, les no-falles i la pandèmia fan tremolar el món. Donald Trump com a líder suprem del món lliure inicia una creuada «terraplanista» per combatre el virus

amb lleixiu, testosterona i infinitats de twitts.

Creuada que aconsegueix molts adeptes al seu servei en diferents països, entre ells Bolsonaro o Miguel Bosé. Hiperventilats que arribem a assaltar el Capitoli, es creen grups negacionistes, anti-vacunes, anti-mascaretes, anti-gels, destinats a revertir l’ordre mundial i desmuntar la dictadura de la ciència.

Després de dos anys de lluita incansable entre les forces de la ciència i els terraplanistes, s’aconsegueix frenar el virus gràcies a una científica valenciana que descobreix el remei definitiu per combatre el COVID19 en totes les seues varietats. El descobriment valencià reactiva les falles del 2022 i la societat valenciana pot gaudir en plenitud la seua festa més internacional. Els poders dels terraplanistes i conspiracionistes queden relegats a l’obscuritat esperant el moment per tornar a intentar conquistar el planeta al servei del cunyadisme mundial.

Semblava que havíem passat el malson faller amb la pandèmia, havíem oblidat la lluita entre forces antagòniques, però a poques setmanes de les Falles 2023 i a pocs mesos de les eleccions, el MHP Ximo Puig torna a convocar a la premsa mundial per fer un nou anunci: «Les Falles 2023 no es poden realitzar degut a la falta de matèries primeres i a l’escalfament global». Anunci que torna a sacsejar el món i ser el preludi d’una nova era, d’una nova lluita entre ciència i barbàrie. ·79·

Ximo Puig a portes de la reelecció entra en una contradicció entre l’addicció del poder o la urgència planetària però finalment decideix comunicar la suspensió assessorat per un comitè de persones expertes encapçalat per Xavi Ródenas i per la pressió d’activistes mediambientals com Greta Thumberg i Vanessa Nakate, i associacions en defensa del territori com per l’Horta de la Safor. El comitè d’experts i el moviment ecologista continuen treballant en la recerca de possibles solucions sostenibles per a les Falles i el planeta.

Rita, l’alcaldessa perpetua, ja va predir l’emergència climàtica en la crida de les falles de València de fa uns anys. Com una pitonissa fallera va visionar el canvi climàtic amb el «caloret de l’hivern». En canvi, molts seguidors seus s’uneixen a sectors terraplanistes i capitalistes per desvirtuar l’emergència planetària amb l’objectiu de seguir espoliant els recursos naturals i devastant la Terra. Els terraplanistes amb la seua doctrina conspiracionista neguen qualsevol evidència del canvi climàtic i la limitació de recursos naturals, la seua teoria és que tot està orquestrat per feministes, marxistes i independentistes que volen destruir Espanya.

La ignorància dels terraplanistes és amplificada pels mitjans de comunicació a cop de fake-news i utilitzada pels grans capitals per seguir pregonant el seu creixement infinit en un món finit. La suspensió de les falles torna a detonar la confrontació de dues forces antagòniques, dues forces que no s’enfrontàvem des de l’última suspensió de les falles el 2020.

Els negacionistes del canvi climàtic organitzen protestes, jornades de consum energètic desorbitat i marxes contaminants amb caravanes de cotxes per tot el País Valencià. Els lobbys del petroli patrocinen totes les protestes negacionistes com a mesura per ampliar els seus beneficis i enfortir el relat en contra la transició energètica. Les mobilitzacions obrin els noticiaris dels mass media, on presentadors com Fede Jiménez Milsantos generen opinió pública negant l’energia climàtica i la manca de recursos. Els terraplanistes ocupen les tertúlies de programes sensacionalistes en hora punta, com «No me Salves» o «el Gato sin Agua», per contradir les investigacions científiques. Els grans capitals troben noves i més agressives formes de fracturar la terra en busca de recursos energètics, Florentino Ortega construeix la plataforma Esquirol en la platja de l’Auir. Els monarques espanyols, pare i fill, promocionen un viatge espacial per anar a conquerir noves colònies galàctiques per explotar.

Totes les accions de l’entramat comporten un empitjorament del planeta i agreugen els factors mediambientals que impossibiliten celebrar les falles, redueixen els recursos materials i incrementen la temperatura del planeta.

Per altra banda, s’uneix una comissió fallera ·80·

al comitè d’experts ecologistes per buscar solucions i aconseguir unes falles sostenibles que milloren la situació d’emergència climàtica. Analitzen infinitats de materials reciclats i reutilitzats, miren alternatives no contaminants a la crema dels monuments fallers i prioritzen per reduir el consum de productes no essencials per poder realitzar les festes valencianes respectant l’ecosistema.

Reflexionen sobre la necessitat, el consum i la producció de cada element que intervé en les Falles, en cada acte i en cada casal on es gaudeix de la festa. S’investiga per crear unes falles eco-socials i inclusives que ajuden a protegir el planeta, reduir les desigualtats i siguen exemple per a revertir el marc mental capitalista després de tantes dècades de neoliberalisme.

A poques setmanes de les falles 2023 s’enfronten dos models antagònics d’entendre les falles, la vida i el planeta. Les forces ecofalleres s’enfronten a l’obscurantisme del «capitalcunyadisme» en una batalla planetària vital per a la subsistència de les falles i de la Terra.

Qui guanyarà?

QUI GUANYARÀ?

Juanjo Giner ·81·

·82·

L’ELECCIÓ 2023 elecció [eleksió] 1. m. i f.

1. Acció o efecte d’elegir. Una elecció difícil.

2. POLÍT. Procediment de designació de representants polítics o sindicals per mitjà de votació. Eleccions generals, legislatives.

Escollir la Fallera Major ha estat sempre un tema polèmic i una mica fosc. No hi ha manera humana ni divina d’evitar comentaris i suspicàcies: que si és pels diners, que si per influències o per tornar un favor, perquè son pare és pititín o sa mare patatan...

Tots el anys igual.

Ara bé, polèmiques a banda, el que sembla evident és que el mètode tradicional (si és que tal mètode existeix) té un tufet obscur, elitista i antidemocràtic. Front aquesta trista i rància realitat, la Junta Central Fallera va decidir enguany donar un pas endavant i adaptar-se als nous temps apostant per un mètode modern, objectiu, democràtic i popular. Ni més ni menys que un algoritme capaç de mesurar la popularitat de cada candidata a les xarxes socials.

Al principi ningú va entendre res i es va estendre la impressió que estàvem front a l’enèsim intent de dissimular la tradicional elecció a dit. Davant la incomprensió, suspicàcies i queixes del món faller, el president de la Junta va intentar aclarir que un algoritme és una forma pedant d’anomenar una suma. A cada candidata se li comptarien els seguidors que aconseguira reunir a tres xarxes socials: Facebook, Instagram i Tiktok.

Una vegada aclarida la matemàtica, el mètode va estar rebut amb l’habitual divisió d’opinions. Les primeres jornades van ser poques les candidates que van manifestar la voluntat de participar. La raó resultava ser la de sempre: ser fallera major és una tasca no apta per a totes les butxaques. Ara bé, tot va canviar quan la notícia es va escampar, va aparèixer a molts mitjans de comunicació i moltes marques van anunciar que patrocinarien la guanyadora. Al cap i a la fi, la possibilitat de tindre una influencer com a Fallera Major, suposava una oportunitat i una inversió publicitària immillorable.

Açò va ser un gran canvi, perquè, de sobte, totes les adolescents, joves i dones, independentment del seu origen o poder adquisitiu, van adonar-se que podien convertir-se en la propera Fallera Major de València, és més, en la Fallera Major més “popu” de la història. Ja no calien padrins, ni diners ni contactes, només followers.

·83·

A València, en canvi, tots semblaven eufòrics, però el primer problema no va tardar a aparèixer. Una aspirant va pujar el Miquelet vestida de fallera, amb una xaranga i quatre amics incondicionals, disposada a fer un directe. L’ocurrència de poc no acabà en tragèdia quan l’aspirant, va perdre l’equilibri mentre rematava un numeret digne del Cirque du Soleil amb música desafinada de Paquito el Chocolatero i coreografia patrocinada per Anís el Mono. L’aspirant va quedar penjada boca avall a cinquanta metres d’altura, bramant com una esperitada i amb la falda i les enagües ocultant-li la cara i mostrant, al Centre de València, altres parts de la seua generosa anatomia. Afortunadament, un dels de la xaranga va poder aguantar-la, mentre els amics gravaven, feien fotos i es reien.

Com no podia ser d’altra manera, la fallera trapezista va liderar la cursa de manera destacada durant un parell de setmanes. Èxit que va mostrar el camí a seguir a una caterva d’imitadores descerebrades. La Junta Central Fallera va haver d’intervindre davant la protesta de traumatòlegs, bombers i altres guardians de l’ordre i el trellat, i va prohibir terminantment els vídeos i els selfis en llocs perillosos.

El trellat semblava haver tornat a la competició, o això pensaven, perquè el 3 de juliol una mare va acudir a la comissaria de Gandia a presentar una denúncia contra Paquita Tormo, també coneguda com la Fallera Xoni, que en aquell mateix moment anava destacada en el recompte de seguidors gràcies a una campanya que alguns qualificaven “d’agressiva i impactant” i altres de “xunga, barroera i de mal gust”. Mentre les xarxes debatien, algunes falleres ploraven i moltes altres es despixorraven, la Policia Nacional estudiava si processar per cyberbullying a la Fallera Xoni arran d’uns vídeos descrivint i imitant les seues principals rivals.

Davant la gravetat dels fets i per evitar que la cosa se n’anara de mare, la JCF va decidir expulsar la Fallera Xoni de la competició. L’afectada va amenaçar amb una querella per danys i perjudicis i va fitxar com a tertuliana per un canal de televisió nacional. Mentrestant, els més fidels seguidors es declaraven en peu de guerra, omplint la xarxa de hashtags de l’estil: “La JCF sembla la Gestapo”, “la JCF censura” o “al final li llevaran tota la gràcia”.

La competició amenaçava amb col·lapsar platós, jutjats i hospitals, però l’objectiu de trobar una fallera major finalitzaria en poques setmanes i la cosa no estava gens clara. Tres de les candidates havien repuntat l’últim mes gràcies a molta presència mediàtica i amb un munt de “col·laboracions” nacionals i Internacionals.

Cantants, youtubers, esportistes, actrius... qualsevol influencer servia per ajudar “desinteressadament” a la candidatura.

Finalment, el 13 d’octubre, des del famós saló de Cristall de l’Ajuntament de València, l’Alcalde va fer la popular i esperada telefonada. La nova Fallera Major era la senyoreta Maria Victoria Eugenia González de Tamarit y Fuentes, filla d’un famós empresari i, curiosament, filla i neta d’anteriors falleres majors.

L’afortunada va declarar sentir-se emocionada i molt orgullosa de representar durant tot un any a València i a les Falles. Sa mare, després de convidar als periodistes, autoritats i curiosos a un copiós i elegant berenarsopar, no va poder contindre les llàgrimes.

Els periodistes, les autoritats civils, religioses i militars i el públic en general, felicitaren insistentment l’afortunada família. L’únic moment d’una certa tensió, es va produir quan un jove i inexpert periodista va fer referència al milió tres-cents mil followers apareguts l’última setmana. Alguns remors perversos, els qualificaven de bots i situaven el seu origen en alguna llunyana regió del sud-est asiàtic. Un periodista local, que feia les tasques de portaveu familiar, va afanyar-se a qualificar tot això com xerrameques malintencionades i sense cap fonament, que només tracten de perjudicar a la senyoreta en particular i a les falles en general. ·84·

—Els amargats de sempre. — Va rematar Don Tancredo, pare orgullós de la criatura.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022

Lluís Miret Pastor ·85·

·86·

L’Estat espanyol està a l’avantguarda dels drets LGTB i de la integració de la diversitat sexual en el món, un país amb un escenari capdavanter on, malauradament, existeix una gran paradoxa: Els atacs homòfobs cap al col·lectiu LGTB no paren de créixer any darrere any, l’últim, aquest cap de setmana a València, on els artistes fallers Vicente García i José Luís Sanchis van ser agredits física i verbalment per la seua condició sexual.

La contradicció d’aquest fenomen la podem trobar en la justa conquesta del col·lectiu LGTB d’un espai que l’era negat amb una major representació en la vida pública i institucional, per la contra, la resposta del col·lectiu més tradicional, que reacciona d’aquesta manera perquè ara veu legitimat el seu discurs d’odi en l’extrema dreta que no està disposada a perdre la batalla política, social, cultural i de gènere. Bàsicament, està repetint-se el mateix fenomen que fa uns anys va passar amb el moviment feminista, mai hi ha hagut un moviment feminista tan present en les institucions i en la vida pública, mai, i això molesta, i molt, als sectors tradicionalistes que estan disposats a canviar-ho tot, una vegada més, perquè res canvie.

Podríem incloure dins dels sectors tradicionalistes grans institucions com, per exemple, la Monarquia, l’Església i les Falles, però a diferència dels dos primers que la tendència és a desaparèi xer per la desafecció que generen a les noves generacions al no saber entendre el món, fent la contra tenim al món faller, que si ho ha fet, entendre el nou model de societat, més justa, diversa i igualitària, almenys, des de la base, representada en les seues comissions falleres.

Aquests últims anys el món faller ha iniciat una revolució, i al contrari que els colps d’estat, les revolucions les fa el poble, pel poble i per al poble, en aquest cas, representat amb la fallera i el faller de base. Una revolució que ve propiciada per una necessitat de canvi i la consecució d’uns drets fonamentals i universals: El dret de totes les persones a estimar a qui vulguen lliurement, sense cap imposició humana o els dogmes divins. I així, d’aquesta manera, les comissions falleres s’estan adaptant als nous temps en matèria d’igualtat.

Enguany hi ha hagut falles que han nomenat com a màxim representant de la seua comissió a un home, com a alternativa a la tradicional figura de Fallera Major. Tenim un dels casos més recents, el de Vicente Llàcer, de 24 anys, nomenat el passat 30 de juliol.

·87·

Faller Major de la seua comissió de Barri d’Onda de Borriana, convertint-se així en el primer Faller Major de la història del municipi castellonenc, el qual compta amb 19 falles i una àmplia tradició fallera. Però la cosa no queda ahí, eixa mateixa falla també ha nomenat Faller Major Infantil a un xic, en aquest cas a Marc Pescador, d’11 anys, convertintse, tots dos, en la primera parella de fallers majors de la història de les Falles.

Hi ha més falles que s’han sumat a aquesta iniciativa com, per exemple, la Falla La Marina del Port de Sagunt, que va nomenar Faller Major a Víctor Belinchón el passat 18 de setembre i la Falla Plaça de la Regió de Catarroja, que va nomenar Faller Major a Erik Lozano per a l’exercici faller de l’any 2023. Cap d’aquestes comissions té el suport legal dels orga nismes oficials, cap, perquè la figura de Faller Major i Faller Major Infantil no té cabuda en l’Estatut de la Junta Central Fallera (JCF), màxim organisme del món faller a València, que, per altra banda, no es reforma des de l’any 2002, és a dir, fa vint anys. Llàcer admet que, per l’obstacle del reglament, no sap què passarà, “què podrà fer i què no podrà fer”.

Per descomptat sap que dins de la Falla, a escala interna, ho farà tot, perquè compta amb el suport de la comissió, però en l’àmbit d’organismes oficials falta que es pronuncien les corporacions falleres, perquè encara ningú ha dit res. Aquesta fita no és la primera, tenim el precedent de Guillermo de la Mar, de la Falla Blanquerías, precursor a València l’any 2018, encara que, aquella vegada, només va ser un càrrec simbòlic perquè no es van reformar els estatuts de la Falla, com si ha sigut el cas en la Falla de Barri d’Onda.

Les Falles, sempre des de les bases, han fet la contra als poders establerts mitjançant la sàtira, la critica i l’humor, possiblement eixe siga l’èxit de la major festa cultural del poble valencià. I bona cosa saben les falleres, de fer la contra. La JCF, l’organisme que regula i coordina la festa de les falles a la ciutat de València, a més de Burjassot, Mislata, Xirivella i Quart de Poblet, està formada per ·88·

382 comissions i, cada una d’elles, representada en la JCF pel seu president/a. L’any 2019, aquesta assemblea tenia vora mig centenar de dones presidentes. L’any 2020 en tenia 68. Però és que el cens de l’exercici de l’any 2021 ja s’apropa al centenar de dones presidentes. La paritat, en el món faller, cada vegada és més real, i aquella antiga dita que ‘en la Falla la dona reina però no governa’ ja és cosa, només, d’institucions arcaiques que tendeixen a desaparèixer.

En Gandia, l’assemblea de la Federació de Falles, integrada per 23 comissions, té total inde pendència de la JCF, encara que sempre té l’ullet ficat a València i no és capaç de xafar fort en matèria d’igualtat per por a l’esvaró. Però fent la contra, en la ciutat, tenim un grapat de falles: Quan encara no existien les xarxes socials, ni el Facebook, ni els mòbils amb càmera digital..., la Falla República Argentina, l’any 96, va nomenar a Lourdes Lledó primera presidenta d’una Falla a Gandia. Lledó va ser la que va obrir el camí a tantes altres presidentes.

Però aquesta Falla no es queda ací, no, la República Argentina, l’any 2019, va tindre com a presidenta de la comissió i com a reina de la Falla a Mari Carmen Vidal Añón, de 30 anys, en el cinquanta aniversari de la fundació de la Falla. Una dona ocupant els dos càrrecs més importants d’una Falla.

Una altra fita a Gandia importantíssima va ocórrer l’any 2018, quan la Comissió de la Falla Crist Rei va donar visibilitat a la Sanguinelli, el personatge que interpreta Josep S. La Sanguinelli, una fallera pixavina, va desfilar colze a colze amb els fallers/es de Crist Rei en la tradicional Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desemparats.

Era la primera vegada en la història de les Falles que una persona desfilava amb una indumentària tradicionalment assignada a l’imaginari d’un sexe diferent del biològic, en aquest cas el femení, trencant així, des del respecte i la tolerància, una nova barrera cap a la igualtat i la inclusió de totes les persones amb independència de la seua identitat de gènere.

La Sanguinelli va veure així complit el seu somni de vestir-se de fallera i desfilar pels carrers de la seua ciutat, perquè des del respecte a les tradicions, cap persona deuria quedar exclosa per la seua identitat de gènere.

Les Falles són una festa conservadora i moltíssima gent pensa que les tradicions no s’han de canviar. Doncs bé, a totes aquestes persones les diria, amb tot el meu respecte, que s’equivoquen. Hi ha coses que sí que s’han de canviar, hem d’avançar en molts aspectes com ha societat en matèria d’igualtat i crec que la millor manera de fer-ho és mitjançant la tradició i la cultura. No passa absolutament res, fer la contra, per una causa justa, amb respecte i estima a la festa. No se m’ocorre millor expressió cultural i amb més visibilitat que les Falles, unes festes en les quals tothom té cabuda. En cap moment es pretén substituir la figura de la Fallera Major per la de Faller Major o la de President per Presidenta, es tracta del fet que les persones tinguen l’oportunitat de representar a la seua comissió de manera igualitària i, perquè açò passe, cal reformar els estatuts de cada Junta i cada Federació per a construir, junts, des de la calor de la flama, una societat més justa.

Real de Gandia, 19 de novembre de 2021.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022

José Figueres

·89·

José Manuel Prieto Part Alcalde de Gandia

·90·

En el lament de la ciutat dormida està la tornada de les hores, un engany cíclic sota el mirall de la trampa.

Una bufonada, altrament: una broma evocada en l’eco dels carrers buidats; una escletxa permanent d’engany com les trampes de les cartes al solitari, més sol que mai, en l’enyor dels carrers buits que hui provoca este enfit de poques veus alterant la cadència acostumada del silenci.

Front a la melangia, l’enyor de les hores, de quan mon pare m’abraçava i tot era, com en la ciutat, un somni. L’eco d’una broma que sembla bufonada al diari.

·91·

·92·

Y es que en el mundo traidor nada hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira.

Ramón de Campoamor La paraula i l’experiència ens atorguen la capacitat de reconéixer i esmentar conceptes basats en la nostra realitat més pròxima: objectes, llocs, emocions o circumstàncies que el nostre cap processa de manera automàtica i inconscient perquè els veiem, toquem o sentim.

La suma de conceptes genera idees. Però les idees, almenys quan no es poden materialitzar, són imperceptibles per als nostres sentits, formen part de la ment, eixe potentíssim ‘disc dur’ capaç d’imaginar històries gràcies al llenguatge que aprenem, diàriament, des que som menuts.

De vegades, però, d’aquestes històries naixen falses realitats creades amb intencions del tot qüestionables.

Si ambdues són producte de la nostra imaginació i es construeixen a partir de paraules i conceptes —que són la nostra forma d’entendre el món—, què diferencia una història fictícia, destinada a entretindre, d’una mentida orientada a desvirtuar, manipular o ocultar la realitat tal com és? Som capaços de distingir-les?

Així les coses, les farses informatives s’han succeït al llarg de la història, arreu del món, des de l’aparició dels mitjans de comunicació de masses.

Amb l’eclosió i auge de les xarxes socials, la veritat hui és una illa al mig d’un gran oceà de faules i mentides: publicitat enganyosa, fal·làcies polítiques, mal periodisme o el nou corrent negacionista que es resisteix a creure en la pandèmia i tot el que l’envolta, la neu que va portar la borrasca Filomena, o fins i tot l’erupció del volcà de La Palma.

Covidiotes i tontolaves, com són ja mundialment coneguts, que no tremolen a l’hora de difondre i donar credibilitat a les més absurdes teories conspiranoiques. Ninots, al cap i a la fi, que no mereixen l’indult faller.

Al foc amb ells!

Ho va escriure Antonio Machado: «la veritat és el que és i continua sent veritat encara que es pense al revés». Però, als ulls de la veritat, és el mateix un conte que una mentida. Perquè qui té la capacitat d’imaginar, pot crear una ficció narrativa, teatral, cinematogràfica… amb finalitat artística, o una fake new orquestrada per a sembrar el dubte o el pànic entre la població.

Enric Escrivà Comunicador i faller ·93·

·94·

La primera vegada que Felip anà a buscar feina tenia 17 anys. Ningú no l’havia instruït encara en l’elegant art de la seducció i l’engany empresarial. Son pare, abnegat camioner, o xofer de camions si volem enaltir la professió, no tenia la suficient preparació. Prou privacions i esforços havia hagut d’afrontar en la vida per tal de tirar endavant una família –ell es considerava cap de família sense cap mena de matís— i la hipoteca d’un modest habitatge comprat en un barri perifèric de la ciutat de comarques, per així poder aparcar el camió amb comoditat.

Son pare no havia estat gairebé mai present en els grans esdeveniments històrics de la família. La majoria dels aniversaris se’ls havia passat ben lluny, alguns caps d’any també, encara que s’havia mantingut fidel, per la comprensió de l’empresa de transports, a les festes de Nadal i a les comunions. Tampoc en aquesta primera aventura laboral de Felip pogué estar present.

La mare havia assistit sempre a les reunions escolars o del veïnat d’escala i havia assumit tot el pes de la criança dels dos fills, com bona part d’una barriada feminitzada, densament poblada de mullers joves mentre la milícia de marits al volant de flamants camions de marca Barreiros es trobava lluny i renunciava, segurament al seu pesar, a veure créixer la seua prole.

Xavi, el seu germà major, podria haver sigut el conseller substitut de son pare en tant que primogènit, però l’últim any havia anat de bòlit, amb el servei militar a Talarn i la nova núvia d’Alacant. No es podia comptar doncs amb ell per a aqueixos menesters.

Tenia la sensació de trobar-se sol quan decidí, per recomanació de l’oncle Artur, germà de sa mare, fer una visita a un taller de planxisteria d’automòbil que hi havia relativament prop de sa casa. No buscava cap lloc de treball específic, sinó més aviat oferir-se com a mosso de magatzem, per dur comandes d’ací cap a allà o per al que calgués i fer uns calerons a l’estiu.

No era exigent. Almenys tenia clar que una actitud modesta i humil li podia atorgar un cert avantatge, i sense incidir més del compte amb la vinculació familiar perquè no cregueren que es tractava del típic i descarat endollat. De totes maneres, era complicat que algú pensara que ell usava del nepotisme per aconseguir aquell tipus de feina.

Felip es vestí per a l’ocasió, amb una camisa senzilla, de quadres, i pantalons texans. En arribar al negoci es va adonar de la grandària dels tallers, molt més del que havia imaginat i del que es podia intuir des de fora, és a dir, des del carrer. Tenien cabuda per gairebé una quinzena de cotxes, encara que semblava que mai no funcionava a ple rendiment.

Al carrer ja es feien notar les taques d’oli i els esguitons de pintura sobre planxes recolzades en les parets. Hi havia un munt pistoles de pintura i mascaretes que, una vegada usades, eren llançades desdenyosament en els bidons llefiscosos d’un racó fosc.

La sentor era insuportable, però pensà que s’habituaria, com a tot. Pitjor s’està a les granges de porcs, amb el pestífer i acre purí dels gorrins, pensava amb la finalitat de convèncer-se. Fora, a escassos metres, hi havia un bar i suposava que la colla dels treballadors farien barret allí, a l’entrada i a l’eixida de la feina, entre barrejat i barrejat, de manera que l’ambient laboral l’ajudaria a integrar-se a pleret.

Li va costar mans i mànigues poder contactar amb un empleat per preguntar-li on estava l’encarregat, o el cap de l’empresa. Fora del taller, però comunicat mitjançant un postic, hi havia el despatx de la direcció, en dues altures, com si d’un estable amb pallissa es tractara.

L’amo era un home de mitjana edat, fumador de caliquenyos, exactament com li l’havia descrit l’oncle. No inspirava massa confiança, la veritat, però ja havia recorregut un llarg itinerari per les instal·lacions com per fer-se enrere.

Felip maldava per concentrar-se més o menys en el discurs assajat, amb els gestos que ell creia més adients per a l’ocasió, malgrat ser-ne totalment autodidacte. Res de braços creuats, res de mans a les butxaques, res de recolzar-se en el respatller de la cadira, etc. Colps precisos i decidits sobre el vidre esmerilat de color ·95·

cervesa, sense retolació, de la porta de la direcció, i un temps prudencial d’espera, sense precipitar-se ni espaiar excessivament l’interval. Salutacions, sense encaixada de mans, que havia de ser una rúbrica a un acord i que era millor deixar per al final de l’entrevista.

-Endavant!

-Bon dia. Mire, em diuen Felip, sóc el nebot d’Artur. M’ha dit que vinguera ací, a la planxisteria, per si hi haguera la possibilitat de treballar. Des de fa unes setmanes estic buscant alguna feina per a l’estiu.

-Xicon, ara mateix no tinc massa coses que oferir-te. La gent ja no té accidents de cotxe ni avaries... És broma, home. Espera’t que pregunte. Torne de seguida.

Cinc minuts d’espera era un bon auguri. Si la sol·licitud s’haguera resolt més ràpid, podria haver sigut un mal averany. Però cinc minuts era el lapse de temps perfecte per aclarir tot l’assumpte de la seua futura incorporació laboral en el taller. I cinc minuts tot sol en un despatx, per a ser un desconegut absolut, denotava una confiança de partida que equivalia a un pacte que Felip ja creia haver de correspondre amb un altre acte de confiança mutu.

-Bé, la cosa pinta bé. Crec que tinc la possibilitat de provar-te durant un parell de setmanes. Demà o, si vols, despús-demà a tot estirar, te’n véns i començarem a ensenyar-te algunes de les operacions més bàsiques, d’acord?

Per a Felip allò no oferia cap dubte. Acceptà sense vacil·lacions i, ara sí, li encaixà la mà avançant-se en el gest. Li feia il·lusió provar uns dies i passar tot l’estiu pencant de valent per poder iniciar la carrera universitària de medicina. Sabia que era complicat, que cap dels seus amics anava a València a estudiar, però estava disposat a lluitar sense treva per assolir la seua meta. La idea del servei militar no li llevava el son, encara que sabia que li podria resultar un entrebanc considerable. Ja veuria de quina manera, amb la matrícula universitària, podria trobar una manera d’acurtar, postposar o eludir legalment el període d’instrucció militar obligatori.

Es féu ràpidament amb els rudiments de la cadena operativa de rascat i reposició de la pintura de cotxe.

No tenia cap secret. Era bastant més fàcil del que li havia semblat des de fora, quan passava per davant del taller, però certament mai s’havia plantejat què calia fer per adobar els bonys i esvorancs rovellats de la carrosseria dels vehicles. Aquest treball de reconstrucció, de cirurgia de les superfícies xarolades, li produïa psicològicament una gran satisfacció.

El segon divendres, després de dues setmanes treballant de dilluns a dissabte, féu el mateix recorregut que l’entrevista del primer dia. Havia vist l’amo quasi tots els dies, fins i tot havien compartit un barrejat amb la resta de la colla, però en cap moment s’havia atrevit a abordar la qüestió crucial: salari i continuïtat en el seu lloc de treball. Se sentia més acovardit encara que en la primera trobada, avergonyit, i també una mica molest, d’haver de buscar ell mateix la contestació.

La rebuda fou freda. El patró féu cara de sentir-se assetjat per les demandes injustificades dels treballadors, amb el rostre encarnat. No li prestà atenció, simplement ja no el necessitava. Li digué que el període de prova ja havia finalitzat i que tenia la sort de poder afrontar la vida amb el domini d’una professió tan important com aquella.

Felip entengué ràpid que allò era una expulsió del seu lloc de treball i que no seria remunerat, per acabarho d’adobar. Simplement l’havien despatxat. Ni continuïtat ni res. Res d’estalvis i la necessitat urgent de continuar buscant feina amb la sensació de derrota personal llastant-lo com una feixuga llosa.

L’enuig mesclava ressentiment contra tota la societat, contra aquell barri decadent al qual pertanyia, ple de negocis grisos relacionats amb el transport de mercaderies: camioners, tallers de reparació, mecànics, planxisteries, botigues especialitzades en radiadors de camió, ballesters... Què era aquell barri, ple de treballadors nòmades, desarrelats i insolidaris, capaços de permetre l’espoli sistemàtic de la gent jove, dels seus propis fills? ·96·

La decepció no li durà per sempre. Per no fer-se més mal, oblidà tot allò. Això sí, després d’haver parlat amb el seu oncle Artur per contar-li què li acabava de passar i que procurés no tornar mai més a recomanar aquell taller de planxisteria, ni per treballar ni per dur cotxes.

Els anys passaren i Felip finalitzà els estudis de medicina, especialitzant-se en urologia, una branca amb futur, i amb cada dia més malalts que possibilitava l’obertura de clíniques privades, a banda del treball en un hospital públic d’administració autonòmica. Un bon salari i ajuda al proïsme, en poques paraules. Costava de creure que en un barri com aquell hi hagués gent que estudiés medicina, una professió encara considerada molt burgesa, de la gent del centre de la ciutat. Però els temps havien canviat. Les beques i l’abaratiment dels estudis havien “democratitzat” l’accés a la formació universitària.

En una de les habituals operacions de pròstata reconegué el rostre d’un pacient. Estava gitat, amb el rostre inflat i tonalitat hepàtica. Tot i que es considerava un bon fisonomista, trigà uns segons a adonar-se’n i reconèixer-lo. No li quedà cap dubte després de revisar l’expedient mèdic. Era l’amo de la planxisteria que li va furtar literalment dues setmanes de sou i que l’havia humiliat feia un grapat anys.

Tenia una oportunitat magnífica de venjar-se d’ell d’una manera subtil, amb pulcritud i guant de làtex.

Demanà de parlar amb ell abans d’anestesiar-lo.

-Ximo, com estem? Se’n recorda de mi?

Silenci i estupefacció. Prosseguí amb la presentació.

-Em diuen Felip, sóc el nebot d’Artur, dels “llegoners” del barri. Ara ja ha fet memòria?

-No, no sé qui... —li va costar molt poder pronunciar aquesta frase.

-Sap que vaig treballar al seu taller de planxisteria durant dues llargues setmanes...

-I, què vols dir?

No se’n recordava de res. Tenia la barra d’haver oblidat totes i cadascuna de les ocasions en què se n’havia aprofitat d’un treballador al llarg de la seua vida. I aquella no era cap excepció. Per un moment semblà un amnèsic i entranyable vellet de les SS en ser interrogat sobre les execucions massives d’un camp d’extermini nazi.

Felip es deixà contagiar per l’instint i se li va passar per la ment, com un llampec enlluernador, posar-se una màscara terrorífica de bufó o augmentar letalment l’anestèsia. No li feia por afrontar una possible demanda per negligència mèdica. Aquell brètol no tenia suficients contactes perquè la seua família pledegés contra ell o contra l’hospital fins al punt d’incomodar-lo, però aconseguí de reprimir el desig homicida i tot tornà a estar sota control.

-Tranquil, bon home, no passe ànsia. Sóc un bon professional i sé administrar molt bé l’anestèsia, sempre la dosi justa i necessària...

Això deixà astorat Ximo, que estava ben alterat per la situació. No acabà d’entendre què redimonis li estava xiuxiuejant aquell metge de bata blanca en els moments previs a l’operació de pròstata.

En despertar de l’anestèsia, amb la boca pastosa i amb una lleugera coentor a la gola, reflexionà uns instants.

No sabia ben bé si aquella conversa amb el metge havia sigut fruit d’un malson, d’una al·lucinació, o real, però tampoc arribà a copsar el veritable significat de l’escena, en què un uròleg decidí en uns segons si acabar dolçament amb la seua existència.

Carles Miret Estruch ·97·

·98·

-Sí, sí, n’estic segura perquè ho he llegit!; -Ho diuen tots, com no ha de ser veritat!?; -Però si té quasi un mil·lió de seguidors, no potser més cert!!! _sentencien alguns.

I així podriem dir-ne una caterva de frases més tan típiques com absurdes, no sols pel seu contingut si no pel que són provocades. I és que deu ser, tal vegada per l’emoció que molts necessiten a les seues vides, per simple diversió d’observar el circ que es munta al voltant d’aquestes dites o el fet més bàsic de tots, perquè realment algunes de les persones que transporten les paraules, d’una boca a un altra, ho fan amb la certesa que estan transmetent veritats, quan el que veritablement recolzen són bufonades. Qué atrevida i bonica és la ignorància!!!!

El procediment de convertir-se en dogma un conjunt de frases estructurades (amb el seu subjecte, predicat, barbaritat que els acompanya, etc…) presentat en forma de discurs, mentida o altres similars, sol ser sempre el mateix:

1.

2.

3.

Algú, amolla el barrejat sense aturar-se a pensar més enllà, utilitzant, potser, xarxes socials del gran ventall que hi ha per escollir o a viva veu i que ho escolte qu vullga, o qui puga (que es trobe físicament al indret on acaba de succeïr). La diferencia entre ambdues radica en la velocitat de propagació. Les xarxes socials són, sens dubte, el mitjà per a viatjar, més ràpid de les paraules, tenint en compte que ni tan sols són contrastades. Es penja a hores d’ara un “post” i en breu s’escampa i creix com l’escuma. De vegades, inclús, ni el propi protagonista s’entera abans que la gent.

No menyspreem als bocamolls, la internet de carn i ossos més barata del mercat, que depén la intensitat que empre, també despega a totes les oïdes que dona gust!!!

Una vegada difosa i introduïda en societat la bufonada, amb el pas de les hores, dies, i messos, adquireix més rellevància, encara que hi ha ocasions en les que, una vegada arriba al nivell “top” d’escampà, potser siga substituida per altra que li lleve precipitadament el protagonisme.

La bufonada es transforma, bé en un sofriment per als personantges principals de la mentida, en una premissa de la que es converteixen en fidels seguidors uns quants o uns molts i en el millor dels casos, en una fugaç anècdota.

·99·

Així, fins i tot el més leal, aquell que dona l’esquena als xafardejos, sense a penes adonarse’n, ha sigut també influenciat. I és que acò de la influència, malgrat la falta de personalitat que té, està agafant cada vegada més consistència, tant, que el que enteniem com a una professió de tota la vida, ha estat traslladat per un dels oficis més cotitzats d’aquesta era, el/la “INFLUENCER”.

Qualsevol pot alçar-se amb aquest títol, exercisca o no un domini positiu sobre els seus pupils (podem veure’ls també disfressats de polítics).

Però, pel que es veu, aquest fet no deu ser important, ja que, mentre ells guanyen fama i diners sense que les seues paraules o accions tinguen trellat, el seu seguici, els influenciats que no “influencers”, els recolzen com a babaus donant-los el poder que tant necessiten per a seguir fent-se grans.

·100·

Deixem de banda, per descomptat, en aquest punt els o les que, aprofiten aquest don per a intervindre amb missatges favorables en la ment de la societat.

Tot i que potser açò vos puga semblar llunyà, perquè no sou assidus de Instagram, de Facebook, de twiter, etc…

O dels discursos dels partits polítics farcits de lliçons, ho teniu a l’abast més a prop del que imagineu: al girar la cantonada del vostre carrer, a la barriada en la que viviu, en la vostra falla, Cofraria de Setmana Santa o club d’esport…. allí, en una de tantes converses en les que estareu presents, sereu partíceps d’una bufonada més aviat que tard, depén de vosaltres ser simples oïdors o ser influenciats; o tal vegada preferiu ser la resistència i posar punt i final al bufó que ha escopit la bufonada.

“ALLÍ, EN UNA DE TANTES CONVERSES EN LES QUE ESTAREU PRESENTS, SEREU PARTÍCEPS D’UNA BUFONADA MÉS AVIAT QUE TARD, DEPÉN DE VOSALTRES SER SIMPLES OÏDORS O SER INFLUENCIATS; O TAL VEGADA PREFERIU SER LA RESISTÈNCIA I POSAR PUNT I FINAL AL BUFÓ QUE HA ESCOPIT LA BUFONADA”

Elena Martí

·101·

·102·

Per què hi ha tan poques dones científiques? O més bé, per què en coneixem tan poques? Parle de ciència perquè és el meu camp de coneixement, però és clar que, malauradament, les dones no han tingut un paper protagonista i afavoridor en l’escenari de la vida. O millor dit, no els ho han permès.

Tot i que, ara que hi pense, no és del tot cert, em sembla que estic exagerant. Realment hem sigut protagonistes de moltes històries mitològiques! Hi ha un bon grapat de dones lliures que prenen les seues decisions, i tant que sí! A veure… Quins exemples tenim? Ah, ja ho tinc: les figures de Pandora i Eva. Sabeu qui són, no? Pandora, qui va obrir la famosa caixa, cosa que va provocar l’alliberació de tots els mals de la humanitat; i Eva, qui es va menjar la poma prohibida i va obligar al nostre senyor a expulsar-los del paradís.

Espereu, em sembla que aquests són exemples de dones capritxoses, mentideres i febles.

Han d’haver-ne més… Hera, Morrigan, Apofis… Caram! Si es pareu a pensar se n’adonareu que, o bé són venjatives i cruels o bé han estat creades i tutelades pels homes. Però quina bufonada!

·103·

Ara ho entenc tot. Després de conviure junt amb aquests i altres mites al llarg de la història, que són senzillament un producte social i un reflex de les seues creences, no ens ha d’estranyar la societat patriarcal en què ens contextualitzem. O encara ho esteu dubtant? Pot ser que siga perquè no veieu els estereotips i rols de gènere. O tal vegada no se n’adoneu del reduït espai “destinat” a les dones, tractades generalment com a ornaments i pertorbacions.

Amb aquest entorn androcentrista i com era d’esperar, les dones han sigut excepcionalment guardonades pels seus mèrits en la ciència o en qualsevol altre àmbit d’estudi. Tenint en compte que la llei que permet el lliure accés de la dona a la universitat i a exercir professió fou acceptada en el decenni del segle XX, amb companyia de l’aparició del cometa Halley. La prohibició d’estudis superiors, la sobrecàrrega del treball domèstic y la funció reproductora apaivagaven l’interès i la dedicació per les branques del coneixement.

Veges, ser maquinetes de fer fills esgotaria fins el del tabalet de la banda de música de la Vila-Nova.

Malgrat les dificultats, en la ciència tenim un fum d’exemples de dones amb investigacions decisives per al desenvolupament del coneixement científic. Encara que la gran majoria han eixit a la llum anys després, aflorant l’efecte Matilda. No, no parle de la comèdia infantil, sinó del fenomen que consisteix en la discriminació i prejudici que es produeix en contra dels èxits de les científiques, els descobriments de les quals s’han atribuït als homes, per ser homes. Tot molt just, veritat? A tall d’exemple, Rosalind Franklin es va morir sense veure reconegut el seu treball, que va ser utilitzat per altres científics per elaborar el seu model de la doble hèlix de l'ADN, pel qual ells sí van rebre el premi Nobel. Mentrestant, el món convençut que la dona no feia ciència, i el que no sabíem era que a l’ombra de tants barrets i investigacions destacava una protagonista femenina.

·104·

Sortosament, com la crisàlide que es converteix en papallona i emergeix de l’entramat embolcall que la cobreix, el personatge femení s’ha fet camí en la ciència deixant de manifest la potència intel·lectual i professional que posseeix. Actualment, tot i que les oportunitats acadèmiques i laborals són més nombroses, el camí continua sent de terra enganxosa, on les càrregues culturals impedeixen el desenvolupament de carreres professionals en igualtat de condicions. I ara estareu pensant: vinga va, no serà per a tant!

Desafortunadament, podria escriure centenars d’exemples: la conciliació familiar i laboral que recau sobre les dones, la manca de reconeixements i referents, la bretxa salarial i l'inexistent equilibri numèric són un petit tast de les desigualtats a què ens afrontem. Irregularitats i disparitats amb les que seguim coexistent i no en som conscients. O simplement les acceptem. Perquè sempre han sigut així, no? Tal vegada és el moment del canvi, de donar un pas endavant i de posar-se els pantalons, el vestit, la mantilla o la peineta, si cal. És moment de trencar el sostre de vidre, de desmantellar les limitacions i visibilitzar la rellevància i el paper estratègic de les dones a la ciència. Volem més Einsteins, així com també volem més Curies.

Perquè el món desborda talent femení. Perquè el talent no té gènere i la ciència no té sexe.

En fi, farem com Pandora i ens aferrarem a l’esperança que és l’últim que es perd.

Sandra Carbó ·105·

·106·

bufó1 -ona [bufó] 1. m. i f. HIST. Com diu al Diccionari Normatiu Valencià, el bufó era, en les corts medievals, un

personatge còmic que s’encarregava de divertir als reis i als cortesans i, per extensió, es considera també un bufó a una persona que es proposa fer riure en qualsevol situació.

Com diu al Diccionari Normatiu Valencià, el bufó era, en les corts medievals, un personatge còmic que s'encarregava de divertir als reis i als cortesans i, per extensió, es considera també un bufó a una persona que es proposa fer riure en qualsevol situació.

Si aquesta definició és encertada, a l'Edat Mitjana a Gandia, segur que hi havien de bufons. Algú podria objectar que com és això possible si aci no hi havia cap rei, Doncs bé, caldria contestar que és cert, no hi havia un rei, però hi va viure a les darreries del segle XIV un gran noble, el primer Duc de Gandia, Alfons el Vell, que era membre de la família reial, que havia estat sovint al Palau Reial de València, que va ser net, nebot, cosí i oncle dels successius reis de la Corona d'Aragó, i que fins i tot va arribar a ser candidat a ser l'hereu a la corona a la mort de Martí I sense descendència. Probablement, si no haguera tingut aleshores prop de vuitanta anys, potser haguera estat rei.

Val a dir que Alfons el Vell era el més semblant a un rei que hi havia a les terres saforenques als segles XIV i XV. Per tant cal suposar que a la seua cort ducal de Gandia hi hauria bufons, perquè els nobles tenien com a missió a l'Edat Mitjana la lluita, però entre combat i combat, els agradava el bon viure, el bon menjar i la diversió. En tenim proves documentals de la presència de professionals de l'entreteniment a la Cort Ducal.

Pel patí d'armes i per les sales del Palau Ducal, i també pels carrers de la vila, van transitar trobadors, músics i actors, que cridats pel Duc, aprofitarien la seua estada a la nostra ciutat per guanyar-se unes monedes actuant també pels seus carrers. Segur que visitaren la nostra “Vila Nova”, el nou barri creat amb l'eixample del mur de la ciutat ordenat per Alfons el Vell, en quedar-se menut el perímetre de l'antic. Us imagineu a un bufó conegut com “Poca Roba” mirant de fer riure als nostres veïns de fa més de 600 anys al lloc on s'aixeca la falla de la Vilanova? Seria una coincidència genial.

“Poca Roba” va existir. En l'any 1395 va trepitjar els nostres carrers un “ministrer o sonador d'instruments” amb eixe curiós malnom, que ens fa pensar que la seua feina no resultava massa rendible o que la seua indumentària era, si més no, pobra i envellida. Seria “Poca Roba” un bufó? Es dedicaria a fer riure a la gent, fent ús del seu instrument per acompanyar rimes i cançons en les quals fins i tot s'atrevia a burlar-se dels poderosos? Serien les seues actuacions semblants a les crítiques somegueres i àcides que de vegades podem llegir als cartells de les nostres falles? Vull pensar que sí, i precisament per això “Poca Roba” no tenia mitjans ni recursos per anar ben vestit i regirar el seu malnom. ·107·

“Poca Roba” no va ser l'únic. Per la cort del Duc passaren molts especialistes de l'entreteniment: un tal Pere de Rius, gascó, “trobador de noves rimades”, com diu al document en el qual apareix; Joan Ortolà, “ministrer”, o els dos “mestres de rabel jueus” contractats el 1399. Hom vol pensar que tots aquests artistes foren els músics, els creatius, els dissenyadors, els autors, d'allò més paregut a una falla que podem trobar a la Gandia de fa 600 anys. Eren els especialistes de la diversió, de la festa, de les rialles i la burla, de l'entreteniment i la ironia.

Són trets propis de la natura humana l'humor, l'esperit crític i la creativitat, ja ho eren en temps de “Poca Roba”, tot i que probablement el nostre amic havia de mesurar ben bé el que feia i el que deia, perquè les conseqüències podien ser perilloses per a ell en aquells temps. Afortunadament els nostres mestres fallers, els nostres creatius no es juguen la vida quan critiquen a l'alcalde o al president del moment. Vull creure que “Poca Roba” estigué per ací, i que al seu voltant es van esbossar munts de somriures i mirades còmplices, com quan al mes de març, els ciutadans visiten els monuments fallers.

·108·

Jaime Castillo Historiador i Professor del C.C. Abad Sola de Gandia

·109·

DIS-ME

BRUIXA

PERÒ NO M’INSULTES

1. f. OCULT. Dona que practica la bruixeria.

·110·

Recentment hem sentit polítics (homes i dones) referir-se a certes dones polítiques amb el substantiu “bruixes” amb la intenció d’insultar-les. Fins i tot anomenaren “aquelarre” a un esdeveniment conjunt entre diverses polítiques qualificant de bruixes totes les participants. Però, qui són les bruixes?

Durant l’edat mitjana les bruixes eren aquelles dones que coneixien el poder curatiu de les plantes i les infusions. Tenien el poder de fer aplegar recursos sanitaris (precaris) a la població. Aquestes dones eren temudes pels homes que ostentaven el poder, especialment l’eclesiàstic, fins al punt d’ordenar la persecució i mort de les mateixes.

En la cultura anglosaxona, l’origen de la paraula significa dona sàvia i en religions precristianes eren dones respectades perquè tenien la capacitat d’usar la natura amb benefici propi i de la gent. De fet, la cultura celta tenia certes estructures organitzatives basades en el matriarcat que confrontaven directament la ideologia patriarcal cristiana.

Les meiges galegues, d’origen celta, a partir de l’època cristiana, foren relacionades amb el dimoni i d’elles es deia que practicaven la màgia obscura. Tanmateix, avui en dia són un símbol identitari per als gallecs, que els enorgulleix i amb què reivindiquen els seus orígens.

No hem d’oblidar les gitanes, dones castigades per la seua ètnia que aprofitaren el seu exotisme i la idea estereotipada de practicar arts esotèriques per guanyar-se la vida fent ús de la seua intel·ligència i intuïció.

En definitiva, les bruixes, en la història, han sigut dones sàvies que han sabut aprofitar els seus recursos per viure, curar, cuidar i ser independents (moltes pagaren la seua independència amb la vida). I els polítics que fan ús de paraula per insultar i malparlar, sense fonament, de les seues rivals polítiques només fan palesa la seua ignorància.

Per tant, amics, em podeu dir bruixa, meiga o gitana... però, per favor, no m’insulteu dient-me IGNORANT.

Assum Ferrando Brines

·111·

·112·

TIK TOK Són les 7:45 del matí. Sembla que hui la carretera i el trànsit han estat benvolents amb mi i he arribat d’hora a l’institut. Em dona temps a aparcar tranquil·la i revisar i contestar els missatges que he rebut durant el trajecte. Abans, però, alce el cap i m’adone que a penes hi ha quatre o cinc alumnes de 1r i 2n d’ESO esperant a la porta a ser rebuts pel conserge per passar-los la temperatura i donar-los gel hidroalcohòlic.

Ara, amb la ja-no-tan-nova rutina higiènica postpandèmica, els alumnes entren per diferents portes al centre depenent del seu curs i han d’esperar-se a la porta fins l’hora acordada per a cada grup.

Em crida l’atenció un alumne en particular.

Mentre la resta estan de peu recolzats en la paret intentant obrir els ulls i amb, potser, la marca dels llençols encara a la cara, aquest preadolescent fa uns moviments estranys cara la finestra de la planta baixa. Mou els braços, fa contorsions en el cos i el coll i alça una cama. Tot en pocs segons. Para, toca alguna cosa en l’ampit de la finestra i torna a fer els mateixos moviments. Mire la resta d’alumnes que estan esperant a l’altra part del carrer per si ells també s’hi han fixat, però ningú no li presta atenció tot i que sí l’han vist. Què fa? Crec que està ballant, però no se sent música.

matiner estava repetint el ball per escollir el que li agradava més per penjar-lo a la xarxa. Me’n mostra el resultat orgullós.

Açò dona peu a que la resta d’alumnes comencen a parlar de les seues habilitats en les xarxes i aprofite per improvisar un xicotet debat sobre el seu ús, més que res per ordenar el seguit de comentaris que, il·lusionats i comboiats per tractar açò a classe i no el complements verbals, van soltant sense esperar el seu torn de paraula.

Una alumna de 12 anys em comenta orgullosa que ella penja molts vídeos i que la gent li diu que ho fa molt bé i que tal vegada s’hi podria dedicar.

“Qui et diu que balles bé?”, li pregunte.

“No sé, els seguidors del meu perfil”.

“Però són amics teus?”, incidisc davant l’espant que em suposa imaginar-me qualsevol persona adulta mirant-se els vídeos d’aquesta alumna fent contorsions davant la càmera. “Alguns sí, altres simplement em segueixen perquè els agraden els meus vídeos”.

Ja a classe li pregunte pels seus moviments a fora i m’ho explica: estava fent un Tik Tok i repeteix alguns dels moviments dels braços mentre la resta de companys riu.

Tots saben quin vídeo és i alguns també es mouen. Segons m’expliquen, en aquesta xarxa social pengen alguns vídeos curts de balls i després es graven ells repetint-los per pujar-los al seu compte. Abans, el ballarí ·113·

De vint alumnes d’entre 11 i 12 anys, díhuit porten el telèfon a classe, tot i no estar permés, i se’l miren entre classes o a l’hora del pati, però tots, els vint, tenen smartphone i l’usen a diari. La majoria tenen xarxes socials per veure vídeos del seu interés i segueixen a diferents influencers, ja siga de videojocs, de música, de moda... segons els gustos de cada alumne/a.

Pregunte com s’han creat el compte si és per a majors de 16 o 18 anys i em responen que, òbviament, mentint en la data de naixement, però que no em preocupe, que tenen el seu perfil restringit perquè sols el puguen veure els seus contactes.

“I coneixeu a tots els vostres seguidors?” “Bé, alguns no personalment, sols en xarxes”. O siga, accepten seguidors desconeguts que poden veure tot el que elles i ells hi pengen i ferlos comentaris. És cert que les relacions socials han canviat en els últims anys gràcies a les xarxes socials i la pandèmia que ens ha tancat a casa durant massa temps ho ha accelerat, però estem davant de preadolescents que comencen a creure’s adults tot i que ben mirat són molt influenciables.

Els comentaris d’alguns haters poden fer molt de mal l’autoestima que encara no tenen assentada, els poden fer bullying anònimament i en una xarxa d’abast mundial i, el que és pitjor, alguns vídeos poden acabar en el disc dur de pedòfils que gaudeixen veient xiquetes i xiquets ballant davant la càmera.

Les xarxes socials són inevitables i tot fa preveure que perviuran i aniran evolucionant. Només cal fixar-se en el nou nom de Facebook, Meta (que significa en grec “més enllà”). Així que intentem ajudar-los que en facen un bon ús, que coneguen l’abast i els perills d’internet, configurar-los bé les polítiques de privacitat de les aplicacions i fer-ne conscients als mateixos usuaris.

·114·

Jo ja m’ho he proposat com a tutora i professora i és un tema més a classe en tots els cursos, però es necessita sobretot l’ajuda i la feina de les famílies.

Júlia Ferrando Brines

·115·

·116·

Aquesta és la primera frase que em va vindre al cap quan em van dir el lema d’aquest llibre: “A veure qui la diu més grossa”. Perquè això mateix és una bufonada: una mentida o una broma, feta per fer riure o per fer mal, si és una broma pesada. Es pot fer de forma voluntària o involuntària, i normalment si a una persona se l’acusa de fer “bufonades” quasi sempre es diu en sentit pejoratiu.

Tots tenim al cap al bufó de torn, a eixe amic o familiar a qui li agrada fer bromes, encara que de vegades no facen massa gràcia, i que no calla ni baix l’aigua. Igual com tots tenim al cap al clàssic bufó de la cort, el ‘joker’ que ix a les cartes, el típic baixet fent pallassades per traure els colors al personal i arrancar un somriure al rei o la reina.

El problema és quan parlem dels bufons de les xarxes, perquè no s’identifiquen tan fàcilment i normalment tampoc volen provocar-nos un somriure innocent. Hi ha bufons que actuen pel seu compte, eixos són menys perillosos, però els bufons que treballen per a altres... eixos sí que fan por. Quasi totes les organitzacions importants tenen bufons o trols, que sovint s’amaguen sota perfils falsos. I ací venen la bufonada grossa i les paraules en anglés: ‘fake news’, ‘fact-checking’ i ‘post-truth’. Que veges tu si no podríem dir notícies falses, verificació de dades i postveritat.

Ningú no dubta que les xarxes socials dominen la transmissió de la informació en l’actualitat, per molt mal que em sàpiga com a periodista que soc. Encara que això no sempre és negatiu: la informació és més democràtica. Jo mateixa, des d’un simple perfil personal, he pogut informar de temes que no eixien als mitjans, per molt que els haguera enviat la informació perquè ho considerava d’interés general.

Els grans mitjans de referència són en l’actualitat menys referent. Siga perquè cada vegada estan més polititzats o al servei d’un grup empresarial i generen més desconfiança, o perquè han abaixat la seua qualitat. Pensem en els informatius de televisió: quantes vegades treuen notícies basades en tweets o publicacions a les xarxes?

O imatges gravades per un particular amb telèfon mòbil? Tants periodistes, operadors de càmera i fotògrafs al carrer al final es paga.

Les xarxes manen. Si a això li sumem que cadascú de nosaltres segueix els mitjans i els canals que quadren amb la seua ideologia, que les emocions primen per davant dels fets (postveritat), i que els més babaus es consideren els més sabuts (allò que s’anomena l’efecte Dunning-Kruger)... apanyats estem.

Però tampoc vull ser massa pessimista. Sempre hi ha persones amb trellat que intenten esbrinar la veritat, i explicar-la, i no compartir informacions si la font és dubtosa. Com també existeixen col·lectius, com les falles, que continuen, i per molts anys, criticant, però també informant, amb humor, del que passa al seu poble, al seu voltant. Amb ànim de fer riure, però també amb un rerefons vertader. Així que llarga vida als bufons (bons) fallers!

Gemma Fullana Periodista ·117·

·118·

“Va que si, que ho passarem be! Ens en riurem una bona estona!” eixes van ser exactament les paraules de Pau, aquella vesprada de St Josep.

Pau era un “liante” i sempre se’n eixia amb la seua. Jo tenia al cap tres coses; el “pi” continu que et deixen els coets després de quatre dies de falles, uns teletubis i un home repartint fulls clandestins. Aquesta frase, era la que se’m va ocórrer al veure aquell xicot amb cara rosada, repartint els tiquets de la barra de bar que gestionava el Consell dels Joves la nit de la berbena més forta de falles. Jo aleshores era membre del Consell i ens havíem organitzat per repartir-nos la feina entre un grup de voluntàries. Estar una estona a la barra era una forma de veure molta gent friqui dient moltes animalades. Allò donava per recollir un munt d’informació per tal de fer l’article pel llibret de la falla del proper any. La bona qüestió és que tot era arribar gent amb tiquets i em vaig adonar que ningú d’ells havia passat per caixa abans, alguna cosa no quadrava. Acabava d’arribar el graciós fatxa de torn dient-me “arriba Espanya”, li vaig respondre “a quin hora arriba? Perquè ací ja arriba tard!”. Li vaig posar la meitat de wisqui que tocava, per gracioset i au, arreando.

Vaig alçar la vista i entre bruses falleres de vint colors diferents, perruques pèl-roges, quatre teletubis i cinquanta mil monyos de fallera, efectivament allí estava l’artista. Era el tresorer del Consell dels Joves, portava una bona bufa i anava repartint a tot Déu tiquets de consumició.

S’hauria quedat un talonari i anava convidant a tot aquell que li feia una gràcia .Vaig eixir com un bou i li vaig llevar el talonari mentre escoltava les seues burles. Al tornar a la barra, la meua companya em va dir,” així va tot per ací, amiga!” i jo li vaig respondre “i l’artista diu que vol ser alcalde! Imagina’t!”. La última mirada sobre el públic abans d’eixir de la barra, em va traslladar la imatge del meu amic Miquel portat en volanderes per quatre teletubis, com si d’un Jesuscrist tombat es tractés. Em vaig mirar amb el Pau des de la llunyania i vam fer cara de “on va aquest?”. Bé la cosa és que aquella

vesprada de St Josep, s’havia fixat en el meu cap, la imatge de l’home repartint fulls clandestins superposada pels teletubis portant al meu amic enlairat i el pi del coets. I ara Pau em deia que entràrem a la missa de St Josep. Jo ennuvolada pel guirigall del meu cap em vaig deixar portar de la mà de Pau i vam entrar, mentre jo li clamava: “Nosaltres som comunistes i no fem aquestes barbaritats! Si Panxo s’entera, no ens tornarà a regalar una puta samarreta en la vida.”

Total que allí estàvem Pau i jo, rodejades de falleretes que contràriament a la seua voluntat aguantarien el patiment de suportar la missa de St Josep l’últim dia de falles. Però com sol passar, Pau tenia raó. Va ser l’espectable més sublim que havíem vist en temps. Al entrar, a la nostra dreta, hi havia una figura d’un retor negre vestit amb coloraines roges púrpures. Tenia una mà a la cara que li la tapava i es recolzava sobre un genoll. Vaig pensar que seria algun sant de l’Àfrica o d’Amèrica...la bona qüestió és que quan estava l’església ben plena, la figura es va posar a cantar, cridant “Oh benvinguts!!”... òsties! quin esglai!!!! La gent es va espantar de collons. “Em cague en la mare que m’ha parit” va dir l’home del meu costat. L’home negre, que resultà ser el retor i no cap figura, va fer aquell càntic suprem i seguit es va posar a explicar que se sentia culpable perquè portava pocs mesos a Gandia i estava segur que com cada dia des de que havia arribat, l’església estaria buida.

Però com era evident, mirant aquella església plena de gom a gom, havia comés una errada.

I ara el pobre home es veia en l’obligació de demanar-nos perdó a totes. I de sobte es va posar a cantar de nou, aquesta vegada cridant més fort encara “Oh germà! Disculpa’m! Oh germà!!!”. L’home del meu costat estava flipant més que jo, perquè a mi allò em fascinava però a aquest home l’estava espantant. El que no sabia aquell retor és que una part de les persones que estaven allí ho eren per obligació de la Junta Local Fallera i un altra part estaven perquè, després de quatre dies menjant, bevent, ballant i passejant, volien seure en algun lloc. Així que ·119·

certament aquelles disculpes no es mereixien.

L’home parlava un valencià diferent, jo diria que de la comarca del Vallès Occidental amb un toc xiulat com del portuguès. El retor ens va explicar, amb gran simpatia, que ell era del Brasil i que venia d’estar tres mesos a Sabadell.

L’home del meu costat anava enfadant-se cada vegada més. No parava de moure’s incòmode al seu tros de banc rumiant ”...negre i català...”. El retor es va posar a cantar de nou i a demanar a la gent que cantara i s’alcés dempeus. I de sobte, es va posar a preguntar al personal “I tu perquè estimes a Deu?” i la gent s’amagava entre les esquenes dels de davant. I preguntava “tu el grosset, com et dius?” ....”jo sóc Vicent”...”molt bé Vicent! Benvingut a la casa de Deu! I tu perquè l’estimes?”...Vicent estava roig com una tomaca i amb cara de “Em cague en Deu i en la mare que l’ha parit, i en tots els retors preguntadors que hi ha al mon...”però no va saber expressar-ho en paraules i va dir, “jo...no se....no se...” així que el retor li va dir en portuguès-brasiler-valenciàcatalà, “doncs germà ho has de saber, has de buscar dins teu, tu tens la resposta i si no, mira al teu voltant: la resposta està en el vent!” i va enganxar amb el mític tema de Dylan “Blowin’ in the wind”. Fascinant, quin enganxe havia fet el paio! I va cantar gairebé a capel·la tot el “Blowin” en el seu valencià. Jo estava bocabadat. L’home va seguir preguntant i va donar amb la motivada de torn. ..”Jo crec en Déu perquè ell munta les falles perquè les puguem cremar cada any.

Sense ell no existiria la pólvora, ni les bandes de música, ni la cassalla!!!”, el retor que m’imagine no sabia que era la cassalla, li respongué ”Molt bé Maria! Tu ho tens! Tu ho tens! Eixe és el camí de Deu!” i va allargar durant 30 segons l’últm “Tu ho teeeeeeeeeennnnnsssssss” i al fer això ara el retor semblava Kerouack en “On the road” embogit davant dels jazzman’s.

L’home del meu costat ja no aguantava més, el vaig sentir que li deia al del costat, “això no ho podem permetre”. Tot va acabar de petar quan el retor li va demanar a una fallereta de la cort d’honor, que eixira a llegir un fragment ·120·

de la Bíblia. Li deien Hannanah i era evident que la xiqueta era marroquina. Amb tota la seua bona voluntat, va llegir aquell fragment, però al acabar va dir “Paraula d’Alà” i la resta, per inèrcia, van respondre “T’alabem senyor”.

El retor, que es va donar conter de l’escena, va reaccionar superbé. Era un home conciliador i li va dir a la xiqueta en el seu valencià del Vallès “Clar que si petita, Deu, Alà, Buda...tots són el mateix, totes nosaltres som filles d’ells! Cantem per celebrar-ho! Totes juntes germanes! Oh happy day!!”...això li faltava escoltar a l’homenot del meu costat...”Això no ho suporte més, jo fill d’Alà...a la merda! L’any que ve no vindrà ací ni l’apuntador”. I així va ser. Qui ens ho diria a nosaltres! Qui ens diria als comunistes, que els fallers acabarien amb la religió en les falles.

Resultà ser que aquell homenot era el president de la Junta i efectivament com havia jurat aquell dia, va portar a l’assemblea de després de falles aquells fets i va demanar indignat, que mai més assistiren els fallers a aquella missa. I aprofitant l’avinentesa, la meua falla de la que jo era secretària, juntament amb alguna més, vam demanar que tots els actes religiosos quedaren substituïts per homenatges al mon de les falles, que al cap i a la fi, eren els protagonistes d’aquelles festes. Doncs sorprenentment vam guanyar aquella votació i allí es va acabar allò, gràcies al retor del Brasil que era un bon home i que va fer la missa segurament més cristiana que es pot fer, veges tu!

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022

Xavier Ródenas ·121·

·122·

Jose Figueres Herrera

Des de que vas néixer vas viure com una milotxa, sempre pendent d’un corda que t’unís a terra, una corda que, a vegades semblava una maroma i altres una fina soga.

Des de que vas néixer vas viure en les altures, com les Falles, les antenes i els ocells que fan piruetes.

I en aquell efímer vol de vida vas ser tu, amb tots els terribles encerts i totes les belles imperfeccions.

I jo no podia parar de mirar cap a dalt: A vegades et veia fent piruetes i tu volies fer-me creure què ballaves un vals. I va ser des de d’alt on em vas mostrar la vida, on em vas ensenyar que hi ha milions de varietats d’aus: Aus de plomatge fi i vol exquisit i altres de plomatge gros i que fan piruetes, aus que volen prop del niu i altres que per sobreviure travessen continents, aus de gàbia i aus engabiades, aus de cel i aus de fang i de sang, aus sense ous i ous que mai arribaran a aus, però, totes, són igual quan volen ras.

I ara et mire mentre pense tot açò, ara que no fa piruetes el teu cos, ara que el teu cos és un sender que ningú trepitja i on creixen els esbarzers.

Prompte no hi haurà cap senda, tot quedarà ocult per l’ombra de la vida que s’acaba com el vers d’aquest poema.

I tu te n’aniràs al cel i ho faràs en pau, i jo, ai! Jo viure en Guerra per trobar la pau. I en el cel, segur, seguiràs bevent amb els déus, fumant amb els sants i rient i lligant amb les verges, però.

Jo ja hauré retrobat la pau en la batalla i dins meu viurà, sempre, la millor versió de tu per mostrar-li a la nostra Laia qui era el seu iaio Paco.

*Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2022

·123·

UN

NINOT

CAPITOST

·124·

Aquell ninot, al taller, ja era insuportable. Parlava a tort i a dret de tot. Com va ser el primer que el mestre havia pintat la cara, ell es considerava un elegit. Havia rebut un senyal de predilecció, tot un presagi de la seua missió en el món dels ninots, tan ple, segons ell, d’ignorants i pobres d’enteniment. Ell els mostraria el camí de la saviesa sense llibres, només escoltant-lo. No volia, en principi, mostrar-los la totalitat del seu missatge, sinó iniciar-los en la senda de la veritat que ell havia trobat per la seua especial elecció.

Primer de tot, va intuir que si volia ser diferent a tots hauria de crear una nova llengua, una nova forma de comunicació. Si la seua essència de ninot era de polièster, a partir d’ara seria d’un material alternatiu, nou de trinca; si la pintura era de color de carn, ara seria una superfície rosàcia; si el vestit era de color obscur, ara seria enfosquit. A poc a poc, s’aniria fent una llengua per a els iniciats i ensinistrats per a transformar les paraules habituals en una altra realitat totalment diferent.

Fet l’instrument de comunicació, calia aplicar-lo i descriure la complexa realitat humana i social amb un llenguatge que tinguera per fonament el concepte de “veritat pràctica” capaç d’acomodar-se a qualsevol fet o situació. Un dia va sentir dir a una ninota que el seu company la menyspreava contínuament, el docte ninot li va explicar que tan sols era un comentari incidental, sense context, és a dir, sense relació verdadera amb ella. Si la realitat s’adia amb el nou llenguatge, tot allò que en altre temps era motiu de conflicte, ara tan sols era una forma d’interpretar qualsevol circumstància esborrant-ne la possible confrontació. Alliberat de la vella adequació entre la veritat i la realitat, el viure era més flexible, sense cap càrrega de culpa.

La seua prèdica anava mostrant el seu autèntic propòsit quan denunciava la injustícia perpetrada pels artistes del taller en posar junts ninots jòvens i vells, blancs i negres o rics i pobres. La societat havia de ser com sempre: cadascú al seu lloc, uns pocs allà dalt i la resta ben baix. Els ninots que aspiraven a fer valdre el color de la seua pell, defensaven el dret a situar-se entre els més selectes del catau. En saber-se seguit, el capitost parlava i parlava cada volta més. Alguns ninots pensaven que fóra una sort no coincidir amb ell en la falla que se’ls havia assignat.

Un dia, sense avisar-los, els ninots van ser traslladats a les seues falles respectives. Els qui van coincidir amb el xerraire, com no tenien altre remei, s’hi resignaren. A ell, com no podia ser d’una altra manera, el van situar en un lloc ben destacat, des d’on podia contemplar al seu gust tota la gent que envoltava la falla. Allí va trobar el seu gran moment. No ens deixava ni descansar a la nit. Des del seu observatori, ens deia que el món s’acabava, que ja no hi havia eixida per al desgavell universal present. L’alegria i la despreocupació dels vianants el molestava d’allò més. Qualsevol senyal de benvolença i felicitat li pareixia totalment irresponsable davant la catastròfica situació del món, en camí de la seua imminent destrucció.

En part tenia raó, perquè al cap de tres dies,

la falla, amb tots nosaltres, anava a sofrir un atemptat tan greu que a tots ens costaria la vida.

Una nit, quan ja pareixia que arribava el descans, uns esclafits i trons com de canó ens esglaiaren i vam pensar que alguna desgràcia s’anunciava de forma imminent. Els seguidors del capitost, plens de por, el miraren per si els podia aclarir què els esperava enmig d’un tal renou. Per primera vegada, des de feia molt de temps, el profeta estava silenciós i també ell se sentia desorientat en aquella situació tan nova i inesperada. El seu silenci va confirmar que el moment era de gran perill i que les paraules ja no feien cap efecte sobre la creixent por.

De sobte, com un raig, va créixer una flama envoltada d’un fum negre. Sense saber com, ·125·

aquella flama, en un tres i no-res, s’hi transformà en un paorós incendi. El capitost seguia amb el seu silenci i els seus seguidors, totalment astorats, tampoc sabien com fer front a aquella calor sufocant que ja quasi els envoltava i estrenyia com un dogal roent.

Un allau d’aigua, per un instant, va fer creure que el suplici s’acabaria ben prompte. Passat el lleu refrigeri, un vapor de foc va ofegar-los i s’hi va fer un silenci total. Aquell món, el seu, s’havia acabat, però també a nosaltres, els neutrals, ens havia arribat la mateixa dissort. Ni les llàgrimes de les jovenetes ja no ens podien consolar. Això sí, encara vam tindre temps d’escoltar que algú anunciava que ja havia començat un nou any per a la falla.

·126·

Enric Ferrer

·127·

·128·

·129·

·130·

·131·

·132·

·133·

·134·

·135·

·136·

·137·

·138·

LEMA: GerMAns AUTOR EXPLICACIÓ: Ximo Martí ARTISTA FALLER: José Gallego ·139·

VIVÍEM AL SI DE LA NOSTRA MARE Jo que vivia tan tranquil en la panxa de ma mare surant, enganxat d’un fil, un soroll suau vaig sentir, sonava com si em cridaren.

De sobte algú em despertà arreant-me dues patades; rere, al cul me les pegà i jo, me’n volia anar on fos que no m’escalfaren.

Com m’ha passat açò a mi? he estat ací sempre a soles! les patades les vaig sentir? o era el somni d’un desig: el germà que m’acompanye?

Oia de fons un soroll, lentament em feu dormir intens compàs d’un tambor, va ser el batec d’un cor, i allí era el meu germà amb mi.

El sentia quasi a penes però ahí estava el meu bessó que entre patades i empentes férem les primeres bregues per canviar de posició.

·140·

UN DIA DECIDIREM NÀIXER Molts mesos vàrem ser veïns, fins que un dia ens cansarem, agrunsant-nos, fent volantins a poc a poc vàrem eixir pel caminal que trobàrem.

Després d’aquella mampresa, esgolant-me pel tobogan, apareguí en una festa amb una gran llum encesa i gent que m’estava esperant.

Com jo vaig baixar per davant, mentre tots ho celebraven, s’engronsava el meu germà que a l’estona ens mostra el nas sentint els plors de ma mare.

·141·

UN COP FORA

·142·

Seriós com si no fes res l’home amb la bata blanca em feu ben roja l’anca i encara no sé per què.

Fou la primera lliçó que aprenguérem en un punt: viurem moltes coses junts compartint rissa i bastó.

Després prengué al meu germà i alçant-lo agafat dels peus com si l’oferirà als déus uns bateculs li pegà.

En tranquil·litzar-se un poc aquell aldarull muntat, les orelles vaig plantar, més no escoltava el tambor.

És un xiquet. Que preciós ¡¡¡ Tot era un plor i un bramit, ells es reien divertits.

Degué ser ben graciós.

Ara no el sentia amb mi.

De cop, una patada m’avisà de què allí estava gitat als peus del meu llit.

Gràcia a mi me’n feu poca i al meu germà encara menys que mentre es ria la gent plorava amb la boca torta.

Allí els dos arrupits l’un amb l’altre, al costadet els dos compassant l’alé.

Tocant-nos, els peus o els dits.

ANÀREM CREIXENT

Tots dos érem com un “pack” ens portaven sempre junts vestint la roba a conjunt.

Estem els dos, o no cap.

Quan un dia obrí els ulls em vaig trobar de rebot, la cara del meu bessó i d’un esglai quasi em muic.

Com tots ens deien bonics, que els dos ens semblàvem tant em vaig creure que era cert: té cara de ratolí.

Sens dir-nos res, els pares ens endossaren un nom perquè pogués tot el món cridar-nos a un i l’altre.

Amb les manetes jugàvem quan estàvem cara amunt a agafar els raigs de llum sacsant alhora les cames.

Ens agafàvem la mà quan ens deixaven soles.

Compartíem les coses que no es podríeu pensar.

Els xuplons eren comuns, ara estava xuclant ell però en un tres i no res ja el tenia baix del cul.

Anaven passant els dies i anàvem fent-nos fadrins.

De cop vàrem descobrir que els dos no estàvem soles.

Però el nom era postís.

Sempre serà “el meu germà”.

Com és el que tinc gravat és l’únic que faig servir.

·143·

·144·

SORPRESA, TENIM UNA GERMANA

DESCOBRIREM A LA NOSTRA COSINA

Alguns que tenim més sort ens ajuntem al ventre.

Amb els altres fas l’encontre quan estàs fora. De cop.

Només germans i pares eren tot el nostre món.

Amb el temps i a poc a poc se n’afegiren d’altres.

Teníem una germana una miqueta més gran que isqué pel llarg tobogan de la mateixa panxa.

En teníem un cabàs uelos, oncles i cosins, sense comptar als veïns, sempre allí davant plantats.

Ella jugava amb els dos com si fórem joguines, millor dit, unes nines a les quals rentava els mocs.

Un dia vingué una nena incrustada en un cabàs i ens la varen presentar: és la vostra cosineta

Si arrossegava el carro en eixir a passejar, ens agafàvem la mà per passar junts el canguelo.

Llavors, mon pare ens va dir: “ella té la vostra sang, és filla del meu germà” per això sou tots cosins.

Ma mare amb una cullera ens donava als dos dinar com dos pollets esperant amb un drap a la pitrera.

Quan la nostra germana volia fer de mare anava tot per l’aire, pitet, cullera i trona.

Després, oiem els crits, renegant-nos de debò ens rentava a refregons, i ens deixava dolorits.

·145·

·146·

LA MARE ENS EXPLICA QUE EL MÓN ÉS GRAN I EN SOM MOLTS MÉS...

MARE NATURA

Sent encara uns xiquets, ma mare als tres ens contà que també els nens són germans si beuen la mateixa llet.

Al remat units estem per la Mare Natura, gerra que des de l’altura cada dia ens dona llet.

Estos són germans pel fet d’haver mamat un dia, llet que els donà la dida als nadons de bolquerets.

Ella és la mare de tots de les plantes, de la mar del cel i dels animals, de les persones del món.

No només junta la sang.

Si comparteixen el pit, l'aliment els haurà unit.

També fa germans la fam.

No ens importa el seu color tampoc el lloc d’on venen som germans i es mereixen un poc de pa i molt d’amor.

“Cosins germans” ens van dir.

“Germans de llet” ens diu ara.

Quantes classes de germans encara haig de descobrir?

·147·

·148·

GERMANS VALENCIANS

Aquells que un dia han passat per difícils situacions, han creat llaços ben forts quasi com els dels germans.

Ens passà als valencians que tots junts varen lluitar un dia de fa molts anys.

Es deien Agermanats.

En record d’eixos dies a Gandia li hem posat al carrer més principal Passeig de les Germanies.

La germanor va més lluny arribant fins als fallers quan tots junts participem d’un sentiment de conjunt.

·149·

·150·

GERMANS ARTISTES

Hi ha uns famosos germans grans còmics del cinema amb qui et rius a cada escena.

Són els genials “Germans Marx” Treballaven fa molts anys fent cine en blanc i negre i les seues cites sempre després et feien pensar.

Harpo no parlava molt, no per res, és que era mut, la botzina sempre a punt i els cabells a caragols.

Chico se’n deia l’altre l’únic que entenia a Harpo, artista tocant el piano i un peculiar sombreret.

Groucho era el més famós.

Vestit sempre de frac negre amb unes celles immenses i un bigot d’allò més gros.

Hi ha més germans que et penses: els Machado en poesia els Warner fent fantasia o els Grimm escrivint contes.

·151·

·152·

GERMANS MITOLÒGICS

Hi ha uns famosos germans grans còmics del cinema amb qui et rius a cada escena.

Són els genials “Germans Marx” Treballaven fa molts anys fent cine en blanc i negre i les seues cites sempre després et feien pensar.

Harpo no parlava molt, no per res, és que era mut, la botzina sempre a punt i els cabells a caragols.

Chico se’n deia l’altre l’únic que entenia a Harpo, artista tocant el piano i un peculiar sombreret.

Groucho era el més famós.

Vestit sempre de frac negre amb unes celles immenses i un bigot d’allò més gros.

Hi ha més germans que et penses: els Machado en poesia els Warner fent fantasia o els Grimm escrivint contes.

·153·

·154·

GERMANS DE FE

Espirituals són germans, comparteixen sentiment amb una mateixa fe, resen i es donen les mans.

En la Setmana Santa els confrares dels passos els caramels a cabassos donen a la xicalla.

Entre ells es diuen germans quan ixen de processó amb cornetes i tambors pels carrers van desfilant Germanes de Caritat s’entreguen sempre als altres fent amb els demés bons actes.

Són la generositat.

·155·

·156·

GERMANS SIAMESOS

N’hi ha una classe de germans que naixen junts, apegats per l’abraçada tan gran que no els poden separar.

Com siamesos se’ls coneix es volen tant que són un han de viure sempre junts un al dret l’altre al revés.

A les cames duem bessons dos músculs molt importants exactament situats enmig dels peus i els genolls.

·157·

NO TE N’OBLIDES

Dir germà és voler dir molt, vol dir barallar-te amb ell, compartir el vostre temps, i estimar-se de debò.

Eixa paraula té encís, es gasta en mil ocasions per representar l’amor que per molts altres sentim.

·158·

·159·

·160·

·161·

·162·

·163·

Llàtzer Millet Gomar ·164·

Joan Pellicer Mora

Miranda Faus Castellà

·165·

Anna González Llorca

Neus Sironi Romero

·166·

Gerard Gea Ferri

Emma Carbó Castellà

·167·

Carme Castañer Cremades

Xavi Miret Koninckx

·168·

Guillem Moragues Burguera

Alejandra Bañuls Contero

·169·

Cristina García Lechuga Clara Tortosa García

·170·

·171·

Triana Benavent Chover Sergi Castañer Cremades

·172·

·173·

Clara Ferrer Cháfer Hèctor Gordo Moragues

·174·

·175·

Chloe Martínez Martí Jesús Martínez Martí

·176·

·177·

Natalia Febrer Madramany Miguel Català Olaso

·178·

·179·

Blanca Olaso Piris Iván Martínez Escudero

·180·

·181·

Victoria Marco Pérez Javier Ripoll Barchín

·182·

·183·

Desirée Ibáñez Miñana Adrián Marco Soldevila

·184·

·185·

Sara Moragues Aparisi Raül Castellà Bisquert

·186·

·187·

Sofía Martí Villarmín Álex Reig Macías

·188·

·189·

Blanca Marco Soldevila Alejandro Bañuls Martí

·190·

·191·

·192·

·193·

·194·

INFANTIL

·195·

President: Alejandro Bañuls Martí Sots president 1: Javier Ripoll Barchín Sots president 2: Vicente Faus Martínez Secretària: Àngela Moragues Alandete Sots secretària 1: Pilar Mas Palacios Sots secretària 2: Inma Carbó Bañuls Delegat de festes: Carlos Bañuls Martí Sots delegats de festes: Natxo Moragues Martínez Isabel Contero Garcia Delegació de festes: Claudia Burguera Matias Juanjo Mora Ascó Alex Reig Macias Jaume Garcia Sancho Enrique Cuevas Poveda Jesús Ferrer Climent Tresorer: Luis Arastey Iranzo Loteres: Amparo Soldevila Martinez Blanca Marco Soldevila Delegada de protocol: Patricia Astrid Koninckx Relacions públiques: José Alejandro Bañuls Torres Lucia Català Terrades Delegat de jocs: Alex Reig Macias Sots delegat de jocs: Andrés Pellicer Sanchis Delegat de comunicació: Àngela Moragues Alandete Delegada de cavalcades: Montse Mas Palacios Sots delegada de cavalcades: Rosa Mari Alandete Escrivà Delegació de cavalcades: Mari Carmen Domingo Escrivà Mari Carmen Boix Yanet Pepa Moncho Peiró Amparo Soldevila Martinez Blanca Marco Soldevila Patricia Marzal Momparler Maria José Bañuls Torres ·196·

Delegada artística: Marta Martí Pérez Delegació artística: Maria Fornés Fernández Carla Torres Escudero Sonia Moratal de la Ossa Rosa Valcárcel Monzó Delegada de propagandes de llibret: Ana Luisa Martí Castelló Luisa Picornell Mahíques Ángela Moragues Alandete Alejandro Bañuls Martí Delegació cobro de barri: Ana Luisa Martí Castelló Luisa Picornell Mahíques Mari Carmen Domingo Escrivà Delegació de falla: Fermí Romaguera Camarena, Àngela Moragues Alandete, Carlos Bañuls Marti, Vicente Faus Martinez, Javier Ripoll Barchin, Patricia Astrid Konincks Martí, Ximo Martí Pardo i Alejandro Bañuls Martí.

Delegat d’emissió i informatiu: Saoret Perez Camarena Delegat de llibret: Ximo Martí Pardo Delegació de llibret: Inma Carbó Bañuls, Saoret Pérez Camarena, Rafa Mañó Frasquet, Marcela Amoros Calamardo, Maria Moragues Alandete, Maria Zacares Herrero i Javier Ripoll Barchin.

Delegació de rifes: Vicente Faus Martinez Isabel Contero Garcia Delegat de plantà: Fermin Ascó Ibañez Manolo Martinez Sanz Delegat manteniment casal: Rafa Bataller Santamaria Delegació elèctrica: Vicent Andres Marti Castelló, Jose Alejandro Bañuls Torres, Jose Francisco Martí Castelló i Jose Fco Belda Millán Delegació de transport: Fermin Ascó Ibañez, Jose Alejandro Bañuls Torres, Manolo Martinez Sanz.

Casalers: Manolo Carbó Morales, Ferran Nadal Nadal, Salvador Caudeli Selles.

Representació Assemblea FDF: Alejandro Bañuls Marti, Àngela Moragues Alandete i Vicente Faus Martinez. ·197·

·198·

GESMILS D’ARGENT FDF

Maria Zacarés Herrero Mar Millet Santonja Juanjo Vila Bolo Andrés Pellicer Sanchis Alba Gadea Boix Carlos Bañuls Martí

GESMILS D’OR FDF

Romina Faus Canet Manolo Martínez Sanz Fanny Vivens Lucas

ESCUT D’ARGENT VILANOVA

Jesús Ferrer Climent Isabel Contero García Natxo Moragues Martínez

ESCUT D’OR VILANOVA

Fany Vivens Lucas Maribel Salvador Bertó

AMBAIXADOR D’HONOR:

José Abad Estornell

FALLERS HONOR:

Família Marco Soldevila Família Martí Villarmín Família Moragues Aparisi Família Ibáñez Miñana Família Marco Pérez Família Olaso Piris Família Febrer Madramany Família Catalá Olaso Família Martínez Martí Família Ferrer Cháfer Família Benavent Chover

10é Festival Musical Infantil 3r Cavalcada única 1r Enginy i gràcia infantil Secció Especial 1r Falla Infantil Secció Especial 1r Falla Major Secció Especial 3r Crítica Local 2n Millor Article Premi Benirredrà 3r Premi Llibret Lluis Català 2n Premi Emissió 1r Classificat Truc Juvenil Mixt 46é Premi a la promoció de l'ús del valencià 1r Premi a la promoció del valencià Ligorio Ferrer

·199·

·200·

·201·

·202·

·203·

·204·

·205·

·206·

·207·

·208·

·209·

·210·

·211·

·212·

·213·

·214·

·215·

·216·

·217·

·218·

·219·

·220·

·221·

·222·

·223·

·224·

·225·

·226·

·227·

·228·

·229·

·230·

·231·

·232·

·233·

·234·

·235·

·236·

·237·

·238·

·239·

·240·

·241·

·242·

·243·

·244·

·245·

·246·

·247·

·248·

·249·

·250·

·251·

·252·

·253·

·254·

·255·

·256·

·257·

·258·

·259·

·260·

·261·

·262·

·263·

·264·

·265·

·266·

·267·

·268·