EDITORIAL Les Falles ja han començat. Arriba la primavera. Enguany celebrem els deu anys de les FAPOCO (Falles Populars i Combatives) que durant tota aquesta dècada prodigiosa han fet de les Falles i dels barris de la ciutat un espai, per fi, de tots nosaltres. Aplaudiu! Feu ovacions! Canteu llaors i balleu triumfadors! Feu que sonen les campanes i tireu eixe masclet de benvinguda! Enrameu els carrers de murta i capolls de flors esclatades! No hi havia a València una revista com la Moixama, car de revistes com Moixama només se’n fa una, i encara com. Olorarem la pólvora com infants que toquen la neu virginal per primera vegada amb els glands emprepuciats. Veurem la fumata blanca amb el mateix fervor que els devots cristians de la plaça de Sant Pere. Armossarem com a senyorets i ens despassarem els pantalons per deixar lloc a eixe plaer anomenat popular i mundialment fartà. Plorarem d’alegria com quan naix nadó de dos caps, neguitosos per no saber a quin besar primer. Seguirem joiosos els músics cercatasquistes, com rates al flautista d’Hamelín, encisats i hipnotitzats per les seues notes. Rebrem sobres de bitllets de 15000€ sucats en farlopa de la millor qualitat, sense cap tipus de conflicte ètic ni moral, pujats en un audi 8 vàlvules 300 cavalls ABS i la coseta eixa per a posar la goagola. Peim! -farà el masclet.
CRÒNICA D’UNA NIT
La Moixama-llibret de falla del 2013 va ser presentada el divendres 1 de març al Racó de la Corbella en un ambient de masses enfervorides i expectants, envoltades per un bon cordó policial. De manera espontània el públic va entonar un triple vítol per les Falles Populars i Combatives. Tot seguit un xiquet de les FAPOCO va fer la presentació introductòria de l’acte. El grup convidat per a l’ocasió, Ovidi Twins, va irrompre amb el seu folk dur d’arrels incertes i sense dolçaines, cosa que va irritar a dos i va alegrar a tota la resta. El doctor FusetPfeiffer va aprofitar l’ocasió per exposar a un públic amatent la teoria sobre el concepte detotalavida. Després
PEIM! PEIM!! (fa el masclet)
TRACATRAC!! (fa el tro de Bach*)
d’un nou interludi musical, el públic va bramar tres vítols per la Mare de tots els valencians, la Geperudeta. Inevitablement, el grup folclòric tornà a amenitzar l’ambient amb les seues melodies. La vetlada havia arribat al seu punt àlgid. Un voluntari/a, va llegir el fragment tercer, versicle primer de la Moixama, dedicat a Marduk, el nostre estimat déu babiloni, cosa que no evità que Ovidi Twins tornaren a executar, en el sentit literal de la paraula, una de les seues cançons. Aprofitant la bona predisposició del públic, els xicons de Moixama començaren una planyívola diatriba contra la situació en què es troben i les seues relacions tenses i malsanes amb les FAPOCO. Xe, patètic! Ho intentaren apanyar demanant un nou triple vítol dedicat a Moixama. El públic udolava, aplaudia, xiulava, feia la figuereta, aclamava popularment Ernesto de Sostoa i demanava gintònics gratuïts marejant els cambrers. S’imposava una cançó de cloenda, que donà pas al final apoteòsic del malabarista mutilat amb calçotets de purpurina, muntat en mobilet pel menjador del Racó. Quina tribu més feliç! J.V. FREETANGA.
M
oixama@gmail.com som: Conxín Barelles, Vicent Caparrós, David Carboneras, Ignasi Gasulla, Pau Ginés, Atzutzena Llull, Xavi Mata i Felip Pi Bru. Ens han ofrenat els seus articles: Lucrècia de Borja i Bairén, Andreu Ginés i LP.
10 ANYS DE FALLES Entre l’antropologia folklòrica i l’espisteme de l’oci: un estudi de les festes majors de la ciutat de València en honor a Sant Josep el Fuster, també dites Falles Populars i Combatives (2003-2013) Per Anthony Timphants, professor emèrit de la Universitat de Winsconsin (Mineasöto) Entre els habitacles de la Història sovint hi ha racons o calaixos o baguls que amaguen sorpreses més grans que els óssos de peluix que l’adolescent més enamorat -si està realment enamorat!- regala al seu primer amor en la primera cita en un parc d’atraccions. I és que ni tan sols l’hispanista més avesat en cultura i folklore de les terres ibèriques podria imaginar-se que, repassant documents i arxius de l’antiga ciutat romana de Valentia, trobaria un esdeveniment antropològicament tan peculiar com les Falles Populars i Combatives. València, actual barri mariner de la gran urbs terolenca, fou en el seu moment capital d’una regió pròspera dins l’estat autonòmic del Regne d’Espanya. Sota el cabdillatge de Joan Carles II, el Caçador, l’anomenada Comunitat Valenciana1 visqué una època d’esplendor com no havia gaudit des del segle XV, quan fou l’ama i l’ànima de la Mediterrània Occidental. Però, a diferència del Segle d’Or medieval, la gran València contemporània ens ha deixat escassos vestigis materials, perquè la particularitat de la seua esplendor cultural i social consistia curiosament en un antecedent d’allò que hui en dia coneixem per l’obsolescència
programada: la peribilitat, id est, l’efimeresa. És així com les grans construccions, els grans hòmens i dones i les grans obres d’art de l’època van sucumbir al pas temps; i de tots ells, l’exponent més extraordinari d’aquest comportament col.lectiu tan poc propi de l’Homo Oeconomicus foren, sens dubte, els monuments figuratius construïts amb matèries ignífugues -no sempre naturals- coneguts com a falles. Eren monuments que podien assolir grans dimensions i al voltant dels quals les diferents tribus2 de la ciutat realitzaven els rituals en honor al Pare de Déu Sant Josep i a la Mare de Déu Amparo; rituals de foc, festa i beuratges d’alcohol -entre altres desinhibidors- que culminaven amb la crema purificadora dels monuments. Milers -milions!- de pelegrins acudien a València cada any per retre homenatge als déus i participar dels rituals que col·lapsaven la ciutat. Però en arribar el segle XXI, quan València i les Falles assolien el punt més àlgid, començaren a aparèixer manifestacions díscoles que auguraven un canvi de cicle; anunciaven ja una època fosca, convulsa anys abans de la Primera Gran Crisi: entre aquestes manifestacions trobem les autoanomenades Falles Populars i Combatives (FAPOCO). L’espurna i la flama A penes un testimoni escrit hem trobat dels inicis d’aquesta manifestació cultural: un text fundacional de l’any 2003 que encara hui es pot trobar al web.3 L’escrit en qüestió denunciava
la mercantilització de les Falles i en reclamava un retorn a l’esperit popular i valencià. Concloïa amb una declaració contundent: “hem decidit que aquestes seran unes Falles diferents. El carrer el farem nostre i la veu serà la nostra, eixirem i cridarem qui som, què volem i com ho volem.” El text no va signat, però per l’ortografia i pel vocabulari és fàcilment atribuïble als reductes pancatalanistes de la ciutat, possiblement a Endavant, que tenia com a zona d’influència el barri del Carme, on tingueren lloc la majoria dels actes. Entre aquests, sembla ser que hi hagué passacarrers reivindicatius,4 taules informatives i concerts. Les xifres d’assistència són confuses i se situen en paràmetres entre els 50 i les 20.000 persones, ja que les fonts de l’època són poc concises en aquesta qüestió. Però independentment de l’assistència, la millor prova que la iniciativa va reeixir fou el fet que l’any següent es tornà a repetir amb uns paràmetres molt semblants. La flama estava encesa.
La consolidació i la persecució Passats els dos anys de vida, les Falles Populars i Combatives van experimentar una eclosió decisiva, que consolidà definitivament aquest model etnocultural d’interacció social. Dos concerts destaquen de l’edició del 2005 que es realitzaren en uns terrenys sense construir5 al bell mig del Barri del Carme. Importants grups de l’època participaren en aquesta edició com eren Pirats Sound Sistema, Voltor, Prisoners of War o Orxata Sound System. També tocaren un grup de curt recorregut anomenat Banda del Barri, del qual no ha quedat cap cançó enregistrada però sí -curiosament- una
samarreta promocional. D’aquesta edició cal destacar l’inici del Concurs de Paelles, que fou l’origen de l’actual Fira Internacional d’Arròs, Arrop i Tallaetes (que alternen anualment les ciutats de Tientsin i de Riola). L’any següent, les Falles Populars ampliaren programació i modificaren algunes localitzacions. Una intensa pluja -sense arribar a riuada- obligà a suspendre un dels concerts; però la resta d’actes se celebraren sense incidents, destacant-ne la primera edició de la calçotada fallera antirepressiva i un correfoc amb els dimonis de Campanar. La crònica que emeteren els propis organitzadors afirmava que “poc a poc, hem de construir unes festes en les quals puga participar qualsevol i que siguen un referent de la vitalitat cultural i política dels Països Catalans. Volem unes falles populars, valencianes i combatives!”. Malgrat l’eufòria, amb l’èxit del 2006 també arribà la persecució política, en aquest cas a través d’una campanya de desprestigi orquestrada des d’un rotatiu local.6 La travessia del desert Els anys 2007-2010 foren anys difícils per a les Falles Populars i Combatives. Com explica Viqui Bauset i Flostell a la seua peculiar biografia, “el tancament del Racó de la Corbella, la convocatòria massiva de places públiques -i el consegüent furor oposicional- minvaren considerablement la capacitat organitzativa de les FAPOCO”,7 alhora que la pressió de l’Ajuntament anava en augment. Així mateix, troballes recents ens han permès afegir com a causa d’aquesta davallada l’esclat de la crisi financera i, en concret, la fallida de Lehman Brothers, on les FAPOCO havien invertit els beneficis dels anys anteriors. Aquests anys, les Falles Populars i Combatives centraren l’activitat en establiments com Ca Revolta o l’Ateneu Popular del Carme (ambdós d’imprecisa classificació legal). Tot i així, hi hagué actes destacables, com l’exposició de “Les Falles durant la Segon República i la Guerra Civil” (2009) o l’inici de la tradició de la Nit d’Albaes i les Albaes Off (2010). Durant aquesta època també s’establí contacte amb altres festes alternatives d’arreu dels Països Catalans, fruit del qual nasqué la Coordinadora de Festes Majors Autogestionades (CFMA), de no molt llarga vida.
Els dies de glòria L’any 2011, les FAPOCO visqueren un reviscolament inesperat. Les preqüeles de la Primera Gran Crisi eren cada cop més fortes i, en aquest context, les Falles Populars esdevingueren un revulsiu més de la Societat del Malestar, que, passades les festes, decidí eixir al carrer massivament i acampar en places cèntriques, emulant els monuments cremats poques setmanes abans. D’aquest any és el Primer Llibret de Falla de les FAPOCO. El llibret pogué veure la llum gràcies a una “vietnamita” que el grup clandestí Moixama (Politico-Militar) havia conservat amagada des de la Dictadura.8 L’any següent, el 2012, les FAPOCO feren l’assalt definitiu a les antigues noves tecnologies i les anomenades xarxes socials virtuals. Amb un projecte de micromecenatge i amb desenes de persones dedicades a promocionar els actes pel web, aconseguiren completar una programació intensa que recollia els grans clàssics de la festa valenciana: solars, albaes, paelles, calçots i beuratges alcohòlics d’arrels ancestrals. A més, grans noms de l’escena musical pancatalana (Obrint Pas, Arrap o ESOC, entre d’altres) col·laboraren en la que era la desena edició de les Falles Populars i Combatives.9 Després del 2012, el buit documental ens impedeix conèixer l’evolució de les FAPOCO. Tot indica que la línia ascendent encetada els anys anteriors es mantenia. Però els pocs testimonis indiquen que ja els primers actes se celebraren enmig d’un clima de gran efervescència social, que culminaren en la Gran Revolta Fallera del març del 2013, durant la qual els valencians decidiren -no només contra pronòstic, sinó contra la pròpia tradició- botar foc a coses menys ignífugues que els monuments fallers, però certament amb més mèrits per ser cremats. Entre ells, els arxius històrics.
1. Sembla que el nom de Comunitat és fruit de la combinació dels dos mites fundacionals d’aquest territori: la Crònica dels Fets, atribuïda al Rei En Jaume, i El senyor dels anells, de l’escriptor britànic i estiuejant de Gata de Gorgos J. R. R. Tolkien. 2. Tribu en el sentit clàssic: i.e. agrupació de famílies o clans que ocupen un territori propi i constitueix una entitat autònoma des del punt de vista social i polític, DIEC. No en l’accepció moderna equiparable a bandes urbanes, que tampoc s’ha de confondre amb les bandes de música, molt abundants, d’altra banda, a la València de l’època. 3. http://www.facebook.com/racodelacorbella 4. Passacarrer o cercavila, terme usat a l’època per referir-se a processons de tipus polític, sovint substituint ciris per estendards i precedits per teles o plàstics estampats amb lemes diversos. 5. En terminologia de l’època: solar, descampat. Pels testimonis documentals sembla que els solars proliferaren precisament durant l’època de màxima eufòria constructora; aquesta aparent contradicció ha fet que alguns experts consideren que els solars tenien una funció urbanística i/o paisatgística central dins del característic Model Valencià de Ciutat Mediterrània (MVCM). 6. Amb data del 19 de març el Levante-EMV publicà una notícia al web amb el títol “La policia desmonta una verbena ilegal en el patio de un colegio público de Valencia” (http://www. levante-emv.com/comunitat-valenciana/3097/policia-desmontaverbena-ilegal-patio-colegio-publico-valenciabrbr/183426.html). La notícia mereix dos aclariments: el mateix periòdic rectificava l’endemà explicant que ni s’havia desmuntat, ni la festa era il·legal, però remarcava la imperdonable acusació d’haver venut alcohol. Cal recordar que Levante era el nom imposat en acabar la Guerra d’Espanya (1936-1939) a la capçalera d’adscripció blasquista El Mercantil Valenciano, fundada al final del segle XIX i confiscada pels vencedors. L’altre aclariment: les Escoles Públiques eren centres d’educació primària finançats per l’Estat i amb limitada tutela de l’Església; sobrevisqueren amb més pena que glòria escassament un segle, fins que foren liquidades amb la Primera Gran Crisi. 7. R. J. Cucú, Del magenta al turquesa. La transacció valenciana, Terol, Editorial 3 i 54, 2043. 8. El Primer Llibret esdevingué amb el temps un xicotet manual de la resistència periurbana, que influí totes les grans revoltes posteriors. La Primavera Valenciana i la Intifalla de l’any 2012 es poden considerar les primeres manifestacions polítiques derivades d’aquest profund cos doctrinal (del qual Marta Harnecker féu un polèmic resum, poc abans de morir). 9. Per arbitrarietats del calendari gregorià, les 10s falles populars i combatives corresponen al 9è any de vida de les FPC.
publireportatge MXM
1. L’OFRENA DE TOTA LA VIDA Ho confirme
ramells de flors a la Mare de Déu. L’Ofrena és una n els herència directíssima de la postguerra de Franco, estudis més recents i avançats i tècnics i una imitació d’altres ofrenes com les de la Verge del internacionals: l’Ofrena floral de Falles és Pilar de Saragossa, que potser intentara apaivagar detotalavida. Efectivament, segons la teoria del Dr. un cert paganisme i una certíssima crítica social Fuset-Pfeiffer -deixeble de l’insigne i tan nostrat Dr que sempre havien tingut les Falles. En tot cas, les Weston, de la Universitat de Wisconsin, Minesoto-, Falles, en principi, són una ofrena a... Sant Josep! el terme detotalavida significa L’any 1949, a causa de la gran simplement de-fa-30-anys-oafluència de gent, l’Ofrena es com-a-molt-70. “La proverbial va traslladar fora de la Basílica, i simpàtica miopia humana i l’estructura de fusta amb la ens fa pensar que la nostra figura de la Mare de Déu i generació o la nostra vida és Fill, que s’engalana de flors, tota-la-vida”, ens conta el Dr. s’utilitza des de l’any... 1987!!! Fuset-Pfeiffer. “Per a períodes Efectivament, doncs, més llargs, clarament anteriors l’Ofrena de flors a la Gepe a la vida d’un mateix, l’enginy és detotalavida. Ara bé, humà ha creat la terminologia perquè una tradició passe de l’any de la picor, més vell a ser detotalavida, li cal un que cagar aponat, més vell procés lent d’assentament i que Carracuca, etc.”, conclou selecció d’elements. D’aquesta Pfeiffer. inquietud, d’aquesta set Sí senyors, l’Ofrena floral de saber, d’aquest neguit de Falles, que els dies 17 i 18 existencial sorgeix la de març engalana de clavells investigació que us presentem la Mare de Déu Geperudeta, Moixama enguany en forma és una Ofrena detotalavida, de dossier: ha sigut sempre epistemològicament parlant. igual tot açò? Analitzarem el es processons i les ofrenes lineals Té els seus orígens en l’any cas concret que ens ocupa, per són com escolopendres. Ho sap fins 1941, en què unes clavariesses parts, al llarg de tot el llibret un xiquet de sis (6) anys. Redéu! dipositaren a la Basílica Combatiu i Popular.
L
publireportatge MXM
2. RECORREGUT A diferènci
a de l’actualitat, temps era temps quan totes les comissions falleres anaven en barca fins el carrer de les Barques, algunes en góndola i altres a vela llatina. En comprovar la falta de cabdal fluvial -tothom recorda les escenes de pànic quan la fragata Westington III encallà a l’altura del mercat de Russafa a l’hora de màxima afluència- van decidir durant diversos anys d’anar-hi en carros i tartanes en forma de barca tirades per haques. Un famós verset faller de l’època deia Tenim un cor de falleretes/ vestides de marinerets/ solcant carrers i voreretes/ sobre tartanes com velerets... Tot i que la merda de burro ajudava al fluid lliscament de l’estol faller, el fet que els burros es menjaren les flors de l’Ofrena fou determinant a l’hora de decidir altres opcions. El llançament de falleres en paracaigudes no va durar més que l’any 1952, dramàtic any en què deu falleres i dos presidents de falla moriren empalats al pirulí del Micalet i Santa Caterina. La moda fallera, sempre a l’última, va incorporar la falda planejadora i la peineta-Delta. L’any 58, escarmentats per la riuada de l’any anterior, tornaren a traure les tartanes en vela llatina. La famosa paranoia de terror al Viet Cong que va assolar la ciutat durant l’any 68 (arran de la increïble Ofensiva del Tet) va provocar que l’Ofrena d’eixe any es fera d’incògnit, en vestit de carrer, i tirant les flors dissimuladament; els vestidors de la
Mare de Déu es van vestir de vietnamites; tothom tenia por que apareguera algun franctirador des d’un terrat. Biel Belmont MusaBarenboim, femater de-totala-vida i cronista ocasional, escriu a les seues Memòries d’un femater detotalavida: “Tement per la meua vida i amb l’ardorosa passió que em desperta la Mare de Déu del Lledó, vaig fer camí (verkamí) cap a l’Ofrena. No vaig fer el camí de sempre, sinó que em vaig clavar per la Sèquia de Mestalla, evitant així perills innecessaris. Anava, bàsicament, com cagalló per sèquia! Maleïts Charlies*!”. (*Aquest era el nom dels trons de bac durant els seixantes). L’Ofrena en taxi de l’any 72, no només va ser un desastre inviable sinó que fou “una de les majors causes de la crisi del petroli de l’any següent”, com ha assenyalat Pausep, reputat analista econòmic del barri d’Orriols. Per això, des del 1973, el recorregut de l’Ofrena és l’actual: des de l’Albereda i des de la plaça de Sant Agustí i voltants, i a peu.
publireportatge MXM
3 . A Q UI OFRENEM Q UÈ? “Llong
anisses, botifarres i xoriços”, així de contundent és l’antropòleg Toni Butoni pel que fa al contingut de l’Ofrena en altres temps. “Efectivament, tot i que semble increïble, l’any 45, en plena postguerra i fent gala de l’altruisme balafiador dels valencians, es vestí l’ídol babiloni Marduk (dipositari del canviant i irregular fervor religiós dels valencians d’aleshores) de la triada càrnica blanc-negre-roig: quilos i quilos d’embotit ofrenats al déu per uns adoradors famolencs. Algun politòleg ha volgut veure en aquesta Ofrena subliminals elements nazis del moment, sobretot perquè entre l’embotit es van trobar un bon grapat de versets suposadament fallers, com aquest: Gott de vidre ple de sank, falles filles d’un rekne de mil anys: Marduk, Marduuuuk! La caiguda del 3r Reich poc després de les Falles del 45, i la decadència del culte a Marduk en aquesta part del Mediterrani -no va arribar a ser mai detotalavida- va dur a un replantejament total del tipus d’ofrena. Les falles d’Alboraia, en aquella època, per la seua veneració al déu asteca Xufatetlcoac, implantaren al Cap i Casal el sacrifici cruent de donzelles i donzells virginals per bé que adolescents. La seua mort els portava a seure a la dreta del cruent déu Xufatetlcoac, cosa que els garantia ser recordats pels segles dels segles. Afortunadament no hi ha hagut mai cap tradició asteca que haja durat a les nostres terres més d’un
M
arduk, a diferència d’altres déus, sí que premiava als seus ofrenants. La riuà del 57, de fet, ha estat atribuïda pels més agosarats historiadors a la fúria despietada d’un déu foragitat pel fervor popular. A la imatge, presa l’any 58 en format petri, un Marduk cuneïforme i alhora hieràtic, posa content pels devastadors efectes de la riuà.
any. Tot allò ja està ben oblidat. Només es guarden al Museu de les Roques del Corpus uns quants cranis trepanats de donzells i donzelles de llavors amb boniques incrustacions de diamants en forma de bunyols. L’any 63, amb la por al cos de la recent crisi dels míssils, l’excedent de pots de cigrons i d’escopinyes que la gent havia emmagatzemat frenètica alhora que previsorament, per si la cosa anava a més, va fer decidir per unanimitat a la Junta Central Fallera, que l’any següent l’Ofrena fóra de cigrons o escopinyes segons la categoria de la falla. La pregunta, doncs, és: quin fet va motivar que a partir de l’any 74, començaren a ofrenar flors de nou? Com és possible que s’haja acabat ofrenant flors a la Geperudeta? Estan bojos o què? Recents estudis n’apunten les causes. Uns parlen d’influència extraterrestre, altres d’influència holandesa, altres d’un corrent poètic absurde jochfloralista que exalça les flors i la bellesa i dura segles i segles i encara no s’ha acabat. Heus ací un exemple: Oh, bella ponzella, novella,/ oferix-me una flor i no un cigró,/ dóna’m un clavell i no una escopinya,/ si no, acabarem fent una rinya/ entre tu i jo. L’ofrena de glòries ha estat una gran afecció valenciana des de temps immemorials. Però de què es tracta? Està reglamentat aquest tipus d’ofrena? Antigament, alguns ofrenòlegs havien pensat que es tractava de deglutir excrements humans deshidratats. En canvi, altres asseguraven que eren flagel·lacions col·lectives amb l·l geminada o amputacions massives de membres i glands. Fet i fet, l’ofrena de glòries consisteix en un bonic i tradicional intercanvi de sobres i favors entre un selecte club de malparits.
T’ho estàs passant bé estes Falles, carinyo? Què eres, d’aire o de carabassa? Véns molt per ací? Estàs anviscà de sucre. Si tu em deixares, d’una llepà te’l llevava!
Calla, llangonissa. No sigues tan guilopa. Que el meu sucre és farlopö.
publireportatge MXM
4. DESTINATARIS DE L’OFRENA Els prim
ers anys s’ofrenava als padrins. Cada fillol ofrenava al seu padrí i cada padrina ofrenava a la seua fillola. Açò originava un allau de gent buscant als seus afillats o als seus padrins amb múltiples ramificacions generacionals en la Plaça de la Mare de Déu i carrers adjacents. A vegades el mateix ramellet passava de fillol a padrí, i en casos de transvestisme, de padrina a fillola. Va haver-hi fallers que es queixaren de no poder ofrenar a ningú per defunció de padrins o per no ser fillols (expòsits), motiu pel qual, durant els anys següents, i fent gala d’una admirable fe inconstant,
E
l Papa ha posat fi al neguit que li produiren les falles de l’estiu del 2007.
els destinataris de l’Ofrena foren, successivament: el déu babiloni Marduk, el déu asteca Xufatetlcoac, el déu egipci Amon Ra, la deessa grega Hècate, el déu italià Franco Batiato, el déu vietnamita Ho Chi Minh o la deessa mamma italiana Gina Lollobrigida. “Ja m’estranya a mi prou”, comenta Marçaleta, politòloga de Terrateig, “que la fe dels valencians porte vint anys seguits venerant a la Mare de Déu. No m’estranyaria que se’ls torne a girar eixe cable i l’any que ve veneren Huitzilopochtli o es dediquen a fer ofrenes animistes o laiques. Capaços seran; mira, m’ho crec tot, després d’aquests anys de canvis de culte!”.
publireportatge MXM
5. VESTIMENTA La vestim
enta dels ofrenants ha patit també molts canvis des dels seus inicis. Els primers anys l’etiqueta era obligatòria. Foren anys gloriosos per a una indústria dedicada a la moda de passarel·la, que tot just donava els seus primers passos a les nostres terres. Davant del perill que açò suposava per a la indústria parisenca, els serveis secrets francesos impulsaren el culte a Marduk entre les valencianes a través de la filmografia babilònica de Brigitte Bardot, i sembla ser que per influència del culte al Lleó de Judea, la gent anava vestida amb draps apelfats cobrint només les parts més íntimes. L’any 1964 es va acordar que només es podria desfilar a l’Ofrena amb vestimenta regional tradicional. Davant la negativa de 2500 fallers nudistes, l’exèrcit franquista va intervindre en el que es va convertir en un bany de sang silenciat. Els supervivents de la matança van ser tatuats amb tots els fotogrames de la pel·lícula Tómbola, de Marisol, per tal que no s’atreviren a desfilar mai més nus a l’ofrena.
A partir d’aquell moment, i fins l’any 96, l’enginy dels modistes fallers ha estat admirable a l’hora de combinar el vestit tradicional amb les modes del moment. Acàs pot algú oblidar eixes falleres i fallerets vestits de Sargent Pepper l’any 69 -acabada de superar la paranoia del Viet Cong- o als setantes eixos pentinats Ramoneros ofrenant a la Gepe, miraculosament combinats amb el pentinat faller? Ara bé, no sempre l’enginyositat va anar de la mà de l’èxit. Per exemple, la moda dels vestits fosforescents no va acabar de triomfar, perquè només lluïa a la part final de l’ofrena, quan ja s’havia fet de nit; per altra banda, la mortífera moda dels vestits amb masclets, evidentment no va durar més que els cinc primers minuts de l’Ofrena del 76. Des de l’any 1996 no hi ha hagut cap innovació de vestimenta fallera, i el motiu és un descobriment científic colpidor, fet pel llavors emèrit Dr. Weston: “Els monyos de fallera són un vestigi arqueològic de l’última glaciació: només sobrevivien a la duresa climàtica les femelles que cobrien les seues orelles amb el monyo”. Aquest descobriment va fer pensar que això de la vestimenta tradicional i els monyos podria ser més detotalavida que el que ningú sospitava. Per això es va decidir congelar el modelet d’eixe any per a sempre.
A
fortunadament, la moda d’esborrar la cara als infants fallers, ha passat. Podem apreciar un bell joc d’estampats i damascos avellutats en blanc i negre amb un to absolutament naïf, típic de finals del segon lustre dels vuitanta.
publireportatge MXM
6. MÚSICA A BANDA Tot i l’hege
monia actual dels pasdobles a l’Ofrena, hi ha hagut temps en què la glòria ha caigut sobre altres estils musicals. Per ordre cronològic, el camí fins la instauració definitiva i dictatorial de la banda de música com acompanyament musical exclusiu, han acompanyat l’Ofrena des dels seus inicis: el silenci, els xiulits arreu, els xiulits segons la moda d’El pont del riu Kwai, de nou silenci amb l’aparició dels walkmen (que tan bé es dissimulaven amb els monyos de fallera) campanes, xiulets, bubucel·les, el vals vienés, fil musical de Ximo Bayo, càntics religiosos com el waka-waka, o l’intent infructuós d’implantar una moda pretesament aborigen, però de ressonàncies carioques: les batucanyes, exèrcits de percussionistes que executaven ritmes amb canyes badades o picacanyes. Durant uns anys la música de l’Ofrena es va convertir en laboratori de la cançó de l’estiu següent, amb resultats entre catastròfics i excel·lents. L’any 76 cada falla va elegir una cançó de la Nova Cançó per desfilar a l’ofrena. Ningú vol sentir parlar d’eixa ofrena, i de fet ha estat silenciada per les cròniques oficials. Cròniques més noves diuen que l’Ofrena popular i combativa...
Q
ui pot oblidar Joaquim Baio, dient ¡Vamos, nipones! a l’Ofrena del Budokan de Tòquio?
����������� ����������������� ���������� ������������� �������������������������� ����������������� ������������������������ ������ NO ÉSCRI SI , ÉSCAPI TALI SME! �������� ������������� �����������������������������������������������������
I ,
!
publireportatge MXM
7. OFRENES AGERMANADES Quan es parla
de
l’Ofrena a la Mare de Déu, es diu que els vestidors de la Mare de Déu la vesteixen amb un mantell de flors. En aquest cas no deixa de ser una metàfora fàcil: es vesteix de flors la imatge, però sabem que no és un vestit. A l’Atenes Clàssica, però, sí que existia un ritual en què realment s’oferia un vestit a la Verge i se la vestia. Cada any a mitjans d’agost, el dia més especial del festival de les Panatenees dedicat a la patrona d’Atenes i a tots els atenesos, es realitzava l’anomenada presentació del peple (mantell) a la Verge (Atena). Aquest peple
l’havien començat a teixir unes jovenetes verges uns nou mesos abans... El mantell era portat en processó per la Via Sagrada d’Atenes fins l’Acròpolis. La processó tenia un component femení essencial -com la pròpia professió de teixir- de principi a final: teixien donzelles, processó femenina, ofrena a la deessa verge Atena. A l’Acròpolis, la processó es dirigia a l’Erectèon, temple on es conservava una vellíssima estàtua d’Atena, feta de fusta d’olivera, que segons deien, havia caigut del cel -manera grega de dir detotalavida. Era Atena Poliàs o Atena [Patrona] de la Ciutat. Era a ella a qui anualment es vestia amb el nou peple: una ofrena sagrada que renovava i reforçava el pacte/ matrimoni entre Atenes i la seua patrona Atena. El peple era de llana i era de colors brillants: hi predominava el groc safrà, acompanyat pel blau i el porpra. I, com no podia ser d’una altra manera entre els grecs, el peple no era mut: s’hi teixia una història, i en concret, la victòria d’Atena sobre el gegant Encèlados a la batalla de déus i gegants. Més d’un grec i més de dos, amb les ulleres ateneses ben posades, hi veien, en lloc del gegant, els perses, i en lloc d’Atena, els vencedors atenesos...
Atena: Vaig a matate! Encèlados: Però si jo vull ofrenate! Atena: Hauràs de fastidiate, perquè vaig a traspassate!! Encèlados: Podràs ferime però no matame! Joan Quenòbit: Usa la força!
ELS ESPECTACLES PUBLICS DE LA CIUTAT DE VALENCIA LA CARTELLERA DEL SEGLE XVI AL XXI
Rafel Sena
PRÓXIMAMENT A LES LLIBRERIES
Diseño gráfico, editorial, web, impresión digital y offset tarjetas de visita, flyers, folletos, catálogos, sobres, pósters, llibrets de fiestas, retoque fotográfico, fotografía de producto, carteles, identidad corporativa...
697 708 870 daniel@ideasyletras.es
publireportatge MXM
8. SENTIMENT “Si l’entra
da a la plaça és solemne i emocionant, l’eixida és alegre i festiva”, diu amb una llagrimeta Eduard Ramírez, sexador de pollastres. De tota la vida els fallers i falleres han sentit una enorme emoció en ofrenar diversos tipus d’ofrenes a les diverses deïtats que han passat per la plaça de la Mare de Déu -també anomenada, segons èpoques i fes, plaça de Marduk, plaça de Xufatetlcoac, plaça d’Amon Ra, plaça d’Hècate, plaça Batiato, plaça de Ho Chi Minh, plaça Lollobrigida, etc. Efectivament, l’Ofrena és l’acte absolutament més central i important de les Falles després de la cremà, la plantà, la cridà, la despertà, l’esguità, la mascletà, la fartà i la netejà. Per això, l’Ofrena és viscuda amb una devoció comparable al primer pas d’Armstrong en la volta ciclista a la lluna, o la setmana santa filipina o xií. Hi ha, però, estudis recents que desdibuixen aquesta imatge d’alegria floral i primaveral desbocada, de sentiment immaculat i devot. N’Elpuigmeetfpc, investigador de tuits d’arrel fallera i eminent doctor de fluxos de comunicació per Whatsapp i line en concentracions falleres i discomòbils de barri, ha escrit en 20 volums de 500 pàgines cadascun i una estructura de 140 caràcters per paràgraf, tota una teoria que es pot resumir en una sola paraula àrab: alcohol. Efectivament n’Elpuigmeetfpc d’una manera farragosa i de difícil enteniment, argumenta que la influència etílica forma part essencial d’aquesta fervorosa
H
o Chi Minh, després de l’Ofrena i l’empalmà, amagava una brutal ressaca sota la seua mirada plàcida. Alguns fallers volgueren beatificar-lo impressionats per la ingent quantitat de gintònics que havia pres. adoració ofrenil valenciana. Amb un encriptat Tuit, n’Elpuigmeetfpc ens vol fer entendre tota l’espiritualitat i terrenalitat intrínseques a l’al·legòric
per bé que metafòric acte de l’Ofrena. “Hòstic tu, acabe de vore a la punyetera verge ballant damunt una barra amb un tanga de flors que la flipes tu #vergetangaflors@xepe”. Aquest “inoblidable fragment de realitat”, segons l’autor, mostra ben clarament la unió indissoluble de l’alcohol i les adoracions marianes. Recordem que ja ben entrats els anys 70, durant diversos anys consecutius, la policia hagué de realitzar diverses ràtzies per incautar cogolls de mariuana entre els ramells de flors, tot i que flor eren. Igualment passà durant els veloços anys 80, època del iupis, amb la cocaïna. Hi ha versets de falla que ho confirmen: I com tots van buscant coca/ siga tard o siga enjorn/ no hi ha prou pasta en lo forn/ per a tapar tanta boca. Durant els 90 el sentit i el sentiment de l’Ofrena pegaren un pas endavant, endarrere o bé tornaren a desviar-se del camí, com comenten altres. La ineludible influència de La Ruta de Bakalao reconfigurà l’Ofrena. Remolcs traccionats per tractors, però majorment per mules mecàniques, amb altaveus de més de 10.000 watts i DJs que
punxaven la música més canyera del moment, acompanyaven els fallers i falleres, que amb les mandíbules desencaixades i unes pupil·les que feien feredat, envaïen el centre de València. Hi ha qui diu que la famosa Love Parade té origen iconogràfic en l’Ofrena d’aquells anys. Tot i que els assistents convidaven tot el món a l’empalmà (el clàssic desdejuni de xocolata amb xurros després de 36h d’ofrena, o la paella al Palmar per agafar forces i continuar després la festa) es veu que no feren molts amics i es prohibí aquesta modalitat. Els únics que es queixaren foren els comerços d’hostaleria del centre, que feien l’agost venent botelletes d’aigua. Però tot i això, podríem asseverar, tal i com fa Ade Lee de la Universitat d’Adelaida (Winsconsin), que les substàncies estupefaents són part essencial del sentiment de l’ofrena? Estudis encara més recents que tots els estudis anteriors, resolen aquesta qüestió de dues maneres o vies distintes, per bé que antagòniques: uns diuen que sí, altres que no.
publireportatge MXM
9. SENTIT L’Of
rena sempre ha tingut un enorme sentit per als valencians del Cap i Casal. Sí, això és cert fins l’any 96. En aquell moment la cosa va deixar de tindre sentit. Sortosament, dos anys més tard, Senyormarc va trobar-ne el sentit amagat en una capsa de sabates en un baix de Benicalap. Des d’aquell any, l’Ofrena torna a tindre sentit. Bravo, Senyormarc!
A
quells anys en què es va perdre el sentit de l’Ofrena, moltes falleres s’amagaren als búnkers-barraqueta, duent vida molt ascètica amb períodes d’alcoholisme exacerbat. Moltes no ho superaren.
publireportatge MXM
10. VISITANTS FAMOSOS La rela
ció dels famosos amb l’Ofrena, des de qualsevol punt de vista ha sigut minsa i deplorable i quasi imperceptible. Per què? Per la falta de glamour de l’ofrena, una fama immerescuda i sense cap fonament científic raonable: això és indignant! Tot i això, hi ha un bon grapat d’anècdotes que farà les delícies dels
L
es clavariesses conserven el retrat d’aquesta pelaïlla en el refectori del convent de Santa Brígida.
mitòmans més morbosos. L’any 41, conten les males llengües que la primera ofrenadora de la història no era realment monja. Pel que es veu, en aquella època, Santiago Carrillo havia visitat una cèl·lula dorment del Partit Comunista a València i en veure’s acorralat per la policia, va disfressar-se de clavariessa. En la seua fugida cap a l’estació d’Aragó, a causa del seu perfeccionisme i zel en interpretar el paper de monja, va improvisar un genial gest que va deixar petja en la història: prengué el ram de roses socialistes i va deixar-les als peus de la figura corresponent. La policia, en veure aquest gest, tot i la manifesta calba d’aquella monja, el van deixar fugir. [L’any 2007, per cert, un provecte Carrillo va tornar a repetir l’escena vestit de fallera amb una fantàstica perruca de rínxols daurats i taronges]. Hem de passar a finals dels 70 per tornar a donar notícia d’algun fet amb celebritats a l’Ofrena. Fou aleshores quan el famós trio de germans Bigis vingueren a presentar el seu single Staying alive a la falla Campoamor-Puertorico. Coneguda mundialment és la devoció d’aquests germans per la Mare de Déu dels Desemparats. Curiosament, eixe mateix any, una altra falla, la Pilar-Lecorbusier, va pensar de dur a uns altres grans devots de la Geperudeta: els Txitxos. Sense tindre coneixença d’aquesta astral coincidència, els dos grups anaren alhora a ofrenar, aportant a l’estètica fallera una innovació que malauradament i inexplicada no ha tingut continuïtat: els saragüells acampanats i
platejats. En trobar-se els dos grups cara a cara al carrer Micalet es produí un xoc inevitable, conegut pels historiadors com la primera Patillomàquia. Durant més de cinc (5) hores interromperen la marxa de l’Ofrena a causa d’una cruenta batalla interpretativa basada en els moviments pèlvics i els estils musicals tant en boga en aquella època. Les xiquetes falleres ploraven i xisclaven, cosa que animava als intèrprets, malgrat que ho feien pel mal de peus i la pixera continguda. L’any 1986, l’ajuntament socialista i la Junta Central fallera, fent gala de modernor i volent projectar les falles internacionalment, conviden E.T. (Ermenegildo Terrateig) i els Goonies a l’ofrena.
L
Empar Salvador Villanova, l’assessora cultural de l’ajuntament no tardà a informar-los a cau d’orella, que si bé els Goonies eren personatges ficticis, E.T. es trobava des de feia molt de temps fora de la terra i no tenien pressupost per pagar-li el viatge. Sortosament, el Circ mundial estava llavors de gira per Benifaraig i voltants i els va cedir la parella de ligres i un nan vestit d’extraterrestre que havien portat de Sibèria per a l’Ofrena d’aquell any. No cal ni esmentar la per tots coneguda ofrena d’un Moon-walk i una pujada d’ous que Michael Jackson va fer als anys de menys glòria de la seua carrera quan el seu caché estava per terra.
es enlluernadores i blanquíssimes dentadures dels germans Gibb no van deixar indiferents els fallers de la Campoamor-Puertorico. Després de quatre cremades de retina, el psicopedagog de la falla va obligar a tots els xiquets del casal a saludar als Bee Gees amb ulleres de sol i crema factor 50.
publireportatge MXM
11. OFRENA I CIÈNCIA-FICCIÓ L’any 19
davant una escena tan insòlita, els valencians i valencianes assistents es quedaren tan hipertèrrits i bocabadats que ningú se’n recordà de traure’n cap foto. Però ha restat a l’imaginari col·lectiu d’aquesta ciutat com un dels episodis interdimensionals més punters del segle XX. Ningú no ha explicat per què l’any 94 la Mare de Déu va deixar veure les seues vergonyes en no ser completada l’Ofrena floral d’eixes parts. Bé, ara en sabem el motiu: una cinquantena de comissions va ser abduïda per l’emperador Zòltrix III -de la galàxia d’Orió, segona a la dreta- sense que ningú se n’adonara i sense que pogueren ofrenar les flors. El senyor emperador, segons va explicar en una entrevista posterior, volia especialistes en boato per venerar d’una manera novedosa el seu déu Marduk. Les comissions falleres van tornar a la terra íntegres, però amb un coma etílic de por, que alguns han atribuït a efectes secundaris del viatge astral. Els dos anys en què l’Ofrena va deixar de tindre sentit, a saber, 1996 i 1997, són anys fecunds en fets sobrenaturals. El 1996, un braç misteriós va aparèixer per l’aire assenyalant el camí de l’Ofrena a una despistadíssima processó (alguns anaven ja per Catadau). S’ha creat una associació buscadora de fenòmens vicentins a l’Ofrena que atribueix el fet a Sant Vicent Màrtir i el seu braç amoixamat. Aquesta associació està enemistada amb l’agrupació de fervents seguidors de la Guerra de les Galàxies que atribueixen el braç a Luke Skywalker pels seus evidents poders iedais (sense cap dubte, una explicació molt més racional). Per altra banda, el 1997, es va presentar a l’Ofrena el recentment finat Lizondo disfressat de Sor Isabel de Villena. Algú el va confondre amb Carrillo, però ara estem segurs que no era Carrillo, perquè Santiago va vindre deu anys després disfressat de amon Llull se n’anà a la muntanya amb dotze cartrons de vi i monja, com hem dit adés. 62, arran de la publicació de Nosaltres els valencians, Jaume I i el seu casc interdimensional que llançava flamerades accionant les aletes del drac, ens va visitar. Va ser convidat a encendre cinc mascletaes i la nit de la cremà va preferir tornar-se’n al segle XIII perquè no podia suportar l’allau d’ofertes per encendre falles i perquè va patir una forta indigestió en menjar uns bunyols d’aire a la plaça dels Furs. L’any 68, en plena ona de terror del Viet Cong sobre València, diuen que una imatge de Ramon Llull es va projectar sobre el cel de València les nits de 17 i 18 de març. Les font parlen d’una mítica lluita entre la figura de la Mare de Déu dels Desemparats -que es va convertir en un superandroide a l’estil de Màzinguer Z- i la figura de Ramon Llull. L’escena èpica de Ramon Llull pujat al damunt del Micalet llançant improperis en àrab a una Mare de Déu disparant-li els seus pits ultrasònics, tardarà a ser oblidada. Malauradament,
R
un sac de la millor marihuana. Va vore a Déu.
Els versos fallers d’Estellés (inèdits) “Ella tenia una rosa, una rosa i un clavell, i se n’anà a l’Ofrena més contenta que-pa-què.” “M’aclame a tu, maredeueta bona. Invoque els déus babilonis, una secreta consigna. Sereu la laca que sosté el meu monyo, sereu la gasolina que crema el poliexpan.” “No hi havia a València dos ofrenants com Conxín i Manolo, car d’ofrenants com ells en són malparits ben pocs.” “Res no m’agrada tant com passejar amb tacons ben alts, flors d’estampat, i peineta ben astacà.” “Assumiràs la veu d’un pasdoble. I patiràs i esperàs. Et seguirà una polseguera. Tindràs fam, tindràs set i ardor d’estómac dels últims bunyols.” “M’he estimat molt l’Ofrena, no com a plenitud, cosa total, sinó posem per cas, com m’agrada l’olor a carrer pixat, com l’absurda concentració d’aixelles a les mascletaes, o el fum negre del poliexpan.”
PER OFRENAR NOVES GLÒRIES Vaig ser fallera uns quants anys, quan era jove i pura i verge... a la falla Corea de Gandia. Era la falla que guanyava sempre el 1er premi de Secció Primera i a mi sempre m’ha agradat ser dels que guanyen. Amb el Barça quan l’època d’Stoichkov i el Dream Team, amb el CB Badalona a l’època que va guanyar la copa d’Europa (7up Joventut, amb els Jofresa i cia), amb Ismael del primer GH... i així, excepte amb Operación Triunfo, que jo anava amb Chenoa. Un dels actes que més m’agradava era l’entrega de premis. Quan guanyes és molt divertit. Si eres d’una falla fistro que no es menja un torrat, òbviament no t’agrada, però no era el cas, que ja he dit que guanyàvem. I no només el premi a la millor falla, sinó del llibret, algun a la cavalcada, del festival de playbacks, de truc i bac... uns cracks, vaja. I allà estàvem vinga cantar i cridar... que si som collonuts, que visca el pa, el vi i la mare que ens ha parit... tot una alegria. El que no m’agradava era l’ofrena. Ai, maedéu, quin patiment!! Era molt llarga i jo acabava amb un mal de peus... Això no era una ofrena, era un sacrifici!! I mira, coses de la vida, que resulta que sacrifici en anglès es diu offering que ve del llatí offerre que vol dir ‘ofrenar’. Així que sí, que el que jo feia eren sacrificis. Què t’ha paregut, morrut?? Cert que no matàvem cap pollastre per a pintar les parets amb la seua sang, però potser hagués estat més divertit. Al cap i a la fi, què li ofereixen a la maedéu??
Flors?? Per a què?? Això va ser un invent de Franco, que li molaven molt els sants i volia llevar importància a les crítiques falleres. Per a què criticar?? Xe, com som els valencians... Antigament es feien sacrificis humans, per aplacar la fúria dels déus i deesses (o això es pensaven) i/o demanar-los favors, bones collites, fecunditat... eixes coses que ens preocupen a tots. Amb el temps, es van anar substituint els humans sacrificats per esclaus (que no eren persones), després per animals. Ara es fa amb flors i fruits o, en ocasions, només una imatge, un quadre, una foto... I, de vegades, m’envieu per mail fotos dels vostres penis, a mode d’ofrena, i em sent com una deessa. Llarga vida a tots els ofrenadors!! Lucrècia de Borja i Bairén
TESTAMENT D’UN SPEAKER
No sé si
heu estat alguna vegada a la Plaça de la Mare de Déu els dies d’ofrena, però entre les falleres, fallers, bandes de música i vestidors ressona una veu: la meua, la del speaker. En primer lloc m’agradaria aclarir que la paraula speaker no és, com alguns ignorants suposen, un mot provinent de l’anglés, no, per a res. Speaker és una paraula valenciana que prové d’explicar, conjugat en la tercera persona del plural, sí, efectivament, speaker prové d’expliquen, perquè a això és al que jo em dedique, a explicar tot el que succeeix a la plaça de tots els valencians. I a aportar tota la poesia que porte dins. Que és molta, i molt fallera. No em sap greu dir-ho perquè és cert: sóc una puta traca oral. No sols presente les comissions que entren des del Micalet, que és la meua zona, sinó que a més introduïsc frases que sé que els arribaran a les falleres i a la Mare de Déu al més profund de l’ànima. Per a mostra, us exposaré seguidament algunes de les meues perles verbals que podeu escoltar cada any rebotar contra els murs de la catedral i les peinetes de les dones més boniques i devotes del món. Per elles sóc capaç d’estar set hores creant sense descans i de patir una
ronquera que em dura uns sis mesos. I per elles hui desvelaré algunes de les meues fonts d’inspiració, i quina és la meua missió final. “Pel carrer del Micalet rebem la comissió CeutaMalilla, a la qual pertanyen vora noranta dones, cent huitanta ulls ficats en la nostra Mare de Déu per acompanyar la seua fallera major” Esta frase me la inspirà una pel·lícula de l’any 1977 dirigida per Wes Craven, Las Colinas tienen ojos, que és la història d’una família nordamericana que, camí de Califòrnia, pateix una avaria al cotxe enmig del desert. A partir d’eixe moment són atacats per una tribu de caníbals psicòpates mutats genèticament. Tenen fam i set de sang, i sobreviure no serà fàcil. Els ulls dels mutants de la pel·lícula em recordaren vivament el fervor que senten les falleres als seus globus oculars quan es troben cara a cara amb la Mare de Déu. Mentre gaudia amb la pel·lícula vaig visualitzar de seguida el potent paral·lelisme metafòric i vaig anotar en un quadern esta frase que ja fa trenta-cinc anys que utilitze a l’ofrena. “És el teu moment, avant, i deixa les teues flors i amb elles un trosset de la teua ànima, del teu cos i del teu amor faller” Estic especialment orgullós del que acabeu de llegir, perquè és una expressió de família. Mon pare, també speaker abans de faltar als 103 anys, era un gran seguidor de l’actor Bela Lugosi, especialment de la seua interpretació a La legión de los hombres sin alma (1932). Al film el
protagonista s’encarregava de transformar a qui ell volia en zombi; la seua missió era eliminar tothom a Haití per a quedar-se amb la xica a la qual estimava. Este és exactament el mateix sentiment que em mou a mi, quedar-me tota per a mi a la més fallera de totes, a la Mare de Déu dels Desemparats. Algú es preguntarà per què deixe esta nota, per què confesse alguns dels meus secrets. La resposta, senyors policies, la tenen a la portada dels diaris, sóc jo qui ha acabat amb totes les falleres i fallers i comissions i autoritats, sóc jo qui, guiat per la invasió vegetal que he vist a La invasión de los ultracuerpos (1978), he mutat genèticament totes les flors de l’Ofrena i he aconseguit estrangular tot aquell que gosava apropar-se a la MEUA Mare de Déu. Ara és meua. Sols meua. L.P.
REVISTA BOSTEZO,
el tercer ull Continuem enfilant
www.revistabostezo.com verticalBN.indd 1
05/02/12 18:51
ripiortatge MXM
TOT ESPERANT L’OFRENA Ai ai ai, quin infame Fat a aquest pobret li ha tocat. Trista vida de l’autònom de hui en dia, ai las!, què malament va l’economia!
Em vaig fer padrins populars de Borriana a Fontanars acceptant i rebent favors i veient passar sobres temptadors.
Cinc anys anredrat fent Empresarials i ara no tinc ni béns ganancials! De ben jove a les joventuts vaig entrar del pepé deixant-me el rock&roll i afaitant-me el tupé.
El meu temps havia arribat (com digué ma tia de Frauburgerstadt). Ja havia arribat a eixe escalafó en què toca sucar el fartó.
Tants anys de benaurança foren tota una ensenyança: compartint coca i algun tocament vaig fer carrera ràpidament.
Em vaig muntar l’empresa esperant rebre alguna ofrena. Tot estava fet, ben segur i ben lligat Quan (ai las!) a l’alcalde d’Alzira van imputar.
Dels meus professors més estimats Zaplana era el més bru i colrat, amb aquell estil tan agosarat per guanyar diners i anar trempat.
El meu padrí està en un procés judicial per fer el que detotalavida ha estat legal. L’ajuntament ja no té ni un gallet: s’ho varen gastar tot en un pet. Oh Zeus, quins núvols negres has dut, no he pogut cobrar ni un rebut. Jo et diria que no només una cosa falla: mal va una economia feta de palla. Com pagaré ara el meu flamant Rols Royce si vaig de merda fins als genolls? Ui, m’arriba un missatge per l’Ipad, (Aguarda!) Em donaran un sobre de rescat!