Revista literarios master IES LES CORTS by Felisa Castro

ACRÓSTICOS ACROSTICO DE ARNAU: Ahora veo, ahora gozo Reviento al verlo, y caigo en el pozo, pues Nunca digas nunca, Aunque nunca sea siempre, que Un algo en tu mente entre

ACROSTICO DE GABRIEL: G anan A montones B illetes sin colores R ecaudadores I nservibles E sos L adrones

ACROSTICO DE RENZO: Rosas te regalo El dulce olor de tu pelo Nada mejor que ello “Zi”, te quiero Olvidarte no puedo!

ACROSTICO DE VÍCTOR: Veinte años me quedan Intensa oscuridad Cielo negro veo Treinta barrotes me rodean Oscuro es mi destino Romper el silencio, quiero

ACROSTICO DE POL: Por ti yo muero Olvidarte no quiero Llegar a tu corazón espero

APROVÉCHALO Tomás era un magnífico cocinero de su propio restaurante, cuyo nombre no quiero acordarme. El restaurante tenía mucha fama, ganó varias Estrellas Michelín, y era un restaurante catalogado con cinco tenedores. Todos sus empleados estaban muy bien considerados, y cobraban un gran sueldo, aunque Tomás era el que más ganaba. Pero un día la policía apareció por allí, inspeccionó el restaurante. Dijo que lo habían de cerrar porque no cumplía todas las normas sanitarias necesarias. Por ese motivo, Tomas se quedó sin trabajo. Pensó que no le era necesario volver a trabajar, porque con el dinero que había ganado durante esos años, ya le era suficiente para el resto de su existencia. Un día, sin que él la buscase, le llegó una oferta de trabajo. Se trataba de ser cocinero en un pequeño restaurante de un barrio céntrico de la ciudad de Valencia. Tomás la rechazó porque el sueldo no era lo suficientemente alto para él. Al cabo de unos años, la criada de Tomás se puso enferma, y él tuvo que preparar la comida. Como nunca había usado los fogones de su casa, que eran un poco especiales, los encendió mal y se creó un enorme fuego que destrozó la casa entera. Tomás, no tenía suficiente dinero para comprarse una casa nueva. Por eso, intentó encontrar un trabajo para ganar algo de dinero, pero como la crisis había llegado a España, no lo encontró. Poco después, mientras vivía en casa de sus padres, reflexionó sobre el pasado, y pensó que si no hubiese rechazado esa oferta, ahora tendría dinero para no vivir en casa de la familia, y continuar con la vida que había llevado hasta ese momento. Víctor Díaz

LOS MILAGROS DE NUESTRA SEÑORA Hace mucho tiempo, los políticos eran honestos. El Congreso de los Diputados y los juzgados no eran el centro de atención de los periodistas. En los telediarios se hablaba de las guerras, los terremotos, los tiroteos, y un poco de la actividad política de aquellos tiempos. Pero en la actualidad, el mal comportamiento de algunos políticos y otra gente importante, ha dejado en segundo plano

temas

tan

transcendentes

como

los

mencionados

anteriormente. Primero fue Millet, le siguió un hombre llamado Francisco Camps, se añadió a la fiesta Undargarín y una lista interminable, vendría a continuación si tuviese por lo menos diez páginas para escribir, hasta llegar a Bárcenas. El caso de este hombre es para mí el más gracioso. Un día como otro cualquiera, Luis Bárcenas se puso su traje nuevo y fue al Congreso de los Diputados a trabajar. Como nadie sospechaba de él ni de nadie, empezó a robar un millón tras otro hasta llegar a la escandalosa cifra de los 22 millones de euros. Como pensó que con eso ya tenía suficiente para vivir los próximos cinco años, dejó de robar, para así tener algo de trabajo al cabo de ese tiempo. Pero no pensó que él no era el único que lo hacía y que iban a sospechar de ellos, y a tenerlos mucho más vigilados. Finalmente lo pillaron pero decidió irse a esquiar con su mujer a Canadá. Cuando decidió volver, tuvo que ir a declarar a los juzgados. Moraleja: Quien mal anda ...

Víctor Díaz

LIBRO DE BUEN AMOR

Si queréis un consejo, nunca hagáis caso de los sueños. Esto

que os voy a explicar le pasó a Jesús. Este estaba enamorado de una bella dama, delgada y con la piel fina, con cabello dorado y ojos azules. Pero ella no lo estaba de él. Lo había probado todo: le cantó canciones, le hizo regalos…pero ella, lo rechazó siempre. Un día de esos, tuvo un sueño. En el sueño, estaba él pidiendo consejo a un sabio. Él le dijo que para captar la atención de su querida, tenía que hacer locuras. De esa manera ella le haría caso. Pues el día siguiente pensó qué locura podría hacer. Entonces lo planeó todo. Cuando estaba preparado empezó. Estaba siguiendo a su querida de incógnito. Su plan era ponerse en el medio de la carretera y esquivarse los coches y motos. Así lo hizo. Antes de que el semáforo se pusiera en verde Jesús se puso en el medio. Todo lo hizo para llamar la atención de su querida. Sí, lo hizo, ella lo estaba viendo, pero él calculó mal y fue atropellado por un camión. Murió.

Pol Saurina.

CONDE LUCANOR

Esta es una historia que pasó hace unos cuantos años, exactamente seis. Alberto, un chico de treinta y cuatro años, estaba por las calles de Barcelona buscando un restaurante para comer ya que tenía mucha hambre. Mientras buscaba un restaurante para poder comer, pasó por una ONCE y decidió comprar un cupón para probar suerte. A él le gustaba mucho comprar estos cupones pero desgraciadamente siempre perdía. Compró un cupón de cinco euros, sacó una moneda para rascar y “PLAFF”. Acababa de ganar 50 000 euros. Contentísimo por el premio, se le pasó el hambre y fue corriendo para la casa de sus padres. Llegó a la casa de sus padres y les contó la feliz noticia. Alberto le pidió consejo a su padre ya que su padre era una persona lista y experimentada. Su padre le aconsejó invertir todo su dinero en algún negocio. Le aconsejó comprarse un restaurante en una zona turística como Gràcia. Es un zona que en la cual pasan muchas personas y eso para un restaurante es muy bueno.

Alberto confió en su padre y se decidió a hacerle caso. Inmediatamente se puso a buscar un restaurante de precio barato. Tras un mes de larga búsqueda, Alberto encontró un buen restaurante a buen precio y buenas instalaciones. Después de unos acuerdos, consiguió el local y se puso manos a la obra. De forma inmediata se puso a buscar trabajadores y organizar todo. Cuando empezó la venta tenía poca clientela, pero después de unos meses la venta era mayor y producía bastantes beneficios. Finalmente el consejo fue bueno y siguió trabajando duro. Moraleja:

“Trabajador y arriesgador Ganador y vencedor”

Renzo Mera.

LOCUS AMOENUS Es una ciudad grande. De esas que hay mucha actividad. Gente por allí y por allá. Todos los negocios abiertos. Hay mucho ruido. Seguramente es por os coches y el tráfico en general. En el cielo se ve una espesa capa de color gris fuerte. No se puede ver el bonito cielo azul. No hay ni árboles ni bonitos prados. Lo más parecido es un parque lleno de perros. Por la ciudad pasa un río, lleno y con muchas curvas. Pero no tiene nada que ver con el cristalino Tajo. Este está lleno de barro, así que el agua es de color marrón. Cuando anochece el ruido sigue. No se consigue distinguir ni una estrella en el cielo por culpa de la contaminación. Se puede decir que la ciudad nunca descansa.

Pol Saurina.

LOCUS AMOENUS

Desolado y ensombrecido yacía el paisaje a la caída del sol, el agua sucia y embarrada denotaba las sensaciones más tristes. Darek, paso a paso, camino de piedras y hierbajos iba hacia el lugar menos propicio para ser feliz. Los árboles aterrados por el frío invierno esperaban desnudos la llegada de la primavera. Algo entristecía a nuestro protagonista era el adiós de aquel verano que por siempre más lo había dejado. Todo le recordaba aquel verano, pero ya no podía alcanzarlo, las hojas de los árboles habían caído, las flores secas dormían sobre el barro y el cielo nuboso se habría paso en la noche oscura. Así, Darek se sentó en una piedra de forma redonda, encendiéndose un cigarrillo para intentar trasladarse al lugar idílico que ya no le acompañaba.

Gabriel Lisotto

LOCUS AMOENUS

Prados verdes, flores hermosas Así es el paraíso, un lugar divino. Los pájaros cantan Y las hormigas saltan Todo es hermoso Y maravilloso El agua cristalina Me da mucha alegría Ya que el agua es vida. No sé si ese lugar existe Pero eso es lo que dicen.

Renzo Mera.

OJO POR OJO Era una noche oscura y tenebrosa a muchos metros de altura; yo no podía dormir a causa de los bruscos movimientos del avión. No daba la impresión de que el piloto tuviera mucha práctica, y las condiciones meteorológicas no le ayudaban. Mucha gente parecía estar mareada, en la que yo me incluyo. Pero eso no era el centro de mis preocupaciones en ese momento, sino era lo que tenía que hacer cuando llegara a mi destino. Hubo un fuerte tambaleo en el avión. Durante este, me pareció ver a un hombre de mediana edad, barbudo, vestido con unos tejanos y una chaqueta de cuero negra que se intentaba levantar pero no podía. Me estuve fijando en él durante unos minutos hasta que se levantó, mientras ordenaba a todos los pasajeros y toda la gente de la compañía aérea que se dejase caer al suelo. En ese instante un hombre se encontraba en el pequeño y sucio baño que había en ese avión. Cuando salió, el secuestrador le disparó con una pistola que nos había enseñado previamente a todos junto a un gran paquete de explosivos que él iba a prender si alguien no le hacía caso. El terror se palpaba en el ambiente. Este hombre llamado Pablo, o por lo menos eso es lo que nos hizo creer; ordenó a una hermosa azafata que le pusiera en contacto con el piloto del avión. Cuando lo consiguió, nosotros, los pasajeros, nos dimos cuenta que el avión daba un cambio brusco de dirección. Por megafonía se anunció que ahora nos dirigíamos hacia la ciudad rumana de Bucarest. Al llegar nos sacaron bruscamente del avión.

A mí me separaron del resto del grupo y me sacaron el saco que nos habían puesto previamente a todos en la cabeza para asegurarse que no viésemos nada. Vi que solo había cuatro hombres sin ese maloliente saco. Esos éramos: Pablo, un ruso con un duro aspecto, un inglés con aire misterioso y yo. Me dijeron que el plan iba sobre ruedas. La estancia en esa preciosa ciudad fue muy rápida; lo tenía que ser si no queríamos que nos encontraran a nosotros, ni tampoco, a la inocente gente que pocas horas antes viajaba en un avión y ahora estaban todos en un almacén atados a una columna y con un saco en la cabeza para que no pudieran ver nada. Al día siguiente ya emprendimos nuestro viaje hacia nuestro nuevo destino: la Casa Blanca. Viajamos en un avión muy solitario, lleno de explosivos. Recibimos una llamada de una agencia del gobierno estadounidense. Sabían nuestro destino. Intentaron negociar pero no les sirvió; después nos amenazaron, tampoco funcionó. El que lo intentaba era el jefe de seguridad del presidente Obama. No iba a permitir que le pasara nada a la familia a la que él defendía. Le dije que ese avión se iba a estrellar contra esa lujosa casa aunque él me lo impidiese. Ahí se acabó nuestra conversación.

¿La razón? Mi hermano, Bin Laden murió hace pocos meses por su culpa. Sí, se lo merecía, pero era mi hermano. Para poder hacer lo que voy hacer, me tuve que cambiar de nombre, y ahora ya no me llamo Laden de apellido. Los niños que murieron junto a mi hermano eran totalmente inocentes; es decir mis hijos eran inocentes. Mi mujer no lo soportó, y una noche, al volver a casa, colgaba de la luz salón. Por ese motivo, me quiero vengar. Conseguí unirme a una organización que quería hundir la Casa Blanca (no sé sus motivos). En esos momentos debía haber mucho alboroto allí. Debían estar evacuando a toda la familia Obama para que no les cayera un avión lleno de explosivos en la cabeza. Mientras viajábamos los miembros de esta organización me contaron que en esa organización también estaba el hermano de la mujer de Bin Laden, que también había muerto en esa operación militar. Este hombre se caracterizaba por un largo y oscuro pelo, y por una horrorosa cicatriz que le cubría toda la mejilla izquierda. Pero que no podía estar allí por motivos desconocidos. Estábamos cerca, pero seguía teniendo un dolor en el corazón provocado porque sabía que mi difunta esposa no me hubiera permitido hacer lo que voy a hacer. En estos momentos estoy pilotando un avión que está a punto de estallarse contra la Casa Blanca.

Cada segundo que pasa me llega a la mente los recuerdos que tengo de cuando yo estaba en casa de mi amigo Obama ayudándole a que se convirtiera en el primer presidente negro de los Estados Unidos de América. Hace tiempo que nos tendría que haber detenido el guardia de seguridad, pero lo único que he recibido de él es una foto. En la que se retrataba a un hombre con un pelo largo y moreno con una horrible cicatriz en su mejilla izquierda. La Casa Blanca estaba demasiado cerca. No pude. Desvié el avión que estalló pocas calles después del lugar. Lo último que vi desde el avión fue una familia de dos hijas, un padre y una madre de oscura piel a los que todo el mundo miraba. Arnau Elcacho

UN SUSTO DE MUERTE Yo vivía en una casa muy grande. Vivía con mi madre y mi padre. Yo era hijo único. Nuestra casa estaba muy cerca del bosque . Cuando tenía cuatro años murió mi madre y no me dijeron las causas de su muerte. Esta muerte fue muy dolorosa para mí ya que era muy pequeño y la necesitaba. Desgraciadamente mi padre también murió. Esta vez cuando yo tenía 8 años. Mi tío, Carlos, me adoptó. Carlos había estudiado mucho desde pequeño para conseguir su sueño, ser doctor. Y lo consiguió. Una noche oscura y tenebrosa estaba yo intentando dormir y no lo conseguía. Llovía mucho. Era muy tarde y mi tío recibió una llamada muy importante y se fue. Se fue enseguida, encendió en coche y no me dijo a donde ni para qué. Yo intenté dormir otra vez, pero no lo conseguía. Pero, de pronto, oí unos ruidos extraños que venían del garaje. El viento soplaba muy rápido y las ventanas estaban abiertas. Fui al garaje con mucha inseguridad y oí, esta vez, unos pasos. Yo estaba muy nervioso y subí a mi habitación. Tenía mucho miedo.

Intenté llamar a mi tío pero no entraba la llamada. Lo intenté otra vez y esta vez sí entraba la llamada. Cuando lo estaba llamando se oía el sonido de un móvil en el garaje, era muy raro. Sin pensármelo bajé enseguida y encontré a mi tío. La persona misteriosa era mi tío. Había ido a la casa de un paciente suyo porque se puso muy enfermo y necesitaba ayuda. Lamentablemente murió. Le conté todo lo que había pasado y nos reímos. Finalmente nos fuimos a dormir porque era muy tarde y estábamos cansados.

RENZO MERA BARRANTES

ITINERARI POÈTIC-MIQUEL MARTÍ I POL (UN SONET PER A TU) Miquel Martí i Pol va ser un poeta d’expressió clara i precisa. Va néixer l’any 1929 a Roda de Ter i, va morir a Vic l’any 2003. L’any 1970 li van diagnosticar una malaltia degenerativa greu i és un dels tremes més freqüents sobre els que ell escriu; a de més, del seu treball, l’amor... A causa de la malaltia va haver d’abandonar el treball a la fàbrica tèxtil. Tanmateix va continuar la seva activitat poètica. En el poema “Un sonet per a tu”, el poeta s’adreça a la seva estimada escrivint-li un sonet, que és una de les composicions clàssica en poesia més difícils de fer. Per aquest motiu un sonet és el regal més extraordinari que li pot fer, per demostrar-li el seu amor.

Aquest poema costa de quatre estrofes: -A la primera, el poeta manifesta la satisfacció perquè el poema li ha permès expressar el seu desig més íntim: posseí l’estimada. -A la segona, li diu com l’escriu i com vol que el rebi l’estimada. -A la tercera, expressa que no pretén rés més que compondre un sonet, però carregat de poesia autèntica. -A la quarta i última, justifica la dedicatòria del sonet: li permet revelar més clarament els sentiments de l’amor. En el poema hi trobem anàfores (tres de les quatre estrofes del poema, comencen amb el grup de mots: un sonet per a tu). També hi ha repetició de significats a la segona estrofa (discreta melangia i com si es tractés d’una melodia). En el segon vers hi ha una paradoxa en l’expressió “dolor fecund” amb la que el poeta es refereix a un dolor que es pot superar. El sonet és una composició mètrica molt reglada. Aquest poema té una consta de catorze versos alexandrins, és a dir, de deu síl·labes, agrupats en quatre estrofes; la primera i la segona són dos quartets, i la tercera i la quarta són dos tercets, tots amb rima consonant. Els dos quartets presenten les mateixes rimes: ABBA, i els versos dels tercets presenten la rima CBC DBD. Per tant, aquest poema de Miquel Martí i Pol és un sonet, que forma part del gènere literari de la lírica.

ITINERARI POÈTIC-VICENT ANDRÉS I ESTELLÉS (CANÇÓ DE BRESSOL)

Vicent Andrés i Estellés va néixer a Burjassot l’any 1924 i va morir a València al 1993. Va ser un poeta de realitat quotidiana, els seus poemes ens parlen de les experiències que viu al llarg de la seva vida: la fam que patia la gent als anys de la postguerra, la repressió de la dictadura franquista, l’esperança en un futur més just, el festeig dels joves i les relacions amoroses, la mort de persones estimades... El poeta va tenir una filla amb Isabel Lorente però als quatre mesos de vida va morir. Aquest fet, li va provocar un dol molt intens que ens relata en el poema “Cançó de bressol”.

Aquest poema es titula així perquè el poeta s’imagina que la seva filla no es morta i li canta una cançó de bressol per adormir-la. En el poema s’estableix una relació estreta entre filla i mort, tant estreta la mort es personifica i anomena a la filla Mort. Els versos tres (Com jo la nodresc a ella), i sis (que trau els peus del bolquers) reforcen aquesta personificació. Amb l’abundància dels possessius, el poeta ressalta que és la seva filla. El poema té una gran riquesa expressiva. Quan el poeta diu “jo tinc una Mort petita” utilitza una paradoxa. Quan diu “molt més meua que la vida” utilitza una hipèrbole. El poeta utilitza molt les al·literacions, es a dir, repeteix sons molt semblants.

ITINERARI POÈTIC-BARTOMEU ROSSELLÓPÒRCEL (A MALLORCA)

El poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, van néixer a Mallorca l’any 1913 i, va morir nomes 25 anys després, al 1938, a El Brull, a Osona. Per aquesta raó la seva obra és escassa; però va demostrar una gran curiositat i una voluntat ferma d’experimentar

tècniques

estils

diversos. En la seva obra hi podem trobar popular, poemes

poemes poemes

d’estil

(avantguardista també,

d’estil

poemes

senzill

barroc, innovador

simbolista) que

cerquen

l’equilibri i l’harmonia del clàssics.

En el poema “A Mallorca, durant la guerra civil”, escrit a Barcelona l’any 1937, el poeta ens parla de que l’illa i el seu bonic paisatge ha caigut

en mans de les tropes militars

franquistes que l’estan destrossant a causa de la guerra civil espanyola. El poeta expressa la seva estimació per l’illa; a la qual se sent emocionalment lligat des de sempre i per sempre. El poeta

ràpid

recorregut

per

tots

els

elements

paisatgístics que caracteritzen l’illa de Mallorca durant els primers vuit versos. Diu que els camps i el cel tenien un color molt bonic i que les seves muntanyes es retallen. En els versos novè i desè, el poeta, que se sent malalt, gira els ulls cap al seu interior, cap al record del seu país, una llum que no vol perdre. Té la sensació que no vol perdre la seva illa. El poeta descriu la tardor a partir del verb tretzè, dient, per exemple que a la tardor tot es marceix. Es pot establir una relació entre la guerra civil i el contingut del poema. Aquest poema es pot considerar una elegia perquè és un petit poema líric generalment de caràcter tendre i trist.

ITINERARI POÈTIC-CLEMENTINA ANDERIU I VOLTAS (EL NOM)

La poetessa Clementina Arderiu i Voltas, va néixer l’any 1889 i en aquesta mateixa ciutat va morir al cap de 87 anys, 1976. Va ser una de les poetesses catalanes més importants del segle XX. Les temàtiques dels seus poemes són molt variades: l’amor, l’alegria, l’angoixa, la por, l’esperança..., sempre des d’una perspectiva molt personal i amb molta sensibilitat. El poemes tenen forma de cançó popular però amb moviments innovadors per

seva

època:

avantguardisme i, principalment, el simbolisme.

En el poema “ El nom”, la poetessa ens parla d’un procés personal d’acceptació del propi nom: parteix d’una situació de rebuig del seu nom i arriba a un sentiment d’orgull i de plenitud personal. En la primera part la poetessa rebutja al seu nom per dues causes: diu que és un nom massa llarg i l’altra, és que la gent és reia del seu nom i tenia enveja dels altres noms. Però des de que el deu estimat li parla amb aquest nom ja li sembla un nom bonic. Crec que el poema narra un procés de maduració personal perquè la noia, a la primera part del poema sent autoodi, però en canvi, en la segona, és tot al contrari, la noia sent autoestima. El versos del poema tenen riquesa expressiva. La poetessa utilitza l’anàfora amb la finalitat de fer més enganxós el poema. També hi ha comparacions com per exemple: “el nom m’era llarg igual que una queixa” i “cap nom no és tan bell damunt de la terra com el que l’amat em canta a l’orella”.

ITINERARI POÈTIC-JOAN SALVAT-PAPASSEIT

(LA CASA QUE VULL)

Joan Salvat-Papasseit, va néixer a Barcelona l’any 1894, i va morir només trenta anys després, 1924, a causa de una malaltia, a la mateixa ciutat. És un dels poetes catalans més coneguts. Les seves obres

són

molt

variades,

trobem

l’espontaneïtat i la sinceritat pròpies de la joventut, l’experimentació d’aquell que és inquiet

necessita

models

nous

(avantguardistes) i, també, la fidelitat a les formes populars i tradicionals. Una obra doncs rica i variada. Té una visió optimista i alegre de la vida, malgrat el sofriment i la malaltia.

En el poema “La casa que vull” el poeta ens manifesta el seu somni. Ell volia tenir una casa bonica i amb bones vistes perquè ell era pobre i mai ho havia pogut tenir. Joan Salvat-Papasseit s’imagina una casa amb vistes al mar. Amb arbres fruiters que embelleixin les vistes i pins per estar a recel de la pluja. En el novè vers, amb la frase “per si em cal repòs”, es refereix a per si li cal reposar de la malaltia que tenia que en aquells temps era incurable. Vol estar acompanyat d’animals com les abelles o les orenetes. Vol viure a prop de la ciutat per sentir el seu soroll i a prop del camp per viure aïllat. En el poema hi ha sinècdoques, paral·lelismes, prosopopeies i polisíndetons (es va repetint l’enllaç que).

Arnau Elcacho del Rio.

RAMON LLULL Ramon Llull (ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316) va ser un rellevant escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle XIII. La seva obra escrita és la més extensa produïda per un sol autor medieval, la redactà en català, occità, llatí i àrab. És considerat, juntament amb l’autor del Llibre dels fets, el primer autor literari rellevant en català i el primer autor medieval en fer servir una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, teològics i místics. També fou el primer en escriure-hi novel·la moral, i un dels primers en fer-hi divulgació científica i tècnica. Ramon Llull fou un cortesà de vida mundana que patí una transformació religiosa als trenta anys, a partir de la qual dedicà la seva vida al proselitisme cristià, especialment entre els jueus i musulmans, i a incorporar els poders polítics i religiosos cristians en un pla missioner destinat a la conversió dels infidels. La difusió del seu pensament la realitzà mitjançant l’escriptura,

l’ensenyament, la disputa amb autoritats teològiques, la petició a papes i reis o la fundació de centres de formació missionera. Per assolir els seus propòsits dedicà gran part de la seva vida a viatjar per difondre el seu missatge i posar-lo a prova. Llull creà un sistema filosòfic que denominà l’Art, que integrava en un tot coherent la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l’ordre social, a partir d’un sistema de verificacions mecàniques comprensibles i transmissibles que havien de demostrar la superioritat del cristianisme i facilitar així la conversió dels practicants d’altres religions. La complexitat del programa lul·lià és una de les causes de la seva ingent producció escrita i de l’enciclopedisme del seu abast, atès que el seu sistema havia de ser verificable en qualsevol àmbit del coneixement humà i havia de poder ser comunicat en graus distints de complexitat expressiva, d’acord amb les característiques del destinatari. Actualment es conserven 240 obres de Ramon Llull, d’entre les quals, literàriament, es poden destacar el Llibre de contemplació en Déu, Llibre de l'ordre de cavalleria, Romanç d'Evast e Blaquerna, Llibre de santa Maria, Llibre de meravelles, Desconhort, Arbre de ciència, Arbre de filosofia d'amor , Cant de Ramon o El llibre de les Bèsties. A partir de Ramon Llull es va crear un corrent filosòfic i religiós de partidaris denominat lul·lisme, que estimularen la seva exaltació fins a la llegenda, però també va tenir adversaris,

especialment entre els dominics, que crearen un corrent antilul·lià, els quals, a més d’atacar-lo pel contingut de la seva obra, li atribuïren posicions heterodoxes a partir de textos falsament lul·lians sobre l’alquímia o la càbala. Aquesta confrontació ha distorsionat la percepció popular de la seva personalitat real i ha afectat negativament el seu procés de canonització. Actualment és venerable, encara que popularment sigui conegut com beat.

Ramon Llull va escriure uns 265 llibres, sense comptar les obres dels pseudo-Ramon Llull, que inclouen matèries tan diverses com la filosofia (Ars magna), la ciència (Arbre de ciència, Tractat d'astronomia), l'educació (Blanquerna, que inclou el Llibre d'Amic e Amat), la mística (Llibre de contemplació), la gramàtica (Retòrica nova), la cavalleria (Llibre de l'orde de cavalleria), les novel·les (Fèlix o Llibre de meravelles, que inclou el Llibre de les bèsties) o la poesia (el Cant de Ramon, el Desconhort), entre molts altres temes, que ell mateix, en un gest insòlit a l'època, traduïa a l'àrab i al llatí.

Obres principals

Llibre de contemplació en Déu. Llibre d'Amic e Amat (part del Blanquerna). Text al·legòric i místic que desenvolupa la relació entre l'Amic, l'home que contempla, i l'Amat, la part espiritual i transcendent. Tots dos s'uneixen mitjançant l'amor. El text està format per un seguit d'aforismes, un per a cada dia de l'any, tot i que no en conté exactament 365. Arbre de filosofia d'amor Llibre de les bèsties (part del Fèlix), que critica els costums humans a través d'una faula. Llibre dels mil proverbis Fèlix, o Llibre de les meravelles. Fèlix, que representa l'ésser humà, viatja per tot el món per admirar la creació divina. Blanquerna Ars magna 'Gran art', que ensenya un llenguatge formal basat en la combinatòria per poder parlar de tot allò rellevant en filosofia tot superant la barrera de les llengües. Ars brevis 'Art breu', una versió abreujada de l'Ars magna.

NARCÍS OLLER Orfe de pare des dels dos anys, aleshores anà a viure juntament amb la seva mare a la casa pairal de la seva família materna, els Moragas, una de les més importants de Valls, on s'educà en un ambient benestant «il·lustrat» i molt liberal. Seguí les ensenyances del seu oncle, l'advocat Josep de Moragas. Més tard, estudià dret a Barcelona, acabant la carrera el 1871. Treballà de primer com a funcionari de la Diputació de Barcelona i, més tard, s'instal·là com a procurador dels Tribunals. Es dedicà a aquesta darrera professió gairebé fins a la seva mort. A la seva vida hi ha pocs esdeveniments remarcables

-ell

mateix

deia

que

vivia

com

senzill

buròcrata-, com poc remarcable és la incidència de fets biogràfics en la seva producció literària. Oller fou un home moderat

liberal,

políticament

adscrit

catalanisme

conservador i perfectament emmotllat dins la classe social, la

burgesia, el món de la qual retratà amb detall a les seves narracions. Oller començà a escriure a la seva jovenesa; la producció d'aquests anys, escrita en castellà, és gairebé tota perduda o inèdita. Vers 1877 es decidí a canviar de llengua: Vaig veure finalment clar -ens diu ell mateix a les seves Memòries literàries rememorant aquesta època que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible. En aquest determini van influir diversos factors, entre els quals sembla que s'han de destacar l'impacte que li va fer els Jocs Florals d'aquest any (s'hi premià L'Atlàntida de mossèn Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà fou nomenat mestre en Gai Saber) i la seva entrada en contacte amb les tertúlies literàries, en especial amb el grup de la revista La Renaixença. Oller emprarà el català no només per raons sentimentals i/o polítiques, sinó també per raons estrictament literàries. A finals dels anys 70 començava a llegir Émile Zola i altres autors francesos coetanis, tot descobrint la literatura realista, que a nivell castellà conreaven ja autors com Juan Valera i Benito Pérez Galdós. Foren, però, dos íntims amics, els crítics Josep Y xart (que, a més, era cosí seu) i Joan Sardà i Lloret, els qui li van fer veure les possibilitats de la narració realista i naturista i l'impulsaren a escriure seguint el model d'aquests corrents literaris, que eren en aquells moments els que predominaven

arreu d'Europa. Una vegada passat a les files del realisme, Oller no va veure altra manera de reflectir fidelment el seu entorn que mitjançant la llengua pròpia del món que pintava. Aquesta actitud, tant a nivell teòric com en la pràctica literària, fou una constant de la seva trajectòria artística i personal. Oller gaudia d'un gran respecte i estimació entre els autors castellans contemporanis (Galdós, Pereda, Valera...) i s'hi relacionava amb freqüència. Aquests, per la seva banda, l'insistien sovint perquè escrivís en castellà, adduint, entre altres, raons de fama i fortuna literària. Oller, però, que tenia plena consciència del que suposava escriure en català, mai s'hi va avenir.

Narrativa El pintor Rubio, 1876 (en castellà i inèdit) Un viaje de placer, 1868 (sota el pseudònim Plácido) Croquis del natural, 1879 La papallona, 1882 L'Escanyapobres, 1884 Vilaniu, 1885 De tots colors, 1888 La febre d'or, 1890–1892 La bogeria, 1898 Pilar Prim, 1906 Teatre Teatre d'aficionats, 1900 Renyines d'enamorats, 1926

Assaig

Memòries literàries. Història dels meus llibres (1913-1918, publ. 1962)

JOANOT MARTORELL

Joanot Martorell (Gandia, aproximadament

1413 - València,

1468) fou un escriptor medieval valencià en llengua valenciana, conegut per haver escrit el Tirant lo Blanc, la seua obra més coneguda i considerada la primera novel·la moderna d'Europa. La seva naixença se situa entre el 1413 i el 1415 a la ciutat de València segons l'historiador Jaume Chiner, en el si del llinatge dels Martorell, una família de la mitjana noblesa originària de Gandia, però establerta a València des de 1400. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare, cambrer del rei Martí l'Humà. De Joanot Martorell, que era cunyat d'Ausiàs March, es coneixen força elements biogràfics que ens el mostren com un cavaller vigorós de vida agitada. Féu llargues estades a Anglaterra, Portugal i Itàlia com a conseqüència de diverses lluites cavalleresques a les quals era aficionat. Joanot Martorell era un cavaller vigorós i un molt bon escriptor. Va néixer el segle XV a València, exactament a Gandia. Gandia

també acollí Ausiàs March i Joan Roís de Corella. El 1433 Martorell surt per primera vegada documentat en una lletra de batalla. Joanot Martorell provocava molts enfrontaments. N'hi ha quatre de molt famosos.[cal citació] 1.L'any 1437 contra Joan de Monpalau. El seu cosí, era una qüestió d'honor, ja que aquest havia promès el seu casament amb la seva germana Damiata i no el va complir. En aquest enfrontament, Joanot Martorell va fer que el rei d'Anglaterra fes de jutge, finalment, s'arreglà quan Joan de Montpalau va pagar una quantitat considerable de diners a Damiata. 2.L'any 1442 contra Jaume Ripoll, pel sol fet d'entrenar-se amb un bon cavaller. 3.L'any 1442 contra Felip Boil, a causa d'un testimoni gràfic. 4.Des de l'any 1442 fins el 1450 contra Gonzalo de Budixa. Cap dels quatre enfrontaments va comportar grans guerres. Darrere d'aquest personatge tant bregós, també hi havia un amant de la literatura. Martorell escrivia sovint lletres de batalla contra gent. Cal destacar que Joanot Martorell va viatjar molt, sobretot a Anglaterra, on va conèixer la vida cortesana i molts cavallers de l'època. També va conèixer molts llibres que més endavant seran la seva font d'inspiració. També anà a Portugal on va conèixer l'infant Ferran fill del rei de Portugal, al qual li dedica la seva novel·la Tirant lo Blanc. L'any 1454 viatjà a Nàpols per ajudar a Alfons el Magnànim. El 2 de gener de 1460

va començar a escriure Tirant lo Blanc, morí sense acabar la novel·la el 1468 a València sense descendència. Només va escriure aquesta obra, rica i complexa, insòlita i diferent i és per això que el seu nom està entre els millors autors de la literatura valenciana i universal. L'obra té 487 capítols i més de 800 pàgines on s'explica la història d'un cavaller anomenat Tirant. Els manuscrits de l'obra van ser heretats per Martí Joan de Galva que acabà la novel·la i la portà a la impremta. Martí Joan morí sis mesos abans de la publicació de l'obra a l'any 1490.

TIRANT LO BLANC

Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca que parla d'un cavaller que habitava a Anglaterra. Era de llinatge bo. Tirant és armat cavaller en els casaments del rei d'Anglaterra i venç els enfrontaments de les festes del casament. Tirant aprèn als primers capítols i seguidament va al Mediterrani acompanyat per uns seguit de personatges fills de reis (de França i Sicília) perquè l'illa de Rodes va ser conquerida pels turcs. Ells trenquen el setge i fan fora els invasors. Tirant ja no és un cavaller qualsevol, és conegut arreu. Els turcs arriben a Constantinoble i Tirant hi va com a salvador i és armat capità de l'Imperi de Bizanci l'any 1453. Aquí, Tirant recorda la vida de Roger de Flor. Tirant, a Constantinoble, s'enamora de Carmesina, la filla de l'emperador, però es veuen enfrontats amb Viudareposada que els hi fa un amor impossible ja que ella està enamorada de Tirant. Des d'ara es viuen diferents escenes amoroses. L'infant Felip

s'enamora

Ricomana,

Diafebus

d'Estefania

l'emperadriu d'Hipòlit. Tirant i la seva colla se'n van cap al Nord d'Àfrica ja que la nau va naufragar. Allí, també és armat capità de l'exèrcit àrab. Al final de la novel·la, Tirant torna a Constantinoble i es casa amb Carmesina, també allibera els grecs i el proclamen l'hereu del

domini de Constantinoble però durant les festes, Tirant agafa una pneumònia i mor. Carmesina, de dolor, també mor i finalment també mor el pare, l'emperador. Tirant lo Blanc vindria a ser un conjunt de novel·les dins d'una sola novel·la. Transcorre diferents plans, militar, amors, vida quotidiana. Aquesta novel·la és famosa perquè s'adapta a la història. Tirant lo Blanc va ser editat l'any 1490 a València per primer cop i posteriorment a Barcelona. D'aquestes dues primeres edicions se’n conserven quatre exemplars. Tres són de la primera edició valenciana, impresa per Nicolau Spindeler: un està a la Universitat de València i els altres, un a la British Library de Londres i l'altre a la Hispanic Society de Nova York; un exemplar fragmentari es conserva a la Biblioteca de Catalunya. També se’n conserva un de la segona edició barcelonina. A la primera meitat del segle XVI fou traduït al castellà i a l'italià i més tard a l'anglès i al francès. Així va poder ser conegut per Cervantes i Shakespeare. S'han publicat moltes edicions i s'ha traduït a moltes llengües i s'han fet adaptacions escolars, per a titelles, per al teatre, etc. Martorell va fer l'obra basant-se en el que ell volia arribar a ser, tenia molts aspectes semblants, n'és un exemple l'armadura, l'armadura de Tirant pesava 18 Kg, com la de Joanot Martorell. Arnau Elcacho.

CARTA A UNA AMIGA

Estimada Ingrid Larsson: T’escric aquesta carta per respondre’t a aquella que tu em vas enviar fa molt de temps en què em parlaves del teu país i la teva llengua. Jo t’explicaré una mica sobre Catalunya i la seva llengua, el català. La meva comunitat autònoma és Catalunya i les seves llengües el català i el castellà. Des de fa un temps una part de la població lluita perquè aquesta autonomia sigui independent perquè diuen que, sense Espanya, Catalunya podria sortir de la crisi econòmica que hi ha actualment a Europa. Suposo que tu també la notes. A Catalunya hi vivim 7.565.603 habitants en una superfície de 31.859km2. Es situa al nord-est d’Espanya, al sud-oest d’Europa. És fronterera amb Andorra i França pel nord, per l’est hi ha el mar Mediterrani, a l’oest hi ha Aragó i al sud la Comunitat Valenciana.

El català és una llengua romànica, és

dir,

prové

11.530.160

del

parlants.

llatí.

Té

set

dialectes dividits en dos blocs, el bloc oriental i el bloc occidental. El dialectes següents:

l’oriental

septentrional,

són

els

central,

baleàric i alguerès. L’occidental en té tres: nord-occidental, valencià de transició i el sudoccidental. Ara ja saps una mica més sobre on visc jo, espero que em visitis si algun dia vens per aquí. Records a tu i als teus pares. Arnau Elcacho.

GUIÓ RADIOFÒNIC CONTROL La sintonia

TEXT Narrador: Bon dia senyores i senyors oients de

del programa

l’emissora numero 1 en tot. Avui en el programa

al principi.

més escoltat de tot l’historia de la radio, és a dir, “Debats amb en Gerard González” parlarem de l’addicció a les consoles amb en Pep Pérez Lopez, psicòleg en l’institut nacional de les consoles catalanes (INCC) i en Jaume Jiménez Muñoz, addicte a elles. Atenció que des d’avui també podeu dir el què penseu a través del twitter del programa: #Debatsd’avui. Avui en dia, les consoles són l’element més important dels joves. Això hauria de canviar? Pep: Molt bon dia a tothom, primer de tot, gràcies per haver-me invitat a aquest meravellós programa presentat per un molt bon amic meu. Entrant al tema pel que jo he vingut aquí, jo crec que això no és gens dolent si s’hi juga amb moderació, sota control dels pares. Narrador: Jaume, tu què hi penses? Jaume: Hola a tots, m’heu invitat aquí perquè sóc addicte a tot tipus de consoles. Des de la

“Commodore MAX Machine”, sortida a la venta l’any

1982

fins

“PSVita”

comprada

desembre, les tinc totes. En tinc 97. Mai sé a quina jugar. Pep: Nenet, tu tens un problema. Quants anys tens? Jaume: Jo no tinc cap problema, i tinc disset anys. Pep: Tu, amb disset anys, no has d’estudiar? Jaume:

Prefereixo jugar a les consoles a

estudiar. Pep: En aquest cas es defineix un alt nivell d’addicció a les consoles. Narrador:

Dr. Pérez, expliqui breument els

graus d’addicció. Pep: Un grau baix d’addicció seria el cas de tots els joves d’avui en dia. Estan absorbits per les consoles arrel de la publicitat. Però en aquest cas el grau d’addicció està augmentant notablement. El grau més alt és el del Jaume. En una enquesta feta per la INCC, la majoria de joves asseguren que s’hi passen més de 20 hores a la setmana. En Jaume se’n

passa

moltes més. Narrador: Jaume, quantes hores jugues a la

setmana? La sintonia

Jaume: Jo acostumo a jugar el normal... unes

del programa

cent vint-i-cinc a la setmana. El meu lema és

al final.

menjar, jugar, dormir. No crec que això sigui res estrany en qualsevol noi de la meva edat. Narrador: Perdoneu un moment. Senyor Biel, com va la nostra enquesta al twitter? Biel: Un setanta per cent de persones

han

votat que no passa res per viciar-se a les consoles. Narrador: Gràcies, Biel. I fins aquí el debat d’avui. Gracies Pep i Jaume, però sobretot moltes gracies a tots vosaltres que ens escolteu setmana rere setmana. Us esperem la propera setmana a Debats amb en Gerard Gonzalez.

Víctor Díaz, Arnau Elcacho, Pol Saurina, Renzo Mera.

ENTREVISTA Entrevistem a Shawn Elliot dissenyador del joc Bioshock Infinite per fer-li unes quantes preguntes sobre el nou joc.

Per què el joc comença més lent i amb menys terror que el primer? És degut a dos motius. D’una banda aquí no arribem a una ciutat destruïda, sinó que vivim com era abans del desastre. L’altre motiu és que hem introduït molts elements nous als quals el jugador ha d’acostumar-se , com nous poders que necessiten el seu requeriment. Dóna la sensació que els habitants de Columbia estan a favor dels ideals racistes del govern. Com sorgeix llavors Vox Populi, el moviment en contra del govern? Part del joc gira entorn de com la religió, el racisme, les diferències entre classes provoquen el moviment Vox Populi un grup d’anarquistes en contra del sistema. Tot i això, no diem que uns siguin clarament bons i altres els dolents. Que la gent arribi a les seves pròpies conclusions. Quina influència tindran les nostres decisions?

Les conseqüències finals és una cosa que volem que la gent descobreixi per ella mateixa en jugar però a mig termini, dependent dels nostres actes, els personatges tindran una actitud molt diferent cap a la parella protagonista. Com afecta això a la nostra relació amb Elizabeth? La veritat és que molt. Elizabeth mai ha sortit a l’exterior, sempre ha viscut confiada, així que la dona en la qual es converteix al llarg de la història dependrà del que fem. Com heu aconseguit crear una connexió emocional tan forta entre el jugador i Elizabeth? El més important és que no és un personatge pla, sinó que evoluciona , creix i reacciona a tots els esdeveniments que succeeixen en el joc. L’altre element és que realment la necessitem. L’important és que a mesura que el joc avança es compliquen els combats i les situacions, cada vegada la necessitem més, la se ajuda. Les expressions facials i el disseny de la seva personalitat també ajuden a empatitzar amb ella. Creus que la gent que hagi jugat Dishonored sense haver provat mai la saga pot pensar que el nostre joc copia els seu estil? No crec que sigui un problema. A mi m’encanta Dishonored i crec que és genial que en el mercat hagi jocs amb aquest estil. Gabriel Lisotto.

LA CASA SENSE PARETS Eren les dotze del migdia d’un dia calorós de l’estiu de l’any 2006. Una família, volia comprar una casa als Alps italians per passar el Nadal i anar a esquiar. Van buscar per internet i van trobar una casa molt bonica a peu de pistes. Per trobar més informació, van buscar pel “Google Maps”, i van veure que al costat hi havia una casa molt estranya, sense parets, també a la venda. Es van posar en contacte amb el venedor de l’edifici a través d’un telèfon que van trobar per internet. Donava la casualitat que l’arquitecte d’aquella estranya casa, vivia molt a prop del poble de la família. Quan el van veure, li van fer una pregunta: ¿no es passa fred en una casa sense parets a una altura molt elevada, en un lloc on les temperatures són molt baixes? Ell va respondre que ara, tothom mitjanament ric, té una casa com aquesta. La família, va pensar que allò no podia ser cert, i li van demanar un altre motiu pel qual es va decidir a fer una cosa així. L’arquitecte va dir que una casa sense parets era molt millor que una que en tingués. Per què així, sents més la neu i escoltes més el soroll de les pistes. Les explicacions de l’arquitecte van convèncer la família, deien que així viurien més intensament la natura i la muntanya.

Quan va arribar Nadal, van anar-hi a esquiar. NomĂŠs arribar van trobar la casa plena de neu, feia molt corrent i molt fred. No va ser el millor Nadal de la seva vida. VĂctor DĂaz.

LA DEcIsIÓ

L’estiu de l’any 1966, el vaig passar en un petit poble situat al cim d’un turó, en què només hi vivien set famílies. El vaig passar allà perquè un dels meus millors amics hi vivia i em va invitar. Abans vivien a prop meu i anàvem amb mi a l’escola, però es van mudar aquí perquè el seu pare era pastor i ho necessitava. Ell es deia Martí, tenia la meva edat, i vivia amb el seu germà, el seu pare, i la seva mare. M’ho vaig passar molt bé, però em va passar una cosa bastant curiosa. A la segona setmana d’estar en aquella cas, els pares ens van fer anar a en Martí i a mi a buscar menjar. Jo pensava que aniríem al mercat d’un dels pobles de la zona. Però vam agafar les escopetes i ens vam dirigir cap al bosc. Quan em vaig assabentar que la família del meu millor amic havia de caçar per poder-se alimentar, em vaig quedar sorprès. Havia de prendre la primera decisió important de la meva vida. Havia de decidir entre ajudar a caçar el meu amic per poder-nos alimentar; o no deixar-lo caçar perquè acabava amb la vida de molts animals innocents. Si no li deixava fer, els meus amics moririen; però si li permetia, els que moririen serien els pobres animals. Vaig rumiar aquest fet una llarga estona mentre cercàvem un animaló per poder caçar. Vaig decidir que com que no caçava per plaer sinó, per necessitat, li permetria.

LA DECISIÓ Un dia dos caçadors decideixen anar al bosc a caçar. Quan arriben, agafen els fusells i se’n van. Desbota veuen un cérvol menjant, el volen matar per poder desprès menjar-lo. Un dels caçadors no el vol matar perquè li fa pena i perquè està amb els seus fills. Però l’altre caçador li diu que el mati perquè és una prova que la de fer, però no vol. Llavors no sap si matar-lo o deixar-lo viu, està molt nerviós. L’altre caçador insisteix perquè el mati, però l’altre no vol. Decideix no fer-ho, però l’altre ja està apuntant el cérvol amb el fusell. Quan el veu es llança a sobre d’ell per intentar que no dispari. Ho aconsegueix. Amb el soroll el cérvol surt corrent amb els seus fills i el pot salvar, però l’altre caçador no li ha agradat que ho fes, però ell està content d’haver-ho salvat.

Gabriel Lisotto.

LA LLIBERTAT DELS ÓSSOS AL BAR DEL POBLE… CAMBRER: Per cert, tu que ets pastor, què n’opines sobre la nova llei en la que els óssos no podran estar en llibertat pels vostres camps? PASTOR: Penso que això, fa temps que hauria de ser així, perquè aquestes bsties es mengen els nostres ramats. PER LA PORTA ENTRA UN PARTIDARI DELS ECOLOGISTES ECOLOGISTA: Bon dia! CAMBRER: Bon dia, que li poso? PASTOR: Bon dia, amb tu volia jo parlar. ECOLOGISTA: Sí, digui. PASTOR: Ara mateix estàvem parlant ell i jo d’això. ECOLOGISTA: De què? PASTOR: D’aquesta nova llei que diu que els óssos no podran estar en llibertat pels camps. ECOLOGISTA: A, sí! Penso que això no pot ser. Al final ens quedarem sense óssos! PASTOR: Però els óssos ataquen les nostres vaques i les nostres ovelles. ECOLOGISTA: Ja ho se, però de vaques i d’ovelles n’hi ha moltes i d’óssos no. PASTOR: Però els óssos no donen cap guany a ningú i els nostres animals sí. CAMBRER: Sí sí, però què li poso? ECOLOGISTA: Una Coca-Cola si us plau. Això es veritat. No donen cap guany econòmic a ningú però fan més boniques les muntanyes. A més a més, fan venir turistes i això sí que dona diners. PASTOR: No crec que hi hagi ningú que li agradi anar caminant per la muntanya i trobar-se una bèstia d’aquestes. Fan por.

CAMBRER: Aquí té. Us he sentit discutir i jo penso que necessitem una mica de cada. Els óssos per atraure als turistes i els ramats per obtenir llet,

formatge, embotits, carn, etc. I que els comerciants de tot el món ho comprin. PASTOR: Jo cerc que si això que has dit tu fos possible, ho firmaríem els tres grups. ECOLOGISTA: Jo penso el mateix que vosaltres. Però tinc pressa i he de marxar. Adéu! PASTOR: Adéu, jo també marxo però això no acabarà aquí. CAMBRER: Adéu i gràcies!

Víctor Díaz i Arnau Elcacho.

DIÀLEG Un arquitecte es baralla amb el cap d’obra perquè no li agrada la seva decisió ja que pot perjudicar el medi ambient.

Arquitecte: No estic d’acord amb el que has proposta és molt perillós pel medi ambient i per l’entorn. Cap d’obra: Mira, amb aquesta obra guanyaré milions així que no me l’espatllis. Arquitecte: A tu només t’interessen els diners, però no et preocupa si és perjudicial pels animals que hi viuen. Cap d’obra: Si no vols participar-hi doncs ves-te’n no hem molestis amb aquestes bogeries del medi ambient, no et necessito, tinc més arquitectes a la meva disposició. Arquitecte: No sé com pots ser una persona tan dolenta, només penses en tu mateix. Tan de bo no tinguis sort amb aquesta obra. Gabriel Lisotto.

PERILL ALS PIRINEUS

Dijous, 14 de febrer de 2009 PERILL ALS PIRINEUS: Ahir, un grup ‘esquiadors van perdre la vida en un tràgic accident mortal a les altes muntanyes catalanes. Cap a les sis de la tarda del dia d’ahir una parella d’excursionistes de la zona, van trobar un cos mort a la muntanya. Ràpidament van trucar als serveis d’emergències de la generalitat que van arribar al cap de pocs minuts. Van buscar per allà i van trobar quatre cossos més. Aquests, també estaven tots morts. Encara no se sap si hi poden haver més desapareguts. Aquests cinc esquiadors, són nascuts a França, dos d’ells, i els altres , a Catalunya. Les seves respectives famílies ens han demanat que no citem els noms i així ho farem. Els serveis d’emergència ens han passat informació sobre el cas. En aquesta explica, que aquests accident ha sigut causat per una allau de neu provocada pel fort vent que bufava ahir a la tarda en aquesta zona prop de la localitat de Sant Joan de l’Erm. L’alcalde d’aquesta ha convocat una setmana de dol. Cada esquiador serà enterrat a la seva localitat natal.

Aprofitem aquesta notícia per recordar-los que anar a la muntanya i esquiar fora de pista és molt perillós. Si hi seguiu anant, sempre heu de pensar que la muntanya té més força que vosaltres. Li heu de tenir molt de respecte. Arnau Elcacho.

COLÒNIES Faltaven dos dies per anar de colònies amb l’escola. Tenia moltes ganes d’anar a la Seu d’Urgell a esquiar. Jo ja en sabia, però igualment em feia il·lusió. - Hem de preparar la maleta.- li vaig recordar a la meva mare. - Sí. Ja ho sé. Ara la preparem.- em va respondre ella. Vam fer la maleta. Com que a la Seu d’Urgell faria fred vam preparar la maleta amb samarretes de màniga curta, pantalons curts, mitjons fins, xancles i un banyador. Ja ho tenia tot. Estava segur que m’ho passaria perfecte. El dilluns vam marxar cap a la Seu d’ Urgell. Em vaig estranyar molt quan vaig veure que els meus companys anaven amb roba d’hivern. Tots portaven jaquetes i jerseis i uns pantalons molt gruixuts. Quan ja érem allà dalt vam anar a les habitacions i les vam fer i preparar. Allà feia fred, però no vaig saber que m’havia equivocat fins que érem a les pistes d’esquí de fons. Allí vaig saber que m’havia equivocat de roba! Havia agafat la

d’estiu. Ho vaig passar molt malament, perquè feia tan fred que se’m glaçava la sang i se’m congelava la carn.

Pol Saurina.

LA DROGA I ELS SEUS EFECTES La drogoaddicció s'ha de considerar amb caràcter general com una malaltia crònica. Aquesta afirmació no és ja només una iniciativa de política sanitària o un diagnòstic avalat per l'Organització Mundial de la Salut i l'Associació Americana de Psiquiatria,

sinó

una

sentència

científica.

L'acumulació

d'investigacions sobre la biologia de l'addicció ha ratificat que l'ús

prolongat

drogues

causa

alteracions

cerebrals

cognitives duradores i que, per tant, la drogoaddicció ha de ser abordada com una malaltia, amb les mateixes estratègies que la diabetis, l'asma o qualsevol altra patologia crònica.

Una de les conclusions més rellevants de les recents investigacions és que totes les substàncies addictives, des del tabac a l'heroïna, passant per la cocaïna, l'alcohol, la marihuana i les amfetamines, activen els mateixos circuits cerebrals. I aquí sembla estar la clau del coneixement i el tractament de les addiccions. "La dependència a les diferents drogues,

encara

que

manifesta

amb

comportaments

diferents, té mecanismes biològics comuns que ens expliquen molt bé què passa en el cervell", apunta el farmacòleg Jordi Camí, coautor juntament amb el també farmacòleg Magí Farré d'una llarga revisió científica sobre la drogoaddicció que es

publica en l'últim número de The New England Journal of Medicine, la revista mèdica més citada arreu del món.

L'ús prolongat de drogues afecta els circuits cognitius i de recompensa

La identificació de les bases neuronals de l'addicció ha estat un dels grans avenços. "L'exposició perllongada a les drogues d'abús produeix efectes en els circuits cognitius i de recompensa", escriuen Camí i Farré en el seu treballar, sustentat en un centenar d'estudis i articles recents. "Per aquesta raó", afegeixen, "l'addicció hauria de ser considerada una malaltia mèdica crònica. L'ús continuat de drogues causa canvis adaptatius en el cervell que expliquen la tolerància (necessitat creixent d'una dosi major per aconseguir el mateix efecte), la dependència física, el consum compulsiu, l'activació dels mecanismes cerebrals de

recompensa, la necessitat irresistible ( craving) de la droga i altres

característiques

les

addiccions, les bases biològiques comencen a ser ben compreses.

Per què algunes persones es fan addictes? Per què tants milions de persones al món, tot i conèixer els seus efectes negatius, continuen fumant, bevent en excés o consumint drogues? Com es produeix aquesta relació de servitud involuntària amb les substàncies addictives? La resposta està en el cervell: totes les drogues estimulen els mecanismes relacionats amb el reforç positiu (facilita les conductes que porten a sensacions agradables, com l'eufòria) i algunes

més

redueixen

eliminen

les

sensacions

desagradables.

El que tenen en comú totes les drogues, ja siguin els euforitzants i sedants derivats de l'opi, l'estimulant i relaxant nicotina, les energitzants amfetamines i cocaïna, l'estimulant i desinhibidor alcohol, els relaxants i conciliadors cannabinoides, i les altres substàncies addictives naturals o de disseny, és que estimulen l'alliberament de dopamina en una zona del cervell (el nucli accumbens) que exerceix un paper important en el reforç de la conducta.

L'augment dels nivells de dopamina és a més el nexe comú entre esdeveniments agradables tan diversos com un petó o guanyar un partit de tennis i l'arribada al cervell a través de la sang d'una allau de molècules de nicotina, heroïna o cocaïna. Les recompenses naturals com el sexe, el menjar i la beguda, igual que

les

drogues

addictives,

estimulen

l'alliberament

dopamina de les neurones de l'àrea ventral tegmental al nucli accunbens, provocant eufòria i el reforç de la conducta que ha desencadenat l'estímul .

Les recents investigacions amb models

animals

les

modernes

tècniques de neuroimatge no només han identificant les àrees cerebrals i els circuits neuronals implicats en l'addicció a les principals drogues, sinó que han "reafirmat el lideratge dopaminèrgic", en paraules de Camí. El paper central d'aquest neurotransmissor a la drogoaddicció té a veure més amb la seva implicació en els processos d'aprenentatge i memòria.

Els canvis bioquímics i elèctrics que ocorren en el cervell amb l'arribada de la droga es converteixen a la llarga en canvis estructurals duradors i potser definitius. El cervell es transforma de manera que, per als addictes, "els efectes immediats de les drogues són més potents que el fet de donar-se compte de les seves conseqüències negatives a llarg termini", explica el nordamericà Neil Carlson, una autoritat en les bases biològiques de la conducta.

La ciència ha comprovat que el consum prolongat produeix

"alteracions

cervell

que

augmenten

vulnerabilitat a la recaiguda i faciliten la recerca irresistible de droga fins i tot mesos o anys després de 'la desintoxicació", escriuen Camí i Farré. Els condicionants ambientals són també un

factor

clau

l'aparició

manteniment

drogoaddicció.

Les múltiples dimensions que té el problema de la drogoaddicció és el que fa tan complex seu abordatge. "Tenim la

tecnologia

farmacològica

per

pal·liar

gestionar

simptomatologia d'aquestes malalties cròniques", afirma Camí, però "seguim pendents que es desenvolupin més i millors estratègies

llarg

termini

només

farmacologia, sinó també en la psicosocial" .

l'àrea

Per a la majoria dels addictes, és gairebé impossible aturar

l'espiral

addictiva

per

mateixos,

sense

ajuda

terapèutica. Un dels principis bàsics del tractament, proposat per l'Institut Nacional sobre l'Abús de Drogues (NIDA) dels EUA, és que l'abordatge s'ha de fer de manera integral, atenent les múltiples necessitats del pacient. A més, els tractaments han de ser individualitzats, perquè no hi ha receptes universals. Un altre dels principis és que la teràpia ha de durar com a mínim 90 dies perquè pugui ser efectiva.

Aquestes consideracions són vàlides també per l'addicció a la nicotina. "El tabaquisme és una malaltia crònica exactament igual que l'alcoholisme", afirma rotundament Camí. La drogoaddicció "no és cap pecat", afegeix, tot i que "hi ha qui està més o menys predisposat genèticament i més o menys exposat ambientalment" I això és precisament el que s'ha d'aclarir en els propers anys.

La personalitat addictiva

Per què unes persones tenen més risc que altres de ferse addictes? La pregunta és un desafiament majúscul per als neurobiòlegs de l'addicció. Tot apunta que els gens que determinen els diferents efectes d'una mateixa diuga en unes persones i altres contribueixen al risc d'addicció. Se sap, per exemple, que els fills d'alcohòlics adoptats per famílies no alcohòliques tenen més risc de fer-se addictes a la beguda. En els últims anys s'han descobert nombrosos gens relacionats amb variacions en el metabolisme de la nicotina, l'alcohol, la hemina i altres drogues que es tradueixen en una major o menor tolerància individual i en un diferent risc d'addicció.

Tots

descobriments

aquests

derivats

del

millor

coneixement del genoma humà han generat més expectatives que realitats, segons Jordi Camí, catedràtic de Farmacologia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, però no són suficients per conèixer la susceptibilitat individual a l'addicció. Amb tot, "en els pròxims anys, amb la utilització de microarrays-fbiochips, obtindrem molta informació sobre la predisposició individual a les drogues", afegeix. Encara que hi ha proves que certs trets de la personalitat (per exemple, el gust pel risc o la recerca de novetats)

afavoreixen

drogoaddicció,

l'existència

d'una

personalitat addictiva no està ben demostrada, segons Camí. El

que sí que està comprovat és que les persones addictes a una droga. tenen més possibilitats de ser addictes a altres.

Un altre fet bé comprovat és que les malalties mentals (l'esquizofrènia, la depressió, el trastorn bipolar) es relacionen amb un major risc d'addicció. "De moment," només està ben demostrada una major vulnerabilitat a l'addicció a les persones amb trastorns psiquiàtrics ", explica Camí. I afegeix: "Quan una persona té els dos problemes: malaltia mental i drogoaddicció és molt més difícil de manejar des del punt de vista mèdic", i el pronòstic és més desfavorable.

Per comprendre les diferències individuals en la drogoaddicció només hi ha, en definitiva, dues explicacions: l'herència i l'ambient. De la primera sembla que hi haurà avenços

concrets

els

propers

anys,

l'estudi

condicionants ambientals sembla, en canvi, més complicat.

Arnau Elcacho.

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

dels

La violència contra les dones, pot ser exercida segons la ONU per atacants de qualsevol gènere, membres de la família o el mateix Estat, la principal característica d'aquest fet és que la víctima

és

únicament

per

seva

condició

sexual.

Actualment es tracta d'un tema de tractament prioritari en l'agenda política i social de la majoria de països desenvolupats. El 25 de novembre ha estat designat com el Dia Internacional per l'eliminació de la violència contra les dones.

El terme violència contra les dones s'utilitza, sovint i per influència del terme en anglès, com a sinònim dels termes violència de gènere o violència domèstica. Malgrat que els conceptes poden tenir similituds i coincidir en alguns casos, la

violència domèstica és aquella que s'exerceix dins de l'àmbit familiar, sovint dins mateix de la família nuclear, quan una dona és maltractada o assetjada per la seva parella. D'aquest tipus de violència també en poden ser víctimes els homes, i poden tenir lloc en relacions homosexuals o heterosexuals, d'aquí que sovint

siguin

conceptes

plenament

equiparables.

Cal

assenyalar, que a nivell legislatiu de Catalunya, la llei 5/2008 de 24 d'abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista planteja una ampliació del terme violència masclista. Entre els actes i accions que es consideren violència contra les dones i que tenen com a resultat dany o sofriment per a la dona en serien l'abús, l'abús sexual, l'agressió sexual, l'assetjament sexual, la violència obstètrica, el maltractament, la violència domèstica, (també anomenada familiar),la mutilació genital femenina, el tràfic de dones i la prostitució forçada, la violència derivada dels conflictes armats, les pràctiques tradicionals perjudicials per la salut de nenes i dones, la violació i el feminicidi.

La majoria d'aquestes pràctiques estan tipificades penalment, i moltes d'elles constitueixen delictes contra la llibertat sexual, la qual cosa permet que qualsevol dona o nena que es trobi en aquesta situació pugui demanar emparament judicial, així com suport social.

Històricament, la violència s’ha tolerat i estimulat com una manera de resoldre les tensions i els conflictes. Totes les dones han viscut i continuen vivint formes de violència, de major o menor intensitat. La violència contra les dones representa una expressió de la relació de desigualtat entre homes i dones. Es tracta d’una violència basada en l’afirmació de la superioritat d’un sexe per damunt d’un altre, dels homes sobre les dones, i afecta tota l’organització de la nostra societat. Per tant, aquests actes violents cal analitzar-los dins el context social en què vivim. A partir de l’organització patriarcal de la societat, els dos sexes han ocupat sempre papers socials diferents. Així, els homes han dominat totes les esferes públiques de la vida, mentre que les dones han quedat reduïdes a l’espai domèstic de la família. Aquest repartiment de papers ha provocat que les dones acabessin considerades com una propietat de l’home, al mateix nivell que els fills i les filles. Fins fa pocs anys, la violència física o psíquica exercida dins l’àmbit familiar o de la parella no es considerava un delicte. Simplement, eren «temes privats» de les parelles o bé «cosa de dos». Fins a la reforma legal impulsada per la Constitució espanyola de 1978, el marit es considerava el «propietari» de la seva muller, a la qual podia imposar comportaments i actituds restrictives. A més a més, podia castigar impunement les suposades «transgressions» de les normes personals, familiars i socials que li imposava. El

maltractament psicològic, com també el físic, eren habituals i quedaven reforçats per les idees socials amb relació al paper de submissió de la dona envers l’home, un paper que l’obligava a «aguantar molt» per no acabar amb el matrimoni, o bé per no ferir els fills. Aquesta situació, al seu torn, es mantenia perquè l’home era el responsable de l’economia familiar i també el propietari de tots els béns de la parella; així, la dona no podia ni tan sols comprar articles com una rentadora sense una autorització signada pel marit, ni molt menys sol·licitar una hipoteca o vendre béns. Tot i que en teoria aquesta situació es va reparar amb la igualtat de sexes que reflecteix la Constitució, a la pràctica, en la vida quotidiana, la realitat és que els comportaments i les mentalitats de molts homes amb prou feines han canviat.

Arnau Elcacho.

VANISHED! The narrator was flying to Seattle to visit his family. He was sitting next to a man. He was wearing a smart suit. Then the man next to the narrator called a flight attendant. He said something to her and he opened his briefcase. He followed the fight attendant. He didnâ&#x20AC;&#x2122;t return. The plane arrive in Seattle. The next day, the narrator read the newspaper. It said that the man who was sitting next to him was Dan Cooper ,a hijacker. He wanted a lot of money. The plane went to Mexico and before it arrived, Dan Cooper jumped out of the plane with a parachute. He had the money. Nobody knew what happened next. He disappeared. Pol Saurina.

NICCOLĂ&#x2019; PAGANINI (Genoa

1782-nice,

1840)

Violinist,

guitarist

and

Italian

composer. Amazed at his mastery of the instrument and its messy and adventurous life, Paganini was the violinist par excellence of romanticism. Child prodigy, before the age of fourteen already dominated all the secrets of the violin, to the end that his teachers recognized having nothing more to teach him. The tour, which began in 1828 by cities such as Vienna, Prague, Warsaw and Berlin consecrated him as the best violinist of his time, capable of extracting the instrument musician sounds and inconceivable effects.

His dramatic bright and, at times, style, developed considerably the technical possibilities of the violin, exploring various resources such as triple strings, glissandi, pizzicato and arpeggios, exploited in his own compositions in which are the twenty-four Caprices for solo violin Op. 1 (1818), six concertos for violin and Orchestra, nine string quartets for guitar and bows (1806-1816) and pieces like the dance of the witches (1813) and Tarantella (1830).

Arnau Elcacho.

THE BRITISH DIET To the lack of homegrown products, fruit and certain vegetables have always had to be imported, making them expensive until recent years. The British diet has always been fatty, because of the cold climate. Breakfast Breakfasts is eaten early, before going to work or school and it is normally up of a cup of tea, toasts, cereals, fruit or yoghurt. Lunch Lunch is eaten between twelve o’clock and one o’clock and it is very light, sandwiches are typical. Supper or Dinner Dinner is also called supper, and it is normally eaten at about six o’clock it is at about this time that most people arrive home from work in the evening. Roasts Roasts are the typical British dish and are eaten on Sundays. All Roasts are served with roast potatoes, vegetables and gravy. Gabriel Lisotto.

MA JOURNÉE Le matin, je me réveille à les huit heures moins le dix et je prends mon petit-déjeuner. Je m’habile a les huit heures. A les huit heures et quart, je commence les classes. Je déjeune à la cantine à les trois moins le quart. L’après midi, je regarde la télé. Le soir, je dîne avec ma famille et je me couche vers once heurs.

DISEÑO: ARNAU ELCACHO COLABORACIÓN: VÍCTOR DÍAZ, GABRIEL LISOTTO, RENZO MERA, POL SAURINA