Butlletí FH 24

24

t r ie us ss ug Do vi A a ct

O

Butlletí número 24 - 1r i 2n semestre 2014

Crimea, crònica d’una secessió anunciada.......................................2 Entrevista a l’historiador David Gesalí....................................4 Pepita Teixidor, símbolo de una generación......8 Ressenya: Escritos de gobierno, de Nicolau Maquiavel.............. 10 August, 2000 anys després..................... 12 Las añoranzas por el buen emperador.

El recuerdo de Augusto en la historiografía del siglo III........ 14 El Augusto de Prima Porta más realista........................................... 18 Iuliobriga: Ejemplo de una ciudad en la Cantabria romana..................... 20 La Cleòpatra que va conèixer Octavi............................................. 24 Què hem fet................................. 26

Editorial El discurs que feia d’Octavi August un home providencial, el gran estadista que va regenerar Roma, sembla esvair-se durant la celebració del bimil·lenari del seu traspàs: de fet, el seu Principat era un règim autoritari dels de tota la vida, com insinuava Tàcit quan escrivia que s’havia «transformat l’Estat de dalt a baix, (...) tots estaven pendents de les ordres del príncep». En disfressar el camí de sang i foc que havia seguit cap al poder amb una pàtina de marbre i poesia, Octavi va camuflar que -mentre Virgili connectava la Gens Júlia amb la llegenda de Troia i els mateixos déus a l’Eneida- el seu amic Corneli Gal, brillant poeta i primer prefecte d’Egipte encarregat d’acabar amb els darrers nostàlgics dels Ptolomeus, va ser substituït i induït al suïcidi.

Per què? La celebració dels seus èxits li va valer la desconfiança del nou amo de Roma i un procés per alta traïció. No va ser l’única víctima de l’ascens d’Octavi, qui ja havia inclòs Ciceró en la llista d’opositors al triumvirat que havien d’ésser eliminats.

Mentre la literatura augustal celebrava el final de les guerres civils, es consagrava l’Ara pacis al camp de Mart, un símbol també de la publica magnificentia que permetria Suetoni escriure que August havia rebut una ciutat de totxana i l’havia deixat de marbre. Però propaganda i evergetisme no van ser l’única base de l’autorictas d’August: també hem de pensar en la garantia del proveïment de cereals, gràcies al nou control sobre Egipte, els grans espectacles –«panem et circenses», criticarà Juvenal temps després– i, sobre tot, la fidelitat dels exèrcits,

celebrada en les Res Gestae Divi Augusti quan celebra que els veterans llicenciats «foren assentats a colònies de nova fundació (...) per recompensar el seu servei d’armes». La victòria militar és la base del nou règim, per molt que la retòrica mantingués l’aparença republicana.

Exemple sofisticat de la propaganda agustal va ser l’escultura de Prima Porta que ens presenten els especialistes de MVARTE: la seva coloració, ben diferent del pàl·lid marbre, ha estat una de les estrelles del Festival Tarraco Viva a la ciutat, on Octavi residí durant les guerres càntabres. En aquella llunyana frontera de la romanització, noves ciutats feien també d’aparador de la romanitat; per això Daniel Garrido, Coordinador dels Centres Culturals de Cantàbria, i Iván Pérez (Universitat de Valladolid) ens presenten el jaciment de Julióbriga.

L’egiptòloga Irene Cordón ens fa una semblança de la Cleòpatra que va conèixer Octavi, l’historiador Carles Buenacasa (Universitat de Barcelona) retrata el personatge real i Néstor Urrútia ens presenta la idealització que en feia la historiografia romana del Baix Imperi, quan l’anarquia imperava i calien referents històrics.

A més de dictadors amb glamour, trobareu també en aquest butlletí un politòleg afilat, heroics aviadors republicans, una sofisticada pintora de flors, i un grapat d’excel·lents historiadors de prestigi que tenim l’honor d’acollir en aquestes pàgines, des de les que –sentidament– els donem les gràcies!

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Sumari

1

Articles Octavi Mallorquí

Crimea Crònica d’una secessió Historiador

anunciada

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

L’arrel d’aquest conflicte el trobem fa just 60 anys, quan el 1954 Crimea va passar de Rússia a Ucraïna per una decisió arbitrària del líder de la URSS d’aquell moment, l’ucraïnès Nikita Krushev; si bé geogràficament Crimea és part d’Ucraïna, històricament i sobretot demogràficament està més vinculada a Rússia.

2

Aquella cessió de Krushev es va fer, segons la propaganda oficial, per commemorar el 300 aniversari del Tractat de Pereiaslav que va desvincular als cosacs ucraïnesos de Polònia i els va aliar amb els tsars de Rússia. El cert és que cap dels seus successors en el Kremlin es va preocupar de derogar aquella donació, i així, el 1991 amb la dissolució de la URSS i per tal d’evitar un pandemònium de moviments fronterers es va establir que només tenien dret a la independència les 15 repúbliques que constituïen l’imperi soviètic, mantenint la integritat de les fronteres internes.

Sense cap mena de dubte, Rússia es va emportar la pitjor part d’aquella decisió, doncs es tallà el cordó umbilical que unia a milions de russos amb la seva pàtria. Potser el cas més flagrant va ser el de Crimea, però n’hi ha hagut d’altres que aquests darrers anys ja han estat notícia com són Ossètia del Sud i Abkhàzia a Geòrgia, o la Transnístria a Moldàvia.

Tots ells resolts de manera no

El 9 de març de 2014 els crimeans van votar per exercir el seu dret a l’autodeterminació. Amb una participació d’un 80%, més del 95% dels votants, es varen manifestar a favor de separar-se d’Ucraïna i passar a formar part de la Federació Russa. Un cop sabut el resultat electoral, el parlament de Crimea, on 78 dels 100 diputats es declaraven obertament pro-russos, va sol·licitar la integració a la «mare pàtria». El president rus, Vladimir Putin, ja havia anunciat dies abans la seva intenció d’acceptar aquest territori dins de la Federació. Val a dir que la celebració del referèndum es va fer sota unes condicions molt poc democràtiques, doncs feia deu dies que soldats russos havien pres la península i el plebiscit no va comptar ni amb el vist i plau de la comunitat internacional ni molt menys del govern interí d’Ucraïna, que va advertir que no acceptaria la mutilació del seu territori, tot i que poc va poder fer més enllà de mostrar la seva indignació davant del gegant rus. gaire satisfactòria amb estats fantasmes només reconeguts per la Federació Russa.

Des de 1991 el cens de Crimea poc ha variat. Amb una població propera als dos milions d’habitants, el 60% es declaren russos, un 25% ucraïnesos, i el restant 15% és un conglomerat de diverses nacionalitats on destaquen els tàrtars, poble autòcton de Crimea, emparentat amb els turcs. Des de llavors i fins ara els tàrtars són l’únic grup que ha augmentat la seva presència a la península, doncs un cop assolida la independència per Ucraïna aproximadament uns 200 mil tornaren a la seva terra d’origen des de l’exili a l’Àsia Central on foren enviats per Stalin per la seva presumpta col·laboració amb els nazis durant la segona Guerra Mundial. A aquest llarg exili se’l coneix amb el nom de Sürgün i el podem considerar un autèntic genocidi que canvià

la demografia de Crimea per sempre més. El cert és que els tàrtars que s’animaren a fer el viatge de retorn a la seva llar pensaven que així es desempallegarien del control rus però, paradoxes de la vida, un quart de segle més tard tornen a caure en mans del Kremlin.

Cal a més tenir en compte que els tàrtars són musulmans i això afegeix un element de tensió amb els eslaus cristians.

Fem un repàs a la cronologia dels fets que han portat a l’actual situació de trencament: El maig de 1992 el parlament autònom de Crimea promulgà una declaració de sobirania pendent de celebrar un referèndum que la ratifiqués, ni tan sols havia passat un any de la independència d’Ucraïna i els russos crimeans ja pensaven en trencar lligams. El parlament ucraïnès va respondre anul·lant la declaració secessionista i pel seu costat la Duma russa

Tanmateix aquells eren mals dies per a l’orgullosa Rússia amb una terrible crisi econòmica i una inestable situació política, així que el president Boris Ieltsin va optar el juny de 1992 per fer un pacte amb les autoritats ucraïneses que frenava les aspiracions dels russos crimeans a canvi d’una major autonomia.

L’ambaixador Leonid Smoliakov declarà solemnement que la Federació Russa respectaria la independència i integritat de l’estat ucraïnès.

Però a primers de 1994 va tornar la tensió a Crimea quan el govern d’Ucraïna expulsava del país a periodistes russos acusats d’animar els crimeans a la rebel·lió.

L’any següent, i davant de la política separatista del president regional Iuri Meshkov, el Tribunal Suprem d’Ucraïna anul·lava la Constitució de Crimea i el president ucraïnès Leonid Kuchma va prendre el control directe de la península imposant entre d’altres una llei que limitava la recepció

de les televisions russes al considerar que eren «un perill per a la unitat nacional». Els enfrontaments no es feren esperar i només es va poder evitar un bany de sang gràcies al paper novament mediador de Ieltsin, que obtingué el compromís dels representants polítics del russos crimeans de mantenir-se dins d’Ucraïna.

Aquells eren anys de desgel entre les superpotències i una intervenció russa com la viscuda recentment hauria estat impensable.

El juny de 1996 es va aprovar una nova constitució per a Crimea, avalada per les autoritats ucraïneses, que retornava l’autonomia a la península, ampliada fins i tot, sempre i quan les lleis aprovades pel parlament regional no entressin en litigi amb les de Kiev.

Lluny de calmar-se el conflicte, aquell mateix 1996 Rússia es va negar a delimitar definitivament les fronteres entre els dos estats i afegí més llenya al foc quan, a finals d’any, l’alcalde de Moscou, Iuri Luzhkov, visitava Sebastopol, única ciutat de la península que fins aquell moment no formava part d’Ucraïna pel seu caràcter estratègic de base naval; visita que es va interpretar com una picada d’ullet als habitants de tota Crimea.

No era pas un mal acord, però a Sebastopol es van produir, ara sí, durs enfrontaments entre la policia i manifestants prorussos, que consideraven que Ieltsin els havia traït, doncs la torna del susdit acord d’amistat va ser l’entrega d’aquesta ciutat a Ucraïna, encara que amb un estatut autònom propi.

Per cert, que ja el passat 6 de març de 2014 Sebastopol fou el primer fragment de Crimea a desvincular-se d’Ucraïna i demanar oficialment el seu ingrés a la Federació Russa.

Vist amb perspectiva, podem considerar que aquell tractat d’amistat de 1997 fou un pedaç, un prendre aire abans d’una nova escomesa.

Canvià l’estratègia amb l’arribada al Kremlin de Vladimir Putin.

A mitjans de 1999 aquest antic agent del KGB va ser nomenat primer ministre, home de confiança de Ieltsin, encara que tots el percebien com el seu successor, pocs intuïen el seu fort lideratge. Començava així una llarga partida d’escacs, al més pur estil de la Guerra Freda, que ha durat una dècada i mitja, on no es tractava de que Crimea o el sudest russòfon d’Ucraïna (conegut des de l’època dels tsars com la «Nova Rúsia») es separessin de la resta del país, sinó de caça major; ras i curt: que tota Ucraïna gravités entorn a Moscou a Continúa a la pàgina 7...

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

invalidava la donació del 1954 que havia fet Krushev. S’iniciava un pols de difícil resolució, i per acabar-ho d’embolicar, les quinze comarques septentrionals, les úniques de majoria no russa, amenaçaren amb separar-se de la resta de Crimea si tirava endavant el procés rupturista.

Potser només es tractava d’una estratagema política per assolir un millor acord bilateral, ja que uns mesos més tard, els presidents Kuchma i Ieltsin firmaven a Kiev un tractat d’amistat mitjançant el qual es reconeixia la independència i integritat mútua; a més, l’antiga flota soviètica del Mar Negre passava en un 80% a mans russes, llogant els ports ucraïnesos per un marge de vint anys a canvi d’una quantitat prou important de 150 milions de dòlars, i garantint finalment la protecció de la minoria russa a Ucraïna i de la ucraïnesa a Rússia.

3

Articles Ferran Sánchez Historiador

Entrevista a:

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

David Gesalí

4

El 10 de maig passat es va produir a Toulouse, el traspàs de Josep Falcó, als 97 anys.

Aquest cognom podia semblar premonitori, però la veritat és que aquest combatent republicà va fer el servei militar a la marina. Solament quan l’esclat de la guerra va obligar la Generalitat a reclutar pilots, ell –bon tècnic– va ser admès. Format a Múrcia i destinat a Sabadell, va reunir-se amb els darrers avions republicans després la batalla de l’Ebre a l’aeròdrom de Vilajuïga, a Girona. Va ser allà on –responent un dels atacs de la Legión Cóndor– va protagonitzar el darrer combat aeri de la guerra civil a Catalunya, enguany fa 75 anys.

A la biografia que li va dedicar el periodista francès Pierre Challier s’explica que aquell dia va abatre dos Messerschmitts Bf 109 de la Luftwaffe i que aquella gesta li va valer l’ascens a capità. Quan va ser restituït després de la dictadura, es va localitzar a Vilajuïga l’estela que els nazis havien deixat en memòria d’un dels pilots abatuts aquell dia de 1939, Heinrich Windemuth; des d’aleshores va anar de tant en tant a deixar-hi flors. Deia Indalecio Prieto en un discurs que la República necessitava «pits durs per al combat, però cors sensibles dins d’ells» i ens sembla que, en aquest sentit, aquest Falcó volava molt alt.

«L’exèrcit republicà va fer la tasca de contenció que va permetre milers de persones fugir de la repressió.»

Per això, a Fent Història volem recordar-lo enguany, quan s’acompleixen 75 anys del final de les llibertats republicanes, en representació de tants lluitadors que s’hi van deixar molt més que l’entusiasme.

I per mirar amunt, per veure com va ser la guerra al cel, ningú millor que David Gesalí qui, juntament amb David Iñíguez, és autor de La guerra civil des de l’aire (Rafael Dalmau editor, 2012), un llibre important, nascut d’anys de recerca en multitud d’arxius i de coneixement apassionat dels aviadors de l’ADAR (Asociación de Aviadores de la República).

La seva visió de la guerra civil és plena de tantes històries heroiques com terribles i la seva lectura és obligada per aquells que troben insatisfactòria la guerra civil descrita en els manuals.

Us presentem a continuació la conversa que amablement en David va mantenir amb nosaltres:

ens parlen de la voluntat de reinstauració monàrquica, demostren que la trama inicial és monàrquica, i quan els africanistes donen instrucció de tatxar aquella simbologia dels avions se’ns apareix el «cop dins del cop»!

Dieu al llibre que fins i tot l’aviació ha deixat constància arqueològica del suport exterior rebut pels colpistes!

Sí, quan parlem de l’atac als embassaments, diem que tenim constància de que a la guerra es van provar noves armes. Ens van portar una vegada una troballa inesperada, un «pepino» que es van trobar prop de Tremp.

Era un coet okram que es farà servir també després a la Segona Guerra Mundial. Es tractava de restes d’un atac al Pirineu per privar de corrent elèctrica les grans ciutats. Ens trobem en el context dels atacs que volen tallar la capacitat productiva de la República –gràcies a l’estudi que un català havia fet sobre l’energia elèctrica a Catalunya, un veritable manual per als atacs colpistes–. Ens vam tornar bojos per poder documentar un atac amb coets. La carcassa d’un okram primitiu que és testimoni arqueològic dels assaigs. Pensem que els bascos

En el llibre expliqueu un bon grapat d’històries individuals de joves combatents republicans. Per què creieu que cal donar-los tant protagonisme?

Sí, hem de recuperar-los, igual que estem fent amb els represaliats que s’havien quedat a les voreres de les carreteres.

Hi ha un tabú que ens impedeix reivindicar els militars, cosa que sí ha fet per exemple el discurs historiogràfic anglosaxó. Mentre que Churchill va dir que «mai tants han degut tant a tant pocs», en reconeixement de la lluita desigual que van sostenir contra els avions alemanys durant la Batalla d’Anglaterra, els nostres pilots republicans han desaparegut sense que ningú els reconegui les seves heroïcitats, que van permetre que milers de refugiats arribessin a França.

L’exèrcit republicà va fer la tasca de contenció que va permetre milers de persones fugir. Per què ho feien? Mireu, potser és perquè la meva experiència professional com a bomber em condiciona, però soc capaç d’entendre que de vegades fem les coses per compromís, per responsabilitat, perquè sentim que ho hem de fer. Jo mateix he preguntat a

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

David, condiciona l’estat i evolució de l’aviació el propi desenvolupament de la guerra?

Sí. També la guerra al mar condiciona molt l’evolució del conflicte, tot i que el discurs general no incorpora aquests factors. Però és cabdal. Pensa que els nacionals compren avions, no tancs, quan preparen el seu cop. Sabien que el futur de la guerra estava a l’aire.

L’arma puntera als anys trenta i quaranta, la que havia de decidir els conflictes, és l’aviació. Flash Gordon va en avió! L’estratègia considerada moderna explica que –davant la victòria del Front Popular el febrer de 1936– s’iniciïn les compres d’avions a Itàlia i tota la planificació del cop d’estat, tal i com manifesten les factures que ha trobat recentment Ángel Viñas. Per tant, indirectament l’aviació ens permet saber alguna cosa sobre la naturalesa del cop: per una banda la seva premeditació, tot just quan s’han produït els resultats electorals de febrer de 1936; per altra banda el seu tarannà monàrquic. Hem de pensar que Franco era un africanista, no un monàrquic, que la trama va ser pensada per Mola, i que hem trobat avions que porten l’escarapel·la monàrquica. Aquells avions

compren algunes patents per desenvolupar «pilotorpides», i que la indústria de guerra a Catalunya és impressionant: en la documentació de l’Empresa Elizalde –aleshores col·lectivitzada– que hi ha a l’Arxiu Nacional de Catalunya, hem trobat en les actes de reunions acords per fabricar motors que –per evitar pagar patents– proposen «dir que els arreglem». Hi havia capacitat productiva per fabricar motors, la neutralitat exportadora durant la Gran Guerra havia posat la base d’aquesta indústria. La força creativa dels treballadors d’Elizalde és tanta que s’estranyen que s’imposi el material soviètic, per les pressions dels comunistes al govern, malgrat que és pitjor tècnicament!

5

Articles

En David Gesalí i en David Iñíguez han musealitzat el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), a Santa Margarida i els Monjos.

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

alguns dels pilots «per què ho feies?», per què agafaves l’avió i t’enlairaves i plantaves cara als avions italians? Ells t’expliquen que ganes de volar en tenien, però que de por en tenien encara més. Ho feien perquè vivien «a tope», com ho demostra el fet que alguns han arribat als 96 anys sense deixar d’iniciar projectes, vivint com si mai no haguessin de morir; però sobre tot ho feien perquè sentien que ho havien de fer, perquè en aquell moment eren els únics que podien fer-ho.

6

Ells són els protagonistes d’aquest fenomen que vosaltres anomeneu la «democratització de l’aviació».

En què consisteix?

Fins aleshores qui havia entrat a formar part de l’aviació pertanyent a les classes treballadores era personal especialitzat –mecànics, ajustadors, muntadors...– que provenien del sector industrial. Havien entrat per oposició i la seva capacitat de guanyar ascensos era poca.

Pocs arribaven a pilots. Els pilots generalment formaven part de l’alta burgesia o de la noblesa, i molt sovint eren a més fills de militars. Les noves condicions imposades per la

guerra, però, van permetre que auxiliars i mecànics, joves entusiastes dels motors, tinguessin accés a convocatòries obertes per ser pilots. I aquests joves es van haver de formar precipitadament en escoles i centres arreu del territori republicà, al començament convocats per cada partit, sindicat o govern; més endavant van poder formar-se a França i a l’URSS.

Què fem amb els aviadors italians que van bombardejar Barcelona?

No estic d’acord amb aquesta política de buscar a Itàlia els responsables dels bombardejos.

Preferiria projectar aquest compromís de lluita per la pau al present i fer feina de prevenció dels conflictes. No té sentit acusar l’aviador i jutjar aquells joves mobilitzats. La seva feina no consistia aleshores en analitzar la licitud del que feien, sinó en bombardejar, posem per cas, aquella destil·leria de tetracrilat de plom. Continuar una recerca d’aquestes característiques et permetrà segurament trobar l’executor, però no qui ordena el bombardeig. Aquest veritable responsable, el govern italià d’aleshores, ja no existeix.

Molts d’aquests joves aviadors van consagrar la seva perícia anys després a lluitar contra la República de Saló. Eren professionals de l’aviació, no entraven en les causes polítiques.

Preferiria que es denunciés, per exemple, aquella posició de «no intervenció», que va abandonar la República a la seva sort.

El 16 de març de 1937 Barcelona sofrí el primer atac aeri. Dieu al llibre que us sembla grotesc considerar la ciutat la primera gran capital «màrtir dels bombardeigs­» destinats a destruir la moral civil, i s’oblidi que va ser la primera capital europea que va disposar d’un sistema defensiu modern per plantar cara als atacs aeris. Tan important és això?

Doncs és que, de fet, hi ha constància del llançament d’una bomba de 1.000 kg a Londres, durant la Primera Guerra Mundial... Sobre el tema del sistema defensiu antiaeri, curiosament, aquesta pràctica no triomfaria a Londres més endavant. Durant la Batalla d’Anglaterra l’estratègia no va ser protegir la població. Els que dirigeixen la resistència saben que l’única manera d’aconseguir que tothom estigui disposat a morir és la possibilitat de salvar

Churchill no gasta aquest mètode. A Anglaterra guanyar la guerra es considera molt més important que salvar vides, perquè guanyar la guerra és evitar l’infern que vindria després. Sir Arthur Harris arriba a teoritzar que desprotegir la població l’encoratja en la resistència. I aquest no és l’únic

www.aeribalta.com

efecte: també diu que els atacs fidelitzen tothom entorn del govern que els pot protegir. En canvi, a Espanya, la República distreu força aèria del front per protegir la població civil. En certa manera això contribueix al seu fracàs, accentua la seva debilitat. La lògica de la guerra és terrible! I calen estudiosos que –aprofundint en el tema– ens recordin que hem d’estar permanentment mobilitzats en contra de la guerra.

David Gesalí i David Iñíguez.

Crimea

imitació del que havia succeït a Bielorússia. I per tal d’assolir aquest objectiu es pensava utilitzar la força, no de les armes, si no de la demografia a les urnes, és a dir, que electoralment la majoria russòfona portés a la presidència de Kiev a dirigents favorables al Kremlin. Val a dir que Occident tampoc es va quedar de braços creuats, i ha jugat al mateix, afavorint l’ascens de polítics partidaris dels seus interessos encara que sense tant d’èxit, doncs mentre el russòfon partit de les Regions s’ha mostrat sempre compacte, la constant entre els candidats prooccidentals han estat les lluites internes.

Des de l’arribada al poder de Putin, el conflicte de Crimea s’havia mantingut en una situació d’stand by, amb l’esperança russa de que Ucraïna sencera virés cap a Moscou i evitar un previsible xoc de trens. Si observem els resultats electorals, que s’havien anat produint a la península, veurem com massivament s’havia votat a candidats pro-russos. A les presidencials d’aquell mateix 1999 es va donar suport al líder comunista Piotr Simonenko que a punt estigué de sorprendre al totpoderós Kuchma, per a continuació recolzar el

governador de Donetsk Víctor Ianukovitx, que ja portava un parell d’anys exercint de primer ministre i que estava cridat a ser l’home fort de Putin a Ucraïna, «el Lukaixenko ucraïnès». Tant a les eleccions de 2004, que es van haver de repetir per frau, com a les de 2010, finalment guanyades per Ianukovitx i que li van valdre accedir a la presidència de Kiev, els crimeans el votaren aclaparadorament, amb més del 80% dels sufragis en ambdues ocasions.

Tal i com s’esperava, amb Ianukovitx el gir pro-rus es va fer realitat, els avantatjosos acords energètics i de crèdit financer o l’allargament fins el 2047 de la presència de l’armada russa a Sebastopol en foren clars símptomes.

Rússia estava disposada a mantenir econòmicament a Ucraïna sempre i quan aquesta es convertís en un satèl·lit del Kremlin.

Quan el novembre de 2013 el president Ianukovitx donava un cop de porta a les negociacions amb la Unió Europea, iniciades pels seus antecessors pro-occidentals, i es mostrava partidari de la Unió Duanera proposada per Putin, tot feia intuir que Ucraïna seria

Continuació...

definitivament engolida pel gegant rus, però fou llavors quan s’iniciaren les protestes populars pro-europeistes i en les que el principal element aglutinador fou el seu caràcter nacionalista ucraïnès, o si volem dir-ho d’una altra manera anti-rus. Durant setmanes es va mantenir un ferotge pols entre la policia i els opositors en el centre de Kiev, fins que sorprenentment Ianukovitx abandonà el poder el 22 de febrer de 2014 fugint a Rússia. El canvi de règim era un fet, però el trencament d’Ucraïna també.

La reacció del president Vladimir Putin no es va fer esperar.

Enutjat perquè la força del carrer havia fet fora al seu home i sent per tant conscient que no podria emportar-se tot el pastís, va decidir endur-se com a premi de consolació la península de Crimea. Amb un ràpid desplegament militar que va deixar a tot el món sense capacitat de reacció i convocantse en un temps rècord un referèndum secessionista, la majoria dels crimeans han fet realitat el seu desig de tornar a Rússia.

Queda per veure si Putin es conformarà amb Crimea o hi haurà una nova esgarrapada...

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

la vida. Mobilitzar tothom per anar al front solament s’aconsegueix si es convenç l’opinió pública de que el que vindria després de la derrota és pitjor. En canvi, el tarannà civilista de la república va destinar mitjans per protegir la població civil, debilitant el front.

7

Articles Ma. Isabel Gascón Uceda Historiadora

“...en la nostra terra, la dona artista qui arriba, es a forsa de paciencia, d’estudi, de constancia y de coratge: es, sobre tot, a forsa d’heroisme.” FEMINAL núm. 26 (30 de maig de 1909)

Pepita Texidor

Símbolo de una generación

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Clausura de la exposició en el Pati Llimona el 26 de septiembre. Por parte del ayuntamiento asistió la Sra. María Rosa Pons del Consell Municipal de Dones y por la Generalitat la Sra. Núria Balada, Directora ejecutiva del Institut Català de les Dones. Por la nuestra Vera-Cruz Miranda e Isabel Gascón, secretaria y presidenta, respectivamente, de Fent Història.

8

Esta frase, escrita por Carme Karr en 1909, sintetiza la difícil situación por la que tenían que pasar todas aquellas mujeres que no aceptaran el rol que les imponía la sociedad del momento. En 2014 se cumple el centenario del fallecimiento de Josefa Texidor y desde el Grup d’Història de les Dones de Fent Història, hemos querido homenajearla a lo largo de todo el año recuperando su nombre, su obra y la importancia del monumento con el que sus amigas, los artistas contemporáneos y otras personas comprometidas intelectualmente con el espíritu de la época, quisieron inmortalizar su figura.

Nuestro homenaje1 se inició con una conferencia, pronunciada en el Aula Magna de la Universidad de Barcelona el 6 de marzo, con motivo de la celebración del Día

Internacional de la Mujer (8 de marzo). Después de mucho trabajo y bastantes vicisitudes, el 22 de septiembre tuvimos la satisfacción de poder inaugurar la exposición itinerante Pepita Texidor i el seu món, en un lugar muy especial en la vida de Josefa: el Centre Cívic Pati Llimona. En el mismo emplazamiento que actualmente ocupa el Centro Cívico, el número 3 de la calle Regomir, su padre José Texidor abrió el primer establecimiento de Bellas Artes que hubo en Barcelona y en la callecita de Sant Simplici, por la que se accede al recinto, tuvo su estudio de pintura. Es de suponer que durante su infancia, Pepita pasaría parte de su tiempo jugando, pintando o visitando el lugar desde el que se inicia esta serie de exposiciones que durante los próximos meses recorrerá la ciudad de Barcelona y otras poblaciones de Cataluña.

Josefa Texidor Torres o Pepita Texidor, como ella firmaba sus obras, nació en Barcelona en el seno de una familia burguesa el 17 de noviembre de 1865 y no el 27 de noviembre de 1875,

como se creía hasta ahora2. Fue la menor de los ocho hijos del matrimonio formado por José Texidor Busquets (1826-1892) y Concepción Torres Nicolás (1829-1894). Además de recibir una esmerada educación, acorde con su posición social, Pepita tuvo el privilegio de vivir desde su nacimiento en contacto con el mundo del arte. Su padre y su hermano Modesto, ambos pintores, fueron quienes guiaron sus primeros pasos.

Posteriormente recibió clases de Francesc Miralles. Pepita era una joven de su tiempo considerada, a pesar de ser artista, la encarnación de todas las virtudes femeninas. Se dijo de ella que era una mujer exquisita, elegante, sensible, bella y modesta, además de ser una persona caritativa. Sin embargo, a pesar de todas sus virtudes, faltaba un elemento para alcanzar el ideal de plenitud femenina: nunca se casó. Por tanto, nunca fue madre; el principal objetivo y deber de toda mujer burguesa del siglo XIX. En su caso, la soltería se justificó con su dedicación a la pintura y la amorosa atención con la que atendió a su familia a lo largo de su vida.

1 La realización del proyecto ha sido posible gracias a una subvención concedida por el Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya; la participación de la Regidoria de Dones i Drets Civils y el Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida. Rutes i Publicacions, ambos del Ajuntament de Barcelona; la colaboración del Vicerectorat de Relacions Institucionals i Cultura de la Universitat de Barcelona; el soporte de los coleccionistas particulares que nos han cedido sus obras y la aportación desinteresada de un grupo de personas particulares y empresas privadas, mediante una campaña de micromecenazgo. En www.fenthistoria.org se pueden consultar las fechas y lugares de las exposiciones, se irán actualizando periódicamente.

2 Para más información sobre ella consultar: Gascón Uceda, M. I. «Josefa Texidor. Del reconocimiento al olvido­». VI Congreso virtual sobre Historia de las Mujeres. 15 a 31 de octubre de 2014. Asociación de Amigos del Archivo Histórico Diocesano de Jaén.

«...nada grandes, sin más asunto que algunas flores, –claveles, rosas, retama, bluets, flores de almendro, cardos, violetas, y no obstante, cada uno de ellos es en puridad un pequeño poema, tanta es la expresión y la vida que tienen aquellos delicados ramos y ramillas.

Pálido sería cuanto dijéramos acerca de la delicadeza de la ejecución, de la brillantez y suavidad de los tonos, de la finura de los matices, de la frescura de las hojas y la deliciosa coloración de las corolas, pero aun consideramos más digna de elogio la elegantísima invención de cada uno de los floreros, reveladora de un instinto, o si se quiere de un buen gusto artístico

superior a todo encarecimiento... una idealización exquisita de las flores, con una sobriedad de medios y una ciencia del color que hacen inconfundibles aquellos cuadros con los de ningún otro cultivador de este difícil género... representan una nota originalísima en una manifestación del arte que, en honor de la verdad sea dicho, abundan las vulgaridades... no conocemos en cambio quien haya sabido hacer sentir la poesía de las flores como la eminente artista de quien hablamos.»3 Entre 1896 y 1912 Pepita presentó sus obras en numerosas exposiciones. Desde las Exposiciones Femeninas de Bellas Artes del Salón Parés, pasando por la Exposición Universal de París en 1900, en la que representó a Cataluña junto a Santiago Rusiñol y Ramón Casas; hasta la última conocida, por el momento, en el Salón de la Union des Femmes Peintres et Sculpteurs de París en 1912. Sus obras fueron premiadas en Madrid en las Exposiciones Nacionales de Bellas Artes en los años 1899, 1905 y 1907; en la Exposición Hispano-Francesa de Zaragoza en 1908; la Exposición Universal de Bruselas el 1910, con una Medalla de Oro y, aunque desconocemos las fechas, sabemos que también fue premiada en la Exposición Nacional de México y en otra exposición realizada en Galicia, sin que por el momento dispongamos de más datos.

Además, formó parte, como socia, de la Union des Femmes Peintres et Sculpteurs y de la Union International de Beaux Arts et des Lettres, ambas de París.

Participó activamente en la defensa del derecho de la mujer a exponer en salas masculinas y, desde su inicio en 1907, colaboró con la revista Feminal, fundada y dirigida por Carme Karr.

Surgida como un suplemento de la Il·lustració Catalana, Feminal defendió la educación de las

3 OPISSO, Alfredo: La Vanguardia, 15 de mayo de 1902.

Rosas, óleo, colección particular.

mujeres, reivindicó la cultura catalana, informó de los actos sociales, culturales y deportivos y desde el primer número dedicó una sección «Les nostres artistes» a mostrar el trabajo y el talento de las mujeres de la época.

Pepita fue la artista elegida para iniciarla.

Cuando falleció, el 8 de febrero de 1914, desde las páginas de Feminal, en el mismo número en el que se informaba de su muerte, ya se impulsó un homenaje para perpetuar su memoria. Se creó una comisión inicial, presidida por Carme Karr y formada por una serie de mujeres representantes de diferentes manifestaciones artísticas: Lluïsa Vidal fue elegida por las pintoras; la condesa del Castellà, por las literatas; Narcisa Freixas representó a las compositoras; Irma Dalgà, a las profesoras y Leonor Ferrer, a las dibujantas. El primer acto público de homenaje a Pepita Texidor fue una exposición retrospectiva en el Salón Parés, en junio de 1914.

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

A pesar de la aparente docilidad de su carácter, no siguió los consejos de su hermano Modesto que la quería orientar hacia el paisaje o el retrato, unos géneros pictóricos más valorados y mejor remunerados que la pintura de flores. Ella permaneció fiel a sus flores y a su estilo. Sus obras se caracterizaban por ser de tamaño pequeño o mediano, para cuya realización utilizó el óleo, la acuarela, el pastel o el gouache y diferentes soportes: telas, plafones o abanicos con formatos rectangulares, redondos y ovalados. Por su temática y dimensiones, las obras de Pepita tuvieron gran aceptación por parte del público, entre sus clientes no sólo encontramos grandes personalidades de la nobleza y la alta burguesía catalana, también adquirieron sus obras la Reina Madre María Cristina de Habsburgo y la Infanta María Teresa. El hecho de que su forma de pintar no entrara en confrontación con los valores vigentes para las mujeres de su tiempo, le valió el favor de la crítica que siempre le fue favorable. Pepita plasmaba en sus obras la belleza de las flores de su entorno, sus cuadros eran:

Continua en la página 11...

9

Ressenya Blanca Llorca Morell

Universitat de Barcelona

Nicolau Maquiavel

Escritos de gobierno estudio preliminar, traducción y notas de María Teresa Navarro Salazar; estudio de contextualización de Félix Gilbert Madrid: Tecnos, 2013

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Estàtua de Maquiavel a la Galeria Uffizzi de Florència (detall).

10

L’any passat van tenir lloc tot un seguit d’actes commemoratius per celebrar el 500 aniversari de l’inici de la redacció d’un llibre clau de la història del pensament i de la praxis política: El Príncep de Nicolau Maquiavel (Florència, 1469-1527). Tot arreu del món i molt especialment a Itàlia, va recordar-se aquesta assenyalada efemèride amb congressos, conferències, jornades d’estudi, exposicions, articles, llibres i tota mena d’altres publicacions.

Alguns dels esdeveniments tenien com objectiu donar a conèixer al gran públic la figura del florentí, tot incidint en l’obra que li va atorgar fama universal, El Príncep; d’altres, bo i prenent aquest aniversari com un pretext per aprofundir en l’estudi d’aquesta figura, van promoure projectes acadèmics molt ambiciosos i exhaustius.

Sense dubte, totes aquestes contribucions han fet de Maquiavel un autor encara més vigent i potser per això avui el seu nom ressona amb una mica més de força i el seu rostre hi és força present a les nostres llibreries.

D’entre els diversos apropaments a l’obra de Maquiavel que darrerament s’han dut a terme m’interessa destacar aquí l’aportació que el recent llibre Escritos de Gobierno ha fet per redescobrir una vessant de Maquiavel encara poc coneguda: la d’escriptor de textos relatius a la seva ciutat, Florència.

Convé no oblidar que a banda d’haver escrit el seu arxi-

publicitat manual per a prínceps, Maquiavel és autor d’obres tan diverses com els Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, La Mandràgora, l’Art de la guerra o les Històries de Florència. Però a més d’aquest corpus, Maquiavel és autor d’una voluminosa correspondència així com de tot un seguit d’escrits polítics.

La selecció i traducció que la professora María Teresa Navarro Salazar ha fet d’alguns d’aquests escrits breus així com l’estudi preliminar sobre el marc italià i europeu de l’època que serveix d’introducció, constitueix una preciosa contribució a l’estudi d’un autor que sovint queda reduït a El Príncep i als prejudicis que se li associen. Familiaritzarse amb aquesta altra obra de Maquiavel permet una visió de conjunt molt més rigorosa i menys ideològica i serveix per comprendre una mica millor el seu complex univers teòric.

d’aquesta llarga experiència al servei de Florència (experiència que es va veure truncada l’any 1512 amb l’arribada dels Mèdici a la ciutat i l’expulsió del seu càrrec de secretari) va ser la redacció d’un voluminós cos de cartes oficials així com de nombrosos escrits polítics relatius als més diversos temes que afectaven Florència. Escritos de Gobierno –obra que reprèn alhora que amplia una anterior selecció i traducció de textos de part de la mateixa autora anomenada Escritos Políticos Breves– ofereix un rigorós conjunt d’aquests textos. S’afegeixen també tot un seguit d’altres escrits redactats durant el període posterior a la seva destitució, període que el mateix Maquiavel va batejar –en una trista expressió– com post res perditas (després de la desgràcia) i en el qual va continuar dedicantse a allò que millor sabia fer, ragionare dello stato.

Atès que bona part de la producció d’aquests escrits breus va tenir lloc entre els anys 1498 i 1512, seria bo fer menció de l’itinerari maquiavel·lià durant aquests anys. Cal recordar que abans d’escriure les obres per les quals avui és més conegut, Maquiavel va treballar durant quasi quinze anys (1498-1512) com a secretari de la segona cancelleria de Florència.

Aquest càrrec administratiu i burocràtic, més que pròpiament polític, l’obligava a ocupar-se d’assumptes relatius a la política interna de Florència (sobretot, gestió dels territoris del Contado i qüestions bèl·liques), tot i que de fet les seves tasques excedien les oficialment consignades. Fruit

Com assenyala María Teresa Navarro en la introducció, la heterogeneïtat és un dels trets més característics d’aquests textos. Aquests escrits, diu, «distan mucho de ser homogéneos, pero mantienen un rasgo común: el profundo y constante interés que demuestra Maquiavelo por la res publica. Cronológicamente son heterogéneos, bien por las circunstancias y fechas de redacción, bien por la forma en que han llegado hasta nosotros.

Heterogéneas son también las fuentes documentales utilizadas para la reconstruccion y también lo son el estilo y los temas tratados». La classificació dels textos (qüestió sempre

banda de desplaçar-se a territoris veïns, en nombroses ocasions va conèixer corts estrangeres i va entrar en contacte amb personatges polítics de primera rellevància com el rei Lluís XII, el papa Juli II o l’emperador Maximilià. Fruit d’aquestes legacions és un valuós cos d’experiències i aprenentatges que podem llegir en textos com el Retrato de los asuntos de Francia o el Retrato de los asuntos de Alemania on Maquiavel radiografia aquests països i en fa interessants anàlisis. Al tercer bloc, tracta un dels punts al qual Maquiavel va dedicar-se amb gran entrega i passió: la qüestió de la milícia. El darrer bloc, tracta de qüestions relatives a l’organització de Florència i conté textos tan interessants

1 Escritos políticos breves, estudio preliminar, traducción y notas de María Teresa Navarro Salazar, Madrid: Tecnos, 2006.

Pepita Teixidor

Posteriormente, a este grupo inicial de mujeres se incorporó otro formado por artistas y admiradores de la pintora y, para facilitar el trabajo, se crearon dos juntas: una masculina y otra femenina, la presidencia de honor de ambas comisiones recayó en Dolors Monserdà.

En las reuniones mantenidas se estudiaron las diversas propuestas presentadas y, finalmente, se acordó alzar un pequeño monumento que perpetuara el nombre de Pepita Texidor. En 1916, con más de trescientas obras, se inauguró una tómbola en el Salón Parés destinada a la obtención de los fondos necesarios para su construcción. En la tómbola participaron con sus donaciones la mayor parte de los artistas catalanes e importantes autores del resto de España. Fue la primera vez que se mostró públicamente el busto de la pintora esculpido por Manuel de Fuxá.

El 14 de octubre de 1917 se colocó el monumento en su emplazamiento actual, en el Parque de la Ciutadella de Barcelona, con la asistencia de las autoridades municipales, la familia, los artistas, la prensa y numerosas personas. A los asistentes se les entregó una reproducción del monumento con la poesía «A la memoria de la exquisita pintora Pepita Texidor» de Apel·les Mestres. Con gran solemnidad quedaba inaugurado el primer monumento dedicado a una mujer catalana con nombre, apellidos y oficio propios, que se convirtió en un homenaje a toda una generación de mujeres intelectuales y artistas.

Por el camino quedó el proyecto inicial, impulsado por sus compañeras con la intención de inmortalizar su nombre.

Durante el periodo requerido para la realización del homenaje, una parte importante del protagonismo de los trabajos

4 MESTRES, Apel•les: Discurs d’entrega del monument al Excm. Ajuntament (14-X- 1917)

com l’adreçat (segurament) a algun representant o membre de la família Mèdici (Ai Palleschi), exhortant-lo a buscar el suport del poble en el seu govern, desig que mostra, una vegada més, que el gran enemic de Maquiavel sempre foren els aristòcrates. El llibre es tanca amb un detallat estudi de contextualització sobre la vida política en temps de Savonarola i Soderini a càrrec d’un dels grans especialistes en el tema, Félix Gilbert.

Sense dubte, el fet de possibilitar l’accés als documents que Maquiavel va redactar al fil dels esdeveniments que se succeïen a Florència, Itàlia i Europa, resulta un exercici valuosíssim per veure com es va anar forjant el pensament d’aquest autor i per il·luminar una vessant del seu pensament que encara ens és força desconeguda.

Continuación...

pasó de las manos femeninas a las masculinas. Los hombres cargados de razones, de trabajo y de buenas intenciones, se apropiaron de un símbolo, una idea y un trabajo femenino... y lo convirtieron en otra cosa... más espectacular... y, a la vez, más inofensiva. Rendir un homenaje tan manifiesto a una mujer concreta, a principios del siglo XX, no dejaba de sentar un peligroso precedente. En el futuro el grupo promotor, o sus sucesoras, podían seguir reivindicando los méritos de otras figuras femeninas. Por tanto, en el monumento a Pepita se englobará a «todas las mujeres intelectuales catalanas».

Hay que evitar que pretendan tener, fuera de los hogares, más representación de la que como mujeres les corresponde.

«Dones catalanes! Obreres de les arts, les lletres i demés branques de l’intelectualitat, mireu aquest monument com la primera pedra del gran monument dedicat a totes vosaltres.»4

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

problemàtica, doncs en molts casos les temàtiques poden solapar-se) s’ha articulat en quatre blocs diferenciats, els títols dels quals permeten fer-nos una idea del temes abordats: en primer lloc, la política florentina; en segon, la pràctica diplomàtica; seguidament, la milícia i la defensa de Florència; per últim, la justícia i l’organització de l’estat. En particular, al primer bloc trobem textos de l’època de secretari en els quals Maquiavel s’ocupa de qüestions relatives a territoris com Pisa, Pistoia o Valdichiana. Al segon (segons el meu parer, un dels més interessants), trobem testimonis de Maquiavel relatius a les seves experiències com a diplomàtic, tant dins com fóra d’Itàlia; recordem que com a secretari, a

11

Dossier Carles Buenacasa Universitat de Barcelona Wikipèdia

August 2.000

anys després

Bust d’August portant la corona cívica.

Gliptoteca de Munich.

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Potser a algú li sobtarà l’afirmació de què August fou el primer emperador, doncs a nivell de divulgació (i, en especial, a molts concursos de la tele) es diu que Juli Cèsar fou el primer a ocupar el càrrec imperial. Ara bé, en realitat, aquest va posar les bases de l’Imperi, però no va saber com desenvolupar-lo a nivell institucional i, per tant, fou assassinat en intentar ressuscitar la monarquia –així com el tan temut títol de «rei»–. August, en canvi, i citant l’especialista Augusto Fraschetti:

12

«molt més dúctil i circumspecte que Cèsar, gràcies a la seva extrema prudència i a la seva habilitat, va aconseguir canviar gairebé inadvertidament l’antiga forma de govern, transformant la República en un règim de domini personal».

I una bona prova de l’èxit de les seves maquinacions és el nom mateix amb què el coneixem: Gaiu Juli Cèsar August (o, simplement, August), tot i que aquest no fou el seu nom de naixement. De fet, l’evolució

Al llarg d’aquest any 2014, diverses institucions dins i fora de Catalunya han previst dedicar homenatges o exposicions a l’emperador August, essent la més important l’organitzada a Roma per la Scuderie del Quirinale que actualment acull el Grand Palais de Paris. I és que ara fa 2.000 anys, en aquest mes d’agost, el nostre il·lustre personatge va morir, a 76 anys, després de fundar l’Imperi Romà i convertir-se en el seu primer sobirà. dels noms personals al llarg de la seva vida resulta una bona guia argumental per a entendre el seu periple vers el poder. En el moment de néixer, l’any 63 a.C., se li donaren els noms de Gai Octavi Turí. La seva família, els Octavis, temps enrere, havien aconseguit arribar a la classe senatorial, però la branca familiar d’August, per culpa dels diners, no havia pogut mantenir la posició i havien descendit al rang –inferior, tot i que també noble– de cavallers, i feien de canvistes a Roma. Àcia, la seva mare, en canvi, sí que era senadora i era neboda de Juli Cèsar.

El segon nom que va dur, des del 44 a. C., fou Gai Juli Cèsar Octavià, adoptat en compliment del testament del seu tiet Juli Cèsar, qui, des que August tenia catorze anys, s’havia preocupat de la seva formació i li havia confiat càrrecs d’una certa rellevància. No obstant això, encara no havia participat en cap guerra per causa de la seva salut malaltissa (i és que es veu que patia epilèpsia).

I, finalment, un cop superades totes les adversitats militars i polítiques derivades de la lluita pel poder contra Marc Antoni, i com a conseqüència d’un decret senatorial emès amb una clara voluntat d’agrair-li la «salvació» de la República, es va convertir en Augustus (27 a. C.), un títol que feia referència a les coses consagrades a les divinitats.

Ara bé, per regnar a Roma com a l’escollit del déus i l’hereu de Cèsar, hi havia un serrell del qual encara s’havia d’ocupar: Cesarió, el fill de Juli Cèsar i Cleòpatra. Com que mai no se sap allò que depara el futur, ni si els aliats d’avui seran els enemics de demà, August va preferir eliminar un «estendard» entorn del qual algú podia pensar a organitzar una revolta.

I no serà l’únic a apartar del seu camí, sinó que, al llarg de la seva vida, seran centenars els prohoms que enviarà a l’Hades, començant per Ciceró, Brutus, Cassi, les dues Júlies (la seva filla i la seva néta), Marc Antoni i el seu fill... Alguns d’aquests il·lustres personatges, com ara Ciceró, havien estat aliats seus

Amb tot, August no fou, estrictament parlant, un tirà. Tot i que va monopolitzar un seguit de càrrecs que li permeteren governar pràcticament en solitari, va mantenir les formes institucionals romanes (però elevant-se per sobre d’elles), va conservar les magistratures (però sense poders reals) i, a més, féu creure al Senat que aquest li resultava un col·laborador indispensable en les seves tasques de govern. Per contra, va mostrar una tan paternal preocupació pels soldats i pel poble de Roma (el famós panem et circenses) que, l’any 2 a. C., tot això li va valdre el títol de «Pare de la Patria». I tampoc no hem d’oblidar el renaixement cultural que es va produir durant el seu regnat i del qual resulta monument d’eternitat l’Eneida de Virgili o que, a la seva mort, va deixar una Roma construïda en resplendent marbre. I és que amb August es van posar les bases d’allò que avui dia diem Imperi romà, un estat que a Occident va durar cinc-cents anys, però que, al final, com tot els estats antics, es va ensorrar enmig del caos de les invasions dels pobles germànics. La seva herència cultural, però, fou molt més duradora –durant segles, de fet, hem assumit que seria eterna–, encara que modificada pel sedàs que va suposar la cristianització de l’Imperi a partir del segle IV. La nostra llengua, els nostres costums de vida tradicional i la nostra manera de veure el món troben les seves arrels en l’obra política d’August. Sense ell, potser, la nostra idea d’Europa seria ben

diferent avui dia!

Ara bé, en honor a la veritat, August no construí aquest Imperi en solitari. En les seves victòries militars va comptar amb el talent i les habilitats d’Agripa i de Tiberi, el seu fillastre. En l’àmbit de la cultura, no hi ha dubte que August es va saber aprofitar del bon nas de Mecenas per August com a Pontífex Maximus. Museu Nacional Romà (Roma). a detectar seva vida havia estat útil per a joves la res publica romana. Aquest promeses literàries. I, per últim, text (conegut amb el nom de en el camp de la política, qui sap Res gestae diui Augusti) formava si avui dia parlaríem d’August part dels escrits que es van si en el seu camí no s’hagués annexar al seu testament i, un creuat l’amor de sa vida: Lívia cop mort, es féu gravar –en la Drusil·la (més coneguda com a seva versió original llatina i en Lívia Augusta). La seva fou una la corresponent traducció grega– gran història d’amor: es van a les parets de tots els temples conèixer quan tots dos estaven del seu jove Imperi. Avui dia, casats i ella, a més, embarassada. si us interessa, encara podeu Fulminat per la passió, ell es va llegir-lo, en ambdues versions, divorciar i ella va abandonar a les parets del temple romà de el seu marit. Van viure com a la capital de Turquia, Ankara matrimoni durant 52 anys, en (l’antiga Ancira), on, segurament, plena comunitat de pensament, un jove Mustafà Kemal, «Pare i ella fou la principal consellera dels Turcs», es va inspirar en política del seu regnat. Costa aquestes immortals paraules: d’imaginar que fos Lívia la mà negra rere totes les desgràcies «A dinou anys, per iniciativa familiars que van eliminar personal i a càrrec meu, vaig els diferents hereus d’August reunir un exèrcit que em va i aplanaren el camí per a permetre de retornar la llibertat l’entronització de Tiberi (fill a la República, oprimida per la d’ella i del seu primer marit) com dominació d’un grup [...]. Mentre a successor imperial. complia el meu tretzè consolat, el Al final de la seva vida, complerts ja els setanta anys, August va redactar la seva biografia des de la serenitat que dóna la vellesa i la complaença de saber que la

Senat, l’ordre dels cavallers i tot el poble de Roma em van declarar “Pare de la Pàtria”, i van decidir que això havia d’escriure’s al vestíbul de casa meva».

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

en els primers moments de la seva carrera política, quan diversos senadors romans veieren en ell una alternativa a l’ascens polític de Marc Antoni.

La lleialtat política, però, no fou el seu punt fort i, així, quan va proposar aliança a Marc Antoni i aquest li va demanar el cap de Ciceró, no va mostrar massa escrúpols en posar-lo a la llista de proscripcions.

13

Dossier Néstor Urrutia Universidad Metropolitana de Ciencias de la Educación de Chile

El recuerdo de Augusto en la historiografía del siglo III

Las añoranzas por el buen emperador Wikipedia

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Detalle de la estatua de Prima Porta. H. F. Helmolt (ed): History of the world (NYC, 1901).

University of Texas Portrait.

14

Para que esto fuera posible, indiscutiblemente, la imagen de Augusto tuvo que continuar alimentándose de percepciones favorables desde otros tiempos en los que él, como personaje, se perpetuaba valorado de formas positivas. El presente artículo se centrará en un punto de esta historia de nutrición acerca de Octavio; concretamente en un periodo que se comprende como caótico dentro de la historia romana, el traspaso del siglo II al III de nuestra era. Se propone ver cómo en este punto del desarrollo de la comunidad imperial se recordó a la persona de Augusto y se ahondará en algunos de los aspectos que justifican esta reminiscencia.

Para ello, se han seleccionado

Cuando en 1987, Paul Zanker publicó por primera vez su trabajo Augusto y el Poder de las Imágenes abría una nueva línea de investigación en el campo de los imaginarios en la Antigüedad.

Su hipótesis de que Octavio había utilizado la fuerza de los elementos visuales a un nivel que trascendía su persona para convertirse en una especie de ícono político se ha transformado en una realidad que supera el paso del tiempo. Hasta el punto que este año conmemoramos el bimilenario de la muerte del emperador que cambió el curso administrativo de Roma.

fragmentos historiográficos de la obra de testigos presenciales como lo fueron los escritores Dion Casio y Herodiano, pero también se mencionarán algunos edificios y esculturas emblemáticas que de alguna manera hicieron alusión a Augusto como emperador del pasado pero con una vigencia importante en el que fue su presente. Se verá entonces cómo se utilizaba a Augusto y cuál era su influencia para los actores del tiempo señalado, de manera que podamos ver cómo era de influyente.

Dion Casio, historiador de origen griego y senador romano, describía gráficamente el período en el que le había tocado vivir cuando escribía que con la muerte del emperador Marco Aurelio (180) se había acabado la etapa de oro de Roma, iniciándose así la edad de hierro (LXXII. 36, 4). Se sentía viviendo en un periodo particularmente

nefasto en comparación a lo ocurrido con anterioridad.

La primera observación a propósito de su propio tiempo es que Roma se encuentra en declive. Históricamente, este siglo, el III, es calificado por la historiografía tradicional como el punto de inicio en el cual es posible diagnosticar el comienzo del fin del poderío romano. Pero el que se refiera a un período dorado no es casual, obedece a un ejercicio de intertextualidad estudiado. Los fragmentos que nos han llegado de la obra de Dion Casio nos muestran que comienza su obra con un hecho mitad mítico, mitad histórico: sitúa como punto de partida de su historia de Roma a Eneas huyendo del incendio de la ciudad de Troya. Es un hecho conocido que quién mejor ha representado esta obra con un fin propagandístico fue el mismo Virgilio, autor contemporáneo a Augusto cuya versión sitúa

Contraste Augusto / Marco Aurelio.

al mismo emperador en una parte del infierno, allí donde el héroe dudoso debe reafirmar su sagrada misión de buscar nuevos espacios para los penates familiares. Cita de Anquises en pluma de Virgilio:

Augusto.

Museo del Prado. Siglo II. Marco Aurelio Museo Británico.

Año 176 - 180

El reconocimiento de ambos puntos de vista es relevante, porque Dion Casio y Virgilio hablan de un período dorado que empezaría con Octavio en el siglo I y terminaría con Marco Aurelio a finales del siglo II. Un factor que acompaña la apreciación del poeta es la ascendencia divina que tiene Augusto. Su familia es la gens Iulia, famosa en Roma porque su genealogía se remonta hasta el mismo Júpiter; pero a quien se le reconoce una real cercanía a esta familia es indiscutiblemente a Venus. Esta figura es muy diferente a la Afrodita griega y no es casual que se la asocie con Augusto, puesto que hacerlo es también una herramienta política: se ve en ella, en tanto es madre de Eneas, a una deidad fundacional, asociada a una especie de maternidad común dentro del pueblo romano, por lo que la llamaban Venus Genetrix. Escribe Apiano en un prodigio que le fue revelado a Sila (antes de que Augusto fuera tan importante): «Créeme, oh romano. Gran poder concedió Cipris a la raza de Eneas, de la que se preocupa.»

I, 97.

A esto es necesario añadir al menos a tres personas que también aparecen mencionadas en la Eneida y que terminan por complementar el noble pasado de Augusto: el príncipe troyano Anquises; el fundador de Roma e hijo de Marte, Rómulo; y, por supuesto, a Julio César,

quien probablemente fue más venerado durante su vida que el mismo Octavio. Un primer componente entonces en la dignificación de Augusto es resaltar su cercanía al plano de lo divino. En Pula (Croacia) y en Barcelona (Catalunya) se levantaron templos que, en el s. I, reconocían a Octavio como el padre de Roma y objeto de devoción popular. Pierre Grimal sostiene esta tesis y señala que a partir de su ascensión al poder ya no es posible separarlo de los podios divinos (Grimal, 1996). Augusto se encuentra íntimamente relacionado con la idea de la grandeza de Roma, se convierte en un refrente.

Un claro ejemplo de ello es la escultura del Augusto de la Prima Porta –contemporánea al emperador– que posee un detalle estético, a la vez que funcional, que da cuenta de esta conexión divina: se trata del amorcillo (putto) que representa a Eros (Cupido) a los pies del emperador y muestra así no sólo su conexión con las deidades, sino su reconocimiento como

miembro de una misma casta, la de la descendencia de Venus.

Dion Casio apreciaba la figura de Octavio porque lo consideraba un defensor de las formas políticas que se desarrollaron en Roma, aquellas que no renunciaron a las instituciones republicanas a pesar de reconocer como cabeza administrativa la figura de un emperador. Sobre esto, es emblemático el libro LII de su Historia de Roma en donde expone el aparentemente ficticio diálogo entre Mecenas y Agripa, ambos amigos cercanos de Augusto y personas a las que habría recurrido en busca de consejo acerca de cómo continuar la labor gubernamental al final de las guerras civiles. En el diálogo, ambos personajes muestran un punto de vista enfrentado: Mecenas defiende la alternativa de continuar un gobierno basado en los aristócratas, piensa que son ellos los llamados a gobernar puesto que se encuentran más aptos para esta labor; mientras que, por otra parte, Agripa

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

«Éste es, éste el que vienes oyendo tantas veces que te está prometido, Augusto César, de divino origen, que fundará de nuevo la edad de oro en los campos del Lacio (...)».

VI. 790- 3.

15

Dossier

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

apoyaba más la idea de una democracia en la que la igualdad entre los individuos fuera lo que primara y, de esta manera, todos pudieran ser representados por Roma. El gran mérito que le atribuye a Augusto este libro es el de haber sido capaz de mezclar las propuestas de sus amigos logrando un producto híbrido que entremezcla elementos de las tradiciones monárquica y republicana. En el tiempo en que Dion Casio ve que las instituciones se encuentran en crisis, –puesto que ya no son respetadas ni por el emperador, ni por el ejército, que se ha inmiscuido en política–, rescata este diálogo para reivindicar la necesidad de recuperar la forma mixta de gobierno que había llevado a Roma a su grandeza.

16

No es una percepción aislada, casi todos los emperadores de este periodo intentaron homologarse de alguna manera con Augusto para legitimarse.

Cómodo, por ejemplo, intentó hacer de sí mismo un símil de Hércules; en una de sus imágenes más conocidas aparece representado como el héroe tocado con el León de Nemea para sugerir que él era tan importante como otros gobernantes del pasado. Y es que la escultura se sostiene en un medallón en el que figuran tres signos del zodiaco: Tauro, Capricornio y Escorpio representarían respectivamente a Rómulo, Augusto y a Cómodo mismo definiendo su reinado como un tiempo equivalente a los de los otros hombres mencionados (Hannah, 1986).

Septimio Severo es ensalzado por otro historiador del periodo, Herodiano –antiguo sirviente de palacio, quizá un liberto– cuando describe las hazañas que lo llevaron al poder tras vencer a tres personajes que lo ostentaban, sin apenas derrar sangre, en un triunfo que superaría ampliamente los que realizó Augusto (II. 13, 6). Dion Casio añade que el senado le

habría dicho que había de ser cruel y drástico como lo fue también el primer emperador de Roma y otros como Sila (LXXVI. 7 – 8). Caracalla, quien admiraba profundamente a Alejandro Magno, decía que el héroe macedónico era «el Augusto de Oriente», título que establecía un lazo entre él mismo, Alejandro y Octavio, de tal manera que su legitimación habría sido doble (LXXVIII. 7, 2). Heliogábalo también usó una fórmula parecida: cuando asumía el poder muy joven señaló que su único objetivo Wikipedia

Busto del emperador Cómodo representado como Hércules, con la piel de león y la manzana de las Hespérides. Museos Capitolinos, Roma.

era llevar una administración emulando la labor que había realizado otra persona que se involucró muy tempranamente con los asuntos políticos: el propio Augusto (LXXIX. 1, 3).

Finalmente, Alejandro Severo, el último miembro de su dinastía, sufrió el intento del imperio sasánida por recuperar algunas tierras que históricamente habrían sido romanas. En los mensajes epistolares que cruzó con el emperador Artajerjes, recogidos por el historiador Herodiano, es posible comprobar cómo Alejandro Severo se otorga la misión de defender

esos territorios diciéndo que otros emperadores como Trajano y Augusto habían organizado campañas que permitieron que los romanos pudieran controlarlos. Se define así como la persona que procurará que dichos territorios sigan siendo parte del mundo que comanda (VI. 2, 4). Como es posible apreciar, todos los emperadores de alguna manera se compararon con Augusto. La historia, en relación a los emperadores del pasado, da pistas acerca del buen comportamiento y las formas que habrían de seguirse para ser un buen gobernante, es por esto que el ejemplo de Augusto trasciende su persona mortal (Maschin, 1978). Pero si hubo uno que despertó una especial forma de contraste con el emperador del siglo I, ese fue Marco Aurelio, el filósofo.

Generalmente, se destacan sus virtudes, aquellas que tienen que ver con la de ser un general victorioso –durante las guerras marcomanas–, las de ser un buen gobernante por su capacidad de tomar decisiones meditadas, pero sobre todo porque habría traído a Roma algo que hace mucho tiempo que no experimentaba: la paz.

La sensación de seguridad que se desprende de esta situación hacen que Herodiano coloque como dos puntos de referencia a Augusto, por una parte, y a Marco Aurelio, por otra, señalándolos como dos elementos claves en el momento de escribir, personas a quienes es posible calificar como epítomes de sus tiempos (I. 1, 4). Augusto, por su parte, traería la paz a Roma tras casi un siglo de guerras civiles e inestabilidad política: el Ara Pacis se erige por eso en su honor, y constituye un elemento que certifica tanto su conexión con los orígenes cósmicos como su veneración como objeto de culto. Los contemporáneos de Augusto, quienes vivieron

sido grandes emperadores.

Ambos, por ejemplo, sufrieron la apoteosis, un honor reservado sólo para aquellos que habrían sido excelentes emperadores y que se reúnen con los dioses, dada su buena gestión (Bayet, 1984).

En consecuencia, aquellos elementos que constituyen la memoria acerca del emperador del pasado, hacen de él un referente. El recuerdo de Augusto es el del tiempo dorado, efectivamente, aquel en donde los valores morales se rectificaron, donde Roma parecía imbatible, todopoderosa y en donde Augusto era el pater familias que había traído lo que puede calificarse como la Felicitas Augusta. (Galinsky, 1998). Hacia el siglo III todas estas cosas eran apenas anhelos para quienes habrían vivido en la administración romana de entonces, calificando al pasado como algo bueno y al presente como algo a ser mejorado. Es posible apreciar cómo a partir de la muerte de Marco Aurelio todas aquellas percepciones quedan truncadas y las personas –al menos los historiadores contemporáneos mencionados– dan cuenta de que efectivamente hubo tiempos pasados donde las cosas iban mejor. La carga de la memoria actúa aquí bajo un recuerdo transmitido por distintos canales en donde quienes realizan la acción o quienes ofrecen la visión acerca de lo que pasa vinculan periodos calificando a uno de muy positivo y al propio de muy negativo. Esto termina por explicar uno de los ejemplos de cómo se fue nutriendo la imagen de Augusto, recargándola de admiración, trascendiendo de su tiempo para convertirse en un ícono occidental, que incluso intentaron asimilar los emperadores en el periodo seleccionado.

Bibliografía: Fuentes: Dion Casio. Roman History. Harvard UniversityPress. Harvard, 1927.

Traducción de EarnestCary.

Herodiano. Historia del Imperio Romano después de la Muerte de Marco Aurelio. Editorial Gredos.

Madrid, 1985. Traducido por J. J. Torres Esbarranch.

Secundarias: Bayet, Jean. La religión romana.

Historia política y psicológica.

Ediciones Cristiandad. España, 1984. Traducción de José María Blázquez.

Galinsky, Karl. Augustan Culture. An Interprettive Introduction. Princeton UniversityPress. Princeton, 1998.

Grimal, Pierre. El Siglo de Augusto.

Fondo de Cultura Económica.

Madrid, 1996. Traducción de Manuel Pereira.

Hannah, Robert. «The Emperor´sStar: The Conservatori Protrait of Commodus» en American Journal of Archaeology.

Volumen 90. Número 3.

Archaeological Institute of America. 1986.

Heurgon, Jacques.«Entre la nostalgie et l´espérance» en Gpimard, Jacques. Rome au Temps d´Aguste. Société d´Estudes et de Publications Économiques. U.R.S.S., 1967.

Koselleck, Reinhart. Futuro Pasado.

Para una Semántica de los Tiempos Históricos. Editorial Paidós.

Barcelona, 1993. Traducción de Norberto Smilg.

Maschin, N. A. El Principado de Augusto. AKAL Editor. Madrid, 1978.

Traducción de Jacinto Zalueta.

Zanker, Paul. Augusto y el Poder de las Imágenes. Editorial Alianza.

Madrid, 1992. Traducción de Pablo Diener Ojeda.

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

y presenciaron de manera directa un periodo que consideraron particularmente conflictivo, según Herodiano, se encontraban en un estado permanente de nostalgia y de esperanza, o, como decía Kosselleck, entre el espacio de experiencia y el horizonte de expectativa (Koselleck, 1993), pero de un modo más profundo, más cercano a lo particular, a lo que afecta de verdad. (Heurgon, 1967). Con la muerte de Marco Aurelio se comienza a percibir un periodo de inestabilidad que se califica como perjudicial, el cual llevaría a Roma a un estado de caos constante cuyos ejemplos más concretos serían los reinados de Cómodo, Caracalla y Heliogábalo, durante los que fueron vulnerados los principios del orden imperial y en donde se alteraron fuertemente los sustentos del mundo romano.

Esto también es un símil a lo ocurrido durante el siglo I tras la muerte de Augusto, al menos los emperadores Calígula y Nerón no son precisamente recordados por ser un ejemplo a seguir, al contrario, para el siglo III se los tiene como modelos de lo que no hay que hacer, al punto que todos estos emperadores sobre los que se tiene un mal recuerdo fueron condenados al Damnatio Memoriae (exceptuando el caso de Caracalla), una especie de pena postmortem que impartía la justicia romana a aquellos que siendo malos en vida no merecen ser recordados, muriendo así para siempre, al no ser preservados en la memoria. Como ejemplo de ello, es posible mencionar la conocida intervención sobre la inscripción del Anfiteatro de Tárraco antigua, datada en el siglo III, donde se mencionaría a Heliogábalo, pero que se encuentra manipulada para que no se lo recordase. Así pues, tanto Marco Aurelio como Augusto se dibujan al contrario como merecedores de un recuerdo superior por haber

17

Dossier Jesús Mendizola y Emma Zahonero

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

MVARTE.com

18

Por el abandono, las agresiones humanas y la degradación natural, la imagen de la Antigüedad nos ha llegado incompleta; a muchas esculturas les faltan miembros (brazos, piernas, cabezas) y, sobre todo, a la mayoría les falta el color. Podemos asegurar, ya que las pruebas arqueológicas y documentales nos lo demuestran, que las esculturas y bajo-relieves de la Antigüedad no estaban completos sin su capa de policromía, la que les confería el último toque para conseguir el perseguido naturalismo. Cuando preguntaron a Praxiteles, el famoso escultor, cuál de sus esculturas le agradaba más, dijo que cualquiera, mientras estuviese policromada por Nicias (por cierto, el pintor preferido de Augusto y del que tenía en casa una gran colección de obras).

La propuesta que formulamos en Tarragona, una de las varias que se han hecho desde el descubrimiento del Augusto de Prima Porta, parte de los estudios químicos realizados por Ulderico Santamaría y Stefano Spada para los Museos Vaticanos, así como de la propuesta presentada al

El Augusto de Prima Porta más realista La escultura conocida como el Augusto de Prima Porta fue descubierta en 1863 en la antigua villa de Livia, ad gallinas albas, y presenta a Octavio como el gran pacificador que inaugura una nueva era de prosperidad para el imperio. La escultura se conserva muy bien pero el color se ha perdido. Partiendo del análisis químico elaborado por los Museos Vaticanos sobre la escultura original, que apenas conserva un 5% de la capa de pintura que tenía, los restauradores de MVARTE, especialistas en las técnicas y los procedimientos artísticos de griegos y romanos, propusieron aplicar aglutinantes y pigmentos que recrearían la imagen real original de la escultura. Usaron la reproducción en bronce que el Museu d’Història de Tarragona mantiene en el Passeig Arqueològic, para tomar un molde que después positivaron en mármol sintético. La estatua resultante, de resina, pesa cien kilos y ha sido una de las estrellas del pasado festival Tarraco Viva. Jesús Mendizola y Emma Zahonero nos explican su propuesta de recreación, bien distinta de la pálida piel de mármol que la propuesta de los Museos Vaticanos incorporaba. público en la exposición «Il colori di Bianco» por el arqueólogo de los Museos Vaticanos, Paolo Liberani, inspirada en las propuestas del arqueólogo alemán Vincent Brinkmann.

Nosotros hemos dado un paso más en la interpretación: la hemos acabado de policromar y la hemos presentado en el marco del festival de divulgación del mundo romano Tàrraco Viva 2014, con la imagen que suponemos más cercana a la realidad. ¿Cómo conocemos el aspecto que debía tener esta escultura en origen? La verdad es que, exactamente, no la conocemos, pero nos podemos acercar más a ella a través del estudio de paralelos conservados y de los procedimientos artísticos que en la Antigüedad se utilizaban para semejar la carne, los metales, los tejidos teñidos de púrpura, y demás detalles de las esculturas.

La clave del trabajo, tanto de la

investigación previa como del resultado plástico final, fue la utilización de procedimientos artísticos de la Antigüedad Clásica.

Cuestiones técnicas y materiales Se encontraron en las analíticas restos de fosfoproteínas propias de la caseína, por lo que el caseinato de cal fue lo utilizado por la propuesta de los Museos Vaticanos; puesto que también se encontraron otras proteínas propias de la cola de huesos y del huevo, nosotros escogimos esta última técnica para elaborar nuestra propuesta, ya que permite realizar mejores veladuras.

Por lo que respecta a los colores, utilizamos los mismos que se encontraron en las analíticas: Cinabrio (bermellón), Carmín de granza, azul egipcio y varias tierras ocres, rojas y pardas de

A la izquierda, propuesta de MVARTE, expuesta en el festival Tarraco Viva.

A la derecha, la propuesta vaticana.

hierro y blanco (de titanio para evitar la toxicidad del de plomo usado originalmente).

La técnica es importante pero sobre todo los procedimientos son los que darán la calidad y las cualidades artísticas necesarias para alcanzar el naturalismo deseado. La propuesta de los Museos Vaticanos realizó un coloreado plano en las zonas en las que se encontraron dichos pigmentos en las analíticas. Nosotros hemos pasado por ahí también: es decir, hemos coloreado estos fondos, pero después hemos seguido trabajando con los mismos colores encontrados en las analíticas, aplicándolos encima de los previos mediante yuxtaposición o veladura.

Procedimientos empleados Los artistas greco-romanos carecían de paleta donde mezclar los colores y los diferentes tipos de cromatismos los realizaban por la yuxtaposición o la superposición de los mismos, ya que –siguiendo a Aristóteles– consideraban las mezclas de colores como una corrupción de los mismos.

Un ejemplo: el escritor sirio

Luciano de Samosata nos habla en su Zeuxis o Antíloco sobre las veladuras y las transiciones de un color-textura a otro que aplicaba Zéuxis en su obra «Familia de centauros», y su aplicación a la hora de imitar la apariencia naturalista (las esfinges).

En esta reproducción se ha utilizado la superposición de colores mediante veladuras, esto es, capas de color traslúcido que funcionan como filtros y la yuxtaposición de colores mediante puntillismo o rayado.

Por ejemplo, en las ptegiras (las tiras de cuero con remates metálicos de la coraza) y en el águila del triunfo, se encontraron restos de azul egipcio, cuando por paralelos estilísticos e históricos todo apuntaba a que estos elementos deberían estar pintados de dorado o metalizado (bronce), es decir de un amarillento y, en efecto, restos de una capa superior de color ocre amarillo así lo indicaban, por lo que dedujimos que esta capa de azul egipcio era una capa base para la imitación de un bronce, mediante el posterior rayado o punteado de un color ocre amarillo.

Desde los orígenes míticos de la pintura y de la escultura, la leyenda de la hija del pintor Butades de Sición, que dibujó con un carboncillo en la pared el perfil del amado que se iba a la guerra proyectado con la luz de la lucerna, ambas disciplinas de la plástica persiguieron, en el mundo grecorromano, el realismo naturalista; en concreto, en época helenística vemos que los poemas y las écfrasis que describen los cuadros o las esculturas, ponen el énfasis en la sensación de vitalidad del representado. «Parece que va a hablar”, «los caballos relinchan ante el caballo pintado de Apeles”, son conceptos que se repetirán en esta época en la crítica de arte. ¿Y qué le da el perseguido naturalismo? El buen modelado y un buen acabado polícromo. Por lo tanto, para un romano del siglo I a.C. ver una escultura en puro mármol blanco era como para nosotros ver un Ferrari testarossa sin su definitiva pintura roja, en color chapa: la vería inacabada. En el marco de un festival divulgativo, como es Tárraco Viva, nuestra voluntad y la de la dirección fue en todo momento revivir la sensación estética y visual que debió de percibir Livia el día que trajeron a su villa de campo de ad gallinas albas la escultura de su difunto marido, el emperador Octavio Augusto.

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

¿Qué nos ha aportado al conocimiento de la escultura el conocimiento del color?

19

Dossier Daniel Garrido Pimentel e Iván Pérez Miranda Daniel Garrido Pimentel Coordinador de los Centros Culturales de Cantabria. S.RECD Iván Pérez Miranda Universidad de Valladolid

Fundación, desarrollo y declive de la ciudad

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

En el año 29 a.C. Roma comienza la última fase de la conquista de Hispania, las Guerras Cántabras, que finalizan tras varias revueltas diez años después. El propio emperador Augusto asumió en persona la dirección de la guerra durante dos años. Tras la misma, Roma reorganiza la administración de los territorios, fundando ciudades como Asturica Augusta (Astorga), Emerita Auguta (Mérida), Caesaraugusta (Zaragoza) o la propia Iuliobriga: la «ciudad fortificada de Julio», llamada así en memoria de su padre adoptivo, Julio César. Tradicionalmente se ha considerado el 15 a.C. como año de fundación de esta ciudad de nueva planta, coincidiendo con la llegada de Octavio Augusto a Hispania (Iglesias et alii, 2002).

20

Comienza entonces un proceso de explotación de los recursos naturales del territorio, ligado al cultivo de cereales y sobre todo a la cría de una importante cabaña vacuna y caballar. A su vez, se desarrollan asentamientos romanos como el cercano yacimiento de Camesa-Rebolledo (Valdeolea), cuyas excavaciones han exhumado una villa rural, dotada de patio central y termas, adosada a diversas construcciones romanas, mientras se abandona el castro indígena de Santa Marina, ubicado en lo alto de la colina.

Iuliobriga surge como un centro civil, ligado a la integración administrativa de las poblaciones cántabras sometidas a Roma.

Iuliobriga

Ejemplo de una ciudad en la Cantabria romana

Fue un enclave estratégico para evitar el levantamiento de los cántabros tras la guerra y para controlar el comercio de las mercancías que llegaban por el Mar Cantábrico hacia la Meseta y viceversa, a través de su puerto Portus Victoriae Iuliobrigensium (Santander)1,de donde desembarcaría la mayor parte de la terra sigilata gálica descubierta en el yacimiento.

Cluniensis de la Hispania citerior, señalando que «de los nueve pueblos cántabros, solo Iuliobriga merece ser recordada»2 por su desarrollo urbanístico. Por ello debió de ostentar un cierto rango de capitalidad durante los siglos I y II d.C. Durante la segunda mitad del siglo II d.C., Iuliobriga cae en decadencia. Su abandono fue paulatino hasta finales del siglo III3.

Los dieciocho términos Augustales (Cepadaet alii, 2008: 111-112) localizados entre los municipios de Valdeolea y Valdeprado del Río permiten reconocer el límite territorial de Iuliobriga al Sur, haciendo de frontera entre el 15 d.C. y el 38 d.C. con los prata de la legio IV Macedonia y cuyo campamento estaba apostado en Pisoraca (Herrera de Pisuerga).

Una vez abandonada, el área del foro se utiliza de nuevo en el s. VI d.C., esta vez como cementerio. Desde esta época y hasta el s. VIII, aparecen tumbas de fosa, prueba del desarrollo de un incipiente núcleo de población en este lugar. A partir de entonces, y sobre todo entre los siglos X al XIII, encontramos unos pocos sarcófagos y abundantes inhumaciones delimitadas y cubiertas por lajas, situadas en torno a la iglesia románica del s. XII y junto al actual cementerio de Retortillo.

De la red viaria romana que comunicaba Iuliobriga al Mar Cantábrico con el interior de la Meseta, vía que nacía en Pisoraca y terminaba en Potus Blendium (Suances), queda un vestigio excepcional de unos cinco kilómetros de recorrido entre Pesquera y Pie de Concha.

Plinio el Viejo incluye Iuliobriga entre las comunidades que integraban el conventus

En 1768, el padre Enrique Flórez identifica las ruinas existentes en la localidad de Retortillo (Campoo de Enmedio) como Iuliobriga4.

Desde entonces se suceden los estudios arqueológicos en la ciudad romana, destacando el

1 Plin., Nat. Hist., IV. 111.

2 «Nam in Cantabricis VIIII populisIuliobriga sola memoratur» (Plin., Nat. Hist., III. 27).

3 Una fuente tardía, la NotitiaDignitatumOccidentalis, completada hacia el 430, nos informa sobre «el tribuno de la cohorte I celtíbera de Brigantia, ahora en Julióbriga» (Not. Dig. Occ. XLII, 30: «Tribunuscohortis I CeltiberaeBrigantiae, nunc Iuliobriga») si bien no ha sido hallado ningún rastro del emplazamiento militar, y el registro arqueológico y epigráfico hace que sea necesario poner en cuestión esta fuente ya que parece claro que Iuliobriga, a finales del siglo IV, o principios del V, era ya un completo despoblado (Aja, 2002: 75-89).

4 Otros intentos previos de localización habían situado la ciudad romana en diversos lugares; así, Gregorio de Argayz la ubicó en Obregón (1668), Francisco de Sota en Igollo (1681), Pedro de Cossío y Celis en Oliva, cerca de Agilar de Campoo (1688), y un año después, Gabriel de Henao, la situaba en Fontibre, cerca de Reniosa (1689). Vid. Pérez, 1998.

En la actualidad, los trabajos arqueológicos, realizados intermitentemente durante más de cien años, han permitido conocer un pequeño porcentaje de las 20 hectáreas de extensión que posee Iuliobriga, sin haberse constatado hasta la fecha la necrópolis romana, vestigios de fortificación o centros públicos destinados al ocio.

El foro Constituye sin duda el centro urbano de la ciudad. Una plaza pública porticada donde discurría la actividad política, comercial, judicial y religiosa de la ciudad. En él se entrecruzan las dos calles principales del municipio: el cardo maximus (en sentido Norte-Sur) y el decumanus maximus (EsteOeste). El foro se construyó con posterioridad a la fundación de la ciudad, como indica el hallazgo de un pequeño horno destinado a la forja del metal, bajo sus cimientos (Iglesias et alii, 2002). La abundante cantidad de restos cerámicos documentados en el foro permiten fechar su construcción en época Flavia, durante la segunda mitad del s.I d.C., cuando la ciudad adquiere su mayor esplendor, y no en época augustea, como se pensó en un primer momento. El foro se construye tras el incendio que devastó parte de la ciudad entre los años 60-70 d.C.

Fue levantado completamente de piedra. Sobre una hilera de sillares de arenisca que delimita el interior del foro se elevó un pórtico de doble columnata: la primera se apoyaba sobre sillares Foro de la ciudad bajo la Iglesia de Santa Maria La Mayor dispuestos en hilera, I d. C. y fue regentado hasta y la segunda sobre mediados del s. III d.C. (Iglesias et los grandes pilares que aparecen alii, 2002; Iglesias y Cepeda, 2008; a intervalos regulares.

Cepeda, Iglesias y Ruiz, 2009).

Bajo la iglesia se han localizadolos cimientos de un Las viviendas de la Llanuca pequeño edificio de planta En este sector, conocido como rectangular, adosado al foro, la Llanuca, se excavaron entre que pudo ser utilizado como la década de los años 40 y los curia, el lugar de reunión de los 50 dos casas, y una tercera dirigentes de la ciudad (Cepeda, se encuentra semiexcavada Iglesias y Ruiz, 2009). actualmente. Seguramente Anexo al foro se encuentra fueron construidas en los inicios un podium, destacando las del s. I d. C. y sus propietarios edificaciones colindantes. eran personas de elevada Sobreeste se emplazó posición social y económica en seguramente un templo de la ciudad, romanos de pleno planta cuadrada, con gruesos derecho. Este barrio de clase muros y un arco en su fachada alta está conectado con el foro principal que presidía el foro. por el decumanus maximus. Las Posiblemente este templo bases de los pilares, dispuestas estaba dedicado a Júpiter, el en intervalos regulares, frente principal dios del panteón a las fachadas de las tres casas, romano, por un fragmento de nos indican que el decumanum ara recuperado junto a la iglesia estaba porticado hasta el foro románica y dedicado a Iuppiter y que las cubiertas de las casas Optimus Maximus, el único ara (Hernández Pacheco, 1946) o altar encontrado en la ciudad e incluso la segunda planta (Iglesias, 1986). de alguna de ellas, estaban asentadas sobre estos pilares Junto al podium se sitúa un (Fernández Vega, 1993). edificio de planta rectangular Los pilares actuales no son y unas dimensiones de 280 m², originales, sino una recreación realizado con muros de de la calle, hecha en los años 50. mampostería y tapial, asentados sobre el terreno artificialmente La cimentación y los zócalos aterrazado. La utilidad de este de las tres casas son de piedra, inmueble de tres plantas, a modo mientras que los alzados eran de insula, ha sido interpretada, de tapial y adobe, reforzados por la amplitud de su acceso y con madera (Fernández Vega, la disposición de las estancias 1993). Eran domus de tradición en torno a este, como un espacio mediterránea, donde todas las artesanal por la presencia de habitaciones se abrían al patio escorias de hierro y refundición central, ideal para refrescarse de plomo, sin descartar una en los cálidos veranos. Pero actividad comercial, en las este tipo de construcción no estancias de menor tamaño se adaptaba al frío invierno (tabernae). El recinto fue campurriano, sustituyéndose construido a finales del siglo

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

primer trabajo monográfico en 1885 de Demetrio Duque y Merino y la campaña de Adolf Schultenen 1906 (1943). Tras la Guerra Civil se suceden nuevas intervenciones arqueológicas dirigidas por Jesús Carballo, director-fundador del Museo de Prehistoria y Arqueología de Santander (1940-1944), Ángel Hernández Morales (1945), Antonio García y Bellido, director del Instituto de Arqueología «Rodrigo Caro» del CSIC (1952 y 1961) y José Manuel Iglesias Gil, Catedrático de Historia Antigua de la Universidad de Cantabria (1980-2004).

21

Dossier Calle porticada de la Llanuca

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

por casas-bloque más pequeñas y fáciles de calentar, y donde las habitaciones no se abren directamente al patio.

22

La casa nº 1 (la última según venimos de la iglesia) es la más grande en extensión del yacimiento; aunque se desconocen sus dimensiones reales, a falta de excavar su parte norte, superaba ampliamente los 1.000 m². García y Bellido (et alii, 1956) señala la existencia de al menos dos mosaicos.

Posee un patio central que carece de columnas y desde el que se articulan las diferentes estancias. Las salas situadas frente a la calle porticada eran, en su mayoría, establecimientos comerciales (tabernae), que sustentaban parte de la hacienda del propietario. El gran depósito de planta circular permitía la recogida de agua, surtida de una fuente situada al norte y sebarajan varias hipótesis de uso. Estas son para fines termales, calefacción (hypocaustum) o domésticos (Fernández Vega, 1993:107; Iglesias Gil, Peñil y Fernández Vega, 2002: 75). El depósito estuvo en uso durante la primera fase de la ciudad y hasta el incendio que durante la segunda mitad del siglo I d.C. asoló parte de la misma.

La casa nº 2 posee una superficie de unos 1.160 m² (García y Bellido et alii, 1956). Su patio, rodeado de columnas en el centro como en las casas alto imperiales, era abierto y permitía el acceso a las diferentes estancias. Una posterior remodelación de la casa acabó cegando los espacios entre columnas, con el fin

de adaptarse al frío invernal (Iglesias, 1994: 134). La casa fue ampliada mediante la construcción de una segunda planta, al menos parcialmente, y pudo extenderse por la fachada de la calle principal.Alguna de sus habitaciones estuvo pavimentada con mosaicos y sus paredes cubiertas por estuco rojo (Hernández Pacheco, 1946).

La casa nº3 es una domus de patio central, muy similar a la casa nº2 (Fernández Vega, 1993) pero de menores dimensiones, unos 780 m².

Algunas estancias de esta casa estuvieron pavimentadas con mosaicos (García y Bellido et alii, 1970). Ente ambas casas se documenta una calle transversal al decumanus que comunicaría con otras de la Llanuca(Iglesias Gil, J.M.; Ruíz Gutiérrez, A.;Pérez Sánchez, J.L.; 2002).

La Domus de los Morillos y de los Mosaicos Las fachadas de estas dos casas de patio central están orientadas al cardo maximus, una de las calles principales de la ciudad. Se trata de dos casas romanas de menor tamaño a las anteriores y adaptadas al frío invierno campurriano: los muros impiden que entre directamente el aire desde el patio central a las habitaciones.

El museo Domus Juliobriga imita en parte las dimensiones y la distribución de la «Casa de los Morillos», que recibe su nombre por el hallazgo en la cocina de dos trébedes con forma de toro. Fue construida en torno al año 80 d. C. sobre los restos de otro edificio destruido por el incendio, ya mencionado.

En su área central se observa un pequeño patio interior con columnas. Desde la entrada se aprecia la habitación principal, el triclinium, situado enfrente una vez cruzado el patio. La domus estaba dotada de una segunda planta a la que se accedía por una escalera de madera. El primer peldaño era

de piedra y aún se conserva en la estancia nº10, contigua a la cocina (Fernández Vega, 1993).

La Casa de los Mosaicos es contemporánea a la anterior pero más amplia. En ella se descubrieron mosaicos geométricos, muy sencillos, en blanco y negro. La casa estaba provista de calefacción que radiaba del suelo a través del hypocaustum, un doble suelo levantado sobre pequeños pilares de ladrillo por el que circulaba el calor de un hornoo praefumium.

El barrio humilde Este barrio, cercano al cardo maximus, está constituido por viviendas de clase baja de reducidas dimensiones, quecarecen de patio interior.

Las casas fueron construidas con cimientos de piedra y muros de adobe y tapial. Los tejados eran de madera, paja o brezo, impermeabilizados con arcilla; a veces se utilizaba la teja.

En alguna sala se conserva el arranque de la escalera, indicio de que algunas contracciones tenían al menos dos pisos.

Sobre el terreno se observan casas modestas, rodeadas de corrales, en los que se distribuyen los anexos a las viviendas, como los graneros de madera (levantados sobre alineaciones de piedras para aislar la madera del suelo), los cobertizos (construidos sobre largos muros que además delimitaban los solares), los establos, los pozos de agua excavados en la roca y las canalizaciones. En este barrio aún se conserva parte de una calle pavimentada con guijarros que arranca de una calle principal, el cardo maximus.

Sus habitantes realizaban actividades agropecuarias, artesanales y comerciales: cultivaban la tierra, poseían ganado, producían útiles de hierro, confeccionaban tejidos, trabajaban la madera, curtían el cuero y regentaban las tabernas.

En 2003 se abre al público la casa-Domus Julióbriga (http:// centros.culturadecantabria.com/ juliobriga-museo-domus.htm), una recreación de la casa de los Morillos. En su interior alberga una exposición permanente donde se muestran los objetos más significativos de la vida cotidiana, hallados durante las excavaciones de esta ciudad.

La visita guiada, de unos 45 minutos, se inicia con un video sobre las Guerras Cántabras y la romanización de Cantabria.

Tras este, se explican las reproducciones de las diferentes estancias como el atrio, un altar domestico, la cocina, el triclinium, el dormitorio y una taberna, abarcándose los principales aspectos de la vida cotidiana de los romanos. La visita, que puede ser teatralizada para grupos de estudiantes, puede compaginarse con una serie de talleres pedagógicos de cerámica y escritura en tablillas de cera que permiten aproximarnos de un modo lúdico y riguroso al pasado, conocer, disfrutar y aprender a valorar, en definitiva, el legado de nuestros antepasados.

Conclusiones Iuliobriga, fundada por el propio emperador Octavio Augusto, es hoy referencia indiscutible de la romanización en Cantabria.

El trazado urbano de la ciudad, adaptado al terreno en donde está situado, no fue tan diferente al del resto del Imperio. Las bajas temperaturas invernales de esta zona produjeron remodelaciones en las construcciones como el cierre del atrio o las estancias acodadas. De gran desarrollo y esplendor durante la época Flavia, se intensifico la captación de recursos agrícolas y ganaderos, erigiéndose como entidad administrativa y el control de mercancías. A pesar de esto, la población indígena mantuvo cierta continuidad en cuanto a su pensamiento religioso y costumbrista.

Bibliografía: Aja, S. 2002: Historia y arqueología

de la tardoantigüedad en Cantabria: la «Cohors I Celtiberorum y Iuliobriga»: un ensayo histórico sobre la «Notitiadignitatumoccidentis» XLII.30, Madrid.

Cepeda Ocampo, J.J.; Iglesias Gil, J.M.; Ruíz Gutiérrez, A. 2009: «El foro romano de IULIOVRIGA (Cantabria): Nuevas investigaciones arqueológicas». Archivo Español de Arqueología, 82: 97-114.

Cepeda Ocampo, J. J.; Iglesias Gil, J. M.; Ruíz Gutiérrez, A., 2008: «Territorio rural y espacio urbano en Iuliobriga (Cantabria)», Mangas, J; Novillo, M. A. (eds.): El territorio de las ciudades romanas. Sísifo. Madrid: 103-139.

Duque y Merino, D. 1885: Nuevas antigüedades recién descubiertas en Juliobriga. Proyecto de un museo cántabro-juliobrigense. Madrid.

Fernández Vega, P.A. 1993: Arquitectura y urbanística en la ciudad romana de Julióbriga, Santander.

Flórez, Fr. Henrique. 1768: La Cantabria. Disertación sobre el sitio y extensión que tuvo en tiempo de los romanos la Región de los Cántabros, con noticia de las Regiones confinantes y de varias Poblaciones antiguas.

Discurso preliminar al Tomo XXIV de la España Sagrada sobre la Provincia Tarraconense.

García y Bellido, A. 1953: «La excavación de la antigua ciudad cántabra de ”Iuliobriga”». Archivo Español de Arqueología. XXVI, n.º 87: 193-207.

García y Bellido, A.; Fernández de Avilés, A.; Monteagudo, L.; Vigil, M. 1956: «Excavaciones en Iuliobriga y exploraciones en Cantabria. II Relación: campañas de 1953 a 1956».

Archivo Español de Arqueología. XXIX, n.º 93-94: 131-199.

García y Bellido, A.; Fernández de Avilés, A.; García Guinea, M.A. 1970: «Excavaciones y exploraciones arqueológicas en Cantabria». Anejos del Archivo de Archivo Español de Arqueología. IV. Madrid.

Hernández Morales, A. 1946: Julióbriga. Ciudad romana de Cantabria, Santander.

Iglesias Gil, J.M. 1986: «Fragmento de ara a Júpiter en Julióbriga» Fichero Epigráfico,n.º19: 6-8.

Iglesias Gil, J.M. 1994: «El paisaje urbano doméstico de las ciudades en colina: el paradigma de Iuliobriga».

Hispania Antiqua, XVIII: 131-139.

Iglesias Gil, J.M. 2004: «El sentido de las excavaciones del profesor García y Bellido en Iuliobriga», J. Blánquez Pérez; M. Pérez Ruiz (eds.), Antonio García y Bellido. Miscelánea, Universidad Autónoma de Madrid, Serie Varia 5, Madrid: 187-202.

Iglesias Gil, J.M.; Cepeda Ocampo, J.J. 2008: «Excavaciones arqueológicas en Iuliobriga(Retortillo, Campoo de Enmedio)», R. Ontañón Peredo (coord.), Actuaciones arqueológicas en Cantabria (2000-2003), Santander: 197-205.

Iglesias Gil, J.M; Peñil, J; Férnández Vega, P.A. 2002: «Depósito».

Campaña de 1988, J.M. Iglesias (ed.), Arqueología en Iuliobriga (Retortillo, Campoo de Enmedio, Cantabria), Santander: 63-75.

Iglesias Gil, J.M; Ruíz Gutiérrez, A.; Pérez Sánchez, J.L. 2002: «Casa n.º3 (SND. 97-1). Campaña de 1997», J.M. Iglesias (ed.), Arqueología en Iuliobriga (Retortillo, Campoo de Enmedio, Cantabria), Santander: 77-81.

Iglesias Gil, J.M; Sarabia Rogina, P.M.; Pérez Sánchez, J.L. 2002: «Casa n.º1 (SDN 97-5). Campaña de 1997», J.M. Iglesias (ed.), Arqueología en Iuliobriga (Retortillo, Campoo de Enmedio, Cantabria), Santander: 83-85.

Iglesias Gil, J.M; Peñil, J; Férnández Vega, P.A.; Pérez Sánchez, J.L.; Sarabia Rogina, P.M.; Ruiz Gutiérrez, A.; Fernández García, F. 2002: «Sector de la Iglesia», J.M. Iglesias (ed.), Arqueología en Iuliobriga (Retortillo, Campoo de Enmedio, Cantabria), Santander: 163-180.

Pérez Sánchez, J.L. 1999: «La arquitectura en Iuliobriga. Los edificios públicos», J.M. Iglesias; J. Muñiz (eds.), Regio Cantabrorum, Santander: 219-221.

Pérez Sánchez, J. L. 1998: «Juliobriga: de su identificación a las primeras investigaciones arqueológicas».

Cuadernos de Campoo, n.º 12: 9-16.

Schulten, A. 1943: Los cántabros y astures y su guerra con Roma. Madrid.

Teja, R.; Iglesias Gil, J.M. 1992: Iuliobriga. Conquista romana y modos de intervención en la organización urbana y territorial. Dialoghi di Archeologia 10, n.º 1-2: 311-318.

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

La Domus Julióbriga

23

Dossier Irene Cordón i Solà-Sagalés

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Doctora en Arqueologia, Història Antiga i Medieval per la UAB. Màster i Postgrau en Egiptologia per la UAB. Llicenciada en Dret per la UB. Membre de la Societat Catalana d’Egiptologia www.irenecordon.com

24

Cleòpatra Filòpator Nea Thea coneguda com a «Cleòpatra VII» (el seu nom significa l’orgull del seu pare) és, juntament potser amb Hatxepsut i Nefertiti, la més coneguda de totes les reines d’Egipte i un dels personatges femenins més famosos de tota l’Antiguitat. A través de pel·lícules, obres de teatre i novel·les, aquesta reina ha acabat essent coneguda arreu del món i no només en els cercles egiptològics. Però alhora que és un personatge conegut, és una gran desconeguda. Se’n coneix el mite. No sabem si realment el seu nas era tan llarg i punxegut com diuen els seus retrats, gairebé caricaturescos, plasmats en monedes; no sabem si es va enamorar de Juli Cèsar; si feia executar l’esclau que no volgués allitar-se amb ella; si es banyava amb llet de burra; si es va suïcidar amb l’ajuda d’un àspid o amb la ingesta d’un verí (ambdues versions plantejades per Plutarc); si... etc. I correm el risc (que hem mirat d’evitar, no sabem si amb èxit) de perdre’ns en discussions sobre aquests temes. No entrarem gaire en detalls de dates, fites i enigmes, sinó que mirarem de comentar aspectes sovint no contemplats quan es parla d’aquesta reinafaraó.

El Mite La imatge mítica de Cleòpatra imperant en els darrers segles – bella, sensual i poderosa però al mateix temps ambiciosa, frívola i superficial– es deu a l’adversa propaganda romana. Els vençuts rares vegades tenen l’oportunitat d’escriure la seva pròpia versió de la història, que acostumen a redactar, en canvi, els vencedors.

En aquells dies de mecenatge

La Cleòpatra que va conèixer Octavi imperial resultava inevitable que els escriptors no fossin del tot sincers ni objectius i, en exaltar les virtuts d’Octavi August, era natural que retratessin la dona que va amenaçar l’imperi romà com a perillosa, perversa i entregada als excessos sexuals; en altres paraules, que a ulls del romans, Cleòpatra era «la bruixa i prostituta d’Egipte». Però per a trobar la vertadera Cleòpatra hem de mirar més enllà de la propaganda grega i romana i desemmascarar les fonts egípcies.

De la seva educació Cleòpatra va néixer l’any 69 aC i formava part de la dinastia grega dels Ptolomeus. Es va criar a Alexandria, ciutat oberta al mar i, per aquells dies, la capital cultural i intel·lectual del Mediterrani per excel·lència, ben coneguda per haver estat fundada per Alexandre el Gran i pel fet de tenir el cèlebre MuseuBiblioteca. Convé aquí anotar que és pràcticament segur que fou Cleòpatra qui presentà Sosígenes (savi astrònom del Museu d’Alexandria) a Cèsar (a ell se li deu la reforma del calendari romà –l’anomenat julià– que estigué en vigor fins el segle XVI). És probable que ja de ben petita rebés una formació i educació a fi de preparar-la per ser algun dia faraó d’Egipte, atès que la seva capacitat política i

intel·lectual destacava molt per damunt de la dels seus germans.

Era una dona terriblement intel·ligent i de ment clara. Es diu que parlava més de sis idiomes (el llatí inclòs, doncs difícilment hauria pogut comunicar-se o interessar un home com Juli Cèsar o Marc Antoni només amb els seus «encants físics») i fou la primera del seu llinatge que es prengué la molèstia en aprendre la llengua del país en el qual aviat regnaria (els seus avantpassats només parlaven el dialecte grec macedoni). Tant Plutarc com Dió Cassi apunten que el seu to de veu i la manera de parlar era del tot captivadora i que amb aquestes armes conqueria el seu interlocutor.

Pujada al tron d’Egipte Tenia 18 anys quan va pujar al tron (any 51 aC) i va heretat un imperi poderós, que havia de mantenir, juntament amb el seu germà-i-espòs, Ptolomeu XIII, de 10 anys d’edat. Resulta més que improbable que aquest matrimoni es consumés però Cleòpatra es veié obligada a casar-s’hi per l’antiga tradició que regia a Egipte de l’incest entre germans dins la família reial.

En aquell moment la situació política d’Egipte respecte de Roma era de total endeutament, pels favors que Ptolomeu XII, el pare de Cleòpatra, havia rebut de Pompeu, primer per restablir-lo

en el poder després que la seva filla Berenice IV l’obligués a exiliar-se i després per mantenir-lo en el tron.

Ptolomeu XII era un faraó famós per no estalviar les riqueses: en festes, regals, suborns...

Estàtua de basalt negre. Museu o per a fer de l’Hermitage, San Petersburg. ostentació del seu poder. Els egipcis li posaren de sobrenom «Auletes» (el flautista) ja que durant el seu regnat es va dedicar més a tocar la flauta que a governar el país. La posició de Cleòpatra era, per tant, delicada i tota la seva vida, des del primer dia que va assolir el tron, es va esforçar per evitar que Egipte passés a ser un territori de l’imperi romà. La seva actuació en qualsevol moment del seu regnat va tenir sempre una finalitat política, depenent sempre del que succeïa a Roma.

Ella observava què hi passava i tot seguit actuava. Observava i actuava.

Dos van ser els objectius prioritaris de la nova reina: per una banda, assegurar el seu poder (i posteriorment el del fill que va tenir amb Cèsar –Ptolomeu XV, de sobrenom «Cesarió», petit Cèsar– i pels que després li donà Antoni –els bessons Alexandre Hèlios i Cleòpatra Selene, i Ptolomeu– pels quals va lluitar com una lleona; i, per una altra banda, mirar pel bé del seu país, Egipte.

Durant els primers anys del regnat de Cleòpatra les crescudes del Nil havien estat molt minses i això es traduïa en el fet d’haver-hi poca quantitat de cereal. Només les aigües del Nil sagrat podien salvar Egipte de la fam i les epidèmies. Cleòpatra va haver de prendre mesures econòmiques dràstiques: va reorganitzar l’administració reprimint els

abusos dels administradors locals que imposaven càrregues extraordinàries als camperols; dictà un edicte revolucionari per l’època, on es declarava que el cereal havia de ser portat a Alexandria per a ser posteriorment repartit entre el poble i va prohibir vendre cereal fora d’Egipte. També es diu que va vendre algunes de les seves joies per nodrir així al seu poble... probablement, una acció molt més populista.

Egipte va prosperar econòmicament durant el regnat de Cleòpatra i ella ho va aprofitar per fer-se una propaganda politico-religiosa reflectida en esteles, monedes i relleus als temples identificant-se amb Isis.

Recreava així El Mite d’Isis i Osiris (Cleòpatra i Cèsar), que implicava la identificació de Cesarió amb Horus, qui, segons el relat, venja la mort del seu pare, i que, alhora, representa el rei viu.

Tal com hem comentat, la Cleòpatra que ens ha arribat retratada pels autors clàssics, la mítica, és una jove bonica, malcriada i frívola; per contra, les fonts egípcies presenten una dona molt diferent, una reina seriosa que es preocupava molt per Egipte i que s’enfrontava de manera molt positiva als problemes que afectaven al seu país. I valenta, Cleòpatra era una dona molt valenta. A més d’estar dotada d’una prodigiosa capacitat política, podem afegir l’audàcia, la impulsivitat i el sentit de l’humor que ens permet suposar que deuria tenir la reina rememorant l’episodi on s’embolicà en teles de lli (i no en una catifa com Hollywood ens ha mostrat) per a ser transportada així, sobre les espatlles del seu servent, fins el palau on era Juli Cèsar.

La fi de l’imperi egipci La darrera reina d’Egipte, el darrer dels faraons ptolemaics, no era una dona qualsevol.

Aquella reina macedònia desafià seriosament la creació d’un «Mediterrani llatí» que venia impulsat per Octavi. Si

Bibliografia: Dió Cassi (fins llibre XLV), Historia Romana, Madrid: Gredos, 2004.

Schuller, W., Cleopatra. Una reina en tres culturas, Madrid: Ed. Siruela, 2008.

Tyldesley, J., Cleopatra: la última reina de Egipto, Barcelona: Ariel, 2008. algun error detectem en la figura de Cleòpatra és que en intentar lluitar per preservar la independència del seu regne, s’equivocà en pensar que podia vèncer Roma. Ens és ben coneguda la flagrant derrota que va patir Cleòpatra, junt amb Marc Antoni, a la Batalla naval d’Àctium contra les flotes d’Octavi, futur August, dirigides per Marc Agripa (2 de setembre de 31 aC). Però la seva popularitat entre les poblacions egípcies (i no només a la ciutat d’Alexandria) revelen que efectivament havia sigut una extraordinària ptolemaica, estimada i admirada pel seu poble. La seva memòria fou honrada durant segles pels egipcis perquè ells sí que entengueren l’actitud i el comportament d’una dona que abans de tot va voler governar, però fent-ho en un estat lliure de la presència romana.

Cleòpatra va morir el 12 d’agost de l’any 30 aC a l’edat de 39 anys. D’haver triomfat, s’hauria fundat una monarquia egípcio-romana i Alexandria –no Roma– s’hauria convertit en capital d’aquell imperi. Poc després de morir, Cleòpatra passà a la llegenda i la Història la presentà pejorativament com una dona infame, entregada als excessos sexuals i capaç de totes les traïcions. La veritat fou totalment diferent. Fou una dona de gran coratge i plena de recursos polítics. Des de l’edat de 18 anys fins a la seva mort lluità per alliberar el seu país del domini de Roma i per assegurar la seva herència al fill que va tenir amb el seu primer amant, Juli Cèsar. Per molts segles que passin, Cleòpatra segueix sent la gran desconeguda.

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Wikipèdia

25

Què hem fet? per Ferran Sánchez

August... i altres celebracions A més de L’anyorança pel bon emperador: la memòria sobre August 200 anys després que ens va presentar Néstor Urrutia (Universitat Metropolitana de Ciencias de la Educación de Xile) a la Biblioteca Pública Arús, hem tocat el centenari de la Gran Guerra amb el rigor que caracteritza el nostre company Lluís Coromines: de la mà dels companys de Tot Història, va dedicar dues sessions a Can Fabra a L’aviació a la I Guerra Mundial (11 de maig) i al conseqüent desenvolupament de l’aviació civil (14 febrer).

També ens hem acostat al 75è aniversari del final de la guerra civil, que ha omplert d’exposicions la ciutat perquè va caure en poder de les tropes franquistes el 26 de gener de 1939. Nosaltres ens hem fixat en la gran tragèdia humana que va comportar la desfeta republicana, l’exili, escoltant l’Assumpta Morellà, que ens va parlar de la feina d’Elizabeth Eidenbenz a la Maternitat d’Elna el 16 de gener.

Pepita Teixidó... i altres dones El Grup d’Història de les Dones sempre celebra un bon grapat d’actes quan s’acosta el Dia de la Dona, al març. Enguany ha presentat dones rellevants en camps que tradicionalment s’han considerat masculins en el Seminari Noms silenciats, dones inexistents a la Casa Elizalde. La Isabel Gascón també es va encarregar, a la seu d’UNAE, de les Dones barcelonines del s. XIX. Alhora, a la Universidad Popular de Alcobendas, Julia Larena s’encarregava del cicle Mujeres con grandes destinos.

Però la gran celebració del Dia Internacional de la Dona va ser l’acte que vam celebrar a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, de la mà del seu Vicerectorat de Relacions Institucionals i Cultura, el 6 de març. Amb motiu del centenari del traspàs de la pintora de flors Pepita Teixidó, la Isabel Gascón va recuperar la seva obra, tan celebrada en vida que és l’única escultura dedicada a una dona que hi ha al Parc de la Ciutadella.

Exposició a l’Institut Català de les Dones Pl. Pere Corominas 1, del 8 al 29 d’octubre

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Arqueologia, a fons, i ciència... a tope!

26

Els seguidors dels cursos de la Victòria Medina podrien presumir de doctorat en arqueologia, perquè el bagatge temàtic que han seguit aborda totes les vessants d’aquesta ciència. Des del punt de vista de les cultures abordades s’ha desenvolupat a les Cotxeres de Sants el curs Tresors arqueològics patrimoni de la Humanitat, i a la Casa Elizalde Atles d’arqueologia: un recorregut pels cinc continents. Però els cursos d’aquest trimestre han tingut també com a fil conductor la història de l’arqueologia i els qui l’han escrita, en els cursos Passió per les antiguitats. Vides dedicades a l’arqueologia, Expedicions arqueològiques, entre la descoberta i l’aventura i el ja clàssic L’arqueologia romàntica, a la recerca de les ciutats perdudes a Elizalde.

Gràcies també i un any més, a la Victòria Medina i al Pep Pasqual, hem participat en la Setmana de la Ciència amb una Lectura Pública. En aquesta ocasió li va tocar el torn, el passat 14 de novembre, a l’Home Invisible, de H. G. Wells, en commemoració de l’Any de la Cristal·lografia.

Els recents estudis sobre invisibilitat amb la refracció i la reflexió de la llum amb certs materials ens van il·luminar en la nostra elecció.

1714... i altres catalans Enguany es commemora el tercer centenari dels fets que, dins del marc de la guerra mantinguda per la successió d’Espanya entre els Àustries i els Borbons, va suposar la pèrdua de les institucions catalanes nascudes a l›època medieval.

La Casa Elizalde s›ha afegit al programa amb el nostre curs Ball de corones: Catalunya enmig d’un conflicte internacional (1700-1714), impartit d’abril a juny de forma col·legiada: mentre jo mateix em vaig encarregar dels aspectes polítics, l’Octavi Mallorquí ho va fer dels esdeveniments bèl·lics, i la Isabel Gascón va dedicar una sessió a la vida quotidiana i una altra a les esposes dels candidats a la corona. Ella mateixa seguia de ben aprop què passava a la cort francesa de Lluís XIV en les conferències Versalles: el somni d’un rei impartides a les seus de Caixaforum a Tarragona i Lleida (19 i 27 de maig), i l’Oleguer Biete dedicava al 1714 una xerrada el 9 d’abril al Centre Cívic L’Elektrik de Les Planes.

Any Greco... i altres cortesans Durant la primavera va acabar el cicle de cursos que la Casa Elizalde va dedicar a la Casa d’Àustria. Aquesta part -L’ocàs?- va incloure la conferència impartida l’11 de març a la Biblioteca Pública Arús, per l’historiador de l’art Ramon Dilla (UB), que ens va fer una visita virtual al Buen Retiro, el palau que el Comte Duc d’Olivares va aixecar per a Felip IV, tot analitzant el programa iconogràfic representat en el Salón de Reinos, una de les màximes representacions plàstiques dels poder dels reis durant l’època del Barroc.

El protagonista de la darrera sessió del curs va ser el nostre company Rubén González, que ens va pronunciar la conferència El Greco, un pintor desproporcionado aprofitant que enguany es commemoren els 400 anys del seu traspàs.

Altres conferències que aquest trimestre ens han permès endinsar-nos en el món de la cort com a escenari polític han estat Maria Antonieta, Reina de França... culpable? (8 de gener) i Isabel i Ferran: ni «tanto monta» ni tan catòlics (9 d’abril), ambdós a l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran Les Corts-Oest. Pel que fa a la xerrada La inquisició «espanyola»: fúria de Déu o eina del Rei?, he tingut la sort de poder-la pronunciar el passat juliol al Centre Cívic El Surtidor del Poble Sec, i a la seu de Viatges Catai, per encàrrec de la Sociedad Geográfica Española.

Fent Història

Associació Catalana d’Estudis Històrics Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42. 08024 Barcelona A/e: fenthistoria@fenthistoria.org Fax: 93 213 08 90 Pàgina web: www.fenthistoria.org Consell de redacció: Comitè del butlletí de Fent Història Coordinació: Ferran Sánchez i Eva López Maquetació: Eva López Correcció: Vera-Cruz Miranda i Sílvia Carrasquero DL: B-27290-02 ISSN: 1695-3622 Els articles que s’inclouen són opinions particulars i se’n responsabilitzen els mateixos autors. La reproducció total o parcial del seu contingut sols podrà efectuar-se citant la procedència.

Ucraïna... i altres nacions El 23 d’abril l’Aula d’Extensió Universitària de Calella de la Costa acollia la conferència d’Octavi Mallorquí Ucraïna, entre Occident i Rússia, en el moment en què aquest estat es debat entre les seves dues ànimes, la que mira a Occident i la que se sent més identificada amb Rússia.

L’Octavi es va encarregar també de la xerrada que vam dedicar a la Biblioteca Arús sobre Nicola Tesla i els seus invents.

Després de fer un retrat biogràfic de l’inventor, matemàtic, enginyer i físic compromès en el desenvolupament de l’electricitat comercial, Manel Martínez Juan va encarregar-se, amb experiments inclosos, d’explicar-nos l’abast de les investigacions d’aquest savi tan polèmic.

L’Oleguer Biete –que per cert va encarregar-se de les visites comentades a la Casa Elizalde durant la celebració del seu 30è aniversari– ha impartit a la Casa Golferichs el curs Descobrim Barcelona pas a pas, unes classes dedicades als barris d’Hostafranchs, Guinardó, Poble-Sec, Vila Olímpica i Sant Gervasi... i ha impartit el curs Personatges que han fet història a Catalunya.

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Edita

27

Properes exposicions del nostre particular homenatge a Pepita Teixidor, pintora de flors, en el centenari de la seva mort.

Del 8 al 30 de gener de 2015 Centre Cultural Can Fabra Segre, 24-32. 08030 Barcelona Del 2 al 20 de febrer de 2015 Espai Francesca Bonnemaison Sant Pere Més Baix, 7. 08003 Barcelona Del 24 de febrer al 10 de març de 2015 Centre de Cultura Popular de Sant Andreu Arquímedes, 30. 08030 Barcelona

Butlletí Fent Història 24 | 1r i 2n semestre 2014

Del 13 al 27 de març de 2015 Centre Cívic Can Castelló Castelló, 1-7. 08021 Barcelona

28