Butlleti 13

13

G A u u D er s o ra tr ss de iac ier: i S sm u e cc es i si ó

Fent Història

A s s o c i a c i ó C a t a l a n a d’E s t u d i s H i s t ò r i c s

Butlletí núm. 13 · 1r semestre 2008

Sumari ○○○○○○○○○○○○○○○○ El Codi Negre.

La reglamentació jurídica de la tracta d’esclaus en el temps del mercantilisme ......................... 2 Comunicación congreso: Creadora de las virtudes públicas, base de la moralidad de los Estados.

La familia en la construcción de la enseñanza pública en España (1834-1845) ............................ 4 Crónica: Congreso Internacional de historia de la familia ................ 7 Sobre las compras y el ir a comprar .................................. 8 Un missatge des de la Prehistòria (2a part Tassili-n’Ajjer) .......... 10 La religión y los tabús alimentarios .......................... 13 ¿Amas o sirvientas? Distintas facetas del trabajo doméstico en la Edad Moderna ............... 14 L’Entrevista: Agustí Alcoberro .................... 16 Ressenya: Dieter Salzgeber, El rinoceronte.

Alberto Durero ...................... 19 La firma convidada: La Batalla de Prats de Rei. Setembre-Desembre, 1711 .... 20 La firma convidada: Ramon Sans de Monrodon.

Un austracista a Arenys de Munt ................................. 24 La vila de Ripoll a la guerra de Successió. Un exemple d’austracisme interessat ........ 28 Què hem fet .......................... 30 Recull de premsa ................... 32

Editorial Enguany toca commemorar el vuitè centenari del naixement de Jaume I. És indubtable que l’efemèride mereix una celebració de nivell, perquè es tracta d’un regnat important. Cal fugir, però, d’interpretar-lo en termes de nacionalitat contemporània: alguns historiadors retreuen al rei, per exemple, renunciar a la Catalunya Nord al signar el tractat de Corbeil amb Lluís IX de França; o la divisió dels seus regnes entre els seus fills. És absurd i anacrònic atribuir-li al rei responsabilitats en el manteniment o creació de l’àrea cultural catalana, perquè ell –simple i òbviament– no tenia aquesta idea; es limitava a gestionar els seus interessos patrimonials.

Malgrat que el mite construït al voltant de Jaume I es centra principalment en les espectaculars conquestes, que van eixamplar els dominis heretats en uns 25.000 quilòmetres quadrats, el regnat és important també per la modernització de l’antiga escrivania reial, que assumeix en aquest regnat el rang de cancelleria i adopta la pràctica de la registració, la còpia en llibres-registre de la documentació que s’expenia en nom del rei. Els quinze mil folis de paper i els més de dos mil pergamins sobre el regnat de Jaume I que es custodien ara a l’Arxiu de la Corona d’Aragó no poden restar avorrits allà enguany, perquè són molts encara els aspectes que mereixen l’atenció dels historiadors i la commemoració

de les institucions: els privilegis atorgats a la ciutat de Barcelona van disparar la seva prosperitat mercantil, i es consolidava la seva estructura política municipal amb el Consell de Cent; creixia el dinàmic barri de la Ribera, i les ciutats es van convertir en el tercer estament, el braç reial, a les corts; s’escrivia el Llibre dels Feyts, i les conquestes de Mallorca i València vertebraven l’espai que avui ocupa la cultura catalana.

Fora bo que aquesta merescuda atenció es materialitzés en ajuts per a la recerca de joves investigadors, i que el seu ús estigui lliure de qualsevol anacrònic romanticisme i de barroeres instrumentalitzacions. En tant Jaume s’intitulava «Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valenciae, et comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesullani», ens agradaria veure col·laboració entre els territoris que van formar part de l’antiga Corona d’Aragó en la commemoració del vuitè centenari del naixement del rei, i que aquesta cooperació es pogués estendre a altres temes que cal treballar junts, com la cultura de l’aigua. Ni el discret silenci de les autoritats catalanes, ni la significativa apropiació del rei per part de les valencianes apunten cap aquest camí.

Abans que la pel·lícula pressupostada es limiti a fer rajar molta sang o mostrar que –com escrivia Bernat Desclot– el rei era «lo plus bell hom del món», ens creiem en el dret a reclamar un Any Jaume I científicament rigorós.

1

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Virgínia Gendre

○○○○○

La reglamentació jurídica de la tracta d’esclaus en el temps del mercantilisme

Aquest accident va ser interpretat per a la població immigrant una persecució intolerable als adolescents immigrants considerats com a ciutadans de tercera i que automàticament són associats a la delinqüència.Per aquest motiu es van produir aquells actes violents. Una altra notícia recent que ens ha cridat l’atenció ha estat l’aprovació del Senat francès de la pràctica dels tests d’ADN als immigrants que sol·licitin el reagrupament familiar. Aquesta mesura encara que experimental, ha estat interpretada pels sectors progressistes europeus de discriminatòria pels immigrants.

I finalment hi ha hagut un altra incident que ha encès els ànims d’aquesta comunitat. M’estic referint a l’atropellament o topada mortal que va tenir lloc el 25 de novembre de 2007, a Villiers-le-Bel, entre un cotxe de policia i una moto ocupada per dos adolescents. La versió policial es rebatuda per alguns testimonis presumptament presencials que la interpreten com una persecució més a la comunitat immigrant.

Aparentment aquests fets no estan relacionats amb el corpus legislatiu aprovat el 1685 per Louis XIV i Colbert marquis de Seignelay. Cert, però cal recordar que aquest corpus legislatiu ha marcat, des d’aleshores, la posició de subordinació social i econòmica primer dels esclaus antillans i posteriorment dels immigrants fills d’esclaus o afranquits o qualsevol persona que posseís una dermis diferent a la dels blancs. El Codi negre no és una legislació filla del racisme, ja que el racisme apareix a mitjan s.XIX però donarà a peu a legitimar i perpetuar aquesta discriminació.

2

La figura de l’esclau existeix des de l’antiguitat i ha estat practicada des de la cultura grecollatina fins a les societats dels grans imperis americans com el

Il·lustració: Rubén González

El Codi Negre

Recentment ens han sorprès les manifestacions de violència que hi ha hagut en el país veí, França. Tots recordem els amotinaments i la crema de cotxes que es van produir entre 27 d’octubre de 2005 al 17 de novembre de 2005 a les afores en diferents ciutats franceses arran de l’electrocució de dos adolescents que s’amagaven de la persecució policial en un transformador de la companyia elèctrica EDF de la població de Clichy-sous-Bois. dels Azteques o el Maies. En el continent africà, durant el període antic i a principis del clàssic l’esclavitud va ser eminentment femenina i dedicada a les tasques agrícoles. A partir de l’arribada del comerç musulmà transsaharià, s.X, el comerç d’esclaus va augmentar considerablement i va passar de ser femenina a ser masculina.

Els comerciants musulmans oferien joies, catifes, armes i sal a canvi de metalls preciosos, ivori, pells i esclaus subsaharians. Aquests esclaus, la majoria captius de guerra eren destinats a ser treballadors agrícoles, miners, soldats o eunucs. Els comerciants musulmans només actuaven com a intermediaris comercials per tan eren les mateixes poblacions subsaharianes les qui proporcionaven el productes als mercaders. Aviat van veure que el comerç d’esclaus era lucratiu i van decidir-se a practicar la captura d’esclaus. Hi van haver

diferents pobles africans que es van especialitzar en aquest comerç. Aquest comerç era practicament interior i el destí de la mercaderia eren el principals enclaus àrabs al Nord d’Àfrica, la Península Aràbiga i el Pròxim Orient. Cap el s.XV el sentit del comerç d’esclau va canviar de l’est a l’oest. El descobriment de les Antilles Americanes, la gran mortalitat dels autòctons indis i la implantació de la producció sucrera va fer que les principals potències europees (Portugal, Castella, i Anglaterra) demanessin de manera creixent esclaus negres per la seva suposada vitalitat i resistència superior als indígenes americans. També la condició jurídica dels indis va canviar. Van deixar de ser considerats esclaus per a ser súbdits de la monarquia hispànica. En canvi al negre se’l va associar ràpidament a la condició d’esclau per la maledicció de

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Noé. Noé embriac s’adorm nu i el seu fill Cam el veu i ho explica als seus germans Sem i Jef. Aquests dos darrers embolcallen el seu pare sense mirar-lo. Quan Noé es desvetlla i sap que Cam l’ha vist nu, maleeix el seu nét Canaan pel crim del seu pare.

Condemna la seva descendència a l’esclavitud (Gènesi 9:18-27).

Els europeus van associar els negres a la descendència de Cam. A partir del s. XVI els holandesos i els francesos s’afegien a la tracta atlàntica.

Les potències europees rivalitzaven militar i comercialment i aquest fet va provocar que s’adoptessin polítiques proteccionistes. Cada monarca o príncep governant va començar a finançar campanyes d’expedicions per a explotar el Nou Món o atorgant llicències a empreses privades. D’aquí van sorgir les Companyies reials. Era l’època en que la riquesa d’un país es mesurava pel seu volum comercial. És el que coneixem amb el nom de Mercantilisme.

Durant el s.XVII els governants de les principals potències europees es van adonar que per a protegir millor la producció de l’estat de les intromissions públiques o privades estrangeres van començar a promulgar lleis que protegien el seu comerç i la seva mà d’obra. Un exemple d’això foren les Actes de Navegació d’Anglaterra de 1651 o el mateix Codi Negre (Code Noir) francès de 1685.

El Codi Negre és un recull d’una seixantena d’articles promulgats el 1685 que reglamentava la vida dels esclaus negres de les colònies franceses de les Antilles (a partir de 1685), de la Guaiana (a partir de 1704) i de l’illa de Bourbon (a partir de 1723).

L’any 1724 s’ampliava el corpus legislatiu per a poder ser aplicat a la colònia de la Louisiane. Una de les noves disposicions va ser la prohibició de casament entre blancs i negres. L’objectiu del Codi Negre era posar sota el control de la corona francesa tota la reglamentació relativa a la condició dels esclaus negres, de com havien de ser tractats, què és el què podien fer o no, quins càstigs podien rebre i la conveniència de cristianitzar-los.

La condició jurídica de l’esclau

negre és de ser una propietat moble i de no gaudir de cap dret pertanyent al homes lliures.

L’article 44 diu el següent: «Déclarons les esclaves être meubles et comme tels entrer dans la communauté, n’avoir point de suite par hypothèque, se partager également entre les cohéritiers, sans préciput et droit d’aînesse, n’être sujets au douaire coutumier, au retrait féodal et lignager, aux droits féodaux et seigneuriaux, aux formalités des décrets, ni au retranchement des quatre quints, en cas de disposition à cause de mort et testamentaire...» És a dir, que com a propietat del senyor, cas de mort de l’últim, l’esclau és una herència més d’entre les seves pertinences. Tot i que el Codi Negre no permet, en un principi, els càstigs físics, la pena de mort es permet la seva aplicació en casos reglamentats com pegar al

Però el que si sorprèn es el fet que des de la contemporaneïtat s’ha amagat l’existència del Codi o se l’ha ignorat. Investigadors de la talla de Gilles Manceron o Louis Sala-Molins ens exposen que els philosophes van tenir una posició més que ambigua en aquest punt. Per exemple Montesquieu consagra tot el capítol 15 del llibre de l’Esprit des lois a l’esclavitud i no hi ha cap referència al Codi Negre ni a l’esclavitud dels negres. Voltaire tot i denunciar l’esclavitud en cap moment proclama la igualtat dels negres amb el blancs.

Rousseau, el defensor de la bondat humana i de la democràcia, nega l’existència del Codi Negre. Pel que fa a la Société des Amis des Noirs, fundada el 1788, davant la revolta de Haití, canviarien el seu discurs i maleirien la figura del negre caníbal i assassí de les Antilles. Cert, el febre de 1794

Al negre se’l va associar ràpidament a la condició d’esclau per la maledicció de Noé. Noé embriac s’adorm nu i el seu fill Cam el veu i ho explica als seus germans Sem i Jef. Aquests dos, embolcallen el seu pare sense mirar-lo. Quan Noé es desvetlla i sap que Cam l’ha vist nu, maleeix el seu nét Canaan pel crim del seu pare.

Condemna la seva descendència a l’esclavitud.

(Gènesi 9:18-27). senyor, robar, fugir o per amotinar-se. Sabem pels testimonis que ens han deixat que un dels càstigs per intent de fugida era tallant-los una cama, les orelles o marcant-los amb ferro roent amb una marca característica. Si es tractaven d’esclaus propietat de la corona aleshores eren marcats amb la lletra R i amb una altra lletra si eren de propietat privada. A més a més els esclaus no podien dur armes i per a poder emancipar-se necessitaven una autorització pública i pagar les taxes del seu alliberament. La situació era de completa indefensió. Per aquest motiu no fou estrany que l’agost de 1791 es produís una revolta d’esclau a l’illa de Santo Diomingo i que la part francesa de l’illa, Haití, es proclamés independent el novembre de 1803.

la Convenció aboleix l’esclavitud però aquesta mesura no es va fer mai efectiva les colònies. El 1802 Napoleó va tornar a posar en vigència el Codi Negre. Aquesta legislació perviurà fins el 1848 quan s’aboleix oficialment l’esclavitud. És força paradoxal comprovar que aquesta part de la història de França tot i estar ben estudiada és ben oblidada.

Bibliografia recomanada MANCERON, Gilles: Marianne et les colonies. Une introduction à l’histoire coloniale de la France; Paris, Éditions La Découverte, Ligue des droits de l’homme, 2003 (La Découverte Poche, 137, Essais).

SALA-MOLINS, Louis: Le Code Noir ou le calvaire de Canaan; Paris, PUF,Quadrige, 2006. (Grandes textes).

3

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Luis Pizarro Carrasco

○○○○○

Resumen Comunicación

Creadora de las virtudes públicas, base de la moralidad de los Estados La familia en la construcción de la enseñanza pública en España (1834-1845) El texto siguiente es un resumen de la comunicación presentada en el Congreso Internacional Familias y Organización Social en Europa y América, siglos XV-XX. 1. Objeto de estudio Este trabajo forma parte de un proyecto de investigación de mayor envergadura. El objetivo del proyecto es analizar las funciones de la familia en el proceso de institucionalización del Estado liberal. Se trata de conocer el lugar que se destina a la familia en relación al Estado o lo político, en relación a la estructura social y la sociedad, y en relación al individuo.

Aquí estudio el contenido en la enseñanza pública sobre las funciones de la familia, deteniéndome por ahora sólo en la enseñanza primaria. Es el momento en que se institucionaliza la enseñanza en España, recogiendo los fundamentales aportes teóricos de una nueva pedagogía.

4

La ideología que se impone en la política española, la que diseñará todos los planes de enseñanza primaria aplicados en el período, será el liberalismo conservador, liberalismo doctrinario o moderantismo, que se desenvuelve bajo el influjo decisivo del doctrinarismo francés. La base teórica del moderantismo radica en la crítica a la soberanía nacional, y de ahí a a la teoría iusnaturalista del pacto social.

Entre otras cosas, se desdeña la universalidad de derechos políticos y civiles, lo que consideran el abstracto e irrealizable concepto de libertad de los

Ilustración de: LANCASTER, Joseph- The british system of education, being a complete epitome of the improvements and inventions practised by Joseph Lancaster. Washington, 1812.

grupos demócratas y progresistas, que según ellos alienta el individualismo. Para los moderados, cuyos principales teóricos son Antonio Alcalá Galiano y José Donoso Cortés, la estructura política de la monarquía constitucional debe ser reflejo de su estructura social, por esto mismo debe gobernar y decidir quien tiene poder económico, social y experiencia de gobierno: principalmente la clase media. El gobierno compete a los distintos segmentos de la burguesía y de cada poder social, lo adecuado es una representación diferenciada en Cortes, el bicameralismo, en un juego de equilibrios de poder de avance y permanencia: el Congreso y el Senado. El derecho de veto del monarca sobre las Cortes responde a esta búsqueda de un poder moderador. Este equilibrio de poderes políticos o contrapeso de poderes, procedente de la preocupación por conjuntar autoridad con libertad, es el secreto de la estabilidad.

Similarmente a esta estructura política, los moderados quieren favorecer en la sociedad civil espacios de libertad no política frente al poder del Estado, para evitar lo que creen que provoca el poder ilimitado del gobierno: la tiranía, la evolución lógica de un gobierno democrático o

absolutista, los cuales carecen de los contrapesos del gobierno representativo. Son libertades normativizadas con rigidez, pero sin el control directo del Estado.

La opción de los moderados por la autonomía administrativa municipal, en contraste con el poder federativo del municipio propio de los progresistas, es ejemplo de espacio de libertad, como la libertad de pensamiento y de enseñanza, las sociedades filantrópicas e instructivas, ejemplos todos de la libertad del individuo socializado frente al poder de Estado, igualmente la protección del derecho de propiedad y la seguridad personal, o la protección de lo doméstico y lo privado...

La hipótesis del proyecto es que el Estado liberal español creará estrategias para conseguir nuevas pautas conductuales en el pueblo – y por extensión, pero subsidiariamente, en el resto de clases sociales–, moralizándolo. El Estado quiere reconstruir las costumbres de la clase popular, para hacerla asimilable al nuevo sistema político y su estructura social. Y lo más importante, el Estado liberal lo hará principalmente a través de la familia, sin debilitar ni blindar su estructura preexistente, sino dándole una educación moral, razonablemente

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ más poder orgánico o autonomía económica y una autonomía moral, para que estos grupos no cedan ante el carlismo, condicionando el Estado liberal. Con la enseñanza pública del Estado liberal pretende dar al pueblo una educación moral, el método que ven más moderno y eficaz para evitar el desasimiento de los individuos, el individualismo: la tiranía.

2. Metodología, fuentes y proceso de análisis La cantidad enorme de documentación de enseñanza pública me sugirió empezar el proyecto por ahí. Contar además con una unidad documental e institucional: la legislación, la normativización de esta enseñanza pública, o los manuales educativos, facilitó mucho el trabajo. La exploración inicial en pensamiento político no dio resultados alentadores, por la tremenda dispersión documental, y yo no poseía entonces suficiente utillaje teórico para interrogar la fuentes. Este trabajo finalmente me ha dado un magma conceptual y una reflexión sobre familia, filosofía moral y pedagogía, filosofía política que estoy aprovechando ahora, en las subsiguientes fases de mi proyecto, obteniendo resultados.

La periodización escogida lo fue desde la lectura de los más prestigiosos historiadores de la educación, que sitúan estos años como los de formación teórica, institucional y metodológica de la educación pública, un período que se solidifica en la Ley Moyano de 1857. ¿Por qué empezar con la enseñanza primaria?. Antes que nada, lo evidente: evitar un aluvión documental. Es la primera oportunidad en que el nuevo Estado emprende un proyecto extensivo a todo el territorio y espectro social de formación política, moral, higiénica e intelectual de la población. Es la primera vez también que el Estado liberal se dispone a remodelar su asistencia pública de la única forma que por entonces cree posible: con la educación de las masas. La primera vez que, con la formulación de universalidad de la educación primaria elemental, el liberalismo español

hace la primera tentativa de intervenir en el general de las familias, en el ámbito privado.

Conocida la bibliografía de referencia, de pensamiento político e historia de la educación, pronto recopilé la legislación de enseñanza pública. La Colección de decretos referentes a instrucción pública, el Boletín Oficial de Instrucción Pública (1841-1847), el Diario de Sesiones de Cortes (1836-1845) y la Gaceta de Madrid (1834-1836) me dieron todo lo que usé de esta legislación, a parte de las normativas oficiales de escuelas primarias y escuelas normales de maestros. Lo primero fue organizar los proyectos legislativos y leyes de enseñanza desde 1834 a 1845.

Con esta documentación anoté las asignaturas, las instituciones (municipales) que gestionaban las escuelas primarias, poco más; pero los preámbulos legislativos me dieron sorpresas utilísimas para el trabajo: las razones de estas iniciativas, los argumentos políticos y los exclusivamente instructivos. Estas fuentes me dejaron esbozar, discretamente de momento, las razones políticas de los legisladores.

Para completar los porqués de esta legislación, si lo más importante era instruir intelectualmente o no, recurrí a la obra de los economistas políticos, que formaron sociedades filantrópicas y económicas, asesorando a los gobiernos en políticas públicas. Localicé referencias de Jean Baptiste Say y Joseph Droz en la bibliografía recomendada por el Boletín Oficial de Instrucción Pública. Concluí que, desde los legisladores y los economistas políticos, la intención cívico-política era axial: la enseñanza se pensó como sistema para que los ciudadanos, todos los habitantes, asimilaran las nuevas instituciones.

El contenido de la educación cívica y política de legisladores y economistas políticos, me pidió abordar definitivamente la «educación moral». Esta nueva educación huía deliberadamente de la formación netamente política del plan de enseñanza de la Constitución de 1812, inspirado en las leyes revolucionarias francesas, los gobernantes consideraban que no había frenado ulteriores revoluciones.

Retrato de Antonio Alcalá Galiano.

Ref. http://www.ateneodemadrid.com/ ImagenesPresidentes/AlcalaGaliano.htm

Descubrieron que, para impartir en las escuelas la formación política, incluso para hacer viable la enseñanza intelectual, debían crear ineludiblemente unas bases morales en el pueblo, factibles por que este ya tenía capacidad de raciocinio. Esa educación cívica-política se componía de elementos convivenciales básicos, que debía aceptar voluntariamente el individuo: en un régimen de libertades ya no se podía simplemente adoctrinar.

Consulté los Reglamentos de Escuelas. Ahí observé el contenido de las asignaturas, parándome en la educación moral. A la escuela se la nombra sustituta de la educación familiar de la clase popular: la educación familiar era un cúmulo de enseñanzas morales que –desde el pensamiento educativo de Jean Jacques Rousseau– debía dar por naturaleza la familia; pero la familia de las clases populares no generaba esta educación moral, por múltiples factores que obstaculizaban su moralidad.

Para discernir estos elementos convivenciales acudí a la filosofía moral contemporánea. Un concepto clave, la «autonomía moral» del individuo, era considerado el principal fin de la educación pública. En palabras de Immanuel Kant, el niño debía asumir poco a poco, racionalmente, sin ninguna coacción e imponiéndoselo por sí mismo, los deberes que tiene con su primera comunidad, la familia, y después con la escuela, para luego integrarse en la sociedad.

5

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Continuación...

○○○○○

Resumen Comunicación Congreso Hª de la familia

Pensadores como Kant, Rousseau o John Locke, posteriormente y con mayor profundidad los pedagogos Johann Pestalozzi, Joseph Lancaster y Andrew Bell, difundidos en España por el pedagogo Pablo Montesino, creían que en la familia nacía la primera moralidad del individuo, los «sentimientos naturales» o el «amor filial», creados por el amor de la madre. Era la primera formación sobre deberes y derechos con las otras personas, se recibía en la familia: autocontrol, laboriosidad, respeto a la autoridad social e institucional. La escuela sólo debía tutelar estos sentimientos, e impedir su deterioro.

Después pude analizar, desde los reglamentos y manuales de escuelas, el contenido en educación moral de los procedimientos educativos: de los sistemas pedagógicos aplicados –el simultáneo y el lancasteriano–, del sistema de órdenes, la distribución del tiempo, los premios y castigos, la colaboración directa de los niños en la enseñanza de las materias y de la disciplina (ayudantes e inspectores), la educación física, de este modo comprobé la perfecta concordancia con la filosofía moral estudiada.

6

Finalmente había que ver la incidencia que se esperaba que tuviera esta educación, la posible moralización de la familia. La obra pedagógica de Laureà Figuerola, Joseph Marie de Gérando, Antonio Gil de Zárate y Elisabeth C. P. de Meulan (Madame Guizot) me dio claves: se trataba de apartar al niño del pueblo del ambiente familiar y educarlo moralmente.

Respecto a entrar directamente en la familia, a los inspectores y maestros sólo les estaba dado aconsejar a los padres, para que cumplieran con sus obligaciones morales paternales: escolarizar al niño. Los inspectores y maestros estaban muy limitados: no podían obligar legalmente a los padres.

En la práctica, la educación moral de la familia acababa siendo secundaria; pero se confiaba en que el niño, con su conducta reformada, influyera por contraste en los padres. Otra estrategia para educar a la familia era evitar la gratuidad total, hacer pagar un mínimo a los padres por dos

Ilustración de: LANCASTER, Joseph- The lancasterian system of education, with improvements, Ogden Niles printer, Baltimore, 1821, p. 28.

motivos: para que aprendieran a ahorrar (influyendo en sus costumbres), y que el recordatorio de pago les impulsara a atender la educación de sus hijos.

3. Consideraciones finales En las hipótesis había sugerido que el Estado desea corregir las costumbres del pueblo para que asimile el nuevo sistema político.

Los educadores pretenden formar a las clases populares política y patrióticamente, pero esto es más propio de los planes de 1812.

Desde 1834 las normas educativas quieren proteger los «principios conservadores de la sociedad»: la formación cívica eludirá toda forma exclusivamente política. Dos innovaciones lo explican. En esta legislación la enseñanza pública se emancipa de la gestión y control directo del Estado, gracias a la libertad de enseñanza, a la independencia –despolitizada, únicamente gestora– del municipio, que es responsable de la escuela primaria, además tenemos la libertad de enseñanza en la escuela privada. La otra innovación es que la familia va a representar un espacio de inmunidad y libertad ante el Estado, equilibrador de los posibles accesos despóticos de la monarquía constitucional, un espacio simbólico de permanencia y arraigo en la sociedad, pero sin relación con los otros contrapesos ante el poder, al ser la familia

donde el individuo aprende los primeros deberes morales. Estas innovaciones se combinan y alimentan mutuamente.

La familia es la primera generadora de autonomía moral en el individuo, de libertad, igualmente de asimilación de la permanencia en el propio cuerpo social, a la enseñanza pública le toca crear y prolongar esa labor, a parte de agrandar la cohesión de la familia promoviendo en los niños el amor filial. Se considera que, para las clases populares, es la escuela la única educadora moral, por eso es importante. La escuela, desacomplejada y explícitamente, apartará a los niños del pueblo casi toda la jornada de la inmoralidad de su vida familiar y entorno social.

El gobierno casi no interviene en las decisiones de la familia, ni para educarla ni para inculcar a los padres el deber paterno de la educación de sus hijos, ahí la legislación es laxa, por que la familia es el refugio moral de la sociedad, un espacio que debe ser ajeno a lo político. Sólo cabe confiar en el sentido natural del deber moral del padre, en los maestros que moralizan a la familia con el ejemplo del niño y en la función de las autoridades de aconsejar a las familias, de inducirlas a ahorrar gracias al gasto de matrículas escolares y con eso que sean capaces de «autocontrolar las pasiones».

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Crónica

Luis Pizarro Carrasco

Congreso Internacional de historia de la familia Del 12 al 14 de diciembre de 2007 se celebró en Murcia y Albacete el Congreso Internacional Familias y Organización Social en Europa y América, siglos XV-XX. El congreso fue organizado por el Seminario Familia y Élite de Poder, del Departamento de Historia Moderna, Contemporánea y de América de la Universidad de Murcia, coordinado por Francisco Chacón Jiménez, y el Seminario Historia Social de la Población, del Departamento de Historia de Facultad de Humanidades de la Universidad de Castilla-La Mancha, por Francisco García González. En 1994 el Seminario Familia y Élite de Poder hizo su primer congreso de historia de la familia: Historia de la familia. Una nueva perspectiva sobre la sociedad europea, cuyas participaciones se publicaron en actas el año 1997.

Cinco sesiones, subdivididas en dos mesas cada una, conformaron la estructura de este macrocongreso de historia de la familia, con más de 300 textos leídos. 1)Familias, recursos humanos y vida material, dividida en «Matrimonios y hogares: composición, trabajo y consumo» y en «Familias, patrimonios y estrategias de transmisión de la propiedad». 2)Familias y relaciones diferenciales: género y edad, con «Las relaciones de género» y «Edad, curso de vida y relaciones intergeneracionales». 3)Familias, jerarquización y movilidad social, compuesta de «Grupos y redes sociales» y de «Patronazgo, clientelas y dependencias».

4)Familias, poderes, instituciones y conflictos, con «Espacios de poder, marco normativo y prácticas sociales» e «Iglesias, preceptos y transgresiones». 5)Familias, valores y representaciones, dividida en «Sangre y mestizaje» y en «Literatura, tratadistas e imágenes de la familia».

La primera sesión englobó ponencias y comunicaciones

"La boda" (1791-1792), de Francisco de Goya. Museo del Prado.

Ref: http://www.vallenajerilla.com/berceo/carobaroja/boda.htm

sobre el matrimonio como fenómeno demográfico, espacio de reproducción, pero también de producción económica y consumo. La segunda trató el género y la edad de los individuos, sus perspectivas de promoción social en la familia y la comunidad, las respectivas estrategias familiares y las relaciones intergeneracionales. La tercera sesión incluyó fundamentalmente investigaciones sobre redes sociales informales, las estrategias de los grupos para conseguir una movilidad social efectiva y una estratificación social, y la creación de clientelas. La cuarta pretendía glosar las iniciativas institucionales de disciplinamiento social, su constatación legislativa, la transgresión a partir de colectivos determinados, los conflictos derivados de ello. La última sesión trató la familia desde lo simbólico, desde lo cultural a través de sus discursos y representaciones sociales, a través de la literatura, los tratados de urbanidad, en el arte y el género autobiográfico.

El apartado con mayor número de aportaciones, con diferencia, fue el de Familias, jerarquización y movilidad social. Este congreso se puede considerar una muestra representativa de lo que se investiga de historia de la familia en España: en los proyectos predomina avasalladoramente el análisis de redes sociales locales y estrategias familiares de supervivencia. Por otra parte, la presencia de trabajos sobre la Edad Moderna fue muy superior a los de Edad Contemporánea.

Aproximadamente un tercio de las investigaciones proceden del mundo historiográfico latinoamericano, y sobre un 10 % de universidades de Francia, Italia y Portugal.

Los trabajos presentados en el congreso están a punto de publicarse en actas. Actualmente se pueden ver algunos de ellos publicados en Internet, en Nuevo Mundo-mundos nuevos, revista del prestigioso centro de L’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS): http://nuevomundo.revues.org

7

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Julia Ma Larena Correcher

Sobre las compras y el ir a comprar En estos días de incertidumbre económica definir el término «comprar» no resulta una tarea sencilla si nos proponemos ahondar verdaderamente en su significado, ya que «comprar» tiene unas connotaciones completamente diferentes a «ir de compras».

Esta consideración, en apariencia simple, nos permitirá desarrollar un análisis que, entre otros aspectos, abordará las repercusiones que esta acción tiene en la organización y diferencias sociales. En estrecha relación con este planteamiento, no es difícil observar cómo hoy en día una parte importante de los ciudadanos en nuestras ciudades tienen serios problemas para poder adquirir lo más imprescindible para su supervivencia, es decir comprar.

8

Los últimos informes ofrecidos sobre este aspecto por Caritas Cataluña, advierten que la precariedad mantenida a lo largo de estos años aboca a muchas personas a vivir en situaciones de pobreza, una vulnerabilidad que los lleva a la exclusión por la falta de cobertura en sus necesidades más básicas. El 53% de estas personas atendidas por Caritas en el 2006 no percibían ingresos económicos. De éstas se incluye a las personas ancianas que tienen como único ingreso una pensión no contributiva.

Asimismo, podemos comprobar cómo todo el mundo se queja de lo «cara» que está la vida pero, sin embargo, prácticamente nadie rechaza el «ir de compras» aunque para ello no dude en endeudarse aún más. La Asociación Nacional de Establecimientos Financieros ha hecho público un informe, donde declaraba que la financiación de las compras se ha convertido en una nueva herramienta de marketing y

venta de las grandes superficies y cadenas de distribución, ya sea en solitario o en asociación con la banca. Advierte, además, que los comercios utilizan estos productos financieros para atraer y fidelizar a los clientes, vender más o dar salida a diversas promociones. Sólo los préstamos habían crecido en el primer semestre de 2006 un 21,4%.

Esta avalancha de nuevas posibilidades –sistemas flexibles de ventas a plazos concedidos en la misma tienda de la compra– han sido causa y efecto del boom de consumo que vive España. Desde 2004 hasta octubre de 2006, el incremento del crédito al consumo ha sido tan fuerte como el hipotecario: un 41,6% para el primero y un 57,3% para el segundo.

Ante esta situación de gasto desmedido, el Presidente de la Asociación de Estudios Psicológicos y Sociales de Zaragoza, declaraba a finales de 2006 que el consumo compulsivo se inicia cada vez antes entre los más jóvenes. En Zaragoza, el 67% de los menores están convencidos de que el dinero es la clave de la felicidad, y uno de cada 10 tiene serios problemas para frenar sus gastos. El problema es que las consecuencias de este consumo compulsivo se agravan al llegar a la edad adulta, que es cuando surge el endeudamiento.

Estas denuncias quedan muy lejos de la teoría económica propuesta por Keynes sobre la acumulación de capital, o la

sabiduría popular del ahorro que nos inculcaban nuestros abuelos desde pequeños, y que no se corresponde, en absoluto, con la realidad del momento, ya que lo que mantiene a flote a la economía es el consumo.

Hoy consumimos sin medida ni descanso, sin necesidad que nos lo diga nadie y, sin saber verdaderamente por qué. Estos datos que revelan la gran adicción que tienen los ciudadanos a gastar/ comprar continuamente, nos obligan a reflexionar, y se corresponde con García Canclini cuando defiende que el consumo no coincide con el sentido común. Para él, los cambios que se han producido en la manera de consumir han alterado las posibilidades y las formas de ser ciudadanos. En otro tiempo, afirma este autor, el Estado daba un encuadre (aunque fuese injusto y sesgado) a la variedad de participaciones dentro de la vida pública.

Actualmente, el mercado establece la participación a través del orden del consumo. La armonización de estas tendencias desreguladoras y privatizadoras con la concentración transnacional de las empresas ha reducido la participación pública, tanto en las «altas esferas» como en las populares.

Por ello, la reestructuración de las prácticas económicas y culturales, ha llevado a una concentración cerrada de las decisiones en elites económicotecnológicas, que generan un nuevo régimen de exclusión de las mayorías incorporadas como clientes.

Esta pérdida de eficacia de las formas tradicionales e ilustradas de participación ciudadana (partidos, sindicatos, asociaciones), no ha sido compensada por la incorporación de las masas

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ como consumidores. En realidad, lo que está sucediendo es que a finales del siglo XX las sociedades se reorganizan para hacernos consumidores del siglo XXI, y retroceder como ciudadanos al siglo XVIII, ya que el derecho a ser ciudadano, es decir, a decidir cómo se producen, distribuyen y usan los bienes, queda una vez más en manos de las elites.

Ahora bien, si entendemos por consumo el uso de bienes y servicios necesarios para la vida de los seres humanos, deberíamos plantearnos qué es el consumo en realidad. Retomando nuevamente a García Canclini, podríamos responder desde diferentes ópticas tradicionales, como son la económica, sociológica o política. Sin embargo, él propone partir de la siguiente definición: «El consumo es el

cosas afirman que en las sociedades contemporáneas buena parte del sentido de las relaciones sociales se construye, no ya en la lucha por los medios de producción o la satisfacción de las necesidades materiales, sino en apropiarse de los medios de distinción simbólica. Por lo tanto, la lógica que rige a la apropiación de bienes en tanto que objetos de distinción, es la escasez de esos bienes y la imposibilidad de que otros los tengan.

Es en este punto de la distinción simbólica, donde seguramente podremos obtener una respuesta al gasto desmedido que los ciudadanos realizan cuando salen de compras, dada la supuesta irracionalidad de los consumidores. Por otra parte, los grupos seleccionan y fijan los

das y en actos socialmente regulados. Arjun Appadurai sostiene que el consumo no es algo «privado, atomizado y pasivo» sino que, por el contrario, es «eminentemente social, correlativo y activo», subordinado a un cierto control político de las elites. Los gustos tienen en este caso una función de «filtro», desde los cuales se van seleccionando las ofertas externas y suministrando modelos políticoculturales, para administrar las tensiones entre lo propio y lo ajeno.

Llegado este punto, resulta imprescindible profundizar en una importante apreciación; consumir no es exactamente lo mismo que comprar. Existe una tendencia a pensar que todo lo que consumimos lo compramos, ya que si se rastrea un proceso

La Asociación Nacional de Establecimientos Financieros ha hecho público un informe donde declaraba que la financiación de las compras se ha convertido en una nueva herramienta de marketing y venta de las grandes superficies y cadenas de distribución, ya sea en solitario o en asociación con la banca.

conjunto de procesos socioculturales en que se realizan la apropiación y los usos de los productos».

Hoy en día, el consumo es el espacio de interacción donde los productos y emisores no sólo deben atraer a los destinatarios, sino demostrarlo racionalmente.

Es también un lugar de diferenciación y distinción entre las clases y los grupos. Esta última observación, nos lleva a tener en cuenta los aspectos simbólicos y estéticos que conlleva la realidad consumidora, ya que existe una lógica en la construcción de los signos de status y en las maneras de comunicarlos.

Tanto Pierre Bordieu en La Distinción como Arjun Appadurai (ed) en La vida social de las

significados que regulan su vida.

Cuanto más valiosos sean esos bienes, más fuerte será la inversión afectiva y la ritualización, que fija los significados que se le asocian. Esta tesis de Mary Douglas de consumir para reafirmarse refleja la inseguridad y la insatisfacción profunda de la ciudadanía, en línea con la opinión de los psicólogos especializados en el tema, que afirman que las conductas ansiosas y obsesivas por las compras reflejan una insatisfacción profunda.

Ahora bien, si dejamos de lado esta dimensión simbólica, el consumo también sirve para ordenar políticamente la sociedad. Es un proceso en el que los deseos se convierten en deman-

de consumo a lo largo de toda su trayectoria, podemos comprobar que, para que un objeto esté disponible pasa por unas fases mercantilizadas y otras no.

Tampoco podemos olvidar que muchas partes del proceso se escapan del sistema de mercado o, por lo menos, es lo que plantea ConSuma Responsabilidad.

Guía de consumo responsable y solidario de la Comunidad de Madrid. En ella se pueden encontrar referencias a cooperativas de trueque y bancos del tiempo, que ofrecen intercambiar bienes y servicios sin que intervenga un solo euro de por medio. En realidad, todo lo necesario para que «ejerzamos nuestro poder como consumidores para intervenir en la sociedad».

9

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Segona part de «Tassili-N’Ajjer.

Indicis de cultura en el continent africà»

Oleguer Biete

Un missatge des de la Prehistòria El clima actual del Sàhara, tan sec, pot haver ajudat a la conservació de les pintures durant els últims mil·lennis. Més difícil és explicar quins varen ser els factors que van permetre la seva subsistència durant un període de 30 o 40 segles anteriors en una atmosfera de relativa humitat.

Les pintures del Tassili estan fetes a base d’ocres naturals de diferents matisos; els més utilitzats són els vermells, els violetes i el groc. Altres colors menys utilitzats són el gris, el blau, i el verd. Els artistes fabricaven el blanc des del caolí triturat, que tenien que anar a buscar molt lluny, ja que en el Ahggar no hi han jaciments d’aquest mineral. Aquestes ascles es trituraven fins a fer-se pols, amb pedres de moldre, després el colorant es desfeia amb aigua o un altre producte, probablement orgànic per mantenir la cohesió del pigment.

La pintura es posava directament sobre la paret, sense cap mena de preparació. Hi ha abrics on s’han trobat unes petites línies gravades que servien de guia a l’artista, però normalment, si l’artista s’equivocava, es rectificava sense grans preocupacions. Per aquest motiu no és gens estrany trobar bòvids de quatre banyes o figures humanes amb tres braços.

10

Com és natural, aquest art ha patit la degradació pròpia de la seva antiguitat i ambient, a banda de l’acció de l’home. Les alteracions degudes a l’home estan provocades pel fet d’haver

mullat les pintures moltes vegades per fer-les més visibles als visitants i fins i tot als investigadors que les van calcar.

Aquesta acció és la més important, però s’ha d’afegir també els «graffiti» moderns –dels indígenes i dels europeus–, que han destruït gran quantitat de pintures.

Cronologia del Tassili L’art rupestre d’Europa, en especial el del Paleolític, es pot datar gràcies a la troballa en l’estratigrafia d’objectes decorats amb gravats o lloses amb restes de pintures. A més a més, si els estrats es poden datar amb l’ajuda del C 14, es pot atribuir una cronologia relativa a les pintures o gravats que hi hagin en les parets dels jaciments.

En el Tassili, per la cronologia, sorgeix un gran problema, ja que quasibé no s’han realitzat excavacions i les datacions pel C 14 són escasses. L’única cronologia possible s’ha construït a partir de petits fragments de fusta cremada

datats pel C 14, donant els resultats següents en anys anteriors a la nostra era: 7450, 4610, 3320 a Titeras n’Elias; 5550, 4550, a Jabbaren; 5070, a Sefar; 4900, a Iharen; 4860, 4630 a In Intinen; 3700, a Tissoukal.1 Aquestes datacions ens demostren que hi va haver foc als abrics en dates primerenques com serien els 7000 de Titeras n’Elias, però no hi ha res que provi que aquest foc va ser encès per l’home o si va ser un incendi natural. Tot i admetent que el foc fos degut a l’home, només tenim la seguretat de la presència humana, però això no ajuda a saber si les pintures són del mateix moment.

L’intent de datar les pintures per mitjà de les superposicions és molt insegur. En un abric pot haver una superposició concreta que en el del costat pot ser diferent. És molt estrany que es repeteixin les mateixes superposicions d’idèntiques figures, en canvi té un valor més gran en aquest aspecte la superposició d’estils.

Ripoll López, S. Las Pinturas Rupestres del Tassili. Revista de Arqueologia nº 14.

Ediciones 2000. Madrid 1980. Pàg. 54

1

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Periodització dels estils pictòrics Els diferents aspectes que conformen les fases pictòriques que trobem en els abrics pintats del Tassili, es poden resumir en quatre períodes: 1er. Període dels antilops o dels caps rodons És el període més antic, en ell, el pintor va voler expressar sovint la seva força dominadora. Així, es troben figures enormes que es multipliquen en tota la llargada de grans frisos. Les representacions més corrents són les figures humanes de formes estranyes i els grans animals, entre els que predominen els antilops i els muflons. La tècnica general d’aquest primer període són les pintures llises, blanques, vermelles o violetes, englobades per un traç gruixut de color més fosc.

Les representacions humanes són de grans dimensions, moltes vegades deformes. Sovint el cap és discoide, el cos està presentat amb més realisme, els pits femenins, estan sempre representats de perfil, superposats i de forma cònica i el melic és molt voluminós i sortit. Tots aquests detalls són els que fan creure que aquestes pintures van ser realitzades per una població de raça negra, encara que les seves divinitats i mites estiguin pintats quasi sempre de color blanc. Aquesta primera etapa del període dels caps rodons va durar des del IX mil·lenni fins el VII mil·lenni.

color, línies de punts. També hi han mans com en tantes altres províncies d’art rupestre de tot el món. En el Tassili, quasi totes les mans són en negatiu i omplertes de color blanc.

Aquesta segona etapa del període dels antílops o els caps rodons, acabaria més o menys cap el V mil.leni i correspon a l’«escola arcaica» de les pintures del Tassili.

2on. Període dels pastors bovidians Aquesta etapa abasta probablement la major part del Neolític del Sàhara; de llarga durada, arriba fins el primer mil·lenni anterior a la nostra era.

Representa un trencament total amb la fase precedent, passant

encara que també hi ha algunes representacions de gossos. Els bòvids estan representats en diferents posicions. La quantitat de figures i la qualitat d’aquestes demostren la importància que aquests animals devien tenir per la població de pastors que els va pintar en els abrics. Quasi tots els animals són asexuats.

El conjunt més nombrós és el descobert per Henri Lhote en el lloc de Tamrit, en el que hi han unes 70 representacions de bòvids acompanyats per un pastor en posició vigilant.

Un altre tipus de representacions zoomòrfiques són les de la fauna salvatge, les espècies de la qual ja no viuen al Sàhara actual.

La girafa, elefants, lleons, hipopòtams, demostren l’existència d’una vegetació abundant i un clima subtropical.

L’intent de datar les pintures per mitjà de les superposicions és molt insegur. En un abric pot haver una superposició concreta que en el del costat pot ser diferent. És molt estrany que es repeteixin les mateixes superposicions d’idèntiques figures, en canvi té un valor més gran en aquest aspecte la superposició d’estils.

A la segona etapa d’aquest període hi han pintures molt característiques d’aquest període com són les màscares i les figures geomètriques o simbòliques. Moltes vegades aquestes es troben acompanyades per personatges que ballen. Les màscares són considerades encara avui per molts pobles com un objecte sagrat. A «Inahouanrhat», un abric solitari, s’hi troba la figura més impressionant del Tassili: una figura femenina en posició de carrera, amb màscara i amb els demés elements específics de les pintures de màscares.

d’una pintura una mica esquematitzada a una pintura naturalista amb tendència a l’estilització. En aquest període, les figures són molt més petites, d’uns 20 cm., i formen composicions en les que cada figura té el seu paper. Els artistes bovidians van utilitzar fonamentalment l’ocre vermell i, en segon lloc, el blanc i l’ocre groc, aquest últim per representar el pèl dels animals o be remarcar el contorn. Les representacions d’aquest període s’han de dividir en dos grans grups: les figures d’animals i les figures humanes.

Les figures geomètriques són espirals, cercles omplerts de

En el primer grup, els bòvids són els animals més nombrosos,

Quant a les representacions humanes, el poble que cuidava aquests ramats es pot identificar amb els Peuls, una gran civilització negra que ha perdurat fins els nostres dies en terres més meridionals. Moltes figures humanes formen escenes, com la famosa de Sefar.

Aquesta escena domèstica ens mostra un ramat prop d’un campament figurat per dues cabanes i un grup de personatges en actituds diferents: grups de dones davant dels seus estris, homes que tallen llenya, nens ajaguts. En d’altres representacions es veuen parelles fent l’amor. Les escenes de guerra són també freqüents, com els arquers en plena carrera

11

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Continuació...

de «Sefar», amb molts paral·lelismes estilístics amb els arquers de l’art llevantí.

Per mitjà de les pintures d’aquest període bovidià, s’ha pogut estudiar el pentinat, la decoració corporal i costums d’aquest poble. Henri Lhote ha aconseguit explicacions versemblants de les pintures per part de peuls informats en les tradicions del seu poble. Aquest període s’anomena «escola naturalista».

Articles

○○○○○

Un missatge des de la Prehistòria

amb la mateixa tècnica amb la que es representen les figures humanes. Com exemple, el fresc de «Tahilahi» en el que tres personatges van seguits per dues cabres que es dirigeixen cap a la part dreta de l’abric, on l’artista, aprofitant una escletxa de la roca, va pintar un ramat abeurant sota l’atenta mirada del pastor.

La segona etapa es caracteritza per una gran estilització. En aquest moment s’introdueix el carro en el Tassili. Diverses hipòtesis el fan arribar des

4art. Període del camell o de l’escriptura tifinar Aquesta nova fase comença amb el canvi d’era i dura quasi fins el nostres dies. Està caracteritzada per representacions cada cop més esquemàtiques. En aquest període quasi totes les figures estan relacionades amb inscripcions en alfabet tifinar, que serveix de suport a una llengua de tipus líbic i que algun tuareg encara pot lletrejar. Així tenim la representació de «Tissoukal» en la que es veu un grup de dromedaris

Avui en dia alguns guardes del Parc del Tassili aconsegueixen llegir les inscripcions però no poden interpretar el seu significat.

Pinturas de Sefar (Tassili) VVAA: El arte de los pueblos. Culturas no europeas.

La Edad de Piedra. Editorial Praxis SA. Editorial Seix Barral SA. Barcelona, 1962.

3er. Període del carro o cavallets Aquesta fase s’iniciaria a finals del II mil·lenni i acabaria al final del I mil·lenni, dividint-se en dues etapes.

12

La primera etapa es l’anomenada «de la cabra i el bè». Les figures són monocromes i es limiten a un contorn en negre molt fi que dóna certa elegància. Les figures humanes, i sobre tot els ulls, el nas, la boca i el pentinat, estan pintats amb gran detall. En aquest moment el Sàhara ha començat la seva desertització, els grans rius del període bovidià, ara són de règim temporal, la població disminueix i canvia el tipus de ramaderia, d’uns bòvids que necessiten moltes pastures a una ramaderia ovina no tan exigent. Les cabres i bens són representats amb gran realisme,

d’Egipte, Micenes o Roma.

Aquests carros eren molt rudimentaris i no permetien trajectes llargs, a més a més, l’estructura geogràfica del Tassili, encara que fos una mica diferent de l’actual, tampoc ho permetria. Segons es desprèn d’algunes pintures, podria tractar-se de carros de carreres, ja que en alguns llocs estan representades unes línies que potser representen les pistes. Els cavalls o animals de tir, estan sempre representats al galop. En les representacions no hi ha varietat i els tipus es repeteixen en els diferents abrics. Tot i així s’aconsegueix un indubtable valor simbòlic i narratiu. La figura humana arriba a un extrem de gran estilització.

Aquestes dues etapes formen l’anomenada «escola esquemàtica».

i la inscripció en tifinar «soc jo, Fàtima-Alech».

Avui en dia alguns guardes del Parc del Tassili aconsegueixen llegir les inscripcions però no poden interpretar el seu significat. Generalment, les representacions són de dromedaris cavalcats per una figura humana molt estilitzada.

Es tracta d’un art molt enllaçat amb l’etnologia de l’actual poble targui, sotmès a un ràpid canvi d’ambient cultural.

A aquest període se l’ha anomenat també «escola simbòlica».

I parlant d’estils pictòrics, és possible que l’art egipci hagi rebut influències de l’art prehistòric saharià? En el proper número de Fent història ho esbrinarem.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

La religión y los tabús alimentarios

Mª Ángeles Torrente Arauzo

La religión es un acto social y cultural, cada cultura o pueblo tiene la suya propia. Trata de los seres sobrenaturales, es universal y ha existido en todas las sociedades desde hace al menos cuarenta mil años. Da respuestas parciales a los problemas existenciales y cada tipo de sociedad se relaciona con un patrón diferente de creencias religiosas.

Los sistemas religiosos han evolucionado de compactos a complejos y los cultos que se practican son diversos, considerándose esenciales para la supervivencia de los grupos sociales.

Las creencias se aceptan porque la gente se socializa participando en ciertas creencias como miembros de una sociedad determinada, son parte de su cultura.

La mayoría de las sociedades han establecido procedimientos para ponerse en contacto e influir en fuerzas sobrenaturales y en sus decisiones. La manera que una persona se relaciona con lo sagrado es por el camino del ritual, la creencia y el ritual ayudan al individuo y a la sociedad a hacer frente a situaciones de crisis.

La religión tiene diferentes funciones, es un medio de adaptación y también se puede utilizar como fuente de solidaridad social. Es eminentemente social, el individuo se identifica con un colectivo. Lo sagrado y lo profano están separados por medio de unas prohibiciones, dispensaciones y prescripciones especiales, hay una diferencia entre ambos.

La alimentación es así mismo un hecho social y cultural, imprescindible para la reproducción humana, y se hace varias veces al día. Los dietistas dicen lo que se ha de comer, los antropólogos qué come la gente, porqué, con quién, lo que come, donde come, etc... Actualmente existe un fundamentalismo alimentario, la sociedad pretende culpabilizarnos de todo, «tienes

colesterol porque no comes lo que debes». Los alimentos tienen un significado no solo biológico o económico, hay una gran variedad de sustancias que son consumidas como alimentos por los diferentes pueblos del mundo.

Todas las culturas clasifican lo que es comestible y lo que no lo es, hay gran variedad cultural, y todas las religiones tienen unas reglas que proscriben y prescriben la alimentación.

Se producen relaciones entre cuerpo y alimentación que van más allá de la salud, son trastornos alimentarios asociados con el papel de la alimentación en la crisis de la identidad corporal.

co, económico, simbólico religioso, en definitiva cultural.

Cada sociedad dispone de unas reglas que son los tabús alimenticios, para comprenderlos es necesario situarlos en el contexto global de la sociedad que aplica dicha prohibición.

Dichos tabús alimenticios, son obligaciones sagradas que a menudo adoptan la forma de mandatos sagrados para resolver las ambigüedades y controlar la tentación de desarrollar conductas perturbadoras. Los tabús y las religiones se adaptan a contextos políticos, económicos y ecológicos. Las religiones más importantes tienen establecidos una serie de tabús sobre la alimentación, la iglesia católica tiene mucho que ver con la

En nuestra sociedad hay una gran preocupación por la alimentación y un alto porcentaje de personas que siguen un régimen Religión y alimentación tienen en común alimentario.

que ambas son actos sociales y

El sistema de culturales. El individuo se identifica con comunicación que constituyen los una determinada religión y con la alimentos y la comida, ayudan a integrarse en comida, son un protocolo de colectivos, a relacionarse, porque se imágenes y cosestablece una comunicación, tienen tumbres que funciones sociales. La religión y la manifiesta la estructura social y alimentación proscriben y prescriben. simboliza las relaciones sociales.

La comida constituye un medio universal para definición de los códigos y expresar sociabilidad y hospitalisímbolos alimentarios. dad, compartir unos hábitos o Religión y alimentación tienen preferencias alimenticias proporen común que ambas son actos ciona un cierto sentido de pertesociales y culturales. El individuo nencia y de identidad. se identifica con una determinaLas diferentes religiones y da religión y con la comida, creencias instituidas rigen la ayudan a integrarse en colectialimentación en un sentido casi vos, a relacionarse, porque se siempre restrictivo. Comer es un establece una comunicación, acto, sobretodo, carnal y pasiotienen funciones sociales. La nal, opuesto a los objetivos de religión y la alimentación prostrascendencia, predominio del criben y prescriben. Se diferenespíritu sobre la materia, propio cian en que la religión tiene de la mayoría de las religiones. mandatos sagrados y la alimentación es un acto carnal y pasional No olvidemos que la alimentación no permitido por la religión. es un fenómeno social, psicológi-

13

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Articles

○○○○○

Mª Isabel Gascón

¿Amas o sirvientas?

Distintas facetas del trabajo doméstico en la Edad Moderna «¡Qué placer es ver a una mujer levantarse por la mañana, andar revuelta, la toca desprendida, las faldas prendidas, las mangas alzadas, sin chapines en los pies, riñendo a las mozas, despertando a los mozos y vistiendo a sus hijos! ¡Qué placer es verla hacer su colada, cocer su pan, barrer su casa, encender su lumbre, poner su olla, y después de haber comido tomar su almohadilla para labrar o su rueca para hilar!»

Fray Antonio de Guevara: Epístolas familiares. 1531

14

Poco más se puede añadir a esta descripción. No sabemos si el placer que Guevara experimentaba mientras veía trabajar afanosamente a una mujer era compartido por ella. Lo que sí es cierto es que las mujeres no trabajaban para sí mismas, todo el grupo se beneficiaba de su lumbre, su colada o su pan. ¿Hemos de interpretar como pretenden algunos autores que la casa era su dominio? El lugar donde la mujer ejercía su poder como dueña y señora ¿o, como defienden otros, simplemente gestionaba los bienes del marido? Seguramente el grado de poder de cada una de ellas, su estatus dentro del grupo, dependía de las circunstancias familiares. Pero, con independencia de cual fuera su situación, a una mujer no se le permitía estar desocupada. Si hemos de creer lo que decía Eiximenis «Tan mala cosa era en dona ociositat, que una dona de honor qui fos ociosa era bastant a corrumpre tota una ciotat, e encara tot un regne ...»1.

Las mujeres ociosas se consideraban charlatanas, mezquinas, una vergüenza para el marido y los hijos y las destructoras de sus casas de cuya administración y gobierno eran las responsables. El trabajo domestico era el oficio «natural» de la mujer y se le preparaba desde su más tierna infancia para que lo desempeñara correctamente, fuera cual fuera su estatus social.

Hemos de agradecer a la histórica obsesión masculina por controlar la actividad femenina las valiosas fuentes escritas que nos han legado. Sus tratados proporcionan información abundante y detallada, sobre la forma en que se realizaban las actividades domésticas en los siglos pasados. Las voces de las mujeres son más difíciles de rastrear. Aunque también se han conservado recetarios femeninos y cartas en las que se recogen recetas y consejos, sus conocimientos circulaban y se transmitían habitualmente entre ellas por vía oral. Las mujeres de mas edad: madres, abuelas, tías, sirvientas… enseñaban y aconsejaban a las jóvenes desde su infancia y las preparaban para que supieran realizar perfectamente todas las labores domésticas. En la mayoría de los casos las tendrían que realizar ellas mismas, en otros contarían con ayuda y las más privilegiadas simplemente las supervisarían, pero todas debían tener unos sólidos conocimientos sobre el correcto funcionamiento y la administración de una casa.

Su primera obligación era atender al marido. La esposa debía ser cariñosa, humilde, obediente, cuidadosa, sumisa y considerada,

custodia de sus secretos, paciente con sus debilidades, alegre con sus invitados y, por supuesto, fiel.

El secreto de la felicidad conyugal consistía, en palabras de un burgués parisino del siglo XIV, en atender debidamente al esposo.

Lograr que, cuando estuviera fuera de casa, su único deseo fuera volver al hogar y profesarle una fidelidad similar a la de un perro que: «siempre tiene el corazón y el ojo puestos en su amo; aunque su amo lo azote y le tire piedras, el perro le sigue, meneando la cola y tendiéndose ante su amo.... Por lo que por razón mejor y más fuerte las mujeres, a las que Dios ha dado sentido natural, y que son razonables, deberían tener un amor perfecto y solemne a sus maridos... 2» En segundo lugar estaban el resto de las personas del grupo familiar: hijos, parientes o sirvientes, de cuyas necesidades espirituales, morales y físicas tenía que hacerse cargo. En la casa tenia lugar la socialización infantil, niños y niñas convivían con las mujeres durante sus primeros años. Las niñas recibían de ellas los conocimientos que les serian imprescindibles en su vida futura, la enseñanza no se limitaba a los trabajos mecánicos. Se transmitían y compartían saberes comunes y privados. Las fórmulas familiares se guardaban celosamente y proporcionaban un plus a la futura esposa, una dote intangible que podía favorecer su posición en el mercado matrimonial. Las niñas de los grupos privilegiados, aquellas que por su posición tenían la posibilidad de acceder además a otro tipo de instrucción, también eran educadas en el seno familiar.

Eiximenis, F.: Lo llibre de les dones. Ed. F. Naccarato. Barcelona,1981 Le Ménagier de Paris. Traité de Morale et d’Économie Domestique composé vers 1393 par un bourgeois parisien. Genève-París,1982.

1 2

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ En una sociedad en la que el medico era un ser lejano, casi inexistente, eran las mujeres quienes atendían y cuidaban a los enfermos. Ellas eran las que conocían las hierbas y remedios para tratar las enfermedades más frecuentes de sus familias, las que ayudaban en los partos a las mujeres de su entorno y las que sabían como atender los desarreglos femeninos que estaban vedados a los médicos varones. A finales del S.XVIII, Larraga aún decía que «Una mujer honesta, especialmente si es virgen, no está obligada a dejarse curar del cirujano in partibus secretioribus et pudendis aunque tema ciertamente el morir por razón de esto».

Sus conocimientos médicos se basaban en la experiencia y el sentido común. En las casas se preparaban medicinas, productos de limpieza, cosméticos y perfumes como esta aigua per la cara, que recoge en su libro de cuentas una mujer del S. XVII «Pº solima nÿ de pedra, sucre candi, llavor de carabassa, amelles amargues, dos cascalls, un ou del dia y una poca de trementina». Vives en su Formación de la mujer cristiana (1523) nos informa de las dolencias que habitualmente trataban las mujeres cuando dice que «no es aconsejable que la mujer tuviese en sí misma confianza sobrada en este punto, conozca los remedios corrientes para los males de cada día, como son: tos, romadizo, cólico, mal de ijada, jaqueca, lombrices, diarrea, cefalalgias u oftalmias, fiebres ligeras, luxaciones, rasguños y otros accidentes análogos que por livianas causas ocurren de continuo» La mujer que disponía de sirvientes debía vigilar que todos tuvieran trabajo y lo realizaran bien, mantener el orden, impedir las peleas y velar por la moral. Las criadas jóvenes debían dormir cerca del ama y levantarse cuando lo hiciera ella. El control que proporcionaba esta situación era recíproco, también el ama estaba vigilada a su vez por las criadas.

Cada día se barrían los suelos, se hacían las camas y se fregaban los platos y cacharros de cocina. La ropa blanca se lavaba una vez al mes en el río, en los lavaderos o en las grandes tinas y barreños de las casas urbanas. Las prendas

exteriores duraban toda la vida y no se lavaban nunca, su mantenimiento consistía en quitarles las manchas, cepillarlas, sacudirlas y airearlas para evitar que se apolillasen.

Alimentar a la familia requería una larga serie de esfuerzos y trabajos que iban desde el encendido y mantenimiento del fuego que además proporcionaba luz y calor- hasta el momento en el que finalizada la comida se recogía la cocina. Había que obtener y acarrear la leña, el agua y los víveres. Unas veces los alimentos se compraban en el mercado, otras eran ellas mismas quienes cultivaban las frutas, verduras y hortalizas en el huerto y criaban en el corral los animales que se destinaban al consumo doméstico.

La cocina era un espacio de gran actividad, allí se elaboraba la comida diaria y se preparaban

¡ella podía descansar también!

Hemos visto, de una forma muy breve, como en los siglos anteriores la mujer tenía a su cargo una serie de tareas para las que se requerían unos conocimientos que hoy están inscritos en diferentes ramas del saber oficial, realizaban unas actividades que actualmente pertenecen a la industria y tenían un dominio de técnicas manuales de los que carecemos actualmente. Se hace difícil pensar que estas «supermujeres» que nos presentan las propias fuentes masculinas, fueran tan sumisas y enclaustradas como las querían los maridos y los moralistas.

En el siglo XXI han cambiado las formas pero se mantienen las exigencias. Se ha despojado a la mujer de sus conocimientos y se le ha aislado en un entorno doméstico cada vez menos creativo y más reducido, en el que Reconstruccion de un interior de cocina del siglo XVII en Bath, Inglaterra.

banquetes, se amasaba el pan y se realizaban conservas dulces y saladas que permitieran tener una reserva de alimentos para las épocas en que no hubiera productos frescos.

…y después de haber comido tomar su almohadilla para labrar o su rueca para hilar! Gran parte de la ropa se manufacturaba en casa, las mujeres peinaban y cardaban la lana, preparaban el cáñamo y el lino, tejían, y todas, incluso las nobles, hilaban. Era el trabajo femenino por excelencia, el que los moralistas reservaban a la mujer honesta. Un trabajo que, además de atender a las necesidades del grupo, podía ayudar a la economía familiar realizándolo para otros en caso de necesidad.

Al final del día el ama de casa tenía que asegurarse de que todo estuviera en orden: las puertas bien cerradas, el fuego controlado, los animales encerrados, los criados acostados y finalmente

las relaciones de grupo y las solidaridades tienden a desaparecer. La situación actual sigue estando determinada por la división de espacios y tareas de siglos anteriores, asignada por un sistema social patriarcal. No debería ser discriminatoria para ninguno de los dos grupos sino un recurso operativo para lograr una mayor eficacia en la gestión de recursos y mejor rendimiento social. Pero, lamentablemente, esta división que otorga a las mujeres el espacio privado y a los hombres el público, lleva implícito un reparto asimétrico de poderes que subordina un grupo a otro y despoja al trabajo doméstico de visibilidad y prestigio social. A pesar de que en las últimas décadas la mujer se ha reincorporado a la vida profesional extradoméstica, la responsabilidad del hogar sigue siendo una cuestión mayoritariamente femenina.

15

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ L’Entrevista Agustí Alcoberro Nou director del Museu d’Història de Catalunya Autor de: L’exili austriacista. 1713-1747

○○○○○

El 2007, al Museu d’Història de Catalunya, hi va haver una exposició molt interessant que, amb rigorosos termes científics presentava l’estat en que es troba la recerca actual sobre el conflicte internacional que va ferir Europa entre 1702 i 1714, i la seva estreta relació amb el dissortat destí polític de les institucions catalanes.

Aprofitant que el seu comissari era el millor expert en l’austriacisme, ens hi hem adreçat per intentar analitzar aquell fenomen polític com a alternativa, la seva actuació i el seu significat. Es tracta d’una línia de recerca en que Agustí Alcoberro destaca amb obres i articles de referència que no l’han apartat de la divulgació.

Així ho demostren, per exemple, la seva pàgina web http://www.agustialcoberro.com

Es pot conèixer millor el projecte austriacista, i poderlo definir, estudiant el govern de l’Arxiduc Carles?

16

Pel que fa a la construcció política de partit austriacista en la clandestinitat i el triomf vinculat a la guerra internacional, i la materialització de tot això en la celebració de la cort general de Catalunya de 1705, Ernest Lluch i Joaquim Albareda plantegen un austriacisme català que vol avançar portant les constitucions en una línia de major participació i de més amplies llibertats individuals. El segon tema és que la provisionalitat que marca la guerra fa que solament es pugui aplicar una part molt petita de les constitucions aprovades el 1705. Quan entrem en el balanç del govern de l’arxiduc la cosa és més complexa. Alguns historiadors qüestionen la predisposició participativa de l’austriacisme. Cal deixar clar que a Barcelona es superposaven el sistema tradicional de govern a Catalunya, amb una cort de característiques similars a la de Madrid, amb consell de Castella i secretaris d’estat seguint el model de Madrid. Allò que es governa durant molts períodes es només el Principat o la Corona d’Aragó, però la teoria és que el rei que hi ha aquí es rei d’Espanya i està governant en el conjunt del territori. Aquestes circumstàncies dificulten el seu estudi...

«La guerra de successió és la primera guerra civil espanyola...»

La guerra, doncs, fa impossible definir l’austriacisme? Perquè alguns historiadors menyspreen el seu estudi com si solament fos la nostàlgia pel passat medieval...

La guerra de successió és la primera guerra civil espanyola, i potser la primera guerra mundial. I en una guerra l’enemic del teu enemic és el teu amic. En una guerra allò que crea bàndols no es la ideologia, sinó compartir un mateix enemic. Per exemple, en la guerra civil espanyola de 1936-1939, què tenien en comú republicans catalanistes, basquistes, socialistes, comunistes, i anarquistes?

L’enemic!. I els falangistes, alfonsins, carlistes, i republicans de dretes? L’enemic!.

L’austriacisme, com el borbonisme, és una amalgama de col·lectius. Per uns l’enemic són els Borbons, pels altres la disgregació de la monarquia hispànica. Per això els primers austriacistes són aristòcrates castellans com l’Almirall de Castella, el primer que s’exilia a Lisboa perquè per a ell el que passava era el punt culminant de la decadència de la monarquia

hispànica: després de dos segles de lluitar contra França i un segle de lluitar contra els Borbons, un d’ells es feia rei d’Espanya sense disparar un tret! Per tant el clima que hi havia a Castella entre 1700 i 1705 devia ser semblant al que hi havia hagut quan es va produir l’anterior canvi dinàstic, en arribar Carles I, quan se li van aixecar las comunidades de Castilla. La sensació d’ocupació, de que Felip V venia envoltat d’un equip de francesos que canvien les institucions i accedeixen al comerç d’esclaus devien generar un sentiment contrari en el nucli dur d’aristòcrates que havia combatut amb els Habsburg contra això. Ara bé, l’austriacisme català te unes altres bases. Per una banda, la classe mitjana de petits nobles, petits propietaris i grans, de l’eix Vic-Ripoll, que havien lluitat eficaçment contra les ocupacions franceses, que seran el braç militar del partit “vigatà”; per altra banda la burgesia de Barcelona que mirava cap a Londres i La Haia, que tenia correspondència amb tot arreu, que estava ficada en el comerç

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ internacional, que serà el cap pensant, intel·lectual del partit que es crea en la clandestinitat...

Finalment, l’energia d’aquest procés va ser el conflicte internacional. Aquest sector que ha rebut malament els Borbons es va retro-alimentant amb notícies que venen de fora: mira que han creat la Gran Aliança (1701), mira que li ha declarat la guerra a Felip V (1702), mira que a Viena han proclamat rei a Carles, III (1703), mira que porten l’Arxiduc a Lisboa (1704), mira que als camps de batalla europeus guanyen els nostres… aquestes noticies són les que el partit austriacista en la clandestinitat, a partir d’un gran sistema d’agitació i propaganda, difon entre el col·lectiu pròxim i acaba generant un moviment de suport que serà especialment viu a Catalunya.

Quan el 1704 es convoca una junta de guerra aliada a Lisboa, amb exiliats catalans i castellans, l’Almirante de Castilla diu que la flota aliada ha d’entrar per Andalusia «porque nunca obedecerá Castilla a rey que venga por Aragón». Al final les noticies que tenen de la maduresa del partit austriacista a Catalunya són tan potents que la flota aliada acabarà entrant per Barcelona.

En fer-ho, signen la seva derrota final, perquè les tropes aliades que penetren a Castella són vistes com a ocupadores, i el poble castellà –no especialment proborbònic– s’hi acabarà fent en la mesura que els altres són estrangers. Així, espanyolitzen Felip V, i ell canviarà d’equip de govern per deixar de ser un agent de Lluís XIV. També s’espanyolitzarà.

No hi ha programa ideològic, doncs?

Hi ha un de català, un altre de castellà, que no són realment el mateix. La burgesia de Barcelona té un model que avui diríem parlamentari, i potser confederal, que s’emmiralla en Anglaterra i Holanda. Després, en l’entorn del rei hi ha una amalgama molt estranya: després de tres segles Barcelona torna a ser una cort reial, amb ambaixadors dels estats aliats, una aristocràcia ennoblida pels serveis prestats, artistes italians

que estrenen la primera òpera que s’interpreta a Espanya... Un entorn diferent del que ha anat a la cort de 1705. Aquesta gent no és l’austriacisme català que ha anat a les corts de 1705.

A partir de la dècada de 1740 queda la nostàlgia de les constitucions. La idea que ja no és possible canviar de dinastia, però que algun dia serà possible recuperar les constitucions.

Te continuïtat, persistència?

L’acord amb els anglesos que coneixem com a «pacte de Gènova» va ser una enganyifa?

Els coetanis creien que la Nova Planta, el nou sistema polític, era reversible. De la mateixa manera que els exiliats de 1939 particiEl document s’ha publicat! pen en la resistència francesa en Midford Crowe, com el Marlon el convenciment que si els aliats Brando de Queimada, de vegades guanyen la guerra alliberaran és comerciant i de vegades Espanya i faran caure Franco, el ambaixador. El personatge havia fenomen que es produeix en viscut a Barcelona com a corresl’exili posterior a la guerra de ponsal d’una empresa de comerç successió és semblant. Entre d’aiguardent anglesa, per tant 1718 i 1720 hi ha la guerra de la era una persona en qui aquesta Quàdruple Aliança, en que als burgesia de Barcelona tenia antics aliats se suma la França confiança personal, uns vincles del Duc d’Orléans, regent de importants. Ell rep papers de la Lluís XV. El duc de Berwick Reina Ana que el nomena ocupa les viles pirinenques i allà ministre plenipotenciari perquè es retira la Nova Planta i es torna negociï amb la resistència a Felip a triar els ajuntaments de la manera tradicional.

Els primers austriacistes són Crida a un aristòcrates castellans com l’Almirall personatge a Perpinyà, el de Castella, el primer que s’exilia a guerriller Pere Joan Lisboa perquè per a ell el que passava Barceló, alies Carrasquet, que té era el punt culminant de la decadència un grup guerriller de la monarquia hispànica. molt petit a la Catalunya meridional i li promet V. Aquells papers són inclosos en diners i armament si aixeca el Record de l’aliança.., i Catalunya. El 1719 tenim el sud aixecat, i el nord ocupat pels Castellvi els inclou també a las francesos amb un règim que és Narraciones Históricas. El el d’abans! Per tant els coetanis ministeri britànic no els te o no creien que el canvi era possible! els ensenya, però el debat polític a Anglaterra durant el setge de Segon episodi: quan el 1734, Barcelona recull les promeses aprofitant la guerra de successió que s’havien fet en el seu dia, tal de Polònia, Felip V conquereix i com fa el tractat d’Utrecht. No Sicília, els exiliats austriacistes és un mite tot això! És més: no hi que estaven allà es veuen ha dubte de que el govern obligats a fer un segon viatge a britànic va donar suport enviant Viena. Una altra vegada es una armada. Ens va enredar el destapa una guerrilla catalana govern britànic, però no en més minoritària, i a finals de Midford Crowe!

1734 es publica a l’exili Via fora El Pacte de Gènova és el fruit els adormits, i el 1736 el Record d’una doble impotència: la de l’aliança fet al Sereníssim Rei guerra internacional comença Jordi III. El primer text en català amb victòries aliades, però no i poc després en francès, llengua arriba a la península. Aleshores de la diplomàcia, per tornar a es fa l’esforç de proclamar situar el tema en l’agenda l’arxiduc rei d’Espanya i enviarinternacional; el segon recorda lo a Lisboa, des d’on comencen els compromisos adquirits pels una guerra que no dona anglesos. Encara creuen que es resultats, és un fracàs absolut. pot tornar a les constitucions, almenys fins el 1734.

Continúa a les pàgines següents...

17

Ressenyes

○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Continuació...

Hi ha un primer intent de desembarcar a Barcelona que fracassa, però aleshores decideixen després del pacte de Gènova fer coincidir un moviment revolucionari a la plana de Vic amb l’arribada de l’estol aliat. Els anglesos volien crear una guerra civil peninsular i creuen que per Portugal i Extremadura era impossible!

Aquesta és la primera impotència!

Per altra banda, un partit austriacista cada cop més nombrós sabia que la gent no es tiraria al carrer contra Felip V si no tenia el suport de les potències internacionals. Hauria estat suïcida anar a la revolta sense elles. El pacte de Gènova neix d’aquesta sinergia entre totes dues impotències, que desemboquen en el desembarcament i la revolta.

Per què el tema no havia tingut l’atenció que ha tingut en els darrers deu anys?

18

Penso que el mite de l’onze de setembre el crea una intel·lectualitat d’esquerres liberal republicana i profundament francòfila.

Sanpere i Miquel, que publica el 1905 Fin de la nación catalana, era un republicà lerrouxista, i Soldevila, un catalanista liberal republicà. Respectivament marcats per la guerra francoprussiana i la primera guerra mundial, són aliadòfils, francòfils i germanòfobs! Alemanya és per a ells l’absolutisme, el salt enrera! I l’emperador austrohongarés és descendent d’aquell arxiduc Carles que va abandonar els catalans. Com conciliar l’orgull per la defensa heroica de

○○○○○

Entrevista a Agustí Alcoberro 1714 amb la guerra en que els catalans havien anat contra França i a favor d’Alemanya? Difícil!

Sanpere i Miquel, que va copiar les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, que te una informació enorme sobre el període 1700-1725, escriu Fin de la nacion catalana centrant-se en el període que va de juliol de 1713 fins el setembre de 1714 perquè la història que li interessa explicar es la d’un poble enfrontat a tots els estats del món; els antics enemics i els antics aliats!. I el pitjor és «el que fue el más querido por los catalanes y el más ingrato con ellos», l’emperador. Concilia la defensa patriòtica de l’onze de setembre amb l’actitud profundament germanòfoba. Quan et preguntes per què ningú havia anat com en Torras i Ribé a Simancas a mirar els arxius de la repressió, o com l’Albareda a París i Londres a mirar els arxius de la diplomàcia, o com la Virgínia León o jo mateix a Viena a buscar els arxius del Consell d’Espanya i de l’exili t’adones que aquell tema era difícil per aquells historiadors! Va ser Ernest LLuch qui va obrir aquest camí, en un context de crisi de l’estat-nació francès, i amb les guerres iugoslaves de fons, quan es recorda l’imperi austrohungarés com una manera de sumar les diferents sensibilitats nacionals, respectant-les totes!

Els austriacistes que marxen a l’exili a Viena, realment constitueixen una facció cortesana molt poderosa?

Emocionalment, Carles VI recorda Barcelona amb gran nostàlgia: havia vingut jove, s’havia format aquí, va conèixer aquí la seva dona i s’hi va casar.

Charles Ingrao diu que va morir pronunciant la paraula Barcelona. El seu mausoleu i el de la seva dona en contenen referències, la Karlskirche també, crea a Viena l’Hospital d’Espanyols i la seva església dedicada a l’advocació de la

Mercè, la famosa Spanische Reitschule, o Escola Espanyola d’Equitació ocupa un edifici construït per a ell, celebrava cada any l’aniversari de l’alliberament del primer setge borbònic de Barcelona amb un acte solemne al monestir de Montserrat de Viena…

Psicològicament, pensem en les friccions entre les corts de Viena i Barcelona quan durant la guerra demana reforços o diners, que Viena no li satisfà!

Quan és nomenat emperador, de qui s’havia de fiar més? Dels ministres que havien estat el seu nucli dur a Barcelona, que s’ha emportat amb ell? O d’aquells que li havien negat, segons ell, el pa i la sal? Aquesta vinculació emocional hi és, la literatura alemanya crea la noció de «partit espanyol» en el sentit d’«hostes vingueren que de casa ens tragueren», els nouvinguts s’han quedat amb els càrrec, tot i que la visió que donen és exagerada i no crec que tinguessin tan de poder!

Quin va ser el destí dels exiliats?

Entre vint-i-cinc mil i trenta mi persones marxen a l’exili. La meitat són catalans del Principat, també hi ha castellans! L’exili català és interclassista: hi ha fusellers de muntanya o membres de la coronela, burgesos, eclesiàstics i nobles; l’exili castellà és més aristocràtic. La majoria s’instal·len a Nàpols i Milà, perquè han passat a mans de l’emperador en virtut del Tractat d’Utrecht, i s’ha creat el Consejo de España amb atribucions de poder allà. També hi influeixen la tradició de govern sobre aquests territoris, i les similitud lingüístiques i culturals. El cas és que la majoria hi van anar a parar!

A Hongria s’instal·len les tropes hispàniques, 2500 soldats que no s’han quedat al setge de Barcelona, que són enviats a la frontera a lluitar amb els turcs. Faran un paper clau a la tercera guerra turca. Quan el 1734 han de desallotjar Itàlia, milers d’exiliats es converteixen en un allau a

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Dieter Salzgeber,

El rinoceronte.

Alberto Durero Lóguez Ediciones, Salamanca, 2005.

El rinoceronte, una de las xilografías más famosas de toda la historia sirve de hilo conductor a Dieter Salzgeber, un pedagogo responsable de cursos de formación práctica para profesores de arte en Gmünd (Alemania), para hilvanar la trayectoria vital y creativa del pintor y grabador germano Albrecht Dürer (1471-1528).

de emular los espectáculos de la antigua Roma mas no respondió a las expectativas creadas, dado que el paquidermo huyó despavorido apenas vio a su oponente. A pesar de todo, el autor se permite destacar que los asistentes, aunque decepcionados por la brevedad del duelo, tributaron elogios al rinoceronte por su “valentía y arrojo”.

La obra rastrea el origen de este célebre grabado sobre madera remitiéndonos a un rinoceronte unicornio obsequiado por el sultán de Gujarat al virrey de las posesiones portuguesas en India, Alfonso de Albuquerque, y que recaló en el puerto de Lisboa un 20 de mayo de 1515. Se cuenta la gran expectación que la llegada del exótico animal despertó en la corte de Manuel I de Avís y la difusión que esta tuvo por toda Europa; sobretodo tras llevarse a cabo en Belém la celebración de un combate “a muerte” entre el rinoceronte y un elefante traído para la ocasión, y que aquí aparece descrito con todo detalle.

La mascota permaneció en la corte lisboeta hasta diciembre de 1515, momento en que don Manuel decide desprenderse de ella regalándosela al papa León X como gesto de amistad por el apoyo dispensado a sus conquistas en Ultramar. El rinoceronte, no obstante, jamás alcanzó su destino ya que un temporal sorprendió a la nave que lo transportaba hundiéndose en las aguas del Mediterráneo frente a la costa ligur en enero de 1516.

Según parece, el monarca albergaba una enorme curiosidad por verificar la rivalidad que enfrentaba a ambos mamíferos y que conocía gracias a la Historia Naturalis de Plinio el Viejo. La cita, que reunió numeroso público en la praça da India el 3 de julio del mismo año, trataba

Es precisamente, a partir del fatídico desenlace del rinoceronte cuando se nos relata la compleja génesis de un dibujo que el artista de Nuremberg representó con maestría sin conocer el aspecto exacto del animal, puesto que nunca se desplazó para verlo con sus propios ojos. Lo elaboró prácticamente a partir de su propia imaginación y contando tan solo con vagas referencias proporcionadas, según se apunta en el libro, por alguna descrip-

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ Entrevista a Agustí Alcoberro Viena, que implica un problema de ordre públic, i –com que en aquell moment l’administració imperial està repoblant el Banat de Temesvar, territori conquerit a la guerra turca, amb parelles joves de camperols als qui prometen terres– se’ls envia cap allà. Són gent gran, sense coneixements d’agricultura, en zones insalubres: per això la fundació de la Nova Barcelona va acabar resultant un fracàs.

La mort d alguns, els matrimonis mixtos dels fills, el retorn d’altres, deixa solament el col·lectiu de descendents d’exiliats, que ja no són pròpiament catalans.

No abusem al comparar 1714 i 1939?

En termes proporcionals a la població, el nombre d’exiliats en les dues desfetes són

Jordi Saura

ción y esbozo hecho por un testigo de la ya mencionada pelea de fieras y que respondería al nombre de Valentín Ferdinand.

Este último dibujo, cuyo original se ha perdido, inspiró poco tiempo después tanto a Giovanni Penni de Florencia como a Hans Burgkmair y probablemente alguno de sus bocetos cayó en manos de Albrecht Dürer.

Paradójicamente, el genio de Dürer otorgaría la inmortalidad al desventurado animal. Y es que, Dieter Salzgeber mantiene que las hasta ocho reimpresiones alcanzadas por el grabado –que la madre del artista vendía en el mercado como baratija– lo convirtieron en un anacrónico best-seller, ya que ninguna de las versiones pretéritas ni tampoco las futuras realizadas a partir de la llegada al continente europeo de nuevos ejemplares de rinoceronte logró tanto éxito; llegando a afirmar, incluso, que el robusto mamífero córneo representado por Dürer constituyó un verdadero arquetipo hasta finales del siglo XVIII, siendo por ello víctima de un sinfín de falsificaciones cuyo centro difusor se encontraba en tierras italianas.

En definitiva, y una vez sugerida la línea argumental, tan solo cabe añadir que se trata de una obra asequible, bien escrita, adecuadamente contextualizada y magníficamente editada, que sirve de umbral a todo aquel que desee acercarse por vez primera a la figura de Albrecht Dürer y conocer así la remota técnica de los grabados en madera.

Continuació... perfectament comparables. Les similituds clares són l’abast i els mecanismes de la repressió i el capgirament absolut del sistema polític: la Nova Planta no és copiar les lleis de Castella, sinó un experiment nou que aprofita el «justo derecho de conquista».

I després, la repressió i l’exili no solament s’han de contar només quantitativament, sinó també qualitativament. Els represaliats i els qui marxen són els millors!

19

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ La firma convidada Francesc Serra i Sellarés Doctor en Història Moderna i Contemporània per la UAB

○○○○○

La Batalla de Prats de Rei

Setembre-Desembre, 1711 El plànol de la batalla de Prats de Rei, publicat a Londres per Nicholas Tindal l’any 1733 en la continuació del llibre History of England de Mr. Rapin de Thoyras, és molt clarivident i ens mostra unes escenes que estan completament d’acord amb la realitat històrica documentada.

Com bé mostra el plànol, la batalla de Prats de Rei fou una de les més importants que es produiren a Catalunya durant la Guerra de Successió. En aquesta hi participaren un gruix molt important de les tropes i els seus comandaments principals al país: per la part borbònica, el Duc de Vendôme, i per la part austriacista, el mariscal Guido Von Starhemberg, que fou el comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria, des de 1708 fins a 1713.

Tenim quatre importants fonts documentals que narren i ens permeten contrastar els fets de la batalla de Prats de Rei de 1711. Per una part, com a document més important, hi ha el Diario de lo sucedido en el campamento de Prats de Rey, desde septiembre a diziembre de 1711, elaborat per l’estat major del comte Guido Von Starhemberg. Aquest manuscrit es conserva a l’Arxiu de Guerra de Viena (Ka - Kriegs Archiv Wien) i fou localitzat per Ramon Santaulària i Malet, nascut el 4 de juliol de 1949 a Sant Pere Sallavinera. Des de l’any 1975 residí a Viena i en la seva universitat estudià Traducció fins a l’any 1985. L’estudiós Josep Riba i Gabarró va tenir accés a la traducció que féu Santaulària del diari de Starhemberg i el va analitzar, publicant-ne l’article «Batalles de la Guerra de Successió a Calaf i els Prats de Rei» al número VIII de la revista Miscel·lània Aqualatensia (1997).

20

Per altra part, és important la informació que ens dóna el volum III de les cròniques de les Narraciones Históricas, escrites pel noble Francesc de Castellví

entre els anys 1701-1724, qui s’hagué d’exiliar a Viena acabada la Guerra de Successió. Una altra font ens la dóna Joan Fàbrega, un pagès de Cerarols que es dedicà a escriure en un dietari personal tots els fets importants de la seva època i esdeveniments familiars, parlant també de la batalla de Prats de Rei i del setge de Cardona de 1711. I per acabar hi ha també una font inèdita manuscrita que es conserva al Museu Municipal dels Prats de Rei, en una de les pàgines d’un llibre manuscrit de comptabilitat d’una família pagesa. Aquest document ens diu exactament el següent: «El dia 17 de setembre va ser assetjada esta vila estan lo exersit de Carlos terser de Can Selva fins a Puigfarner de numero de 22000 homens governats per lo General Steranberch qui estava a Casa Roca de la Manresana. Los de Phalip quint estaven de St. Povim (Sant Pere del Vim) fins a la devesa de la Portella.

Eran lo numero de 35000 homens governats per lo Príncep Bandoma qui estava a Calaf a Casa de Mn. Geroni Abadal. Posaren bateria de peces a la hera den Llobet per espatllar la muralla y casas encara que las casas les espatllaren mes los

alemanys per traurer las bigas per fer foch que no la bateria y estigueren fins al dia de Nadal que sen anaren lo exersit de Phalip quint y lo de Carlos terser lo dia de St. Joant dia 27 de desembre deixant las casas de la vila menos la Rectoria y Casa Candido inhabitables.»

Aquest manuscrit de l’època ens il·lustra prou bé els esdeveniments i, sobretot, la ubicació dels exèrcits, que tal com especifica, les tropes austriacistes del mariscal Starhemberg, amb el quartel general a la Manresana, es trobaven situades entre Can Selva i Puigfarner, dues masies de Prats de Rei que es troben a llevant del poble, mentre que les tropes borbòniques es trobaven a la banda de ponent, des de l’ermita de Sant Povim fins a la devesa de la Portella.

El 17 de setembre de 1711 les tropes austriacistes comandades pel mariscal comte de Starhemberg arribaren als Prats de Rei. Tres hores després arribaren també al lloc les tropes borbòniques, comandades pel mariscal duc de Vendôme, que a diferència de les anteriors, portaven peces d’artilleria. A l’endemà, el Duc de Vendôme

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ ordenà bombardejar i enderrocar el poble i els murs de Prats de Rei. Tres canons dels exèrcits borbònics començaren a disparar contra els austriacistes.

Aleshores el comte de Starhemberg ordenà l’ocupació de la vila dels Prats de Rei, amb cinc-cents soldats. Cada dia feia canviar la guarnició.

El 19 de setembre, des del molí de l’Albareda, dos batallons francesos van atacar, però foren rebutjats amb algunes baixes pels atacants i ferits per part dels defensors. Segons Quincy, Starhemberg tenia acampats a Prats de Rei 36 batallons, 44 esquadres i 500 húsars. El marquès de San Felipe, militar borbònic, assegurava que l’exèrcit que tenia Starhemberg al seu camp de Prats de Rei, estava format per uns 12.000 soldats. Les xifres dels contingents militars que van lluitar en aquesta batalla, varien moltíssim, però queda ben clar que era un exèrcit molt nombrós.

El dia 23 arribà l’artilleria austriacista, després de l’obertura d’un camí que havien fet des d’Igualada, passant per Sant Genís i per Rubió fins a la Manresana, ja que el camí que passava per Copons estava controlat pels borbònics. El mateix dia arribaren 460 mules de l’exèrcit borbònic. El dia 24, durant tota la jornada, hi hagué el canoneig de l’artilleria del duc de Vendôme, contra les posicions dels austriacistes. Del 25 al 30 de setembre, tant els austriacistes com els borbònics cavaren trinxeres als voltants de la vila de Prats de Rei. El dia 28 arribaren 12 peces de canó per a l’exèrcit borbònic i el dia 30 els hi arribaren procedents de Saragossa 150 carros, 400 mules, 800 cavalls i 400 granaders. A continuació, durant tota la primera setmana d’octubre, els borbònics van bombardejar el nucli urbà de Prats de Rei amb 8 canons i dos morters, obrint una bretxa a les muralles. Els atacants tingueren avaries en tres canons. Per això, en una comunicació feta des del campament de Calaf el 12 d’octubre de 1711 i signada pel marquès de Valdecañas, entre

d’altres coses informava: «Los cañones desfonogonados se marchan mañana con el comboy de retorno a Lérida. Hasse empezado una mina en las ruinas de la brecha de Prats; no podemos de ella hazer juicio, porque hemos ohído, se dize, se necesita de veinte y dos días para acabarla, empezándola en una nevera que se ha encontrado».

Aleshores els defensors austriacistes també minaren l’encontorn de la vila i quan el 10 d’octubre els borbònics estaven disposats a assaltar-la, varen desistir per no arriscar-se amb aquell perill, que varen saber per les informacions proporcionades per un sergent austriacista que havia desertat.

Així que desistiren de continuar atacant i van retirar l’artilleria cap a Calaf, llevat d’un canó.

castell de Cardona amb ajuts efectius del Duc de Vendôme, envià a Cardona un destacament del seu camp comandat pel comte d’Eck, que havia de governar la plaça, i destinà al coronel Conrad Planta amb el seu regiment de grisons i 286 alemanys. Introduïdes aquestes tropes a Cardona i el regiment italià del comte de Taff, consistia també la guarnició de defensa del castell amb el regiment de la Diputació de Catalunya, manat pel seu coronel Pere Montaner i Ramon, 145 portuguesos i 34 oficials del cos d’agregats. El total no excedia de 2000 homes.

Per la part borbònica, el comte de Muret s’emportà a Cardona quatre batallons francesos, dos d’Arpajón, el regiment de Trujillo, 12 companyies de granaders i 20 homes per batalló que envià a unir-se a l’exèrcit del

El 17 de setembre de 1711 les tropes austriacistes comandades pel mariscal comte de Starhemberg arribaren als Prats de Rei. Tres hores després arribaren també al lloc les tropes borbòniques, comandades pel mariscal duc de Vendôme, que a diferència de les anteriors, portaven peces d’artilleria. A l’endemà, el Duc de Vendôme ordenà bombardejar i enderrocar el poble i els murs de Prats de Rei. Aleshores el comte de Starhemberg ordenà l’ocupació de la vila dels Prats de Rei, amb cinc-cents soldats. Cada dia feia canviar la guarnició.

El dia 16 d’octubre arribaren 800 homes del duc de Vendôme.

Aquest, l’endemà, mobilitzava 1.000 soldats per obrir un camí carreter des de Calaf fins a Cardona, passant per Pinós, amb el concurs d’uns 600 soldats, per protegir-los i alimentar-los. El dia 28 d’octubre, els miquelets austriacistes van agafar presoner un mercader de Calaf, que va informar que els borbònics en dotze dies havien acabat el camí des de Calaf fins a Cardona, passant per Sant Pere de l’Arç, per la masia de Puigpelat i més enllà per Pinós, i que per aquest camí transitaven soldats i carros carregats de municions que es dirigien a Cardona.

Starhemberg, des de Prats de Rei, alertat de les notícies i coneixedor de les intencions del Comte de Muret de conquerir el

comte d’Arpajón i el general Felicià Bracamonte 1500 cavalls per cobrir el setge.

El dia 8 de novembre, al campament dels Prats arribaren 52 miquelets que els borbònics feia vuit mesos que retenien presoners a Conill. El dia 12 hi arribaren un grup de 200 presoners borbònics, aconduïts per miquelets i sometentistes, i a més hi continuaven arribant diàriament entre 12 i 15 desertors de l’enemic.

El dia 5 de novembre Arpajón, vingut de Castell-lleó (Castellbò), havia arribat a Solsona, i el dia 10 s’ajuntà amb el comte de Muret a dues llegües de Cardona. Els dies 11 i 12 de novembre acampà el comte de Muret amb 8000 infants i 1500 cavalls al Pla de Bergús. El dia 13 el duc de Vendôme, que continuava

21

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Continuació...

○○○○○

La Batalla de Prats de Rei Fragment del plànol de la batalla de Prats de Rei de Nicolas Tindal amb algunes indicacions toponímiques actuals del territori.

disposant d’una estabilització en-tre els campaments de Calaf i dels Prats de Rei, féu una visita de reconeixement per la vila i els defores del castell de Cardona, per dedicar-se a preparar les seves tropes per atacar i conquerir la població i la fortalesa. El mateix dia l’exèrcit borbònic ocupà les dues torres distants a tir de pistola de la vila i la nit del dia 14 féu construir dues bateries que ensorrarien l’endemà els murs de la vila. Els dies 15 i 16 de novembre hi hagueren combats entre les infanteries aliades i borbòniques i aquestes darreres aconseguiren d’ocupar la vila de Cardona, amb més de 6.000 soldats, cavalleria i artilleria. El dia 17 el Duc de Vendôme destinà 1500 homes per avançar en la conquesta del castell, que dividí en tres cossos: el d’Arpajón, el del comte d’Hersel i el del comte de Melun.

El dia 18, en el campament de Prats de Rei, foren disparades unes salves d’artilleria per celebrar la notícia de la confirmació de l’arxiduc Carles com a emperador d’Àustria a Viena. Aquestes canonades causaren una gran alarma en el campament de Calaf. Arribaren a Prats de Rei uns 200 homes, entre desertors i presoners.

22

El dia 20 de novembre el comte de Muret començà l’atac al

castell de Cardona des de la vila i començà a bombardejar amb 12 canons. Els dies 22 i 23, des de Prats de Rei, sortiren 150 granaders, amb 50 barrils de pólvora, 1.200 pedres i 70 quintars de bales de fusell, que aconseguiren de descarregar dins del castell de Cardona. El 30 de novembre els borbònics atacaren dues vegades el castell de Cardona amb 5 companyies de granaders i altres forces i la seva artilleria experimentava manca de municions. Però foren rebutjats pels contraatacs dels defensors austriacistes. El comte d’Eck pogué fer arribar a Starhemberg les notícies del setge. Aquest, des de la Manresana de Prats de Rei, envià el dia 4 de desembre 1.200 soldats d’infanteria i des de Súria sortiren 300 dragons, 500 miquelets i altres voluntaris i 200 cavalls, per anar cap a Cardona. Del 3 al 10 de desembre arribaren al campament de Prats de Rei 125 desertors borbònics, que declararen que algunes vegades els seus canons no podien disparar per manca de pólvora.

També arribaren un grup de soldats estrangers, alemanys, anglesos, holandesos i portuguesos, que es reintegraren a les tropes aliades després de fugir del camp enemic que els retenia presoners.

El dia 19 de desembre el duc de Vendôme ordenava el trasllat del seu equipatge personal des de Calaf cap a Lleida, i també s’hi afegiren les pertinences dels mercaders francesos, amb la protecció d’una companyia de granaders. El dia 20 les forces austriacistes del comte de Starhemberg passaren a l’ofensiva i els combats es ressolgueren al seu favor, allargant-se des de les set del matí fins a les dotze del migdia, i en aquestes cinc hores estigué oberta la comunicació amb el castell de Cardona per a poder-hi entrar els carros dels proveïments, de les municions i de 400 homes de reforç. El dia 22 de desembre els combats van continuar aferrissadament i les forces austriacistes del comte de Starhemberg aconseguiren la dominació de la vila de Cardona, que fou abandonada precipitadament per les forces borbòniques del duc de Vendôme, que fugiren cap a Lleida i deixaren abandonat el campament de Calaf, que havia estat la seva base logística des de mitjan setembre.

Joan Fàbrega, pagès del mas Fàbrega de Cerarols (Súria), ens deixà també el seu testimoni de les batalles de Prats de Rei i de Cardona, localitat veïna, en el seu dietari personal. Allí ens diu que l’any 1711:

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ «l’armada del rei Carles es fortificà a Prats de Rei i la de Felip a Calaf, amb que l’armada del rei Felip posà bateria a Prats. I tota la vila posaren per terra, i mai en pogueren treure els del rei Carles. I el general de Felip envià una partida de l’ar-mada, amb canons de batre, a assetjar Cardona.

A la vila, amb promptitud s’hi ficaren, però el castell s’hi tornà molt fortament, i els de fora bateren tant que feren bretxa i bombes, i mai pogueren entrar. I estigué assetjat més d’un mes. I la vigilia de Sant Andreu donaren grans avançades i no aprofità res. I el general de Carles, que era Starhemberg, envià socors al castell, amb que l’armada del rei Felip s’hagué de retirar, i li fou forçós deixar tota l’artilleria, i municions, i bagatge, i molta cosa que els prengueren. I així se’n tornaren a Calaf, i, dins pocs dies, s’alçà tota l’armada i es retirà dret a Lleida. I mentre estigueren a Calaf feren gran mal, robant i cremant cases fins a la Molsosa, Pinós, Vallmanya, Matamargó, i arribaren fins al terme de Salo, i la gent s’hi girava a escopetades i els feien gran temor.»

El Duc de Vendôme aixecà el camp de Prats de Rei el dia 24 de desembre. Els oficials espanyols asseguraren que en aquesta campanya Vendôme perdé 10.780 infants, 4.341 cavalls i 2.845 mules. El mariscal comte de Starhemberg, que no havia sortit més enllà de Prats de Rei, des del seu allotjament a la Manresana, on arribà el 16 de setembre, esperà allí la visita del general Hamilton i del marquès de Daun, que com a testimonis directes li havien de circumstanciar el desenvolupament de la victòria aconseguida amb l’alliberament del castell i de la vila de Cardona, en aquella data memorable, tres dies abans del Nadal de 1711.

L’exèrcit aliat tingué molts queviures durant la campanya de Prats de Rei, ja que l’emperador Carles havia ordenat transportar a Catalunya queviures de l’Imperi per via marítima. El campament dels efectius dels aliats austriacistes de Prats de Rei i de la Manresana, fou aixecat pel mariscal comte de Starhemberg entre els dies 23 i 27 de desembre de 1711, sense haver cedit en cap moment a les embestides dels adversaris borbònics.

Com es pot observar bé en el plànol de Nicolas Tindal, la

batalla de Prats de Rei de 1711 tingué com a perímetre principal el territori comprès entre el molí de l’Albareda i l’actual casa de l’Estrada, confosa en la llegenda del plànol amb el nom de la Calsina, que queda ubicada al cantó de ponent del nucli de Prats de Rei. Les tropes borbòniques es trobaven ubicades a la banda de ponent del nucli de Prats de Rei, mentre que les austriacistes ocupaven el cantó llevantí. El camí de Prats de Rei a Copons separava els campaments dels dos exèrcits i la batalla tingué lloc a l’entorn d’aquest camí i al nucli de Prats de Rei. Alguns punts importants que controlaven els borbònics foren les cases de Solanelles, l’Estrada i el Trullàs, mentre que les tropes austriacistes controlaven Prats de Rei i la Manresana, i les actuals cases de Puigfarner, Cal Mensa, Cal Segura i Cal Mauric. Les tropes borbòniques tenien un important contingent de cavalleria a la reraguarda, mentre que una part important de les trinxeres i bateries s’ubicaven aprop del camí de Prats de Rei a Copons.

Per la part austriacista, les bateries i trinxeres estaven també força concentrades a l’altra banda del camí. D’entre els diferents regiments palatins, imperials, anglesos, holandesos i portuguesos, els primers eren els que ocupaven les posicions més avançades en el combat. Les delimitacions de les ubicacions dels exèrcits en el plànol coincideixen totalment amb les ofertes per l’anònim testimoni d’un pagès del segle XVIII que indica que l’exèrcit de Carles III estava «de Can Selva fins a Puigfarner», mentres que l’exèrcit de Felip de Borbó s’ubicava «de St. Povim (Sant Pere del Vim) fins a la devesa de la Portella». Així doncs, cal considerar el plànol de Tindal com una font documental ben fiable per entendre el desenvolupament i els fets de la batalla de Prats de Rei. Llevat de la confusió de la localització de la Calsina i la confusió toponímica de Colonelles per Solanelles, la resta cal considerar-la ben correcte i apta per ser reproduïda i divulgada per a un públic general.

Bibliografia: CASTELLVÍ, Francesc de: Narraciones históricas (1701-1724) (edició a cura de Josep M. Mundet i Gifre i Josep M. Alsina i Roca).

Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997.

Museu Municipal de Prats de Rei. Llibre manuscrit de comptabilitat d’una família pagesa de Prats de Rei dels segle XVII-XIX. RIBA I GABARRÓ, Josep: «Batalles de la Guerra de Successió a Calaf i els Prats de Rei», Miscellanea Aqualatensia ,VIII. Igualada: Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada / Ajuntament d’Igualada, 1997. Pàgs. 185-210.

RIBA I GABARRÓ, Josep: «L’alliberament de Cardona, l’any 1711, segons el Diari de Guerra del mariscal comte de Starhemberg».

XXXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos 1994. Cardona, 1997.

SANTAULÀRIA I MALET, Ramon: Quan Calaf tenia dues eres i 200 veïns. Ajuntament de Calaf, Programa Fira i Festa Major de Calaf, 1986.

TINDAL, Mr. History of England, London 1826 (continuació de l’obra de Rapin de Thoyras, London, 1733).

Francesc Serra i Sellarés és l’autor de: Sant Benet de Bages, època montserratina (1593-1835), obra imprescindible pels estudiosos d’aquest important monestir que va ser declarat monument nacional el 1931, i la restauració del qual la Fundació Caixa Manresa va inaugurar fa pocs mesos dins el complex turístic i cultural Món Sant Benet.

23

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ La firma convidada Mercè Colomer Bartrolí Article extret de la seva publicació: Ramon Sans de Monrodon.

Un austriacista a Arenys de Munt. Arenys de Munt: l’Ajuntament, 2006.

○○○○○

Ramon Sans de Monrodon Un austriacista a Arenys de Munt Ramon Sans de Monrodon fou batejat el 18 d’abril de 1697 a la parròquia de Sant Genís de Taradell i va morir l’1 de juny de 1754 a Barcelona. La seva vida va estar fortament marcada per la Guerra de Successió, especialment pel setge que Barcelona va patir de 1713 a 1714 per part de l’exèrcit borbònic comandat pel duc de Berwick. Ramon hi va lluitar com a capità de granaders a les ordres del seu pare, el general de batalla Francesc Sans de Miquel i de Monrodon, reconegut partidari de l’arxiduc Carles com a rei d’Espanya.

Ramon era, doncs, un austriacista.

Ramon Sans de Monrodon va néixer al casal de Montrodon, a Taradell, fill de Francesc Sans de Miquel i de Maria de Monrodon i de Mas, pubilla i hereva única, per mort sobtada del seu germà i renúncia de la seva germana gran, monja. Per part de pare venia d’una família originària de la Cerdanya que havia anat ascendint dins l’escala social fins a arribar a ciutadans honrats de la ciutat de Barcelona.

24

Després de la desfeta de l’11 de setembre de 1714, Ramon va acompanyar voluntàriament el seu pare a presidi a Hondarribia (Fuenterrabia) durant cinc anys.

Les hisendes els foren embargades pels felipistes vencedors. En tornar tots dos a Barcelona a finals de 1719 es dedicaren sobre tot a refer el malmès patrimoni. La Pau de Viena, signada entre els antics contendents l’any 1725, d’una banda, l’arxiduc Carles reconegut rei a Catalunya del 1705 al 1713, convertit posteriorment en Carles VI

emperador d’Àustria, i de l’altra l’antic duc d’Anjou, Felip V rei d’Espanya, preveia el retorn de les propietats confiscades als austriacistes.

Més endavant, el 1727, el pare, Francesc Sans, decideix marxar a l’exili, a Viena, acompanyat d’un altre fill seu, Miquel, eclesiàstic, per mirar de cobrar una pensió com a militar d’alta graduació al servei de l’Emperador. Abans, però, fa donació de tots els seus béns al seu fill gran i hereu, Ramon Sans, que, assumint-ne la responsabilitat, ha de tenir cura del patrimoni de la casa SansMonrodon, vetllar per les seves germanes petites i sobre tot, redreçar la malaguanyada economia familiar. El pare li anirà enviant diners sempre que podrà, malgrat les penúries i dificultats que trobarà a la cort vienesa.

L’any 1729 Ramon Sans de Monrodon es casarà amb Maria Francisca de Sala i de Sala, pubilla de Can Sala, a la parròquia de Sant Martí d’Arenys, Arenys de Munt, on viurà des d’aleshores i

on naixeran els deu fills de la parella.

La vida militar de Ramon Sans és breu però molt intensa. El seu pare, Francesc Sans de Miquel i de Monrodon, tinent coronel d’una de les tres companyies del Regiment de la Diputació del General de Catalunya, va deixar la plaça de Castellciutat, a les ordres del general Josep Moragues, per baixar a lluitar a Barcelona el 1713.

Ramon fou designat capità de granaders dins del mateix regiment del seu pare amb només 16 anys, però lluità tan valerosament com un home fet i dret en el duríssim assetjament que la ciutat patí per part de les tropes borbòniques comandades pel duc de Berwick durant l’estiu de 1714 mentre el seu pare, Francesc Sans, era nomenat general de batalla i actuava com a mà dreta del general Antoni de Villarroel.

Alguna de les intervencions de Ramon en el setge de Barcelona

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ ens és descrita per Castellví: una sortida dels assetjats el dia 13 de juliol de 1714 per desfer els treballs dels assetjants. Ramon formava part d’un grup de 60 granaders juntament amb 300 milicians d’infanteria a les ordres del coronel José Íñiguez de Abarca que van atacar per la dreta. En conjunt l’acció va resultar onerosa en baixes pels defensors de la ciutat, però en Ramon es va distingir perquè va salvar el general Josep Antoni Martí, que havia caigut del cavall, i que més endavant desertarà el 15 d’agost de 1714.

Un cop rendida la ciutat de Barcelona, el dia 22 de setembre Berwick va fer atreure amb engany i faltant a la paraula donada, els tretze caps militars catalans dirigents de la defensa de la ciutat, entre els quals el general de batalla Francesc Sans, a casa del marquès de Lede, requisada a l’austriacista Sebastià Dalmau. Allà foren desarmats, escorcollats i detinguts i més tard conduïts a un vaixell que va salpar del port de Barcelona, rumb a Alacant, per tal de tancar-los a la presó d’aquella ciutat. Ramon Sans també hi era. De fet, sembla que hi va anar voluntariament per estar al costat del seu pare, segons consta en un document de l’Arxiu General de Simancas.

Finalment no seran tancats a la presó d’Alacant perquè no hi havia prou guarnició per vigilar uns presos tan perillosos, i es va decidir enviar-los ben lluny dels territoris de la Corona d’Aragó per tal d’incomunicar-los al màxim. Van ser repartits entre Pamplona, A Corunya, Sant Sebastià i Hondarribia (Fuenterrabia). Francesc i Ramon Sans van arribar al presidi d’aquesta darrera ciutat el 4 de desembre de 1714, juntament amb els generals Joan Baptista Basset i Josep Bellver, el coronel Joan Antoni Llinàs i el tinent coronel Juan Ramón Bordas, on seran retinguts sota unes duríssimes condicions.

Santiago Albertí, seguint la crònica de Castellví, explica que des d’Alacant, on es va fer un espectacle públic dels presos, ben engrillonats, i flanquejats per unitats de l’exèrcit felipista,

els militars catalans van haver de travessar Espanya a peu per arribar als seus destins d’empresonament. No va ser així en realitat, no per cap sentiment de compassió, sinó per evitar fugues, com ho indica una carta de l’intendent de València datada el 27 d’octubre de 1714 a Alacant. Tots els presos van haver de patir unes condicions molt dures: incomunicats, els passaven l’escàs menjar per un forat, sota la vigilància continua de dos oficials.

Alguns presos podien rebre diners procedents de les seves hisendes segrestrades per pagarse la manutenció: així consta en un document, que el 9 de maig de 1716 es va manar lliurar a Francesc i Ramon Sans i a Joan Antoni Llinàs 2541 rals procedents dels seus béns confiscats per repartir entre ells, a raó de 4 rals al dia

seva participació en la defensa de Sant Sebastià.

Prova l’arribada dels Sans, ja lliures, a Barcelona una carta que van escriure al capità general de Catalunya, marquès de Castel Rodrigo el desembre de 1719, no sembla cert, com afirmen alguns historiadors, que els Sans van ser empresonats a l’alcàsser de Segovia a partir de 1719 i que hi van romandre almenys fins el 1723, per bé que, en reconeixement de la seva conducta en la defensa del castell de Sant Sebastià, se’ls va permetre circular lliurement per la ciutat.

Durant el mes de setembre de 1719 s’inicia el procés de retorn dels béns embargats, les hisendes de Sant Boi de Llobregat i de Montcada, propietats dels Sans i la de «Vique», Vic, que es devia referir al casal de Mont-rodon. També se’ls va restituir una casa a

De la lectura de les cartes que el pare va enviar a Ramon des de Viena es desprén que va emigrar molt especialment per motius econòmics, derivats de la seva situació política de vençut. Volia aconseguir que a Viena li reconeguessin els serveis prestats a la causa de l’emperador Carles i li paguessin el sou que corresponia a la seva condició de militar d’alta graduació, és a dir, el grau de tinent mariscal amb un sou de 400 florins. corresponents als mesos de gener a abril del dit any.

Francesc i Ramon Sans, juntament amb Llinàs, sortiran de la presó després d’haver lluitat a Sant Sebastià al costat dels defensors espanyols contra les tropes franceses de la Quàdruple Aliança, composada per Gran Bretanya, Holanda, Àustria i l’antiga enemiga, França, i d’haver obtingut el perdó del rei el 1719 per aquest fet.

Així, doncs, els Sans, pare i fill, van tornar a Barcelona a finals de 1719 havent iniciat els tràmits de petició perquè els fossin retornats els béns que els havien estat embargats, segons es despren d’un document de l’Arxiu Saudín on consta que van ser lliberats el 23 de setembre de 1719, en reconeixement de la

Barcelona, a més dels censos que cobraven.

Abans d’exiliar-se Francesc Sans va fer donació, el juny de 1727, de tots els seus béns al seu fill Ramon per tal d’evitar nous embargaments.

Havia arrendat per quatre anys la propietat de Mont-rodon, amb la possibilitat de pròrroga, ja que la família vivia a Barcelona, en una casa del carrer dels Banys.

De la lectura de les cartes que el pare va enviar a Ramon des de Viena es desprén que va emigrar molt especialment per motius econòmics, derivats de la seva situació política de vençut. Volia aconseguir que a Viena li reconeguessin els serveis prestats a la causa de l’emperador Carles i li paguessin

25

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Continuació... el sou que corresponia a la seva condició de militar d’alta graduació, és a dir, el grau de tinent mariscal amb un sou de 400 florins. Al cap de gairebé tres anys li concediran un grau i una paga menors, general de batalla amb només 300 florins.

Haurà de recòrrer a préstecs i empenyoraments per poder sobreviure ell i el seu fill Miquel, però fins i tot en aquestes circumstàncies tan penoses aconseguirà enviar diners a Ramon per ajudar-lo a tirar endavant la casa.

Finalment, l’any 1753, mort ja l’emperador Carles, la seva filla l’emperadriu Maria Teresa li

○○○○○

Ramon Sans de Monrodon exemple d’aquesta actitud es pot apreciar el 1734, en ocasió de la invasió borbònica de Nàpols en el context de la guerra de Successió de Polònia, quan es va confiscar altra vegada el patrimoni dels Sans-Monrodon pel fet de trobar-se el pare a Viena. La mesura va afectar el fill, Ramon, que es va lamentar en un escrit al rei l’any 1735, que no podien embargar uns béns que ja no eren del seu pare sinó d’ell mateix, a qui el pare havia fet donació abans de marxar a Viena l’any 1727. De fet, va haver de comparèixer davat del jutge de confiscacions per tal de demostrar que la

castell de Montrodon entre 1730 i 1736.

El 7 d’agost de 1729 Ramon de Sans i de Monrodon es casa amb Maria Francisca de Sala-Alemany i de Sala-Vivet, nascuda a Blanes l’agost de 1707, filla i hereva de Francesc de Sala-Alemany i Santgenís i de Maria Teresa de Sala i Vivet. Els capítols matrimonials especificaven molt bé, les condicions econòmiques que s’establien entre la nova parella. El matrimoni Francesc Sala i Maria Teresa Sala havia fet donació a la seva única filla Maria Francisca de la majoria de les seves propietats, però amb condicions.

Panys austracistes. Testimonis de l’adhesió a Carles d’Àustria, a Arenys de Mar i Arenys de Munt.

concedeix al general el reconeixement de Tinent Mariscal de Camp al servei de la Reina de Bohèmia i Hongria, mercès a les influències de la seva filla Gertrudis, ara ja princesa Tassis, que havia anat a viure a Viena també. Abans havia estat Coronel del Regiment de la Excma.

Diputació de Catalunya.

26

Tot i que, a Catalunya, se’ls havien retornat els béns, la situació no deixava de ser incerta i molt insegura pels que tant s’havien significat a favor de la causa austriacista. Les autoritats borbòniques van decidir, en determinades conjuntures bèl·liques, l’embargament dels béns dels residents en terres de l’emperador Carles VI. Un

donació de la propietat no era un sistema d’ocultació per evadir diners cap a l’Imperi; en el cas dels Sans sabem que va ser completament a l’inrevés: era el pare el que, de Viena estant, va anar enviant al fill tot el que va poder. És a dir, que tot i estar emparat per les disposicions de la pau de Viena i que jurídicament els béns eren seus, pel fet de trobar-se el pare a Viena, a Ramon Sans se li van confiscar les propietats.

Ramon ha de demanar diners prestats al negociant Joan Costa, de Vic, el juliol de 1729 per poder fer front a les depeses del seu casament. Continuarà obtenint diners del mateix Costa mitjançant l’arrendament del

El matrimoni Ramon Sans-Maria Francisca Sala va tenir deu fills en vint anys, tres nois i set noies, tots nascuts i batejats a Arenys de Munt. Quan els va nèixer la darrera filla l’any 1749, Ramon i M. Francisca ja feia un any que eren avis: el fill gran i hereu, Ramon Sans i Sala, casat amb Marianna de Barutell, residents així mateix a Can Sala, havien tingut el seu primer fill l’any anterior (1748).

Aquesta situació familiar, de família nombrosa portarà a Ramon i M. Francisca a demanar exempció d’impostos l’any 1750, perquè havien de mantenir moltes persones a casa.

El matrimoni Sans-Sala passarà gran part de la seva vida envoltat

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

de plets, requeriments de deutes, reclamacions... L’abundant documentació conservada a l’Arxiu Saudín ens mostra un Ramon sempre aclaparat per la necessitat de diners en metàl·lic no només per tirar endavant la família nombrosa pròpia, sinó també per dotar les germanes. La vida de Ramon Sans com a senyor rural es va desenvolupar en una permanent situació de precarietat econòmica accentuada per la rígida vigilància dels seus sogres: segons els capítols matrimonials signats per Ramon i Maria Francisca només podia utilitzar 500 lliures. De fet, vivia dels sogres, cosa que detecta molt bé el seu pare.

A més, els germans, sobre tot els que havien marxat del país li reclamaran part de l’herència.

Va començar Gertrudis, la princesa Tassis, quan encara vivia el pare, a reclamar la seva part de l’herència de la seva mare, Maria de Monrodon. El pare, en aquest cas, es va posar a favor de l’hereu, de Ramon, perquè coneixia les dificultats pecuniàries per les que passava i la seva constant lluita contra els acreedors, agreujades per la família nombrosa. A l’Arxiu Saudín és molt abundant la quantitat de factures de sastres, de cerers, de candelers, de fusters i mestres d’obres.

Resulta curiós que els germans, des de Viena li reclamin sovint a Ramon diners, fins i tot Miquel, li’n demana perquè necessiten ferse vestits nous ja que segurament seran rebuts per l’Emperadriu Maria Teresa. I Carles li sol·licitarà una tramesa de 100 doblons al mes per anar a viure a Roma i que Ramon se’ls cobri del benefici de Sant Lleïr, la capella de Sant Antoni de Vilamajor.

Realment temps difícils pels antics austriacistes represaliats, amb terres poc productives, pocs diners i cap possibilitat d’aconseguir un càrrec.

Ramon va morir el dia primer de juny de 1754 a Barcelona, on sembla que va viure els darrers anys de la seva vida, «al cap de vall de la Devallada de Santa

Eularia en Barcelona», potser per deixar Can Sala a mans ja del que era el seu hereu, en Ramon Sans i Sala ja casat i pare de família. Va morir abans que el seu pare, tot i que aquest havia de suportar les dures condicions de l’exili vienès. De les cartes del pare es desprèn que Ramon no tenia una salut massa ferma. És molt probable que Maria Francisca, la dona de Ramon, intervingués enèrgicament en contra de l’enviament de diners als familiars vienesos. Ens ho fan creure les cartes que, un cop mort Francesc, el pare, i Ramon, l’hereu, envien Miquel i Carles a la vídua Sans i al nou hereu, el seu nebot Ramon Sans i Sala, reclamant també part de la herència, ja que diuen que en fer donació el pare dels béns a Ramon l’any 1727, es va reservar mil lliures per llegar-les al morir.

Aquest plet el van dur al Marquès de las Minas, Capità General de Catalunya perquè des de l’Audiencia de Barcelona se’ls fés justícia, ja que Miquel es creia amb dret de reclamar el que quedés d’aquestes mil lliures a més de les rendes del benefici dels Quatre Sants Màrtirs de la Catedral de Girona que el seu germà cobrava com a apoderat i del que no li havia enviat cap quantitat en tots aquests anys.

Maria Francisca, vídua de Ramon Sans els respon que està d’acord en alimentar-los a condició que tornéssin a casa, on els béns hi estaven vinculats i que Ramon n’havia disipat molta part.

Tot i que els germans van recòrrer al suport de la germana petita, l’abadessa de Sant Pere de les Puel·les Maria Teresa Sans de Monrodon, no se’n van sortir: Maria Francisca es va mostrar inflexible amb els cunyats ja que prou feina tenia per ajudar els seus deu fills.

D’altra banda, Francesc Sans havia atorgat testament militar a favor del seu fill Ramon com a hereu universal el 12 d’octubre de 1753 a Viena, escrit de la seva mà i segellat amb les seves armes, amb firma i segell de Juan Ziegey, Tinent general Auditor de Guerra de S.M.

Cronologia de la vida de Ramon Sans de Monrodon 1697: neix al casal-castell de Mont-rodon, a Taradell 1713: és nomenat capità de granaders del Regiment de la Diputació 1714: participa activament en el setge de Barcelona fins l’11 de setembre 1714: és empresonat a Hondarribia juntament amb el seu pare 1719: aconsegueixen la llibertat, pare i fill tornen a Barcelona 1727: el seu pare li fa donació de tots els seus béns abans de marxar a l’exili vienès 1729: es casa amb Maria Francisca Sala i Sala, de Sant Martí d’Arenys 1730-1749: seran pares de deu fills, tres nois i set noies, tots batejats a Arenys de Munt 1754: mor a Barcelona als 57 anys

Imperial: perfectament vàlid, perquè va ser legalitzat pel secretari «del Ministerio Plenipotenciario Español en aquel reino». La realitat era, però, que Francesc Sans estava pràcticament a la misèria i poca cosa tenia per llegar a Viena, per això Miquel insistia en que la cunyada li enviés recursos des de Catalunya.

A la mort de Ramon, Maria Francisca va continuar portant amb mà ferma la gestió del patrimoni, com es pot veure en cartes del rector de Taradell en relació amb el castell/casal de Mont-rodon.

Maria Francisca va morir a Arenys de Munt el 2 de febrer de 1789 i va demanar ser enterrada a la tomba dels Sala a l’església parroquial de Blanes.

La nombrosa descendència SansSala va contribuir a redreçar la nissaga dins la societat del seu temps, de primer arrelats a Arenys de Munt i més tard a Barcelona, on acabaran assolint càrrecs de certa importància.

27

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Míriam Arévalo Viñas

La vila de Ripoll a la guerra de Successió Ripoll, a principis del segle XVIII, era una creixent vila protoindustrial sota el domini feudal d’un poderós senyor eclesiàstic: el Monestir de Santa Maria de Ripoll. Amb aquesta frase inicial faig notar la situació complexa que patia la vila.

L’antítesi precapitalisme-feudalisme marcava les relacions entre la vila i el Monestir, relacions no mancades de certa tensió que trobarien com a punt de ruptura en aquesta època la conjuntura bèl·lica de la guerra de Successió.

Un exemple d’austriacisme interessat El Monestir de Ripoll mantenia la vila sota un règim de feudalisme extrem. Monopolitzava tot el control polític i econòmic, i exercia l’alta i baixa justícia, mer i mixt imperi, a través d’uns oficials propis que nomenava l’abat sense intervenció ni proposta dels homes de la vila.

De fet, Ripoll no posseïa la forma jurídica d’universitat –per tant no tenia cap capacitat d’obrar política ni econòmicament– ni tenia un règim de govern local propi1.

Aquesta situació contrastava amb l’econòmica. Des del segle XVI, i especialment el primer quart del XVII, la vila prosperava gràcies a la indústria tèxtil –amb la distribució de teixits de segona qualitat– i del ferro –amb la fabricació de claus i armes–.

Aleshores ja havia cobrat un gran protagonisme comercial l’eix econòmic Ripoll-Vic-Barcelona2.

28

En aquestes circumstàncies, les velles estructures feudals que regien la vila sota el vassallatge del monestir encaixaven malament amb aquest incipient canvi cap al precapitalisme i cap el creixement econòmic-social de la mateixa. Aquesta situació portava al descontentament d’un important sector de la població que, com a conseqüència, s’enfrontava amb el Monestir.

Les seves reivindicacions passaven per aconseguir la forma d’universitat amb un control polític i econòmic efectiu sobre la vila, domini que els permetria aplicar polítiques adequades als seus interessos manufacturers i comercials. A

més, aquesta capa social probablement cobejava un poder polític acord amb la seva riquesa i amb el seu nou status econòmic.

L’enfrontament pel control de la vila, però, no era nou, ja que el cercaven des del segle XIII, i havia dividit plurisecularment la vila en dos bàndols diferenciats; els que estaven amb el monestir i els que estaven amb la vila. La guerra de Successió va brindar als ripollesos l’ocasió de lluitar en un plànol diferent per assolir les seves pretensions.

La postura inicial de la vila durant el conflicte va ser d’indefinició calculada. En els primers anys de la guerra, els ripollesos no es van moure per posicions ideològiques o simpaties vers un rei o un altre: ser austriacista o botifler era una qüestió pràctica relacionada amb els seus propis interessos locals.

Així, al llarg dels anys 1705 i 1706, els homes del bàndol de la vila van desplegar una intensa campanya de negociacions amb els representants de Felip V i amb els de l’arxiduc Carles, amb

l’objectiu d’obtenir un govern municipal propi, controlat per ells i independent del monestir.

A canvi, oferien armes i/o diners.

A tal efecte van enviar síndics a ambdós pretendents. D’una banda, van prometre l’any 1705 a l’intendent de l’exèrcit francès D’Albaret, que els homes de les muntanyes i ells mateixos prendrien les armes a favor del duc d’Anjou si, a canvi, Felip V els hi concedia la facultat de formar un consell de govern i de nomenar cònsols com a representants3. D’altra banda, un menestral de la vila, el manyà Joan Saguí, romania a Barcelona durant els anys 1706 i 1707 negociant les mateixes peticions amb el pretendent austriacista4.

Tant amb el Borbó, com amb l’Àustria, van arribar a parlar de les condicions de govern del futur Consell de la vila, del número de membres, la forma d’elecció en bosses, les classes socials que composarien cada bossa, el número de cònsols, les relacions amb el Monestir, etc.

Sabem que inicialment les pretensions dels homes de la vila eren altes. Però els monarques

TORRAS I RIBÉ, Josep M. “Aproximació a l’estudi del domini baronial del Monestir de Ripoll (1266 – 1719)” Primer congrés d’HIstòria Moderna de Catalunya, 1984.

2 GARCÍA ESPUCHE, Albert, Un siglo decisivo. Barcelona i Catalunya 1550 – 1640, Alianza Editorial, Madrid, 1998. També a DANTÍ J., “Barcelona i la xarxa urbana catalana als segles XVI-XVII” dins DANTÍ, J. (Coord.), Ciutats, viles i pobles a la xarxa urbana de la Catalunya moderna, Rafael Dalmau ed., Barcelona, 2005.

3 ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim, Els catalans i Felip V, de la conspiració a la revolta 1700 – 1705, Edicions Vicens Vives, Barcelona, 1993.

4 ACRI, Sign. 418/2 1

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

no van cedir fàcilment a aquestes pretensions, modificant sovint les propostes que rebien.

Sembla que la postura de Felip V va ser finalment menys favorable als seus interessos, o potser va costar més temps arribar a un acord amb ell. És possible que el Monestir –i els seus partidaris– tingués molt a veure en el fracàs d’aquestes negociacions, o, al menys, sabem que ho va intentar. L’abat, Fèlix de Vilaplana, havia estat nomenat per Felip V l’any 1704, i, vivint a Barcelona, va presentar un memorial davant l’arxiduc Carles per tal que aquest desestimés la petició de la vila l’any 17065.

El 17 de març de 1707, però, Carles d’Àustria atorgava als homes de la vila el privilegi d’universitat i s’establia una forma de govern consolar a Ripoll, independent de l’abat6. A canvi, aquests havien de lliurar a l’arxiduc una quantitat en diners superior als mil doblons. No obstant, els ripollesos no van ser lliures per formar les bosses insaculatòries dels seus càrrecs, ja que l’arxiduc va fer gala d’un cert intervencionisme en escollir totes i cada una de les persones que havien de formar les tres bosses, amb seguretat, per depurar el govern d’elements contraris a la seva causa.

El 14 de juny de 1707, per tant, la vila de Ripoll s’erigia en universitat amb consell i cònsols, prenent possessió dels càrrecs dins l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll amb la presència del veguer de Vic, executant, així, l’ordre reial i el privilegi atorgat per Carles III a la vila de Ripoll.

interessos locals influïen a l’hora d’escollir bàndol7. Per Ripoll, austriacista només a partir del 1707, i sols després de dures negociacions, la guerra successòria havia tingut importància segons el que podia aconseguir a favor de la seva pròpia lluita local plurisecular en contra, o a favor, del domini senyorial. Els dos bàndols

Tant amb el Borbó, com amb l’Àustria, van arribar a parlar de les condicions de govern del futur Consell de la vila. Sabem que inicialment les pretensions dels homes de la vila eren altes. Però els monarques no van cedir fàcilment a aquestes pretensions, modificant sovint les propostes que rebien.

Es pot afirmar, per concloure, que el posicionament en la guerra de Successió a Catalunya no sempre va ser fruit d’una ideologia clara vers els aspirants al tron, sinó que van existir casos locals en els quals militar en un bàndol o en un altre era qüestió d’un conflicte més proper i quotidià, on els

existents a la vila es van equiparar al bàndol vigatà o botifler.

Tanmateix, el 25 de març de 1715, rere el triomf de Felip V, es va anul·lar aquesta forma de govern consolar, i la vila va passar a l’obediència de l’abat tornant a la situació anterior al 1707. La derrota austriacista havia significat la seva pròpia derrota.

ACRI, Sign. 418/2 ACRI, Sign. 752 Afirmació feta ja per ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim, Els catalans i Felip V, de la conspiració a la revolta 1700 – 1705, Edicions Vicens Vives, Barcelona, 1993.

5 6 7

29

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

què hem fet

○○○○○○

per Ferran Sánchez

Conferència-sopar amb Llibert Ferri Hem retornat a la Biblioteca Pública Arús: el 13 de novembre passat, Llibert Ferri, antic corresponsal de TV3 a l’extinta Unió Soviètica, ens avançava el contingut del seu nou llibre, dedicat a analitzar l’evolució d’aquell experiment que va marcar profundament el segle XX. Com a periodista ell va estar testimoni de la desintegració i ensorrament de la Unió Soviètica; fruit d’aquelles experiències va escriure Memòria del fred (Empúries, 2006), on realitzava un recorregut geogràfic i històric per l’Europa de l’Est. Amb l’aniversari de l’assassinat de la periodista russa Anna Politkóvskaia de fons, es va debatre sobre la naturalesa del règim nascut de la revolució bolxevic i el camí seguit fins arribar a la Rússia actual, just quan es commemoraven els noranta anys de la revolució d’Octubre.

Reservades per a socis Els cursos a la Casa Elizalde han incorporat activitats extraordinàries a les que s’han pogut afegir tots els socis que ho han volgut. Per una banda, “Les presències ocultes: el paper de la dona en la Història”, a càrrec d’Isabel Gascón, va comptar amb una classe pràctica especial: la visita a l’exposició Passió i negoci, l’art a la Venècia dels segles XVII i XVIII, que s’estava celebrant a La Pedrera. Per altra, la segona edició de L’Espanya del Capitán Alatriste va incloure una sessió final que aprofitava l'ampliació del Museu del Prado amb l’exposició Fábulas de Velázquez: mitologia e historia sagrada en el Siglo de Oro, per presentar-nos el pintor sevillà amb uns altres ulls. Concretament, Rubén González, llicenciat en Belles Arts, professor de dibuix i soci de Fent Història, ens va acostar d’una forma diferent a la pintura del Segle d’Or amb la conferència Velázquez, el caballero que no pintaba nada.

Entre les activitats reservades als socis va estar també la visita el passat 15 de desembre al museu etnològic: l’extraordinària col·lecció Ètnic ens va ser presentada per la seva conservadora, Dolors Soriano, i per Victòria Medina, que va organitzar la sortida.

UNESCO Victòria Medina s’ha presentat com a membre de Fent Història en les conferències de les que s’ha responsabilitzat dins els cicles que coordinava per al Programa Altaveu de les Cultures del Club d’Amics de la UNESCO. Per una banda, L’éléphant d’Afrique: arqueologia i primeres ocupacions humanes (l’onze de febrer, dins el seu curs sobre Costa de Marfil); per altra Arqueologia a la mítica Terra Australis incognita (el catorze de febrer, dins el cicle sobre Austràlia). El Programa Altaveu acompleix ara deu anys de prestigi, durant els que s’ha dedicat a oferir cicles monogràfics dedicats a un país, una cultura o un poble, per tal de fer-nos descobrir la rica diversitat del nostre planeta. Hem d’estar orgullosos de que, en el darrer llibretó del programa, la nostra associació apareix en la llista d’entitats col·laboradores.

30

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Fent arqueologia Els cursos a la Casa Elizalde continuen amb èxit: la nissaga d’Història d’Espanya ha seguit amb Les llums i les ombres; la de dones, amb Femení plural: històries de dones. Però el que s’ha vingut repetint amb més èxit ha estat el de pràctiques d’arqueologia, Mirant enrere: introducció a l’arqueologia. Victòria Medina va organitzar també el 17 de novembre passat el taller “El llarg viatge de la nostra espècie: reconstruïm el seu arbre genealògic”, que mitjançant exercicis pràctics va confeccionar l’arbre filètic dels nostres avantpassats, tot incident en les darreres troballes arqueològiques.

Va ser la nostra contribució a la Setmana de la Ciència, una programació multitudinària i variada de trobades que organitza des de fa dotze anys la Fundació Catalana per a la Recerca.

Acomiadant Escolapi El Museu d’Arqueologia de Catalunya va presentar la restauració de l'Esculapi d'acord amb la imatge que es creu tingué l’escultura a l’antiguitat. Considerada ara la millor i més estudiada escultura clàssica trobada a la Mediterrània Occidental, ha tornat a Empúries obrint l’Any del Centenari del seu descobriment i un bon grapat d’actes commemoratius, el nostre company Oleguer Biete va organitzar una apassionant visita que es va entretenir en explicar-nos totes les teories sobre la interpretació d’aquesta peça de referència.

○○○○○○○○○

Edita

Fent Història. Associació Catalana d’Estudis Històrics Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 08024 Barcelona A/e: fenthistoria@hotmail.com Fax: 93 213 08 90 Pàgina web: www.fenthistoria.org Consell de redacció: Junta Directiva de Fent Història Coordinació: Ferran Sánchez i Luis Pizarro Maquetació: Eva López DL: B-27290-02 ISSN: 1695-3622 Els articles que s’inclouen són opinions particulars i se’n responsabilitzen els mateixos autors. La reproducció total o parcial del seu contingut sols podrà efectuar-se citant la procedència.

○○○○○○○○○○○○○○○○○

Investigadors Les nostres conferències també han volgut donar cabuda a joves investigadors. Per una banda, Alexandre Coello de la Rosa, professor d'Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens va pronunciar la conferència «La fabricació de sants jesuïtes en el Perú del setcents» el 26 de febrer. Per altra, Jesús Villanueva, editor de la revista National Geographic Historia, ens va parlar de Cyrano de Bergerac i els llibertins del segle XVII el 29 d'abril.

Finalment, aquest semestre hem presentat la nostra nova web, dissenyada per Isabel Gascón: A http://www.fenthistoria.org ens mostrem al món més elegants que mai i oferim una eina a qui ens vulgui conèixer o saber les activitats que oferim.

31

Recull de premsa

○ ○ ○ ○per Basi Moreno ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La ciudad de Tombuctú (Mali) acogió en el siglo XV el exilio andalusí que abandonó Toledo y recibió un legado español, los manuscritos del Fondo Kati. Pero los manuscritos no son el único vestigio de la presencia andalusí, la mezquita Djingareiber, la más antigua de la ciudad, fue construida por el arquitecto granadino Ishaq es Saheli. Un paseo por la ciudad permite ver que aún hoy pervive un toque de la arquitectura marroquí con cierto sabor andalusí. La Vanguardia, 2/9/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Cae una arcada de Ca la Garsa en Tarragona y con ella el último vestigio judío del siglo XIII. El Ayuntamiento atribuyó la caída al mal apuntalamiento de la arcada por la inmobiliaria que poseía el edificio hasta febrero de este año, hecho que conocía el área de Patrimonio del Ayuntamiento antes del suceso, restándole importancia al alegar que se podrán volver a levantar los arcos y apuntalarlos correctamente.

La Vanguardia, 5/9/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Detectados vestigios que podrían ser del templo de Augusto bajo la catedral de Tarragona.

Tecnología punta en radiosondeo ha permitido detectar estructuras que podrían ser el ansiado templo buscado, sin éxito, durante siglos. Los trabajos arqueológicos que se planteen para su estudio deberán ser selectivos para no interrumpir el culto. Avui, 14/9/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La aparición de un refugio antiaéreo frena unas obras en Poble-sec. El barrio era una de las zonas que tenía una densidad más elevada de refugios. De los 1401 refugios censados más de 100 estaban en el eje Puerto-Av. Paral·lel, Poblesec-Sants. Avui, 30/9/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La periodista egipcia Amal Ramsis sigue el rastro perdido de 800 árabes que combatieron en la Guerra Civil Española como voluntarios por la República y de los que nunca se ha hablado. El rastro de los combatientes se perdió porque llegaron a España con pasaportes franceses, ingleses o españoles en un tiempo en que sus países eran protectorados o colonias.

300 murieron en la Sierra de Madrid, en Teruel o en la Batalla del Ebro. Regió 7, 30/9/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Los arqueólogos creen haber encontrado vestigios de la ciudad más antigua de la Península, la Gadir fenicia del VIII a.C. Tras las excavaciones en el poblado de Doña Blanca ahora nuevos hallazgos en Cádiz y Chiclana han ampliado las esperanzas de hallar el enclave definitivo de la ciudad fenicia, aunque algunos expertos prefieren, como los griegos, hablar de las Islas de Gadir, un concepto plural donde Cádiz podría tener su importancia y el puerto también. El País, 7/10/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El gobierno de Tailandia utiliza centenares de refugiadas birmanas como atracción turística, las famosas kayan, o mujeres jirafa. Estas mujeres viven sin papeles en Nai Soi, un supuesto pueblo tradicional, en realidad un campo de refugiados, en condiciones indignas cobrando 35 • mensuales por hacer de atracción turística. Avui, 11/10/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Crisis diplomática entre EE.UU y Turquía tras condenar el Congreso el genocidio armenio.

Turquía continúa negando que se perpetrara un genocidio en 1915, mientras que Armenia considera que el reconocimiento es un acto de justicia histórica. El episodio convirtió a los armenios en uno de los pueblos más dispersos por el mundo y en uno de los más activos en busca del soporte a su causa. El Mundo y Avui, 12/10/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

32

Pillaje en las iglesias de El Bierzo. 6 robos en templos cercanos a Ponferrada muestran el repunte de los saqueos al patrimonio histórico en manos de la Iglesia. La oleada de robos es solo una pieza más del mosaico que cubre el territorio nacional. Los investigadores creen que en España hay unas 50 personas que se dedican a estos

expolios, un trabajo fácil y atractivo incluso para los no profesionales. El País, 14/10/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Fallece Joan Sans Sicart, un anarquista de la vieja escuela que combatió por la libertad en Cataluña durante la Guerra Civil y se exilió en Toulouse. Vecino y secretario de Frederica Montseny, fue partidario de la supresión de las patrias, convencido de que las fronteras eran fruto de los intereses de la burguesía y no de la naturaleza de las cosas. El País, 16/10/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El régimen franquista exhumó fosas y trasladó al Valle de los Caídos, sin identificarlos y sin permiso de las familias a más de 20.000 muertos de ambos bandos. Casi 50 años después la relación de los caídos no ha sido informatizada. El Valle se rige por disposiciones de 1957 no derogadas. Dos comisiones para regular su régimen jurídico no se reunieron nunca. El País, 21/10/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Lleida rinde homenaje a los niños fallecidos en el bombardeo de 1937 en el Liceu Escolar , un cruento ataque de la aviación italiana que se saldó con 48 escolares muertos. Los supervivientes lamentan el olvido y comparan los hechos con los de Gernika. El Periódico, 3/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Granollers halla un gran refugio antiaéreo de la Guerra Civil. El refugio, de unos 25 m de longitud, ocupa el espacio de la plaza de Salvador i Maluquer y podía albergar a 800 personas. El Ayuntamiento tiene previsto rehabilitarlo para ser visitado a partir del 2008. El Periódico, 10/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Parlamento suizo rehabilita a Anna Göldi, la última bruja de Europa, decapitada y torturada en 1782. Göldi era una criada que trabajaba para un médico, del que era su supuesta amante y quien la denunció. La caza de brujas comenzó a partir de 1490 en toda Europa, pero ya era algo impopular en 1782. Con la excusa de la brujería se eliminaron disidentes políticos, enfermos mentales, supuestos herejes, comadronas, abortistas o simples buscavidas. El País, 10/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Aflora en la C/ Ciutat un nuevo vestigio de Barcino. El muro, del siglo I, ha surgido bajo un edificio que oculta el ábside de Sant Just y es de capital importancia para entender la Barcelona romana, ya que pudo pertenecer a un edificio de relevancia. El derribo de la finca de Ciutat, 3, permitiría liberar el ábside de la iglesia de Sant Just. La Vanguardia, 13/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

España se convirtió ayer en el primer país que reconoce la persecución de los homosexuales al destinar una partida presupuestaria para resarcirles de la persecución que sufrieron bajo las leyes franquistas. Solo 50 gays se beneficiarán de las pensiones, porque la mayoría han muerto. El País, 15/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Las obras del AVE a Valencia dejan al descubierto 8000 fósiles de hace 80 millones de años en Fuentes, Cuenca. Los paleontólogos tienen hasta fin de mes para salvar lo más posible. 8 dinosaurios, 14 cocodrilos y decenas de tortugas se hallan entre los hallazgos, que convierten a Cuenca en uno de los mayores centros de estudio del Cretácico, ya que a estos hay que sumarles los del yacimiento de Las Hoyas, aún más antiguos. El País, 16/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

50º aniversario de Sidi-Ifni, la guerra olvidada por el régimen, la última guerra en la que participó España. Los 2000 soldados españoles que participaron carecían de toda experiencia y preparación y sufrieron unas condiciones durísimas, sin agua, ni víveres, ni apenas armamento que no sabían utilizar. Franco apenas proporcionó información a la opinión pública sobre el tema. El Mundo, 24/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La historia de la prisión de mujeres de Les Corts, donde se encuentra El Corte Inglés de la Av. Diagonal, se convierte en material didáctico para los Institutos. El material pedagógico se puede encontrar en www.presodelescorts.org y

como complemento un documental con testimonios de María Salvo, Soledad Real y Joaquina Dorado. El proyecto lo ha financiado el Memorial Democràtic de la Generalitat. El Punt, 28/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Austria exhibe durante un día la Tabula Peutingeriana, la única copia que se conserva de un plano de carreteras del siglo IV, una especie de Guía Michelín del Imperio Romano. El mapa indicaba con señales los mejores lugares para descansar entre España y Asia. El Periódico, 28/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Ministerio de Cultura compra por 30.757 • el manuscrito de Crucifixión, el poema de García Lorca que completa la obra Poeta en Nueva York . Escrito en 1929 se perdió su pista en 1936 y no se supo de él hasta 1950, cuando Miguel Benítez entregó el texto al poeta canario Agustín Miralles, que lo publicó en la revista Planas de Poesía. El Mundo, 29/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Se edita la Planimetría Arqueológica de Tarraco, un documento del ICAC que recopila todos los restos hallados y detalla los indicios de posibles nuevos descubrimientos. El Área de Urbanismo lo tendrá en cuenta a la hora de otorgar o rechazar licencias de obra. Barcelona tendrá su mapa en 2008. El País, 30/11/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La comunidad judía irrita a un equipo arqueológico por la retirada de 158 restos humanos hallados en Tárrega, que enterraron en Collserola sin que se realizaran los análisis previstos en el laboratorio de la UAB. El conflicto ha surgido por la falta de un protocolo concreto para las actuaciones en necrópolis judías. El Plan Integral d’Arqueologia que elabora la Conselleria de Cultura incluirá este protocolo para evitar problemas de este tipo en el futuro. El Periódico, 1/12/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La investigación del historiador Joan Maria Thomàs aporta importantes revelaciones sobre la política de la Administración de EE.UU. con Franco durante la II Guerra Mundial. La antipatía entre Roosevelt y Franco era mutua y EE.UU. vio con alivio como Franco despedía de su gobierno a Ramón Serrano Suñer. Roosevelt tendía a ver la Guerra Civil como una guerra entre democracia y fascismo. El País, 3/12/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Salvada la muralla de mar descubierta en la Estació de França. El Ayuntamiento obliga a Sacyr- Vallehermoso a retirar el aparcamiento que se construía para preservar el baluarte de Migdia. La construcción podrá visitarse cuando termine la obra. Avui, 6/12/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Fallece Elly Beinhorn, pionera y leyenda de la aviación alemana. Su sueño fue siempre pilotar aviones que volaran largas distancias y lo consiguió en 1931 cuando llevó a una expedición antropológica a Guinea Bissau, luego viajó por todo el mundo. Después de la guerra se le prohibió volar y al recuperar su licencia regresó a las exhibiciones aéreas y escribió numerosos libros. El Mundo, 7/12/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

El Museo Arqueológico de Tarragona se desplazará a la vieja Tabacalera, lejos del centro histórico donde se halla situado. La sede actual será un museo explicativo de la ciudad. El traslado supondrá la revitalización de la olvidada necrópolis paleocristiana que se encuentra justo al lado y está cerrada al público desde 1944. El País, 15/12/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

La Jonquera inaugura el Museo Memorial del Exilio (MUME), dedicado al éxodo y su legado, el primero en Europa dedicado a este tema, aunque no se abrirá al público hasta finales de enero. El museo recoge también la vivencia republicana en los campos nazis. La Vanguardia y Avui, 17/12/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○

Arqueólogos catalanes de la UB buscan rastros de Raimon LLull en Uzbekistán. La expedición ha sacado a la luz hallazgos de incalculable valor en Termez, que alimentan la idea de una primitiva globalización cultural y de un gran tráfico de ideas y lenguas. La ciudad está en el centro de la Ruta de la Seda y fue frontera oriental del imperio griego. La obra de Llull Els cent noms de Déu, escrita en el siglo XIII, pudo estar inspirada en la obra del místico sufí Hakim Termidi (El sabio de Termez), cuyo pensamiento había llegado con toda seguridad a Al-Andalus. La Vanguardia, 23/12/07.

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○