Butlleti FH 18 by Fent Història. Associació Catalana d'Estudis Històrics

gu er Hi D ra stò os ci ri sie vi es r: le d sp e an la yo la

Fent Història

A s s o c i a c i ó C a t a l a n a d’E s t u d i s H i s t ò r i c s

Butlletí núm. 18 · 2n semestre 2010

Entrevista a David Mauas, realizador del documental ¿Quien mató a Walter Benjamin? ........................ 2 2a. part de l’article sobre Yohannes IV. La fascinació etíop ............................... 6 7 socis de Fent Història parlen d’històries del Mediterrani a l’IEMED ...... 10 La metafísica de Dalí. Comentari del llibre Dalí y Dios, ¿un encuentro que no fue? de Bernard J. Durand .......................... 12 Comentari de la presentació del llibre Camp d’Argelers 1939-1942 ..................... 14 La firma convidada: Angela Jackson. Petjades, el camí d’una historiadora per descobrir un passat més viu que mort ....................... 16 Notitia: Manuel Azaña. Vida i destí .................... 18 Continúa la polèmica sobre la desaparició del que va ser Bisbe de Barcelona, Manuel Irurita Almandoz ............. 20 El viaje del Winnipeg. Historia de una travesía forzada .......................... 22 Ressenya de Antártida, 1947 de Felipe Botaya ............ 27 Ressenya de Calígula de María G. Siliato .......... 28 Què hem fet .................. 30

Editorial Recentment s’ha produït el traspàs de l’historiador Gabriel Cardona, a qui un bon grapat de socis del nostre col·lectiu va tenir en algun moment de professor durant la carrera. És una pèrdua difícil d’entendre i superar: no solament perquè ha estat conseqüència d’un malaurat i inesperat accident i perquè faltaven pocs dies per a la presentació del seu nou llibre; sinó perquè perdem un observador lúcid i crític de l’Espanya del segle XX que –malgrat una constant i brillant producció que destacava pel seu rigor– encara feia gala d’una enginyosa lucidesa en els seus projectes, tenia molt a dir, i una capacitat compromesa i valenta de encarar-se amb els qui aborden el passat amb un dogmatisme interessat. No ha estat l’únic servei que Gabriel Cardona ha prestat a la Història: tots els que van gaudir del seu mestratge a l’aula hem coincidit en recordar una especial preocupació per arribar a l’alumne, per la didàctica i la voluntat de fer comprendre –en un registre planer– els conceptes i processos més complexes. Alguns el recordem acabar més d’una classe preguntant-nos «ha quedat prou confós com per a què sigui cert?». Aquest registre, sovint cínic i enginyós, l’havia convertit en un col·laborador freqüent dels mitjans de comunicació; però no s’havia deixat convertir en una figura mediàtica al servei de la indústria de la interpretació, qui sap si perquè pensava que com a historiador comptava amb tribunes molt més adients. En aquest sentit, era prolífic en ambdós registres: acabava de publicar Cuando nos reíamos de miedo, on –malgrat l’humor

que s’hi desprenia– no deixava de denunciar la importància de la por com a eix vertebrador de la política de la dictadura, gairebé com si d’una institució més de l’entramat polític del franquisme es tractés. Per altra banda, en els darrers dies ha sortit al mercat Las torres del honor, el seu relat personal i el recull dels seus records a la caserna durant el cop d’estat del 23F de 1981. La seva trajectòria professional –havia estat militar de carrera i un dels membres fundadors de la Unió Militar Democràtica, col·lectiu a qui les polítiques de memòria deuen, al nostre parer, algun tipus d’homenatge- el van permetre analitzar amb esperit crític l’exèrcit espanyol i la seva relació amb el poder, en un munt de publicacions on analitzava el problema militar d’Espanya. Aquest compromís amb la recerca, els valors democràtics i la didàctica no pot perdre’s. Per això, modestament com sempre, però amb l’entusiasme que ens caracteritza, hem volgut dedicar gran part del nostre temari a recordar algunes històries –de patiment, esperança, depressió o lluita– viscudes per persones que van passar la guerra civil espanyola. Podrien haver estat moltes altres, però hem escollit recordar l’aniversari de les morts –tot just ha fet ara 70 anys– de Manuel Azaña i Walter Benjamin. Com a firmes convidades ens acompanyen la historiadora Angela Jackson –presidenta de l’Associació No Jubilem la Memòria– i el Pare Sospedra, que aporta nous arguments per a demostrar que el bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, no va ser assassinat pels anarquistes el desembre de 1936. A tots ells, moltes gràcies!

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Sumari ○○○○○○○○○○○○○○○○

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ L’Entrevista Ferran Sánchez

○○○○○

Entrevista a

David Mauas realizador del documental

Quién mató a Walter Benjamin...

Portbou, septiembre de 1940. Después de siete años exiliado en París, el filósofo judeo-alemán Walter Benjamin atraviesa los Pirineos en un desesperado intento de huir de los nazis, que acaban de invadir Francia. Su objetivo es llegar a Lisboa para embarcar rumbo a los Estados Unidos.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

David Mauas nació en Buenos Aires en 1968. Es licenciado en Bellas Artes por la Academia de Arte y Diseño Bezalel (Jerusalén), dónde se especializa en fotografía. Desde 1997 reside en Barcelona dónde llega para cursar Estudios de Doctorado en Comunicación Audiovisual en la Universitat Autònoma de Barcelona. Tras un par de años, abandona la universidad para dedicarse a la creación audiovisual.

David Mauas pone en duda esa versión en el documental Quién mató a Walter Benjamin…, coproducido por Televisió de Catalunya y la televisión holandesa, con el apoyo de la Academia de las Artes de Colonia, el Institut Valencià d’Art Modern, el Instituto Alemán y otras instituciones, que recibió un reconocimiento por la prestigiosa European Association for Jewish Culture. El filme se presentó en octubre de 2005 por primera vez en Barcelona y desde allí, su periplo fue in crescendo: Sección Oficial en el Festival de Málaga, Festival de Sitges, Washington Jewish Film Festival, entre otros. Proyecciones en Alemania, Francia, Portugal, Italia, Argentina, Colombia, Israel, Puerto Rico, Kenya… Próximamente está prevista una edición en DVD.

Según la versión oficial, logra cruzar la frontera francoespañola con éxito, pero al llegar a Portbou se ve obligado a pernoctar en una fonda bajo la estrecha vigilancia de tres policías que tienen instrucciones de deportarlo a Francia a la mañana siguiente. Esa noche, inicia una agonía que lo llevará a la muerte 24 horas más tarde. Según sus allegados, agobiado por los trajines de una penosa travesía a pie a través de las montañas y por su vieja cardiopatía, se suicidaría con una dosis de morfina. Hasta aquí, la historia oficial…

«El documental es una manera de aprehender el mundo que nos rodea.» ¿Como surgió la idea del documental Quién mató a Walter Benjamin…? Como respuesta a esa pregunta a menudo todos esperan una argumentación heroica, pero la realidad es más prosaica. En el año 2000 se celebraba el 60 aniversario de la muerte de Walter Benjamin. Y la verdad es, que apenas llegado a Barcelona, yo ni tan sólo sabía dónde estaba

Portbou. La televisión israelí me encarga entonces un pequeño reportaje sobre el evento. Es así como comienza mi interés en el tema. Pero en ese momento no lo sabía. Una vez entregado el reportaje, paso a otra cosa. Pero tiempo después siento una necesidad imperiosa de volver sobre los materiales para pensar en algo más largo, más serio. Como estudiante de arte, yo conocía a Walter Benjamin,

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Ficha técnica del documental Quién mató a Walter Benjamin… España/Holanda/Alemania 2005 Dirección: David Mauas Guión: David Mauas y Joan Ripollès Fotografía: Rachel Rusinek Música: Xavier Maristany Con la participación, entre otros, de: Félix de Azua, Stéphane Hessel, Dani Karavan, Stéphane Mosès, Rolf Tiedemann, Bernd Witte, Erdmut Wizisla. El film se puede ver en Internet. Para más información ir a www.whokilledwalterbenjamin.com

Inicialmente el proyecto pretendía «reconstruir el escenario del crimen». ¿Qué queréis decir con eso? El concepto nos remite al género del cine negro. Hay una voluntad consciente de enmarcar ahí la película. Además, una especie de homenaje al concepto de escenario en términos de Claude Lanzmann, el director de Shoah: el lugar, el espacio físico, como dinamizador y posibilitador de historias. En Portbou, como en cualquier otro lugar, no puede haber una cantidad infinita de narrativas; como pueblo de frontera siempre habrá historias de frontera. Es una historia de cruce de fronteras, entendiendo eso en su sentido más amplio. La película narra vuestra investigación personal sobre las circunstancias de la muerte enlazando testimonios de vecinos de Portbou

con especialistas ¿Cómo fue el rodaje? ¿Cómo os recibieron los vecinos de Portbou? ¿Qué reacciones observásteis al interesaros por el tema Benjamin? Una cosa hay que dejar clara: si la película se pudo hacer fue gracias al apoyo de la gente de Portbou. Es verdad que fue necesario un proceso largo de acercamiento: casi cuatro años estuve yendo al pueblo. Uno no puede pretender que con una visita, con la mochila a cuestas, todo se resolvería. Hay que ser paciente, empático. Nadie te conoce, no tienen por qué abrirte sus casas, sus vidas. Pero a medida que las visitas van avanzando, se van generando relaciones. Con aquellos con los que surgen estas relaciones, hay un apoyo y un interés en el que el tema salga adelante. Había quien no quería ni que me acercara y había quien contaba cosas advirtiendo que no querían aparecer en el documental. Se entiende alguna incomodidad, porque hablar sobre Benjamin era hablar de lo que pasó en el pueblo, de sus antepasados, de la Guerra Civil, de los asuntos de frontera. Recientemente, con motivo de un congreso que el Memorial Democràtic ha celebrado allí para conmemorar el 70 aniversario del fallecimiento de Benjamin, la película se ha proyectado por primera

vez en Portbou. ¿Cómo os sentíais vosotros, el público y cómo funcionó finalmente esa relación entre ambos? Es la primera vez que se proyectaba allí en mi presencia, aunque los vecinos podían haberla visto en televisión. Y a pesar de que la había proyectado tantas veces esta vez fue especial para mi, me sentí especialmente tocado, emocionado. La verdad es que me pase toda la proyección nervioso. La sala estaba a reventar y presentas tu film en el mismo lugar dónde has rodado. Fue una experiencia interesante, necesaria. El ambiente fue cálido y familiar. Desde su estreno en 2005, la película se ha proyectado en distintas ciudades del mundo. ¿Podríais hacer un balance desde entonces hasta hoy? Cada proyección es distinta porque si bien la película no cambia, la mirada cambia, el público es distinto. Y en cada debate siempre se producen preguntas y reflexiones que nunca te habían hecho antes. Si quieres, y tan solo por traer un ejemplo, podríamos hablar de Nairobi, Kenya: cuando recibo la invitación de la embajada de España mi primera pregunta fue qué interés puede haber allí por proyectar esta película. «Ya lo verás cuando llegues», me respondieron. Efectivamente, la proyección se realizó en una

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

claro, pero no sabía nada sobre sus últimos días. En realidad me voy acercando a él a medida que voy investigando, va surgiendo entonces una relación personal con él y su historia. Hay que recordar, que en aquel entonces no se hablaba apenas de memoria histórica: Eichmann en Jerusalén de Arendt, era un libro difícil de conseguir y apenas la editorial Taurus había publicado algunas de las obras de Benjamin…

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ gran sala, bien llena, del Instituto Francés en Nairobi. El año anterior se habían producido allí unas matanzas que habían dejado en la intelectualidad kenyata la necesidad de conocer la experiencia de memoria histórica como inoculador de violencia. Todo el debate giró alrededor de eso, más que sobre Benjamin específicamente, cómo en España se tratan los temas de memoria y como se podían sacar lecciones o metodologías para ellos. Fue sinceramente una experiencia interesante. También hicimos un taller con una institución local.

○○○○○

Walter Benjamin es un pensador ecléctico e inclasificable: filósofo, poeta, ensayista, teórico del arte y de los medios de comunicación. Simpatizaba con la izquierda política y con los pensadores de la Escuela de Frankfurt.

Cada lugar tiene sus peculiaridades y una forma distinta de acercarse a este film: memoria histórica, representación de la historia, antropología visual, filosofía,…

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

La película recoge un montón de sospechosos indicios que siguieron a la llegada precipitada de Benjamin –que venía huyendo de la ocupación nazi de Francia– a Portbou. ¿Qué se insinúa?

Principalmente, quiero decir que la historia del suicidio no cuadra. Ni con las fuentes históricas. Y por tanto, que no tenemos derecho a endosarle a Benjamin una voluntad de muerte que tal vez no tenía. Es una cuestión de ética y de decencia histórica. Y digo más: cuando nos ponemos a analizar los indicios nos asalta la terrible sospecha de que posiblemente no se trate de un suicidio al uso. Estoy seguro de que pueden aparecer fuentes nuevas, como persona que cree en el conocimiento y en el esfuerzo del saber, tienen que aparecer algunas informaciones más. Cuando armaba el rompecabezas me encontré que muchas fuentes repetían informaciones que no se habían contrastado y que no existía ninguna fuente original que apuntalara la hipótesis del suicidio, a pesar de que los especialistas venían defendiéndola. Dicen que ya en 1932 se había intentado suicidar, pero en realidad –aunque expresó ese deseo en una carta– no nos consta que lo intentara. Y si yo me quiero matar, ¿por qué

intento cruzar la frontera? No he podido ver en ese cruce de frontera voluntad de muerte, sino de vida. Solo hace falta cruzar los Pirineos a pie para entenderlo… Los personajes que aparecen en el drama son además – cuando menos– siniestros. ¿Qué averiguasteis sobre Juan Suñer, dueño del Hotel de Francia? Lo que se sabe es que era un hombre del bando nacional. Que simpatiza con los alemanes. Conocido, porque todos lo recordaban. En su hotel, todos lo decían, los alemanes se sentían cómodos y se hospedaban. Se piensa además que podría haber sido una especie de centro de información para los alemanes (la oficina de la Gestapo estaba solo a unos metros y la Guardia Civil al lado, el alcalde vivía enfrente, etc.). Marchará a Venezuela en el año 1945, hecho que es más que significativo. Regresaría más tarde, a su pueblo de Collera, dónde se convertiría en Juez de Paz. Pero en el documental aparece el testimonio del aduanero Francesc Rosa que negaba la presencia de nazis en Portbou…

Ante todo sabemos que había soldados alemanes en Portbou. Hay testimonios diversos, tanto de la gente del pueblo como pruebas documentales. Hay vecinos que recuerdan a los soldados pululando por la noche. Venían al casino, a vender, a comprar y más cosas que dicen no recordar. En realidad, todos recuerdan la presencia de los soldados, pero si preguntas qué hacían, de repente, no lo saben. Existía además, y esto es lo importante, una agencia de aduanas que era además una «tapadera» de los agentes de la Gestapo en Portbou y que se dedicaba a «fichar» a todos los que pasaban por la estación de tren desde Francia. Uno de los historiadores entrevistados habla de testimonios que recuerdan a agentes alemanes verificando el pasaje. Y éste no es un dato menor. Recuerdo que cuándo comencé con el documental, diez años atrás, estaba esa idea de que la Segunda Guerra Mundial se detuvo en los Pirineos, esa vieja idea de una historia europea y otra española. Ahora es verdad que esta visión ya está cambiando. Pero el hecho es que las fuerzas alemanas tenían libertad de acción en todo el norte y la gente mayor recuerda su presencia (si mal no recuerdo, en Barcelona podían operar pero con permiso). El padre de una persona

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Volviendo al Señor Rosa y su negación de los hechos: sabemos que el señor Rosa trabajaba en la aduana y que también era amigo del dueño de la fonda (con quién coincide además más tarde en Collera). Si lo que ocurrió en el pueblo marcó a sus habitantes, no puede ser que él no lo recuerde. Ahora bien, el hombre ratifica algo que sucede durante toda la investigación, tanto con los testimonios orales como en la documentación, lo que yo llegue a denominar, un término prestado del mundo de la fotografía, el «cuarto oscuro», el momento en el que un negativo, podría velarse. Recuerdo además un sueño recurrente que tenía bien avanzada la investigación: que por accidente, se me velaba un negativo importante. Esto es un poco lo que trato de transmitir. La falta de una pieza en el rompecabezas, el momento «X». Cuando llegamos a hablar de esa pieza que nos falta, este hombre, como el resto de los entrevistados, calla. Sin embargo, en el resto de la entrevista estuvo verborrágico y, como todas las otras entrevistas también duró más de una hora. A veces más, porque se trata de personas mayores, hay que generar todo el proceso de memoria y recuerdo y al tiempo que tanteas si lo que te dicen pudo haber sido así, todo el rato comparando mentalmente con otros testimonios y documentación que tienes. También los médicos que atendieron a Benjamin parecen sospechosos en vuestro metraje. Todo empezó hablando con un par de vecinos mayores del pueblo. Les pregunté por el médico que atendió a Benjamin y ambos me contestaron que fue el doctor Gorgot. Pero el parte de defunción lo firmaba el doctor Vila, por lo que empecé a preguntar sobre él. Supe que viajaba todos los jueves y que, por eso, el jueves en que supuestamente enferma y muere Benjamin no podría haberse hecho cargo. Lo haría Gorgot, tal y como me

habían dicho los testimonios, que lo recordaban como «un hombre de mucho carácter». Supe que el doctor Gorgot era el jefe de Falange en el pueblo... Las facturas del médico y la del hotel son los primeros elementos que me dieron la sensación de «gato encerrado». Y desde allí, todo documento que aparecía, tenía mal aspecto… A toda la historia le faltaba coherencia. También recogéis sospechas de Mossèn Freixa, que enterró al pensador judío en un cementerio católico con rito católico, con sorprendente rapidez. Lo cual demostraría que no se suicidó… Todo el panorama es desolador. Los personajes no hacen de Portbou el lugar idóneo dónde caer enfermo. Del cura del pueblo se puede decir que procedió con diligencia al entierro bajo tradición católica de un desconocido incómodo, sin indagar en su filiación o las circunstancias de su llegada. Si es que realmente fue enterrado así. Hay que recordar que toda la historia del entierro esta basada en un documento que podría no ser fiel a la verdad de lo sucedido. Los libros parroquiales de defunciones –en los que el cura muestra siempre una letra muy pulcra– muestran, en la página donde está Benjamin, tachaduras, errores en la numeración, arrepentimientos… Y por si fuera poco, nadie ha visto jamás la nota que, según la Sra. Gurland, recreaba la famosa misiva de Benjamin de estar «en una situación sin salida», que no le dejaba «ningún otro remedio que poner fin a su vida». Y llegas a preguntarle por la nota al editor de Benjamin en Alemania… Tenemos una carta mecanografiada en los archivos de Adorno, una cita de una conversación que ella tuvo con Adorno en la que ella explica cómo Walter Benjamin le entregó una carta, que ella rompe y que recrea de memoria. En ella, Benjamin decía sentirse en una situación

sin salida y que no le queda más remedio que poner fin a su vida. Explica también que el escritor le había confesado haber tomado grandes cantidades de morfina y que llamó a un médico. De ese testimonio tan frágil y del hecho de que el pensador alemán había mostrado su deseo de morir en 1932, nació la versión oficial del suicidio, entre otras cosas… ¿Por qué te gusta el género documental? Cuidado, también me gusta la ficción, aunque de momento no la ejerzo. Pero pensemos… el documental no es ficción… ésto que parece tan sencillo y simple hay que tenerlo siempre en cuenta. Se trata de géneros distintos con aspiraciones distintas no solo frente a la realidad que retrata sino frente a la historia que relata. No se puede pretender que el documental alcance las cuotas de pantalla que alcanza la ficción. Hay que tomar en cuenta que su logro no debería medirse solamente en la cantidad de espectadores (en su posibilidad de dar «espectáculo») sino en su capacidad de permanencia: su aportación al conocimiento, la pregunta subyacente, su visión propia de una realidad dada. Y todo ésto, claro está, dentro de un lenguaje audiovisual, dónde la representación, desde un aspecto ético y estético, esté claramente justificada. El género documental es, en este sentido, lo que el ensayo a la novela; o lo que el dibujo a la pintura. Una manera de aprehender el mundo que nos rodea. No una vocación de negocio. Cuándo un documental busca el espectáculo, se torna irrelevante. ¿Algún nuevo proyecto en marcha? Acabo de terminar un nuevo largometraje documental que lleva por título Goya, el secreto de la sombra. Lo veremos en unos meses. Y tengo un proyecto para rodar en Jerusalén, otra historia de fronteras… pero todavía nos falta dinero. No sé cuándo lo podré hacer. En eso estamos.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

que entreviste fue «secuestrado» por la Gestapo frente al consulado americano de Barcelona).

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Jonathan Jové

○○○○○

Continuació de l’article començat al núm. 17

2a. Part

Yohannes IV

la fascinació etíop (1872-1889) Yohannes IV va ser Emperador d’Etiòpia de 1872 a 1889. Junt amb Tewódros II i Menelik II forma part de la tríada de negus modernitzadors que situen el país en posició de fer front a l’atac colonial. Yohannes va haver d’aturar als seus rivals etíops immediats (Menelik i Takla Gyorgis), egipcis, italians i mahdistes, successivament. Alguns dels historiadors que han estudiat el període valoren les victòries de Gundat (1875) i Gura (1876) sobre els egipcis com a fonamentals en el procés d’afirmació abissini. Font: Wikimedia Commons.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Fotografia de Yohannes IV.

Des dels primers mesos del seu regnat, Yohannes va haver de fer front a la presència egípcia al nord d’Etiòpia. Durant els anys 20 i 30 del segle XIX, Mehmet Alí havia realitzat les passes inicials; però la confrontació amb el regne abissini esclatà sota el regnat del Khedive Ismail (1863-1879). El projecte d’Ismail era ambiciós. Es tractava de convertir Egipte en una potència regional de primer ordre tot desfent-se de la dependència de l’Imperi Otomà. A nivell intern, els mitjans per a aconseguir-ho serien una reactivació econòmica a partir de la diversificació de la producció i l’obtenció de préstecs europeus. El canal de Suez, inaugurat el 1869, la modernització parcial de la ciutat del Caire, la construcció del ferrocarril, tots ells són mostres de la presència financera de França i Anglaterra. Ara bé, en clau externa, el somni d’Ismail contemplava una expansió militar pel control del vessant occidental del Mar Roig, el Sudan i el nord d’Etiòpia en direcció al curs alt del Nil Blau, anomenat pels etíops l’Abbay. La modernització d’Egipte s’havia de nodrir de les matèries primeres obtingudes de la predació sobre els seus veïns, que el govern

egipci considerava més dèbils. Si bé el control del Sudan fins a Khartum ja s’havia produït en època de Mohammed Ali, l’exèrcit egipci prenia posicions a Massawa (Eritrea), el 1867, i la ciutat-estat de Harar, el 1875. L’accés a Etiòpia es produiria per la població de Keren. La població duia molt temps patint el pillatge de les forces militars egípcies, però també dels exèrcits del negus i dels seus administradors. El 1865, la població dirigí una carta al vicecònsol francès a Massawa, per mitjà de les seves autoritats religioses, on es queixava d’aquests abusos. L’escrit documenta el malestar popular donant veu als mateixos afectats, quelcom poc habitual en la historiografia de la Banya d’Àfrica, on es dona més pes a la reialesa i a les autoritats tradicionals. Aquesta era doncs la situació prèvia al conflicte obert que enfrontà a Etiòpia i a Egipte: «We were ruled by the Abyssinian king for many centuries. Since two hundred years as they could not save us form the Muslims who surround us due to lack of power we have been abandoned. During the Sennar kingdom era we were left in peace. 4

Adhana Mengestab (1990: 249).

After the Turks occupied Samhar and Barka they raided us many times in order to force us into Islam they seized our wives, children and cattle. Our neighbours, the Maria, Halhal and Habab, afraid of the consequences, have been converted to Islam. We hate to become like them, we rather prefer to remain in our religion and freedom. We are aware of the fact that when the Turks raided us last time the French king remembered our cause and helped us...».4 Pel que fa a la frontera entre Egipte i Etiòpia, aquesta estava mal delimitada. Els atacs egipcis a la frontera es produeixen pocs mesos més tard de la coronació de Yohannes. A partir de mitjans de 1872, les forces del Khedive ocupen progressivament Keren, Mensa i Ghinda, ciutats frontereres amb Egipte. Yohannes va buscar el suport diplomàtic dels poders europeus, tot enviant a Anglaterra una delegació encapçalada per John Kirkham. El Khedive situa a Werner Munzinger a Massawa el 1872 i va prohibir el comerç d’armes i municions amb Etiòpia. El 1875 Ismail nomena Munzinger governador del Sudan Oriental i la costa del Mar Roig.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

El Khedive, convençut de que la victòria etíop havia estat conseqüència de la superioritat numèrica, prepara una expedició de càstig. A finals de febrer de 1876, Ismail envia prop de 20.000 homes a Akele Guzay, a Gura, on es construeixen dos fortins. Els etíops, ara encara més nombrosos, es disposen a fer front als egipcis. La batalla de Gura s’allargà tres dies, del 7 al 9 de març. Finalment, Yohannes va poder trencar les defenses egípcies i aconseguí redirigir els canons dels invasors en benefici propi. El cap de l’exèrcit egipci demanà una treva i Yohannes hi accedí sempre i quan els atacants abandonessin completament l’altiplà. Un paper molt destacat a la batalla de Gura el té el shalaqa (major) Alula Engeda, que per mèrits de guerra esdevindrà Ras Alula Engeda i el lleial lloctinent de Yohannes a la regió al nord del riu Mareb. Caigut Ismail, el seu successor el Khedive Muhammad Tawfiq Pashà designà Charles Gordon (1877 i 1879) per a que dugués a terme les negociacions de pau. En la fase de negociacions, els egipcis pretenien retenir una part de les posicions adquirides. La manca d’una entesa, allargava les negociacions i alhora afavoria sobre el terreny un estat de guerra encobert. Gordon presenta la seva pròpia impressió de l’emperador. Per a ell, Yohannes era: Gordon, citat per Harold G. Marcus , 1975:78. Shiferaw Bekele, 1990: 321. Marcus, ibid, 81-82. 8 Haggai Erlich, 1996: 116. 5 6 7

«a sour, ill-favoured looking being; he never looks you in the face... He never smiles, his look is one of thorough suspicion; hated and hating all. I can imagine no more unhappy man.» 5 Està clar que en el desafortunat encontre Yohannes seguia mantenint la retirada incondicional de l’exèrcit agressor i l’accés a un port de certa importància pels etíops, preferiblement, Massawa. A principis dels anys 1880s, Yohannes pressionava els egipcis per a que acceleressin la retirada. Els combats es produïen entre ambdues forces, a Habab, Beni Amer, Keren i també a la costa, en indrets com Sahati. L’arbitrarietat i els excessos tant d’etíops com d’egipcis, només podia anar en detriment de la població local. En el punt àlgid del seu regnat, el neguse nagast es queixa als poders europeus de les ràtzies egípcies dins dels seus dominis. Així, en una carta dirigida al kàiser Guillem II, el negus es permet enumerar les parts del seu vast imperi: «I shall be satisfied if Your Majesty will mediate, so long as it is done on the basis of what my ancestors, the Emperors of Ehiopia held prior to the fall of the regime due to the advent of Gragn. After Gragn the Empire was regained during Sertse Dengel, Iyasu I, and Fasil, and later was lost by a certain Gugsa... To the east and south(east) the boundary is the sea. To the west and north, where there Haran Dawa, Gash, Massawa, Bedew, Shosho, and Tiltal. Further, the regions inhabited by Galla, Shankilla, and Adal is all mine and yet recently in the middle of Shoa (!), a place known by the name of Harar was taken (from us). All the same I listed these places so that my country’s boundaries be known.»6 Coincidint amb aquesta situació d’indefinició, apareix en escena un nou actor; Muhammed Àhmed, Mahdi del Sudan (18811885). La situació dels efectius egipcis al Sudan, esdevé insostenible. Tant a Khartum com a la resta de posicions sudaneses es fa necessària una evacuació gradual, davant la resistència dels

mahdistes. Tot plegat culminarà en el col·lapse absolut de la força angloegípcia i la mort de Charles Gordon a Khartum a mans de l’exèrcit d’El Mahdi, el 1885. Sengles informes del general Valentine Baker i de Sir Evelyn Baring (el futur lord Cromer) recomanaven donar un nou impuls a les negociacions de pau amb Etiòpia. La reactivació arriba amb la designació de l’almirall sir William Hewett i la signatura de l’acord que duu el seu nom, a principis de juny de 1884. El tractat regulava les relacions dels britànics (i egipcis) amb etíops a la regió: Accés lliure per a Etiòpia amb el port de Massawa, devolució de Keren (i la resta de territoris ocupats) al negus, facilitació de l’evacuació de tropes egípcies per part del negus, i altres qüestions. Així, doncs, Yohannes IV veia en gran mesura les seves exigències satisfetes. Mentre Menelik fomenta les relacions amb Itàlia i amb França, Yohannes i també el seu lloctinent, Ras Alula desconfiaven clarament dels italians. El febrer de 1885 una expedició italiana desembarcava a Massawa amb el suport dels anglesos. Aquest fet qüestionava els termes del Tractat Hewett, que garantia el lliure accés a Yohannes i els seus súbdits al port de Massawa. Estaria Itàlia disposada a mantenir els mateixos compromisos que els britànics? Per ara, Yohannes preferia una entesa amb els italians. Ara bé, els italians es proposaven expandir la seva recent adquisició. Segons Harold G. Marcus: «British behaviour towards Yohannes after the signature of the treaty appeared less than honourable, particularly since he carried out his obligations punctiliously.»8

Entre els italians i el mahdisme La colònia italiana va continuar avançant a partir del hinterland de Massawa. L’abril de 1885 ja s’estenia fins Arafali i Arkiko, al llarg de la costa i al sud. Carlo Augusto Salimbeni i Ras Alula es van trobar per negociar la pau a Asmara, el gener de 1887; però mentrestant, els italians van

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Aquell mateix any, Egipte prepara una ofensiva contra la seva veïna del sud. El novembre, Munzinger encapçala un contingent d’homes des de Tadjura a partir del seu hinterland, en direcció a Shoa. L’expedició és acorralada pels afar i Munzinger, juntament amb la tercera part dels seus homes hi deixa la vida. Gairebé a la vegada, l’expedició de Seraye i Soren Arendrup, més nombrosa, penetra pel nord, cap a Hamasien. Tot partint d’Adwa, el negus lidera prop de 70.000 homes. L’enfrontament es produeix el 16 de novembre de 1875, a Gundat, a tocar del riu Mareb i és un fracàs estrepitós pels egipcis. Els etíops aconseguien un important botí en armament.

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ ocupar Waha i Sahati, més enllà de les fronteres acordades en el Tractat Hewett. Ras Alula va optar finalment per atacar el fort de Sahati (25 de gener) i destruir la columna de reforç que arribava per Dogali (26 de gener de 1887) sense esperar a rebre ordres de Yohannes IV. El govern de Roma va considerar els fets de Dogali una humiliació que calia castigar. Per l’estiu de 1887, els italians preparaven una expedició de càstig. Gran Bretanya envià un mediador, Gerald Portal, cònsol al Cairo. Portal, en realitat, va recolzar les exigències dels italians: els etíops havien de demanar perdó oficialment pels fets de Dogali; Ras Alula seria substituït com a governador de la regió al nord del riu Mareb. Les converses tenen lloc al costat del llac Ashangi a primers de desembre de 1887. L’emperador no dubtà a recolzar el seu governador: «Ras Alula did no wrong; the italians came into the province under his governorship and he fought them, just as you would fight the Abyssinians if they came to England.»9.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Els italians es preparaven per un nou enfrontament enviant reforços a Massawa. El gener de 1888, dues brigades s’havien establert a Dogali i a primers de febrer prenien posicions a Keren.

El negus, tenia en aquell moment massa fronts oberts, especialment a l’interior. Yohannes es disposà a atacar Sahati, fortificada pels italians pel març de 1888. El seu exèrcit era molt nombrós, però no estava preparat per a un setge. A més, arribaren notícies dels saquejos mahdistes a Gojjam i Begemdir. A l’abril, Yohannes retrocedeix per ocupar-se d’aquests afers, deixant a Ras Alula al càrrec de la situació. El conflicte amb els italians quedaria sense resoldre fins el regnat de Menelik II. Ara per ara, el negus necessitava recuperar l’autoritat: es prepara per castigar les defeccions de Tekle Haymanot i Menelik, per a després anihilar els mahdistes. El juny de 1888, el negusa nagast rep un nou cop: la notícia de la mort del seu fill i hereu, Ras Araya Sellasie a Makelle, probablement de verola.

Pel que fa als progressos de la Mahdiyya, El Mahdi mor el juny de 1885, poc després de la caiguda de Gordon-Pashà a Khartum. El seu seguidor més proper, Abdullah es proclamà califa. L’adhesió genuïna d’alguns caps regionals etíops al Mahdisme i un seguit d’enfrontaments fronterers anaren preparant el terreny a un enfrontament obert. Els lleials al Mahdi, perseguidors de les forces angloegípcies ja havien comprovat amb anterioritat com les forces de Yohannes cobrien la retirada dels seus antics invasors. Tot plegat ens permet entendre el canvi d’actitud, ara bel·ligerant d’Abdullah. Les ràtzies mahdistes adoptaren un nou impuls, ja que els fets i la mateixa agressivitat de Yohannes envers els poders musulmans desmentien la tradicional neutralitat etíop. Els atacs sobre les províncies de Gojjam i Begemdir quedaven així justificats. A War Suha, al nord-est del Llac Tana; l’exèrcit comandat per Abu Anja, general del califa, polvoritzà les forces de Tekle Haymanot. Poc després saquejaren i incendiaren la ciutat de Gondar. Yohannes ordenà a Menelik que anés a defensar la frontera, però aquest arribà tard per evitar el saqueig de Gondar. L’emperador optà per prendre les regnes de la situació i es dirigí cap a Metemma, anomenada Qallabat per les fonts sudaneses. La batalla de Metemma es produeix el 9 de març de 1889 i esdevé gairebé una victòria. Però Yohannes cau ferit de mort. Poc abans d’expirar designa successor el seu segon fill, Dejachmach Mengesha. El designat no arribarà a regnar.

Menelik II de Shoa, Tekle Haymanot i Yohannes IV, la rivalitat pel poder Menelik II havia estat presoner de Tewódros II, un presoner diguemne privilegiat. Net del negus de Shoa Sahle Sellasse (r. 1814-1847) i fill de Haile Malakot (r. 18471855) era el candidat perfecte pel tron de Shoa. És més, després de la fugida a la seva Shoa natal el 1865, Menelik aspirava al tron imperial. L’etapa de Menelik com

○○○○○

a rei de Shoa suposà una fase de prova altament fructífera, ja que ens permet comprendre millor algunes de les seves accions un cop establert al tron imperial. Yohannes IV era prou conscient de les ambicions del jove rei i es proposà mantenir-lo a ratlla. Els anys en que l’antic senyor del Tigré gaudeix de major estabilitat giren entre 1878, quan sotmet a Menelik, i el febrer de 1885 quan els italians s’estableixen a Massawa. Yohannes és el primer emperador en tres segles que governa l’extens territori que va des del Tigré fins a Gurage. Beffana, esposa del rei de Shoa, l’animava a alçar-se contra Yohannes mentre conspirava

Font: Bahru Zewde; A Modern History of Ethiopia, 18551991: Ohio University Press/ James Currey; 2001

conjuntament amb un alt càrrec, Mardazmach Haile, per a apoderar-se del petit regne. Menelik comença per saquejar Gojjam, defensada per Ras Adal. Finalment, Menelik aconseguí recuperar el poder a Shoa. Després, Menelik es desplaçà a la frontera amb Wollo per fer front a una rebel·lió anti-shoana. Es podria dir que la política expansionista de Menelik aviat topà amb els interessos de Yohannes IV. El rei no ordena la mobilització de tropes contra l’emperador fins el 2 de febrer de 1878, a través d’un edicte (awaj). Tanmateix, un cop l’exèrcit de Yohannes havia penetrat en terres shoanes, les forces estaven molt igualades. Després d’alguns enfrontaments lleus, es comprovava la necessitat d’una 9

Marcus, 1975:56.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

El 20 de març mateix se celebrà una cerimònia de submissió en la qual Menelik aparegué públicament amb el cap cot davant Yohannes, seguit dels seus dignataris i d’una escorta de 25.000 homes. Menelik duia una roca lligada al coll. Yohannes, en canvi rebia el seu formidable i alhora vençut enemic vestit esplendorosament. Acabava la independència shoana, però Menelik seria reconegut com el més poderós dels seus súbdits. L’entrada de Menelik a la tenda imperial fou precedida de 12 salves de canó. A l’interior de la tenda, els dos homes forts d’Etiòpia intercanviaren regals i Yohannes oferí a Menelik coronarlo com a negus. Aquesta segona cerimònia se celebrà el 26 de març. Aquesta vegada, dins la tenda imperial, es significativa la presència de dos trons, un lleugerament superior a l’altre en alçada. Sobre una taula hi havia una corona, vestits reials vermells i un ceptre. Al costat de la taula hi havia els regals que l’emperador tenia disposats per a Menelik: Quatre canons, diversos centenars de rifles Remington i munició. Menelik entered the coronation tent, kissed hands and all participants and observers took their places. Yohannes declared that hitherto his imperial predecessors had named agents for Shoa who neither carried the name nor the quality of king. Today he wished to show Menelik a special mark of affection and

recognition by conferring on him the title, insignia and authority of king of Shoa, subservient only to the imperial crown.10 Cal afegir que quan Yohannes va rebre el primer pagament del tribut imposat a Shoa va exclamar «Only today am I... Emperor.»11, tan important era per a ell la submissió de Menelik. La manera com el protocol es fa visible en les dues cerimònies, tant la de submissió com de coronació de Menelik, suggereix un llenguatge específic per a la iconografia del poder. Elements tradicionals -vestits, ceptre, corona, tron- es combinen harmoniosament amb elements moderns; armes de foc, per exemple. La presència dels alts dignataris i el paper que se’ls ha designat estableix una jerarquia que de va més alt a més baix partint de l’emperador, al rei, als caps provincials i dignataris i finalment, al poble. Així Menelik únicament reconeix per damunt seu el negusa nagast, el rei de reis. El Concili de Boru Meda (a la regió de Wollo), el mateix 1878, evidencià la preeminència en matèria religiosa de Yohannes. A Boru Meda la doctrina dels dos naixements (Kara Haymanot o Qebat), recolzada per Yohannes i alguns lleials seus s’imposava a la dels Tres naixements (Sost Lidat). Els defensors dels Tres naixements, particularment els frares de Debra Libanos, aviat foren silenciats. El debat teològic prové del segle XVII, però a la fi, el debat sobre la naturalesa del naixement de Crist esdevenia una qüestió de poder, essencialment del poder temporal. S’obligà tant als assistents com als no assistents a donar la seva conformitat al corrent oficial. Es donava tres anys per adherir-se als pagans, dos als musulmans i un als cristians que s’havien declarat partidaris de la doctrina Sost Lidat. El fervor uniformitzador de Yohannes te diverses vessants. Poc després, els missioners catòlics foren expulsats. Seguint ordres de Yohannes, Menelik hagué de deportar el seu amic i confident, el cardenal Gugliemo Massaja. A més a més,

Marcus, 1975:56. És possible que el fort tribut imposat a Menelik hagués esperonat encara més la cursa del negus de Shoa per incorporar nous territoris. 10

Bibliografia ADHANA MENGESTAB; «Yohannes IV and Keren» a Taddese Beyene, Richard Pankhurst i Shiferaw Bekele (eds.); Kassa and Kassa. Papers on the Lives, Times and Images of Téwodros II and Yohannes IV (1855-1889). Addis Abeba University, Addis Abeba, 1990 (pp. 247-252). AKPAN, M.B., «Liberia y Etiopía, 1880- 1914: La supervivencia de dos estados africanos» en A. Adu. Boahen (dir) Historia General de Africa, vol VII Africa bajo el dominio colonial (1880-1935), Tecnos/ Unesco, Madrid, 1987, pp. 275-308. BAIRU TAFLA, Chronicle of Yohannes IV, Franz Steiner, Wiesbaden, 1977. HAGGAI ERLICH; Ras Alula, a Political Biography, Ethiopia and Eritrea, 1875-1897, Red Sea Press, Trenton, NJ, 1996. MORDECHAI ABIR; «The Origins of the Ethiopian-Egyptian Border Problem in the Nineteenth Century»; Journal of African History (1967), vol. VIII, Nº 3, pp. 449-60. PANKHURST, R. «Foreign Educated Ethiopians in Ethiopian Service at the Time of Atsé Yohannes» en Taddese Beyene, Richard Pankhurst i Shiferaw Bekele (eds.); Kassa and Kassa. Papers on the Lives, Times and Images of Téwodros II and Yohannes IV (1855-1889). Addis Abeba University, Addis Abeba, 1990 (pp. 253- 271). SHIFERAW BEKELE, «Kassa and Kassa, the State of their Historiography» a Kassa and Kassa. Papers on the Lives, Times and Images of Téwodros II and Yohannes IV (1855-1889). Addis Abeba University, Addis Abeba, 1990. ZEWDE GEBRÉ SELLASSIE; Yohannes IV of Ethiopia, a Political Biography, Clarendon Press, Oxford, 1975.

en les seves expedicions, cap al nord-est, vers el Sudan nilòtic, l’emperador duia a terme conversions forçoses en massa. El reconeixement mutu d’ambdós poderosos proporcionava a Yohannes la consolidació dels seus dominis, tot reforçant el nord. Menelik obtenia la possibilitat d’estendre els seus dominis cap al sud, ara de forma inqüestionable: Els seus dominis creixen envers el sud, amb diverses campanyes a la regió de

Continúa a la pàgina 15...

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

mediació de l’església. Finalment, Menelik triava el que de moment era la millor opció tàctica, sotmetre’s a l’emperador. L’acord es signa a Wadara el 20 de març de 1878. Els aspectes més importants de l’acord incloïen un tribut semestral, l’assistència militar a l’emperador en cas de necessitat i la uniformitat religiosa en favor del dogma de Qarra Haymanot (adoptada també per l’emperador). A més a més, es definien explícitament les fronteres de Shoa i Wollo romania sota el control de Menelik. Però el més important de l’acord de Wadara no és el seu articulat, sinó els actes públics de submissió i d’acceptació mútua que se’n seguiren:

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Ferran Sánchez

Dins el Programa Altaveu de les Cultures que impulsa el Club d’Amics de la UNESCO de Barcelona s’està desenvolupant un cicle molt especial. Ens van demanar que la Mediterrània fos el fil conductor d’un cicle de conferències perquè la seva seu seria l’Institut Europeu de la Mediterrània, al número 20 del Carrer Girona. I la nostra proposta ha seleccionat deu moments històrics dels quals les aigües d’aquest mar han estat testimonis. El cicle és especial per a nosaltres també, perquè hi ha set socis del nostre col·lectiu que comparteixen cartell amb tres professors universitaris. Tots plegats pretenen oferir deu sessions molt especials!

7 socis de Fent Història parlen d’històries de la Mediterrània a l’IEMED

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

La conferència inaugural va ser el dimarts 1 de febrer.

El ponent va ser un historiador excepcional, el Dr. José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d’Història Medieval a la UAB. L’autor de El Mediterráneo: historia y cultura ens va proposar un viatge iniciàtic per Antioquia, Alexandria, Salònica, Atenes, Venècia, Nàpols, Palerm, Gènova, Barcelona, Màlaga i Cadis; des de la mítica guerra de Troia fins els problemes d’integració cultural dels nostres dies, buscant episodis rellevants i acostant-nos a la Història, la literatura i l’art. Per la seva banda, el catedràtic de Prehistòria de la UB i Director del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques SERPUB, Josep Maria Fullola, ens va parlar de El sueño de una generación: el crucero universitario por el Mediterráneo de 1933. I és que aquell any, un grup de quasi 200 estudiants i professors universitaris de tot Espanya van fer un viatge d’estudis al voltant del Mediterrani a bord del «Ciudad

de Cádiz». Hi havia professors catalans, com Lluís Pericot o un jove Jaume Vicens Vives i futures celebritats intel·lectuals del país. Aquella aventura els va marcar per a tota la vida i va ser una pàgina apassionant de la història de la universitat a Espanya. El viatge pretenia ser una ambaixada cultural de la Segona República i alhora una experiència de renovació docent. El tema, per tant, tenia molts aspectes i per això la conferència va ser molt especial! Finalment, el 22 de febrer ens anirem fins el segle XVI, quan –disputant-se el Mediterrani i els Balcans– els imperis de Solimà i l’Emperador Carles s’observaven com a enemics i alhora s’enfrontaven en els camps de batalla. Els turcs, de fet, van tenir la iniciativa militar fins la batalla de Lepanto; per això van omplir la imaginació de l’Europa cristiana de pors i distorsions. Quina imatge es tenia del otomans a la península i com es va manifestar en el teatre, l’òpera, la festa? D’això ens parlarà Josep Maria Perceval,

professor agregat de la facultat de Ciències de la Comunicació UAB, Dr École des Hautes Etudes en Sciences Sociales de París, en la seva conferència Miradas dobles.

Arqueologia FH L’arqueologia també està resultant una protagonista important del cicle de les Històries mediterrànies. Hem comptat amb Victòria Medina, investigadora del SERP-UB, que ens ha passejat (15 de febrer) pels jaciments de Pompeia, Herculà i Oplntis, declarats per la UNESCO Patrimonis de la Humanitat. La seva conferència Estiueig, banys públics i oci a la Pompeia romana. Del Jardí dels Fugitius als frescos de la «Villa dei Misteri» va resultar una visita virtual esplèndida. Un altre soci de FH, l’Oleguer Biete, ens acostarà fins a Empúries l’1 de març. De la ciutat de fundació grega, des de la que els romans van iniciar la conquesta de la península

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Fotos: Ferran Sánchez

Julia Larena inaugurava el 3 de febrer, dins el Programa Altaveu de les Cultures, el cicle 10 mirades a França

ibèrica, queda un jaciment que encara ens ha ofert recentment interessants troballes cent anys després de l’inici de la recerca; per això val fer una repassada de la seva història.

Camí de la Mediterrània oriental, pararem el 29 de març a Dubrovnik, l’Atenes eslava, de la mà de l’historiador Octavi Mallorquí, que ens parlarà d’aquesta «perla de l’Adriàtic».

L’impacte de l’arribada de grecs i romans també es nota en l’escultura i la ceràmica dels pobles ibèrics. Per això la doctora en Història Antiga i Arqueologia, Laura Devenat, ens parlarà el 22 de març de La imatge a la cultura ibèrica, fusió de cultures mediterrànies.

I Núria Castro, especialista en vida quotidiana del Museu Egipci de Barcelona i també sòcia de FH, ens retratarà el 8 de març –ben a prop del dia de la dona– Cleopatra, una reina egípcia a l’Alexandria dels Ptolomeus. Aquella nissaga de costums gregues vivia ben allunyada de la realitat del regne mil·lenari que governaven; solament Cleopatra VII va tenir plena coneixença de la cultura del seu poble i va convertir Alexandria en un gresol mestís de civilitzacions.

Més lluny Altres cites del cicle mediterrani ens faran viatjar per ribes més allunyades. La historiadora i antropòloga Maria Ángeles Torrente, per exemple, ens acostarà fins a Ses Illes el 15 de març per a parlar-nos dels xuetes, un grup social mallorquí, descendent dels jueus que es van convertir al cristianisme i que fins ben entrat el segle XX es van veure obligats a una estricta endogàmia per l’estigmatització social que patien.

I per acabar el viatge, tancarà el nostre cicle el dimarts 5 d’abril la doctora Dolors Soriano, sòcia també de FH. Ens parlarà de dues peces molt interessants del patrimoni del Museu Etnològic de Barcelona, com a conservadora que n’és, que van ser exposades amb motiu de la inauguració de la Biblioteca d’Alexandria l’any 2003: El llibre

del pelegrí, manuscrit de Kabul, Afganistan, del s. XIX i un Tractat d’oració del nord d’Àfrica (Marroc) del segle XIX. Són peces que, en el seu viatge, demostren la contínua interconnexió entre les mil i una ribes de la Mediterrània. Són 10 històries que parlen d’aquestes trobades. De persones d’un costat que es van trobar amb persones de l’altre. En tots aquests casos les aigües de la Mediterrània van ser testimonis presents; per tant part d’aquelles històries que s’hi van reflectir encara resten d’alguna manera en tots aquells que estimen aquest mar. Podrien haver estat unes altres 10, perquè els contactes –feliços o no– entre gent i cultures i músiques i menjars en aquest racó del món han estat infinits i perpetus. Tant de bo sigui possible ampliar el cicle i explicar d’aquí uns mesos 10 històries més... amb la Mediterrània de fons.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

D'esquerra a dreta, Dolors Soriano i Victòria Medina, ponents del cicle de la Mediterrània, Maria Rosa Fernando, ponent del cicle francès, i Ferran Sánchez, coordinador dels dos cicles.

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Jordi Saura

○○○○○

La metafísica de Dalí Tot i l’enorme quantitat de publicacions que aborden la vida i l’obra de Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989) cap d’elles ha estat dedicada íntegrament a explorar la seva vessant religiosa. Heus aquí, doncs, la principal aportació del llibre que presentem, Dalí y Dios ¿Un encuentro que no fue? (Ed. Mediterrània, Barcelona, 2008)

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

El Crist. Museu d’Art de Glasgow

Escrit en forma d’assaig pel francès Bernard J. Durand, advocat de professió, antic regidor de cultura a l’ajuntament de Nîmes (Provença) i amant de l’obra del genial pintor i escultor català d’ençà que en 1963 contemplar per primera vegada l’Últim Sopar (1955) a la National Gallery of Art de Washington. L’estètica i la profunditat teològica d’aquell llenç motivaren una fascinació que l’ha acompanyat al llarg de la seva vida, consagrantse a l’estudi i col·lecció de tota mena de peces realitzades per un polifacètic artista que, sense cap mena de dubtes, ha exercit un rol fonamental en l’avantguarda del segle XX. Durand tracta de copsar la relació que Dalí mantingué amb el catolicisme pouant en els aspectes biogràfics més significatius i després d’haver inventariat al voltant de 260 obres de temàtica sacra elaborades per aquell en materials, suports i tècniques diverses, la majoria de les quals datables a partir de la dècada dels quaranta un cop desvinculat del surrealisme. Dalí s’hi havia adherit juntament amb el seu amic Luis Buñuel arran de la realització del curtmetratge Un chien andalou en 1929, data molt primerenca tenint en compte que André Breton havia plasmat els

principis d’aquest moviment, negre sobre blanc, en 1924. Tot i així, l’autor d’aquest assaig atorga –fent-se ressò de l’autobiogràfica La vida secreta de Salvador Dalí (1942)– a l’esmentada adscripció un caire passatger conseqüència d’un irrefrenable desig de trencar amb les convencions socials i, sobretot, amb una família castradora de la intimitat d’un Salvador Dalí per al qui la biblioteca paterna –farcida d’autors enciclopedistes, racionalistes i ateus– constituïa pràcticament la seva única via d’evasió. El seu desplaçament a Madrid el 1922 per cursar estudis de belles arts, unit a la influència rebuda per Lorca i Buñuel amb els qui contactaria a la Residencia de Estudiantes, lluny de dissuadir l’esperit subversiu que habitava en el jove Dalí contribuiria a exacerbar-lo. I es que les continues trifurques mantingudes amb uns professors als qui recriminava el seu anquilosament, li valgueren l’acusació d’acabdillar el dissens entre l’alumnat i motivaren la seva expulsió de la Real Academia de San Fernando el 1923 per un any de durada, la qual, només tres anys més tard, i en no redreçar la seva actitud, es convertiria en definitiva.

La posterior marxa a París resultaria clau per canalitzar la «rebel·lió contra el món» en la que es trobava immers i unint-se al grup surrealista fincat a Montparnase obriria una beta creativa que faria sorgir La persistència de la memòria (1931), una de les obres més cèlebres del pintor empordanès i que il·lustraria el seu refús del temps com a entitat determinista, però sobre tot quadres eròtics, blasfemadors i sacrílegs com El gran masturbador (1929); La profanació de l’hòstia (1929); Parfois je crache par plaisir sur le portrait de mà mère (1929); Naixement dels desitjos líquids (1932); o Crani atmosfèric sodomitzant un piano de cua (1934), per citar-ne alguns dels més destacats. Els paràmetres del Manifest Surrealista, però, aviat foren percebuts pel pintor com a veritables barrots d’una garjola constrenyedora de la seva llibertat creativa i de la qual se n’acabaria desempallegant, i amb la mateixa passió que havia mostrat inicialment en acollir-los, a favor del «paranoicocriticisme», un mètode de collita pròpia consistent en representar imatges delirants amb un realisme quasi fotogràfic. L’emancipació es completaria

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

El viratge ideològic culminaria en 1949 quan, un cop finalitzada la conflagració mundial, retorna a Espanya procedent dels Estats Units i mostra públic penediment per haver renegat de la seva fe declarant a continuació tornar a sentir-se membre de l’Església. Bernard J. Durand destaca el general escepticisme amb el que fou acollida la notícia, especialment entre la jerarquia eclesiàstica, ressentida com estava pel tracte irreverent que el pintor empordanès havia conferit a la religió en el passat. I es que, el seu conegut histrionisme posava sota sospita la veracitat d’aquelles paraules d’esmena pronunciades amb tanta solemnitat i de retruc feia circular tota mena de rumors sobre quines eren les seves veritables intencions. És per això que, segons aquest lletrat, molts biògrafs han interpretat les audiències amb els pontífex Pius XII i Joan XXIII produïdes en 1949 i 1950, respectivament, o, fins i tot, l’enllaç contret amb Gala en 1958 després de gairebé trenta anys de convivència, com l’estratagema ordida per un Dalí que es deleix per reconciliar-se amb les seves antigues víctimes episcopals i, per que no dir-ho també, com l’intent d’aquest per cercar la protecció d’un règim franquista no precisament amant de les avantguardes i sí, en canvi, més disposat a patrocinar propostes

L’Últim sopar. Galeria Nacional d'Art de Washington DC

classicistes que recordessin –ni que fos d’esquitllentes– a l’estètica barroca, com succeiria amb La madonna de Port Lligat (1950), El Crist de Sant Joan de la Creu (1951), Corpus hypercubicus (1954) o El somni de Cristòfor Colom (1959). D’acord amb aquesta versió, el geni de Dalí hauria recolzat una anacrònica escenografia imperial al servei de les finalitats propagandístiques d’El Pardo i col·laborat també en projectar una imatge amable de la dictadura envers l’exterior.

a aquest assagista, passar de puntetes o bé directament ignorar dita qüestió suposa un error majúscul, ja que aleshores, esdevé impossible comprendre l’evolució experimentada en la pintura daliniana. En la seva opinió, no es tracta d’una miopia involuntària per part dels investigadors sinó més aviat producte d’una excessiva càrrega de prejudicis ideològics el que ha impedit a aquests estudiar la figura del marqués de Púbol des de totes les seves vessants i, per tant, en tota la seva complexitat.

Durand es desvincula d’aquestes especulacions refiant-se del mea culpa expressat per Salvador Dalí i observa, tant en la seva vida com a través dels seus pinzells, indicis suficients per afirmar que es tractà d’un home immers en la recerca de Déu; del déu cristià, que conegué en la seva infantesa gràcies a la seva família i a l’educació rebuda amb els Gms. Maristes-Champagnat. El fet d’haver rebut els sagraments –tot i freqüentar-los de forma intermitent al llarg de la seva vida– i el testimoni del sacerdot que acompanyà al pintor empordanès en els seus darrers moments apuntalen la tesi sobre la catolicitat de Dalí.

Dalí y Dios ¿Un encuentro que no fue? no esvaeix les incògnites que suscita el perfil religiós de Salvador Dalí, doncs el propi personatge afirmà en diverses ocasions que era creient malgrat lamentava no tenir fe, i també perquè, com ja s’ha recordat, cal – tant aleshores com ara– ser prudent alhora d’admetre al peu de la lletra els raonaments expressats pel pintor tenint en compte que gaudia d’un caràcter particularment contradictori capaç de fer de la incoherència una norma enlloc de la seva excepció. Però, davant el repte que suposa aproximar-se amb rigor al terreny inverificable de l’experiència individual, considerem aquest un llibre important que contribueix a omplir un buit inexcusable i agraïm la valentia amb la qual ha estat escrit, emfatitzant –a contra corrent– la qualitat de l’obra daliniana del període místic enlloc de la pertanyent al surrealista oníric que gaudeix de major reconeixement internacional.

Amb idèntic propòsit, no es cansa de retreure tant als biògrafs com als crítics d’art que s’hagin recreat massa en glosar aspectes escabrosos de la trajectòria de l’artista, especialment en aquells que afecten a la seva conducta sexual i que, en canvi, hagin bandejat la seva espiritualitat. Per

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

arran de la invenció de la bomba atòmica i de la reflexió que acompanyà el seu llençament sobre el Japó el 1945. En aquesta nova fase, dedicada plenament al tema religiós i per això anomenada «misticisme nuclear», Dalí es manifestà convençut que el coneixement de l’estructura interna de l’àtom constituïa un clar indici de canvi en el paradigma cultural occidental, gràcies al qual l’home mai més tornaria a girar l’esquena a Déu, refent-se així el pont trencat entre ciència i fe a causa de l’il·luminisme. Amb la finalitat de cercar una cosmovisió perfecta, capaç de guiar la seva inspiració, emprèn en aquells mateixos anys un estudi sistemàtic de la història de les religions i conclou que la catòlico-romana és la que més el satisfà, arribant fins i tot a adreçar-li el qualificatiu d’arquitectura perfecta en clara al·lusió a l’escolàstica.

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Aitor Pedrueza

○○○○○

Comentario de la presentación del libro de Gregory Tuban i Felip Solé

Camp d’Argelers 1939-1942

Dentro de la historiografía de todo conflicto existen grandes olvidados, casi siempre civiles, cuya aportación bélica es menor, pero que tras el punto final que supone el fin de una contienda, sus pasos se borran, como ocurrió con las arenas de la playa de Argelers donde pasaron decenas de miles de exiliados. El jueves 27 de enero Fent Història estuvo en la presentación del libro Camp d’Argelers 1939-1942 obra de la labor conjunta de Felip Solé y Gregory Tuban en la librería Laie de Barcelona.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Pese a que las huellas de los exiliados que pasaron la frontera y fueron internados en los campos de concentración franceses al finalizar la guerra, deberían suponer una impronta visible en fuentes historiográficas por su magnitud como movimiento migratorio forzoso, la labor de elaboración del proyecto ha requerido un gran trabajo de campo, escarbando en los relatos de protagonistas y desgranando archivos y otras fuentes hasta poder tejer un libro como Camp d’Argelers.

A los soldados republicanos desarmados y encerrados en los campos, se fueron sumando familias enteras de exiliados civiles, brigadistas internacionales de toda Europa, judíos, gitanos u homosexuales. Los voluntarios que pertenecían a países neutrales o alejados de los focos de conflictos europeos como los británicos, canadienses, americanos o australianos pudieron ir volviendo gradualmente a sus países de origen, pero los voluntarios cuyos países estaban dominados por regímenes totalitarios como Austria, Alemania o Italia aún tuvieron que quedarse. Una vez que las portadas del New York Times y otros diarios

internacionales fueron dando lugar a nuevas noticias sobre la Segunda Guerra Mundial, las condiciones pésimas en las que se encontraban los republicanos dejaron de ocupar espacio informativo, cayendo en un agujero de desinformación. A ello contribuyó sin duda la labor de desgaste del gobierno francés y los periódicos afines que propagaban la leyenda del «Rojo de Mer», el republicano español clicheado como comunista y maleante, intentando así contrarrestar y desprestigiar la propaganda negativa, pactista y no intervencionista que caracterizó al gobierno de Daladier. A tal efecto se prohíben las fotos en el campo, se restringe la circulación por las carreteras aledañas a los centros de internamiento y se procede con una estrategia de silencio. Gracias al trabajo encomiable del historiador Gregoy Tuban y el documentalista Felip Solé ha germinado un libro que bebe de un afán por acercar las vivencias y situación de los exiliados republicanos en los campos de concentración franceses, con especial atención al de Argelers Sur Mer. Felip Solé da así continuidad al material audiovisual que dio lugar al documental Camp d’Argelers.

El libro sólo ha podido recoger testimonios desde 2004 de testigos que vivieron la experiencia cuando contaban con una horquilla de edad de 4 a 26 años, puesto que eran los únicos supervivientes, lo que en parte supone una visión parcial de los sentimientos y experiencias que hubiesen podido aportar prisioneros que eran más conscientes de la situación y que desgraciadamente han ido muriendo sin poder dar fe de lo que pasó. La importancia de Argelers como punto de partida reside en que fue un auténtico laboratorio de lo que luego acontecería en los campos de exterminio nazis. Baste un ejemplo, el campo lo acaban desmontando las juventudes hitlerianas y de Argelers muchos de sus prisioneros acabaron en los campos de exterminio alemanes. Pero Argelers también es un laboratorio en la formación de la conciencia de la resistencia y de la organización política. Las filiaciones políticas se matizan durante la convivencia en el campo y la solidaridad es la señal que caracteriza la cohesión entre los internados de variadas ideologías, entre los que incluso había católicos republicanos.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

electoralistas. A los franceses les cuesta admitir ese hueco oscuro de su historia y por eso no ha habido un interés por restituir la memoria hasta ahora, al igual que pasó con el régimen colaboracionista de Vichy o el trato vejatorio que sufrieron las tropas de volunta-

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ Yohannes IV Gibe, conquerint Arussi i Wallaga (1886) i finalment la ciutat-estat de Harar (1887). El govern militar de Harar serà pel seu cosí Balambaras Makonnen (pare de Haile Sellassie I). La importància de Harar és crucial per a l’objectiu de Menelik, ja que proporciona a Menelik una sortida al mar i un mitjà d’obtenir armes, armes que ben aviat Menelik es disposa a utilitzar contra Yohannes. Tot i això, l’emperador és conscient que Menelik s’està fent molt poderós i el 1881 promou Ras Adal a la posició de negus Takla Haymanot de Kaffa i Gojjam. Com ja hem vist, el 1888 Yohannes ordenà a Menelik que acudís com a reforç de Tekla Haymanot per frenar els atacs contra els mahdistes a Begemdir i Gojjam. Menelik arriba quan els mahdistes ja s’han retirat. Ara bé, Tekla Haymanot i Menelik, antics enemics fan ara una aliança secreta contra l’emperador. Des de 1885, Yohannes començava a sospitar de la lleialtat de Menelik, es va convèncer que conspirava amb senyors regionals i amb els

italians, els quals prenien posicions a Eritrea. És possible que la resistència de Menelik a trobar-se amb Yohannes, per exemple en tornar de Debra Tabor el març de 1888 hagués fet recelar a l’emperador. Però una trobada com aquesta suposava per a Menelik repetir el protocol de submissió. La mort del fill gran de Yohannes (Ras Araya Sellasie) i la seva pròpia posició de força en aquests moments l’animen a mobilitzar els seus súbdits (finals de novembre de 1888) en una declaració de guerra oberta. Disposat a castigar a Menelik, el gener de 1889, Yohannes creua el riu Abbay, però davant de la forta resistència dels shoans, retrocedeix i se’n va a lluitar contra els Mahdistes. La batalla de Mettema (Qallabat), en la ruta cap a Ondurman, la capital dels mahdistes, deixà sense cap la corona etíop. A la mort de Yohannes, al març de 1889, Menelik II veié la oportunitat que duia esperant, primer de fer-se reconèixer com a únic candidat viable al tron imperial i més tard, de consolidar-se com a tal.

rios árabes que lucharon en la Segunda Guerra Mundial. La novedad de este libro es que supone un punto y seguido, una puerta abierta a futuras investigaciones, más profundas y, como decían los autores, una invitación a trabajos académicos de mayor calado. Continuació...

Conclusions El marc de referència dels imperialismes en competència (europeus com Itàlia, Anglaterra i França o extra-europeus com Etiòpia i Egipte) permet establir un quadre prou complet del regnat de Yohannes (1872-1889). Les successives topades amb els egipcis, els italians i els mahdistes fan palesa la rivalitat entre aquestes forces així com la importància estratègica del Nil i el Canal de Suez com a portes del Mar Roig. Podem concloure que l’administració de les diferents províncies i territoris permetia un alt grau de decisió a la noblesa regional, especialment si parlem de Menelik, Ras Alula o Takla Haymanot, sempre i quan es complissin escrupolosament una sèrie de requisits bàsics (submissió explícita dels subordinats, uniformitat religiosa, regularitat del tribut). Pel que fa al seu fervor religiós; Yohannes evidencià en nombroses ocasions la seva intransigència tant sobre la nombrosa població musulmana, com sobre els adherents als Tres naixements (Sost Lidat). En aquest sentit, Menelik es mostraria molt més realista.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Durante décadas Argelers cayó en el olvido de las autoridades, y sólo con la muerte de los que vivieron sus penurias comenzaron movimientos enfocados a recuperar la memoria. Algunos de esos esfuerzos buscaban restituir la dignidad, otros el interés político y réditos

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

La firma convidada Angela Jackson

Petjades el camí d’una historiadora per descobrir un passat més viu que mort Com a historiadora de la Guerra Civil espanyola, he treballat durant molts anys amb els testimonis de les persones que hi van participar per entendre millor la història d’aquella època.

Retrat de la Patience Darton c.1934

Això no és una metodologia recent. L’obra magnífica de Ronald Fraser d’història oral va ser publicada l’any 1979: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española i, des d’aleshores, molts historiadors han anat incorporant aquesta perspectiva més «personal» dins de les seves recerques, jo inclosa.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

El meu recorregut per la història ha tingut dos camins paral·lels: un per arribar a ser biògrafa i l’altre per acabar vivint al Priorat. Ambdós, seguint les petjades d’una dona extraordinària, la Patience Darton.

La història va començar a Cambridge quan tenia més de quaranta anys i vaig anar a la universitat per primera vegada. Vaig estudiar la història d’Espanya i el tema de la Guerra Civil em va impressionar molt. Hi havia l’oportunitat de realitzar un projecte individual i jo vaig decidir fer un documental sobre els voluntaris britànics de les Brigades Internacionals que van lluitar per ajudar la República. Encara hi havia un grup de veterans molt actius, malgrat els seus vuitanta anys i vaig començar gravant entrevistes. D’aquesta manera vaig conèixer la Patience, una dona anglesa que va treballar aquí com a infermera durant la Guerra. Hi vaig trobar una persona carismàtica amb un esperit decidit, no gaire tranquil·la, en contra del que indica el seu nom! Vam tenir una amistat molt estreta.

Portada del llibre d’Angela Jackson. La foto de l’esquerra està gravada a la placa dins la cova de La Bisbal de Falset on la Patience treballava durant la Batalla de l'Ebre. Patience Darton ensenyant una noia espanyola, Valls, 1938.

En adonar-me que ningú havia escrit res sobre les dones britàniques i la Guerra Civil espanyola, vaig fer la meva tesi doctoral sobre aquest tema, publicada l’any 2010 en castellà amb el títol Las mujeres británicas y la Guerra Civil española (PUV).

Batalla de l’Ebre, de la mort de molts joves i de la tragèdia de la derrota de la República. Però també recordava la bellesa del paisatge i la valentia del poble català. No va parlar-me mai d’un brigadista alemany, Robert, mort al front durant la Batalla de l’Ebre.

Durant el procés de recerca, la Patience parlava molt dels records que tenia d’un hospital provisional dins d’una cova a prop de la Bisbal de Falset, de la dificultat de la seva feina per salvar els soldats ferits a la

L’any 96, els veterans de les Brigades Internacionals van rebre una invitació del govern espanyol per tornar aquí i rebre la ciutadania espanyola. Vaig anar a Madrid amb la Patience i el grup de brigadistes del Regne Unit.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

L’any 2000 vaig venir a Catalunya de vacances amb el meu marit i, en recordar les memòries tan impactants de la Patience sobre aquesta cova hospital, vaig decidir buscar-la per veure com era. Amb l’ajuda d’alguns veïns de la Bisbal de Falset al final vaig trobar-la, a un lloc que emanava tranquil·litat i pau. Em va interessar molt, i vaig tornar per fer més recerca i per escriure un llibre sobre el que va passar al poble i a la cova durant la Guerra: Més enllà del camp de batalla (Cossetània, 2004). Llavors, el meu marit va jubilar-se i vam decidir venir a viure a Catalunya. Fa nou anys vam comprar un mas al Priorat, un lloc poc conegut pels estrangers. Sens dubte, si no hagués conegut la Patience, mai hauria descobert un lloc tan perfecte per viure. No hauria pogut trobar un lloc més ideal per continuar fent història sobre el meu tema preferit dins del context de la Guerra Civil: l’aspecte sociològic. Amb altres historiadors i gent de la comarca, l’any 2003 vam formar l’Associació No Jubilem la Memòria per recuperar la memòria de la Guerra Civil i la Segona República al Priorat. Vam començar gravant entrevistes a moltes persones dels pobles veïns sobre les seves experiències viscudes durant la Guerra i, quasi sempre, un dels temes que sortia era el de les bones relacions que tenien amb els brigadistes durant la seva estada al Priorat a la primavera i principis de l’estiu de l’any 1938 per entrenar-se abans de la Batalla de l’Ebre. Aquesta recerca, conjuntament amb els testimonis i les memòries publicades dels voluntaris de les Brigades Internacionals, em va permetre escriure el llibre Els brigadistes entre nosaltres (Cossetània, 2008). Durant aquestes investigacions, vaig descobrir una petjada més de la Patience amb la trobada

d’una carta que ella va escriure als pares d’en Robert, a Alemanya, per informar-los de la mort del seu fill. Les seves paraules em van transmetre la sensació que la Patience estava encara viva, com una dona jove, i em comunicava totes les seves emocions directament a mi, la lectora; emocions que no havien perdut intensitat malgrat el temps que havia passat. Al llegir una carta tan inoblidable vaig pensar: Quina llàstima no tenir tota la correspondència de la Patience per poder fer reviure la realitat d’aquell temps! Amb només una esperança fugaç, fa dos anys, vaig escriure la família de la Patience per demanar-los si tenien guardades algunes coses d’ella de l’època de la Guerra Civil: una postal, una foto... A les golfes, en una caixa, van trobar-hi no només les dotzenes de cartes seves escrites durant la Guerra Civil sinó, a més a més, les cartes d’en Robert. Son cartes plenes de vitalitat, dels seus ideals, d’amor i, a vegades, de tristesa al ser separats per una guerra tan cruel. Mitjançant algunes d’aquestes cartes vaig adonar-me que jo havia seguit les seves petjades per Catalunya, sense saber-ho, perquè alguns sobres portaven l’adreça d’un hospital a prop de Marçà, el poble que, de tots els pobles d’Espanya, vaig triar per viure! Amb aquestes cartes i més material de la seva col·lecció he pogut escriure la biografia de la Patience, titulada Per a nosaltres, era el cel. El llibre explica com una noia intel·ligent i atractiva deixa la vida convencional de l’Anglaterra dels anys trenta per viatjar a un país llunyà i espedaçat per la guerra i com és que això la va canviar per sempre. La Guerra Civil i les seves experiències a Catalunya van ser la clau de la seva vida i per això crec que és imprescindible trobar una editorial que en faci la traducció al català o castellà. La Patience tenia l’habilitat de transmetre les seves emocions a través de les paraules i llegint-les a la biografia, té la capacitat de fer-les reviure als lectors. Això té un significat molt important en el cas de la Guerra Civil. En els

La cova hospital de la Bisbal de Falset, 1938

actes commemoratius relacionats amb la Guerra, sempre hi ha algú que diu: «Hem de recordar el nostre passat per evitar els mateixos errors en el futur». No es pot comprendre el veritable significat d’aquesta frase sense imaginació. Si recuperem no solament la memòria dels esdeveniments, sinó també les emocions, les esperances i els temors de gent com nosaltres vivint en una guerra tan cruel com era la Guerra Civil espanyola, si imaginem de cor el que podem perdre, llavors, tindrem la voluntat per dir als polítics: «No volem patir, mai, ni una guerra més.» El meu camí com a biògrafa potser arribarà a la seva fi amb la publicació d’aquesta obra. No tinc ganes d’escriure’n una altra, perquè entrar tan profundament a la vida d’algú resulta molt esgotador. Tornaré a escriure novel·les. I la història de la Patience? Crec que va acabar l’any 2009 a prop de la Bisbal de Falset, dins del context del procés de recuperació de la memòria que té tanta importància avui en dia, a aquella cova tan remota i amagada entre les muntanyes on treballava durant la Guerra Civil. Ara, la seva imatge està impresa en una placa en memòria a la feina tan dura feta per la Patience i l’equip de sanitaris britànics.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Era la seva primera visita des de feia seixanta anys i ella va explicar que no havia vingut abans perquè aquí havia perdut l’amor de la seva vida: en Robert, un brigadista alemany. Allà, a Madrid, el dia després d’un concert emocionant de benvinguda, jo estava amb ella quan va morir a l’hospital.

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Jonathan Jové i Domínguez

○○○○○

Notitia:

Manuel Azaña. Vida i Destí Durant la Segona República i la Guerra Civil hi hagué un grapat de personalitats que van exercir un paper fonamental al servei de la causa republicana, però de tots ells, fou Manuel Azaña qui des de la victòria del Front Popular del 36 serví com cap altre d’aglutinador dels valors de la República dins la legalitat. Azaña hagués pogut assumir la representació de l’exili republicà un cop va travessar la frontera, però vençut moral i físicament, optà per renunciar al càrrec de President de la República.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

El proppassat mes de juliol, entre els dies 12 i 15, se celebrà a la Universitat Rovira i Virgili el curs Manuel Azaña, Vida i Destí, dirigit pels professors Alberto Reig Tapia i Josep Sànchez Cervelló. El curs ha servit per donar a conèixer l’aportació de Manuel Azaña tant a la Segona República com a polític de primera fila, com a la causa republicana durant la Guerra Civil. Especialistes des de diversos enfocs d’investigació històrica, jurídica i política han acudit a la crida realitzada pels organitzadors del curs per donar la seva visió del que fou una de les principals personalitats dels anys 30.

Així doncs, el curs va comptar amb la presència, entre altres de la doctora Mª Ángeles Ejido, qui presentà en la seva conferència inaugural la trajectòria vital d’Azaña. Antonio Elorza reflexionava sobre un Azaña tolerant amb les persones, però intransigent amb els seus valors. Elorza, com altres dels ponents farien amb posterioritat, mostrà com l’ensorrament progressiu que es produeix al llarg de la guerra te una correspondència amb el deteriorament que es dóna en la pròpia persona d’Azaña. Reig Tapia recordava en la seva aportació al curs «Demonitzar un polític: teoria i mètode» com és possible, per la via de l’insult i la

desqualificació, convertir un polític eficaç o si més no viable, en el cap de turc d’una etapa, que més que oblidar-la, les forces reaccionàries preferiren ofegar-la en sang. Amb posterioritat, Ángeles Ejido participà en una taula rodona conjuntament amb Antonio Elorza i els esmentats Sánchez Cervelló i Reig Tapia amb el títol «La democràcia republicana», on es valorà positivament l’esforç que va fer el règim de modernitzar un país on les circumstàncies domèstiques i externes eren tan adverses. La projecció del documental Manuel Azaña, una vida per a la República, comptà amb la presència de la directora, Neus Viala. El paper dels militars durant la Segona República fou objecte de l’anàlisi dut a terme pel professor Gabriel Cardona. Si Manuel Azaña s’esforçà en limitar la intrusió de l’exèrcit en els afers civils; la República, en tant que règim laic havia de mirar de reduir el quasi monopoli que tenien les ordres religioses en matèria d’educació. La crema de convents de maig de 1931 i la llei de Confessions i Congregacions religioses de maig de 1933 enfrontaren a bona part de l’Església amb el nou règim. Manuel Fuentes i Gasó destacà l’aposta lleial per la República de

Vidal i Barraquer i la necessària renuncia al Concordat de 1851, a canvi de salvar el màxim possible per a l’Església. Aquesta posició contrasta amb altres alts càrrecs eclesiàstics, com és el cas del Primat de Toledo, cardenal Pedro Segura i Mateo Múgica, bisbe de Vitòria. L’afirmació d’Azaña «España ha dejado de ser católica», no és una declaració de principis del propi mandatari, sinó un requeriment necessari per a afrontar la necessària modernització del país. Santiago Castellà exposà la incursió d’Azaña a la maçoneria, que fou malgrat la propaganda interessada del règim franquista, pura anècdota. El que queda clar, es que Azaña, que s’inicià el 2 de març de 1932, no fou maçó d’esperit, a diferència de Martínez Barrio que sí era un membre destacat de la maçoneria. Molts dels membres actius en política durant la Segona República deixaren d’acudir a les lògies. El professor Juan Sisino Pérez Garzón, de la Universitat de Castella-La Manxa, se centrà en el caràcter reformador de la instrucció i en la voluntat de reduir l’analfabetisme al llarg de la història contemporània, tot destacant la tasca de la República per crear una escola allunyada del control de les ordres religioses, de prestigi, que

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Glicerio Sánchez Recio, especialista en història contemporània de la Universitat d’Alacant, destacà el compromís d’Azaña amb la justícia com un dels pilars fonamentals de la República i la preocupació perque la necessària repressió dels alçats es produís dins de la legalitat. Dins d’aquest marc, s’entén l’exigència que la formació de tribunals populars tingués un marc legal dins dels decrets del 23 i el 25 d’agost de 1936. Els esforços de donar una cobertura legal des d’una perspectiva de justícia i alhora de refrenar els excessos de les partides de descontrolats donen per definició un sentit completament diferent a la repressió que s’estava produint des del bàndol feixista. Josep Pich i Mitjana, de la Universitat Pompeu Fabra, presentà un díptic en que el fil conductor era Manuel Azaña abans i durant la Guerra Civil, especialment en la seva relació amb Catalunya. En destaca els seus esforços per integrar el suport del catalanisme al govern, particularment a través de Francesc Macià, Ventura i Gassol i Marcel·lí Domingo. Un altre element important de la intervenció de Josep Pich fou la implacable campanya de desprestigi a la que la premsa de dretes va sotmetre Azaña, tant per la seva relació amb el catalanisme, com per la repressió de Casas Viejas. En aquest esmentat fet està clar que el capità de la Guàrdia Civil, Manuel Rojas, responsable de la repressió va actuar amb autonomia respecte del govern. El dens recorregut que Pich i Mitjana presentà de la Guerra Civil a Catalunya es complementa necessàriament amb les intervencions d’altres ponents. El que quedà clar és que Azaña es desmarcà de la seva aliança amb

el catalanisme quan l’octubre de 1934 ell i Companys, entre d’altres, són detinguts a causa de la proclamació per part de Companys de l’Estat Català. El catedràtic de Ciència Política de la UNED Andrés de Blas feu una aproximació formal a l’administració territorial de l’Estat durant la Segona República a partir del concepte d’Estat integral. En aquest sentit comparava l’estructura de l’Estat en la Constitució de 1931 i la de 1978, donant a entendre que l’aproximació que Azaña fa al catalanisme és filla d’aquesta concepció de l’Estat que cerca l’equilibri entre el federalisme i l’unitarisme. Així, des d’una proposta intel·lectual visiblement distanciada del plantejament de Pich i Mitjana arribà a conclusions semblants en assenyalar que l’aproximació que Azaña fa al catalanisme, en certa mesura, té un caràcter tàctic per a donar estabilitat al govern. Montserrat Duch, titular d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, oferí la que tal vegada fou la presentació més estimulant del curs en presentar el recorregut de la lluita femenina al llarg de la història contemporània. Necessari més que no pas convenient fou referir-se a la Declaració Universal dels Drets de la Dona i la Ciutadana, encapçalada per Olympe de Gougues el 1791 i com aquesta lluita per la igualtat, ja latent, no s’atura ni tan sols amb l’assoliment del sufragi femení, que a l’Estat Espanyol es produeix el 1931. Montserrat Duch va donar molt de relleu a la intervenció de les diputades en els debats a les Corts, entre les quals destaca a Margarita Nelken, Victoria Kent i Clara Campoamor. Seguidament, Montserrat Duch analitzà el paper jugat per moltes dones milicianes durant la Guerra Civil i el desencís que produí la reorganització de l’exèrcit a partir del maig del 1937. La presència de Federica Montseny al capdavant del ministeri de Sanitat i la doble repressió patida per les dones, en qualitat de

militants i també en qualitat de mares, germanes o esposes dels represaliats. Al llarg de la última sessió del curs, el professor Fernando Hernández, desenvolupà la figura d’un Azaña tocat per la guerra que malgrat tot intenta aturar la carnisseria. El procés de desarticulació de la República, des del 18 de juliol del 1936 fins la caiguda de Catalunya el febrer de 1939, marca també el lent declivi d’Azaña qui, un cop creuà la frontera (6 de febrer del 1939), renuncià al càrrec de President de la República i per tant a la representació i a la necessària cobertura moral dels exiliats. Tanmateix, Manuel Azaña no resta inactiu durant la guerra i exerceix influència des del seu càrrec per incidir en el govern de la República, fins el punt que existiren friccions entre Azaña i Negrín, president del govern des de maig de 1937. Hernández destaca, per exemple, el suport tàcit que Azaña dóna a la deposició de Largo Caballero al front del Ministeri de la Guerra i del govern. En la seva intervenció de cloenda, el professor Sánchez Cervelló elogià el paper de Juan Negrín qui, després de creuar la frontera de forma quasi conjunta amb Azaña, Companys, Aguirre i Martínez Barrio, se’n torna; per continuar la guerra fins el final. En aquest sentit, Sánchez Cervelló contrastava les estratègies d’Azaña i Negrín, el primer esforçant-se fins l’últim moment per negociar una sortida digna i aturar la carnisseria, el segon decidit a negociar una pau des d’una posició de força, mirant d’aconseguir des del Llevant una victòria determinant a última hora o fins i tot aguantant fins l’inici d’una ja esperada Segona Guerra Mundial. Una línia fonamental de la seva intervenció de cloenda fou destacar l’esforç dels diferents governs de la República a l’exili, els quals, malgrat les vicissituds, es mantenen fins 1971-1977. La Transició Espanyola es fa obviantne la existència, negant la possibilitat als partits republicans de concórrer a les primeres eleccions lliures.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

fomentés l’autonomia de l’alumnat i la coeducació. Pérez Garzón assenyala el paper de Marcel·lí Domingo al front del Ministeri d’Instrucció pública (d’abril a desembre de 1931 i una altra vegada de febrer a maig de 1936) i el de Lorenzo Luzuriaga com a inspirador de la reforma educativa republicana.

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Antoni Sospedra i Buyé, CP. CR. Pèrit en Història dins del Procés Informatiu Diocesà

○○○○○

Continúa la polèmica sobre la desaparició del que va ser Bisbe de Barcelona (1930-1939) Manuel Irurita y Almándoz Antecedents: Segons la versió oficial el Bisbe Irurita va ser afusellat per anarquistes el desembre de 1936; l’any 1942 es trobaren presumptament les seves despulles en el cementiri de Montcada i, un any més tard, es feia a la Catedral de Barcelona un solemne enterrament d’exaltació nacional-catòlica. Sis dècades després el resultat de l’estudi històric dins del procés Canònic és sorprenent: hi ha prou evidències com per afirmar que Irurita era viu el gener de 1939 (moment en el que se li perd la pista) i que qui hi ha enterrat a la Catedral és el seu nebot Marcos Goñi. El P. Antoni Sospedra, Pèrit en Història dins del Procés Informatiu Diocesà de la Causa del Bisbe Manuel Irurita, ha escrit un llibre on explica el resultat de les seves investigacions... la resposta dels sectors més intransigents no s’ha fet esperar acusant l’autor d’afany de protagonisme i de fer el joc als anticlericals. Amb aquest article el P. Sospedra es defensa dels atacs rebuts.

En molts, indiferència. En molts altres, alegria serena en l’espera segura dels resultats. En d’altres però, indignació contra qui es va atrevir a publicar un llibre que no feia sinó provar uns fets: La misteriosa muerte del Santo Mártir Obispo de Barcelona Doctor Manuel Irurita y Almándoz. (Distribuidora Claret, Llúria 5. 08002 Barcelona).

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Veure ressenya en el Butlletí de Fent Història núm. 16, segon semestre 2009, pàg. 23.

En aquest punt, jo em sento directament assenyalat i per tant em crec en el deure i l’obligació d’informar: El Bisbe Irurita no està enterrat a la Catedral de Barcelona. Alguns encara no es poden convèncer de que el bisbe Irurita no està enterrat a la capella del santíssim de la catedral de Barcelona. Del bisbe Irurita, arran d’aquell solemne enterrament del 13 de desembre de 1943, s’havia escrit molt i amb tonades martirials heroiques. Però mai no s’havia començat i acabat un Procés de Canonització sobre el martiri del tan recordat bisbe de Barcelona desaparegut durant els anys de la guerra civil 1936-1939.

Procés canònic Avui està ja tot fet a nivell de la seva primera fase, o Procés Informatiu Diocesà, i des de 1993 tota aquella documentació es troba a la Congregació romana de cardenals que es cuiden de les Causes de Canonització. Fou cosa del cardenal Jubany quan començà l’any 1983 amb la «Notaria especial per a la persecució religiosa» a treballarse de ferm en el futur Procés. L’obertura oficial, però del Procés la feu el seu successor, cardenal Ricard Ma. Carles, l’11 d’octubre de 1993, i la seva clausura el 19 de juliol de 2002. Ara està tot a Roma, com ja he dit, esperant el seu torn rigorós per entrar en la fase anomenada Consulta teològica. Vuit jutges consultors, presidits pel Promotor de la Fe (l’advocat del diable de les novel·les) hauran d’estudiar tota la documentació procedent de Barcelona, separadament i donant per escrit la seva resposta a la pregunta: An constet de martyrio ejusque causa in casu et ad effectum de quo agitur. («Vós creieu, a la vista d’aquesta narració, que aquí consta el martiri i la seva causa, i mirant la finalitat de la que es tracta en el Procés?»)

Testimonis orals i testimonis escrits En qualsevol Procés diocesà (o Informatiu) actuen sota jurament testimonis orals i testimonis escrits. En un Procés «antic» –és a dir que s’instaura quan són passats ja més de 30 anys dels fets– hi tenen molta importància els «Pèrits en història». Cal buscar documentació –cosa no sempre fàcil de trobar– i analitzar-ne la seva autenticitat, integritat i veracitat: ha d’ésser transcrita, tota aquesta documentació i avançar-ne el seu judici en ordre a provar el fet martirial de que es tracta. Tot això ha estat fet en el cas Irurita. La Notaria especial per a la persecució religiosa iniciada –com ja he dit– pel Cardenal Narcís Jubany ha ajudat molt. Ha estat un treball pacient i constant, que s’assembla al d’una formigueta que recull tots els granets que troba, que li semblen d’aliment i els porta al niu. Aquí a l’arxiu o al treball d’un afeccionat, que amb petites peces va reconstruint la imatge preciosa escampada dins de les petites peces d’un puzzle. Aquí vam tenir grans sorpreses.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

En el cas Irurita hi ha també un testimoni oral. És el del senyor Manolo Irurita Pérez, doctor en Química, que declarà davant del tribunal eclesiàstic a Mèxic, que actuava mitjançant exhort del Tribunal de Barcelona: –Un personatge desconegut, en tals circumstàncies concretes, em va dir: «Yo maté a su tío». I marxà sense dir res més, deixant astorat al doctor en química que estava donant una conferència de la seva especialitat davant d’un auditori d’industrials. És un cas que porta a pensar en la novel·la de Dostoievski, Crim i càstig, que comença amb el doble assassinat d’unes prestamistes i després d’una llarga trama complicada de fets molt ben detallats en mig dels quals viu l’assassí, acabà aquest alliberant-se de la seva mala consciència anant a veure el seu amic cap de la policia per dir-li: «No busquis més, deixa aquests que teniu per culpables, l’assassí sóc jo». I amb la pau en el cor se’n va anar a complir la condemna a Sibèria. No sabem res més del personatge de Mèxic. On va matar el bisbe? Quan el va matar? Què va fer l’assassí? Se’n va anar a fer penitència a algun lloc retirat? No en sabem res més.

Testimonis escrits 1. Assenyalo en primer lloc la carta dirigida al Bisbat de Barcelona pel religiós Germà de les Escoles Cristianes, Ferran Vilar i Salietti, el 24 de juny de 1939, on explica que en ser detingut a la presó de Sant Elies, el dia 8 de març de 1937, s’hi va trobar allí amb el Vicari General clandestí, l’oratorià Pare Agustí Mas i Folch el qual feia uns vinti-cinc dies que estava a la fatídica presó. El Pare Mas li digué que el senyor bisbe havia estat poc temps en mans de la FAI; que l’havia tret de Sant Elies un cònsol estranger que actuava clandestinament ajudat per ell, el Pare Mas. 2. Hi ha un altre testimoni important. Es tracta de l’Informe del diplomàtic argentí, Dr.

Anzizu, el qual va actuar a Barcelona des d’abril de 1937 fins l’octubre, enviat oficiosament per la Secretaria de l’Estat Vaticà, perquè tractés d’esbrinar quina era la situació del bisbe, en aquells moments del 1937 en que havia acabat el predomini anarquista i el Govern semblava que prenia les brides de l’ordre ciutadà. No va acabar d’aclarir si el bisbe estava viu o si l’havien mort. Però recull el testimoni de la Sra. Emeteria, cosina i majordoma del Dr. Irurita des de feia més de trenta anys. Cito textualment: «Una señorita le comunicaba, de vez en cuando que no se preocupara por la suerte de su primo puesto que éste se hallaba bien. Le advertía que nada más le podía concretar; la persona que le hacía esta transmisión así lo exigía». 3. Però hi ha el valuós document manuscrit del metge Dr. Raventós, dirigit Als meus fills, el diumenge 15 de novembre de 1942. Fou per a mi una gran troballa. No en teníem cap notícia. Escrivia en aquells moments de comentaris emocionants que omplien la opinió de la Barcelona catòlica que es preparava a traslladar solemnement a la seva sepultura de la catedral aquelles restes trobades a Montcada junt amb les dels dos germans Tort. Eren unes despulles reconegudes com a autèntiques després d’un minuciós estudi pericial. Però Raventós no podia oblidar que el 28 de gener de 1939, ell i altres senyors amics havien parlat amb el Dr. Irurita davant la porteta del palau episcopal del carrer del Bisbe. No era possible, doncs que hagués estat assassinat a Montcada el 3 de desembre de 1936, ja que era viu el 28 de gener de 1939. Raventós havia esbombat la joiosa notícia d’aquell divendres 28 de gener. Passà el dissabte. I, el diumenge, en arribar a casa es trobà amb que les primeres autoritats de Barcelona reclamaven la seva presència per tal que els informés d’aquell fet. Allà hi havia també el cap de serveis d’espionatge de l’Exèrcit Nacional, coronel Ungría, qui amb la seva experiència professional afirmà:

Al senyor bisbe l’han matat ara. Quan el 26 de gener les tropes nacionals entraven a Barcelona funcionaven encara regularment algunes «txeques». 4. Però algú llavors va començar a fer córrer la notícia d’una possible aparició miraculosa del recordat bisbe. Potser fou el Pare Torrent, el «Provicari General» amb atribucions rebudes de la Santa Seu, qui no podia comprendre aquell fet: «Si estava viu, com no em venia a veure a mi?» El cardenal Jubany, quan va llegir la fotocopia del document que m’havia facilitat la vídua del Dr. Raventós, va comentar: «–Això s’ha d’airejar». I ho vaig airejar. Avui tota la documentació d’aquell tan singular procés es troba –com ja he dit– a Roma. Esperem amb pau.

La química ha ajudat a la història A València hi ha enterrades dues germanes del Dr. Irurita. S’ha fet la prova comparativa de l’ADN i ha estat informada l’opinió pública (La Vanguardia, 1-XII-2006): «...los encargados de efectuar las investigaciones fueron dos destacados científicos. De una parte el profesor titular de Medicina Legal y Forense de la Universidad del País Vasco, doctor Francisco Etxeberría Gabilondo, que hizo el informe antropológico. Y de otra, el profesor Ángel Carracedo Álvarez, del Instituto de Medicina Legal de la Universidad de Santiago de Compostela, que realizó el estudio del ADN». «...El estudio del ADN se hizo mediante la técnica mitocondrial, a través de la línea materna, la mejor para la identificación de cadáveres». De l’informe es desprèn (segons la nota de premsa que va facilitar l’Arquebisbat) que les restes enterrades «...corresponden a un familiar por vía materna, tal como un hermano biológico, de las señoras Regina y Raimunda Irurita Almándoz y por tanto pertenecen con una muy alta probabilidad al 99,9% al Excmo. y Rmdo. Mons. Manuel Irurita Almándoz. Cuanto más se aleje el parentesco menor será la probabilidad». Continua en la página 29...

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Un testimoni oral Ex Auditu

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ David Jiménez González Licenciado en Historia. Profesor de Ciencias Sociales en centros de Educación Secundaria. Eduardo González Germán Filólogo y periodista.

○○○○○

Historia de una travesía forzada En agosto de 2007 apareció en la Red este mensaje:

«Hola a todos, soy hija de un refugiado que llegó a Chile en el Winnipeg. Les puedo contar que después de muchos años hemos encontrado familia en España. Aún están en sus tierras de Ibiza cuatro de los seis hijos que mi padre tuvo que abandonar. Es una triste historia, pero si alguno quiere contactar conmigo, por favor, escríbanme, que con mucho gusto compartiré mi historia con vosotros».

El viaje del

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Winnipeg

El mensaje estaba escrito y firmado por María Teresa, chilena y española. Su historia, la de María Teresa, es también parte de la historia del poeta Pablo Neruda y de la de un puñado de exiliados españoles, de sus descendientes chilenos, y, cómo no, de la de todos aquellos hombres y mujeres que un 3 de agosto de 1939 no pudieron embarcar en el Winnipeg y se quedaron en tierras francesas viendo zarpar al viejo carguero rumbo a Valparaíso: es una historia de hombres y mujeres derrotados por una contienda civil que atronó al mundo y preludió los 50 millones de muertos de la segunda Guerra Mundial. Tres años antes de la partida del Winnipeg, el 19 de julio de 1936, un sector del ejército español se había levantado en armas contra el gobierno legal y democrático de la Segunda República. Durante casi 3 años, España fue el escenario de una guerra que acabaría con la victoria de los golpistas, apoyados por Hitler y Mussolini, y con la instauración en España de un régimen dictatorial de carácter fascista.

El exilio A finales de enero de 1939, la ciudad de Barcelona cae en poder de los ejércitos de Franco. El pánico y la desesperación empujan a la población a huir hacia el norte, a Francia. Miles de hombres y mujeres, obreros e intelectuales, políticos y artistas, ancianos y niños se lanzan a las carreteras y a los caminos. Muchos de ellos no llegarán a la frontera francesa. Las enfermedades, la fatiga, el hambre, el frío del invierno y los bombardeos de la aviación enemiga siembran de víctimas civiles las cunetas. La noche del 27 de enero, una Francia aturdida por la magnitud de la situación abre sus fronteras a mujeres, niños, ancianos y heridos. Los guardias franceses se apoderan de las pertenencias y la documentación de los refugiados. Una semana después las autoridades permiten pasar por fin a los combatientes del Ejército Popular de la República, a los que requisan armas y distintivos militares. El 9 de febrero se produce la ocupación militar de toda Cataluña, los franquistas llegan a los Pirineos y cierran las fronteras. A finales

de mes, el Gobierno de Eduardo Daladier, que había reemplazado al socialista León Blum, reconoce oficialmente al régimen franquista. Aunque las cifras exactas se desconocen, al término de la Guerra Civil varios cientos de miles de republicanos se pudren en las cárceles españolas. Mientras tanto, en Francia y el Norte de África, alrededor de medio millón de desplazados (170.000 mujeres, niños y hombres mayores de 55 años; 45.000 hombres civiles en edad militar; y 230.000 soldados, entre ellos 10.000 heridos) malviven, muchos de ellos, recluidos y hacinados en campos de refugiados. El gobierno francés trata a los exiliados como a presos. En palabras del historiador Secundino Serrano, en su obra Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista, «en Francia les esperaba el destino de los vencidos: las vejaciones de los reaccionarios y los campos de concentración. La extrema derecha de Maurras y Daudet, a través de su periódico L’action française, se aplicó en humillar a los republicanos españoles utilizando el arsenal escatológico del idioma francés.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Entre los epítetos de: canalla roja (racaille rouge), hordas rojas, chusma, indeseables... Los españoles de la derrota fueron catalogados como “las heces de la anarquía mundial” y los territorios destinados a acogerlos, comparados a pocilgas y vertederos.»

«una triste franja de tierra arenosa, carente de toda vegetación, de unos dos kilómetros de largo y de 400 o 500 metros de anchura. Por un lado la bañaba el Mediterráneo y, por el otro, una ciénaga. Toda la zona, dividida en corrales cuadrangulares, estaba rodeada de alambre de espino. A lo largo del perímetro del campo se habían dispuesto ametralladoras. En la playa se levantó una letrina que consistía en un largo leño asentado en dos pilones bajo el que discurría la marea. Aunque la arena parecía seca, sólo lo estaba en la superficie. Dormíamos al raso, sobre la playa, en grupos de cinco o diez hombres. Con algunos de los capotes y las mantas hacíamos lechos y con otros nos cubríamos. Los heridos y los enfermos también estaban allí.»

Neruda, Cónsul del exilio español en Chile Para los refugiados es tiempo de incertidumbre, de dolor y de monótona desesperación. Mientras tanto, en Chile, por entonces país de unos 6 millones de habitantes, el Frente Popular ha triunfado en las elecciones de octubre de 1938 por muy estrecho margen. Se trata de una coalición de partidos de centro e izquierda constituida a imagen de la que había ganado en España en 1936. Lo más notable es que, por primera vez en la América Latina, un candidato de

Fuente: http://winnipeg70.wordpress.com. Blog conmemorativo del 70 aniversario de la llegada del Winnipeg a Chile.

Fotografía del carguero Winnipeg.

izquierdas ha obtenido el poder político en las urnas. El gobierno progresista del Frente Popular, presidido por Pedro Aguirre Cerda, a instancias de Pablo Neruda, decide enviar al poeta a Francia con la misión de rescatar de su cautiverio a algunos cientos de trabajadores. No va a ser la primera operación de esta naturaleza: Méjico hace tiempo que ha abierto sus puertas a los derrotados y la Unión Soviética también ha acogido a algunos militantes comunistas. En palabras del propio Neruda «las noticias aterradoras de la emigración española llegaban a Chile. En Francia, el gobierno de León Blum, presionado por las fuerzas reaccionarias, los acumuló en campos de concentración, los repartió en fortalezas y prisiones, los mantuvo amontonados en las regiones africanas, junto al Sahara. El gobierno de Chile había cambiado. Los mismos avatares del pueblo español habían robustecido las fuerzas populares chilenas y ahora teníamos un gobierno progresista. Ese gobierno del Frente Popular de Chile decidió enviarme a Francia, a cumplir la más noble misión que he ejercido en mi vida: la de sacar españoles de sus prisiones y enviarlos a mi patria. Así podría mi poesía desparramarse como una luz radiante, venida desde América, entre esos montones de hombres cargados como nadie de sufrimiento y heroísmo.» A finales de abril de 1939, Neruda es nombrado Cónsul Especial Responsable de la

Inmigración Española y a los pocos días parte a Francia junto a su mujer, Delia del Carril, con el encargo presidencial de volver a Chile con algunos cientos de pescadores, labradores, ganaderos y gentes de los más diversos oficios que puedan integrase en la sociedad chilena y contribuir a su desarrollo. Sin embargo, el propio poeta explicará en una de sus obras cómo, al llegar a París, se presentó a la embajada de Chile luciendo sus títulos y comprobó que la posibilidad de rescatar refugiados españoles, muchos de ellos ex combatientes, enfurecía a los diplomáticos chilenos: sus compatriotas instalaron a Neruda en un despacho junto a la cocina, en un cuarto piso sin ascensor, y le hostilizaron en todas las formas, negándole hasta la más elemental de las ayudas. Mientras la España franquista espía los movimientos de Neruda, en el mismo entorno del gobierno republicano en el exilio la aventura también es vista con cierta desconfianza por los dirigentes críticos con la influencia que los comunistas ejercen desde los últimos meses de la guerra en el gobierno de Juan Negrín. Pero Neruda ha entrado en contacto con Negrín y con el Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) de la mano de su amigo el poeta Rafael Alberti. En el SERE encuentra el apoyo, la ayuda burocrática y la solución a muchos de los problemas que plantean la evacuación. En primer lugar, necesita estable-

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Tanto en los Pirineos orientales como en otros departamentos fueron muchos los campos que se improvisaron para concentrar a los exiliados: campos como el de Argelès-sur-Mer, con 80.000 refugiados; el de Barcarès, con 50.000; o los de Le Perthus, Mazén, Prats-de-Mollò..., todos ellos rodeados de alambradas y guardados por soldados senegaleses, marroquíes o vietnamitas. Como en el de Saint Cyprient, descrito por uno de los hombres que lo padeció como

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ cer una comunicación eficaz y organizada con los campos donde se hallan el grueso de los refugiados, así como con otros exiliados diseminados por el país. Debe ofrecerles la oportunidad de emigrar a Chile para después seleccionar, entre los que lo deseen, a aquellos que cumplan con las condiciones impuestas por el gobierno chileno: nada de intelectuales o sindicalistas revolucionarios; sólo trabajadores cualificados y expertos.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Por supuesto, Neruda debe decidir también la manera de trasladar a Chile a los elegidos de la forma más rápida y con el menor coste económico posible. Se barajan varias soluciones. Una consiste en comprar pasajes en diferentes barcos para cada uno de los refugiados. Pero es una opción cara que limita enormemente las posibilidades. Es precisamente en las oficinas de la SERE donde alguien sugiere la idea de fletar un barco en el que trasladar en un solo viaje a los seleccionados.

El barco propuesto, el Winnipeg, es un viejo carguero que desplaza 5.000 toneladas, utilizado hasta entonces para el trasporte de materias primas como madera, cacao o café en las rutas que enlazan Europa con el norte de África y que, según dicen, ha llevado tropas a los frentes de combate durante la Primera Guerra Mundial. Sus instalaciones apenas están preparadas para unas pocas decenas pasajeros y su propiedad no está demasiado clara, aunque, sí es cierto que su tripulación está integrada por militantes del Partido Comunista Francés.

Un viejo carguero «Me gustó desde un comienzo la palabra Winnipeg. Las palabras tienen alas o no las tienen. La palabra Winnipeg es alada. La vi volar por primera vez en un atracadero de vapores, cerca de Burdeos. Era un hermoso barco viejo, con esa dignidad que dan los siete mares a lo largo del tiempo... Lo cierto es que nunca llevó aquel barco más de 70 u 80 personas a bordo. Lo demás fue cacao, copra, sacos de café y arroz, minerales. Ahora le estaba destinado

un cargamento mas importante: la esperanza», afirma Neruda en una de sus obras. Pero la esperanza debía sufragarse con dinero. Se necesitaba mucho más del que Neruda podía disponer: de acondicionar el Winnipeg para mil o dos mil pasajeros se encargaría el SERE; de los primeros meses de estancia de los refugiados en Chile, lo haría el Comité de Ayuda a los Republicanos Españoles chileno (la Alianza de Intelectuales de Chile había creado el comité antes de la partida de Neruda a Francia), que había recaudado una buena cantidad, fruto de donaciones desinteresadas de la ciudadanía. Pero también había que proporcionar ropas a los refugiados y trasladarlos hasta Trompeloup, el puerto de embarque vecino a Burdeos, y pagar los visados y el avituallamiento para un viaje de al menos cuatro semanas. Cuando más desesperados se encontraban Neruda y sus colaboradores, aparecieron por su despacho un par de tipos con extrañas vestimentas. Se presentaron como cuáqueros y sin exigir ningún tipo de garantía se ofrecieron a pagar el pasaje de 1.000 de los refugiados. Neruda mencionaría esta anécdota en varias de sus obras. Le impresionó enormemente que una organización religiosa estuviera dispuesta a salvarle la vida a un grupo de ateos confesos y militantes.

La lista Entre abril y julio, Neruda ha estado realizando gestiones encaminadas a evacuar a su contingente de exiliados. En colaboración con el SERE de Negrín, ha fletado y acondicionado el viejo carguero y continúa con el proceso de selección entre las más de 70.000 solicitudes presentadas. Sólo unos pocos serán los elegidos y la selección no está exenta de polémica. Durante el proceso, Indalecio Prieto, dirigente socialista español, se lamenta de que Neruda no esté teniendo en

○○○○○

cuenta al JARE (La Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, en la que están representados todos los partidos exiliados excepto el PCE y el PNV), organización que él lidera. En su opinión, una iniciativa de Estado como la del Gobierno Chileno corre el riesgo de beneficiar exclusivamente a refugiados afines al sector de Negrín, su tradicional adversario y particularmente a militantes del Partido Comunista, en detrimento de otras ideologías y, sobretodo, de las organizaciones anarquistas. Pero también es cierto que algunas decenas de seleccionados proceden de campos de refugiados de Argelia, Marruecos o Túnez. Neruda se ha empeñado en rescatarlos a pesar de las dificultades, probablemente porque tiene interés en que la lista contenga elegidos no sólo de diferentes profesiones u orígenes regionales sino también adscripciones políticas. A finales de julio, por fin es autorizada la salida de los refugiados de los campos de concentración. Durante 3 días, cientos de personas se dirigen al puerto de Trompeloup-Pauillac, cerca de Burdeos. En Para nacer he nacido Neruda cuenta que «mis colaboradores, secretarios, cónsules, amigos, a lo largo de las mesas, eran una especie de tribunal del purgatorio. Y yo por primera y última vez, debo haber parecido Júpiter a los inmigrantes. Yo decretaba el último sí o el último no. Pero soy más que sí que no, de modo que siempre dije que sí.» Pese a las órdenes de no aceptar intelectuales, políticos, profesores, periodistas o revolucionarios, Neruda permite embarcar, en el último momento, a más gente de la prevista. Finalmente parece que el Winnipeg ha de partir con algo más de 2.000 pasajeros, aproximadamente 1.200 hombres, 400 mujeres y 460 niños. Pero esas cifras se quedarán cortas, porque una vez a bordo faltarán literas y muchos dormirán en las lanchas salvavidas o en cualquier otro rincón del barco.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Así lo describe Neruda:

Mientras embarcan, a los refugiados se les entrega una colchoneta de paja, una manta, sábanas, almohada, neceser, una tarjeta de colores para establecer los turnos de comedor, un maletín con material escolar y lápices de colores para los niños, y el folleto Chile os acoge, escrito por el propio Neruda, en el que se explica la historia del país de acogida y un poco de geografía. En conjunto, mucho más de lo que nunca tuvieron desde que acabó la guerra y fueron recluidos en campos de concentración.

La travesía Pocos días antes de la partida, la agencia United Press difunde desde Burdeos una escueta noticia, recogida por buena parte de los periódicos chilenos: «El próximo jueves zarpará hacia Valparaíso el barco Winnipeg con 2.150 refugiados españoles. El vapor francés partirá el 8 de agosto llevando a bordo a 1.260 hombres, 540 mujeres y 350 niños, todos sacados de diversos campos de concentración en Francia». El 4 de agosto el Winnipeg leva anclas. Juan Vélez, uno de los refugiados, lo describe así: «Aún me estremezco al recordar los pitazos que lanzaba a la noche el Winnipeg, cuando lentamente desatracaba del muelle de Trompeloup. Afirmado a la barandilla de cubierta, vi a muchos refugiados que se quedaban allí, porque no

Niños refugiados en el Winnipeg

habían podido embarcar. Para unos, el partir era la libertad absoluta y el reencuentro con la vida; para otros, era dejar la mitad de su vida en una parte e irse a solas con la otra mitad. Al pasar frente a las costas cántabras los viajeros ven algunos barcos de pesca faenando. Para su sorpresa, alguno de los pescadores los saluda con el puño en alto. En España saben del Winnipeg y el temor a un ataque de la flota franquista o a un bombardeo es todavía muy alto. Lo sepan o no los refugiados, sólo unas horas después, 56 jóvenes son fusilados en Madrid, entre ellos 13 mujeres, 7 de ellas menores de edad. Uno de los pasajeros, el que en el futuro sería el prestigioso pintor José Balmes, recuerda los primeros días: «El barco estaba lleno de muchas identidades. Era un barco de carga de bacalao y, creo, también de salmón, que habían adaptado. Estaba saturado de olores del mar, olores más bien a cosas del mar podridas. La gente estaba hacinada y quieta en las bodegas, aguantando los golpes de las corrientes marinas. Un olor que nunca más he olido. Un olor a bacalao podrido y a vómito.» Pero a bordo todavía hay esperanza e ilusión. Y como hay que organizarse, se eligen delegados, se crea una comisión, se fijan horarios y normas de funcionamiento. Tras diversas reuniones se evidencia que a bordo hay militantes de alrededor de 28 organizaciones diferentes y gentes de todas las regiones

españolas. Los grupos se van formando bien por afinidades políticas, bien por procedencias regionales. En cualquier caso, los refugiados ayudan en la cocina, en la limpieza, en la enfermería o en el comedor. Los maestros organizan actividades escolares para los niños, los periodistas crean un periódico al que llaman Diario de a bordo, se forma un coro, luego otro y luego otro más: el vasco, el aragonés, el catalán… Sesiones de baile, recitales, conferencias…, y las cubiertas y pasillos son bautizados con nombres de las principales vías de ciudades españolas: Gran Vía, Paseo de Gracia, Paseo de la Concha… El Winnipeg bulle de actividad y el viaje continúa. El 23 de agosto, Hitler firma un pacto de no agresión con Stalin. La noticia es recibida con estupor en el Winnipeg. Mientras, en Chile, el día 24, el general Ariosto Herrera encabeza un golpe de Estado fallido. La intentona es justificada por la inminente llegada de los refugiados españoles, que, al saber de ello, temen que los hagan volver a Francia, o aún peor, a España.

En tierra americana El barco llega a Panamá el 20 de agosto. El 30, a primeras horas de la mañana, fondea en Arica, primer puerto chileno, a dos mil kilómetros al norte de Santiago de Chile. En la noche del sábado 2 de septiembre el Winnipeg ancla en la Bahía de Valparaíso. Al amanecer, empieza el desembarco:

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

«Los embarcamos finalmente en el Winnipeg. En el mismo sitio de embarque se juntaron maridos y mujeres, padres e hijos, que habían sido separados por largo tiempo y que venían de uno y otro confín de Europa o de África. A cada tren que llegaba se precipitaba la multitud de los que esperaban. Entre carreras, lágrimas y gritos, reconocían a los seres amados que sacaban la cabeza en racimos humanos por las ventanillas. Todos fueron entrando al barco. Eran pescadores, campesinos, obreros, intelectuales, una muestra de la fuerza, del heroísmo y del trabajo. Mi poesía en su lucha había logrado encontrarles patria. Y me sentí orgulloso.»

○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Ressenyes

Documental

Bibliografía

Winnipeg. Palabras de un exilio. Dirección Lala Gomà. Producción: Parallel 40 en coproducción con TVE (España), ARTE (Francia-Alemania), ADL (Francia) i Aquis Gran (Chile), 1999.

Cárdenas, Fernando. Los sobrevivientes del Winnipeg. Chile, 2003.

Páginas web Red de Estudios y Difusión del Exilio Republicano (REDER). Fundación Pablo Neruda. Centre Català de Santiago de Chile y Centros Vasco, Gallego y Aragonés de Valparaíso. AEMIC. CEPAM Migracions.

Fuentes directas

Pablo Neruda

«Nos recibieron como a héroes, (cuando nosotros habíamos ido agradecidos por la evacuación), nos daban fruta…, tocaron marchas, dieron vivas y discursos»,

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

cuenta uno de los supervivientes.

Entre los que están dándoles la bienvenida y coordinando el plan de control sanitario, un joven ministro de algo más de 30 años y con sólo una semana de experiencia en el cargo: Salvador Allende Gossens, futuro presidente y mito de la democracia internacional. Sólo poner pie en tierra americana, los refugiados conocen la noticia de que el ejercito alemán ha invadido Polonia; el día 3 Gran Bretaña y poco después Francia, han declarado la guerra a Alemania. La II Guerra Mundial ha comenzado. En Valparaíso, en Santiago, en pueblos y ciudades los refugiados españoles encontraron un presente y un futuro. La mayoría

○○○○○

Entrevistas -por vía telefónica y mediante correos electrónicos- con cinco descendientes de los refugiados españoles del Winnipeg residentes en España y Chile.

de los refugiados del Winnipeg esperaba un exilio corto, pero el régimen franquista se eternizó durante 40 años. Sus hijos fueron chilenos y sus nietos, a ellos les tocaría años más tarde revivir la pesadilla y sufrir una nueva dictadura. En Francia, los derrotados por Franco fueron, en primera instancia, nuevamente derrotados por Hitler. Pero siguieron combatiendo y muriendo por sus ideas, porque de todo lo demás habían sido despojados, hasta la derrota final de los ejércitos nazis. En cuanto al Winnipeg, el 27 de octubre de 1942 un submarino alemán lo había torpedeado y hundido en alta mar. Hoy, Winnipeg es símbolo de una actitud, la de los chilenos que decidieron rescatar a un puñado de hombres y mujeres de la lejana Europa. Y es también símbolo de lucha, de esperanza y de la nostalgia de una vida que pudo ser y no fue.

Carcedo, Diego. Neruda y el barco de la Esperanza. Historia del salvamento de miles de españoles de la guerra civil. Ediciones Temas de Hoy. Madrid, 2006. Català, Neus. Neus Català, testimoni d’una supervivent. Cahoba Promociones y Ediciones. Barcelona, 2007. Dominzain, Susana. Las repercusiones de la Revolución Civil Española en el proceso políticoideológico chileno en España y América Latina en el siglo XX. Ediciones del Quinto Centenario. Universidad de la República. Montevideo, 1993. Ferrer Mir, Jaime. Los españoles del Winnipeg. El barco de la esperanza. Ediciones Cal Sogas. Santiago de Chile, 1999. Juliá, Santos (coord.). Julián Casanova, Josep María Solé i Sabaté, Joan Villarroya, Francisco Moreno. Víctimas de la Guerra Civil. Editorial Planeta de Agostini. Barcelona, 1999. Neruda, Pablo. Confieso que he vivido. Seix Barral. Barcelona, 2002. Neruda, Pablo. Para nacer he nacido. Ed. Seix Barral. Barcelona, 2002. Pla Brugat, Dolores. Els exiliats catalans. Un estudio de la emigración republicana española en México. Instituto Nacional de Antropología e Historia. México D.F., 1999. Pons Prades, Eduardo. Los niños republicanos. RBA Ediciones. Barcelona, 2005. Puell Fernando; Huerta, Justo A. Atlas de la Guerra Civil Española. Antecedentes, operaciones y secuelas militares (1931-1945) . Editorial Síntesis, Madrid, 2007. Reverte, Jorge M. La batalla del Ebro. Editorial Crítica, Barcelona, 2003. Serrano, Secundino. Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista . Ediciones Temas de Hoy. Madrid, 2002. Vilar, Pierre. La guerra civil española . Editorial Crítica. Barcelona, 2004. Vilar, Pierre. Historia de España. Editorial Crítica. Barcelona, 1999.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Felipe Botaya,

Octavi Mallorquí Vicens

Antártida, 1947 Editorial Nowtilus, 2010

Diem que tanca la trilogia, tot i que com ell mateix ha manifestat en més d’una ocasió, la temàtica relacionada amb els nazis és prou àmplia com per escriure una nova entrega. De fet, sorprèn que 65 anys després del final de la segona guerra mundial encara ara el nazisme capti el nostre interès, com així ho demostra un grapat de novetats literàries que tenen el règim hitlerià com a protagonista dels més variats assumptes. Aquesta tercera novel·la de Botaya crida l’atenció ja en el seu títol perquè l’Antàrtida no acostuma a ser protagonista de gaires històries i el 1947 ens situa dos anys després de la caiguda de Berlín. És un títol amb trampa, doncs sota unes coordenades aparentment inofensives amaga un món per descobrir, més aviat un continent sencer. Per aquells que no conegueu l’autor us sorprendrà saber que Felipe Botaya escriu per afició ja que la seva feina està relacionada amb el món de l’empresa, tasca que l’ha portat a recórrer mig món. Tot i així, si per alguna cosa destaquen les seves obres és per l’excel·lent feina d’investigació que comporten, perquè és només ben documentada que es pot construir una bona novel·la. Consulta d’arxius, repàs de material poc conegut, entrevistes amb els protagonistes, etc. És generós, no estalvia informació, tant si es refereix al mecanisme d’un submarí o d’una bomba atòmica, com els detalls biogràfics d’alguns dels protagonistes, com és el cas per exemple del

misteriós general Hans Kammler o el dissortat almirall Richard E. Byrd. Es poden tractar alguns aspectes del règim nazi sense caure en el maniqueisme? Difícil és clar, però ell ho intenta, i aquest és un dels grans mèrits de l’autor. Potser hi haurà algú que es posarà les mans al cap, però Botaya mostra en la seva trilogia quelcom més que el regne del terror amb el que sempre associem el règim de l’Alemanya feixista. L’eix conductor de les novel·les és que davant d’una derrota que fins i tot els propis líders nazis veien inevitable, van posar totes les seves esperances en assolir una superioritat tecnològica que els permetés donar un tomb al conflicte o si més no sobreviure al desastre. Tots sabem el desenllaç final, però Botaya ens deixa astorats amb revelacions de darrera hora. Fem-ne un breu repàs. Operación Hagen tracta del desenvolupament del programa nuclear alemany. Van arribar els alemanys a disposar de la bomba atòmica? Doncs sembla que sí, de forma efectiva, i que només el precipitat final del conflicte va fer possible que amb un pragmàtic joc de mans passés de mans alemanyes a nord-americanes, i després també soviètiques, iniciant la política de dissuasió nuclear de la “guerra freda”. Cal no oblidar que un bon grapat de científics nazis presumptament responsables de crims contra la humanitat van iniciar una vida nova a Estats Units o a la Unió Soviètica gràcies a la seva vàlua, per no parlar també dels centenars de patents que les potències guanyadores es van fer seves com a botí de guerra.

Operación Kronos ens relata l’existència d’una màquina del temps que permet als

protagonistes fer salts temporals per tal de poder assolir objectius científics primer i militars després. Resulta molt interessant la descripció d’un plànol paral·lel que ens trasllada a una història de ficció sorprenent, i tot això gràcies a la posada en pràctica d’una física revolucionària que trenca amb la manera tradicional d’entendre la ciència.

Antàrtida, 1947 és el punt final (per ara). A partir de fets històrics reals com l’aparició de submarins alemanys en aigües argentines mesos després d’acabada la guerra, l’existència d’una base alemanya a l’Antàrtida des de la dècada dels 30 i la ja mítica operació militar nord-americana Highjump en el continent antàrtic l’any 1947, l’autor ho lliga per explicar-nos uns esdeveniments poc coneguts que en la seva immensa majoria continuen sent top secret. Per què més de sis dècades després de les maniobres militars que l’exèrcit dels Estats Units realitzà a l’Antàrtida no se n’ha pogut treure l’entrellat? Per què van ser silenciats els testimonis que hi participaren? Què és el que van veure? Què és el que estava esperant-los? Platets voladors, armes sofisticades, ciutats subterrànies? Llegiu el llibre i potser en trobareu algunes respostes... Per acabar dir-vos que fa uns mesos vaig tenir la sort de conèixer en persona el senyor Felipe Botaya. L’objectiu de la nostra trobada va ser convidarlo a fer una conferència a la biblioteca Arús el dia 25 de novembre per parlar-nos dels seus llibres. Botaya acceptà amablement la invitació, i recordo que quan ens estàvem acomiadant em va dir: «jo escric per donar al lector arguments per pensar», i efectivament així és.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Felipe Botaya (Londres, 1953) tanca amb Antártida, 1947 la trilogia sobre tecnologia nazi que va iniciar amb Operación Hagen l’any 2005 i Operación Kronos el 2008.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Laura Devenat

Ressenyes

○○○○○

María G. Siliato

Calígula Grijalbo, 2006.

Una nova visió de l’Emperador

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

L’emperador Cal·lígula (12-41 d.C.) en un afany orientalitzant va fer construir a les idíl·liques vores del llac Nemi (30 km al sud de Roma) dues luxoses embarcacions: un temple flotant consagrat a Diana i un palau. Aquestes espectaculars naus, van romandre al fons del llac fins l’any 1929, moment en que després d’alguns segles de forçats intents per localitzar-les, finalment es varen trobar i recuperar, malgrat que durant la II Guerra Mundial (1944) foren cremades per part dels alemanys.

La magnífica descoberta que en si mateixa mereixeria un extens comentari, és el punt de partida de la novel·la Calígula escrita per Maria Grazia Siliato, una arqueòloga nascuda a Gènova però de nacionalitat suïssa especialitzada en cultura mediterrània i fundadora de la Societat d’Antiguitats Paleocristianes i Arqueologia amb seu a Roma, fet que, malgrat que una novel·la impliqui ficció, a priori ens ofereix una garantia de certa veracitat històrica. Tot i així el plantejament de l’obra no deixa de ser innovador i sorprenent en quan a la visió de la figura d’aquest emperador, que en la tradicional historiografia ha estat titllat després d’un breu període benevolent i reformista, com a tirà, pervers, sàdic, dement, monstre i un sense fi de qualificatius més que pejoratius. L’autora, en aquesta novel·la ens presenta un jove emperador totalment diferent al que es desprèn del relats de Suetoni, Dió Cassi o Sèneca el Jove i ens presenta enlloc d’un botxí, una víctima dels entramats polítics del moment.

Cal·lígula (Caius Juli Cèsar August Germànic) fill del prometedor general Germànic (15 a. C.19 d. C.) i d’Agripina (14 aC.-33 d. C.) descendia per tant, de les dues famílies més influents del panorama polític romà: la família Júlia i la família Clàudia. El seu pare començà les seves campanyes militars al Rin, Germània, on nasqué Caius i on prengué el sobrenom de Cal·lígula que prové del calçat que solia portar, les caligae que eren les típiques botes utilitzades pels soldats. Germànic posteriorment continuà les operacions a Orient, exactament a Síria on el petit futur emperador l’acompanyà i on quedà impressionat per la cultura oriental que posteriorment el marcaria. A la mort (o potser seria més encertat dir assassinat) de l’exitós i popular Germànic, la seva esposa Agripina, mare de Cal·lígula, després de tornar a Roma culpà l’emperador Tiberi d’haver-ne estat involucrat, ja que aquest sempre havia vist en Germànic un poderós rival. Fou després d’aquesta inculpació que

Tiberi trobà l’excusa per apartar també la influent Agripina i els fills més grans d’aquesta i de Germànic, Drus Cèsar i Neró Cèsar, de la vida política, a qui finalment, aconseguí acusar de conspiració i els acabà condemnant. El destí de Drus fou la presó on morí d’inanició i el d’Agripina i Neró l’exili on també acabaren morint. L’adolescent Cal·lígula sobrevisqué davant de tot aquest panorama d’intrigues de poder i de destrucció de la seva família i fou enviat (o hauríem de dir també condemnat?) a viure amb la no menys influent Lívia, qui n’era la seva besàvia, que havia estat esposa d’August i que a més a més era la mare de Tiberi. Cal·lígula es trobà en una situació de soledat, d’aïllament, de desconfiança vers tothom i amb unes enormes ganes de pau però també de venjança. És a partir d’aquests fets que Maria G. Siliato ens construeix un fins ara nou personatge de Cal·lígula qui arrel, doncs, de les males experiències viscudes amb el destí de la seva família actuarà en defensa pròpia i en memòria

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Com deia, es tracta d’una nova visió de Cal·lígula perquè no es fonamenta únicament en les fonts que tradicionalment s’han utilitzat per analitzar-lo, sinó que intenta trobar una explicació a un comportament concret basant-se en els fets viscuts pel personatge i que finalment n’acaben determinant i composant la seva personalitat i els seus actes. Tot això, invita a reflexionar en un altre sentit, sobre un tema que, de fet, és la base de la Història. Em refereixo a l’ús i a la objectivitat de les fonts. En aquest cas la major part de la informació d’aquest emperador prové de De Vita Caesorum de Suetoni1 (70-140 d. C.), escrita 80

anys després de la mort de Cal·lígula i que, es basa, per tant i perillosament en altres fonts. A més es tracta d’una obra que se centra bàsicament en temes superficials, fins i tot morbosos, que s’acostarien a una mena de premsa sensacionalista de la època. L’emperador també apareix a la obra de Dió Cassi (155-229 d. C.)2, escrita 180 anys després del decés de l’emperador i de la qual se’n conserva un resum que fou escrit per un monjo al segle XI, essent, conseqüentment almenys qüestionable. Poques referències més hi ha sobre Cal·lígula en la historiografia, i de fet, les úniques fonts contemporànies que ens han arribat són per una part Filó d’Alexandria (10 a. C. – 50 d. C.) a Legatio ad Gaium3 que en fa algunes al·lusions quan parla de les províncies d’Egipte i Judea, i per altra, Sèneca el Jove (4 a. C. –65 d. C.)4, que sense

SUETONIO, 1992, La vida de los doce Césares. Obra completa, Ed. Gredos DIÓN CASIO, 2004, Historia Romana, Ed. Gredos. FILÓN DE ALEJANDRÍA, 2009, Obras completas, 8 vol., Ed.Trotta. 4 LUCIO ANNEO SÉNECA, 1996, Diálogos. Apocolocintosis; Consolaciones a Marcia, a su madre Helvia y a Polibio, Ed. Gredos; LUCIO ANNEO SÉNECA, 2000, Diálogos. Sobre la Providencia. Sobre la firmeza del sabio. Sobre la ira. Sobre la vida feliz. Sobre el ocio. Sobre la tranquilidad del espíritu. Sobre la brevedad de la vida, Ed. Gredos. 5 CAYO PLINIO SEGUNDO, Historia natural. Obra completa. Ed. Gredos. 6 FLAVIO JOSEFO, 1999, La guerra de los judíos, Editorial Gredos. 1 2 3

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ Bisbe Irurita «-¿Puede deducirse que los restos pertenezcan a un familiar por vía materna, es decir, al sobrino de Irurita, Marcos Goñí Almándoz? ...Carracedo contesta con un lacónico: -Puede.» El doctor Etxeberría i el doctor Carracedo diuen també: «Los restos pertenecen a un hombre de complexión alta». I aquí em paro: el bisbe era baixet. Per tant les restes de la capella de la Catedral no són del bisbe. 5. El «nano» de la família Tort Gavín distingia a aquells dos senyors que els seus pares havien rebut a casa seva amb tant d’amor i que no sabia com es deien. Per a ell, l’un era «el senyor baixet» i l’altre «el senyor alt». Així de senzill per a un nen.

La malícia dels qui havien promès al bisbe que «el farien desaparèixer». (Vegis el meu llibre, en la solapa de la portada vaig recollir la frase de tradició familiar: «–Marichu, a mí no me va a matar nadie: a mí me va a quitar de en medio la Masonería.») De res li havia servit al bisbe dissimular el seu nom de família sota el seu nom de pila: Manuel Luis. El van treure de Sant Elies, vestit de senyor, la nit del 3 al 4 de desembre de 1936, i van vestir amb els pobres vestits que li havia facilitat la família Tort al seu nebot. Ja quedava així despitat qualsevol rastre. I ho van aconseguir de moment. Les restes trobades a Montcada pel maig de 1942, hom pensà que eren les del bisbe: portaven aquella camisa..., aquell jersei que li havia teixit la

entrar en detalls, se sap que no era massa simpatitzant de Cal·lígula arran que aquest havia estat apunt d’executar-lo després que Sèneca fes un discurs en el qual el criticava obertament (39 d. C.). L’historiador considerat potser com el més objectiu de l’època, Tàcit (55-120 d. C.) en els Anals en fa alguna petita referència durant el govern de Tiberi i sabem que va fer un extens comentari sobre el mandat de Cal·lígula però malauradament bona part dels Anals s’han perdut i no disposem d’aquesta informació. Finalment hi ha alguna dada a la Naturalis Historia de Plini el Vell (23- 79 d. C.)5 publicada en època de Titus (any 77 d. C.) i l’historiador jueu Josef (37- 101 d. C.)6 relata amb “detall” la seva mort, però uns quants anys després del fet. Haurem per tant de decidir si ens quedem amb la informació que ens ofereixen les fonts tradicionals, tot i sabent que pot ser parcial, tendenciosa i probablement manipulada o si per contra, incloem noves perspectives, encara que siguin trencadores, com les que ens ofereix Maria G. Siliato en aquesta novel·la biogràfica.

Continuació... nena Mercè Tort Gavín amb llana pagada pel Dr. Irurita... Però la veritat sempre sura.

Cal retocar la inscripció de la làpida per tal d’acabar amb els errors Jo demano que una mà d’artista esborri de la làpida sepulcral que recull la memòria del venerable bisbe, que tant va sofrir per Barcelona, les dades que no són vertaderes, i que les supleixin amb un «IN MEMORIAM» ben visible. Però, per favor, que res no facin amb les venerables despulles del Rd. Marcos Goñi i Almándoz afusellat la nit de 3 al 4 de desembre de 1936, i que allí es conserven vestit amb la roba que havia adaptat al cos del volgut bisbe la heroica família Tort i Gavín. Barcelona, setembre del 2010.

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

dels seus. La tasca de Maria G. Siliato és efectiva, aconsegueix plenament mostrar-nos una víctima la qual fins i tot acabarem comprenent, tot ajudat per una narració lleugera i amena que tampoc no cau massa en l’excés de tecnicismes.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

què hem fet

○○○○○○

per Ferran Sánchez

El «pack» Marco Polo L’any 2010 ha estat reconegut com l’Any Internacional de la Biodiversitat per les Nacions Unides; per això ha estat el tema prioritari en la Setmana de la Ciència de la Fundació Catalana per a la Recerca. Gràcies a Victòria Medina hi hem col·laborat per quart any consecutiu, organitzant el dissabte 20 de novembre un acte que començava, a les 10 del matí, amb l’engrescadora conferència de Josep Maria Pasqual Un viatge real a un món imaginari. El viatge a l’Orient de Marco Polo. En Josep Maria i la Victòria van fer la lectura accessible per a persones amb discapacitat auditiva gràcies a una pantalla amb text descriptiu.

Amb el suport de Casa Àsia La descripció de la naturalesa descrita pel viatger venecià va anar seguida de la lectura pública d’El llibre de les meravelles (La descripció del món) de Marco Polo. L’acte va comptar amb el suport de la Casa Àsia; de l’associació per a la promoció cultural de la ruta de la seda, Amu Daria, i de la Casa Elizalde. El centre cultural del carrer València va acollir també durant aquest trimestre el curs de Victòria Medina Arqueologia de la ruta de la seda que també ha acabat amb una visita a Casa Àsia.

700 anys sense Salomó Ben Adret

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

Precisament la traducció al català del llibre de Marco Polo acaba de sortir, i el seu autor, Manuel Forcano, va ser el protagonista de la primera cita d’aquesta tardor a la Biblioteca Pública Arús. L’hebraista i escriptor, vicepresident del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, ens va pronunciar la conferència Història de la Catalunya jueva: érem nosaltres per reclamar el reconeixement del llegat cultural dels jueus expulsats el 1492. El nostre soci Oleguer Biete va ser l’encarregat de conduir la passejada La petjada jueva el 16 d’octubre, una visita al Call jueu de Barcelona, inclòs el seu centre d’interpretació a la plaça de Manel Ribé. Tot plegat per recordar el rabí Salomó ben Adret, un dels savis amb més influència del seu temps.

Fent Història, a La Sedeta María Ángeles Torrente ha repetit enguany el cicle La ciutat i el seu reflex. Cementiris de Barcelona 1775-1920 en el Centre Cívic La Sedeta, i es va encarregar de la Llotja de la Seda de València dins el cicle Els dimarts dels patrimonis de la UNESCO en el Mediterrani. En aquest segon cicle, ofert a la seu del club d’amics de la UNESCO, Isabel Gascón ens va parlar de Versalles i Júlia Larena de la Ciutat Antiga d’Acre. Un tercer espai que va acollir actes del Programa Altaveu de les Cultures, concretament del cicle Els dijous a la vora del Nil, va ser l’Institut Europeu de la Mediterrània. Victòria Medina ens va visibilitzar també allà, pronunciant les conferències Literatura i cinema a la vora del Nil. D’Agatha Christie a «las montañas de la luna» (28 d’octubre) i Viure a la vora el Nil (11 de novembre). Finalment, Dolors Soriano es va encarregar el 18 de novembre de Les esglésies excavades a la roca: els cristians coptes d’Etiòpia.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Fent Història, a l’FNAC El nostre company Rubén González ens va donar visibilitat en l’acte que va protagonitzar a la FNAC d’El Triangle: el 25 de setembre va commemorar el 30 aniversari de El imperio contraataca amb una conferència que acompanyava la projecció de la pel·lícula convertida en mítica per la mestria de George Lucas. Altres socis actius aquest trimestre han estat Jordi Saura -que va pronunciar la conferència Interpretar la guerra civil: entre el recuperacionisme i el revisionisme a les Cotxeres de Sants el 19 d’octubre- i Octavi Mallorquí, que ens va presentar el 25 de novembre l’escriptor i investigador Felipe Botaya a la Biblioteca Pública Arús.

Els convidats de l’Octavi

Edita

Fent Història. Associació Catalana d’Estudis Històrics Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 08024 Barcelona A/e: fenthistoria@hotmail.com Fax: 93 213 08 90 Pàgina web: www.fenthistoria.org Consell de redacció: Junta Directiva de Fent Història Coordinació: Ferran Sánchez i Eva López Maquetació: Eva López DL: B-27290-02 ISSN: 1695-3622 Els articles que s’inclouen són opinions particulars i se’n responsabilitzen els mateixos autors. La reproducció total o parcial del seu contingut sols podrà efectuar-se citant la procedència.

○○○○○○○○○○○○○○○○○

I per si fos poc... Hem convocat una tertúlia-sopar amb la historiadora i directora de la revista Historia y Vida, Isabel Margarit, que l’11 de novembre ens va parlar a la Biblioteca Pública Arús del París de Mísia Sert. Isabel Gascón ha inclòs a la web –entre d’altres novetats– la llista dels professionals rellevants de la recerca i la divulgació històriques que ens han ajudat durant aquests nou anys d’intensa activitat. I comptem ja amb un grup al Facebook que dinamitzen en Jonathan Bove i la Sílvia Jurado, que també s’ocupa d’enviarnos l’agenda. A tots ells, moltes gràcies, un cop més!

Butlletí Fent Història 18 - 2n semestre 2010

○○○○○○○○○

L’autor d’Antàrtida 1947 no va ser l’únic convidat de l’Octavi Mallorquí, que va impartir el curs La caiguda del mur de Berlín de l’1 al 14 de juliol, dins la XXVII Escola d’Estiu de Secundària del Col·legi de Llicenciats en Filosofia i Lletres de Catalunya. La sessió Romania, el regne de la demència va comptar amb la llicenciada en filosofia Irina Ciornei i la psicòloga Alina Vasile; Iugoslàvia, la caixa dels trons, amb la presidenta de la Casa Eslava Meri Ilic i un membre de Mestres per Bòsnia, Vlador Arapovic. La historiadora i traductora Csilla Péczely va participar en Hongria, la transició pacífica i la llicenciada en ciències de la comunicació Susana Wejman va participar en Polònia, la força del poble. Altres ponents interessants van estar el president de l’associació EstOest, Volodimir Fadiuk, i la coordinadora de la campanya Txetxènia, trenquem el silenci Marta Ter.

ButlletĂ Fent HistĂ˛ria 18 - 2n semestre 2010