Catálogo Exposición Absurd. Marte 2016

Títol de l’exposició: Absurd Autors: Claudia Frau i Arturo Comas.

Comissariat: Joan Feliu Franch.

Dates durant les quals romandrà oberta i lloc de l’exposició. Del 27 d’octubre al 25 de novembre de 2016. Galeria Octubre, Àgora universitària.

Organització, producció i coordinació tècnica: Vicerectorat de Cultura, Extensió Universitària i Relacions Institucionals. Servei d’Activitats Socioculturals.

Textos: Wenceslao Rambla, Joan Feliu Franch, Claudia Frau i Arturo Comas.

Disseny i maquetació: Joan Rojeski Studio.

Imatge de portada: Claudia Frau, En memòria de les 49 dones assassinades per violència masclista durant 2015. Instal·lació realitzada a la Fundació Valentín de Madariaga, Sevilla.

Muntatge: ARSIPE Gestión del Patrimonio Cultural S.L. Edició: Servei de Comunicació i Publicacions.

Impressió: Llar Digital Dipòsit legal: CS-643-2016 Copyright: dels autors.

2

pĂ gina en blanc

pรกgina en blanco

7

Presentació

9

Presentación

Wenceslao Rambla Zaragozá

11

Absurd

21

Absurdo

Joan Feliu Franch

45

Entrevista a tall de currículums

55

Entrevista a modo de currículums

Claudia Frau i Arturo Comas

65

English Texts

5

6

Presentació

La vida pareix no tenir en principi un significat objectiu, i no hi ha raó per a pensar que podem donar-li algun sentit. Encara així, vivim i hem de respondre, no amb el repte o la desesperació, sinó amb un somriure irònic.

Doncs bé, aquest és grosso modo l’enfocament amb el qual els artistes Claudia Frau i Arturo Comas, que avui portem a la Galeria Octubre, plantegen la seua exposició; la primera del curs 2016/17 que s’acaba d’iniciar, i justament quan la sala compleix 25 anys de camí després de la inauguració de la Universitat Jaume I el 1991.

Exposició titulada “Absurd”, la de Frau i Comas, basada en la fotografia i l’art d’acció en format audiovisual, és un qüestionament absolut dels convencionalismes socials a través del descobriment de l’absurd que s’hi produeix. Una reflexió sobre l’aprofundiment dels nostres desitjos alhora que incrementem els nostres deliris d’importància com a individus.

Una proposta d’alliberament de la pressió produïda per les nostres demandes insostenibles enfocades a portar una vida de gurmet, a aconseguir l’eterna joventut, a tenir fama… I el fet més xocant del cas és que, quan aconseguim allò que anhelem, deixem de voler-ho i així ens llancem a una incessant agitació del desig pel qual les coses que ja tenim es devaluen per les coses que volem tenir.

Certament el treball artístic de Frau i Comas és ben compromès i exigeix que els espectadors es convertisquen en partícips de l’obra d’art com a cocreadors. La seua praxi artística cau, per tant, dins de l’òrbita d’un marc clarament col·laboratiu o participatiu. Fins i tot comporta anar un pas més enllà d’aquest tipus de requeriments per a desembocar en un conjunt de preguntes que s’han de formular, plantejaments on s’involucren qüestions candents, on el desig de certeses segures i directrius clares no sempre són fàcils de trobar.

7

En definitiva, estem davant d’una mostra que ens invita i estimula perquè comencem a considerar les coses d’una forma més àmplia, innovadora i creativa, i perquè prenguem la responsabilitat d’indagar per nosaltres mateixos, deixant de resignar-nos i d’acceptar així sense més tot allò que altres persones diguen o proclamen. Un treball el d’aquests artistes, joves però de sòlida formació i recorregut, que incita a pensar amb total llibertat i a qüestionar multitud de temes, de manera que evitem ser màquines que responen a mecanismes ja prevists o a reflexos condicionats, sense possibilitat de ser nosaltres mateixos els que dirigim les nostres accions i vida fins i tot a costa d’equivocar-nos.

Esperem doncs que aquesta exposició siga de l’interès de la comunitat universitària i que la gaudisca tant per la seua plasticitat com pel conceptualisme que enclou.

Wenceslao Rambla Zaragozá Vicerector de Cultura, Extensió Universitària i Relacions Institucionals

8

Presentación

La vida parece no tener en principio un significado objetivo, y no hay razón para pensar que podamos darle algún sentido. Aún así, vivimos y debemos responder, no con el reto o la desesperación, sino con una sonrisa irónica.

Pues bien, este es grosso modo el enfoque con que los artistas Claudia Frau y Arturo Comas, que hoy traemos a la Galería Octubre, plantean su exposición. La primera del curso 2016/17 que se acaba de iniciar, y justamente cuando la sala cumple 25 años de andadura tras la inauguración de la Universitat Jaume I en 1991 Exposición titulada “Absurdo”, la de Frau y Comas, basada en la fotografía y el arte de acción en formato audiovisual, es un cuestionamiento absoluto de los convencionalismos sociales a través del descubrimiento del absurdo que en ellos se da.

Una reflexión sobre la profundización de nuestros deseos al mismo tiempo que incrementamos nuestros delirios de importancia como individuos.

Una propuesta de liberación de la presión producida por nuestras demandas insostenibles enfocadas a llevar una vida de gourmet, a conseguir la eterna juventud, a tener fama… Y lo chocante del caso es que, cuando conseguimos lo que anhelamos, dejamos de quererlo y así nos lanzamos a una incesante agitación del deseo por el que las cosas que ya tenemos se devalúan por las cosas que queremos tener.

Ciertamente el trabajo artístico de Frau y Comas es bien comprometido y exige que los espectadores se conviertan en partícipes de la obra de arte como co-creadores. Su praxis artística cae por tanto dentro de la órbita de un marco claramente colaborativo o participativo.

Incluso comporta el ir un paso más allá de este tipo de requerimientos para desembocar en un conjunto de preguntas a formular, planteamientos donde se involucren cuestiones candentes, donde el deseo de certezas seguras i directrices

9

claras no siempre son fáciles de encontrar.

En definitiva, estamos ante una muestra que nos invita y estimula a que comencemos a considerar las cosas de una forma más amplia, innovadora y creativa donde tomemos la responsabilidad de indagar por nosotros mismos, dejando de resignarnos y de aceptar así sin más lo que otras personas digan o proclamen. Un trabajo el de estos artistas, jóvenes pero de sólida formación y recorrido, que incitan a pensar con total libertad y a cuestionar multitud de temas, de modo que evitemos ser máquinas que responden a mecanismos ya previstos, o a reflejos condicionados, sin posibilidad de ser nosotros mismos quienes dirijamos nuestras acciones y vida aun a costa de equivocarnos.

Esperemos pues que esta exposición sea del interés de la comunidad universitaria y que la disfrute tanto por su plasticidad como por el conceptualismo que encierra.

Wenceslao Rambla Zaragozá Vicerrector de Cultura, Extensión Universitaria y Relaciones Institucionales

10

La subversió Aquesta exposició és un intent deliberat d’interrompre la monotonia de la vida quotidiana i de catapultar els espectadors a un estat enlairat de consciència. Potser aquesta frase amb la qual comença el text sembla un poc pretensiosa, però no ho és si s’interpreta amb la intenció justa amb la qual ha estat escrita, com una crida a l’atenció, com un advertiment a llucar com a qualsevol cantonada la sensació d’absurd pot colpir-nos la cara. Siguem, doncs, conscients d’això.

. d r u s Ab

Al maig de 2014 el Jutjat número 10 d’instrucció de Sevilla va citar com a imputades tres dones que durant la manifestació del primer de maig d’aquell any, van traure en processó, una figa insubmisa de prop de dos metros d’alçada.

Aquestes tres dones es van identificar davant la policia com a membres de l’associació Aquelarre Feminista Sevillano.1 Al novembre de 2015 un espectador va envair un camp de futbol, s’hi va treure el penis i va intentar colpejar amb ell l’àrbitre assistent durant el partit corresponent a la segona divisió andalusa sènior que enfrontava el CD Abes i el Gabia CF, a Granada capital. Hauríeu de saber que a més el protagonista de l’acció no era aficionat de cap dels dos clubs que s’hi enfrontaven, ja que l’àrbitre va deixar constància en l’acta que, tant ell com el seu assistent el van identificar amb claredat i inequívocament com un jugador del Céltic de Pulianas, equip que milita en la primera andalusa, una categoria superior.

Per als lectors aficionats al futbol que s’hagen quedat amb les ganes de conèixer el resultat, el partit, disputat al poliesportiu Molino Nuevo, de Granada, va acabar amb victòria 3-2 del conjunt local després que el col·legiat traguera una simbòlica targeta verda a l’Abes per clavar-se un

1 http://www.levante-emv.com/sociedad/2015/11/26/imputan-tres-mujeres-sacar-gran/1346944.html

11

gol en pròpia porta, iniciativa de tot l’equip, com a acte d’esportivitat després d’haver fet ells un gol quan el Gabia es pensava que li tornarien la pilota en una jugada anterior. 2 Des de finals de 2015 les dones japoneses poden llogar homes templats per a plorar. Una empresa ha ideat un negoci nou de lloguer d’Ikemeso, paraula que ve de la unió d’Ikemen (templat) i mesomes (plorar), són homes ben plantats que les japoneses poden utilitzar durant una estona per a esplaiar-se i alliberar el plor. L’empresa permet triar el perfil social desitjat, és a dir, es pot triar entre un dentista, un xicot dolent o un intel·lectual. Els Ikemeso segueixen un modus operandi específic en tots els seus encàrrecs, primer ajuden a fer que la dona plore i s’esplaie, i després, quan ja ha aconseguit rompre a plorar, el xicot ben plantat, com els seductors de les pel·lícules, li acarona la galta amb dolçor o li passa el braç per darrere.3 L’any 1998 el consistori gadità i l’empresa municipal Aguas de Cádiz van signar un conveni segons el qual un treballador públic va passar a exercir les seues funcions en l’empresa. La comesa era que es fera càrrec d’uns controls de l’estació de La Martona. Aquest empleat va arribar a fer-se un despatx, amb parets vidrades, a les instal·lacions d’Aguas de Cádiz. Després ja no es va saber res més d’aquest funcionari. En 2010, el regidor de personal es va preocupar de comprovar com rutllava el conveni amb Aguas de Cádiz, i llavors es va descobrir el pastís. En Aguas de Cádiz no sabien res d’ell i van donar per fet que la seua comesa allà havia acabat i havia tornat a l’ajuntament; i a l’ajuntament estaven convençuts que seguia en Aguas de Cádiz. L’excusa que va donar el funcionari va ser que davant les discussions que llavors mantenien l’ajuntament i la Junta, com a conseqüència de La Martona, va decidir anar-se’n a sa casa a esperar que hi hagués alguna solució i li fóra comunicada. I encara estava esperant.4 En 2014 el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va concedir la més alta condecoració del Cos Nacional de Policia a la Mare de Déu, en concret a Nostra Senyora Maria Santíssima de l’Amor. Els mèrits per a rebre la medalla d’or al mèrit policial els havia realitzat la Cofradía de El Rico y María Santísima del Amor, la qual comparteix amb la policia valors com la dedicació, l’afany, la solidaritat i el sacrifici.5 En 2013 la segona edició del noticiari de La 1, de Televisión Española, va emetre una notícia on es recomanava a les persones aturades resar per a reduir l’ansietat. Els periodistes i presentadors Marcos López i Marta Jaumandreu van donar pas a un vídeo sobre els beneficis balsàmics de posar un ciri en l’altar. En la peça, d’una duració d’un minut i quaranta-cinc segons, s’hi veuen uns fidels demanant a sant Expedit, el sant de les causes urgents, acompanyats d’una veu en off que explica que, ateses les circumstàncies econòmiques, ha estat rebatejat en una parròquia de Barcelona com el sant de la crisi. La mateixa veu continua lloant els beneficis de l’oració que, segons els psicòlegs, té un efecte balsàmic. Per a reforçar aquesta tesi, la cadena recorria en el vídeo a Guillermo Mattioli, expert en psicologia clínica, qui especificava que no es tracta d’un acte desesperat perquè la cerimònia de posar un ciri, agenollar-se o resar una pregària té un efecte retroactiu.6 2 http://www.publico.es/deportes/ano-sancion-al-jugador-golpear.html 3 http://www.lavanguardia.com/de-moda/belleza/20151008/54437100990/mujeres-japonesas-alquilan-hom bres-guapos-llorar.html 4 http://www.diariodecadiz.es/article/cadiz/2214172/funcionario/fantasma.html 5 http://www.eldiario.es/politica/Interior-vuelve-condecorar-Virgen_0_436057141.html 6 http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/05/08/actualidad/1368017751_391810.html 12

En l’actualitat, el professor de Matemàtiques de la Universitat del País Basc, Juan Carlos Gorostizaga i el doctor en la mateixa matèria per la Universitat de Múrcia, Milenko Bernadic (croata que resideix a Espanya des de 1989), autors del llibre Sin embargo no se mueve,7 defensen que la Terra no orbita al voltant del Sol, sinó que és l’estrella la que ho fa entorn del planeta. A més, tampoc rota sobre si mateixa, sinó que és el firmament, com un tot el que ho fa. Gorostizaga ha indicat que el model planetari correcte és el que va defensar l’astrònom danès Tycho Brahe al segle xiv, tot i que amb lleugeres modificacions, i que va ser també el que van adoptar els jesuïtes per a ensenyar en les universitats de tota Europa.

Des de 2012 al municipi de La Toba, de 117 habitants, a la província de Guadalajara, decidiren acabar amb el vandalisme al carrer. No parlar amb la boca plena, tornar els objectes perduts, no mossegar-se les ungles, furgar-se el nas o les orelles i no rebentar-se granets o tocarse les ferides en presència d’uns altres són quatre de les 42 disposicions addicionals que s’hi han afegit a l’ordenança municipal del Pla de promoció d’hàbits de cortesia i de valors i habilitats socials, les quals només s’aplicaran als menors d’edat i sempre i quan ells vulguen (apel·lant als seus propis valors), amb la qual cosa no sabem per què aprofita tot això.8 En 2011 un internauta va convocar una festa rave a l’aeroport de Castelló a través de la xarxa social Facebook. Més de 6.000 persones es van apuntar a aquesta concentració. El grup creat per a la convocatòria s’anomenava Gran fiesta rave inaugural y pública del aeropuerto de Castelló, i segons els convocants, que es basaven en que Carlos Fabra, aleshores president de la Diputació Provincial, havia declarat que es podia passejar per les pistes, la qual cosa no es podria fer si s’hi enlairaven aeronaus, s’animava a «pasar una alegre jornada festiva en las instalaciones que tan amablemente nos ceden (…) podemos hacer fiestas, barbacoas, discomóviles, volar cometas o comer la mona; los que tengan equipos de música que los traigan, los que sean batuqueros que se vengan a animar, skaters, ciclistas, familias, domingueros, raveros… todos son bienvenidos, tenemos un aeropuerto para disfrutar».9 El lloc estava il·lustrat amb una imatge manipulada de Carlos Fabra i de Francisco Camps, en la qual apareixien amb màscares de festa i barrets d’hostesses.

Esperem que siga prou per a exemplificar que la vida és complexa, que barreja el que és normal i l’absurd en combinacions sovint desorientadores. El misteri i la confusió inspiren Claudia Frau i Arturo Comas com a creadors de narratives que conviden a l’espectador a entrar en un ambient il·lògic, però alhora familiar, com és el cas dels divertits casos abans relatats.

Comas i Frau creen obres que alteren la nostra comprensió i la nostra percepció d’un objecte o imatge per a donar lloc a noves lectures i associacions, la qual cosa interfereix constantment amb el nostre desig innat de donar sentit a les coses. Cadascú ho fa d’una manera diferent i amb distintes intencions, siga pertorbant l’espectador a través de la utilització d’un material estrany en el lloc d’un altre, fracturant una imatge del seu context original o amb noves combinacions o juxtaposicions de material i de concepte.

7 GOROSTIZAGA, J. C. / BERNADIC, M. Sin embargo no se mueve. Ed. Lulu, Morrisville, 2013.

8 http://cadenaser.com/programa/2012/04/04/hoy_por_hoy/1333497016_850215.html 9 http://www.elmundo.es/elmundo/2011/04/14/castellon/1302767265.html

13

La frase Not you smarmy feel-good crap! amb la qual defineix Barry Kite10 les seues creacions artístiques ens aprofita perfectament per a l’exposició que presentem. Una obra en contra de la pretensió i l’autoengrandiment que trobem històricament en el món de l’art, missatge subjacent en les intervencions de Claudia Frau. Una obra que dóna suport a l’antitradicionalisme i al cinisme, com la d’Arturo Comas. Obres, de tots dos, per a subvertir l’statu quo, per a fotre’s del sagrat, per a obrir els ulls.

Necessàriament hi ha certa tendència a la bufonada (si Buster Keaton no ho va poder evitar, ja em direu què hi farem nosaltres, pobres mortals), però és que el seu treball és emocional, a vegades melancòlic, sempre absurd, altres vegades ple de fracàs, anàrquic i sec, conceptual i brutal.

El sentit de la vida He de confessar que la filosofia de l’absurd m’és simpàtica. Per a un racionalista antiteista, l’absurdisme s’adiu molt bé amb la manera amb la qual no tenim més remei que mirar el món. I és que, si no existeix el sentit de la vida, llavors és important mantenir obertes totes les opcions.

L’absurd no resideix ni en la persona humana ni en el món, si tenim en compte a cadascú per separat. Però si la persona és un ésser-en-el-món, l’absurd és una part inseparable de la condició humana. És a dir, si rebutgem l’ajut enganyós de la religió o de la filosofia existencialista, aleshores hem de reconèixer que el món és un caos, una anarquia, un univers despullat d’il·lusions en el qual la humanitat som un estranger, una estranyesa, un absurd.

Inevitable no pensar en Albert Camus, clar, un absurd que creia que la bellesa que la gent es troba en la vida fa que pague la pena viure. Camus insisteix en el fet què sempre cal establir una distància irònica entre un significat inventat de la vida i el coneixement de l’absurd d’aquesta mateixa vida, no fóra que el significat fictici ocupe el lloc del real. Una idea interessant, sobre la qual la meua opinió personal és que la vida és massa curta para preocupar-se d’això.

Així que anem al gra. Moltes persones creuen que el problema filosòfic fonamental radica en la següent pregunta: quin és el sentit de l’existència? Naturalment, aqueixa és una qüestió que Albert Camus va intentar resoldre, com qualsevol filòsof que es vante. Però la seua resposta potser va ser un poc depriment. Pensava que la vida no tenia sentit, que no hi ha res que mai poguera ser una font de sentit i, per tant, hi ha alguna cosa profundament absurda en la cerca humana per a trobar-hi un significat. Apropiadament, la seua visió filosòfica existencialista s’anomena absurdisme.

Cert és que la religió sembla proporcionar comoditat a moltes persones, però això no serveix per a donar-li un significat genuí a la vida, segon Camus, perquè es tracta d’una il·lusió. O Déu existeix o no. Si no existeix, llavors és obvi perquè no pot ser l’origen del sentit últim de la vida.

Però si Déu existeix, tenint en compte tot el dolor i el patiment que hi ha en el món, l’única conclusió racional sobre Déu és que és un imbècil o un psicòpata. Per tant, l’existència de Déu només pot fer la vida més absurda, no menys.

10 http://boredbug.com/aberrant-art-crazy-collages-barry-kite/

14

Acceptem, doncs, que la vida és absurda i buscar-li sentit, més absurd encara. Com vivim si assumim que la vida és així, que mai no podrà tenir un significat? Aquesta és precisament la pregunta que es deriva de la resposta anterior i que Camus es fa en la seua famosa obra El mito de Sísifo.11 Ell diu que només hi ha una solució realment seriosa a aquest problema filosòfic, i és el suïcidi. Segurament siga l’única resposta racional a l’absurd de la vida. Només que, segurament, no és aquesta l’opció més agradable.

Abans que el lector acabe deprimit del tot, pensem en algunes de les possibles solucions al problema. Suposem, com Camus, que cercar el sentit de la vida és absurd. Suposem que qualsevol disquisició que intentem per a trobar-li un sentit al món serà vana. Tot ens condueix a atzucacs, per dir-ho així. Com podem evitar la conclusió que el suïcidi és la resposta? Considerem l’enfocament de Nietzsche.12 Igual que Camus, va pensar que la vida no té un significat intrínsec, però el bo de Friedrich va creure que podria donar-li una espècie de sentit si ens l’inventàvem amb il·lusió. Això és el que hem d’aprendre dels artistes, segons Nietzsche. Ells sempre estan ideant nous artificis que donen un nou significat a les coses. Si apliquem això a les nostres pròpies vides, podríem arribar a ser els artistes (artífexs) de la nostra existència. Podria ser això una solució possible? No ho crec. La solució a què Camus arriba, diferent de la de Nietzsche, és, en la meua opinió, més honesta. L’heroi absurd no troba refugi en les il·lusions de l’art o de la religió. Tanmateix, tampoc es desespera, abraça obertament l’absurd de la seua condició. Sísif, condemnat per tota l’eternitat a empènyer una roca per la costera d’una muntanya només perquè rode fins al fons una i una altra vegada, reconeix plenament la inutilitat i la manca de sentit del seu treball, però de bona gana empeny la roca per la muntanya cada vegada que roda fins a avall.

Ja sé que no pareix una solució, però siguem seriosos, confrontem-nos honestament amb la fosca veritat i, alhora, siguem desafiants negant-nos a què la veritat ens destruïsca la vida. El que vull dir és que l’absurd no és una fugida de la realitat, com planteja en certa manera Nietzsche, sinó una acceptació de la veritat i una reacció de supervivència. Potser la meua comprensió de les teories d’existencialistes, crítics, fenomenològics, postestructuralistes i postmoderns, siga limitada (ho és), i segurament la meua conclusió no resulte reconfortant. Potser no ha de ser reconfortant.

Potser és tot el que hi ha. Per això m’agrada creure que al final del mite, Camus diu que hem d’imaginar-nos Sísif feliç.

Podem viure en un món absurd? El fet és que en molts aspectes vivim en un món absurd, així que la resposta és clarament un sí. Aquest és un món en el qual se segueix matant en nom d’un Déu de bondat i on la meitat de la riquesa és propietat de menys de 100 persones. Cal una dosi important de mala fe per a negar l’absurd del món modern. Així que sí, sí que és possible viure en un món absurd i, de fet, no s’hi està tan malament.

Si reflexionem un poc sobre l’excel·lent definició d’absurd proposada per Camus, s’entén per què l’absurd no és incompatible amb la felicitat. Camus ens diu que l’absurd és precisament l’estat de separació d’un món que creem implícitament absurd. És com si els humans es refugiaren en el seu més o menys còmode micromón per a fugir de la depravació del gran món. Per exemple, és absurd perdre els qui ens estimem en un terratrèmol; però, què hi podem fer?

11 CAMUS, Albert, El mito de Sísifo. Alianza editorial, Barcelona, 2004.

12 NIETZSCHE, Friedrich. El origen de la tragedia, Editorial Porrúa, México DF, 2006.

15

Etimològicament absurdum significa contrari a la lògica acceptada. Un món completament lògic faria més habitable el nostre món absurd? No, estic convençut que els implacables homes lògics finalment moren d’avorriment. L’absurd és el que ens ajuda a suportar la banalitat de la vida quotidiana. Fins i tot diria que no hi ha res més bell que l’absurd amor al teu enemic, un absurd que Crist va viure fins a l’extrem. Credo quiam absurdum, les famoses paraules de Tertulià,13 amaguen sota la seua aparença extravagant una veritat fonamental: l’home no ha de ser esclau de la lògica.

Fins i tot, en molts aspectes, l’absurd pot ser terapèutic, ja que ens relleva d’aqueixa missió esgotadora de buscar-li sentit a tot, característica del pensament occidental. Tal vegada siga la raó de l’èxit de l’humor absurd al qual són tan aficionats els nostres amics anglesos.

L’absurd està en el fons de molts dels esforços de la humanitat per a alliberar la imaginació com un acte d’insurrecció contra la societat lògica. Hi ha absurd no només en Dalí, Faemino y Cansado, Hieronymus Bosch, Buñuel o Quentin Tarantino, sinó també en els alquimistes, Dante, el Marquès de Sade, Charles Fourier, Arthur Rimbaud, Cervantes, Unamuno, fins i tot en Einstein i en Stephen Hawking. El llistat seria interminable. La humanitat somnia a trobar una prominència màgica (o científica) al món, o el que és el mateix, sempre tenim ganes de quelcom distint. Davant d’aquests desigs hi ha el món real, i d’aquesta contradicció se sobreviu amb l’absurd. I ací sí que estic d’acord amb Nietzsche, els artistes ens avantatgen, dibuixen formes imaginades, distreuen la realitat, juguen amb el sobrenatural, s’embarquen en l’aventura a la vegada intel·lectual, emocional i física que condueix a la frontera, als riscos potencials, a les zones amb límits incerts, a les àrees fora de balanç, sovint inquietants, que qüestionen els hàbits.

És absurd desitjar l’impossible, però no hi ha res impossible si som prou absurds per a desitjar-lo.

Què passa quan la parella et rebutja? I si ho fa en repetides ocasions, de manera contundent? És el final d’una relació. Imaginem, no obstant això, que un dels dos persevera en el seu desig d’experimentar l’amor amb l’altra persona que no el vol. És absurd? Realment té sentit?

Si pensem en una lògica utilitària, patirà, es desesperarà i no obtindrà res a canvi. Efectivament és absurd, és il·lògic, fins i tot contraproduent. Probablement farà d’aqueixa persona un perdedor.

Però sense aqueix comportament absurd, sense eixe desig d’un amor impossible, dolorós, la persona no es desenvoluparà per complet. Cal fer coses absurdes per a experimentar la sensibilitat. Al capdavall, què és l’important del desig? És la satisfacció real o el fet de desitjar, d’imaginar la satisfacció d’aconseguir-ho?

A més, gràcies a l’absurda tossuderia en els nostres desigs, trenquem sostres de vidre. O és que la impossibilitat és objectiva? El que és impossible avui en dia pot no ser-ho demà, i si no ho és, serà gràcies al desig absurd d’algú. Sí, és absurd desitjar l’impossible, però no hi ha res impossible si som prou absurds com per a desitjar-lo.

13 ORBE, Antonio. Introducción a la teología de los siglos II y III. Editrice Pontificia Università Gregoriana, Roma, 1987, p. 558.

16

Haurem de negar a l’absolutament irracional, doncs, en nom del patiment o de la bogeria que li espera a qui desitja l’impossible, a l’absurd, la possibilitat que aqueix desig ens permeta evolucionar a majores quotes de satisfacció?

L’absurd viu en la intersecció de significant i significat, en una bretxa destructiva. L’absurd consisteix a plantejar un conflicte permanent, és una contradicció i una lluita. A Simón Bolívar se li atribueix la frase «només hi ha un pas entre l’heroica i l’absurd» i és cert, el desig absurd ens pot dur a aconseguir l’impossible, però mentre ens genera insatisfacció, frustració, decepció i patiment.

L’absurd pot també adoptar la manera del masoquisme.

I pot ser perillós, perquè l’absurd sol tenir una falta de connexió amb la realitat humana en el seu sentit més simple. Tanmateix, és un risc que paga la pena. Ens podem preguntar-nos què queda del desig humà i de la bellesa si seguim els ensenyaments dels epicuris i dels estoics, els quals ens sedueixen per la seua lluita comuna contra el patiment humà, considerant absurd evitar seguir els preceptes racionals i raonables. Però, el patiment s’ha d’evitar sempre? Hem après més sobre nosaltres mateixos del sofriment que de la felicitat. Pensem una altra vegada en aqueixa persona que pateix perquè no és capaç de viure un amor, realment podem negar que està aprenent a viure per patir?

L’absurd fa que l’impossible siga possible. Si desitjar l’impossible és realment absurd, i tot patiment és necessàriament per tant també absurd, és que considerem que l’impossible es refereix a quelcom objectiu, com deia. Però res és menys segur. Aquesta persona insensible a l’encant de l’altra no pot canviar? Volar era absolutament impossible per als clàssics i alhora era un desig salvatge, com li va passar a Ícar. Ara és possible. Llavors, com no dubtar de l’objectivitat de l’impossible? És absurd desitjar l’impossible mentre ho és, però no és absurd que l’impossible esdevinga possible.

Les persones podem dotar de significat la nostra vida si acceptem que és absurda, i pot no ser el significat objectiu de l’existència, segur que no ho és si aquest no existeix, però proporciona almenys alguna cosa per la qual esforçar-se. L’absurd fa que un cresca com a ésser humà quan desitja, inclús quan és impossible satisfer el desig. És probable que el desig de volar, en el moment en què era impossible, fóra un important motor de desenvolupament de les facultats humanes de la raó, així com de la imaginació. Ícar va ser absurd, però probablement el desig de volar de bojos com ell, destinats a morir en l’intent, va ser decisiu en el desenvolupament de les teories de Leonardo da Vinci.

A més, som naturalment absurds en els nostres desigs, ja que, a penes satisfets, ens fixem ràpidament en un nou objectiu. El que ens ompli el cor és la cerca, no la possessió del desig, és l’expectativa, l’esperança, la projecció de la imaginació. I no oblidem que l’avorriment brota amb rapidesa entre els éssers humans. Concloc doncs que la veritable naturalesa de l’absurd és lluitar per l’impossible.

17

Conte absurd a tall de moralitat Encara que són molts els científics que afirmen que l’absurd no existeix com un poder o força impulsora, sinó que és una percepció, també és cert que alguns físics defensen que és un requisit previ per a inventar teories i planificar experiments, especialment referits a la mecànica quàntica, l’estranya i paradoxal teoria que atribueix una aleatorietat microscòpica als fonaments de la realitat.

Aquesta és la història d’una morsa.14 La morsa, segons explica National Geographic, és un animal bigotut i de llargs ullals, que es troba principalment prop del cercle polar àrtic, on es tomba al gel en companyia de centenars de congèneres. Però aquesta era una morsa especial. En primer lloc per la gran quantitat de greix que acumulava entre els seus ossos, la qual cosa la convertia en un espècimen gegantí; i en segon lloc, perquè era l’única morsa coneguda que tenia l’absurd desig de viatjar a la Lluna per a saber si tenia gust de formatge.

La morsa ho havia intentat tot, la qual cosa era més aviat ben poca cosa, és a dir, havia botat (atès el seu volum allò fou un moviment ridícul, semblant a ballar reggaeton) i assajat amb la teletransportació (tecnologia que al pol nord està escassament desenvolupada encara). No res va resultar. La morsa sabia que l’única manera d’arribar a la Lluna era anar a la NASA i segrestar un dels seus coets. Però, com dimonis arribar-hi? La morsa va pensar en la seua àvia, famosa viatgera llegendària entre el seu ramat, que feia un centenar d’anys se’n va anar a veure món damunt d’un sòlid iceberg fins que una enorme nau va topar-hi en 1912. Llavors, l’àvia morsa, enfadada, va botar al vaixell, que venia de Belfast, i començà una matança que no va acabar fins que el va enfonsar.

Aquesta és, però, una altra història, tot i que cada 15 d’abril les morses d’arreu el món celebren el seu dia nacional que consisteix bàsicament a quedar-se quietes sobre el gel i gaudir-hi d’un agradable descans.

La nostra morsa va optar per fer dit i, afortunadament se la va trobar Jason Statham i la traslladà a la NASA (era l’any 2002 i es preparava per a rodar Transporter, la pel·lícula francesa de Corel Yuen, així que li anava bé). La morsa li ho va agrair a Jason i li va preguntar a la recepcionista de la NASA que on eren els coets. La dona es va aixecar lentament rere del taulell i va eixir corrents mentre fotia uns crits audibles a kilòmetres de distància. Tot i que la morsa procurava calmar la gent assegurant que no tenia mala intenció (bé, una miqueta sí; perquè volia robar un coet, però sense berenar-se ningú) l’única cosa que els científics sentien era un esbramec ferotge. En aqueix moment la morsa va notar el dolor agut d’un dard tranquil·litzant al cul i va caure a terra en un profund son. Quan es va despertar, va mirar al seu voltant, i es va adonar que l’havien duta al zoològic de San Diego, conegut per tenir molt poques morses. La morsa va treure el dit, una altra vegada amb l’esperança que Jason Statham estiguera a la vora, però va esperar, va esperar i va esperar, i Jason no va aparèixer.

Un dia la morsa va alçar la vista per a mirar la multitud congregada expectant i hi va reconèixer Tim Allen, que com és qui fa sempre de Santa Claus en les pel·lícules i coneix el

14 Versió del conte de qui subscriu publicat originàriament en Jot Down Magazine amb el títol «La teoría del libre albedrío o el sueño de la morsa». http://www.jotdown.es/2016/01/la-teoria-del-librealbedrio-o-el-sueno-de-la-morsa/

18

pol nord, va salvar la morsa i li va buscar treball a Zasavica, famosa reserva natural sèrbia, en companyia d’un centenar de burres dels Balcans. Allà va fer de tastadora especialitzada en formatge Pule, fet de llet de burra i considerat el més famós i car del món, amb un valor de vora els mil quatre-cents dòlars el quilo. De tots és ben sabut que les someres sèrbies produeixen molt poca llet i com que calen vint-i-cinc litres per a produir un quilo de formatge, llavors no ix a compte.

Les morses empren els seus molt sensibles bigots, anomenats vibrisses, como a detectors de sabor, és així com podia fer el tast del formatge sense acabar amb tan exquisida menja.

Aquest podria ser el final feliç de la història, el cert és que no va anar així. Dos anys més tard la morsa era una addicta al formatge, i va haver de sotmetre’s a rehabilitació on es va fer amiga del Monstre de les Galetes, qui estava llevant-se de les Oreo. Quan li van donar l’alta va estar-se neta durant tres anys fins que un dia es va confiar i va tastar un pastís de formatge i gerds. Llavors va tornar a ser una ionqui. Li comprava el gènere a un traficant de cheddar dels contenidors de Carrefour. La morsa es va menjar tot el formatge que va poder, després l’inhalava, se l’injectava i fins i tot se’l fumava. Va morir-se d’una sobredosi de gorgonzola. La moralitat d’aquesta història és que aqueixa morsa va ser una inspiració per a tots els mamífers pinnípedes aquàtics, va demostrar que la nostra immersió en l’absurd i en el món material és precisament el que ens allibera; que l’evolució, la història i la cultura ens han dotat de sistemes de reacció que ens atorguen la capacitat única de reflexionar i de pensar les coses, però sobretot d’imaginar el futur per absurd que siga; que el lliure albir i el determinisme poden coexistir i, per tant, que ens cal lluitar pels nostres somnis. Després de la seua mort la van convertir en una catifa i encara se la pot veure al despatx del president de l’Assemblea de la República de Sèrbia. És per això pel que en entrar a la plaça de Nikola Pašić de la ciutat de Belgrad es nota una forta olor a camembert. O això diuen.

Al final, supose que el meu enfocament de l’absurd de la vida és similar al de Peggy Lee,15 qui afirmava que «si això és tot el que hi ha, doncs a seguir ballant [...] si això és tot el que hi ha».

Joan Feliu Franch

15 http://www.billboard.com/articles/news/77074/peggy-lee-dies-at-81

19

20

. o d r u bs

La subversión

Esta exposición es un intento deliberado de interrumpir la monotonía de la vida cotidiana y catapultar a los espectadores a un estado elevado de conciencia. Quizá esta frase con la que empieza el texto parezca un poco pretenciosa, pero no lo es si se interpreta con la intención justa con la que se ha escrito, como una llamada de atención, como una advertencia para que nos percatemos de cómo en cualquier esquina la sensación de absurdo puede golpearnos en la cara. Seamos pues conscientes de ello.

A

En mayo de 2014 el Juzgado número 10 de instrucción de Sevilla citó como imputadas a tres mujeres que durante la manifestación del primero de mayo de ese año llevaron, a modo de procesión, un coño insumiso de cerca de dos metros de altura. Estas tres mujeres se identificaron ante la policía como miembros de la asociación Aquelarre Feminista Sevillano.1 En noviembre de 2015 un espectador invadió un campo de fútbol, se sacó el pene e intentó golpear con él al árbitro asistente durante el partido correspondiente a la segunda división andaluza sénior que enfrentaba al CD Abes y al Gabia CF, en Granada capital. Sepan ustedes que además el protagonista de la acción no era aficionado de ninguno de los dos clubes que se enfrentaban, ya que el árbitro señaló en el acta que tanto él como su asistente lo identificaron con claridad e inequívocamente como un jugador del Céltic de Pulianas, equipo que milita en la primera andaluza, una categoría superior. Para aquellos lectores aficionados al fútbol que se habrán quedado con ganas de saber el resultado, el partido, disputado en el polideportivo Molino Nuevo, de Granada, terminó

1 http://www.levante-emv.com/ sociedad/2015/11/26/imputan-tres-mujeres-sacargran/1346944.html

21

con victoria por 3-2 del conjunto local después de que el colegiado sacara una simbólica tarjeta verde al Abes por meterse un gol en propia puerta, iniciativa de todo el equipo, como acto de deportividad tras haber metido ellos un gol cuando el Gabia pensaba que le iban a devolver el balón en una jugada anterior. 2 Desde finales de 2015 las mujeres japonesas pueden alquilar hombres guapos para llorar.

Una empresa ha ideado un nuevo negocio de alquiler de Ikemeso, que proviene de la unión de Ikemen (guapo) y mesomes (llorar), que son hombres apuestos que las japonesas pueden utilizar durante un rato para desahogarse y liberar el llanto. La empresa permite elegir el perfil social deseado, es decir, se puede escoger entre un dentista, un chico malo o un intelectual. Los Ikemeso siguen un modus operandi específico en todos sus pedidos, primero ayudan a que la mujer llore y se desahogue, y después, cuando ya ha conseguido liberar el llanto, el joven apuesto procede, como los seductores en las películas, a acariciarle la mejilla con dulzura o a colocar el brazo detrás de ella.3 El año 1998 el consistorio gaditano y la empresa municipal Aguas de Cádiz firmaron un convenio por el que un empleado público pasaba a desempeñar sus funciones en la empresa. El destino era que se hiciera cargo de unos controles de la estación de La Martona. Este empleado llegó a hacerse un despacho, con paredes de cristal, en las instalaciones de Aguas de Cádiz.

Después ya no hubo más noticias de ese funcionario. En el año 2010, el concejal de personal se preocupó de comprobar cómo marchaba el convenio con Aguas de Cádiz, y ahí se descubrió el pastel. En Aguas de Cádiz no sabían nada de él y dieron por hecho que su prestación de servicios allí había finalizado y había vuelto al ayuntamiento; y en el ayuntamiento estaban convencidos de que seguía en Aguas de Cádiz. La excusa que puso el funcionario fue que ante las discusiones que en aquel entonces mantenían el ayuntamiento y la Junta a consecuencia de La Martona, decidió irse a su casa a esperar que hubiera alguna solución y se le comunicara. Y aún estaba esperando.4 En 2014 el ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, concedió la más alta condecoración del Cuerpo Nacional de Policía a la Virgen, en concreto a Nuestra Señora María Santísima del Amor. Los méritos para recibir la medalla de oro al mérito policial los había realizado la Cofradía de El Rico y María Santísima del Amor, que comparte con la policía valores como la dedicación, el desvelo, la solidaridad y el sacrificio.5 En 2013 la segunda edición del Telediario de La 1 de Televisión Española emitió una noticia en la que se recomendaba rezar a los parados para reducir la ansiedad. Los periodistas y presentadores Marcos López y Marta Jaumandreu dieron paso a un vídeo sobre los beneficios balsámicos de poner una vela en el altar. En la pieza, que dura un minuto y cuarenta y cinco segundos, se ve a varios fieles pidiendo a san Expedito, el santo de las causas urgentes, acompañados de una voz en off que explica que, debido a las circunstancias económicas, ha sido 2 http://www.publico.es/deportes/ano-sancion-al-jugador-golpear.html 3 http://www.lavanguardia.com/de-moda/belleza/20151008/54437100990/mujeres-japonesasalquilan-hombres-guapos-llorar.html 4 http://www.diariodecadiz.es/article/cadiz/2214172/funcionario/fantasma.html 5 http://www.eldiario.es/politica/Interior-vuelve-condecorar-Virgen_0_436057141.html

22

rebautizado en una parroquia de Barcelona como el santo de la crisis. Esta misma voz prosigue alabando los beneficios del rezo que, según los psicólogos, tiene un efecto balsámico. Para apoyar esta tesis, la cadena recurría en el vídeo a Guillermo Mattioli, experto en psicología clínica, quien especificaba que no se trata de un acto desesperado porque la ceremonia de poner una vela, hincar la rodilla o hacer una plegaria tiene un efecto retroactivo.6 En la actualidad, el profesor de matemáticas de la Universidad del País Vasco, Juan Carlos Gorostizaga y el doctor en la misma materia por la Universidad de Murcia, Milenko Bernadic (croata que reside en España desde 1989), autores del libro Sin embargo no se mueve,7 defienden que la Tierra no orbita alrededor del Sol, sino que es la estrella la que lo hace alrededor del planeta.

Además, tampoco rota sobre sí misma, sino que es el firmamento como un todo el que lo hace.

Gorostizaga ha indicado que el modelo planetario correcto es el que defendió el astrónomo danés Tycho Brahe en el siglo xiv, aunque con ligeras modificaciones, y que fue también el que adoptaron los jesuitas para enseñar en las universidades de toda Europa.

Desde 2012 en el municipio de La Toba, de 117 habitantes, en la provincia de Guadalajara, decidieron atajar el vandalismo callejero. No hablar con la boca llena, devolver los objetos perdidos, no morderse las uñas, hurgarse en la nariz u orejas y no explotarse granos o tocarse heridas en presencia de otros son cuatro de las 42 disposiciones adicionales que se han añadido a la ordenanza municipal del Plan de promoción de hábitos de cortesía y de valores y habilidades sociales, que solo se aplicarán a los menores de edad y siempre y cuando ellos quieran (apelando a sus propios valores), con lo que no sabemos para qué sirve todo esto.8 En 2011 un internauta convocó una fiesta rave en el aeropuerto de Castelló a través de la red social Facebook. Más de 6.000 personas se apuntaron a esta concentración. El grupo creado para la convocatoria se llamaba Gran fiesta rave inaugural y pública del aeropuerto de Castelló, y según los convocantes, que se basaban en que Carlos Fabra, entonces presidente de la Diputación Provincial, había declarado que se podía pasear por las pistas, lo que no se podría hacer si despegaran aeronaves, se animaba a «pasar una alegre jornada festiva en las instalaciones que tan amablemente nos ceden […] podemos hacer fiestas, barbacoas, discomóviles, volar cometas o comer la mona; los que tengan equipos de música que los traigan, los que sean batuqueros que se vengan a animar, skaters, ciclistas, familias, domingueros, raveros… todos son bienvenidos, tenemos un aeropuerto para disfrutar».9 El sitio estaba ilustrado con una imagen manipulada de Carlos Fabra y Francisco Camps, en la que aparecían con antifaces de fiesta y gorros de azafatas.

Esperemos que sea suficiente para ejemplificar que la vida es compleja, que mezcla lo normal y lo absurdo en combinaciones a menudo desorientadoras. El misterio y la confusión inspiran a Claudia Frau y Arturo Comas como creadores de narrativas que invitan al espectador a entrar en un ambiente ilógico, pero a la vez familiar, como en el caso de los jocosos casos anteriormente relacionados.

6 http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/05/08/actualidad/1368017751_391810.html 7 GOROSTIZAGA, J. C. / BERNADIC, M. Sin embargo no se mueve. Ed. Lulu, Morrisville, 2013.

8 http://cadenaser.com/programa/2012/04/04/hoy_por_hoy/1333497016_850215.html 9 http://www.elmundo.es/elmundo/2011/04/14/castellon/1302767265.html

23

Comas y Frau crean obras que alteran nuestra comprensión y nuestra percepción de un objeto o imagen para dar lugar a nuevas lecturas y asociaciones, lo que interfiere constantemente con nuestro deseo innato de dar sentido a las cosas. Cada uno lo hace de una manera diferente y con distintas intenciones, bien sea perturbando al espectador a través de la utilización de un material extraño en el lugar de otro, fracturando una imagen de su contexto original o haciendo nuevas combinaciones o yuxtaposiciones de material y concepto.

La frase Not you smarmy feel-good crap! con la que define Barry Kite10 sus creaciones artísticas nos sirve perfectamente para la exposición que presentamos. Una obra en contra de la pretensión y el auto-engrandecimiento que encontramos históricamente en el mundo del arte, mensaje que subyace en las intervenciones de Claudia Frau. Una obra para apoyar el antitradicionalismo y el cinismo, como la de Arturo Comas. Obras, de ambos, para subvertir el statu quo, para burlarse de lo sagrado, para abrir los ojos.

Necesariamente hay cierta tendencia a la bufonada (si Buster Keaton no pudo evitarlo, ya me dirán qué vamos a hacer nosotros, simples mortales), pero es que su trabajo es emocional, a veces melancólico, siempre absurdo, otras veces lleno de fracaso, anárquico y seco, conceptual y brutal.

El sentido de la vida Tengo que confesar que me despierta simpatía la filosofía del absurdo. Para un racionalista antiteista, el absurdismo encaja muy bien con la forma en que no tenemos más remedio que mirar el mundo. Y es que, si no existe el sentido de la vida, entonces es importante mantener abiertas todas las opciones.

Lo absurdo no reside ni en el hombre ni en el mundo, si se tiene en cuenta a cada uno por separado. Pero si el hombre es un ser-en-el-mundo, lo absurdo es una parte inseparable de la condición humana. Es decir, si rechazamos la ayuda engañosa de la religión o de la filosofía existencialista, entonces tenemos que reconocer que el mundo es un caos, una anarquía, un universo despojado de ilusiones donde el hombre es un extranjero, un extraño, un absurdo.

Inevitable no pensar en Albert Camus, claro, un absurdo que creía que la belleza que la gente se encuentra en la vida hace que valga la pena vivir. Camus insiste en que siempre hay que mantener una distancia irónica entre un significado inventado de la vida y el conocimiento de lo absurdo de esta misma vida, no sea que el significado ficticio tome el lugar del real. Una idea interesante, sobre la cual mi opinión personal es que la vida es demasiado corta para preocuparse por ello.

Así que vayamos a lo más grueso. Muchas personas creen que el problema filosófico fundamental radica en la siguiente pregunta: ¿cuál es el sentido de la existencia? Naturalmente, ésa es una cuestión que Albert Camus intentó resolver, como cualquier filósofo que se precie. Pero su respuesta fue quizá un poco deprimente. Pensó que la vida no tenía sentido, que no existe nada que jamás pudiera ser una fuente de sentido y, por lo tanto, hay algo profundamente absurdo en la 10 http://boredbug.com/aberrant-art-crazy-collages-barry-kite/

24

búsqueda humana de encontrar un significado. Apropiadamente, su visión filosófica existencialista se llama absurdismo.

Ciertamente la religión parece proporcionar comodidad a muchas personas, pero esto no sirve para darle un significado genuino a la vida, según Camus, porque se trata de una ilusión.

O Dios existe o no. Si no existe, entonces es obvio por qué no puede ser el origen del sentido último de la vida. Pero si Dios existe, teniendo en cuenta todo el dolor y el sufrimiento que hay en el mundo, la única conclusión racional acerca de Dios es que es un imbécil o un psicópata. Por lo tanto, la existencia de Dios sólo puede hacer la vida más absurda, no menos.

Aceptemos pues que la vida es absurda y buscarle sentido más absurdo aún. ¿Cómo vivimos si asumimos que la vida es así, que nunca podrá tener un significado? Ésta es precisamente la pregunta que se deriva de la respuesta anterior y que Camus se hace en su famosa obra El mito de Sísifo.11 Él dice que sólo hay una solución realmente seria a este problema filosófico, y es el suicidio. Seguramente sea la única respuesta racional a lo absurdo de la vida.

Sólo que, seguramente, no sea la opción más agradable.

Antes de que el lector se deprima del todo, pensemos en algunas de las posibles soluciones al problema. Vamos a suponer, como Camus, que buscar el sentido de la vida es absurdo. Vamos a suponer que cualquier disquisición que intentemos para encontrarle un sentido al mundo va a ser en vano. Todo nos lleva a callejones sin salida, por así decirlo. ¿Cómo podemos evitar la conclusión de que el suicidio es la respuesta? Consideremos el enfoque de Nietzsche.12 Al igual que Camus, pensó que la vida carece de significado intrínseco, pero el bueno de Friedrich creyó que podría darle una especie de sentido si nos lo inventábamos con ilusión. Eso es lo que tenemos que aprender de los artistas, según Nietzsche. Ellos siempre están ideando nuevos artificios que dan un nuevo significado a las cosas. Aplicando esto a nuestras propias vidas, podríamos llegar a ser los artistas (artífices) de nuestra existencia. ¿Podría ser esto una solución posible? No lo creo.

La solución a la que Camus llega, diferente de la de Nietzsche es, en mi opinión, más honesta. El héroe absurdo no encuentra refugio en las ilusiones del arte o la religión. Sin embargo, tampoco se desespera, abraza abiertamente lo absurdo de su condición. Sísifo, condenado por toda la eternidad a empujar una roca por la pendiente de una montaña sólo para que ruede hasta el fondo una y otra vez, reconoce plenamente la inutilidad y falta de sentido de su tarea, pero de buena gana empuja la roca por la montaña cada vez que rueda hasta abajo.

Ya sé que no parece una solución, pero seamos serios, tengamos una confrontación honesta con la sombría verdad y, al mismo tiempo, seamos desafiantes negándonos a que la verdad nos destruya la vida. Lo que quiero decir es que lo absurdo no es una huida de la realidad, como plantea en cierta manera Nietzsche, sino una aceptación de la verdad y una reacción de supervivencia. Tal vez mi comprensión de las teorías de existencialistas, críticos, fenomenológicos, postestructuralistas y posmodernos, sea limitada (lo es), y seguramente mi conclusión no resulte reconfortante. Tal vez no tenga que ser reconfortante. Tal vez es todo lo que hay. Por eso me gusta creer que al final del mito, Camus dice que tenemos que imaginarnos a Sísifo feliz.

11 CAMUS, Albert, El mito de Sísifo. Alianza editorial, Barcelona, 2004.

12 NIETZSCHE, Friedrich. El origen de la tragedia, Editorial Porrúa, México DF, 2006.

25

¿Podemos vivir en un mundo absurdo? El hecho es que en muchos aspectos estamos viviendo en un mundo absurdo, así que la respuesta es claramente un sí. Éste es un mundo donde se sigue matando en nombre de un Dios de bondad y donde la mitad de la riqueza es propiedad de menos de 100 personas. Se necesita una dosis importante de mala fe para negar lo absurdo del mundo moderno. Así que sí, sí es posible vivir en un mundo absurdo y, de hecho, no se está tan mal.

Si reflexionamos un poco sobre la excelente definición de absurdo propuesta por Camus, uno entiende por qué lo absurdo no es incompatible con la felicidad. Camus nos dice que lo absurdo es precisamente el estado de separación de un mundo que creemos implícitamente absurdo. Es como si los humanos se refugiaran en su más o menos cómodo micro-mundo para escapar de la depravación del gran mundo. Por ejemplo, es absurdo perder a nuestros seres queridos en un terremoto, pero ¿qué podemos hacer?

Etimológicamente absurdum significa contrario a la lógica aceptada. ¿Un mundo completamente lógico haría más habitable nuestro mundo absurdo? No, estoy convencido de que los implacables hombres lógicos finalmente mueren de aburrimiento. Lo absurdo es lo que nos ayuda a soportar la banalidad de la vida cotidiana. Incluso diría que no hay nada más hermoso que el absurdo amor a tu enemigo, un absurdo que Cristo vivió hasta su extremo. Credo quiam absurdum, las famosas palabras de Tertuliano,13 esconden bajo su apariencia extravagante una verdad fundamental: el hombre no debe ser esclavo de la lógica.

Incluso, en muchos aspectos, lo absurdo puede ser terapéutico, ya que nos releva de esa misión agotadora de buscarle sentido a todo, característica del pensamiento occidental. Quizá sea la razón del éxito del humor absurdo al que son tan aficionados nuestros amigos ingleses.

Lo absurdo está en el fondo de muchos de los esfuerzos de la humanidad para liberar la imaginación como un acto de insurrección contra la sociedad lógica. Hay absurdo no sólo en Dalí, Faemino y Cansado, Hieronymus Bosch, Buñuel o Quentin Tarantino, sino también en los alquimistas, Dante, el Marqués de Sade, Charles Fourier, Arthur Rimbaud, Cervantes, Unamuno, incluso en Einstein y en Stephen Hawking. La lista sería interminable. La humanidad sueña con encontrar una prominencia mágica (o científica) en el mundo, o lo que es lo mismo, siempre andamos con ganas de algo distinto. Frente a esos deseos está el mundo real, y de esta contradicción se sobrevive con lo absurdo. Y aquí sí que estoy de acuerdo con Nietzsche, los artistas nos llevan ventaja, dibujan formas imaginadas, distraen a la realidad, juegan con lo sobrenatural, se embarcan en la aventura a la vez intelectual, emocional y física que conduce a la frontera, a los riesgos potenciales, a las zonas con límites inciertos, a las áreas fuera de balance, a menudo inquietantes, que cuestionan los hábitos.

Es absurdo desear lo imposible, pero no hay nada imposible si somos lo bastante absurdos para desearlo. ¿Qué pasa cuando la pareja te rechaza? ¿Y si lo hace en repetidas ocasiones, de manera 13 ORBE, Antonio. Introducción a la teología de los siglos II y III. Editrice Pontificia Università Gregoriana, Roma, 1987, p. 558.

26

contundente? Es el final de una relación. Imaginemos, sin embargo que uno de los dos persevera en su deseo de experimentar el amor con la otra persona que no lo quiere. ¿Es absurdo? ¿Realmente tiene sentido? Si pensamos en una lógica utilitaria, sufrirá, se desesperará y no obtendrá nada a cambio. Efectivamente es absurdo, es algo ilógico, incluso contraproducente.

Probablemente haga de esa persona un perdedor.

Pero sin ese comportamiento absurdo, sin ese deseo de un amor imposible, doloroso, la persona no se desarrollará por completo. Hay que hacer cosas absurdas para experimentar la sensibilidad. Al fin y al cabo ¿qué es lo importante del deseo? ¿Es la satisfacción real o el hecho de desear, de imaginar la satisfacción de conseguirlo?

Además, gracias al absurdo empecinamiento en nuestros deseos, rompemos techos de cristal. ¿O es que la imposibilidad es objetiva? Lo que es imposible hoy en día puede no serlo mañana, y si no lo es, será gracias al deseo absurdo de alguien. Sí, es absurdo desear lo imposible, pero no hay nada imposible si somos lo bastante absurdos para desearlo. ¿Debemos, pues, en nombre del sufrimiento o de la locura que le espera al que desea lo imposible, al absurdo, al absolutamente irracional, negar la posibilidad de que ese deseo nos permita evolucionar a mayores cuotas de satisfacción?

Lo absurdo vive en la intersección de significante y significado, en una brecha destructiva.

Lo absurdo consiste en plantear un conflicto permanente, es una contradicción y una lucha. Se atribuye a Simón Bolívar la frase «sólo hay un paso entre la heroica y el absurdo» y es cierto, el deseo absurdo nos puede llevar a conseguir lo imposible, pero mientras nos genera insatisfacción, frustración, decepción y sufrimiento. Lo absurdo puede también adoptar la forma del masoquismo.

Y puede ser peligroso, porque lo absurdo suele tener una falta de conexión con la realidad humana en su sentido más simple. No obstante, es un riesgo que vale la pena. Uno puede preguntarse lo que queda del deseo humano y la belleza si seguimos las enseñanzas de los epicúreos y estoicos, que nos seducen por su lucha común contra el sufrimiento humano, considerando absurdo evitar seguir los preceptos racionales y razonables. Pero ¿el sufrimiento se debe evitar siempre? Hemos aprendido más sobre nosotros mismos del sufrimiento que de la felicidad. Pensemos de nuevo en esa persona que sufre porque no es capaz de vivir un amor, ¿realmente podemos negar que está aprendiendo a vivir por sufrir?

Lo absurdo hace que lo imposible pueda ser posible. Si desear lo imposible es realmente absurdo, y todo sufrimiento es necesariamente por tanto también absurdo, es que consideramos que lo imposible se refiere a algo objetivo, como decía. Pero nada es menos seguro. ¿Esta persona insensible al encanto de la otra no puede cambiar? Volar era absolutamente imposible para los clásicos y al mismo tiempo era un deseo salvaje, como le pasaba a Ícaro. Ahora es posible. ¿Cómo entonces no dudar de la objetividad de lo imposible? Es absurdo desear lo imposible mientras lo es, pero no es absurdo que lo imposible se haga posible.

Las personas podemos dotar de significado nuestra propia vida si aceptamos que es absurda, y puede no ser el significado objetivo de la existencia, seguro que no lo es si éste no existe, pero proporciona al menos algo por lo que esforzarse. Lo absurdo hace que uno crezca como ser humano cuando desea, incluso cuando es imposible satisfacer el deseo. Es probable que el deseo de volar, en el momento en que era imposible, fuera un importante motor de desarrollo

27

de las facultades humanas de la razón, así como de la imaginación. Fue absurdo Ícaro, pero probablemente el deseo de volar de locos como él destinados a morir en el intento, fue decisivo en el desarrollo de las teorías de Leonardo da Vinci.

Además, somos naturalmente absurdos en nuestros deseos, ya que, apenas satisfechos, nos fijamos rápidamente en un nuevo objetivo. Lo que nos llena el corazón es la búsqueda, no la posesión del deseo, es la expectativa, la esperanza, la proyección de la imaginación. Y no olvidemos que el aburrimiento surge con rapidez entre los seres humanos. Concluyo pues que la verdadera naturaleza de lo absurdo es luchar por lo imposible.

Cuento absurdo a modo de moraleja Aunque son muchos los científicos que afirman que lo absurdo no existe como un poder o fuerza impulsora, sino que es una percepción, también es cierto que algunos físicos defienden que es un requisito previo para inventar teorías y planificar experimentos, especialmente referidos a la mecánica cuántica, la extraña y paradójica teoría que atribuye una aleatoriedad microscópica a los cimientos de la realidad.

Esta es la historia de una morsa.14 La morsa, según explica National Geographic, es un animal bigotudo y de largos colmillos, que se encuentra principalmente cerca del círculo polar ártico, donde se tumba en el hielo en compañía de cientos de congéneres. Pero ésta era una morsa especial. En primer lugar por la gran cantidad de grasa que acumulaba entre sus huesos, lo que la convertía en un espécimen gigantesco; y en segundo lugar, porque era la única morsa conocida que tenía el absurdo deseo de viajar a la Luna para saber si sabía a queso.

La morsa lo había intentado todo, que era más bien poco, es decir, había saltado (lo que con su volumen era más bien un movimiento ridículo parecido a bailar reguetón) y probado con la teletransportación (tecnología que en el polo norte está escasamente desarrollada aún). Nada dio resultado. La morsa sabía que la única forma de llegar a la Luna era ir a la NASA y secuestrar uno de sus cohetes. Pero ¿cómo diablos iba a llegar allí? La morsa pensó en su abuela, famosa viajera de leyenda entre su manada, que un centenar de años atrás salió a ver mundo sobre un sólido iceberg hasta que una gigantesca nave lo golpeó en 1912. Entonces la abuela morsa, enfadada, saltó al barco, que venía de Belfast, y comenzó una matanza que no terminó hasta que lo hundió. Pero eso es otra historia, aunque cada 15 de abril las morsas de todo el mundo celebran su día nacional, que consiste básicamente en quedarse quietas sobre el hielo disfrutando de un agradable descanso.

Nuestra morsa optó por hacer dedo y, afortunadamente la encontró Jason Statham y la trasladó a la NASA (corría el año 2002 y estaba preparándose para rodar Transporter, la película francesa de Corel Yuen, así que le vino bien). La morsa dio las gracias a Jason y le preguntó a la recepcionista de la NASA que dónde estaban los cohetes. La mujer se levantó lentamente detrás del mostrador y salió corriendo mientras daba unos gritos audibles a kilómetros de distancia.

14 Versión del cuento del que suscribe publicado originariamente en Jot Down Magazine con el título «La teoría del libre albedrío o el sueño de la morsa». http://www.jotdown.es/2016/01/la-teoria-del-libre-albedrio-o-el-sueno-de-la-morsa/

28

Aunque la morsa intentaba calmar a la gente diciéndoles que no tenía mala intención (bueno, un poco sí porque quería robar un cohete, pero sin comerse a nadie) lo único que los científicos oían era un rugido feroz. En ese momento la morsa sintió el dolor agudo de un dardo tranquilizante en el culo y cayó al suelo en un profundo sueño. Cuando despertó, miró a su alrededor, y se dio cuenta de que la habían llevado al zoológico de San Diego, conocido por su escasez de morsas. La morsa sacó el dedo de nuevo con la esperanza de que Jason Statham estuviera por allí, pero esperó, esperó y esperó, y Jason no se presentó.

Un día la morsa levantó la vista para ver la multitud congregada expectante y reconoció a Tim Allen, que como es el tipo que hace siempre de Santa Claus en las películas y sabe del polo norte, salvó a la morsa y le buscó trabajo en Zasavica, famosa reserva natural serbia, en compañía de un centenar de burras de los Balcanes. Allí fue catadora especializada en queso Pule, hecho de leche de burra y considerado el más famoso y caro del mundo, con un valor de alrededor de mil cuatrocientos dólares por un kilogramo. De todos es conocido que las pollinas serbias producen muy poca leche y dado que se requieren veinticinco litros para producir un kilo de queso, pues no sale a cuenta. Las morsas usan sus muy sensibles bigotes, llamados vibrisas, como detectores de sabor, de ahí que pudiera catar el queso sin acabar con tan escaso manjar.

Y este podría ser el final feliz de la historia, pero lo cierto es que no fue así. Dos años más tarde la morsa era una adicta al queso, tuvo que ir a rehabilitación donde se hizo amiga del Monstruo de las Galletas, que estaba quitándose de las Oreo. Cuando fue dada de alta se mantuvo limpia durante tres años hasta que un día se confió y probó una tarta de queso y frambuesa.

Después de eso volvió a ser una yonqui. Le compraba el género a un traficante de cheddar de los contenedores de Carrefour. La morsa se comió todo el queso que pudo, luego lo inhaló, se lo inyectó e incluso se lo fumó. Murió de sobredosis de gorgonzola. Pero la moraleja es que esa morsa fue una inspiración para todos los mamíferos pinnípedos acuáticos, demostró que nuestra inmersión en lo absurdo y el mundo material es precisamente lo que nos libera; que la evolución, la historia y la cultura nos han dotado de sistemas de reacción que nos otorgan la capacidad única de reflexionar y pensar las cosas, pero sobre todo de imaginar el futuro por absurdo que sea; que el libre albedrío y el determinismo pueden coexistir y por tanto, que debemos luchar por nuestros sueños. Después de su muerte la convirtieron en una alfombra y aún se encuentra en el despacho del presidente de la Asamblea de la República de Serbia. Es la razón por la que al entrar en la plaza Nikola Pašić de la ciudad de Belgrado se siente un fuerte olor a camembert. O eso dicen.

Al final, supongo que mi propio enfoque de lo absurdo de la vida es similar al de Peggy Lee,15 quien afirmaba que «si eso es todo lo que hay, entonces vamos a seguir bailando […] si eso es todo lo que hay».

Joan Feliu Franch

15 http://www.billboard.com/articles/news/77074/peggy-lee-dies-at-81

29

30

31

Fotografia

Sèrie: Fes mal

Arturo Comas

Arturo Comas Desmitificant els clĂ ssics.

Fotografia

32

33

Detall de fotografia intervinguda amb xinxetes

Claudia Frau

Claudia Frau Fotografia intervinguda amb fils

34

35

Fotografia

sèrie: Tots ens morirem

Arturo Comas

Claudia Frau T’estime-t’odie Escultura

36

37

Fotografia

sèrie: Tots ens morirem

Arturo Comas

Claudia Frau

Mariano, la seua vida i el seu projecte de canvi per a Espanya. Instal·lació Llibre de Mariano Rajoy submergit en aigua durant un any, ni així van nàixer brots verds.

Instal·lació

38

39

Fotografia

Sèrie d’autorretrats (2013-2015)

Arturo Comas

Claudia Frau ActualitzaciĂł de Tractat de la virginitat de sant Ambrosi en 140 carĂ cters Llibre intervingut

40

41

Instal·lació

Histèria i tradició

Arturo Comas

Instal·lació realitzada a la residència Culla Contemporània (2016)

Sobre totes les coses

Arturo Comas

Arturo Comas

Impermanència

Fotografia

42

mesos després de la inauguració

Escultura iniciada a la residència de Pinea. Estat de l’escultura cinc

Insert Coin

Claudia Frau

Claudia Frau

Insert Coin

Escultura iniciada a la residència de Pinea. Estat de l’escultura el dia

de la inauguració

43

Claudia Frau

[01/01/2016 - 30/03/2016] Projecte per a l’Institut de la Dona de Jaén que consta de fotografies, un vídeo i les teles sobre les quals s’han

reproduït els assassinats per violència masclista de 13 dones des de l’1 de gener fins al 30 de març de 2016. En el vídeo s’han recreat aquestes 13 morts amb 13 maduixes amb les escasses dades aportades per la premsa: https://vimeo.com/161496475.

Fotogrames del vídeo.

44

1. Qui són Claudia Frau i Arturo Comas?

Entresvista a tall de currículums .

CLAUDIA FRAU: Boníssima pregunta, però m’agafes en plena crisi existencial, no és broma. Sé les etiquetes que he assumit; dona, espanyola, artista, de mare artista i viatgera empedreïda; pare alemany, inexistent per a mi, avis artistes també, la vida m’ha fet molt lluitadora. Intente superar-me i aprendre cada dia, però això al final són tot màscares que em pose per a poder viure en societat. Sí, sí, estic molt filosòfica. Però realment aquesta societat no ens posa molt fàcil quelcom que hauria de ser tan senzill i fàcil de respondre. Quan, en general, fins els nostres progenitors que volen el millor per a nosaltres són els primers que ens solen recomanar que estudiem carreres que tinguen «eixides», per a després treballar un mínim de vuit hores al dia en alguna cosa que no ens agrada, en comptes d’alguna cosa que ens apassione, llavors ja comencem malament. I qui ens ensenya a preguntar-nos qui som realment?

No ens ensenyen a indagar i aprofundir en nosaltres mateixos. Tot passa pel nostre sistema educatiu, per la nostra classe social, pel lloc on hem nascut i ens criem, pel que ens convé en determinats moments... I si traiem tot això, què en queda? Doncs seguiré parafrasejant un dels meus filòsofs favorits... «Només sé que no sé res» i, encara que semble mentida, aquest sol ser un bon principi. No és que ara passe per una crisi existencial esporàdica, és que visc en crisi existencial constant. Tenir una mare viatgera, que et fa canviar de col·legi quasi cada any, et torna irremeiablement una observadora empedreïda.

Potser és la primera premissa de l’artista, qüestionar-nos-ho tot. Almenys és un bon exercici mental, li’l recomane a tothom, almenys deu minuts en alçar-te cada dia, et posa el cervell a to per a lluir substància grisa.

Fa poc em vaig gitar amb aquesta mateixa pregunta i em vaig despertar amb una frase «La vida és somni», així que rellegint Calderón de la Barca estic per a veure si em trobe.

45

ARTURO COMAS: Uf, comences per la pregunta més complicada… Quan definim alguna cosa, a més d’equivocar-nos, li llevem tota la gràcia, descartem totes les altres possibilitats, la matem una mica. No m’agrada etiquetar, marcar, classificar. Ni tan sols jo sé clarament qui sóc; encara que a poc a poc em vaig coneixent. Així i tot, donaré algunes dades amb l’esperança d’aclarir el menys possible.

M’agrada dubtar de tot, de mi el primer, i m’incomoden les persones que estan molt segures d’alguna cosa. M’agrada conduir, fa quatre anys que practique la meditació i sóc el meu propi perruquer. Normalment duc bigot.

2. Què volíeu ser de xicotets?

C. F.: Mai sabia ben bé què respondre. És clar que mai vaig tenir gens clar, així que «tot», podria ser la resposta més semblant al que pensava, ja que no podia limitar la meua resposta a alguna cosa, pensava que triar una sola professió era molt avorrit. És clar que mai he aspirat a ser funcionària. Seguisc pensant el mateix, supose que per això sóc artista visual, la qual cosa no em limita, d’alguna manera puc ser-ho tot, encara que no descarte dedicar-me a fer de taxista de morses intrèpides. Així que de xicoteta, com tardava tant a contestar, al final responia amb un «ni idea» al que em deien. «És normal, encara eres molt xicoteta per a saber-ho». Ara pense que és a l’inrevés, de xicotets tenim tot molt més clar, el que passa és que ens saturen d’informació totalment innecessària que, al final, per a l’única cosa per al que ens aprofita és per a confondre’ns. Ara el millor és desaprendre moltes coses.

A. C.: Femater. L’olor de podrit evidentment no em resultava gens atractiu; no obstant això la idea d’anar agarrat al camió en marxa, a tota velocitat, em tornava boig.

3. Quin és la vostra formació i quina importància ha tingut en el posterior desenvolupament del vostre treball?

C. F.: Doncs venint d’una estirp de pintors (mare i avis materns) vaig estar envoltada de quadres, pinzells, olor d’oli i d’aiguarràs, prestatgeries plenes de llibres d’art, antiguitats, tot el dia sentint parlar sobre el meu avi, sobre exposicions, sobre art, crec que és part fonamental de la meua formació encara que no m’hagen donat cap diploma, li demanaré a la meua mare que em faça encara que només siga un certificat... Amb el meu primer sou em vaig comprar la meua primera càmera, però sense pensar-ho molt i sense que la fotografia m’haguera atret especialment abans, va ser una rèflex totalment manual, de rodet i vaig començar a experimentar pel meu compte, al cap de poc temps em vaig comprar una ampliadora, així que vaig començar sent autodidacta.

Després la vida em va portar per altres rumbs i al cap d’un temps vaig decidir mudar-me i estudiar fotografia artística a Sevilla, de sobte tot va encaixar a la perfecció vaig pensar que havia nascut per a això, només vaig acabar el primer any, al segon em vaig avorrir i encara que assistia a classe no vaig ser capaç d’entregar un sol projecte. El pitjor és que no m’importava gens en absolut, sempre vaig tenir clar que la titolitis no aprofita per a res. Això sí, vaig aprendre moltíssim al costat de grans professors i també dels meus companys, considere que on més he après és en els tallers d’Scarpia de la mà de grans genis: Eugenio Ampudia, Jorge Perianes, Rogelio López Cuenca,

46

Isidoro Valcárcel Medina, Miguel Moreno Carretero... I alguns altres com Wilfredo Prieto, però seguisc sent una aprenenta i aspire a ser-ho tota la vida, és molt més divertit.

A. C.: Vaig estudiar Batxillerat Artístic i posteriorment em vaig llicenciar en Belles arts.

El que som avui és una suma de tot el que hem après, viscut i experimentat, per la qual cosa estic enormement agraït. Així i tot, crec que les experiències o esdeveniments que més han influït en el meu treball no procedeixen directament de l’ensenyament reglat, sinó de tot el que l’envoltava.

Estudiar Belles arts a Sevilla potser no és el més atractiu per a algú que no pensa dibuixar, pintar, esculpir o restaurar... Fins i tot, si ens deixem portar pel nostre pensament lògic, podem pensar que més aviat és contraproduent. En certa manera pot ser que siga així, però l’experiència ens demostra que la lògica no és tan precisa com la pinten, sinó més aviat tot el contrari. Amb açò no vull dir que no hàgem de ser crítics amb el que tenim i que no calga lluitar per a millorar-ho, però sí que crec que poques vegades dos més dos resulten quatre. Evidentment estudiar et dóna una base sobre la qual poder construir i et mostra alguns camins, però el que realment que et trobes és mirar cap a dintre, alguna cosa que no solen ensenyar en cap lloc i que l’has de descobrir tu.

El que sí que recorde de la carrera són alguns professors concrets, pocs, ensenyaments d’aquestes que se’t queden gravades. Manuel Álvarez Fijo, Juan A. Huguet i Dionisio González van ser claus.

4. Segur que hi ha hagut exposicions, intervencions, experiències que considereu fonamentals en la vostra trajectòria. Quines destacaríeu?

C. F.: Al començament d’enguany, a la Fundació Madariaga, vaig poder fer realitat una instal·lació que feia prou temps que volia fer, van ser 57 pomes apunyalades, en un al·legat contra la violència de gènere, tantes pomes com dones assassinades «oficialment» l’any passat a Espanya. Enguany em van convidar a exposar i a presentar un vídeo també sobre la violència de gènere a l’Institut de la Dona de Jaén. Són un tipus d’experiències molt enriquidores, perquè pots compartir impressions de primera mà amb persones alienes al món de l’art, però que treballen amb aquesta problemàtica i veure si aquests projectes poden ajudar en alguna cosa a visibilitzar, conscienciar i eradicar aquest flagell que vivim a Espanya.

Participar en MARTE, la fira d’art de Castelló, va ser una alenada d’aire fresc que em va servir per a tornar a tenir fe en què un mercat sa i fora del mercantilisme capitalista és possible, encara que ens sone a utopia i siga bastant difícil. També tenir un espai propi de creació, com és Otra Cosa, on poder fer el que et vinga de gust sense pensar a agradar, vendre, estar en el mercat de l’art... És fonamental. «Art and Breakfast», en la seua primera edició, va fer que em qüestionara de nou moltes coses. Però sens dubte Scarpia, el projecte de Miguel Moreno Carretero, he de dir que va ser el punt d’inflexió més gran i important, els quatre anys en els quals vaig estar foren un abans i un després en la meua carrera. Ara precisament, l’equip que hi formem continuem i ens reinventem en FAR, Foro de Arte Relacional, un projecte molt ampli. A tot el que li interesse pot saber més en www.foroarterelacional.com. Enguany la primera activitat serà en l’entorn natural de Villafranca de Còrdova els dies 16, 17 i 18 de setembre, en el qual parlarem de sostenibilitat cultural al costat del sociòleg Ángel Ramírez Troyano, l’artista visual Yolanda Domínguez i Jesús Carrillo que és doctor en Història de l’Art i, entre altres coses, exdirector de les activitats culturals de MNCARS.

47

A. C.: Enllaçant una mica amb la pregunta anterior, un esdeveniment decisiu mentre estudiava Belles arts a Sevilla va ser trobar-m’hi amb dos companys amb els quals tenia més que molt en comú i amb els quals vaig donar forma al primer projecte artístic que estava fonamentat en l’absurd: «Absurdo y diestro». Vam fer dues publicacions i vam anar durant dos anys per multitud d’espais fent una mena de teatre de l’absurd improvisat. Mentrestant, realitzava treballs personals; però va ser en acabar la carrera quan vaig començar a trobar el meu propi llenguatge personal.

En els últims anys he pogut mostrar la meua obra en llocs com Call 14, de Luis Adelantado, a València; Jäälphoto, Madrid; MUVIM, Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat; ECCO, Espai de Creació Contemporània, Cadis; Museu d’Art Contemporani Fernando Centeno, Genalguacil, on vaig ser l’artista convidat amb Javi Calleja, en la seua setmana cultural en el passat any 2015.

També l’any 2015 vaig tenir la sort de ser convidat per a desenvolupar un projecte expositiu en Scarpia, en el Museu d’Història del Carpio.

Enguany, en 2016, he pogut gaudir d’una residència artística a Culla, Castelló, on vaig desenvolupar el projecte «Sobre todas las cosas» i he participat com a artista convidat en Contenedores, Arte de acción, amb el projecte «La tradición contemporánea», amb el qual he gaudit moltíssim i que es pot veure en el carrer d’Amparo, número 9, de Sevilla, els 365 dies de l’any i vint-i-quatre hores al dia.

5. Sou més esteticistes que conceptualistes, o a l’inrevés? O dit d’una altra manera: És l’elecció estètica una obsessió que condiciona el conceptual?

C. F.: Preval el concepte, i si l’estètica ajuda al concepte, perfecte; però mai supeditada la primera a la segona. Encara que no dubte que alguna vegada m’haja de desdir i variar l’ordre. Preferisc no ser esclava de les meues paraules, ja he demostrat que no ho tinc gens clar, el més probable és que seguisca així.

A. C.: Crec que una cosa no és més important que l’altra. En l’equilibri (o en el desequilibri) d’ambdues pot estar la clau, en com conjugar-les. No és quelcom en què pense, simplement sorgeix. Quan se m’acut una fotografia, projecte, idea… Apareix ja pràcticament acabada, jo només la perfile fins a materialitzar-la, però en la majoria dels casos sol ser un acte més intuïtiu que de decisions lògiques i fredes. Així i tot, i per a respondre a la primera pregunta, no em considere ni una cosa ni l’altra o si ho prefereixes… Ambdues.

6. Tècnica o creativitat?

C. F.: Creativitat. La tècnica, supeditada a la creativitat i de vegades només aprofita per a pairarse-la, encara que és d’agrair veure un bon treball creatiu i amb bona tècnica, però altres vegades refreda el moment i no és igual l’esborrany fet per impuls que després repetit amb tècnica, perd essència, màgia. Altres vegades és fonamental, així que està en funció del projecte. Millor no posar-nos límits.

A. C.: Pense que l’interessant és no decantar-se per cap de les dues opcions, però si no hi ha més remei, perquè de no fer-ho descobrírem el sentit de la vida... Sens dubte em quedava amb la creativitat.

48

La tècnica és important, però per si mateixa no és res més que una amalgama de coneixements concrets, una espècie de llibre d’instruccions, res més. No obstant això, la creativitat pot servir per a tot, fins i tot per a suplir de manera creativa i magistral la falta de tècnica.

M’agrada conèixer bé la tècnica per a treure-li el màxim partit a una idea. L’aprenc tal com la creativitat me la demanda.

També hi ha vegades en les quals aprens una tècnica que creus que no t’aprofitarà per a res i se t’obri una porta a l’infinit, i es propicien noves idees que mai se t’hagueren acudit abans.

7. Aquesta exposició analitza la vostra relació amb l’absurd de la vida i de l’art. En aqueix sentit, us considereu idealistes o pragmàtics?

C. F.: Diguem que sóc idealista d’una manera pragmàtica. És a dir, tinc grans ideals que per a alguns freguen la utopia, però tracte de ser pragmàtica en l’execució i en el resultat.

A. C.: Un 87% idealista i un 6% pragmàtic. Ja sé que no sumen 100%, però no et preocupes. Tot està bé.

8. Maniàtics?

C. F.: M’ho estic deixant.

A. C.: Sí. Alguns dels meus passatemps són posar-hi objectes paral·lels entre si, bolígrafs, llibretes, papers, etc., m’imagine la seua projecció longitudinal i la faig coincidir amb uns altres que estan lluny; comptar exactament els quilòmetres que faig amb el cotxe cada vegada que faig gasolina i la següent; o fer carreres imaginades, quan camine sol pel carrer, amb gent que és aliena a la meua cursa.

9. Sou artistes compromesos. Creieu que hi ha lloc per a somiar en la nostra societat?

C. F.: Sí, ho considere molt necessari. Tenim un poder enorme, totalment desaprofitat, els governs ens volen separats i adoctrinats, quan realment el que han aconseguit amb aquesta crisi és despertar-nos i unir-nos. Cal somiar tocant de peus a terra, hi ha molt a fer, només ens cal saberho, ser-ne conscients. Tornar a introduir la paraula ètica en la nostra conducta diària, reflexionar que cada acte, per innocent que semble, té una repercussió; d’aquesta manera guanyem en pau interior i en felicitat, fixa-t’hi com és de senzill i de revolucionari.

A. C.: Sempre hi haurà lloc per a somiar encara que, cada vegada més, ens intenten convèncer que això no serveix de res, perquè cal tocar-hi de peus a terra, bla, bla, bla, …

49

10. L’art té un fi en si?

C. F.: Encara sense pretendre-ho, el té i si no algú li’l donarà, funcionem així, el nostre cervell sempre cerca la utilitat. Per a mi el més important és una finalitat alliberadora de l’establit que ens fa oxigenar el cervell, qüestionar-nos tot, eixir de la rutina, ...

A. C.: La màgia de l’art és que no li cal tenir un fi. Em referisc a una utilitat en una primera instància. I això és el que el fa més potent. Les regles, o així caldria que fóra, les posa l’artista i solen ser regles que es mouen en altra lògica a la qual estem acostumats. La nostra experiència no se sobresalta quan veiem coses quotidianes, útils, predictibles… Que compleixen la funció per a la qual van ser dissenyades. No obstant això, en contemplar alguna cosa que ha fet algú sense cap finalitat directa i que no s’ajusta als nostres convencionalismes, tot l’ordre sobre el qual construïm les nostres idees s’ensorra i això és el que realment fa necessari a l’art; la facultat de canviar el nostre punt de vista sobre quelcom, remoure, interpel·lar, incomodar…

Pense que l’absurd és a l’art el que l’art a tota la resta. Contemplar algun esdeveniment, obra o acció «inútil» pot ensenyar-te molt més que alguna cosa que sí que ho siga, per la qual cosa l’inútil o absurd esdevé el més útil que pugues imaginar.

11. Unes 1.000 persones al mes es pregunten com utilitzar Google fent servir Google. És la vostra obra una invitació a seure i reflexionar sobre l’estupidesa que comporta moltes vegades el nostre comportament?

C. F.: Sí, però amb autocrítica, ací no s’escapoleix ningú. Diuen per ací alguns científics que la matèria a escala microscòpica és buit, fins i tot nosaltres mateixos no som res. En realitat, la matèria està buida, si ens acostem a la nostra pell i avancem a escales microscòpiques el buit es fa immens, quasi total, i nosaltres ens comportem com si ho sabérem tot i no sabem res de res. Qui pot saber si en aquesta mirada microscòpica un dia trobem planetes dins de nosaltres? O que el que creiem que és l’univers siga en realitat una vista microscòpica d’un altre ésser immens?

A. C.: No només el nostre comportament, la vida en general, la nostra existència, tot.

12. Les vostres obres arrenquen d’un qüestionament de la convenció, però tota tradició o manera habitual de fer les coses no té per què estar mal. O sí?

C. F.: Clar que no, mentre es qüestionen i es facen sabent el que hi ha de manera conscient, el que passa moltes vegades és que en fer-les conscients perden la seua raó de ser. És com caminar somnàmbul per la vida i una vegada que despertes deixes de fer les coses solament per inèrcia, altres vegades pot fer que recobren més sentit. També és interessant saber d’altres tradicions, m’estic llegint un llibre de l’antropòleg Marvis Harris que en el seu estudi en pobles i llogarets de tot el món, sobre la figura dels «caps, capitosts, abusadors» explica que en moltes d’elles no hi ha capitosts o més aviat tots en són i en unes altres sí que hi ha un cap, com en els pobles boiximans, però, al contrari del que passa en aquesta banda del planeta, és qui més treballa i qui cedeix major part de la caça i de la recol·lecció als altres. Són societats en les quals no existeixen les paraules «per favor» ni «gràcies», ja que es pressuposa l’ajuda desinteressada en la comunitat sense esperar res a canvi.

50

A. C.: Sens dubte l’absurd és una plataforma des de la qual pots veure tot des de fora; et fa conscient. És un llenguatge amb el qual es pot parlar de tot. És un punt de vista, una forma de pensar i sentir. Una filosofia de vida. I efectivament és l’eina perfecta per a qüestionar-ho tot, posar-ho en dubte, convidar a la reflexió. Però qüestionar alguna cosa no necessàriament és a dir que està malament. De fet, no crec en els conceptes del bé i del mal. Una de les facultats més potents de l’absurd és la de crear consciència. Una vegada que eres conscient d’alguna cosa te’n desempallegues i és quan pots veure-hi.

Les tradicions no solen ser molt lògiques precisament, però això no vol dir que hagen de desaparèixer, ni de bon tros. Són necessàries i ajuden a construir la nostra identitat, siga posicionant-te a favor o en contra d’aquestes. Potser, el problemàtic siga repetir de manera automàtica i inconscient allò que ens donen la cultura, religió, educació, etc.

13. De vegades el nostre inconscient ens adverteix de l’absurd de la nostra existència, com quan diem que els jutges «fallen» en emetre un veredicte.

Fins a quin punt el joc amb l’inconscient és important en les vostres creacions?

C. F.: L’altre dia vaig sentir dir que el 98% de tots els nostres actes els ordena el nostre inconscient. Si aquesta teoria és certa, ningú no té escapatòria. De tota manera per a mi és així, moltes vegades les idees les tinc en somni o em vénen quan encara m’estic despertant, després ja es poden perfilar, pensar en altres aspectes, però el germen de l’obra ve d’ací.

A. C.: En el meu procés creatiu l’inconscient i la intuïció són dos pilars imprescindibles. De fet jo el que faig és estar atent per a poder retenir les idees quan brollen. Una vegada que apareixen les apunte i les duc a terme. D’on vénen les idees? ¿Quién maneja mi barca? No tenim ni idea. Fa uns anys em vaig topar amb un estudi científic que demostra que deu segons abans que prenguem una decisió el nostre cervell ja ha decidit per nosaltres. No som ningú.

14. Per què en una discussió quan una persona té la raó cal donar-li-la si ja la té? En tal cas caldria donar-li-la quan no la tinga. El constant qüestionament de tot és també una manifestació de respecte cap a la llibertat d’opinió?

C. F.: Generalment no li donem la raó a ningú encara que la tinga, discutir és l’esport nacional preferit, no el futbol. Discutir encara que totes les parts diguen la mateixa cosa. És una demostració molt gran de llibertat d’opinió, però que no se n’assabenten els de la llei mordassa.

A. C.: Ho sent però no respondré preguntes sobre la meua intimitat. I menys encara referides a la llibertat d’opinió.

51

15. La vostra és una mirada extraordinària sobre les coses ordinàries. Si ordinari és sinònim de vulgar o corrent, la vostra percepció extraordinària significaria també interpretar les coses de manera extravulgar? No és com pagar per a pujar a edificis alts, com l’Empire State Building, i després inserir monedes en un binocular per a veure el que hi ha allà baix?

C. F.: Doncs segurament, però a vegades el més quotidià passa desapercebut. Per això no li donem el valor extraordinari que pot tenir. Potser només canviar-lo de lloc serviria per a veure’l amb nous ulls. El meu avi deia que «si la naturalesa tingués enveja, la tindria de l’art»; estic d’acord, encara que també pense en què, si l’art tingués enveja, la tindria de la naturalesa. Cada vegada em meravelle més amb el més quotidià i m’adone de l’insuperable que és. Així que: Visca l’extravulgar!

A. C.: M’encanta l’exemple que poses de pujar a l’edifici per a mirar al lloc d’on véns, perquè és exactament el que esmentava en una de les preguntes anteriors quan intentava aproximar-me a la definició del sentiment absurd. I en el teu exemple potser es veu encara més clar. Al final la distància i el punt de vista fa que vegem les coses d’una manera més desenganxada, més objectiva, com si no fóra la cosa amb nosaltres. Si puge a l’Empire State i pague per a pujar-hi, fique la moneda al binocular però, a posta, no hi mire… Això què seria?

16. Com afecta la vida normal el vostre treball? Un esquizofrènic paranoic té por d’estar perseguint-se?

C. F.: Quan t’agrada el que fas no hi ha separació, estàs constantment pensant en això; fins i tot en els períodes de guaret que sembla que no fas res, el cap no para, bogeria total.

A. C.: Quan el teu treball parla de tu d’una manera tan personal és impossible diferenciar entre la teua vida i el teu treball. Què vols dir-me amb això d’esquizofrènic paranoic?

17. Què hi ha d’exhibicionisme en el vostre treball?

C. F.: Ens despullem amb el nostre treball, així que exhibicionisme total, la qual cosa jo duc fatal, per cert.

A. C.: Sent que vaig tothora en pilotes.

18. Per què deu ser que si un parla amb Déu, la gent pensa que eres espiritual, però si Déu parla amb un, la gent pensa que estàs tronat? Què deu fer Déu ara mateix?

C. F.: Això no passava en les tribus ancestrals, això era normal. Aquesta societat constantment ens diu el que està bé i el que està malament. Antigament, no obstant això, el qui escoltava Déu el nomenaven xaman o bruixot o cap... Ací t’envien al manicomi, directament. Potser escoltar-nos Déu siga simplement buidar-nos del que hem après i escoltar-nos a nosaltres mateixos; quelcom molt tronat, certament.

A. C.: T’entenc perfectament… A tu també et parla, veritat?

52

19. Per què no et pots fer pessigolles a tu mateix? Dit d’una altra manera: Sou absurds amb vosaltres mateixos?

C. F.: És inevitable no? Encara que jo em considere més surrealista que absurda, la qual cosa és perfecta per a aquesta entrevista sobre l’absurd.

Ah! I jo em faig pessigolletes a mi mateixa. Com que no s’hi pot? El que passa és que jo controle molt i no ric.

A. C.: Per descomptat que sóc absurd amb mi mateix, en cas contrari estaria gelós de la meua persona. I el de les pessigolles és discutible, com diu Claudia.

Claudia Frau i Arturo Comas

53

54

Ent r e a m svis cur odo ta rícu d lum e s.

1. ¿Quiénes son Claudia Frau y Arturo Comas?

CLAUDIA FRAU: Buenísima pregunta, pero me pillas en plena crisis existencial, no es broma. Sé las etiquetas que he asumido; mujer, española, artista, de madre artista y viajera empedernida; padre alemán, inexistente para mí, abuelos artistas también, la vida me ha hecho muy luchadora. Intento superarme y aprender cada día, pero eso al final son todo máscaras que me pongo para poder vivir en sociedad.

Sí, sí, estoy muy filosófica. Pero realmente esta sociedad no nos pone muy fácil algo que debería ser tan sencillo y fácil de responder. Cuando, por lo general, hasta nuestros progenitores que quieren lo mejor para nosotros son los primeros que nos suelen recomendar que estudiemos carreras que tengan «salidas», para después trabajar un mínimo de ocho horas al día en algo que no nos gusta, en lugar de algo que nos apasione, pues ya empezamos mal. ¿Y quién nos enseña a preguntarnos quién somos realmente? No nos enseñan a indagar y profundizar en nosotros mismos. Todo nos viene dado por nuestro sistema educativo, por nuestra clase social, por el sitio donde hemos nacido y nos criamos, por lo que nos conviene en determinados momentos... Y si quitamos todo eso, ¿qué queda? Pues seguiré parafraseando a uno de mis filósofos favoritos... «Sólo sé que no sé nada» y, aunque parezca mentira, éste suele ser un buen principio. No es que esté pasando por una crisis existencial esporádica, es que vivo en crisis existencial constante. Tener una madre viajera, que te hace cambiar de colegio casi cada año, te vuelve irremediablemente una observadora empedernida. Quizás sea la primera premisa del artista, cuestionárnoslo todo. Al menos es un buen ejercicio mental, se lo recomiendo a todo el mundo, al menos diez minutos al levantarte todos los días, te pone el cerebro a tono para lucir materia gris.

55

Hace poco me acosté con esta misma pregunta y me desperté con una frase «La vida es sueño», así que releyendo a Calderón de la Barca estoy para ver si me hallo.

ARTURO COMAS: Uf, empiezas por la pregunta más complicada… Cuando definimos algo, además de equivocarnos, le quitamos toda la gracia, descartamos todas las demás posibilidades, lo matamos un poco. No me gusta etiquetar, marcar, clasificar. Ni siquiera yo sé claramente quién soy; aunque poco a poco me voy conociendo. Aun así, daré algunos datos con la esperanza de aclarar lo menos posible.

Me gusta dudar de todo, de mí el primero, y me incomodan las personas que están muy seguras de algo. Me gusta conducir, llevo cuatro años practicando la meditación y soy mi propio peluquero.

Normalmente llevo bigote.

2. ¿Qué queríais ser de pequeños?

C.F.: Nunca sabía bien qué responder. Está claro que nunca tuve nada claro, así que «todo», podría ser la respuesta más parecida a lo que pensaba, ya que no podía limitar mi respuesta a algo, pensaba que elegir una sola profesión era muy aburrido. Está claro que nunca he aspirado a ser funcionaria. Sigo pensando lo mismo, supongo que por eso soy artista visual que es algo que no me limita, de alguna manera puedo serlo todo, aunque no descarto dedicarme a taxista de morsas intrépidas. Así que de pequeña, como tardaba tanto en contestar, al final respondía con un «ni idea» a lo que me decían. «Es normal, todavía eres muy pequeña para saberlo». Ahora pienso que es al revés, de pequeños tenemos todo mucho más claro, lo que ocurre es que nos saturan de información totalmente innecesaria que, al final, para lo único para lo que nos sirve es para confundirnos. Ahora lo mejor es desaprender muchas cosas.

A.C.: Basurero. El olor a podrido evidentemente no me resultaba nada atractivo; sin embargo la idea de ir agarrado al camión en marcha, a toda velocidad, me volvía loco.

3. ¿Cuál es vuestra formación y qué importancia ha tenido en el posterior desarrollo de vuestro trabajo?

C.F.: Pues viniendo de una estirpe de pintores (madre y abuelos maternos) estuve rodeada de cuadros, pinceles, olor a óleo y aguarrás, estanterías llenas de libros de arte, antigüedades, todo el día oyendo hablar sobre mi abuelo, sobre exposiciones, sobre arte, creo que es parte fundamental de mi formación aunque no me hayan dado ningún diploma, le pediré a mi madre que me haga aunque sólo sea un certificado... Con mi primer sueldo me compré mi primera cámara, pero sin pensarlo mucho y sin que la fotografía me hubiera atraído especialmente antes, fue una réflex totalmente manual, de carrete y comencé a experimentar por mi cuenta, al poco tiempo me compré una ampliadora, así que empecé siendo autodidacta. Luego la vida me llevó por otros derroteros y al cabo de un tiempo decidí mudarme y estudiar fotografía artística en Sevilla, de repente todo encajó a la perfección pensé que había nacido para eso, sólo terminé el primer año, al segundo me aburrí y aunque asistía a clase no fui capaz de entregar un solo proyecto. Lo peor es que no me importaba nada en absoluto, siempre tuve claro que la titulitis no sirve para nada. Eso sí, aprendí

56

muchísimo junto a grandes profesores y también de mis compañeros, considero que donde más he aprendido es en los talleres de Scarpia de la mano de grandes genios: Eugenio Ampudia, Jorge Perianes, Rogelio López Cuenca, Isidoro Valcárcel Medina, Miguel Moreno Carretero... Y algunos otros como Wilfredo Prieto, pero sigo siendo una aprendiz y aspiro a serlo toda la vida, es mucho más divertido.

A.C.: Estudié Bachillerato Artístico y posteriormente me licencié en Bellas Artes.

Lo que somos hoy es una suma de todo aquello que hemos aprendido, vivido y experimentado, por lo que estoy enormemente agradecido. Aun así, creo que las experiencias o eventos que más han influido en mi trabajo no proceden directamente de la enseñanza reglada, sino todo lo que la rodeaba. Estudiar Bellas Artes en Sevilla quizás no sea lo más atractivo para alguien que no piensa dibujar, pintar, esculpir o restaurar... Incluso, si nos dejamos llevar por nuestro pensamiento lógico, podemos pensar que más bien es contraproducente. En cierto modo puede que así sea, pero la experiencia nos demuestra que la lógica no es tan certera como la pintan, sino más bien todo lo contrario. Con esto no quiero decir que no tengamos que ser críticos con lo que tenemos y que no haya que hacer por mejorarlo, pero sí que creo que pocas veces dos más dos resultan cuatro.

Evidentemente estudiar te da una base sobre la que poder construir y te muestra algunos caminos, pero lo que realmente te hace encontrarte a ti mismo es mirar hacia adentro, algo que no suelen enseñar en ningún sitio y que lo tienes que ir descubriendo tú.

Lo que sí que recuerdo de la carrera son algunos profesores concretos, pocos, enseñanzas de ésas que se te quedan grabadas. Manuel Álvarez Fijo, Juan A. Huguet y Dionisio González fueron claves.

4. Seguro que ha habido exposiciones, intervenciones, experiencias, que consideráis fundamentales en vuestra trayectoria. ¿Cuáles destacaríais?

C.F.: A comienzos de este año, en la Fundación Madariaga, pude hacer realidad una instalación que llevaba bastante tiempo queriendo hacer, fueron 57 manzanas apuñaladas, en un alegato contra la violencia de género, tantas manzanas como mujeres asesinadas «oficialmente» el año pasado en España. Este año también estuve invitada a exponer y a presentar un video también sobre la violencia de género en el Instituto de la Mujer en Jaén. Son un tipo de experiencias muy enriquecedoras porque puedes compartir impresiones de primera mano con personas ajenas al mundo del arte, pero que trabajan con esta problemática y ver si estos proyectos pueden ayudar en algo a visibilizar, concienciar y erradicar esta lacra que vivimos en España.

Participar en MARTE, la feria de arte de Castellón, fue una bocanada de aire fresco que me sirvió para volver a tener fe en que un mercado sano y fuera del mercantilismo capitalista es posible, aunque nos suene a utopía y sea bastante difícil. También el tener un espacio propio de creación, como es Otra Cosa, donde poder hacer lo que te plazca sin pensar en gustar, vender, estar en el mercado del arte... Es fundamental. «Art and Breakfast», en su primera edición, me hizo cuestionarme de nuevo muchas cosas. Pero sin duda Scarpia, el proyecto de Miguel Moreno Carretero, debo decir que fue el punto de inflexión más grande e importante, los cuatro años en

57

los que estuve fueron un antes y un después en mi carrera. Ahora precisamente, el equipo que formamos allí continuamos y nos reinventamos en FAR, Foro de Arte Relacional, que es un proyecto muy amplio, a todo el que le interese puede saber más en www.foroarterelacional.com. Este año la primera actividad será en el entorno natural de Villafranca de Córdoba los días 16, 17 y 18 de septiembre, en el que hablaremos de sostenibilidad cultural junto al sociólogo Ángel Ramírez Troyano, la artista visual Yolanda Domínguez y Jesús Carrillo que es doctor en Historia del Arte y, entre otras cosas, exdirector de las actividades culturales de MNCARS.

A.C.: Enlazando un poco con la pregunta anterior, un evento decisivo mientras estudio Bellas Artes en Sevilla es toparme con dos compañeros con los que tenía más que mucho en común y con los que di forma al primer proyecto artístico que estaba fundamentado en el absurdo: «Absurdo y diestro». Hicimos dos publicaciones y fuimos durante dos años por multitud de espacios haciendo una especie de teatro del absurdo improvisado. Mientras tanto realizaba trabajos personales, pero fue cuando acabé la carrera cuando comencé a encontrar mi propio lenguaje personal.

En los últimos años he podido mostrar mi obra en lugares como Call 14, de Luis Adelantado, en Valencia; Jäälphoto, Madrid; MUVIM, Museo Valenciano de la Ilustración y la Modernidad; ECCO, Espacio de Creación Contemporánea, Cádiz; Museo de Arte Contemporáneo Fernando Centeno, Genalguacil, donde fui el artista invitado junto a Javi Calleja, en su semana cultural en el pasado año 2015. También en el año 2015 tuve la suerte de ser invitado para desarrollar un proyecto expositivo en Scarpia, en el Museo de Historia de El Carpio.

En este año 2016 he podido disfrutar de una residencia artística en Culla, Castellón, donde desarrollé el proyecto «Sobre todas las cosas» y he participado como artista invitado en Contenedores, Arte de acción, con el proyecto «La tradición contemporánea», con el que he disfrutado muchísimo y que se puede ver en la calle de Amparo, número 9, de Sevilla, los 365 días del año y veinticuatro horas al día.

5. ¿Sois más esteticistas que conceptualistas, o al revés? O dicho de otra manera ¿Es la elección estética una obsesión que condiciona lo conceptual?

C.F.: Prima el concepto, y si la estética ayuda al concepto, perfecto; pero nunca supeditada la primera a la segunda. Aunque no dudo que alguna vez me tenga que desdecir y variar el orden.

Prefiero no ser esclava de mis propias palabras, ya he demostrado que no tengo nada claro, lo más probable es que siga así.

A.C.: Creo que una cosa no es más importante que la otra. En el equilibrio (o en el desequilibrio) de ambas puede estar la clave, en cómo conjugarlas. No es algo en lo que me ponga a pensar, simplemente surge. Cuando se me ocurre una fotografía, proyecto, idea… Aparece ya prácticamente terminada, yo sólo voy perfilándola hasta materializarla, pero en la mayoría de los casos suele ser un acto más intuitivo que de decisiones lógicas y frías. Aun así, y por responderte a la primera pregunta, no me considero ni una cosa ni la otra o si lo prefieres… Ambas.

58

6. ¿Técnica o creatividad?

C.F.: Creatividad. La técnica, supeditada a la creatividad y a veces sólo sirve para saltártela a la torera, aunque es de agradecer ver un buen trabajo creativo y con buena técnica, pero otras veces enfría el momento y no es igual el boceto hecho por impulso que después repetido con técnica pierde esencia, magia. Otras veces es fundamental, así que depende del proyecto. Mejor no ponernos límites.

A.C.: Pienso que lo interesante es no decantarse ninguna de las dos opciones, pero si no hubiera más remedio porque de no hacerlo descubriéramos el sentido de la vida... Sin duda me quedaba con la creatividad.

La técnica es importante, pero por sí misma no es nada más que una amalgama de conocimientos concretos, una especie de libro de instrucciones, nada más. Sin embargo, la creatividad puede servir para todo, incluso para suplir de forma creativa y magistral la falta de técnica.

Me gusta conocer bien la técnica para sacarle el máximo partido a una idea. Voy aprendiéndola según la creatividad me va demandando.

También hay veces que aprendes una técnica que piensas que no te va a servir de nada y se te abre una puerta al infinito, propiciando nuevas ideas que nunca se te hubieran ocurrido antes.

7. Esta exposición analiza vuestra relación con lo absurdo de la vida y del arte. En ese sentido ¿Os consideráis idealistas o pragmáticos?

C.F.: Digamos que soy idealista de una manera pragmática. Es decir, tengo grandes ideales que para algunos rayan en la utopía, pero trato de ser pragmática en la ejecución y en el resultado.

A.C.: Un 87% idealista y un 6% pragmático. Ya sé que no suman 100%, pero no te preocupes.

Todo está bien.

8. ¿Maniáticos?

C.F.: Me estoy quitando.

A.C.: Sí. Algunos de mis pasatiempos son poner objetos paralelos entre sí, bolígrafos, libretas, papeles, etc., me imagino su proyección longitudinal y la hago coincidir con otros que están lejos; contar exactamente los kilómetros que hago con el coche entre un repostaje y el siguiente; o hacer carreras imaginadas, cuando camino sólo por la calle, con gente que es ajena a ello.

9. Sois artistas comprometidos ¿Creéis que hay sitio para soñar en nuestra sociedad?

C.F.: Sí, lo considero muy necesario. Tenemos un poder enorme, totalmente desaprovechado, los gobiernos nos quieren separados y adoctrinados, cuando realmente lo que han conseguido

59

con esta crisis es despertarnos y unirnos. Hay que soñar con los pies en el suelo, hay mucho que se puede hacer, sólo necesitamos saberlo, ser conscientes de ello. Volver a introducir la palabra ética en nuestra conducta diaria, reflexionar que cada acto, por inocente que parezca, tiene una repercusión; de esta manera ganamos en paz interior y en felicidad, fíjate lo sencillo y revolucionario que es.

A.C.: Siempre habrá sitio para soñar aunque, cada vez más, nos intenten convencer de que eso no sirve para nada, porque hay que tener los pies en la tierra, bla, bla, bla,…

10. El arte, ¿tiene un fin en sí?

C.F.: Aún sin pretenderlo, lo tiene y si no alguien se lo dará, funcionamos así, nuestro cerebro siempre busca la utilidad. Para mí lo más importante es un fin liberador de lo establecido que nos hace oxigenar el cerebro, cuestionarnos todo, salir de la rutina,...

A.C.: Lo mágico del arte es que no tiene por qué tener un fin. Me refiero a una utilidad en una primera instancia. Y eso es lo que lo hace más potente. Las reglas, o así debería ser, las pone el artista y suelen ser reglas que se mueven en otra lógica a la que estamos acostumbrados. Nuestra experiencia no se sobresalta cuando vemos cosas cotidianas, útiles, predecibles… Cumpliendo la función para la que fueron diseñadas. Sin embargo, cuando contemplamos algo que ha hecho alguien sin ningún fin directo y que no se ajusta a nuestros convencionalismos, todo el orden sobre el que construimos nuestras ideas se desmorona y eso es lo que realmente hace necesario al arte; la facultad de cambiar nuestro punto de vista sobre algo, remover, interpelar, incomodar…

Pienso que el absurdo es al arte lo que el arte a todo lo demás. Contemplar algún evento, obra o acción «inútil» puede enseñarte mucho más que algo que sí que lo sea, por lo que lo inútil o absurdo se convierte en lo más útil que puedas imaginar.

11. Unas 1.000 personas al mes se preguntan cómo utilizar Google usando Google. ¿Es vuestra obra una invitación a sentarse y reflexionar sobre la estupidez que conlleva muchas veces nuestro comportamiento?

C.F.: Sí, pero con autocrítica, aquí no se libra nadie. Dicen por ahí algunos científicos que la materia a escala microscópica es vacío, incluso nosotros mismos no somos nada. En realidad, la materia está vacía, si nos acercamos a nuestra piel y avanzamos a escalas microscópicas el vacío se hace inmenso casi total y nosotros nos comportamos como si lo supiéramos todo y no sabemos nada en absoluto. ¿Quién puede saber si en esa mirada microscópica un día encontremos planetas dentro de nosotros? ¿O que lo que creemos el universo sea en realidad una vista microscópica de otro ser inmenso?

A.C.: No sólo nuestro comportamiento, la vida en general, nuestra existencia, todo.

60

12. Vuestras obras parten de un cuestionamiento de la convención, pero toda tradición o manera habitual de hacer las cosas no tiene por qué estar mal. ¿O sí?

C.F.: Claro que no, mientras se cuestionen y se hagan sabiendo lo que hay de manera consciente, lo que ocurre muchas veces es que al hacerlas conscientes pierden su razón de ser. Es como andar sonámbulo por la vida y una vez que despiertas dejas de hacer las cosas solo por inercia, otras veces puede hacer que recobren más sentido. También es interesante saber de otras tradiciones, me estoy leyendo un libro del antropólogo Marvis Harris que en su estudio en pueblos y aldeas de todo el mundo, sobre la figura de los «jefes, cabecillas, abusones» cuenta que en muchas de ellas no hay cabecillas o más bien todos lo son y en otras sí hay un jefe, como en los pueblos bosquimanos, pero, al contrario de lo que pasa en esta parte del planeta es el que más trabaja y el que cede mayor parte de la caza y de la recolección a los demás. Son sociedades en las que no existen las palabras «por favor» ni «gracias» ya que se presupone la ayuda desinteresada en la comunidad sin esperar nada a cambio.

A.C.: Sin duda el absurdo es una plataforma desde la que puedes ver todo desde fuera, te hace consciente. Es un lenguaje con el que se puede hablar de todo. Es un punto de vista, una forma de pensar y sentir. Una filosofía de vida. Y efectivamente es la herramienta perfecta para cuestionarlo todo, ponerlo en duda, invitar a la reflexión. Pero cuestionar algo no necesariamente es decir que está mal. De hecho, no creo en los conceptos bien y mal. Una de las facultades más potentes del absurdo es la de crear consciencia. Una vez que eres consciente de algo te despegas de aquello y es cuando puedes ver con claridad.

Las tradiciones no suelen ser muy lógicas precisamente, pero eso no quiere decir que tengan que desaparecer, ni mucho menos. Son necesarias y ayudan a construir nuestra identidad ya sea posicionándote a favor o en contra de las mismas. Quizás, lo problemático sea repetir de forma automática e inconsciente aquello que nos viene dado por cultura, religión, educación, etc.

13. A veces nuestro inconsciente nos advierte de lo absurdo de nuestra existencia, como cuando decimos que los jueces «fallan» al emitir un veredicto. ¿Hasta qué punto el juego con el inconsciente es importante en vuestras creaciones?

C.F.: El otro día escuché decir que el 98% de todos nuestros actos son ordenados por nuestro inconsciente. Si esta teoría es cierta, nadie tiene escapatoria. De todas maneras para mí es así, muchas veces las ideas las tengo en sueños o me vienen cuando todavía me estoy despertando, luego ya se pueden perfilar, pensar en otros aspectos, pero el germen de la obra viene de ahí.

A.C.: En mi proceso creativo el inconsciente y la intuición son dos pilares imprescindibles. De hecho yo lo que hago es estar atento para cuando las ideas surjan poder retenerlas. Una vez que aparecen las apunto y las llevo a cabo. ¿De dónde vienen las ideas? ¿Quién maneja mi barca?

No tenemos ni idea. Hace unos años me topé con un estudio científico que demuestra que diez segundos antes de que tomemos una decisión nuestro cerebro ya ha decidido por nosotros. No somos nadie.

61

14. ¿Por qué en una discusión cuando una persona tiene la razón hay que dársela si ya la tiene? En tal caso habría que dársela cuando no la tenga. ¿El constante cuestionamiento de todo es también una manifestación de respeto hacia la libertad de opinión?

C.F.: Generalmente no le damos la razón a nadie aunque la tenga, discutir es el deporte nacional preferido, no el fútbol. Discutir aunque todas las partes estén diciendo lo mismo. Es una demostración muy grande de libertad de opinión, pero que no se enteren los de la ley mordaza.

A.C.: Lo siento pero no pienso responder a preguntas sobre mi intimidad. Y mucho menos en cuanto a la libertad de opinión.

15. Lo vuestro es una mirada extraordinaria sobre las cosas ordinarias.

Si ordinario es sinónimo de vulgar o corriente, ¿vuestra percepción extraordinaria significaría también interpretar las cosas de manera extravulgar? ¿No es como pagar para subir a edificios altos, como el Empire State Building, y luego insertar monedas en un binocular para ver lo que hay abajo?

C.F.: Pues seguramente, pero a veces lo mas cotidiano pasa desapercibido. Por ello no le damos el valor extraordinario que puede tener. Quizás con solo cambiarlo de sitio nos sirve para verlo con nuevos ojos. Mi abuelo decía que «si la naturaleza tuviera envidia, la tendría del arte»; estoy de acuerdo, aunque también pienso en que, si el arte tuviera envidia, la tendría de la naturaleza. Cada vez me maravillo más con lo más cotidiano y me doy cuenta de lo insuperable que es. Así que ¡Viva lo extra-vulgar!

A.C.: Me encanta el ejemplo que pones de subir al edificio para mirar al sitio de dónde vienes, porque es exactamente lo que mencionaba en una de las preguntas anteriores cuando intentaba aproximarme a la definición del sentimiento absurdo. Y en tu ejemplo quizás se vea más claro, si cabe. Al final la distancia y el punto de vista hace que veamos las cosas de una forma más despegada, más objetiva, como si no fuera con nosotros. Si subo al Empire State y pago para subir, echo la moneda en el binocular pero, adrede, no miro a través de él… ¿Qué sería eso?

16. ¿Cómo afecta a la vida normal vuestro trabajo? ¿Un esquizofrénico paranoico tiene miedo de estar persiguiéndose?

C. F.: Cuando te gusta lo que haces no hay separación, estás constantemente pensando en ello; incluso en los periodos de barbecho que parece que no haces nada, la cabeza no para, locura total.

A.C.: Cuando tu trabajo habla de ti de una forma tan personal es imposible diferenciar entre tu vida y tu trabajo. ¿Me intentas decir algo con lo de esquizofrénico paranoico?

62

17. ¿Qué hay de exhibicionismo en vuestro trabajo?

C. F.: Nos desnudamos con nuestro trabajo, así que exhibicionismo total, lo que yo llevo fatal, por cierto.

A.C.: Siento que voy en pelotas en todo momento.

18. ¿Por qué será que si uno habla con Dios, la gente piensa que eres espiritual, pero si Dios habla con uno, la gente piensa que estás loco? ¿Qué estará haciendo Dios en este momento?

C. F.: Eso no pasaba en las tribus ancestrales, eso era lo normal. Esta sociedad constantemente nos dice lo que está bien y lo que está mal. Antiguamente, sin embargo, al que escuchaba a Dios lo nombraban chamán o brujo o jefe... Aquí te mandan al manicomio, directamente. Quizás ese escuchar a Dios sea simplemente vaciarnos de lo aprendido y escucharnos a nosotros mismos, algo muy loco ciertamente.

A.C.: Te entiendo perfectamente… ¿A ti también te habla, verdad?

19. ¿Por qué no te puedes hacer cosquillas a ti mismo? Dicho de otro modo ¿Sois absurdos con vosotros mismos?

C. F.: Es inevitable ¿no? Aunque yo me considere más surrealista que absurda, pero eso es perfecto para esta entrevista sobre el absurdo. ¡Ah! Y yo me hago cosquillitas a mí misma. ¿Cómo que no se puede? Lo que pasa es que controlo mucho y no me río.

A.C.: Por supuesto que soy absurdo conmigo mismo, de lo contrario estaría celoso de mi persona.

Y lo de las cosquillas es discutible, como dice Claudia.

Claudia Frau i Arturo Comas

63

64

Absurdity.

Subversion

This exhibition is a deliberate attempt to interrupt the monotony of daily life and catapult spectators to a higher level of consciousness.

Perhaps the sentence that begins the text seems a little pretentious, but not if it is interpreted with the intention with which it has been written, as a call for attention or a warning so that we realise the sensation of the absurd can slap us in the face on any corner. We should therefore be aware of this.

In May 2014, Court of Instruction number 10 in Seville summonsed, as suspects, three women who, during a demonstration on 1 May that year, carried a rebellious vagina almost two metres high as if in a procession. These three women identified themselves to police as members of the Aquelarre Feminist Association of Seville.1 In November 2015, a spectator invaded a football pitch, took out his penis and tried to hit the assistant referee with it in a match corresponding to the Senior Andalusian Second Division, when CD Abes were playing against Gabia CF in the city of Granada. You should also be informed that the man at the centre of the action was not even a fan of either of the two clubs playing, as the referee indicated in his report that both he and his assistant had clearly and unequivocally identified him as a player for CĂŠltic de Pulianas, a team playing at a higher level, in the Andalusian First Division. For football fans reading this who have been left wanting to know the result, the match, played at the Molino Nuevo sports centre in Granada, ended with a 3-2 victory for the home team after the referee showed a symbolic green card to Abes for scoring an own goal, an initiative by the whole

1  http://www.levante-emv.com/sociedad/2015/11/26/imputan-tres-mujeres-sacar-gran/1346944.html

65

team, as a sporting action after they had scored a goal when Gabia thought they were going to give the ball back to them following something that had happened in a previous passage of play. 2 Since the end of 2015, Japanese women have been able to rent handsome men to cry on their behalf. A company has dreamed up a new business for hiring Ikemeso, which comes from combining Ikemen (handsome) and mesomes (cry). These are good-looking men who can be used

by Japanese women for a while to release their emotions and release their tears. The company allows the women to opt for whatever social profile they want: they can choose between a dentist, a bad boy or an intellectual. The Ikemeso follow a specific modus operandi in all their orders. First, they help the woman to cry and release her emotions. Then, when the tears are flowing, the young man acts like a seducer from the movies, tenderly stroking the woman’s cheek or putting his arm round her.3 In 1998, Cádiz City Council and the municipal company Aguas de Cádiz signed an agreement under which a public employee was transferred to work at the company. His job was to take charge of some tests at La Martona station. The employee even set up an office with glass walls for himself at the company’s facilities. After that, nothing more was heard of the public servant. In 2010, the councillor in charge of personnel took the trouble to check how the agreement with Aguas de Cádiz was going and discovered the scam. The company did not know what had happened to the man, assuming that he had completed his work and returned to the city council.

At the city council they were convinced that he was still at the company. The excuse offered by the public servant was that, in view of the arguments then going on between the city council and the board over La Martona, he had decided to go home and wait to be notified of any solution. And he was still waiting.4 In 2014, the Minister of the Interior, Jorge Fernández Díaz, presented the highest National Police Force decoration to the Virgin Mary, in the form of Our Lady of Divine Love. The Gold Medal of Police Merit was earned by the brotherhood of El Rico and Our Lady of Divine Love, which share with the police values such as dedication, concern, solidarity and sacrifice.5 In 2013, the evening news bulletin on Televisión Española’s channel La 1 recommended unemployed people should pray to reduce their anxiety. The journalists and presenters Marcos López and Marta Jaumandreu showed a video on the soothing benefits of placing a candle on an altar. The piece, which lasted one minute forty-five seconds, showed various Catholics praying to Saint Expeditus, the patron of urgent causes. It was accompanied by a voice off explaining that, due to the economic circumstances, in one Barcelona parish he had been rechristened the saint of the crisis. The same voice continued by praising the benefits of prayer which, according to psychologists, has a soothing effect. To support this thesis, in the video, the channel turned to Guillermo Mattioli, an expert in clinical psychology, who specified that it was not an act of desperation because the ceremonial procedure of setting up a candle, kneeling or saying a prayer has a retroactive effect.6 2 http://www.publico.es/deportes/ano-sancion-al-jugador-golpear.html 3 http://www.lavanguardia.com/de-moda/belleza/20151008/54437100990/mujeres-japonesas-alquilan-hombres-guapos-llorar.html 4 http://www.diariodecadiz.es/article/cadiz/2214172/funcionario/fantasma.html 5 http://www.eldiario.es/politica/Interior-vuelve-condecorar-Virgen_0_436057141.html 6 http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/05/08/actualidad/1368017751_391810.html 66

A lecturer in mathematics at the University of the Basque Country, Juan Carlos Gorostizaga, and Milenko Bernadic, a Croatian living in Spain since 1989 and holder of PhD in the same subject from the University of Murcia, are the authors of the book Sin embargo no se mueve.7 They maintain that the Earth does not orbit the sun but rather that the star orbits the planet. Nor does it rotate on its own axis, the whole firmament does. Gorostizaga has indicated that the correct planetary model is the one put forward by the Danish astronomy Tycho Brahe in the 14th century, with slight modifications. This was also the one adopted by the Jesuits to teach at universities all over Europe.

In 2012, the municipality of La Toba, with 117 residents, in the province of Guadalajara, decided to put an end to street vandalism. Not speaking with your mouth full, returning lost objects, not biting your nails or picking your nose and ears, and not squeezing spots or touching wounds in the presence of others are four of the 42 additional provisions added to the municipal by-laws under the plan to promote polite habits and values and social skills, which will apply only to children and only when they so wish (appealing to their own values). Under those circumstances, we cannot see the point of it all.8 In 2011, an Internet user issued invitations to a rave party at Castelló airport using the Facebook social network. More than 6,000 people signed up for the gathering. The group set up for the party was called “Gran fiesta rave inaugural y pública del aeropuerto de Castelló” (Grand inaugural public rave party at Castelló airport) and the “organisers” – including Carlos Fabra, then chairman of the provincial council – declared that it would be possible to walk on the runways, although not if aircraft were taking off, encouraged people to “spend a happy time enjoying the facilities so kindly lent to us (...) so we can hold parties, barbecues, mobile discos, fly kites or eat traditional Easter cakes; people who had music equipment should bring it, and batuca practitioners should come to offer encouragement... everyone is welcome – skaters, cyclists, families, Sunday day trippers and ravers... all welcome. We’ve got an airport to enjoy”.9 The site was illustrated with a manipulated image of Carlos Fabra and the then head of the Valencian regional government Francisco Camps in which they appeared with party masks and hostesses’ hats.

We hope these provide enough examples to show that life is complex, mixing normality and absurdity in often disorientating combinations. Mystery and confusion inspire Claudia Frau and Arturo Comas as creators of narratives inviting spectators to enter an illogical but, at the same time, familiar atmosphere, such as the amusing cases mentioned above.

Comas and Frau create works that alter our comprehension and perception of an object or image to evoke new readings and associations, constantly interfering with our innate desire to give meaning to things. Each of them does it in a different way and with different intentions, either disturbing the spectator through the use of a strange material in place of another; breaking an image out of its original context or making new combinations and juxtapositions of materials and concepts.

The sentence “Not your smarmy feel-good crap!” with which Barry Kite defines10 his artistic 7 GOROSTIZAGA, J. C. / BERNADIC, M. Sin embargo no se mueve. Ed. Lulu, Morrisville, 2013.

8 http://cadenaser.com/programa/2012/04/04/hoy_por_hoy/1333497016_850215.html 9 http://www.elmundo.es/elmundo/2011/04/14/castellon/1302767265.html 10 http://boredbug.com/aberrant-art-crazy-collages-barry-kite/

67

creations, also serves us very well for the exhibition we are presenting. Work challenging the pretensions and self-aggrandisement we historically find in the world of art, an underlying message in Claudia’s contributions. Work to support anti-traditionalism and cynicism, like that by Arturo Comas. Works, by both of them, to subvert the status quo, mock the sacred and open people’s eyes.

There is necessarily a certain tendency towards clowning (if Buster Keaton couldn’t help it, what can we mere mortals do?), but it is true that their work is emotional, sometimes melancholy, always absurd, and other times full of failure; anarchic and dry, conceptual and brutal.

The meaning of life I must admit that my sympathy is aroused by the philosophy of the absurd. For a rationalist antitheist, absurdism fits very well with the way in which we have no choice but to look at the world.

The fact is that, if there is no meaning to life, it is important to keep all our options open.

The absurd does not reside either in man or in the world, if the two are considered separately. But if man is a creature-in-the-world, the absurd is an inseparable part of the human condition. In other words, if we reject the deceitful aid of religion or existentialist philosophy, we must then acknowledge that the world is chaos; anarchy; a universe stripped of illusions where man is a foreigner, a stranger, an absurdity.

It is impossible not to think of Albert Camus, of course: an absurdist who believed that the beauty people find in life makes living worthwhile. Camus insists that we must always maintain an ironic distance between an invented meaning for life and knowledge of the absurdity of that same life; the fictional meaning must not take the place of the real. My personal opinion of this interesting idea is that life is too short to worry about it.

So let’s get to the main point. Many people believe that the fundamental philosophical problem lies in the following question: what is the meaning of existence? Naturally, this is an issue Albert Camus, like any self-respecting philosopher, tried to resolve. But his response was perhaps a little depressing. He thought that life had no meaning – that there was nothing that could ever be a source of meaning – and therefore there was something profoundly absurd in the human search for finding a meaning. Appropriately, his existentialist philosophical vision is known as absurdism.

Religion certainly appears to provide many people with comfort, but, according to Camus, it does not serve to give life a genuine meaning because it is an illusion. Either God exists or he does not. If he does not, he obviously cannot be the source of the ultimate meaning of life. But if God does exist, considering all the pain and suffering there is in the world, the only rational conclusion about God is that he is an imbecile or a psychopath. The existence of God can only therefore make life more absurd, not less.

Let us accept, then, that life is absurd and look for an even more absurd meaning. How can we live if we assume that life is like that, that it can never have a meaning? This, precisely, is the question deriving from the previous answer and which Camus asks in his famous work The myth of

68

Sisyphus.11 He says there is only one really serious solution to this philosophical problem, and that is suicide. It is probably the only rational response to the absurdity of life, but it is probably not the most pleasant option.

Before the reader becomes utterly depressed, let’s think about some of the possible solutions to the problem. Let’s assume, like Camus, that seeking the meaning of life is absurd. We are going to assume that any disquisition we try to make to find a meaning for the world is going to be in vain. All of them lead into cul-de-sacs, so to speak. How can we avoid the conclusion that suicide is the answer? Let’s consider Nietzsche’s approach.12 Like Camus, he thought that life lacks intrinsic meaning, but good old Friedrich thought that some sort of meaning could be given to life if we invented it with excitement and anticipation. This is what, according to Nietzsche, we need to learn from artists. They are always dreaming up new devices that give things a new meaning.

Applying this to our own lives, we could become the artists (authors) of our own existence. Could this be a possible solution? I don’t think so. The solution Camus arrived at was, in my opinion, more honest than Nietzsche’s. The absurd hero finds no refuge in the illusions of art or religion. But he does not despair; he openly embraces the absurdity of his condition. Sisyphus, condemned for all eternity to push a rock up the slope of a mountain only for it to roll down to the bottom again and again, fully recognises the pointlessness and meaninglessness of his task, but he happily pushes the rock up the mountain every time it rolls down.

I know it does not seem like a solution, but, let’s be serious: we have an honest confrontation with the bleak truth and, at the same time, we are defiant, refusing to let the truth destroy our lives.

What I mean is that the absurd does not mean turning our back on reality, as Nietzsche suggests to some degree. Instead, it means accepting the truth and reacting in order to survive. Perhaps my understanding of the theories of existentialists, critics, phenomenologists, post-structuralists and post-moderns is limited (it is!) and my conclusion is probably not very comforting. Perhaps it shouldn’t be comforting. Perhaps it is all there is. I’d like to believe this is why, at the end of the myth, Camus says we have to imagine Sisyphus happy.

Can we live in an absurd world? The fact is that in many ways we are living in an absurd world, so the answer is clearly “yes”. This is a world in which killing in the name of a “good” God continues and where half the wealth belongs to fewer than 100 people. A considerable lack of good faith is required to deny the absurdity of the modern world. So yes, it is possible to live in an absurd world, and, in fact, it is not so bad there.

If we think a little about the excellent definition of the absurd put forward by Camus, we can understand why absurdity is not incompatible with happiness. Camus tells us that the absurd is a state of separation from a world that we implicitly believe to be absurd. It is as if humans were taking refuge in their more or less comfortable micro-world to escape the depravity of the wider world. For example, it is absurd to lose our loved ones in an earthquake, but what can we do about it?

Etymologically, absurdum means “contrary to accepted logic”. Would a completely logical world make our absurd world more inhabitable? No. I’m convinced that the implacably logical men

11 CAMUS, Albert, El mito de Sísifo. Alianza editorial, Barcelona, 2004.

12 NIETZSCHE, Friedrich. El origen de la tragedia, Editorial Porrua, Mexico City, 2006.

69

would finally die of boredom. The absurd is what helps us to bear the banality of everyday life. I would even say there is nothing more beautiful that an absurd love for your enemy; an absurdity experienced by Christ to the extreme. Beneath their rather outlandish appearance, Tertullian’s famous words Credo quiam absurdum 13 conceal a fundamental truth: man must not be a slave to logic.

In many ways, the absurd can be therapeutic, as it relieves us from the exhausting duty – so characteristic of Western thought – of seeking meaning in everything. Perhaps this is the reason for the success of the absurd humour our English friends are so fond of.

The absurd is behind many human efforts to unleash the imagination as an act of insurrection against logical society. There is absurdity not only in Dalí, Faemino and Cansado, Hieronymus Bosch, Buñuel and Quentin Tarantino, but also in the alchemists, Dante, the Marquis de Sade, Charles Fourier, Arthur Rimbaud, Cervantes, Unamuno and even in Einstein and Stephen Hawking.

The list would be endless. Humanity dreams of finding a magical (or scientific) eminence in the world. In other words, we are always looking for something different. Set against these desires is the real world, and we survive this contradiction with the absurd. And here I agree with Nietzsche: artists have an advantage over us. They draw imaginary shapes, distract from reality, play with the supernatural and set off on an adventure which is at once intellectual, emotional and physical leading to the frontier, to potential risks, to zones with uncertain limits, to often disconcerting, out-ofbalance areas that call habits into question.

It is absurd to want the impossible, but nothing is impossible if we are absurd enough to want it.

What happens when your partner rejects you? And what if he or she does it firmly and repeatedly? It’s the end of a relationship. Let’s imagine, however, that one of the pair perseveres in his desire to experience the love of that other person who does not love him. Is this absurd? Does it really make sense? If we think with utilitarian logic he will suffer, become desperate and receive nothing in return. This really is absurd. It’s illogical and even counterproductive. It will probably make this person a loser.

But without this absurd behaviour; without this desire for an impossible, painful love, the person will not fully develop. We need to do absurd things to experience sensitivity. Ultimately, what is important about desire? Is it the actual satisfaction or the fact of desiring, of imagining the satisfaction of getting what we want?

Moreover, thanks to the absurd stubbornness of our desires, we break glass ceilings. Or is impossibility the aim? What is impossible today may not be tomorrow, and if it is not, it will be thanks to someone’s absurd desire. Yes, it is absurd to want the impossible, but nothing is impossible if we are absurd enough to want it.

Must we, then, in the name of suffering or of the madness that awaits us on desiring the impossible, the absurd or the absolutely irrational, deny the possibility that this desire will allow us to evolve to higher levels of satisfaction?

13 ORBE, Antonio. Introducción a la teología de los siglos II y III. Editrice Pontificia Università Gregoriana, Rome, 1987, p. 558.

70

The absurd lives at the intersection of meaningful and meaning, in a destructive gap. The absurd consists of raising a permanent conflict; it is a contradiction and a struggle. The phrase “there is just one step from the heroic to the absurd” is attributed to Simón Bolívar and it is true; absurd desire can lead us to achieve the impossible, while generating dissatisfaction, frustration, disappointment and suffering for us. The absurd can also take the form of masochism.

And it can be dangerous, because the absurd usually lacks connection with human reality in its simplest sense. However, the risk is worthwhile. You might wonder what remains of human desire and beauty if we follow the teachings of the epicureans and stoics, seducing us with their common struggle against human suffering, considering it absurd to avoid following rational and reasonable precepts. But must suffering always be avoided? We have learned more about ourselves from suffering than from happiness. Let’s think again about a person who suffers because she cannot experience the love of another particular person. Can we really deny that she is learning to live through suffering?

The absurd means the impossible can be possible. If wanting the impossible is really absurd and all suffering is therefore necessarily absurd too, we consider that, as I was saying, the impossible refers to something objective. But nothing is less certain. Can one person who is insensitive to the charm of another person not change? Flying was absolutely impossible for people in classical times and, at the same time, it was a wild desire, as in the case of Icarus. Now it is possible. How, then, can we not doubt the objectivity of the impossible? It is absurd to want the impossible while it is impossible, but it is not absurd that the impossible should be made possible.

We can give our own lives meaning if we accept that this is absurd, and that it may not be the objective meaning of existence. If there is no such thing, of course it cannot be, but it at least provides something to strive for. The absurd means that one grows as a human being while desiring, even if it is impossible to satisfy the desire. The desire to fly, at a time when it was impossible, was probably an important driving force for the development of human faculties of reason, as well as imagination. Icarus was absurd, but the crazy desire to fly like him, a man destined to die in the attempt, was probably decisive in developing Leonardo da Vinci’s theories.

We are also naturally absurd in our desires as, almost as soon as we are satisfied, we quickly fix on a new objective. What fills our hearts is the search, not the possession of the desire; it is expectation, hope and the projection of imagination. And let’s not forget that human beings are quick to become bored. I conclude, then, that the true nature of the absurd is the battle for the impossible.

An absurd story as a moral Although many scientists state that the absurd does not exist as a power or driving force and that this is merely a perception, it is also true that some physicists uphold that it is a previous requirement for inventing theories and planning experiments, particularly in the field of quantum mechanics, the strange and paradoxical theory attributing a microscopic random nature to the foundations of reality.

71

This is the story of a walrus.14 According to National Geographic, the walrus is a moustached animal with long tusks which is mainly found near the Arctic Circle, where it lies on the ice with hundreds of other walruses. But this was a very special walrus: firstly, because of the large quantity of fat that accumulated between its bones, making it a gigantic specimen and, secondly, because it was the only known walrus that had the absurd desire to travel to the moon to find out if it tasted of cheese.

The walrus had tried everything, which was actually not very much. She had jumped (which, considering her size, was a rather ridiculous movement resembling dancing the samba) and tried teleporting (technology which was hardly developed at all at the North Pole). Nothing achieved any results. The walrus knew that the only way of reaching the moon was to go to NASA and hijack one of its rockets. But how on earth was she going to get there? The walrus thought of her grandmother, a famous and legendary traveller from the herd who, a hundred years before, had gone off to see the world on a solid iceberg until a huge ship smashed into it in 1912. Then, her angry grandmother walrus had jumped on to the boat, which came from Belfast, and began a killing spree that did not end until it sank. But that is another story, although every 15 April walruses from all over the world celebrate their national day, consisting basically of staying still on the ice enjoying a pleasant rest.

Our walrus opted to hitch-hike and, fortunately, she was found by Jason Statham, who took her to NASA (it was 2002 and he was getting ready to film Transporter, the French film by Corel Yuen, so it suited him). The walrus thanked Jason and asked the NASA receptionist where the rockets were. The woman slowly got up from behind the desk and ran away, while emitting screams that could be heard miles away. Although the walrus tried to calm people, saying she did not mean any harm (well, just a little, because she did want to steal a rocket, but without eating anyone), all the scientists heard was a ferocious roar. At that point, the walrus felt the sharp pain of a tranquiliser dart in her bottom and she fell to the ground in a deep sleep. When she woke up, she looked around her and noticed that they had taken her to San Diego Zoo, well known for its lack of walruses. The walrus stuck out her thumb again, hoping Jason Statham was there, but she waited and waited and waited and Jason didn’t turn up.

One day, the walrus looked up to see an expectant crowd congregated around her and recognised Tim Allen, who, as he is the type who always plays Santa Claus in films and saves the North Pole, saved the walrus and found her a job at Zasavica, a famous Serbian nature reserve, along with about a hundred Balkan donkeys. There she was a taster specialising in Pule cheese, made of donkey’s milk and considered to be the most famous and most expensive cheese in the world, worth 1,400 dollars a kilogramme. Everyone knows that Serbian donkeys produce very little milk and, as 25 litres are needed to make a kilo of cheese, tasting it is not really worthwhile.

Walruses use their very sensitive whiskers, called vibrissae, as flavour detectors, which means they can taste the cheese without actually making the rare food disappear.

And that could have been a happy ending to the story, but in fact it was not. Two years later, the walrus was a cheese addict. She had to go into rehab where she befriended the Cookie

14 Version of the story originally published in Jot Down Magazine by this author under the title “La teoría del libre albedrío o el sueño de la morsa” (The theory of free will or the walrus’s dream). http:// www.jotdown.es/2016/01/la-teoria-del-libre-albedrio-o-el-sueno-de-la-morsa/

72

Monster, who was coming off Oreos. When she came out, she stayed clean for three years, until one day she relaxed and tried a raspberry cheesecake. After that, she was a junkie again. She bought her gear from a cheddar dealer out of the bins at Carrefour. The walrus ate all the cheese she could, then she sniffed it, injected it and even smoked it. She died of a gorgonzola overdose. But the moral is that this walrus was an inspiration for all pinniped aquatic mammals. It proved that our immersion in the absurd and the material world is precisely what liberates us; that evolution, history and culture have provided us with reaction systems giving us the unique capability to reflect and think about things and, above all, to imagine the future, however absurd it may be; and that freewill and determinism can coexist and, therefore, that we must fight for our dreams. After her death they turned her into a rug and she can still be found in the office of the speaker of the parliament of the Republic of Serbia. She is the reason why a strong smell of camembert is noticeable on entering Nikola Pašić Square. Or so they say.

In the end, I suppose my own approach to the absurdity of life is similar to that of Peggy Lee,15 who maintained that “if that’s all there is, my friends, then let’s keep dancing, if that’s all there is”.

Joan Feliu Franch

15 http://www.billboard.com/articles/news/77074/peggy-lee-dies-at-81

73

74

Int erv as iew aC V

1. Who are Claudia Frau and Arturo Comas?

CLAUDIA FRAU: That’s a very good question, but you’ve caught me in the middle of an existential crisis – that’s no joke. I know the labels I’ve accepted: woman; Spanish; artist; with an artistic and relentlessly travelling mother; with a German father who did not exist for me; with grandparents who were artists too. Life has taught me to be a real fighter, trying to do better and learn every day, but at the end of the day these things are masks I put on in order to live in society. Yes, yes, I’m very philosophical. But this society really doesn’t make it very easy for us to give an answer to something that should be so easy and simple. When, in general, even our parents, who want the best for us, are usually the first to recommend that we should take courses with “prospects”, so we can then work at least eight hours a day doing something we don’t like instead of something we’re passionate about, that’s already a bad start. And who teaches us to wonder who we really are? They don’t teach us to take a deep, hard look at who we are. Everything is given to us by our education system, by our social class, by the place where we were born and grew up, by what’s appropriate for us at particular times, etc. And if we get rid of all that, what’s left? Well, I’ll continue to paraphrase one of my favourite philosophers: I only know that I know nothing, and, although it seems unlikely, that is usually a good start. It isn’t that I’m going through a sporadic existential crisis, it’s that I live in constant existential crisis. Having a traveller mother who makes you change school almost every year makes you an irredeemably compulsive observer; perhaps it’s the first premise of an artist to question everything. At least it’s a good mental exercise. I recommend it to everyone for at least ten minutes every day when you get up; it gets your brain fit and ready to show off your grey matter.

75

Not long ago, I went to bed with this same question and woke up with the phrase “Life’s a dream”, so I’m ready to see whether I can find myself by re-reading Calderón de la Barca.

ARTURO COMAS: Phew, you’re starting with the most difficult question... When we define something, as well as making mistakes, we take all the charm out of it; we discard all other possibilities; we kill it a little. I don’t like labelling, branding or classifying. Not even I am absolutely sure about who I am, although I’m gradually getting to know myself. Even so, I’ll give some details in the hope of providing as little clarity as possible.

I like to doubt everything, me first of all, and people who are more sure of things make me uncomfortable. I like driving, I’ve been doing meditation for four years and I cut my own hair.

Normally I have a moustache.

2. What did you want to be when you were little?

C.F.: I never really knew how to answer the question. Of course I’ve never been sure about anything, so “EVERYTHING” might be the nearest answer to what I was thinking, as I couldn’t limit my answer to one thing. I thought choosing a single career was very boring and, of course I’ve never aspired to be a civil servant. I still think the same. I suppose that’s why I’m a visual artist, which is something that doesn’t restrict me; in a way I can be everything, and I can’t rule out being a taxi driver for intrepid walruses. When I was young, as I took so long to respond, in the end I answered them with a NO IDEA.” That’s normal, you’re very young to know what you want”. Now I think the reverse. When we’re little we’re much more sure; what happens is that they flood us with utterly unnecessary information which only serves to confuse us. Now the best thing is to unlearn many things.

A.C.: Dustman. The rotten smell didn’t attract me, of course, but I was crazy about the idea of going along hanging on to the truck at top speed.

3. What training have you had and how important has it been in subsequently doing your job?

C.F.: Well, coming from a dynasty of painters (mother and maternal grandparents), I was surrounded with pictures, brushes, the smell of oils and turps and shelves full of art books and antiques. All day I heard people talking about my grandfather, exhibitions and art. I think it’s a fundamental part of my education, although I didn’t get any kind of diploma for it. I’ll ask my mother to do one for me even if it’s just a certificate. With my first wages I bought my first camera, but without a great deal of thought and despite the fact that I had not been particularly drawn by photography before. It was an entirely manual reflex camera with rolls of film, and I started experimenting on my own. Not long afterwards I bought an enlarger, so I started self-taught.

Then life took me in different directions and, after a time, I decided to move and study artistic photography in Seville. Suddenly, everything fitted together perfectly. I thought it was what I’d been born to do. I only finished the first year. In the second I got bored and, although I attended classes, I couldn’t hand in a single project. The worst thing was that I didn’t care at all. I was always sure

76

that qualificationitis” was no use for anything. I did learn a lot, though, thanks to great teachers and also my fellow students. I think I learned most in the Scarpia studios from great geniuses: Eugenio Ampudia, Jorge Perianes, Rogelio López Cuenca, Isidoro Valcárcel Medina, Miguel Moreno Carretero and others including Wilfredo Prieto, but I’m still learning and I hope to be doing that all my life. It’s much more fun that way.

A.C.: I did the arts baccalaureate and then got a degree in fine arts.

What we are today is the sum of everything we’ve learned, lived through and experienced, and I’m tremendously grateful for that. Even so, I believe the experiences or events that have most influenced my work do not come directly from traditional education but rather from what surrounded it. Studying fine arts in Seville is perhaps not the most attractive prospect for someone who has no intention of drawing, painting, sculpting or restoring. If you allow logical thought to dictate matters, you might even think it was counterproductive. And it could have been like that in a way, but experience shows us that logic doesn’t get things right as much as people say. In fact, it’s rather the contrary. By that I don’t mean that we shouldn’t be critical of what we have or that we shouldn’t do what we can to improve. But I do believe 2+2 do not often make 4. Of course, studying gives you a basis to build on and shows you some ways of doing it, but what really makes you find yourself is looking inside. That’s something they don’t normally teach anywhere, and you’ll have to discover it for yourself.

What I remember from my degree course are some specific lecturers – not many – and lessons that have stayed with me. Manuel Álvarez Fijo, Juan A. Huguet and Dionisio González were crucial.

4. I’m sure there have been exhibitions, interventions and experiences which you consider to be fundamental in your career. Which ones would you highlight?

C.F.: At the beginning of this year at the Madariaga Foundation I was able to complete an installation I’d been wanting to do for some time. It consisted of 57 stabbed apples in an allegory against gender violence – as many apples as the official figure for women murdered in Spain last year. This year I was also invited to show and present a video on gender violence at the women’s institute in Jaén. This is a very enriching kind of experience because you can share first-hand impressions with people from outside the world of art, but who work with this problem and see whether these projects can help a little to increase visibility the visibility of this curse we live in under Spain, raise awareness of it and, ultimately, eradicate it.

Taking part in MARTE, the Castellón art fair, was a breath of fresh air that restored my faith in the possibility of a healthy market away from capitalist mercantilism, however difficult it might be or utopian it might sound. Also, having our own creative space like OTRA COSA where I can do anything I like without thinking about whether it will be liked, or sell or be on the art market, is fundamental. The first “Art and Breakfast” made me question a lot of things again. But undoubtedly I must say that Miguel Moreno Carretero’s project Scarpia was the biggest and most important landmark. The four years I was there marked a turning point in my career. The team we formed there still continues today and we are reinventing ourselves at the FAR (Forum of Relational Art) which

77

is a very broad project. Anyone interested can find out more at www.foroarterelacional.com. This year, the first activity will be in the natural surroundings of Villafranca de Córdoba on 16, 17 and 18 September where we will talk about cultural sustainability together with the sociologist Ángel Ramírez Troyano; the visual artist Yolanda Domínguez, and Jesús Carrillo, who holds a PhD in art history and who is, among others things, ex-director of cultural activities at MNCARS.

A.C.: Linking a little with the previous question, a decisive event while I was studying fine arts in Seville was bumping into two fellow students with whom I had a great deal in common and with whom I shaped the first artistic project I based on the absurd: Absurdo y Diestro. We put out two publications and went to a lot of venues over two years, creating a kind of improvised theatre of the absurd. Meanwhile, I did personal work, but it was when I finished my degree that I started to find my own personal language.

In the last few years I have been able to exhibit my work in places like Luis Adelantado’s “Call 14” in Valencia, Jäälphoto (Madrid), MUVIM (Valencian Museum of Illustration and Modernity), ECCO (Space for Contemporary Creation, Cádiz), Fernando Centeno Museum of Contemporary Art (Genalguacil) where I was guest artist, together with Javi Calleja, at its cultural week last year. Also in 2015 I was lucky enough to be invited to develop an exhibition project at SCARPIA at the Museum of the History of El Carpio.

In 2016 I was able to enjoy an artistic residency at Culla (Castellón), where I developed the project “sobre todas las cosas” (about everything) and took part as guest artist in CONTENEDORES Arte de Acción (CONTAINERS Action Art) with the project “La tradición contemporánea” (The contemporary tradition), which I have enjoyed a great deal and which can be seen at no. 9 Calle Amparo in Seville 24 hours a day, 365 days a year.

5. Are you more of an aestheticist than a conceptualist or the other way round? Or, put another way, is aesthetic choice an obsession that conditions the conceptual?

C.F.: The concept is the most important thing. If the aesthetic helps with the concept, that’s perfect, but the former must never be subordinated to the latter. Although I don’t doubt that there’ll come a time when I have to go back on this and change the order. I prefer not to be a slave to my own words, as I have shown that I’m not sure about everything, so that will probably happen.

A.C.: I think neither is more important than the other. The key may lie in the balance (or imbalance) between the two of them, or how they are combined. It isn’t something I think about, it just happens.

When it seems to me that a photograph, project or idea is practically complete, I just carry on adapting it until it takes shape, but in most cases it is more of an intuitive act than a series of cold, logical decisions. Even so, and to answer the first question, I think neither of those things, or, if you prefer, both of them.

78

6. Technique or creativity?

C.F.: Creativity. Technique subordinated to creativity sometimes serves only to flout it. Although it is nice to see good creative work and good technique, other times it chills the moment. A sketch made on impulse is not the same when repeated afterwards with technique. It loses essence and magic.

Other times it is fundamental, so it depends on the project. It is better not to restrict ourselves.

A.C.: I think the interesting thing is not to go for either of the two options, but if there was no choice; if it meant we would discover the meaning of life, I would definitely go for creativity.

Technique is important but by itself it is nothing; a kind of instruction book rather than an amalgam of specific knowledge, nothing more. However, creativity can be used for anything, even for creatively and masterfully making up for a lack of technique.

I like to know technique well to get the most from an idea. I learn it as creativity demands it of me.

There are also times when you learn a technique you think is not going to be any use to you and it opens up a door to infinity, providing new ideas that would never have occurred to you before.

7. This exhibition analyses your relationship with the absurdity of life and art.

In this sense, do you consider yourselves to be idealistic or pragmatic?

C.F.: Let’s say that I’m a pragmatic kind of idealist; in other words, I have great ideals which, for some, verge on utopian, but I try to be pragmatic in implementing them and in terms of the results.

A.C.: 87% idealist and 6% pragmatic. I know that doesn’t make 100%, but don’t worry about that.

It’s fine.

8. Obsessions?

C.F.: I’m giving them up.

A.C.: Yes. My pastimes include placing objects parallel to one another: pens, notebooks, paper, etc. I imagine their longitudinal projection and make it coincide with others a long way away; counting exactly the kilometres I do with the car between one refuelling and the next, and having imaginary races when I’m walking on my own in the street, with people who have no idea what’s going on.

9. You are committed artists. Do you think there is room for dreaming in our society?

C.F.: Yes, I consider it very necessary. We have tremendous power which is absolutely wasted.

Governments want us separated and indoctrinated when what they have really achieved with this crisis is to wake us up and unite us. We need to dream with our feet on the ground; there’s a great

79

deal that can be done, we just need to know it; to be aware of it. Bringing the word ethics back into our everyday behaviour; thinking that every act, however innocent it might seem, has an effect. That way we gain inner peace and happiness. Look how simple and revolutionary that is!

A.C.: There will always be room for dreaming although they increasingly try to convince us that it’s useless, because we have to keep our feet on the ground, blah, blah, blah!

10. Does art have a purpose in itself?

C.F.: Even if it’s not intended to, it has one and, if it doesn’t, someone will give it one. We work like that. Our brains always seek utility. For me the most important thing is a liberating end to established commonplaces to provide oxygen for our brains, questioning everything, getting away from routine, etc.

A.C.: The magical thing about art is that it doesn’t need to have a purpose. I’m talking about an initial utility. And that’s what makes it more powerful. The rules are made by the artist, or at least they should be, and are usually rules that move according to a logic different to the one we are accustomed to. Our experience is not startled when we see everyday, useful, predictable things fulfilling the function for which they were designed. However, when we contemplate something someone has done without any direct purpose and which does not follow our conventionalisms, the whole order on which we construct our ideas falls away. This is what really makes art necessary, the ease with which we can change our point of view about something, mix things up, question things, make people uncomfortable, etc.

I think the absurd is to art as art is to everything else. Contemplating a “useless” event, work or action can teach you much more than something useful, so the useless or absurd because the most useful thing you can imagine.

11. About 1,000 people a month ask how to use Google using Google. Is your work an invitation to feel and reflect on the stupidity often shown in our behaviour?

C.F.: Yes, but with self-criticism; here no-one escapes that. Some scientists say that, on a microscopic scale, matter is empty. Even we ourselves are actually nothing because matter is empty. If we go right up close to our skin and increase the microscopic scale, the emptiness becomes immense, almost total, and we go around acting as if we know everything while we really know nothing at all. Who knows whether, with this microscopic view, we will one day find planets inside ourselves? Or whether what we believe is the universe is actually a microscopic view of another immense creature?

A.C.: Not just our behaviour, life in general. Our existence; everything.

80

14. In a political argument, can someone on the left be in the right? Is the constant questioning of everything also a demonstration of respect towards freedom of opinion?

C.F.: Generally, we don’t admit anyone is right even when they are. Arguing, not football, is our favourite national sport; arguing even though all parties are saying the same thing. It’s a very big demonstration of freedom in my opinion, but the “Muzzle Law” people don’t understand that.

A.C.: I’m sorry, but I have no intention of answering questions about my private life. And still less so about freedom of opinion.

15. Your view of ordinary things is an extraordinary one. If ordinary is a synonym for vulgar or common, would your extraordinary perception also mean interpreting things in an extra-vulgar way? Isn’t that like paying to go up a tall building like the Empire State and then putting money into some binoculars so you can see what’s below?

C.F.: Well, probably, but sometimes the most everyday things go unnoticed for that reason. We don’t give them the extraordinary value they could have. Perhaps just moving them somewhere else means we see them with new eyes. My grandfather said that “If nature were envious, it would be envious of art”. I agree, although I also think that “If art were envious, it would be envious of nature”.

I increasingly wonder at everyday things and I realise how difficult it is to improve on them. So, long live the extra-vulgar!

A.C.: I love the example you give of going up the building to look at the place where you come from, because it’s exactly what I mentioned in one of the previous answers when I tried to get close to defining the feeling of the absurd. And, in your example, perhaps it can be seen even more clearly. In the end, the distance and point of view mean we see things with greater detachment and more objectivity, as if they were not with us. If I climb the Empire State and pay to go up it, put that coin in the binoculars and then deliberately don’t look through them, what would that be?

16. How does your work affect normal life? Are paranoid schizophrenics afraid of persecuting themselves?

C.F.: When you like what you do there is no separation; you’re constantly thinking about it, even in fallow periods when it seems as if you’re not doing anything your head doesn’t stop. It’s really crazy.

A.C.: When your work speaks so personally about you, it’s impossible to differentiate between your life and your work. Are you trying to tell me something with that paranoid schizophrenic thing?

81

12. Your works begin by questioning convention, but all traditions or regular ways of doing things can’t be bad. Can they?

C.F.: Of course not, provided they are questioned and we consciously know what they are.

What often happens is that awareness of them means their reason for existence is lost. It’s like sleepwalking through life and, when you wake up, stopping doing things through inertia alone. Other times, it can make them more meaningful. It’s also interesting to know other traditions. I’m reading a book by the anthropologist Marvin Harris who, in his study of the figure of “chief, headman and bully” in towns and villages all over the world, says that in many of them there are no headmen, or rather everyone is the headman, while in others, as with the Bushmen, there is a chief but, unlike the situation in this part of the planet, he is the one who works hardest and gives the biggest share of everything that its hunted or gathered to the others. These are societies where the words “please” and “thank you” do not exist, as disinterested help for the community is assumed, without the expectation of receiving anything in return.

A.C.: The absurd is undoubtedly a platform from where you can see everything from the outside; it raises your awareness. It is a language with which you can talk about everything. It’s a point of view; a way of thinking and feeling: a philosophy of life. And, in fact, it is the perfect tool for doubting everything; calling it into question and inviting reflection. But questioning something doesn’t necessarily mean it’s bad. In fact, I don’t believe in the concepts of good and bad. One of the greatest powers of the absurd is to create awareness. Once you’re aware of something, you move away from it and that’s when you can see clearly.

Traditions are not usually exactly logical, but that doesn’t mean they have to disappear, not at all.

They are necessary and they help build our identity, whether you position yourself in favour of them or against them. Perhaps the problem is automatically and unconsciously repeating what is given us by culture, religion, education, etc.

13. Sometimes our subconscious warns us how absurd our existence is, such as when we talk about reciting at a play and playing at a recital. To what point is playing with the subconscious important in your creations?

C.F.: The other day I heard it said that 98% of our actions are ordered by our subconscious. If that theory is true, there is no way out for any of us. It’s like that for me anyway. Often I have ideas in dreams or they come to me when I’m still waking up. Then I can shape them and think about other aspects, but the germ of the idea for the work comes from there.

A.C.: In my creative process, the subconscious and intuition are two essential pillars. In fact, what I do is make sure I’m alert for when ideas arise so I can hold on to them. As soon as they appear, I note them down and carry them out. Where do ideas come from? Who’s at the helm? I have no idea.

A few years ago I came across a scientific study that showed that ten seconds before we make a decision, our brain has already decided for us. We are no-one.

82

17. How much exhibitionism is there in your work?

C.F.: We strip ourselves bare with our work, so it’s total exhibitionism, which I don’t enjoy at all, by the way.

A.C.: I feel as if I’m always naked.

18. Why is it that if you talk to God, people think you’re spiritual, but if God talks to you people think you’re mad? What is God doing at that time?

C.F.: That didn’t happen in the ancestral tribes; it was normal. This society constantly tells us what’s right and wrong. In the old days, though, those who listened to God were called shamans or witchdoctors or chiefs. Here they send you straight to a mental hospital. Perhaps listening to God is simply ridding ourselves of what we’ve learned and listening to ourselves, something that is really crazy, it’s true.

A.C.: I understand you perfectly. He talks to you to, doesn’t he?

19. Why can’t you tickle yourself? In other words, are you absurd with yourselves?

C.F.: It’s inevitable, isn’t it? I consider myself more surrealist than absurd, but it’s perfect for this interview about the absurd.

Ah, and I tickle myself. What’s all this about it being impossible? But I control myself a lot and I don’t laugh.

A.C.: Of course I’m absurd with myself, otherwise I’d be jealous of my own person. And, as Claudia says, that stuff about tickling is questionable.

Claudia Frau i Arturo Comas

83