Per terres del sud d'Àfrica

Per terres del sud d’Àfrica

Els protagonistes Angel, Ester, Carme, Marisol, Oti, Odil, Pau, Judit, Ana, Odi, Pilar, Toni Fer, Anabel, Francesc, Jabu, Frans, Daniel, Maipa, Aina.

Gràcies a tots per les fotos que m’heu aportat.

Francesc Genover 2012

Per terres del sud d’Àfrica Sudàfrica, Namíbia, Botswana, Zimbabwe

Per terres del sud d’Àfrica

Per terres del sud d’Àfrica Sudàfrica, Namíbia, Botswana, Zimbabwe

Ciutat del Cap i “Table mountain”

A Barcelona amb tren i volant fins a Heathrow on a l'aeroport em registren de dalt a baix; la bossa sencera, la càmera, els prismàtics i a mi mateix. Però, no s'adonen de la navalla que porto dins la bossa i que, per error, no he embarcat. Tanta vigilància, escànners, aparells sofisticats, registres i a mi no em troben la navalla ... tanta obsessió per la seguretat i després res de res. A mi em va be, la navalla és un regal al que li tinc molta estima i aprofito per menjarme un kiwi abans d’embarcar. Arribem a Ciutat del Cap a les 8 del matí i després d’un petit recorregut fins “Table mountain” anem al cèntric Hotel Cape Diamond.

Sud-Àfrica. Ciutat del Cap Sense desfer les maletes iniciem la visita de la ciutat, la més cosmopolita i oberta d'Àfrica, "Mother city" l'anomenen, neta, endreçada i molt verda. No fa pensar en res en cap ciutat africana.

Edificis colonials, centre financer amb gratacels moderns, cases molt luxoses i Audis i Mercedes pels carrers. Oberta al mar i al seu darrera queda la muntanya “Lion head”, on diuen que des d’el mar es veu la silueta d’un lleó i el “Table mountain” la muntanya de 1.030 m a tocar de la ciutat que impressiona. El nom prové de la forma plana i allargada del cim.

A només 30 km es troba el Cap de Nova Esperança, gairebé el punt més meridional del continent on em ve al cap els primers mariners portuguesos amb les seves naus passant per aquestes aigües.

Terres de pingüins, corbs marins i estruços, la fusió entre el calmat Índic i el feréstec Atlàntic, alts penya-segats, fortes onades i molta verdor, un parc natural preciós que podem gaudir amb un sol esplèndid.

De tornada a la ciutat voltem pel barri malai, Long street és un llarg carrer ple de restaurants escollim el Mama's amb música africana en directe on sopem acompanyats d’un bon vi, tot i que molt sec.

A la pared davant nostre hi tenim un quadre amb el dibuix d’un home blanc cuinat a l'olla i un text que diu "Mama's serve tourists".

L’ambient és relaxat i alegre, amb una curiosa amalgama de turistes i gent local tant blanca com negre.

A partir de les deu de la nit, el domini dels carrers és negre, no

queda ningú pels carrers excepte els turistes i els negres que no deixen de voltar. Els blancs van a dormir d’hora.

Avui surten de Barcelona Pau, Angel i Fer. Nosaltres a Ciutat del Cap amb la Carme i la Oti continuem voltant. Al migdia sentim un terrabastall, un tret de canó des de Signal Hill, que plogui o faci sol, calor o fred, es llença cada dia de cada dia, “una tradició” ens explica un noi. Un fort retruny que no immuta els locals, però que provoca mirades interrogants als turistes.

El dia és plujós i l’aprofitem per anar al museu de l'esclavitud.

Toutou, De Klerk i Mandela retornen a la memòria. L'esclavitud i l'apartheid semblen aparentment oblidats, però, constato que els cambrers, conductors i escombriaires son més aviat negres i a l'entrada de Cape Town encara es veuen unes petites i atapeïdes barraques, amb molta brutícia. Pels comentaris que sentim, d’integració no n'hi ha massa i això que estem en una ciutat oberta i cosmopolita, no m’imagino la resta del país. Molta gent es pregunta “que passarà quan es mori Mandela?” l’octogenari lider encara genera respecte i admiració tant aquí com fora.

L’endemà anem fins el fort de Nova Esperança on es veu tot el terreny guanyat a mar pels holandesos, una obsessió que els ve de lluny. no tenen remei, allà on veuen aigua només pensen en treurela !!! Un grup de sud-africans, noies i nois de cul gros i somriure llarg vestits amb colors llampants i barrets de plat es posen en rotllana i canten amb ritme frenètic, trencant el monòton silenci de la visita. Al migdia en punt, amb el tro del canó de Signal Hill i puntualitat britànica s'inicia el canvi de guàrdia militar del fort que acaba amb un fort retruny d'un petit canó, quan de cop sento el telèfon, ja són aquí, han arribat l’Angel, Pau i Fer. Com que hem de canviar d’hotel, anem a buscar les nostres maletes i després d’un dinar xinès ens retrobem tot plegats i així tornem a començar de nou el viatge.

Tots junts i molt contents voltem per la ciutat fins que ens cansem i tornem a l’hotel amb un taxi-bus on el revisor crida el destí als semàfors i les parades, tenen unes 20 places i sempre van plens i la gent atapeïda, la majoria dels ocupants som turistes i negres. Fins i tot tenen una petita tele.

Un sopar de luxe amb música romàntica al capdamunt de l'hotel Ritz en el restaurant giratori serveix per acomiadar-nos de Ciutat del Cap. Peix, estruç i un merlot. Res ens fa sospitar de les aventures que ens esperen al llarg viatge que demà iniciem amb molta il·lusió i alegria.

L’oest de Sudàfrica. Calvinia i el Kalahari Des d'el pis 13 de l'hotel iniciem un dia de sol clar amb el cel blau i el mar nítid. Ja de sortida podem veure, per fi, Table Mountain sense cap núvol. Entrem a l'entremat de l'autopista M2, quan un fort soroll provinent de sota del camió atura totes les converses i comença l’aventura. La transmissió s'ha trencat. Enmig d’una corba, ens recull un taxi de cinc places on ens hi hem d’encabir nou persones amb la motxilla petita, això que en Jorge havia demanat un taxi gran. Sort que ens hem dutxat !!! estem apilonats uns a sobre els altres i gairebé sense respirar. Ens avança un cotxe de policia, però no ens veu, algú abaixa el cap i tot.

Arribem a l’aeroport a esperar la resta del grup. Van perdre la connexió del vol a Londres i han volat fins Johannesburg. Per afegir-ho a la festa se'ls hi ha extraviat una maleta. Tarden en arribar, però no hi ha presa, de moment no tenim camió.

Sembla que les coses s’arreglen, tothom ha arribat, les maletes també i el camió ens espera o això ens pensem ... Amb unes ràpides presentacions enquibim l’equipatge i marxem en direcció a Calvinia. El nostre guia Jorge ens descriu les regles una mica confoses de com hem de seure cada dia (fins el tercer o quart dia no ho acabem d’entendre i sempre hi ha algú que no sap on seure), es fa perquè tots podem seure als millors llocs, ens diu ell, però quins són els millors llocs? al darrera l'amortiment no arriba i al davant no es veu res !!!!

Deixem les fèrtils terres de clima mediterrani, i a poc a poc es percep el canvi del clima, es torna sec i el marró substitueix el verd, sobretot quan pugem a l’altiplà. Som en terra del nòmades i ramaders khoi-khoi, terra de pastura, vaques, cabres i ovelles ocupada per els afrikaans (bòers) al ser expulsats pels britànics a principis del segle XIX quan aquests darrers arribaren a Ciutat del Cap.

Els afrikaans són els colons holandesos que s'instal·laren a la zona del Cap al segle XVII per servir d'avituallament als vaixells que feien el trajecte de les Índies. En aquesta zona, fan de ramaders i viuen en granges, no hi ha res més a fer en aquesta terra inhòspita, com també ho són els Khoi-khoi (hotentots), que eren nòmades i a poca poc es varen tornar sedentaris. En canvi els boiximans (sans), com el nostre de Banyoles, no han sigut mai ramaders sinó caçadors. Al principi, els afrikaans no consideraven els sans com persones, els tractaven com animals i els anaren expulsant per ocupar les seves terres.

L'hotel de Calvinia Die Hantam Huis Kompleks sembla més un museu que un hotel, tornem segles enrere, a les primeres èpoques dels colons. Les habitacions estan farcides de quadres de paisatges i fotografies amb blanc i negre dels avantpassats bòers. Els llençols són de punta de creu i els terres de parquet de fusta coberts de catifes i que fa un soroll fantasmagòric al caminar.

Ens rep la mestressa i una altra noia que només sap dir “plesure” en anglès mentre acota contínuament el cap. Es fan un embolic per repartir les habitacions ... mentrestant nosaltres anem amunt i avall de la casa imaginant-nos escenes antigues.

Sopem en una de les cases-museu i botiga de melmelades i sabons alhora. Tot de producció pròpia. El sopar comença amb una fantàstica crema d'espinacs amb molt de pebre, i continua amb xai acompanyat d’un vi de syrah i un merlot, vins els dos de Sud-àfrica.

Ens serveixen les mateixes dones que ens han rebut a la casa. Al carrer no hi ha ningú, sortirem de Calvinia sense haver vist un sol home. Un poble molt estrany, conservador, “típic afrikaans”, ens diuen. Fundat a mitjans del segle XIX en honor al protestant J. Calvin. A part del turisme que genera les seves cases reconstruïdes són ramaders i viuen de la llana. Fa molt fred aquí.

L’endemà esmorzem a la casa dels fantasmes al mateix menjador on vam sopar i al cantó de l’esfereïdora habitació dels maniquins que miren als ulls dels altres. Força dies aquí i agafaria por.

Continuem ruta per un paratge semi desèrtic, pocs arbres i molta pedra. Passem per petites poblacions grises i granges isolades.

Posta de Sol a Monate

Teixidor

Només al creuar el riu Orange el paisatge es transforma momentàniament en tons verds amb vinyes i prats. Passem de llarg Upington fins la reserva privada de Monate on la gent hi ve de cacera i nosaltres hi passarem la nit. Després de dinar anem a Upington a comprar begudes.

Ens envolten gaseles saltadores, algun teixidor, esquirols del Cap i un damà de les roques, semblant a un rosegador, però que segons ens diuen, és l’animal des de la genètica més proper a l’elefant (no en mida és clar). Veiem llunyans antílops des d'una muntanya de pedres on gaudim de l’altiplà de colors groguencs i de la posta de sol que ens distreu fins l'hora de sopar. La nit és molt freda però nosaltres dormim en unes casetes amb un alt sostre de canya que no deixa passar el fred. Acabem fent una copa mentre parlem del famós Kalahari que ens trasllada en un món d’aventures que allarguem amb un somni plàcid i profund.

El Kalahari El Kalahari és un semidesert de terres ermes i matolls groguencs, ocupa part del nord de Sud-àfrica, est de Namíbia, oest de Botswana i arriba fins Angola. Una superfície enorme més gran que tota la França. Creuat pels nòmades khoi-khois i boiximans, només és habitat a la perifèria. El primer blanc en creuar-lo fou el Sr. Livingston el 1849.

Des d’Upington arribem a l’entrada del Parc nacional Kgalagadi Transfrontier. Constituït el 1999 per la unió dels 3 parcs nacionals de Sud-àfrica, Namíbia i Botswana. Entrem seguint els rius secs Nossob i Auob en un paisatge semi-desèrtic. Em deleixo per veure el lleó de melena negre, tot i que ja m’adverteixen que és difícil veure’l i serà així, no el veurem. La idea equivocada que m’havia fet del Kalahari fóra que veuríem molts més animals, però tampoc es pot menysprear tot el que vam veure; un guepard amb les seves cries, xacals, nyus, elands, oryx, búbals, gaseles, aus rapinyaires ... i els escorredissos suricates.

Seguim amb malastrugança, pel camí, una branca trenca una de les finestres del camió. Per sort, ningú pren mal, però l'endemà el guia i el xofer hauran de tornar a Upington per anar buscar un vidre de

recanvi. L’únic que aconseguiran serà un vidre provisional de polipropilè. Arribem al campament de Mata Mata i anem a dormir molt d'hora ja que ens llevarem a les 5 de la matinada.

Així llevant-nos de negre nit desfem el camí d'ahir. Està mig ennuvolat, la sortida del sol per entremig dels núvols li dona al cel una combinació de tons entre blaus, liles i violetes de gran bellesa mentre veiem passar estruços, òrix i nyus. Passem el dia veien animals, impressiona un lleó badallant i escrutant amb mirada distreta tot el que l’envolta.

Deixem el parc i anem al Molopo un lodge envoltat de vegetació i piscines on només se sent el cant dels ocells i el vent. Dinem, fem una migdiada, ens relaxem a la piscina i ... acabem tots plegats fent copes a la terrassa.

Relació d’animals vistos al Kgalagadi Duc lletós (bubo lacteus), Gaseles saltadores (springboks), Nyus, Òrixs, Xacals gris, Suricata, Estruços, Àguila rapaç (Aquila rapax), Cobra del Cap, Àguila marcial, Búbals, Secretaris, Girafes, Steenboks, Voltor africà (Gyps africanus), Avutarda de Kori (Ardeotis Kori), Otoció (Otocyon megalotis), una mena de guineu d’orelles grans, Elands, Carraca de pit lila (Coracias caudatus), que és l’au nacional de Botswana, Guepards, Àguila pomerània (Aquila pomarina), Botxí pit roig (Laniarius atrococcineus), Abellarol cua d’oreneta (Merops hirundineus), Calau becgroc del sud (Tockus leocomelas), drongos (Dicrurus adsimilis), un bernat pescaire i un lleó.

PN Kgalagadi Transfrontier (Kalahari) Òrix, Búbals, Duc lletòs, Esquirol del Cap, Gaseles saltadores, Suricata, Avutada de Kori

ร guila rapaรง, Bernat pescaire, Steenbok, Cobra del Cap, Calau becgroc del sud, Girafa

Carraca de pit lila, Secretari, Botxí pit roig, Abellarol cua d’oreneta, Guepards, Lleó

Xacal gris, Elands

NAMÍBIA Canyó del riu Fish Part important del territori de Namíbia és ocupat pels deserts Namib i Kalahari. Amb menys de dos milions d’habitants té grans diferències socials, rics molt rics i pobres molt pobres.

Primer hi arribaren els portuguesos, però no hi veieren cap interès en ocupar-la. A mitjans del segle XIX fou ocupada pels alemanys atrets pel guano i els diamants després que el Sr. Lüderitz convencés al reticent Sr. Bismarck de les avantatges del territori per ser colònia alemanya. Ho fou fins la fi de la primera guerra mundial, quan va ser ocupada per Sud-àfrica fins els anys 90 que amb la fi de l’apartheid i l’entrada de Mandela va obtenir la independència. Encara es nota la influència alemanya, tant per l’ordre com la netedat. Encara avui molts alemanys venen a passar l’hivern a poblacions costaneres.

En ruta cap a l’oest, a la frontera per entrar a Namíbia tornem a tenir un entrebanc, els papers d’en Tami, el xofer, no estan com han d’estar i ens fan esperar dues hores. En Jorge diu que és més complicat ara que abans quan es podien subornar els policies. Ara només es pot esperar.

Parem a comprar a Keetmanshoop, un petit poble de carrers sense asfaltar i voreres estretes. Dominen els negres a la zona, khoi-san, khoi khoi i boiximans.El supermercat és gran, farcit de productes de tota mena, els terres no són enrajolats i no tenen la il · luminaci ó intensa i enganyosa dels supermercats occidentals, però tenen de tot excepte alcohol que es ven a les licoreries, i atenció, els caps de setmana no obren.

El canyó del riu Fish és el segon canyó més gran del món després del Colorado. Això de ser el segon és una gran competició, al Colca a Perú també diuen que és el segon.

Colorado si que marcar la diferència i ningú en discuteix el lideratge

Arbre Aloe

Estem en zona de l’arbust de llet verinós que els boiximans feien servir per caçar impregnant les seves fletxes d’aquest líquid.

Arribem a la granja “Fish River Gondwana Guest Farm”, i anem a caminar al voltant del no res, baixem fins el riu Fish, el paratge que ens envolta és de pedres i petits arbustos, on domina l'àloe, l'arbre nacional del país. Estem en època seca i el riu no és res més que un seguit de llacunes estancades. A la part baixa, l'erosió de les pedres forma ficticis camins de pedra damunt la sorra. L'aigua no és freda, però al estar estancada, no és cristallina i neta i no ens banyem, només les noies es remullen els peus mentre el fort vent arrossega la fina sorra que ens entra pertot arreu.

Se'ns fa fosc a la pujada, els colors taronges rere les muntanyes del canyó es van transformant fins un blau fosc. Al nostre damunt som testimonis directes de la gradual aparició de milers d’estels. Ja a la granja i després de sopar en Jorge ens prepara un còctel, tenim tota la intensitat de l'univers a l'abast, estels fugaços, la Creu del Sud, el núvol de Magallanes i milers d'estels. Sense llum i sense cap soroll que ens destorbi, només els nostres crits d’astorament que fins i tot no deixen dormir als que ja s’han estirat al llit

Lüderitz No totes les carreteres de Namíbia són asfaltades i per aquesta zona encara menys, la pols i els sotracs ens acompanyen, fem només 20 km en una hora, però veiem kudus, una cobra escopidora i ens creuem un atrotinat i soroll ó s tren de mercaderies. Deixem les terres del riu Fish mentre el terreny es va transformant en desert de sorra groga.

Parem a dinar en una bassa artificial que serveix d’abeurador d’animals i sobretot pels cavalls salvatges del desert, que comparteixen la bassa amb òrixs i estruços. No se sap exactament d’on venen els cavalls. Una de les teories amb més pes és que formaven part de l’exercit alemany i que després de la derrota alemanya a Aus durant la primera guerra mundial foren abandonats, El que ho fa increïble és la seva adaptació al desert. Es calcula que n'hi ha al voltant de 150 exemplars. Aquí n’hi ha força i nosaltres gaudim veient com juguen, es barallen i s'aparellen.

Voregem la zona restringida de diamants, molt vigilada, una amplia

zona que va resseguint la costa des d’el riu Orange fins Lüderitz. “És un delicte pitjor robar un diamant que matar una persona”, ens diu en Jorge.

Lüderitz fou l'entrada dels alemanys a la costa austral d'Àfrica. El guano i les balenes portaren els primers exploradors, després els diamants feren prosperar la zona amb diferents pobles colonials.

Lüderitz és un poble tranquil sense massa interès, tret de les cases colonials de colors pastís d'origen alemany. La gent blanca encara parla alemany i el carrer principal es diu Bismarck. Un lloc força desolador, envoltat pel desert i un vent molt fort que no convida a passejar. Sopem de marisc davant el port en un ambient que fa oblidar que estem al continent africà.

L’endemà intentem navegar per la corrent freda de Benguela al voltant de Lüderitz., tot i que fa un vent fort, cancel·lem per problemes de refrigeració del motor del veler. Ens envaeix un sentiment de gran frustració, no hi ha dia que no tinguem una incidència o una altra.

Anem fins el cap Díaz, el nom Díaz, molt comú al poble és el referent dels primers viatgers portuguesos que arribaren a la zona.

Diuen que no s'hi van quedar perquè no hi van trobar cap interès a la zona però tot i així el cognom persisteix.. Mentre s'aixequen fortes onades i des de la creu que deixaren els portuguesos veiem llunyans llops de mar. Un toc divertit és la pedra meteorològica.

Ciutat fantasma de Kolmanskop Ciutat avui abandonada i convertida en museu és la ciutat on vivia la gent reclutada per la companyia per buscar diamants. Encara avui dia està molt vigilada. Tenim de guia per la ciutat una simpàtica noia amb bon anglès.

El fort vent i la sorra ens cega els ulls i encara fa mes fantasma la ciutat amb la sorra entrant per les finestres de vidres trencats i el vent xiuxiuejant pels racons. Veiem la fabrica de gel, la carnisseria, la botiga i l'hospital, hospital pioner on es trobava la primera màquina de raigs X d'Àfrica, però no per finalitats només terapèutiques sinó per vigilar a la gent per si s'empassava diamants.

La gent signava contractes per dos anys i no sortien fins acabar-lo.

Cany贸 del riu Fish

L端deritz

Kolmanskop

M’imagino que devia ser una vida força dura, viure en barracons en aquest clima desèrtic, pels negres clar, perquè per les fotos que omplen les parets del museu i el bar els blancs sembla que s’ho passaven força bé, recepcions, festes i balls ...

Mentre ens dirigim cap a Aus, en Fer em dona a conèixer la seva música, jo que pensava que només escoltava música cridanera. Té una mica de tot, i coses molt boniques. Em quedo amb “Hope there is someone” i “you are my sister” d’Antony and the Johnsons.

Arribem a la vall dels fantasmes i parem a llegir la llegenda del preciós “Hudson” de l’any 1934 i els seus fantasmes. No estem lluny del refugi “Klein Aus Vista Cabin”., un altre “fi del món” per gaudir de la nit, els estels i la tranquil·litat. Pugem dalt una muntanya per veure la posta de sol on només el vent trenca el silenci.

Refugi a Aus

HUDSON TERRAPLANE 1934 Una breu història de fantasmes Com diuen els vells, el cotxe pertanyia a dos lladres que van robar els diamants al Sperrgebiet (zona restringida de diamants) i van fugir amb el cotxe, seguits per la policia.

En aquesta vall els policies van atrapar els dos lladres i van ser morts en un tiroteig (els forats de les bales encara en són testimonis).

Es diu que els diamants mai van ser recuperats i que des de llavors aquí al Geisterschlucht (vall dels fantasmes) els dos lladres estan a la recerca dels diamants perduts durant les nits de lluna ….

El Namib De camí al desert el paratge es transforma, dominen tres colors, el net blau del cel, l’intens vermell de les muntanyes i el polsós groc del terra. Passem per granges isolades amb petits molins de vent, on pasturen vaques, cabres i antílops sable amb els seves banyes tortes i elegants. “Els sables no pertanyen a aquesta terra sinó que són portats de Zimbabwe o Botswana”, ens diu en Jorge. Fem camí per una carretera sense asfaltar on gairebé no ens creua cap cotxe.

De sobte el camió es para, s’ha mort. Al no res i amb una calor intensa ens refugiem en la poca ombra que dona el camió, dinem una mica mentre esperem que ens recullin i deixem per sempre aquest camió. Sort que tenim contractades les avionetes per sobrevolar el Namib a la tarda. “Tenim molt temps”, ens deia en Jorge a primera hora del matí. Ens recullen amb uns 4x4 oberts i anem directament l'aeroport per arribar just abans no tanquin.

Sobrevolem el desert més antic del món, el Namib, que vol dir "Allà on no hi ha res" amb les seves gegantines dunes de sorra vermella, algunes de 300 metres d’altura. La sorra vermella prové del Kalahari arrossegada durant milions d’anys pel riu Orange, que un cop a la platja i pels vents ha format aquestes magnífiques dunes.

El color vermellós prové del ferro que conté la sorra, és més intens com més endins i més antiga sigui la duna, ja que més oxidades estan les partícules de ferro.

Una experiència única, volem amb dues avionetes de quatre persones seguint el riu Chau-cha per arribar fins els prats amb les rodones on no hi creix res. Un fenomen curiós amb diverses teories, una d’elles diu que sota on hi ha les rodones emanen uns gasos que impedeixen el creixement de la vegetació, bé, és una teoria ... Els dos pilots juguen entre ells, fan giravolts i s'avancen un a l'altre i ens ho passem d’allò més bé. Un llunyà Òrix i la visió de la pista d'aterratge posa fi a aquest meravellós vol. Dormim al càmping de Sesriem. Anem a dormir aviat per llevar-nos molt d'hora, no sense cantar una mica i beure força. Cap a la matinada arriba el camió de recanvi amb un nou conductor, en Frans. En Tami s'endú l'altre per reparar-lo o canviar-lo per un altre

Parc Natural Namib-Naukluft

La duna 45 Encara fosc, anem fins la famosa duna 45, “una de les mes grans i boniques”, ens diuen. Comencem la pujada per la cresta en una professó babilònica, desenes d’estrangers de diferents llocs del món, un darrera l’altre pujant per la vertiginosa cresta, una ascensió que s’atura amb la sortida del sol, nosaltres contemplem astorats com s’enlaire mentre el color vermell de les dunes s’intensifica.

Deadvlei Els sediments i la sorra arrossegats per les pluges van omplir aquest llac fins que va provocar el desviament de les aigües, al quedar-se sec sense aigua ni humitat els arbres que formaven part del llac quedaren petrificats. Tenen 600 anys. A mig matí la calor és sufocant, carregem molta aigua, però ràpidament s’acaba. En Fer fa “una croqueta” baixant rodant per una duna i no es traurà la sorra del damunt fins la propera dutxa.

Vall de Sossusvlei Aquí encara hi ha aigua al centre del llac i alguns ocells s’hi passegen sobre. És només una capa fina d’aigua, suficient perquè matolls i alguns arbres hi sobrevisquin.

Reprenem el viatge amb el nou camió, avui fem campament en un lloc sense massa història ni interès, el Campament Yuri camp (at the farm). Un granger que ha muntat uns campaments al cantó de la seva granja. Hi ha un abeurador per zebres que no arribem a veure. Estem en un altre fi del món però aquest no té cap foto.

Swakopmund i Walvis Bay Arribem a la costa per Swakopmund una ciutat colonial i un lloc d'estiueig dels alemanys on hi tenen segona residencia i també de la gent de la capital, Windhoek, per escapar de les tòrrides temperatures de l’estiu. El temps temperat però una mica ventós ens deixa gaudir del dia en una terrassa davant del mar, tot i que jo m’ho passo molt be regatejant amb els joves venedors de carrer. Són divertits i semblen prou honestos. Tot i que posen preus molt alts d’inici, no els li paguem ni el 20% del que demanaven. Més endavant ens assabentem que algunes coses encara es poden aconseguir més barates, o sigui honestos si, però també molt llestos.

Veiem les primeres Himba que es deixen fer fotos a canvi d'un dolar. Molt turístic.

Walvis Bay és la ciutat mes gran de Namíbia, d'una importància vital per la seva economia gracies al port.

Pertanyia als anglesos i no va passar a pertànyer a Namíbia fins dos anys després de la seva independència, la flota pesquera de la zona és molt gran i per exemple Pescanova i té un seu aquí.

L'hotel Protea Pelican Bay davant el passeig del mar amb flamencs, pelicans, martinets, moltes gavines i cames llargues és un lloc encisador. Avui és diumenge i tot està tancat, fins i tot el restaurant del passeig on volíem anar a sopar. Després d’un preciós passeig amb la Pau i en Fer sopem tots plegats al mateix hotel.

Cape Cross. Els ossos marins La reserva d’óssos marins de Cape Cross és nombrosa, “ara és l'època que arriben els mascles”, ens comenta en Jorge.

N’hi ha de grans i petits, mascles que es barallen, petits que juguen, mares que donen el pit, uns a la sorra estesats i d’altres a l’aigua entrant i sortint. Fins i tot una gavina es menja restes d’un petit cadàver que no ha sobreviscut. Tot un espectacle molt sorollós que veiem des d’unes passarel·les de fusta. No sembla que els molestem, més ben dit ens ignoren totalment.

Welwitschia mirabilis

La costa dels esquelets Entrem a la Costa dels Esquelets ara parc nacional i constatem un altre evident canvi de clima, passem d’un cel llampant a una densa boira, canvi que ja van patir els primers navegants portuguesos a finals del segle XV inici de la llegenda; aquestes boires i els bancs de sorra provocaven el naufragi i enfonsament de molts vaixells, els seus supervivents no aconseguien sortir-se'n en un desert tan àrid.

Veiem restes de vaixells, de balenes i d’algun mamífer a la sorra. Uns nois agafen ossos de diferents animals i amb ells fan la forma d’un esquelet humà, però no per fer-nos por sinó per vendre’ns algun penjoll o collaret.

Em xoca que amb tota la tecnologia de la industria naviliera actual encara avui dia puguin embarrancar vaixells. Suposo que al menys ara venen a buscar els nàufrags i no deixen que es morin de set i es converteixin en esquelets.

Pel camí ens trobem una conífera, una Welwitschia mirabilis, és una de las especies més antigues de la Terra, més de 1000 anys i només es troba en aquesta costa, té un creixement lent i gran adaptació al terreny. És lletja, lletja lletja.

Creuem la part sur del parc, des de la milla 110 fins Torra Bay, en direcció est cap a la terra salvatge dels Damara i deixem definitivament la costa de l’Atlàntic. Ja fora del parc nacional, al campament no veiem els elefants del desert, però gaudim d’un refrescant bany a la piscina del campament Palmwag campsite i fem una cervesa fins que es posa el sol.

Cape Cross.

La reserva d’óssos marins de Cape Cross és nombrosa, “ara és l'època que arriben els mascles”, ens comenta en Jorge.

Terra Himba Arribem a Opuwo, la barreja de Tembas, Himbas, Hereros i blancs és molt colorista, sobretot les dones Hereros, amb els seus vestits llampants i barrets estrafolaris. En el passat vestien com les Himbes i Tembes, però els colons les obligaren a vestir-se i des de llavors no han canviat i sempre porten uns vestits amples i de colors com vestien les europees al segle XIX, en canvi les dones Himbes i les Tembes porten poca roba i ensenyen els pits. Les Tembes ens envolten per vendre’ns tota mena de collarets i braçalets. Seguim en direcció nord per una pista fins el riu Kunene que fa de frontera entre Angola i Namíbia. Aquí trobem les precioses Cascades Epupa envoltades de baobabs, “aigües que cauen”, en Herero.

Acampem a “Epupa camp”, a tocar el riu. Després de muntar les tendes veiem un petit cocodril a l’altra banda. Una dona ens renta la roba, calculant el preu mentre sospesa la bossa de roba i et mira la cara que tens, per 35 $ dòlars namíbis, uns 3,5 € tinc tota la roba de la motxilla neta. Aprofitem per carregar bateries, llegir correus i fer unes cerveses. La piscina és molt petita, massa petita, però amb les vistes al riu n’hi ha prou.

Els Himba són originaris del sud del Sudan i Etiòpia, emigraren cap el sud al segle XVI, són ramaders i viuen en petits clans familiars, els llogarets tenen forma rodona i viuen en petites barraques fetes de terra i merda de vaca. No es pot passar per davant la casa del cap de la tribu, un senyor gran que no intervé massa en la nostra visita. Les protagonistes són les dones. Ens fixem sobretot en una noia jove de mirada profunda amb uns ulls intensos que no deixen indiferent. Les dones s'unten el cos i els cabells amb una crema feta de cendra, mantega vegetal i pols d'una pedra vermellosa (ocre); se l'apliquen contínuament cada dia de cada dia i es fan extensions de cabells també barrejats amb ocre. No es netegen mai amb aigua, porten a sobre dos pots petits, un amb ocre i l'altre amb un liquid espès que serveix per netejar-se i perfumar-se.

Estem al final de la temporada seca i el riu està baix, també ho està perquè fins el dia abans la presa que hi ha més amunt estava tancada. Ara hi ha més aigua, però no suficient per veure l’esplendor de les cascades Epupa. Tot i així sempre és un espectacle veure els salts d’aigua. Ho veiem amb visió d’ocell des d’alt d’una muntanya propera amb els baobabs que acompanyen el llit del riu, alguns d’ells arrapats en el mateix penya-segat amb les seves arrels sortides mentre l’aigua llisca al seu voltant. La barreja de sorolls de l’aigua i els crits d’uns monos llunyans ens deixen embadalits fins que el sol desapareix a l’horitzó. Hi hem pujat a peu i un noi ens vol fer pagar per que el lloc és privat. El malentès s’arregla quan li expliquem que hem pujat a peu i no en cotxe ..., una anècdota

Himba

Epupa falls. Frontera amb Angola

L’endemà deixem les terres Himba i fem ruta cap a l’est.

Continuem amb els problemes de camió, no podem circular a més de 20 Km/h, avui anem a un lloc si més no curiós; una granja de guepards. La “Cheetah farm Campsite”. És una activitat turística, no els tenen per protegir-los sinó com a negoci. Tenen un nombre de guepards limitat segons els metres quadrats de terra que abasten.

En tenen uns quants de domesticats que ens llepen els nostres braços i cames amb la seva llengua aspre i rugosa, una sensació plaent quan ets relaxes, però ep!! que són guepards i per molt que diguin que estan domesticats, fan una mica de basarda. Respecte a un d’ells ens diuen: “aquest ni tocar-lo”, sense dubte tots li fem cas.

Amb uns jeeps descoberts anem a fer un tomb per veure com mengen els que tenen en semi- llibertat, en trobem tot una colla que es baralla per menjar algun antilop que han caçat. Els de la granja busquen un altre grup i els hi llencen trossos de carn sangonosa que mengen amb delit.

Les cabanyes on dormim són de sostre de palla i tenen llum solar de baixa potencia. Són molt acollidores i la dutxa és un plaer. Ens banyem en una bassa artificial que fa de piscina i així ens traiem la pols de sobre, l'aigua és fresca i l'aire fred. A la nit, una copa a fora de la cabana remata un dia fantàstic. L’endemà abans de marxar, veiem una parella de calaus i un bulbul d’ulls vermells.

Parc Natural Etosha Un dels grans parcs nacionals d'Àfrica amb una extensió de 22.000 km2, una gran plana àrida de poca vegetació que facilita molt la observació d'animals. Al mig, l’Etosha pan, la gran planícia blanca de carbonats.

El primer dia dins el parc el passem a l’Etosha NWR Camp Okakuejo en uns bungalous luxosos, amplis molt nets, dutxa, nevera i uns llits enormes ... De nit anem als “waterholes”, forats d’aigua, on els animals venen a beure. Són il·luminats per uns focus intensos i esperant, esperant tenim la sort de veure quatre rinoceronts negres, girafes i algun xacal. I per fer-ho més sibarita: sota la llum de la lluna i amb un gin tònic a la ma... Indescriptible.

El segon dia el comencem amb un bon esmorzar i amb el camió atrotinat ens traslladem a través del parc fins un altre campament, l’Etosha NWR Camp Halali. Pel camí gaudim de lleons, rinoceronts negres, zebres, búbals, gaseles, girafes i kudus, ens fixem que a un d’ells li falta una banya. Al cantó del campament hi ha un altre “waterhole” on una colla gran d'elefants es remullen i beuen per treure’s la calor i la sed. Una colla de kudus s'apropen tot i que un dels elefants intenta impedir-ho. També fem un safari nocturn on ens creuem xacals, steamboks, girafes, un elefant, mussols i fins i tot un conill. Anem amb cotxe obert i agafem fred, però cap problema, avui dormirem en un xalet amb una gran terrassa, dues habitacions, cuina i lavabo, amb les parets decorades d'animals del parc, guepards, facoquers, lleons .... Encara millor que el d'ahir.

Abans d’anar a dormir gaudim tots plegats de la nit fent un gin tònic, ja un clàssic.

El tercer dia i després d'un safari matiner acabem a l’Etosha Pan, la gran esplanada blanca, on res no hi viu i res no hi ha. Per quarta vegada canviem de camió, el nostre ja no aguanta mes. També canviem de conductor, en Tami ens deixa. El nou camió només ha d’aguantar un parell de dies més fins arribar a l’Okavango on ja no el necessitarem més. Però, encara que sospirem d’alegria, no només els camions es poden espatllar ..., com comprovarem més endavant.

Estem en terres Kavango, tribu de grans treballadors de la fusta que viuen en petits llogarets de no més de 10-15 cabanes rodones de sostre de palla. Els tons grocs sorrencs i la pols deixen pas als colors verds i a l’humitat. Parem a comprar a Grootfontein, enlloc de Rundu, que s'ha tornat perillosa al ser ciutat frontera amb Angola. Ja a Rundu, passem de llarg el poble i anem directament al Rundu Nkwasi Lodge a tocar el riu Kavango. Un lloc bonic amb uns bungalous de fusta oberts pels quatre cantons on la tela mosquitera fa de finestra. Prenem un bany refrescant a la piscina amb l’únic inconvenient dels arbres que fan pudor de peus, i no és un eufemisme o una exageració, fan pudor de peus. Al vespre els cambrers ens fan un espectacle de música i balls tradicionals de Namíbia amb himne nacional inclòs, moment que ens fan posar drets !!!! Nosaltres, després de sopar i amb una caipirinya a la ma també cantem, però no amb la mateixa inspiració ni el mateix ritme

Etosha Pan

P.N. Etosha

Estem al Caprivi, l’estreta franja que tant alemanys, anglesos com sud-africans defensaren per poder tenir una entrada al delta Abans d’entrar a Botswana per anar fins el delta de l'Okavango, visitem la reserva de Mahango; antílops: l’equí (Hippotragus equinus), el sabre, el jeroglífic (Tragelaphus scriptus) i el Kobus leche. Parem al cantó d’un immens baobab i també veiem els primers hipopòtams i unes oques. Anem al Sepopa Swamp Stop Campsite en unes senzilles habitacions.

Estem a l’entrada del delta on els papirs s’alcen al cantó dels marges dominant tota la vegetació. Aquí veiem els primers blauets.

Gaudim del lloc des d’el mirador dalt del bar amb una cervesa a la ma mentre es fa fosc.

Botswana. Okavango Deixem definitivament el camió símbol de tots els problemes per entrar al misteri del delta. El delta de l’Okavango, el delta interior, el riu que evoca els seus milers i milers de metres cúbics d’aigua, sorra i sediments al no res, aquest misteri ens ompla de dalt a baixi amb ganes de gaudir de la natura.

Hi entrem amb unes llanxes ràpides passant per canals estrets, entre canyes i papirs quan de cop el motor es para. La indignació és total, és el súmmum de tot. Hem d’esperar a que arribi una altra llanxa. Sort en tenim de l’Oti que ens fa un espectacle de ball amb un improvisat collaret de flors que li han regalat i que al menys permet distreure’ns una mica. El lloc és molt bonic, molts aus ens sobrevolen i a les voreres pasturen vaques i búfals i aviat oblidem la llanxa espatllada.

Anem a Gau Island amb mekoros, unes petites canoes. El passeig, a ritme tranquil i guiats pels “mekorers” és una delícia, ells van drets al darrera impulsant la canoa amb un senzills i llargs pals mentre nosaltres, asseguts, només sentim el suau xapoteig avançant lentament entre martinets, jacanes, garses i àguiles.

Passem la resta del dia al campament de l’illa, relaxats, fent migdiada i al vespre els nois ens fan un espectacle de cançons i danses a la vora del foc. No els podem correspondre amb cançons nostres, no tenim ni el nivell ni la destresa suficient tot i els intents d’en Jorge que ens ho anat dient al llarg del viatge i sobretot la Judit que amb les seves “Mañanitas” i l’Ana que sap moltes cançons, tot i així nosaltres no som capaços de seguir-la. La nit és prou divertida per deixar-nos un somriure a la boca. Sabem que estem totalment allunyats de tot rastre civilitzat, només nosaltres i la natura. Només trenquen el silenci uns trons que s’acosten perillosament. Durant la nit fa un xàfec refrescant, hem de sortir per tancar les finestres de les tendes mentre en Jorge es lleva per posar-nos uns tendals.

Ens llevem molt d’hora, la pluja de la nit ha mullat les meves botes i les escalfo juntament amb els meus ossos a la vora del foc. El dia és núvol i fresc, però això no ens atura per anar a fer una volta llarga al voltant de l’illa a observar tant la flora com la fauna que ens envolta.

Després d’un merescut esmorzar deixem l’illa amb els mekoros.

Refem el camí a poc a poc per les aigües tranquil·les de l’Okavango, envoltats d’animals mentre el sol comença a aparèixer darrere els núvols fins que s’imposa del tot.

Encara no deixem el delta, anem fins una casa flotant, un vaixellhotel on passem la resta del dia. Té dues plantes, a dalt les habitacions i lavabos i a baix on ens estem tota l’estona, un espai obert, recobert de tela mosquitera on s’imposen els jocs de cartes i les vivències viscudes. Al capvespre cap soroll ens destorba, només les nostres rialles sonen a través de les canyes

Carraques, un blauet i un immens baobab

Mekoros al delta de l’Okavango

De l’Okavango al Chobe

P.N. Chobe

Una petita gacel.la creua distretament la pista buida de l’aeròdrom de Seronga mentre nosaltres pugem l’equipatge a les avionetes d’hèlice ja en marxa. La companyia que ens durà fins Kasane es diu “Mack air”. 370 quilòmetres de gran bellesa. La transformació és extraordinària. Els colors verds dels arbres, matolls i papirs i el color blau del riu serpentejant desapareixen a poc a poc i queden substituïts pels ocres i marrons dels arbres i el sòl. Abans d’aterrar creuem una família d’elefants passejant per aquest inhòspit paisatge. Ja a Kasane anem fins el Waterlily lodge, un hotel de forma rodona que dona davant el riu on embarquem en una gran barca per anar a veure la fauna que viu i envolta el Chobe, el riu que dona nom al parc natural. Els elefants, hipopòtams i els cocodrils tenen tot el protagonisme i ens hi estem fins la posta de sol que no per repetir-se a diari deixa de ser un espectacle.

Vist el parc des d’el riu l’endemà toca visitar el Chobe per terra i amb 4x4. Estem en una de les zones de concentració d’elefants m é s nombrosa del m ó n, m é s de 70.000.

Comencem seguint el marge del riu i de seguida anem per zones més seques. No veiem gaire fauna, el guia-xofer no és massa bo, tot i així ens ho passem bé voltant de bon matí. Ja de tornada un turista d’un 4x4 baixa a pixar mentre passen uns elefants a la vora, un tronat o d’incontinència aguda ....

Relació d’animals del P.N. Chobe cocodrils, elefants, búfals, hipopòtams, lleons, antílops: el d’aigua, impales, pucus..., aus: bernat pescaire (Ardea cinerea), tàntal africà (mycteria ibis), oca egípcia (Alopochen aegyptiacus), Martinet de nit, (Nycticorax nycticorax), àguila pescadora africana (Haliaeetus vocifer)

Zimbabwe Deixem Botswana i creuem la frontera cap a Zimbabwe, l’antiga Rhodèsia del Sud, el país del controvertit Mugabe, el país de l’hiperinflació. Ara es fa servir el dolar americà com a moneda i al carrer es venen bitllets antics de tres bilions de dòlars de Zimbabwe com a souvenir. Però també és el país on el Zambesi es desploma a una alçada de més de 120 metres; les espectaculars Cascades Victòria. Per arribar-hi però, els tràmits fronterers són lents, tot es fa a mà i en paguem 30$.

Les cascades Victòria “Mosi oa Tunya”, el fum que trona, la fressa i la boira que els 550.000 m3 d'aigua provoquen al caure des dels 120 metres d'altura fan de les Victòria, un dels grans espectacles naturals del món. El Dr. Livingstone li posà el nom en honor a la seva reina quan les va veure per primer cop el 1855. Les diferents caigudes d'aigua també tenen diferents noms: del Diable, la Principal, la de l'Arc de Sant Martí i la de l'Est. El recorregut el fem a peu des de l’estàtua del Sr. Livingston fins el pont que creua el riu i que fa de frontera entre Zàmbia i Zimbabwe. Tot i que estem en època seca, l’aigua cau i cau, els Arcs de Sant Martí es desplacen amb el vent ara a munt, ara avall, ens mullen en els trams més pròxims i ens quedem bocabadats.

El Sr. Rhodes va voler construir el pas del tren perquè quan hi passés els vagons es mullessin amb les partícules d’aigua de les cascades, tot i que els enginyers li aconsellaven fer el pas per un altre lloc.

L’hotel Victòria falls, un cinc estrelles gran luxe imposa. Decorat a la manera victoriana, amb uns jardins de gespa cuidada, salons amb butaques de roba a joc amb les parets, grans sofàs, miralls i quadres enormes de reis i reines, trofeus de caça, catifes llargues i passadissos llargs farcits de fotos d’èpoques passades. Les habitacions són un somni de detalls i delicadesa.

Dediquem al dia a fer activitats diverses. Passeig amb lleons, ràfting pel Zambezi, vols en ala delta, helicòpter i cap al final del dia amb la Carme acompanyo als dos esbojarrats del Fer i la Pau a fer “puenting”, o sigui llençar-se a un precipici de 120 metres per viure

la sensació del buit i el risc. El seus crits són bestials, tota la força i la por acumulada dels moments previs surt en el moment del salt, però un cop recuperats els seus somriures de satisfacció per la superació de la por es contagien ràpidament. Tornem a l’hotel on farem un sopar acompanyats de danses rituals.

L’endemà deixem les cascades, deixem Zimbabwe i volem a Johannesburg, Londres, i Barcelona. Un llarg viatge de vint-i-nou dies difícil i molt enriquidor.

Els protagonistes Els meus amics En Josep, l’home de la Pau s’ha quedat, una fortuïta caiguda baixant de l’Aneto la setmana abans de marxar l’ha deixat amb la cama enguixada i les ganes de viatjar. Em sap greu, vam estar preparant aquest viatge durant molts dies i ell havia fet una gran feina, el trobem a faltar.

L’Angel; és el tercer viatge que faig amb ella, una metgessa saragossana molt planera de caràcter i de gran cor, una magnifica companya, sempre atenta i d’una gran generositat. Ens retrobem amb ella, la Pau i en Fer a Ciutat del Cap. La Pau és energia pura, enamorada de la vida i la natura, la gaudeix intensament i contagia les seves passions, entre elles la fotografia i el submarinisme, aquest cop però, no tindrà oportunitat de capbussar-se dins les fredes aigües de l’Atlàntic. En Fer el vaig conèixer a través d’en Tomàs, que aquest cop s’ha despenjat del viatge precisament per anar-se’n per aigües de l’Índic a veure la fauna submarina, en Fer és un paio especial, aparentment solitari, creix dia a dia, millora com el vi i com més el conec més en gaudeixo, d’idees clares, sempre estar a l’aguait per qualsevol cosa, amant de la fotografria i la perfecció, escolta música preciosa i m’agradaria poder compartir més viatges amb ell. La Carme i la Oti les vaig conèixer fa quatre anys en el meu primer viatge a Àfrica, igual que la Pau, en Josep, en Tomàs i la Rosa, ai Rosa, com t’he trobat a faltar, hem viatjat junts per tres continents ...., doncs la Oti la Carme són dues manresanes de caràcter molt diferent una de l’altra, sempre viatgen juntes i són encantadores. La Oti és molt xerraire i no s’en calla ni una, la Carme, més serena sempre m’ha donat tranquil·litat i fermesa. Una delícia.

La família Calle, l’Anabel, els mallorquins i en Jorge A l’aeroport de Ciutat del Cap surto a fumar un cigarret i aprofito per fixar-me amb la gent, res no fa pensar que estem en una ciutat africana, el tragí d’un gran aeroport, entrades i sortides de gent, taxis i no massa turisme. Em fixo amb un parell de noies que fumen amb gran delit i em dic a mi mateix, són elles. La Maipa amb l'Ana gaudeixen d’un cigarret després d’un llarg vol per creuar el continent de dalt a baix. La Maipa de caràcter ferm no deixa indiferent. Les seves sortides són directes i clares i el seu mig somriure és encisador. La Judit, una de les seves germanes és pura tendresa, tranquil·la i amb una veu bonica com ens demostra molts vespres sota els llums dels estels, la seva filla, l’Esther sempre pendent de la seva mare i les seves ties és molt organitzada i sempre té un somriure a la cara. La Odil i la Marisol també són germanes de la Maipa i l’Esther, també formen part de la família la Pilar que no és germana i que em fa riure molt amb els seus comentaris i la Odil filla de la Odi. També ens acompanyen l’Anabel de la Rioja i els mallorquins Toni i Aina, els gin tònics d’en Toni es fan llegendaris tant per la seva cura amb la preparació com per la teatralitat que li dona. Molt enamorat de l’Aina, una noia de grans silencis i somriure discret, és una de les poques parelles que formem aquest grup tant heterogeni.

En Jorge, el nostre guia, un professional de cap a peus que ha de lluitar pels mil problemes que surten al llarg del viatge, aragonès de caràcter afable i tranquil intenta dominar la seva mala llet conscient que té a sobre les mirades de catorze dones i només tres homes al damunt. Se’n surt amb nota alta, un bon paio.

El viatge amb dades Octubre 2012.

4 Països: Sud-àfrica, Namíbia Botswana i Zimbabwe 4.000 Km per carretera 17.000 Km en avió Mitjans de transport: Avions, avionetes, helicòpter, autobusos, camions, taxis, barques (llanxes, veler, mekoros, barques ...)

Allotjaments: hotels (del més senzill fins a 5 estrelles), càmpings amb tendes, habitacions, xalets i bungalous. Dues granges, una casa colonial, una cabanya, una casa flotant i un refugi

Itinerari 01 Catalunya - Sudàfrica 02/03/04 Ciutat del Cap 05 Calvinia 06 Monate 07/08 Upington. Kalahari 09 Canyó del riu Fish 10 Lüderitz 11 Aus 12 Desert del Namib 13 Swakopmund. Walvis Bay 14 Cape Cross. Costa dels Esquelets 15/16 Epupa. Territori Homba 17 Granja de Guepards 18/19/20 Etosha 21 Rundu 22/23/24 Okavango 25 Chobe 26/27/28 Cascades Victòria 29 Zimbabwe - Catalunya

Desembre 2012

Opuwo

Victoria Falls Mahango

Etosha National Park

Cape Cross Swakopmund

Desert del Namib

Keetmanshoop Luderitz

Upington

Calvinia

Cape Town

Chobe National Park

Hotel Ritz. Ciutat del Cap

Calvinia

Monate

Kalahari

Cany贸 del riu Fish

L眉deritz

Aus

Namib

Yuri camp

Walvis Bay

Epupa

Granja de guepards

Rundu

Okavango

Etosha

Okavango

Chobe

Victoria Falls

Victoria Falls

Victoria Falls