Anna k

Anna Karènina Anna Karènina. Lev Tolstoi −És que esteu realment decidida a anar al teatre? −li preguntà ell, procurant no mirar-se-la. −Per què ho pregunteu tan espantat? −contestà ella, novament ofesa perquè no se la mirava.− I per què no hi he d'anar?

Anna semblava no comprendre la significació de les paraules d'ell. −Naturalment, no hi ha cap motiu −digué Vronski, corrugant les celles. −Això mateix és el que dic jo −féu ella, no comprenent deliberadament la ironia del seu to i cordant-se tranquil·lament el guant llarg i perfumat. −Anna, per Déu! Què us passa? −digué ell, com volent-la revenir i en el mateix to en què en altres temps se li adreçava el seu marit. −No comprenc el que voleu dir. −Ja sabeu que no s'hi pot anar. −Per què? No hi aniré sola. La princesa Varvara se n'ha anat a vestir-se i h i anirà amb mi.

Ell arronsà les espatlles amb una expressió de perplexitat i desesperança. −Però, és que no sabeu... −començà ell. −No vull saber res! −féu ella gairebé amb un crit.- No ho vull. És que em penedeixo del què he fet? No, no i no! I, si hagués de tornar a començar, faria de bell nou el mateix. Per a nosaltres, per a vós i per a mi només té importància una cosa: ens estimem, sí o no? No hi pot haver cap altra consideració. Per què vivim separats aquí i no ens veiem? Per què no hi puc anar? T'estimo i tot m'és igual −digué en rus, mirant-se'l amb una lluïssor particular als ulls, incomprensible per a ell−, si no has canviat. Per què no em mires?