Temps era temps, per Enric Pujol

La Copa als anys 80 - CAP. IV -

Durant aquesta dècada el Nàstic va viure quinze eliminatòries de la Copa del Rei totes, encara a doble partit. Els granes van marcar 37 gols i en van encaixar 42. El trajecte de la Copa de l’any 1980 va ser el més llarg, quatre eliminatòries. Primer es va eliminar apuradament al CE Júpiter per (1-0; 2-1) amb Emilio, Bañeras i Martínez com a golejadors.

El següent rival va ser el Barça At., al Nou Estadi 1-0 amb gol de penal d’Emilio, a la tornada al Camp Nou empat sense gols en partit preliminar de l’amistós entre el Barça i Argentinos Juniors amb la presencia de Diego Armando Maradona que dos anys després signaria pels blaugranes. Tercer eliminat, el CF Pontevedra (1-0 i 1-0) i el Nàstic classificar a la tanda de penals. Però el fi de la ratxa el posaria el Deportivo Alavés que a Mendizorroza va fer valer l’empat a zero de Tarragona i amb un 2-1 va passar a vuitens de final. Foto d’un onze inicial del Nàstic de la temporada 1985-86. A dalt: Pepe Salinas, Carlos López (fisio), Eloy, Dani, Santi Coch, Parejo, Gala. A baix: Cunillera, Bañeras, Masqué, Garriga i Vizcaíno.

La Copa de 1981 va ser efímera. L’Andorra (2-1 i 3-2) es va imposar a la tanda de penals. L’any següent es va eliminar al CF Badalona, allà empat a tres, a deu minuts pel final del partit el Nàstic guanyava 0-3; a la tornada un gol de Jesús Martínez donava el passi als granes.

El següent rival va ser el RCD Espanyol, a casa empat a zero gràcies al porter belga Theo Custers que fer un partit memorable; a Sarriá l’Espanyol es va imposar 2-1, amb gol de Carrió. Després d’un any d’absència el 1984 va tocar en 1ª eliminatòria altre cop l’Espanyol, a Barcelona 1-0, i al Nou Estadi 2-1 amb gols de Masqué i Iraola i la tanda de penals, el darrer el va fallar el porter Tommy N’Kono i els granes passaven de ronda. Per cert va marcar Palanca amb els blanci-blaus i no ho va celebrar.

A la segona ronda va tocar un Tercera, UE Olot que va sorprendre al Nou Estadi (0-1) i al Municipal de la Garrotxa el Nàstic forçar la pròrroga, però amb Iñaki de porter per lesió de Palomo que ja havia aturar un penal, i els olotins van capgirar el marcador amb gols de Forcadell i Luque i el Nàstic quedava eliminat. La Copa de 1985 seria molt breu, el Barça Atlètic va guanyar al Nou Estadi 1-2 i al Mini Estadi empat a un gol. La següent aparició de l’equip a la Copa seria la de 1988. S’eliminar al JE Mollerussa 4-1 (Palanca, Soregui, Garriga i Escaich), a la tornada un insuficient 1-0, deixaria al Nàstic a segona ronda. En dos partits molt ofensius s’elimina al CF Terrassa, 3-3 al Nou Estadi i 2-3 a l’Olímpic egarenc.

A tercera ronda s’elimina al Caudal amb gol de Menchi el dia del seu debut que serveix per passar, sumat al zero a zero de Mieres. La sort fa que s’enfronti al RC Celta, a Tarragona 1-1 (Mañas) i a Balaidos es forçar la pròrroga (2-2), gols de Menchi i Hidalgo, però al temps afegit l’equip s’enfonsar i acabà amb un escandalós 8-2. Cal recordar que al Celta tenia a Maté, Julio Prieto (va fer 2 gols), Baltazar (en fer 3), Noli, Arteaga o Cándido. El Nàstic va arribar en tren a les tres de la tarda i el partit es jugava a les sis. La darrera participació a la dècada dels vuitanta va ser contra el JE Mollerussa a la Copa del 1989, 3-0 a terres lleidatanes i 3-2 al Nou Estadi amb dos gols de Masqué i un de Botella.

15 anys

de l’ascens a 1ª

Foto de la plantilla del Nàstic, temporada 2005-06.

El passat 3 de juny es van complir quinze anys de l’inoblidable ascens del Nàstic a 1a divisió. Aquell mateix dia, però de l’any 2006, el nostre equip jugava a l’estadi Chapín i el matx enfront del Xerez C. D. va finalitzar 0 a 0. Amb l’empat, el conjunt grana es convertia en club de la màxima categoria i encara tenim ben presents les imatges d’eufòria i emoció que es van desfermar a peu de gespa, però sobretot, amb la rebuda que van tenir els nostres futbolistes a la ciutat. La Rambla Nova estava “tenyida” de color grana i la plaça de la Font fou testimoni excepcional d’un dia que passaria a la història i a l’imaginari col·lectiu de Tarragona en general i dels nastiquers en particular.

No podem oblidar noms com els de Rubén Pérez, Álvaro Iglesias, Ruz, Llera, Jaio, Marco, Lupidio, Òscar Álvarez, David Garcia, Manolo Martínez, Serrano, Abel Buades, Morales, Merino, Miguel Pérez, David Cuéllar, Codina, Álex Pérez, Irurzun, Pinilla, Diego Reyes, Nano, Diego Torres, Bolo o Ekpoki. L’entrenador era Luis César Sampedro, Kiko Ramírez era el seu segon i el president, Josep Maria Andreu. Nacho González - Director Força Nàstic

de l’ascens a 1ª 2005-06

El meu primer Nàstic

per Anna Saez

Em considero una dona molt femenina i molt presumida però el futbol és una part molt important de la meva vida. Crec que no podria viure sense el futbol. En els mesos de pandèmia em faltava moltíssim.... va ser també en aquell moment que vaig veure que realment era imprescindible quasi per a mi.

I tot això és gràcies al meu pare Jaume que em portava els diumenges al futbol quan era una nena i m’encantava i a dia d’avui encara ho seguim fent i ho farem per sempre.

Recordo quan li deia que m’agradaven jugadors com Tete Morente o Fali i ell em deia sempre que sóc de jugadors amb molt de caràcter, si bé no teníem la mateixa opinió, però que sapigueu que quan feien bones jugades i marcaven ens abraçàvem com els que més de tota la Tribuna. Sòcia nº 5.750

ferit ho he de dir cantant: “ILLA, ILLA, ILLA, PINILLA MARAVILLA”. És i serà el meu jugador ara i sempre, no té preu els bons moments gràcies a ell, gran senyor Antoni Pinilla.

Sols espero i anhelo seure al meu seient al costat del meu pare el més aviat possible perquè ho necessito moltíssim i que la temporada vinent el meu i estimat equip torni on es mereix estar que és com a mínim a la segona A.

VISCA EL NÀSTIC!!!!!!!!

Suposo que això del futbol ho porto a la sang també gràcies a la meva àvia Pilar, una gran aficionada al futbol i del seu gran amor platònic Hristo Stoichkov.

Tinc 3 grans moments en el meu cor que mai oblidaré, el 19 de desembre de 2001 quan vaig anar al Bernabeu a veure el Real Madrid-Nàstic de la copa del rei i veure com Àngel Cuéllar marcava el primer gol de l’enfrontament no té preu, l’eufòria que vaig sentir no es pot explicar amb paraules perquè és impossible, perquè sols de pensar-ho m’emociono al recordar-ho i se’m posen els pèls de punta.

L’altre gran moment va ser el 3 de juny de 2006 quan el meu “Nastiquito” pujava a la “Lliga de les Estrelles”, primera divisió. Estava en una boda i vaig marxar al bar del costat del restaurant a veure el partit. Crec que és un dels dies que he plorat més de felicitat de la meva vida.

El tercer és quan vam anar a l’estadi olímpic de Montjuïc al primer partit de lliga de 1a divisió contra l’espanyol. Quan en el minut 50 el gran Campano marcava el gol de la nostra primera victòria en la 2a etapa a la vida del nostre equip en la màxima categoria. Quan el meu pare i jo ens vam mirar i ens vam abraçar.

A part del meu pare i la meva àvia, també hi ha una gran persona que em fa estimar el Nàstic i que sigui una part molt important en la meva vida tant el Nàstic com el futbol i que és i serà sempre el meu millor amic, Nacho.

Crec que és la persona amb la que he vist més partits de futbol junt amb el meu pare.

I si he de parlar del meu jugador pre-

Anna Saez

L’anècdota grana dE...

Jugava al 2a B al C.D. Badajoz on hi havia molts problemes econòmics del club i més encara per pagar les nòmines dels jugadors. Tots estàvem intentant buscar una sortida, però pocs la vam aconseguir. Era 31 de desembre, l’últim dia de l’hivern, i després d’estar diversos dies negociant amb el Pontevedra C.F. no vam arribar a cap acord. Després d’això, vaig estar a punt de rescindir el que em quedava de contracte, tornar a Saragossa per jugar en algun equip de 3a divisió de casa meva i buscarme la vida d’alguna cosa que no fos el futbol. Finalment vaig apostar per quedar-me els sis mesos que faltaven i donar-me una última oportunitat.

Era el nostre dia de descans i, en aquell moment, jo tenia moto i vaig decidir anar a Puertollano a veure un dels meus companys que havia aconseguit sortir del club i que l’havien fitxat allà. A la meitat del camí vaig parar per posar gasolina i vaig veure una trucada d’un 977, jo no sabia d’on podia ser, però en ser l’últim dia de mercat em veia obligat a retornar la trucada per si un cas.

Vaig trucar i em contesten: “Nàstic de Tarragona, bon dia” i jo els vaig respondre “tinc una trucada perduda del vostre número” i em van preguntar si era soci o alguna cosa pensant que m’havien trucat de l’oficina. “Jo sóc porter de futbol”, els vaig respondre, i llavors es van alertar i em van dir “no pengis que et passo amb la secretaria tècnica”. Però finalment no van agafar el telèfon i em van preguntar el nom i van deixar l’avís.

A partir d’aquell moment, el meu representant va posar-se en contacte amb el Nàstic i el dimecres 1 de gener, pràcticament sense dormir entre l’emoció, l’alegria i preparar la mudança, vaig fer un viatge de vuit hores (en moto) fins a Tarragona. El dijous 2 de gener vaig tenir el meu primer entrenament, que va ser un partit amistós contra l’Ametlla de Mar. Sort que no ens van arribar gaire perquè jo no estava ni per parar entrepans.

Tres setmanes després es lesiona Álvaro Iglesias i em toca debutar contra el Lorca (tercer classificat). El partit es televisava pel Canal Plus a les dotze del migdia. Imagina’t, tant els meus companys com jo estàvem cagats, ells es jugaven entrar a l’ascens amb un porter de 2a B que quasi ni coneixien, però tot va sortir redó. Vam guanyar 2 a 0, vaig estar bastant encertat i a mi em va anar de meravella per afrontar els dotze partits següents amb la meva confiança, la dels companys i la de l’afició. Només vam perdre un partit i vam rebre uns sis gols en contra.

Llavors va arribar el dia més important de la meva carrera esportiva, el 3 de juny de 2006. Xerez, no recordo l’hora. Avui en dia de vegades encara em poso aquell partit. El que vam viure a l’estadi, al vestuari, a l’hotel, les imatges de la plaça de la Font... I, per a rematar, l’arribada a l’Aeroport del Prat l’endemà amb milers d’aficionats esperant-nos, després la rua i, per acabar, al balcó de l’Ajuntament adonant-nos el que havíem aconseguit feia 24 h, que jo crec que molts encara no n’érem conscients.

Només puc tenir paraules d’agraïment cap al club, cap als companys, cap a l’afició i, en general, cap a la ciutat per com em van acollir, ja que gràcies a això vaig arribar on vaig arribar. DE TOT COR, GRÀCIES. A tu també Nacho, gràcies per donar-me aquesta oportunitat! Rubén Pérez

fou porter del Nàstic del 2006 al 2014

Foto de l’onze inicial del Nàstic 2005- 06 que va jugar a l’estadi Chapín, aconseguint l’ascens a 1a divisió. A dalt: RUBÉN PÉREZ, Serrano, Diego Torres, Pinilla, Bolo, Abel Buades. A baix: Merino, David Cuéllar, David García, Lupidio i Ruz.

Durant una entrevista per Força Nàstic. Rubén Pérez en l’actualitat.