L'Espurna 2

Preu: 10 euros

Editorial

Dediquem aquest segon número de L’ESPURNA a la ciència i el paper que té en una teoria social crítica. Les capacitats explicatives, predictives i reproductores dels fenomens naturals que té la ciència, redueixen el camp de la creença i el mite, i ens donen una base segura de conexiement amb què fonamentar una concepció de nosaltres mateixos i el món que ens envolta.

D’altra banda, la ciència és una activitat social i, per tant, ocupa un paper en l’estructura social classista. És una activitat curiosa, amb una doble naturalesa: és superestructural en tant què conjunt de teories generadores de concepcions del món, i alhora infraestructural, intervenint directament en les activitats productives.

Com a element productiu, les ciències constitueixen la base del desenvolupament tecnològic que fa augmentar les forces de producció. La recerca i desenvolupament estan, per tant, dirigides pels propietaris dels mitjans de producció; i els capitalistes funcionen, a curt termini, a la recerca del màxim benefici i no són capaços de copsar els interessos globals del sistema. La recerca bàsica, per exemple, no implica rendiments a curt termini, però és font de revolucions de gran abast. Només les estructures (universitats, fundacions i institucions filantròpiques) de

gestió col·lectiva dels interessos socials, que són sempre els de la classe dominant, són capaços d’una perspectiva més ampla.

Com a teories de l’explicació de la realitat, les ciències són desenvolupades per éssers humans influïts ideològicament. Al seu torn, són productores d’interpretacions sobre el món. La pretensió de neutralitat, plasmada en el mètode científic, no pot evitar que molts cops se’n produeixi ciència amarada de nocions ideològiques.

En aquest número, en Jordi Solana il·lustra, en parlar-nos del contingut ideològic de les primeres formulacions de la teoria de l’evolució, el problema de la ideologia en la ciència.

memòria col·lectiva a l’Argentina, de la qual podem extreure lliçons; i d’en Carles Planas, que fa una lectura crítica de la Llei de l’Estatut Bàsica de l’Empleat Públic.

En l’apartat cultural, comptem amb una reivindicació de l’obra pictòrica de Quintanilla per Mercedes Álvarez i una recensió crítica del llibre de la Maria José Silveira Eleonor Marx, filla de Karl per en Miquel Àngel Soria.

Per acabar, tanquem aquest número amb un record per a l’Antoni Gutiérrez Díaz, a qui vam tenir la sort de poder entrrevistar abans de la seva mort, a propòsit de la caiguda que ell i en Pere Ardiaca van patir el 1962 i de la que hem recuperat documents inèdits. Esperem que us sigui de profit.

En Sandro Maccarrone, per la seva banda, ens explica els conceptes bàsics de la mecànica quàntica i la seva implicació en la nostra concepció del món i el nostre sentit comú, a priori molt basats en les certeses de la mecànica newtoniana.

A més, en aquest número de L’ESPURNA comptem amb les aportacions de l’Àngels Martínez Castells i la seva reflexió entorn a la Globalització i les seves conseqüències per al moviment obrer i la classe treballadora; d’en Roberto Bergalli, que analitza l’experiència de la recuperació de la

1

Índex Pàg.

Jordi Solana L’evolució i la idea de progrés .................................................................... 3 Sandro Maccarrone Implicacions de la física quàntica per al concepte de materialitat ...... 7 Àngels Martínez Castells Sis aspectes concrets sobre Globalització i classe obrera .................13 Carles E. Planas Consideracions sobre l’Estatut bàsic de l’empleat Públic ..................22 Roberto Bergalli La recuperació de la memòria col.lectiva (i social) a l’Argentina .....25 Mercè Prat Quintanilla, memòria gràfica d’una guerra .............................................33 Zé Reinaldo Carvalho El Brasil de Lula ............................................................................................35 Manuel Moreno i Joaquim Cornelles La caiguda de 1962.

Entrevista a Antonio Gutiérrez Díaz ......................................................39 Miguel Ángel Soria Història d’un desamor ................................................................................44

2

Jordi Solana Investigador del Departament de Genètica de la UB

L’evolució i la idea de progrés La idea de progrés en evolució emana de la vella interpretació d’escala evolutiva en biologia. Aquesta idea està patint una reforma en els darrers anys, fins i tot dècades. El que es pensava tradicionalment era que l’evolució havia ocorregut d’una manera lineal i ordenada: primer aparegueren els organismes més senzills, després els més complexos.

I això s’aplicava a tots els àmbits, en totes les escales. El mateix Darwin va afavorir l’aparició d’aquesta idea a la seva obra, ja que n’era un convençut.

L’aplicació d’aquesta base teòrica a l’evolució humana quadrava perfectament. El mateix Darwin se’n va adonar: l’home procedeix dels simis. En aquesta afirmació ja hi ha implícita una idea de progrés i té la seva iconografia més fidedigna en l’arxiconeguda figura 1.

Tot i així, en qualsevol problema biològic ens hem de plantejar totes les opcions. La primera seria la que ja he esmentat, és a dir, l’ancestre comú entre home i ximpanzè era

més semblant a aquest darrer que al primer. L’home es va separar d’aquest llinatge i va evolucionar mentre que el ximpanzè es va quedar més o menys com estava. Les altres opcions –que l’ancestre comú fos més semblant a l’home, que fos alguna cosa a meitat de camí d’ambdós, o un animal completament diferent als dos- ni tan sols es consideren. I s’ha de dir que això passa perquè aquesta primera hipòtesi és la que té el suport del registre fòssil. És a dir, en l’evolució de l’home hi ha hagut un camí de progrés. A més, la certesa d’aquesta visió dóna confiança a l’home per a extrapolar la idea universalment a tota la resta d’organismes. Així, des del punt de vista antropocentrista de l’home, la primera cèl·lula que aparegué al món ja estava predestinada a un llunyà destí de convertir-se en ésser humà. L’evolució du paulatinament al major nivell de complexitat, és a dir, l’home. És, doncs, quelcom que es pot predir, de tendències concretes igualment predites.

Però podem fer dues crítiques a aquesta idea sobre el progrés i l’evolució de l’Homo sapiens. La primera és: si un s’aferra a que l’ancestre comú entre home i ximpanzè era més semblant als ximpanzès, llavors

Jordi Solana, genetista de la UB, i Sandro Maccarrone, físic de la UB, van acceptar participar a les jornades organitzades per la Fundació Pere Ardiaca del 16 de febrer al 2 de març, amb el títol Revolucions científiques i pensament, que pretenien estudiar com la ciència influeix en el pensament i com les idees extracientífiques influeixen a la ciència i les seves conclussions. Publiquem a continuació els treballs que van presentar.

el ximpanzè no ha evolucionat. El mateix argument que crea la idea de progrés l’acaba negant: el progrés té lloc de vegades. Això ja ens diu que la idea lineal d’evolució, sempre en constant progrés ordenat, és i ha de ser falsa. Tot i així, la segona crítica –alhora una crítica de la primera- és més crucial: a ningú en biologia se li escapa que els ximpanzès no han pogut romandre immutables durant una desena de milions d’anys. Han hagut d’evolucionar també, i el fet és que, probablement, ho han fet però en distinta direcció a la que havia pres l’evolució humana. I per què? Doncs perquè probablement els seus requeriments adaptatius eren diferents.

I és que la mateixa paraula evolució introdueix el problema: la paraula evoca la idea de progrés. Però s’ha de comprendre que els organismes no evolucionen perquè sí, ho fan per adaptar-se al seu hàbitat. Podem avançar, doncs, que probablement l’hàbitat dels ximpanzès ha canviat poc, mentre que el dels homínids va canviar més.

Introduiré ara alguns vocables més tècnics, per tal de definir com s’organitza la vida en la terra. Els sistemàtics –dedicats a classificar els organismes- inclouen els éssers vius en grups, els de rang més alt són els regnes (animals, vegetals i fongs són els més importants tot i que n’hi ha més, i molta discussió també). Dintre de cada regne, la unitat bàsica de classificació és el phylum (plural llatí: phyla). Nosaltres formem part del phylum cordats, amb la resta de ver3

tebrats i alguns altres animals afins.

Altres phyla animals són els artròpodes (insectes, crustacis i aràcnids principalment), els annèlids (cucs de terra i poliquets són els representants més coneguts), els mol·luscs (cargols, llimacs, petxines i calamars en són membres). La labor del sistemàtic consisteix en identificar trets comuns entre els animals per tal de classificar-los. S’ha de dir que la inclusió d’un animal dintre d’un determinat phylum és, per dir-ho de forma entenedora, relativament fàcil; fins i tot la classificació dintre dels subgrups dintre del phylum (classes, famílies, gèneres...). La comparació dels trets comuns entre subgrups dóna una idea de com van anar apareixent els subgrups (el que s’anomena tècnicament filogènia).

La filogènia dels metazous –els animals- és però més complicada. És relativament fàcil reconstruir com van anar apareixent les diferents classes d’un mateix phylum, però és molt difícil dir com van anar apareixent els diferents phyla. És a dir, els membres d’un mateix phylum comparteixen moltes característiques (i en difereixen en moltes d’altres) però els membres de diferents phyla en comparteixen molt poques. I és clar, aquestes característiques compartides són la clau per a la filogènia.

A més, moltes vegades un mateix tret pot aparèixer dues vegades independents i confondre el sistemàtic fentli pensar que hi ha compartició d’un ancestre comú. Hi ha molts exemples en què això ha ocorregut: no fa gaires anys es pensava que els phyla annèlids i artròpodes eren molt propers. El tret compartit era clar: la segmentació. Fins i tot s’havia formulat una altra història de progrés lineal i ordenat: a un cuc de terra (annèlid) li havien sortit potes i es va transformar en un milpeus (artròpode).

Aquest milpeus, a base de modificar els seus segments (perdent potes o guanyant ales, per exemple) donà lloc 4

a la resta d’artròpodes. Ara sabem que això no és cert. Gràcies a les tècniques moleculars s’han identificat tres grans grups de phyla animals i els artròpodes i els annèlids estan a dos grups diferents.

Les filogènies –ja siguin basades en caràcters morfològics o les més recents basades en tècniques moleculars- intenten reconstruir com han anat apareixent els diferents phyla al llarg del temps. Se solen representar en forma d’arbre, com els de la figura 2 (a l’esquerra un arbre basat en caràcters moleculars, a la dreta un basat en tècniques moleculars).

Els arbres compten amb nodes, llocs on hi ha divergències entre grups.

La dimensió vertical de la figura ens dóna una idea del temps. Així, com més superior és el node que separa dos grups més recent és el seu comú ancestre (és a dir, més propers són els grups).

Una evolució lineal, ordenada i en constant progressió cap a la major complexitat –aquella que posseeix l’home- comporta una sèrie de conseqüències que s’han de comprovar al registre fòssil. Per exemple, si fóssim capaços de mirar en un moment determinat de la història (és a dir, a una alçada concreta de l’arbre) hauríem de trobar els grups que prediu l’arbre. Hauríem de trobar, doncs, els ancestres comuns dels

grups que encara no han divergit, i no els dos grups per separat. Doncs bé, el que trobem al registre fòssil és ben diferent.

Els metazous –que coneixem normalment com a animals- van sorgir fa uns 550 milions d’anys, en la frontera geològica que separa el precàmbric del càmbric, i ho van fer d’una manera gens paulatina. De fet, el fenomen és conegut com a explosió càmbrica, perquè, de sobte, i en un espai de ben pocs milions d’anys (un parpelleig geològic) apareixen representats gairebé tots els phyla –de fet, probablement això

mateix és el que dificulta tant la resolució de la filogència dels metazous. Però no només això. Parlaré ara del jaciment de Burgess Shale.

La Mare Terra sol ser severa amb la labor dels paleontòlegs: el registre fòssil que ens ha llegat és relativament incomplet i defectiu. Tot i així, s’ha de dir que ens va atorgar un gran regal: el jaciment de Burgess Shale. Situat a la Colúmbia Britànica, a les rocoses del Canadà, és un dels pocs jaciments d’organismes tous que s’ha trobat. Les parts dures dels organismes (les petxines dels mol·luscs, els esquelets, l’exoesquelet d’un crustaci...) fossilitzen amb molta més facilitat que les toves. A Burgess Shale, per una sèrie de circumstancies fortuïtes, ho van fer, però. El fet que dati de fa

505 milions d’anys el converteix en un jaciment clau per a l’evolució animal: és una petita finestreta per on mirar què hi havia al món tot just després de l’explosió càmbrica.

I el fet és que el que trobem és sorprenent. En primer lloc, gairebé tots els phyla actuals estan representats.

En segon lloc, la diversitat de subgrups dintre de cada phylum és superior a la que veiem actualment.

Els artròpodes actuals, per exemple, es poden dividir en quatre subgrups bàsics: els miriàpodes, els aràcnids, els crustacis i els insectes, cadascun amb alguns subgrups afins. Quan un observa un artròpode actual molt difícilment el confondrà de subgrup.

Doncs bé, a Burgess Shale hi ha representants de tots quatre subgrups, però també hi ha com a mínim una desena (segons diferents interpretacions) d’artròpodes inclassificables dintre d’aquests subgrups, incloent al gènere Marrella, de lluny l’organisme més nombrós del jaciment.

Però, i en tercer lloc, no només la diversitat de subgrups és major, sinó que també ho és la diversitat de phyla: a Burgess Shale, apart de gairebé tots els phyla actuals, n’hi ha de diferents.

La lectura que hom treu d’aquests fets és que la diversitat i la complexitat no han anat en augment paulatí i progressiu. El fet és que al moment de Burgess Shale, fa uns 505 milions d’anys, la complexitat i la diversitat estaven en un punt pletòric, si no màxim. A partir d’allà els grups d’organismes han estat delmats, esborrats del mapa, tant subgrups d’alguns phyla com phyla sencers. La lliçó de Burgess Shale és meravellosa, no només per ensenyar-nos aquest fet, sinó pel seu desenvolupament històric. En Charles Walcott, descobridor original del jaciment, era un fervent creient de la idea de progrés. Per això, en estudiar els fòssils els va fer encabir tots en grups moderns, i com a formes menys

complexes, sovint fent males interpretacions i fins i tot falsejant les dades en algun cas. No va ser fins als anys 70 i 80 que en en Whittington, en Conway-Morris i en Briggs els van redescobrir i redefinir alhora que redefinien la nostra concepció de l’evolució i el progrés.

Una altra lectura que podem treure del jaciment de Burguess Shale és que en l’evolució hi ha diversos factors que s’entrecreuen per a donar el producte final i un d’aquests factors, d’importància cabdal, és la contingència. L’autor que més va parlar d’això, l’Stephen Jay Gould, no va definir mai el concepte biològic de contingència en evolució d’una manera formal. Però en va donar una visió molt clara i entenedora. A simple vista pot semblar quelcom semblant a l’atzar, però tampoc és una bona definició. Els diccionaris defineixen la contingència com una cosa que pot passar o no. El fet és que diversos fets contingents (que poden passar o no, és a dir, que no passen necessàriament però que tampoc són impossibles, tot i poder ser improbables) afecten l’evolució. L’exemple més clàssic és l’extinció dels dinosaures. Molts autors pensen que aquesta extinció en massa (que no només va acabar amb els grans rèptils sinó amb un alt percentatge de les espècies de l’era) va tenir lloc a causa de l’impacte d’un meteorit de

molta massa a la Terra. Aquest impacte va conduir a un canvi climàtic relativament ràpid a causa que va aixecar molt material de la terra i el va suspendre a l’atmosfera. La pols a l’atmosfera hi va romandre durant molts anys, i va causar el cobriment parcial dels rajos solars, alterant el clima i provocant un efecte en cadena. Els dinosaures –entre d’altres- no van adaptar-se a aquest canvi. Però, de fet, el canvi va ser contingent.

L’impacte del meteorit va tenir lloc, però podia no haver passat.

De fet, l’evolució de l’home està plena de fets contingents, i per tant no és un fet que s’hagués pogut predir. Sí, la història de l’evolució ens ha somrigut, però podria haver estat d’una altra manera en la qual res semblant a un ésser humà hagués tingut lloc.

El primer exemple de contingència que he donat ja és un exemple de fet contingent que ha afavorit l’evolució humana però podria no haver-ho fet.

Els dinosaures van dominar la terra durant uns 150 milions d’anys, fins que desapareixen de manera sobtada.

Els mamífers ja existien fa 250 milions d’anys, i van existir durant tota l’època de domini saurí, però en forma de petits mamífers, semblants a rosegadors. No va ser fins a l’extinció en massa que van evolucionar de manera explosiva, a causa que van colonitzar els nínxols ecològics que 5

van quedar buits, propiciant l’actual era de domini mamífer, que encara no dura ni la meitat del que va durar la dels dinosaures. Què hagués passat si no hagués caigut el meteorit? Probablement els dinosaures encara existirien, i els mamífers encara serien petits animalons habitants de coves obscures. Res d’elefants, res de lleons i, probablement, res de micos i d’homes.

Un altre fet de caire contingent que va afectar la nostra evolució va ser el sorgiment de la Vall del Rift a l’Àfrica. Es tracta d’un sistema que creua el continent de nord a sud i que es va formar fa uns 10 milions d’anys.

Aquest sistema va provocar un canvi climàtic ben documentat a l’est d’Àfrica. Mentre que la part oest va continuar –i continua- sent de clima selvàtic, a la part est s’hi van obrir grans extensions de sabana. Doncs bé, l’ancestre comú d’homes i ximpanzès vivia plàcidament a la selva, on encara viuen –i ho farien plàcidament si no fos per l’activitat humana- els ximpanzès. Van ser els micos de la part est els que van patir el canvi climàtic, i es van veure obligats a adaptar-se o morir. Els micos de l’est van protagonitzar doncs la història evolutiva de l’home: l’Austrolopithecus i els primers Homo es troben de forma majoritària en aquesta part est, i d’aquí que la teoria fos batejada com a East Side Story per l’Yves Coppens, el seu formulador. Però el fet és que la formació d’un sistema tan colossal com la Vall del Rift africà és de naturalesa contingent, podria no haver passat. L’ancestre comú de ximpanzès i homes estava ben adaptat al clima selvàtic de l’era i els ximpanzès encara hi estan ben adaptats malgrat la influència de l’home en el seu hàbitat. L’home probablement no hagués sorgit si no fos per aquest canvi climàtic contingent a l’est.

L’exemple més bonic de contingència a l’evolució humana és, però, el següent. El va proposar l’Owen 6

Lovejoy als anys vuitanta. És ben conegut que a l’evolució humana hi ha tingut lloc un augment més o menys progressiu de la capacitat cranial, és a dir, de la mida del cervell. Però en un moment evolutiu això va interferir amb una altra tendència evolutiva humana, el bipedisme. Els Australopithecus caminaven de manera bípeda, però encara no tenien un cervell enorme.

Però, en algun moment de la transició de l’Australopithecus a l’Homo, el cervell va començar a presentar un problema vital: el cap no cabia pel canal del part femení. L’evolució tampoc no podia dotar les femelles d’aquests homínids d’un canal de major mida, perquè hagués interferit en l’efectivitat del seu bipedisme. Aquest dos factors van confrontar-se, doncs, a l’evolució humana. Si els homes haguessin estat quadrúpedes com als ximpanzès el canal del part es podria haver expandit molt més. Però el fet de ser bípedes limitava el canal del part de manera contigent.

La solució evolutiva que es va donar va ser interessant: el cervell del nen humà creix fins a un límit, la mida màxima que possibilita el pas del cap del nen pel canal del part femení. Això provoca que els humans –les humanes- tinguin un part atípicament complicat. En el part de les ximpanzès la cria surt amb el cap mirant cap al ventre de la mare, de manera que en acabar la mare pot agafar la cria a la seva falda naturalment. Al part humà la cria ha de girar l’orientació del seu cap a mig part, per salvar el complicat canal del part humà, i acaba amb el cap mirant cap a baix, dificultant l’acolliment per part de la mare. Així, al part humà li mancava quelcom per a ser viable evolutivament: les llevadores, és a dir, algú que ajudés a què el part tingués èxit. Això, segons la teoria, va dur cap a un model de societat més semblant a la que coneixem avui en dia, va forçar els in-

dividus pre-humans a col·laborar pel bé comú.

Però no s’acaba aquí. El part era difícil, però encara tenim el problema del creixement del cervell. Com va continuar la seva expansió? Doncs bé, la resposta és fàcil, el cervell creix de manera post-natal. De fet, les cries humanes neixen amb el seu cervell a mig formar, cosa que les converteix en éssers fonamentalment desvalguts. Als ximpanzès i la resta de mamífers els calen pocs mesos si no setmanes només per a ser adults en plenes facultats. Els humans, però, passem un llarg període d’infantesa en el qual no podem subsistir sense l’ajut de la mare. I tot per culpa d’un canal del part excessivament complicat però que podria haver estat més benèvol.

El bonic final de la història és, doncs, el següent: la femella humana va haver d’invertir molt esforç en la cria dels seus fills, tant que necessitava la col·laboració del pare de la criatura. En les societats de ximpanzès hi ha poligamisme, amb mascles que inverteixen molt poc esforç en les seves cries, però en aquell moment evolutiu crucial la femella humana – i les cries- necessitaven un mascle monògam, que col·laborés en la cura de les cries proporcionant protecció i suplís el temps que la femella invertia amb les cries buscant menjar per a tots tres. La femella ho va saber aconseguir evolutivament. Va premiar l’home amb sexe durant –gairebétot el cicle menstrual, cosa que no fan els ximpanzès, i va perdre gairebé tot el pel corporal –l’home també ho va fer en menor mesura- exposant el màxim de pell, que s’interpreta en la majoria d’animals com a un caràcter sexual de primera importància. Així l’evolució s’assegurà que l’home i la dona formaven una parella ben avinguda en petites societats ben avingudes. Així doncs, d’aquesta manera tan contingent, va néixer l’amor i l’amistat en el sentit humà.

Sandro Maccarrone Investigador del Departament de Física Fonamental de la UB

Implicacions de la física quàntica per al concepte de materialitat En Richard Feynman1 sempre es lamentava que la complexitat matemàtica que caracteritza la física moderna la fa inaccessible als profans en la matèria. A aquest fet caldria afegir-hi que els fenòmens en els quals es posen de manifest les previsions de la física quàntica o de la relativitat acostumen a tenir molt poc a veure amb la nostra experiència quotidiana i sovint contradiuen la nostra intuïció.

Aquest allunyament és preocupant ja que la Física proporciona possiblement el nivell més fonamental de coneixement de la realitat.

De manera que inevitablement les idees físiques tenen un impacte sobre la resta del pensament: sobre la filosofia, sobre la psicologia, sobre l’art... Resulta per tant natural preguntar-se si les actuals concepcions del món, les teories per transformar-lo i el sentit comú en general, segueixen tenint com a punt de referència les idees de la física del segle XIX. Aquest assaig se centrarà en la revolució quàntica amb una doble intenció. D’una banda, fer una primera aproximació a les seves idees fonamentals procurant que els

arbres (el formalisme matemàtic) no ens privin de veure el bosc (els conceptes físics). D’altra banda, formular alguns interrogants sobre les conseqüències filosòfiques d’aquesta teoria, en concret sobre el determinisme i la concepció materialista de la realitat.

A l’apèndix introduïm algunes definicions físiques de les ones, que

Il·lustració 1 Ones harmòniques com les que apareixen en un cos negre.

són necessàries per a la comprensió dels fenomens que s’expliquen.

E L S INICIS DE LA M ECÀNICA QUÀNTICA: LA RADIACIÓ DE COS NEGRE.

Als inicis del segle XX un dels

Físic dels EUA i un dels més rellevants del segle XX. Premi Nobel de Física l’any 1965 per la seva feina en electrodinàmica quàntica.

Recomanem el llibre “Está usted de broma Sr. Feynman” com a introducció a la vida d’aquest personatge.

1

problemes irresolts de la física era el que es coneix com a radiació de cos negre. El comportament d’un cos negre és similar al d’un forn com els que tenim per exemple a casa. Suposem que el graduem a una determinada temperatura i esperem una estona fins que aquesta s’estabilitza. En escalfar-se les parets, es generen ones de radiació a l’interior (el mateix tipus

d’ones que emet el Sol). Aquestes ones no poden ser de qualsevol tipus, sinó que només poden tenir longituds d’ona tals que en càpiga un nombre enter de (semi)oscil·lacions entre una paret i l’altra (Il·lustració 1). Tot i aquesta restricció, en principi hi pot haver un nombre infinit d’ones dins del forn, fet que tindria unes conseqüències catastròfiques. En efecte, segons la teoria electromagnètica clàssica, cadascuna d’aquestes ones contribueix amb una ma7

teixa quantitat d’energia proporcional a la temperatura. Si, com hem dit, el nombre d’ones és il·limitat, l’energia total continguda a l’interior del forn seria infinita.

Per comprendre el problema i la seva solució introduirem un símil extret del llibre The elegant universe d’en Brian Greene. Suposem que tenim una nau industrial en la qual hi treballa un nombre molt gran – diguem-ne infinit – de treballadors i treballadores. La nau és vella i a l’hivern hi fa molt fred.

Després d’un període de mobilitzacions, els treballadors han aconseguit que els empresaris instal·lin un sistema de calefacció, però com que no han estat gaire bons negociadors, resulta que cadascun haurà de pagar una quantitat d’euros igual a la temperatura a la qual estiguin. És fàcil veure que, d’aquesta manera, la quantitat total que els empresaris ingressen és molt gran (infinita).

Després d’uns primers dies funcionant d’aquesta manera, el cap de personal s’adona que es perd massa temps en el cobrament d’aquesta taxa. De manera que proposa que només paguin aquelles persones que tinguin l’import exacte.

Un cop coneguda aquesta decisió, els treballadors, reunits en assemblea, decideixen organitzar-se de la següent manera. Un d’ells portarà només monedes d’un cèntim, el següent de dos, el tercer de cinc i així successivament. El dia següent, la temperatura a la nau és de vint graus, de manera que han de pagar vint euros. Quan n’arriba el moment, se situen a la cua un rere l’altre en funció de la moneda o bitllet que porten. El primer paga amb dues mil monedes d’un cèntim, el segon amb mil de dos cèntims, el tercer amb quatrecentes de cinc cèntims, el quart amb dos-centes de deu, el cinquè amb cent de vint, el sisè amb qua8

ranta de cinquanta, el setè amb vint monedes d’un euro, el vuitè amb deu de dos, el novè amb quatre bitllets de cinc euros, el desè amb dos de deu i l’onzè amb un de vint. Quan arriba el dotzè treballador, com que porta bitllets de cinquanta euros, no ha de pagar i el mateix passa amb els següents que només tenen bitllets d’un import superior al que s’ha de pagar.

Finalment, per tant, el conjunt dels treballadors paga només dos-cents vint (vint per onze) euros, una quantitat molt inferior al que havien hagut de pagar fins ara.

Tornem al problema físic: el forn calent i la seva energia infinita. En el símil anterior, els treballadors juguen el paper de les ones i els diners que han de pagar representen la seva energia. La hipòtesi que l’any 1900 va realitzar en Max Planck és molt similar a la decisió que els treballadors prenen en assemblea sobre la distribució de les monedes. Segons aquesta hipòtesi, una ona electromagnètica no podria intercanviar amb les parets del forn qualsevol quantitat d’energia sinó solament múltiples enters d’una unitat bàsica determinada. Quina és aquesta unitat bàsica per a cadascuna de les ones (dit d’una altra manera, quina moneda o bitllet porten)? La resposta és que cada ona només pot bescanviar energies que siguin múltiples d’una unitat fonamental que depèn de la seva freqüència, és a dir que l’energia només pot prendre un conjunt discret de valors. D’aquesta manera, per a les ones amb longitud d’ona gran (baixa freqüència) el gap d’energia, és a dir la separació entre dos valors possibles d’energia, serà petit, i s’anirà incrementant en augmentar la freqüència. Quina és la conseqüència d’aquesta hipòtesi en relació a l’energia total dins del forn? Les ones segueixen intercanviant una mateixa quantitat d’ener-

gia amb les parets, per a una temperatura donada, però tal i com passava a la nau industrial ara només ho faran aquelles per a les quals la unitat mínima (la moneda) sigui inferior a aquesta quantitat, es a dir que li permeti “pagar” la quantitat exacta. Com que es tracta només d’un nombre finit d’ones, també l’energia total serà finita i el problema queda resolt.

EINSTEIN I L’EFECTE FOTOELÈCTRIC.

El problema del cos negre ens ensenya que la radiació electromagnètica només pot intercanviar energia en quantitats discretes que depenen de la seva freqüència.

Aquesta va ser una conclusió sorprenent en tant que l’energia sempre s’havia considerat una magnitud que es podia variar de forma contínua i que a més no tenia cap relació amb la freqüència de les ones. Però el trencament amb l’electromagnetisme ondulatori no era encara complet. Va ser l’Albert Einstein qui va ajudar a donar el següent pas. L’any 1905 va donar explicació a un altre misteriós fenomen: l’efecte fotoelèctric.

L’Heinrich Hertz, un altre físic alemany, havia descobert l’any 1887 que quan la radiació electromagnètica il·lumina determinats metalls, aquests emeten electrons.

L’explicació és que la radiació excita els electrons dels àtoms del metall que es troben en les òrbites exteriors, i d’aquesta manera els permet escapar. El que no s’aconseguia explicar era que l’efecte només s’observa quan la freqüència de la radiació és suficientment gran. Així, per exemple, quan s’utilitza llum vermella, per molt que s’augmenti la seva intensitat, no es detecta res. En canvi a mesura que la llum utilitzada és de longitud d’ona més petita (verd, blau, lila...), comencen a detectar-

se electrons. En aquest cas, si s’augmenta la intensitat de la llum, augmenta també el nombre d’electrons detectats. En canvi perquè aquests surtin amb més velocitat, cal augmentar ulteriorment la freqüència de la radiació.

Per comprendre aquest fenomen, tornem al símil anterior. Resulta que els treballadors acaben de descobrir que al soterrani de la nau hi treballen una immensitat de nens i nenes en condicions d’explotació. Així mateix, s’assabenten que els seus vigilants són fàcils de corrompre i, a canvi de vuit euros, els deixen escapar. De manera que decideixen aprofitar un balcó des del qual poden veure els nens per llançar-los diners. El primer en ferho és el que té les monedes d’un cèntim. Al cap d’una estona, però, s’adona que no està servint de gaire. Com que hi ha una quantitat tan gran de nens, és molt, molt difícil per a qualsevol d’ells aconseguir una de les monedes, però és pràcticament impossible fer-se amb més d’una. De manera que ningú aconsegueix els vuit euros.

El mateix passa amb els successius treballadors que van llançant monedes i també amb el que té bitllets de cinc euros. La situació canvia quan és el torn del que porta els bitllets de deu euros. En efecte, els nens que aconsegueixen agafar-ne un, poden automàticament donar-l’hi a un dels vigilants i quedar lliures. A més, encara els sobren dos euros que podran fer servir un cop fora de la fàbrica. A mesura que van caient bitllets de valors superiors, més nens aconsegueixen la llibertat i cada vegada els sobren més diners.

En l’efecte fotoelèctric, els electrons juguen el paper dels nens i, igual que aquests necessitaven una determinada quantitat de diners per escapar, aquells necessiten absorbir una determinada quanti-

tat d’energia. L’explicació que va donar l’Einstein del fenomen és que els electrons no poden absorbir una quantitat arbitrària d’energia sinó que de forma equivalent al que passa amb els bitllets, només ho poden fer en determinats paquets. I com que, a més, el nombre d’electrons és molt gran, com a molt n’absorbeixen un. Aquests paquets fonamentals, igual que en el cas de la radiació de cos negre, tenen energies proporcionals a la freqüència de l’ona en qüestió. Per aquest motiu, quan la llum és vermella (baixa freqüència) els paquets absorbits són poc energètics i els electrons no tenen prou energia per escapar, mentre que en

via energia en quantitats discretes, sinó que es comporta efectivament com si, en lloc de ser una ona, estés formada per partícules, per petits quanta, que es van acabar anomenant fotons.

ENTRE ONES I PARTÍCULES

Aquest resultat reobria un debat sobre la naturalesa de la llum que semblava tancat des de feia un segle: el debat entre la teoria corpuscular i la teoria ondulatòria. La primera, desenvolupada per l’Isaac Newton, considerava que la llum consistia en partícules que es movien per l’espai. La segona, defensada per en Christian

Il·lustració 2 Esquema experimental de l’experiment de doble escletxa de Young

augmentar la freqüència (anant cap al lila) a partir d’un cert valor ho aconsegueixen. Si seguim augmentant-la, els electrons surten cada vegada amb una velocitat superior, igual que quan els bitllets eren de major import els nens sortien amb més diners. Augmentant la intensitat de la radiació es detecten més electrons, de la mateixa manera que quan es llançaven més bitllets s’aconseguia que fossin més els nens que escapaven.

Aquesta explicació va un pas més enllà que la d’en Planck. La llum, de fet la radiació electromagnètica en general, no només intercan-

Huygens, descrivia la llum com un moviment ondulatori similar al que es produeix amb el so. El fenomen de la interferència havia fet inclinar-se la balança a favor d’aquesta darrera. Per il·lustrar-lo, explicarem el famós experiment de la doble escletxa d’en Thomas Young.

Situem una font lluminosa davant d’una pantalla. Al mig hi col·loquem una paret amb dues petites obertures tal i com es veu a la Il·lustració 2. En encendre la llum, sobre la pantalla apareix un patró d’interferència com el de la figura, el qual consisteix en franges 9

lluminoses i franges fosques de forma alternada. Si la llum estés formada per partícules, aquestes seguirien trajectòries rectilínies, i les que aconseguissin travessar la pantalla es concentrarien en dos punts simètrics de la pantalla i la resta estaria fosc. En canvi, les ones tenen dues propietats que permeten explicar aquest experiment. En primer lloc, la llum s’emet en fronts d’ona esfèrics que tenen com a centre la font lluminosa. En xocar contra la paret, cadascuna de les dues escletxes es comporta com si fos una nova font d’il·luminació i comença a emetre ones esfèriques. Arribats a aquest punt, un pensaria que la pantalla s’hauria de veure completament il·luminada. De fet, això és el que s’observa quan només hi ha una obertura. En haver-n’hi dues, entra en joc la segona propietat de les ones, és a dir, la seva capacitat de superposició. Quan dues ones es troben, poden fer-ho de diferents maneres. Pot ser que els màxims i els mínims de les dues coincideixin (en fase) i aleshores el resultat és una ona amb el doble d’intensitat; o pot ser que els màxims de l’una coincideixin amb els mínims de l’altra (en oposició de fase) i aleshores s’anul·len mútuament i la zona en qüestió queda fosca. Per suposat, també existeixen totes les possibilitats intermèdies.

Resulta fàcil veure que el patró de franges que s’observa a l’experiment s’explica d’aquesta manera: a les zones il·luminades les dues ones arriben en fase, mentre a les fosques ho fan en oposició de fase i, per tant, aquest experiment és una mostra que la llum té comportament ondulatori, però l’efecte fotoelèctric ens ensenya que la

llum també es comporta com si estés formada per partícules elementals. De manera que la nova visió que ens en fem és la de petits paquets d’energia (fotons) que comparteixen propietats tant amb les partícules com amb les ones.

Aquest és el primer exemple de dualitat ona-corpuscle, una altra de les conseqüències de la Mecànica Quàntica. Òbviament, si un accepta aquesta idea, per què no hauria de ser possible que les partícules també tinguessin comportament ondulatori?

En efecte, aquesta va ser la hipòtesi que va avançar el físic francès De Broglie, i que associava a les partícules materials una longitud d’ona inversament proporcional a la seva massa. És a dir, que una persona qualsevol també es podria comportar com una ona, però tindria una freqüència elevadíssima.

Com sempre a la física, l’última paraula la tenen els resultats experimentals. Si els corpuscles també són ones, hem de poder verificarne alguna de les propietats característiques, com per exemple la interferència. L’any 1927 es va realitzar un experiment de doble escletxa com el que acabem d’explicar, en el qual, en lloc de llum, es disparaven electrons. Deixant de banda els detalls experimentals, sorprenentment, el que es va observar va ser el mateix patró d’interferències que en el cas de la llum.

PERÒ ONES DE QUÈ? LA INTERPRETACIÓ PROBABILÍSTICA.

La difracció d’electrons suposava una confirmació de la hipòtesi sobre la dualitat entre ones i partícules, però tot seguit plantejava la qüestió de què vol dir exactament

Sota el nom d’interpretació de Copenhaguen es fa referència a una interpretació de la mecànica quàntica atribuïda principalmente a Born, Heisemberg, Bohr i d’altres.

2

10

que una partícula material es comporti com una ona. Va ser l’Erwin Schrödinger qui va proposar que es podia tractar d’ones de probabilitat. Segons aquesta interpretació, a cada objecte - fins i tot a nosaltres mateixos - se li pot associar una funció d’ona que quantifica la seva probabilitat de trobar-se en un determinat punt de l’espai en un determinat instant de temps. Aquesta va ser una idea completament trencadora amb la mecànica newtoniana – i amb el nostre sentit comú -, segons la qual, un objecte en un determinat instant de temps es troba en un punt ben definit de l’espai en moure’s, descriu una trajectòria que no és més que la successió de tots els punts que va ocupant en cada instant.

En el mateix sentit “revolucionari” apunta el principi d’incertesa de Heisenberg, que estableix que es impossible per a qualsevol observador conèixer al mateix temps la posició i la velocitat d’una partícula amb total precisió. El producte de les incerteses en la determinació d’aquestes dues quantitats sempre és més gran que una certa quantitat petita a nivell macroscòpic però important en els fenòmens microscòpics. De nou, xoquem frontalment amb l’esquema de la mecànica clàssica segons el qual donades unes condicions inicials (posició i velocitat en un determinat instant de temps) les equacions del moviment d’una partícula permeten preveure la seva trajectòria. És obvi que el principi d’incertesa impedeix la sola possibilitat que es puguin conèixer aquestes condicions inicials de forma precisa.

Aquest principi, igual que l’equació d’ones d’en Schrödinger i de forma més general i completa la interpretació probabilística de Copenhaguen2 semblen qüestionar el determinisme i apunten que la natura té en realitat un comportament estocàstic.

En aquest sentit, volem fer algunes puntualitzacions. La primera, que segons aquest plantejament, la nostra impossibilitat de conèixer un determinat sistema amb exactitud no té res a veure amb la imprecisió dels nostres aparells de mesura sinó que adquireix un caràcter més fonamental. El principi d’incertesa comporta que siguin quins siguin els nostres instruments de mesura, la sola observació altera el sistema en estudi i dóna lloc a les incerteses en la determinació de les seves propietats.3 La segona puntualització és que hi ha hagut un debat intens sobre aquesta interpretació probabilística “extrema”, que encara no està tancat del tot. Explicar els detalls d’aquesta controvèrsia mereixeria un tractament específic i queda fora del propòsit d’aquest article. Per a allò que ens interessa en aquests moments, apuntarem només l’eix principal del debat. D’una banda, importants físics, entre els quals es trobava l’Albert Einstein, mai no van voler acceptar que la natura pugui tenir caràcter probabilístic (“Deu no juga als daus” va dir per expressar aquesta idea) i atribuïen els resultats de la Mecànica Quàntica a un coneixement incomplet dels fenòmens físics sota estudi. Així mateix, no compartien una formulació de la teoria que incloïa com una de les seves peces essencials el paper de l’observador. Aquesta qüestió també mereixeria un tractament i una discussió específics.

D’altra banda, la interpretació de Copenhaguen, liderada per en Niels Bohr, plantejava que només té sentit formular preguntes sobre les quantitats mesurables i que l’únic que la física pot predir és la

probabilitat que aquests observables prenguin un determinat valor.

Aquesta és actualment una interpretació molt àmpliament acceptada i a favor de la qual existeixen algunes evidències experimentals.

ALGUNES PREGUNTES FILOSÒFIQUES

Podem resumir les idees principals de la Mecànica Quàntica de la següent manera. · Determinades magnituds, com l’energia, que clàssicament són contínues a nivell quàntic només poden prendre un conjunt discret (quantitzat) de valors. · Tots els sistemes tenen un comportament dual ona-partícula. La longitud d’ona i la massa són inversament proporcionals. · El comportament ondulatori de la matèria significa que a cada sistema se li pot associar una distribució de probabilitat que en descriu el comportament i les propietats. · Atenent-nos a la interpretació probabilística, el màxim que podem arribar a conèixer d’un sistema físic és la probabilitat que evolucioni de cadascuna de les diferents maneres possibles. Aquesta incapacitat de predir quina serà exactament l’evolució no té a veure amb la imprecisió dels aparells de mesura.

En aquests moments comencem a estar en condicions de preguntar-nos quines són les possibles conseqüències de la Mecànica Quàntica en relació a la concepció materialista del

Aquest fet és també conseqüència del comportament corpuscular de la llum que abans d’arribar als nostres ulls, “colpeja” els objectes, pertorbant-los.

3

món, en concret sobre el seu caràcter determinista, pel qual, per exemple, la història, de forma anàloga a la natura, es regeix per determinades “lleis” que permeten explicarne el desenvolupament i fins i tot formular previsions.

Com a declaració de principis, direm que és important mantenir la perspectiva científica, en el sentit que una determinada visió del món i el seu consegüent projecte de transformació no poden pretendre qüestionar els resultats físics; ni tampoc es poden realitzar acrobàcies intel·lectuals per tal de fer compatibles idees filosòfiques i científiques contraposades. Si un assumeix que els propis plantejaments parteixen d’una base científica, és aquesta la que té l’última paraula.

Dit això, examinem la qüestió que plantejàvem més amunt. Realment la Mecànica Quàntica significa el final del determinisme?

En primer lloc val la pena esmentar un aspecte característic de moltes teories físiques: la qüestió de les escales i els rangs de validesa.

Si bé una part de la física persegueix les lleis últimes i fonamentals segons les quals es comporta l’Univers, també és cert que no seria del tot correcte dir que les lleis “superades” són falses. Les lleis de la dinàmica d’en Newton, per exemple, segueixen sent vàlides i útils per a molts processos de la nostra vida quotidiana com el moviment d’un tren o el rebot d’una bola de billar, per als quals els efectes relativistes són menyspreables. De la mateixa manera, en general, per als objectes macroscòpics els efectes quàntics acostumen a ser poc importants.

Per tant, a efectes pràctics, i dins de determinats rangs de validesa, seguim tenint capacitat de predir comportaments físics.

11

En segon lloc, podem abordar directament la qüestió quàntica. És cert que la interpretació probabilística suposa un obstacle de caràcter fonamental a la nostra capacitat de predir de manera unívoca l’evolució d’un sistema físic.

Però això no significa que no tinguem capacitat predictiva. En efecte, encara és possible predir amb quina probabilitat aquest sistema seguirà cadascuna de les històries possibles. De forma esquemàtica, això vol dir que si realitzem un experiment per al qual hi ha diversos resultats possibles, serem capaços de predir quantes vegades (dins d’un marge d’error, ara sí, experimental) obtindrem cadascun d’aquests. Per tant, més que sentenciar la mort del determinisme, sembla més correcte dir que la Mecànica Quàntica fa que en lloc d’un determinisme de la

necessitat, haguem de parlar d’un determinisme de la possibilitat.

Si acceptem aquesta afirmació, aleshores ens adonarem que molt possiblement aquestes idees sí que han tingut un impacte sobre la resta del pensament. En concret, pel que fa a la tradició emancipadora, les visions mecanicistes que confiaven en una evolució espontània i inevitable cap al socialisme, fa temps que van perdre suport. Avui en dia es concep aquesta societat alternativa com una possibilitat per a l’assoliment de la qual és necessària l’acció política. D’altra banda, pel que fa al pensament sobre l’acció revolucionària, també hem pogut observar el pas de la idea de “model” pròpia del marxisme estancat a la idea de “procés” defensada a l’actualitat. És a dir, que ja no s’aspira a trobar un conjunt de

principis tancats aplicables en cada lloc de manera mecànica, sinó que s’entén la revolució com quelcom obert i dialèctic. La mateixa idea de procés s’assembla molt més a un sistema macroscòpic, en tant que representa el promig de molts fenòmens i esdeveniments, els quals en canvi tenen un caràcter molt menys predictible.

Contrastar aquestes hipòtesis i donar-los una fonamentació sòlida requeriria un tractament més aprofundit. També seria interessant abordar qüestions com els problemes que la Mecànica Quàntica planteja en torn a la idea de causalitat (relacionada però no exactament coincident amb la de determinisme) o el debat sobre el paper de l’observador en les teories físiques. Confiem poder realitzar pròximament aquest programa.

Apèndix: ones.

Una ona es pot entendre com una oscil·lació (o pertorbació) que es propaga a través de l’espai. El so, les ones del mar, o la llum, en són alguns exemples. Per caracteritzar una ona normalment es defineixen les següents quantitats. · Amplitud: és la meitat de la distància entre el punt més elevat (màxim) i el més profund (mínim) de l’ona. · Longitud d’ona: és la separació entre dos màxims successius (o entre dos mínims) · Freqüència: és el nombre d’oscil·lacions completes que es realitzen en un segon.

12

És inversament proporcional a la longitud d’ona. És a dir, com més gran és l’una més petita és l’altra i viceversa.

A la il·lustració 3 es poden veure aquestes propietats de forma gràfica.

Il·lustració 3 Representació d’una ona i de les seves propietats.

Àngels Martínez Castells Professora de Política Econòmica de la UB

Sis aspectes concrets sobre globalització i classe obrera

Primer aspecte Globalització i Estats Davant dels tancaments d’empreses, les deslocalitzacions i el comportament salvatge de bona part del capital, es fa responsable la globalització dels efectes perversos que té per a la classe obrera.

Podem tancar files en els moviments anti-globalització i denunciar els estralls i el creixement de les desigualtats que provoca –i que són molts. Però la classe obrera ha de saber veure tots els aspectes de la realitat que li toca viure, i per tant ha de saber analitzar els aspectes positius de la globalització: de fet, de la mà dels clàssics el que primer ens cal és valorar que, amb les noves tecnologies que incorpora, significa un increment important de les forces productives.

I hem de saber aprofitar també el salt fet en el món de la informàtica i les comunicacions.

En unes Jornades anteriors celebrades el 2002, que: “De fet, cada època històrica (...), sembla haver tingut la seva “globalització” d’arrel econò-

mica que massa vegades ha emmascarat els interessos comercials, d’explotació i d’intercanvi desigual amb coartades religioses o civilitzatòries: les “creuades” de l’Edat Mitjana i les successives intervencions a l’Orient, tan properes a l’interès d’assegurar una ruta segura, primer per a les espècies i la seda, i ara per al petroli; la conquesta de les Amèriques de l’Edat Moderna, que “convertia” els indis tot i fent-los extreure or i plata de les seves mines per importar-los a Espanya, i ara els manté com el “pati del darrera” de la potent economia dels Estats Units, assortiment de mà d’obra barata i espai on establir les seves agro-indústries, empreses de confecció o turisme a bon preu. I podríem parlar també força estona de l’espoli imperialista que ha sofert i pateix encara la major part d’Àfrica.

Cadascun d’aquests intents “globalitzadors” s’inscriu en etapes concretes del desenvolupament econòmic. Algunes són clarament pre-capitalistes. Al-

Aquest article reprodueix l’aportació de l’Àngels Martínez Castells a les Jornades sobre moviment obrer a Catalunya, celebrada a l’edifici de Rambles de la UPF l’hivern del 2005. Les reflexions sobre la classe obrera i el moviment obrer en el marc de la Globalització continuen tenint plena vigència.

tres donen el necessari impuls al sorgiment del capitalisme o són conseqüència del natural desenvolupament del capitalisme. Però una qüestió és clara: parlem de globalització en relació a les embranzides que fa un sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció d’una minoria per estendre’s i apoderar-se de l’esforç, els excedents i fins i tot la llibertat i les opcions d’escollir la manera de treballar, relacionar-se i viure de la majoria de la població. “ S’han aprofitat els successius salts que ha anat fent l’extensió del mercat mundial i la incorporació de nous països per atemorir la classe obrera dels països que van fer abans el pas a la plena industrialització. Després de la II Guerra Mundial van començar per amenaçar amb el Japó –que de país que “copiava” passava a país innovador i de gran capacitat tecnològica—després l’espantall el van representar els “tigres asiàtics”, fa poc Corea i en l’actualitat la Xina s’emporta les primeres portades.

Totes aquestes successives “pors” de la competència d’altres treballadores i treballadors amb que s’aconseguia frenar les reivindicacions de les classes obreres occidentals, significaven de fet bones oportunitats de negoci per als empresaris i multinacionals. És cert 13

que el model econòmic de consum a nivell dels Estats Units serà ecològicament insostenible fins i tot molt abans d’estendre’s a tot el planeta, però el problema no seria menor –sinó encara més gran—si les zones marginades del planeta fossin encara més de les que són. De fet, la resposta més sensata que s’està donant als fluxos migratoris excessius és el desenvolupament dels països d’on procedeix l’emigració, encara que cal posar en primer termini una redistribució més justa a nivell mundial i uns nous models de producció respectuosos amb les diferents cultures i la naturalesa.

El problema de fons rau en l’apropiació privada dels beneficis de la globalització i en les polítiques neoliberals que li donen cobertura. Seguint en Marx, el que des d’una òptica de classe caldria analitzar és com aquest creixement de les forces productives entra i reforça la contradicció amb la forma concreta de les relacions de producció establertes que les polítiques neoliberals porten al seu límit d’explotació i desigualtat.

Per tant, cal que la classe obrera s’enfronti sense prejudicis a la mundialització de l’economia, i reconeixent sense eufemismes que és la forma que ha pres el capitalisme dels nostres dies, sàpiga distingir els perills reals dels imaginaris, i separi la interessada creació de “pors” que busca l’enfrontament entre treballadors, de l’avidesa sense gaires escrúpols pels beneficis.

LA FUNCIÓ DELS ESTATS

La funció dels Estats, per la seva banda, ha canviat de forma notable en els darrers trenta anys. A Espanya, per exemple, a finals dels anys setanta encara una em14

presa en crisi com Soler Almirall va ser comprada per l’INI –per la lluita dels seus treballadors— amb arguments nacionalistes i de política d’Estat. En canvi, el paper jugat per l’Estat –en aquest cas els EUA) és ben diferent 25 anys després. Per donar un exemple il·lustratiu dels darrers dies: l’administració Bush destinarà 2 mil milions de dòlars a la compra de 20 milions de dosis de Tamiflu) un medicament comercialitzat per Roche que es considera l’antiviral que pot fer front a la “grip del pollastre”, produït per Gilead Sciences, una companyia de la que en Donald Rumsfeld va ser president i de la que encara n’és accionista. El gran professional de la por i la mentida – falsa vinculació Bin-Laden amb Iraq, armes de destrucció massiva que no es troben, i ara una suposada pandèmia—enriqueix la Hally Burton i la Gilead Sciences utilitzant en profit propi els aparells estatals.

Als grans negocis de la guerra i la reconstrucció de l’Iraq, d’assegurar l’accés al petroli iraquià i via lliure al gasoducte que travessa l’Afganistan, s’hi pot afegir l’actual campanya de terror que determinats governs –encapçalats pels EUA—estan difonent pel món a fi d’afavorir interessos privats i les grans empreses multinacionals. (Recordeu l’impresentable governador Bush de Florida assegurant bons negocis per a la “República” espanyola si s’acompanya el seu germà en la guerra de l’Iraq????)

Hi ha, naturalment, estats i governs que fan unes altres polítiques, i cerquen un altre model de desenvolupament. L’enfrontament que acabem de llegir entre els presidents Fox i Chávez sobre l’extensió de l’ALCA a tot el continent americà n’és un bon exemple. I des de l’actual correlació de forces polítiques al parlament i al

govern espanyol –per no parlar de les institucions i el propi moviment obrer— tenim una bona oportunitat per ajudar i difondre experiències de resistència a l’imperialisme.

Per tant, podem concloure que la funció dels Estats no desapareix, sinó que “el seu paper es redefineix i requalifica i sobre tot s’eixampla encara més la distància i el poder entre uns Estats i altres. No fa gaire encara recordàvem la submissió fins al ridícul d’alguns governs com el del PP front l’admistració dels Estats Units.

Segon aspecte La Unió Europea i l’Estratègia de Lisboa Pel que fa al cicle econòmic, és cert que Espanya està creixent més que la mitjana europea, però de fet el sector més dinàmic és la construcció, en tant que el sector industrial està per sota de la mitjana. Però de la mateixa manera que en moments d’estancament l’economia espanyola ens té acostumats a millorar el creixement del PIB per sobre la mitjana de la UE, també és cert que en moments de forta caiguda de la producció i crisi la debilitat estructural de l’economia espanyola es manifesta amb claredat i presenta pitjors resultats que la resta d’economies occidentals.

L’any 2000 el Consell Europeu va sorprendre amb la iniciativa coneguda com a “Estratègia de Lisboa”.

En Romano Prodi definia aquesta estratègia com “un compromís per aconseguir la renovació econòmica, social i del medi ambient de la UE...una estratègia de 10 anys per a convertir la UE en l’economia més dinàmica i competitiva del món... una economia més forta (que) permetrà la creació de més

ocupació amb unes polítiques socials i del medi ambient que garanteixin el desenvolupament viable i la integració social.1 Cinc anys després de l’establiment d’aquella Estratègia s’ha declarat un “període de reflexió” davant el revés del doble no holandès i francès al projecte de Tractat i el persistent estancament econòmic de la UE. Però ara no hi ha tampoc en Lionel Jospin al poder a França, sinó la dreta d’en Sarcozi i d’en Villepin, i Alemanya ha viscut

l’escissió de la socialdemocràcia i ha acabat en la “gran coalició” que cerca retallar encara més els drets socials i de benestar de la seva classe obrera. De fet, l’Estratègia de Lisboa –que mai no havia acabat d’entusiasmar les esquerres, però com a mínim parlava de plena ocupació i de polítiques socials, s’està substituint per nous intents d’aplicació de la Directiva Bolkestein i més flexibilització del mercat laboral, amb més retallada de drets i conquestes obreres i populars.

Les noves formes de contractació són especialment agressives amb les capes de la població més desprotegides: joves, dones i immigrants, i neguen en casos extrems els drets laborals més tradicionals, com per exemple el subsidi d’atur i de jubilació, trencant de socarrel les bases del pacte social establert a finals dels anys 40 amb la fusió de les polítiques de benestar i de plena ocupació (“vetllant pels ciutadans des del bressol fins a la tomba”). Naturalment, hi havia un fort component patri-

Quadre 3 Indicadors de desenvolupament social de la UE – Ocupació precària i pobresa

Taxa d’atur Treball precari en % de l’ocupació total Ocupació a temps parcial Contractes a termini (n.a.)

Per compte propi

UE-25 2004 9,0

UE-15 2004 8,0

17.7

19.4

13.7

13.6

15.9

14.9

UE-10 2004 14.3 (2003)+

Primer país Polònia (18.8)

Darrer país Luxemburg (4.2)

8.0 (o.c.).

14.3 (o.c.)

22.0 (o.c.)

Holanda (45.5) Espanya (32.5) Grècia (40.2)

Eslovàquia (2.7) Estònia (2.6) Suècia (4.9)

UE-25 + 2001/2002 15.0

UE-15 # 2001 15.0

UE-10 + 2002 15.0

Aturats

38.0

38.0

38.0

Nens

19.0

19.0

20.0

Llars sense nens

13.0

14.0

10.0

Llars amb nens

17.0

17.0

17.0

Famílies monoparentals

34.0

35.0

26.0

Risc de pobresa en % Tots els grups d’edat

Primer Darrer país país Irlanda i Eslo- República vàquia (21.0) Txeca (8.0) Irlanda Suècia (54.0) (19.0) Eslovàquia Finlàndia (30.0) (6.0) Xipre República (30.0) Txeca (4.0) Eslovàquia Dinamarca i (25.0) Finlàndia (6.0) Malta (59.0) Finlàndia i RU (50.0) (11.0)

e.p..: elaboració pròpia basada en l’annex estadístic de la Comissió Europea 2005. n.d. = no hi ha dades disponibles per a Dinamarca, Holanda, Suècia. Si us plau, observeu: les mitjanes de la UE-25 i de la UE-10 es calculen mitjanes dels valors nacionals disponibles ponderats per la població i es basen en un conjunt de períodes de referència.

Fonts: Comissió Europea, 2005, Employment in Europe 2005, Recent Trends and Prospects. + = Comissió Europea, 2005, Report on social inclusion 2005. # = Comissió Europea, 2004, Joint report on social inclusion 2004.

1

http://europa.eu.int/comm/archives/commission_1999_2004/prodi/topics/lisbon/index_es.htm

15

arcal, hi havia un concepte de plena ocupació molt limitat a la classe obrera manufacturera masculina, hi havia un manteniment de la desigualtat dels gèneres, però hi havia també la generalització dels serveis d’ensenyament i salut públics i de qualitat i una millora en la igualtat d’oportunitats que es consolidava en gran mesura per l’entrada en el món laboral. I els sistemes de democràcia representativa occidentals procuraven que això fos possible a través de les seves polítiques públiques de caire keynesià.

L ES

E CONO EUROPEUS PER UNA POLÍTICA ECONÒMICA ALTERNATIVA CRÍTIQUES DELS

MISTES

A títol d’il·lustració del fracàs de les polítiques socials de la UE, reproduïm el quadre sobre indicadors socials que els “Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa” han fet en el seu darrer Euromemoràndum de novembre del 2005 sobre “Política Econòmica front el Domini dels Mercats”. A més de les altes taxes d’atur, fan notar l’increment de treball en precari i l’augment dels contractes a temps parcial per a treballadors i treballadores que el que volien era poder fer jornada completa.

I

DESPRÉS DEL GRÀFIC ENS EXPLI-

QUEN:

“Aquests indicadors tenen un impacte considerable sobre la distribució de la renda i per tant sobre el nivell de vida de la UE: En primer lloc, la tendencia a llarg termini de disminució dels salaris s’ha mantingut en els darrers cinc anys, fent disminuir la taxa de salaris de la UE-25 del 68,6% el 2001 al 67,4% el 2005. També en aquest cas les xifres difereixen entre Estats: 13 Estats presenten disminució i en 16

altres 12 s’ha incrementat la participació dels sous. En segon lloc, a causa de la falta d’una política social eficient, el risc de pobresa –definit com a uns ingressos menors del 60% de la renda mitjana- seguéis sent una de les principals amenaces per a grans sectors de la població.

Segons els Informes Conjunts sobre Inclusió Social per als anys 2004 i 2005, un 15% de la població de tota la UE-25, -és a dir, més de 68 milions de persones- vivien al llindar de la pobresa en el període 2001/2002, amb grans diferencies entre països. Per a les persones a l’atur el risc de pobresa és més de cinc vegades més gran (38%) comparado con el 7% per a les persones amb ocupació de la UE-25. A Irlanda estar a l’atur significa en el 54% dels casos viure al llindar de la pobresa, en tant que les xifres que corresponen a Malta, Italia i el RU són del 52%, 51% i 49% respectivament.

Un tret destacat de la pobresa a la UE és la pobresa infantil. En tota la UE-25, el risc que un nen sigui pobre (19%) és més alt que el risc de pobresa de tots els altres grups d’edat (15%). A Eslovaquia, Portugal, Irlanda i Espanya, més d’una quarta part de tots els nens viuen en risc de pobresa. És particularment escándalos el fet que a la UE-25 més d’un terç (el 34%) i al RU inclús la meitat (50%) de totes les llars monoparentals eren pobres en aquest sentit en el període 2001/2002.

En relació a les despeses socials, entre els antics Estats membres els que dediquen menys recursos a la protecció social – Grècia, Espanya, Portugal i Irlanda- presenten també les pitjors xifres. S’ha d’observar que

les estadístiques disponibles a la UE sobre pobresa ni tan sols cobreixen alguns dels grups més exposats a aquesta, com per exemple les víctimes del tràfic de persones i els sense sostre.”

Per invertir aquesta tendència caldria frenar de forma decisiva la contínua flexibilització del mercat laboral en contra dels interessos de la classe obrera i aconseguir que la Directiva Bolkestein anés a parar definitivament a la paperera de la història neoliberal de la UE. Tercer aspecte.

Les fonts de finançament de les grans empreses.

Aquest apartat es desprèn naturalment del que s’acaba de llegir. Les polítiques keynesianes, molt més costoses de mantenir que les polítiques neoliberals, van entrar en conflicte amb les ànsies de benefici de les grans empreses: amb la dissolució de les economies de l’Est la majoria de governs de dreta i centre-dreta van creure innecessari el manteniment de les polítiques de legitimació i van cedir a les pressions en favor d’una major acumulació dels capitals privats. No és gratuïta l’afirmació que el mur de Berlín va caure sobre la classe obrera –com va afirmar una delegada a la Conferència de Benjing que de fet havia caigut sobre les dones obreres. La desaparició d’un altre sistema econòmic que representava com a mínim unes barreres físiques a la meitat del món per a l’expansió dels capitals i forçava la necessitat de legitimació de la propietat privada va fer perdre progressivament tota precaució, i els partidaris del neoliberalisme han començat des d’aleshores a prescindir més i més de la màscara civilitzatòria i incorren en massa excessos. Desapareguda la contenció – en la seva part més important—

va iniciar-se la carrera per noves fonts de benefici sense massa regles: desregulacions empresarials, privatitzacions de les àrees rendibles del sector públic, retall de les despeses públiques per la dura competència oberta pels diners que les financen: l’ideal és un estat de mínims, disciplinat en la despesa (si és possible, amb superàvit) impostos reduïts per als poderosos, deixant tot el marge possible a la lliure circulació i actuació dels capitals financers i les empreses multinacionals.

donar suport a iniciatives concretes com la implantació de la taxa Tobin, però des d’una perspectiva social més àmplia aquest gravamen només és una part de tot el que cal fer per acabar amb les destrosses del capitalisme a la fase neoliberal, de la mateixa manera que l’aplicació estricta de la solució de que “qui contamina paga” no ens lliuraria dels danys ecològics, per més que l’import de les recaptacions es dediquin a fins socials i de solidaritat internacional.”

Comentàvem també en les passades Jornades que:

En aquests moments més que mai, les principals fonts de finançament dels responsables d’empitjorar les condicions de vida de la classe obrera provenen del deteriorament de les condicions de vida de la immensa majoria de la població i l’assalt a les darreres fonts d’estalvi públiques de la classe obrera. I això tant per la via tradicional, amb l’increment de la plusvàlua absoluta per jornades laborals més llargues que s’imposen al marge de les directives existents al respecte, com per la pèrdua de poder adquisitiu dels sous i salaris i rendes fixes, i per l’empitjorament en la distribució de les rendes totals que cada any que passa és més favorable al capital.

Tal com vam tenir oportunitat d’explicar en la Jornada sobre polítiques fiscals de la UPEC, “la fotografia que ens podria donar una primera distribució de la renda a Espanya sobre el 2003 seria la del 50% del PNB per a remuneració d’assalariats, 40% per a rendes mixtes i remuneració del capital i 10% per a l’Estat, en concepte d’impostos menys subvencions. El que succeeix és que si aquesta fotografia la treiem d’una pel·lícula veurem que el moviment cap a la disminució de les rendes salarials és una constant, amb un desnivell de quatre punts pels darrers anys –que podríem estendre

“... la impunitat per al capital de les polítiques neoliberals i els nous mitjans tecnològics permeten transferències d’una banda a l’altra del planeta, de les inversions productives als paradisos fiscals, a les especulacions més desestabilitzadores, sense haver de pagar cap impost, sense haver de “donar la cara” ni haver de justificar, amb noms i cognoms i adreça coneguda, els mals que produeixen (…) La intangibilitat de la “nova economia” juga amb les condicions econòmiques i laborals de molts treballadors i treballadores, i posa en greu risc els estalvis dels petits estalviadors que han confiat –empesos per la propaganda i les campanyes aterridores sobre el futur de les pensions— en les inversions borsàries. Les especulacions monetàries, financeres, de “futurs” sobre productes agraris que encara estan creixent en els camps, arrisquen i comprometen el benestar de països sencers. Per sort, són cada vegada més les persones i organitzacions polítiques i socials que veuen la necessitat de controlar el capital financer i especulatiu i gravar els moviments de capitals. En aquest sentit, cal

a 8 punts per a un període més ample.”.

Cal parar especial atenció a les properes embranzides –algunes d’elles ja han reeixit, com en el cas de Xile—de privatització dels fons públics de jubilació: uns stocks importants de diners administrats en molts països –entre ells Espanya— en els que el capital financer internacional té posades les seves ambicions immediates. La privatització dels fons de pensió significa que la seguretat d’un subsidi de vellesa més o menys digne es converteix en risc i pot desaparèixer d’un moment per l’altre en una operació informàtica entre paradisos fiscals o especulacions borsàries. Però malgrat els estralls socials que significa, malgrat l’estafa i la complicitat fraudulenta que requereix dels Estats, és un perill real sobre el que cal estar en alerta.

Quart aspecte El paper dels governs regionals i locals Les multinacionals han aconseguir fet hostatges a governs regionals i locals, i els fan objecte continu de xantatges, aconseguint per a aquestes empreses situacions de major privilegi en detriment de les petites i mitjanes empreses. Aconsegueixen facilitats fiscals i subvencions per invertir en un determinat lloc, mantenen la pressió sobre els governs locals amb avantatges de tot tipus –burlant directives del medi ambient, per exemple—o aconseguint ajudes per a la seva reeestructuració. No s’explica l’alta taxa d’accidents sense que l’administració deixi passar situacions de dubtosa legalitat, en subcontractacions, en condicions de seguretat, en duració de la jornada. I quan amenacen amb deslocalitzar la seva producció inicien en molts casos una subhasta 17

d’ofertes entre les autoritats del país on pensen traslladar-se i les autoritats del país que les vol conservar.

No és un fenomen de Catalunya i Espanya. El que sí succeeix a Catalunya i Espanya és que no hi ha una política industrial i de desenvolupament pròpia que faci que l’economia industrial i de serveis segueix un eix progressiu de desenvolupament sostenible que permeti que les taxes d’ocupació es mantinguin.

podem veure en el següent gràfic referit a la UE per al 2004 : Com podem observar, les xifres percentuals de formació continuada d’Espanya (ES en el gràfic) estan en el marge inferior de la corba, i només Grècia queda netament per sota tant pel que fa a homes com a dones. Si a això hi afegim l’escassa assistència al cicle de 3-6 anys, absolutament necessari per al desenvolupament intel·lectual, curiositat dels infants i la formació dels hàbits d’estudi, i la total insuficiència de centres de 0-3 anys,

Les autoritats regionals i locals no poden quedar al marge d’aquesta realitat i en no actuar en polítiques educatives, de foment de l’ocupació i de desenvolupament industrial i de serveis pròpies, queden sense cap tipus de resposta front els canvis en la divisió internacional del treball. Sense proposta pròpia, fan el paper més servicial i menys lluït en la subhasta d’ofertes per acollir les noves localitzacions dels sectors emergents.

Cinquè aspecte Classe obrera, població

I a la insuficient política reeixida d’ensenyament cal afegir-hi la pràctica absència d’una política de formació continuada dels treballadors i treballadores, com

podem adonar-nos que una part molt important dels problemes econòmics i de la població tenen les seves arrels en les deficiències del sistema d’ensenyament.

S’està produint un canvi important en l’estructura dels sectors productius a Espanya, Catalunya i a tot el món pels efectes dels canvis tecnològics i la divisió internacional del treball que acompanya el procés de mundialització. Tot i que com podem veure pels següents gràfics la distribució en percentatge de la població activa per sectors econòmics és força diferent a Espanya i Catalunya, hem d’admetre la progressiva pèrdua de pes de la classe obrera industrial tradicional que havia estat i és encara el nucli dur de les polítiques sindicals i de partits comunistes.

Notes: 1) En els següents gràfics, les columnes 2005TI, 2005TII i 2005TIII corresponen al primer, segon i tercer trimestre del 2005.

2) Els aturats que han deixat la seva darrera ocupació fa 12 mesos o menys, es classifiquen pel sector econòmic corresponent a aquesta ocupació.

Font: Instituto Nacional de Estadística

18

Enquesta població activa . Espanya Distribució percentual dels actius per sector econòmic i sexe Unitats: Percentatge

A continuació veurem les dades que la EPA ens dona pel mateix període de temps, desglossat en els tres trimestres, per Catalunya: Enquesta població activa. Catalunya

Encara que és innegable el major pes de la població ocupada a la indústria a Catalunya en relació a Espanya (23.6 del tercer trimestre 2005 front al 16,1 de tot l’Estat), val la pena recordar que aquest és un percentatge que va en disminució en tant que s’incrementa de forma clara el sector serveis, sobre el qual des de les esquerres no s’ha fet una reflexió prou aprofondida . Crec que el millor exemple del que vull dir l’expressava un vell amic nostre, el perio-

dista i escriptor Antonio Alvarez Solís, quan ens deia: “se piensa la chica que trabaja introduciendo datos en un ordenador que le han puesto aire acondicionado para que esté mejor. La pobre ignora que el aire acondicionado es para la computadora.”… Les dades que tenim pel 2001 ens indiquen que en encara no quatre anys el percentatge de la població activa a la indústria ha passat del 31,9 al 23,6. Una pèrdua percentual considerable.

Enquesta Població Activa 2001. Catalunya

Front les dades anteriors voldria que consideréssim un estudi editat per la Fundació Bofill2 que, deixant de banda per un cantó les persones sense sostre i per altra les grans famílies dirigents, es conclou que el gran gruix de la població es divideix en dues classes socials: un 50% de classe treballadora, amb grans dificultats per arribar a finals de mes, i un 50% de classe mitjana, en la qual un 41% és classe mitjana assalariada i només un 9% seria classe mitjana propietària.

Val la pena la lectura d’aquest treball, perquè justifica la correcció de les polítiques d’unitat d’esquerres de la classe obrera, obre un camp molt gran per explorar noves aliances a partir de situacions quotidianes i socials molt concretes, i sobre tot dóna accés als instruments de reivindicació i lluita concreta que són l’autèntica argamassa que en el món laboral i de vida quotidiana permeten afirmar que un altre món és possible.

En altres ocasions ja hem insistit en què la globalització significa l’extensió de les relacions d’assalarització per tot el planeta.

El que cal entendre i destacar és que sota les condicions actuals cada vegada hi ha menys gent que

“Sánchez Niret, Cristina i Quintana Garrido, Núria, “Les classes socials a Catalunya: Desigualtats ern les condicions de vida dels grups socials”, al Vol I de a Estructura social i desigualtats a Catalunya, Fundació Bofill i Ed. Mediterrània, Barcelona, 2005.

2

19

queda fora de les relacions capitalistes de producció, tant a nivell geogràfic com de capes socials: proletarització dels “intel·lectuals” i de les capes mitjanes, entrada massiva de les dones amb responsabilitats familiars en el mercat de treball que ha posat en primera plana noves qüestions de gènere com la doble jornada, les dificultats incrementades per poder exercitar la plena ciutadania participant a la societat civil organitzada (tercera jornada), i la feminització i desvalorització paral·lela de determinades professions, entre moltes altres, així com els fluxos migratoris integrats per dones de països menys desenvolupats que no paren de créixer cap als països industrialitzats, etc. I també cal recordar que la contrapartida del “quart món” a l’interior del món desenvolupat i de les regions oblidades del planeta és la cara oculta de la mateixa moneda.

De totes maneres, cal destacar que en la immensa majoria del planeta la consecució d’un lloc de treball digne és la única possibilitat de poder accedir a una vida també digne. L’estancament econòmic, la marginació de molts joves –en especial fills d’immigrants— que representa la manca de promoció social i que està provocant conflictes de nou tipus com els de França de les darreres setmanes, el treball remunerat segueix sent a la pràctica l’única via possible per a la millora de les oportunitats . D’una manera similar, les polítiques públiques de millora de les condicions d’igualtat d’oportunitats van en la majoria de casos destinades a permetre una millor formació per a treballs de qualitat, innovació i investigació científica, etc.

Però també caldria afegir que es parla massa de marginació i pobresa per emmascarar les situacions de profunda desigualtat i ex20

plotació. El que la classe obrera i les esquerres podem aportar a la crítica de la globalització és la proposta de combinar la consecució d’una producció que asseguri un treball digne per a totes les persones, respecti les condicions ecològiques, juntament amb una millor distribució de la renda, la riquesa i els recursos.

Sisè aspecte.

Organització quotidiana i de classe en defensa de la democràcia.

DEMOCRÀCIA I ECONOMIA.

Fa ja uns quants anys, l’Alain Minc assegurava que el mercat era un sistema més antic que la democràcia i per tant la política s’havia de sotmetre a l’economia.

La seva afirmació va aixecar grans protestes, però, de fet, a la realitat podem veure cada dia més i més com els interessos econòmics estan per sobre de la política i la democràcia. Ara potser ja no els hi cal dir-ho, perquè ho fan. Amb la mundialització econòmica s’ha fet més petita la parcel·la conquerida per la democràcia: Un bon exemple en serien el funcionament no massa democràtic del Parlament Europeu, i el gens democràtic del Banc Central Europeu. Però també les religions i els fanatismes enemics de la democràcia estan prenent massa força en la vida de les societats, i en nom del combat al terror s’eliminen drets civils conquerits fe segles i es descobreixen camps de presoners al marge de qualsevol garantia legal i democràtica a diversos punts del planeta.

La despesa pública dels països on domina la ideologia neoliberal ja no intenta eliminar desigualtats, sinó que les incrementa i les fomenta amb la coartada del nou Estat del benestar ”activador” in-

ventat als Estats Units per tallar les ajudes a les persones més desvalgudes de la societat.

Cal des de les esquerres veure com la globalització està afectant totes les activitats, les visibles i les “invisibles”, les de la producció i les de l’atenció i cura, necessàries per a la salud, la felicitat i la vida. En haches sentit, voldríem recordar que “la nova manera de viure i treballar ens imposa trancaments en la vida relacional i afectiva, temps de transport “buits” cada vegada més llargs, una vida ciutadana amb menys lligans i el debilitament de les xarxes de veïnat i socials. A més, en un punt que ja traspassar el llindar de la salut, ens acostuma a viure en el risc a perdre el lloc de treball, a la por i manca de confiança en el que hauria de recomfortar-nos (el medicament o servei que ens ha de guarir pot matar-nos, la carn que ens ha d’alimentar ens pot malmetre la salut...), en tant que segueix en l’ordre del dia la impunitat dels responsables, justificant-se en el primer manament de la societat en la que vivim, que és la maximització del benefici.”

I això es dona al mateix temps que se sotmet com mai la naturalesa als interessos privats. I, en aquest sentit, recordem que “No tan sols el model de producció és insostenible, sinó que és ecològicament pervers perquè enfronta, divideix, separa, les persones del seu medi.

Entenent que la societat forma part també del medi, cal incloure en aquest punt l’increment de les desigualtats socials fins a fer-les també ecològicament insostenibles…” I cal fer, a més, una denúncia clara de la manipulació de la informació per l’oligopoli existent en els mitjans de comunicació. Malgrat que la globalització ha significat també un accés per a moltes persones –especialment

dels països industrialitzats—a la xarxa global d’Internet, governs com el dels Estats Units cada vegada utilitzen de forma més agressiva les tècniques de la desinformació i la mentida per aconseguir els seus objectius i intenten posar més obstacles a l’obtenció de les dades i els fets que qüestionen la realitat tal com ens la volen presentar, de forma interessada i parcial...

LA

NECESSÀRIA LLUITA DEL DI-

LLUNS FINS AL DIUMENGE

Hem de ser conscients que la lluita que pot arribar a resultats duradors és la lluita diària, la que cada dia es porta al lloc de treball, a les associacions de veïns, en els sindicats de classe. Nosaltres no po-

dem caure en el parany de reservar les nostres reivindicacions per a les manifestacions dels diumenges, prendre els carrers els caps de setmana, en tant que la resta de dies s’incrementa la impunitat del capital. En el 2002 dèiem: “Front aquest treball sistemàtic de les classes dominants per dividir, enfrontar o parcialitzar els diferents moviments socials i organitzacions populars que suposen una autolimitació a l’hora de fer anàlisis “globals” i interrrelacionades, és a dir, “polítiques”, els comunistes treballem per ajudar a la seva articulació, impulsar la col·laboració entre aquests moviments i organitzacions, potenciar la seva complementarietat.

Cal evitar caure en el joc de l’enemic neoliberal que justament posa l´accent en desprestigiar/negar la veritable acció “política” (i tota la seva substancial aportació històrica) com a motor sine qua non de la transformació social (...) i evitar una estèril competència entre els nous i els tradicionals moviments i organitzacions que lluiten contra la globalització neoliberal, promoure una reflexió crítica sobre el capitalisme i la seva necessitat de superació, i impulsar de la forma més àmplia possible l’elaboració d’alternatives a curt i mig termini que, en la direcció d’una societat més democràtica i el socialisme, facin possible un món mes just. “

21

Carles E. Planas Roig sindicalista i membre del Sector de l’Administració Pública de CCOO

Consideracions sobre l’estatut bàsic de l’empleat públic La Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, que és la norma bàsica que ha de regular les relacions jurídiques i laborals dels empleats de les Administracions Públiques, ha estat aprovada el 29 de març pel Congrés dels Diputats amb el suport de totes les formacions polítiques i amb el vot en contra del Partit Popular.

Aquest text normatiu estableix les bases generals de les condicions laborals per a 2,5 milions d’empleats públics a nivell de l’Estat i uns 350.000 a l’àmbit de Catalunya, que representen una part important en el conjunt de l’economia i que pertanyen a l’ensenyament, la sanitat, les Administracions, empreses i organismes públics, etc.

En analitzar el marc de l’aprovació d’aquesta norma cal destacar alguns elements: 1. La Llei de l’estatut Bàsic de l’Empleat Públic, que és un mandat de la Constitució, ha estat aprovada després de 28 anys d’haver estat ignorada per tots els governs

fins a l’actualitat, el que manifesta la desídia d’aquests, i il·lustra els seus valors i criteris sobre l’ocupació, el públic, i la manca de voluntat d’aprofundir en la Reforma de l’Administració i de la Funció Pública, i com a conseqüència el mal concepte i deteriorament de la imatge de la institució, del serveis i dels seus treballadors.

les Administracions Públiques, i de la ciutadania en general, d’aconseguir una Funció Pública, que serveixi realment i garanteixi una millora de les condicions de treball per a tots els treballadors i treballadores de les administracions i uns millors serveis públics.

2. Així mateix, aquesta llei arriba en un moment en què la influència negativa de les polítiques liberals ha incrementat els nivells de flexibilitat a les Administracions, provocant la seva desestructuració, prioritzant el servei privat sobre el públic, desnaturalitzant el caràcter social i democràtic de l’administració i fomentant el clientelisme.

L’objectiu del Govern amb aquest Estatut ha estat el reformar l’Administració a partir de la reorganització de la Funció Pública, per poder regular igual que en el sector privat les condicions jurídiques i laborals dels empleats del sector públic, amb criteris de “modernització” i flexibilitat i amb un nou tipus de gestió.

3.

Per tant és necessari realitzar una Reforma de l’Administració i de la Funció Pública en un marc que es tradueixi en unes institucions democràtiques i participatives que impulsin el sector públic i recullin la reivindicació històrica dels empleats, sindicats de

El 29 de març del 2007, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. que afecta a 2’5 milions d’empleats públics a nivell estatal. Carles E. Planas Roig, sindicalista i membre del Sector de l’Administració Pública-S. d’Ocupació FSAP-CCOO Catalunya, reflexiona sobre el futur de la funció pública i els debats de fons irresolts que hi ha darrera d’aquesta llei.

22

EL PROCÉS

En aquest període de tres anys, el Govern va presentar el seu projecte d’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, amb la col·laboració de CiU i PNB, per obtenir el suport majoritari en el Congrés dels Diputats i, per una altra banda, va haver d’arribar a acords amb les Comunitats Autònomes amb governs socialistes o nacionalistes i amb la Federació de Municipis.

En un altre pla es van realitzar un seguit de negociacions i acords amb la resta de partits, amb els sindicats CC.OO, UGT i CSIF, així com amb associacions professionals com Fedeca i Cosital i alts càrrecs de l’Administració.

El Partit Popular s’ha negat en el tràmit parlamentari del Congrés i del Senat a presentar propostes de millora, i la seva postura a les CC.AA i administracions on governa ha estat de confrontació total, argumentant que aquesta Llei trenca la “unitat de l’Estat” si les Comunitats Autònomes, com és el cas de Catalunya, apliquen les competències amb caràcter exclusiu “impedint l’actuació de l’Estat”.

La instrumentalització d’aquest debat ha posat sobre la taula la defensa que s’ha realitzat a través de les esmenes del model d’estat altament centralitzat, més propi del passat que del nou escenari europeu, o d’altres que volen mantenir el poder central malgrat diguin d’apostar pel federalisme. I així en tot el procés han anat desfilant en les intervencions i esmenes, les propostes del sistema foral, regional dels nacionalistes

privatització dels serveis públics.

bascos, catalans, el model d’Estat Federal d’Esquerra Unida i un sistema de nació en trànsit d’ERC.

d’aquest Estatut per part de l’esquerra s’ha dut a terme malgrat les insuficiències existents en no recollir aspectes bàsics del model, que hauria permès construir una norma bàsica de la Funció Pública, que clarifiqués, unifiqués i racionalitzés els règims jurídics i l’estructura de l’ocupació.

El text resultant manté en part uns criteris normatius similars als anteriors, estructura la dispersió que existia i determina la legislació bàsica des de l’estat per desenvolupar posteriorment des de les diferents administracions.

En valorar el resultat final, es pot constatar que l’acceptació

En aquest procés les Comunitats Autònomes, administracions i forces polítiques, han condicionat el seu suport als aspectes bàsics del projecte, en base a la contrapartida d’augment de competències, capacitat pròpia de legislació, organització i gestió de les administracions autonòmica i local, augmentant la discrecionalitat per la diversitat d’interessos.

En el capítol del social, formacions com Esquerra Unida i d’altres forces polítiques i les Organitzacions Sindicals, que han reivindicant des de fa molt anys un model de Funció Pública estructurada, han signat un acord sobre els aspectes que han considerat essencials, amb un text estatutari amb insuficiències, i en el que manquen punts que s’han proposat i que estan en consonància amb les propostes d’esquerres.

EL

DEBAT DE FONS : EL MODEL

D’ESTAT

Cal destacar que el procés de discussió en què s’ha tractat l’Estatut Bàsic i la Funció Pública, a la pràctica ha servit per debatre el model d’estructuració de l’Estat i el caràcter social que ha de tenir aquest, en base a les propostes de les diferents forces polítiques, socials, econòmiques, etc. i en funció dels interessos socials i de classe que representen.

Sobre el model d’Estat Social, malgrat es pot matisar, hi existeixen dos blocs: els de qui defensen el manteniment de les conquestes socials i la qualitat del nivell de vida aconseguits amb l’estat del Benestar amb totes les variants alternatives, i que han subscrit Esquerra Unida i les Organitzacions Sindicals.

Una majoria de formacions polítiques estan d’acord amb les polítiques neoliberals i, per tant, en un model de desenvolupament que comporta el retrocés del control democràtic, la desregulació del capital i del treball, el desmantellament de l’Estat del benestar, la mercantilització i la

Cal assenyalar com a aspectes positius: la consolidació del dret a la Negociació Col·lectiva, la readmissió del personal laboral en cas d’acomiadament improcedent, la jubilació parcial dels funcionaris, la millora de la carrera professional, el cobrament dels triennis dels interins, la consolidació del personal temporal, les mesures per disminuir la temporalitat, l’impuls per a la igualtat de gènere i la lluita contra la violència de gènere.

23

A l’altra cara de la moneda hi ha: la creació del personal directiu més propi de la gerència privada, l’augment de la discrecionalitat de les Administracions, mantenir la dualitat jurídica del personal funcionari i laboral, la no limitació del personal eventual, l’avaluació de l’execució del treball vinculada al manteniment del lloc de treball adquirit per concurs, sistemes no objectius d’accés a l’Administració, absència d’una clàusula o sistema pel manteniment del poder adquisitiu, la mobilitat forçosa…

PROPOSTES DE FUTUR

L’abast d’aquestes lleis cal aprofitar-lo per a realitzar una Reforma en profunditat de la Fun-

ció Pública que permeti la racionalització del funcionament de l’Administració amb una proposta moderna de l’economia, com és l’impuls i manteniment d’un sector públic potent, que té unes repercussions positives en el conjunt dels treballadors.

24

El sector públic ha de tenir un paper actiu en el desenvolupament econòmic i social, i mantenir la gestió directa dels serveis públics reduint la contractació dels serveis externs. Així mateix, cal incrementar el finançament públic i establir línies de defensa per evitar les privatitzacions o externalitzacions, amb polítiques públiques d’ocupació que redueixin la precarietat.

Des d’una perspectiva d’esquerres, cal intervenir en el desenvolupament progressista de les respectives lleis de Funció Pública, defensant el nostre model de front liberal, a cada Comunitat Autònoma i a les Administracions Públiques. Així mateix, ha

de servir per continuar organitzant els empleats públics i millorar el marc general, les condicions de treball i els serveis públics, impulsant la participació ciutadana per recuperar el caràcter democràtic de l’Administració Pública, introduint el

principi de subsidiaritat i prioritzant la rendibilitat social sobre l’econòmica i amb criteris de redistribució social.

Els nous models de Funció Pública han prioritzat els criteris de professionalitat dels recursos humans, evitant el clientelisme, promovent sistemes d’accés i de carrera professional, basats en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat i amb una negociació col·lectiva de totes les matèries amb les Organitzacions Sindicals.

Per tot això, a partir d’ara cal establir les polítiques necessàries amb l’objectiu d’aconseguir el model necessari i propi d’Administració i de Funció Pública per a Catalunya, en base a un programa de consens de les forces polítiques i socials de progrés, per tal que el projecte permeti el desenvolupament de l’Estatut de Catalunya, així com del finançament i legislació, descentralitzant aspectes de l’Administració Central cap a l’Administració de la Generalitat i l’Administració Local.

En resum cal continuar la reflexió i l’actuació política, debatent les propostes amb els empleats públics, potenciant l’organització a CC.OO, cercant la formació d’un front polític i social que configuri una alternativa democràtica i de progrés per a una Administració i una Funció Pública democratitzades i participatives, que millorin les condicions dels empleats i dels serveis públics i garanteixin i potenciïn les polítiques públiques en favor dels interessos de la classe treballadora.

Roberto Bergalli (Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, OSPDH-UB)

La recuperació de la memòria col·lectiva (i social) a l’Argentina* Introducció Per introduir el tema que intentaré desenvolupar en aquesta ocasió, permeteu-me subministrar algunes reflexions que poden servir com a guia i aclariment del títol que s’ha donat a l’assumpte central. Parlem de “memòria col·lectiva (i social)” i no parlem de “memòria històrica”, com es fa a Espanya i a Catalunya i com ho manifesta la pròpia denominació de l’entitat que sots-presideix el qui gentilment em presenta Coordinadora per la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya. Hi ha fins i tot, com ja se sap, la proposta del Govern espanyol per sancionar una Llei d’extensió de drets als afectats per la Guerra Civil i la dictadura, coneguda com a Llei de la Memòria Històrica. Com tothom sap es tracta d’un projecte de llei, aprovat pel Consell de Ministres el dia 28 de juliol del 2006, per un compromís assumit pel President del Govern, en José Luis Rodríguez Zapatero, des del co-

mençament del seu mandat.

Aquest projecte inclou el reconeixement de les víctimes de la dictadura, l’obertura de fosses comuns en les quals encara hi romanen les restes de represaliats pels insurrectes a la Guerra Civil, fins aleshores finançades des d’entitats privades (com l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica) o comunitats autònomes a l’espera de subvencions estatals o la retirada dels símbols franquistes de les vies públiques i un altre aspecte de gran importància que té a veure amb els processos, judicis i condemnes executades sobre persones acusades pel règim franquista, per a la qual cosa es projecta establir un sistema d’anàlisi i decisió a càrrec d’un Tribunal de Cinc (persones) Notables.

Des d’ara mateix vull afirmar que –a parer meu, d’acord amb molts d’altres manifestats aquest aspecte constitueix una aberració en impedir que en aquest terreny funcioni plenament l’Estat de

El 9 de març del 2007 en Roberto Berballi va donar una conferència a la Fundació Pere Ardiaca sobre l’experiència de recuperació de la memòria col.lectiva a l’Argentina. En l’actual debat sobre el nostre passat i les ferides que romanen obertes darrera el vel de silenci que ens va imposar la transició podem aprendre molt de l’Argentina, un país amb una dictadura sanguinària en el seu passat recent. *Traducció de Mar Olivé

Dret, ja que el que s’espera és que, mitjançant una llei del Parlament espanyol, es determini el destí de judicis, sentències i condemnes o que s’admeti que sigui la jurisdicció penal la que assumeixi les decisions en cada cas.

De tota manera, a l’oposició i als mitjans de comunicació afins, s’ha criticat que aquesta iniciativa de llei obri antigues ferides.

Altres mitjans van arribar fins i tot a afirmar que amb aquestes accions en Zapatero pretén “guanyar la guerra civil que es va enterrar i superar amb la Transició i pretén establir la legitimitat democràtica el 1931, no el 1978” (Luis María Ansón, ABC 4/10/ 2005). Els aliats preferents del govern a Catalunya, com Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa-Verds, van criticar la tardança del govern a aprovar la llei de recuperació de la memòria històrica promesa el 2004 i retardada en tres ocasions, presentant les seves pròpies proposicions de llei el novembre del 2005.

En aquesta darrera setmana ha reprès impuls el debat sobre la llei i, just al termini de la clausura del període per proposar esmenes al projecte de l’Executiu, hi ha una proposta de CiU, ERC i IU-ICV que proposa que es reformi en profunditat el projecte i bàsicament que s’elimini el recordat Tribunal de Notables i, amb variants de cada grup, que en lloc 25

de la nul·litat dels judicis dels qui van ser condemnats pel règim franquista com abans se sol·licitava, se’n declarin les seves il·legitimitats (EL PAIS, Catalunya 07/03/08). No m’estendré més sobre l’anàlisi d’aquesta situació ja que, com suposa la invitació que se m’ha formulat, jo no vinc aquí a parlar del procés pel que fa a la Memòria a Espanya, sinó d’un altre de característiques similars tot i que d’arrels i històries diferents. En conseqüència, torno al punt d’inici: -IEl que he intentat enunciar és que no utilitzaré l’adjectiu d’”històrica” per tal de qualificar la Memòria de la qual m’ocuparé. En efecte, malgrat que l’ús d’aquest

qualificatiu semblaria que aporta un matís d’expressivitat més gran al substantiu “memòria”, crec que procedint així s’incideix en una redundància viciosa de paraules o en un pleonasme, a causa que, des que es parla d’ella, en el substantiu “memòria” s’hi inscriuen records comuns que òbviament pertànyen a la història. D’altra banda, aquest excés de les parau26

les, fent un ús innecessari de l’adjectiu, no existeix en el llenguatge especialitzat, ni es troba als origens de l’ús del concepte de “memòria” a les disciplines socials, sobre la qual cosa ja diré alguna cosa més. No obstant, l’ús de la locució Memòria Històrica sembla sorprenentment, com a mínim per a mi, haver-se generalitzat en el tractament que es fa de les temptatives que s’estan destacant a Espanya i a Catalunya, orientades a la recuperació de tots aquells esdeveniments, participació de persones, decisions, etc. que han configurat els records que per oblit, ocultació, dissimulació o falsedat formen part d’un període de la història travessat per accions i situacions extremament tenses i passions conflictives.

La història d’Espanya i de Catalunya en el període de la denominada Guerra Civil i en l’etapa posterior, després del triomf de l’anomenada facció “nacional”, està efectivament en el present sotmesa a una intensa investigació que pretén fer palesos i verificar els records que conserven els encara supervivients, els successors dels protagonistes i els pro-

pis invetigadors dels fets, tots els qui han atorgat la seva entitat històrica a l’època en qüestió. El conjunt d’aquestes versions està enriquint el coneixement sobre el passat de les societats espanyola i catalana, la qual cosa s’ha de considerar no tan sols d’una enorme trascendència, sinó també de gran valor per al futur, per a les generacions a venir.

Procedint d’aquesta manera es fa ciència de la història (historiografia) ja que s’estudia i reconstrueix un període sobre el qual encara hi persisteixen determinats vels.

Però, al mateix temps, s’intenta recompondre la historicitat del social quan els esdeveniments que s’intenten desvetllar constitueixen parts essencials de la vida social dels espanyols i els catalans.

Així es pot veure que, si fos necessari donar un enfocament disciplinari a la tasca de recuperació de la memòria pel que fa al que va passar a Espanya i Catalunya en el període sota investigació, jo m’inclinaria per dir que aquesta idea és pròpia d’una sociologia històrica en la mesura que l’intent no és abstracte, estàtic o desinteressat pels canvis i processos socials que van tenir lloc aleshores i després.

Contràriament, s’està produint una acotació de l’època històrica que es pretén recordar amb la recerca de descriure fets concrets i d’atribuir per ells les responsabilitats que, en el seu moment, es van eludir o es van desviar sobre els qui van ser les víctimes d’una duríssima repressió. En conseqüència, parlem de memòria col·lectiva i social.

Individualment, memòria és la facultat psíquica per mitjà de la qual es reté i es recorda el passat (RAE, t.II, 22a. Ed.Madrid: 1484), mentre que per a en Sigmund Freud no

és una de les diverses propietats del psiquisme, sinó que constitueix la seva essència, a la qual cosa ha al·ludit a diversos passatges de la seva extensa obra, per la qual cosa aquí cito únicament la seva correspondència amb en Wilhem Fliess (cfr.

Briefe an Wilhem Fliess.

Ungekürzte Ausgabe, ed.

J.M.Masson, Deutsche Fassung von M.Schröter: Frankfurt a M. 1986) en la qual es fa referència a ella (Gedächtnis als Erinnerung).

D’aquesta afirmació se’n pot extreure que sense memòria l’ésser humà no es pot reconèixer com a tal i menys en relació als seus congèneres.

Però, des d’un punt de vista grupal, qualsevol reflexió sobre el record que pot conservar un grup de persones referent a situacions, fets o senzillament dades que per alguna raó són comuns als integrants d’aquest grup, generalment també es denomina com a Memòria.

En aquest darrer sentit, no és possible suposar l’existència d’un conjunt d’éssers humans que es relacionen entre si per vincles que els lliguen al passat, més o menys remot, sense que tots ells s’identifiquin en el record col·lectiu que pot ser conjunt –en el sentit de compartit o participat o bé dividit, desunit i, fins i tot, contrastat.

En aquests sentits es parla de Memòria col·lectiva. D’aquesta afirmació jo en trec la convicció que la construcció d’una memòria col·lectiva no pot (i no ha de) rebutjar records que únicament pertanyin a sectors o siguin exclusius d’aquests sectors.

En endavant, la vida col·lectiva que hi ha a les societats modernes i contemporànies ha de ser compresa i estudiada des d’una perspectiva històrica concreta i no abstracta o desinteressada pel canvi o els diferents processos socials

esdevinguts a conseqüència de fets determinats. Des d’aquest punt de vista,, cal donar prioritat a la disputa metodològica actual que es produeix al camp de la sociologia històrica, la qual se centra en la qüestió de concretar un tipus de coneixement, històric i sociològic alhora, en el qual coexisteixin pacíficament la narració, la comparança i l’anàlisi teòrica (cfr. Ramón Ramos “Sociología histórica”, en S.Giner, E.Lamo de Espinosa, C.Torres, eds. Diccionario de Sociología Madrid: Alianza editorial – Ciencias Sociales, 1998: 745-6).

En un sentit més específic, es fa pertinent relacionar el concepte de Memòria col·lectiva amb el de conciència col·lectiva,el qual va ser expressat originàriament per l’E.Durkheim (cfr. De la división social del trabajo I i II, trad. C. G.Posada, Barcelona: Editorial Planeta-De Agistini, 1985) com al conjunt de sentiments i creences comuns als membres d’una societat que, pel seu caràcter compartit, apareixen com a trascendents i adopten una forma religiosa. No obstant, aquesta consciència col·lectiva és més que la simple suma de les consciències individuals; ella és una realitat diferent que cobreix tota l’extensió d’una societat i que no depèn de les condicions particulars dels individus que la integren (vol. I: 94).

Aquest esment a què la consciència col·lectiva cobreix tota l’extensió d’una societat és el que permet, més tard, a en Maurice Halbwachs (Los marcos sociales de la memoria .trad. M.A.Baeza i M.Mujica, postfaci G.Namer, Barcelona: Anthropos, 2004, orig.

Les cadres sociaux de la mémoire, Paris: editions Albin Michel, 1994) entendre que els records que venen a la memòria d’una perso-

na ho fan així perquè el més usual és que els altres l’indueixin a recordar, és a dir, que la memòria individual existeix perquè la dels coetanis ajuda la primera i que ella es recolza en la dels segons.

Aquesta característica és la que atorga sentit per ubicar la memòria col·lectiva dins de determinats marcs socials.

Tot el que hem dit fins ara conclou en el valor del comparatiu.

Motiu al que em permeto recórrer per comentar el procés històric i social desenvolupat a la República Argentina, sobre el qual pretenc donar algunes opinions que poden ser útils quan es parla de la memòria col·lectiva i social de qualsevol altra societat.

-IIParlar del que ha estat passant recentment a la societat argentina no impedeix, ni molt menys, recordar com a mínim el que altres societats contemporànies han fet en relació als records que s’extreuen d’una memòria comú, compartida o no, pel que fa als fets que han generat enormes traumes en la pròpia consciència col·lectiva. .

Està clar que faig referència, en primer lloc, a la societat alemanya, sense oblidar processos semblants com l’italià amb mostres evidents de participar en el concepte de memòria col·lectiva i social que aquí pretenc exaltar. La commemoració el febrer passat dels episodis coneguts com a Foibe Istriane, esdevinguts l’hivern en27

tre el 1944 i el 1945 sobre els Apenins, la qual va involucrar en una polèmica nacional i internacional fins i tot al propi President de la Repubblica, en Giorgio Napolitano, amb Croàcia i Eslovènia, han estat una mostra de com és summament difícil reconstruir la memòria col·lectiva, (cfr. Claudio Magris “Il silenzo generalizzato”, a Corriere della Sera 11/02/2007). La societat alemanya ha donat un exemple d’autocrítica i de reflexió sincera sobre el drama que l’ha acompanyat en bona part del segle passat amb un enorme esforç de conjunt i malgrat les diferències de posicionament ideològic que la travessen. Les alternatives que van involucrar el Nobel Günter Grass l’any passat i sabudes per tothom són una prova d’aquest exemple memorístic.

La història de la República Argentina està també creuada, gairebé des del seu naixement, per esdeveniments que dins de la seva tragèdia han estat narrats –com ha passat també en altres societats pel que es pot anomenar com a història oficial, és a dir, aquella història que si sempre és escrita pels vencedors, bé ho és pels qui, d’una o altra forma, sempre mantenen les posicions dels qui retenen les regnes del poder. Naturalment no exposaré fets o moments amb els que van quedar marcats els diferents i profunds canvis socials registrats en la història social de l’Argentina. Però l’esmentar-ne algun d’ells sí que ens pot servir com a mostra de fins a quin punt el relat d’aquests fets, referits per aquesta història oficial, ha servit per manipular la construcció d’una memòria col·lectiva en un període de gestació de la identitat nacional dels argentins. Al·ludeixo puntualment a la Guerra de la Triple Aliança o Guerra del Paraguay, segons 28

prenguem en consideració els aliats (l’Uruguay, l’Argentina i el Brasil) o el Paraguay, el seu rival, respectivament. Aquesta guerra es va desenvolupar entre el 1865 i el 1870, sobre la qual la responsabilitat del Gral.Bartolomé Mitre, militar i insigne historiador, sempre ha estat discutida, no obstant això ell va ser cronista d’aquest període bèl·lic. També recordo la coneguda com a la Conquesta del Desert o Campanya del Desert, campanyes militars dutes a terme pel govern argentí contra les nacions mapuche i ranquel, amb l’objectiu d’obtenir el domini territorial de la Pampa i la Patagònia oriental, fins a aleshores sota domini indígena. Els papers fets pels aleshores Ministres de Guerra, l’Adolfo Alsina el 1875 i el

Gral.Julio A. Roca el 1877, comandant les dues campanyes militars, han estat sempre presentats com a civilitzatoris, tot i que el primer admetia l’ampliació de la línia de fortins cap al sud però sense voler exterminar les tribus que s’oposaven, i el segons animava decididament l’extermini dels habitants originaris, la qual cosa es va acomplir finalment.

Aquest període comprèn la realització del primer genocidi concretat per argentins en terres argentines, la qual cosa s’ha amagat o tergiversat fins que una investigació històrica sense prejudicis ha fet descobrir els veritables motius que van portar a acomplir aquesta barbàrie. També es pot incloure en aquest con-

junt de fets aquells que van enterbolir la Patagònia amb la repressió sobre obrers i sindicalistes anàrquics, acomplerta en la tercera dècada del s.XX, encoratjada pels grans posseïdors de terres i incomprensiblement disposada per l’aleshores democràtic Govern nacional (cfr. José María Borrero, La Patagonia Trágica, Buenos Aires: Editorial Americana 1972; Osvaldo Bayer Los vengadores de la Patagonia Trágica Wuppertal: Peter Hammer Verlag, 1978).

Com es pot comprovar, amagar la veritat històrica i deformar l’origen de fets tràgics han estat presents en la configuració d’una memòria col·lectiva i social dels argentins des de ben aviat.

No obstant, el més gran operatiu memorístic que s’ha acomplert i s’està acomplint a la societat dels argentins, és el relatiu al rescat de fets, individualització d’actors pel que fa a autors i víctimes, com el judici als responsables per haver produït la tragèdia col·lectiva més gran, entre el començament de la dècada del 1970 i l’inici de la del 1980. És important dir de seguida que, des de feia ja unes quantes dècades abans dels cops militars d’Estat del 1966 (que va portar a la Presidència de facto de la Nació a l’aleshores Gral.Juan Carlos Onganía) i el del 1976 (que va ubicar llavors el Gral.Jorge R. Videla a la presidència de la Junta Militar que de facto va desplaçar aleshores el govern constitucional d’Isabel M. De Perón), l’estabilitat de les institucions democràtiques era molt feble, sobretot des del 1930 (primer cop militar que va interrompre la legalitat constitucional). Aquesta situació havia provocat, en diverses ocasions, que l’anomenada resistència po-

pular s’organitzés, de diverses maneres i en ocasions variades, fins arribar a constituir-se com a autèntics cossos armats. No és possible fer aquí una enumeració d’aquestes organitzacions, però sí esmentar com a mínim les dues més estructurades que van portar per un temps el comandament de la lluita armada. Esmento per una part a Montoneros d’una gènesi veïna al catolicisme nacionalista, però sempre orientada rera la figura i el carisma d’en Juan D. Perón fins que finalment aquest mateix va contribuir a l’encalç i destrucció de les seves bases – la Juventud Peronista o JP (en aquestes darreres setmanes s’ha gestat un molt interessant debat sobre la responsabilitat d’en Perón en el naixement de les tristament recordades Triple A). Mentrestant, per altra part, a l’Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP), vessant armada del Partido Revolucionario de los Trabajadores (PRT) de filiació marxista-leninista i, en bona part, d’inspiració en el foquisme guevarista (els més lúcids relats que conec sobre l’actuació i la repressió d’ambdues organitzacions, són: Carlos Gabetta Todos somos subversivos Buenos Aires: Editorial Bruguera 1983; Miguel Bonasso Recuerdos de la muerte, Buenos Aires: Editorial Bruguera 1984; Luis Mattini Hombres y mujeres del PRT-ERP – La pasión militante Buenos Aires: editorial Contrapunto 1990).

Aquests grups armats van dur a terme, entre el 1964 i el 1973, accions de molt diverses factures, provocant morts, atemptats amb bombes, segrestos i accions de tall militar que suposadament van ser les justificacions d’un gran nombre d’intervencions militars, desmesurades i dirigides no tan sols contra els membres d’aquelles organitzacions irregulars. Aquestes intervencions militars han estat

explicades, sobretot pels sectors civils que els hi han donat suport, com a la lògica reacció de l’Estat nacional davant dels atacs de què era objecte. En aquest punt, per cert, hi nia la posterior teoria dels dos dimonis al·legada fins i tot com a defensa jurídica dels comportaments, col·lectius i individuals de membres de l’Exèrcit, Marina de Guerra, Aeronàutica, cossos de seguretat policial (federal i provincials), penitenciaris i de fronteres.

Aquest tipus d’activitat desplegada per les pròpies Forces Armades va esdevenir, poc a poc, una repressió indiscriminada que va travessar gairebé totes les classes

ganismes internacionals i nacionals (cfr. per tots, l’Informe de la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP) Nunca más, Buenos Aires: EUDEBA 1984 o Comisión Sábato) i va constituir la base per a la gran tasca de recuperació de la memòria col·lectiva que li va tocar iniciar al govern d’en Raúl Alfonsín, finalment escollit sota regles democràtiques el 30 d’octubre del 1983. Crec que aquest judici tan breu ve a donar la raó a l’expressió d’en Remo Bodei, la memòria és un camp de batalla (cfr. Le logiche del delirio.

Ragione, affetti, follia, RomaBari: Gius. Laterza & FigliLezioni italiane, 18: 12-13).

-III-

socials i va convertir la República Argentina sencera en un autèntic camp de batalla. La tortura, les detencions produïdes al marge de qualsevol legalitat, les “desaparicions” de persones de qualsevol condició i origen, l’apropiació o segrest de nens nascuts en cautiveri, van anar convertint les seves accions, en el decurs dels anys, primer a partir del cop militar del juny del 1966 de forma incipient però després, amb en del març del 1976, de manera manifesta, amb l’energia més gran, en un autèntic genocidi. Això va quedar confirmat per decisions d’or-

Havien passat gairebé vint anys de permanent repressió i immobilització de les forces populars, amb la qual cosa van assumir responsabilitat, més enllà de la penal en què van incórrer els organismes militars i en particular els seus integrants, des dels Comandants en Cap de les Forces Armades cap a tots els subordinats que es van veure implicats en aquesta repressió, també altres representants de l’Estat; en primer lloc ho van ser els jutges, membres del Poder Judicial, sobretot els de la jurisdicció federal (cfr. Roberto Bergalli, Estado democrático y cuestión judicial. Vías para alcanzar una auténtica y democrática independencia judicial. Buenos Aires: Depalma 1984), els quals, no obstant, malgrat el silenci que van mantenir –amb poques excepcions mentre es consumava la repressió i el genocidi, en gran majoria van ser confirmats i fins i tot promoguts pel govern constitucional d’Alfonsín amb el suport del Parlament, com a indispensable instància en els nomenaments judicials. Alguns d’aquests casos es 29

van poder verificar a la pròpia Càmbra Federal d’Apel·lacions en el Criminal i Correccional de la Capital Federal que es va constituir per tal de jutjar els integrants de les tres Juntes Militars que van governar l’Argentina entre el 1976 i el 1983; hi va haver alguns integrants d’aquest Tribunal, com el propi Fiscal que va formular l’acusació, que havien estat funcionaris judicials durant el període dictatorial.

Aquest tipus de situacions va marcar l’inici del procés de recuperació de la memòria col·lectiva dels argentins, en relació als esdeveniments consumats per la dictadura militar. Durant el període del primer govern democràtic es van produir moltes alternatives que van manifestar la fortalesa que mantenien els repressors, tant en els seus propis cossos militars com en grups de la societat civil que es resistien a què aquells fossin processats per les greus violacions dels drets humans que havien comès. Podem recordar per exemple, en primer lloc, la requisitòria de condemna per als Comandants en Cap, formulada per la Fiscalia i limitada a un nombre de detencions-desaparicions que només representava el 10% dels exposats davant la CONADE. En segon lloc, la posterior i polèmica sentència del 9 de desembre del 1985, emesa per l’esmentada Cambra Federal que va condemnar els Comandants, deixant plantejada en el punt 30 el tema de l’obediència deguda. En tercer lloc, la llei anomenada com de “prescripció privilegiada” o de “punt final” (nr.

23.521, de 22 de desembre del 1986) que va afavorir mitjançant el decurs del temps els repressors pel que fa als qui no s’havia iniciat encara cap acció penal o bé si, instaurada, alguna havia superat el termini d’un any. I, finalment, la llei específica segons projecte del 30

Poder Executiu nacional, el qual va actuar sota la pressió d’un conat de rebel·lió militar que es recorda com els esdeveniments de la Setmana Santa del 1987, coneguda com d’”obediència deguda” (llei nr. 23.492, de 6 de juny del 1987).

Aquest és un quadre general dins del qual el govern democràtic encapçalat pel Raúl Alfonsín va començar, de forma molt ambígua i contradictòria, el procés de recuperació de la memòria col·lectiva i social dels argentin, fortament i intensament apressat per la resistència de bona part de les Forces Armades, cossos policials i grups civils per aprofundir les investigacions sobre violacions de drets humans, la qual cosa va motivar concessions més grans per als militars i repressors acusats.

El quadre general es va anar deteriorant pel que fa a l’estabilitat de les institucions democràtiques.

La manifesta tendència de buscar formes i mitjans amb els quals alleujar la situació dels militars processats o que podrien ser-ho en el futur s’expressava de manera constant, amb els suports que provenien de sectors civils. Les dues

lleis de l’”oblit” o de la impunitat com en general van ser anomenades col·loquialment (cfr. R.Bergalli Memoria Colectiva y Derechos Humanos, Córdoba-Argentina: Marcos Lerner editora-Cuadernos de derecho penal y criminología, n3. 30, 1988; David Baigún, Las leyes de “punto final” y “Obediencia debida”: leyes de impunidad, gemelas de la “ley de Autoamnistía” 22.924, Nueva Doctrina Penal, Buenos Aires 2000/B: 479-492) es van començar a aplicar per les diferents jurisdiccions federals i provincials de manera creixent, per la qual cosa nombrosos repressors van ser absolts o els seus processos van quedar clausurats.

L’altra tesi esbossada a la sentència de la Cambra Federal, en el sentit que la repressió desfermada durant l’època entre el 1976 i el 1983 va ser realment la resposta a un estat de guerra revolucionària, va ser reiteradament al·legada per les defenses dels caps militars. Aquesta no tan sols va alimentar la teoria dels dos dimonis (abans esmentada) sinó que va mantenir en peu la creença que la memòria col·lectiva no s’havia d’alimentar únicament pel record de la duríssima repressió dels militars, sinó també pels actes realitzats a càrrec de les organitzacions armades.

El 1988, el President Alfonsín va pactar amb qui seria candidat a la presidència per al Partido Justicialista, en Carlos S. Menem (“Pacto de Olivos”) la reforma de la Constitució Nacional vigent des del 1853. Així es va introduir, entre altres, l’abreujament dels mandats en el càrrec de President de la Nació i potser també (de forma encoberta) l’emissió d’indults presidencials pel futur Poder Executiu que es configuraria en properes eleccions, beneficiant a aquells caps militars i guerrillers que ha-

vien estat processats i/o condemnats en el període anterior.

Els indults van ser signats per en Menem quan va obtenir la presidència, però limitats (com és constitucionalment prescriptiu) als càrrecs que es poguessin haver efectuat a respectius processos penals.

Aquest marc tan sols es va veure alterat quan l’Asociación de Abuelas de Plaza de Mayo, un dels actors més grans de la recuperació de la memòria col·lectiva, va introduir en algun dels processos oberts contra caps militars l’argument que les absolucions per aplicació de les lleis o la desvinculació de les acusacions a causa dels indults no es podien acceptar en els casos d’aquells acusats als quals es responsabilitza per l’apropiació o segrestament de nens nascuts durant la captivitat dels seus progenitors. Aquests abominables fets no van estar coberts per les anomenades dues lleis “de l’oblit” (punt final y obediència deguda), ni pels indults presidencials, la qual cosa va motivar la continuació o reapertura d’antics processos i l’inici de nous, els quals han arribat a un nombre de caps militars, funcionaris policials o simples autors que s’havien beneficiat amb les lleis d’esment. Algun d’aquests processos han acabat amb sentències condemnatòries; altres se segueixen substanciant en el present.

Mentrestant, en una causa penal promoguda pel Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS) contra determinats caps i el tristament recordat Julio Simón (a) “El Turco”, de molt obscura fama com a torturador (causa núm.8686/ 2000, el jutge federal Gabriel R. Cavallo (cognom simplement homònim amb un altre repressor, detingut a Madrid, extraditat des de Mèxic i en trànsit de ser al seu torn extraditat a l’Argentina) va

dictar una sentència el 6 de març del 2001 disposant el processament d’en Simón i d’en Juan Antonio del Cerro (a) “Colores” i declarant a l’hora la invalidesa parcial de la llei d’obediència deguda i de la de punt final per ser incompatibles amb la Convenció Americana de Drets Humans, amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i amb la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes o Degradants; això va comportar la insconstitucionalitat i la nul·litat insanable d’alguns articles d’ambdues lleis. Des del punt de vista de la seva trascendència però també pels valors jurídics i processals que conté, la sentència del Jutge Cavallo va promoure un reconeixement que va partir de diferents sectors de la doctrina jurídic penal i processal, com també des de la filosofia i la sociologia jurídica (cfr. Nueva Doctrina Penal

(NDP), Buenos Aires: 2000/B, un número monogràfic dedicat a l’anàlisi d’aquesta sentència).

La sentència va ser, posteriorment, confirmada per la Cort Suprema de Justícia de la Nació, la qual cosa va permetre, ara de manera definitiva, la reapertura de processos o la iniciació d’alguns de nous. Però el que crec que té l’interés més gran

des del punt de vista comparatiu que he intentat desenvolupar i per tal que se segueixi l’activitat d’investigació i responsabilització criminal dels autors de les molt greus violacions de drets humans, delictes de lesa humanitat, per això imprescriptibles, ha estat la sanció de la llei 25.779 (promulgada el 2 de setembre del 2003 i publicada en el Butlletí Oficial de 3 de setembre de 2003) pel present Parlament nacional, mitjançant la qual les lleis de l’oblit o de la impunitat van ser declarades insanablement nul·les.

Convé assenyalar que la sanció d’aquesta llei va generar una polèmica desfermada des d’aquells sectors resistents a l’aprofundiment de la memòria, en el sentit del sentiment d’inseguretat jurídica que podria promoure la declaració de nul·litat d’una llei (o lleis) per part d’una altra llei, sancionada pel mateix Poder Legislatiu.

Però un conjunt d’opinions més serenes van intentar posar les coses al seu lloc, ja que per exemple hi va haver oportunitat de dir: ...

Front a això, els mateixos fonaments de l’esmentada llei núm.

25.779 són bastant explícits a l’assenyalar antecedents d’actuació legislativa i/o jurisdiccional que han portat les mateixes finalitats amb els que aquélla ha estat sancionada. És a dir que, donades les circumstàncies de reclam popular, per una banda, i les que van donar resultar en les lleis de l’oblit declarades ara nul·les, en la manca de “condicions normals de reflexió i plenitud d’autonomia en la republicana activitat legisferant” existents en els moments de les seves respectives propostes per l’Executiu i discussions parlamentàries, per altra banda, junt a les que envolten la situació en què hi havia la Cort Suprema, ... el pronunciament legislatiu de nul·litat va adquirir el tret de necessitat que ha impulsat ulteriors intervencions 31

jurisdiccionals. Aquí s’explica la naturalesa jurídic-política del dret, en tota la seva dimensió, acomplint una tasca imprescindible per tal que la consciència i la solidaritat col·lectiva es vigoritzin (v.

R.Bergalli “Oblit, dret i memòria: d’extradicions, nul·litats i el paper de la Cort Suprema”, a: Nueva Doctrina Penal, Buenos Aires 2003/B: X-XI).

Com una simple mostra que la recerca per construir la memòria col·lectiva i social és una tasca permanent, plena de contradiccions i ambigüitats, frens i contramarxes, cal destacar que ahir mateix (veure LA NACIÓN, Buenos Aires 09/03/07; EL PAÍS, Catalunya-Internacional: 14) va ser detingut (altre cop) el general Reynaldo Bignone, el qual va arribar a assumir la Presidència de

Destruction. Luis Quintanilla

32

la Nació, per traspàs de la darrera de les quatre Juntes Militars que havia usurpat el poder polític i que va ser qui va traslladar la Presidència de la Nació a en Raúl Alfonsín, quan aquest va resultar vencedor a les eleccions del 1983.

Va disposar aquesta mesura el jutge federal que ha reprès la investigació, després de la nul·litat de les lleis de l’oblit, dels fets reunits en l’anomenat “procés Riveros”, esdevinguts en l’aquarterament de Campo de Mayo (Prov. De Buenos Aires) i mitjançant els quals es van produir desaparicions de persones, tortures, segrestos de nens quan el nomenat militar va ser cap de l’Estat Major del Comandament d’Instituts Militars.

-La breu exposició d’alguns fets destacats que s’han anat produint

en els darrers anys configuren el manteniment d’aquest darrer procés d’elaboració d’una memòria col·lectiva i social dels argentins.

El que ha estat anomenat L’experiència de l’horror (cfr. Marcelo Raffin, La experiencia del horror.

Subjetividad y derechos humanos en las dictaduras y postdictaduras del Cono Sur, Buenos Aires: Editorial del Puerto-Colección tesis doctorales, 5, 2006) ha constituït el millor antídot contra l’oblit, el qual, com a categoria d’anàlisi psíquica i també sociològica, no s’ha d’oblidar que també forma part de la memòria, com ho ha demostrat emfàticament en Paul Ricoeur (cfr. La mémoire, l’histoire, l’oubli Paris: Editions du Seuil, 200; hi ha versió en castellà –trad. A.Neira La memoria, la historia, el olvido, Madrid. Editorial Trotta, 2003, 539-591)

Mercè Prat pintora

Quintanilla, memòria gràfica d’una guerra El govern de la República espanyola va encarregar el 1939 al pintor càntabre Luis Quintanilla (1893-1978) uns murals per a l’Exposició Universal de New York d’aquell any. Es tractava de cinc frescos sobre la guerra d’Espanya pintats sobre plaques de formigó de dos metres de llarg per dos metres d’ample. No obstant, l’obra no va ser mostrada en aquest esdeveniment. Sí que es va exposar el novembre d’aquell mateix any a l’Associació d’Artistes Americans (AAA) a New York. Després d’això els frescos van desaparèixer. En Quintanilla va assegurar que s’havien destruït a la inundació del magatzem en què estaven guardats. Tothom ho va creure així fins que, l’any 1990, van ser descoberts als passadissos d’un cinema porno de la mateixa ciutat. Pel que sembla, en Quintanilla va voler protegir els frescos d’una possible reclamació del govern d’en Franco.

El passat mes de febrer, després d’un llarg procés, la Universidad de Cantabria va aconseguir recuperar les obres. Els frescos seran instal·lats de forma defini-

tiva, després de la seva restauració, al vestíbul del paraninf de la universitat.

Els cinc frescos es titulen “Soldiers” (soldats), “Destruction” (destrucció), “Pain” (dolor), “Hunger” (fam) i “Flight” (fugida). Com el pintor diu en una carta dirigida al seu amic Ernest Hemingway, aquesta obra no té ni amargura ni la grandiloqüència de l’esperit bel·licós, el que sí que hi ha és humilitat. I és una de les coses que ens sorprèn en contemplar aquests murals, que dins de l’horror que ens descriuen no hi ha patetisme, no hi ha un dramatisme punyent. Hi trobem, en canvi, una infinita tristesa que sembla sorgir del silenci, de la fondària d’aquestes figures de mirada perduda. Les escenes estan construïdes amb formes geomètriques senzilles i amb colors que ens recorden els frescos del Quattrocento italianà, roses, verds àcids, blaus, liles, ocres.

Els personatges apareixen poc personalitzats, enfortint d’aquesta manera el seu caràcter universal.

No tan sols veiem la població de la contesa espanyola sinó tots els pobles sotmesos a una guerra.

Gràcies a la Universitat de Cantàbria tenim la possibilitat de conèixer els 5 frescs suposadament destruïts del pintor Luis Quintanilla.

Aquests murals van ser encarregats pel govern de la República espanyola per a l’exposicióuniversal a New York del 1939; en ells s’hi reflecteix el patiment de la població a la guerra civil espanyola.

La pintora Mercedes E. Prat ens introdueix a aquesta obra.

En el fresc titulat “Soldiers” hi apareix un grup de combatents al front. No estan representats en plena acció de la batalla sinó tot esperant l’abans i el després de l’enfrontament. Només hi ha un soldat que mira l’espectador, el que porta la granada i que amb

Soldiers. Luis Quintanilla

les mans amunt sembla que vagi a abocar-se a l’altra banda, on hi ha l’enemic. És com una invitació a endinsar-nos dins de l’escena i espiar amb ell el que passa al darrera.

A “Destruction” dones i nens jeuen morts a una aparent fossa, enterrats a la seva pròpia ciutat. Atrapats entre línies rectes i tallants, els cossos inerts semblen voler desenganxar-se de la terra. Dues forces lluiten al quadre, una ascendent a la recerca de l’aire i, l’altra, la gravetat deixant-los ancorats allà mateix.

El fresc “Hunger” té una composició piramidal. A la base hi ha una dona asseguda que amaga el rostre. Al centre hi apareixen cinc fi33

gures que miren en diferents direccions, i darrera hi ha una dona d’esquena que tanca el conjunt.

Les dones sense rostre emmarquen les que tenen la mirada perduda. És la fam present al quadre el que les uneix totes. Tristesa i buit s’imposen a l’escena.

Pain. Luis Quintanilla

Al quart fresc, titulat “Pain”, s’hi veu un grup de ferits atesos per dues infermeres. Front al moviment que li donen a l’escena les infermeres i els braços amunt d’algunes figures, hi ha la quietut dels tres personatges del centre, un d’ells ens mira directament i ens obliga a aturar-nos amb més atenció en el quadre.

Finalment hi ha “Flight”. Un grup de dones i nens abandonen les seves llars destruïdes per la guerra. Els acompanya un cec; és potser la figura de l’exili con-

demnada a no tornar mai a veure la seva terra?

Més enllà d’interpretacions, el que està clar és que els frescos d’en Luís Quintanilla no poden deixar indiferent ningú. Aquests murals amagats a un soterrani estaven esperant a ser descoberts novament, tan sols així viu l’obra d’art.

I avui se’ns ofereix la gran oportunitat de tornar a contemplar els murals d’en Quintanilla i completar el veritable sentit de l’art, que no caigui en l’oblit, que s’enriqueixi amb l’enteniment de cadascun de nosaltres. És sorprenent el poc que es coneix de la vida i l’obra d’aquest pintor, home compromès amb el socialis-

Flight. Luis Quintanilla

me i amb el Govern de la República. Va ser oficial de l’exèrcit republicà i va participar activa-

ment en l’atac contra el Cuartel de la Montaña i a l’assalt a l’Alcázar de Toledo. Va estar als fronts de l’alt de Somosierra i de

Hunger. Luis Quintanilla

Guadarrama i en la defensa de Madrid. Es va exiliar el 1939 a New York i va tornar a Espanya el 1976. Va morir dos anys després a Madrid. De la seva obra en valdria la pena destacar els 140 dibuixos que va fer als camps de batalla; animat per en Juan Negrín, la primavera del 1937 en Quintanilla va recórrer els fronts des d’Almería fins als Pirineus dibuixant la guerra. Part d’aquests dibuixos van ser publicats el 1939 en el llibre titulat “All the Brave”.

Bibliografia recomanada: - Quintanilla Luís. Los rehenes del Alcázar de Toledo. Ruedo Ibérico, París, 1967.

- Quintanilla Luís. Pasatiempo, la vida de un pintor. Biblioteca del Exilio. Edicios do Castro, La Coruña, 2004. (Edició, estudi introductori i notes de l’Esther López Sobrado.)

- Elliot Paul, Allen Jay. All the Brave: Drawings of the Spanish War. Prefaci de l’Ernest Hemingway, Modern Age Books, New York, 1939.

- La Cárcel por Dentro. Pròleg d’en Julián Zugazagoitia. Madrid, Sáez Hermanos, 1935. (dibuixos d’en Luís Quintanilla a la presó) - López Sobrado, Esther. Luís Quintanilla (1893-1978) Estampas y dibujos en el legado de Paul Quintanilla. Santander, Universidad de Cantabria. 26 mayo/16 julio 2005 - The Art and World of Luís Quintanilla. (http://www.lqart.org) web d’en Paul Quintanilla, fill del pintor.

34

José Reinaldo Carvalho Responsable Internacional del PCdoB

El Brasil de Lula

Brasil és un país de dimensions continentals i amb una població molt gran. El nostre territori té 8.500.000 Qm2 i una població de 180 milions d’habitants. És el país més gran del continent sud-americà, un país potencialment molt ric, amb una població treballadora i amb moltíssimes possibilitats de desenvolupar-se i jugar un paper important en el món contemporani. Així, les transformacions que hi succeeixin tindran necessàriament repercussió no només en els marcs del continent -com vivim en un món globalitzat en el qual les relacions internacionals són múltiples-, sinó també en el quadre mundial i, fins i tot, en les relacions entre les potències.

A partir de l’elecció del company Lula da Silva com a president de la República (octubre de 2002) i de la seva presa de possessió (gener de 2003), nosaltres afirmem que Brasil entra en una nova fase de la seva història i s’obre un nou cicle polític amb moltes possibilitats de transformacions polítiques, econòmiques i socials. Òbviament, no es pot dir que, pel senzill fet que guanyi Lula, es tradueixi automàticament en transformació social. Però s’obren grans possibilitats de transformació

política, econòmica i social al nostre país. Perquè Lula s’erigeix al cap d’un amplíssim front polític, una nova força política, que vaig a explicar. Alhora, Lula s’escull amb un programa de canvis que es plasma històricament, no només en el moment de la campanya electoral, sinó que es construeix durant almenys dues dècades i amb moltíssimes lluites de la nostra gent sota el seu lideratge. Així que, el fet que un nou front polític, una nova força política tingui un programa de transformacions, obre la possibilitat de canvis polítics al país.

Quins són els factors que han determinat la victòria de Lula? Primer la crisi del model neoliberal. Vostès saben que a Amèrica Llatina i, per consegüent, a Brasil, la dècada dels 90 del segle passat està marcada per la salvatge aplicació de les polítiques neoliberals. Polítiques neoliberals que tenen la signatura d’un acord denominat “El consens de Washington”, però que per a nosaltres és clar que és un acord dels capitalistes i financers mundials. Un acord que elabora un programa econòmic, polític i social basat en les privatitzacions del patrimoni públic, en la liquidació de totes les empre-

Transcripció de la conferència de José Reinaldo, celebrada el 16 d’abril de 2005 a Barcelona, en el marc de la Festa Avant. El PCdoB (Partit Comunista de Brasil) està coaligat amb el PT. En aquesta intervenció s’analitzen les característiques del Brasil, el que està significant Lula i el seu programa, i les dificultats amb que es va trobar des que va ser elegit president el 2002.

ses estatals abocades al desenvolupament nacional; un programa basat en l’obertura total dels mercats interns dels països subdesenvolupats d’Amèrica Llatina, un programa anomenat desreglamentació financera, és a dir, una llibertat total per a l’acció dels bancs internacionals, per a què puguin manejar amb els deutes amb els anomenats títols d’inversió, manejar amb moltíssims programes d’inversió i d’explotació de les riqueses naturals. Aquest sistema entra en crisi perquè esgota les energies nacionals. Aquest programa promou una tremenda concentració de riqueses en mans d’una burgesia associada a aquests capitals financers internacionals. Aquest programa, un cop posat en pràctica, debilita la nació i li retira la capacitat d’aprofitar-se dels beneficis del seu desenvolupament perquè es basa en unes remeses permanents de recursos per a finançar els deutes i se sustenta en tota la legislació internacional que en legitima el mecanisme. Aleshores, això porta successives crítiques durant la dècada del 90. El país fa fallida, se l’obliga a sortir amb el barret a la mà per demanar diners als banquers internacionals i al FMI per finançar el deute; i, després, una nova crisi; i, després, una nova comanda de crèdits, en una espècie de cercle viciós en què cada cop que això succeeix, es devalua la moneda i el país s’empobreix. Aquest sistema entra en crisi i genera no només l’afebliment econòmic i material del país i el torna més vulnerable a aquests cicles 35

dels capitals internacionals, sinó que també agreuja els nostres històrics problemes de pobresa, d’atur i provoca nombrosos problemes de caràcter social. Evidentment, una situació com aquesta crea un descontentament molt gran entre la gent i és una base objectiva per al desenvolupament de les lluites -sobretot

de l’electorat brasiler -que són uns cent tres milions de persones-, és a dir, seixanta milions de persones voten per Lula. Aconseguim una important victòria de la lluita democràtica i social del nostre país.

socials- dels treballadors, dels camperols, de les capes mitjanes, i àdhuc de sectors de la burgesia nacional, que objectivament són marginats en aquest sistema basat en l’explotació imperialista. Tot això té repercussions polítiques molt fortes com són la divisió en les classes dominants i la dissolució del mateix sistema d’aliances en què es basava la governabilitat de l’antic govern neoliberal. Es crea una situació en què l’esquema de dominació de les classes dominants es debilita i això propicia que nosaltres del PCdoB, amb Lula o el PT -que és el seu partit, el partit majoritari- i moltíssims més partits dels sectors de les capes mitjanes, de centre, centreesquerra i, alguns partits lligats a sectors de les classes dominants (però les nacionals i més patriòtiques, que no estan d’acord amb la dominació imperialista) optem pel front comú.

Aquest front, que agrupa tota aquesta gent, és capaç de fer una campanya electoral molt popular, que desperta la consciència de la gent i que en desferma la seva capacitat organitzativa. Això dóna a la victòria de Lula un marge de vots impressionant, perquè gairebé el 60%

resultat de dècades de lluita i també de la manera amb què Lula ha exercit el seu lideratge popular. O sigui, és un complex de factors objectius i subjectius. Entre els primers, la crisi del moviment neoliberal; entre els segons, la capacitat de les forces polítiques (el PT, el PCdoB, els socialistes,...) sumada a la capacitat que té Lula de comunicar-se amb la gent, de convèncer la gent que és necessari de buscar un altre camí. Nosaltres no hem subestimat el rol que Lula, un líder polític que porta més de dues dècades al capdavant de moltes lluites populars. També puc dir sobre això, que les forces de l’esquerra conreen aquesta cultura del “front” fins a tal punt que això de crear un front, no només un front estret de forces d’esquerra, sinó un front ampli que representi la major part del pensament progressista del país, no només és una opció tàctica, un maneig, una maniobra per a guanyar les eleccions. S’ha anat afirmant com una opció estratègica.

Per a nosaltres la lluita no s’acaba aquí, amb l’elecció de Lula. Aquest aspecte és molt important en el procés d’acumulació de forces que

36

Aquest fenomen camarades, no es produeix de manera espontània. És

hem recorregut fins a la victòria de Lula: la creació d’una cultura de front no només immediata, no només electoral, sinó en un sentit estratègic.

Lula guanya les eleccions, camarades, en un context internacional molt desfavorable; en un moment en què el socialisme al món, a la majoria dels països que s’havia construït, ja s’ha enderrocat a principis dels anys 90.

Allò que hi ha de socialisme té moltes particularitats i és residual en comparació d’allò que hi havia hagut.

Lula guanya les eleccions en un marc de correlació de forces molt desfavorable per a fer transformacions revolucionàries. Perquè si tu estàs en una situació on hi ha un grup socialista molt fort, on hi ha un moviment transformador i revolucionari al món, això és una altra cosa. Però si intentes de tirar endavant amb un procés revolucionari allà on la tendència és reaccionària, on hi ha un desequilibri tremend de forces al món, on hi ha una sola superpotència que domina tots, que fa una política de guerra, és molt més difícil. Per tant, el context internacional en què es processa la victòria de Lula és un factor condicionant, que limita i dificulta que les coses a Brasil marxin a un ritme més ràpid i intens.

Al mateix temps, Lula guanya les eleccions en un context nacional no molt favorable, la qual cosa pot resultar una paradoxa però no ho és.

Lula guanya les eleccions, però les classes dominants a Brasil, que són molt fortes i tenen tradició i experiència en les arts de dominar el poble, mantenen l’essència del seu poder. Brasil és una república federativa, més o menys com EE.UU., en què cada estat té un govern propi i un Parlament escollits pel poble.

De vint-i-set estats, els partits de l’esquerra només guanyem a tres, petits i pobres, poc desenvolupats.

Això dóna una idea de la correlació de forces, perquè aquests governa-

dors tenen força, representen les oligarquies locals, els latifundistes, la burgesia compradora.

A les eleccions al Congrés, que són simultànies, els partits de l’esquerra i de centreesquerra no fem majoria; la fan els partits de les classes dominants. Un context internacional desfavorable i aquesta correlació de forces dels resultats electorals, també desfavorables, limiten les possibilitats de desenvolupar més ràpid les transformacions polítiques, econòmiques i socials.

I els problemes del deute, aquest muntatge financer internacional -el sistema que he explicat a l’inici de la meva intervenció- representa una herència. No és fàcil de trencar amb això de la nit al dia perquè, en aquest món, si un país pensa a no pagar el deute, al dia següent, els capitals anomenats volàtils -que representen la major part dels capitals en circulació en les economies de països com els vostresvan a un altre lloc. De la nit al dia, la moneda del país desapareix. Prendre una mesura sobre el deute o posar restriccions a aquests mecanismes suposa gairebé una mesura revolucionària. Per a fer-ho, és necessària una altra correlació de forces en l’escena internacional. Aquest és un factor que limita ja que gran part dels problemes que estem vivint a Brasil vénen perquè el pressupost estatal no té diners perquè ha de pagar el deute com si fos la primera obligació.

Explicat això, camarades, vaig a dirlos ràpidament el que pensem nosaltres, un partit amb responsabilitats de govern i amb una visió estratègica, amb l’objectiu del socialisme revolucionari. Després de dos anys i mig ajudant a governar Lula, perquè som un partit minoritari en l’aliança, essent el PT qui té la força principal, com valorem aquest anys de govern?

Observem com aspectes positius: 1. És un govern profundament democràtic, en el sentit d’un govern que es preocupa, que proposa de realitzar la participació popular en la gestió i, per això, es creen mecanismes com les Conferències Nacionals. Es convoquen per a elaborar polítiques públiques sobre la dona, sobre el jovent, sobre la salut, sobre els esports, sobre els DDHH (Drets Humans) i d’altres temes socials. Els delegats de les Conferències Nacionals són escollits des dels municipis fins als estats. Són conferències de dos-mil a tres-mil delegats on hi van els ministres de l’àrea i, on el president de la república escolta, fins i tot, moltíssimes crítiques, dures molts cops, perquè la gent es baralla. Li diuen: -Lula, això no va bé... Escoltar la gent a través d’aquest mecanisme de Conferències Nacionals és un nou mètode d’elaboració de polítiques públiques. Després, en el govern de Lula no hi ha hagut una sola manifestació popular que hagi sofert algun tipus de restricció o repressió. A Brasil això no és poc, perquè el nostre sistema republicà té cent quinze anys i gairebé mai ha estat una república

Europa però, es veu que la democràcia és quelcom normal. Una lliçó que hem après de la Història és que la gent, per a lluitar, necessita llibertat, condicions per a lluitar.

No és possible, en el món modern, arribar al socialisme mitjançant la via de la lluita clandestina. Per això la democràcia és molt important.

Lula és dialogant i ho és, àdhuc, anant als congressos del MST (Moviment dels Sense Terra), de la CUT (Central Única de Treballadors) i, escoltant allò que no vol escoltar, intervé i explica coses.

2. Política exterior, de la qual en parlarà la camarada Socorro. Tampoc és poc perquè allò normal a Brasil és tenir una política d’alineació automàtica a les ordres de Washington. Així que, en arribar un govern que fa una política exterior independent, és quelcom que s’ha de valorar. La democràcia i la lluita nacional -en el cas d’un país com el nostre- és la via per la qual anem a avançar cap al socialisme.

3. Encara no hi ha acords sobre això. Lula en encarar-se i prendre consciència de les dificultats, no ha renunciat a un discurs segons el qual anem a lluitar per a transformar la societat brasilera. El programa Fome Zero (Fam Zero), encara que amb moltes limitacions, demostra aquesta tendència de reforma social; un desig de reforma social que s’ha de valorar.

Com aspectes negatius, des del punt de vista d’un partit que és aliat lleial:

democràtica. Els períodes democràtics han estat molt curts i la regla general ha estat governs de l’oligarquia, dictatorials i, a cops, feixistes, com ara la recent dictadura de més de dues dècades que ha durat fins el 1985. Tenir un govern democràtic a Brasil no és poc, i aquí tampoc ho és, perquè coneixem la dictadura franquista. A

1. La política econòmica que s’està desenvolupant és molt conservadora, no ha assenyalat un camí de trencament amb les polítiques neoliberals. S’argumenta que no es pot tocar el tema del deute perquè hi hauria un sotrac als mercats; aleshores, millor restar així, tot esperant millors condicions. En la nostra opi37

nió, això és una mostra de conservadorisme dels ministres i assessors responsables de la política econòmica. Fins i tot, en un primer moment, es fan acords amb el FMI continuistes dels previs. Només després de dos anys i mig, s’ha decidit de no renovar els acords, encara que les bases de les polítiques del FMI prossegueixen en els acords administratius i econòmics del Ministeri d’Hisenda. En la nostra opinió, mantenir això sense apuntar una perspectiva, comença a impedir la realització de canvis socials. Perquè més del seixanta per cent del pressupost del país és per al pagament del deute, interior i exterior; la resta és per al manteniment de la maquinària, per a pagar la gent, etcètera. Així que recursos per invertir en obres, infraestructures, salut, educació i tot allò que necessita un país, no n’hi ha. El nostre partit, encara que participi en el govern, li diu de manera lleial que cal cercar un altre rumb.

2. L’altre punt que abordem de manera responsable i respectuosa és que la força dirigent, el Partit dels Treballadors, al llarg dels anys i, sobretot, arrel de ser en el poder, s’ha anat transformant d’un partit que tenia vel·leïtats revolucionàries i un discurs socialista -com més va més- en un partit socialdemòcrata en l’escenari polític nacional i internacional, tot i que socialdemòcrata mulat, crioll, brasiler; una socialdemocràcia aclimatada a les pròpies condicions. És clar que és un procés dirigit per una força que té il·lusions en l’evolució positiva del sistema capitalista a través de reformes molt graduals. Això apareix com a factor subjectiu que limita el procés de transformacions al nostre país.

Acabo, camarades, dient-los que el nostre Partit encara per si mateix la situació, perquè comença a ori-

38

ginar-se un nou ambient polític a Amèrica Llatina. Pensin vostès que tenim una revolució a Veneçuela que tot i que pacífica -com va dir Chávez- “una revolució pacífica però no desarmada”, amb les Forces Armades al seu costat.

Ara, recentment, la victòria del company socialista Tabaré Vázquez a Uruguai.

D’un mode sorprenent, alguns gestos del govern Kirchner, que no és de cap manera un president d’esquerres, però demostra, en aquest aspecte de la política econòmica, més audàcia que Lula. Tot plegat contribueix a crear un ambient favorable.

fer propaganda del socialisme, sinó el de descobrir quines són les qüestions candents que pertanyen a l’organisme de la nostra societat i que, per tant, poden despertar i mobilitzar la gent. En aquest sentit, la nostra plataforma al socialisme identifica tres qüestions: 1. La lluita per la independència nacional, atès que Brasil és un país depenent de l’imperialisme, les classes dominants del qual són “entreguistas”. Hom no pot voler el socialisme si no té un país.

Lluites populars molt importants, profundes, àmplies a Perú, Equador, àdhuc un canvi de govern com a Bolívia o com la caiguda de Fujimori a Perú.

2. Les classes dominants a Brasil són reaccionàries, antidemocràtiques. Tenim una tradició dictatorial. Així, la segona qüestió de la plataforma és lluitar per la democràcia, perquè la gent necessita un ambient necessari per a lluitar. Per anar cap al socialisme cal forjar una consciència socialista i, per a això, necessitem tenir democràcia.

La mateixa situació a Colòmbia amb moviment polític i lluites armades.

A Mèxic diuen les enquestes que el candidat del PRD pot guanyar. No és tampoc un socialista revolucionari, però és un centreesquerra.

En suma, es crea un ambient polític nou, en què el nostre govern ha de jugar un paper principal. Podem aportar les nostres esperances, les nostres expectatives i podem avançar en la nostra lluita. La nostra lluita que, des del punt de vista del Partit, mobilitza els nostres moviments amb objectiu revolucionari. Estem convençuts que el capitalisme no té futur al món, ni a Amèrica Llatina, ni a Brasil. Lluitem pel socialisme.

Però la Història ens ha ensenyat que no es va cap al socialisme per una via recta. Es tracta de camins sinuosos, tortuosos, zigzaguejants, alts i baixos, fluxos i refluxos, victòries i derrotes. Aleshores el camí que anem a recórrer per a lluitar pel socialisme a Brasil no és només el de

3. La tercera qüestió és lluitar pel rescat de la dignitat social de la nostra gent. Perquè la crisi del model neoliberal crea situacions intolerables per a la vida social com la pobresa, la fam, els crims, la inseguretat pública...són fenòmens del capitalisme que, per a canviar-los, cal lluitar-hi en contra. Des de la plataforma del nostre Partit i des d’altres forces, els tres eixos que acordem són la independència, la democràcia i la qüestió social per tal d’abordar, d’una manera més clara, la lluita pel socialisme. Per això nosaltres recorrem el camí escollint l’opció estratègica de front únic. Per això, tenir el govern de Lula, recolzarlo, empènyer-lo i participar-hi, pot ser un factor d’acumulació de forces. S’ha d’aprofitar aquest moment raríssim en la nostra història, per afirmar i refermar posicionaments i, a partir d’ells, albirar una nova perspectiva.

Manuel Moreno, Joaquim Cornelles L’espurna

La caiguda del 1962

El desembre del 1962 es produeix una de les “caigudes” més importants de la direcció del PSUC. Són detinguts en Pere Ardiaca i Martí, l’Antoni Gutiérrez Díaz, en Galileo Luengo Serrano, en José Ramírez Moreno i en Juan Tena Folch. Són temps complicats. A nivell estatal, l’arrest d’en Julián Grimau, l’intent d’assassinar-lo pel procediment del “suïcidi-caiguda per la finestra” i la seva condemna a mort són factors que flotaven en l’ambient.

A Catalunya, poques setmanes abans, s’havien esdevingut les riuades al Vallès, que van causar una gran mortalitat i la desaparició de milers d’habitatges, la qual cosa va provocar que la policia redoblés els seus esforços per desactivar qualsevol tipus de resposta a la tensa situació en què es vivia, i més quan la presència del PSUC era cada vegada més gran i en àmbits més amples, inclosa la universitat, el moviment obrer i el moviment veïnal.

L'espurna Tu vas entrar al PSUC l’any 1959.

Antoni Gutiérrez: Sí, el desembre del 59. En realitat, abans del 59, junt amb un altre metge que es diu Pablo Fuenmayor Alsina. Érem ja metges i havíem aconseguit una certa posició social; per tant, no teníem l’angoixa immediata de situar-nos professionalment. Havíem intentat mantenir

algun tipus de relació política; però això era molt difícil perquè en aquella època la clandestinitat era molt estricta. Aleshores, uns veïns que eren clients meus -jo era pediatra i visitava els seus fills-, en què ell era un canari naciona-

En el llegat cedit per en Josep Serradell “Román” a la Fundació Pere Ardiaca hi trobem la còpia de l’informe de la policia franquista de les detencions dels dirigents del PSUC el desembre del 1962. La localització d’aquest informe ens va portar a realitzar una entrevista a l’Antoni Gutiérrez Díaz “el Guti”, tot just uns mesos abans de la seva mort, la qual transcrivim tot seguit. Des del Consell de Redacció volem que aquest article sigui un petit homenatge a l’Antoni Gutiérrez Díaz “el Guti”, així com a tots aquells companys i companyes que van fer possible la resistència antifranquista.

litzat veneçolà i casat amb una veneçolana margaritenya, a mitjançant la relació professional es va anar manifestant com a un home antifranquista, tot i que ell estava circumstancialment a Espanya uns anys, perquè tenia negocis d’importació i exportació a molts països socialistes, en relació amb Veneçuela. I la relació que vam anar fent i en la que s’hi va incloure també en Pablo Fuenmayor, va portar a què ens confessés un dia que ell era comunista. I ell va ser qui ens va relacionar amb el PSUC; en un dels freqüents viatges de negocis que ell feia a França de negocis, ell ens va relacionar amb el PSUC. Ens va portar la notícia que algú vindria a veure’ns i ens donaria una determinada consigna i que, aleshores, entraríem en contacte amb el Partit i podríem ingressar al Partit. Van passar alguns mesos sense que ningú s’acostés. Jo tenia com a veí a en José Agustín Goytisolo, el poeta. I un dia, ell també tenia una inquietud política, em va dir “Home, tinc un amic que és metge que li agradaria contactar amb vosaltres, perquè també és un home inquiet per les qüestions polítiques”. Aleshores ens va posar en contacte amb aquest amic metge, amb aquesta persona que nosaltres no coneixíem de res. Era un psiquiatra, que en aquests moments, inexplicablement, no em ve el nom al cap, ja 39

me’n recordaré, i vam començar a parlar genèricament. Ell va ser molt caut. I, a la tercera vegada que ens vam trobar, ens va donar la consigna. Aleshores era la persona que ens havia de recollir i formava part del petit nucli de l’organització d’intel·lectuals. A través d’ell, vam manifestar la nostra voluntat d’ingressar al Partit i ell ens va crear les condicions perquè el desembre de 1959 anéssim a França i entréssim en contacte amb el Partit. Allà ens vam entre-

En arribar em van incorporar al nucli de direcció per portar la responsabilitat d’una organització. I aquí vaig estar actuant fins a la detenció, que va tenir lloc al desembre del 1962. Aquesta és, molt resumida, la vida anterior a la caiguda. I com vaig trobar Catalunya? Home, doncs, la veritat és que es començava a notar una certa permeabilitat dels sectors intel·lectuals a les inquietuds antifranquistes genèriques.

tors molt importants de la immigració. Però, vull dir-te, la nostra acció ens va subsumir dins d’un fenomen que ens depassava amb molt. I que la gran lliçó era aquesta, no? que a Catalunya hi havia un moviment de solidaritat i d’ac-

L’E.: El tema de les riuades del Vallès és tan important per al treball comunista com es desprèn de l’informe de la detenció?

vistar amb en Gregorio López Raimundo i amb en Pere Ardiaca, amb la Leonor Bornau i el Clariana, que jo recordi, ara, així, de moment. Vam formalitzar el nostre ingrés i vam quedar incorporats a allò que se’n deia la “cèl·lula d’intel·lectuals”. Al cap d’un temps, no molt, 1 any o així,jo vaig anar a Finlàndia a fer l’especialitat de neonatologia, jo sóc pediatra, que és la cura específica de les malalties dels nadons. Aleshores quan vaig anar cap a Finlàndia vaig passar per París i vaig entrar en contacte amb els companys de nou; me’n recordo perfectament, vaig veure en Gregori, entre altres.

I de tornada, al cap de sis mesos, vaig tornar a passar per París i vaig entrar en contacte de nou. Em van donar en un tub de dentrifici, una carta. Cal dir que en el nucli de direcció dels intel·lectuals en aquell moment hi havia en Manolo Sacristán, hi havia en Francesc Vallverdú, hi era l’historiador, en Fontana; i en Jaén, que era el metge aquest psiquiatra que et deia.

40

A.G.: El tema de les riuades va ser fonamentalment important perquè va posar sobre la taula un esperit de solidaritat extraordinari i de capacitat de mobilització social. Jo crec que aquesta va ser la gran lliçó de les riuades, és a dir, que nosaltres estàvem acostumats a petites accions i això es va convertir, sense que nosaltres ho encapçaléssim, perquè qui ho va encapçalar

ció col·lectiva que, de la mateixa forma que s’havia expressat davant de la riuada, era possible que es manifestés davant d’una injustícia generalitzada.

L’E.: El 1962, també, es l’any d’organitzar les CC.OO.

de veritat va ser en Joaquín Soler Serrano, des d’una de les emissores de Barcelona. Aleshores ens va demostrar aquesta gran capacitat de solidaritat de la gent i, al mateix temps, va posar en evidència la precarietat en què vivien sec-

A.G.: No, la fundació de CC.OO. és bastant més tardana. El que hi havia en aquest període era una dinàmica d’alguna cosa a la qual sempre ens havíem negat; i era l’entrisme en el sindicat vertical.

La trajectòria de la lluita sindical havia estat de reforçar la UGT, que era també el nostre sindicat. I, en aquests anys, el que elaborem és una nova orientació, és a dir, bé, un moviment com el sindical, des de la clandestinitat, té uns límits extraordinaris. Cal anar al lloc on hi ha els treballadors. Per tant, cal fer entrisme en sindicats verticals per, diríem, intentar mobilitzar des de dins i canviar els treballadors.

Llavors, en aquesta època, encara no. La veritat és que de CC.OO. ara no en tinc aquí la cronologia,

vosaltres això ho podeu comprovar. A partir d’això és com, efectivament, es van crear espais de llibertat sindical a l’interior de l’aparell del sindicat vertical i van anar coordinant-se i va néixer el moviment de CC.OO. Això explica que la nostra aposta hagués deixat de ser la UGT i es convertís en CC.OO. L’E.: Com vas viure tu la detenció i, més tard, l’execució d’en Julián Grimau?

A.G.: Quan jutgen en Julián Grimau i quan el tiren per la finestra, jo encara sóc al carrer. De forma que, quan a mi em ve a buscar la policia, jo encara tenia a casa, que la meva dona i la meva infermera van destruir, tota una sèrie de cartes que havia preparat per enviar, denunciant els maltractaments -és una paraula minimitzadora- les tortures a les que havien sotmès en Julián Grimau. O sigui que fins i tot la meva detenció, i la del Pere Ardiaca, la del Tena, la del Ramírez i la del Luengo són posteriors, no sols a la detenció sinó a les tortures d’en Julián Grimau. De forma que, ja et dic, jo vaig escriure unes cartes per enviar i la meva dona i la meva infermera van fer desaparèixer quan va anar a escorcollar la policia.

ra tarda que vam estar junts. Li havien fet el consell de guerra al matí i li havien fet una maniobra pseudojurídica per justificar la seva execució. I és que li havien fet dos processos. Un, pels fets durant la guerra, pel qual l’acusaven de què havia estat policia, etc., etc. I després, els delictes posteriors d’activitat política clandestina, etc. Aleshores, pel primer li demanaven la pena de mort i, pel segon, li demanaven trenta anys (ara ho dic de memòria això dels trenta anys). Però la pena de mort del primer ja havia prescrit. Per tant, tot i que l’haguessin condemnat no el podien executar.

Aleshores, per consell de l’auditor, que era el coronel Aymar, que era una mala bèstia tremenda, van modificar durant el consell de guerra i el van fer delicte continuat. Per tant, li podien demanar pena de mort pel delicte continu-

-Malament. Em sembla que està fet per poder-lo executar.

I ens vam acomiadar a la tarda, quan ell tornava a la infermeria.

Però poc després d’arribar a la infermeria ja el van separar i se’l van emportar a una cel·la, sol, on li van comunicar que havia estat condemnat a mort i on va esperar que a les poques hores l’afusellessin.

L’E.: Entrem en el tema de la detenció. Com la recordes?

A.G.: Home, malament!...Pensa que és un fet colpidor. Jo vaig sortir al matí de casa meva per anar a l’hospital de Sant Pau on, amb un altre metge, portàvem la consulta dels nadons. I tenia el sis-cents aparcat davant de casa meva, Balmes 349 (en aquella època no estava prohibit ni era difícil aparcar).

Un cop m’havia col·locat dins del cotxe, em van obrir la porta, se’m

L’E.: Però quan ell és executat, sí que estàs a la presó.

A.G.: Sí, clar, clar. L’abril del 1963 jo ja sóc a Carabanchel esperant el consell de guerra. I és aquí on no tan sols coincideixo sinó que tinc coneixement i conreo una amistat, perquè no l’havia conegut abans, amb en Julián Grimau.

Jo recordo perfectament, perquè és una de les coses que colpegen i que no es poden oblidar, la darre-

at. I per això el van condemnar a mort i el van executar. I aleshores, jo recordo la tarda en què sé que havia tingut lloc el consell de guerra, ens havien explicat el canvi. I jo recordo que li vaig preguntar a en José Ramón Recalde, que era de l’eix de los Felipes del País Basc i que estava allà i era advocat, li vaig dir: -Bé, això, què et sembla?

van col·locar 2 policies al darrere i 1 al costat, i em van dir: -Anem cap a comissaria.

I vaig conduir el cotxe fins a comissaria. I em van fer aparcar el cotxe al costat de comissaria. Em van portar cap a la Brigada Politicosocial i allà em van interrogar. Jo, inicialment, vaig dir que no tenia res a declarar, que m’hi 41

negava. Aleshores em van portar als calabossos, a la part de baix.

Vaig veure-hi el pobre Galileo Luengo Serrano; vaig veure que hi havia l’Ardiaca i dues persones més que no coneixia de res. No coneixia ni el Ramírez ni el Tena.

I allà, segurament fruit del moviment internacional que s’havia produït a l’entorn de la tortura d’en Julián Grimau, el nostre tracte no

havia demanat que tingués a casa seva en Pere Ardiaca. Però que cal dir que, a més, la seva detenció em va servir de paraigües per a una altra cosa que hagués estat molt més greu per a mi. I és que, en aquell moment, en Pere Ardiaca no estava vivint a casa d’en Galileo Luengo. O sigui que, segur que la policia havia detectat ja, en algun altre viatge, en Pere

A.G.: Ni ho va ser posteriorment.

Més aviat, posteriorment, diríem, va viure al marge de totes les nostres lluites a l’interior de la presó.

No amb ràbia, però sí amb una sensació de tremenda injustícia. A ell el van condemnar a sis anys per tenir a casa seva en Pere Ardiaca, quan ell no era, en absolut, membre del Partit. I era una persona a la que jo sí que li havia explicat que això tenia implicacions polítiques. Però no sabia ni qui hi havia ni qui hi deixava d’haver a casa seva.

L’E.: Quina condemna vas tenir?

A.G.: 8 anys L’E.: 8 anys. I en vas complir 3.

A.G.: Sí, sí.

L’E.: Sencers?

A.G.: 3 sencers, sí, sí.

L’E.: A Barcelona, a Madrid...

va ser excessivament brutal. A mi només em van donar un cop de puny, la veritat sigui dita. A l’Ardiaca li van donar un cop, també, que li va trencar la dentadura postissa que portava. Nosaltres vam dir que li van trencar les dents i era la dentadura postissa.

També, excepcionalment en aquell context, jo crec que el pobre Julián Grimau va ser un paraigües per a nosaltres. Ens van tenir 72 hores, cosa que, generalment, no passava mai. I d’allà vam passar a la presó Model on, aleshores, vaig conèixer en Ramírez i en Grimau.

Vaig haver de consolar amb tristesa en Luengo, perquè en realitat jo era el responsable de l’empresonament del pobre Galileo Luengo Serrano, que bé, diríem, era un antifranquista a qui jo li 42

Ardiaca; i l’havien vist en aquella zona. I van anar amb una fotografia preguntant a les porteries si coneixien aquest senyor, amb el pretext que havia tingut un accident de cotxe i que l’estaven localitzant. I aleshores van trobar en Galileo Luengo Serrano i el van detenir perquè era qui tenia a casa seva en Pere, però no en aquell moment. Perquè en aquell moment en Pere Ardiaca estava vivint a casa els meus pares. O sigui que una cosa que no van aconseguir de treure-li a en Pere Ardiaca va ser que vivia a casa dels meus pares si no als que haguessin detingut hauria estat als meus pares, també.

L’E.: En Galileo Luengo Serrano no era un home del Partit, ni ho va ser posteriorment tampoc?

A.G.: Sí, a Barcelona (a la Model), Carabanchel i Burgos.

L’E.: En el que és l’informe de la policia, es fa referència a uns detinguts del mes de setembre del mateix 1962, que són en Juan Millán i en José Ruano, com si de les declaracions d’aquests haguessin estirat una mica del fil...

A.G.: Aquí sí que no us puc ajudar perquè és que jo no sé com va anar la detenció d’en Pere Ardiaca, d’en Tena i d’en Ramírez, i quina implicació en aquestes detencions hi tenia el Domingo Rivas. No recordo quin tipus d’implicació li van donar en el nostre expedient. Ells mateixos -ni l’Ardiaca, ni en Tena ni en Ramírezfins on jo recordo, sabien com s’havia produït la detenció. Ells

estaven reunits en una casa i allà els van enxampar.

Quan arribàvem a Burgos érem sotmesos a un nou expedient. I aleshores, en aquest expedient, s’escorcollava el comportament a la policia; si havien donat alguna

A.G.: És que d’això no me’n recordo jo. Ja et dic, ell va estar a la infermeria. I, a més, va sortir absolt del consell de guerra. Però va estar sotmès al consell de guerra amb nosaltres.

L’E.: Era militant del PSUC? A.G.: Sí, sí, era militant del PSUC; d’una família psuquera de tota la vida, i havia estat responsable de les Joventuts Comunistes. Així que ara ja hem situat en Domingo Rivas.

cosa important a la policia... Clar, jo no vaig participar en l’expedient que es va fer a l’Ardiaca, al Tena i al Ramírez. Només en el meu, que quedava molt clar, perquè jo havia tallat la detenció. És a dir, darrere meu no va caure ningú. Tot i que vull dir que formava part en aquell moment del Comitè d’Intel·lectuals i tenia una xarxa d’un cert coneixement. Aleshores, jo no sé com va anar, però la impressió que tinc de les nostres converses és que ells no tenien clar com havia arribat la policia a trobar-los i a detenir-los.

L’E.: La policia pensa que tu ets el responsable dels estudiants, perquè hi ha molta moguda a la universitat.

A.G.: No és veritat això. Jo sóc el responsable d’organització del Comitè d’Intel·lectuals.

L’E.: I la universitat anava totalment per un altre costat...

A.G.: Anava totalment per un altre costat. Jo no hi tenia cap relació.

L’E.: Al Domingo Rivas diuen que no el poden detenir ni interrogar perquè està malalt.

L’E.: Després de la detenció, has mantingut contacte amb la gent? Ja en temps de la transició i després?

veure si a través d’algú la podem localitzar i és interessant. I amb en Ramírez vaig tenir molt bona relació sempre. Vam seguir veientnos. Ell militava a Badalona.

Amb en Tena, si formalment no va estar orgànicament lligat a l’escissió, que no ho sé, com a mínim, diríem, políticament sí. I com que ell era pagès, me l’havia trobat jo alguna vegada en què havia estat jo convidat en algun congrés de la Unió de Pagesos i, no sé per quin camí, no fa molt, algú em va parlar de la seva existència i em va donar el seu telèfon. I un dia el vaig trucar i vaig parlar amb ell per telèfon. Però no fa molt. Farà un any o així.

L’E.: Suposo que per la confessió que va fer l’Ardiaca que era membre del Central, li va caure més temps de presó.

A.G.: Sí, sí. No recordo la seva condemna, però potser van ser 20 anys. Ara no feu cas de... Però jo crec recordar alguna cosa com 20 anys, sí.

A.G.: Mira, amb en Pere Ardiaca vam tenir tot el conflicte de l’escissió i de la formació. Primer, al V Congrés (on ell va ser president i en Frutos secretari general), quan en Gregorio (López Raimundo) i jo -reiteradament- ens vam negar a acceptar l’elecció que havien fet els membres del Comitè Central sortits del Congrés. Aleshores, vull dirte, la relació va quedar no et diré trencada, però sí refredada.

Amb en Ramírez sí que vaig seguir tenint relació, i amb les seves filles. Jo he pogut parlar amb les seves filles. Té una filla que havia estat treballant al local d’Iniciativa, vaja, del PSUC, en aquella època. I després em sembla que vivia a Badalona. O sigui que, del Ramírez, hi ha, com a mínim, una filla localitzable. Ja us miraré a 43

Miquel Àngel Sòria

Història d’un desamor Maria José Silveira, Eleanor Marx, hija de Karl, Editorial Txalaparta, Tafalla, 2006 “... l’expert militant [Liebknecht] sap que el contacte amb el moviment és fonamental per a qui dedica la seva vida al socialisme”.

Som a l’any 1897. L’Eleanor Marx havia deixat d’assistir a les reunions de la Unió dels Treballadors de Gas per dedicar-se a organitzar els papers de son pare i això, a en Karl Liebknecht, li sembla un error. Considera que l’Eleanor no pot deixar, pel seu caràcter, d’estar al costat dels seus companys, els treballadors.

Ens estem atansant al final de la vida de la filla d’en Karl Marx, la que és més fidel als seus ideals i la que ha estat sempre al costat del Moro i de la Möhme, com són coneguts familiarment en Marx i la seva dona Jenny.

A partir d’aquests darrers moments, la Maria José Silveira (Jaraguà, Goiás-Brasil), auxiliantse de la correspondència personal de la protagonista i d’una bibliografia bàsica sobre la vida dels Marx, lliga una novel·la molt interessant que ens presenta la figura de l’Eleanor en tota la seva amplitud: lluitadora pels drets dels treballadors (està en primera fila en les reivindicacions per la jornada de vuit hores), de l’emancipació de la dona (s’enfronta a la moral victoriana de la Gran 44

Bretanya negant-se a casar-se o organitzant una protesta per la prohibició a les dones de llegir el Kama Sutra al Saló de Lectures del Museu Britànic ), intel·lectual que posa ordre en els darrers papers de son pare. En Marx havia arribat a afirmar que la seva filla Jenny era la més semblant a ell però que l’Eleanor era ell mateix.

El 1886, en arribar a New York, davant de més de vint-i-cinc mil persones exposa: “Anem a llençar tres bombes a les masses: inquietud, educació, organització”.

Però la novel·la és, sobretot, el relat de la difícil convivència amb el seu company (l’Edward Aveling) i la contradicció que representa lluitar per l’alliberament de la dona i no ser capaç de trencar la situació personal: un company que l’enganya i la maltracta.

“Una alternativa seria deixar

l’Aveling i viure sola. No puc fer això; això el portaria a la ruïna i realment no em faria bé”. I parlo de desamor perquè l’Eleanor, des del moment en què coneix el 1871 en P.O. Lissagaray, -autor d’una Història de la Comuna, que ell havia viscut- seguirà recordant tota la seva vida aquell que hauria estat el seu home si no hi hagués hagut l’oposició de son pare.

El 1898 l’Eleanor Marx, la filla d’en Karl, se suïcidava. Tenia quaranta-tres anys.

Ens queden unes paraules seves que vull transcriure: “És curiós, però crec que no tothom comprèn l’important que és per als socialistes la noció de felicitat, com està en el propi cor del pensament de Marx. Aquest és, a la fi, el gran objectiu final de la nostra lluita: la felicitat, no com una simple busca del plaer individual, sinó com autorealització de l’ésser humà”.