SENTIT
INTERPRETACIÓ
PSICOLOGIA DEL CONTINGUT En aquest objecte editorial simbòlic es pretén mostrar com d’avegades, el pes emocional i la càrrega d’incerteses que transportem en un viatge (molts cops de manera influenciada) pot modificar la nostra percepció de l’entorn i per tant, fer-nos interpretar uns codis inexistents i del tot imaginaris. ..................
REGLES BÀSIQUES
PSICOLOGIA DE LA PERCEPCIÓ
ES EL QUE ENS PERMET DEDUIR
<<Solament veiem
O PERCEPBRE SITUACIONS PER
el que sabem>>
TAL DE SUBSISTIR EN UN ALTRA MEDI, ENTORN O SITUACIÓ DES-
<<Cap color careix
CONEGUDA.>>
de significat>>
ES EL PROCÉS DE CONEIXEMENT
<<Colors i sentiments
DEL NOSTRE “JO” INTERIOR, ES
no es combinen de
UNA INTERPRETACIÓ NECESSARIA
manera accidental>>
D’AQUELLS SIGNES I SÍMBOLS QUE CADA PERSONA FA DAVANT
<<Les seves associa-
ELS SENTITS.
cions no són qüestions de gust, sinó d’expe-
PER TANT, RESULTA IMPRES-
riències universals
CINDIBLE SABER DESCODIFICAR
influenciades pel
ENTRE-LÍNIES (O ENTRE PÀGI-
nostre llenguatge i
NES) AQUELL SOROLL AMAGAT
pensament>>
O AQUELL CODI IMAGINARI I FICTICI.
CODIS
A TRAVÉS DEL COLOR, farem
referència a la manera d’interpretar i distingir les diferents situacions de la història amb la finalitat d’afectar de diferent manera l’estat d’ànim del lector. D’aquesta manera podem emfatitzar cada tram del succés gràcies al sentit del color (des d’un punt de vista occidental) i així involucrar-nos sensitiva i perceptivament.
PRIMERA PART
DIVERSIÓ OPTIMISME ALEGRIA DESIG 30% ..................
¹ El GROC es un color que genera calor, provoca el bon humor i l’alegria, proporciona seguretat i confiança, estimula l’intel·lecte i actúa combatint la fatiga.
2 EL CODI IMAGINARI
<<EL SUCCÉS QUE A CONTINUACIÓ US EXPLICARÉ ES TOTALMENT VERÍDIC.>> .......
Tot va començar el dilluns 2 de juliol a la capital holandesa, Ammsterdam. Emocionat, lleugerament nerviós i un tant fatigat pel viatge, vaig arribar amb quatre amics disposats a conviure una de les grans experiències fins el moment, un gran recorregut al voltant d’Europa que a priori havíem planificat i que de ben segur seria inoblidable. Des de l’estació de tren i amb no poc esforç, carregant grans i pesades motxilles a les esquenes, caminàvem pels pedregosos i humits carrers de la ciutat, admirant totes aquelles bicicletes estacionades que s’acumulaven desorganitzadament com si d’un gran monument artístic es tractés, com si la ciutat oferís al turisme un gran espectacle, mentre nosaltres analitzàvem cada detall, percebíem contínuament nous estímuls, emmudits com si el nostre cer-
vell estigués processant saturadament cada imatge que veia emmagatzemant tota la informació en el disc dur, accentuant les faccions... Durant 20 minuts tot va ser un film que aleatòriament anava canviant d’escenes i plans mentre nosaltres, els protagonistes, els actors principals, arribàvem a l’hostal on ens teníem que allotjar. Dirigint-nos a la porta desitjant desar l’equipatge, una voluminosa i deformada figura recolzava l’esquena en el marc blau de fusta de l’entrada tot impedint-nos l’accés. Aquell home deuria mesurar un metre noranta i pesar uns cent-vint quilos, tenia calba i poc cabell però aquest d’una foscor molt intensa, com els seus enormes ulls els quals ens mirava contenint una expressió de perplexitat crònica alhora que manegava amb habilitat un bastonet amb la boca, cosa que deixava entreveure que no era del tot un natiu holandès sinó més bé un estranger més proper a nosaltres. 4 EL CODI IMAGINARI
Així que, en posició relaxada, amb els braços esclaus de la gravetat i un peu a sobre la paret, aquella massa orgànica agafava aire amb esforç insinuant que anava a expulsar alguna espècie de paraula o so en concret cap a nosaltres quan ràpida i greument va dir: <<¡CÓMO SE NOTA QUE SOIS ESPAÑOLES!, ¿DE QUE PARTE?>> Ens varem aturar just davant seu. <<SOMOS DE BARCELONA>> vaig dir somrient deixant escapar un tímid riure amistós. En realitat era graciós trobar-se algú d’aquestes característiques parlant-te com si fos el tradicional veí de barri d’un poble peninsular i de fet ja sentia per darrere com alguns dels meus amics es reien dissimuladament i sense poder evitar-ho, vaig contagiar-me de la situació pressoner d’aquell ambient tant extrany que s’havia generat.
Ràpidament es va presentar: <<ME LLAMO ANTONIO, DE ASTURIAS>> i nosaltres educadament varem fer el mateix. <<¿QUE HACES POR AQUI ANTONIO?>> Va ser una pregunta a priori sense cap tipus de conseqüència o interès personal però amb tota la cortesia i amabilitat que un espera, fins quan va respondre: <<VENÍA DE VACACIONES A HOLANDA, ME QUEDÉ DORMIDO EN EL TREN Y CUANDO LLEGUÉ A MI DESTINO, YA NO TENÍA MALETA>> El silenci es va apoderar durant uns segons d’aquell encontre i els nostres rostres van acompanyar respetuosament la situació del pobre home. <<¿PERO, NO LLEVARIAS TODO DENTRO, NO?>> va dir un de nosaltres obviant la situació inequívocament.
6 EL CODI IMAGINARI
SEGONA PART
HARMONIA PACIÈNCIA FANTASIA DISTÀNCIA FRED 22% ..................
² El BLAU es un color sedant i el símbol de la profunditat, convida al repós i a la introspecció. Estimula la paciència i la serenitat, tot i que una sobreexposició d’aquest pot produir fatiga.
8 EL CODI IMAGINARI
Just en aquest moment va mirar-nos amb incredulitat, entornant l’ull esquerre i frenant en sec el moviment mandibular. <<¿CREES QUE ME PONGO CINCO CALZONZILLOS, CUATRO CALCETINES Y QUINZE CAMISAS ENCIMA?... ME ROBARON TODO, ASI QUE HE LLAMADO POR UNA CABINA A MI PADRE PARA QUE ME ENVÍE DINERO, HOY VOLVERÉ A CASA>> Sembla irònic, però el to sarcàstic amb el que va respondre ens va fer més gracia del normal, suposo que el tràngol pel qual estava passant i la seva pròpia figura fora de tot cànon o patró estètic aportaven un cert aire còmic a la situació. <<LO SIENTO ANTONIO, ESPERO QUE TODO VAYA BIEN>> es va enretirar vagament uns escassos centímetres i a través d’aquella petita escletxa varem entrar a dins amb poques facilitats, colpejant les seves espatlles amb cadascuna de les motxilles que dúiem a sobre tot acomiadant-nos d’ell amb un lleu somriure afectiu.
Entràvem mirant-nos entre tots, sense dir res però dient-ho tot. Teníem el riure sensibilitzat i a la mínima podíem trencar aquest petit marge invisible de serenitat, respecte i coherència davant de qualsevol persona. Suposo que l’esforç d’haver arribat fins aquí i la sensació de llibertat conjunta que teníem, deteriorava la nostra capacitat per mantenir les aparences. Així que dins d’aquest fil sensible de percepció varem desar les motxilles al terra just davant la recepció i al costat de la porta d’entrada on l’ample i fosca esquena de l’Antonio es mantenia imponent contrastant el vermell contrallum que resseguia la seva figura. <<HELLO>> va dir simpàticament una dona rossa d’uns trenta anys que venia d’una habitació justament per atendre’ns. <<WE HAVE A BOOKING FOR...>> i en aquell moment va entrar Antonio silenciosament com una ànima en pena obser 10 EL CODI IMAGINARI
vant-nos amb atenció i relaxadament, va recolzar-se amb els braços en tensió a la cantonada de la taula com si fos un més de nosaltres, com si fos el nostre pare o acompanyant. <<WE HAVE A...>> (quan a causa dels punts suspensius generats per l’Antonio) es va escoltar una espècie de “pet” bucal produït per la incontinència de riure d’alguna persona, cosa que va provocar un efecte cadena de “pets” i llàgrimes en qüestió de segons mentre jo intentava mantenir-me concentrat en la conversació amb anglès i que ja prou feina tenia, mossegant-me fortament el llavi inferior per evitar l’inevitable quan un rere l’altre anaven sortint cap en fora lluitant per respirar i per evitar seguir donant aquell divertit però deplorable espectacle. Dosificant la calma i fent-me un nus a l’estómac vaig començar a parlar amb la recepcionista explicant-li els detalls de la nostra reserva tot treien importàn
cia al que recentment havia succeït, però a causa del soroll que havíem produït va venir un altra treballador, aquest cop un home pèl-roig i jove que deuria tenir la mateixa edat, va murmurar-li alguna cosa en holandès i dirigint-se a mi molt simpàticament va dir-me: <<TELL ME>> llavors vaig començar de nou el meu discurs. A tot això l’Antonio continuava en la mateixa posició fixa i sense cap tipus d’expressió aparentment deduïble, alhora que els meus amics anaven entrant lentament amb cara de conseqüència. El dependent ens anava parlant sobre la normativa de l’allotjament, però ho feia massa ràpid per la comprensió de tots que ens miràvem dissimuladament un tant atònits, fins que de sobte l’Antonio (aquella figura modelable posada a la cantonada de la taula de recepció) va introduir-se com el referent entès per ajudar-nos a poder realitzar d’una vegada aquell petit però complicat tràmit per nosaltres. 12 EL CODI IMAGINARI
TERCERA PART
ACCIÓ VITALITAT AGRESSIÓ PERILL FOC 37% ..................
³ El VERMELL es un color intens i càlid, genera extraversió i canvis poderosos sobre l’humor i els impulsos humans. Pot influenciar en actituts agressives.
14 EL CODI IMAGINARI
Es curiós però, quan l’home pèl-roig va començar a parlar-li a una velocitat que semblava que entrellacés les paraules sense respirar tot mantenint un rostre exageradament alegre mentre l’Antonio assentia amb el cap amb un moviment ràpid i sec en un interval de cada tres segons dient: <<ALRIGHT>> mossegant el bastonet passant-s’ho de dreta a esquerra de la boca i fent aparèixer la punta de la llengua com si una serp estigués detectant el “clímax” de la situació, va provocar-nos un esclat, una implosió i un malaltís riure que va fer que tots tinguérem que anar-nos a fora de nou per donar cops de puny a la paret, plorar i algun que d’altra rebolcar-se pel terra. Això començava a ser escandalós, potser no hi havia motius per muntar tot aquest espectacle, a més just acabàvem d’arribar i era el primer dia a l’estranger, que estàvem fent? Apliquem el sentit comú, seria degut a la falta d’energies, havíem d’anar a menjar alguna cosa immediatament per po-
sar els peus a terra i sortir d’una vegada d’aquest parèntesi que començava a ser infinit. Llavors amb decisió, varem tornar a entrar. L’Antonio, que ara tenia les galtes i el front força vermells i els ulls encara més oberts que al principi, va explicar-nos tot al detall, fins i tot que l’hostal on estàvem allotjats era cristià i que aquí tots tenien molt de respecte per la normativa i la gent que hi convivia. Nosaltres molt afectuosament (sabent en part perquè deia lo del respecte i dissimuladament sorpresos per no saber que era un hostal religiós) li donarem les gràcies tot acomiadant-nos amb el mateix gest i aprofitant l’empeny ens disculparem dels recepcionistes. Havíem pujat tres pisos per arribar a l’habitació on dormiríem totes aquelles nits; hi havia dotze llits però cap persona a sobre d’ells, tan sols alguna motxilla i roba estesa. Ara per fi tot estava molt tranquil, varem desar l’equipatge i ens deixarem caure sobre el llit. No estàvem 16 EL CODI IMAGINARI
massa orgullosos del que havia succeït però al cap i a la fi era una anècdota divertida i tampoc era tan greu, no crec que els recepcionistes ni l’Antonio s’ho hagueren pres malament o com un insult, som joves viatgers (un tant inconscients d’avegades) però amb bastant de criteri en cadascun de nosaltres. Eren tres quarts de tres i s’estava fent una mica tard, així que desprès d’organitzar les nostres pertinences i fer un petit descans, ens aixecàrem per anar a menjar alguna cosa ràpidament fins que de sobte, unes pausades, fortes i pesants trepitjades indicaven que algú estava pujant per les escales, ens varem aturar. El soroll cada cop era més fort i les trepitjades més lentes fins que ja s’escoltava a escassos metres de nosaltres. A través de la porta de l’habitació (composta per un gran vidre ondulat en el centre) apreciàvem una immensa taca humana que s’allargava per obrir sense cap tipus de delicadesa aquella prima barrera de fusta, vidre i suspens que separava la nos-
tra curiositat, incertesa i desconfiança de l’angoixa i el terror exterior que (en la nostra cinèfila imaginació) ens amenaçava. Els nostres rostres petrificats no s’ho podien creure, era l’Antonio. <<AL FINAL ME QUEDO AQUÍ>> va dir seriosament mentre es dirigia a seure a un dels llits lliures que quedaven, justament a sota del meu. <<¿Y ESO?>> li vaig dir no sabent com enfocar la meva pregunta, <<¡EL DINERO LLEGARÁ MAÑANA!>> va respondre un tant enfurismat. L’ambient no estava per seguir-li entrevistant educadament ni molt menys per tornar-se a riure, així que a pas fúnebre com si d’una processió es tractés, començàvem a sortir acomiadant-nos alguns amb un tímid alçament de braç. Però just sortint al carrer una familiar i poc agradable veu ens va cridar: <<¡ESPERAD!>> 18 EL CODI IMAGINARI
QUARTA PART
ESPERANÇA CONFIANÇA SEGURETAT VIDA 48% ..................
4
El VERD es un color sedant i hipnòtic, simbolitza els bens que han de venir, es relaxant i resulta eficaç en cassos d’irascibilitat nerviosa. insomni o fatiga.
20 EL CODI IMAGINARI
Ens varem girar desconcertats intentant esbrinar perquè ens estava seguint, i puc assegurar que la precipitada conclusió era totalment negativa. <<CONOZCO MUCHO ESTA CIUDAD, SI QUERÉIS PUEDO ACOMPAÑAROS O GUIAROS HACIA ALGUNA ZONA CONCRETA>> El silenci parlava per si sol així que d’una forma educada i intentant evitar possibles males reaccions varem accedir a que ens indiqués algun lloc per menjar, però de cap de les maneres que ens acompanyés: <<LA VERDAD ES QUE AHORA QUEREMOS COMER ALGO RÁPIDO, ASÍ LUEGO NOS MOVEREMOS POR LA CIUDAD, GRACIAS IGUALMENTE>> Antonio va fer un gest d’acceptació amb el cap i sense dir res va donar-se mitja volta tornant a l’habitació. De camí a omplir l’estómac tot eren comentaris en relació al succés; el lloc escollit va ser una cafeteria on preparaven entrepans. Anticipant-nos al servei, varem
començar a ingerir hipòtesis, deduccions i conclusions paranòiques sobre els fets: — “L’Antonio era un psicòpata que s’havia inventat tota aquella història per fer-nos alguna cosa? Seria possible que fos un assidu a realitzar aquest tipus de treballs i per tant no fóssim els primers en caure en les seves mans? Però, perquè quan em arribat estava recolzat a la porta? Una simple casualitat? potser, o potser també estava esperant algú... turistes joves amb els que aprofitava el ganxo cultural per iniciar un possible apropament! I si és així els recepcionistes... també tenen relació amb ell? Per això quan tant ens em rigut gairebé ni s’havien immutat, a més l’home pèl-roig era massa simpàtic, no lliga la seva expressió amb la irrespectuosa situació que s’estava esdevenint, estaria pensant que tot era qüestió de temps... i ara per més inri, els em cabrejat.”
— Just arribaven els entrepans. Començàrem a menjar sense gairebé alçar la vista d’aquelles queixalades que cada cop eren més grans i profundes, aquest cop però sense fer cap comentari al respecte, únicament acompanyats per la habitual melodia del nostre ingeriment, de la nostra fam. 22 EL CODI IMAGINARI
Amb l’estómac satisfet i les energies renovades, es projectaven noves perspectives d’il·lusió en els nostres ulls, un tipus de lluentor que indicava que tot el que havia passat havia estat una mala interpretació degut a una errònia deducció del nostre sacsejat cap ple de coses en vista dels vint i dos dies que teníem per davant a Europa, però clar aquella incògnita seguia allà esperant-nos pacientment. Desprès de sortir varem allunyar-nos del tema tot centrant-nos en el realment interessant, la cultura, la gent i les costums d’aquella petita i preciosa ciutat holandesa que no feia més que sorprendre’ns a través d’una rigorosa disciplina neoliberal que impactava fortament contra la nostra assimilació, una societat evolucionada mentalment, un altra forma de ser, una barreja d’ordre, simetria i racionalisme amb una revolució interna estructurada i totalment calculada. Va ser una bona tarda o més ben dit un petit viatge introspectiu, ara però era ne-
cessari tornar a l’hostal, reorganitzar-nos i enfrentar-se de nou al “no saber què”. Quan varem arribar, a un dels llits hi havia un noi llegint un llibre gruixut i molt vell, era la Bíblia. A l’altra cantó (just on estaven els nostres llits) estava l’Antonio dormint, tot i que més bé deuria estar inconscient pels ronquits que feia. Per uns instants allò semblava un exorcisme: — “Imaginava al noi llegint aquell llibre que tan sols relacionava amb els films de terror i les conspiracions, mentre intentava treure el dimoni que s’amagava dins la enorme panxa de l’Antonio que per uns moments, semblava que anés a sortir alguna cosa”
— Desprès de tot, davant les conseqüències i deixant-nos endur pel cansanci, també varem caure en somnis profunds. Al lluent matí següent, una nota adherida amb cinta a la porta deia el següent: <<ESPERO QUE TENGÁIS UN BUEN VIAJE. ANTONIO>>
24 EL CODI IMAGINARI
FRANC GONZÁLEZ Objecte editorial simbòlic