Aïda Andrés Rodrigálvarez. Cossos infralleus

Fundació Arranz-Bravo

co s s o s in fra lle u s aïda andrés rodrigálvarez

c o s s os i n fr al l eu s aïda andrés rodrigálvarez

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT

EXPOSICIÓ

Presidenta

COSSOS INFRALLEUS. Aïda Andrés Rodrigálvarez

Núria Marín i Martínez Vicepresident

del 30 de novembre de 2017 al 11 de febrer de 2018

Eduard Arranz Bravo de Laguna Coordinació Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jaume Graells Veguin Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito Secretari

David Quirós Brito Director artístic

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

Albert Mercadé Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Textos

Alejandro Palacín i Mònica Planes Frederic Montornés Fotos

Aida Andrés Rodrigálvarez Luca Tronci AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty Pia Sandstrom Dennis Paustenbach Karen Kenison

Correcció i traduccions

Alan William Moore Glòria Trias Monforte Disseny i maquetació

Estudi NaA Impressió

Actual, imprès a The Folio Club

Amb el suport de:

Dipòsit Legal: B-2190-2018 ISBN 978-84-697-9470-8

Desembre 2017

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

Hi col·labora:

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

cos s o s i nf r al leus

aïda andrés rodrigálvarez

Mirar la llum tocar les coses Alejandro Palacín i Mònica Planes

El paisatge és una idea apresa. A Occident ha costat molts anys arribar a concebre’l. És una relació subjectiva entre l’ésser humà i el medi en el que viu, que s’estableix a través de la mirada. Els pagesos treballaven la terra, feien el paisatge, però com que hi estaven immersos, en contacte, no el percebien. Perquè el paisatge fos possible, va caler separar-se’n i veure’l des de fora per poder contemplar-lo com a objecte de plaer estètic.

Però la concepció del paisatge no només es forma a través de la mirada, sinó també a través dels altres sentits, sobretot del tacte, del contacte amb la pell. Perquè, encara que siguin invisibles, les condicions atmosfèriques són una part determinant a l’hora de percebre i concebre un paisatge.

Entre aquestes condicions hi ha la llum: la llum et pot tocar, però tu no la pots tocar a ella. I en el moment en què toca les coses, les coses existeixen, es fan visibles. En canvi, la llum sense objecte és invisible, com a l’univers. Pot il·luminar-ho tot menys a ella mateixa.

L’Aïda fa visible la llum. Utilitza diferents medis i estratègies per relacionar-s’hi i registrar com aquesta entra en contacte amb els cossos per tal de materialitzar-la. Captura l’atmosfera de llocs i de moments concrets a partir de donar cos a tots aquells elements intangibles i passatgers que conformen els entorns. No la produeix ni la reprodueix, la registra. Vivim tancats en construccions que ens aïllen de l’exterior: de la temperatura, del soroll, dels altres… però la llum es filtra en aquests espais i els modifica. El terra de casa o les cortines, per exemple, al llarg del dia són de mil colors diferents a mesura que la llum els toca. La llum, però, no només modifica el color sinó que amb el pas del temps, també transforma els materials, provocant marques i senyals de diferents tonalitats.

Per percebre aquesta mena d’incisions infralleus cal ser allà, conviure-hi. És per això que, per a l’Aïda, casa seva és una localització essencial per al desenvolupament de les seves pràctiques. És allà on, immersa en el dia a dia, va registrant aquestes modificacions que nota, com una activitat més de la seva quotidianitat. Com si coproduís totes les obres amb el temps, la seva part consisteix bàsicament a contemplar: contemplar com una forma d’afecció davant el que mira, i sentir com un forma de conèixer. Com el paper fotosensible dins de la càmera, l’Aïda es predisposa i s’exposa a captar i absorbir tot allò que l’envolta. Es per aquesta raó que, encara que l’escenari habitual sigui la casa, de cara a la seva investigació, contraposa l’espai quotidià a paratges inhòspits i salvatges com l’Antàrtida o el desert d’Atacama, en els quals el cos només pot ser allò que sent i es deixa afectar.

Això és el que podem veure en les darreres peces que presenta per a aquesta exposició. Corbant el mateix paper amb el que ja havia treballat per a les estampes, ara produeix espais tancats en forma de cilindres i ovals que concentren la llum i el color creant entorns propers al camp de visió humà. D’aquesta manera, no només envolta la llum sinó que també ens envolta a nosaltres amb ella. És així com l’Aïda Andrés ens deixa entrar en els seus paisatges i ens converteix en subjectes afectats pels entorns que crea, i ens fa veure l’interior de la Fundació Arranz-Bravo tintada dels seus colors.

L’infralevitat d’un ésser Frederic Montornés

De vegades cal fer marrada quan volem parlar d’alguna cosa. No és millor ni pitjor que quan es va directe al gra. Però sí diferent. I és que si en tots dos casos allò que et porta fins al que vols dir és el que determina la manera com s’aborda, no és el mateix quan ho busques que quan apareix sense esperar-ho. Jo, personalment, m’endinso en el submón de les marrades quan arribo a un tema perquè el buscava, perquè m’interessava des de feia temps, perquè era alguna cosa o alguna persona cap a la qual sentia una certa atracció, perquè es tractava d’un interès que partia de mi i perquè havia estat un impuls allò que m’hi havia acostat d’una manera inqüestionable. Ara bé, quan les coses apareixen sense esperar i l’efecte que produeixen és difícil d’explicar és quan prefereixo començar pel principi i abordar el que s’esdevé d’una manera constructiva. És a dir, avançant progressivament en l’arquitectura d’una experiència que s’explica mentre es parla, o una mena de work in progress amb l’ajuda d’unes paraules.

Jo no vaig anar a buscar l’Aïda Andrés. Va ser ella qui va aparèixer a la meva vida quan jo era membre d’un jurat en un premi de pintura i fotografia el 2014. El projecte que va presentar consistia en una sèrie de gravats a la manera negra sobre paper de cotó. Uns monotips amb una manera d’imprimir la llum del color sobre la superfície del paper que em va remetre a les arcanes textures amb què Ettote Spaletti culmina la seva obra, o a la llum infinita amb què James Turrell pinta sense pintar les seves sempre enigmàtiques Space division constructions. Uns camps de textura i color que només es poden percebre quan sembla que no passi res. És a dir, en el moment en què, al marge de la nostra rutina i quotidianitat, alguna cosa ens transporta cap a algun lloc sense ni tan sols preguntar-nos-ho. Potser per permetre’ns comprendre que encara som vius.

De transports, però sobretot de viatges i estades, i també d’experiències i revelacions que es perceben amb els cinc sentits, sembla que n’està plena, la vida de l’Aïda Andrés. Perquè no hi ha res en l’obra d’aquesta arquitecta de formació que no depengui del que mira sense que es vegi, del que existeix sense que es percebi o del que és sense que ens adonem de la seva existència. Això és el que em va provocar la necessitat de voler saber-ne alguna cosa més o el desig d’indagar la seva revelació a través d’una tècnica que, com és el gravat, rarament m’interpel·la a causa de la tradicionalitat del llenguatge amb què sol expressar-se i la impossibilitat de conduir-me més enllà d’on, tret d’admirables i brillants ocasions, em porta una producció que, per a mi, gairebé mai traspassa la superfície on s’imprimeix.

No fa gaire, una amiga que també és artista confessava en el marc d’una ponència que ella era extremòfila. No havia sentit mai aquesta paraula i, com jo, em penso que cap dels assistents a aquella ponència. Per pal·liar la nostra ignorància i entendre el que ens havia d’explicar a continuació, ens va fer saber que un extremòfil (d’extrem i de la paraula grega φιλíα = afecte, amor, és a dir, “amant de –condicions– extremes”) és un organisme (sovint un microorganisme) que viu en condicions extremes, i s’entén per aquestes aquelles que són molt diferents d’on viuen la major part de les formes de vida a la Terra. Encara que no era complicat entendre la constitució d’aquests microorganismes a qui, com a nosaltres i per continuar vius, no els queda cap altre remei que adaptar-se al context que els fa com són, el que resulta enigmàtic és entendre què els impulsa a viure en unes condicions com aquelles. ¿No ho poden fer sense sotmetre els seus petits cossos a una tortura semblant? ¿Van esdevenir extrems o hi van néixer? ¿Quin futur els espera? ¿Coneixen una altra forma de vida?... Són innombrables les qüestions que suscita allò que s’escapa d’una norma establerta. De manera, que per no estendre’ns, podríem concloure apuntant dues coses: -Que hi ha qui obté de les situacions o condicions extremes l’alè d’una vida que, encara que per a la majoria no és gaire fàcil d’entendre, és la que dóna sentit a tot allò que fa, investiga, transmet i comparteix i el fa ser.

-Que hi ha qui és capaç d’arribar a situacions extremes a partir de “petits moments inaprehensibles inserits en la quotidianitat... a partir d’allò sublim que també té el seu lloc en moments tan

quotidians que gairebé passen desapercebuts... Tot comptat, a partir d’allò que Marcel Duchamp (1887-1968) va adjectivar com a moments inframince, és a dir, infralleus.

Com li passa a la meva amiga artista, Aïda Andrés també podria ser extremòfila, perquè, com també li passa a la meva amiga, quan l’Aïda viu una experiència extrema és quan se li desperta la necessitat de donar cos a allò que és inaprehensible, aturar el temps perquè sigui infinit, tancar els ulls per continuar palpant, materialitzar una vivència tot i saber que no ho aconseguirà. Ara bé, si la meva amiga es fixa en allò extremòfil per la seva capacitat de conduir-la per les tortuositats de la ciència-ficció, la raó per la qual s’hi fixa Aïda Andrés podria ser per com la manté prou desperta per copsar allò que hi ha d’extraordinari i sublim en la quotidianitat, i li compensi el temps que, sense esperar, ha esperat que s’esdevingui allò que viu com una experiència extrema.

Rellegint els textos en què l’artista posa paraules al que sent i dona a entendre que són els seus viatges el que li cal per continuar investigant sobre l’habilitat del tacte per aprehendre el món i plantar cara a la supremacia de l’ull i la tirania de les imatges, entenc que per arribar fins a l’origen del que l’impulsa a crear n’hi hauria prou amb aplicar-nos a entendre el que fa com el fil que cal estirar per arribar a aquella forma que, per a l’artista, té l’esclat del qual emana la major part de la seva producció. És a dir, la cara d’infralevitat d’un instant infinit quotidià atrapat per l’artista més enllà de l’espai i el temps.

Fixar-se en allò en què ningú es fixa, o en el que passa quan (sembla que) no passa res, és l’habilitat que fomenten els qui entenen el món com a quelcom limitat o els qui, com l’Aïda Andrés, defensen la seva pertinença a la naturalesa, és a dir, a aquell sistema que, enfrontant-se a la concepció antropocentrista que la nostra cultura té del món —o sigui, girant al voltant de les pròpies construccions d’enteniment i comunicació d’una societat solipsista, aliena al cosmos i a la voluntat de conformar-se a buscar la satisfacció en necessitats bàsiques com l’alimentació i l’abric, sinó també en la cerca del que és superflu, el confort i l’entreteniment— permet que prenguem consciència de la dimensió de l’ésser humà a la terra i del que hi ha d’atractiu i atraient a l’atmosfera i la naturalesa que et rebutja. En relació amb aquesta sensació tan estranya que l’artista va sentir durant un viatge a l’Antàrtida el 2015, la mateixa Aïda fa referència a un paràgraf de Michel Onfray que diu el següent: hi ha paisatges davant dels quals “un es converteix en una espècie de receptor d’emocions intenses: immòbil malgrat que el temps flueixi, paralitzat per una bellesa present arreu, quedem reduïts a aquesta consciència aguda que fa possible la realitat sublim, el nostre ésser s’experimenta com a percepció pura; l’ull atent a la dinàmica dels canvis de color; l’oïda a l’aguait, atrapat l’esvoletec sord d’un ocell que, aprofitant l’oportunitat que li brinda una onada, es posa a volar; els nassos dilatats per intentar, en va, captar les olors del polo —gairebé imperceptibles a causa de la temperatura—; la pell de la cara estesa al vent, exposada a les esquitxades; tot l’ésser diluït en l’espectacle, concentrat a mantenir activa aquella part de la consciència que està disposada a perdre’s en la majestuositat del que ha observat. Satori hiperbori.” (Onfray, 2015, p. 47).

Potser per la seva tendència a fixar-se en allò infralleu o en allò que condensa la infinitud del temps, o en allò que són pocs els qui ho aprecien, o en allò que, segons denomina l’artista, pertanyeria al gènere de les restàncies o sobracions, hi ha una part de la producció de l’Aïda Andrés que emana dels excedents dels processos de transformació i que, després de sotmetre’s a una energia física o a un procés químic, vindrien a ser com la materialització del pas del temps. Una sèrie d’objectes i obres capaces d’apel·lar bé als sentits de la vista o el tacte, o bé al moviment de les partícules que, com si fossin microorganismes, existeixen perquè percebem el que hi ha d’extraordinari en la vida, el que hi ha d’extremòfil en el nostre entorn.

Partint de processos lents com el gravat i la litografia, i basant-se en el paper i l’ajuda del temps per captar el color de la llum en la mesura en què afecta l’artista, l’obra de l’Aïda Andrés té la qualitat de destil·lar en cada obra la sensualitat matèrica que es requereix per remetre l’espectador a l’univers d’allò hàptic, és a dir, el tacte, l’òptica, és a dir, la vista o l’acústica, és a dir, l’oïda.

Tres dels sentits amb què l’artista percep el que, un cop processat, li permet trobar el lloc que ocupa en el món ben rodejada d’éssers humans, ben rodejada de microorganismes extraordinaris. Sens dubte, el lloc en què la sensació és el criteri en què es basa l’artista per a la construcció d’una existència entesa com el filtre pel qual flueix el que, un cop conceptualitzat, impedeix que seguim veient de cara el que insufla a la vida l’únic que som. A saber: un punt imperceptible en l’univers o el que som en tancar els ulls per continuar veient el que podem palpar.

inasible _Sèrie formada per fotografies de la quotidianitat Fotografia analògica en color sobre dibond 50 x 75 cm 2015 Base Carlini, Antàrtida Argentina

filtre _Roba de lli tintat natural 270 x 300 cm peça única 2017, Barcelona

magic gelb _Instal·lació de 48 cilindres de porcellana i polpa de paper 60 cm d’alt i diàmete de 15 cm aproximadament 2017, Barcelona

a la pàgina anterior

dins de màgic gelb _Instal·lació de litografia sobre paper Canson Imagine 180 gr/m2 130 cm x 10 m enrotllat sobre ell mateix formant un oval 2017 Frans Masereel Centrum (Kasterlee, Bèlgica) i Barcelona (Amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull)

desde lo sublime hacia el postinframince _Sèrie formada per matrius d’alumini i fotografies en color fotografia estenopèica en color sobre dibond 50 x 50 cm 2015 Base Carlini, Antàrtida Argentina

desde lo sublime hacia el postinframince _Sèrie formada per matrius d’alumini i fotografies en color matrius d’alumini granejades i entintades per a mezzotinto 50 x 75 cm peces úniques 2016 Barcelona

paisatge quotidià

Detall de la textura de la pedra litogràfica granejada estampada sobre el paper

_Instal·lació formada per una litografia en paper Canson Imagine 180 gr/m2 130 cm x 10 m enrotllat sobre ell mateix formant un oval còpia única 2017 Frans Masereel Centrum (Kasterlee, Bèlgica) i Barcelona (Amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull)

viu ocult : hàptica _Sèrie de 12 litografies en paper de cotó Somerset Satin White de 300 gr/m2 (s’exposen 4 de les 12) còpies úniques 106 x 76 cm 2014 Munic i Barcelona

tomar el pulso al mundo en línea recta imaginaria _Instal·lació formada per 35 litografies de 27,5 x 17 cm en paper Somerset Satin White de 300gr/m2 i 30 quaderns de 27,5 x 17 cm impresos amb injecció de tinta negra.

2015-2016 Base Carlini, Antàrtida Argentina i Barcelona

Els moments Aïda Andrés Rodrigálvarez

Emmagatzemo repetidament en la meva memòria breus situacions que semblava com si les visqués d’una altra manera, moments diferents i puntuals, que fins fa poc no sabia com pensar-los ni com entendre’ls; simplement connecto amb el pur discórrer de la vida, però amb el cap tallat. No veig amb els ulls, torno als “nostres antics trànsits: filosofia dels moments únics, aquesta és l’única filosofia” (Cioran, 1979, p.98).

Durant un viatge amb la Facultat d’Arquitectura de Barcelona a Buenos Aires, una amiga i jo vam decidir aprofitar i creuar a Xile: a Santiago i al Parc Nacional de Las Torres del Paine, a la Patagònia Xilena. L’acampada no és el meu fort, però quan va arribar el moment de recórrer el camí que porta a la glacera Grey vaig caminar sola per una senda fins a veure-la. Vaig quedar completament hipnotitzada per la força d’aquells elements, com el gel es desprenia, el retrò que deixava anar en caure; l’amalgama de colors intensos que lluïen sota la llum grisa tènue però forta i perfecta per a poder aprecia tots els tons de blaus, blancs, grisos, gairebé negres de l’aigua gairebé gelada; el so constant de l’esbufec de la glacera, vent que recorria el gel històric i després lliscava al voltant del meu cos: em vaig quedar paralitzada, en aquell instant només podia existir, esdevenir juntament amb la glacera i tot el que conformava el sistema, jo també estava dins. Vaig oblidar i em vaig buidar de tot sense saber-ho per a existir durant un instant en fer vibrar el meu buit en consonància amb un element original, de l’origen.

Som energia. Crec que ens connectem gràcies a vibracions de la nostra energia en consonància amb la d’altres elements. L’energia es transforma, abans ens ho explicaven els místics, ara ho corroborem amb la ciència. La informació que les nostres cèl·lules transmeten mitjançant energia, es propaga a través d’extenses xarxes d’informació que no només transfereixen dades biològiques, també memòria i experiència a través del temps. Desconeixem gairebé tots els processos del nostre cos, de la nostra matèria.

El novembre de 2015 em vaig trobar isolada en una base antàrtica de la Força Aèria Argentina, allà em vaig adonar, dia rere dia, de la força de la natura contra la concepció antropocèntrica que la nostra cultura occidental té del món. Estava allà amb el meu cos i la meva ment, reclosa en un paisatge magnífic i hostil davant dels meus ulls: icebergs detinguts en el Mar de Weddell; pols de neu que es desplaçava d’un cantó a un altre a caprici de les intenses brises que poden superar els cinquanta nusos i un forat a la capa d’ozó que provoca una lluïssor destructiva i inigualable en els ulls i totes les superfícies que toca. Ulls que al tancar-los segueixen sentint: gairebé palpo l’extensió d’aigua gelada i la neu que cau a l’iceberg. Hi ha alguna cosa captivant i atractiva en aquesta atmosfera que et rebutja, tot i que el vent és massa fort per a afrontar-lo més de vint minuts, alguna cosa m’incitava a sortir i experimentar-lo, a desafiar-lo i mirar-lo de cara, sentir com m’arquejava i plegava per poder aguantar-lo.

Un altre moment es va produir en un jardí. Durant nou mesos del 2011 vaig viure a la ciutat de São Paulo. Viatjàvem bastant sovint a Rio de Janeiro i en una d’aquelles visites vam anar al jardí botànic, on vaig tindre l’oportunitat de veure un dels arbres que poblava completament la zona brasilera de l’Amazones i de gairebé tot el país, era l’arbre d’on extreien el cautxú, Pau. Vaig veure la superfície d’aquell arbre com una pintura, perfectament llis, brillant, suau, semblava haver estat esmaltat i cuit al forn.

Els meus ulls es van extasiar en veure’l. Crec que en el moment en què vaig veure la glacera, es va obrir un canal pel qual es desencadenen una sèrie de sensacions de connexió amb elements naturals a diferents escales i que em permeten prendre consciència de la petita dimensió de l’ésser humà a la terra. La Natura és el sistema al qual pertanyem.

La percepció a través dels sentits és el que ens permet col·locar-nos en el món. Els estímuls que ens arriben de tot allò que ens rodeja defineixen la nostra personalitat i la nostra manera

d’actuar. Crec que és imprescindible estar molt atents al que ells perceben, ja que són els filtres per on transita allò que després conceptualitzarem en la nostra ment, però abans hem de sentir i percebre. Si perdem aquests filtres inicials que ens connecten directament amb la natura, perdrem el valor de l’existència de l’ésser humà a la Terra. És aleshores quan la nostra realitat es desvia cap a matusseries sentimentalistes i egoistes que impedeixen que visquem i experimentem el lloc de cara. Per mi, la sensació és el criteri fonamental al voltant del qual es construeix la nostra existència.

Tot va sortir i va tornar a entrar un dia qualsevol que nevava a Munic. Durant una estada per estudiar i treballar en aquesta ciutat, vaig viure la sensació de recolliment i comprensió total de tot el sistema que em rodejava gràcies a un floc de neu que es va posar en un dit del meu guant. Geomètricament perfecte, equilibrat, blanc i lleugerament pelut-fred, allà es va quedar. El vaig veure en tota la seva magnitud, era gegant, esdevenint amb mi i tota la gent que esperava l’autobús. La quotidianitat de cop agafa una dimensió supraterrestre-universal.

Segueixo preguntant-me perquè són aquests moments i no uns altres. Generalment els dies es van succeint en un temps mecanitzat del qual no puc apreciar massa. Però de sobte passa alguna cosa que em despulla de qualsevol preocupació irrisòria. M’adono que estic aquí i ara, sóc aquí i ara, existint i esdevenint en una sintonia molt més penetrant.

Pot ser que experimentar el que ens rodeja amb aquesta vehemència ens permeti veure-ho tot amb lluminositat, transformant-nos en uns clarividents i en certa manera adquirir una actitud cínica cap a tot allò que ens sembla superflu. Crec que en alguns moments veig amb aquesta lluïssor, exposant-me també a una possible cremada, un excés de llum que fa que la recerca de la veritat original i realment vertadera sigui una obsessió, un

desig insatisfet. Tot i que estic aprenent a conviure amb les mediocritats de la vida mundana, algunes vegades crido una escapada cap a l’íntim espai buit que, egoista, custodio i a poc a poc començo a compartir.

El ritual caòtic dels moments de connexió va continuar un dia d’estiu, normal, a Casa. Feia molt Sol, un excés de llum blanca al migdia que irradiava en tota la Mediterrània, càlida i destructiva, intensíssima, que reclamo com l’aire. Estirada mirant el cel, vaig veure el Cel Blau, però sense els ulls, o amb els ulls d’una altra persona, ja que mai l’havia vist ni notat d’aquella manera. Esdevenia amb tot el que estava passant, amb el cel, el sol, les plantes, l’herba, els insectes, tot, era tot en excés!

L’alineació de la soledat amb els paràmetres de l’entorn m’atrau, constantment busco tornar a experimentar el mateix, sent capaç de percebre tots els detalls que em permetin viure instants infinits inserits en la quotidianitat i poder desxifrar com és el món que habito. Aquestes experiències que visc han entrebancat la meva banal existència, fent que em senti com un “filtre”. El detonant d’aquestes percepcions ha estat la llum, filtrant-se directament en el meu cap. De vegades sembla que entri un raig de llum directe per un ull o per una orella que em crema per dins.

En aquests moments accedeixo a deixar de pensar amb el cap, simplement segueixo percebent i m’oblido de pensar. Estic esdevenint, que no pensant en res del present, ni del passat ni del futur, visc i m’oblido del que vindrà o del que va ser o del que està sent perquè he deixat de pensar, el que em permet ser més conscient de tot. Però no és fins una vegada finalitzats aquests moments, que sé que he deixat de pensar per un instant; és com quan faig alguna cosa que necessita molta concentració i sense adonar-me deixo de respirar. Només sé que he deixat de respirar perquè després he tornat a començar a respirar. Crec que amb el fet de pensar passa el mateix, en tornar a les preocupacions i pensaments m’adono que un instant anterior no tenia res en el cap, devorava el silenci del lloc on esdevenen diversos elements en un

moment concret. La focalització dels sentits immersos en percebre el que passa al meu voltant és tan alta i requereix tanta energia de concentració que el cos s’oblida de la resta. Aquests moments em porten al que jo entenc per lucidesa. M’agrada saber que puc no pensar, em desconnecto de tot, i després veig sense els ulls.

L’última vegada que s’ha generat un record permanent en la meva memòria ha estat a Carlini, a l’Antàrtida. No podré oblidar com, els pocs dies de sol, a les quatre de la matinada entrava un raig de llum intensíssim a través de la petita finestra de la nostra habitació. La llum es posava en la meva cara, semblava haver estat calculat geomètricament per algú que volgués despertar-me i avisar-me de què aquell dia faria bo i podríem sortir de la casa, o no. La llum era encara taronja, però intensa com la de les dotze del migdia mediterrànies, travessant el petit orifici que era la finestra quadrada amb la força dels milions d’ones electromagnètiques que omplien la meva cara de llum recta que venia del sol, el Sol. Però el record més terroríficament potent es va precipitar el dia que vaig escoltar un arxiu d’àudio que vam gravar a dalt de tot d’un turó una matinada a la base antàrtica. Mai encara havia registrat un moment tan íntim: quinze minuts parada allà, en silenci, en la mateixa posició, amb la mirada estàtica en un punt, suportant el vent. En escoltar-lo de tornada a casa, a Barcelona, directament vaig aparèixer en aquells quinze minuts, era capaç de sentir el vent a través de la roba, el fred en els peus i veure el blanc que em rodejava. La pell de gallina i el cap rodant a causa de la potència de les sensacions.

Gràcies a experiències com aquestes i al posterior treball de que m’han portat a desenvolupar, he pres consciència, amb tot el meu cos, del sistema naturalesa del qual formem part i sobretot a entendre la llum, el temps i la matèria com elements fonamentals amb els quals treballo per parlar d’aquesta naturalesa que existeix i que nosaltres només hem de percebre, “doncs el nostre destí és podrir-nos amb els continents i els estels, passejarem, com malalts resignats, i fins el final de les edats, la curiositat per un desenllaç previst, espantós i en va” (Cioran, 1979, p.175)

inasible _Sèrie formada per fotografies de la quotidianitat.

Fotografia analògica en color sobre dibond, 50 x 75 cm.

2016-2017 Barcelona

Mirar la luz tocar las cosas Alejandro Palacín y Mònica Planes El paisaje es una idea aprendida. En Occidente ha costado muchos años llegar a concebirlo. Es una relación subjetiva entre el ser humano y el medio en el que vive, que se establece a través de la mirada. Los campesinos trabajaban la tierra, hacían el paisaje, pero como estaban inmersos en él, en conwtacto, no lo percibían.

Para que el paisaje fuera posible, hizo falta separarse de él y verlo desde fuera para poder contemplarlo como objeto de placer estético.

Pero la concepción del paisaje no solo se forma a través de la mirada, sino también a través del resto de sentidos, sobre todo del tacto, del contacto con la piel. Porque, aunque sean invisibles, las condiciones atmosféricas son una parte determinante a la hora de percibir y concebir un paisaje. Entre estas condiciones está la luz: la luz te puede tocar, pero tú no puedes tocarla a ella. Y en el momento en que toca las cosas, las cosas existen, se hacen visibles. En cambio, la luz sin objeto es invisible, como en el universo. Puede iluminarlo todo menos a sí misma.

Aïda hace visible la luz. Utiliza distintos medios y estrategias para relacionarse con ella y registrar cómo esta entra en contacto con los cuerpos para materializarla. Captura la atmósfera de sitios y de momentos concretos a partir de dar cuerpo a todos aquellos elementos intangibles y pasajeros que conforman los alrededores. No la produce ni la reproduce, la registra. Vivimos cerrados en construcciones que nos aíslan del exterior: de la temperatura, del ruido, de los otros... Pero la luz se filtra en estos espacios y los modifica. El suelo de casa o las cortinas, por ejemplo, a lo largo del día son de mil colores distintos a medida que la luz los toca. La luz, sin embargo, no solo modifica el color sino que, con el paso del tiempo, también transforma los materiales, provocando marcas y señales de distintas tonalidades.

Para percibir este tipo de incisiones infraleves hace falta estar allí, convivir con ellas. Es por eso que, para Aïda, su casa es una localización esencial para el desarrollo de sus prácticas. Es allí donde, inmersa en su día a día, va registrando estas modificaciones que nota, como una actividad más de su cotidianidad.

Como si coprodujera todas las obras con el tiempo, su parte consiste básicamente en contemplar: contemplar como una forma de afección ante lo que mira, y sentir como una forma de conocer. Como el papel fotosensible dentro de la cámara, Aïda se predispone y se expone a captar y absorber todo lo que la rodea. Es por este motivo que, aunque el escenario habitual sea la casa, de cara a su investigación, contrapone el espacio cuotidiano a parajes inhóspitos y salvajes como la Antártida o el desierto

de Atacama, en los que el cuerpo solo puede ser aquello que siente y se deja afectar.

Esto es lo que podemos ver en las últimas piezas que presenta para esta exposición. Curvando el mismo papel con el que ya había trabajado para las estampas, ahora produce espacios cerrados en forma de cilindros y óvalos que concentran la luz y el color creando alrededores cercanos al campo de visión humano.

De esta forma, no solo rodea la luz, sino que también nos envuelve a nosotros con ella. Es así como Aïda Andrés nos deja entrar en sus paisajes convirtiéndonos en sujetos afectados por los alrededores que crea, y nos hace ver el interior de la Fundació Arranz-Bravo tintada de sus colores.

La infralevedad de un ser Frederic Montornés A veces se imponen los rodeos cuando se quiere hablar de alguna cosa. No es ni mejor ni peor que cuando se va directo al grano. Aunque sí distinto. Y es que si en ambos casos es lo que te conduce hasta lo que quieres decir lo que determina el modo en que se aborda, no es lo mismo cuando lo buscas que cuando aparece sin esperar. Yo, personalmente, me aventuro al submundo de los rodeos cuando llego a un tema porqué lo andaba buscando, porqué me interesaba desde hacía un tiempo, porqué era algo o alguien hacia lo que sentía una cierta atracción, porqué se trataba de un interés que partía de mí y porque había sido un impulso lo que me había acercado hasta ello de una manera incuestionable. Ahora bien, cuando las cosas aparecen sin esperar y el efecto que producen es difícil de explicar, es cuando prefiero empezar por el principio y abordar lo que acontece de manera constructiva. Es decir, avanzando progresivamente en la arquitectura de una experiencia que se cuenta mientras se habla o una suerte de work in progress con ayuda de unas palabras.

Yo no fui a buscar a Aïda Andrés. Fue ella quien apareció en mi vida siendo yo miembro de un jurado en un premio de pintura y fotografía en 2014. El proyecto que presentó consistía en una serie de grabados a la manera negra sobre papel de algodón. Unos monotipos cuya manera de imprimir la luz del color sobre la superficie de un papel, me remitieron a las arcanas texturas con que Ettore Spaletti culmina su obra o a la luz infinita con que James Turrell pinta sin pintar sus siempre enigmáticas Space division constructions. Unos campos de textura y color que uno sólo puede percibir

cuando parece que no pasa nada. Es decir, en el momento en que, al margen de nuestra rutina y cotidianeidad, algo que nos transporta hacia algún lugar sin ni tan siquiera preguntárnoslo. Quizás para permitirnos comprender que todavía seguimos vivos.

De transportes pero, sobre todo, de viajes y estancias pero también de experiencias y revelaciones que se perciben con los cinco sentidos, parece que está llena la vida de Aïda Andrés. Porque no hay nada en la obra de esta arquitecta de formación que no penda de lo que mira sin que se vea, existe sin que se perciba o de lo que es sin que reparemos en su existencia. Ahí reside lo que provocó en mí la necesidad de querer saber algo más o el deseo de indagar su revelación a través de una técnica que, como es el grabado, raramente me interpela debido a la tradicionalidad del lenguaje con que suele expresarse y a la imposibilidad de conducirme más allá de hacia dónde, salvo admirables y brillantes ocasiones, me lleva una producción que, para mí, casi nunca traspasa la superficie donde se imprime.

No hace mucho, una amiga que también es artista confesaba en el marco de una ponencia que ella era extremófila. Jamás había oído esta palabra. Y como yo, creo que ninguno de los asistentes a aquella ponencia. Para paliar nuestra ignorancia y entender lo que nos iba a explicar a continuación, nos hizo saber que un extremófilo (de extremo y la palabra griega φιλíα = afecto, amor, es decir «amante de –condiciones– extremas») era un organismo (frecuentemente, un microorganismo) que vive en condiciones extremas, entendiéndose por tales aquellas que son muy diferentes a las que viven en la mayoría de las formas de vida en la Tierra. Si bien no era complicado entender la enjundia de estos microorganismos que, como nosotros y para seguir vivos, no les queda más remedio que adaptarse al contexto que les hace como son, lo enigmático del tema es comprender qué les impulsa a vivir en semejantes condiciones. ¿No lo pueden hacer sin someter sus cuerpecillos a semejante tortura?, ¿llegaron hasta allí o nacieron siendo extremos?, ¿qué futuro les depara?, ¿conocen otra forma de vida?... Son innúmeras las cuestiones que suscita lo que se escapa de una norma establecida. De modo que, para no extendernos, podríamos concluir en apuntar dos cosas: — Hay quien obtiene de las situaciones o condiciones extremas el aliento de una vida que, aunque para la gran mayoría no es muy fácil comprender, es la que da sentido a cuanto hace, investiga, transmite, comparte y le hace ser.

— Hay quien es capaz de llegar a situaciones extremas a partir de “pequeños momentos inasibles insertados en la cotidianeidad... a partir de lo sublime que también tiene su lugar en momentos tan cotidianos que casi pasan desapercibidos... en suma, a partir de lo

que Marcel Duchamp (1887-1968) lo adjetivó como momentos inframince, es decir, infra leves.

Como le sucede a mi amiga artista, Aïda Andrés también podría ser extremófila. Porque como también le sucede a mi amiga, es cuando Aïda vive una experiencia extrema que se despierta en ella la necesidad de dar cuerpo a lo inasible, parar el tiempo para que sea infinito, cerrar los ojos para seguir palpando, materializar una vivencia aun a sabiendas de que no lo conseguirá. Ahora bien, si mi amiga se fija en lo extremófilo debido a su capacidad de conducirla por los vericuetos de la ciencia ficción, la razón por la que se fija Aïda Andrés podría ser por el modo en que la mantiene lo suficientemente despierta como para captar lo que hay de extraordinario y sublime en lo cotidiano y le compense el tiempo que, sin esperar, ha esperado que acontezca lo que vive como una experiencia extrema.

Releyendo los textos en los que la artista pone palabras a lo que siente y da a entender que son sus viajes lo que precisa para seguir investigando en torno a la habilidad del tacto para aprehender el mundo y plantarle cara a la supremacía del ojo y la tiranía de las imágenes, entiendo que para llegar hasta el origen de lo que le impulsa a crear bastaría con aplicarnos en entender lo que hace como el hilo del que hay que tirar para llegar a esa forma que, para la artista, tiene el estallido del que emana la mayor parte de su producción. Es decir, la cara de la infrelevedad de un instante infinito cotidiano atrapado por la artista más allá del espacio y el tiempo.

Fijarse en lo que nadie se fija o en lo que pasa cuando (parece) que no pasa nada, es la habilidad que fomentan quienes entienden el mundo como algo ilimitado o quienes, como Aïda Andrés, defienden su pertenencia a la naturaleza, es decir, a aquel sistema que, enfrentándose a la concepción antropocentrista que nuestra cultura occidental tiene del mundo -o sea, girando en torno a las propias construcciones de entendimiento y comunicación de una sociedad solipsista, ajena al cosmos y a la voluntad de conformarse en buscar la satisfacción en necesidades básicas como la alimentación y el abrigo, sino también en la búsqueda de lo superfluo, el confort y el entretenimiento- permite que tomemos consciencia de la dimensión del ser humano en la tierra y de lo que hay de atractivo y atrayente en la atmósfera y la naturaleza que te rechaza. En relación a esta sensación tan extraña que la artista sintió durante un viaje que realizó a la Antártida en 2015, la propia Aïda se refiere a un párrafo de Michel Onfray que dice lo siguiente: hay paisajes frente a los cuales “uno se convierte en una especie de receptor de emociones intensas: inmóvil a pesar de que el tiempo fluye, paralizado por una belleza presente en todas partes, quedamos reducidos a esa consciencia

aguda que hace posible la realidad sublime, nuestro ser se experimenta como percepción pura: el ojo atento a la dinámica de los cambios de color; el oído al acecho, atrapado el aleteo sordo de un pájaro que, aprovechando la oportunidad que le brinda una ola, echa a volar; las narices dilatadas para intentar en vano captar los olores del polo –casi imperceptibles debido a la temperatura-; la piel de la cara tendida al viento, expuesta a los salpicones; todo el ser diluido en el espectáculo, concentrado en mantener activa esa parte de la consciencia que está dispuesta a perderse en la majestuosidad de lo observado. Satori hiperbóreo” (Onfray, 2015, p. 47).

Quizás por su tendencia a fijarse en lo infraleve o en aquello que condensa la infinitud del tiempo o en aquello que son pocos quienes lo aprecian o en aquello que, según denomina la artista, pertenecería al género de las restancias o sobraciones, hay una parte de la producción de Aïda Andrés que emana de los excedentes de los procesos de transformación y que, tras someter a una energía física o a un proceso químico, vendrían a ser como la materialización del paso del tiempo. Una serie de objetos y obras capaces de apelar bien a los sentidos de la vista o el tacto, bien al movimiento de las partículas que, cual microorganismos, existen para que percibamos lo que hay de extraordinario en la vida, lo que hay de extremófilo en nuestro entorno.

Partiendo de procesos lentos como el gravado y la litografía y basándose en el papel y la ayuda del tiempo para captar el color de la luz en la medida en que afecta a la artista, la obra de Aïda Andrés posee la cualidad de destilar en cada obra la sensualidad matérica que se requiere para remitir al espectador al universo de lo háptico, es decir, el tacto, la óptica, es decir, la vista o la acústica, es decir, el oído.

Tres de los sentidos con que la artista percibe lo que, una vez procesado, le permite dar con el lugar que ocupa en el mundo bien rodeada de seres humanos bien rodeada de microorganismos extraordinarios. Sin duda el lugar en el que la sensación es el criterio en que se basa la artista para la construcción de una existencia entendida como el filtro por el que fluye lo que, una vez conceptualizado, impide que sigamos viendo de frente lo que le insufla a la vida lo único que somos. A saber: un punto imperceptible en el universo o lo que somos al cerrar los ojos para seguir viendo lo que podemos palpar.

Los momentos Aïda Andrés Rodrigálvarez Almaceno en mi memoria reiteradamente breves situaciones que parecía como si las viviese de otra manera, momentos diferentes y puntuales, que hasta hace poco no sabía cómo pensarlos ni cómo entenderlos; simplemente conecto con el puro discurrir de la vida, pero con la cabeza cortada. No veo con los ojos, vuelvo a “nuestros antiguos trances: filosofía de los momentos únicos, tal es la única filosofía”. (Cioran, 1979, p. 98) Durante un viaje con la Facultad de Arquitectura de Barcelona a Buenos Aires, una amiga y yo decidimos aprovechar y cruzar a Chile: a Santiago y al Parque Nacional de Las Torres del Paine, en la Patagonia chilena. La acampada no es mi fuerte, pero cuando llegó el momento de recorrer el camino que lleva al glaciar Grey anduve sola por un sendero hasta verlo. Quedé plenamente hipnotizada por la fuerza de esos elementos, cómo el hielo se desprendía, el estruendo que soltaba al caer; la amalgama de colores intensos que lucían bajo una luz gris tenue pero fuerte y perfecta para poder apreciar todos los tonos de azules, blancos, grises, casi negros del agua helada; el sonido constante del aliento del glaciar, viento que recorría el hielo histórico y luego se deslizaba alrededor de mi cuerpo: me quedé paralizada, en ese instante solo podía existir, acontecer juntamente con el glaciar y todo lo que conformaba el sistema, yo también estaba dentro.

Olvidé y me vacié de todo sin saberlo para existir durante un instante al hacer vibrar mi vacío en consonancia con un elemento original, del origen.

Somos energía. Creo que nos conectamos gracias a vibraciones de nuestra energía en consonancia con la de otros elementos. La energía se transforma, antes nos lo contaban los místicos, ahora lo corroboramos con la ciencia. La información que nuestras células transmiten mediante energía, se propaga a través de extensas redes de información que no sólo transfieren datos biológicos, también memoria y experiencia a través del tiempo. Desconocemos casi todos los procesos de nuestro cuerpo, de nuestra materia.

En Noviembre de 2015 me encontré sitiada en una base antártica de la Fuerza Aérea Argentina, allí me di cuenta, día tras día, de la fuerza de la naturaleza en contra de la concepción antropocéntrica que nuestra cultura occidental tiene del mundo. Estaba allí con mi cuerpo y mi mente, confinada en un paisaje magnífico y hostil delante de mis ojos: icebergs detenidos en el Mar de Weddell; polvo de nieve que se desplaza de un lado a otro a capricho de las intensas brisas que pueden superar los cincuenta nudos y un agujero en la capa de ozono que provoca un brillo destructivo e iniguala-

ble en los ojos y en todas las superficies donde se deposita. Ojos que al cerrarlos siguen sintiendo: casi palpo la superficie del agua helada y la nieve que se cae en el iceberg. Hay algo atrayente y atractivo en esta atmósfera que te rechaza, aunque el viento es demasiado fuerte para afrontarlo más de veinte minutos, algo me incitaba a salir y experimentarlo, a retarlo y mirarlo de frente, sentir como me arqueaba y doblaba para poder aguantarlo.

Otro momento sucedió en una visita a un jardín. Durante nueve meses del 2011 viví en la ciudad de São Paulo. Solíamos viajar bastante a menudo a Río de Janeiro. En una de esas visitas fuimos al jardín botánico, donde tuve la oportunidad de ver uno de los árboles que poblaban enteramente la zona brasileña del Amazonas y de casi todo el país, era el árbol de donde sacaban el caucho, Pau. Vi la superficie de ese árbol como una pintura, perfectamente liso, brillante, suave, parecía haber estado esmaltado y cocido al horno. Mis ojos se extasiaron al verlo. Creo que en el momento en el que vi el glaciar, se abrió un canal por el cual se desencadenan una serie de sensaciones de conexión con elementos naturales a distintas escalas y que me permiten tomar consciencia de la pequeña dimensión del ser humano en la tierra. La Naturaleza es el sistema al cual pertenecemos.

La percepción a través de los sentidos es lo que nos permite colocarnos en este mundo.

Los estímulos que nos llegan de todo aquello que nos rodea definen nuestra personalidad y nuestra manera de actuar. Creo que es imprescindible estar muy atentos a lo que ellos perciben, ya que son los filtros por donde transita todo aquello que luego conceptualizaremos en nuestra mente, pero antes tenemos que sentir y percibir. Si perdemos estos filtros iniciales que nos conectan directamente con la naturaleza, perderemos el valor de la existencia del ser humano en la Tierra. Es entonces cuando nuestra existencia se desvía hacia torpezas sentimentalistas y egoístas que impiden que vivamos y experimentemos el lugar de frente. Para mi, la sensación es el criterio fundamental alrededor del cual se construye nuestra existencia.

Todo salió y todo volvió a entrar un día cualquiera que nevaba en Múnich. Durante una estancia para estudiar y trabajar en esta ciudad, viví la sensación de recogimiento y comprensión total de todo el sistema que me rodeaba gracias a un copo de nieve que se posó en un dedo de mi guante. Geométricamente perfecto, equilibrado, blanco y ligeramente peludo-frío, allí se quedó. Lo vi en toda su magnitud, era gigante, aconteciendo junto a mi y a toda la gente que esperaba el autobús. La cotidianidad de repente alcanza una dimensión supraterrestre-universal.

Sigo preguntándome porqué son estos momentos y no otros. Generalmente los días se van sucediendo en un tiempo mecanizado del

que no puedo apreciar demasiado. Pero súbitamente algo ocurre para despojarme de cualquier preocupación irrisoria. Me doy cuenta de que estoy aquí y ahora, soy aquí y ahora, existiendo y aconteciendo en una sintonía mucho más penetrante.

Puede que experimentar las cosas que nos rodean con esa vehemencia nos permita ver todo con claridad, tornándonos unos clarividentes y en cierto modo adquirir una actitud cínica hacia todo aquello que nos parezca superfluo. Creo que en algunos momentos veo con esa claridad, exponiéndome también a una posible quemada, un exceso de luz que hace de la búsqueda de la verdad original y realmente verdadera una obsesión, un deseo insatisfecho.

Si bien estoy aprendiendo a convivir con las mediocridades de la vida mundana, algunas veces grito una escapada hacia el íntimo espacio vacío que, egoísta, salvaguardo y despacio empiezo a compartir.

El ritual caótico de los momentos de conexión siguió un día de verano, normal, en Casa.

Hacía mucho Sol, un exceso de luz blanca al mediodía que irradiaba en toda la Mediterránea, cálida y destructiva, intensísima, que reclamo como el aire mismo. Tumbada mirando el cielo, vi el Cielo Azul, pero sin los ojos, o con los ojos de otra persona, ya que nunca lo había visto ni notado de ese modo. Acontecía con todo lo que estaba pasando, con el cielo, el sol, las plantas, la hierba, los insectos, todo, era todo en exceso!

La alineación de la soledad con los parámetros del entorno me atrae, constantemente busco volver a experimentar lo mismo, siendo capaz de percibir todos los detalles que me permitan vivir instantes infinitos inseridos en la cotidianidad y poder descifrar cómo es el mundo que habito. Estas experiencias vivo han entorpecido mi banal existencia, hacen sentirme como un “filtro”. El detonante de estas percepciones ha sido la luz, entrando literalmente en mi mente. A veces parece que entre un rayo de luz directo por un ojo o por una oreja que me quema por dentro.

En estos momentos accedo a dejar de pensar con la cabeza, simplemente sigo percibiendo y me olvido de pensar. Estoy aconteciendo, que no pensando en nada del presente, ni del pasado ni del futuro, vivo y olvido lo que vendrá o lo que fue o lo que está siendo porque he dejado de pensar, lo que me permite ser más consciente de todo. Pero no es hasta una vez finalizados estos momentos, que sé que he dejado de pensar por un instante; es como cuando hago algo que necesita mucha concentración y sin darme cuenta dejo de respirar. Sólo sé que he dejado de respirar porque luego he vuelto a empezar a respirar. Creo que con el hecho de pensar ocurre lo mismo, al volver a las preocupaciones y pensamientos me doy cuenta que un instante anterior no tenía nada en la cabeza, devoraba el silencio del lugar donde acontecen varios elementos en un momento con-

creto. La focalización de los sentidos inmersos en percibir lo que ocurre alrededor es tan alta y requiere de tanta energía de concentración que el cuerpo se olvida del resto. Estos momentos me llevan a lo que yo entiendo por lucidez. Me gusta el momento de saber que no pienso, me desconecto de todo, y luego veo sin los ojos.

La última vez que se ha generado un recuerdo imborrable de mi memoria ha sido en Carlini, en la Antártida. No podré olvidar cómo, los pocos días de sol, a las cuatro de la mañana entraba un rayo de luz intensísimo a través de la pequeña ventana de nuestra habitación. La luz justo se posaba en mi cara, parecía haber estado calculado geométricamente por alguien que quisiera levantarme y avisarme de que ese día, haría bueno y podríamos salir de la casa, o no. La luz era aún naranja, pero intensa como la de las doce del mediodía mediterráneas, atravesando el pequeño orificio que era la ventana cuadrada con la fuerza de los millones de ondas electromagnéticas que llenaban mi cara de luz recta que venía del sol, el Sol. Pero el recuerdo más terroríficamente potente me sobrevino el día que escuché un audio que grabamos en lo alto de un cerro una madrugada en la base antártica.

Nunca aún había registrado un momento tan íntimo: quince minutos parada allí, en silencio, en la misma posición, con la mirada estática en un punto, soportando el viento. Al escucharlo a la vuelta a mi casa, directamente aparecí en esos quince minutos, era capaz de sentir el viento a través de la ropa, el frío en los pies y ver el blanco que me rodeaba. La piel de gallina y casi me desvanezco a causa de la potencia de las sensaciones.

Gracias a experiencias como estas y al posterior trabajo que me han llevado a desarrollar, he tomado consciencia, con todo mi cuerpo, del sistema naturaleza del cual formamos parte y sobre todo a entender la luz, el tiempo y la materia como elementos fundamentales con los cuales trabajo para hablar de esta naturaleza que existe y que nosotros sólo tenemos que percibir, “pues nuestro destino es pudrirnos con los continentes y las estrellas, pasearemos, como enfermos resignados, y hasta el final de las edades, la curiosidad por un desenlace previsto, espantoso y vano” (Cioran, 1979, p. 175).

Looking at the light touching things Alejandro Palacín and Mònica Planes Landscape is a learned idea. It took many years to conceive it in the West. It is a subjective relationship between human beings and the environment they live in that is established through the gaze. Farmers worked the land, shaping the landscape, but because they were immersed in it, in contact with it, they did not perceive it. To make the landscape possible, it was necessary to separate it and see it from the outside, contemplating it as an object of aesthetic pleasure.

However, the conception of the landscape is formed, not only through the gaze, but also through the other senses, especially touch, the contact with the skin. Because, even if they are invisible, atmospheric play a key role when it comes to perceiving and conceiving a landscape. These conditions include the light: the light can touch you, but you cannot touch the light. And when things touch, they exist, they become visible. On the other hand, without an object, light is invisible, as in the universe. Light can light everything except itself.

Aïda makes the light visible. She uses various media and strategies to interact with it and record how it comes into contact with bodies in order to materialise it. She captures the atmosphere of specific places, specific moments, by giving form to all those passing, intangible elements that go to shape an environment.

She neither produces nor reproduce it; she records it. We live locked into constructions that isolate us from the outside: from temperature, from noise, from other people and so on.

But light seeps into these spaces and changes them. The floor or the curtains in a house, for example, take on a thousand different colours during the course of the day according to the way in which the light touches. Light, however, does not only change colour; over time, it also transforms materials, making marks and signs in different tones.

To perceive this type of infralight incisions, it is necessary to be there, to live there.

That is why, for Aïda, her house is an essential location to develop her artistic practice. It is there where, immersed in the day-to-day, she records the changes, noting them as just another activity in her everyday life. As if she co-produced all her works with time, her role, basically, is to contemplate; to contemplate as a form of affection towards what she sees and feels as a way of understanding. Like photosensitive paper in a camera, Aïda is ready to capture and absorb everything around her.

That is why, although the usual setting is her house, as part of her research she contrasts

this everyday space with inhospitable and wild places like the Antarctic or the Atacama Desert, in which the body can only be what it feels and it allows itself to be affected.

That is what we can see her latest works, presented at this exhibition. Bending the same paper she had used for her prints, now she forms closed spaces in the shape of cylinders and ovals. which concentrate light and colour, creating environments near to field of human vision. In this way, she not only surrounds the light, but also surrounds us with light. That is how Aïda Andrés enables us to enter her landscapes, by turning us into subjects affected by the environments she creates and enabling us to view the interior of the Arranz-Bravo Foundation building tinted with her colours.

The infralightness of being Frederic Montornés Sometimes it’s better to beat about the bush a bit when you are talking about something. It is neither better nor worse than getting straight to the point. But it is different. Because, in both cases, if it is what leads you to what you want to say what decides how you go about it, it is not the same when you are looking for the way than when it just comes out without waiting. Personally, I venture into the subworld of beating about the bush when I get to a subject that I had been looking for, because I had been interested in it for some time, because it was something or someone that attracted me in some way, because it was an interest that came from inside me and because an impulse had driven me towards it inexorably. However, when things just come out without waiting and the effect they cause is difficult to explain, that is when I prefer to begin at the beginning and approach what happens constructively. I mean, gradually building up the architecture of an experience that is narrated as you speak, or a kind of work in progress, helped by a few words.

I did not go out to look for Aïda Andrés. It was she who appeared in my life when I was a member of a jury for a painting and photography prize in 2014. The work that Aïda submitted consisted of a series of prints using a technique of black on cotton paper. In these monotypes, the way the light of the colour was printed onto the surface of a paper reminded me of the arcane textures with which Ettore Spaletti imbues his work, or the infinite light with which James Turrell paints, without painting, his always enigmatic Space Division Constructions. These are fields of texture and colour that one can only perceive when

it seems that nothing is happening. That is to say, at the moment when, detached from our routine and our everyday lives, something transports us to somewhere without even asking. Perhaps to enable us to understand that we are still alive.

Aïda Andrés’s life would appear to be full of transports but, above all, of journeys and visits, and also of experiences and revelations that are perceived through all five senses. Because there is nothing in the work of this artist, trained as an architect, that does not revolve around what looks without being seen, what exists without being perceived or what is without us noticing its existence. That is what awoke in me the need to learn something more or the desire to investigate this revelation through a technique that, like engraving, rarely catches my eye due to the traditional nature of the language through which it is usually expressed and the impossibility, except for certain admirable and brilliant cases, of its taking me beyond where, except for admirable and brilliant occasions, a production that, for me, almost never goes beyond the surface on which it is printed can lead me. [...] ot long ago, a friend who is also an artist confessed during a lecture she was giving that she was an extremophile. I had never heard the word before. And I don’t think anyone else in the audience had, either. To enlighten us in our ignorance and enable us to understand what she was going to tell us next, she explained that an extremophile (from “extreme” and the Greek word φιλíα, meaning love, that is to say, “lover of extreme conditions”) is an organism (often a microorganism) that lives in extreme conditions, meaning conditions very different from those in which most creatures live on Earth. Though it was not difficult to understand just how impressive those microorganisms are that, like us, in order to stay alive, have no choice but to adapt to the environment they find themselves in, the real question is what drives them to live in such conditions. Couldn’t they survive without subjecting their little bodies to such torture?

Did they get there somehow, or were they born extreme? What does the future hold for them? Do they know of any other form of life?

And so on. Anything that fails to obey an established rule raises countless questions. Anyway, not to put too fine a point on it, we can conclude with two thoughts: — That some receive, from extreme situations or conditions, a driving force that, although the vast majority cannot understand, is what gives meaning to what they do, explore, transmit, share, what gives them life.

— That some are able to reach extreme situations from small, ungraspable moments inserted into the everyday… generated by the sublime, which also occurs at moments so routine that they almost pass unnoticed... in short, what Marcel Duchamp (1887-1968)

called inframince, that is to say, “infralight”, moments.

As is the case with my friend, the artist Aïda Andrés, who could also be an extremophile. Because it also happens to my friend, when Aïda undergoes an extreme experience that awakens in her the need to give form to the unattainable, to stop time so that it becomes infinite, to close her eyes to continue to feel, to give material shape to an experience while knowing that she cannot. However, if my friend admires extremophiles due to their ability to lead her through the rugged paths of science fiction, the reason that Aïda Andrés does so might be because of the way they keep her awake enough to realise what there is of the extraordinary and the sublime in the everyday, rewarding her for the time that, without waiting, she waits for the occurrence of what she undergoes as an extreme experience.

Rereading the texts in which the artist describes what she feels and hints that her trips are what she needs in order to continue investigating the ability of touch to help us to understand the world and challenge supremacy of the gaze and the tyranny of images, I realise that, to reach the origins of what drives her to create, it would be enough to see what she does as a thread on which we need to pull on in order to arrive at the form which, for this artist, generates the explosion from which most of her work proceeds. That is, the face of the infralightness of an infinite everyday instant, trapped by the artist, beyond space and time.

Observing what no one else observes or what happens when (it seems) nothing happens, is a skill nurtured by those who see the world as something unlimited or who, like Aïda Andrés, consider themselves to belong to nature, that is to say, to the system that, as opposed to the anthropocentric conception that our Western culture has of the world. In other words, a conception that revolves around the constructions of understanding and communication of a solipsistic society, one alien to the cosmos and the will to comply with seeking satisfaction in basic needs such as food and shelter, but also in the search for the superfluous, for comfort and entertainment. All this enables us to realise the dimension of human beings on earth, and what is attractive and attracting about the atmosphere and the nature that rejects you. On the subject of the strange feeling that the artist had during a trip to Antarctica in 2015, Aïda herself refers to a paragraph by Michel Onfray in which the French philosopher writes: “there are landscapes before which one becomes a kind of receiver of intense emotions: motionless despite the fact that time is flowing, paralysed by a beauty that is present everywhere, we are reduced to that sharp awareness that makes sublime reality possible, our being feels itself as pure perception: the eye awake to the dynamic of

changing colours; the ear alert, trapping the dull flapping of wings as a bird takes the opportunity offered by a wave to take flight; the nostrils spread in a vain attempt to capture the aromas of the pole, practically imperceptible due to the temperature; the skin of the face tense in the wind, exposed to splashing; the entire self diluted in the spectacle, concentrated on keeping active that part of the awareness that is ready to lose itself in the majesty of the observed. Hyperborean Satori.” (Onfray, 2015, p. 47).

Perhaps due to her tendency to set her gaze on the infralight or in that which condenses the infinity of time or on that which few appreciate or on that which, in the artist’s own terms, belong to the genre of the restancias or sobraciones, leftovers, superfluous elements, there is part of Aïda Andrés’s production that emanates from excess from transformation processes and that, after being subjected to physical energy or a chemical process, become like a materialisation of time’s passing. A series of objects and works that appeal to the senses of sight or touch, or to the movement of particles that, like microorganisms, exist so that we can perceive all that which is extraordinary in life, what is extremophile in our environment.

Taking as her starting point slow processes such as engraving and lithography, and based on the role and the help of time to capture the colour of light as it affects our artist, Aïda Andrés’s work has the quality of distilling, in each piece, the material sensuality that is required to refer the viewer to the universe of the haptic, that is, touch, optics, that is, sight, or the acoustic, that is, hearing. Three of the senses that the artist deploys to perceive what, once processed, enables her to find the place that she occupies in the world, whether surrounded by human beings or by extraordinary microorganisms. Undoubtedly, the place where feeling is the criterion on which the artist bases herself for the construction of an existence understood as the filter through which flows that which, once conceptualised, prevents us from continuing to see what fills life with the only thing that we are. Namely: an imperceptible point in the universe, or what we are when we close our eyes to continue seeing what we can touch.

The Moments Aïda Andrés Rodrigálvarez I repeatedly store in my memory brief situations that seemed as if you lived them another way, different, one-off moments that, until recently, I did not know how to think of them nor how to understand them. I simply connect with the pure flow of life, but with my head cut off. I do not see with my eyes, I return to “our old: the philosophy of unique moments, which is the only philosophy”. (Cioran, 1979, p. 98) During a trip with the University of Barcelona Architecture Faculty to Buenos Aires, a friend and I decided to take this chance to go across to Chile: to Santiago and Las Torres del Paine National Park in Chilean Patagonia. I’m not a keen camper, but when the time came to walk the path that leads to the Grey glacier I hiked alone along the trail to see it. I was completely hypnotised by the force of the elements, how the ice came away, the thunderous noise as it fell; the amalgam of deep colours that shone under a pale but strong grey light, perfect to enable one to appreciate all the shades of blue, white, grey, almost black of the icy water; the constant sound of the glacier’s breath, wind racing across the historic ice and then blowing around my body: I ​​was paralysed, at that moment I could only live, happen together with the glacier and everything that formed the system, which I was also inside.

I forgot and I emptied myself of everything without realising to live for a moment in vibrating my emptiness in tune with an original element, an element of the origin.

We are energy. I believe that we connect through the vibrations of our energy in tune with that of other elements. Energy is transformed; previously, the mystics told us this, now science corroborates it. The information that our cells transmit through energy is propagated through extensive information networks that transfer, not only biological data, but also memory and experience over time.

We know nothing about almost all the processes of our body, of our matter.

In November 2015, I was snowed in at an Antarctic base of the Argentine Air Force, where I was made aware, day after day, of the force of nature as opposed to the anthropocentric conception that our Western culture has of the world. I was there with my body and my mind, confined in the magnificent, hostile landscape before my eyes: icebergs halted in the Weddell Sea; snow dust that danced around, swept by strong winds that can exceed fifty knots, and a hole in the ozone layer that causes a unique, destructive bright light in the eyes and on all surfaces it touches.

When you close your eyes, they continue to

feel: I can almost touch the surface of the icy water and the snow that falls from the iceberg.

There is something attractive and attracting in this atmosphere that rejects you. Although the wind is too strong for you to bear it for more than twenty minutes, something urged me to go out and experience it, to defy it and face it, feel my body arching and bending in order to withstand it.

Another such moment occurred during a visit to a garden. In 2011, I lived in the city of São Paulo for nine months. We used to travel quite often to Rio de Janeiro. On one of those visits, we went to the botanical garden, where I was able to see one of the trees that populated the entire Brazilian Amazon area and almost all the country, the tree from which rubber came, Pau Brasil. I saw the surface of that tree as a painting, perfectly smooth, bright, soft, it seemed to have been enamelled and baked. Seeing this tree was a feast for my eyes. I believe that, at the moment I saw the glacier, a channel opened through which a series of sensations of connection with natural elements at different scales were unleashed, connections that enable me to become aware of how tiny human beings are on earth. Nature is the system we belong to.

Perception through the senses is what enables us to position ourselves in this world. The stimuli that come from everything around us define our personality and our way of acting.

I think it is essential to closely observe what they perceive, as they are the filters through which everything that we conceptualise in our mind passes. But first we have to feel and perceive. If we lose those initial filters that connect us directly to Nature, we lose the value of human existence on Earth. That is when our lives meander off into sentimental and selfish stupidities that prevent us from living and experiencing place fully. For me, feelings are the basic criterion around which our lives are built.

Everything came out and everything went back one snowy day in Munich. During a visit to the German city to study and work, I had the sensation of peace and complete understanding of the whole system around me thanks to a snowflake that landed on a finger of my glove. Geometrically perfect, balanced, white and slightly bristly and cold, it stayed there. I saw it in all its size – it was huge, happening beside me and to all the people waiting for the bus. Everyday life suddenly attains a supraterrestrial-universal dimension.

I still wonder why there are these moments and not others. Generally speaking, the days go by in mechanised time that does not allow me to appreciate very much. But then, suddenly, something happens that rids me of any foolish worry. I realize that I am here and now, I am here and now, living and happening in a much more penetrating attunement.

Perhaps experiencing things around us so powerfully enables us to see everything clearly, turning us into clairvoyants and in a certain way leading us to take a cynical attitude towards everything that seems superfluous to us. I believe that at some moments I see with that clarity, even exposing myself to a possible burn, an excess of light that makes the search for the authentic, original truth an obsession, an unsatisfied desire. Although I am learning to live with the mediocrities of worldly life, I sometimes escape into the intimate empty space that, selfishly, I keep to myself but slowly begin to share.

The chaotic ritual of moments of connection continued on a normal summer day at Home. The Sun was shining brightly, an excess of white light at noon that radiated throughout the Mediterranean, warm and destructive, very intense, which I call out for like air itself. Lying down, looking at the heavens, I saw the Blue Sky, but without my eyes, or through the eyes of another person, since I had never seen or observed it in that way before. It happened with everything else that was happening, with the sky, the sun, the plants, the grass, the insects, everything, everything was too much!

The alignment of being alone with the parameters around attracts me; I seek constantly to feel the same thing again, to be able to perceive all the details that allow me to live infinite instants inserted into everyday life and to be able to decipher the world I live in. These life experiences have upset my banal existence – they make me feel like a “filter”. These perceptions are set off by the light, which literally enters my mind. Sometimes it seems that a ray of light enters directly through an eye or an ear and burns me inside.

During those moments, I stop thinking with my head; I just continue to perceive and forget to think. I am happening, not thinking about anything in the present, the past or the future. I live and forget what will come or what was or what is being, because I have stopped thinking, and this enables me to be more aware of everything. But it is not until these moments are over that I realise that I have stopped thinking for a time; it is like when I do something that requires a lot of concentration and, without realising, I stop breathing.

I only realise that I have stopped breathing when I start breathing again. I believe that the same thing happens with thinking; when I go back to my worries and concerns I realise that a moment before I had nothing in my head, I was devouring the silence of the place where different happen at a given time.

Focusing the senses on perceiving what happens around us is so powerful and requires so much concentration energy that the body forgets everything else These moments lead me to what I understand as lucidity. I like the

moment of knowing that I am not thinking, when I disconnect from everything, and then see without my eyes.

The last time something unforgettable became lodged in my memory was in Carlini, Antarctica. I will never forget how, on the few sunny days, at four o’clock in the morning a really bright ray of light entered through the small window in our room. The light fell right on my face, it seemed to have been geometrically calculated by someone who wanted to wake me up and tell me that the weather would be good that day and that we could leave the house, or not. The light was still orange, but bright as Mediterranean light at noon, coming in through the small hole of our square window with the power of millions of electromagnetic waves, filling my face with straight light coming from the sun, the Sun. But the most terrifyingly strong memory was on the day I heard an audio that we had recorded on top of a hill one morning at the Antarctic base. I had never before recorded such an intimate moment: fifteen minutes without moving there, in silence, in the same position, with our eyes set on one point, enduring the wind. When I listened to it on returning to my house, I immediately appeared in those fifteen minutes; I was able to feel the wind through my clothes and the cold in my feet, and see the white that surrounded me. I got goosebumps and almost fainted due to the power of these feelings.

Thanks to experiences like these and to the work that they later led me to create, I have become aware, with my whole body, of the natural system that we form part of and, above all, to see light, time and matter as essential elements that I work with in order to talk about nature, which exists, and which we only have to perceive, “our fate being to rot with the continents and the stars, we drag on, like resigned sick men, and to the end of time, the curiosity of a denouement that is foreseen, frightful, and vain” (Cioran, 1979, p. 175).

AGRAÏMENTS: A la meva familia per l’ajuda i la paciència; a la Fundació Arranz Bravo per la iniciativa i l’oportunitat; a la Mònica Planes, l’Alejandro Palacín i el Frederic Montornés pel seguiment i les seves paraules; i als amics i companys del Local Fenomenal.

www.aidarodrigalvarez.com