Arranz-Bravo. La pintura com a contrapunt.
“En el color es convoquen l’harmonia, la melodia i el contrapunt” Charles Baudelaire, Curiositats estètiques, 1846
No hi ha rastre ni acció en la figura d’Arranz-Bravo que no ens aparegui, llampegant, com a un fervorós contrapunt. I quin art avançat no ho és? Contrapunt, abans que res, davant el seu temps artístic. Pensem en l’extraordinària celebració cromàtica que va significar la fàbrica Tipel en contrast amb la grisor del franquisme. O la seva figuració efusiva reaccionant contra l’abstracció informalista regnant durant els seixanta a Barcelona. Contrapunt vital, també, quan, en plena popularitat, i en ple fervor ciutadà a les portes de la mort de Franco, el nostre artista es trasllada a una masia a Vespella de Gaià (Tarragona), on hi sojornarà durant més d’una dècada. Contrapunt, també, durant els vuitanta: quan aliè al boom pictòric que caracteritzà aquells anys, es refugià a la població marinera i taciturna de Cadaqués. I, finalment, contrapunt artístic i vital a partir dels noranta: el moviment conceptual marca el to artistic d’una dècada antipictòrica, contra la que el nostre artista reacciona accentuant el seu interès i dedicació per a una disciplina que s’ha anat convertint en el seu refugi privilegiat, plataforma vital per a reflexionar sobre qüestions fondes de l’existència. Aquesta idea que representa d’una manera tan fefaent la identitat del nostre artista és la que hem decidit desenvolupar per a la seva nova exposició a la Fundació Arranz-Bravo. Recordo com va sorgir la idea de Contrapunt. Ens trobàvem amb l’artista un matí d’hivern reunits l’estudi de Vallvidrera, avaluant la repercussió de la seva darrera exposició a la Fundació Arranz-Bravo, dedicada als seus 75 anys. Vam decidir, llavors, que els futurs projectes expositius que treballaríem junts posaríem un especial accent en els seus nous treballs pictòrics. Observant la seva obra d’estudi, i escoltant les seves idees de futur, se’m va ocórrer llavors, instintivament, la paraula Contrapunt com a un hipotètic títol d’una exposició: l’obra contemporània com a contrapunt a un moment tan revisionista com el que acabàvem de celebrar. L’artista va connectar amb la paraula instantàniament. Va ser com una ràfega d’intensitat emotiva, un llampec que l’impulsava cap endavant en el temps. Contrapunt era la paraula que visceralment l’animaria a llençar-se, l’endemà a primera hora del matí, sobre l’obra.
Alguna cosa d’aquesta expressió havia identificat profundament l’artista amb el seu moment pictòric. Potser perquè la seva obra actual l’entén com una espècie de contrapunt musical: aquest so breu, vibrant i intens que contrasta amb tota la resta de música de fons de la partitura. Contrapunt defineix exactament el to pictòric que l’artista vol donar a la seva obra en aquest moment de la seva trajectòria vital: una fuetada cromàtica sentida que ens faci vibrar com a éssers humans. La idea de contrapunt ens indica que els interessos recents cap a on es projecta Arranz-bravo són d’ordre musical. Ja ho anunciava Baudelaire en els seus quaderns de Curiositats estètiques -del 1847!- que la pintura té un fort ascendent musical: ha de tenir harmonia, melodia i contrapunt. “Un himne simfònic complex”, reblarà el poeta, en que el pintor ha de trobar en primer lloc la capacitat d’harmonitzar els infinits matisos cromàtics que la naturalesa projecta a la retina humana; en segon lloc, la virtut de donar personalitat a aquesta harmonia en forma de melodia: una qualitat que segons Baudelaire només és apta per als artistes dotats de caràcter. I finalment, el contrapunt: el toc final, dens, intens i aïllat, que contrasta amb la melodia general del quadre, però no per a negar-la, sinó per a afirmar-la amb més rotunditat. És com una roca agresta enmig de la uniformitat d’un jardí japonès; una nota greu inesperada en una fuga ascendent de Bach; o com una pinzellada espontània i precisa sobre un fons pàl·lid en un dels darrers quadres de Joan Miró. Moments subtils d’intensitat creativa, en el conjunt de l’obra d’un artista que normalment li agrada interpretar l’existència en forma d’estats d’ànims apassionats. L’obra d’art, això és, com a contrapunt humanístic; de qui entén la pintura com un privilegiat canal de transmissió de pensament, pulsió humana i misteri. I és així com treballa el nostre artista: a partir de la idea de contrapunt, àrdua i apassionadament reflexionada, en van sorgir amb poques dies desenes de variants: fins a 38 n’hem pogut comptar; les primeres sèries (Contrapunt, 1-27), en format pictòric: petits eixos de densitat estructuren els quadres del conjunt, i al seu voltant es propaguen onades d’energia cromàtica. Centres cromàtics intensos: blaus, grocs, verds o granats, vehiculen el quadre en el seu eix, i al voltant orbiten, com
dansant, diferents formes traçades o composades. Després va venir l’obra sobre paper: desenes de pàgines densament intervingudes orbiten al voltant d’un sol dibuix, neutre i contundent, a l’eix de la composició (Contrapunt 4,5). I finalment l’escultura (Contrapunt 36-38): el cercle, el quadrant, el trapezi, apareixen també a l’epicentre de la composició, ara cromàticament més neutre; el repte, ara, rau en el treball de recerca de contrast geomètric, que d’altra banda ja és ben conegut en l’obra de l’artista, tal i com vam poder comprovar l’any 2011 en la sèrie L’enigma de la llum. Encara que, el contrapunt més important del nostre artista és la vivència del present. La majoria dels mortals vivim encotillats en idees, ficcions, esperances de futur, rèmores del passat. Però el temps artístic d’Eduard Arranz-Bravo només existeix en clau de present. Pertany a aquesta raça d’artistes que creen respectant el tempo de la pintura, que és el de l’instant eternitzat. Això no vol dir que l’artista no miri mai cap endarrere. Vol dir que quan ho fa mira més enllà de l’ahir. D’aquí el seu interès pels primitius. Això no vol dir que l’artista no miri mai cap endavant. Vol dir que quan ho fa va més enllà del demà. D’aquí el seu interès pel cosmos. És la mirada en perspectiva que t’ofereix la vivència de l’instant d’una manera absoluta i contrapuntística. La mirada que Nietzsche anomenaria intempestiva: una dimensió sense temps ni espai, que s’anul·len en la col·lisió de l’instant viscut amb ardor, nervi i passió. Albert Mercadé Director artístic de la Fundació Arranz-Bravo