Marcel Juliana. Malgrat tot, el dibuix. Albert Mercadé
“Els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut.” Marcel Proust
Invocació a la Història _Carbonet sobre tela. 250 x 173 cm. 2017
Penso en el Marcel Rubio Juliana com en la figura més entranyable, il·lustrada i somniadora de l’extraordinària generació d’artistes a la qual pertany: fornada garrofista nascuda als noranta, formada costa amunt durant la dècada 00, però hiperactiva, multipropositiva, i de maniobra col·lectiva: tots avancen grupalment, al costat d’escriptors, poetes, crítics i membres d’altres generacions que s’afegeixen —ens afegim— a la festiva rua de l’art que des de fa uns pocs anys posa música i color a molts dels centres d’art del país. En aquesta casa hem treballat amb el Bernat Daviu, la Joana Roda, l’Aldo Urbano, el Jan Monclús, el Marc Badia, el Francesc Ruiz Abad… Ens faltava, del nucli dur, el Marcel. Per la seva innocència il·lustrada, pel seu imaginari exultant, i també per la seva sensibilitat incisiva, alhora onírica i nostàlgica, que amb fe i dedicació intenta plasmar a través de la modesta disciplina del dibuix.
que és necessari”, ho defineix el diccionari d’Oxford. Però també és un excés en el vici: deriva del francès sur fait (sobre fet, overdosed): una sobredosi d’estímuls sensorials, d’engrapament intens a la vida. A Surfeit, el Marcel Rubio intenta copsar el record d’una experiència sensorial extrema, viscuda per l’artista com una etapa vital iniciàtica, que l’abocà —o l’estimulà a somniar-hi— al plaer, la sexualitat, la festivitat, però també a l’ètica i la moral. Tant li fa, de quina experiència particular es tracta. El Marcel treballa a través de metàfores i de pensaments universals. Normalment, pren com a punt de partida l’ideari d’algun pensador (com els Passatges de Walter Benjamin, o el Zaratrusta de Nietzsche), que li agrada destrenar obsessivament a través de sèries fins a convertir en irreconeixible la font d’origen. A Surfeit, en canvi, és la vida la font primera d’on raja l’obessió. Fou una experiència breu, extrema i intensa, però també llunyana, que el Marcel evoca a través de la metàfora romàntica de la ruïna. La ruïna era per als antics un refugi per recuperar els grans ideals del passat, als quals només es podia accedir a través del misteri de les pedres i la imaginació. Per al Marcel és un reducte de vitalitat, un recer d’allò que un dia el va despertar al món. Tracta la ruïna com si es tractés d’un pergamí desfet del Satiricó de Petroni, amb les seves orgies i banquets sensuals, remots i desgastats. La ruïna ens convida a reconstruir furtivament l’atmosfera plaent d’una vivència extrema del passat, que al Marcel li agrada posar frec a frec amb la seva antítesi més ètica i puritana.
Perquè, efectivament, el Marcel és, per sobre de tot, un dibuixant. És un mitjà arcaic però ben tolerat dins l’ordre de l’art contemporani. El que és menys freqüent és l’empremta transcendent que li insufla. Als artistes neoconceptuals dels noranta els provocava una certa picor treballar amb paradigmes provinents de l’idealisme modern: l’espiritualitat, la nostàlgia, la innocència, la moral, l’humanisme, l’existencialisme… Però el Marcel pertany a una generació que s’ha iniciat en l’art sense prejudicis postmoderns. Així, se serveix sense filtres del dibuix com si es tractés d’un artista centreeuropeu del vuit-cents: és per ell un mitjà de coneixement amb vistes a edificar una gran història —un bildungsroman—, carregada de pensament, sensibilitat, misteri i remembrança.
La ruïna és l’obertura i el nus de Surfeit. El dibuix que ens acull és un jardí abandonat, amb la inscripció evasiva de Nightingale (rossinyol): l’ocell més estimat pels poetes, cantor de l’amor, però també del record: és l’ocell que ens anuncia la primavera, però també l’albada del dia que ha d’arribar. La segona ruïna és el Born barceloní, com a reducte contrastant de treball, prostitució, alquímia, mort, treball i gresca. Això és el que li evoquen les pedres, canals, carrers i pous que capta el Marcel, sense caure en la descripció, només en la suggestió metafòrica a partir d’uns pocs detalls distintius (una pedra, un carrer, un rec). Una escenografia que li serveix com a taló de fons del meravellós bestiari oníric en que l’artista decideix acomiadar l’exposició. El contrapunt animalístic de sortida ens lliga amb l’excés, naturalment, del somni oníric: tigres, elefants, llagostes desfilen sobre les pedres d’un Born, també avui convertit en bèstia domesticada pels polítics contorsionistes. Però el Marcel esquiva la realitat: li interessa la sobrerealitat, potser per interpel·lar-la des d’un altre prisma. Reivindica la tradició surrealista, que li serveix com a paradigma per lligar l’excés, la memòria i el plaer desbordant.
Surfeit és un verb anglosaxó, d’ascendència francesa, que el podríem traduir com a “excés”, “allò que excedeix del
El dibuix, malgrat tot, per seguir edificant, runa sobre runa, des de l’art.