Jugar
Fundació Arranz-Bravo PATRONAT
EXPOSICIÓ
Presidenta
Jugar com una fruita no és jugar, Alejandro Palacín, Mònica Planes
Núria Marín i Martínez Vicepresident
Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones
Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jaume Graells Veguin Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito
del 26 de setembre al 25 de novembre de 2018 Comissariat i coordinació
Muntatge
CATÀLEG
David Quirós Brito
Fundació Arranz-Bravo
Director artístic
Coordinació
Rosa Inglés
no és
Fundació Arranz-Bravo
Edita
Coordinació administrativa
fruita
Albert Mercadé
Secretari
Albert Mercadé
com una
jugar
Fundació Arranz-Bravo Textos
Albert Mercadé Correcció i traduccions
AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO Amics patrocinadors
Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty Pia Sandstrom Dennis Paustenbach Karen Kenison
Alan William Moore Glòria Trias Monforte
Alejandro Palacín
Disseny i maquetació
Mònica Planes
Estudi NaA Impressió
Actual, imprès a The Folio Club
Dipòsit Legal: B-6928-2018 ISBN: 978-84-09-00315-0
febrer 2019 Amb el suport de:
Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat
© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors
L’alliberament lúdic
menys fonda estava realment molt neta. Més enllà de la càrrega emocional d’aquella estona íntima a la piscina, no vaig donar massa més importància a aquell petit episodi.
David Armengol El vacío arquitectónico contiene un lleno biológico donde se escenifica el movimiento, es decir, la realidad del jardín. Gilles Clément Existe una cosa muy misteriosa, pero muy cotidiana. Todo el mundo participa de ella, todo el mundo la conoce, pero muy pocos se paran a pensar en ella. Casi todos se limitan a tomarla como viene, sin hacer preguntas. Esta cosa es el tiempo Momo
Aquest estiu, uns amics ens van convidar a passar uns dies a la seva casa de les muntanyes. La casa era enorme, amb un gran jardí descuidat i preciós. Gairebé al final d’un recinte ja mig feréstec, abaixant unes escales en forma de tronc, hi havia, mig amagada per les males herbes, una piscina buida. Era rectangular, d’uns deu metres de llarg, amb una part fonda plena de branques i fulles seques. Era evident que feia força temps que no s’utilitzava, tot i que he de dir que el seu aspecte era magnífic. Els raigs del sol de tarda brillaven sobre els petits mosaics blaus celeste del fons. Recordo passejar en silenci per la vora, amb l’Olivia ben agafada de la meva mà. Òbviament, m’hagués agradat que la piscina hagués estat plena, i gaudir així d’un bon bany amb la meva filla de poc menys de dos anys. Poc a poc, aquella primera desil•lusió va anar transitant cap a una forta atracció per aquell espai buit, oblidat i disfuncional. De fet, no vaig ser jo l’instigador aventurer, sinó l’Olivia, que de seguida va sentir la pulsió eufòrica d’abaixar a la piscina. No semblava perillós, així que vaig acceptar el repte. Un cop a baix, veure com ella es relacionava amb aquell espai inesperat i fantasiós va ser molt maco. No hi havia cap norma, cap directriu a seguir. L’Olivia va recórrer de banda a banda la part menys fonda; tocava la paret i sortia feliç cap a l’altre banda. Després va ensenyar-me alguns petits mosaics desenganxats i, com si fossin petites pedres, els va llençar en direcció a la part fonda. Calia baixar més, i ho vam fer de la mà. Vam agafar branquetes, vam veure un gripau mort, mig momificat. Vam tornar a pujar, ens vam estirar al terra i vam mirar el cel. Tot i que no hi havia ni gota d’aigua acumulada, suposo que havia plogut feia relativament poc, perquè la part Fer el préssec (en un bowl), 2018 _Vídeo 3’10’’
No obstant, i ja al setembre, aquell moment a la piscina se’m va aparèixer vàries vegades a l’estudi de la Mònica i l’Àlex. Potser no era massa just; mentre ells, entusiasmats, em parlaven del procés de treball que tenien entre mans per a aquesta exposició, jo pensava en l’Olivia i en aquella piscina buida. O potser sí que ho era. De fet, aquella petita experiència personal, allunyada de qualsevol tipus de pretensió discursiva, em va fer entendre, de cop, i des de la vivència, l’alliberament lúdic que destil•la la seva pràctica artística. Un alliberament lúdic que, al cap i la fi, sintetitza tant la seva relació amb els materials com la càrrega performativa que defineix la seva manera d’entendre l’art. Per mi, allò va ser una petita revelació, així que vaig decidir que els hi tenia que explicar. Em feia cert pudor, certa vergonya, però sabia que allà hi havia una essència molt afí a Jugar com una fruita no és jugar. En definitiva, aquells jocs i descobriments intuïtius de l’Olivia a la piscina connectaven amb la seva recerca sobre els usos de l’espai públic i la seva posterior traducció escultòrica. Potser sona agosarat, però l’actitud és molt similar. Quan els hi vaig comentar, diria que els dos es van sentir mot còmplices d’aquella aventura. I això els hi va portar a explicar-me una experiència prèvia que els dos artistes van tenir en una piscina buida a les muntanyes. Aquell projecte el van fer l’any 2015, i el van anomenar Places o piscines. Va ser un projecte sense públic, fet només per a ells. Tres anys després, és maco veure els nexes que existeixen entre Places i piscines i Jugar com una fruita no és jugar. El primer no tenia pretensió; el segon sí. I tot i que les peces escultòriques d’aquest segon projecte conviden a un canvi d’escala – on petits objectes orgànics són susceptibles d’activar un espai de dimensió domèstica – aquell retorn a l’escala humana d’uns cossos movent-se per un espai buit sense normes preestablertes, sense acotacions, marca realment l’eix vertebrador de la seva manera de fer. En certa manera, diria que aquesta exposició suposa una actualització redimensionada i expandida d’aquell petit moment fundacional a la piscina buida. Per cert, si algú té ganes de veure el que l’Àlex i la Mònica van fer en aquella piscina, ho trobareu al web de la Mònica. No hi ha cap text. No cal. Dit això, i deixant enrere aquestes dues piscines (la de l’Olivia i la meva; la de la Mònica i l’Àlex), voldria referir-me al suggeridor títol escollit pels artistes per a la seva exposició individual a la Fundació Arranz-Bravo. De fet, aquest títol avança ja algunes de les
seves principals preocupacions en l’àmbit de l’art. En primer lloc tenim l’acció, el jugar; però tenim també la seva negació. Tenim l’objecte, el cos, però en aquest cas en forma de fruita. I, potser, el més rellevant és que tenim una conjunció insòlita: el joc no és amb una fruita, sinó com una fruita. Aquest matís genera un canvi d’escala fonamental tant pels seu processos de treball com per les seves formalitzacions en sala. Un canvi de significació que condensa, en una frase més enigmàtica que comprensible, un llarg procés d’investigació centrat en l’espai públic, l’escultura i la performativitat dels materials. Per tant, l’Àlex i la Mònica es marquen aquí un difícil repte: traslladar a l’espai expositiu diferents experiències pròpies lligades a determinats usos de l’espai públic. I ho fan mantenint-se fidels a aquest canvi d’escala que anunciàvem. El material escultòric es converteix en l’espai de joc, i la fruita – o per extensió altres elements similars – esdevé cos, i per tant presència, moviment i temps. Seguint aquestes premisses, Jugar com una fruita no és jugar s’expandeix per l’espai expositiu a partir de deu capítols autònoms i complementaris. Deu propostes interconnectades entre si on la manipulació física dels materials (fer porcellana, fer ciment...) conviu amb l’apropiació d’altres elements (marbres, plats ceràmics...) tot evocant una sèrie d’ubicacions geogràfiques especialment fascinants per els dos artistes o, per extensió, construint un imaginari lúdic derivat de l’àmbit domèstic. Així, l’espai públic i l’espai privat s’unifiquen aquí a través del joc. Ara bé, es tracta d’un joc més insinuat que interactiu; més psíquic que físic; un joc que, al cap i a la fi, s’inicia a la sala per culminar de manera lliure en la nostra imaginació. Alguns d’aquests indrets són l’amfiteatre Tierno Galván de Madrid, el Skatepark del barri de Legazpi (també a Madrid), la font del Parc de la Creueta del Coll a Barcelona o les termes de Caracalla a Roma; espais viscuts en primera persona pels artistes i ara reconvertits en terrenys de joc ocupats per aquests objectes imprevistos. Lluny de voler ser una cosa diferent al que són, aquests objectes es reivindiquen a ells mateixos com a part essencial d’uns ritmes vitals i intranscendents: uns préssecs, un grapat de raïm o unes olives són ara els protagonistes d’una peculiar pràctica de reconeixement de l’espai urbà. Per altre banda, alguns dels utensilis domèstics que trobem manipulats són per exemple una petita banyera, un safareig o unes safates per menjar. En aquest cas, models preestablerts que els hi
serveixen per a transitar – mitjançant motllos de guix i moltes hores dedicació - cap a variacions matèriques i formals capaces de transformar els objectes sense perdre del tot la seva referència. Ens trobem doncs amb una exposició que ofereix un seguit d’escenaris susceptibles d’activar un temps de relació íntima - gairebé afectiva - entre el lloc-matèria i el cos-objecte que, al cap i a la fi, assaja una altre manera d’entendre les coordenades d’espai-temps que determinen la vivència. I és precisament això el que dona peu a tota una sèrie trobades fortuïtes, inusuals i fantasioses. Una banyera de ciment on patinen uns préssecs (Els patinadors), unes olives que proven de fer un ollie, el salt bàsic en la pràctica del skate (Ollie’s d’oliva. Skatepark Legazpi), uns grans de raïm banyant-se en una pica (Els banyistes), la circulació d’aigua com a públic d’un amfiteatre (Desaigüe espectacular. Amfiteatre Tierno Galván), una extensió sabonosa com a zona d’esbarjo (Elogi de l’aigua i el sabó. Parc de la Creueta del Coll), unes safates enteses com a zones de patinatge (Skateplats) o unes termes romanes convertides en taulell de jocs de perícia (Tabula Lusoria. Termes de Caracalla). A més, Jugar com a fuita no és jugar incorpora altres registres de presentació que acaben de consolidar la seva naturalesa performativa. Es tracta de la fotografia L’Àlex fotografiant a la Mònica dins un test i el vídeo Fer el préssec (dins un bowl), dues peces de caire documental que recuperen l’escala humana i, al cap i a la fi, ens conviden a jugar com una fruita. És a dir, a moure’ns lliurement per un espai potencialment divertit. Per últim, i a mode de benvinguda o cloenda, l’exposició incorpora una instal•lació de plats ceràmics que els artistes han anat recopilant al llarg del seu procés de treball. En un primer o darrer gir paròdic, Col•lecció de plats especula amb les possibilitats decoratives de la seva matèria primera. Em ve ara al cap aquella cita tan maca de Roger Caillois referida a la pedra. “És qüestió d’escala. Tota pedra és muntanya en potència”. Em fa gràcia readaptar-la al treball de l’Àlex Palacín i la Mònica Planes. Només cal substituir pedra per fruita, i muntanya per cos. I llavors penso en Fer el préssec, aquest meravellós vídeo on la Mònica i l’Àlex recorren i reconeixen, cadascú a la seva manera, cadascú amb el seu estil, un espai públic dissenyat per patinar. I aquí es troben tant el buit arquitectònic i el ple biològic que apunta Gilles Clément a la cita inicial d’aquest text; i també el temps misteriós del que ens parla Momo. I clar, torno a pensar en l’Olivia descobrint, per primer cop, una piscina buida.
