JORDI ABELLÓ AÏDA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ ARRANZ-BRAVO ALBERT ARRIBAS MARC BADIA-JAN MONCLÚS LLUC BAÑOS GERMÁN CONSETTI MARTÍ CORMAND BERNAT DAVIU PABLO DEL POZO MIREIA FERRÓN FEDERICO GARCÍA TRUJILLO LUZ GALDEANO MIQUEL GELABERT NATÀLIA GINÉ XAVIER GONZÁLEZ ARNAU EDGAR IBÁÑEZ MARCEL JULIANA FERNANDO M. ROMERO JULI MARTÍ SERGI MESA TONI MOLINS ADRIÁN MONTENEGRO NICOLÁS ORTIGOSA JENNY OWENS RAÚL PÁEZ ALEJANDRO PALACÍN AYELEN PERESSINI MÒNICA PLANES FRANCESC RUIZ ABAD ISABEL SERVERA FELIPE TALO DIEGO TAMPANELLI ALDO URBANO CARLOS VALVERDE
Fundació Arranz-Bravo PATRONAT
EXPOSICIÓ
Presidenta
Fundació Arranz-Bravo, 10
Núria Marín i Martínez
del 12 de desembre de 2019 al 24 de febrer de 2020
Vicepresident
Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones
Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jaume Graells Veguin Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito Secretari
David Quirós Brito Director artístic
Comissariat
Albert Mercadé Coordinació
FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO
Albert Mercadé Muntatge
Fundació Arranz-Bravo
CATÀLEG Edita
Fundació Arranz-Bravo Coordinació
Albert Mercadé
Fundació Arranz-Bravo
Coordinació administrativa
Textos
Rosa Inglés
Albert Mercadé Correcció i traduccions
AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO
Alan William Moore Glòria Trias Monforte
Amics patrocinadors
Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty Pia Sandstrom Dennis Paustenbach Karen Kenison
Disseny
Estudi NaA Maquetació
@Mandaruixa Design Impressió
Actual is Design, imprès a Agpograf
Dipòsit Legal: B 17843-2019 ISBN: 978-84-09-16385-4
Novembre 2019
Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat
© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors
Amb el suport de:
Deu anys després de l’obertura de les portes de la Fundació Arranz-Bravo al Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, L’Hospitalet se sent afortunada de comptar amb un centre que aplega formació i creació artística contemporània d’alt nivell, amb projectes d’àmbit local i també internacional. Aquests dies, l’exposició “Fundació Arranz-Bravo. 10 anys” ens brinda l’oportunitat de contemplar el treball d’una trentena d’artistes, un recull de les millors peces de l’art emergent a Catalunya entre els anys 2009 i 2019. La mostra compta també amb una selecció de 10 obres representants del magnífic treball de l’Eduard Arranz-Bravo del darrer decenni. A L’Hospitalet ens sentim orgullosos dels nostres artistes, i mostra d’això és que en els darrers anys hem apostat per la cultura i pel coneixement com a motors de ciutat. El Districte Cultural de L’Hospitalet és ja una realitat, amb l’arribada de més creadors, d’indústries culturals i de galeries d’art. La cultura cohesiona i enforteix una ciutat. Com a alcaldessa de L’Hospitalet i presidenta de la Fundació Arranz–Bravo, us convido a fer un recorregut pels darrers anys de l’art català i a apropar-nos als sentiments d’un artista compromès amb el seu temps com és l’Eduard. Núria Marín i Martínez Alcaldessa de la ciutat
Fundació Arranz-Bravo. 10 + 35 A la fundació Arranz-Bravo ens agraden les efemèrides i els números rodons. Ho hem celebrat sempre que s’ha donat l’ocasió: als 5 anys de fundació o el 75 aniversari de l’Arranz-Bravo, i ara ens ha plagut tornar-hi pel 10è aniversari del nostre centre d’art. En esperit festiu i ritualístic, ben present, per cert, en l’obra del nostre artista. El ritual celebratiu l’hem entès sempre, en aquesta casa, com el millor reclam per a connectar la creació artística amb la comunitat, oberta a les moltes gents amb qui hem empatitzat durant aquests anys: joves artistes, professors, crítics, estudiants, ciutadans, governants o agents socials. En un espai d’art contemporani, cada any que passa és una conquesta. Rar és el cas que sobrevisqui més d’una dècada. Som enclaus de lliure expressió, el qual implica un principi d’incomoditat i subversió. Des de la FAB som conscients de l’efemiritat de la causa i ho volem celebrar amb una acció carregada de sentit i vitalitat. Per aquest motiu hem convocat a la plana major d’artistes que han exposat en aquesta casa. No han pogut ser-hi tots -no hi hem pogut encanvir els artistes de les exposicions col·lectives, com la dedicada a l’Edifici Freixas o el premi Honda-, però si una selecció de 35 artistes representatius d’aquests deu anys de creació contemporània. Les obres es vertebren a través de quatre àmbits, representatius -pensem- d’alguna de les 4 principals actituds o idees estètiques que han sobresortit en aquest temps: la ironia, la intereacció amb el paisatge, l’abstracció renovada, la figuració narrativa, l’interès per la temporalitat o la vigència de fenòmens que semblen caduques com el primitivisme, l’expressivitat o l’existencialisme. Els quatre blocs dialoguen amb un de clausura, dedicat a l’obra contemporània d’Eduard Arranz-Bravo. Un display diversificat -dibuix, escultura, gravat i pintura- format per 10 obres reprsentatives de la seva feina recent. Una ocasió, novament, per a difondre la vitalitat artística de l’Eduard, que ha avançat en aquests anys, també, gràcies amb la convivència amb els artistes de la fundació. Són 10 obres que conviuen amb els 35 artistes que han passat per aquesta casa, i amb qui ens hem retroalimentat mútuament; esperant que el trampolí de la fundació els hagi ajudat tant com els artistes ho han fet a nosaltres. A ells els hi debem gariebé tot, i a ells va dedicada aquesta exposició. Albert Mercadè
El dit a la llaga Ironia i nous sarcasmes
Hi ha una ironia que resorgeix en l’art d’avui, producte d’un descrèdit. La desconfiança davant un món establert, que no és capaç de donar sortida a la nova energia creativa que borbolla. El sistema de l’art no és capaç de sostenir els nostres artistes, de la mateixa manera que l’estructura política no dona veu als nous anhels dels ciutadans. La resposta davant aquesta realitat és la ironia -l’escac al dogma des de l’humor- i l’humor crític: el sarcasme. En aquesta casa hi hem donat molta pista a aquest fenomen emergent. Els primers en fer-nos-hi pensar van ser Lluc Baños i Adrian Montengro, en les exposicions Contra Arranz-Bravo (d’Aina Mercader, 2015) i Escenaris de realitat (re) ficcionada (de Daniel Gasol, 2014). Al primer l’interessa la creació de nous alfabets visuals com a metàfores per interpel·lar la realitat, a través d’una escultura delicada i oberta. Montenegro, en canvi, aborda la realitat des d’un sentit de l’humor proper a l’onirisme i des d’una franja molt àmplia de disciplines: el còmic, l’arxiu o els collages objectuals (Bichos raros, 2019). Entre els pintors que treballen en un registre post-oníric, incloem també al pintor Aldo Urbano (Falla, de Jordi Garrido, 2017), qui s’apropa a la pintura des d’un llenguatge narratiu plegat de referències inconogràfiques anacròniques, com monstres bíblics, espelmes o ulls apocalíptics. En aquest grup de pioners de la represa sarcàstica des de la pintura hem d’incloure a Francesc Ruiz Abad, guanyador del premi de la FAB 2015. A l’exposició I didn’t know I was collecting (amb Anna Dot, 2016), ens va sorprendre la seva actitud foteta des d’un gènere convencionalment tan seriós com la pintura. Un llenguatge plegat d’icones frívoles, frescor pictòrica, i alhora mala llet estructural, que trobem també en la pintura de Marc Badia i Jan Monclús. El tàndem van superar amb éxit el repte que els hi vem proposar amb en Jordi Antas a Let me alone but please film it, del 2017, de fer un treball conjunt, d’una manera directa i mordaç, canalitzant l’energia creativa a través del joc (la metàfora del ping pong) i imatges amb un alt contingut crític contra el sistema de l’art. En aquesta deriva sarcàstica Toni Molins és un dels principals continuadors entre les noves generacions, tal i com va demostrar en l’exposició Fer-se un lloc en el desert (amb Raul Paez i Gabriel Llinàs, 2018). Bernat Daviu (Garrofistes, 2017) és un altre dels grans referents del moviment postoníric contemporani, a més de ser-ne el seu principal agitador, a través del moviment dels Garrofistes. Els seus darrers treballs són de naturalesa més objectual, ironitzant amb la idea d’eròtica i sex appeal dels objectes omnipresents d’Ikea (com el Krabb mirror), que a l’obra adopten una aparença d’emoticon, tant freqüent en l’obra de l’artista. Depuracions i sinuositats, són comunes també a l’obra escultòrica de Mònica Planes i Alejandro Palacín; dos artistes amb una mirada escultòrica gairebé oposada (L’una amant dels volums, l’altre de les ficcions), però que els uneix la passió pel joc, la ironia i la seva materialització en l’objecte d’art. Mònica Planes ha seguit desarrollant la idea de playground en l’obra Motlle (deixar-se emportar), realitzada en el marc del projecte educatiu En residència. Palacín, per la seva banda, ha sigut capaç de donar consistència a la seva obra de naturalesa més efímera, a través d’escultures de fils d’acer i alumini sospeses a l’espai, en les que assaja formes alhora iròniques i metaescultòriques (Pelea de esculturas, 2019).
BERNAT DAVIU FRANCESC RUIZ ABAD TONI MOLINS ALDO URBANO MARC BADIA-JAN MONCLÚS MÒNICA PLANAS ALEJANDRO PALACÍN ADRIÁN MONTENEGRO LLUC BAÑOS
BERNAT DAVIU (Fonteta, Barcelona, 1985)
Krabb painting (horizontal) _Oli sobre lli i mirall d'Ikea. 163 x 160 x 3 cm. 2019
FRANCESC RUIZ ABAD (Palamós, 1990)
Figura amb Cigarru _Oli sobre lli. 90 x 120 cm. 2019
TONI MOLINS (Sant Feliu de Llobregat, 1995)
Un record pàlid i persistent com el reflexe de la flor blanca sobre la safata de plata a l’hora tonta, sis del matí, en la indecisió de la lluna i el sol, quan no tinc cap dels dos _Acrilic i tocs finals a l’oli sobre tela. 70 x 50 cm. 2019
ALDO URBANO (Barcelona, 1991)
Con los dientes en llamas _Oli sobre tela. 61 x 50 cm. 2018
MARC BADIA (Barcelona, 1984)
JAN MONCLÚS (Lleida, 1987)
Confessions 0.2. _Oli i acrílic sobre resina acrílica sobre 2 pales. 2019
MÒNICA PLANES (Barcelona, 1992)
Motlle (deixar-se emportar) _Planxa i perfils d'acer curvats amb 4 puntals. 70 x 170 x 55 cm. 2019 Mònica Planes en col·laboració amb els alumnes de 4rt d’ESO de l’Institut Juan Manuel Zafra en el context d’EnResidència.
ALEJANDRO PALACÍN (Barcelona, 1989)
Pelea de esculturas _Tub d’alumini, tub de ferro, fil d’acer, fil de ferro i màquina de fum. 150 x 140 cm. 2019
ADRIÁN MONTENEGRO
LLUC BAÑOS
(Pasto, Colombia, 1986)
(Barcelona, 1985)
Bicho raro _Pintura-Ensamble. Fustes, piola de cotó, alumini, pintura acrílica i oli pastel. 60 x 60 cm aprox. 2019 En representació i amb el suport de: Departamento de Artes Visuales / Facultad de Artes – Universidad de Nariño - Colombia
Ain't no real spell if made out of words _Ferro. Instal·lació. Mesures variables. 2018-19
A cel obert La natura desglossada
De Friedrich a Mondrian, de Tàpies a Barceló, la natura ha sigut una de les principals reserves d’inspiració de la pintura moderna. El moviment conceptual, i les seves derivades, en prengueren, no obstant això, una distància tàctica. Es tractava de fer front a un dels topos de l’art més amarats dels principis romàntics de l’art: el jo tràgic com a mirall de la natura salvatge; el jo transcendental, extensió dels misteris inefables de la naturalesa. Amb tot, en aquests a darrers anys hem observat, entre les noves generacions, un interès renovat i sense prejudics cap a la reflexió sobre el paisatge. Hi ha un retorn, en primer lloc, a aquella idea moderna del genius loqui, segons la qual l’artista és l’encarregat de desvetllar, a través del seu gest, l’esperit que s’amaga darrera un determinat enclau natural. Miquel Gelabert, és un dels pintors que ho ha expressat en el temps amb més coherència, insistència i rigor. A través dels seus landscapes, ens comunica l’ànima, alhora emocional i geomètrica, de l’entorn marítim de Blanes; tot elaborant un llenguatge singular, format per trames, repeticions, games cromàtiques i geometries, que després empra per a interpretar altres realitats: com la sèrie que ens ha presentat, versions personals de 10 quadres d’Eduard Arranz Bravo del fons de la col·lecció. Es tracta d’una mirada afí a la de Sergi Mesa: pintor manresà, conreador d’un imaginari pictòric alhora estricte i fresc: amb geometries i colors llampants, trames i i repeticions, que casen amb l’estètica dels primers videojocs, però que també són una traslació pictòrica dels paisatges industrials del Bages. Per la seva banda, Nicolás Ortigosa, a través dels esgarrips en carbó que ens va presentar a la fundació el 2012 (avui part del fons de l’espai Bombas Gens de València), ens mostrava també la seva voluntat de fer del seu art una interpretació interioritzacda del paisatge dur i aspre dels entorns de la seva terra natal, Logroño. Hi ha artistes que els interessa el paisatge com a font d’inspiració de les seves formes més elementals i depurades. Natàla Giné proposa finestres geomètriques naturals, condensació de paisatges anhelats. Per la seva banda, Ayelen Peressini, que el 2016 ens va regalar una impactant instal·lació escultòrica al pati de la fundació, cerca també les traces elementals del paisatge, però vehiculant el seu relat artístic a través del buit: un buit “ple d’aire vibrant”, com ens recordava Jordi Garrido, amb que a través de l’escultura busca dialogar amb els entorns on intervé. Una altra artista que cerca empatitzar amb els enclaus de treball és la fotògrafa irlandesa Jenny Owens; tal i com apuntaven Irina Mutt i Sandra Martínez (Punts de Fuga, 2014), Owens és un artista que busca transcendir els llocs d’intervenció a partir de la recerca del passat mitològic, folklòric, social d’un enclau determinat, que en els darrers anys s’ha obert a diferents territoris del món, com prova la sèrie Traces de Medellin de 2019. Owens busca la profunditat de mirada i els matisos visuals que se’n deriven de les aproximacions focals en gran detall, una tècnica amb moltes afinitats amb l’obra fotogràfica de Mireia Ferron. La singularitat de Ferron es triva en l’atmòsfera onírica que es capaç de crear en les seves fotografies de paisatges naturals i urbans, buscant caçar la vibració de l’objecte quotidià, o l’estanyesa de la forma natural en el seu estat més insòlit i radiant. Comentari a banda mereix l’obra de Martí Cormand. El seu interès no rau, en exclusivitat, a la naturalesa, que d’altra banda va ser el nucli temàtic de la seva exposició individual a la FAB del 2011. Volgué apropar-se llavors a la naturalesa erma i virginal dels glaciars, cercant el xoc formal amb llenques de naturalesa construïda amb cables i trames artificials. A Cormand li interessa cercar aquesta tensió en la pintura a partir d’un llenguatge primifilat i en gran detall, a través del qual, lluny de l’amenitat habitual de la pintura representativa, pretèn saccejar a l’espectador amb temes de palesa densitat existencial.
MIQUEL GELABERT NICOLÁS ORTIGOSA MARTÍ CORMAND NATÀLIA GINÉ MIREIA FERRÓN SERGI MESA JENNY OWENS AYELEN PERESSINI
MIQUEL GELABERT (Blanes, 1979)
Autoretrat review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
Cor-blau review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
Groga la tia review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
Barret-Glacé review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
Cinc review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
El tercer review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
Latino il·lusió review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
Neu review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
Repos blasiler 1 review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
Repos blasiler 2 review _Oli sobre tela. 65 x 54 cm. 2019
NICOLÁS ORTIGOSA (Logroño, 1983)
Sense títol _Oli sobre tela. 150 x 150 cm. 2011
MARTÍ CORMAND (Barcelona, 1970)
Crani _Oli sobre tela. 70 x 81 cm. 2004
NATALIA GINÉ
SERGI MESA
(Barcelona, 1986)
(Manresa, 1987)
Diàleg formal amb l’objecte trobat _Fusta i pintura. 99 x 264 cm. 2019
Landscape_x1 _Oli sobre tela. 140 x 135 cm. 2017
MIREIA FERRÓN (Malgrat de Mar, 1988)
Être dans le bleu _Fotografia sobre paper Hahnemühle Photo Rag Baryta. 14,8 x 22,7 cm. 2019
JENNY OWENS (Dublin, 1983)
Traces of Medellín _Fotografia digital en color sobre papel. 38,5 x 52 cm. 2019
AYELEN PERESSINI (Buenos Aires, 1986)
Site specífic _Instalació arquitectónica, acer. ø 700 x 25 cm. 2018 Adega Cooperativa da Carvoeira. Torres Vedras, Portugal. Comissariat: Gabriela Raposo Arquitecta. Encàrrec: Gabriela Raposo y CMTV. Foto: Alexandre Ramos
Al fil del temps Memòria en trànsit
És ja un lloc comú afirmar que l’art és temps: exaltació de futur, compromís amb el present, evocació del passat… Ara bé, no és tan freqüent que la mateixa idea de temps sigui el principal objecte d’interès per part dels artistes. Va ser Marcel Duchamp un dels artífexs en materialitzar el pas del temps en l’obra (Elevage de poussiere, 1920), en una deriva que s’ampliarà en ple boom conceptual dels anys seixanta. Artistes com On-Kawara, o més aprop, el Grup de Treball, volgueren treballar amb l’instant immediat, com a reacció a l’art etern i immutable propi de la darrera pintura moderna. Seguint aquesta causa, la radiografia del temps i de l’instant s’ha convertit en una de les línies de treball més visibles entre els artistes contemporanis. Isabel Servera i Edgar Ibáñez estructuren el seu treball artístic a través de la repetició obsessiva de temporalitat: a base de trames i gestos repetits en periodicitats establertes, en el cas de Servera; o repeticions obsessives gairebé sense fi, i sempre amb un objectiu intepel·lador, en el cas d’Ibáñez, qui ha aplegat en el seu darrer treball centenars de capsetes de tranquil·litzants utlitzades durant una crisi recent. Per la seva banda, a Juli Martí l’obsessionen les trames repetitives de mapes de metro, que perpetua fins a la creació de nous móns impossibles. Per a l’exposició dels 10 anys, ha plasmat el mapa del metro de Barcelona sobre una fina capa del paper de fumar. L’obra de Diego Tampanelli és una exploració de la memòria i del temps vençut. Vol seu un punt de fuga, reparadora d’aquells que han perdut la memòria fruit de la vivència d’un passat traumàtic. De comú Tampanelli revisa pictòricament retrats d’un passat vaporòs, amb qui vol connectar a través del gest efímer de la pintura. Per l’exposició present, ha volgut establir un pont processual amb l’exposició Estado de Fuga del 2012, tot mostrant les diferents paletes de pintor que va fer servir per a l’elaboració del projecte. El temps i la memòria, també són el vehicle de treball de Federico Garcia Trujillo, qui en una de les seves darreres sèries, com Instant City, mostra l’interès per a recuperar les arquitectures utòpiques de la revolució hippie dels anys setanta; un moment molt valorat pels nous artistes, qui busquen referents socials, espirituals, artístics, del període anterior a la gran desbandada neoliberal dels anys vuitanta. En aquest àmbit no hem d’oblidar l’obra de Marcel Juliana. El seu és un treball de narració i evocació dels moments exultants del passat recent, a qui l’artista li plau retornar, i reficcionar, per mirar d’establir un lligam més durarder amb un temps plaent, ja fugit. Una altra via d’exploració del passat és a través de les empremtes accidentals del temps. És una obsessió present en l’obra primera de l’escultor extremeny Carlos Valverde. Són de tots coneguts els seus projectes basats en l’articulació de l’escultura i l’arquitectura en un pla d’acció misteriós i relacional (Stronghold en va ser una de les expressions més expansives). Però Valverde té una altra vessant més arqueològica, que s’articula a través de l’efecte visual buscat en obres enterrades durant una amplíssima periodicitat de temps (10 anys en el cas de ST2008-2018). L’evocació de la idea de misteri a través de la temporalitat la trobem també present en l’obra d’Aïda Andrés. Tal i com es percep en l’obra El Colze de Diana, el seu treball es basa en l’observació de les ínfimes variacions irregulars que es donen en els cossos i formes, sotmesos a l’acció de la llum i del pas del temps.
MARCEL RUBIO JULIANA FEDERICO GARCÍA TRUJILLO ISABEL SERVERA JULI MARTÍ CARLOS VALVERDE DIEGO TAMPANELLI AÏDA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ EDGAR IBÁÑEZ
MARCEL JULIANA (Barcelona, 1991)
Es baixen del tren _Carbonet sobre tela. 212 x 174 cm. 2018
FEDERICO GARCÍA TRUJILLO (Tenerife, 1988)
“Instant City” or “The beginning of Spanish Psychedelia” _Oli sobre lli. 65 x 89 cm. 2019
ISABEL SERVERA (Mallorca, 1986)
Punt i seguit _(Detall) Tinta sobre paper. 100 x 70 cm. 2017-2019
JULI MARTÍ (Barcelona, 1980)
Smoke Your City _Paper de fumar, tabac i punta fina. 11 x 20 cm. 2016 Fotografia: Siesta-Art i objectes
CARLOS VALVERDE (Cáceres, 1987)
AIDA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ (Barcelona, 1985)
ST2008-2018 _Metall, fusta, vernís. 55 x 39 x 4,5 cm. 2008-2018
El colze de la Diana _Instal·lació d'un cos brodat sobre dos suports tous, una cortina i una estructura metàl·lica. 200 x 60 x 50 cm. 2019
EDGAR IBÁÑEZ (Barcelona, 1983)
Confetti farma _Troços de blísters de diversos medicaments (principalment tranquil·litzants i antidepressius). 2016-2019
DIEGO TAMPANELLI (Sunchales – Santa Fe, l’Argentina, 1970)
De la serie Estado de Fuga _Instal·lació. 110 x 250 cm. 2017
Des de l’esquerda Expressió i identitat
L’expressió artística és un crit existencial, una connexió patètica amb el nucli tràgic de l’individu. El pintor Albert Arribas és un dels vindicadors més persistents d’aquest principi en la pintura. La seva obra és eminentment matèrica i gestual. Expressa el seu doll creatiu a través de les esquerdes que van apareixent en els seus murs espessos de pintura, els quals, com també succeix en l’obra d’Arranz Bravo, no renuncien al cromatisme exultant i líric. Hi ha artistes, en canvi, que opten per transitar, unívocament, en el si de la mateixa esquerda. Per a Xavier Gonzalez Arnau la pintura és una conseqüència del viure, del pensar, del comprometre’s, a fons, amb el cos, la vida i l’esperit. El seu marc de treball és la natura i el paisatge, gènere que empra com a pretext per a comunicar la seva mirada cap a una realitat que, com l’Angelus Novus de Benjamin, veu en ruïnes, però també amb esperança alada. Raul Paez, en canvi, desborda el marc pictòric, expandint el seu esperit tràgic en la realitat del descampat i la terra abandonada. La seva obra connecta amb un estat de desafecció emocional de la joventut de darrera hora.
ALBERT ARRIBAS JORDI ABELLÓ GERMAN CONSETTI RAUL PÁEZ
L’expressivitat és també fam d’existència i identitat. Algú que ho va entendre molt bé va ser Felipe Talo a Los Extremeños (2015), en que canibalitzà l’obra d’Arranz Bravo. Com Pessoa, Talo (nom artístic) basa el seu treball en l’alteregoisme. És, de fet, un deconstructor de la pintura, però, malgrat tot, encara un creient, i d’una determinada família estètica: expressiva, instintiva, desbordant. En aquesta línia de treball, incloem també la feina de Jordi Abelló. Autor de la Triologia del Crim (2012), ha seguit treballant, continuada i obsessivament, a través de sèries a través de les quals ha volgut entendre i interpel·lar el món la natura i l’existència humana. En el seu darrer treball ha volgut dialogar amb l’obra de Gaudí, endinsant-se en el submón orgànic de les formes dels organismes, microbis, bacteèries i flores, a voltes inventades, a voltes reals. Una actitud de recerca de formes en el micro, amb un ull sempre en el macro, que és inquietud afí amb l’obra de Fernando Romero: artista pulsional que troba els seus recursos expressius en les irregularitats de l’instant capturat. Un joc de tensions entre allò expressiu natural i allò intens artificial, que també està present en l’obra de Luz Galdeano: generadora de forces humanes expressives a través del treball gràfic i digital.
FERNANDO M. ROMERO
Expressivitat és també doll primitiu. Molts pintors i escultors moderns es sustenten en la forma primitiva per a reforçar la intensitat de la seva obra. En el pla contemporani, en canvi, hi ha artistes com l’escultor German Consetti, que també connecta amb el factor primitiu espiritual: la metafísica, el més enllà, la transcendència del ritual. Així Consetti formalitza en la seva obra conceptes totèmics com la idea d’infinit, en una deriva més depurada i volumètrica, menys centrada en la talla o la fosa com en la seva exposició del 2011 a la FAB.
XAVI GONZALEZ
PABLO DEL POZO
FELIPE TALO LUZ GALDEANO
ALBERT ARRIBAS (Barcelona, 1981)
MNML_LNDSCP_Oli sobre tela. 140 x 210 cm. 2019
JORDI ABELLÓ (Reus, 1970)
Exposició de les arquitectures de Jordi Abelló a la Cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (2019)
GERMAN CONSETTI (Córdoba, Argentina, 1975)
Pensamiento y acción _Fusta monocroma. 38 x 90 x 56 cm. 2019
PABLO DEL POZO (Badajoz, 1994)
Sense títol _Guix, espart i filferro. 140 x 110 cm. 2019
RAÚL PÁEZ (L’Hospitalet de Llobregat, 1995)
Sense títol _Tècnica mixta sobre tela. 175 x 155 cm. 2019
FERNANDO M. ROMERO
FELIPE TALO
(Córdoba, 1978)
Seeing is also a movement_012 _Oli sobre poliéster, paper i bastidor. 51 x 41 x 5 cm. 2019
(Barcelona, 1979)
P6KU-HEAT I. _Oli i carbó vegetal sobre lli. 50 x 40 cm. 2019 P6KU-HEAT II. _Oli i carbó vegetal sobre lli. 40 x 30 cm. 2019
P6KU-HEAT III. _Oli i carbó vegetal sobre lli. 40 x 30 cm. 2019 P6KU-HEAT VII. _Oli i carbó vegetal sobre lli. 40 x 30 cm. 2019
LUZ GALDEANO (Barcelona, 1972)
Punto, triangulo, cuerpo _Llibre d'Artista. Estampa digital sobre paper Washi. Autoedició. 14 x 444 cm. 2018
XAVIER GONZÁLEZ ARNAU (Terrassa, 1980)
Good _Oli sobre fusta. 85 x 85 cm. 2017
ARRANZ-BRAVO:
10 is enough
Arranz-Bravo no s’atura mai. En la seva cursa cap endavant, compromesa sempre amb l’etern present, al pintor li agrada fer petits ressessos en efemèrides determinades en el temps. Ho va fer pels seus 40 i 50 anys, amb exposicions remarcables, com la de la galeria Bombelli el 1992. Pels 5 anys de la fundació, elaborà una sèrie i una portada de catàleg sobre el nombre 5. Pel seu 75 aniversari, convidàrem a 75 personalitats del món de la cultura a comentar 75 obres de diferents períodes de l’Eduard. Pel 10è aniversari de la fundació, Arranz-Bravo ha decidit fer dues accions: la primera és publicar un llibre presentant una selecció representativa dels darrers anys de pintura. La segona, ha consisitit en una selecció de 10 obres realitzades en el darrer any. Com avançàvem, el sentit per l’art segons ArranzBravo consisteix en viure’l i sentir-lo en un present vibrant. Sembla una obvietat, però de vegades els artistes viuen massa pendents del futur (esclaus del gest utòpic) o la remembrança del passat (transitant en la nostàlgia). En canvi, el gran art es conjuga sempre en temps present: és la màxima expressió que hem ideat els humans per immortalitzar-lo. I és en aquesta dimensió temporal que el nostre artista li plau intervenir, activant la palanca del nervi, la passió i la visceralitat artística, la qual li agrada atemparar sovint des de la subtil reflexió. La selecció de les 10 obres d’Arranz Bravo, totes elles fetes en els darrers tres anys, són una mostra d’aquest present artístic, plaent i meditatiu, en que el nostre artista està immers, en el seu estudi de Vallvidrera. La seva obra actual la definiríem com oberta i diversificada. Tal i com succeix en molts artistes en la seva senectud (pensem en Joan Miró) el seu treball, de base pictòrica, s’obra i s’hibrida amb altres disciplines -l’escultura, el dibuix, la pintura sobre paper-, conseqüència d’una mirada sàvia de l’art, més unitària, que esquiva els compartiments estancs dels gèneres autònoms. N’és una prova l’escultura que obra la selecció: Gloria Pache: una gran fuetada irònica objectual, feta a partir de fusta policromada i plomes d’ocell. Ironia i intensitat, il·lusió i tragèdia, són les dualitats que l’artista sempre li agrada convocar a l’obra. Li plau transformar icones de bellesa, en noves formes d’energia i visceralitat, com en les sèries pictòries de la Giocontra, però també en l’Acquila o Beratto. El símbol èpic i autoritari de l’àguila, es transforma en una imatge plaent d’intensitat i elevació. El gos, un animal afermat sempre al terra, l’artista el dirigeix cap el cel: una constant en el nostre artista, sempre cercant signes que germinin, que redimeixin a l’home des de la puixança i l’elevació de la matèria. Una transició semblant a la que trobem a l’esplèndit paper Largely. És un cos híbrid entre humà i vegetal, però que es desplaça orgànicament cap a un espai superior. Les obres d’Arranz Bravo transiten cap on habita el somni i el desig, tal i com queda palès, també, en la sèrie de dibuixos Escultura somiada, que ens confirmen la via anunciada en que es troba Arranz-Bravo, de deleït en l’art des d’una mirada transdisciplinar, unitària i militantment presentista.
Gloria Apache _Fusta, plumes d’au i pintura. 47 x 48 x 52 cm. 2019
Aquila _Oli sobre tela. 162 x 130 cm. 2019
Beratto _Oli sobre tela. 162 x 130 cm. 2019
La Giocontra III _Oli sobre tela. 162 x 130 cm. 2019
La Giocontra V _Oli sobre tela. 162 x 130 cm. 2019
Escultura somiada _Llapis sobre paper. 36,5 x 27 cm cada un. 2016
Largely 1 _Pintura sobre paper. 76 x 57 cm. 2019
Diez años después de la apertura de las puertas de la Fundación Arranz-Bravo en el Centro Cultural Metropolitano Tecla Sala, L’Hospitalet se siente afortunada de contar con un centro que reúne formación y creación artística contemporánea de alto nivel, con proyectos de ámbito local y también internacional. Estos días, la exposición “Fundación Arranz-Bravo. 10 años” nos brinda la oportunidad de contemplar el trabajo de una treintena de artistas, una recopilación de las mejores piezas del arte emergente en Cataluña entre los años 2009 y 2019. La muestra cuenta también con una selección de 10 obras representantes del magnífico trabajo de Eduard Arranz-Bravo del último decenio. En L’Hospitalet nos sentimos orgullosos de nuestros artistas, y muestra de ello es que en los últimos años hemos apostado por la cultura y el conocimiento como motores de la ciudad. El Distrito Cultural de L’Hospitalet es ya una realidad, con la llegada de más creadores, de industrias culturales y de galerías de arte. La cultura cohesiona y fortalece una ciudad. Como alcaldesa de L’Hospitalet y presidenta de la Fundación ArranzBravo, os invito a hacer un recorrido por los últimos años del arte catalán y acercarnos a los sentimientos de un artista comprometido con su tiempo como es Eduard. Núria Marín Martínez Alcaldesa de la Ciudad
Fundación Arranz-Bravo. 10 + 35 En la Fundación Arranz-Bravo (FAB) nos gustan las efemérides y los números redondos, por eso los celebramos siempre que tenemos ocasión: los 5 años de la Fundación, el 75 aniversario de Arranz-Bravo, etc. Ahora, con motivo del 10º aniversario de nuestro centro de arte, nos complace volver a hacerlo con un espíritu festivo y ritualístico, características también presentes en la obra de nuestro artista. En nuestra Fundación siempre hemos considerado el ritual celebrativo como el mejor reclamo para conectar la creación artística con nuestra comunidad, un gran abanico de gente con quienes hemos empatizado durante todos estos años: jóvenes artistas, profesores, críticos, estudiantes, ciudadanos, gobernantes y agentes sociales. Para un espacio de arte contemporáneo, sobrevivir un año es una conquista. De hecho, raro es el caso de aquellos espacios que logran hacerlo más de una década. Somos enclaves de libre expresión y eso implica incomodidad y subversión. Desde la FAB somos conscientes de la efimeridad de nuestra causa y deseamos celebrarla con una acción cargada de sentido y vitalidad. Por este motivo hemos convocado a la plana mayor de artistas que han expuesto en nuestra casa. Aunque no todos han podido asistir a nuestra celebración –no hemos podido contar con cada uno de los artistas de las exposiciones colectivas del Edificio Freixas o del Premio Honda–, sí lo han hecho una selección de 35 artistas representativos de estos diez años de creación contemporánea. Sus obras expuestas se estructuran en cuatro ámbitos que, en nuestra opinión, representan algunas de las principales actitudes o ideas estéticas que han aflorado en esta época: la ironía, la interacción con el paisaje, la abstracción renovada, la figuración narrativa, el interés por la temporalidad o la vigencia de fenómenos aparentemente caducos como el primitivismo, la expresividad o el existencialismo. Los cuatro bloques de esta exposición dialogan con el de clausura, un módulo que dedicamos a la obra
contemporánea de Eduard ArranzBravo. Este display de disciplinas diversas (dibujo, escultura, grabado y pintura) está formado por 10 obras representativas del trabajo reciente del autor. Nuevamente difundimos, aquí, la vitalidad artística de Eduard, un artista cuya trayectoria ha avanzado trepidantemente en los últimos años gracias a la convivencia con otros artistas de la Fundación. Efectivamente, las 10 obras de Arranz conviven con las de 35 otros artistas que han pasado por nuestras salas, dando lugar a una retroalimentación mutua. Desde nuestra Fundación deseamos haber servido de trampolín a estos artistas tanto como ellos lo han hecho con nosotros. A ellos les debemos casi todo y a ellos dedicamos esta exposición. Albert Mercadé
Albert Mercadé El dedo en la llaga. Ironía y nuevos sarcasmos Hay una ironía que resurge en el arte de hoy, producto de un descrédito. La desconfianza ante un mundo establecido, un mundo que no es capaz de dar salida a la nueva energía creativa que borbotea en el aire. El sistema del arte no es capaz de sostener a nuestros artistas igual que la política no logra dar voz a los nuevos anhelos de los ciudadanos. La respuesta ante esta realidad son la ironía y el sarcasmo –«jaques mate» al dogma desde el humor crítico–, fenómenos emergentes a los que nuestra fundación siempre ha dado cancha. Los primeros que nos hicieron pensar en estos conceptos fueron Lucas Baños y Adrián Montenegro en sus exposiciones Contra Arranz Bravo (Aina Mercader, 2015) y Escenarios de realidad (re)ficcionada (Daniel Gasol, 2014). Al primero le interesa la creación y presenta una escultura delicada y abierta llena de alfabetos visuales usados como metáforas que interpelan la realidad. Montenegro, en cambio, aborda esa realidad mediante un amplio abanico de disciplinas – cómic, archivo o sus collages objetuales (Bichos raros, 2019)– desde un sentido del humor cercano al onirismo. Entre los pintores que trabajan en un registro postonírico incluimos también al pintor Aldo Urbano (Falla, Jordi Garrido, 2017), quien se acerca a la pintura con un lenguaje narrativo plagado de referencias iconográficas anacrónicas como monstruos bíblicos, velas u ojos apocalípticos. En este grupo de pintores pioneros de la reanudación sarcástica debemos incluir a Francisco Ruiz Abad, ganador del premio de la FAB 2015. Así, en la exposición I did not know I was collecting (con Anna Dot, 2016), Ruiz nos sorprendió con una actitud burlona, algo excepcional en un género convencionalmente tan serio como la pintura. Su lenguaje está repleto de frívolos iconos, frescura pictórica y un poco de mala leche estructural que encontramos también en la pintura de Marc Badia y Jan Monclús. Precisamente este tándem de artistas, Badia y Monclús, superó con éxito el reto que la Fundación
y Jordi Antas les propuso en Let me alone but please film it (2017): ejecutar un trabajo conjunto directo y mordaz canalizando su energía creativa a través del juego (el tenis de mesa) y utilizando imágenes con un alto contenido crítico contra el sistema del arte. En esta línea encontramos también a Toni Molins, uno de los artistas de la nueva generación, continuador de la deriva sarcástica representada en la exposición Hacerse un lugar en el desierto (con Raul Páez y Gabriel Llinàs, 2018). Por otro lado, Bernat Daviu (Garrofistes, 2017) es otro de los grandes referentes del movimiento postonírico contemporáneo y uno de los principales agitadores del movimiento «garrofista». Sus últimos trabajos son de naturaleza objetual, obras que ironizan con la erótica y el sex appeal de los objetos de Ikea omnipresentes en todos los hogares (como, por ejemplo, el espejo Krabb). En la obra de Daviu, estos objetos adoptan la apariencia de un emoticono, un recurso muy frecuente en la obra del artista. Depuraciones y sinuosidades son también comunes en la obra escultórica de Mónica Planes y Alejandro Palacín, dos artistas con una mirada casi opuesta (una ama los volúmenes y el otro, las ficciones), unidos por la pasión por el juego, la ironía y su materialización en el objeto de arte. Mónica Planes, por ejemplo, ha seguido desarrollando la idea de playground en su obra Molde (dejarse llevar), elaborada en el marco del proyecto educativo En residencia. Palacín, por su parte, ha sido capaz de dar consistencia a su obra de naturaleza más efímera –unas esculturas formadas por hilos de acero y aluminio suspendidas en el espacio–, ensayando formas a la vez irónicas y metaescultóricas (Pelea de esculturas, 2019).
preferido tomar una distancia táctica respecto a este concepto. Se trata, simplemente, de hacer frente a uno de los topos artísticos más inherentes a los principios románticos del arte: el «yo trágico» como espejo de la naturaleza salvaje, el «yo trascendental» como extensión de los inefables misterios de la naturaleza. En estos últimos años, no obstante, hemos observado entre las nuevas generaciones un interés renovado y sin prejuicios por el paisaje y su reflexión. Hay, efectivamente, un retorno a aquella idea moderna del genius loci, según la cual el artista es el encargado de desvelar, a través del gesto, el espíritu que se esconde tras un determinado enclave natural. Miquel Gelabert, es uno de los pintores que, a través del tiempo, ha logrado expresar este concepto con más coherencia, insistencia y rigor. A través de sus landscapes, el artista nos comunica el alma emocional y geométrica del entorno marítimo de Blanes. En su obra, Gelabert elabora un lenguaje singular formado por tramas, repeticiones, gamas cromáticas y geometrías; elementos que luego emplea para interpretar otras realidades. En esta línea, el artista exhibe sus versiones personales de 10 cuadros de Eduard Arranz Bravo pertenecientes al fondo de la colección.
A cielo abierto. La naturaleza desglosada
La de Gelabert es una mirada afín a la de Sergi Mesa –pintor manresano, cultivador de un imaginario pictórico estricto y fresco–, cuya expresión incluye geometrías, colores llamativos, tramas y repeticiones que casan con la estética de los primeros videojuegos y trasladan la pintura a los paisajes industriales del Bages. Por su parte, Nicolás Ortigosa, con sus arañazos en carbón de 2012 (hoy, parte del fondo artístico del espacio Bombas Gens de Valencia), muestra también una voluntad de convertir su arte en una interpretación interiorizada del paisaje, duro y áspero, de los entornos de Logroño, su tierra natal.
De Friedrich a Mondrian, de Tàpies a Barceló… la naturaleza ha sido siempre una de las principales reservas de inspiración de la pintura moderna. El movimiento conceptual y sus derivados, sin embargo, han
Sin embargo, hay artistas a quienes el paisaje sirve para inspirarles formas más elementales y depuradas. En este grupo encontramos a Natàlia Giné, quien, en su obra, representa ventanas geométricas naturales y una
condensación de paisajes anhelados. También hablamos de Ayelen Peressini, quien en 2016 nos regaló una impactante instalación escultórica en el patio de nuestra Fundación en la que buscaba los rastros elementales del paisaje vehiculando su relato artístico a través del vacío. Se trata, tal y como nos recordaba Jordi Garrido, de un vacío «lleno de aire vibrante», un vacío mediante el cual la escultura quiere dialogar con los entornos en los que interviene. Otra artista que empatiza con sus enclaves de trabajo es la fotógrafa irlandesa Jenny Owens. Tal y como apuntaban Irina Mutt y Sandra Martínez (Puntos de Fuga, 2014), Owens busca trascender sus lugares de intervención e investiga su pasado mitológico, folclórico o social. En los últimos años, la artista se ha abierto a diferentes territorios del mundo, tal y como demuestra en su serie Trazas de Medellín de 2019. En ella, Owens busca la profundidad de la mirada y los matices visuales derivados de las aproximaciones focales en gran detalle, una técnica con muchas afinidades con la obra fotográfica de Mireia Ferron. En el caso de Ferron, su singularidad estriba en la atmósfera onírica de sus fotografías de paisajes naturales y urbanos, escenas en las que la artista caza la vibración del objeto cotidiano o la extrañez de la forma natural en su estado más insólito y radiante. Comentario aparte merece la obra de Martí Cormand. El interés actual de este artista, al contrario de lo que presentó en su exposición individual de la FAB en 2011, no radica exclusivamente en la naturaleza. En aquel momento, Cormand quiso acercarse a la aridez y virginidad de los glaciares contraponiendo fragmentos de naturaleza construidos a partir de cables y tramas artificiales. Ahora, este artista quiere crear esta tensión utilizando un lenguaje escrupuloso y de gran detalle lejos de la amenidad habitual de la pintura representativa, un lenguaje que remueva al espectador con temas de patente densidad existencial.
Al hilo del tiempo. Memoria en tránsito Afirmar que «el arte es tiempo» es algo más que común, como los son los conceptos «exaltación del futuro», «compromiso con el presente» o «evocación del pasado». No es tan frecuente, sin embargo, que el «tiempo mismo» se convierta en el principal objeto de interés de los artistas. En este sentido, uno de los artífices en materializar el paso del tiempo fue Marcel Duchamp, tal y como hizo en su obra Élevage de poussière (1920), proyecto que dio lugar a un auténtico boom conceptual de los años sesenta. Artistas como On-Kawara, o, más cerca, el Grupo de Trabajo, también quisieron trabajar con el concepto de «instante inmediato», entendido como la reacción al arte eterno e inmutable propio de la pintura moderna actual. Así, la radiografía del tiempo y del instante se han convertido en una de las líneas de trabajo más visibles de los artistas contemporáneos. Los artistas Isabel Servera y Edgar Ibáñez estructuran su trabajo artístico a través de la repetición obsesiva de fenómenos temporales: a base de tramas y gestos repetidos periódicamente, en el caso de Servera, o en forma de repeticiones obsesivas incesables e interpeladoras, en el caso de Ibáñez. Este último ha reunido, en su último trabajo, cientos de cajitas de tranquilizantes utilizadas durante una crisis reciente. A Juli Martí, otro de nuestros artistas, también le obsesionan las tramas repetitivas ―esta vez, mapas de metro―, que perpetúa hasta lograr nuevos mundos imposibles. Para la exposición de nuestro 10º aniversario, Martí ha plasmado el mapa del metro de Barcelona sobre una fina capa de papel de fumar. También la obra de Diego Tampanelli es una exploración de la memoria y del tiempo vencido, un punto de fuga que repara la memoria de quienes la han perdido por la vivencia de un pasado traumático. Tampanelli revisa pictóricamente los retratos de un pasado vaporoso, una época con la que desea conectar a través del gesto efímero de la pintura. Para la presente exposición, el artista ha querido
establecer un puente procesal con la exposición Estado de Fuga del 2012, mostrando las diferentes paletas que usó para la elaboración de su proyecto. El tiempo y la memoria también son el vínculo de trabajo de Federico García Trujillo, tal y como muestra en Instant City, una de sus últimas series. El artista tiene especial interés en recuperar las arquitecturas utópicas de la revolución hippie de los años setenta, una época muy valorada por los nuevos artistas que buscan, en el periodo anterior a la desbandada neoliberal de los años ochenta, referentes sociales, espirituales y artísticos. En este ámbito no debemos olvidar la obra de Marcel Juliana. El suyo es un trabajo de narración y evocación de los momentos exultantes del pasado reciente que el artista reficciona con el fin de establecer un vínculo más duradero con épocas placenteras ya huidas. Otra vía de exploración del pasado es a través de las huellas accidentales del tiempo, una obsesión presente en la primera obra del escultor extremeño Carlos Valverde. Los proyectos de escultura y arquitectura de este artista, conocidos por muchos, se sitúan en un plano misterioso y relacional (Stronghold fue una de sus obras más expansivas). Valverde posee también una vertiente arqueológica y busca obras enterradas durante largo tiempo –como en ST20082018, enterrada durante 10 años–, que después articula con efectos visuales. La evocación de la idea de misterio a través de la temporalidad la encontramos también en la obra de Aida Andrés. El trabajo de esta artista se basa en la observación de las ínfimas variaciones irregulares que se dan en los cuerpos y las formas cuando se someten a la acción de la luz y del paso del tiempo, tal y como se percibe en El Codo de Diana.
Desde la grieta. Expresión e identidad La expresión artística es un grito existencial, una conexión patética con el núcleo trágico del individuo. El pintor Albert Arribas, a través de su obra eminentemente matérica y
gestual, es uno de los vindicadores más persistentes de este principio. Arribas expresa su creatividad a través de las grietas que aparecen en sus muros espesos de pintura, obras rebosantes de un cromatismo exultante y lírico, como sucede en la obra de Arranz Bravo. Otros artistas, en cambio, optan por transitar en el seno de estas grietas. Para Xavier González Arnau la pintura es una consecuencia del vivir, del pensar, del comprometerse a fondo con el cuerpo, la vida y el espíritu. Sus marcos de trabajo son la naturaleza y el paisaje, géneros que emplea como pretexto para comunicar su mirada hacia una realidad que ve en ruinas –como el Angelus Novus de Benjamin–, pero también con esperanza alada. Raul Páez, en cambio, trasciende el marco pictórico y traslada su espíritu trágico a la realidad del descampado y la tierra abandonada. Su obra conecta con el estado de desapego emocional de la juventud actual. La expresividad es sinónimo de hambre de existencia e identidad, algo que Felipe Talo entendió muy bien en Los Extremeños (2015), un proyecto con el que canibalizó la obra de Arranz Bravo. Al igual que Pessoa, Talo (nombre artístico) basa su trabajo en el alter egoísmo. Aun deconstruir su pintura, Talo todavía cree en esta disciplina y la concibe dentro de una estética expresiva, instintiva, desbordante. En esta línea de trabajo incluimos también a Jordi Abelló, autor de la Trilogía del Crimen (2012). Abelló ha seguido trabajando continuada y obsesivamente en series en las que desea entender el mundo de la naturaleza y la existencia humana, para luego interpelarlas. En su último trabajo, el artista ha dialogado con la obra de Gaudí, adentrándose en un submundo orgánico de organismos, microbios, bacterias y flores, a veces inventadas, a veces reales. «Buscar formas en el plano micro con un ojo puesto en lo macro», una inquietud afín a la de Fernando Romero, un artista pulsional que encuentra sus recursos expresivos en las irregularidades del instante capturado. Este juego de tensiones entre lo expresivo-natural y lo intensoartificial también está presente en la obra de Luz Galdeano generadora de
fuerzas humanas expresivas a través del trabajo gráfico y digital. Expresividad significa también ‘alusión a lo primitivo’, un concepto sobre el que se sustentan muchos pintores y escultores modernos para reforzar la intensidad de su obra. En el plano contemporáneo, en cambio, hay artistas como el escultor German Consetti, que también conectan con el factor primitivo espiritual: la metafísica, el más allá, la trascendencia del ritual. En su obra, Consetti formaliza conceptos totémicos (como la idea de infinito) y los expresa de forma depurada y volumétrica sin centrarse demasiado en la talla o la fundición, tal y como mostró en su exposición de 2011 en la FAB. Arranz-Bravo: 10 is enough Arranz-Bravo no se detiene nunca. En su carrera hacia delante, comprometida siempre con el eterno presente, el pintor disfruta convirtiendo sus efemérides en pequeños retiros espirituales. Así lo hizo en las celebraciones de sus 40 y 50 aniversarios, en las que organizó exposiciones destacables como la de Galería Bombelli en 1992. También con motivo de los 5 años de la Fundación, Arranz-Bravo elaboró una serie y una portada de catálogo en torno al número 5. En su 75 aniversario, el artista invitó a 75 personalidades del mundo de la cultura para que comentaran 75 de sus obras pertenecientes a diferentes períodos. Ahora, en el 10º aniversario de la Fundación, Arranz-Bravo plantea dos acciones: la publicación de un libro con sus últimos cuadros más representativos y la exhibición de diez de sus obras realizadas en el último año. Efectivamente, según ArranzBravo, el arte cobra sentido al vivirlo y sentirlo en un presente vibrante. Algo que parece una obviedad, pero que a menudo los artistas olvidan por vivir demasiado pendientes del futuro (como esclavos del gesto utópico) o del recuerdo del pasado (como transeúntes de la nostalgia). Según el pintor, el gran arte debe conjugarse siempre en tiempo presente: es la máxima expresión que los humanos
tenemos para inmortalizarlo. El presente es, pues, la dimensión temporal que agrada a nuestro artista, la que activa su nervio, pasión y visceralidad artística que posteriormente amansa mediante una reflexión sutil. Las diez obras seleccionadas para esta exposición han sido realizadas por Arranz-Bravo en los últimos tres años. Todas ellas, abiertas y diversas, son una muestra del placentero y meditativo presente en el que el artista se encuentra inmerso en su estudio de Vallvidrera. Tal y como sucede con muchos artistas cuando alcanzan su senectud (pensemos en Joan Miró), el trabajo pictórico actual de Arranz-Bravo se abre e hibrida con otras disciplinas –la escultura, el dibujo, la pintura sobre papel–, consecuencia de una mirada artística más unitaria (más sabia), que esquiva los compartimentos estancos de los géneros autónomos. Prueba de ello es la escultura que abre la selección, Gloria Pache (un gran latigazo irónicoobjetual) elaborada a partir de madera policromada y plumas de pájaro. Ironía e intensidad, ilusión y tragedia, son las dualidades que el artista convoca en su obra. A Arranz-Bravo le entusiasma transformar iconos de belleza en nuevas formas de energía y visceralidad, como en las series pictóricas de la Giocontra, pero también en Acquila o Beratto. El símbolo épico y autoritario del águila se transforma aquí en una imagen placentera de intensidad y elevación. El perro, un animal históricamente amarrado al suelo, se dirige en esta ocasión hacia el cielo, una constante de la obra de Arranz-Bravo, quien busca símbolos que germinen y rediman al hombre desde la pujanza y la elevación de la materia. Se trata de una transición similar a la que encontramos en la espléndida Largely. Esta obra muestra el cuerpo híbrido entre un humano y un vegetal que se desplaza orgánicamente hacia un espacio superior. Las obras de Arranz Bravo transitan hacia donde habitan el sueño y el deseo y así lo deja patente en la serie de dibujos Escultura soñada, obras que nos confirman su situación vital: en deleite con el arte a partir de una mirada transdisciplinar, unitaria y militantemente presentista.
Ten years after the Arranz-Bravo Foundation opened its doors in the Tecla Sala Metropolitan Cultural Centre, L’Hospitalet feels fortunate to have a centre that fosters education and quality contemporary artistic creation, promoting both local and International initiatives. Now, the exhibition Arranz-Bravo Foundation. 10 Years gives us the chance to see the work of some thirty artists, featuring some of the finest examples of emerging art in Catalonia produced between the years 2009 and 2019. The exhibition also includes a selection of 10 works that provide a sample of Eduard Arranz-Bravo’s magnificent production over the last decade. We in L’Hospitalet are proud of our artists, as can be seen from the way we have begun to promote culture and knowledge as drivers of our city’s development in recent years. L’Hospitalet’s Cultural District is already a reality, with the arrival of more creators, cultural industries and art galleries. Culture is vital to giving a city cohesion and strength. As mayor of L’Hospitalet and president of the Arranz-Bravo Foundation, I warmly invite you to visit this selection of Catalan art from the last ten years and to resonate with the feelings of an artist as engaged with his time as Eduard ArranzBravo. Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet
Arranz-Bravo Foundation: 10 + 35 We at the Arranz-Bravo Foundation (FAB) like anniversaries and round numbers. We have never missed a chance to celebrate an anniversary: the fifth year since the Foundation was established, Arranz-Bravo’s seventy-fifth birthday and so on. And now we are delighted to celebrate once more for the tenth anniversary of our art centre. In a festive and ritual spirit, a spirit that is also strikingly present in our artist’s work. We have always seen celebratory rituals as the perfect opportunity to link artistic creation to the community, opening up to the many people we have found affinities with over the years: young artists, teachers, critics, students, the general public, political leaders, social players and so on. At a space devoted to contemporary art, each year that passes is a conquest. Few survive more than a decade. We are enclaves of free expression, and this implies a degree of discomfort and subversion. At FAB, we are aware of the ephemeral nature of our cause, and we want to celebrate with an action charged with meaning and vitality. That is why we have invited the leading artists that have shown their work at our centre over the last ten years. Not all could be represented – we could not fit in those that took part in group exhibitions, like the ones devoted to the Freixas Building and the Honda prize – but we have made a selection of thirty-five artists to reflect this decade devoted to contemporary creativity. The works are organised into four different areas which, we believe, represent some of the main attitudes or aesthetic ideas that have stood out particularly over this period: irony; interaction with the landscape; narrative figuration; and interest in the temporality or validity of phenomena that may seem outdated, such as primitivism, expressivity or existentialism. The four blocks generate a conversation with a closing section devoted to Eduard Arranz-Bravo’s art today. Here are ten pieces, a diverse selection – drawing, sculpture, engraving and painting – that represent his most recent work. Yet
another opportunity to pay homage to Eduard’s artistic vitality, which has only grown over the years, partly thanks to his contacts with other artists at the foundation. Ten works installed alongside pieces by the thirty-five artists that have presented shows in our gallery, providing mutual feedback. We can only hope that the springboard provided by our foundation has helped these artists as much as they have helped us. We owe them practically everything, and this exhibition is dedicated to them. Albert Mercadé
Albert Mercadé
Salt in the wounds. Irony and fresh sarcasm There is an irony that re-emerges in today’s art of today. It is the result of a tarnished reputation. Mistrust towards an established world that is unable to provide an outlet for the new creative energy that is bubbling up. The art system is not capable of sustaining our artists, just as the political structure does not reflect citizens’ new demands. The response to this reality is irony – denouncing dogma through laughter – and critical comedy: sarcasm. Our foundation has been generous in its support for this emerging phenomenon. The first artists to bring this approach to our attention were Lluc Baños and Adrian Montengro, in the exhibitions Contra Arranz-Bravo (Against ArranzBravo, curated by Aina Mercader, 2015) and Escenaris de realitat (re) ficcionada ((Re-)Fictionalised Scenes from Reality, Daniel Gasol, 2014). The former focused on the creation of new visual alphabets as metaphors to question reality through delicate, open sculpture. Montenegro, on the other hand, tackled reality through a sense of humour that is almost hallucinatory, employing a wide range of techniques: the comic, archives, object collages and so on (Bichos raros [Strange Creatures], 2019). Among the artists working in what we might call a “post-hallucinatory” style, we can also include Aldo Urbano (Falla, curated by Jordi Garrido, 2017), whose painting employs a narrative language infused with anachronistic iconographic references such as biblical monsters, candles, apocalyptic eyes and so on. This group of pioneers of the sarcastic retort through painting also includes Francesc Ruiz Abad, winner of the 2015 FAB Prize. In the exhibition I didn’t know I was collecting (with Anna Dot, 2016), he surprised us with his fuck-off attitude in a genre conventionally as serious as painting. A language full of frivolous icons and painterly freshness coupled with structural bitchiness. This bitter tone is also found in the paintings of Marc Badia and Jan Monclús, a duo that successfully met the challenge
we invited them to resolve with Jordi Antas in Let me alone but please film it (2017). The artists were commissioned to create a joint work, a direct, acidic piece, channelling their creative energy through play (pingpong as metaphor) and images highly critical of the art system. Among the new generations, Toni Molins is principal among those continuing this sarcastic approach, as he showed in the exhibition Fer-se un lloc en el desert (Making a Place in the Desert, with Raul Paez and Gabriel Llinàs, 2018). Bernat Daviu (Garrofistes, 2017) is another outstanding member of the contemporary “post-hallucinatory” movement. Indeed, he is the key mover behind the style through his “Garrofistes” group. Daviu’s latest works are more objectual, ironising with the idea of erotic nature and sex appeal of ubiquitous Ikea goods (such as the Krabb mirror). In his pieces, these objects have the appearance of emoticons, elements frequently found in his practice. Purification and sinuosity are other elements commonly found in the sculptural work of both Mònica Planes and Alejandro Palacín. These are two artists with an almost opposing approach to sculpture (one fascinated by volumes, the other by fictions), yet united by a passion for play, irony and its materialisation in art. Mònica Planes has continued to develop the idea of the playground in her piece Motlle (deixar-se emportar) [Mould (letting oneself go]), created as part of the In residence education programme. Meanwhile, Palacín gives consistency to his more ephemeral work through sculptures of steel wire and aluminium suspended in space, creating forms that are at once ironic and meta-sculptural (Pelea de esculturas [Sculpture Fight], 2019).
The open sky. Nature itemised From Friedrich to Mondrian, from Tàpies to Barceló, nature has always been a leading source of inspiration in modern painting. The conceptual movement and its derivatives, however, adopted a tactical distance from nature. The idea was to respond
to one of the most deeply-rooted tropes in the romantic principles of art: the tragic self as the mirror of wild nature; the transcendental self, an extension of the ineffable mysteries of nature. However, in recent years we have observed, among the new generations, a renewed and unprejudiced interest in meditations on the landscape. There is a return, firstly, to that modern idea of the genius loci, according to which the artist is responsible for revealing, through their work, the spirit that hides behind a given natural site. Miquel Gelabert is among the painters who have expressed this with the most consistency, insistence and rigour over the years. In his landscapes, Gelabert communicates both the emotional and the geometric soul of the seascape around Blanes. He creates a unique language, formed by patterns, repetitions, and chromatic and geometric games, which he then uses to interpret other realities: for instance, the series he presented here: personal versions of ten paintings by Eduard Arranz Bravo conserved in the foundation’s collection. Gelabert’s practice has many affinities with that of Sergi Mesa: this Manresa-born artist cultivates painterly imagery that is both rigorous and fresh, rich in geometries and bright colours, patterns and repetitions. This is work that both fuses the aesthetic of the first video games and embodies a painterly translation of industrial landscapes in Bages county, of which Manresa is the capital. For his part, Nicolás Ortigosa’s charcoal scrawls, presented at the foundation in 2012 and now conserved in the Bombas Gens gallery in Valencia), also revealed the artist’s desire to make his art an interiorised interpretation of the harsh, rugged landscape around his native Logroño. Some artists are interested in the landscape as a source of inspiration for their most elemental, pure forms. Natàla Giné gives us natural geometric windows, the condensation of longedfor landscapes. Ayelen Peressini – who gave us a striking sculptural installation in the foundation’s courtyard in 2016 – also seeks the elemental traces of the landscape. However, she articulates her artistic discourse through the void (a void “full of vibrant air”, according to Jordi Garrido), establishing a dialogue with
the sites that she intervenes through sculpture. Another artist that seeks to empathise with work environments is the Irish photographer Jenny Owens. As Irina Mutt and Sandra Martínez noted (Vanishing Points, 2014), Owens is an artist whose aim is to transcend the places in which she intervenes through her research into the mythological, folklore and social past of a specific site. In recent years, she has opened up to different territories around the world, as we can see in her series Traces of Medellín (2019). Owens emphasises depth of gaze and visual nuances generated by her highly-detailed focus, her technique revealing many similarities with the photographic work of Mireia Ferron. What is singular about Ferron is the dreamlike atmosphere that she creates in her photographs of natural and urban landscapes, seeking to capture the vibration of everyday objects, or the strangeness of the natural form in its most unusual, radiant state. The work of Martí Cormand merits separate discussion. This artist is not exclusively interested in nature, although it was the central theme of his solo exhibition at FAB in 2011. At that time, he was fascinated by barren, unspoilt glaciers, generating a formal “shock” through his use of a language built with wires and artificial patterns. Cormand generates this tension in his painting by use of a painstakingly detailed approach. The result, far from creating the sense of pleasure generally associated with representative painting, aims to discomfort the viewer, evoking themes of a dense, existential nature.
The thread of time. Memory in transit It has become a commonplace to say that art is time: exaltation of the future, engagement with the present, evocation of the past... However, it is not so frequent that the very idea of time is the main object of artists’ interest. Marcel Duchamp was a pioneering in expressing the passage of time in a work (Elevage de poussiere, 1920), a conceptual drift that would be expanded at
the height of the conceptual boom in the nineteen-sixties. Artists like On-Kawara or, closer to home, the Grup de Treball or “Working Group”, worked with the immediate instant as a reaction to the immutable, eternal art of the most recent modern painting. The movement grew, and the aim of producing an X-Ray of the period and the moment has become has become one of the most visible working lines among contemporary artists. For instance, Isabel Servera and Edgar Ibáñez structure their work around obsessive repetition of temporality. The former employs patterns and gestures, repeated at established periods of time; the latter, practically endless obsessive repetitions, always raising difficult questions. In his latest work, for example, Ibáñez displays the hundreds of boxes of tranquillisers that he took during a recent crisis. Another artist, Juli Martí, is by the repetitive patterns of underground railway system maps, which he perpetuates to create impossible new worlds. For the 10year celebration exhibition, Martí has transferred the Barcelona Metro map onto a thin layer of cigarette paper.
and re-fictionalise in an attempt to establish a more lasting bond with a time of pleasure that has now gone.
Diego Tampanelli’s work is an exploration of memory and time gone by. It suggests a vanishing point, as well as reparation for those who have lost their memory as the result of a traumatic past experience. Tampanelli often reworks painterly portraits from a hazy past, connecting with them through the ephemeral gesture of painting. For this exhibition, he decided to establish a bridge between the processes of preparing this and his 2012 show Fugue State by displaying the different palettes he used to create the project. Time and memory are also the themes of Federico Garcia Trujillo. In his latest series, such as Instant City, Garcia Trujillo revisits the utopian architectures of the hippie revolution in the nineteen-seventies. This is a period that fascinates many emerging artists, who seek social, spiritual and artistic references from the time before the great neoliberal rout that took place in the eighties. On this point we should also remember the work of Marcel Juliana. His evocative, narrative work is rich in exultant moments from the recent past that this artist likes to revisit
From the left. Expression and identity
Another way of exploring the past is through accidental traces of time. This is an obsession present in the early work of Carlos Valverde, a sculptor from Extremadura. His projects aimed at articulating sculpture and architecture in a mysterious, relational process are well known (Stronghold was among the most expansive expressions of this approach). But Valverde also has another, more archaeological side to his practice, reflecting in the visual effect he seeks in works that are buried for a very long period of time (10 years in the case of ST2008-2018). The evocation of the idea of mystery through temporality is also present in the work of Aïda Andrés. As we can see in her piece El Colze de Diana [Diana’s Elbow], her practice is based on the observation of tiny, irregular variations that occur in bodies and forms subjected to the action of light and the passage of time.
Artistic expression is an existential cry, a pathetic connection to the tragic nucleus of the individual. The painter Albert Arribas is one of the most persistent proponents of this principle in painting. His work is eminently material and gestural. His creative practice finds expression in the cracks that appear in his thicklypainted walls of which – as we also see in the work of Arranz-Bravo’s work – are rich in exultant, lyrical use of colour. On the other hand, there are artists who opt choose to explore, univocally, the very crack itself. According to Xavier Gonzalez Arnau, painting is a consequence of living, of thinking, of becoming deeply engaged with the body, the life and the spirit. His chosen theme is nature and the landscape, a genre he employs as a pretext to focus his gaze on a reality that, like Benjamin’s Angelus Novus, he sees in ruins, but also with winged hope. Then there is Raul Paez, whose work overflows from the painter’s frame as he expands his
tragic spirit to the reality of empty lots, and abandoned land. Paez’s work is imbued with the state of emotional disaffection found among the latest crop of young people.
Arranz-Bravo: 10 is enough
Expressiveness also reflects a yearning for existence and identity. One who understands this very well is Felipe Talo in Los Extremeños (2015), in which he cannibalises the work of Arranz-Bravo. Like Pessoa, Talo (his artistic name) bases his practice on alteregoism. In fact, he deconstructs painting but, in spite of everything, he is still a believer, and comes from a specific aesthetic family: expressive, instinctive, uncontainable. We must also include the work of Jordi Abelló in this line. The author of the Triologia del Crim [Triology of Crime] (2012), Abelló has continued to work, continuously and obsessively, creating series in which he seeks to understand and explore the world of nature and human life. In his latest project, he establishes a conversation with Gaudí’s work, entering into the organic sub-world populated by the forms of organisms, microbes, bacteria and flowers, sometimes invented, sometimes real. Research into “micro” forms, but always with one eye on the “macro”, an interest that he has in common with the work of Fernando Romero. Romero is an impetuous artist who finds his expressive resources in the irregularities of the moment captured. He creates a series of tensions between natural expression and artificial intensity, an element which is also present in Luz Galdeano’s work as the artist generates expressive human forces through her graphic and digital pieces.
Arranz-Bravo never stops. In his race forward, engaged always with eternal present, our painter likes to make short halts along with way at celebrations determined by time. He did this for his fortieth and fiftieth birthdays, presenting such remarkable exhibitions as the one at the Bombelli Gallery in 1992. To celebrate his foundation’s fifth birthday, he produced a series of works and a catalogue cover on the theme of the number five. On his seventy-fifth birthday, we invited to 75 personalities from the world of culture to comment on seventy-five works from different periods in Eduard’s trajectory. Now, for the tenth anniversary of the foundation, Arranz-Bravo has decided to undertake two actions: firstly, to publish a book presenting a representative selection of his recent paintings; and secondly to make a selection of ten pieces produced over the last year. The more we studied his work, the more we realised that the meaning of art, according to Arranz-Bravo, is to live it and feel it in a vibrant present. This may seem obvious, but sometimes artists focus too much on the future (slaves to the utopian gesture) or on remembrance of the past (dealing in nostalgia). Great art, however, always evokes the present: art is the principal form of expression that humans have invented to immortalise the now. And it is in this temporal dimension that our artist likes to intervene, bringing to bear his artistic energy, passion and viscerality, which he often likes to temper with subtle reflection.
Expressiveness is also a primitive impulse. Many modern painters and sculptors employ the primitive form to increase the intensity of their work. In the contemporary world, however, there are artists such as the sculptor German Consetti, who also connects with primitive spiritual elements: metaphysics, the beyond, the transcendence of the ritual. In his work, Consetti formalises such totemic concepts as the idea of infinity, in purer, more volumetric style, less focused on size or casting than in his 2011 exhibition at FAB.
The selection of ten works by Arranz Bravo, all produced in the last three years, excellently illustrate the pleasant, artistic, meditative present in which our artist is immersed in his Vallvidrera studio. We can describe his current work as open and diverse. As occurs with many artists in their senescence (we think of Joan Miró) his work, mainly painting, is fused and hybridised with other techniques – sculpture, drawing, painting on paper – the result of his wise understanding of art, a more inclusive gaze that eschews the rigid
compartmentalisation of separate genres. An example is the sculpture opens the selection: Gloria Pache, a great, ironic, objectual slap in the face made from polychrome wood and bird feathers. Irony and intensity, hope and tragedy, are the dichotomies that the artist always likes to infuse in his work. He likes to transform icons of beauty into new forms of energy and viscerality, as we see, not only in the pictorial Giocontra, but also in Acquila and Beratto. Here, the epic, authoritarian symbol of the eagle is transformed into an attractive image of intensity and elevation. The dog, an animal always found close to the ground, looks into the heavens. This is a constant in our artist, as he is always looking out for signs that germinate, that redeem humanity from the rise and elevation of matter. A transition similar to that found in the splendid paper Largely, a hybrid body that fuses human and plant, but which is moving organically towards a higher space. Arranz-Bravo’s works take us where dream and desire live, as we can see, also, in the series of drawings entitled Escultura somiada [Dreamed Sculpture], which confirm ArranzBravo’s current direction in art, as he himself describes it: delighting art through a transdisciplinary, unitary practice, with his gaze firmly set on the present.
10 anys d’exposicions a la Fundació Arranz-Bravo _17/09/2009
Exposició inaugural _03/12/2009_31/01/2010
Miquel Gelabert. Landscapes.
_20/09_18/11/2012
_02/10_2/11/2014
_09/02_23/04/2017
Josep Maria de Sucre, a la memòria. Arranz-Bravo, Marti Cormand, Miquel Gelabert, Antoni Llena, Diego Tampanelli. Com. Albert Mercadé
5 Anys. Arranz.Bravo, Miquel Gelabert, Martí Cormand, Diego Tampanelli, Jordi Abelló, Albert Arribas, Germán Consetti, Xavi González, Laura Ariño i Sergi Mesa. Com. Albert Mercadé
Arranz-Bravo. 75/75. Com. Albert Mercadé
_06/11/2014_01/02/2015
_28/09_29/11/2017
_22/11/2012_20/01/2013
Arranz-Bravo i els llibres. Com. Albert Mercadé _24/01_24/03/2013
Martí Cormand. Text: Marco Maggi i Michael Wilson
Mireia Ferrón, Luz Galdeano, Helena Garcia. Realitats Inestables. Com. Silvia M. d’Imbert
_15/04_18/07/2010
_25/04_09/06/2013
Hospitalart. Hanamaro Chaki, Ismael Florenciano, Diego Tampanelli, Lucecita, Sergio Mora. Com. Luis Casado
Xavi González. L’alegria del salt. Com: Albert Mercadé
_04/02_11/04/2010
_13/09/2010_09/01/2011
Arranz-Bravo. Autoretrats. Com. Albert Mercadé _13/01_13/03/2011
Diego Tampanelli. Temps de fuga. Text: Vicente da Palma _17/03_08/05/2011 Premi Nacional de Pintura Honda 1999-2010. Text: Conxita Oliver _11/05_25/09/2011
Arranz-Bravo. L’enigma de la llum. Com. Albert Mercadé _29/09_11/12/2011
Nicolás Ortigosa. Com. Albert Mercadé. Text: Julio Hontana _14/12/2011_19/02/2012
Jordi Abelló. Triologia del Crim. Com. Albert Mercadé _23/02_29/04/2012
Albert Arribas. City Lights. Com. Albert Mercadé _03/05_16/09/2012
Germán Consetti. Com. Albert Mercadé
_13/06_20/10/2013
Edifici Freixas. Un col·lectiu d’artistes a L’Hospitalet. Quico Estivill, Francesc d’Alfonso, Raul Hernández, Mermelada, Paola Masi, Germán Consetti, Sophie Thomson, Marcos Romero. Text: Albert Mercadé i Eudald Camps _01/10_09/06/2013
Situart. EASD Serra i Abella Com. Marta Sánchez i Georgina Parrilla _24/10/2013_12/01/2014
Arranz-Bravo. Escultura. Com. Albert Mercadé _15/01_13/03/2014
Marc Badia, Jan Monclús. Let me die alone, but please film it. Com. Jordi Antas
_26/03_31/05/2015
Aïda Andrés Rodrigálvarez. Cossos infralleus. Text: Frederic Montornés
Eduard Arranz-Bravo. Magnus. _05/02_23/03/2015
Fernando M. Romero. Particulas elementales. Com. Albert Mercadé _04/06_28/09/2015
David Lorente. It. Com. David Martrat, Montse Liz, Mar Esteve _01/10_06/12/2015
Lluc Baños, Natàlia Giné, Gerard Ballester. Contra Arranz-Bravo. Com. d’Aina Mercader _17/12/2015_14/02/2016
Arranz-Talo. Los Extremeños Text: Sonia Fernandez Pan _18/12_07/06/2016
Arranz-Bravo. El dibuix en acció. Com. Albert Mercadé _11/06_24/09/2016
Carlos Valverde. Stronghold. Com. Albert Mercadé i Artur Muñoz
_20/03/2013_01/06/2014
_29/09_20/11/2016
_05/06_28/09/2014
Sergi Mesa. Cosmografies. Com. Albert Mercadé. Text: Àlex Mitrani
Bernat Daviu. Garrofistes. Com. Albert Mercadé
Adrián Montenegro, Juli Martí, Federico García Trujillo. Escenaris de realitat (re)ficcionada. Com. Daniel Gasol
Laura Ariño. Morfologies. Com. Bernat Puigdollers Punts de fuga. Jenny Owens, Arnau Musach, Edgar Ibáñez. Com. Irina Mutt i Sandra Martínez.
_27/04_24/09/2017
Francesc Ruiz Abad. I did’nt know I was collecting. Com. Anna Dot _24/11/2016_05/02/2017
Falla. Aldo Urbano, Ayelen Peressini. Com. Jordi Garrido
_30/11/2017_11/02/2018
_14/02_22/04/2018
Arranz-Bravo. Contrapunt. Com. Albert Mercadé _26/04_24/09/2018
Marcel Juliana. Surfeit. Com. Albert Mercadé _29/09_25/11/2018
Alejandro PalacínMònica Planas. Jugar com una fruita no és jugar. Text: David Armengol _29/11/2018_10/02/2019
Toni Molins, Raul Páez. Fer-se un lloc en el desert. Com. Biel Llinàs _14/02_05/05/2019
Arranz-Bravo a Cadaqués. Com. Albert Mercadé _09/05_06/10/2019
Pablo del Pozo. Al muerto, tierra encima. Com. Jordi Garrido. _10/10_08/12/2019
Isabel Servera. Fer temps. Com. Albert Mercadé i Giselda Chillida _12/12/2019_24/02/2020
Fundació Arranz-Bravo 10 Com. Albert Mercadé