Joan Pallé. Negativeland 2 by Fundació Arranz-Bravo

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT

EXPOSICIÓ

Presidenta

Joan Pallé. Negativeland 2

Núria Marín i Martínez Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

del 17 de setembre al 29 de novembre de 2020

Albert Mercadé

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jaume Graells Veguin Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito

Coordinació

Secretari

Coordinació

David Quirós Brito Director artístic

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty Pia Sandstrom Dennis Paustenbach Karen Kenison

JOAN PALLÉ

Comissariat

Albert Mercadé Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo

Fundació Arranz-Bravo Textos

Albert Mercadé Correcció i traduccions

Alan William Moore Glòria Trias Monforte Fotografies

Roberto Ruiz Jordi Garrido Disseny

Estudi NaA Maquetació

@Mandaruixa Design Impressió

Actual is Design, imprès a Agpograf

Dipòsit Legal: B 12833-2020 ISBN: 978-84-09-21495-2 Amb el suport de:

Setembre 2020

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

JOAN PALLÉ. NEGATIVELAND 2. Albert Mercadé

Negativeland 2 és la segona part del projecte que Joan Pallé (Lleida, 1989) va presentar a l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI, 2018). En tots dos episodis hi regna la mateixa inquietud de fons: la reflexió plàstica sobre la idea de ‘negativitat’ i l’exploració dels efectes d’aquest concepte a l’espai públic. El principi de ‘negativitat’ és una de les idees troncals del pensament contemporani, un dels que ha gaudit de més fortuna després del ‘pensament líquid’ de Bauman (2000) o les ‘esferes’ de Sloterdijk (1999). N’és artífex el filòsof sudcoreà Byung-Chul Han (Seül, 1959), qui n’ha fet l’eix del seu ideari d’ençà el seu primer assaig La societat de la transparència (2012). Han combat el principi d’hiperpositivitat que regeix la societat contemporània: dels smiley, dels win-win, dels yes we can, dels super!, dels seguim!; expressions que apareixen, als seus ulls, com la darrera disfressa lèxica del sempre camaleònic ideari neoliberal, ara en mans de la nova economia digital. Darrera aquesta cortina edulcorada que vesteix les capçaleres de Facebook, Google o Amazon, reforçada per sensacions d’immediatesa, llibertat, transparència i interconnexió, el capitalisme amaga les mateixes ombres de sempre: l’esclavitud (ahir l’obrer, avui l’usuari 2.0), l’addicció (ahir Coca-Cola, avui Instagram), l’alienació (el burnout del full time worker o síndrome del treballador cremat), el conflicte (amb l’ús i abús del pànic social com a estratègia de comunicació i màrqueting), la desigualtat, l’ambició o el totalitarisme (del suport callat a l’ascens de l’extrema dreta als governs del món). El principi de negativitat de Han advoca, contràriament, per la vivència profunda, lenta, eròtica, dissident i misteriosa de la realitat des de la consciència tràgica, acceptant l’angoixa, la diferència i el conflicte com a principi motriu de la vida i l’existència (hi ha molt de Nietzsche i Heidegger en l’ideari de Han). A Negativeland 2 Joan Pallé s’ha interessat per explorar les possibles derives d’aquesta idea de nega-

tivitat en l’espai públic. Tal i com explica l’antropòleg Manuel Delgado, l’espai públic és una idea abstracta i aliada de la lliure economia de mercat: un ideal utòpic i positiu d’ordre, salubritat, lleure i civilitat en que l’arquitectura i l’urbanisme moderns s’inspiren per eradicar el desordre, la dissidència i la negativitat d’una realitat social determinada. La neteja, la lluentor, cobeja rèdits; les males herbes i les baixes passions d’un territori, no. Enlloc d’empatitzar amb el context, d’abraçar el seu genius loci territorial i social, l’espacialisme públic modern n’elimina la seva profusa però genuïna negativitat. A Joan Pallé li interessa explorar el que Delgado anomenaria les “formes ritualístiques” i “simbòliques” que emergeixen dels conflictes a l’espai públic com a efecte de la implantació del model urbà civilitzador. Fenòmens que la generació de Pallé coneix bé per la densitat de crisi que han viscut al carrer en el curs de la darrera dècada (l’11M, Can Vies, manifestacions sobiranistes). El principal símbol amb que s’identifica és el foc, sorgit de la crema d’autobusos i cotxes per part de les comunitats urbanes que es defensen davant l’avenç de l’autoritat defensora de l’ordre i el negoci. Al fil d’aquesta idea apareix una peça inèdita exposada a Negativeland 2: una versió en miniatura de la furgoneta de TV3 cremada per les guerrilles de Can Vies (2014). I també el que apareix com la peça central de l’exposició: el cotxe en flames, que podria ser emblema de qualsevol aldarull a l’espai urbà en l’esfera global: París, Sydney, Barcelona o Beirut. La peça té correlació directa amb les dues grans sèries de dibuixos que s’agencen a la sala central de l’exposició: la crema d’autobusos i de cossos (de civils i policies). En aquests darrers, Pallé pren com a referència visual un dels seus films de culte: Nostalghia (1983), d’Andrei Tarkovsky, i el monòleg final de Domenico, en que el protagonista -un foll asceta que declama sobre la unitat del món fragmentat pel capitalisme- s’autoimmola calant-se foc al bell

mig d’una plaça pública. També és referencial per l’artista la imatge de la immolació en flames de Jan Palach, l’estudiant txec que va cometre suïcidi el 1969 a Praga com a protesta davant la repressió de les tropes soviètiques. Pallé treballa molt amb referents fílmics i audiovisuals. L’escultura central feta per al pati de la Fundació -una antena 5G en flames- té molt a veure amb la pel·lícula They live (1988), de John Carpenter, en que el protagonista, John Nada, crema l’antena central des de la qual els invasors (extraterrestres capitalistes disfressats d’humans) manipulen la societat. L’escultura també interpel·la el nostre temps: la crema de les antenes 5G que durant la crisi del Covid-19 ha tingut lloc a diferents indrets d’Anglaterra (Birmingham, Merseyside), per mirar d’aturar el que molts entenen com el darrer mecanisme imperialista del poder digital. Pallé s’interessa, així, en les estructures materials que l’economia digital erigeix per a garantir el control del món de demà, però també

en els moviments socials negacionistes, i les seves fogoses estratègies de lluita. Tal i com succeeix a diferents artistes de la seva generació -penso en Pablo del Pozo o Arnau Blanch-, Joan Pallé sent una estranya fascinació per determinats fenòmens socials i artístics dels anys vuitanta: els films de Carpenter o el darrer Tarkovsky, els còmics i revistes populars, grups musicals (Negativeland, sense anar més lluny), l’estètica punk, el DIY, i també les estructures de comunicació i de publicitat del moment àlgid del capitalisme: els panells, les antenes de televisió i ràdio, els grans logos publicitaris que ocupen l’espai públic (la maqueta de l’edifici urbà és una picada d’ullet al gran mussol de l’empresa Rótulos Roura que corona un alt edifici a la cantonada de la Diagonal amb el Passeig de Sant Joan). Un món que li agrada comunicar amb simplicitat, sofisticació i sense els prejudicis de la generació que, entre l’eufòria i l’embafament, vam viure la considerada dècada daurada del capitalisme.

Joan Pallé. Negativeland 2. Negativeland 2 es la segunda parte del proyecto que Joan Pallé (Lleida, 1989) presentó en el Instituto de Estudios Ilerdenses (IEI, 2018). En ambos episodios reina la misma inquietud de fondo: la reflexión plástica sobre la idea de ‘negatividad’ y la exploración de los efectos de este concepto en el espacio público. El principio de ‘negatividad’ es una de las ideas troncales del pensamiento contemporáneo, uno de los que ha disfrutado de más fortuna tras el ‘pensamiento líquido’ de Bauman (2000) o las ‘esferas’ de Sloterdijk (1999). El filósofo surcoreano Byung-Chul Han (Seúl, 1959) es artífice desde su primer ensayo, La sociedad de la transparencia (2012). Han combate el principio de hiperpositivitat que rige la sociedad contemporánea: los smiley, los win-win, los yes we can, los super!, los seguimos!; expresiones que aparecen, a sus ojos, como el último disfraz léxico del siempre camaleónico ideario neoliberal, ahora en manos de la nueva economía digital. Detrás de esta cortina edulcorada que viste las cabeceras de Facebook, Google o Amazon, reforzada por sensaciones de inmediatez, libertad, transparencia e interconexión, el capitalismo esconde las mismas sombras de siempre: la esclavitud (ayer el obrero, hoy el usuario 2.0), la adicción (ayer Coca-Cola, hoy Instagram), la alienación (el burnout del full time worker o síndrome del trabajador quemado), el conflicto (con el uso y abuso del pánico social como estrategia de comunicación y marketing), la desigualdad, la ambición o el totalitarismo (del apoyo callado al ascenso de la extrema derecha a los gobiernos del mundo). El principio de negatividad de Han aboga, por el contrario, por la vivencia profunda, lenta, erótica, disidente y misteriosa de la realidad desde la conciencia trágica, aceptando la angustia, la diferencia y el conflicto como principio motriz de la vida y la existencia (hay mucho Nietzsche y Heidegger en el ideario de Han). En Negativeland 2, Pallé le ha interesado explorar las posibles derivas de esta idea de negatividad en el espacio público. Tal y como explica el antropólogo Manuel Delgado, el espacio público es una idea abstracta y aliada de la libre economía de mercado: un ideal utópico y positivo de orden, salubridad, ocio y civismo en que la arquitectura y el urbanismo modernos se inspiran para erradicar el desorden, la disidencia y la negatividad de

una realidad social determinada. La limpieza, el brillo, codicia réditos; las malas hierbas y las bajas pasiones de un territorio, no. En lugar de empatizar con el contexto, de abrazar a su genius loci territorial y social, el espacialismo público moderno elimina su profusa pero genuina negatividad. A Joan Pallé le interesa explorar lo que Delgado llamaría las “formas ritualistas” y “simbólicas” que emergen de los conflictos en el espacio público como efecto de la implantación del modelo urbano civilizador. Fenómenos que la generación de Pallé conoce bien por la densidad de crisis que han vivido en las calles en el transcurso de la última década (el 11M, Can Vies, manifestaciones soberanistas). El principal símbolo con que se identifica es el fuego, surgido de la quema de autobuses y coches por parte de las comunidades urbanas que se defienden ante el avance de la autoridad defensora del orden y el negocio. Al filo de esta idea aparece una pieza inédita expuesta en Negativeland 2: una versión en miniatura de la furgoneta de TV3 quemada por las guerrillas de Can Vies (2014). Y también lo que aparece como la pieza central de la exposición: el coche en llamas, que podría ser emblema de cualquier alboroto en el espacio urbano, en la esfera global: París, Sydney, Barcelona o Beirut. La pieza tiene correlación directa con las dos grandes series de dibujos que se exponen en la sala central de la exposición: la quema de autobuses y de cuerpos (de civiles y policías). Para estos últimos, Pallé toma como referencia visual una de sus películas de culto: Nostalghia (1983), de Andrei Tarkovsky, y el monólogo final de Domenico, en que el protagonista –un loco asceta que declama sobre la unidad del mundo fragmentado por el capitalismo– se autoinmola prendiéndose fuego en medio de una plaza pública. También es referencial para el artista la imagen de la inmolación en llamas de Jan Palach, el estudiante checo que se suicidó en Praga, en 1969, como protesta ante la represión de las tropas soviéticas. Pallé trabaja mucho con referentes fílmicos y audiovisuales. La escultura central hecha para el patio de la Fundación –una antena 5G en llamas– tiene mucho que ver con la película They live (1988), de John Carpenter, en que el protagonista, John Nada, quema la antena central desde la que los invasores (extraterrestres capitalistas disfrazados de humanos) manipulan la sociedad. La escultura también interpela nuestro tiempo: la quema de las antenas 5G que durante la crisis del

Covid-19 ha tenido lugar en diferentes lugares de Inglaterra (Birmingham, Merseyside), para tratar de detener lo que muchos entienden como el último mecanismo imperialista del poder digital. Pallé se interesa, así, en las estructuras materiales que la economía digital erige para garantizar el control del mundo de mañana, pero también en los movimientos sociales negacionistas y sus fogosas estrategias de lucha. Tal y como sucede a diferentes artistas de su generación –pienso en Pablo del Pozo o Arnau Blanch–, Joan Pallé siente una extraña fascinación por determinados fenómenos sociales y artísticos de los años ochenta: las películas de Carpenter o el último Tarkovsky, los cómics y revistas populares, grupos musicales (Negativeland, sin ir más lejos), la estética punk, el DIY, así como las estructuras de comunicación y de publicidad del momento álgido del capitalismo: los paneles, las antenas de televisión y radio, los grandes logos publicitarios que ocupan el espacio público (la maqueta del edificio urbano es un guiño al gran búho de la empresa Rótulos Roura que corona un alto edificio en la esquina de la Diagonal con el Passeig de Sant Joan). Un mundo que le gusta comunicar con simplicidad, sofisticación y sin los prejuicios de la generación que, entre la euforia y el empalago, vivimos la considerada década dorada del capitalismo Albert Mercadé Director artístico de la Fundación Arranz-Bravo

Joan Pallé. Negativeland 2. Negativeland 2 is the second part of the project that Joan Pallé (Lleida, 1989) presented at the Institut d’Estudis Ilerdencs (Institute of Lleida Studies, IEI, 2018). The same interest reigns over both parts, as Negativeland is an artistic meditation on the idea of ‘negativity’ and an exploration of the effects of this concept in the public space. The principle of ‘negativity’ is among the core ideas of contemporary thought, those that have achieved the most impact following Bauman’s theory of ‘liquid society (2000) and Sloterdijk’s ‘spheres’ (1999). The term was first explored by the South Korean philosopher Byung-Chul Han (Seoul, 1959), who has made negativity the focus of his ideology since his first essay, The Transparency Society (2012). Han argues against the principle of hyperpositivity that reigns over contemporary society: the smileys, the win-wins, the yes we cans! the supers! the come ons! These are expressions that appear to him as the last lexical disguise of the perennially chameleonic neoliberal ideology, now in the hands of the new digital economy. Behind this prettily decked-out curtain adorned by the homepages of Facebook, Google, Amazon, etc., and reinforced by feelings of immediacy, freedom, transparency and interconnection, capitalism hides the same dark tricks it always has: slavery (yesterday, the worker, today, the 2.0 user); addiction (yesterday, Coca-Cola, today, Instagram); alienation (the ‘burnout of the full-time worker’); conflict (use and abuse of social panic as a communication and marketing strategy); inequality; ambition; totalitarianism (with silent support for the rise of the far right in governments around the world); and so on. Han’s principle of negativity, on the contrary, champions the deep, slow, erotic, dissident and mysterious experience of reality seen through the prism of tragic consciousness, accepting anxiety, difference and conflict as the main drivers of life and existence (there is much of Nietzsche and Heidegger in Han’s ideology). In Negativeland 2, Joan Pallé meditates on the possible paths that this idea of negativity can take in the public space. As the anthropologist Manuel Delgado notes, the public space is an abstract idea, one allied to the free market economy; it embodies a utopian and positive ideal of order, health, leisure and civility in which architecture and modern urbanism unite to eradicate disorder, dissent and negativity

from a given social reality. Shiny bright cleanliness yields rewards; the weeds and the foul passions of a territory do not. Instead of empathising with the context, embracing its territorial and social genius loci, modern public space policies eliminate its profuse but genuine negativity.

during the Covid crisis in an attempt to stop what many see as the latest imperialist mechanism of digital power. In this way, Pallé aims his gaze on the material structures that the digital economy erects to ensure control of the world, as well as denialist social movements and their fearsome battle tactics.

Joan Pallé is interested in exploring what Delgado would call the ‘ritual and symbolic forms’ that emerge from conflicts in the public space as a result of the introduction of the civilising urban model. These are phenomena that Pallé’s generation is familiar with due to the density of the crises they have witnessed in the streets over the last decade (11-M, Can Vies, separatist demonstrations). The main symbol with which he identifies is fire, emerging from buses and cars by set aflame by urban communities defending themselves against the advance of the authority that champions order and business. This idea was the inspiration for a new piece on show in Negativeland 2: a miniature version of the TV3 van burned by the guerrillas of Can Vies (2014). It also lies behind what seems to be the central piece in the exhibition: the burning car, which could be the symbol for any riot in the urban space anywhere on the globe: in Paris, Sydney, Barcelona or Beirut. The piece is directly correlated to the two large series of drawings installed in central room of the show: the burning of buses and bodies (civilians and police). In these latest works, Pallé takes as a visual reference one of his most beloved cult films: Nostalghia (1983), by Andrei Tarkovsky, which features Domenico’s final monologue, in which the protagonist – a mad ascetic who declaims regarding the unity of the world fragmented by capitalism – selfimmolates by setting fire to himself in the middle of a public square. Another reference is the image of Jan Palach, the Czech student who committed suicide by setting himself on fire in Prague in 1969 to protest against the Soviet repression of his country.

Like various artists from his generation – I am thinking of Pablo del Pozo, Arnau Blanch and so on – Joan Pallé feels a strange fascination for certain 1980s social and artistic phenomena: the films of John Carpenter’s films, late Tarkovsky, comics and magazines, bands (Negativeland, to name but one), the punk aesthetic, DIY, but also the communication and advertising structures of that boom period for capitalism: panels, television and radio aerials, large advertising logos occupying the public space (the model of the urban building is a nod to the great owl of the Ròtulos Roura company that crowns a tall building on the corner of Diagonal and Passeig de Sant Joan) . A world that likes to communicate with simplicity and sophistication, without the prejudices of our generation and, in a mixture of euphoria and ennui, witnessed what has come to be considered the golden decade of capitalism.

Pallé uses many film and audiovisual references in his work. The central sculpture, made for the courtyard at the Foundation, of a 5-G aerial in flames, has much to do with the film They Live (1988). In John Carpenter’s movie, the lead character, John Nada, burns down the central aerial from which the invaders (capitalist extra-terrestrials disguised as humans) manipulate society. The sculpture also has echoes of our own times: the destruction of 5-G aerials that have taken place in different parts of England (Birmingham, Merseyside)

Albert Mercadé Director of the Arranz-Bravo Foundation