d’aquella experiència en va sortir el quadre Baba, baber, barbi, barbituri, avui al fons de la fundació Arranz-Bravo.
L’edat de plata. Cap a principis dels anys vuitanta, amb tots dos creadors franquejant els quaranta anys, les trajectòries d’Arranz-Bravo i Parcerisas coincideixen en experimentar una evolució de maduresa. El pintor emprèn la seva carrera en solitari, instal· lat a Cadaqués, i obrint la seva obra als corrents internacionals propers a l’entorn de la galeria Bombelli. Parcerisas, per la seva banda, publica un llibre que marcarà un canvi rotund de moment poètic: L’edat d’or, una de les obres més respectades de la seva trajectòria. Tots dos creadors desplacen la centralitat creativa cap a una obra més introspectiva, metafòrica i substancial. No acantonen el zel experimental dels setanta –principi que en el cas d’Arranz-Bravo seguirà essent notable a Cadaqués–, però aquest exerceix ara un paper complementari, menys decisiu. Moments, de 1985, és un llibre dolç i delicat, de set textos i aiguaforts que ens apropen a la vivència psicològica, eròtica o nostàlgica dels diferents espais de la llar: el jardí, la banyera, la bibioteca, el saló, les golfes, la tribuna i el bany. Talment com a l’Edat d’or, els escrits de Parcerisas són ara més endreçats i profunds: no centrifuga o fragmenta com en els setanta –recordem el treball textual a través de collages escrits i meta-textos amb pensaments i traduccions– sinó que es concentra en una obra ben agençada, en un temps, un concepte i un espais concrets. La paraula és més precisa i emocional ara, sense renunciar al lliureassociacionisme ni a la fabulació d’antany. Quelcom de semblant s’experimenta en l’obra d’Arranz-Bravo, que es torna més profun-
da i sensible en el treball dels rostres humans, en l’anhel de relacions humanes (recordem la sèrie Abraçades) i també en el treball introspectiu. El pas del temps,“els arpegis de la infància i de l’adolescència”, o “els somnis heroics d’infant”, reviuen en l’obra poètica de Francesc Parcerisas, de la mateix manera que en l’obra d’Eduard Arranz ressurgeixen els cavalls i tatanos de la infància. On éreu?, és la darrera col·laboració entre Parcerisas i Arranz-Bravo, del 2009. En perspectiva aquest llibre d’artista, de gran qualitat plàstica i literària (que comptà amb la col·laboració de Natàlia Arranz), apareix com una gran interrogació sobre l’esdevenir de la generació que el poeta i el pintor representen. En cadascun dels set poemes es posa de relleu alguna qüestió o inquietud irresolta del passat: és compatible la vindicació presentista i existencial del ser amb la mirada assedegada cap el futur? Van reaccionar amb suficient contundència davant la barbàrie? Què pesa més la joia dels anys viscuts o la vellesa? La vivència del record pot ser, també, càndida i eròtica? S’ha realitzat la societat lliure que clamaven a les festes del primer de maig? La fama, els projectes, les accions i condecoracions: què queda de sòlid de tots aquells assoliments? I la darrera, a manera de desenllaç: ¿Com érem? Som com volíem ser? Som com pensàvem que seríem en un futur?
Una amistat Francesc Parcerisas
Arranz Bravo i Francesc Parcerisas a Vallvidrera, 1972
Dos homes grans seuen en una biblioteca. Dues cadires, l’una al costat de l’altra, en una sala enorme, gòtica, de sostres alts, enteixinats; els dos homes aïllats sota els focus que fan que la taula de treball sigui una petita illa de claror en aquest arxipèlag imposant de silenci, de papers, de coneixement. Tenen al davant un arxivador de cartró i en treuen carpetes plenes de papers, de làmines, de dibuixos, de vegades de petits retalls entaforats dintre d’algun sobre que el pas del temps ha començat a esgrogueir. Examinen tot aquest gavadal de records com qui busseja en un temps distant i descolorit: moments que, tot d’una, gràcies a una data, un nom, una al·lusió, a una caricatura humorística, fan reviure fugaçment, com les pampallugues grogoses dels dies massa llunyans, el mig segle llarg de la seva amistat. Cap dels dos no sap molt bé què busquen. Allò amb un valor documental?, allò més divertit?, alguna revelació extraordinària?, el fet insòlit i oblidat? En realitat, només volen constatar allò que se’ls manifesta com una evidència corprenedora, inevitable: que tots aquests papers són un petit tresor que testimonia molts anys de companyia, d’intercanvi, d’avinença, de confiança i afecte. El cert és que obrir l’arxivador col·locat damunt la taula ha estat ben bé com obrir un antic cofre del tresor perquè, quan n’han aixecat la tapa a poc a poc, amb delicadesa, el que ha aparegut a dins són l’or i les joies que aquests dos homes mai no es podran endur. Perquè aquest tresor també és, com a les escenes de les novel·les de pirates, massa exuberant, excessiu i enlluernador i els caldrà triar, separar, elegir allò que poden entaforar-se a les butxaques, allò que podran fer lluir en una sala d’exposicions, o en aquest catàleg. Eduard Arranz i jo ens vam conèixer el gener del 1965, a les “ratlles” que organitzaven els germans Gonçal i Josep Miquel Sobrer al seu pis del carrer Llull, al Poblenou. Allí s’hi aplegaven
companys de Belles Arts de l’un i de Filosofia i Lletres de l’altre, en una barreja divertida que evidenciava la desorientació absoluta dels joves de l’època i el desig enorme, davant la llosa feixuga de tantes mancances i frustracions, de fer coses, de respirar aires nous, de “canviar el món”. L’Eduard Arranz ja vivia a Vallvidrera i jo a casa dels pares, a Pedralbes, i tots dos compartíem aquella —aleshores— petita perifèria geogràfica de la ciutat: de vegades ens trobàvem a la tarda i caminàvem sense aturador per la carretera de les Aigües fins a l’entrada de fosca. Xerràvem sobre tot allò humà i diví, sobre els nostres dimonis particulars i sobre les nostres noves exaltacions estètiques, potser radicals però sempre variables, insegures, una mica a les palpentes. Discutíem d’art, de filosofia, de llibres, de les famílies, del país… Aviat a tots dos ens va tocar de fer el servei militar, sempre massa desavinent, i això ens va permetre encetar una correspondència que ara, amb la distància, sembla abundantíssima, com una mena de cornucòpia de tot el que vivíem, plena d’informació impagable i de tafaneria divertida, faceciosa. L’Eduard va ser a Sant Climent Sescebes, jo a Jaca, al Regimiento de Cazadores de Alta Montaña, però l’amistat d’aquells anys no va quedar només plasmada a les cartes que ens enviàvem, sinó també en els retrats, o en les decoracions (perdudes) al pis que Jackie Haslam i jo vam tenir al carrer Muntaner 155; o en el quadríptic —Arranz, Bartolozzi, Llimós, Sala— del regal per a la nostra boda (ara a la Fundació); o en les anades a Eivissa, a can Blell —n’existeix un testimoniatge filmat ben curiós, divertit (es mostra en aquesta exposició)—; o en les festes al jardinet de Mont d’Orsà, d’on va sortir el llibre Escultures de mar; o en les trobades a la sala La bomba de l’hotel Romàntic a Sitges; o en les hores interminables de ballar sols, sense ningú més a la pista, a la discoteca El Nostre Món, a la plaça Lesseps; o en les celebracions clandestines
Motlle de guix de nina recuperat a l’abocador de la Mar Bella
Francesc Parcerisas, Robert Llimós, Rafael Bartolozzi i Eduard Arranz-Bravo a La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner. 1974
del Primer de Maig a la llera del riu Besós amb les famílies i els companys de CCOO (crèiem en allò de “las fuerzas del trabajo y de la cultura”); o en els retrobaments a Londres (quan jo vaig anar a viure a Anglaterra el 1969), o a la Nou de Gaià, o al Puig d’en Pere Toni, o a la galeria Ivan Spence a Dalt Vila, a Eivissa (amb el vi blanc i l’arròs torrat que sempre oferia l’Ivan)… L‘Eduard fins i tot va guardar durant anys algunes penyores materials prou contundents: unes grosses lletres metàl·liques art-déco que formaven el rètol “DENTISTA”, que hi havia hagut al nostre pis, i un motlle de guix d’una nina recuperat a l’abocador de la Mar Bella, al Poblenou. Físicament, l’amistat es va materialitzar sovint en les visites als nostres refugis particulars —l’èxit manifest d’aconseguir culminar una utopia— a Margodí i al Puig d’en Pere Toni. Afegiu-hi llibres, papers, poemes i un reguitzell d’exposicions: a la Syra, a la Sala Gaspar, a la galeria Min, a la Vandrés, la fàbrica de Parets… i Granollers, fulla baixa, La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner, Moments, On éreu?, Mes plec, Biografies, La Capital, Nuevas precisiones y otros despojos... La condició pròpia del passat, penso ara, és doble. D’una banda el passat és irrecuperable perquè allò que fou mai no tornarà a ser; el podem recordar en tota la seva esplendor, intensitat i magnificència però sempre com un so-ser, amb el tint irreparable —tant se val si enyoradís o exultant— de la pèrdua. Però, d’una altra banda —com va dir Sèneca—, el passat també és allò que mai no ens serà arrabassat; és allò que ens constitueix de ple, que ens ha servit per formar i edificar la nostra essència, que mai ningú no ens podrà canviar o prendre, és allò que ens ha dut fins aquí, allò que som en el present, en un present que, de seguida, d’immediat, esdevindrà passat per afegir un maó més a l’edifici en construcció de cada vida. De fet, és possible que el
passat sigui l’únic coneixement de nosaltres mateixos que podem tenir: som fets —ara i quan es projectem endavant— de passat. Aquesta exposició és una punta d’iceberg. Reuneix alguns elements que poden servir de monjoies d’aquesta amistat de més de mig segle: quadres, dibuixos, llibres, objectes, cartes, papers… Molt del que hem preservat són les restes que el mar ha anat dipositant a la platja —fins i tot algun dibuix escapçat i retallat per enquibir-lo de manera massa maldestra en un marc petit damunt una taula—. Tot plegat hauria de servir per recrear una mica el clima artístic de la primera generació de postguerra a la qual pertanyem, amb les seves provatures i il·lusions però també, bé cal dir-ho, amb les lluites, èxits i desencisos, i, per damunt de tot, amb feina ingent que encara avui ens engresca. M’agradaria afegir una imatge final a aquest llarg itinerari d’amistat: fa anys vaig donar a la Biblioteca de Catalunya tota la meva correspondència, entre la qual figuraven dotzenes de cartes i textos que havia rebut d’Eduard Arranz. Preparant aquesta exposició i repassant aquell epistolari, tots dos ens vam doldre per no saber on devien haver anat a parar les cartes que jo li havia enviat. Eduard Arranz és un home que mai no llença res i recordava que les havia guardades molts anys, però tenia por que, en algun moment de trasllat o d’obres, s’haguessin perdut. Si el pintor havia deixat un testimoni epistolar tan abundós, era molt possible que jo també l’hagués abassegat amb cartes igualment pletòriques i eixelebrades, però ara inexorablement perdudes. Veuran, tanmateix, que algunes d’aquelles cartes figuren en el present catàleg: sortosament a la fi van ser trobades dins un altre particular cofre del tresor, en un amagatall insospitat, recòndit, com correspon a una amistat tan llarga com aquesta: entaforades dins una capsa sota el llit de l’Eduard!
Aquesta complanta va ser escrita a Barcelona, la primavera de l’any 1965, i anava dedicada als meus amics Carme, Eduard i Sergi. Un fragment d’aquest text va ser publicat al programa de l’exposició d’Eduard Arranz Bravo a la sala Ariel de Palma de Mallorca, el 1968. Hi he fet algunes correccions ortogràfiques i lleugeríssimes modificacions d’estil, però l'inici del text que es publica a sota, amb totes les seves mancances i il·lusions, és l'escrit ara fa més de cinquanta anys. Francesc Parcerisas, Barcelona 2020
ON TOT COMENÇA. S’HI PRESENTA AL PINTOR ARRANZ-BRAVO ARRIBANT A CASA I A L’ESCRIPTOR, QUE JA ESTÀ EN BONA COMPANYIA Com que fa molt de fred, t'alces el coll gruixut de l'abric i sents la picor de la llana despentinant-te la barba. El carrer està humit, la nit és suau com els jardins del palau reial de Schönbrun, a Viena. Et sembla que quelcom ha bellugat entre un munt de fulles de plataner, arraconades al carreró dels Ajusticiats; tens un lleuger sobresalt, però saps imposar-te de seguida. Tot plegat no és res, has begut una mica massa. No et sap greu. A mi no em sabria greu. No em sap greu, en efecte. Jo li acabo de dir a ella que portés una infusió, però quan ja era a la cuina m'hi he repensat i m'he llevat per dir-li que no calia, que de debò no calia que s'amoïnés. M'ho ha agraït molt, tot i que no m'ha dit res, perquè ella era també neguitosa d'aquesta nit, i m'ha somrigut com ella ho sap fer: breument i imperceptible, com si no fos cosa seva. Ja ens hi hem anat acostumat, a aquestes converses sobreenteses i tot és molt més agradable, a casa, en arribar amb els fulls mecanografiats que no ens han acceptat, tampoc avui, els editors amics que ens conviden a sopars freds amb insistència no gens habitual. Devies pensar quelcom així; t'imagino subtil com si sortissis del bany un matí qualsevol entre els pins i les sabines –cala Bassa, port d'Es Torrent, Portinatx i tots aquells llocs que coneixem.
Complanta en honor de la dama veneciana Signora Bo, que fou raptada pel pintor Arranz-Bravo, el de sabates vermelles. [Fragment] Barcelona, 1965
Francesc Parcerisas gana su cielo Arranz-Bravo. Oli sobre tela, 89 x 116 cm, 1965 Col·lecció Fundació Arranz-Bravo