Derelictes de Gerard Torres Joan Vila i Boix
Gerard Torres Sanmartí presenta allò que no ha de ser ensenyat. Presenta allò que s’amaga, que no té una funció exacta i que participa del desordre general de l’estudi d’un pintor. Presenta la desfeta, el residu. Allò que l’artista no sap si descartar. Allò que ens fa dubtar i habita a l’estudi. Allò que s’oblida a l’estudi. Allò que sembla que navegui pel taller. L’art té un punt de mirall. Com el mar, el cel o els núvols ens hi projectem per trobar-hi allò que no podem dir, fer o comprendre alhora que ens serveix de metàfora per fer-nos entendre. Llavors, aquest art, com el mar, el cel o els núvols esdevé un territori comú. Un lloc que ens fa humans, ja que ens posa en relació amb els altres. Per tal d’habitar aquest territori comú, aquest món que ens pertany a tots, l’exposició porta per títol “Derelictes” i s’hi exposen els residus de l’obra artística de Gerard Torres Sanmartí. S’exposen els residus per tal d’entendre el procés creatiu de l’artista. Com arqueòlegs en un mar, veiem objectes que han pogut ser art però són residus. Alhora que en ells hi veiem la rèmora d’allò que podrien haver arribat a ser. Per això són derelictes, són objectes que són expulsats de l’estudi de l’artista i exposats, com trossos de fusta en una platja d’un fred mar. Aquesta tensió, aquesta voluntat de ser, aquesta inquietud que ens apropa realment al fet creatiu, a la qüestió de l’art i l’artista. Del potencial i l’objecte. Això és el que es mostra en aquesta exposició. Una mostra que ens ajuda a entendre l’art
de Gerard Torres Sanmartí des d’un punt de vista diferent. El punt de vista de la cosa descartada. En paraules de l’artista a la seva tesi doctoral: “Podem parlar d’un resultat residual com un sistema complex que conté paràmetres de la teoria del caos, de la fragmentació de l’obra o del nomadisme del procés. La importància en el meu treball està en captar i fer desenvolupar el caràcter residual de la creació artística, ja que aquesta pot visibilitzar informació sobre una xarxa complexa i que porta amb si aspectes que humanitzen la producció artística.” De la mateixa manera que la llegenda ens explica que els habitants de Rapa Nui només sabien de la vida a l’exterior per un mascaró del vaixell europeu que va arribar flotant a les seves platges, aquí podem saber de la vida artística de Torres per la mar de draps bruts que té al seu voltant. Podem ser l’home o la dona que van trobar un tros de vaixell en una illa enmig del no res. I que així, va voler entendre a un altre que mai havia vist. Situats ja amb la tesi que defensa aquesta exposició m’agradaria comentar dos punts que crec necessaris per a comprendre òptimament l’art mostrat. El primer és la tradició en relació amb Torres Sanmartí i el segon l’apologia de la divulgació que es fa a “Derelictes”. Karl Marx va afirmar que “la tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el
cervell dels vius”. El problema amb Torres, però, són les generacions vives. Hi ha una gran tradició conceptual en l’art català. Una tradició que no ha desaparegut i s’ha acabat explotant fins a la caricatura. Així, artistes com Torres Sanmartí queden en dissonància amb altres de generacions anteriors, més capficats en parlar de l’art i els seus conceptes que d’aplicar-los. En aquesta exposició, el residu, la matèria que és expulsada i creada en el procés creatiu ens explica l’obra de Torres. Una obra que defuig la tautologia i la tradició per tal de viatjar cap a la cosa palpable, cap a l’objecte, cap a la nostra immediatesa per resoldre problemes que ens afecten ara i aquí. En segon lloc, la divulgació, el fet de voler fer-se entendre, de dirigir-se a l’altre i explicar el que hom fa, sempre és lloable. L›art és quelcom més fàcil d›entendre del que creiem. Simplement és la representació de la vida d›una manera més o menys subjectiva. I l›obra de Gerard Torres és exactament això, una visió del que ell percep. Una visió explicada des de tants angles com possibilitats té de mostrar-la al públic. I aquest fet, és una joia que presenta l’art d’una manera nua, senzilla i exquisida. L’obra de Gerard Torres Sanmartí és pintura en la seva màxima expressió. Senzilla i complexa. Fàcil i elevada, simplement vol ser allò que hi ha entre els quatre bastidors de la tela. I allò que la fa remarcable és la conjunció d›aquests elements, alhora que una presentació accessible. L›artista fuig de l›art
com a déu misteri i ens apropa al miracle d›imaginar coses diferents gràcies als seus actes creatius. Així doncs, per acabar podem dir que “Derelictes” és la voluntat d’entendre l’obra d’un artista, mostrant allò que s’ha descartat. Mostrant-ho en un territori en comú, per tal de traslladar-ho a un lloc comú perquè tothom se’l pugui fer seu. En aquest cas, el mar i les fustes que expulsa, els derelictes. Però també “Derelictes” al final acaba sent un homenatge a una pintura que cada dia torna amb més força. Com si les peces del gran naufragi de la pintura ens arribessin a la platja per explicar-nos una manera diferent i antiga de fer les coses. Un forma que lluny de fer de l’art una disciplina cortesana (com explicava el crític Martí Peran), s’arrisca a explorar nous territoris. Uns territoris que ens permeten entendre’ns a nosaltres mateixos. Veiem així, un art que ens explica el seu creador, tot fent servir el llenguatge del pigment i el pinzell. “Derelictes”, l’exposició de Gerard Torres Sanmartí, és una petita visió d’un artista que ens vol ensenyar el seu món. Un territori que vol que fem nostre gràcies a la metàfora. Una mostra que com diu ell mateix humanitza l’art i ens el mostra d’una manera crua. Però sobretot, ens allunya del fet cortesà, de la tertúlia sobre un mateix, i ens fa veure els problemes reals de l’artista i l’obra.