Al muerto, tiempo encima. Per Jordi Garrido
Hi ha pocs esdeveniments a la vida que no deixin, com a mínim, un rastre de la seva existència. Al muerto, tiempo encima, és una recerca d’aquest rastre, de les crisàlides, escorces i crostes, de les essències que construeixen la vida i les condicions que l’emparen. Pablo del Pozo (Aragüete, Badajoz, 1994) és el protagonista d’aquesta perquisició: s’endinsa en les profunditats del propi ésser, en la seva intimitat i la manera en què s’estructura la seva relació amb l’entorn. Estirant tres betes diferents (matèria, essència i espai) Pablo del Pozo trena un recorregut físic i conceptual que discorre en sentit invers al de la caverna platònica: partint del coneixement ideal d’aquests tres elements, desfà el camí per arribar a les imatges. Al muerto, tiempo encima posa el focus d’atenció sobre el procés - tant intel·lectual com creatiu - de l’artista, però també de la seva obra. El valor d'una cosa - també, en certa manera, d’una obra - es mesura amb la quantitat de vida necessària per aconseguir-la, i aquesta no és sinó un deute a saldar amb la Mort. Les peces d’en Pablo - des de les catifes carbòniques fins a les escorces suspeses, sense oblidar terrissa i dibuixos - estan unides per la importància del procés que tenen al darrere: el temps invertit no només en la idea, sinó en l’execució, és una xifra de vida que pesa en positiu a la balança de la psicòstasi. Més enllà del pes de la vida invertida en aquest projecte expositiu, el que aquesta mostra proposa és també un procés que va des dels materials i conceptes fins a la seva representació. Cronològicament, les obres exposades segueixen una direcció clara: des del treball purament escultòric amb les crostes i escorces a les altures o els atuells ceràmics que contenen les essències del cos, fins al foc que deixa rere seu el rastre cendrós i esquerdat del carbó, per acabar, després de tot, retornant a la representació del cos sobre el paper. Als dibuixos exposats a Al muerto, tiempo encima, podem veure la potència sensorial que és el rastre de tot el procés matèric resseguit per l’artista. Els papers són esculpits per fer emergir d’ells el cos - i el rostre-, que és al cap i a la fi el recipient que conté la vida que serveix de combustible per la creació. Al muerto, tiempo encima parla, en última instància, de la intimitat de Pablo del Pozo, entesa a la manera del filòsof Josep Maria Esquirol: una intimitat no com un interior, sinó relativa a allò que li és proper i central, nuclear, de si mateix. En un temps en què l’ésser humà es perd en les distàncies i no repara en allò que ens és més pròxim, en Pablo apel·la a la importància tant de l’entorn com del procés de relació amb aquest. La proximitat no es mesura per la distància respecte a un objecte, si no per l’atenció i la cura que posem en les coses.