_Divendres 26 Octubre 2018, Vallvidrera
Cadaqués, fluxes i refluxes. Conversa entre Arranz-Bravo, Bernat Daviu i Albert Mercadé.
Bernat Daviu: Com arribes a Cadaqués?
B: I amb aquest senyor la relació quina era? Ell et convida a casa seva?
Arranz-Bravo: El 1965 vaig conèixer Jordi Zendrera fent la mili. Era un noi encantador, el de l’ editorial Juventud que publicava Tintin i mil coses més. Amb el seu cotxe ens escapàvem (perquè estava prohibit es clar) cap a Cadaqués des de Sant Climent Sescebes. Davant de la illa de Saranella els Zendrera tenien una casa molt bonica. Aquell Cadaqués fantàstic sortint de la presó de la mili, la dutxa amb aigua salada (no hi havia aigua dolça a Cadaqués), aquella finor del Jordi Zendrera i la realitat de Cadaqués tan geològica i tan bonica… Era increible. Era tornar al món.
AB: No. Ell em deixava casa seva. El que fèiem llavors era gaudir de Cadaqués.
Albert Mercadé: Amb quina realitat artística et vas trobar quan vas arribar?
AB: Quan comprem l’apartament de Cadaqués, amb Rafael Bartolozzi, a la fàbrica de sardines, l’any 1973. Va ser obra de Lanfranco Bombelli, que ens va presentar un bon amic que vivia a Cadaqués, en Pepo Sol. Pepo va ser un dels creadors dels Jocs Olímpics de Barcelona. Era un personatge peculiar d’aquells anys. El mateix any Bombelli va obrir la galeria i nosaltres vam començar a fer les primeres exposicions.
AB: No, no, no. El que volia llavors era menjar, dutxar-me.
AM: Quan veu arribar ja hi era en Lanfranco Bombelli?
B: Això eren visites espontànies durant el 1965?
AB: I tant. Va arribar l’any 1957. Ell tenia la seva casa i vivia allà. Ell va venir amb Peter Harden, que era un arquitecte nord-americà importantíssim i que va dissenyar els pavellons d’Estats Units per tot Europa a les Fires Universals. Es pot dir que era l’arquitecte oficial d’Estats Units.
AB: No espontànies, fugint de la mili. B: I després, quan tornes a Cadaqués?
AB: L’any 1967, a casa de l’Antonio de Senillosa. La casa que estava just al costat de l’església i que la va arreglar Federico Correa. Si recordeu al carrer de darrera hi havia la casa de Richard Hamilton, que era la sagristia de l’església. AM: Qui era Antonio de Senillosa? Ha passat molt de temps i la nostra generació no el coneix.
Arranz-Bravo a l’Estudi de Cadaqués, 1986 10_
B: Així, doncs, quan comença la teva aventura artística a Cadaqués?
AB: Era un personatge famosíssim. Sortia cada dia a la tele. I feia una columna a La Vanguardia cada setmana. Era un home sofisticat de l’alta societat barcelonina, però un home d’una gran cultura. Va comprar setanta i pico quadres meus.
AM: Com va ser la coneixença amb Bombelli i quina va ser la teva impressió?
AB: Vam lligar des del primer moment. Potser la meva avia italiana... no sé... Ens vam fer gràcia mútuament i ja està. Una amistat que es va prolongar fins la seva mort. Va arrencar l’any 1970 i pico amb les meves exposicions. A l’any 1981 Bombelli també em va fer un estudi molt gran a la mateixa fàbrica de sardines. B: Per tant la relació amb Bombelli no només era que us feia de galerista sinó que també éreu clients seus. _11
AB: Amb el Rafa Bartolozzi la relació no va ser tan intensa i extensa però en el meu cas, al traslladar-me a viure a l’any 1985 a Cadaqués, es va establir una gran amistat.
B: Però podríem dir que qui va posar en el mapa a Cadaqués a nivell artístic va ser Salvador Dalí?
AB: Per mi no era cap mena de referent. B: I la casa li vau comprar directament a en Bombelli?
AB: Si, clar.
B: Per tu poder no, però per altres? Quin és el motiu per que Bombelli, Peter Harden, Richard Hamilton decideixin instal·lar-se a Cadaqués?
B: A canvi d’obra?
AB: No, a canvi de diners.
AB: Jo crec que el motiu va ser Marcel Duchamp. Era una sofisticació novaiorquesa traslladada a Cadaqués.
B: Però en aquell moment ja havíeu començat la relació galerística, no?
B: En el cas de Richard Hamilton, deuria ser Marcel Duc-
AB: Si però eren masses diners aquell apartament i l’estudi per compensar-ho.
AB: Exactament. Era en cert sentit el seu assistent. Richard Hamilton va comprar la sagristia, en canvi Marcel Duchamp vivia en un petit apartament, una coseta molt senzilla. La casa de Richard és més bonica.
AM: Així que durant els primers anys tu no vius a Cadaqués,
hamp qui el va portar allà? Richard Hamilton, Dieter Roth, Bartolozzi i Arranz-Bravo, Cadaqués 1976
sinó que t’hi desplaces des de la teva casa de Tarragona B: I tot aquest entorn de Cadaqués, tant per la seva situació
Salvador Dalí i Arranz-Bravo Plaça de Toros Monumental, Barcelona 1971
AB: Jo hi anava tot el rato a Cadaqués. Pràcticament cada mes, passàvem molts dies allà. Al 1985 m’estableixo a Cadaqués, hivern i estiu. AM: En aquest temps que no hi vivíeu, a banda d’en Bombe-
lli, amb quins artistes us relacionàveu? AB: Es va establir una gran amistat amb Joan Ponç, que vivia allà. Les converses duraven 14 hores, que sé jo... Era una amistat intensíssima. Després hi havia la sofisticació que anàvem a dinar o sopar a la casa de Dalí. Moltes vegades. Ho dic amb vergonya, no amb plaer.
geogràfica com per l’ambient, va influir en la teva obra? AB: Crec que molt. Perquè va donar una cosa que crec que es manté fins ara que és la internacionalitat de la meva obra. No sóc un pintor estrictament català, sóc un pintor internacional, amb una profunda arrel mediterrània. B: I això a nivell de llenguatge pictòric també va afectar?
AB: Clar. Perquè és un llenguatge que arriba a Shanghai, a Moscú, a Nova York, a San Francisco, allà on vulguis.
Arranz-Bravo i Teeny Duchamp, Cadaqués 1976
B: Tu ho comentes sovint que a Cadaqués es respirava un B: S’organitzaven menjars a la casa d’en Dalí regularment on
ambient divers i internacional molt fort.
es convidava a l’escena artística? I ell hi era? AB: Clar que hi era. Si m’invitava a casa seva clar que hi era. I sobretot estava la terrorífica Gala. No és una etapa que vulgui destacar. Hi ha una foto al catàleg que surto amb en Dalí a la plaça de toros de la Monumental de Barcelona. Dalí després portava els toreros a l’habitació del Ritz i tots allà sopàvem. Un ambient tremendament decadent.
Joan Ponç, Arranz-Bravo, Bartolozzi. Edició de fascicles, 1973 12_
AB: No era la pintura típicament catalana. Era un ambient més obert. És gràcies a Cadaqués i el gran motor va ser Bombelli. AM: Quan tu vas arribar Marcel Duchamp ja estava mort.
AB: Va morir l’any 1968. Jo tindria després molt tracte amb la viuda, la Teeny Duchamp.
AM: Quina mirada teníeu vosaltres (Bombelli, Hamilton, etc)
AM: La primera vegada que vas anar a Cadaqués, doncs, el
sobre el que feia Salvador Dalí?
deuries veure
AB: Decadent. Per mi era decadent. Llefiscós. Ho entenc millor ara. Hi havien altres referents per mi importantíssims que en aquell moment, com eren Pablo Picasso i Joan Miró. Picasso se m’ha afluixat, Miró cada vegada és més interessant per a mi. I aquests elements eren contradictoris amb aquesta cosa franquista de Dalí. Una cosa fastigosa, la seva pintura també era fastigosa.
AB: No el vaig veure. No el coneixia, clar. No coneixia Bombelli. No coneixia ningú. AM: Recordo el meu avi, en Jordi Mercadé, que hi havia anat diversos estius durant la postguerra, i m’havia dit que alguna vegada havia jugat amb en Duchamp als escacs, i que també havia vist en Man Ray. Cadaqués tenia ja la seva història artística i internacional.
Eclipse, Pepo Sol / Bigas Luna. Galeria Cadaquès, 1978 _13
B: Seria curiós saber per quina raó Duchamp va anar a pa-
rar a Cadaqués. AB: És possible que fos Dalí, però no ho sé. Era una relació difícil la del Duchamp amb el Dalí. Dalí el respectava molt. Duchamp, com deia Joseph Beuys, està una mica sobrevalorat. Però és un tema que ara ens portaria a unes discussions molt complexes. AM: En tot cas Bombelli obre una nova etapa a Cadaqués. Al
voltant d’ell s’aglutina energia nova internacional.
Cartell Galeria Cadaqués 1981
AB: En un pòster de la seva galeria és veuen les exposicions que hi van haver l’any 1981 i hi surten els noms de Frank Stella, Joseph Beuys, Richard Hamilton, jo i no recordo qui més. Imagina´t una temporada d’art contemporani a Cadaqués amb aquest cartell. Això no ho feia cap galeria de Barcelona que jo recordi. Hi havia també una colònia d’artistes catalans trotant per allà. Hi havia vint galeries obertes. Un poble que a l’hivern tenia mil i pocs habitants. Com pot ser que hi haguessin vint galeries d’art?! Era una bogeria. Un cas insòlit, irrepetible i dissortadament acabat, com tantes tragèdies de l’art a Catalunya. Es col·lapsa. La sofisticació catalana internacional s’ha col·lapsat. Lamentable. AM: Tots aquests artistes que exposaven amb en Bombelli,
es desplaçaven a Cadaqués?
Acció amb Roberto Rambaldini A l’estudi d’Arranz-Bravo, Cadaqués, 1980 14_
AB: Tots. Hi havia també una colònia d’artistes que no exposaven amb en Bombelli. Dels que van exposar a la galeria, i que jo vaig conèixer molt, es troba en Kitaj. Era un nord-americà, mig anglès, que va fer una gran feina a Londres. Va fer exposicions a la Tate i mil coses. Un noi molt simpàtic. Al final es va enfollir però era un noi encantador. I va venir David Hockney que també era un noi molt simpàtic. I va venir molta gent, entre Richard, Bombelli i la viuda de Duchamp, que va portar aquest ambient de John Cage i moltíssima gent. John Cage era un altre simpàtic. Una de les persones més simpàtiques que he conegut a la meva vida. Un home molt obert, fantàstic. Era aquest nord-americà infantil fantàstic. Aquell home que havia fet aquella música tan concreta, tan esquàlida i tan tremenda, era un home simpatiquíssim, d’un tracte estupendo. Va venir moltes vegades al meu estudi. És sens dubte un personatge insòlit que ha passat per Cadaqués. També va fer una exposició de dibuixos a la galeria, a més del concert a l’esglèsia. Aquí es va produir aquest clímax sofisticat que rarament es produeix. Hi ha llocs a Itàlia, a Portofino, no tenen aquest ambient tant profundament cultural. No. Ho tenen a Nova York, clar, ho tenien a París, pot arribar a tenir-ho Londres. Però un lloc tan petit com Cadaqués és insòlit. Hi ha altres artistes que van estar presents a Cadaqués. És el cas d’Eduardo Arroyo, ell hi va estar un parell d’anys
Inauguració de l’exposició d’Arranz-Bravo a la Galeria Cadaqués, 1981 _15
Arranz-Bravo, Bartolozzi i John Cage, Estudi Arranz-Bravo, Cadaqués 1982
i ens vam fer molt amics. Un altre era Pau Riba. El seu avi poeta hi tenia una casa i ell hi passava moltes temporades. A la Galeria Cadaqués, amb Pepo Sol i Bigas Luna, vam fer una acció títulada Eclipse on lentament (Pepo) Sol eclipsava a (Bigas) Luna. Vaig tenir una relació intensa amb el cinema fent direccions artístiques en varies pel·lícules. B: Joseph Beuys va arribar a trepitjar Cadaqués?
AB: No. Bombelli li va fer una exposició. Jo el vaig conèixer a la Documenta de Kassel. Era un pal “de aquí te veo”. Però un tio interessant, evidentment.
Conferència de John Cage (Barbara Curtis, Grete Sultan, Teeny Duchamp, Van Look, Jacqueline Matisse i Arranz-Bravo), Estudi Arranz-Bravo, Cadaqués 1982
AB: Degut a que tenia uns fills que eren mig artistes va arribar un munt de gent. Hi havia també una escultora important -a Estats Units, no aquí- Mary Callery. En Bombelli li va fer un estudi. Barbara Curtis, una nord-americana esnob, va obrir una galeria allà al costat del meu estudi. I Dalí també portava un munt de gent. Jo no soc de la corda del Dalí, però haig de reconèixer que ell formava part d’un món internacional molt potent. Per qué ens hem d’enganyar?
AM: Ella vivia a Cadaqués també?
AB: I tant. Tots els anys. I venia al meu estudi molt sovint. Vaig tenir una relació molt bonica amb ella. Una conversa sofisticada. AM: Quin tipus de personalitats convidava ella? 16_
van fer una cosa divertidíssima que ha quedat a la meva ment tota la vida. Es tractaven d’uns quadres amb llonganisses pintades que van penjar a una alçada baixíssima perquè era una exposició per gossos. B: On és va fer això?
AB: A la galeria d’en Bombelli. AM: El Dieter tenia una relació especial amb el món caní, no?
B: En el cas de Richard Hamilton, per exemple, si que sabem
que va tenir una llarga vida a Cadaqués. Però altres artistes com per exemple Dieter Roth?
AM: Abans has citat també la viuda de Marcel Duchamp.
AB: Una dona encantadora amb una trajectòria personal importantíssima. Es va casar amb el fill de Matisse, que portava la galeria de Nova York que va llançar Miró. El Miró no existiria sinó hagués estat per Pierre Matisse. Era una dona amb una cultura tremenda. Una dona de gran tracte. Ens vam fer molt i vaig estar a casa seva a Neully-sur-Seine, un poble que està a 40 kms de París. La que era la casa de Duchamp. Encara tenien allà sobre la xemeneia un quadre emblemàtic de Mirò on surt una dona amb un conill i que ara està al Pompidou.
Acció ‘Un’. Estudi Arranz-Bravo, Cadaqués 1985
AB: Dieter Roth va venir només una temporada. I vivia a casa del Richard. Dieter no és un personatge cadaquesenc. B: Però la seva presència devia ser bastant notòria.
AB: Molt intensa. Dieter quan va venir al meu estudi de Tarragona em va dir que hauríem de fer col·laboracions plegats. Però en aquell moment em va entrar el pànic perquè representava trencar amb Bartolozzi. No em va semblar elegant en aquell moment. Ara vist en retrospectiva, penso que va ser mala idea no fer coses amb el Dieter perquè imagino el que podíem haver fet. Dieter era un volcà alemany. Un personatge d’una creativitat desbordant. AM: El Dieter i el Richard si que feien col·laboracions. Quines recordes?
AB: Les que exposen aquí a la Fundació provinents del Macba per exemple, les Interfaces. Jo hi era quan les feien. També
AB: Estàvem dinant a la Venta, un restaurant que hi ha al Tibidabo, i ell és va escapar perquè va sentir uns gossos. Es veu que hi havia una gossera al costat del restaurant. Va fer allà milers de fotos d’aquests gossos bordant en gàbies. Una cosa terrorífica. AM: Una de les obres que s’exposen, la que té el Rod Hamilton, hi ha fotos d’en Dieter que deuen ser fetes aquest dia precisament. I pel que fa al personatge del Richard Hamiliton, com era?
AB: Jo sempre he dit que Bombelli era un Italià-Suís i Richard un British cent per cent. No he vist una cosa més British a la meva vida. El Richard era elegant, irònic. S’ha d’haver estat fregant plats a Anglaterra als anys cinquanta com jo, per entendre ben bé el que són els britànics. AM: I artísticament com el veies tu en aquell moment?
AB: Tímid, era un home tímid. És per això que a vegades necessitava aquella sofistificació del Duchamp, francesa, cartesiana o la moto del Dieter, o del belga Broodthaers, que
Exposició d’Arranz-Bravo a la Galeria Cadaquès, 1985 _17
també era molt amic seu. Ell es recolzava amb altres artistes per fer un contrapunt. Era encantador i fantàstic. El vaig conèixer cap el 1973. AM: Amb ell vas fer col·laboracions artístiques?
AB: Vam tenir una relació de 40 anys però mai va sortir cap col·laboració. AM: –Hi ha una fotografia teva en una de les seves obres més
conegudes del Hamilton, les Polaroids Portraits. La vaig veure a una exposició del Richard Hamilton a la Tate. AB: No són fotos seves, sinó fotos d’altra gent que li feien a ell. Des de Paul McCartney a Andy Warhol, a tot déu. La meva foto li vaig fer a la meva piscina de Tarragona. És una foto que s’ha reproduït molt.
tancar la casa perquè quan obria a les 7 de la tarda es reunien 20 persones cada dia, era una invasió. Era una bogeria. Un ambient molt internacional. Dissortadament hi havia poca gent de Cadaqués. Això sempre ho lamento. Però és la veritat. Es parlava anglès, francès però català poc. Això durant 10 anys, després tot va decaure. B: De fet al catàleg, es veuen imatges de fotos a l’estudi. No només de l’Eduard treballant sinó també de concerts, accions amb altres artistes com Joan Brossa, presentacions, etc. De fet, tens una sèrie de retrats de la gent “variopinta” que passava per allà: fotògrafs, models, artistes, etc.
AB: Si. Un es coneixia amb l’altre i es creava un clima semblant al de la Factory de Warhol, a on hi anaven els esnobs de Nova York i la gent més punky. Tot barrejat, com es produïa a casa meva. Entrava un col·leccionsita alemany i a la vegada gent jove punky de 20 anys.
B: Tornant a la figura de Bombelli. Amb ell teníeu una rela-
ció que transcendia la purament professional d’artista-galerista. Era una relació també d’amistat en la que compartíeu dinars, sopars i viatges. Una anècdota molt divertida i que sovint expliques és creuar la frontera amb en Bombelli carregat d’obres del Duchamp.
B: Això el que va generar són tota una sèrie d’accions paral·leles a la teva obra pictòrica. Recordo les accions amb Peter Gersina, amb Pepo Sol i Bigas Luna, amb Roberto Rambaldini, etc. Debia sorgir bastant fluidament. AM: Exacte, revisant les imatges hi ha una cosa molt singular
AM: Quins eren els punts de trobada a part de la galeria de Bombelli?
AB: El meu estudi, mal m’està dir-ho. L’estudi es va convertir com una espècie de Factory d’Andy Warhol a NY. Havia de 18_
d’aquella època teva a Cadaqués, que són les accions performàtiques. En recordes alguna de concreta? AB: L’acció d’Al Jolson per mi va ser molt important. Perquè va ser un acte contra la injustícia. Al Jolson és un actor blanc que es tenyeix de negre, ja que en aquell moment no es deixava actuar als negres a Hollywood. És la primera pel·lícula sonora de la història del cinema. A llavors això em va excitar i una noia anglesa em va maquillar i vam fer aquella acció. I un fotògraf que corria per allà, sempre hi havien fotògrafs a casa, va documentar l’acció. Jo també anava amb la Polaroid, com el Warhol. Era aquell moment de la Polaroid. És la primera vegada que es publiquen imatges d’aquesta acció. B: Aquesta acció era davant de públic?
AB: Estàvem en aquell moment en que qualsevol cosa reivindicativa era important. És el caliu de l’any 68 a París. És el caliu d’una revolta permanent. Jo l’he mantinguda fins ara. Aquesta actitud de rebel·lió: anti-repetir-me, anti-no se qué! B: M’imagino que aquestes accions, les que perduren, són les que s’han quedat fotografiades. Tot devia ser tan visceral i del moment que moltes accions ni es van pensar a ser documentades, és així?
AB: Si. Moltes no van quedar documentades. Tampoc hi havia els mitjans d’enregistrament i comunicació tan accessible que tenim ara. I clar es perdien. Però contínuament passaven coses.
Arranz-Bravo, Acció Al Jonson, Cadaqués 1985
Acció amb Peter Gersina Estudi Arranz-Bravo, Cadaqués 1985
AB: Anàvem a la casa de Teeny Duchamp, la seva viuda, a retornar totes les obres de l’exposició de Duchamp a la galeria de Bombelli. Tot originals de valor incalculable. És una anècdota que li hagués agradat molt al Duchamp. A l’arribar a la frontera els guardia civils ens van parar. Ens van fer obrir el capó. I a l’interior hi havia tota l’exposició. Ens van preguntar que “-Que es esto?”. Nosaltres vam dir que “-eran una cosas que devolviamos a Francia”. Ens van contestar que “-un momento!, ya pueden sacarlo todo”. Al terra de l’autopista de la frontera, a la Jonquera, vam posar totes les obres de Duchamp. Bàsicament es va acabar convertint en una exposició molt Duchampiana. Llavors el guardia civil ens va preguntar “-y esto cuanto vale?”. Amb una cara de plom, implacable li vaig dir “-con los marcos unas 2.000 pesetas”. Déu, amb la seva infinita bondat, va fer que un camioner que venia darrera toqués la botzina. El guardia civil tot encés va anar contra el camioner. En aquell moment li vaig dir a Bombelli, “-ahora muy poco a poco vamos a poner todo otra vez en el maletero dentro del coche pero tu no corras.” I així és com vam sortir d’allà. Va ser una escena irrepetible. Aquella frontera amb l’exposició de Duchamp pel terra. Duchamp hagués estat entusiasmat.
_19
B: Segurament la més emblemàtica va ser la de Cadaqués
Intens Blau. Una acció de gran embargadura que a més va mobilitzar molta gent del poble. AB: Primer de tot vam fer uns vestits de color blau per els participants. Van tallar la riba. Volia fer una cosa grega basada amb el blau de Cadaqués. Com un ritual grec, inclús els barrets que portaven. Hi havia una barca enorme amb sis persones tocant el tambor i una noia que tocava el violí. Tots vestits d’una forma clàssica i jo els anava pintant. Pintava els seus cossos. Hi havia una gentada mirant-ho. Va ser espectacular i després grans aplaudiments, cosa que m’estranya moltíssim. I al final ens vam tirar tots a l’aigua. B: I la gent que participaven, eren voluntaris?
AB: Molts d’ells eren aquesta gent que venia al meu estudi. Gent jove guapa i divertida. B: I la idea d’Intens Blau com sorgeix?
AB: Quan jo estava al Patronat de Cadaqués es va decidir que totes les cases havien d’anar blanques, les teulades amb teules antigues i les finestres blaves. Aquest blau es va tornar obsessiu per a mi.
Arranz-Bravo a l’estudi de Cadaqués, 1990
B: Això és el color original de les cases de Cadaqués?
AB: No. Cadaqués era negre. Cadaqués era pissarra negre. Amb Carles III tot canvia. Perquè Carles III era un italià que va decidir que la gent no es morís de lepra, tisis, etc i per això es va encalar tot. La cal crema les malalties. AM: Hi ha una altra acció on apareix un jove artista, Peter
Gersina, en que l’estàs pintant sobre una tela estesa sobre el paviment. En que consistia aquella acció?
Acciío d’Arranz-Bravo, Intens Cadaquès Blau, 1987
AB: Una silueta de cada artista pintada en un plafó envoltada d’espelmes. Ens vam tirar al terra i vam fer la silueta de cada un. Sospito que un austríac té un punt tètric i la cosa devia anar per allà.
20_
AM: I tot això deuria estimular la renovació del teu llenguatge
pictòric. AB: Tot va lligat. No hi ha un llenguatge pictòric. Hi ha una passió per l’art. Pot ser agafar una fulla i posar-la al damunt de no sé on. Això és art també. Hi ha una actitud davant de la vida. Que pot ser artística evidentment, que és el meu cas. Perquè és la meva passió, la meva vida. Però no crec que hi ha un llenguatge pictòric, hi ha una actitud davant de la vida que et fa agafar una fulla i posar-la en un lloc determinat. O destrossar un paper, de cop es pot convertir en art. Només cal una reflexió prèvia. Concert a l’estudi d’Arranz-Bravo de Cadaquès, 1993 _21
AM: Recordes alguna altra exposició o acció a Cadaqués que
t’impactés? AB: Miralda va fer una acció molt impressionant. Va muntar una passarel·la des d’una plaça fins al mar que també va finançar Bombelli. Hi havia més d’un centenar de metres de menjar. També Rampal, el gran flautista francès, tocant pels carrers. Hi havia molt ambient, mil coses. AM: Hi ha fotografies també de trobades, xerrades al teu estudi amb John Cage, Mestres Quadreny...
AB: Brossa també. En Brossa era una persona molt estupenda. Va fer una acció amb un mag que va portar a l’estudi. AM: Ens pots parlar també del festival de Cadaqués?
Arranz-Bravo i Richard Hamilton. Exterior del Pavelló Gran Bretanya, Bienal de Venècia, 1993
AB: Era un festival de música importantíssima amb Montserrat Caballé i molts més. L’artífex era Jordi Roch, de les Joventuts musicals. És va convertir en el festival de música més sofisticat de Catalunya. I a dins l’església els concerts més importants com el de John Cage amb la seva millor intèrpret que es deia Sultan. Això és irrepetible. B: I de les exposicions teves quina és la que recordes amb
més fervor? AB: A la galeria Bombelli vaig fer onze exposicions, totes molt cuidades. A més em va fer gran quantitat d’edicions d’escultura i gravats. També em va portar a la fira FIAC de París o a ARCO Madrid varies vegades. AM: També recordo escultures de l’època de Cadaqués
AB: Amb en Bombelli vaig fer la única sèrie completa de ceràmiques. B: M’imagino que aquell entorn rodejat de tantes persones i
aquest ambient estimulant i esperit col·laboratiu era el material que t’envoltava.
Exposició Arranz-Bravo, Sèrie 50, Galeria Cadaqués 1991 22_
AB: S’ha d’estimular, sinó la gent tendeix al llanguiment. I en canvi si t’estimulen t’empeny a fer coses. Tot creador, des de Goya, Velázquez a Altamira necessita un estímul, sinó que dimonis fas? L’art actual a Catalunya no té estímuls, això és terrorífic. Tot artista necessita ser estimulat, sigui per aquest ambient de Cadaqués, sigui la teva força interior, sigui per lo que sigui. No pots treballar amb el buit. Hi ha d’haver la necessitat de viure. La necessitat de notar-te viu. La necessitat de donar una certa importància a la teva vida. La necessitat de donar una atemporalitat a la teva vida; estic viu i no em moriré mai. Intemporal, que és el reflex màxim de la cultura. La cultura és intemporal o és una perfecta escombraria. Llegir Kirkegaard ara te n’adones que està més viu que
Exposició d’Arranz-Bravo, Numbers, Galeria Cadaqués, 1993 _23
una rosa. Podem mirar el meu estimat Miró i està més viu que una rosa també. La cultura, la gran cultura és intemporal. L’escombraria si que és temporal, afortunadament. El temps neteja. B: Davant d’aquesta neteja, d’aquest final, quan es comença
a intuir a Cadaqués la seva decadència? AB: A l’any 1992, quan el veia passejar en solitari per la seva galeria, li va vaig dir a en Bombelli que tanqués la seva galeria. Li vaig dir, això noi s’ha acabat. I és quan vaig decidir tornar a Vallvidrera i construir el nou estudis. Cadaqués s’havia convertit en una cosa lànguida i forçada, i no tenia interès. La galeria de Catherine Skira, la d’Helena Ramos, la del fill de Tharrats, etc. van fer una gran feina però ja no hi eren. B: Com resumiries la teva etapa de Cadaqués?
AB: Tremendament positiva. Per una persona no nostàlgica és molt dur veure decaure la cultura en un lloc. Però és possible que en un futur, com Ave Fénix, Cadaqués torni a ser un punt important per la cultura de Catalunya.
Arranz-Bravo i Lanfranco Bombell, Galeria Cadaqués, 1993
Arranz-Bravo i Richard Hamilton. Inauguració retrospectiva Richard Hamilton, MACBA, Barcelona 2003 24_
_25