Arranz-Bravo i l’âge d’or de Cadaqués Albert Mercadé
Eduard Arranz-Bravo ha sigut un dels artistes catalans que ha viscut amb més intensitat el que s’ha anomenat com la darrera època daurada de Cadaqués. La població empordanesa ja havia sigut indret de pelegrinatge per moltes generacions de pintors catalans (des dels primers paisatgistes fins a Salvador Dalí, passant per Pablo Picasso o la generació noucentista de Joaquim Sunyer o Eugeni d’Ors); però a partir dels anys cinquanta a Cadaqués s’hi instal·larà una selecta colònia d’artistes internacionals que la convertiran en una privilegiada isola felice de les arts d’avantguarda. Seguint els passos del Salvador Dalí, s’hi assentà ben aviat Marcel Duchamp, qui al seu torn arrossegà un sèguit de creadors de Nova York: el seu fidel col·laborador Richard Hamilton, i darrera seu John Cage, Dieter Roth, Man Ray, Mary Callery, o els galeristes George Staempfli o Barbara Curties. Aquesta conjunció cosmopolita, que convivia naturalment amb la comunitat artística catalana de postguerra (Joan Ponç, Tharrats, Corberó, Ràfols Casamada), es complementà amb l’aportació dels molts arquitectes que s’hi instal·laren: Coderch, Barba Corsini, Federico Correa, i també Lianfranco Bombelli. Aquest darrer, a banda de reivindicar-se amb Peter Harden com l’arquitecte de capçalera, obrirà, el 1973, una galeria a la fàbrica local de sardines, que acollirà i promourà tota aquesta atmosfera única d’experimentació artística i fertilitat cultural que es gestà a la riba de la població marinera fins gairebé traspassat el segle. Aquest substrat cultural, i la fascinació natural de la població -aïllada, silent, vital-, serà el que cridarà l’atenció a Eduard Arranz-Bravo d’ençà la seva primera visita el 1965. Serà també la causa principal del seu trasllat, primer temporal (a partir de 1973, en un estudi compartit amb Rafael Bartolozzi), i permanent, ja en solitari, entre 1985 i 1992. Des de principis dels setanta, Arranz-Bravo es vinculà estretament amb l’ambient artístic de la població, essent l’artista que més vegades ha exposat a la galeria de Lanfranco Bombelli (fins a 11 ocasions). Així mateix, el seu estudi de la fàbrica de sardines de Bombelli, serà un dels punts de confluència de la comunitat artística: allà on tingueren lloc recitals de màgia de Joan Brossa, accions musicals de John Cage, gravacions de cinema, debats, exposicions o happenings. L’ambient obert i trencador de Cadaqués inspirà un nou moment artístic a Arranz-Bravo, més experimental i polifacètic. El pintor s’obre ara a l’acció performàtica, tant al seu estudi (Accions amb Roberto Rambaldini (1980) o Peter Gersina (1985), Acció Un (1985), Acció Al Jonson (1985,) com en el marc urbà de Cadaqués (Cadaqués Blau, 1987), recuperant el seu adn festiu que ja havia dut a terme en anys anteriors (recordem per exemple, el Desfile de Granollers, de 1974). També s’endinsà en el terreny cinematogràfic (com a director del film Triade amb Peter Gersina, amb Bigas Luna com actor); i s’aplicà per primer cop en el gènere escultòric, desenvolupant sèries en terracuit i bronze produïdes per Lanfranco Bombelli. Si la pintura d’Arranz-Bravo dels anys setanta encara estava tenyida d’un aire dramàtic i existencial (pensem en la sèrie Visitantes), a Cadaqués en canvi la pintura es torna més oberta, sensible i afirmativa. És el tarannà que respiren les obres escollides per a la present exposició. Algunes provenen del fons de la fundació Arranz Bravo Judici de Paris (1985), Ciao Eros (1986), Prima Pantocrator (1988), Serie 50 (1991), La Taula de Cadaqués (1992), i d’altres són inèdites, com The italian fisherman (1986), Along-Peter (1986) The big orgasm (1986), Trio Verd (1988) o Pit Man (1989). En totes elles, el color s’accentua (incorporant ara nous tons me6_
diterranis), el gruix de pinzellada s’amplia, i el pintor manifesta un nou interès pel cos humà que poc a poc, s’anirà simplificant, significant i erigint-se en el centre nuclear de les seves preocupacions artístiques. És a Cadaqués on apareixen per primer cop símbols com la creu, simplificació primordial del cos humà, i a on accentuarà el seu interès pel romànic (en el hieratisme del Prima Pantocrator o The Italian fisherman), així com en les primeres escultures que va modelar, en fang. Més endavant, en les edicions produïdes amb Bombelli, realitzarà sèries escultòriques en bronze, algunes d’elles d’un evident contacte amb la naturalesa inquietant de Cadaqués, com en les sèries Eclipsi a i Eclipsi b. En aquesta exposició hem volgut complementar el moment artístic d’Arranz Bravo a Cadaqués amb obres d’alguns del seus amics assidus en aquells anys, com ara Richard Hamilton o Dieter Roth. Gràcies al préstec del MACBA, hem pogut mostrar uns exemplars de la sèrie Interfaces: un acció que Roth i Hamilton realitzaren en tàndem en el curs d’una de les estades de l’artista alemany a la residència d’estiu de Hamilton, i que seria exposada l’any 1977 a la galeria de Bombelli. A Interfaces Roth i Hamilton es desafien artísticament, posant frec a frec retrats d’un i de l’altre, i contrastant les seves divergents personalitats: més analítica la de Hamilton, més volcànica la de Roth. L’obra Door Stile de Dieter Roth va ser elaborada en el marc del segon treball conjunt que realitzaren a Cadaqués Hamilton i Roth: Collaboration of ch. Rotham (el títol fa referència a la conjunció dels cognoms de tots dos artistes, més l’abreviació del gos Chispas Luis (ch)). La idea motriu era realitzar un homenatge al món caní, pel qual Dieter Roth hi tenia una devoció visceral. D’aquell treball conjunt, que era un tribut al llavors recent traspassat Marcel Broodthaers, en va sorgir l’exposició canina a la galeria Bombelli (del que en mostrem, de la col·lecció Macba, alguns dels cartells preparatius d’aquella exposició itinerant (va viatjar a la fundació Miró, a l’ICA de Londres o Alemanya), titulats amb el nom de Tibidabo. A la mostra, hilarant i sarcàstica, hi apareixien salsitxes pintades, botes velles i instal·lacions fetes a alçada contemplativa dels gossos, que hi podien menjar i fins i tot fer les seves necessitats… Arranz-Bravo va presenciar la ideació d’algunes de les obres fotogràfiques de l’exposició que sorgiren a partir de la visita d’una gossera municipal del Tibidabo després d’un dinar entre tots tres artistes a Barcelona. Moltes d’aquestes fotografies estan presents a Door Stile, formada per una tira fotogràfica sobre una biga de fusta. De Richard Hamilton també mostrem un conjunt d’obres de la col·lecció particular d’Arranz-Bravo, com una de les serigrafies que l’artista anglès va concebre pel cèlebre projecte Richard (Galeria Cadaques, 1972), en que Hamilton canvià el nom comercial de la marca de pastís Ricard pel de Richard, seguint la seva afició pel transformisme de títols publicitaris. A l’exposició també mostrem un exemplar de la famosa sèrie Polaroid Portraits, el conjunt de fotografies Polaroid que Hamilton va demanar de fer-li als seus amics, en el curs de més de tres dècades, i en que hi apareixen entre d’atlres, Mick Jagger, Roy Lichestein, Claes Oldenburg, Hans Haacke o John Baldessari. Entre les 128 que li van realitzar mostrem la que Arranz-Bravo li va fer des de la seva piscina a la casa de Margodí (Tarragona). Finalment, incloem també un exemplar de la série Just what is it that makes today’s homes so diferent, de 1992, un remake en impressió làser de la versió original amb el mateix títol que Hamilton realitzà en la considerada la primera obra pop art de la història, l’any 1956. Per Arranz-Bravo la vivència d’aquell entorn d’alt voltatge cultural va ser un trampolí per a obrir-se com a creador al món. En efecte, el final de la seva estada a Cadaqués coincideix amb exposicions molt destacades a l’estranger (com el Paço Imperial de Sao Paulo el 1989), així com el seu primer contacte amb les galeries dels Estats Units -a partir de la seva participació a ARCO a finals dels anys vuitanta-, que ja no deixarà fins l’actualitat. Cadaqués acabà el seu cicle com a epicentre artístic i cultural -del que avui només en resta una ombra allargassada en el temps-, però aquell esperit resisteix en el temperament d’un pintor que va saber extreure, de la intensa vivència cultural, el millor impuls per a l’elevació artística. _7
Arranz-Bravo, CadaquĂŠs, 1986 8_
_9