Catàleg exposició Falla. Ayelen Peressini i Aldo Urbano.

Fundaciรณ Arranz-Bravo

F A L L A

FALLA _Ayelen Peressini, Aldo Urbano

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT

EXPOSICIÓ

Presidenta

FALLA. Ayelen Peressini / Aldo Urbano

Núria Marín i Martínez

del 24 de novembre de 2016 al 5 de febrer de 2017

Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna

Coordinació

Albert Mercadé Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Franklin George Bowles Ana Maria González Montes Jaume Graells Veguin Jesús Amadeo Martín González David Quirós Brito

Comissariat

Secretari

Edita

David Quirós Brito Director artístic

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

Amics de la fundació Arranz-bravo Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty Pia Sandstrom Dennis Paustenbach Karen Kenison

Jordi Garrido Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Textos

Albert Mercadé Jordi Garrido Correcció i traduccions

Alan William Moore Glòria Trias Monforte Disseny i maquetació

Estudi NaA Impressió

Actual, imprès a The Folio Club

Dipòsit Legal: B 2476-2017 ISBN: 978-84-617-7979-6

Gener 2017

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

F A L L A Ayelen Peressini / Aldo Urbano

Aldo Urbano. Ayelen Peressini. Jordi Garrido. Fallar a la FAB Albert MercadĂŠ Director de la FundaciĂł Arranz-Bravo

‘Fail again. Fail better’ Samuel Becket.

Aquesta màxima, d’aparença neoliberal, surt dels llavis d’un dels màxims exponents de l’existencialisme europeu. Fallar —perdoneu la pirueta—, ens interessa aquí com a verb polisèmic, en la seva doble accepció que en aquesta casa somniem a encarnar: anarcoexperimental, d’una banda —la fundació com a laboratori d’experimentació i risc contemporani—, i també, de l’altra, com a plataforma de sacseig i tremolor dins la nostra esfera de pensament. Són dos dels principis que des dels orígens ens hem proposat a la Fundació i que tan bé han sabut interpretar el Jordi Garrido, l’Aldo Urbano i l’Ayelen Peressini: sacsejar la contemporaneïtat des de la complexitat visual, seguint aquella línia imaginària que artísticament tracem des del dadaisme (travessar el mur contemplatiu des del xoc retinal) fins al moviment punk.

Com a proposta de risc i contorsionisme artístic, el projecte FALLA podria haver-se desmuntat en qualsevol moment. En canvi, podem afirmar sense exagerar que FALLA és un dels projectes més complets que hem pogut presentar al nostre espai expositiu. Perquè és un projecte que ens interpel·la tant plàsticament com cognitivament, que parla de nosaltres i que, a més a més, ha servit com a vàlvula de creixement per als tres protagonistes d’aquesta exposició. Aquest darrer objectiu és, com és sabut, una de les obsessions principals de la nostra fundació. Per aquest motiu, en l’origen d’aquest projecte vam anar a cercar els dos artistes en un planter artístic de màximes garanties: la Fundació Guasch Coranty. Havíem detectat que les beques de producció atorgades anualment per aquesta institució a un jove artista no acabaven gairebé mai en una mostra en un espai expositiu fora del recinte de la Universitat de Barcelona. Per aquest motiu, vam consensuar amb la llavors directora de la Fundació Guasch Coranty, Roser Massip, el fet de poder mostrar a la seu de la FAB, de manera periòdica, els treballs dels artistes seleccionats per a les beques. Fou així com des de la Direcció de la Fundació vam proposar per a la present temporada treballar en una

exposició amb dos dels artistes que havien sigut becats en els darrers deu anys: l’Aldo Urbano i l’Ayelen Peressini. De l’Aldo ens interessà la frescor psicodèlica de la seva pintura i la seva amplitud de mires plàstica: el seu interès cap a la nova moguda de pintura contemporània barcelonina, liderada per Pere Llobera i Rasmus Nilausen com a referents, però també assajada per una nova generació postolímpica d’artistes que encara la disciplina sense prejudicis. De l’Ayelen, en canvi, ens interessà la seva capacitat de trobar un equilibri vibrant entre la racionalitat espacial i l’expressivitat tràgica en el marc de l’escultura contemporània.

Finalment, vam proposar al jove crític Jordi Garrido el repte de trobar l’encaix plàstic i intel·lectual entre tots dos artistes.

En Jordi era un dels alumnes destacats de la professora Pilar Bonet a la Universitat de Barcelona, i teníem ganes, com és costum en aquesta casa, de donar l’oportunitat de debutar comissarialment a una jove promesa, tal com havíem fet amb anterioritat amb la Irina Mutt, la Sandra Martínez, en Bernat Puigdollers o en Daniel Gasol. En Jordi Garrido ha superat el repte amb escreix. Ha sabut assolir els principals reptes que segons Harald Szeeman, es posen a l’espiera del comissari rigorós: aconseguir erigir una atmosfera visual complexa, unitària i coherent, d’una banda; aconseguir generar entusiasme, empatia i complicitat amb els artistes, de l’altra; i, finalment, i potser el més important, detectar el nucli conceptual —el nucli patètic, en deia en Cirlot— que rau en el fons de l’obra dels diferents artistes participants en el projecte expositiu. En Jordi va detectar des de l’inici que l’obra de l’Aldo i l’Ayelen plantejava un problema d’ordre transcendental poc comú en la dessacralitzada esfera postmoderna: omplir el buit espiritual de la nostra era estètica des de la intensitat pictòrica i escultòrica; però després, en una segona fase de treball més frenètica, va descobrir que aquest buit existencial era omplert des de la intensitat volcànica: que no s’havia d’omplir el buit, sinó que en ell mateix, en la falla del buit, es donava la font creativa i magmàtica generadora de tremolor i coneixement. Era la falla que Agamben ens va ensenyar en allò que s’havia de convertir tot projecte artístic contemporani que tingués l’ambició d’interpel·lar el món. Crec poder afirmar amb orgull, com a director però també com a seguidor de la FAB, que aquest anhel ha quedat plenament assolit en aquest projecte magmàtic expositiu.

Vista de l’instal·lació a la Fundación Arranz Bravo

Dialèctica molecular Jordi Garrido

De la dialèctica que sorgeix de la juxtaposició de l’obra de l’Aldo i l’Ayelen en neix un compost molecular artístic del qual observem tres nuclis clarament diferenciats: la línia, l’espai i el moviment. Aquests tres nòduls principals agrupen al seu voltant una sèrie de partícules subalternes interconnectades que doten de cohesió i sentit filosòfic i metafísic l’obra d’ambdós artistes en una retícula atapeïda i horitzontal. En última instància, aquesta horitzontalitat és el fet clau en el vincle mutu d’aquests components, la seva relació d’igual a igual és el que enforteix aquest teixit: l’espai s’articula gràcies a la línia, que al mateix temps provoca moviment, que es tradueix en una transició espacial.

Com de bon principi hem apuntat, ens trobem en un in between conceptual que va des del rerefons filosòfic referent a l’espiritualitat fins a les característiques purament artístiques de l’obra dels dos creadors que ens ocupen. Aquesta centralitat espacial també s’aplica a la molècula artística que explica la reacció de l’art de l’Aldo i l’Ayelen vers el que hom considera que és una necessitat interior immanent en l’ésser humà contemporani, una decadència de tot allò que va més enllà de la materialitat en què incidirem més endavant. Espai, línia i moviment, en igualtat de condicions, es relacionen a través dels morfemes que es mouen en la seva òrbita i que responen a les pulsions artístiques de les estructures protoarquitectòniques de l’Ayelen i la pintura lisèrgica de l’Aldo.

Agafant l’Espai com a punt d’inici de la nostra anàlisi, trobem una primera partícula subalterna, el buit, protagonista silenciós ocult a plena vista dins les estructures de l’Ayelen; una presència sensible, un cos espacial desocupat i respirable per la potència de les formes, un silenci visual absolut, llest per ser habitat espiritualment. El buit és, en aquest cas, una realitat que no és objectiva, ja que de fet, aquesta buidor no està sinó plena d’aire vibrant en sincronia amb la immensitat de l’univers i que permet connectar amb aquella part del Jo que resta sense individuar, que anomenem —manllevant la terminologia d’Agamben— genius. D’altra banda, l’obra de l’Aldo s’aproxima a l’Espai per un camí diferent, en primer lloc, doblegant al màxim els límits físics de la pintura: arriba fins als marges i els transgredeix, injectant una dimensió més a la peça, que acaba sent tridimensional i interactuant de tu a tu amb l’espectador.

Paral·lelament, si amb l’Ayelen trobem una partícula subalterna de l’Espai —el buit que es tradueix en vibració tel· lúrica—, amb l’Aldo es dóna quelcom similar, tot i que se suprimeix el pas intermedi del buit. En el seu cas, i establint un doble lligam amb el segon dels nòduls moleculars a què ens referirem, la Línia, busca la vibració de les seves peces a través del traç. La duplicitat d’aquest vincle ve donada per la seva altra terminació, que s’amarra al color, l’element protagonista en la producció de l’Aldo. D’acord amb les teories de Kandinsky al respecte, el color exerceix un doble efecte sobre el subjecte observador: d’una banda, produeix un efecte físic, que com tots els d’aquesta sort, és eminentment efímer, es basa en l’escopofília i alimenta l’avidesa de l’ull; de l’altra trobem un efecte psicològic, que va més enllà de la percepció visual per envair el territori de la resta de sentits i provocar d’aquesta manera una commoció emocional, i esdevé així una vivència, una emoció. És en aquest segon efecte i la seva contundència cognitiva on trobem l’eco de la vibració espacial de l’obra de l’Ayelen; i és en la unió d’aquest cromatisme psicodèlic amb la irregularitat del traç del pinzell de l’Aldo on aquest eco esdevé un so eixordador i emocionant si, com Gilbert Simondon, considerem que l’emoció és sentir allò impersonal que roman en nosaltres. D’aquesta manera, el color esdevé una mena de nòdul secundari que serveix de ròtula per articular els tres nuclis moleculars que formen el compost artístic que estem desxifrant.

Ja ens hem referit a la Línia en relació amb la vibració de les peces de l’Aldo; tanmateix, aquesta part de la molècula té un pes específic cabdal en la producció de l’Ayelen. A mig camí entre l’arquitectura i l’escultura, les seves obres són producte d’un disseny conscienciós i d’un delineament cuinat a foc lent, que permet bastir els esquelets despullats d’aquestes obres. Aquests esquelets, compostos d’ossos rectilinis vestits amb veladures tèxtils que no fan sinó alimentar la sensació de pulcritud visual, són l’element que parcel·la i delimita l’espai i el buit; creen unes fronteres artificials que encotillen un bocí d’espai que no perd el contacte amb la resta. Tanmateix aquestes divisions dimensionals suposen també un vincle directe amb el tercer dels nòduls que formen el compost artístic: el Moviment. La rectitud de les línies de l’Ayelen es torna en tensió dinàmica quan aquestes s’inclinen silenciosament, precipitant-se de manera obliqua vers el buit

espiritualment habitable del cosmos; menció a una banda mereix el dibuix en la producció en paper de l’Aldo, que esdevé l’eix central en diverses ocasions. En el seu propi univers creatiu, el dibuix esdevé un agent mediador entre Línia, Color i Moviment; un element regulador al servei d’idees i imatges mentals que són plasmades a través de la línia esdevenint així un cisell al servei de la raó per donar forma a la pròpia interpretació de l’univers. Amb aquesta eina, l’artista es pot enfrontar a tot: des de la narració —com recentment ha fet en una novel·la gràfica— fins a la no-figuració. És en aquest últim punt on rau la potència del moviment en l’obra de l’Aldo, a través d’elements que directament no representen cap realitat concreta, evoca un moviment universal i ancestral. Es tracta de l’espiral i el vòrtex. El primer, creador infinit i vincle entre macrocosmos i microcosmos, és un clar evocador del desplaçament de les formes còsmiques; mentre que el segon és el ràpid moviment de la contemporaneïtat, que líquida gira entorn el buit fins a escolar-s’hi per tornar a néixer a l’altra banda del no-res.

La molècula artística ternària que neix de la dialèctica AldoAyelen no només es pot definir en clau centrípeta, com ja hem fet, sinó que també té una ressonància centrífuga que relaciona els seus nòduls i partícules subalternes amb les diferents fases del Jo a què hem fet referència. Com s’ha apuntat al principi, ens movem en un terreny tan inestable com la corda d’un funàmbul, un in between que, tot i la seva indefinició, transita en si mateix vers una manera molt concreta —tot i que complexa d’expressar— d’espiritualitat.

D’aquesta manera, l’Espai esdevé una analogia del Jo, delimitat per la Línia, que és, al seu torn, una analogia de la unidireccionalitat del camí vital de l’individu en el qual es produeix el moviment vers allò impersonal immanent en nosaltres que ens connecta amb genius i amb l’espiritualitat.

_Suceso repetido. Oli sobre fusta. 100 x 100 cm. 2015. Aldo Urbano

_Espacio en disoluciรณn. Gouache sobre paper. 37 x 40 cm. 2016. Aldo Urbano

_Sin titulo. Acer. 240 x 400 x 400 cm. Instal·lació escultórica – arquitectónica. 2016. Ayelen Peressini

_A drift. Acer, ceràmica. Estructura metàl·lica 200 x 100 x 45 cm. Forma ceràmica 80 x 60 x 50 cm. 2013.14. Ayelen Peressini

_Epicentro. Oli sobre fusta. 100 x 100 cm. 2014. Aldo Urbano

_Ensayos para el espacio.

Llautรณ, soldadura de plata.

Mides variables de 25 x 15 cm a 5 x 5 cm.

2016, Barcelona. Ayelen Peressini

_El combustible que anima las rotaciones. Instal¡lació amb pintures sobre paper i dos murs de fusta. Mides variables. 2016. Aldo Urbano

_Rotaciรณn quieta. Gouache sobre paper. 39 x 42 cm. 2016. Aldo Urbano

_El combustible que anima las rotaciones. Gouache sobre paper. 36 x 40 cm. 2016. Aldo Urbano

_Detalle del engranaje. Gouache sobre paper. 57 x 40 cm. 2016. Aldo Urbano

_Engranaje frenĂŠtico. Gouache sobre paper. 50 x 39 cm. 2016

_A. Acer, seda, ceràmica. Estructura metàl·lica 250 x 120 x 45 cm. Tèxtil 500 cm. 2016, Centre d’art Contemporani de Barcelona. Ayelen Peressini

_Measuring space. Instal·lació escultòrica creada en resposta al caràcter arquitectònic específic de Fabra i Coats, Centre d’Art Contemporani.

Acer, organdí polièster. Instal·lació 450 x 1200 x 454 cm. Estructura metàl·lica 300 x 159 x 170 cm. 2014.16, Barcelona. Ayelen Peressini

_Poetic of the space i Reflections of Penedes.

Fusta, paper mirall. Estructura 200 x 100 x 40 cm. Paper mirall 300 x 100 x 0,02 cm. 2015, PenedĂŠs, Catalunya. Ayelen Peressini

_Un planeta bañado por la luz en constante erosión, aunque su postura recuerda a un desafío.

Pedra, fusta, ferro i esmalt. Mides variables. Vista de l’instal·lació site-specific a Sandarbh Artist Residency, India. 2014. Aldo Urbano

Aldo Urbano. Ayelen Peressini.

Jordi Garrido. Fallar en la FAB Albert Mercadé Director de la Fundación Arranz-Bravo ‘Fail again. Fail better’ Samuel Beckett.

Esta máxima, de apariencia neoliberal, sale de los labios de uno de los máximos exponentes del existencialismo europeo. Fallar —perdonen la pirueta—, nos interesa aquí como verbo polisémico, en su doble acepción que en esta casa soñamos con encarnar: anarco-experimental, por un lado —la fundación como laboratorio de experimentación y riesgo contemporáneo—, y también, por otro lado, como plataforma de zarandeo y temblor dentro de nuestra esfera de pensamiento.

Son dos de los principios que nos propusimos desde los orígenes en la Fundación y que tan bien han sabido interpretar Jordi Garrido, Aldo Urbano i Ayelen Peressini: zarandear la contemporaneidad desde la complejidad visual, siguiendo aquella línea imaginaria que artísticamente trazamos desde el dadaísmo (atravesar el muro contemplativo desde el choque retinal) hasta el movimiento punk.

Como propuesta de riesgo y contorsionismo artístico, el proyecto FALLA podría haberse desmontado en cualquier momento. En cambio, podemos afirmar sin exagerar que FALLA es uno de los proyectos más completos que hemos podido presentar en nuestro espacio expositivo. Porque es un proyecto que nos interpela tanto plástica como cognitivamente, que habla de nosotros y que, además, ha servido como válvula de crecimiento para los tres protagonistas de esta exposición. Este último objetivo es, como bien es sabido, una de las principales obsesiones de nuestra fundación.

Por este motivo, en el origen de este proyecto fuimos a buscar a los dos artistas en una cantera artística de máximas garantías: la Fundación Guasch Coranty. Habíamos detectado que las becas de producción otorgadas anualmente por esta institución a un joven artista no terminaban casi nunca con una muestra en un espacio expositivo fuera del recinto de la Universidad de Barcelona. Por este motivo, consensuamos con la entonces directora de la Fundación Guasch Coranty, Roser Massip, el poder mostrar en la sede de la FAB, de forma periódica, los trabajos de los artistas seleccionados para las becas. Así fue como desde la Dirección de la Fundación propusimos para la presente temporada trabajar en una exposición con dos de los artistas que habían sido becados en los últimos diez años: Aldo

Urbano y Ayelen Peressini. De Aldo nos interesó el frescor psicodélico de su pintura y su amplitud de miras plástica: su interés hacia la nueva movida de pintura contemporánea de Barcelona, liderada por Pere Llobera y Rasmus Nilausen como referentes, pero también ensayada por una nueva generación postolímpica de artistas que afrontan la disciplina sin prejuicios. De Ayelen, sin embargo, nos interesó su capacidad de encontrar un equilibrio vibrante entre la racionalidad espacial y la expresividad trágica en el marco de la escultura contemporánea.

Finalmente, propusimos al joven crítico Jordi Garrido el reto de encontrar el encaje plástico e intelectual entre ambos artistas. Jordi era uno de los alumnos destacados de la profesora Pilar Bonet en la Universidad de Barcelona, y nos apetecía, como es de costumbre en esta casa, dar la oportunidad de debutar comisarialmente a una joven promesa, tal y como habíamos hecho anteriormente con Irina Mutt, Sandra Martínez, Bernat Puigdollers o Daniel Gasol. Jordi Garrido ha superado el reto con creces. Ha sabido lograr los principales retos que, según Harald Szeeman, se ponen en la mirilla del comisario riguroso: conseguir erigir una atmósfera visual compleja, unitaria y coherente, por un lado; conseguir generar entusiasmo, empatía y complicidad con los artistas, por el otro lado; y, finalmente, y quizás lo más importante, detectar el núcleo conceptual —el núcleo patético, como lo llamaba Cirlot— que estriba en el fondo de la obra de los distintos artistas participantes en el proyecto expositivo. Jordi detectó desde el inicio que la obra de Aldo y Ayelen planteaba un problema de orden trascendental poco común en la desacralizada esfera posmoderna: llenar el vacío espiritual de nuestra era estética desde la intensidad pictórica y escultórica; pero luego, en una segunda fase de trabajo más frenética, descubrió que este vacío existencial se llenaba desde la intensidad volcánica: que no había que llenar el vacío, sino que, en la falta del vacío, se daba la fuente creativa y magmática generadora de temblor y conocimiento. Era la falla que Agamben nos enseñó en lo que debía convertirse todo proyecto artístico contemporáneo que tuviera la ambición de interpelar el mundo. Creo poder afirmar con orgullo, como director pero también como seguidor de la FAB, que este anhelo ha sido completamente alcanzado en este proyecto magmático expositivo.

Dialéctica molecular Jordi Garrido De la dialéctica que surge de la yuxtaposición de la obra de Aldo y Ayelen nace un compuesto molecular artístico del cual observamos tres núcleos claramente diferenciados: la línea, el espacio y el movimiento. Estos tres nódulos principales agrupan a su alrededor una serie de partículas subalternas interconectadas que dotan de cohesión y sentido filosófico y metafísico la obra de ambos artistas en una retícula tupida y horizontal. En última instancia, esta horizontalidad es el hecho clave en el vínculo mutuo de estos componentes, su relación de igual a igual es lo que fortalece este tejido: el espacio se articula gracias a la línea, que al mismo tiempo provoca movimiento, que se traduce en una transición espacial.

Como hemos mencionado en el inicio, nos encontramos en un in between conceptual que va desde el trasfondo filosófico referente a la espiritualidad hasta las características puramente artísticas de la obra de los dos creadores que nos ocupan. Esta centralidad espacial también se aplica a la molécula artística que explica la reacción del arte de Aldo y Ayelen frente al que se considera que es una necesidad interior inmanente en el ser humano contemporáneo, una decadencia en todo lo que va más allá de la materialidad en la que incidiremos más adelante. Espacio, línea y movimiento, en igualdad de condiciones, se relacionan a través de morfemas que orbitan a su alrededor y que responden a las pulsiones artísticas de las estructuras protoarquitectónicas de Ayelen y la pintura lisérgica de Aldo.

Tomando el Espacio como punto de inicio de nuestro análisis, encontramos una primera partícula subalterna, el vacío, protagonista silencioso oculto a plena vista dentro de las estructuras de Ayelen; una presencia sensible, un cuerpo espacial desocupado y respirable por la potencia de las formas, un silencio visual absoluto, listo para ser habitado espiritualmente. El vacío es, en este caso, una realidad que no es objetiva, dado que, de hecho, este vacío está lleno de aire vibrante en sincronía con la inmensidad del universo y que permite conectar con aquella parte del Yo que resta sin individuar, que llamamos —adoptando la terminología de Agamben— genius.

Por otro lado, la obra de Aldo se aproxima al Espacio por un camino distinto, en primer lugar, doblando al máximo los límites físicos de la pintura: llega hasta los márgenes y los transgrede, inyectando una dimensión más a la pieza, que acaba siendo tridimensional e interactuando de tú a tú con el espectador.

Paralelamente, si con Ayelen encontramos una partícula subalterna del Espacio —el vacío que se traduce en vibración telúrica—, con Aldo sucede algo similar, aunque se suprime el paso intermedio del vacío. En su caso, y estableciendo un doble vínculo con el segundo de los nódulos moleculares a los cuales nos referiremos, la Línea, busca la vibración de sus piezas a través del trazo. La duplicidad de este vínculo viene dada por su otra terminación, que se amarra al color, el elemento protagonista en la producción de Aldo. De acuerdo con las teorías de Kandinsky al respecto, el color ejerce un doble efecto sobre el sujeto observador: por un lado, produce un efecto físico, que como todos los de este tipo, es eminentemente efímero, se basa en la escopofilia y alimenta la avidez del ojo; por el otro lado encontramos un efecto psicológico, que va más allá de la percepción visual para invadir el territorio del resto de sentidos y provocar de esta forma una conmoción emocional, y se convierte de este modo en una vivencia, una emoción. Es en este segundo efecto y su contundencia cognitiva donde encontramos el eco de la vibración espacial de la obra de Ayelen; y es en la unión de este cromatismo psicodélico con la irregularidad del trazo del pincel de Aldo donde este eco se convierte en un sonido ensordecedor y emocionante si, como Gilbert Simondon, consideramos que la emoción es sentir lo impersonal que permanece en nosotros. De esta forma, el color se convierte en un tipo de nódulo secundario que sirve de rótula para articular los tres núcleos moleculares que forman el compuesto artístico que estamos descifrando.

Ya nos hemos referido a la Línea en relación a la vibración de las piezas de Aldo; sin embargo, esta parte de la molécula tiene un peso específico caudal en la producción de Ayelen.

A medio camino entre la arquitectura y la escultura, sus obras son producto de un diseño concienzudo y de una delineación cocinada a fuego lento, que permite armar los esqueletos desnudos de esas obras. Estos esqueletos, formados por huesos rectilíneos vestidos con veladuras textiles que meramente alimentan la sensación de pulcritud visual, son el elemento que parcela y delimita el espacio y el vacío; crean unas fronteras artificiales que encorsetan un trocito de espacio que no pierde el contacto con el resto. Sin embargo, estas divisiones dimensionales suponen también un vínculo directo con el tercero de los nódulos que forman el compuesto artístico: el Movimiento. La rectitud de las líneas de Ayelen se convierte en tensión dinámica cuando estas se inclinan silenciosamente, precipitándose de forma oblicua hacia el vacío espiritualmente habitable del cosmos; mención aparte merece el dibujo en la producción en papel de

Aldo, que pasa a ser el eje central en varias ocasiones. En su propio universo creativo, el dibujo resulta un agente mediador entre Línea, Color y Movimiento; un elemento regulador al servicio de ideas e imágenes mentales que son plasmadas a través de la línea y se convierten así en un cincel al servicio de la razón para dar forma a la propia interpretación del universo. Con esta herramienta, el artista puede enfrentarse a todo: desde la narración —como recientemente ha hecho en una novela gráfica— hasta la no figuración. Es en este último punto donde se halla la potencia del movimiento en la obra de Aldo, a través de elementos que directamente no representan ninguna realidad concreta, evoca un movimiento universal y ancestral. Se trata de la espiral y del vórtice. El primero, creador infinito y vínculo entre macrocosmos y microcosmos, es un claro evocador del desplazamiento de las formas cósmicas; mientras que el segundo es el rápido movimiento de la contemporaneidad, que líquida gira alrededor del vacío hasta escurrirse por él, para volver a nacer al otro lado de la nada.

La molécula artística ternaria que nace de la dialéctica Aldo-Ayelen no solo puede definir en clave centrípeta, como ya hemos hecho, sino que también tiene una resonancia centrífuga que relaciona sus nódulos y partículas subalternas con las distintas fases del Yo a las que hemos hecho referencia. Como se ha mencionado al principio, nos movemos en un terreno tan inestable como la cuerda de un funambulista, un in between que, a pesar de su indefinición, transita en sí mismo hacia una forma muy concreta —aunque compleja de expresar— de espiritualidad. De esta forma, el Espacio se convierte una analogía del Yo, delimitado por una Línea que, a su turno, es una analogía de la unidireccionalidad del camino vital del individuo en el cual se produce el movimiento hacia lo impersonal inmanente en nosotros que nos conecta con genius y con la espiritualidad.

Aldo Urbano. Ayelen Peressini.

Jordi Garrido. Failing at FAB Albert Mercadé Director of the Arranz-Bravo Foundation ‘Fail again. Fail better’ Samuel Beckett.

This maxim, neoliberal in appearance, was uttered by one of the greatest exponents of European existentialism. If you will excuse the verbal acrobatics, we are interested in “fallar” here as a polysemic verb in in its double meaning (fail/fault) that we dream of embodying at the Arranz-Bravo Foundation: anarchoexperimental on the one hand – the foundation as a laboratory for contemporary experimentation and risk – and, on the other, as a platform for shaking and trembling within our sphere of thought. These are the two principles that the foundation has adhered to since its origins, and which Jordi Garrido, Aldo Urbano and Ayelen Peressini have interpreted so well: that is to say, by shaking up the contemporary through visual complexity, following the imaginary artistic line that we can trace from Dadaism (crossing the contemplative wall through retinal shock) to the Punk movement.

As an initiative exploring artistic risk and contortionism, FALLA [FAIL/FAULT] could have gone off the rails at any point. On the contrary, however, we can now safely affirm, without exaggeration, that FALLA is among the most completely rounded projects that we have ever presented in our exhibition rooms.

Because this is a project that appeals to both our aesthetic and our cognitive senses, which speaks of us and has also served to enable the three protagonists behind this exhibition to grow. As is generally known, this last objective is one of the main goals or obsessions of our foundation. That is why, at the start of the project we went to find two artists at an artistic incubator with maximum guarantees: the Foundation itself.

Guasch Coranty. We had realised that the production grants which the institution awarded annually to a young artist rarely ended up as as shows in exhibition spaces outside the University of Barcelona. This observation led us to establish an agreement with the then director of the Coranty Guasch Foundation, Roser Massip, to regularly show the work of artists selected to receive grants at FAB. As a result of all this, the Foundation management proposed to produce an exhibition this season by working with two of the artists that had received grants over the last ten years:

Aldo Urbano and Ayelen Peressini. We were interested in the fresh psychedelic quality of Aldo’s painting and his artistic open-mindedness: his fascination with the new contemporary painting scene in Barcelona, led ​​ by Pere Llobera and Rasmus Nilausen as key points of reference, but also include a generation of post-Olympic artists that approach their work without prejudices. For her part, Ayelen interested us due to her ability to find a vibrant balance between spatial rationality and tragic expressiveness in the context of contemporary sculpture.

Finally, we proposed the young art critic Jordi Garrido to find the artistic and intellectual fit between these two artists. Jordi was one of Pilar Bonet’s most outstanding students at the University of Barcelona, and, as usual, we wanted to give a promising young curator the chance to make his debut, just as we had previously with Irina Mutt, Sandra Martínez, Bernat Puigdollers, Daniel Gasol and so on. Jordi Garrido passed the test with flying colours, resolving the main challenges that, according to Harald Szeemann, face any rigorous curator: to create a complex, unified, cohesive atmosphere; to generate enthusiasm, empathy and understanding with the artists; and, finally, and perhaps most importantly, to detect the conceptual core – the “pathetic core”, as Cirlot called it – that lies at the heart of the work of the various artists that take part in an exhibition project. Right from the start, Jordi noted that the work of Aldo and Ayelen explored a problem of a transcendental nature in our desacralised, post-modern world: how to fill the spiritual void in our aesthetic age through painterly and sculptural intensity. However, later, in a second, more frenetic phase of the work, our curator saw that this existential emptiness was filled by volcanic intensity: it was not a question of filling the void; rather, in the void itself, in the fault of emptiness, was where the creative source was found, that magmatic source that could generate awe and knowledge. This was the fault that Agamben showed us, the fault that any contemporary art project aimed at questioning the world should become. I believe that I can proudly confirm, as director, but also as a devotee of FAB, that this goal has been fully achieved in this magmatic exhibition project.

Molecular dialectic Jordi Garrido The dialectic that is generated by juxtaposing the work of Aldo and Ayelen creates a molecular artistic compound in which three clearly differentiated cores can be observed: line, space and movement. These three main nodes, in turn, group around them a series of interconnected subordinate particles that give cohesion and philosophical and metaphysical meaning to the work of both artists is a thick, horizontal mesh. Here, the horizontal aspect is key to the tie that binds the two components; their equal standing as peers is what strengthens this fabric, and space is articulated thanks to line, which at the same time causes movement, which translates into a spatial transition.

As we have made clear from the start, we are at a conceptual “in-between” that ranges from the philosophical background referring to spirituality to the purely artistic characteristics of the work of the two artists that concern us here. This spatial centrality also applies to the artistic molecule that explains the reaction of Aldo and Ayelen’s art towards what one considers to be an immanent internal need in the contemporary human being, the decline in everything that goes beyond materiality, a point that we will consider later. Space, line and movement, in equal conditions, are linked through the morphemes that orbit around them and which respond to the artistic pulses of Ayelen’s proto-architectural structures and Aldo’s lysergic painting.

Taking space as the starting point in our study, we find a first subordinate particle, a silent protagonist hiding in full view in Ayelen’s structures; a sensitive presence, an unoccupied spatial body felt due to the power of the forms, an absolute visual silence ready to be spiritually inhabited. In this case, the void is a non-objective reality since, in fact, this emptiness is full of air vibrating in synchronised form with the immensity of the universe and which enables us to connect up with that part of the self that is no individuated and which we call – misappropriating Agamben’s terminology – genius. For its part, Aldo’s work approaches space by a different route. Firstly, by bending the physical limits of painting to the maximum, reaching and crossing over its very edges, injecting a new dimension into the work, which ends up being three-dimensional and interacting with the spectator on an equal footing.

Parallel to this, if in Ayelen we find a subordinate particle of space – the void that is translated into earthly vibration, in the case of

Aldo something similar also occurs, although the intermediate step of the void is omitted in his case. Instead, established a dual connection with the second of the molecular nodes that we mention, line, seeking to make his works vibrate through the stroke. The dual nature of this bond is generated by its other termination, which is anchored in colour the most outstanding element in Aldo’s production. According to Kandinsky’s theory, colour has a two-fold effect on the observer: firstly, it causes a physical effect that, like all effects of this nature, is eminently ephemeral, is based on scopophilia and feeds the avid eye; secondly, there is a psychological effect that goes beyond visual perception to invade the territory of the other senses and, in this way, cause emotional commotion, turning this observation into an experience, an emotion. It is in this second effect and its cognitive force that we find the echo of the spatial vibration in Ayelen’s work; and it is in the union between this psychedelic colour palette and the irregular stroke of Aldo’s brush where this echo becomes a deafening, thrilling sound if, like Gilbert Simondon, we believe that emotion means feeling the impersonal that remains in us. In this way, colour becomes a sort of secondary node that serves as a rotula to articulate the three molecular nuclei that form the artistic compound that we are attempting to decipher.

Earlier, we mentioned line in relation to the vibration of Aldo’s works. However, this part of the molecule also has a specific, crucial weight in Ayelen’s art. Halfway between architecture and sculpture, her works are the product of the painstaking design of a draughtsman, created slowly and surely, gradually clothing their naked skeletons. These skeletons, composed of rectilinear bones wearing drapes that only increase the feeling of visual pulchritude, are the element that parcels off and delimits the space and the void; they create artificial frontiers that enclose a slice of space does not lose contact with the rest. But these dimensional divisions also imply a direct link with the third of the nodes that form the artistic compound: movement. Ayelen’s straight lines enter into dynamic tension when they become silently inclined, obliquely falling towards the spiritually inhabitable emptiness of the cosmos; Aldo’s drawings on paper deserve mention apart, particularly as this production becomes the central theme on several occasions. In its own creative universe, drawing becomes a mediator between line, colour and movement, an elegant mechanism for regulation at the service of ideas and mental images that are embodied through line, becoming a chisel at the service of reason to shape this personal interpretation of the universe. With this tool,

the artist can take on anything and everything: from narrative – as he recently demonstrated by producing a graphic novel – to non-figurative art. It is at this last point where the power of movement in Aldo’s work resides. This he achieves through elements that do not directly represent any concrete reality, evoking instead universal and ancestral movement. These are the spiral and the vortex. The former, infinite creator and link between macrocosm and microcosm, clearly evokes the displacement of the cosmic forms. Meanwhile, the latter is the rapid movement of a contemporaneity which, liquid, revolves around the void, spinning out of existence only to be reborn once more at the other end of no-thing.

The ternary artistic molecule artistic ternary born of the Aldo-Ayelen dialectic cannot be defined only in centripetal terms as we have done; it also has a centrifugal resonance relating to its subordinate nodules and particles with the different phases of the self that we referred to earlier. As noted at the start, we are moving in terrain as unstable as a tightrope walker’s rope, an “in-between” that, despite its lack of clear definition, moves in a very specific, though complex to express, way towards spirituality. In this way, space becomes an analogy of the self, delimited by the line, which is, in turn, an analogy of the unidirectionality of the individual’s route through life in which there occurs the movement towards the immanent impersonal in us that connects us with genius and spirituality.

Ayelen Peressini www.ayelenperessini.com ayelen.peressini@gmail.com Aldo Urbano www.aldourbano.com aldourbanoperez@gmail.com

(Detall) _El combustible que anima las rotaciones. 2016. Aldo Urbano

Jordi Garrido https://jordigarrido.wordpress.com jordigarrido1991@gmail.com