Original rastres grafit

UN PROJECTE D’ART I ESCOLA D’ARTUR MUÑOZ

Textos de Lluís Nacenta, Albert Mercadé, Bernat Puigdollers, Carme Fornés, Mª Dolors Torres i Artur Muñoz

Escola La Carpa Hospitalet de Llobregat Setembre 2016

RASTRES DE GRAFIT PER TOTES LES AULES A TOTES LES TAULES Crec que corria l’any 2010. La crisi econòmica empenyia amb força i la feina baixava estrepitosament quan vaig decidir que el que m’interessava de debò eren la universitat i l’art. La feina que feia estava bé però em sentia terriblement buit. Si l‘art pot resultar superficial, la comunicació de marca era per a mi cosmètica. Decidit a emprendre un camí nou em vaig trobar assistint amb l’Albert Mercadé i el Joan González a la Fundació Sunyol, a unes xerrades de no sé ben bé què. Em va semblar moltes coses, també que a ningú li interessava gaire el que allà passava tret dels assistents, i no a tots. L’art contemporani només interessa a l’art contemporani.

Després de l’acte vam anar a fer una cervesa amb el Joan i l’Albert i vam parlar de la distància que hi ha entre la major part de la gent i l’art. Però coi!

A nosaltres l’art ens interessava, hi crèiem de debò!

Què podia fer jo doncs per generar públic? On podia convèncer a la gent de que l’art és profundament interessant? La resposta com és d’esperar va ser a l’escola. L’any 2011 l’Albert Mercadé em va fitxar a la Fundació Arranz-Bravo per dissenyar i desenvolupar un servei educatiu. Potser el projecte que trobo més interessant —o que em fa sentir millor— entre els que fem, és l’Apropa’t a l’art —on s’inclou el present projecte— un curs de formació de mestres on s’investiga sobre el paper de l’art a l’escola.

Després d’una experiència de 5 anys coordinant l’Apropa’t a l’art, tenia moltes ganes de sortir de la barrera i desenvolupar jo un projecte complet; ara també com a artista. Tenia l’experiència necessària i era la manera de dur a terme les meves tesis sense passar pel filtre de ningú altre. El plantejament inicial va ser claríssim: havia de ser tant un projecte d’escola com un projecte d’art. Havia d’interessar a la comunitat educativa i ser útil pels mestres sense deixar de ser un projecte d’art per a tothom. Volia un projecte que tingués ganes d’ensenyar i que fos útil.

L’art com a dispositiu per repensar el món és una idea que em fascina. La primera vegada que la vaig sentir va ser en boca del Gerard Vilar al Màster Universitari de Recerca en Art i Disseny d’EINA i des d’aleshores que no me la trec del cap. L’art post-històric és terriblement confús, quan qualsevol cosa pot ser art —com mostra Danto respecte de la Brillo box de Warhol— els factors que fan que aquest quelcom sigui percebut com a art són extremadament complexos i tot sovint tot es confon. La tendència a la proposició “X també pot ser art” avorreix profundament. En canvi, mirar fora de l’art des de la multiplicitat —tàcita i textual— que l’art ofereix fa que l’art que m’interessa s’acosti sense por a la vida i a la filosofia. L’art és també una manera de pensar.

En aquest projecte el que volia doncs era repensar o senzillament pensar l’escola des de l’escola.

Posar l’art a l’escola per pensar l’escola. La tasca es podia plantejar des de molts àmbits i és aquí on va radicar la complexitat de la proposta. Era essencial per al projecte que aquest pensar entrés a formar part de la pràctica curricular dels alumnes, a l’hora que havia de contenir suficients lectures per tal de que els mestres posessin en dubte la seva praxi —doncs aquests és un dels objectius de l’Apropa’t

a l’art—. Igualment important era també que un espectador qualsevol entrés en un diàleg crític amb la institució docent.

Calia doncs comprendre què és el que han d’aprendre els nens a cada curs per tal de poder dissenyar experiències on pensar l’escola en pogués formar part. Per això vaig estudiar el currículum amb els professors i es va repensar el paper de la Visual i Plàstica a l’escola. A l’hora també calia mirar-se tot aquell entorn conegut d’una forma nova per tal de posar el model en dubte. Així doncs es va desenvolupar un projecte d’un any i mig de feina que ha desembocat en 9 propostes adaptades als objectius curriculars de cada nivell. Un projecte en el que s’han involucrat 581 nens i nenes i una trentena de mestres, tot amb la intenció de repensar o pensar de què parlem quan parlem d’escola.

L’art del meu temps, o si més no el que a mi m’interessa, ja no és la representació d’una idea, l’art és una idea en sí mateixa explicable només des d’ella mateixa. L’art que m’interessa és com diu Goodman un exemple d’ell mateix. El punt de partida de Rastres de grafit per totes les aules, a totes les taules va ser la idea de que l’escola és un espai on les diferents informacions que hi ha al món s’ordenen i esdevenen coneixement. L’escola com un lloc per comprendre em va semblar molt bonica. Així em vaig imaginar un món on les lletres i les paraules volaven desordenades sense sentit aparent. Era al xocar amb l’escola que s’ordenaven i s’entenien.

Així doncs vaig fer entrar les lletres a l’escola de totes les maneres que se’m va acudir! Les paraules havien de ser cossos físics en els que matèria i significat es confonien. Aquesta idea senzilla havia de posar en tensió tant els aspectes positius com els negatius de manera que, sense establir un judici clar, la dimensió de la institució es pogués repensar.

Artur Muñoz

PRENDRE LA PARAULA Per escriure les línies que segueixen partiré d’una hipòtesi que donaré per certa sense justificació. És aquesta: l’art contemporani és l’única pràctica humana que pot ocupar-se de qualsevol assumpte, i que pot utilitzar qualsevol mitjà per fer-ho. No la justificaré, com deia, sinó que la descriuré, en primer lloc, i a continuació la posaré en funcionament —a prova, si ho preferiu— parlant de les intervencions que Artur Muñoz ha dut a terme a l’escola La Carpa de l’Hospitalet de Llobregat. D’aquesta manera, podreu comprovar si aquesta hipòtesi és útil per entendre la pràctica de l’art contemporani, en general, o la pràctica concreta que aquí ens ocupa, en particular.

Un matís important: que pugui ocupar-se de qualsevol assumpte, i que pugui fer-ho per qualsevol mitjà, vol dir que, en cert sentit, ha d’ocupar-se de tots els assumptes i ha d’assajar tots els mitjans.

Això és impossible, naturalment, però el que vull dir és que, si la hipòtesi de partida és certa, l’art contemporani ha de mantenir necessàriament una obertura radical del seu camp d’acció i dels seus mitjans.

Això és particularment clar en el cas d’aquells artistes que semblen utilitzar uns mitjans expressament limitats —o que semblen referir-se a assumptes expressament limitats, però fixem-nos ara en els primers. Considerem, per exemple, el cas dels pintors contemporanis —penso en treballs com els de Pere Llobera o Rasmus Nilausen, dos artistes que treballen a l’Hospitalet. Aquí la disjuntiva entre la clausura i l’obertura dels mitjans és subtil però nítida: alguns artistes pinten perquè pensen que l’art contemporani no pot desvincular-se d’una disciplina manual, o bé ha de vincular-se necessàriament amb tècniques que tenen una tradició de segles, o bé no pot deixar-se governar pel concepte —o qualsevol altra formulació del conservadorisme estètic—; d’altres —com és el cas de Llobera i Nilausen— pinten perquè han triat aquest camí, però no donen cap argument per convèncer els altres artistes de que la pintura és el mitjà correcte, adequat o convenient en el context contemporani, és a dir que pinten pensant que, de la mateixa manera que ells pinten, altres artistes (o ells mateixos en un altra etapa de la seva activitat creativa) poden fer fotografies, vídeos, instal·lacions o performances, i que no hi ha cap argument per privilegiar un mitjà per damunt dels altres, més enllà del propòsit i les necessitats de cada peça a cada moment. En el primer cas, la pintura és una clausura, és un mitjà que, per funcionar bé, necessita aïllar-se, protegir-se inclús, dels altres mitjans; en el segon, la pintura és una obertura, un mitjà que, en cert sentit, no necessita sortir de si mateix per incloure tots els altres. Aquest exemple ens ofereix una descripció concreta de la hipòtesi de partida: ens diu que l’actitud, davant del seu mitjà, de la segona classe de pintors és el tret definitori essencial de l’art contemporani.

L’obertura radical d’assumptes i de mitjans fa que la col·laboració entre l’art contemporani i la pedagogia sigui difícil. Sembla ser una idea generalment acceptada que la pedagogia ha de partir de la limitació —o de la seqüència, si ho preferiu, però la seqüència és una limitació organitzada al llarg del temps— dels assumptes —a cada etapa del procés

d’aprenentatge són adequats certs assumptes, però no d’altres— i, sobretot, dels mitjans —a cada etapa el què s’està aprenent s’ha de posar en pràctica de certa manera. I malgrat tot, en l’ocasió que aquí ens ocupa, Artur Muñoz ha desenvolupat a l’escola La Carpa una pràctica que, per una banda, és d’art contemporani i, per l’altra, és interessant pedagògicament. Intentaré justificar el que acabo de dir descrivint aquesta pràctica, aquest cas singular d’art contemporani pedagògic, des de tres perspectives diferents: la de les pautes, la dels materials i la del llenguatge.

Podria semblar que l’obertura radical dels assumptes i dels mitjans pròpia de l’art contemporani —si la hipòtesi de partida d’aquestes línies és certa— ha d’anar acompanyada, en pràctiques híbrides com aquesta, d’una obertura igualment radical dels processos pedagògics: bàsicament, que els alumnes han de poder ocupar-se a cada a moment del què vulguin, i fer-ho com vulguin. I malgrat tot, Artur Muñoz ha pautat fortament les pràctiques artístiques que els alumnes han hagut de desenvolupar a cada peça. El què passa és que, com en el cas de la restricció voluntària al mitjà pintura, aquestes pautes estan destinades, paradoxalment, no a la limitació dels assumptes i els mitjans, sinó a la seva disponibilitat absoluta. Comparem-ho amb la forma com aprenem a conduir. Traslladat a l’aprenentatge de la conducció, el mètode que Artur Muñoz ha dut a la pràctica en aquesta ocasió no consistiria a explicar primer els mecanismes bàsics del vehicle i de la circulació, seguit d’una etapa de proves en circuit tancat i de la progressiva immersió en el trànsit real, sinó a donar-li d’entrada les claus del cotxe a l’alumne i dir-li, amb un somriure als llavis, tot seient al lloc del copilot, anem a fer una volta? Les pautes fixades per Muñoz permeten a l’alumne passar a l’acció de forma directa.

Per descomptat que l’alumne no està conduint realment, sinó que el seu acompanyant ha preparat un camí (i li suggereix alegrement «girem per aquí?»), potser ha avisat inclús la Guàrdia Urbana (que atura el trànsit dissimuladament) o s’ha conxorxat amb uns quants conductors còmplices; ha fet tot el que ha calgut perquè l’alumne pogués conduir com condueixen els conductors amb carnet, però sense córrer cap risc innecessari. I és ben cert que l’alumne no està conduint realment, com deia, però posem-nos per uns instants en el seu lloc. L’experiència del tacte i la coordinació dels pedals i del volant, l’atenció a l’evolució del trànsit, les ullades als retrovisors, totes aquestes experiències s’ajusten exactament a la d’estar conduint (estar fent art) realment, i seria difícil de justificar que amb totes elles l’alumne no estigui aprenent a conduir (a fer art) realment: el dia que sigui un conductor amb carnet (un artista professional) difícilment podrà dir-nos que aquella experiència prematura de la conducció (de la creació) no li va proporcionar un primer coneixement efectiu i directe de coses que més tard ha arribat a experimentar i a conèixer amb la complexitat inextricable que els és pròpia.

L’arbitrarietat, des de la perspectiva de l’alumne, de les pautes fixades per Artur Muñoz fa que aquestes li semblin purament estratègiques: sap perfectament que hi ha molts altres camins possibles, però

ho sap perquè està caminant per una camí ben pensat, pel qual pot avançar, ho sap com mai no ho hagués sabut davant el panorama paralitzador de l’obertura absoluta de les possibilitats creatives. Les pautes, doncs, no restringeixen, en aquest cas, la pràctica artística, sinó que són, paradoxalment, la condició de la seva obertura.

Si ho mirem des de la perspectiva del treball amb els materials, descobrim que les intervencions artístiques pedagògiques d’Artur Muñoz proposen una transformació de la mirada habitual de la pedagogia sobre l’alumne. Prenem el cas del treball amb el filferro, a la peça Escrivim mal·leable i 27 sinònims amb fil d’alumini. El gest, el tacte de la mà de l’alumne que doblega el filferro, és un dels trets clau d’aquesta peça. No cal insistir de nou en que les pautes d’Artur Muñoz deslliuren la realització d’aquesta peça de la subjecció a les seqüències pròpies del perfeccionament tècnic: el treball de l’alumne sobre el filferro és vàlid ara, no com un punt en el lent progrés que el conduiria a convertir-se en un artesà del filferro expert. Això vol dir que tant els encerts com els errors en la manipulació del filferro contribueixen a la configuració de la peça —més encara, vol dir que no existeixen els errors en aquest cas.

Això ho hem discutit suficientment, i ara ens permet veure amb claredat una altra cosa. L’acceptació dels encerts i els errors —que no són tals— de l’alumne no dóna lloc, per una vegada, a la condescendència habitual de la pedagogia, que troba comprensibles, lògics, significatius, inclús entranyables els errors dels alumnes. La idiosincràsia de cada gest sobre el filferro queda investida aquí, per mitjà de les pautes de Muñoz, de la complexitat i la potència expressiva —significativa si ho preferiu— pròpies de la peça artística. La veu pedagògica condescendent queda, per una vegada, fora de lloc: no comprèn res del què l’alumne ha fet, no hi té res a dir.

Si mirem aquestes intervencions des de la perspectiva del llenguatge, la hipòtesi inicial d’aquest text mostra una dimensió en la que no ens havíem fixat fins ara. Que l’art contemporani sigui una pràctica que tracta tots els assumptes, i ho fa per tots els mitjans, vol dir entre d’altres coses que duu al col·lapse la separació entre la paraula i la peça artística —i el consegüent establiment d’una relació jeràrquica entre elles, ja sigui de la peça per damunt de les paraules, titllant-la d’inefable, o de les paraules per damunt de la peça, donant-ne explicacions.

Muñoz ha aconseguit incorporar aquest fet clau de l’art contemporani al centre de l’activitat pedagògica, per la via de situar les paraules en el centre de l’activitat creativa: el material treballat en aquestes peces no és només el filferro, la fusta, el paper, el neó; més enllà d’això, el material que els alumnes han manipulat no és altre que les pròpies paraules. Fets de filferro amb sentit, de fusta amb idees, de neó amb connotacions subtils, aquests treballs no permeten cap discurs al marge. Parlar-ne és intervenir-hi, de la mateixa manera que mirar-se’ls és sentir-los parlar.

Havent fet callar la veu pedagogia condescendent, la conviden de nou a parlar, però a fer-ho ara amb el risc que prendre la paraula mai no hauria haver deixat de tenir. Aquí es parla sense la protecció que procura la distància o es calla. Amb la supressió de tota distància discursiva i l’activació creativa de tota

afirmació coherent, les intervencions de Muñoz i els seus alumnes inicien un diàleg al centre mateix de l’espai educatiu, un diàleg que iguala les veus, les fa totes pertinents i sàvies. Teniu res a dir?

Lluís Nacenta Comissari i professor

76 NENS DE P4

ETIQUETEM EL CARRER LA CARPA Bernat Puigdollers El llenguatge ens defineix l’espai que habitem, l’entorn que ens defineix, les premisses de la nostra existència, les regles del joc. A través de les paraules ordenem la vida.

Ens ensenyen a identificar la situació de les coses (dalt, sota), les direccions (dreta, esquerra), a discernir el blanc del negre, el dia de la nit... Encara amb les paraules a mig dir, amb un coneixement rudimentari de la grafia i el llenguatge, tots els alumnes de P4 es llencen al carrer i, emulant la frase de Gabo, etiqueten el món amb paraules, amb noves paraules, fruit del seu llenguatge, encara tendre: ‘arba’ (arbre), ‘orera’, ‘ascuarias’ (paperera, escombraries), ‘pdet’ (paret)... El món pren forma i es transforma.

75 NENS DE P5

CONEGUEM LES LLETRES A P5 els mestres ensenyen les lletres; mentre m’ho explicaven vaig pensar en una lletra com un estri. Com una eina per poder transcriure sons.

Em vaig imaginar els nens de P4 que encara no han assumit l’escriptura i la dificultat d’escriure per exemple el so [m] si no tens la lletra m.

Així vaig pensar una manera de fer lletres corpòries per tal de que s’assimilessin a l’estri. Les lletres havien de ser doncs objectes útils que es podien agafar com les canyes de pescar, els coberts o les eines del mecànic. Havia de ser un treball significatiu i sorprenent. La gran quantitat de ceres velles que hi havia a un racó em van donar la clau.

76 NENS DE 1ER

FEM VOLAR LA IMAGINACIÓ Bernat Puigdollers

Els límits del món “real” són il·limitats.

L’escola ordena i fixa el coneixement però també hauria de trencar els límits de l’existència, estimular i fer créixer la capacitat creadora i creativa dels alumnes, ajudar-los a volar, a fer volar la imaginació. Imaginar és trencar límits, crear noves realitats, elevar-se.

Imaginar permet avançar, superar les dificultats del viure.

Els alumnes de primer de primària dibuixen al pati, arrenglerats, la paraula ‘IMAGINACIÓ’ sostenint amb les seves mans un globus, bon símbol del caràcter eteri del pensament. Vist des de les altures, tot de punts dibuixen aquesta paraula que, en el moment indicat, s’eleva i disgrega cel amunt, així com el pensament s’eleva i expandeix quan fem volar la imaginació.

LA FAB, A ESCALA 1:1 Mesos abans d’acceptar l’encàrrec de la direcció de la Fundació Arranz-Bravo (FAB), em trobava a Londres, a la seu de l’Arts Council of England, al districte de Clerkenwell. Revisant el programa artístic d’aquella temporada, em va sorprendre el títol lleuger que l’encapçalava: “Les Arts, al cor de la ciutat” (Arts in the heart of the city). L’agenda estava protagonitzada per tot un seguit d’iniciatives artístiques amb una inusual proximitat al territori. Artistes de reconegut prestigi presentaven accions al carrer, als hospitals, a les places, a les escoles; en estreta connexió amb el públic dels barris, amb la gent gran, amb malalts, amb associacions, amb mestres i alumnes. Amb concisió anglosaxona, el programa es complementava amb un informe estadístic sobre el grau de benestar que totes aquelles accions havien de suscitar als participants: en el reforçament de la seva autoestima, en l’afinament del seu esperit crític, en el desenvolupament de l’empatia social i territorial i, finalment, en el desvetllament de la creativitat, i d’una actitud de recerca i d’innovació envers el seu treball.

Setmanes més tard em vaig apropar al barri de Whitechapel per a conèixer el seu reconegut centre d’art. Al costat d’una exposició dedicada a la Sophie Calle hi havia una mostra dedicada a alumnes de batxillerat d’una escola del barri. Els quadres i les accions estaven tractades amb la mateixa cura i atenció que l’exposició de la fotògrafa francesa: en la curadoria, en la il·luminació, en l’edició de catàleg.

Eren, insisteixo, alumnes de batxillerat, en una de les sales d’art contemporani de més prestigi internacional. La mateixa sala que va auspiciar l’exposició fundacional del pop art, de Richard Hamilton, o la primera exposició europea de Mark Rothko. El mateix espai d’art que avui, al costat del seu títol centenari, porta escrit com a subtitol: “The Whitechapel Gallery.

The artists gallery for everyone”.

En aquell 2008, no em podia imaginar una actitud museística semblant en un espai d’art contemporani barcelonès: ens ho imaginem al Macba de Borja Villel? I al Santa Mònica de Baremblit? o la Virreina de l’ICUB? Contràriament, l’art contemporani, pels britànics, no es trobava en l’encriptació dels continguts artístics, ni tan sols en la sofisticació dels continents. Es tracta, simplement, de fer servir el diner públic per apropar l’art dels grans artistes a la ciutadania, d’una manera directa, empàtica i rigorosa. Es tracta, senzillament, l’art, d’un ens mediador per a la formació i transformació de la societat.

Després, de retorn a Barcelona, ja al front del projecte de direcció de la FAB, van venir les discussions amb l’Artur Muñoz sobre el paper de l’art contemporani a la societat. Hi notàvem una contradicció de base flagrant: sota una pretesa carta de compromís —era el moment de l’art relacional, de l’art social—, l’art contemporani no tenia públic, o encara pitjor: només tenia el seu públic. Com podríem elaborar una estratègia d’inserció de l’art contemporani dins la societat sense frivolitzar-lo ni perdre pel camí la qualitat artística? La resposta programàtica va venir en la primera edició de l’Apropa’t a l’Art, a l’escola Pau Vila de L’Hospitalet, el curs 2011-2012.

La idea de fons era crear un context de comunicació i formació artística, directament a l’escola, en estret contacte formatiu amb els professors, alumnes i, en darrera instància si s’esqueia, amb els pares. Els professors passarien una primera etapa de formació artística en art contemporani que els hi serviria per, en un segon moment, elaborar amb els alumnes un projecte d’investigació artística, tutoritzat per un artista i per l’Artur Muñoz. El projecte el presentarien, en format museístic, al mateix centre escolar, i també a la fundació. Des d’aquell 2011, cada any hem acabat el curs espostiu a la fundació amb una gran rua performàtica entre tots dos centres. Pares, mares, cosines, tietes, el nucli de la societat dels barris en suma, es reunia al museu, per a compartir una experiència artística, cultural i social, al nostre entendre, de primer ordre.

El repte, el de cada any, des del primer Apropa’t a l’art, sempre ha sigut el d’aconseguir una experiència artística d’alta concentració social al costat d’una proposta d’alta qualitat artística. Resultats satisfactoris els vam aconseguir amb l’Arranz-Bravo, amb el Pere Llobera o amb el Carlos Valverde, però en cap altra projecte ens hi hem acostat tant en aquest objectiu com en el projecte a l’escola La Carpa. La novetat ha estat que, al costat de l’experiència formativa i de la qualitat artística del projecte liderat per l’Artur Muñoz, hi hagut també voluntat de recerca i d’investigació. Rastres de papers per totes les aules a totes les taules és el resultat de l’aplicació de recerca universitària d’Artur Muñoz, professor i recercador de l’escola Eina, en el camp de l’educació artística. Aquest procés és novament una raresa al nostre entorn. Les universitats encara malden per pujar-se al tren de la transformació social que s’està aplicant en altres esferes de la societat des de les revoltes ciutadanes del 2011: el pensament, la recerca, la investigació, ara més que mai, han d’estar frec-a-frec amb el territori i la societat: la llavor de la transformació social cultivada en el gran terrer social de la cultura: l’escola.

Naturalment aquest difícil equilibri entre formació artística, qualitat i recerca aplicada no es dóna sense dues actituds bàsiques: el compromís de l’escola, dels seus mestres, alumnes i direcció; i tampoc sense l’entusiasme de l’Artur Muñoz, a qui ha dedicat més hores que en cap altra projecte d’aquest curs.

Hem sigut testimonis de la seva implicació, dels seus estudis textuals, de les seves sessions d’experimentació per a trobar les accions educatives adequades…

Com a fundació, ens anima molt apreciar com una iniciativa tan complexa d’educació artística ha tingut una acollida tan càlida i fluent. Tant, que ja hem designat a l’escola La carpa, amb els seus mestres, alumnes i professors com la nostra escola Tàndem per, any rera any, elaborar i aplicar els nostres projectes artístics i educatius de futur. Un pont artístic i educatiu a escala 1:1, trampolí per a l’assumpció de grans —i propers— projectes culturals.

Albert Mercadé Director de la Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet de Llobregat

QUÈ N’OPINEN ELS MESTRES? Els mestres de l’escola, sempre inquiets i davant la possibilitat que se’ns oferia, vam acceptar l’oferiment de formació. Al principi una mica desestabilitzadora: ens desfeia totes les nostres bastides, tots els nostres plantejaments arrelats durant anys, per arribar finalment a una comprensió nova, més global del fet artístic.

L’apropament teòric al projecte ens ha aportat dues idees claus: oportunitat i descoberta. Oportunitat d’endinsar-se en un món desconegut de la ma d’un expert. Apropar-se a l’art contemporani, veure més enllà de l’objecte, franquejar-lo per arribar al concepte, al missatge implícit que amaga, a la visió que l’artista té del món, a la forma, materials, colors amb els què ho expressa.Descoberta d’una nova interpretació de l’àrea visual i plàstica, d’una nova forma d’afrontar metodologies i curriculum, de posar en valor les activitats artístiques, d’imbrincar-les, relacionar-les i integrar-les en projectes multidisciplinars, desterrar la idea d’activitats aïllades i la simple aplicació directa de tècniques, reflexió sobre el què fem, per a què ho fem i què volem aconseguir.

L’apropament aplicat ha estat l’altra vessant del projecte. Aspecte clau ha estat l’encert de la proposta presentada per l’artista. Les lletres, les paraules, el llenguatge… elements tan qüotidians a l’escola, eina màgica amb la que comptem els mestres per a transmetre, fer sentir i fer veure més enllà. Aquesta característica ha facilitat la familiaritat de les activitats, partint d’un context amb el què ens hem sentit còmodes i segurs.

Un plantejament multiproposta adaptat a cada nivell dels nostres alumnes: lletres que volen entrar a l’escola, lletres que ens il·luminen, lletres reines que formen paraules, paraules amb les què etiquetem el món, paraules maleables, paraules que ens fan volar la imaginació, que gotegen sobre els nostres caps, que fixen conceptes, que ens ajuden a ser lliures.

Ha estat un projecte d’escola, col·lectiu, compartit i cooperatiu, amb una valoració molt positiva. Ens hem apropat a l’art i ens ha agradat el que hem vist.

Carme Fornés Directora de l’escola La Carpa

Les mestres d’infantil de la Carpa ens hem apropat a la finestra de l’art contemporani. Allò que hem vist és un enorme ventall de possibilitats sense cap prejudici, però sí amb la necessitat de fer molta reflexió. El significat, llavors, és primordial, per sobre de tècniques, corrents o estils.

Continuant el camí de trencar esquemes, la manera de veure aquesta àrea didàctica s’ha trontollat també. Ja no veiem només la plàstica com un recurs atractiu perquè els nostres infants s’ho passin bé a classe: pintant, dibuixant, estampant, retallant…

Amb el projecte hem vist la importància del significat i del context. Per això, sí, hem retallat, hem donat color, hem enganxat… però i amb un sentit: el de les lletres. Ha sigut aquest fil el que ha donat un sentit a les produccions que s’han fet, enriquint-les molt més.

La veritat és que ens agrada mirar per aquesta finestra i llençar-nos a allò que ens ofereix, comptem amb la mirada plena d’il·lusió dels nostres menuts, això ja és garantia d’anar per bon camí.

Mª Dolors Torres Cap d’Estudis de l’escola La Carpa

75 NENS DE 2ON

LES LLETRES ENTREN A L’ESCOLA Bernat Puigdollers Lletres que formen paraules.

Paraules que formen conceptes.

Conceptes que formen frases.

Frases que formen idees. Idees que formen el món. Escriure o parlar és un esforç de síntesi. El llenguatge ordena i comunica el món. De la mateixa manera, l’escola ordena, classifica i comunica el desordre del primer món d’infants.

Amb aquesta acció les lletres envaeixen l’escola gràcies a éssers diminuts que les carreguen a sobre. Travessen parets i tanques, portes i finestres, com una allau ocupen totes les aules per esdevenir de sobte coneixement i raó.

75 NENS DE 2ON

PARAULES QUE GOTEGEN SOBRE ELS NOSTRES CAPS 10 del matí. 75 nens amb els respectius mestres surten al carrer i seuen davant d’una paret de 25 metres de llarg.

No saben què passarà. Apareix el Fèlix Roca –un artista que he contractat–, no diu res, no mira a ningú. Treu un estri estrany de la butxaca i comença a escriure a la paret. Els traços gotegen abundantment, hi ha silenci i fa molta calor.

30 minuts més tard la intervenció acaba i els nens i nenes se’n van a l’aula. Un veí apareix indignat cridant i insultant que estem fent un acte vandàlic i que som poc menys que uns desgraciats.

Mentrestant els nens xerren sobre la forma de la pintura mural i de com les lletres gotejaven. Parlen de la idea d’autoria. De qui és la peça, del Fèlix o de l’Artur? Parlen de graffiti i d’art mural, de legalitat i d’il·legalitat.

74 NENS DE 4ART

ESCRIVIM LLIURES AMB LLIBRES (HOMENATGE A JOAN BROSSA) Bernat Puigdollers Llibres arrenglerats, perfectament ordenats, seguint el sistema decimal. El coneixement ocult rere les tapes dels llibres, perfectament classificat, en prestatges i fitxes.

Un element distorsionador i ordenador alhora: Artur Muñoz.

Ajudat per alumnes de 4art desordenen i ordenen de nou aquests llibres amb criteris formals: arrenglerats damunt el ciment del pati els llibres formen la paraula ‘LLIURES’.

Una clara referència a Joan Brossa ens recorda de nou que el coneixement ens fa lliures i ens dóna les eines per poder ser qui volem ser.

44 NENS DE 5È B I 6È C

ESCRIVIM MAL·LEABLE I 27 SINÒNIMS AMB FIL D’ALUMINI Bernat Puigdollers Crear coneixement és construir.

L’escola aporta conceptes i idees però és l’alumne, el propi nen, que construeix –que es construeix– i edifica el seu viure. Amb aquesta intervenció l’alumne construeix paraules.

Ajudant-se d’acer mal·leable, construint literalment amb les mans, reflexiona sobre el paper de l’escola. Què hi venen a fer a les aules? Artur Muñoz deixa anar un crit d’alerta: les escoles no són fàbriques.

75 NENS DE 5È I 6È

FIXEM LES LLETRES ‘LLETRES QUE EN PARAULES ENS ENSENYEN A SER LLIURES’ Vaig comprar llistó de pi i vaig dissenyar una senzilla tipografia. La construcció de cada lletra es produïa pel fixat mitjançant claus de cada un dels llistons. La vaig presentar als alumnes i professors i vam escriure una frase. Cada nen va construir una lletra i jo les vaig instal·lar a l’escala del ‘hall’ de l’escola. Quan vaig acabar em vaig recordar d’allò de ‘el treball us farà lliures’ i em vaig esfereir.

43 NENS DE 6È A I B

PARAULES QUE IL·LUMINEN Il·luminar amb paraules, aquesta era la intenció del projecte. A nivell competencial volia treballar a l’aula amb circuits elèctrics i portar la peça cap a la zona de tecnologia. Després de moltes proves els resultats no m’acabaven de convèncer de manera que vaig fer construir un rètol de neó on hi posés ‘PARAULES’. Les paraules il·luminarien cada dia el pas dels estudiants, amb això ja estava satisfet.

El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas, había que señalarlas con el dedo. Gabriel García Márquez

El llenguatge ens ensenya a entendre el món. Les paraules concreten i centren la naturalesa etèria i indefinida de les coses. Arribem al món ben buits per omplir-nos de tot. No en sabem absolutament res i ho acceptem sense angoixa. Tot ens sembla nou.

Ens deixem endur pel lent fluir del viure. Ens servim del gest i el so per dir el saber de l’experiència, el coneixement del tacte, de la mirada, l’olor i el gust.

Ens afanyem a conèixer, a reconèixer, a endinsar-nos en l’enigma infinit, ocult en cada cosa, en cada gest, en cada moment. Amarar-nos de tot i omplir-nos de tot amb l’experiència de cada dia. Omplir-nos a vessar per procurar explicar allò que creiem comprendre. Ens expressem sense saber com fer-ho amb una espontània necessitat: dir per ser. A poc a poc, aprenem a articular amb un llenguatge après intuïtivament les primeres paraules. Se’ns obre davant els ulls un nou món d’infinites possibilitats. Però caiem en el parany. Ningú ens ho havia dit en néixer: el llenguatge ens eixampla però alhora ens oprimeix.

El nostre món pren forma però perd profunditat.

Arribats aquí se’ns fan present —és gairebé impossible no fer-ho— la ja cèlebre frase de Ludwig Wittgenstein: “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. El llenguatge concreta, fixa i completa el coneixement de la realitat. Com més ampli és el nostre lèxic més àmplia és la nostra concepció del món.

Des de ben petits ens ensenyen com hem d’obrar.

De quina manera hem de percebre la realitat. Primer a casa, acompanyats dels nostres pares, després a l’escola. Ens ordenen i defineixen tot allò que havíem ordenat i definit. El paper de l’escola és, doncs, fonamental. Condiciona l’esdevenir de la nostra existència.

Ens dóna les eines que ens permeten ser partícips del joc de la vida. Jugant aprenem a viure. És evident i lloable la tasca que els professors duen a terme cada dia a les escoles. Tanmateix caldria aturar-se a pensar en el programa educatiu impartit a les aules. Què hi vénen a fer els nens a les aules? Realment els són útils per a la vida real els coneixements que hi adquireixen? Els mètodes pedagògics són els indicats per fer aflorar tot el seu potencial? La jerarquia entre les diferents branques del coneixement és adequada? El llistat de preguntes és llarg i el debat infinit. No cal respondre, encara.

Tan sols cal reflexionar-hi, qüestionar, qüestionar-se.

He tingut l’oportunitat de conversar llargament amb Artur Muñoz, ideòleg i artífex de les accions desenvolupades a l’escola La Carpa de l’Hospitalet.

La seva sensibilitat pels temes artístics —és a dir per allò més subtil i essencial de la vida— conjuminada amb el seu interès per l’educació i la pedagogia l’han dut a reflexionar a bastament sobre el paper de les arts en el procés educatiu i formatiu. No hem d’oblidar que Muñoz també és artista i que un artista no deixa mai d’aprendre, de créixer, de preguntar-se i interpel·lar l’inconegut.

Per altra banda, fa anys que dirigeix el servei educatiu de la Fundació Arranz Bravo. L’acompanya en aquesta aventura l’historiador i crític d’art Albert Mercadé, director de la Fundació. Conscients de les

mancances que pateix l’ensenyament artístic i l’educació de la sensibilitat estètica a les escoles van engegar el projecte Apropa’t a l’art. Es tracta d’un programa educatiu singular. Vol incidir directament en els punts més sensibles i vitals del sistema educatiu actual i conscienciar el professorat. D’aquesta manera procuren que l’impacte del projecte no es limiti tan sols a una sola generació d’alumnes.

Aquesta és una de les virtuts del projecte que veu l’art com un camí a través del qual endinsar-se a la descoberta del món, una via de civilització i educació molt més útil del que sovint es presumeix. Es tracta d’un projecte molt ambiciós i que, com la majoria de coses que valen la pena, necessita temps. És una carrera de fons. No en veurem els resultats reals fins anys a venir. Tanmateix, la resposta rebuda i els símptomes observats, anuncien bons auguris.

El temps ens donarà la raó.

PRELUDI A L’OBRA D’ARTUR MUÑOZ Lo indecible me será dado solamente a través del lenguaje. Clarice Lispector

Fa un moment em referia a les llargues converses mantingudes amb l’artista al llarg, durant i després del procés de gestació d’aquest projecte. Parant-m’hi a pensar, m’adono que, segurament, «per què?» és la frase més repetida durant els nostres interminables —però no per això menys interessants i constructius— dinars amb conversa. I és que, Artur Muñoz, seguint la màxima d’Artaud, no deixa d’encendre’s amb preguntes. S’ho qüestiona absolutament tot.

Però sempre amb l’espurna de la curiositat brillant als ulls. Té alguna cosa d’infant extasiat que el fa estar alerta a tot el que l’envolta.

Però si bé és actiu i nerviós, quan crea, s’asserena. La seva obra és una obra de silencis eloqüents, allunyada d’estridències, precisament per propiciar la reflexió. Com deia Leonardo da Vinci, si grida non è vera scienza. Tot és a l’indret on ha de ser, calculadament mil·limetrat. Tanmateix no resulta freda ni tampoc concreta. La seva obra evoca més que no afirma. Treballa just al límit on tot es concreta i tot es dispersa.

Avesat a treballar reflexionant sobre el paper del llenguatge en l’art contemporani, estudia com el llenguatge pot interaccionar i influir en la seva percepció. Defensa que es pot complementar i explicar una peça sense anul·lar l’experiència estètica. És per això que ha escollit el llenguatge, la lletra, la paraula escrita, com a vehicle de totes les experiències que ha proposat per a l’escola “La Carpa”. Acció, art, coneixement, grafia i llenguatge es fusionen en una reflexió de fets sobre l’escola i el seu paper, sobre el llenguatge i l’art, sobre el nostre món i el món de les idees.

Muñoz vol transmetre el seu esperit generador de preguntes als alumnes de l’escola. No en va ha col·locat les seves obres als corredors, damunt les portes, als murs que delimiten les escales. És alhora un cant i un crit. Per una banda enalteix les virtuts de l’escola i el procés d’aprenentatge però per l’altra crida i acusa, sense concessions.

L’artista aplica amb aquestes intervencions algunes de les vessants més meravelloses i fonamentals del fet artístic: el caràcter qüestionador i el

civilitzador. L’art ens obliga a pensar, a reflexionar, a preguntar-nos per allò que no sabem respondre i alhora ens ajuda a ser a millors. Ens ajuda a entendre el món, a comprendre’ns també a nosaltres, a ordenar i a ordenar-nos, de la mateixa manera que les paraules ens permeten ordenar i comprendre el nostre món. Artur Muñoz ha comprès l’estranya similitud que l’art comparteix amb la pròpia vida És conscient que l’art —al cap i a la fi una via de coneixement— ens dóna ales per a ser lliures. I és conscient també que l’escola no sempre és un bon cel per aprendre volar.

RASTRES DE GRAFIT PER TOTES LES AULES A TOTES LES TAULES L’aprenentatge de l’home acostuma a passar per tres etapes. En la primera aprèn les respostes correctes.

En la segona, a fer preguntes. En la tercera i última, quines preguntes val realment la pena plantejar.

La vida és aprenentatge: aprenent madurem i madurant aprenem. Any rere any el nostre coneixement es complementa i es fa cada cop més complex. Des del balbotejar d’unes paraules fins l’elaboració de raonaments. Gradualment ascendim per la via del coneixement cap a la plenitud. De la mateixa manera, Artur Muñoz ens planteja amb les seves accions un camí gradual, acord amb el creixement dels alumnes de l’escola la carpa. Un total de 581 alumnes han participat en un dels projectes més ambiciosos promoguts fins a dia d’avui pel servei educatiu de la Fundació Arranz Bravo. Muñoz ha identificat les necessitats pedagògiques de cada cicle i ha ideat les accions que ha trobat més adients per a satisfer-les.

No ha pretès realitzar una obra decorativa per embellir els espais de les escoles. Ha volgut anar més enllà. Seguint la línia de Santiago Sierra i altres artistes ha volgut implicar els alumnes en el procés creatiu i de realització de l’obra. Nou intervencions que els introdueixen al món i els alliberen el “jo”.

La paraula: element vehiculador de tota ensenyança. La paraula: element transversal de totes aquestes intervencions. Una paraula pot ser alhora una carícia i un cop de puny. De la mateixa manera, Artur Muñoz ens amanyaga i ens trasbalsa. Ens fa reflexionar sobre la importància de l’educació de qualitat, i sobre la utilitat que podria tenir el fet artístic en el procés educatiu. No l’ensenyament entès com un moment d’esbarjo, com un joc. L’art és quelcom més que embrutar papers i tacar les bates. És molt més que embellir les aules i decorar passadissos. L’art ens ensenya a ser lliures, l’art ens qüestiona, l’art permet conèixer i conèixer-nos, l’art ens fa créixer. L’art ens permet creuar la frontera que ens limita i ens apropa al món ocult rere l’aparença del món. L’art a les escoles forma persones més lliures, més riques, més fortes, l’art els dóna eines per afrontar la vida. Només cal fer un pas, creure fermament amb la força de l’art i la cultura, per aconseguir-ho. En serem capaços?

Bernat Puidgollers Historiador i crític d’art 1 1

In the best days of art there were no art-critics. Oscar Wilde

MESTRES PARTICIPANTS

AGRAÏMENTS

CRÈDITS

ETIQUETEM EL CARRER LA CARPA Belén Funes Asun Guerrero Belén Ambrojo

Gràcies a la Fundació ArranzBravo, en especial a l’Albert Mercadé, a l’Eduard ArranzBravo i a la Rosa Inglés per la confiança dipositada i el tracte durant tots aquests anys.

COORDINACIÓ Artur Muñoz Servei educatiu FAB

CONEGUEM LES LLETRES Marta Garcés Núria Horta Montse Escolano FEM VOLAR LA IMAGINACIÓ Montse Sabaté Maria Guerri Carmen del Hoyo LES LLETRES ENTREN A L’ESCOLA Josefina Ardanuy Marisol García Lorena Descals PARAULES QUE GOTEGEN SOBRE ELS NOSTRES CAPS Teresa Matos Anna López Eva Martínez ESCRIVIM LLIURES AMB LLIBRES (HOMENATGE A JOAN BROSSA) Josep Mª Farràs Jennifer Camacho Teresa López ESCRIVIM MAL·LEABLE I 27 SINÒNIMS AMB FIL D’ALUMINI Maravillas Pérez Mònica Regordán FIXEM LES LLETRES ‘LLETRES QUE EN PARAULES ENS ENSENYEN A SER LLIURES’ Jordi Matas Elena González PARAULES QUE IL·LUMINEN Anna Jones Iria Fernández

Gràcies a l’Ajuntament de l’Hospitalet, en especial al Lluís Esteve, al Jaume Graells i a la Blanca Solana per donarnos l’oportunitat de treballar a l’Hospitalet.

Gràcies a la Carme Fornés, a la Maria Dolors i a tot l’equip de mestres de l’escola La Carpa per la seva implicació total i molt proactiva.

En especial gràcies a l’Anna Jones i a l’Elena Gonzàlez per ser tant i tant maques. Gràcies Carme per tots els dinars que he fet amb vosaltres al menjador!

Gràcies a tots els nens de La Carpa per haver participat.

Gràcies al Lluís Nacenta, a l’Albert Mercadé i al Bernat Puigdollers per escriure uns textos fantàstics!

Gràcies a la Gemma Villegas per ajudar-me, per ser tant bona dissenyadora i per ser tant agradable en el tracte.

Gràcies a l’Eulàlia per ajudar-me en el muntatge i al Bernat pels tallers.

Gràcies a l’Alícia per ser-hi sempre.

FINANÇAMENT Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat Fundació Arranz-Bravo LLOC DE LA INTERVENCIÓ Escola La Carpa C/ Carpa 11 08906 L’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) DISSENY GRÀFIC Gemma Villegas TEXTOS DELS PROJECTES Bernat Puigdollers Artur Muñoz FOTOGRAFIA Artur Muñoz IMPRESSIÓ Cevagraf