ARTS
perfil Eduardo Arranz-Bravo
18
Cultura|s La Vanguardia
Dissabte, 7 febrer 2015
El pintor barceloní presenta una antològica de la seva última producció, obres que creixen en mides com un intercanvi amb l’espai on neixen
L’art que és primitiu i actual SÒNIA HERNÁNDEZ
Mentre el fotògraf es prepara per prendre una imatge que il·lustri aquestes pàgines, Eduardo Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) s’impacienta perquè vol que el seu retrat capti el dibuix de les ombres dels arbres que projecta l’últim sol d’una tarda de gener en un dels murs exteriors del seu estudi imponent de Vallvidrera. Per espectacles com aquest, l’artista diu que no podria treballar en cap altre lloc que no sigui allà, mantenint un estira-i-arronsa continu amb la naturalesa i la llum mediterrània: si elles creen la realitat i les seves aparences, ell també crea paral·lelament la seva. Assegura que no hi ha res tan primitiu com la naturalesa, per la qual cosa és allà on s’ha de buscar l’essència de qualsevol realitat que es vulgui crear. I per aquesta mateixa raó, l’art ha de ser primitiu i
les claus LA NATURALESA Inspiració per crear la seva pròpia realitat personal. LES ETIQUETES Els mots figuració i abstracte li “repugnen”, en els seus quadres l’invisible adquireix les formes més insospitades per compondre una cosa nova. actual. Precisament el regust primitivista de la seva obra ha estat un dels elements més celebrats per la crítica i el públic internacionals, on se’l sol situar en una línia successòria on Picasso, Miró o Dalí ocupen els primers llocs. Ha estat i és aclamat en importants galeries i centres d’art de Munic,
A dalt, Eduardo Arranz-Bravo fotografiat al seu estudi de Vallvidrera FOTO: DAVID AIROB
A baix a l’esquerra, ‘El Valent’, 2014. A la dreta, ‘Coral reality’, 2014
Berlín, Roma, Moscou, Xangai, Nova York o San Francisco. De fet, com ja va succeir amb altres d’aquests artistes amb els quals se’l sol emparentar, lamenta que la seva obra sigui molt més valorada a l’estranger que en aquest país seu on no el sorprèn que els artistes i intel·lectuals tor-
nin els premis Nacionals. De la mateixa manera, també li afligeix que ni les institucions ni els museus ni les galeries catalanes o espanyoles no es decideixin a crear un ambient efervescent similar al format als seixanta per sales com la barcelonina Gaspar o la de Fernando Vijande a Madrid, a qui agraeix l’ini-
ARTS
galeries del món LONDRES
PARÍS
n ART CINÈTIC
ci ferm de la seva carrera en el món de l’art. Des d’aleshores, els seus treballs han evolucionat fins a aconseguir aquesta realitat paral·lela de traços inquiets i enèrgics que percep des del seu taller de murs de formigó alts i silenciosos banyats per la llum que travessa el llanternó superior, obra de Jordi Garcés i finalista del premi FAD. Diu que les paraules figuratiu i abstracte li “repugnen” perquè l’art es compon de figures que emergeixen de l’invi-
L’artista emprèn teles de grans dimensions al seu estudi de Vallvidrera, obra de Jordi Garcés sible i adquireixen les formes més insospitades per crear una cosa nova. Aquestes siluetes que donen forma al seu univers, a la seva producció més recent, han crescut fins a arribar a Magnus, que és el títol de les exposicions que protagonitzarà al Cercle Cultural Terrassa i a la Fundació que porta el seu nom, a l’Hospitalet de Llobregat. Convençut que l’espai condiciona l’artista, en el seu nou estudi treballa com un nen que acabés d’obrir el regal de Reis, i d’aquest entusiasme han sorgit teles de
grans dimensions. Ara bé, no és la primera vegada que es mou en aquestes mides. Recorda amb especial simpatia la seva intervenció els anys setanta en la façana de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, possiblement el seu treball en col·laboració amb Rafael Bartolozzi més popular. Ben poca gent d’entre 40 i 50 anys no recorda l’emoció que produïa passar pel costat de la fàbrica de colors durant una sortida de cap de setmana o un viatge fora de Barcelona. Una altra mostra de la importància del color en l’obra d’una generació que sota l’influx del Maig del 68 no volia que les fàbriques fossin sinistres. Sense haver viscut la guerra, estaven fastiguejats de les seves conseqüències i anhelaven un aire nou. Per això va ser necessari viatjar. Ni ell ni la seva obra han deixat de fer-ho, tot i que confessa que només treballa a Vallvidrera; fins i tot ha renunciat a Cadaqués, on també va viure els anys d’esplendor de la localitat empordanesa com a inquiet centre creatiu internacional, amb la galeria de Lanfranco Bombelli com a escenari privilegiat. | Eduardo Arranz-Bravo Magnus
CENTRE CULTURAL TERRASSA. WWW.FUNDACIOCT. CAT. DEL 12 DE FEBRER AL 22 AL DE MARÇ. CENTRE CULTURAL TECLA SALA I FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO. WWW.FUNDACIOARRANZBRAVO.CAT. DEL 26 DE MARÇ AL 31 DE MAIG
Jesús Rafael Soto: ‘Un orange inférieu’, 1984
JESÚS RAFAEL SOTO. CHRONOCHROME. GALERIE PERROTIN. WWW.PERROTIN.COM. FINS AL 28 DE FEBRER
La Galeria Perrotin és un nom a tenir en compte per als viatgers de l’art. Des de fa vint anys a París i ara també a Nova York i Hong Kong, Emmanuel Perrotin ha apostat per artistes poc coneguts en aquells moments, com Takashi Murakami o Maurizio Cattelan. Ara presenta en una exposició doble a les seus novaiorquesa i parisenca de la Rue de Turennes una seixantena d’obres del colombià Jesús Rafael Soto (1923-2005), objecte en els últims anys d’un redescobriment, iniciat pel Centre Pompidou. Il·lusions òptiques, jocs de color, moviments, impacte espacial.
NOVA YORK
Per Lindqvist: ‘Going home’
FIGURATIVELY SPEAKING. AGORA GALLERY. WWW.AGORA-GALLERY.COM. DEL 10 DE FEBRER AL 3 DE MARÇ
ALTRES REALITATS Que la figuració és viva pot comprovar-se en l’exposició que la galeria Agora inaugura d’aquí a tres dies a la seu novaiorquesa. Cinc artistes presenten les seves aproximacions a una realitat deformada per les seves mirades, que són cinc maneres de veure el conegut i convertir-lo en una cosa nova, com els paisatges urbans de Pier Lindqvist, la naturalesa plàcida de Joe Bottomly, els vintages de Wallace, les visions oníriques de Lawrence J. Davis o el cartellisme de Georges Castille. Avís: no us perdeu els esdeveniments social-artístics de la galeria. ISABEL GÓMEZ MELENCHÓN
Cultura|s La Vanguardia
CHRISTIAN MARCLAY. GALERIE WHITE CUBE. WWW.WHITECUBE.COM. FINS AL 12 D’ABRIL
19
Instal·lació de Christian Marclay a la galeria White Cube, Bermondsey
Dissabte, 7 febrer 2015
n EL SO DE LA IMATGE
La mítica galeria White Cube presenta en el seu últim i més ampli espai de Bermondsey, al sud de la ciutat, els últims treballs de Christian Marclay (San Rafael, 1955), que es va donar a conèixer a finals dels setanta per la seva manera de relacionar art visual i sonor, per mitjà de performances, dibuixos o vídeos. Aquí, Marclay combina elements del còmic amb diferents sons en una gran projecció que ocupa les quatre parets de la sala. Si no vau poder veure l’any passat l’exposició del californià al Guggenheim de Bilbao, aquesta és una ocasió de recuperar-lo.