Arranz-Bravo. Magnus

Fundaci贸 Arranz-Bravo

Arranz-Bravo. MAGNUS

Magnus

Arranz-Bravo

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT

EXPOSICIÓ

Presidenta

Núria Marín i Martínez

Arranz-Bravo. Magnus del 26 de març al 31 de maig de 2015

Vicepresident

Coordinació

Eduard Arranz Bravo de Laguna

Albert Mercadé

Patrons i Patrones

Muntatge

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Francesc Belver i Vallés Anna Isabel Clar i Lòpez Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Jaume Graells Veguin Franklin George Bowles Mercè Perea Conillas Juan Carlos del Rio Pin

Fundació Arranz-Bravo Centre Cultural Tecla Sala

Secretari

Edita

Jaume Graells Veguin

Fundació Arranz-Bravo

Director artístic

Coordinació

Albert Mercadé

Fundació Arranz-Bravo

Coordinació administrativa

Correcció i traduccions

Rosa Inglés

Alan William Moore Glòria Trias Montforte

Col·labora

CATÀLEG

Disseny i maquetació

Estudi NaA Amics de la fundació Arranz-bravo Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall

Impressió

La Bienvenida Studio, imprès a The Folio Club

Dipòsit Legal: B-4603-2015 ISBN: 978-84-606-5510-7

Febrer 2015

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

Arranz-Bravo

Magnus

Amb “Arranz-Bravo. Magnus”, la Fundació Arranz-Bravo i el Centre d’Art Tecla Sala ens conviden a endinsar-nos en l’obra pictòrica més actual i madura d’un dels artistes més vinculats a la ciutat de L’Hospitalet, Eduard Arranz-Bravo. Gràcies a aquesta gran mostra que obre portes a la Fundació Arranz-Bravo i al Centre d’Art Tecla Sala, descobrirem l’univers més recent d’un autor que viu en constant evolució personal i artística.

Han passat deu anys des de la darrera gran exposició que Arranz-Bravo va fer a la ciutat i és, per tant, un bon moment per gaudir d’un gratificant passeig entre pintures de gran format, que no s’han pogut contemplar en cap altra exposició.

Arranz-Bravo és l’autor de dues de les principals escultures urbanes de la ciutat: L’Acollidora, símbol de L’Hospitalet, i El pont de la llibertat, l’homenatge que la ciutat ret als homes i a les dones que van lluitar contra el franquisme. Però és també l’ànima de la Fundació que porta el seu nom i que es dedica a la difusió de l’art contemporani i a la promoció de joves creadors.

Vull agrair a l’Eduard la gran feina que està realitzant en col·laboració amb diferents centres educatius per apropar l’art contemporani i el procés creatiu als escolars de la ciutat.

Com a alcaldessa de L’Hospitalet i presidenta de la Fundació Arranz–Bravo, us animo a redescobrir l’artista i la seva obra, per mitjà d’una exposició que ens atrapa per la seva magnitud i pel seu magnetisme.

Desitjo que la gaudiu.

Núria Marín i Martínez

Alcaldessa de la ciutat i presidenta de la Fundació Arranz-Bravo

Albert MercadÊ i Arranz-Bravo a l’estudi del pintor

Arranz-Bravo,

magnètic La pintura dels grans artistes agafa com una alenada espontània, màgica i desenfadada, en les etapes avançades de creació. Atenem, a manera d’exemple, al cas de Joan Miró: les formes tradicionals de la seva obra s’atomitzen, s’alliberen, en el darrer moment del seu art; són com sacsejades, sense que la qualitat general de l’obra se’n ressenti. Ben bé el contrari: desconstruint les formes triomfants del passat, lliurant-se al ludisme de l’art, l’obra darrera del creador avançat alimenta i humanitza el seu destí universal.

Aquest ens sembla el temps i l’espai que ocupa l’obra contemporània d’Eduard Arranz-Bravo. Obra magna, en esperit i dimensió. Obra magnètica, en intensitat i transgressió. L’exposició que ara presentem, en col·laboració amb el Centre Cultural Terrassa i el Centre d’Art Tecla Sala, articula les principals línies de treball pictòric dels darrers 10 anys, potser els més importants i madurs de la trajectòria del pintor barceloní. Obra inèdita tota ella, ja que de comú, el seu treball contemporani es desplaça de Vallvidrera a l’estranger (Estats Units, Xina, Rússia), sense aturar-se als centres d’art del país. D’aquí la singularitat i excepcionalitat de l’exposició que ens convoca.

Vam tenir la sort de conèixer l’obra i l’artista, precisament a l’inici d’aquell interval -2004/14-, en la seva darrera gran exposició a Catalunya –sens dubte la més magna-, a la Tecla Sala de L’Hospitalet. En aquell moment vam identificar dos principis centrals en la seva pintura contemporània: d’una banda, una clara orientació comunicativa de l’obra pictòrica: les formes febrils i centrifugades dels anys 70 i 80 es convocaven ara al centre del quadre, desembocant en contundents símbols formals: mans, caps, cavalls, òrgans vitals.

De l’altra, un nou llenguatge elèctric, lluminós, plegat de conductes artificials i nous colors incandescents. I l’home, insistentment, com a eix vertebrador de l’obra: l’home tràgic, l’home enamorat, l’home esbojarrat.

Tot aquest repertori ha quedat, novament, reformulat en el seu treball actual. Un alliberament que es palesa amb la incorporació natural de nous temes i recursos pictòrics poc vistos en la seva obra precedent. Així, des de 2005, advertim la incorporació de llenguatges primitius: Chanson d’amour Martinica (2014), Energia (2003), Sorra (2012) o Toro Sebastián (2011). Traços ritualistes alhora que festius que sens dubte han contribuït a refrescar la contundència comunicativa del traç i del símbol. També ens sembla innovador el grau de preciosisme tècnic que de tant en tant incorpora ara a les seves obres: els grans detalls de Pèl i Pell, 2008 o Cos, 2011, que lluny d’encarcarar l’obra, li atorguen una vibració sensual inèdita.

A les subtileses de la precisió, el contrapunt de la pintura ditiràmbica. De mitjans dels anys vuitanta que no observàvem una obra tant alliberada temàtica i formalment com en les obres Big show (2014) o Valent (2014): raptes de fruïció pictòrica que complementen les contundents pintures de temàtica humana: Humanoto, Independent, Natural (2014). Obres que amaguen una lliçó mestre: per a transcendir només es pot afirmar magna i magnèticament, com un cop de tambor aborigen ressonant a les parets d’una gran catedral. Cal afirmar, sí, i que tota la resta emmudeixi.

Albert Mercadé, director artístic de la Fundació Arranz-Bravo

Arranz-Bravo: Magnus La vida oberta en canal, sagnant de roig en la negror dels dies.

L’ànima nua rere l’enigma del contrast.

Un crit en el silenci.

Quines profunditats obscures observen els teus ulls?

Quina nit amaguen les ironies del teu món?

Quines veus oculten les teves teles?

El límit de la línia fa la vida infinita.

El cos vol fugir de la seva física presència, esdevenir només impuls.

I, ja incapaç de contenir-se, estén les ales damunt les teles, per donar veu a tanta llibertat empresonada.

B.P.

Envoltat de silenci, el crit del roig damunt la tela blanca. La duresa del blanc. La profunditat del fosc. Una al costat de l’altra, les obres d’Arranz-Bravo creen un contrast constant amb les parets grises que clouen l’espai del seu nou taller de Vallvidrera, obra de l’arquitecte Jordi Garcés. Un gran lluernari omple el recinte de la llum mediterrània que ha seduït a Arranz-Bravo des dels seus inicis en el món de la pintura. El nou taller li ha permès la realització de noves obres de gran format, avui visibles en aquesta mostra. Espaiós, alt, esvelt, amb caràcter de temple, convida al silenci i a la reflexió. Un silenci que esdevé necessari per a la crea­ ció. Perquè tot acte de creació és alhora un exercici d’introspecció i autoconeixement.

Seria difícil destriar l’home de la seva obra. La seva obra batega, vibra, commou i sorprèn perquè és un reflex sincer i sentit d’una vida viscuda intensament. Arranz-Bravo és un home impulsiu, directe, ple d’energia, amb un caràcter plasmat damunt les teles. Una duresa que es transmet amb fermesa en el seu traç segur, en les franges delimitades de color. Alhora, però, amaga una sensibilitat i una delicadesa que apareix subtil en les seves figures estilitzades, en les veladures i el dibuix. Es mostra irònic però darrera la ironia aparent de les seves obres també s’hi amaga quelcom d’inquietant. La seva obra és contrast constant. Entre la

forma i el color, entre la llum i l’ombra, entre el riure i el plor. La seva obra no és una obra fàcil. És la unió de contradiccions harmòniques. Home i obra esdevenen un sol tot indestriable.

Arranz-Bravo afirma que ell no fa altra cosa que escoltar l’obra. Ella mateixa marca el camí dels seus gests.

Interpel·la la matèria i ella respon. Però veritablement es tracta d’un diàleg entre Arranz-Bravo i el seu propi jo. El gest pregunta i l’empremta respon. Així doncs, si prenem com a punt de partida que l’obra d’ArranzBravo és un reflex directe del seu propi jo, no és estrany pressuposar que si bé ell ha evolucionat personalment al llarg de la seva trajectòria, també la seva obra ho ha hagut de fer.

Actualment l’artista viu un moment dolç. Ell mateix n’és conscient. Amb els anys, la seva obra ha anat guanyant maduresa, definició i solidesa. El llenguatge que creà durant la dècada dels seixanta ha anat prenent més caràcter. Amb l’experiència a l’esquena i un present viscut intensament, les seves obres assoleixen un nou caire essent alhora fidels al camí traçat al llarg de més de cinquanta anys.

Si observem, per exemple, l’obra Olímpiques (1967) veurem que la figura es troba en estat de fuga. És l’intent de captar la veritable aparença d’una realitat oculta rere la realitat aparent, de captar la realitat etèria d’un món on tot s’escapa. Les formes es contorsionen, es deformen, acostant-se sovint a l’abstracció. De la mateixa manera, en l’obra Baba, baber, barbi, barbituri podem veure aquest caràcter eteri. Les mans es desintegren, es fonen, esdevenen boira. Ben allunyat del llenguatge actual d’Arranz-Bravo, on el dubte o la indefinició no hi tenen cabuda. Si observem les obres exposades en aquesta mostra podrem veure com totes les formes són ben delimitades i segures. L’obra ha pres una solidesa fruit d’una maduresa artística, d’un llarg procés de simplificació que ha despullat l’obra, deixant-la lliure de tot element superflu.

Certament, l’obra d’Arranz-Bravo en ocasions es caracteritza per un gran barroquisme. Volums, línies i formes s’estenen damunt les seves obres creant trames infinites. Tanmateix, no és un barroquisme gratuït o decoratiu, es tracta més aviat d’un “barroquisme essencial”, on res no hi manca ni res no hi sobra. Tots els elements es troben en un equilibri perfecte. A voltes, però, també trobem l’essencialitat extrema. Obres d’una simplicitat i una delicadesa extraordinàries. Ens referim a obres com Love (2014), on la línia dibuixa equilibris impossibles i flueix estenent-se damunt la immensitat del llenç. La verticalitat rígida però càlida del fons contrasta amb l’horitzontalitat intensa i sinuosa de la línia.

També el color té un protagonisme important. ArranzBravo és un gran dibuixant, d’una gran delicadesa,

però és també un gran colorista. El contrast dels verds, els blaus, els vermells i els grocs donen a l’obra una força especial. Donen també el caire festiu i irònic característic d’Arranz-Bravo que es contraposa al rerefons obscur i inquietant que sovint traspuen algunes de les seves obres. L’obra Limone (2014) de grocs intensos, de caire aparentment festiu, pren un contrapunt obscur en les franges de negre. Igualment, a Natural (2014) rere una aparent ironia i la vivesa del roig, una línia negra, gairebé sinistre, travessa amb duresa el centre del quadre. La serenitat del viure es contraposa i fusiona amb un món interior torturat i complex.

Arranz-Bravo, treballador infatigable, pinta per necessitat innata. Segueix la màxima de Nulla dies sine linea. Perquè té encara molt a dir. Cada matí, invariablement, es planta davant la tela per dir tot allò que va començar a dir ja fa més de cinquanta anys i que encara no ha acabat de dir. Dedica el seu present a fer pintura del seu gest, del seu jo més íntim. S’hi deixa la pell. S’entrega completament a la seva obra. Deixa el seu jo al descobert. I ho fa sense distincions. Treballa amb la mateixa filosofia i el mateix esperit des de les obres més petites a les més grans. Aquesta exposició no és, doncs, la presentació d’un nou concepte pictòric, però sí esdevé una oportunitat única de veure l’obra d’Arranz-Bravo amb tot el seu esplendor, de percebre l’evolució madura del seu llenguatge, un tram més del seu llarg camí, una aproximació a la seva veritat. Recull el treball dels darrers 10 anys, des del 2005 fins l’actualitat, una obra que ens permet veure noves línies de treball, que suggereix nous camins encara per descobrir. Una obra que ens permet assegurar que Arranz-Bravo és encara un artista carregat de futur. Un pintor que encara té moltes coses a dir, amb un llarg camí per recórrer.

Cada matí a trenc d’alba, n’estem segurs, Arranz-Bravo continuarà estenent les ales damunt les teles, anhelant l’obra encara no creada. Farà intel·ligible el seu món més personal i íntim amb un difícil esforç de depuració del seu propi llenguatge. Les seves obres, carregades de veritat sincera, ens parlaran de mons ocults rere l’aparença de les coses. Continuarà, pas a pas, el camí iniciat, amb la seguretat i la fermesa de la seva obra, fent del seu món una veritat perdurable.

Bernat Puigdollers

Cor-blau, 2005 Oli sobre tela, 195 x 162 cm

Volavent, 2006 Oli sobre tela, 195 x 162 cm

Granรก V, 2006 Oli sobre tela, 195 x 160 cm

Esto es, 2006 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Meva nena, 2006 Oli sobre tela, 200 x 230 cm

New England, 2007 Oli sobre tela, 195 x 160 cm

Quadrats i dona, 2007 Oli sobre tela, 195 x 160 cm

Gran Salsa, 2008 Oli sobre tela, 195 x 130 cm

Pèl i pell, 2008 Oli sobre tela, 195 x 162 cm

Onze teles, 2008 Oli sobre tela, PolĂ­ptic 186 x 203 cm

Letto Nuovo, 2009 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

La revoluci贸 catalana, 2009 Oli sobre tela, 195 x 162 cm

Tarraco, 2009 Oli sobre tela, 200 x 123 cm

MĂ Natura, 2009 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

El bon, molt bon, 2009 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Anar i tornar, 2010 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Animal de Coral, 2011 Oli sobre tela, 200 x 150 cm

Cos, 2011 Oli sobre tela, 195 x 130 cm

Toro Sebastian, 2011 Oli sobre tela, 131’5 x 203 cm

Tríptic Triangle, 2011 Oli sobre tela, tríptico, 150 x 290 cm

Mira i Goita, 2011 Oli sobre tela, 195 x 162 cm

El tercer, 2012 Oli sobre tela, 285 x 285 cm

Sorra, 2012 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Nou de Nou XII, 2013 Oli sobre tela, 195 x 114 cm

Alto Volta, 2013 Oli sobre tela, 198 x 350 cm

Bronzino, 2013 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Memory, 2013 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Trastevere, 2013 Oli sobre tela, dĂ­ptic, 195 x 257 cm

Gran groc, 2013 Oli sobre tela, 273 x 200 cm

Coral reality, 2014 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Carapet贸 a Napoli, 2014 Oli sobre tela, 170 x 235 cm

Six and Four, 2014 Oli sobre tela, 194 x 96 cm

Chanson d’amour a Martinica, 2014 Oli sobre tela, 195 x 260 cm

Esmeralda, 2014 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Big show, 2014 Oli sobre tela, 195 x 162 cm

Holland, 2014 Oli sobre tela, 200 x 150 cm

Alexander II, 2014 Oli sobre tela, 200 x 160 cm

Happy, 2014 Oli sobre tela, dĂ­ptic, 195 x 260 cm

First Class, 2014 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

JolivĂş, 2014 Oli sobre tela, 162 x 195 cm

El Valent, 2014 Oli sobre tela, 195 x 229 cm

Shanghai, 2014 Oli sobre tela, 200 x 81 cm

Time for love, 2014 Oli sobre tela, 200 x 150 cm

Futuro, 2014 Oli sobre tela, 235 x 170 cm

Independent, 2014 Oli sobre tela, 150 x 200 cm

This sea, 2014 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

The winner, 2014 Oli sobre tela, 146 x 260 cm

Sunset moment, 2014 Oli sobre tela, 200 x 180 cm

Natural, 2014 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Woman-Woman, 2014 Oli sobre tela, 195 x 160 cm

Way, 2014 Oli sobre tela, 200 x 200 cm

Solis, 2014 Oli sobre tela, 146 x 325 cm

Humanoto, 2014 Oli sobre tela, 200 x 300 cm

Strong, 2014 Oli sobre tela, 200 x 126 cm

TartatĂ , 2014 Oli sobre tela, 195 x 228 cm

Nato, 2014 Oli sobre tela, 200 x 81 cm

Limone, 2014 Oli sobre tela, 130 x 228 cm

Yes, Yes, Yes, 2014 Oli sobre tela, 146 x 228 cm

Love, 2014 Oli sobre tela, dĂ­ptic, 200 x 400 cm

Con Arranz-Bravo. Magnus, la Fundación Arranz-Bravo y el Centro de Arte Tecla Sala nos invitan a sumergirnos en la obra pictórica más actual y madura de uno de los artistas más vinculados a la ciudad de L’Hospitalet, Eduard Arranz-Bravo. Gracias a esta gran muestra que abre puertas en la Fundación Arranz-Bravo y en el Centro de Arte Tecla Sala, descubriremos el universo más reciente de un autor que vive en constante evolución personal y artística.

Han pasado diez años desde la última gran exposición que Arranz-Bravo hizo en la ciudad y, por tanto, es un buen momento para disfrutar de un gratificante paseo entre pinturas de gran formato, que no se han podido contemplar en ninguna otra exposición.

Arranz-Bravo es autor de dos de las principales esculturas urbanas de la ciudad: L’Acollidora, símbolo de L’Hospitalet, y El puente de la libertad, el homenaje que la ciudad rinde a los hombres y a las mujeres que lucharon contra el franquismo. Pero es también el alma de la Fundación que lleva su nombre y que se dedica a la difusión del arte contemporáneo y a la promoción de jóvenes creadores. Quiero agradecer a Eduard el gran trabajo que está realizando en colaboración con diferentes centros educativos para acercar el arte contemporáneo y el proceso creativo a los escolares de la ciudad.

Como alcaldesa de L’Hospitalet y presidenta de la Fundació Arranz-Bravo, os animo a redescubrir el artista y su obra, a través de una exposición que nos atrapa por su magnitud y por su magnetismo.

Deseo que la disfrutéis.

Núria Marín i Martínez

Alcaldesa de la ciudad y presidenta de la Fundación Arranz-Bravo

Arranz-Bravo, magnético La pintura de los grandes artistas adquiere una alentada espontánea, mágica y desenfadada, en las etapas avanzadas de creación. Atendemos, a modo de ejemplo, el caso de Joan Miró: las formas tradicionales de su obra se atomizan, se liberan, en el último momento de su arte; son como sacudidas, sin que la calidad general de la obra se resienta. Exactamente lo contrario: deconstruyendo las formas triunfantes del pasado, entregándose al ludismo del arte, la obra última del creador avanzado alimenta y humaniza su destino universal.

Este nos parece el tiempo y el espacio que ocupa la obra contemporánea de Eduard ArranzBravo. Obra magna, en espíritu y dimensión.

Obra magnética, en intensidad y transgresión.

La exposición que ahora presentamos, en colaboración con el Centro Cultural Caixa Terrassa y el Centro de Arte Tecla Sala, articula las principales líneas del trabajo pictórico de los últimos 10 años, quizás los más importantes y maduros de la trayectoria del pintor barcelonés.

Obra inédita toda ella, ya que por lo común, su trabajo contemporáneo se desplaza de Vallvidrera al extranjero (Estados Unidos, China, Rusia), sin detenerse en los centros de arte del país. De ahí la singularidad y excepcionalidad de la exposición que nos convoca.

Tuvimos la suerte de conocer al artista y su obra, precisamente al inicio de aquel intervalo -2004/14-, en su última exposición en Cataluña -sin duda la más extensa-, en la Tecla Sala de L’Hospitalet. En aquel momento identificamos dos principios centrales en su pintura contemporánea: por un lado, una clara orientación comunicativa de la obra pictórica: las formas febriles y centrifugadas de los años 70 y 80 se convocaban ahora en el centro del cuadro, desembocando en contundentes símbolos formales: manos, cabezas, caballos, órganos vitales. Por otro, un nuevo lenguaje eléctrico, luminoso, repleto de conductas artificiales y nuevos colores incandescentes. Y el hombre, insistentemente, como eje vertebrador de la obra: el hombre trágico, el hombre enamorado, el hombre alocado.

Todo este repertorio ha quedado, de nuevo, reformulado en su trabajo actual. Una liberación que se manifiesta con la incorporación natural de nuevos temas y recursos pictóricos poco vistos en su obra precedente. Así, desde 2005, advertimos la incorporación de lenguajes primitivos: Chanson d’amour Martinica (2014), Energia [Energía] (2003), Sorra [Arena] (2012) o Toro Sebastián (2011). Trazos ritualistas al tiempo que festivos que sin duda han contribuido a refrescar la contundencia comunicativa del trazo y del símbolo. También nos parece novedoso el grado de preciosismo técnico que de vez en cuando incorpora ahora en sus obras: los grandes detalles de Pèl i Pell [Cabello y Piel], 2008 o Cos [Cuerpo], 2011, que lejos de entumecer la obra, le otorgan una vibración sensual inédita.

Ante las sutilezas de la precisión, el contrapunto de la pintura ditirámbica. Desde mediados de los años ochenta que no observábamos una obra tan liberada temática y formalmente como en las obras Big show (2014) o Valent [Valiente] (2014): raptos de fruición pictórica que complementan las contundentes pinturas de temática humana: Humanoto, Independent, Natural (2014). Obras que encierran una lección maestra: para trascender sólo se puede afirmar magna y magnéticamente, como un golpe de tambor aborigen resonante en las paredes de una gran catedral. Hay que afirmar, sí, y que todo lo demás enmudezca Albert Mercadé Director artístico de la Fundación Arranz-Bravo

Arranz Bravo: Magnus La vida abierta en canal, Sangrienta de rojo en la negrura de los días.

El alma desnuda tras el enigma del contraste.

Un grito en el silencio. ¿Qué profundidades oscuras observan tus ojos? ¿Qué noche esconde las ironías de tu mundo? ¿Qué voces ocultan tus telas?

El límite de la línea hace la vida infinita.

El cuerpo quiere huir de su presenci física, convertirse sólo en impulso.

Y, ya incapaz de contenerse, extiende las alas sobre las telas, para dar voz a tanta libertad encarcelada

B.P.

Rodeado de silencio, el grito del rojo sobre la tela blanca. La dureza del blanco. La profundidad del oscuro. Una al lado de la otra, las obras de Arranz-Bravo crean un contraste constante con las paredes grises que cierran el espacio de su nuevo taller de Vallvidrera, obra del arquitecto Jordi Garcés. Una gran claraboya llena el recinto de la luz mediterránea que ha seducido a Arranz- Bravo desde sus inicios en el mundo de la pintura.

El nuevo taller le ha permitido la realización de nuevas obras de gran formato, hoy visibles en esta muestra. Espacioso, alto, esbelto, con carácter de templo, invita al silencio y a la reflexión. Un silencio que se convierte en necesario para la creación. Porque todo acto de creación es a la vez un ejercicio de introspección y autoconocimiento.

Sería difícil discernir el hombre de su obra. Su obra late, vibra, conmueve y sorprende porque es un reflejo sincero y sentido de una vida vivida intensamente. Arranz-Bravo es un hombre impulsivo, directo, lleno de energía, con un carácter plasmado sobre las telas. Una dureza que se transmite con firmeza en su trazo seguro, en las franjas delimitadas de color. Al mismo tiempo, esconde una sensibilidad y una delicadeza que aparece sutil en sus figuras estilizadas, en las veladuras y el dibujo. Se muestra irónico pero tras la ironía aparente de sus obras también se esconde algo inquietante. Su obra es contraste constante. Entre la forma y el color, entre la luz y la sombra, entre la risa y el llanto. Su obra no es una obra fácil. Es la unión de contradicciones armónicas. Hombre y obra se convierten en un solo todo inseparable.

Arranz-Bravo afirma que él no hace más que escuchar la obra. Ella misma marca el camino de sus gestos. Interpela la materia y ella responde. Pero verdaderamente se trata de un diálogo entre Arranz-Bravo y su propio yo. El gesto pregunta y la huella responde. Así pues, si to-

mamos como punto de partida que la obra de Arranz- Bravo es un reflejo directo de su propio yo, no es extraño presuponer que si bien él, a lo largo de su trayectoria ha evolucionado personalmente, también lo ha hecho su obra.

Actualmente el artista vive un momento dulce. Él mismo es consciente. Con los años, su obra ha ido ganando madurez, definición y solidez.

El lenguaje que creó durante la década de los sesenta ha ido adquiriendo más carácter. Con la experiencia a sus espaldas y un presente vivido intensamente, sus obras alcanzan un nuevo cariz siendo al mismo tiempo fieles al camino trazado a lo largo de más de cincuenta años.

Si observamos, por ejemplo, la obra Olímpiques ([Las olímpicas]1967) veremos que la figura se encuentra en estado de fuga. Es el intento de captar la verdadera apariencia de una realidad oculta tras la realidad aparente, de captar la realidad etérea de un mundo donde todo se escapa.

Las formas se contorsionan, se deforman, acercándose a menudo a la abstracción. Del mismo modo, en la obra Baba, barbero, barbi, barbituri podemos ver este carácter etéreo. Las manos se desintegran, se funden, se convierten en niebla.

Muy lejos del lenguaje actual de Arranz-Bravo, donde la duda o la indefinición no tiene cabida. Si observamos las obras expuestas en esta muestra podremos ver como todas las formas están bien delimitadas y seguras. La obra ha tomado una solidez fruto de una madurez artística, de un largo proceso de simplificación que ha despojado la obra, dejándola libre de todo elemento superfluo.

Ciertamente, la obra de Arranz-Bravo en ocasiones se caracteriza por un gran barroquismo.

Volúmenes, líneas y formas se extienden sobre sus obras creando tramas infinitas. Sin embargo, no es un barroquismo gratuito o decorativo, se trata más bien de un “barroquismo esencial”, donde nada falta ni nada sobra. Todos los elementos se encuentran en un equilibrio perfecto.

A veces, sin embargo, también encontramos la esencialidad extrema. Obras de una simplicidad y una delicadeza extraordinaria. Nos referimos a obras como Love (2014), donde la línea dibuja equilibrios imposibles y fluye extendiéndose sobre la inmensidad del lienzo. La verticalidad rígida -pero cálida- del fondo contrasta con la horizontalidad intensa y sinuosa de la línea.

También el color tiene un protagonismo importante. Arranz-Bravo es un gran dibujante, de una gran delicadeza, pero es también un gran colorista. El contraste de los verdes, los azules, los rojos y los amarillos otorgan a la obra una fuerza especial. Dan también el carácter festivo e irónico característico de Arranz-Bravo que se contrapone al trasfondo oscuro e inquietante que a menudo rezuman algunas de sus obras.

La obra Limone (2014) de amarillos intensos, de carácter aparentemente festivo, toma un contrapunto oscuro en las franjas de negro.

Igualmente, a Natural (2014) tras una aparente ironía y la viveza del rojo, una línea negra,

casi siniestra, atraviesa con dureza el centro del cuadro. La serenidad del vivir se contrapone y fusiona con un mundo interior torturado y complejo.

Arranz-Bravo, trabajador infatigable, pinta por necesidad innata. Sigue la máxima de Nulla dies sine linea porque tiene todavía mucho que decir.

Cada mañana, invariablemente, se planta ante la tela para decir todo lo que empezó a decir hace ya más de cincuenta años y que todavía no ha terminado de decir. Dedica su presente a hacer pintura de su gesto, de su yo más íntimo.

Se deja la piel. Se entrega completamente a su obra. Deja su yo al descubierto. Y lo hace sin distinciones. Trabaja con la misma filosofía y el mismo espíritu desde las obras más pequeñas a las más grandes. Esta exposición no es, pues, la presentación de un nuevo concepto pictórico, pero sí se convierte en una oportunidad única de ver la obra de Arranz-Bravo con todo su esplendor, de percibir la evolución madura de su lenguaje, un tramo más en su largo camino, una aproximación a su verdad. Recoge el trabajo de los últimos 10 años, desde 2005 hasta la actualidad, una obra que nos permite ver nuevas líneas de trabajo, que sugiere nuevos caminos aún por descubrir. Una obra que nos permite asegurar que Arranz-Bravo es todavía un artista cargado de futuro. Un pintor que todavía tiene muchas cosas que decir, con un largo camino por recorrer.

Cada mañana al amanecer, estamos seguros que Arranz-Bravo continuará extendiendo las alas sobre las telas, anhelando la obra aún no creada. Hará inteligible su mundo más personal e íntimo con un difícil esfuerzo de depuración de su propio lenguaje. Sus obras, cargadas de verdad sincera, nos hablarán de mundos ocultos tras la apariencia de las cosas. Continuará, paso a paso, el camino iniciado, con la seguridad y la firmeza de su obra, haciendo de su mundo una verdad perdurable.

Bernat Puigdollers

Unveiling the show Arranz-Bravo. Magnus, the Arranz-Bravo Foundation and the Tecla Sala Art Centre invite us to delve deeply into the most recent and mature paintings by Eduard Arranz-Bravo, an artist who has forged close links with the city of L’Hospitalet. Thanks to this major exhibition, visitors to the ArranzBravo Foundation and Tecla Sala can discover the universe most recently created by an artist who lives in a constant process of personal and artistic evolution.

Ten years have passed since Arranz-Bravo’s last major show in our city, and this is, therefore, an excellent moment in which enjoy a rewarding tour of his large-format paintings, none of which have been shown before.

Arranz-Bravo created two of the most outstanding urban sculptures in our city: The Welcomer, a symbol of hospitable L’Hospitalet, and Freedom Bridge, in which the city pays homage to the men and women who fought against the Franco regime. Arranz-Bravo is also the life and soul of the foundation that bears his name, devoted to disseminating contemporary art and promoting young artists. I should like to thank Eduard for the fine work he is performing in cooperation with local schools, enabling our city’s young students to discover contemporary art and the creative process.

As mayor of L’Hospitalet and president of the Arranz–Bravo Foundation, I urge you to rediscover this artist and his work in a show that cannot fail to enthral you in its magnitude and magnetism.

I hope and trust that you will all enjoy visiting this exhibition.

Núria Marín i Martínez Mayor of the City and President of the Arranz-Bravo Foundation

Arranz-Bravo, magnetic The paintings of great artists seem to take spontaneous, magical, happy flight during the more advanced stages in the creative process.

Let us take, by way of example, the case of Joan Miró: the traditional forms in his work become atomised, liberated, during the last period in his trajectory. It is as they were all shaken and mixed up, though the overall quality of the work does not suffer for this. On the contrary: by deconstructing his triumphant forms from the past, giving himself over to the playful side of art, in his last works Miró both nourishes and humanises his universal destiny.

This seems to us the time and space occupied

by Eduard Arranz-Bravo’s contemporary work.

This is truly great work, in both spirit and dimension. It is magnetic in intensity and transgression. The exhibition we now present in cooperation with the Caixa Terrassa Cultural Centre and the Tecla Sala Art Centre illustrates the main lines of painterly work that ArranzBravo has pursued over the last ten years, perhaps the most important and mature period in the trajectory of the Barcelonan artist. None of this work has been shown here before. This is because, generally speaking, his contemporary work travels straight from his studio in Vallvidrera to foreign climes (the United States, China, Russia…) without first pausing at galleries in our country. Hence the exceptional, unique nature of the show we now present.

We were lucky enough to discover the artist and his work precisely at the beginning of the aforementioned period, in 2004, at his last major show in Catalonia, and no doubt his greatest ever, at the Tecla Sala Cultural Centre in L’Hospitalet. At that time, we identified two core principles in his contemporary work.

Firstly, a clear orientation towards communication in his painterly work: the feverish, centrifugal forms of the 1970s and 80s now occupied the centre of the picture, generating forceful formal symbols: hands, heads, horses, vital organs… Secondly, a new language, electric, light-filled, enriched by artificial conduits and incandescent colours. And the work revolved insistently around man: tragic man, man in love, man gone made.

This repertoire is reformulated once more in his present work. A sense of liberation is embodied in the natural incorporation of new themes and pictorial resources, little seen in his previous work. For instance, since 2005 we note the use of primitive languages: Chanson d’amour Martinica (2014); Energia (2003), Sorra (2012), Toro Sebastian (2011) and so on.

Brushstrokes that are at once ritualistic and festive, renewing the communicative force of line and symbol. What also seems new to us is the technical precision that, from time to time, he employs in his works: the great detail in such paintings as Pél i Pell (2008) and

Cos (2011), which, far from making the work old-fashioned, imbue them with hitherto unknown sensual vibrancy.

As a counterpoint to this subtle precision, we also find dithyrambic painting. Not since the mid-1980s had we seen work so thematically and formally free as Big show (2014), Valent (2014), etc. These pictorial delights form the perfect complement to the powerful paintings on human themes: Humanoto, Independent, Natural (2014). Works that reveal a lesson from the master: that transcendence can only be affirmed magna and magnetically, like an aborigine drum beat resounding on the walls of a great cathedral. Yes, such affirmation is necessary, and for all else to be silent.

Albert Mercadé Artistic Director of the Arranz-Bravo Foundation

Arranz Bravo: Magnus Life slit open, bleeding red in the blackness of days.

The naked soul behind the enigma of contrast.

A cry in the silence.

What dark depths do your eyes observe?

What night do the ironies of your world hide?

What voices do your canvases conceal?

The limit of the line makes life infinite.

The body seeks to flee from its physical presence, to become mere impulse.

And become incapable of containing itself it spreads its wings over the canvases to give voice to so much freedom imprisoned.

B.P.

Surrounded by silence, the cry of the red on the white canvas. The hardness of the white. The depth of the darkness. One beside the other, the works of Arranz Bravo generate a constant contrast with the grey walls around his new studio in Vallvidrera, the work of the architect Jordi Garcés. A huge skylight bathes the space with the Mediterranean light that has captivated Arranz Bravo since his beginnings as a painter.

The new studio has enabled the artist to produce large new works, unveiled today in this show. Spacious, high, graceful as a temple, the place is an invitation to silence and meditation.

A silence that becomes necessary for creation.

Because all creative acts are also exercises in introspection and self-knowledge.

It would be difficult to distinguish the man from his work. Arranz Bravo’s work pulses, vibrates, moves and surprises, because it is the sincere, heart-felt reflection of a life lived intensely. Arranz Bravo is an impulsive, direct man, full of energy, one whose very nature is poured into his paintings. His robust character is transmitted in the artist’s firm brushstroke, in the well-defined strips of colour. However, he also harbours a considerable store of sensitivity and delicacy, and these qualities appear subtly in his stylised figures, in his glazing and in his drawing. He is ironic, but behind the irony that is apparent in his works lurks something rather disturbing. His work is constant contrast.

Between form and colour, between light and shade, between laughter and tears. His is not an easy work. It is the union of harmonious contradictions. In it, man and work are fused into an indistinguishable whole.

Arranz Bravo insists that all he does is listen to the work. The work itself marks out the path of his gestures. The artist questions the work, and the work replies. But, in truth, this is a dialogue between Arranz Bravo and his own self. The

gesture questions and the mark replies. Accordingly, if we take as our starting-point the notion that Arranz Bravo’s work is a direct reflection of his own self, then it should come as no surprise that, if he has evolved as a person over the course of his artistic career, his work should have done so too.

This is a sweet moment for Arranz Bravo. He himself is aware of this fact. Over the years, his work has gained in maturity, definition and solidity. The language that he created in the 1960s has acquired more and more character. With all the experience that he has under his belt and an intense present, his work is acquiring a new quality whilst also remaining faithful to the path blazed over more than five decades.

For instance, if we look at the work Olímpiques (1967), we see that the figure is in a state of flight. This is an attempt to capture the true appearance of a reality hidden behind an apparent reality, to capture the ethereal reality of a world in which everything is escaping. The forms are contorted, deformed, often approaching the abstract. We can also see this ethereal nature in the work Baba, baber, barbi, barbituri.

The hands disintegrate, melt, become fog. This is far removed from the language that Arranz Bravo employs nowadays, in which there is no place for doubt or lack of definition. Observing the pieces that feature in this show, we can see how all the forms are firmly delimited and sure. His production has taken on a quality of solidity that is the fruit of artistic maturity, of a long process of simplification that strips the work down, leaving it free from all superfluous elements.

It is true that Arranz Bravo’s works can, on occasion, be characterised by their evident baroque elements. Volumes, lines and forms spread over these pieces to generate infinite patterns. However, this is not a gratuitous or merely decorative use of the baroque. Rather, it is an “essential baroque style” in which nothing is lacking and nothing is surplus. All the elements are in perfect balance. At times, though, we also find what we might call extreme essentiality. Works of extraordinary simplicity and delicacy. We refer here to such pieces as Love (2014), in which the line traces out impossible harmonies, flowing over the entire immensity of the canvas. The rigid – yet warm – verticality of the background contrasts with the intense, sinuous horizontality of the line.

Colour also plays an important role in these works. Arranz Bravo is a great draughtsman, his drawings infused with great delicacy, but he is also a great artist in his use of colour.

The contrasts generated by his greens, blues, reds and yellows imbue his work with unique power. Colour also helps to create that festive, ironic quality that is so characteristic of Arranz Bravo, and which provides a counterpoint to the dark, disturbing background that often

characterise his works. The black strips in the painting Limone (2014), with its bright yellow colours and apparently festive air, provide a dark counterpoint. Similarly, in Natural (2014), behind an apparent irony and the lively use of red, a black line, almost sinister, forcefully crosses the centre of the picture. The serenity of life is set against and fused with a complex, tortured inner world.

Arranz Bravo, a tireless worker, paints from innate necessity. He follows the maxim Nulla dies sine linea. Because he still has a lot to say.

Every morning, without fail, he stands before his canvas, ready to continue saying everything that he began to express more than fifty years ago no, and which he still has not finished saying. He devotes his present to painting his gesture, his most intimate self. He puts his heart and soul into this quest. He engages completely with his work. He reveals his very self in the process, and he does so without making distinctions. He works in the same philosophy and in the same spirit, whether he is engaged on one of his smaller pieces or on a larger painting. This exhibition is not, therefore, the presentation of a new painterly concept. However, it does offer a unique opportunity to see Arranz Bravo’s work in all its splendour, to appreciate the mature evolution of his language, one more stretch on the long path he is making, an approximation to his truth. The show brings together works from the last ten years, from 2005 to the present. This enables us to glimpse new lines of work, suggesting new paths yet to be discovered. Work that assures us that Arranz Bravo is still an artist full of future promote. A painter who still has much to say, a long path to travel.

Every morning at daybreak, we are quite certain, Arranz Bravo will continue to spread his wings over his canvases, restlessly seeking that work that has not yet been created. He will make his most personal, intimate world intelligible through the difficult task of refining his own language. His works, infused with sincere truth, will speak to us of worlds hidden beneath the appearance of things. He will continue, step by step, along the path he first embarked upon so many years ago, in all the security and strength of his work, turning his world into a lasting truth.

Bernat Puigdollers