The Factory. Andy Warhol & Pietro Psaier. by Chirivella Soriano Fh d+

“The Factory” Andy Warhol & Pietro Psaier

Dins del suport que la Conselleria de Cultura, Educació i Esport ve donant a les activitats de difusió de l'art del segle XX, figura el seguiment, ja amb caràcter més específic, d'una de les dècades més prolífiques, innovadores i intenses per quant es referix a l'evolució de l'art i al propi concepte de l'artista en si. Eixa dècada és la dels anys 60, la dècada denominada, per tants motius i amb molt bon criteri, ‘prodigiosa'. El fenomen de l'art pop, del qual el protagonista d'esta exposició, el nord-americà Andy Warhol (19281987), va arribar a ser un dels seus intèrprets més emblemàtics, representa així mateix un dels punts d'inflexió en la cultura d'un decenni a partir del qual, i com s'ha reiterat en infinitat d'assaigs i estudis específics sobre el tema, res tornaria ser ja com abans. El polifacètic Andrej Warhola, més conegut no obstant això amb el seu nom ja americanitzat d'Andy Warhol, va ser, primer que res, un artista que, d'acord tal vegada amb els cànons d'eixa època de canvis, va fer de la seua pròpia vida no sols l'obra d'art més ambiciosa de quantes es plantejara dur a terme, sinó inclús la més efectiva en termes d'autopromoció i de rendibilitat econòmica. Artista d'ànim controvertit, de personalitat difícil i contradictòria i, per eixa mateixa raó també, de perfil tan decididament modern, Andy Warhol va ser un dels primers exponents capaços de moure's amb igual soltesa entre la consideració de l'artista de culte i la de la icona de masses transgressor que, d'altra banda, sempre va voler ser. Des de les instal·lacions novaiorqueses de la mítica The Factory, espai fundat per ell el 1962, Andy Warhol va dur a terme, al costat d'una legió d'artistes i col·laboradors del

Dentro del apoyo que la Conselleria de Cultura, Educació i Esport viene dando a las actividades de difusión del arte del siglo XX, figura el seguimiento, ya con carácter más específico, de una de las décadas más prolíficas, innovadoras e intensas por cuanto se refiere a la evolución del arte y al propio concepto del artista en sí. Esa década es la de los años 60, la década denominada, por tantos motivos y con muy buen criterio, ‘prodigiosa’. El fenómeno del arte pop, del cual el protagonista de esta exposición, el estadounidense Andy Warhol (1928-1987), llegó a ser uno de sus intérpretes más emblemáticos, representa asimismo uno de los puntos de inflexión en la cultura de un decenio a partir del cual, y como se ha reiterado en infinidad de ensayos y estudios específicos sobre el tema, nada volvería ser ya como antes.El polifacético Andrej Warhola, más conocido no obstante con su nombre ya americanizado de Andy Warhol, fue, ante todo, un artista que, de acuerdo tal vez con los cánones de esa época de cambios, hizo de su propia vida ya no la obra de arte más ambiciosa de cuantas se planteara llevar a cabo, sino incluso la más efectiva en términos de autopromoción y rentabilidad económica. Artista de ánimo controvertido, de personalidad difícil y contradictoria y, por esa misma razón también, de perfil tan decididamente moderno, Andy Warhol fue uno de los primeros exponentes capaces de moverse con igual soltura entre la consideración del artista de culto y la del icono de masas transgresor que, por otra parte, siempre quiso ser. Desde las instalaciones neoyorquinas de la mítica The Factory, espacio fundado por él en 1962, Andy Warhol llevó a cabo, junto a una legión de artistas y colaboradores 3

més divers, el seu somni més ambiciós: la integració -això sí que davall la seua única mà directora-, de totes les disciplines creatives de l'espectre contemporani: pintura, publicitat, fotografia, disseny, música, cinema... No és d'estranyar, per tot això, que el seu llegat i la seua vida -si és que es poden dissociar en contextos diferenciats-, continuen despertant un indubtable interés entre el públic del món sencer quan encara no han transcorregut ni vint anys des de la seua desaparició. Esta exposició, organitzada per la Fundación Chirivella Soriano, recrea una part destacada de l'ambient creatiu que es respirava en els locals de The Factory, medi a més en el que va jugar un paper molt significatiu Pietro Psaier, un dels seus més directes col·laboradors. L'aspecte més interessant d'esta mostra, amb tot, és que explora períodes i temes de l'obra warholiana no tan coneguts com les interpretacions de marques, estrelles de cinema o d’objectes de la vida quotidiana que li van fer cèlebre i que han servit d'argument a les múltiples exposicions i mostres celebrades per tot el món. Poder presentar-la a la nostra ciutat, tenint en compte el seu caràcter monogràfic i fins a cert punt inèdit, és una fortuna afegida i un motiu més de satisfacció per als milers de valencians seguidors del millor art contemporani. Alejandro Font de Mora Turón Conseller de Cultura, Educació i Esport

de lo más diverso, su sueño más ambicioso: la integración -eso sí bajo su única mano directora-, de todas las disciplinas creativas del espectro contemporáneo: pintura, publicidad, fotografía, diseño, música, cine... No es de extrañar, por todo ello, que su legado y su vida -si es que se pueden disociar en contextos diferenciados-, sigan despertando un indudable interés entre el público del mundo entero cuando todavía no han transcurrido ni veinte años desde su desaparición. Esta exposición, organizada por la Fundación Chirivella Soriano, recrea una parte destacada del ambiente creativo que se respiraba en los locales de The Factory, medio además en el que jugó un papel muy significativo Pietro Psaier, uno de sus más directos colaboradores. El aspecto más interesante de esta muestra, con todo, es que explora periodos y temas de la obra warholiana no tan conocidos como las interpretaciones de marcas, estrellas de cine u objetos de la vida cotidiana que le hicieron célebre y que han servido de argumento a las múltiples exposiciones y muestras celebradas por todo el mundo. Poder presentarla en nuestra ciudad, teniendo en cuenta su carácter monográfico y hasta cierto punto inédito, es una fortuna añadida y un motivo más de satisfacción para los miles de valencianos seguidores del mejor arte contemporáneo. Alejandro Font de Mora Turón Conseller de Cultura, Educació i Esport 4

Després de l'exposició inaugural, de vocació més retrospectiva, la Fundació escomet ara una mostra de temàtica més específica, però igualment emmarcada, com també ho estaran les futures, en la idea programaticofundacional de fer més conegut i pròxim l'art contemporani des de la pluralitat i l'obertura intel·lectual (este sempre serà “un palau sense portes”). Reunint un nombre significatiu d'obres realitzades per Andy Warhol, algunes amb la col·laboració de l'artista italià Pietro Psaier i totes amb el segell de The Factory, ens acostem al personatge i a l'obra d'un creador que, iniciat en el món de la publicitat, ha sigut considerat com el més genuí representant de l'anomenat pop art. Des de la repetició insistent d'imatges i fotografies arrancades del seu context i traslladades al domini de l'art, va aconseguir impressionants escenes amb què va descriure fredament el mecanisme de deshumanització que practiquen els moderns mitjans de comunicació de masses. Un exemple d'esta translació el constituïx la sèrie d'obres efectuades al voltant de la cadira elèctrica, presents en esta exposició, combinant, d'una banda, un al·legat contra la pena de mort i, d’un altra, l'ús d'un artefacte pel seu caràcter estètic.

Tras la exposición inaugural, de vocación más retrospectiva, la Fundación acomete ahora una muestra de temática más específica, pero igualmente enmarcada, como también lo estarán las futuras, en la idea programática-fundacional de hacer más conocido y próximo el Arte Contemporáneo desde la pluralidad y la apertura intelectual ( éste siempre será “Un Palacio sin puertas”). Reuniendo un número significativo de obras realizadas por Andy Warhol, algunas de ellas con la colaboración del artista italiano Pietro Psaier y todas con el sello de “The Factory”, nos acercamos al personaje y a la obra de un creador que, iniciado en el mundo de la publicidad, ha sido considerado como el más genuino representante del llamado “Pop Art”. Desde la repetición insistente de imágenes y fotografías arrancadas de su contexto y trasladadas al dominio del arte, logró impresionantes escenas con las que describió fríamente el mecanismo de deshumanización que practican los modernos medios de comunicación de masas. Ejemplo de esta traslación lo constituye la serie de obras efectuadas en torno a la silla eléctrica, presentes en esta exposición, combinando, por un lado, un alegato contra la pena de muerte y por otro, el uso de un artefacto por su carácter estético.

Potser contemplant l'obra de Warhol podem meditar les raons per les quals tots acabem acceptant com a normals, perquè són repetides moltes vegades davant dels nostres ulls, escenes de què només es deriven violència, horror o degeneració de l'espècie humana. En l'apartat final dels agraïments, sempre des de la sinceritat, he de mencionar tots els qui han prestat el seu temps i el seu treball per a fer possible esta exposició, que han sigut molts. De manera particularitzada Atlántica Centro de Arte de la Corunya, Santiago Catalá, Felipe Garín i Concepció Gómez, secretària autonòmica de Cultura de la Generalitat Valenciana, el total suport dels quals ha fet possible l'elaboració d'este catàleg. Manuel Chirivella Bonet. President de la Fundació Chirivella Soriano de la Comunitat Valenciana

Quizá contemplando la obra de Warhol podamos meditar las razones por las cuales todos acabamos aceptando como normales, por ser muchas veces repetidas ante nuestros ojos, escenas de las que sólo se derivan violencia, horror o degeneración de la especie humana. En el apartado final de los agradecimientos, siempre desde la sinceridad, debo mencionar a todos cuantos han prestado su tiempo y su trabajo para hacer posible esta exposición, que han sido muchos. De forma particularizada a Atlántica Centro de Arte de La Coruña, Santiago Catalá, Felipe Garín y Concepción Gómez, Secretaria Autonómica de Cultura de la Generalitat Valenciana, cuyo total apoyo ha hecho posible la elaboración de este catálogo. Manuel Chirivella Bonet. Presidente de la Fundación Chirivella Soriano de la Comunidad Valenciana.

Andy Warhol El naixement d'Andrew Warhola (Andy Warhol) s'ha convertit en una tasca difícil de determinar; el mateix Andrew es va encarregar, al llarg de la seua vida, de fomentar encara majors dubtes sobre la data exacta. Degué ser entre 1928 i 1931. Respecte a la seua defunció, no hi ha dubtes, 22 de febrer de 1987. La seua infància es desenvolupa a Pittsburgh, ciutat terriblement industrial, una de les majors productores d'acer i carbó dels Estats Units. S'estenia al llarg de 180 km de tossals i valls, amb una població de 600.000 persones. El seu cel es tenyia constantment de color fúcsia i chartreuse. Andrew Warhola, que ja havia mostrat evidents dots per al dibuix, inicia en 1945 els seus estudis superiors en el Cornegie Institute of Technology, Pittsburgh, i els conclou cap al juny de 1949. A partir d'esta data es trasllada a viure a Nova York, i comença a firmar els seus treballs amb el nom d'Andy Warhol. En poc de temps adquirix l'èxit com a dibuixant publicitari i dissenyador d'anuncis per a revistes. No obstant això i l'estima creixent de què Andy comença a gaudir en el món de la publicitat i el luxe, la seua aspiració era ser conegut com un verdader artista.

Andy Warhol El nacimiento de Andrew Warhola, (Andy Warhol) se ha convertido en tarea difícil de determinar. El propio Andrew se encargó, a lo largo de su vida, de fomentar todavía mayores dudas sobre la fecha exacta de aquel. Tuvo que ser entre 1928 y 1931. Con respecto a su defunción, no hay dudas, 22 de Febrero de 1987. Su infancia se desarrolla en Pittsburgh, ciudad terriblemente industrial, una de las mayores productoras de acero y carbón de los estados unidos. Se extendía a lo largo de 180 km de colinas y valles, con una población de 600.000 personas. Su cielo se teñía constantemente de color fucsia y chartreuse. Andrew Warhola que ya había mostrado evidentes dotes para el dibujo inicia en 1945 sus estudios superiores en el "Cornegie Institute of Technology", Pittsburgh, concluyéndolos hacia Junio de 1949. A partir de esta fecha se traslada a vivir a New York, empezando a firmar sus trabajos con el nombre de Andy Warhol. En poco tiempo adquiere el éxito como dibujante publicitario y diseñador de anuncios para revistas. No obstante y el aprecio creciente, del que Andy comienza a gozar en el mundo de la publicidad y el lujo, su aspiración era ser conocido como un verdadero artista.

Per tant, es va plantejar una reorientació en el seu treball. Esta reorientació li va suposar visionar, comprendre que la seua selecció de motius era falsa, i havia d’enriquir l'art amb els cridaners símbols òptics que provenien de la publicitat de masses. Abandonar els elegants comerços de Fifth Avenue i tornar la seua atenció cap als supermercats de Queen, el Bronx, Brooklyn i altres suburbis americans. En 1962 realitza els primers llenços en l'estil tradicional dels pots de sopa Campbell i bitllets de dòlar. Fa també ara els seus primers quadros segons procediments serigràfics amb motius de superestreles de Hollywood. Cap a 1963 coneix el poeta Gerard Malanga, primer ajudant d'Andy en l'elaboració de les seues obres. En 1963 iniciarà el seu treball cinematogràfic, amb la pel·lícula Sleep, i s’introduïx així en el món del cine underground, en que arriba a produir un total de 74 pel·lícules. A finals de 1963 trasllada el seu estudi al quint pis del 231 del carrer 47 est, a Nova York, que prendrà el nom de “The Factory”. Allí continua la seua sèrie de treballs relacionats amb catàstrofes, en definitiva amb la mort, on incloïa la sèrie de la cadira elèctrica.

Por tanto se planteó una reorientación en su trabajo. Esta reorientación le supuso visionar, comprender que su selección de motivos era falsa, y debía de enriquecer el arte con los llamativos símbolos ópticos que provenían de la publicidad de masas. Abandonar los elegantes comercios de Fifth Avenue y volver su atención hacia los supermercados de Queen, el Bronx, Brooklyn y otros suburbios americanos. En 1962 realiza los primeros lienzos en el estilo tradicional de los botes de sopa "Campbell" y billetes de dólar. Realiza también ahora sus primeros cuadros según procedimientos serigráficos con motivos de superestrellas de Hollywood. Hacia 1963 conoce al poeta Gerard Malanga, primer ayudante de Andy en la elaboración de sus obras. En 1963 iniciará su trabajo cinematográfico, con la película “Sleep”, introduciéndose en el mundo del cine underground, llegando a producir un total de 74 películas. A finales de 1963 se traslada su estudio al quinto piso del 231 de la calle 47 este, en New York, que tomará el nombre de “The Factory”. Allí continúa su serie de trabajos relacionados con catástrofes, en definitiva con la muerte, donde incluía la serie de la silla eléctrica.

Durant estos anys accentuarà també el seu treball cinematogràfic, es consolida com un dels majors representants del cine underground i deixa de banda el treball pictòric. El 3 de juny de 1968, patix un intent d'assassinat a les mans de Valerie Solanes. A les 16:51 de la vesprada, del mateix dia, s'anunciava que Warhol estava clínicament mort. No obstant això, aconseguixen salvar la seua vida. A partir d'esta experiència, Andy Warhol perfila una actitud en ell més moderada, molts diran que s'humanitza. Entre 1969 i 1972, realitza tan sols algunes obres per encàrrec, retrats d'artistes amics seus i galeristes. A partir de 1972 renova la seua activitat pictòrica amb una sèrie de retrats de Mao Tse Tung. A partir d'este moment, els nombrosos encàrrecs de retrats determinen la seua obra pictòrica. No obstant això, la seua última pel·lícula es roda a Nova York, Bad, a la primavera de 1976. En 1986 realitza les últimes sèries de quadros amb els retrats de Lenin i els autoretrats. Finalment, Andy Warhol mor el 22 de febrer, com a conseqüència d'una operació de vesícula.

Durante estos años acentuará también su trabajo cinematográfico, consolidándose como uno de los mayores representantes del cine underground, y dejando a un lado el trabajo pictórico. El 3 de Junio de 1968, sufre un intento de asesinato a manos de Valerie Solanas. A las 16’51 de la tarde, del mismo día, se anunciaba que Warhol estaba clínicamente muerto. No obstante, consiguen salvar su vida. A partir de esta experiencia, Andy Warhol, perfila una actitud en él, más moderada, muchos dirán que se humaniza. Entre 1969 y 1972, realiza tan sólo algunas obras por encargo, retratos de artistas amigos suyos y galeristas. A partir de 1972 renueva su actividad pictórica con una serie de retratos de Mao Tse Tung. A partir de este momento los numerosos encargos de retratos determinan su obra pictórica. Sin embargo su última película se rueda en New York, “Bad” en la primavera de 1976. En 1986 realiza las últimas series de cuadros con los retratos de Lenin y los autorretratos, finalmente Andy Warhol muere el 22 de febrero, como consecuencia de una operación de vesícula.

Pietro Psaier Naix en un xicotet poble als afores de Roma en 1936. Entre 1956 i 1958 estudia dissenys de cotxes esportius per a Enzo Ferrari amb son pare. De 1959 a 1962 estudia en el Centre Cultural Italià a Madrid i s'interessa per les obres de Tàpies, Millares i Saura. En 1963 viatja a Nova York i treballa en el periòdic Daily News i Weegee the underground photographes. En 1964 coneix Andy Warhol i Edie Sedgewick, dissenya els decorats per a les pel·lícules i treballa amb Warhol. Entre 1966 i 1967 és contractat per Warhol per a un treball comercial en 1342 Lexington Avenue i per a la revista Screw. Entre 1970 i 1973 es trasllada a Malibu, on dissenya pòsters de rock amb l'artista californià Rick Griffin.

Pietro Psaier Nace en un pequeño pueblo en las afueras de Roma en 1936. Entre 1956 y 1958 estudia diseños de coches deportivos para Enzo Ferrari con su padre. De 1959 a 1962 estudia en el centro cultural italiano en Madrid y se interesa por las obras de Tápies, Millares y Saura. En 1963 viaja a Nueva York y trabaja en el periódico Daily News y Weegee the underground photographes. En 1964 conoce a Andy Warhol y Edie Sedgewick, diseña los decorados para las películas y trabaja con Warhol. Entre 1966 y 1967 es contratado por Warhol para un trabajo comercial en 1342 Lexington Avenue y para la revista Screw. Entre 1970 y 1973 se traslada a Malibu donde diseña pósters de rock con el artista californiano Rick Griffin.

En 1973 és guardonat amb el premi The Italian-American Art Prize. Entre el 1974 i 1975 es muda a l'Índia i participa en l'exposició “Dependència Química” a Espanya. El Chase Manhattan Bank adquirix obra seua. Entaula amistat amb Eric Emerson, estrela de Chelsea Girls. En 1976 treballa en conceptes automobilístics per a BMW i realitza una sèrie de retrats d'actors i músics. En 1977 se li encarrega pintar al Centre Cultural Filipí a la Quinta Avinguda de Nova York. En 1978 exposa la seua obra en la galeria de Brussels amb Andy Warhol. Crea el pòster per a Chanel. Treballa amb Tom Sullivan. En 1979 guanya el contracte lucratiu Silk Screen Edition amb el Topanga graphics group, a Los Angeles.

En 1973 es galardonado con el premio “The Italian-American Art Prize”. Entre el 1974 y 1975 se muda a la India y participa en la exposición “Dependencia Química” en España. El Chase Manhattan Bank adquiere obra suya. Entabla amistad con Eric Emerson, estrella de Chelsea Girls. En 1976 trabaja en conceptos automovilísticos para BMW y realiza una serie de retratos de actores y músicos. En 1977 se le encarga pintar en el Centro Cultural Filipino en la Quinta Avenida de Nueva York. En 1978 expone su obra en la galería de Brussels con Andy Warhol. Crea el póster para Chanel. Trabaja con Tom Sullivan. En 1979 gana el contrato lucrativo Silk Screen Edition con el Topanga graphics group, en Los Angeles.

En 1981 i 1982 realitza la primera composició de Polaroids i collages fotogràfics. Exposa la seua obra a la galeria Fernando Vijante, a Madrid. En 1983 i 1984 realitza edicions limitades per a Twelvetrees i Topanga graphics. Treballa en el programa SIDA. Coneix Jon Gould. Durant eixe any exposa i pinta tant a Itàlia com a Espanya. En 1985 treballa durant 3 mesos amb Jean Michel Basquiat. Entre 1987 i 1990, es trasllada a Madrid i pinta corregudes de bous i competicions esportives. Entre 1991 i 1993 col·labora per a la revista Downtown en la galeria Serrano de Madrid. Entre 1994 i 1995 es trasllada a Itàlia per a crear un Centre d'Art i Disseny.

En 1981 y 1982: Realiza la primera composición de Polaroids y collages fotográficos. Expone su obra en la galería Fernando Vijante, en Madrid. En 1983 y 1984 realiza ediciones limitadas para Twelvetrees y Topanga graphics. Trabaja en el programa AIDS. Conoce a Jon Gould. Durante ese año expone y pinta tanto en Italia como en España. En 1985 trabaja durante 3 meses con Jean Michel Basquiat. Entre 1987 y 1990, se traslada a Madrid y pinta corridas de toros y competiciones deportivas. Entre 1991 y 1993 colabora para la revista Downtown en la galería Serrano de Madrid. Entre 1994 y 1995 se traslada a Italia para crear un Centro de Arte y Diseño.

“La cadira elèctrica” Este objecte s'ha convertit en una de les obres més polèmiques. La primera cadira elèctrica va ser inventada per Harold P. Brown, un empleat de Thomas Edison. El disseny estava basat en el corrent altern. En 1886 l'estat de Nova York va establir un comité per a determinar un nou sistema d'execució que fóra més humà i que reemplaçara la forca, que era el mètode usat fins llavors. La cadira elèctrica de corrent alterna va ser adoptada pel comité en 1889. El primer executat amb este nou sistema va ser William Kemmler; l'execució es va dur a terme a la presó Auburn a Nova York el 6 d'agost de 1890. El presoner lligat a la cadira, amb un elèctrode al cap i un altre a la cama, patia un voltatge inicial de més o menys 2.000 volts, que servia per a trencar la resistència inicial de la pell i causar inconsciència. Hi ha informes de víctimes els caps de les quals es van cremar, transformadors cremats, que implicaven deixar la víctima plorant de dolor al sòl de l'habitació d'execució, mentres s'arreglava la cadira. A Alabama, Florida, Nebraska, Carolina del Sud, Tennesse i Virginia, encara l'any 2004 era el sistema d'execució vigent. Amb l'excepció de Nebraska, on es manté com l'únic mètode d'execució, als altres estats els condemnats poden triar entre la injecció letal i la cadira elèctrica.

“La silla eléctrica” Este objeto se ha convertido en una de las obras más polémicas. La primera silla eléctrica fue inventada por Harold P. Brown, un empleado de Thomas Edison. El diseño estaba basado en la corriente alterna. En 1886 el estado de New York, estableció un comité para determinar un nuevo sistema de ejecución que fuera más humano y que remplazase a la horca que era el método usado hasta entonces. La silla eléctrica de corriente alterna fue adoptada por el comité en 1889. El primer ejecutado bajo este nuevo sistema, fue William Kemmler, la ejecución se llevó a cabo en la prisión "Auburn" en New York el 6 de agosto de 1890. El prisionero atado a la silla, con un electrodo en la cabeza y otro en la pierna, sufría un voltaje inicial de más o menos 2000 voltios, que servía para romper la resistencia inicial de la piel y causar inconsciencia. Hay informes de víctimas cuyas cabezas ardieron, transformadores quemados, que implicaban dejar a la víctima llorando de dolor en el suelo del cuarto de ejecución, mientras se arreglaba la silla. En Alabama, Florida, Nebraska, Carolina del Sur, Tennesse y Virginia, todavía en el año 2004 era el sistema de ejecución vigente. Con la excepción de Nebraska, donde se mantiene como el único método de ejecución, en los demás estados los condenados pueden elegir entre la inyección letal y la silla eléctrica.

Esta cadira elèctrica es va manufacturar al voltant dels anys 30, i pertany a un trio de cadires eliminades del mercat per l'Enginyeria Internacional de Wilmington, Califòrnia. Esta cadira elèctrica s'utilitza com a metàfora de la mort, com a ferramenta descontextualitzada de l'opressió política, en 1962, que prefigura la posterior sèrie de Warhol, Desastres. Tres anys més tard, Warhol va demanar a Psaier que li permetera comprar la cadira, però Psaier, que no es volia desfer d'ella, va decidir llogar-li-la. Amb els anys, la cadira va anar acreditant-se com a propietat de Warhol, tant l'obra com la idea. Warhol considerava un toc d'humor negre seure en esta mentres veia pel·lícules de terror; va arribar a utilitzar-la en 1973 en la seua pel·lícula Flesh for Frankenstein. Anecdòtic és l'ús que en van fer Roman Polansky i Nico, fregint un filet per a provar el seu bon funcionament. Va ser exposada en l'exposició de Mascarell a San Francisco en 1985. Al morir Andy Warhol, la cadira va ser tornada a Pietro Psaier.

Este modelo se fabricó alrededor de los años 30, y pertenece a un trío de sillas eliminadas del mercado por la Ingeniería Internacional de Wilmington, California. Esta silla eléctrica se utiliza como metáfora de la muerte, como herramienta descontextualizada de la opresión política, en 1962, prefigurando la posterior serie de Warhol, “Desastres”. Tres años más tarde, Warhol pidió a Psaier que le permitiera comprar la silla, pero, Psaier que no se quería deshacer de ella, decidió alquilársela. Con los años, la silla fue acreditándose como propiedad de Warhol tanto la obra como la idea. Warhol consideraba un toque de humor negro sentarse en ella mientras veía películas de terror, llegó a utilizarla en 1973 en su película “Flesh for Frankenstein”. Anecdótico es el uso que hicieron de ella Roman Polansky y Nico, friendo un filete para probar su buen funcionamiento. Fue expuesta en la exposición de Alcatraz en San Francisco en 1985. Al morir Andy Warhol, la silla fue devuelta a Pietro Psaier.

“La silla elécrica” Hierro y acero 168 x 90 x 74 cm.

“La cadira elèctrica” (La pena de mort) Una sèrie d'idees em vénen al cap quan contemple no sense angoixes i un tremend eriçó la cadira elèctrica jubilada que van utilitzar els Estats Units d'Amèrica per a matar els què assenyalen amb el dit les lleis i els jutges. Tantes són les sensacions que seria impossible fer un breu comentari de totes; no obstant això vull destacar-ne algunes per a descriure esta ara descontextualitzada màquina de llevar vides. En el seu dia, va ser sens dubte una forma menys cruel d'executar els condemnats, encara que la crueltat, en el fons, és sempre la mateixa. Com s'entén, si no, que els familiars de la víctima tinguen dret a assistir a les execucions dels reus de mort? Eixe caràcter d'espectacle que té el sistema judicialista americà recorda més prompte els penjats de l’Oest Llunyà que el país de la modernitat que és seu de l'ONU. Tal vegada s'amaga massa grandiloqüència darrere del poder econòmic. La pena de mort fa gust d’edat mitjana i olor d’Inquisició, tant fa que siga religiosa, política, jurídica, o social! Però és més antiga perquè l'edat mitjana olia a edat de ferro i esta a edat de pedra; dit d'una altra manera, la pena de mort és la demostració palpable que encara no hem sigut capaços d'espolsar-nos dels muscles els horrors del passat, els inferns humans, la barbàrie. És, en el fons, la llei del Talió, matisada, això sí, per la intervenció de la “justícia”, sí, la justícia, la dels famosos errors judicials, aquella que als EUA només acaba amb pobres, immigrants i negres, quina casualitat!

“La silla eléctrica” (La pena de muerte) Una serie de ideas me vienen a la cabeza cuando contemplo -no sin angustias y tremendo escalofríola silla eléctrica jubilada que utilizaron los Estados Unidos de América para matar a quienes señalan con el dedo las leyes y los jueces. Tantas son las sensaciones que sería imposible hacer un breve comentario de todas ellas, sin embargo quiero destacar algunas para describir esta -ahora- descontextualizada máquina de quitar vidas. En su día, fue sin duda una forma menos cruel de ejecutar a los condenados, aunque la crueldad, en el fondo, sea siempre la misma. ¿Cómo se entiende, si no, que los familiares de la víctima tengan derecho a asistir a las ejecuciones de los reos de muerte?. Ese carácter de espectáculo que tiene el sistema judicialista americano recuerda más bien a los ahorcados del Lejano Oeste que al país de la modernidad que es sede de la ONU. Tal vez se esconda demasiada grandilocuencia detrás del poder económico. La pena de muerte me sabe a Edad Media, me huele a Inquisición, ¡que más da que sea religiosa, que política, que jurídica, que social! Pero es más antigua porque la Edad Media olía a Edad de Hierro y ésta a Edad de Piedra; dicho de otro modo, la pena de muerte es la demostración palpable de que todavía no hemos sido capaces de sacudirnos de los hombros los horrores del pasado, los infiernos humanos, la barbarie. Es, en el fondo, la Ley del Talión, matizada, eso sí, por la intervención de la “justicia”, sí, la justicia, la de los famosos errores judiciales, aquélla que en EEUU sólo acaba con pobres, inmigrantes y negros ¡qué casualidad! 18

Una vegada més, ens trobem que en la Bíblia es troba tot el que l'home necessita conéixer per a utilitzar el seu equip de supervivència. Allí està Caín. La cadira elèctrica és un invent, un instrument en mans de botxins per a matar sempre l'altre, és a dir, l'últim format homicida d'eixe Caín etern que a vegades acaba amb Abel i, a vegades, amb un altre Caín. El menys important és com siga de roín Abel, el més important és que tenim garantida la presència del Caín exterminador (una altra cosa és que desitgem disfressar Caín d'Abel perquè el fals Abel acabe amb el que exercix el paper de Caín). El món està replet de caïns, caïns armats fins a les dents a les seues cases “per si de cas”, caïns armats pels carrers amb pistoles lleugeres “perquè no se sap mai”, caïns que defenen la pena de mort perquè mai no han entés la història, la filosofia ni el dret (ni la sociologia, ni la psicologia ni cap branca del saber aliena a l'economia), caïns que et parlen amb apassionament de Jesucrist uns minuts abans de cosir el condemnat a este tipus d'artefactes mortals que servixen teòricament per a estalviar vides, per a advertir la població del que els pot passar si són roïns i per a acabar amb un comensal del sistema penitenciari. Caïns que desencadenen guerres per petroli, caïns que se senten superiors a tots, caïns hegemònics, imperialistes, caïns que embarguen comercialment els països que no són com ells, caïns que s'aprofiten dels països pobres fins a estrangular la població civil, caïns que incrementen la seua popularitat i asseguren les seues victòries polítiques desencadenant conflictes armats, caïns cada vegada més rics, més sofisticats, més aberrants.

Una vez más, nos encontramos con que en la Biblia está todo lo que el hombre necesita conocer para utilizar su equipo de supervivencia. Allí está Caín. La silla eléctrica es un invento, un instrumento en manos de verdugos para matar -siempre- al otro, es decir, el último formato homicida de ese Caín eterno que a veces acaba con Abel y, a veces, con otro Caín. Lo de menos es lo malo que sea Abel, lo más importante es que tenemos garantizada la presencia del Caín exterminador (otra cosa es que queramos disfrazar a Caín de Abel para que el falso Abel termine con el que desempeña el papel de Caín). El mundo está repleto de caínes, caínes armados hasta los dientes en sus casas “por si acaso”, caínes armados por las calles con pistolas ligeras “porque nunca se sabe”, caínes que defienden la pena de muerte porque jamás han entendido la Historia, la Filosofía ni el Derecho (ni la Sociología, ni la Psicología ni rama alguna del saber ajena a la Economía), caínes que te hablan con apasionamiento de Jesucristo unos minutos antes de coser al condenado a este tipo de artilugios mortales que sirven teóricamente para ahorrar vidas, para advertir a la población de lo que les puede pasar si son malos y para acabar con un comensal del sistema penitenciario. Caínes que desatan guerras por petróleo, caínes que se sienten superiores a todos, caínes hegemónicos, imperialistas, caínes que embargan comercialmente a los países que no son como ellos, caínes que se aprovechan de los países pobres hasta estrangular a la población civil, caínes que incrementan su popularidad y aseguran sus victorias políticas desatando conflictos armados, caínes cada vez más ricos, más sofisticados, más aberrantes. 19

Afortunadament no tot el món és igual i l'americanitzat Warhol va tindre la clarividència i l'abrivament de propinar un colp baix al sistema judicial nord-americà rescatant de l'oblit esta aborronadora màquina d'assassinar sers humans, i ho va fer, en primer lloc, adquirint la cadira elèctrica que el lector té davant dels seus ulls, introduint-la en el seu univers d'icones retractables (com ho foren Marilyn Monroe, els Beatles, la Coca Cola o les llandes de sopa Campbell) i, a manera d'una genial màquina de suggerir idees, inspirant-se en esta per a realitzar una sèrie d'obres en què denuncia amb mestria la barbàrie que fa uns instants jo he pretés descriure en la seua essencial misèria. Warhol va saber veure en la societat que li va tocar viure l'angoixa, el dolor, l'absurd de la mort oficial, la mort legal, l'assassinat administratiu i judicial i, per extensió, la presència actualitzada de Caín en tots els racons del planeta. No entraré en el tema dels errors judicials, en el sentit de la pena o en la “filosofia jurídica” que pot subjaure en la condemna a mort, ni tampoc faré cap al·legat contra l'administració de justícia nordamericana sobren les paraules, n’hi ha prou que assenyale que la cadira elèctrica representa el terror, un terror actualitzat que demostra que l'home encara no ha sigut capaç de superar la seua pròpia història, de tirar els seus dimonis. Però la grandesa de la cadira elèctrica, portada des d'Amèrica fins a Espanya (en este cas fins a València) com una espècie de turista de ferro, ha vingut a congelar la sang. Milers de persones desfilem davant

Afortunadamente no todo el mundo es igual y el americanizado Warhol tuvo la clarividencia y el arrojo de propinar un golpe bajo al sistema judicial norteamericano rescatando del olvido esta espeluznante máquina de asesinar seres humanos, y lo hizo, en primer lugar, adquiriendo la silla eléctrica que el lector tiene ante sus ojos, introduciéndola en su universo de iconos retratables (como lo fueran Marilyn Monroe, los Beatles, la Coca Cola o las latas de sopa Campbell) y, a modo de una genial máquina de sugerir ideas, inspirándose en ella para realizar una serie de obras en las que denuncia con maestría la barbarie que hace unos instantes yo pretendí describir en su esencial miseria. Warhol supo ver en la sociedad que le tocó vivir la angustia, el dolor, el sinsentido de la muerte oficial, la muerte legal, el asesinato administrativo y judicial y, por extensión, la presencia actualizada de Caín en todos los rincones del planeta. No voy a entrar en le tema de los errores judiciales, en el sentido de la pena o en la “filosofía jurídica” que puede subyacer en la condena a muerte, ni tampoco haré alegato alguno contra la administración de justicia norteamericana -sobran las palabras- basta señalar que la silla eléctrica representa el terror, un terror actualizado que demuestra que el hombre todavía no ha sido capaz de superar su propia historia, de arrojar sus demonios. Pero la grandeza de la silla eléctrica, traída desde América hasta España (en este caso hasta Valencia) como una especie de turista de hierro, ha venido a congelar la sangre. Millares de personas desfilamos 20

d'ella una vegada i una altra per sentir l'horror en la nostra carn; un percep estranyes sensacions, una esvalotada pel·lícula repleta d'imatges immòbils ens bloqueja la ment i, al moment, percebem la seguretat que no estem davant d'un artefacte antic, sinó tot al contrari, actual i real, vigent. Esta cadira elèctrica ens permet percebre el terror institucionalitzat, això sí, que es viu fora de la nostra amada Europa. No sé si és més forta la imatge del ser humà mort o la de la màquina que mata (a la primera estem més acostumats), sí que és, ací i ara, esta que va rescatar el mateix Warhol, una màquina de remoure consciències, és una font inesgotable per a la reflexió, no és un simple objecte. Enginyers, delineants, ferrers, electricistes, botxins, bergants, polítics i jutges que es regixen per déus infernals entorn del més macabre dels ritus estan darrere del que és aborronador de la màquina: l'electrocutació del “proïsme” (amb qui mai no se sentiran identificats). Amèrica es ven embolicada en paper de plata, però darrere de l'embolcall amaga encara moltes pors, complexos, il·lusions, fantasmes que ha d'anar superant per a acostar-se a Europa. El capitalisme imperant a Occident ha demostrat ser un sistema eficaç i positiu, però només per als països que el practiquen i, pitjor encara, partix de la premissa que els uns són els explotadors i els altres els explotats, és a dir, funciona però només per a una part del món, funciona però a condició que altres no mengen.

ante ella una y otra vez para sentir el horror en muestras carnes; uno percibe extrañas sensaciones, una alocada película repleta de imágenes inmóviles nos bloquea la mente y, al momento, percibimos la seguridad de que no estamos ante un artefacto antiguo, sino todo lo contrario, actual y real, vigente. Esta silla eléctrica nos permite percibir el terror -institucionalizado, eso sí-, que se vive fuera de nuestra amada Europa. No sé si es más fuerte la imagen del ser humano muerto o la de la máquina que mata (a la primera estamos más acostumbrados), lo que sí es que, aquí y ahora, ésta que rescató el propio Warhol es una máquina de remover conciencias, es una fuente inagotable para la reflexión, no es un simple objeto. Ingenieros, delineantes, herreros, electricistas, verdugos, bellacos, políticos y jueces que se rigen por dioses infernales en torno al más macabro de los ritos están detrás de lo espeluznante de la máquina: la electrocutación del “prójimo” (con el que jamás se sentirán identificados). América se vende envuelta en papel de plata, pero detrás del envoltorio esconde todavía muchos miedos, complejos, ilusiones, fantasmas que ha de ir superando para acercarse a Europa. El capitalismo imperante en Occidente ha demostrado ser un sistema eficaz y positivo, pero sólo para los países que lo practican y, lo que es peor, parte de la premisa de que unos son los explotadores y otros los explotados, es decir, funciona pero sólo para una parte del mundo, funciona pero a condición de que otros no coman. 21

Hi ha moltes formes de matar, de condemnar a mort, per això esta màquina de reflexionar ha de fernos pensar en el sistema que ha deixat les dos terceres parts del planeta sense dret a viure, que condemna milers de milions de sers a no tindre el mínim indispensable: la nuesa, la fam, l'analfabetisme, la malaltia, la guerra... encarnats en milions de xiquets condemnats a créixer com a monstres abans de morir com a innocents! Ens esterilitzen, ens adormen, ens maten a poc a poc. Entre les vides que ens emportem per davant i les que no gestem som també nosaltres factors coadjuvants, projectors d'ombres que no de llums en evidència davant de la cadira elèctrica que va fer immortals els ulls i les mans, el cor i la ment del desnodrit Warhol. Ell sí que va saber veure, a pesar de les seues contínues contradiccions, des dels ulls de la intel·ligència, de l'esperit, de l'art i de la vida, eixes icones que hui observem enfrontats el terror de la mort maleïda. Andy ens diu amb la seua obra que Amèrica té una gran fatxada i ara, des de València, podem comprendre que eixe missatge s'actualitza i que Europa també corre el risc de convertir-se en això. Cada vegada que les pasteres naufraguen carregades de persones, alguna cosa dins de nosaltres és necessari que també es trenque. El món només ha sigut capaç d'avançar a colp de moviments espasmòdics de masses sense fronteres!, moguem el darrere per a lluitar i treballar per la justícia i per la pau, per la llibertat i per la vida! Hay muchas formas de matar, de condenar a muerte, por eso esta máquina de reflexionar debe hacernos pensar en el sistema que ha dejado a las dos terceras partes del planeta sin derecho a vivir, que condena a miles de millones de seres a carecer de lo mínimo indispensable: la desnudez, el hambre, el analfabetismo, la enfermedad, la guerra... encarnados en millones de niños condenados a crecer como monstruos antes de morir como inocentes! Nos esterilizan, nos adormecen, nos matan poco a poco. Entre las vidas que nos llevamos por delante y las que no gestamos somos también nosotros factores coadyuvantes, proyectores de sombras -que no de luces- en evidencia ante la silla eléctrica que hizo inmortal los ojos y las manos, el corazón y la mente del desnutrido Warhol. Él sí que supo ver, pese a sus continuas contradicciones, desde los ojos de la inteligencia, del espíritu, del arte y de la vida, esos iconos que hoy observamos enfrentados al terror de la muerte maldita. Andy nos dice con su obra que América tiene una gran fachada y ahora, desde Valencia, podemos comprender que ese mensaje se actualiza y que Europa también corre el riesgo de convertirse en eso. Cada vez que las pateras naufragan cargadas de personas, algo dentro de nosotros es preciso que también se rompa. ¡El mundo sólo ha sido capaz de avanzar a golde de movimientos espasmódicos de masas sin fronteras!, ¡movamos nuestros traseros para luchar y trabajar por la justicia y por la paz, por la libertad y por la vida! 22

Esta exposició no és només un esdeveniment de primer orde en l'àmbit de les estètiques, és més, fins i tot, que un magnífic tractat sobre antropologia, la cadira elèctrica que van comprar Andy Warhol i Pietro Psaier, i sobre la qual van realitzar, junt amb altres col·laboradors, este conjunt d'obres que ací es reproduïxen, és un aborronador crit que fa possible que arriben a les nostres orelles els crits dels executats que mai no sentirem, és una aposta, un cant al pensament, un punyada forta als nostres endormiscats cors, un terratrémol que pretén commocionar a tots. Warhol ha aconseguit, com a artista profund, transformar esta vella màquina de matar en una moderníssima màquina d'interpel·lar sobre la mort, este és un dels seus èxits més notables. Hui, gràcies a l'esplèndida labor realitzada per Salvador, per Manuel i per Alicia, milers de persones podem actualitzar, arran d'esta tremenda exposició, una enorme gavella de pensaments, idees i reflexions entorn del món en què vivim i que, com he dit abans, encara no ha sigut capaç de superar el garrot (o la barra d'ase) amb la qual tots identifiquem l'encara no superada edat de pedra. Santiago Catalá Rubio Doctor en Dret

Esta exposición no es sólo un acontecimiento de primer orden en el ámbito de las estéticas, es más incluso que un magnífico tratado sobre Antropología, la silla eléctrica que compraron Andy Warhol y Pietro Psaier, y sobre la que realizaron junto con otros colaboradores este conjunto de obras que aquí se reproducen, es un desgarrador grito que hace posible que lleguen a nuestros oídos los gritos de los ejecutados que jamás oiremos, es una apuesta, un canto al pensamiento, un puñetazo fuerte a nuestros adormecidos corazones, un terremoto que pretende conmocionar a todos. Warhol ha conseguido, como artista profundo, transformar esta vieja máquina de matar por una modernísima máquina de interpelar acerca de la muerte, éste es uno de sus éxitos más notables. Hoy, gracias a la espléndida labor realizada por Salvador, por Manuel y por Alicia, millares de personas podemos actualizar, al hilo de esta tremenda exposición, una enorme gavilla de pensamientos, ideas y reflexiones en torno al mundo en que vivimos y que, como dije antes, todavía no ha sido capaz de superar la tranca (o la quijada de asno) con la que todos identificamos la todavía no superada Edad de Piedra. Santiago Catalá Rubio Doctor en Derecho 23

“Prison” Serigrafía / lienzo 74 x 58,5 cm

“Shocking art” Serigrafía / lienzo 78 x 59 cm 1989 (firmado por Psaier)

“Multi-electric chair” Serigrafía / lienzo 115 x 83 cm 4/10 (firmado por Psaier)

“Shocker” Serigrafía, óleo / lienzo 101,5 x 76 cm 1972 (firmado por Psaier)

“Multi RIP chair” Serigrafía / Papel 100 x 72 cm 1977 (firmado por Warhol y Psaier)

“Grand Paintings” Serigrafía / Papel 90 x 60 cm 2/50 (firmado por Warhol sellado por Psaier)

“The Factory” La factoria, la ubicada en el quint pis del 231 del carrer 47 est, Nova York, bé podria haver-se inaugurat al so de Music for the funeral of Queen Mary de Henry Purcell. Allí, Andy Warhol es convertix en un Alex transgressor, aniquilador, com a ser suprem de la ultraviolència. Mentres Alex ho fa des d'una posició activa, Andy ho desenvoluparà a través d'una actitud passiva, de manera que es transmetia este caràcter passiu a tots els seus moviments i accions. Els dos s'amagaven davant d'artificials prolongacions del seu temps, Warhol canvia les enormes pestanyes postisses d'Alex per unes extravagants ulleres fosques i uns flocs de color plata mal col·locats sobre el seu desallotjat cap. Andy Warhol convertix la seua factoria, el seu taller, en un tosc Korova Milkbar: allí confluïxen la foscor, les parets i els sostres platejats amb icones fàl·liques i torsos nus de dones, que presenten una naturalesa humana ridiculitzada i patètica. Warhol trasllada la violència, l'agressió d'una marginalitat i d'una repressió pròpia, tant a les seues obres pictòriques com a les seues obres fílmiques. Els “drugos” d'Alex havien sigut també substituïts a la factoria per “talpons i bruixes”, així era com es coneixien tant els xics com les xiques que intervenien en els muntatges artístics d'Andy Warhol, en les seues pel·lícules, i que ajudaven també en els seus treballs pictòrics; “el grup de l'èxtasi amfetamínic” era un segon nom amb què també eren coneguts, més prosaic.

“The Factory” La factoría, la ubicada en el quinto piso del 231 de la calle 47 este, en New York, bien podría haberse inaugurado al son de “Music for the funeral of Queen Mary” de Henry Purcell. Allí, Andy Warhol se convierte en un Alex transgresor, aniquilador, como supremo ser de la ultraviolencia. Mientras Alex lo hace desde una posición activa, Andy lo desarrollará a través de una actitud pasiva, transpolándose este carácter pasivo a todos sus movimientos y acciones. Ambos se escondían ante artificiales prolongaciones de su tiempo, Warhol cambia las enormes pestañas postizas de Alex por unas extravagantes gafas oscuras, y unos mechones de color plata mal colocados sobre su desalojada cabeza. Andy Warhol convierte su factoría, su taller, en un tosco Korova Milkbar, allí confluye la oscuridad, las paredes y techos plateados con iconos fálicos y torsos desnudos de mujeres, presentando una naturaleza humana ridiculizada y patética. Warhol traslada la violencia, la agresión de una marginalidad y de una represión propia, tanto a sus obras pictóricas como a sus obras fílmicas. Los “drugos” de Alex, habían sido también sustituidos en la factoría por “topos y brujas”, así, era como se conocían tanto los chicos como las chicas que intervenían en los montajes artísticos de Andy warhol, en sus películas, como también ayudaban en sus trabajos pictóricos, “el grupo del éxtasis anfetamínico” era un segundo nombre con el que también eran conocidos, más prosaico. 31

Andy pareix desdenyar tot plaer per l'aspecte artístic, i evita qualsevol virtuosisme tècnic; igual que Alex era presentat en 1971 a través d'un tràveling, en 1965, uns anys arrere, Warhol ens l’havia presentat sense cap valor tècnic, tan sols amb el valor de la imatge mateixa. Vinyl era un treball cinematogràfic basat en la novel·la de l'escriptor anglés Anthony Burgess, A Clockwork Orange, el protagonista principal de la qual era Alex, interpretat en l'obra d'Andy Warhol pel poeta Gerard Malanga. La pel·lícula va ser filmada sota els efectes dels poppers, la marihuana i l'alcohol, i va obtindre molt bona acollida en la Cinematheque de Jonas Mekas, el 4 de juny de 1965. Les seues obres fílmiques que hem de considerar en el mateix orde i, per tant, amb un valor semblant a les pictòriques, es desenvolupen la major part a través de càmera fixa, sense so, encara que prompte comença a provar l'òptic, de mala qualitat, i normalment en blanc i negre. Durant els anys de la primera factoria, és a dir, fins a l'intent d'assassinat d'Andy Warhol a les mans de Valerie Solanes el 3 de juny de 1968, Warhol havia aconseguit ser el major exponent del zeitgeist dels anys 60. Un esperit de l'època, que denunciava el lloc on els havia portat la raó. La idea no quedava tan llunyana de la proclamada en 1918 pel mateix Tristan Tzara en el manifest dadà. El manifest feia ús d'un llenguatge violent i groller, i propugnava un abandó dels sistemes, on l'únic sistema acceptable era el de no tindre sistema; així es mostrava Andy Warhol. A més, la seua obra no pareixia distanciar-se massa dels ready-made del mateix Duchamps.

Andy parece desdeñar todo placer por lo artístico, evitando cualquier virtuosismo técnico, al igual que Alex era presentado en 1971 a través de un travelling, en 1965, unos años atrás, Warhol nos lo había presentado sin ningún valor técnico, tan sólo con el valor de la imagen misma. Vinyl, era un trabajo cinematográfico basado en la novela del escritor ingles Anthony Burgess, “A Clockwork Orange”, cuyo protagonista principal era Alex, interpretado en la obra de Andy Warhol por el poeta Gerard Malanga. La película sería filmada bajo los efectos de los poppers, la marihuana y el alcohol, obteniendo muy buena acogida en la Cinematheque de Jonas Mekas, el 4 de Junio de 1965. Sus obras fílmicas a las que debemos considerar en el mismo orden, y por tanto con similar valor a las pictóricas, se desarrollan en su mayor parte a través de cámara fija, sin sonido, aunque pronto empieza a probar el óptico, de mala calidad, y normalmente en blanco y negro. Durante los años de la primera factoría, es decir, hasta el intento de asesinato de Andy Warhol a manos de Valerie Solanas el 3 de junio de 1968, Warhol había conseguido ser el mayor exponente del “zeitgeist” de los años 60’. Un espíritu de la época, que denunciaba el lugar donde les había llevado la razón. No quedaba la idea tan lejana, de la proclamada en 1918 por el propio Tristan Tzara en el manifiesto dada. El manifiesto hacía uso de un lenguaje violento y soez, y propugnaba un abandono de los sistemas, donde el único sistema aceptable era el de no tener sistema, así se mostraba Andy Warhol. Además su obra no parecía distanciarse demasiado de los ready-made del propio Duchamps. 32

El seu treball pictòric es caracteritzava així per desenvolupar-se al voltant d'imatges existents que formaven i formen part d'un patrimoni visual, que configuraven les senyes d'identitat d'un present històric, treballades a través d'una objectualització, descontextualització, metamorfosi i repetició. Imatges que, a través d'un procés sintàctic, buscaven una prolongació del seu significat en la memòria col·lectiva de la societat. Les seues primeres obres estaven directament relacionades amb les icones més representatives del cine de Hollywood. Quan era xiquet havia quedat enamorat de tota aquella estela d'actrius i actors que pertanyien a l'època del Star-system, el cine de telèfons blancs. Però sens dubte les imatges que el van catapultar cap al món de l'art, l'art pur, van ser el seu treball a través de sèries d'imatges, de productes del consum americà que simbolitzaven el verdader American Way of Life. La tècnica triada per a la seua consagració com a artista plàstic, i que es convertiria en un distintiu propi de l'autor, va ser la serigrafia. La tècnica la va descobrir a l'estiu de 1962: es tractava d'una tècnica que li permetia completar un llenç en qüestió d'uns minuts. La tècnica basada en un procés per mitjà de l'ús de plantilles, permetia reproduir una imatge fotogràfica. Havia de traslladar la imatge a una pantalla porosa, que es col·locava sobre el llenç, a través de la qual s’aplicava pintura o tinta.

Su trabajo pictórico se caracterizaba así, por desarrollarse alrededor de imágenes existentes que formaban y forman parte de un patrimonio visual, que configuraban las señas de identidad de un presente histórico, trabajadas a través de una objetualización, descontextualización, metamorfosis y repetición. Imágenes que a través de un proceso sintáctico de las mismas, buscaban una prolongación de su significado en la memoria colectiva de la sociedad. Sus primeras obras estarían directamente relacionadas con los iconos más representativos del cine de Hollywood, siendo niño había quedado prendado de toda aquella estela de actrices y actores que pertenecían a la época del Star-system, el cine de teléfonos blancos. Pero sin duda las imágenes que le catapultarían hacia el mundo del arte, el arte puro, sería su trabajo a través de series de imágenes, de productos del consumo americano que simbolizaban el verdadero “American Way of Life”. La técnica elegida para su consagración como artista plástico, y que se convertiría en un distintivo propio del autor, fue la serigrafía. La técnica la habría descubierto en el verano de 1962, se trataba de una técnica, que le permitiría completar un lienzo en cuestión de unos minutos. La técnica basada en un proceso mediante el uso de plantillas, permitía reproducir una imagen fotográfica. Debía trasladar la imagen a una pantalla porosa, que se colocaría sobre el lienzo aplicándose a través de ella pintura o tinta.

Poc abans de traslladar-se a l'estudi del carrer 47 est, conegut com The Factory, començava el treball de la sèrie de Catàstrofes, que tindria com a tema la mort. La sèrie la va iniciar amb una notícia que es publicava en el New York Mirror, el 4 de juny de 1962, en la qual s'informava de l'accident fins a eixe moment més important en la història de l'aviació. Per a l'obra va usar la imatge del full del periòdic en què apareixia una fotografia de la catàstrofe. Altres obres que s'incloïen dins d'esta sèrie van ser imatges d'accidents de cotxes, suïcidis, funerals, la cadira elèctrica, la bomba d'hidrogen, així com els retrats de Marilyn després de la seua mort, que ell mateix, Warhol, va incloure en esta sèrie. Pretenia estimular l'observador, l'espectador, excitar la seua fantasia; en aquelles pintures, com passaria en els seus treballs cinematogràfics, hi havia un component violent inherent a totes. Les seues obres beuen d'una espècie d'autocomplaença, física i sexual, busquen l'alteració de l'ego i la seua derivació a un estadi millor. Durant els anys de la factoria, Warhol va intensificar el seu treball cinematogràfic i va deixar de costat el pictòric, el qual no recuperaria fins als primers anys dels 70, quan es va convertir en pintor dedicat quasi de forma exclusiva als treballs d'encàrrec. Les seues obres cinematogràfiques contenen una semàntica encara més subversiva, pretenia mostrar El ser humà sense cap afegit extern, artificial, un ser humà nu, un ser humà impulsiu, mogut pel seu instint més primitiu i violent.

Poco antes de trasladarse al estudio de la calle 47 este, conocido como The Factory, empezaba el trabajo de la serie de “Catástrofes”, que tendría como tema la muerte. La serie la inició con una noticia que se publicaba en el New York Mirror, el 4 de Junio de 1962, se informaba del accidente hasta ese momento, más importante en la historia de la aviación. Para la obra, usó la imagen de la hoja del periódico en la que aparecía una fotografía de la catástrofe. Otras obras que se incluían dentro de esta serie fueron imágenes de accidentes de coches, suicidios, funerales, la silla eléctrica, la bomba de hidrógeno, así como los retratos de Marilyn tras su muerte, que él mismo, Warhol, incluyó en esta serie. Pretendía estimular al observador, al espectador, excitar su fantasía, en aquellas pinturas como pasaría en sus trabajos cinematográficos, había un componente violento inherente a todas ellas. Sus obras beben de una especie de autocomplacencia, física y sexual, buscan la alteración del ego y su derivación a un estadio mejor. Durante los años de la factoría, Warhol intensificaría su trabajo cinematográfico, dejando de lado el pictórico, que no lo recuperaría hasta los primeros años de los 70', convirtiéndose entonces en pintor dedicado casi de forma exclusiva a los trabajos de encargo. Sus obras cinematográficas contienen una semántica todavía más subversiva, pretendía mostrar al ser humano, sin ningún añadido externo, artificial, a un ser humano desnudo, un ser humano impulsivo, movido por su instinto más primitivo y violento. 34

Així la violència sexual de les seues pel·lícules podia ser grollera, atroç i cruel, però en tot moment era part derivada de l'instint i, per tant, inherent per condició al ser humà. Andy Warhol mostra sense cap tipus d'embuts, al descobert, la persona de la seua època, mostra en elles l'Andy Warhol més humà, totes les seus pors i temors. L'exposició que arreplega la Fundació Chirivella Soriano, “The Factory”, pretén fer un recorregut a un dels artistes més controvertits i arriscats del segle xx. Les obres que s'exposen es troben totes firmades per la factoria, i en moltes apareix tant la firma de Warhol com la de Pietro Psaier, un dels seus màxims amics. Andrew Warhola va morir el 22 de febrer de 1987, quan la seua major creació encara estava per finalitzar, “Andy Warhol”. Francisco Martínez Guardiola Llicenciat en Història de l'Art

Así la violencia sexual de sus películas, podía ser soez, atroz y cruel, pero en todo momento era parte derivada del instinto y por tanto inherente por condición al ser humano. Andy Warhol muestra sin ningún tipo de tapujos, al descubierto, a la persona de su época, muestra en ellas al Andy Warhol más humano, todos sus miedos y temores. La exposición que recoge la Fundación Chirivella Soriano, “The Factory”, pretende hacer un recorrido a uno de los artistas más controvertidos y arriesgados del siglo XX, las obras que se exponen, se encuentran todas firmadas por la factoría, apareciendo en muchas tanto la firma de Warhol como de Pietro Psaier, uno de sus máximos allegados. Andrew Warhola murió el 22 de febrero de 1987, cuando su mayor creación todavía estaba por finalizar, “Andy Warhol”. Francisco Martínez Guardiola Licenciado en Historia del Arte

La tècnica de la serigrafia Al llarg dels seus estudis en el Carnegie Institute of Technology, Pittsburgh, Warhol havia descobert la tècnica de dibuix, de la línia tacada, blotted line. Esta tècncia va ser la base de tot el seu treball comercial. La tècnica era molt senzilla, prenia dos fulls de paper i els unia entre si articulant-los amb cinta adhesiva. Dibuixava sobre el full de la dreta i, abans que s'assecara la tinta, alçava el full i el pressionava contra el de l'esquerra. La imatge final era una imatge invertida i esborrallada. Warhol treballava ja amb imatges de revistes, arreplegava les seues impressions gràfiques i les reproduïa a través de la tècnica de la línia tacada. Atenia primordialment el disseny, estava assentant les bases de la tècnica que marcaria tota la seua obra posterior, la serigrafia.

La técnica de la serigrafía A lo largo de sus estudios en el Carnegie Institute of Technology, Pittsburgh, Warhol había descubierto la técnica de dibujo, de la línea manchada, Blotted Line. Técnica que sería la base de todo su trabajo comercial. La técnica era muy sencilla, tomaba dos hojas de papel y las unía entre sí articulándolas con cinta adhesiva. Dibujaba sobre la hoja de la derecha, y antes de que se secara la tinta, levantaba la hoja y la apretaba contra la de la izquierda. La imagen final, era una imagen invertida y emborronada. Warhol trabajaba ya con imágenes de revistas, recogía sus impresiones gráficas y las reproducía a través de la técnica de la línea manchada. Atendía primordialmente al diseño, estaba sentando las bases de la técnica que marcaría toda su obra posterior, “La Serigrafía”.

Al juliol de 1962, Andy Warhol descobrix la serigrafia, Warhol buscava una tècnica molt més ràpida que la de la línia tacada per a pintar fileres de bitllets de dòlar. Warhol havia estat treballant en les seues obres la idea de repetir de forma continuada una mateixa imatge. Nathan Gluck li va suggerir per a ferlo l'ús de la tècnica serigràfica. La tècnica serigràfica es tractava d'un procés complicat de plantilles, que permetia reproduir sobre un llenç una imatge fotogràfica. La imatge es traslladava a una pantalla porosa, la pantalla es col·locava sobre el llenç i s'aplicava a través d'esta pintura o tinta, amb un corró de goma. Els errors d'impressió i els embossos ocasionals de la pantalla de serigrafia donaven un caràcter propi a cada una de les imatges. La serigrafia fotogràfica facilitava la repetició contínua d'una imatge, podia alterar-la i, a més, li permetia realitzar obres en pocs minuts, la serigrafia es va convertir en la tècnica emprada per Warhol la resta de la seua vida.

En Julio de 1962, Andy Warhol descubre la serigrafía, Warhol buscaba una técnica mucho más rápida que la de la línea manchada, para pintar hileras de billetes de dólar. Warhol había estado trabajando en sus obras la idea de repetir de forma continuada una misma imagen. Nathan Gluck le sugirió para ello el uso de la técnica serigráfica. La técnica serigráfica trataba de un proceso complicado de plantillas, que permitía reproducir sobre un lienzo una imagen fotográfica. La imagen se trasladaba a una pantalla porosa, la pantalla se colocaba sobre el lienzo y se aplicaba a través de ella pintura o tinta, con un rodillo de goma. Los errores de impresión y los atascos ocasionales de la pantalla de serigrafía daban un carácter propio a cada una de las imágenes. La serigrafía fotográfica facilitaba la repetición continua de una imagen, podía alterarla y además le permitía realizar obras en apenas minutos, la serigrafía se convertía en la técnica empleada por Warhol el resto de su vida.

“Andy Warhol” Serigrafía, óleo / Lienzo 92 x 61,5 cm (firmado por Warhol)

“Atomic cafe. Superman” Serigrafía / Papel 100 x 72 cm 1977 (firmado por Warhol y Psaier)

“Double Chris Makos in Warhol Drag Queen” Serigrafía / Papel 62 x 41,5 cm (firmado por Warhol, Psaier y Smith)

“Double Nico (damaged lives)” Serigrafía, rotulador / Papel 80 x 54 cm. 7/20 (firmado por Warhol)

“Polk’s milk always ahead” Serigrafía y óleo / Cartón 62 x 51 cm. 1968 (firmado por Warhol y Psaier)

“The mirror has two faces” Serigrafía y liquitex / Lienzo 47 x 75 cm. 5/25 (firmado por Warhol)

“Death of an all american idol” Serigrafía / Papel 74 x 40,5 cm. 7/20 (firmado por Warhol)

“Fuck it if you can’t take a joke” Serigrafía / Papel 73 x 40,5 cm. 6/50 (firmado por Warhol)

“Marilyn and Pepsi” Serigrafía, óleo / Lienzo 152 x 122 cm. (firmado por Warhol)

“Mick Jagger” Serigrafía / Papel 110,5 x 73,5 cm. (firmado por Warhol y Jagger)

“Rolling Stones some girls” Serigrafía, óleo / Lienzo 140 x 110 cm. (P.A. firmado por Psaier)

“Jimi Hendrix” Serigrafía / Papel 91 x 61 cm. 1970 8/50 (firmado por Psaier)

“My Way” Serigrafía / Papel 60 x 81 cm. 14/50 (firmado por Psaier)

“Beatles” Serigrafía / Papel 73 x 48 cm. P.A. (firmado por Psaier y Smith)

“Sex Pistols” Collage / Fondo serigrafía 75 x 60 cm. 1977 (firmado por Psaier)

“Pow Warhol & Basquiat” Serigrafía / Papel 90 x 60 cm. 20/50 (firmado por Warhol y Psaier)

“War is over” Serigrafía / Lienzo 76 x 61 cm. 1969 (firmado por Psaier)

“Marylyn 12 fotogramas” Serigrafía / Lienzo 130 x 100 cm. (firmado por Psaier, sellado por Warhol)

“Delux Ali” Serigrafía / Papel 60 x 91 cm. 1980 5/20 (firmado por Warhol y Psaier)

“Phone Jayne Mansfield” Serigrafía / Papel 90 x 61 cm. 1985 (firmado por Warhol y Psaier)

“Double Prince” Serigrafía / Papel 60 x 91 cm. 1983 16/40 (firmado por Warhol y Psaier)

“Serie Ladies & Gentleman” Serigrafía / Papel 109 x 73 cm. 1975 94/175 (firmado por Warhol)

“Private Jean Michel” Serigrafía / Papel 62 x 47 cm. 6/25 (firmado por Warhol)

“How babies are made in USA” Óleo / Tela 101 x 76 cm. 1977 (firmado por Warhol y Psaier)

“Angel’s rest, Part I (hell on wheels) & II” Acrílico / Tela 30 x 46 cm. 1971 (firmado por Warhol y Psaier)

“Young die young” Collage 120 x 97 cm. (certificado por Psaier)

“The Factory”

Andy Warhol & Pietro Psaier Among the support that the Culture, Education and Sports´Conselleria gives to those activities to spread the 20th century´s Art, it is included the pursuit, with a more specific character, of one of the most prolific, innovator and intense decades in terms of Art´s development and the own´s artist concept as such. That time is the 60´s, the time called, due to so many reasons and with a very good criteria, “Prodigious”. The pop´s art phenomenon, of which the protagonist of this exhibition, the North American Andy Warhol (19281987), who became one of its most emblematic interpreters, represents in its self one of the inflexion points in a decade´s culture from which, as repeated in great quantity of essays and specific studies about the subject, nothing would be ever again the same. The talented Andrej Warhola, however better known by his Americanized name of Andy Warhol, was, before anything else, an artist who according to the canons of that changing times, made out of his own life, not only the most ambitious piece of art among all the ones he would have planned to carry out, but even the most effective one in terms of self-promotion and economical profitability. Artist of a controversial spirit, with a contradictory and difficult personality, and for this reason too, with a such decidedly modern profile, Andy Warhol was one of the first exponents able to get around with the same agility between the cult artist consideration and the transgressor icon of the masses, who on the other hand he always wanted to be. From the New York Installations of the mythical “The Factory”, a place founded by him in 1962, Andy Warhol carried out his most ambitious dream, together with a legion of artists and the most diverse collaborators which was the integration of all the creative contemporary disciplines: painting, publicity, photography, design, music, cinema…. –of course only under his own management. Due to all of this, it is not strange at all, that his legacy and his life –if they could be dissociated into different contexts- still awake undoubted interest among the whole world when not even 20 years have gone by since his disappearance. This exhibition, organized by the Chirivella Soriano Foundation, recreates an outstanding part of the creative atmosphere that one can breathe in The Factory, an atmosphere in which Pietro Psaier played a very significant roll and one of Andy´s most direct collaborators. The most interested aspect of this exhibition, among all, is that it explores periods and themes of the not that well known warholiana era, like the interpretation of trade marks, film stars or daily life objects which made him famous and which have been useful as arguments to all the exhibits and samples held all over the world. To be able to exhibit it in our city, taking into account its monographic character and, up to a certain point unpublished, is something to be grateful for and one more reason and satisfaction for those thousands of valencian followers of the best contemporary art. Alejandro Font de Mora Turón Culture, Education and Sports Conseller 65

After the opening exhibition, a more retrospective one, This foundation undertakes now a more specific thematic sample, but marked the very same way as the previous ones, and as the future ones will be, always under the idea of getting Contemporary Art better and closer known from the plurality and intellectual point of view (this will always be “A palace without doors”). Having gathered a significant number of works done by Andy Warhol, some of them with the collaboration of the Italian Artist Pietro Psaier and all of them under “The Factory” ´s stamp, we can get closer to the person and to a creator´s work, who having started in the publicity world, has been considered as the most genuine representative of the so called “Pop Art”. With the continuously repetition of images and photographs taken out of their context and transferred to the Art´s domain, he achieved amazing scenes with which he described in a very cold way the dehumanize mechanism that the modern mass communication practice. An Example of this movement can be seen in the series of works done round the electric chair, which are present in this exhibition, in which he combines on one hand, an allegation against capital punishment and on the other the use of a device for only its aesthetic appearance. Perhaps by contemplating Andy Warhol´s work we could meditate about the reasons for which all of us end up accepting as normal, maybe due to a continuous repetition before our eyes, scenes out of which violence horror or human race´s degeneration are the only things to be derived from. I must mention, in the final paragraph thanks, always out of my deepest sincere feeling, to all the people who have given their time and their work to make this exhibition possible. In a very personal way I must thank “Atlántica” La Coruña Art´s Centre, Santiago Catalá, Felipe Garín and Concepción Gómez Generalitat Valenciana Culture´s secretary whose total support has made the making of this catalogue possible. Manuel Chirivella Bonet President of the Chirivella-Soriano Foundation in the Comunidad Valenciana

Andy Warhol The Andy Warhola´s birthday (Andy Warhol) has turned into a difficult task to determine. Andrew himself took charge along his life of creating even more doubts about the exact date of his birthday. That had to be between 1928 and 1931. Regarding the date of his death, there is no doubt about it, 22nd February 1987. His childhood developed in Pittsburgh, a terribly industrial city, one of the biggest steel and coal producers of the United States. It spread out along 180 km of hills and valleys with a population of 600.000 inhabitants. Its sky was constantly dyed of fuchsia and chartreuse colour. Andrew Warhola, who had already shown a constant skill for drawing, started his high studies in 1945 at the “Cornegie Institute of Technology” in Pittsburgh, finishing by June 1949. From this date on he moved to New York, where he started signing his pieces of work under the name of Andy Warhol. In s short time he became successful as an advertising sketcher and as an advertisement designer for magazines. However his increasing appreciation of which Andy starts to enjoy in the advertisement and luxury world, his goal was to be known as a real artist. That´s why he planned a reorientation in his work. This reorientation made him view, and comprehend that his own selection of motifs was false and he should enrich Art with optical and draw attention to symbols coming from the masses publicity. This made him abandon the elegant fifth avenue shops and return his attention towards Queen´s, Bronx´s, Brooklyn´s supermarkets and other American suburbs. In 1962 he paints his first canvas under a traditional style of the “Campbell” soup´s tins and dollar notes. He draws now his first pictures with serigraphic procedures with Hollywood super-stars. Around 1963 he meets the poet Gerard Malanga, who will become Andy´s first helper when doing his pieces of work. In 1963 he will start his work in the cinema, with the film called “Sleep”, introducing himself this way in the underground cinema, producing thus a total of 74 films. At the end of 1963 he moves his study to the fifth floor of 231 47th east St in New York and from which will be called “The Factory”. From there he´ll continues his series of works related to catastrophes, in reality related to death, where he will include the electric chair series one. During these years he will emphasize as well his work in the cinema, consolidating himself as one of the biggest underground cinema performers, leaving aside his drawing work. On the 3th of June 1968, he will suffer an attempt on his life at the hands of Valerie Solanas. At 16.51 hours on the same day, it was announced that Warhol was clinically dead. However, his life is saved. From this experience on, Andy Warhol outlines a more moderate attitude in his life and a lot of people will say that he has turned a more human person. Between 1969 and 1972, he did a few ordered works, portraits of his artists and gallery friends. From 1972 on he renews his drawing activity with a series of Mao Tse Tung´s portraits. From this moment on the amount of portrait assignments will determine his artistic work. However his last film “Bad” is shot in New York in the spring of 1976. In 1986 he draws his last series of pictures which include portraits of Lenin and his self-portraits, finally Andy Warhol dies on 22nd of February due to a vesicle operation.

Pietro Psaier He was born in a small village outside Rome in 1936. Between 1956 and 1958 he studied the design of sports cars for Enzo Ferrari with his father. He studied at the cultural Italian centre in Madrid from 1959 to 1962 and he shows some interest for tapestry work, Millares and Saura. In 1963 he traveled to New York and he works for the”Daily News” newspaper and “Weegee the underground photographers”. He meets Andy Warhol and Edie Sedgewick in 1964 and he designs all the scenery for the films and he works together with Andy Warhol. He is employed by Andy Warhol between 1966 and 1967 for a commercial job at 1342 Lexington Avenue and for the “Screw” magazine. He moves out to Malibu between 1970 and 1973 where he designs rock posters together with the Californian artist Rick Griffin. In 1973 he is awarded the “Italian-American Art Prize”. Between 1974 and 1975 he moves out to India and he participates in the “Chemical Dependence” exhibition in Spain. Manhattan Chase Bank acquires his work. He becomes friends of Eric Emerson star of Chelsea Girls. He works in car concepts for BMW in 1976 and he does a series of actors and musicians´ portraits. In 1977 he is asked to paint in the Philippine Cultural Centre in fifth avenue In New York. In 1978 he exhibits his work at the Brussels gallery together with Andy Warhol. He creates the poster for Chanel. He works with Tom Sullivan. In 1979 he wins the lucrative contract “Silk Screen Edition” with the “Topanga graphics group” in Los Angeles. In 1981 and 1982 he makes the first polaroid composition and photographic collage. He exhibits his work in “Fernando Vijante´s Gallery” in Madrid. In 1983 and 1984 he does limited editions for “Twelvetrees and Topanga graphics. He works in the AIDS programme. He meets Jon Gould. During this year he exhibits and paints in Italy as well as in Spain. In 1985 He works during 3 months with Jean Michel Basquiat. Between 1987 and 1990 he moves to Madrid and paints bull fighting and sport´s competitions. Between 1991 and 1993 he collaborates for Downtown magazine in the Serrano gallery in Madrid. Between 1994 and 1995 he moves out to Italy to open up an Art and Design´s centre 68

“The Electric chair” This object has turned out to be one of his most controversy works. The first electric chair was invented by Harold P. Brown, a Thomas Edison´s Employee. The design was based in the alternating current. In 1886 the New York State, established a committee to determine a new and more human execution system to substitute the gallows which was the method used till then. The alternating current electric chair was adopted by the committee in 1889. The first person to be executed under this new system was William Kemmler, the execution was held in “Auburn” prison in New York 6th August 1890. The prisoner tied to the electric chair, with an electrode stuck in each head and leg, could feel an initial voltage of more or less 2.000 volts, this used to serve to break de initial skin´s resistance and to cause unconsciousness. There are reports of victims whose heads burnt, as well as burnt transformers which implied leaving the victim on the ground of the execution´s room crying out of pain while the electric chair was been repaired. In Alabama, Florida, Nebraska, South Caroline, Tennesse and Virginia, the electric chair was still in 2004 the execution system in force. With Nebraska as an exception where the electric chair is still the only method of execution, in the other States mentioned above, condemned people can choose between the lethal injection or the electric chair. This electric chair was manufactured around the 30´s and it belongs to a trio of chairs removed out of the market by the International engineering of Wilmington, California. This electric chair is used as a metaphor of death, as an out of text tool of the political oppression in 1962 foreshadowing the posterior series of Warhol called “Disasters”. Three years later, Warhol asked Psaier to allow him to buy the electric chair, but Psaier who didn´t want to get rid of it, decided to rent it to him. As the years went by, the electric chair was justifying itself as Warhol´s property not only his work but his idea too. Warhol used to consider a touch of black humour to sit on it while watching horror films, he used it in 1973 in his film called “Flesh for Frankenstein”. The anecdote is the use Roman Polansky and Nico made of it by frying a fillet steak to test its good functioning. It was exhibited in the Alcatraz exhibition in San Francisco last 1985. When Andy Warhol died, the electric chair was given back to Pietro Psaier.

“The electric chair” (Capital punishment) A series of ideas come to my head when I contemplate - with anguish and a terrible shiver- the retired electric chair that the United States of America used to kill those who pointed out laws and judges. Sensations are so many that it would be impossible to make a short comment of all of them, nevertheless I would like to point out some of them to describe this -now out of context- life killer machine. In those days, however It was a lesser cruel way of executing those condemned to die, though cruelty, after all, Is always the same. ¿How could it be understood, otherwise, that relatives of the persons under sentence of death had the right to assist the executions? This showing character that the American judging system has, reminded us more to the hanging system of the western times rather than to a modern country in charge of holding the UN headquarters. Maybe it hides to much grandiloquence behind economical power. Capital punishment reminds me of the Medieval age, to Inquisition, ¡¿what difference does it makes if it is religious, political, legal, or social one?! But it is older because at least Medieval age smelt of Iron Age but this one smells stone age. In other words, capital punishment is the true proof that shows we haven´t been able yet to shake off shoulders and get rid of the past horrors, human´s hell, barbarism. It is, after all, the Talion´s law blended, of course, with justice supervision, oh yes, justice, the one that has committed so many famous judicial errors, the one that in EEUU only affects poor, immigrants and black people. ¡What a coincidence!. Once again we come across with what the Bible says "everything man needs to know to use their own survival equipment" you´ll find it here. Let´s take Cain for example. Electric chair is an invention, an instrument in executioner´s hands to kill always someone else, I mean, It Is that last homicide format of this eternal Cain who sometimes finishes with Abel and sometimes finishes with another Cain. It is not that important how bad Abel is, what´s more important is the guarantee of Cain´s exterminator´s presence (a different story would be when wanting to cover Cain up by Abel in a way that the false Abel ends up playing Cain´s role. The world is full of Cain people, Cain people full of arms and weapons in their houses, "just in case", cain people armed in the streets with light guns "because you never know", cain people who defend capital punishment because they have never understood history, philosophy nor Law (not even Sociology, Psychology or any kind of knowledge besides an Economical one), cain people who talk to you in a passionate way about Jesus Christ just a few minutes before tiding up the condemned person to this kind of mortal gadgets which in theory are useful to save people´s life, to warn people about what can It happen to them if they are bad and to finish with a penitentiary´s system companion. Cain people who are capable to start a war just for petrol, cain people who feel superior to everyone, hegemonic ones, Imperialists, cains who commercially seize those countries different to them, cains who take advantage of the poor countries till the extend of strangling the civil population, cains who Increase their popularity and assure their political victories by creating armed conflicts, cains who become richer all the time, more sophisticated, more aberrant.

Fortunately not everyone is the same and the americanized Warhol had far-sighteness and dare to give the american judicial system a blow by rescuing from forgetfulness this human beings killing horrifying machine, and he did it, in the first place, by acquiring the electric chair that you the reader have before your eyes, introducing it in his universe of portray icons (as he did with Marilyn Monroe, The Beatles, Coke drink and the Campbell tin of soups) and as a genius machine for suggesting ideas, been inspired himself by it to do a series of work in which he accuses with a perfect skill all the barbarism, which I have tried to describe just a few lines ago, in its essential misery. Warhol knew how to see in the society he had to live in, anguish, pain, the nonsense of official death, legal death, administrative and judicial murder, and by extension, the updated presence of Cain in every corner of this planet. I am not going to enter the subject about the judicial errors, in the sense of grief or "juridical philosophy" which could underlie to the capital punishment, nor I am going to make any allegation against the american justice administration - no comments -it is enough to point out that the electric chair represents Terror, an updated terror which shows man has not yet been able to overcome his/her own history, to throw away his/her demons. But the great thing about the electric chair, brought from North America to Spain (in this case to Valencia) as a kind of iron tourist, is that it has come to freeze your blood. Millions of people past before it again and again to feel horror in our flesh: strange sensations can be felt, a crazy film full of still images blocks our mind, and just a few moments later, we can be assured that we are not in front of and old device, the contrary, very modern and real, still in use. This electric chair allows us to perceive that terror - institutionalized of course- that people outside our loving Europe live with. I don´t know if it is harder the dead human being image or the killing machine one (we are more used to the first image), the truth is that here and now, this machine that warhol himself rescued is a machine that can move your conscience, it is a never-ending source for meditation, it is not just an object. Engineers, draughtsmen, blacksmiths, electricians, executioners, scoundrels, politicians and judges who rule their lives under evil gods and round the most macabre ceremony are behind the horrifying part of this machine: which is the electrocution of "fellow man/woman" (with whom they´ll never feel identified with). North America sells itself wrapped in tinfoil, but inside the wrapping paper it hides still a lot of fear, complexs, illusions, ghosts which they have to overcome to be able to get closer to Europe. Capitalism ruling Occident has shown to be an effective and positive system, but only for those counties which have put it into practice, and what´s worse, it is based on the premise that some countries are the ones that exploit others and other countries are been exploited, I mean, It works but only for one part of the world, it works but with the condition that other countries must die of hunger. There is a lot of ways of killing, of condemning to death, that´s why this meditation machine must make us think what kind of a system Is this that has left two thirds of this world with no right to live, that condemns thousands of millions of human beings to be in need of the basics: nakedness, hunger, illiteracy, illness, war…personified in millions of children already condemned to grow up like monsters before dieing like innocents.

We are being sterilized, made sleepy, killed little by little. Among those lives we take away and the ones we do not conceive, we are as well helpers, shadows protectors- no light protectors - In evidence before the electric chair which Immortalized eyes, hands, heart and mind of an undernourished Warhol. He really knew how to see, regardless of his continuously contradictions, from his intelligent´s eye, his spirit, art and life point of view, those icons faced up to the horror of the damned dead that we observe today. Andy tells us with his work that North America has a great façade and now, from Valencia, we can understand that this message is updated and that Europe is on the risk of turning that way. Each single time a small boat sinks FULL of people, something inside us must necessarily tear apart. ¡This world has only been able to go forward due to spasmodic movements blows of mass of people without borders!, ¡let´s move our bottoms to fight and to work for justice and peace, for freedom and life!. This exhibition is not only a first order event round the aesthetics field, it is even more than a magnificent anthropology treaty, the electric chair that Andy Warhol and Pietro Psaier bought, and over which together with other collaborators they did these whole work reproduced here, is a heartbreaking cry which makes possible, the executed people´s shouts that we will never hear, to reach our ears, it is a bet, a song to our thoughts, a good punch to our sleepy hearts, an earthquake with the intention to shock us all. Warhol has achieved, as a deep artist, to transform this old killing machine into the most modern machine that implores about death, this is one of his most remarkable success. Today, thanks to the magnificent work done by Salvador, Manuel and Alice, millions of people are able to update, with this tremendous exhibition, a great deal of thoughts, ideas and meditations about this world we live in and, as I said before, it still has not been able to overcome this barrier which we all identify the not yet overcome stone age.

Santiago Catalá Rubio Law Doctor

“The Factory” The Factory, the one located on the fifth floor at 231 47th east st in New York could have easily been opened to the rhythm of “Music for the funeral of Queen Mary” composed by Henry Purcell. Here, Andy Warhol changes into a transgressor Alex, a destructive person, as if he was a supreme being of ultra-violence. Meanwhile Alex acts from an active position, Andy will act from a passive aptitude, transmitting that passive character to all his movements and actions. Both of them used to hide from artificial extension of their time, Warhol changes those huge false eyelashes of Alex for a pair of extravagant dark glasses and a few silver colour highlights badly dyed over his head. Andy Warhol turns his factory, his workshop, into a rough Korova Milkbar, darkness meets there, as well as silver walls and ceilings with phallic icons and naked women´s busts, showing a ridiculous and pathetic human nature. Warhol transfers violence, with an outcast aggression and his own repression, as much to his drawing work as to his films. Alex´s “drugos” had been as well substituted in the factory by “moles and witches”, this is the way boys as well as girls who participated in Andy´s Warhol artistic fitting-ups were known. Those helping as well in his artistic work were known with this second name in the films too “The anphetaminic ecstasy´s group” a more prosaic one. Andy seems to scorn pleasure for any artistic thing, always avoiding any virtuosity technique, the same way Alex was introduced in 1971 through a “travelling” a few years back, in 1965, Warhol has introduced us without any technique value, only with the value of the image itself. Vinyl was a film based on a novel by the English writer Anthony Burgess “A Clockwork Orange” whose main character was Alex played by the poet Gerard Malanga in Andy Warhol´s film. This film was shot under the effevts of the poppers, marihuana and alcohol obtaining very good critics in Jonas Mekas´cinematheque on 4th of June 1965. All his films which we should consider in the same order and therefore with the same value as his drawings, mainly are developed through a still camera, without any sound, though very soon he starts using a very bad quality optic device and usually in black and white. During those years of the first factory, that is to say, before Andy Warhol´s assassination attempt by Valerie Solanas on 3th of June 1968, Warhol achieved to be the bigger exhibitionist of “Zeitgeist” in the 60´s. A spirit at such a time, who proclaimed the place where their mind had taken them. That idea wasn´t as far out as the one proclaimed in 1918 by Tristan Tzara himself in the data manifesto. This manifesto used a violent and rude language and claimed to abandon the systems, where the only acceptable system was not to have any system, this is the way Andy Warhol used to be. Besides his work wasn´t too far away from the ready-made ones of Duchamps´s. His drawings were characterized in this way, it was developed round existing images that they were and are part of a visual inheritance, shaped to the identity signals of a historical present, worked through an objective point of view, out of context, metamorphoses and repetition. Images that through their own syntactic process were looking for a continuation of their meaning in the collective memory of society.

His first works were directly related to the most representative Hollywood film icons, as a child he was already in love with all the actors and actresses who belonged to the star-system period of the time, the white telephone´s cinema. Undoubtedly, the images which would launch him to the art´s world, the pure art, would be his work through a series of images, american consumer products which symbolized the true “American Way of Life”. The chosen technique which consecrated him as a plastic artist and which it would turn into the author´s own distinctive, was the serigraphic. He discovered this technique in the summer 1962, it was a technique that allowed him to complete a canvas in a matter of minutes. This technique based on a process where patterns are been used, allowed him to reproduce a photographic image. He had to transfer the image to a porous screen, which would be placed over the canvas applying through it paint or ink. Just before moving to the study at 47east st, known as “The factory”, he was starting the Catastrophes´s series of work, which the subject would be death. He started such series with news published In the New York Mirror on 4th of June 1962, where the most important plane accident in history so far was announced. For such work, he used the image of the newspaper where a picture of the catastrophe was shown. Another works included in this area were images of car accidents, suicides, funerals, the electric chair, the hydrogen bomb, as well as Marilyn´s portraits after her death, who Warhol himself included in this series. He pretended to stimulate the observer, the spectator, to excite his/her fantasy in those pictures as it happened in his films, there was a violent component inherentence to all of them. His work is fed out of a kind of physical and sexual self-pleasure, it looks for the alteration of the ego and its derivation to a better stage. During the years in “The Factory”, Warhol would intensify his film working, leaving aside the drawing, which he wouldn´t take back till the early 70´s, turning then into a painter dedicated nearly in an excusive way to works on order. His films have an even more subversive semantics, he pretended to show the human being, without any external element, or artificial, to a naked human being, to an impulsive human being, moved by his most primitive and violent instinct. Thus the sexual violence of his films, could be rude, atrocious and cruel, but it was always some derived part of the instinct and thus inherent by condition to the human being. Andy Warhol shows without beating about the bush, openly, the person of his time, he shows with them the most human Andy Warhol, with all his fears. The exhibition that the Chirivella-Soriano Foundation gathers “The Factory”, pretends to show one of the most direful and controversial artists of the 20th century, all the works on exhibition are stamped by the Factory and both Warhol or Pietro Psaier´s signature (one of his closest friends) can be seen in most of them. Andrew Warhola died on 22nd of February 1987, when his bigger creation was still to be finished, “Andy Warhol”. Francisco Martinez Guardiola Bachelor of Art´s History

The Serigraphic´s technique Throughout his studies at the Carnegie Institute of Technology, Pittsburgh Warhol had discovered the drawing technique, the blotted line technique.. Such technique would be the base of all his commercial work´s technique. This technique was very easy, he used to take two pieces of paper and he used to join them together with cello-tape. He used to draw on the right piece of paper and before the ink was dry he used to press that paper against the left hand side one. The final image was an inverted and blotted image. Warhol was already working with images from magazines, he used to collect its graphics impressions and he used to reproduce them through the blotted line technique. He used to give priority to the design , he was settling the technique´s bases which would determine all his later work, “The Serigraphic Style”. In July 1962, Andy Warhol discovers the serigraphic style. Warhol was looking for a much quicker technique than the blotted line one to be able to draw lines and lines of dollar notes. In his work, Warhol had been working the idea of repeating continuously a very same image. Nathan Gluck suggested him to use the Serigraphic technique for this purpose. The Serigraphic technique was about a complicated pattern´s process which allowed to reproduce on a canvas a photographic image. Such image was transferred to a porous screen, which was placed on the canvas and paint or ink was applied with a rubber roller. Both, printing errors and the occasional serigraphic´ screen obstructions, used to give a character of its own to every single image. The photographic´ serigraphic used to make easy the continuous repetition of an image, he could alter it and beside all this it allowed him to attain work done in just a few minutes. Thus, the serigraphic turned out to be the technique used by Warhol the rest of his life.