Cooperaciocatalana 336

336

Octubre 2010 • revista mensual Any 31è • PVP 3,00 € edita Fundació Roca i Galès

Lliçons de la societat

Les nostres cooperatives: Apindep Ronçana, Sccl Entrevista: Jordi Porta

336

Octubre 2010 • revista mesual • Any 31è edita Fundació Roca i Galès

sumari 4 / TORNAVEU

15 / EL SERIAL

Susanna Monzonís, sociòloga.

Les trifulgues de la Mertxe.

Capítol VIII Santos Hernández

5 / EDITORIAL

Lliçons de la societat.

22

19/ ENTREVISTA 6 / EL NOSTRE MÓN 9/ COOPERATIVES DE CATALUNYA

Formació comercial i primera trobada d’antics alumnes d’Esade i l’Igop.

Confederació de Cooperatives de Catalunya 10 / LES NOSTRES COOPERATIVES

Apindep Ronçana SCCL: quan la lliçó és cooperativa.

David Fernàndez Una mostra sòlida i recent de cooperativisme pioner, innovador i profundament transformador d’una cooperativa de consum, en la què els béns consumibles són serveis a la dependència i els socis són les mateixes persones discapacitades o llurs familiars.

10 13 / GESTIÓ EMPRESA COOPERATIVA

A igual talent, iguals oportunitats.

Maria Llop

crèdits

Jordi Porta Montse Pallarès El protagonista arriba a la presidència del Centre UNESCO de Catalunya amb la voluntat de participar en els moviments de la societat civil i pels drets humans, i contribuir a fer aquest món una mica millor, sempre des del sentit crític i la independència ideològica.

19

26 / RESSENYA

30 anys de la revista Cooperació Catalana.

Jaume Terribas 28 / SCEA

EROLA. Un projecte cooperatiu de la fundació Vincles.

Lluís Pagespetit

28 22 / HISTÒRIA DEL COOPERATIVISME

Les cooperatives d’electricitat Joan Aymerich Repàs històric de les cooperatives de producció i subministrament d’electricitat existents a Catalunya entre el 1920 i el 1939 a Barcelona, Camprodon, Lleida, Valls i Vilanova i la Geltrú, seguit d’una breu anàlisi de la situació actual del mercat elèctric.

Editora Fundació Roca i Galès Redacció i Administració Aragó, 281, 1r 1a 08009 Barcelona Tel. 93 215 48 70 - Fax 93 487 32 83 - cc@rocagales.org - www.rocagales.org Coordinació Agnès Giner Consell de Redacció Miquel Corna, Núria Esteve, Raimon Gassiot, Agnès Giner, Joan Josep Gonzàlez, Santos Hernández, Joseba Polanco, Esteve Puigferrat i Ma. Lluïsa Navarro. Els autors són responsables dels articles signats. Ni la direcció de la revista ni els editors comparteixen per força les opinions que puguin reflectir els textos aquí inscrits. Foto portada: Concepte mediambiental © Petoo.

Logotip 30 anys: Pau Segarra. Disseny, maquetació i impressió El Tinter, SAL (empresa certificada EMAS) Dipòsit legal B-22.283/80 I.S.S.N. 1133-8415.Amb el suport del Departament de

29 / PENSEM-HI

Empenta cultural.

Santos Hernández 31/ BIBLIOTECA

Donació Retalls Elisenda Dunyó

Cultura i Mitjans de Comunicació.

Aquesta revista ha estat impresa sobre paper certificat FSC i amb tintes provinents d’olis vegetals núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

3n

Tornaveu

Un parell de preguntes (que en són tres) a Susanna Monzonís, (Barcelona, 1980), Sociòloga i col·laboradora de Servicoop.1

1 2 3 Què li sembla atractiu del cooperativisme?

La interrelació entre els socis membres de la cooperativa i el fet de que les decisions importants no es prenguin de manera unilateral per un cap, sinó en consens entre els socis.

Què no el convenç del cooperativisme?

Que crec que actualment, tot i que es un model molt vàlid, és força complicat competir amb altres tipus d’economia.

1. la Federació de Cooperatives de Serveis i de Transportistes de Catalunya. n4

cooperació catalana n

núm 336 - Octubre 2010 n

En cas de crear una empresa, optaria pel cooperativisme?

Per què?

Sí, crec que el model econòmic cooperatiu, sobretot a petita escala, és molt bo a l’hora de constituir una nova empresa, ja que pots comptar amb el suport de la resta de socis fundadors, i és una empresa participativa i democràtica.

editorial

Lliçons de la societat Sempre subratllem que l’essència del coopera-

tivisme és el fet que, fins i tot en la seva acció econòmica, el que de debò és important en ell són les persones. I aquestes persones tenen una vida, dintre i fora de les cooperatives, que, en el conjunt de la seva acció, configura allò que és el nostre món, la nostra societat.

Aquesta acció pot consistir en una visió precursora: mireu la cooperativa Apindep Ronçana, lluitant contra una necessitat quan no hi havia ningú que cregués que era possible de fer-hi front de manera col·lectiva i organitzada. Aquesta acció pot fer que l’administració pública, les lleis, hagin de reconèixer situacions i realitats noves: mireu també Apindep, quan fa acceptar que el “consum de serveis de dependència” estigui notarialment inclòs dintre del concepte “bens de consum”. Aquesta acció humana pot, també, exercir una funció substitutiva en tantes activitats, imprescindibles per a un

poble, però ignorades o menystingudes per les lleis, pels governs: preneu nota de totes les entitats, de diferents formes jurídiques, que apareixen en l’entrevista realitzada a Jordi Porta, nou president del Centre Unesco de Catalunya.

Fundacions, associacions, centres d’estudis (al nostre número apareixen, entre d’altres, Vincles, Òmnium, Esade i Igop, Cambra de Comerç) continuen sent protagonistes de tota aquesta feina. I Jaume Terribas ens insisteix en la importància, per al món cooperatiu, de mantenir-nos sempre units en la col· laboració amb la Confederació de Cooperatives i amb l’Aliança Cooperativa Internacional.

I, finalment, no deixeu de llegir amb atenció l’interessantíssim article de Joan Aymerich sobre les cooperatives de producció elèctrica: la intuïció que significa el fet de crear una cooperativa onze anys abans de la primera llei de cooperatives del nostre país! n

LA COBERTA/ La claredat de la llum elèctrica ens acosta a la lliçó cooperativa d’empreses històriques i actuals que contribueixen a què la nostra societat sigui humanament més sostenible. / Concepte mediambiental. © Petto. núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

5n

el nostre món

2a . Jornada de cooperatives Presentada la tercera edició del al barri de Sants programa RSE.COOP Els integrants de cooperatives i grups de consum del barri de Sants es van trobar el matí del dissabte 25 de setembre al Centre Cívic de les Cotxeres, durant la Segona Jornada de Cooperatives de Sants, amb l’objectiu d’intercanviar experiències, conèixer les dinàmiques d’uns i altres i promoure la fórmula cooperativa entre aquelles persones interessades a crear grups autogestionats de consum agroecològic al barri.

La Segona Jornada de cooperatives a Sants va ser l’escenari per presentar les noves eines de comunicació del projecte Barri Cooperatiu, que busca generar dinàmiques d’intercooperació entre entitats i cooperatives al barri.

El web de les cooperatives del barri (www.sants.coop) ja està activa i inclou un mapa per ubicar-les, a més de la informació de cada empresa i una gran quantitat de recursos.

El projecte va presentar també el nou tríptic Què és una cooperativa? destinat a promoure la fórmula jurídica entre els públics més diversos.

El Projecte Barri Cooperatiu va convidar les iniciatives Germinal- Sants, Panxacontenta de l Espai Obert i Faves comptades ubicada al Casal Independentista.

Amb elles, però també amb altres col·lectius i cooperatives interessades es va obrir un espai de d’intercanvi d’eines amb l objectiu de donar a conèixer els mecanismes que regeixen aquest tipus de cooperatives i que en faciliten la constitució.

A la jornada van assistir persones del barri i representants de les Federacions de Cooperatives de Treball i de Consum de Catalunya.

El Projecte Barri Cooperatiu és un projecte impulsat per La Ciutat Invisible sccl i la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. El seu objectiu és difondre valors i pràctiques de cooperativisme en l’àmbit local i comunitari per tal de reforçar i vincular la realitat cooperativa existent als territoris i fomentar a creació de noves experiències. n

n6

cooperació catalana n

núm 336 - Octubre 2010 n

La sessió de presentació del programa RSE.COOP3, en què hi participen 19 empreses, es va celebrar el dia 28 de setembre a la sala d’actes de les Cotxeres de Sants.

Un tret característic d’aquesta edició és que 14 de les 19 empreses participants són empreses d’iniciativa social. Joan Segarra, director de la sectorial d’Iniciativa Social de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, va exposar durant la presentació del programa els beneficis d’incorporar la responsabilitat social en les Empreses Socials, cooperatives d’atenció a les persones. Va subratllar que aquest tipus de cooperatives ofereixen serveis de qualitat per a les persones, tenen un avantatge competitiu que les converteixen en l’empresa més adient per gestionar serveis d’atenció a les persones, són empreses amb vocació de servei públic que treballen l’arrelament i la proximitat a la comunitat. Tanmateix, tenen capacitat per oferir menor rotació del personal, més estabilitat laboral, més participació i millors condicions als treballadors, amb això prioritzen la missió per davant del capital.

Amb aquesta prèvia, s’ha concretat que l’RSE aporta un seguit de millores en la capacitat de gestió, de la posició financera, de la capacitat d’oferir serveis que no només atenen les necessitats actuals sinó que també s’orienten a les futures, de l’eficiència en els processos i la millora de les persones, que inclou en lloc destacat la millora de la seva capacitat d’aportació i participació. Tanmateix, Joan Segarra va destacar que les empreses vinculades amb els serveis público-privats, com és el cas de les Empreses Socials, es veuran cada vegada més obligades a implantar mesures de responsabilitat social empresarial atès que en les clàusules de licitació i bases concursals de les Administracions Públiques, paulatinament, aniran incorporant clàusules socials. En aquest sentit, Joan Segarra va afirmar que totes les cooperatives d’iniciativa social haurien d’implantar l’RSE.COOP. En una altra part de la sessió, amb un caire més tècnic, es va informar de la metodologia de treball que s’establirà entre l’empresa consultora i l’empresa cooperativa, es van detallar les característiques de la memòria de sosteniblitat amb un nivell mínim C3 segons paràmetres del GRI i es va exposar la matèria formativa que s’impartirà com element diferencial i enriquidor per a les persones i les empreses.

Més informació sobre el programa: www.cooperativescatalunya.coop. n

Quinzena cooperactiva a Mataró Promoguda per l’Institut de Promoció Econòmica de Mataró (IMPEM) entre el 27 de setembre i el 8 d’octubre , al carrer Nou, 17 de Mataró (Robafaves Jove), la Quinzena cooperativa. Exposició i activitats sobre l’Economia Cooperativa és un espai de trobada on es difon el món cooperatiu a la ciutat i el territori. Emmarcada en el Pla de Dinamització per al Foment de l’Economia Cooperativa 2010-2013, inclou l’exposició una exposició sobre la memòria cooperativa, ectivitats lúdiques, tertúlies, conferències i tallers on es visualitza com l’economia cooperativa és una aposta de futur.

El programa, dividit en els espais: A. memòria cooperactiva, B. present i futur cooperatiu i C. eines cooperatives, consta d’activitats d’entrada lliure i d’altres amb places limitades que són gratuïtes però amb inscripció prèvia. El primer espai inclou l’exposició permanent Història del cooperativisme, una ruta guiada pel patrimoni cooperatiu de Mataró, una ponència sobre els orígens del cooperativisme a Mataró i un espai de mostra de productes i serveis d’empreses d’economia cooperativa autòctones. L’espai B inclou un col·loqui sobre les alternatives econòmiques davant la crisi financera des de l’òptica cooperativa, un taller sobre els valors de l’economia cooperativa a l’escola, una xerrada sobre experiècies d’èxit de diverses cooperatives de consum i també de cooperatives d’habitatge, entre d’altres. El tercer espai inclou una exposició de línies alternatives de finançament, un seminari sobre la transformació d’una empresa en societat cooperativa, una sessió informativa sobre noves oportunitats de negoci o una sessió pràctica per conèixer com incrementar les vendes a les cooperatives, entre d’altres.

Trobareu més informació a www.mataro.cat o podeu demanar-la al serveiempresa@ajmataro.cat. n

Tres guardons per l’oli d’oliva de la Cooperativa de Cambrils El passat 2 d’agost l’oli d’oliva verge extra Mestral de la Cooperativa de Cambrils va estar guardonat amb la Medalla d’Or al Primer Concurs Internacional d’Oli d’Oliva a la Mediterrània “Terra Olivo” on han participat una selecció de 189 olis de 14 estats com Argentina, Grècia, Itàlia, Israel, Espanya,... el tast s’ha realitzat per 24 professionals de diferents nacionalitats del 23 al 29 de juliol a la ciutat de Jerusalem.

A més a més aquesta campanya la Cooperativa de Cambrils ha aconseguit dos premis més a la qualitat com la medalla de plata al Concurs Extra Virgin Olive Oil Competition a Los Angeles (Estats Units) on participaven més de 500 olis de 22 nacionalitats i la medalla de Bronze al Concurs Produits des Cultures d’Exception a Paris (França) .

La valoració des de la cooperativa és molt positiva “els premis són un estímul per tot l’equip de persones que treballen per aconseguir un oli de qualitat, els socis en primer lloc com a part essencial de la producció i també les persones que desenvolupen la seva tasca amb el molí d’oli. Tots rebem aquests premis com un estímul per seguir millorant i també és un reconeixement a un producte de moltíssima qualitat fet a Cambrils. Podem afirmar sens dubte que probablement l’oli Mestral de la Cooperativa de Cambrils és el més premiat de Catalunya.”

La campanya 2009-2010 ha estat una campanya excel· lent en quant a quantitat i qualitat. La nota de tast de l’oli d’oliva verge extra “Mestral segons el Panell de Tast Oficial d’Olis Verges d’Oliva de Catalunya és: Perfil de fruitat intens d’oliva amb una sensació que recorda les fruites madures. Es perceben notes de poma, plàtan madur i ametlla, apareixen notes verdes de fulla verda i aromes secundaris de fonoll i nous verdes. En boca dolç i ametllat, lleugerament amarg i picant. Molt equilibrat. n

núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

7n

el nostre món

Som Energia, una cooperativa d’energia verda

Les vaques de La Fageda entre les millors

La primera cooperativa de producció i consum d’energia verda de Catalunya, Som Energia, Sccl, te previst començar a vendre energia renovable a partir de les fonts existents a partir del setembre de 2011. Serà energia renovable que comprarà al mercat i la vendrà als seus socis amb l’objectiu d’oferir-la al mateix preu que l’electricitat convencional (Tarifa d’Últim Recurs).

El projecte de creació de Som Energia va començar el novembre de 2009, amb el suport de la Universitat de Girona i el Parc Tecnològic que els proporciona espai d’oficina i reunions. El passat mes de setembre han conclòs l’itinerari del projecte de suport PERPAL del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, que ha consistit en l’assessorament especialitzat en cooperatives per a desenvolupar el pla de negoci.

El seu objectiu és ser una cooperativa sense ànim de lucre que reuneixi a milers de persones amb el desig d’invertir en energies renovables. El seu enfocament es dirigeix a a la comunitat local, per a promoure la creació de llocs de treball relacionats amb l’energia renovable, i contribuir a la creació d’una economia veritablement sostenible Pels socis de la cooperativa rebre l’energia renovable no requerirà cap canvi en com l’electricitat a casa seva, sinó que simplement es tracta d’un canvi administratiu. Mentrestant, i amb el temps, la cooperativa desenvoluparà projectes propis de generació elèctrica: alguns de manera força immediata, com petits projectes d’energia fotovoltaica, i d’altres, com aerogeneradors, es desenvoluparan en un termini més llarg.

En una etapa posterior i en funció dels projectes d’inversió que tinguin, els socis tindran l’oportunitat de participar financerament en els projectes d’energia renovable que vagi desenvolupant i estimen un retorn del 4-7% per aquestes inversions.

Els valors que promou Som Energia es basen en la participació dels socis amb coneixement, diners, béns o treball; una persona un vot, independentment de la seva contribució financera; poder financer i popular amb petites aportacions de molts socis; autonomia i independència sempre segons criteris cooperatius; promoció de l’energia renovable en col·laboració amb universitats i escoles, i la intercooperació establint una estreta xarxa de col· laboració amb Enercoop (francesa i espanyola) i Ecopower (belga).

Som Energia, actualment és en el procés d’implantació legal de la i necessita un mínim de 150 socis que participin aportant cent euros al capital social, en concepte de dipòsit a retornar si es deixa la cooperativa.

Més informació: www.somenergia.cat. n

La Cooperativa la Fageda ha entrat en el rànquing de les millors explotacions ramaderes a tot l’Estat espanyol, segons la informació que acaba de publicar la revista Frisona Española.

Concretament, la granja de vaques frisones (lleteres) de La Fageda, a la Garrotxa, es troba a la primera posició pel que fa a l’Índex de Mèrit Genètic Total entre les explotacions de més de 200 caps de bestiar a Catalunya, essent la segona a tot l’Estat.

L’Índex de Mèrit Genètic Total mesura la qualitat de les vaques frisones seguint paràmetres científics, entre altres: propietats morfològiques, bona disposició del braguer i de les cames, recompte cel·lular que indica de la puresa de la llet, percentatge de greix i proteïnes a la llet, etc. Les vaques que obtenen un alt índex, com és el cas de La Fageda, donen més llet i de millor qualitat i tenen una vida productiva més llarga.

La millora de la raça és el resultat d’una tasca d’anys mitjançant una selecció genètica de vàries generacions de bestiar, així com de l’alimentació a base de farratges naturals i de la qualitat del maneig. La granja de La Fageda té prop de 500 caps de bestiar. La producció diària mitjana és de 32 litres i de 2 milions de litres al cap de l’any.

La Fageda dóna feina o ocupació a 270 persones, 60% de les quals presenten discapacitat intel·lectual o malaltia mental severa. És cofundadora del Grup Empresarial Clade i de l’associació Sinergrup de centre especials de treball. n

n8

cooperació catalana n

núm 336 - Octubre 2010 n

cooperatives de catalunya

Sobre la base del comentat en l’anterior exemplar de Cooperació Catalana (núm. 335) referent a la importància de començar a planificar, durant aquest darrer trimestre, el Pla de Gestió per a l’exercici 2010, és important enllaçar el Pla de Gestió amb un Pla de Formació adequat a les necessitats de les empreses i al perfil del col·lectiu de treballadors.

Formació comercial i primera trobada d’antics alumnes d’Esade1 i l’Igop2 Confederació de Cooperatives de Catalunya

En aquest sentit, des de la Confe-

deració de Cooperatives de Catalunya us proporcionem un seguit de recursos formatius orientats a la millora de la gestió comercial en què els dos objectius principals són ajudar a augmentar les vendes i millorar els sistemes comercials de les cooperatives.

Tanmateix, atenent als recursos formatius que oferim en el moviment cooperatiu, des d’una vessant de gestió integral, com el Programa de Direcció d’Empreses Cooperatives que es realitza amb Esade o bé el Postgrau en Economia Cooperativa que es realitza amb l’Igop i que pren un caire més global de model cooperatiu, són recursos formatius consolidats i amb un important abast. En les 6 edicions d’Esade i les 4 de l’Igop comptem amb més de 200 persones formades que han pogut millorar les seves habilitats professionals i personals. En aquest context, el proper 12 de novembre es realitzarà la primera trobada d’antics alumnes del Programa de Direcció d’Empreses Cooperatives i del Postgrau en Economia Cooperativa per compartir una sessió pràctica de networking i una experiència d’intercooperació cooperativa.

El procés d’inscripció de la formació comercial i de la primera trobada d’antics alumnes es pot formalitzar a través d’Aposta, sccl, al telèfon 93 318 81 62 o bé a través del web, www.aposta.coop n

1. Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses.

2. Institut de Govern i Polítiques Públiques – UAB.Cooperació Catalana, 336 núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

9n

Les Nostres Cooperatives

Creada el 2006 a partir de la llarga trajectòria acumulada per l’associació de mares i pares de persones discapacitades nascuda el llunyà 1993 a Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental), la cooperativa Apindep és avui una mostra sòlida i recent de cooperativisme pioner, innovador i profundament transformador que es va constituir com a particular cooperativa de consum: els béns consumibles són serveis a la dependència, i els socis són les mateixes persones discapacitades o els seus familiars de primer o segon grau. De tot plegat, de com de les necessitats humanes neixen els drets socials i de com el cooperativisme aprofundeix en la integració, n’hem parlat amb la Mercè Llauradó, gerent de la cooperativa.

Apindep Ronçana SCCL: Quan la lliçó és cooperativa David Fernàndez

És el darrer dia de juliol, ben a prop

de les vacances. Al bell mig de la Festa Major de Santa Eulàlia de Ronçana. Un dia atrafegat, doncs, a la cooperativa Apindep. Però mentre esperem que arribi la Mercè, en Sergi li passa al davant, es presenta i, atrevit i educat, ens fa la prèvia: radiografia el minso dispositiu tècnic —enregistradora digital, càmera de fotos, llibreta i bolígraf— del que disposem i ens demana com rutlla tot plegat. Ho agafa, ho prova i ho comprova ell mateix. “Està molt bé això, és guapo”. Somriu amb tota complicitat. I plegats ens endinsem en això de Cooperació Catalana i en què fem allà a aquella hora, per després seguir parlant de la vida (“¿Tens núvia?”, pregunta picant l’ullet) i de la feina, dels rigors de l’estiu i —és clar que sí— de l’actuació percussionista que ell mateix protagonitzarà al vespre a la plaça del poble. Que és Festa Major. En Sergi té vint-i-tres anys. De petit li van diagnosticar la síndrome de Prader Willi, una de les anomenades “malalties estranyes”, que afecta l’hipotàlem. En Sergi —després ho sabrem perquè ens ho dirà orgullós— és fill de la Mercè Llauradó, gerent de la cooperativa que ens ha fet un forat per atendre’ns en una atapeïda agenda de darrer dia preestiuenc de juliol. I és així com, abans de començar, ja copsem de cop la realitat dels fets:

n 10

cooperació catalana n

en Sergi, un més dels nostres. Amb total plenitud cooperativa.

Per quan arriba la Mercè, la primera pregunta ja està servida, quasi obligatòriament. Cinc cèntims d’història, un bocí del “com va començar això”, les arrels de tot plegat. Rebobinem en la memòria d’un futur anterior, i ens plantem al 1993. Quan la lluita d’un grapat de mares, decebudes però no vençudes davant la incapacitat de l’escola d’integrar el seus fills discapacitats, va començar a prendre forma.

Inicial lluita sorda, com quasi totes, amb sordina administrativa inclosa, i primeres denúncies a la premsa.

I més mares connectades que amb idèntica inquietud i, aplegades en un bar de Granollers, decideixen tirar endavant, associar-se per vindicar interessos comuns i constituir, el 1994, l’Associació de Pares per a la Integració de Nens Discapacitats a l’Escola Pública (Apindep). Primera esmena a una història col·lectiva quan la “P” d’Apindep no feia gaire justícia: perquè és la “M” de mares la fonamental de les protagonistes. Quasi sense adonar-nos, la Mercè ja ens ha precisat, com a pilar fonamental, que “tenir un fill amb discapacitats no és pas una creu: som una família normal i és això precisament el que demanem a la societat i l’administració, que ens deixin ser família normal”.

I afegeix que el lema fundacional del qual han fet bandera —“les capacitats núm 336 - Octubre 2010 n

per sobre de les discapacitats”— ha servit, de mica en mica, per a superar els temps dels perjudicis i prejudicis de la discriminació. I ha servit per a tothom, puntualitza: perquè tots som alhora capaços i incapaços, més enllà de les meres aparences, que sempre enganyen.

A cop de necessitat Originàriament fundada per garantir la inserció educativa a l’escola ordinària, la Mercè ens segueix fent la crònica d’un viatge que no s’ha acabat mai: “És que la necessitat ens ha marcat cada nova passa”.

Perquè —“ingènues de nosaltres”, somriu— quan van acabar el cicle escolar i creien que la feina ja era feta, toparen de nou amb l’estricta realitat: calia lluitar també per la inserció laboral. Divuit anys després, som davant una lluita reeixida que, en veu baixa, xiula que ja es pot dir que l’Apindep acompanya, garanteix i esperona avui tot el cicle vital de les persones discapacitades, fomentant la vida autònoma i l’autorealització personal en cada gest. Prestant serveis sanitaris, educatius, laborals, de lleure i residencials han sabut respondre a cada nova necessitat, a cada nova i petita gesta requerida, a cada nou repte. Primer, des dels rengles de l’associacionisme, iniciant les primers passes amb el foment del transport adaptat, obrint

un centre terapèutic, dinamitzant un lleure especialitzat o organitzant classes de reforçament específic.

Després, ja fa quatre anys, des de la fertilitat del cooperativisme i rere un llarg i profund debat sobre una experiència que no parava de créixer: passar de quatre mares a dues-centes persones sòcies, amb una activitat desbordant, anunciava la necessitat d’un nou canvi i d’una reflexió estratègica. En els plecs d’aquell debat a fons sobre el futur del projecte, van sorgir alguns aspectes clau —que els fills en formessin part— que els van fer bandejar d’entrada la constitució en fundació —massa opaca i massa pervertible, sovint— i descobrir de totes totes l’opció cooperativa. Va ser un debat llarg —no exempt de dubtes i de traves jurídicolegals per encabir la fórmula—, però finalment se n’han sortit solidàriament. Via cooperativa.

L’altre eix vital del debat era, òbviament, l’econòmic: dotar-se de recursos propis —avui, vorejant el 50%— per garantir la seva tasca social, assegurar la cobertura de les necessitats vitals i obrir vies d’inserció laboral. En uns moments en què el mercat laboral ordinari —abans de la crisi actual— ja parlava el llenguatge de la precarietat, de les dificultats, del deteriorament de les condicions de treball. Però “allò que estava en joc era el futur dels nostres fills” —manté la Mercè—, “no podíem dependre només de donacions i subvencions; volíem generar prou activitat econòmica per a garantir un mínim d’autonomia i independència per assegurar-nos que l’atenció no fallaria mai”. Uns mínims de vida autònoma que es podien garantir des del cooperativisme: aquesta va ser la petita gran troballa per a una entitat que el 2009 ja tenia un pressupost de 280.000 euros, amb previsions de 760.000 per al 2013.

Cooperativa de consum de serveis de dependència Dit i fet —croquis, esbós, paper i llapis—, van decidir que farien cooperativisme, que demanarien suport institucional, però que ho bastirien a la seva manera, assumint-ne els costos i els riscos, però fixant condicions i des de la premissa bàsica que “el projecte seria nostre”. Després de rumiar-hi, van constituir-se

Apindep ja acompanya, garanteix i esperona avui tot el cicle vital de les persones discapacitades, fomentant la vida autònoma i l’autorealització personal en cada gest. com a cooperativa de consum en la qual —i aquí rau la doble particularitat específica que va sorprendre fins al notari— el bé de consum són serveis a la dependència, i la propietat de la cooperativa és de les mateixes persones discapacitades o dels seus familiars en primer o segon grau. I així va néixer, el 2006, Apindep Ronçana SCCL: una cooperativa de consum, d’iniciativa social i sense ànim de lucre, amb 16 treballadors, 54 socis de consum, 8 socis col·laboradors i 4 de treball, que atén més de cent persones amb discapacitats, però també altres joves amb altres problemàtiques socials específiques, menors sota custòdia, infants derivats de centres d’acollida a dones maltractades o persones procedents de la propera presó de Quatre Camins. Tot un model innovador, en el si de l’àmbit assistencial amb vocació transformadora, que potencia l’esperit cooperatiu, integra les persones com a sòcies del projecte i assenyala nous horitzons per on poder avançar.

D’aquesta innovació —guardonada l’any 2001— n’han fet també un front legal, per provar de modificar la Llei i assolir canvis que els reconeguin jurídicament: “No es tracta mai de fer desaparèixer altres models, ni els centres especials de treball, però sí d’innovar i de recollir noves visi-

ons i plantejaments perquè s’admetin nous models.” Aquest model que exploren pretén superar alguns vicis de lògiques anteriors —“resolgui’m un problema”— per fomentar la implicació social —“sigues tu també part de la solució”.

Del transportat adaptat a la neteja de gossos A les beceroles del projecte, en l’àmbit econòmic, l’associació APINDEP confegia lots de Nadal i altres obsequis per a esdeveniments. Però va ser en aquella escletxa, en aquell primer pas intuïtiu, que van començar a créixer: de fer tres-centes paneres a tenir demandes de dues mil. I, un cop nascuda la cooperativa, es van activar més projectes: es van començar a dissenyar noves les línies de treball amb l’objectiu de formar les persones en treball real i en activitats econòmicament sostenibles que afermessin el futur de la cooperativa.

Perquè la realitat també diu que el consum de serveis a la dependència són cars i no sempre estan garantits per ajuts públics. Per aquest motiu, a les línies ja existents de transport adaptat (tres vehicles, sis llocs de treball) i d’atenció terapèutica i social, es va sumar el projecte Apingos, orientat al rentat i perruqueria per a gossos i que ha tingut una excel· lent acollida a la comarca. A més, el núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

11 n

Les Nostres Cooperatives

Preguntada per què és allò que els ha aportat el cooperativisme respon: “creixement; i no parlo d’economia”. “Parlo de creixement personal i col·lectiu, social i humà: creixement compartit”. proper setembre entrarà en funcionament una empresa de reciclatge d’oli domèstic i de restauració, que anirà acompanyada d’una tasca social divulgativa per a sensibilitzar de la necessitat del compromís ambiental, amb una incidència especial en les escoles. En aquest projecte, Apindep s’encarregarà de gestionar la recollida, el filtratge i la venda per a fabricar biodièsel, així com de la neteja i manteniment dels contenidors.

22 de juny, primera pedra de futur Apindep tampoc seria el que és si no fos per una història local, que parla el llenguatge de l’arrelament al territori.

Vincles de persones i empreses de la comarca que s’han implicat i activat; innovació en un lleure inseridor — malgrat que algun endevinaire els anunciés un fracàs absolut— que ha consolidat colònies mixtes que ja pateixen d’overbooking; tota activitat oberta a totes les persones del poble; o introducció de criteris de contractació per a incentivar el desenvolupament econòmic local. Condensant aquest esforç matern, el passat 22 de juny es col·locava la primera pedra del futur Centre Ocupacional d’Apindep.

Una finca agrícola de dues hectàrees, amb un equipament polivalent de 1.250 m2 —aules de formació, de fisioteràpia, menjador, etc.— que disposarà de seixanta places i d’una explotació d’agricultura ecològica, amb tallers ocupacionals i una aula de natura. El centre, construït amb criteris i materials sostenibles, es mantindrà amb energia solar i és el projecte més ambiciós que han desenvolupat mai: “hem obert el centre que havíem somniat.” Amb un pressupost d’1,2 milions d’euros, un préstec de l’ICF per a la compra del terreny i un préstec de Coop57 per a les primeres obres; amb el suport de la Generalitat i la complicitat de l’Ajuntament, l’abril que vindrà s’inaugurarà del tot.

Del tot, perquè al gener ja es cobriran les primeres vint-i-quatre places d’un espai cooperatiu obert al poble, amb n 12

cooperació catalana n

horts socials conreats que s’interconnectaran amb residències de gent gran, joves del poble i instituts.

Horticultura ecològica de pagès amb sis bancals, dos dels quals completament adaptats per a cadires de rodes.

Opció per la descoberta del cooperativisme Per acabar, quan parlem de l’opció cooperativa, la Mercè riu perquè s’avergonyeix “d’haver tingut una visió prèvia reduïda a una imatge quasi bucòlica del cooperativisme agrari”.

Però ara, preguntada per allò que aporta el cooperativisme, respon: “Creixement; i no parlo d’economia. Parlo de creixement personal i col·lectiu, social i humà: creixement compartit”. Perquè el cooperativisme finalment —“primer ens va costar entendre-ho a nosaltres, i després, fer-ho entendre a mares i pares”— ha multiplicat la implicació i ha trencat més motllos i més barreres. “Hem descobert un model que no coneixíem, un model participatiu, un model que quan la gent l’entén, s’hi implica. I és impressionant veure com s’impliquen. Pares i xavals, que veuen que tenen veu, que tenen vot, que se’ls escolta.”

Federats a la FCUCC i membres del seu consell rector, associats a Coop57 i membres de les sectorials APPS i ECOM, APINDEP Ronçana també forma part de la Plataforma per un Treball Inclusiu i de la xarxa d’inserció LISMIVO, mentre perfilen com avançar en la intercooperació amb l’economia social i prenen part al Consell Social Municipal de Santa Eulàlia. I més encara, perquè la Mercè reconeix que “en el cooperativisme encara ens estem formant i no ens aturem; tenim més projectes de futur i ens hem demostrat que som capaços d’avançar i de tirar endavant”. Però quan demanem la visió personal, parlant amb una excàrrec de Telefònica, de cinquantaquatre anys i “amb tot el que encara tinc pensat de fer”, la Mercè també núm 336 - Octubre 2010 n

somriu. Cadascú fa la seva valoració; diu: “A finals de mes, acostumo a penedir-me, però saps...” I es fa un silenci meditat: “No tinc paraules per a agrair-li al meu fill la vida que m’ha aportat.” Mares orgulloses dels seus fills, doncs, d’haver-se demostrat que és possible, d’haver-ho fet elles mateixes. D’haver demostrat, per a qui ho vulgui saber, que la defensa dels drets no es redueix a una reivindicació puntual, sinó que constitueix l’exercici permanent, quotidià i constant de les qui saben que torres i barreres més altes ja han caigut. La Mercè acaba afirmant que des del 1993 la societat i l’administració han canviat molt, positivament, però que encara hi ha molt camí i que, com en tota lluita contra la desigualtat social, la fita final d’Apindep és desaparèixer: seria el senyal inequívoc que ja no cal lluitar per la integració.

Amb la Mercè, definida recentment com a “dona que dóna” per la periodista Gemma Casamajó, acabem parlant de no-vacances, d’un agost en què les obres de construcció del nou centre no s’aturaran i de com el cooperativisme també serveix per a somniar i fer realitats els somnis. “Somiem”, deia Lluís Llach fa trenta anys. I afegia: “I no és que esperem massa: és que ho esperem tot.” Apagada l’enregistradora, tancat el quadern i guardat el bolígraf, no marxem sense acomiadar-nos d’en Sergi —“¿Com ha anat això?”, diu rient—, que ens ensenya amb passió l’enorme timbal amb el qual viurà al vespre el somni de la festa major. No només de la Festa Major de Santa Eulàlia de Ronçana.

També, i sobretot, de la festa major, gran i grossa, viscuda cada dia, del cooperativisme fet igualtat. n

GESTIÓ EMPRESA COOPERATIVA

A igual talent, iguals oportunitats Maria Llop Consultora

En l’entorn empresarial i social actual, conceptes com ara competitivitat, potencial, optimització de recursos, qualitat, excel·lència, etc. constitueixen aspectes vertebrals de la gestió diària que s’han convertit en objectius a assolir per la major part d’empreses i organitzacions.

Al mateix temps, als líders socials i empresarials se’ls demana que emfatitzin les seves habilitats d’innovació, de reformular estructures i processos, de reinventar, de ser més creatius, etc. Gary Hamel, al seu llibre El futuro del management parla del concepte d’innovació de la gestió i el descriu com “la capacitat de les empreses per a efectuar canvis fonamentals en el seu model de gestió, estructura organitzativa i processos interns de treball”.

Ara bé, qualsevol canvi i qualsevol capacitat d’innovar, de repensar, de reformular, implica persones. No som davant d’una tasca fàcil, ja que ¿hem de prescindir del talent del 50% de la població?

Per poder abordar la qualitat, el creixement i la lluita per aconseguir una productivitat i una competitivitat cada vegada més grans, cal saber utilitzar tot el potencial dels membres de l’organització. El fet de motivar i consolidar la implicació de totes les persones en el projecte empresarial, d’acord amb el seu nivell de responsabilitat i de compromís, pot

fer possible assolir la qualitat dels productes i dels serveis de l’empresa.

Actualment, algunes organitzacions han descobert la importància d’atreure, retenir i ajudar a desenvolupar persones altament capacitades i implicades en la missió i en els objectius de l’organització, ja que la creativitat i la motivació d’aquestes persones són uns dels factors cabdals per a assolir uns alts nivells d’innovació i qualitat i també de satisfacció de les persones implicades.

Aquests antecedents ens porten, inevitablement, a parlar de conceptes com igualtat, conciliació, diversitat, etc.

Les polítiques socials impulsades des de les administracions van encaminades a incentivar mesures per tal que les empreses adoptin accions per millorar la conciliació i la igualtat, igualment, l’any 2007 es va aprovar la Llei Orgànica 3/07 de Igualtat efectiva entre dones i homes que estableix com a mesures a aplicar i l’any 2010, el Ministeri d’Igualtat ha creat un distintiu per donar reconeixement a les empreses que es distingeixin per potenciar la igualtat entre les persones de la seva empresa. El passat dia 2 de març, Fundació Catalana de Cooperació, va celebrar la Jornada LA IGUALTAT A L’EMPRESA, UN VALOR QUE ET DISTINGEIX, amb la finalitat de presentar el Distintiu “Igualtat a l’empresa” del Ministeri d’ Igualtat a Lleida. La Sra. Capitolina

Foto: Capitolina Díaz, segona per l’esquerra a la jornada del dia 2 de març

Díaz, Directora General para la Igualdad en el Empleo del Ministerio de Igualdad ens va donar amb primícia algunes de les finalitats, beneficis i requisits del Distintiu.

Més enllà, dels incentius públics i de l’obligatorietat de la llei hauríem de tendir a la consciència, al compromís i al ferm convenciment de que la incorporació d’aquestes polítiques, com un eix més de la gestió estratègica de l’empresa, és un impulsor per assolir resultats econòmics positius.

La realitat en dades Diversos estudis han intentat afrontar aquesta qüestió, l’any 2008 la Cambra de Comerç de Barcelona1 es proposava quantificar econòmicament la pèrdua del talent femení, per justificar que les recents polítiques impulsades de conciliació i igualtat no han de suposar un cost a les empreses si no una oportunitat per assolir l’excel·lència empresarial.

Analitzem algunes dades2: -L a taxa d’ocupació dels homes continua essent superior que la taxa de les dones (un 75,5% enfront al 62,1%).

-H i ha un increment constant de l’activitat de les dones.

-L a presència de dones en la població activa és major a mesura que augmenta el nivell de formació.

núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

13 n

GESTIÓ EMPRESA COOPERATIVA

Aquestes dades ens serveixen de referència per evidenciar que cada cop és major la incorporació de la dona al mercat de treball i que les que més s’incorporen son les que estan més ben preparades, per tant, les que aporten més talent. Per aquesta banda sembla que la societat tendeix a la igualtat.

Ara bé, si analitzem les condicions d’incorporació: - La contractació a temps parcial és eminentment femenina (un 65,3% vers el 34,7%).

- La proporció d’indefinits i temporals és gairebé idèntica entre homes i dones.

- De mitjana, les dones a Catalunya tenen un 30% menys de salari brut que els homes.

Podem observar com l’existència de desigualtats continua present, sobretot en el nivell retributiu percebut, factor clau que afavoreix la decisió de sortida de la dona del mercat de treball per responsabilitats familiars. Si a més, la dona que abandona el mercat de treball de forma prematura pertany al grup amb més nivell de formació, la pèrdua de talent i el cost econòmic pel país és enorme.

Alguns conceptes claus Els Plans d’Igualtat a les empreses, s’entenen com una eina estratègica destinada a assolir la igualtat d’oportunitats entre dones i homes a l’empresa. En ell es recullen les mesures que afavoreixen la incorporació, la permanència i el desenvolupament de les persones amb l’objectiu d’aconseguir una participació equilibrada entre dones i homes en tots els nivells de l’organització empresarial.

Per tal de dur a terme un Pla d’igualtat és imprescindible el compromís de la Direcció en aquest àmbit.

L’aplicació d’un Pla d’igualtat a l’empresa permet implementar accions en àmbits generals de la gestió de persones com en l’accés a l’ocupació, inclosos els processos de selecció de personal i les condicions de contractació i de promoció interna. Les condicions de classificació professional i de promoció econòmica i professional, la formació i l’avaluació del rendiment. Retribucions i incentius extrasalarials. El temps n 14

cooperació catalana n

Taula 1. Beneficis d’implementar mesures d’igualtat Millora de l’ambient de treball i de les relacions laborals Millora de la salut laboral Augment de la motivació i del compromís en el treball Millora de la satisfacció del personal Millora de la qualitat de vida de les treballadores i dels treballadors (conciliació de la vida personal, familiar i laboral) Disminució d’accidents laborals Disminució de l’absentisme i de la rotació de personal Augment de la confiança de l’empresa i de la clientela Millora de la imatge, de la reputació i del prestigi Augment de la quota de mercat Consolidació de la cultura d’empresa Millora de la gestió (estil de lideratge de les dones) Millora de la innovació Enriquiment de l’organització i dels seus processos Millora de la productivitat Millora de la qualitat dels productes o serveis Millora de la qualitat i de les capacitats del personal Millora de les relacions amb l’Administració i possibilitat d’obtenir contractes Figura 1. Etapes del procés de disseny i implantación d’un Pla d’IO Designació d’un responsable d’Igualtat d’oportunitats intern o creació d’un Comitè d’igualtat

Compromís de la direcció

PROMOURE LA IMPLICACIÓ I PARTICIPACIÓ DE TOTES LES PERSONES DE LA PLANTILLA

Diagnosi a través d’aspectes qualitatius i quantitatius de l’empresa

Política d’igualtat

Pla d’acció en matèria d’IO i gestió de persones

Implementació i seguiment de les accions Avaluació

de treball, de forma que s’afavoreixi la conciliació de les responsabilitats professionals i familiars de les persones treballadores de manera equilibrada entre dones i homes. La comunicació i la imatge de l’empresa. Comprovar la no-existència d’actituds sexistes, de tracte sexistes núm 336 - Octubre 2010 n

i percepció de discriminatori i d’assetjament de cap tipus. n 2. L’impacte econòmic de la pèrdua de talent femení, Gabinet d’estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona. Gener 2008.

2. Dones i treball. Anuari 2008. Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.

El serial

Les trifulgues de la Mertxe

capítol VIII

Mireu, jo sempre he cregut que el capitalisme, aquest sistema que parteix de la base que qui hi posa els diners ho posseeix tot i hi té tots els drets, és una atrocitat. No pot ser, no és lògic, que algú, pel senzill fet de, fa un temps, haver posat uns diners en un negoci, tingui dret contínuament a uns beneficis superiors als que n’obté qui hi treballa cada dia, i, a sobre, que aquesta persona inversora continuï sent-ne la propietària de tot, pels segles dels segles. No pot ser, no és lògic, que qui ha nascut amb diners pugui viure sempre donant les ordres i que qui no ha tingut tanta sort hagi de viure, per sempre més, només obeint-les. Però tot això ho he cregut sempre d’una manera -no sé ben bé com dir-ho- intuïtiva, emotiva. Potser, senzillament, produïda per l’emprenyament, pel cabreig. Perquè és indignant que qui es guanya la vida amb el seu treball no tingui res més que això, que el seu treball, i que, a sobre, sigui tan fàcil deixar-li’n sense. Apa, no pot ser. No és lògic, i prou. És per això que us dic que la reunió d’avui ha estat impressionant. Ha estat una d’aquestes coses que t’ajuden a viure. És admirable aquest grupet de gent treballadora, que es troba en una situació tan dura com és la de quedar-se sense feina, i que l’enfronta amb aquesta intel·ligència, amb aquesta serenor, amb aquesta capacitat d’organització. I jo estic segura que, de gent com aquesta, n’hi ha pertot arreu. És el sistema capitalista, precisament, qui intenta de fer-nos creure que no n’hi ha, de gent així, i qui fa tant com pot perquè no n’hi hagi. És clar que, a la jugada de la reunió d’avui, la Núria, amb el seu coneixement de l’empresa, era un atot molt impor-

Manuel Reyes

Santos Hernández

Les trifulgues de la Mertxe / 8

El serial

Mireu, jo sempre he cregut que el capitalisme, aquest sistema que parteix de la base que qui hi posa els diners ho posseeix tot i hi té tots els drets, és una atrocitat.

tant. Però ja ens diu l’Andreu que en tota cooperativa, especialment als començaments, és molt habitual que hi hagi una persona, o un grup petit de persones, que donen l’empenta, que exerceixen de motor.

La Núria avui ha començat per explicar-nos com està l’empresa –“La situació patrimonial”, que m’ha dit a cau d’orella l’Andreu, que continua entestat en què jo aprengui molta teoria del cooperativisme–. Resulta que el “Restaurant Puig” és una societat de responsabilitat limitada. És a dir, que, si l’empresa tanca, els socis responen de les pèrdues únicament amb els diners que hi han aportat i que consten en comptabilitat. Poca cosa, perquè gairebé tot està invertit en mobles, maquinària, material, etc.

-Núria –hi ha interromput l’Andreu– : veig que no cites el local. Com està, això?

-Ara anava a parlar-vos-en, Andreu. El local no pertany a la societat limitada. És propietat, a títol personal, d’en Joan Puig, que el llogava al restaurant. Ell va comprar l’edifici fa força anys, aprofitant una molt bona ocasió que se li’n va presentar. Tota la maquinària (magnífiques cuines, frigorífics i congeladors de gran nivell, etc., ) va ser comprada, més tard, per la societat limitada, i sempre va mantenir-se com a utillatge, separat de l’immoble. És per això que ell ara va poder intentar de vendre-la, em penso que a molt baix preu, per tal d’ajudar-li a pagar els deutes del restaurant, però sense que aquesta venda hagués d’afectar el local.

En arribar a aquest punt, l’auditori ja estava una mica despistat -i preocupat. L’Andreu ha tranquil·litzat força els ànims en fent-nos observar que la venda de màquines i mobiliari usats mai no dóna gaires diners, i no és gens útil per tal de pagar deutes. En canvi, si s’aconsegueix de conservar-la unida i en utilització, manté el seu valor més important, que és el valor d’ús. Per això va ser providencial que li fossin parats els peus a en Puig quan va intentar endur-se’n tot aquell material: gràcies a això encara hi ha avui la possibilitat de continuar fent funcionar l’empresa. n 16

cooperació catalana n

núm 336 - Octubre 2010 n

-A més a més –ha continuat la Núria–, tinguem en compte la nova actitud d’en Puig. Està d’acord amb que nosaltres intentem de crear una cooperativa.

I està també disposat a llogar-nos el local en les mateixes condicions, fins i tot amb la possibilitat d’acceptar-nos una demora d’uns quants mesos en el pagament del lloguer mensual.

Aquí la Núria ha fet una pausa, ha rigut una mica per sota el nas, i s’ha dirigit al Josep: “Què, Pep, vau poder fer alguna cosa ahir sobre allò de l’inventari de queviures?” L’home no s’ho esperava, és clar, però de seguida s’ha refet. “Doncs, Déu n’hi do, més del que jo m’imaginava. Però és que en Ramon es va passar aquí, treballant amb mi, tota la tarda.” La Dolors, sempre mofeta, hi ha ficat cullerada: “Vaja, Ramon, es veu que l’assumptet tan important que tenies és d’aquells que es fan més aviat de nit, oi?” “Senyora Dolors, no es fiqui amb mi, caram, que, tan maca com és vostè encara ara, segur que en el seu temps també va fer tronar i ploure, oi que sí?” Aturada la gatzara subseqüent, amb autoritat i bon humor, per la Núria, els dos cambrers ens han explicat que, és clar, no havien tingut temps de fer un veritable inventari d’existències quant a quantitat, però que ens podien assegurar que el que hi ha al magatzem de congelats és, sobretot, un respectable volum de llamàntols i de llagostins i, encara que no tants, de gambons argentins i d’escamarlans. També hi han trobat, amb una certa sorpresa, una bona existència de guatlles i, en menor quantitat, de perdius.

-Mireu –ha dit aleshores la Núria–. Això és coherent amb el que jo, a partir de factures i albarans, em suposava. I ara, agafeu-vos, que vaig a explicar-vos les idees que me n’he anat empescant, de tot plegat. Com podeu imaginar-vos, no estic segura de res. Es tracta d’això, d’idees que hem de parlar entre tots nosaltres.

Tenim la sort que tots coneixem prou la casa. Vejam, doncs.

L’Andreu ja m’havia comentat com l’impressionava la capacitat lògica i el coneixement de l’empresa que la

Les trifulgues de la Mertxe / 8

El serial

És el sistema capitalista, precisament, qui intenta de fer-nos creure que no n’hi ha, de gent així, i qui fa tant com pot perquè no n’hi hagi.

Núria (“la teva tieta, quina dona!”, que diu ell) semblava tenir. Estona després, mentre caminàvem cap a la nostra redacció -la revista, peti qui peti, ha de sortir- em deia que l’admiració que sentia per la seva capacitat organitzativa encara havia augmentat.

-A mi em sembla –afegia “la meva tieta”– que el que ha enfonsat el nostre establiment és aquesta dèria d’en Puig per tenir un restaurant d’ultraluxe, d’aquests de la guia Michelin i no sé quantes estrelles. Mentre ens hem conformat amb ser un restaurant digne i maco, ens en podíem anar sortint. Però el pas endavant que ell ha volgut fer no treia cap a res. La inversió en materials ha estat terrible, i la que hauríem de fer en publicitat, i que no ha estat ni iniciada, ha de ser brutal. També ho ha de ser la de personal nou. No n’hi ha prou amb tenir un bon cuiner i amb la contractació d’un maître i de dos cambrers, per bons que siguin tots tres, per resistir la comparació amb aquests monstres de la cuina internacional, un dels quals, per cert, el tenim al costat de casa. Si hi ha per a nosaltres una possibilitat de sobreviure, ha de ser mitjançant la supressió d’aquest àmbit de luxe. En canvi, per a mi és una realitat indiscutible que en Puig és un cuiner fabulós, de veritable categoria. A més, i amb l’excepció d’aquests mesos últims, que sembla haver-se begut l’enteniment, sempre ha estat un patró civilitzat i agradable, amb qui es podia treballar, i tots nosaltres en som, em penso, testimonis. Jo diria que ell ara està molt avergonyit del seu comportament, i voldria, n’estic segura, ajudar nos. Com us deia, ens donarà facilitats en la qüestió del lloguer, i ja està assabentat –i ho accepta, és clar– que els primers pagaments que ha de fer als seus creditors és a nosaltres, que som el personal acomiadat. I jo em pregunto, fixeu-vos-hi, si vosaltres us animaríeu a proposar-li que ell també formés part de la cooperativa, i si ell ho acceptaria. Perquè ara us explico quina idea boja se m’ha acudit. núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

17 n

Les trifulgues de la Mertxe / 8

El serial

“Can Puig, tapes de luxe, cooperativa en constitució”!

La idea sí que és boja, sí, però és que a mi, a més de semblar-me factible, em resulta divertidíssima. La Núria compta que els proveïdors dels vins a preu d’or que encara nosaltres no hem pagat (veig que jo ja parlo en primera persona del plural, com si també jo fos un membre de la cooperativa!), preferiran acceptar-ne la devolució, en comptes d’haver d’esperar uns segles a poder-los cobrar de debò. Que tots els llamàntols, i els llagostins, i les guatlles, i tot aquell bé de Déu de congelats, podien ser convertits, adientment fraccionats i elaborats pel geni culinari d’en Puig, soci flamant de la cooperativa, en fabuloses tapes (“Can Puig, tapes de luxe, cooperativa en constitució”!) Aquestes tapes no caldria que fossin cares, perquè, si més no durant la primera època, no tindríem necessitats de tresoreria, perquè la matèria primera ja estava pràcticament pagada. Durant aquest primer període hauríem d’aconseguir que en Puig comencés a pagar els sous endarrerits del personal, i, a més, faríem que tot el que traguéssim de les vendes, de tapes luxoses o del que fos, anés a un fons comú que seria gestionat per la cooperativa en constitució.

Tot això ha estat discutit i analitzat, per tothom. “I tant, que s’ha analitzat, i de debò – em subratllava, després, l’Andreu– : quina gent més ferma!” I jo hi afegeixo que ell ha tingut una intervenció molt curiosa: -Vosaltres heu decidit que el problema que teniu és més fàcil de solucionar si us hi enfronteu de manera col·lectiva que no pas si ho feu de forma individual. Ja m’està bé. I penseu de fer una cooperativa. D’acord.

El que passa és que fer una cooperativa és crear una empresa, i això necessita un estudi previ. Per exemple, cal analitzar les funcions de treball necessàries perquè l’empresa funcioni. És clar que vosaltres esteu parlant d’una empresa que vosaltres, fa una setmana, la teníeu en funcionament, i això se us nota quan en parleu. Caldria també fer uns pressupostos, de despeses i d’ingressos, que desprès, és clar, s’han d’anar controlant. Però, vaja, vosaltres, sense gaires papers escrits...

-Ep, Andreu –li ha tallat la Núria–, que tenim una comptabilitat portada amb tots els ets i uts!

-Sí que és cert, sí, i ja us dic que sembleu saber molt bé el que teniu entre mans. Però esforceu-vos, de seguida, en crear aquests pressupostos, i en posar-los sota comprovació quan abans millor. n 18

cooperació catalana n

núm 336 - Octubre 2010 n

La Núria té l’esperança que a en Puig, una vegada superat el cop de rebre l’oferiment d’un lloc a la cooperativa, la cosa li faci gràcia. ¿Us imagineu, això de poder oferir tapes amb noms com ara “Rodanxa de llamàntol amb llera de verduretes de l’hort”, o “Llagostí al whisky amb suc de llimona”, o “Vol de guatlla guisada al sucre bru”?

Com que, però, ha arribat un moment que semblava que ja tothom estàvem donant voltes sempre als mateixos punts, la Núria ha suggerit d’acabar la reunió: “L’aspecte més important, perquè això marcarà tota l’actuació de després, és si ens decidim o no a invitar en Puig. Penseu-vos-ho amb calma. Parleu-ne a casa. I truqueu-me aquesta tarda, diguem-ne abans de les nou.

En qualsevol dels casos, ens trobem aquí demà a les nou del matí, com d’habitud.”

El gruix del grup comptava de quedar-s’hi encara una estona, per tal de decidir el torn de guàrdia, i suposo que alguna cosa més en discutirien, de l’assumpte bàsic. Però l’Andreu i jo hem arrencat a córrer: a la revista del mes ens estava esperant un bon grapat de melics per lligar.

(Continuarà)

Entrevista

L’assembla del Centre Unesco de Catalunya, constituïda per representants de fundacions i entitats diverses que formen l’associació (Fundació Congrés de Cultura Catalana, Fundació Enciclopèdia Catalana, Fundació Jaume Bofill, Fundació Joan Miró, Fundació per la Pau, Fundació Roca i Galés, Fundació Catalunya, Institut d’Estudis Catalans i Òmnium Cultural), el 6 de juliol del 2010 va elegir Jordi Porta com a nou president del Centre Unesco de Catalunya (Unescocat). Porta, que havia deixat la presidència d’Òmnium Cultural el març del mateix any, ha substituït en el càrrec Enric Masllorens, que l’exercia des del 1996. El nou president d’Unescocat va néixer a Barcelona l’any 1936. Es llicencià en filosofia l’any 1967 i amplià els seus estudis a Nanterre. Ha estat director de la Fundació Jaume Bofill des del 1971 fins al 2001, president d’Òmnium Cultural, president de la Coordinadora Catalana de Fundacions, membre del Consell Assessor del Patronat Català Pro Europa, i també Síndic de Greuges de la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 2009.

Amb aquesta trajectòria espectacular, arriba ara a la presidència del Centre Unesco de Catalunya amb la voluntat de continuar fent la feina que sempre ha fet: participar en els moviments de la societat civil i pels drets humans i contribuir a fer aquest món una miqueta millor amb la col·laboració de tot l’equip d’Unescocat.

Entrevista a Jordi Porta David Fernàndez

UNESCOCAT

Abans d’accedir a la presidència d’Unescocat, ja havies tingut molta relació amb l’entitat. ¿Ens pots explicar una mica com ha estat aquesta relació al llarg dels anys?

Al principi va ser una relació a distància, perquè des de l’inici vam compartir itineraris amb la Fundació Bofill, i moltes altres coses.

Quan va néixer el Centre Unesco, jo n’estava al corrent, i, a més a més, coneixia el consell que n’hi havia, d’associacions, i vaig seguir el procés des del començament. Una tribuna internacional tan important, i el que es va fer amb molt bona iniciativa es va començar. El fundador de l’entitat va ser en Fèlix Martí, i el primer president va ser en Joan Albaigés, després l’Enric Masllorens, i ara jo. Abans d’això havia estat al consell que representa les diferents entitats que conformen el Centre.

Jo vaig ser elegit president al mes de juliol, i ara estic prenent el pols de l’entitat. Això vol dir conèixer exactament les feines concretes i com

funcionen. Al Centre hi ha un molt bon equip directiu, i els diversos departaments funcionen molt bé; en aquest sentit, està tot controlat i molt ben treballat.

Tu ets filòsof de formació.

Sí, però no he exercit mai. Vaig triar filosofia perquè volia una carrera que em donés idees generals, eines per a pensar, per a tenir sentit crític. Vaig començar a estudiar tard, em vaig posar a treballar i, després de fer el servei militar, l’any 1963 em vaig matricular a la Universitat de Barcelona.

Em vaig llicenciar l’any 1967, a Barcelona, i després vam venir uns anys molt agitats, del 1967 al 1970, en què vaig incrementar el meu bagatge cultural, quan vaig marxar a França a seguir els meus estudis. Vaig viure a França el Maig del Seixanta-vuit, però jo era més gran que els altres estudiants i, tot i que van ser anys contestataris i revolucionaris, el fet de ser més gran i el de ser estranger em va permetre mirar les coses amb una certa distància. Però va ser molt núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

19 n

Entrevista COOPERACIÓ CATALANA

interessant, de totes maneres…

Sempre has estat vinculat a organitzacions relacionades amb la societat civil. ¿D’on neix aquest interès per aquest tipus de militància?

Home, la societat civil té coses molt interessants. Jo no he militat mai en cap partit, i no ho dic com un mèrit, perquè jo crec que la gent ha de militar als partits, és necessari. El que passa és que, quan va començar la democràcia i la gent es va poder afiliar als partits, jo era director de la Fundació Bofill, i a mi em va semblar que la Fundació Bofill havia de ser entesa com a entitat que tingués una preocupació de caràcter general apartidista. La Fundació Bofill sí que tenia clarament definides característiques des del punt de vista nacional, des del punt de vista de preocupació social, etc., però era necessari que no es pogués entendre que es definia per un determinat partit. I això, el director ho havia d’exemplificar d’alguna manera.

Això pel que fa als anys durant els quals vaig estar com a president de

la Fundació Bofill. Després, però, les coses es van quedar així i no vaig entrar en política.

Pel que fa als moviments potents de la societat civil, és evident que després de la democràcia s’han anat debilitant, per dues raons: per una banda, perquè molts quadres de la societat civil van deixar la militància a la societat civil per passar als partits polítics i van esdevenir directius o militants d’aquests partits, amb la qual cosa es van desmantellar moltes direccions d’aquestes entitats, en passar els seus líders a la política.

I l’altre motiu és perquè, en el moment en què ja vam tenir sistema democràtic, amb la Generalitat recuperada es va estendre el pensament que ara “ja no cal”. Que ja no cal continuar amb aquest tipus de lluita perquè ja hi ha unes institucions, democràtiques, que s’encarregaran de fer les coses. En canvi, la societat civil havia estat molt potent en els anys seixanta i setanta, i es van poder tirar endavant moltes iniciatives en els camps social i cultural. Ara,

però, des de fa uns deu anys, torna a haver-hi la consciència que això del “ja no cal” no es pot sostenir més.

Perquè sí que cal un nivell paral·lel de complementarietat, perquè no estem subjectes a l’administració pública ni als controls parlamentaris, i no sentim la pressió per mantenir el càrrec. En aquest aspecte sí que hi ha més llibertat d’acció per a plantejar coses, més agilitat; es poden fer les coses amb més tranquil·litat. Ara, un dels inconvenients del “ja no cal” és que moltes entitats de la societat civil depenen, en bona mesura, des del punt de vista financer, de les administracions públiques, de convenis, de subvencions, de projectes... Que també és bo, si això no ha de coartar la teva llibertat d’acció.

És molt important mantenir la independència, el sentit crític, malgrat el que pugui pensar alguna gent des d’algunes perspectives, i no deixar-se coartar mai.

La política de la societat civil és la política de l’acció concreta; i d’altra banda també és una política de pressió sobre l’administració perquè prengui posicions sobre qüestions concretes.

¿I això t’ho has trobat alguna vegada? ¿A Òmnium, per exemple?

No, nosaltres vam tenir la sort, mentre jo era president, que vam passar de ser 14.500 socis a 20.200 socis. Tot i que la quota dels socis és diversa, perquè és voluntària, vam incrementar els ingressos.

Això permet independència respecte a les administracions. A la meva consciència això no hi serà mai: mai no m’he sentit coartat, malgrat el que pugui pensar alguna gent en moments concrets. De vegades fas coses que et demanen, però les fas perquè penses que has de fer-les. I de vegades et demanen coses que no fas perquè penses que no has de fer-les. Però no es tracta de qui demana de fer les coses. Quan tu fas una cosa, només has de seguir les raons que tens per a fer-la i no has de fer cas de les persones amb qui coincideixes o no per a tirar-la endavant. És molt important mantenir la independència, el sentit crític, malgrat el que pugui pensar alguna gent des d’algunes perspectives, i no deixar-se coartar mai.

Ara que ja estàs més o menys integrat en el Centre Unesco de Catalunya, ¿tens algun projecte, alguns objectius a curt o mitjà termini que ens puguis explicar?

No de fet, un sol projecte no. Ara mateix tenim tres direccions al Centre en les quals treballem.

Una primera direcció és: quins són els projectes més potents que fem ara, allò que es fa en concret, i quines seccions ho estan fent, com es tira endavant, etc. La segona és: quines són les relacions que hem de mantenir amb la Unesco i també amb Unesco-Espanya; la meva experiència, quan estava aquí l’any

2001, diu que s’hi ha de treballar més. I la tercera línia o direcció seria la internacional. Hi han més de 153 associacions vinculades a la Unesco, no ja només els Centres Unesco, sinó les càtedres i altres entitats; i hi ha tot un món vinculat a la via de la societat civil.

Però això, ho sap molt més bé l’equip directiu i la gent que ho controla i ho porta dia a dia.

ARXIU

En aquests moments en què sembla que la societat europea s’està tornant més racista, ¿una entitat com el Centre Unesco de Catalunya quina posició ha de prendre?

El que hem de fer és el que hem fet sempre: defensar els principis fonamentals de la Unesco. Hi han molts elements de caràcter racista que hem de procurar evitar i sobre els quals hem de cridar l’atenció; per exemple, quan es parla d’un delinqüent, és un delinqüent, i moltes vegades es posa èmfasi en el fet de si és immigrant o no. Per exemple, els top manta no és tan fàcil prohibir-los i prou, ja que hi han moltes més coses al darrere. ¿Qui facilita el material que es ven? I si els fan fora del carrer perquè puguin vendre, ¿què faran?, ¿on aniran? Hi han preguntes que costen de respondre.

Aquesta persona deixa de fer això, però no sé d’on surten els materials que ven, per exemple; i, a més a més, ¿què pot fer aquesta gent?: ¿poden tornar al seu país?, ¿on poden viure?, ¿poden trobar feina?

Aquí s’hi barregen moltes coses, i el que és clar és que l’increment de la delinqüència crea elements perquè la gent pugui acceptar coses que d’altra manera no acceptaria, com ara la política de Sarkozy contra els gitanos romanesos. Totes les societats tenen dificultats, i segurament hi han opcions polítiques a les quals la gent dóna suport, encara que algunes vegades no siguin les correctes, en funció de les cojuntures de crisi i d’altres factors.

titats de la societat civil o el Centre Unesco, com a defensors dels drets humans, no tenim. En el camp dels drets humans ens podem arriscar molt més (i fins tot podem córrer el risc d’equivocar-nos de vegades).

La política de la societat civil és la de l’acció concreta; i d’altra banda també és una política de pressió sobre l’administració perquè prengui posicions sobre qüestions concretes. Una associació, una entitat de la societat civil, pot fer, fins i tot, que tingui finalitats concretes, pot fer el paper de precursora en molts aspectes. Això passava així abans del franquisme. Ara l’administració les absorbeix, moltes d’aquestes necessitats que primer la societat civil ha posat de manifest o ha explicitat, i les canalitza, i és així com ha de ser.

Ara, també hi ha una cosa que cal destacar, i és que aquestes associacions, entitats, moviments, etc. permeten formes de pensament i formes de participació en la societat en un sistema que només fa eleccions cada quatre anys. ¿Per què creus que és necessària l’existència d’entitats com Unescocat?

Hi han entitats internacionals que van néixer per la voluntat d’unes persones i van tenir el suport de les Nacions Unides. Aquestes idees que van crear la Unesco eren necessàries abans i continuen sent vàlides ara, per vetllar pels valors de la societat, pels drets humans, per l’educació intercultural. També tenim més agilitat i més llibertat per a reaccionar davant segons quines situacions.

I no estem lligats a ningú, no ens deixem coartar. n

¿No creus que moltes vegades els partits polítics legislen només per tenir vots deixant de banda altres qüestions? Com per exemple en el cas de la immigració.

Els partits polítics estan sotmesos a una pressió que nosaltres, les ennúm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

21 n

HISTÒRIA DEL COOPERATIVISME

Les cooperatives d’electricitat Joan Aymerich

Tot llegint el documentat article del senyor David Fernàndez publicat en el núm. 330 d’aquesta revista sobre la “Cooperativa Popular de Fluid Elèctric de Camprodon”, se’m va ocórrer que podia fer algunes aportacions sobre aquest tema, força oblidat, de les cooperatives de producció i subministrament d’electricitat a Catalunya.

Com bé diu el senyor Fernàndez, la cooperativa de Camprodon és la darrera d’aquesta modalitat que ens queda a Catalunya i, que jo sàpiga quant a producció, també dins l’Estat espanyol. I és mereixedora de tots els guardons que ha rebut perquè la seva supervivència no ha estat gens fàcil, com es pot veure en l’esmentat article, i com personalment ja coneixia gràcies a la meva amistat, des de fa anys, amb el seu president, el senyor Pere Gardella, amb qui n’havíem parlat algunes vegades.

Voldria aprofitar el present article per fer menció d’altres cooperatives de producció i subministrament d’electricitat que van existir a Catalunya, algunes, anteriors a la de Camprodon, i altres, contemporànies. En redactar la meva tesi doctoral,1 que, encara que és més de caire jurídic, conté una part històrica del cooperativisme a Catalunya, vaig dedicar un petit apartat al final del primer capítol a l’explicació d’aquestes entitats.

La Cooperativa de Fluído Eléctrico La més antiga, i al mateix temps la més important pel seu volum —l’any 1936 subministrava el 20% de l’energia que es consumia a Catalunya— fou la Cooperativa de Fluído Eléctrico (CFE), que va ser creada a Barcelona, per escriptura pública el 14 d’octubre del 1920 davant del notari Antonio Par, per un grup format majoritàriament per industrials del ram tèxtil, els senyors: de Caralt, Sedó, Güell, Bertand, Riviere i Roca, entre altres n 22

cooperació catalana n

Joan Aymerich

Joan Aymerich

i fins un total de seixanta socis fundadors,2 amb un capital subscrit de 12.500.000 pessetes representat per accions nominatives de 500 ptes. Aquesta, més altres dades que explicaré més avall, constituïa la informació que jo havia trobat en la meva recerca per a la tesi i que volia transmetre.

Però un fet casual produït en la recerca d’una altra informació aliena a aquest tema em va fer caure a les mans un rebut de consum d’elecnúm 336 - Octubre 2010 n

tricitat lliurat per aquesta entitat el 1940 i on figurava com a “Cooperativa de Fluído Eléctrico S.A.”, o sigui, com a societat anònima. Regirant papers d’un arxiu particular, vaig trobar un comanda de vestits d’uniforme, de data 13 d’octubre del 1931, on també figura la mateixa raó social, la S.A. Aquí van aparèixer uns dubtes que calia aclarir. ¿La Cooperativa de Fluído Eléctrico era realment una cooperativa, o bé es tractava d’una

Foto: Central transformadora que pertanyia a CFE, a l’actual avinguda Puig i Cadafalc, a Mataró.

societat anònima? ¿Com era que fins al 1942 es podia anomenar “cooperativa” una societat que jurídicament no ho era?3 Aquesta situació m’ha obligat a fer una nova investigació4 per tal de conèixer els motius del canvi jurídic que sembla que es va produir.

Seria incorrecte per part meva explicar la història d’una cooperativa que no ho fos, o que almenys, com en aquest cas, no ho hagués estat. Ara ja puc dir que aquesta societat es va constituir sota la forma de cooperativa onze anys abans que es promulgués la primera Llei de cooperatives al nostre país. És evident que, si comparem l’escriptura fundacional o els seus estatuts amb la legislació actual, hi trobarem moltes diferències o peculiaritats, però hauria de dir que els qui els van redactar tenien bons coneixements del funcionament de les cooperatives, segurament de fora del nostre país.

Aquests industrials que hem esmentat, els anomenats socis fundadors, pretenien assegurar-se el subministrament d’energia per a les seves empreses a un preu més barat que el de mercat, i al mateix temps obrir-se a altres clients, domèstics o industrials, que volguessin entrar a la cooperativa. També es tenia en compte la possibilitat de comprar energia a altres empreses productores. Va ser necessari construir les línies de transport d’electricitat des de les centrals productores fins als llocs de consum, que es van estendre per diverses comarques, especialment on hi havien socis consumidors, i crear al mateix temps un servei de manteniment.

La lectura dels seus estatuts,5 publicats el 1921, ens ha permès conèixer les particularitats d’aquesta societat. La denominació social era Cooperativa de Fluído Eléctrico, i el seu domicili inicial era a la plaça de Santa Anna núm. 4 de Barcelona.

S’establia una durada de cinquanta anys, renovable per períodes de vint-i-cinc, exceptuant la possibilitat de dissolució o liquidació per acord de la Junta General.6 Es van establir tres categories de socis segons la quantitat (o potència) de l’energia que tenien contractada. Als fundadors els corresponia un vot per cada acció (encara no es

Foto: comanda de CFE del maig de 1928 on fa apareixen les sigles S.A. en la seva denominació. Arxiu privat Joan Aymerich.

coneixia la paraula “participació” quan es tractava de cooperatives).

Els anomenats “socis cooperadors” disposaven d’un vot per cada deu accions, i la resta de petits consumidors eren considerats com a “associats” sense dret a vot. Els socis fundadors —i els que s’hi afegissin posteriorment—, junt amb els socis cooperadors, tenien dret a la percepció d’un dividend sobre una part (60%) dels beneficis nets, a més d’un “extorn cooperatiu” d’acord amb el consum d’energia. També el rebien els “associats”, en forma de descompte sobre el seu rebut de consum.

La seu de la cooperativa CFE es va núm 336 - Octubre 2010 n

traslladar poc després a la plaça de Catalunya núm. 9. La primera central de producció —una tèrmica que funcionava amb carbó— es va construir a Adrall (Ribera d’Urgellet, comarca de l’alt Urgell) aprofitant que les mines de carbó eren en aquesta població i a la vora del riu Segre, i fou inaugurada el 1927. Mentrestant, el 31 d’octubre del 1921 la CFE va comprar la Hidro Energia del Cadí, petita empresa que tenia una central hidroelèctrica que va permetre començar el subministrament d’energia. Entre el patrimoni adquirit hi figuraven les concessions administratives per a derivar aigua dels rius: Cardener, cooperació catalana n

23 n

HISTÒRIA DEL COOPERATIVISME

Gósol, La Vansa, Valls, Segre i riera de Castellbó, més totes les línies de distribució que tenien. Però per dur a terme aquesta primera ampliació va caldre fer una emissió d’obligacions, amb un interès del 6% i per un import de 25 milions de pessetes.

L’any 1924 la CFE, volent fer una emissió de bons convertibles en accions per poder incrementar el seu capital, es va trobar amb la necessitat de convertir-se en societat anònima per tal de poder accedir al mercat de capitals i així augmentar la seva capacitat financera, cosa que no li permetia la seva primera forma de cooperativa.7 Des d’aquesta transformació, la seva denominació va ser Cooperativa de Fluid Elèctric S.A., o sigui que no va canviar el seu nom i només hi va afegir la “S.A.” L’any 1928, Catalana de Gas y Electricidad S.A., que havia entrat a formar part de la CFE com a sòcia i es volia centrar únicament en el negoci del gas, li va arrendar tot el seu patrimoni elèctric junt amb les seves filials Saltos del Ter, La Energía i Eléctrica del Cinca. Això va donar un impuls molt gran a la CFE, que va traslladar el seu domicili al carrer dels Arcs núm. 10 de Barcelona.

L’any 1936 fa ser fatídic per a la majoria de cooperatives, tant de consum com de producció, i les poques elèctriques que hi havien no se’n van escapar. El 29 d’agost, i malgrat que es tractava d’una cooperativa —encara que transformada— i no d’una autèntica industria capitalista, fou intervinguda pel Comitè Central de Control Obrer n 24

cooperació catalana n

de la CNT i UGT, que la van inserir en els Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya (SEUC), junt amb les altres empreses elèctriques existents al nostre país, de manera que la van fer desaparèixer com a cooperativa.

Acabada la guerra civil, l’any 1939 la Cooperativa de Fluído Eléctrico S.A. va haver de reparar totes les instal· lacions que havien quedat malmeses i recomençar el subministrament als seus socis i abonats, però el 24 de desembre del 1942 es va veure obligada —per la nova “Ley de cooperación” —a canviar el nom de Cooperativa per transformar-lo en “Compañía de Fluído Eléctrico S.A”. però mantenint el seu logotip CFE.8 Dos anys després de la transformació de CFE, Catalana de Gas y Electricidad S.A., sense abandonar la seva participació societària a la CFE, va decidir tornar al mercat de l’electricitat. I, amb la col·laboració financera dels bancs Urquijo i Hispano Americano, va fundar Hidroeléctrica de Catalunya S.A., que va començar construint les centrals de Espot (estany de Sant Maurici), Esterri d’Àneu i la Torrassa al Pallars.

L’any 1965, aquesta nova companyia va absorbir la CFE i va recuperar totes les instal·lacions que li havia cedit en arrendament. La seu social d’HEC S.A. es va traslladar al carrer dels Arcs núm. 10, que fins aquells moments ho havia estat de la CFE. Les altres cooperatives d’electricitat Aquest és el resum històric de la primera, i més important, cooperanúm 336 - Octubre 2010 n

tiva elèctrica que va existir a Catalunya, però n’hi ha hagut una altra d’abast més modest que va tancar les seves instal·lacions l’any 2005.

Es tracta de la Mollonense de Fluído Eléctrico SCCL, que tenia un petit salt d’aigua i subministrava electricitat a la població de Molló, veïna de Camprodon. L’estat d’abandonament de les canalitzacions i generadors de la seva central, junt amb la renúncia dels seus socis a fer qualsevol inversió, va fer impossible la seva continuïtat, i també la venda a la Popular de Fluído Eléctrico de Camprodon, a qui li havien ofert. La Resolució 2665/20079 del Departament de Treball de la Generalitat la inclou entre les cooperatives desqualificades.

En el transcurs de la nostra recerca, hem pogut conèixer l’existència d’altres petites cooperatives d’electricitat a Catalunya,10 totes, al igual de la de Camprodon, fundades abans del 1936 i que acabaren la seva vida el 1939. Es tracta de la Cooperativa Elèctrica de Valls, fundada el 1930; la Cooperativa de Fluid Elèctric de Lleida, fundada el 1934, i la Cooperativa d’Energia Elèctrica de Vilanova i la Geltrú, també fundada el 1934. Totes tres produïen l’electricitat amb generadors moguts per motors dièsel. No he pogut conèixer els motius de la seva desaparició; probablement no van poder superar els obstacles tal com van fer els de Camprodon, però sabent el que va succeir després del 1939 amb l’escassetat d’energia elèctrica que va patir el país —entre

Foto: rebut de consum del març de 1940.

Arxiu privat Joan Aymerich.

CFE es va constituir sota la forma de cooperativa onze anys abans que es promulgués la primera llei de cooperatives al nostre país.

Foto: rebut del Juliol de 1934. Arxiu privat Joan Aymerich.

el 1941 i el 1954 vam suportar les restriccions elèctriques—, el racionament dels combustibles líquids i la manca de matèries, van fer que el Govern procurés concentrar i controlar la producció d’energia i facilités l’absorció de les petites productores per part de les grans companyies.

El nou mercat elèctric Per acabar, i fora ja de l’àmbit de les cooperatives, voldria fer esment d’una situació que es dóna actualment. Quan tractava d’estudiar les cooperatives elèctriques, alguna persona benintencionada em va parlar de petits salts d’aigua situats a les lleres de les capçaleres dels rius Ter, Llobregat o Cardener que eren, segons deia, petites cooperatives que subministraven energia als pobles i a alguna fàbrica dels voltants.

La realitat és una altra. Es tracta de petits salts d’aigua connectats a unes “minicentrals” que fins fa uns trenta anys proveïen de l’electricitat necessària les indústries —majoritàriament tèxtils— que hi havia establertes en aquestes zones.

També l’excedent d’energia, en alguns casos, es podia subministrar als pobles veïns o a la xarxa general.

Quan, a finals dels anys setanta, aquestes indústries van acabar la seva activitat a causa de les dificultats econòmiques, el que van fer algunes és dedicar-se a la producció i venda d’energia elèctrica aprofitant les seves centrals.

Aquest és el cas de la societat Manufacturas Estebanell i Pahisa S.A., de Barcelona, convertida ara en Estebanell i Pahisa Energia S.A. També Hijos de Esteban Bassols S.A. s’ha convertit en Bassols Energía S.A.; i la Textil Bebié S.A. s’anomena ara

Fuerzas del Ter-Bebié, entre alguna més que hi ha. El que hem pogut comprovar personalment és que els accionistes d’aquelles empreses tèxtils en crisi, avui perceben uns magnífics dividends i s’han tret del damunt els maldecaps que patien com a industrials del tèxtil.

Aquesta situació tan favorable ha estat donada des de la creació, el 1997, del “mercat elèctric” d’acord amb la Llei del sector elèctric. Es tracta d’un mercat diari —365 dies a l’any— on es reben les demandes de consum i les ofertes de subministrament per cada hora del dia. Hi ha un òrgan que es diu Operador del Mercado i que fixa diàriament les demandes i tria els preus d’oferta més barats —l’última oferta és la vàlida—, i tot aquest quadre està supervisat per una comissió formada pels representants dels productors, distribuïdors, comercialitzadors i consumidors qualificats. Actualment l’operador és Red Eléctrica de España (RESA), que és la propietària de les xarxes de transport per tot el país.

Com he dit abans, m’he escapat una mica del tema cooperatiu, que és el propi d’aquesta publicació, però he cregut oportú donar a conèixer el sistema actual de la venda d’energia elèctrica. n

1 . “Las Cooperativas y las Colectivizaciones Obreras en Catalunya como modelos de gestión colectiva. Proceso de regulación legal (1839-1939)” Universitad de Barcelona. Facultad de Derecho, 2008. Es pot consultar a la biblioteca de la Fundació Roca i Galès, i per internet.

2 . Repassant la llista de socis, també n’hi han del ram metal·lúrgic i pràcticament tot el tèxtil de Catalunya.

3 . La primera Llei de cooperatives, de 4 de juliol del 1931, en l’article 6è, prohibia expressament “utilitzar una denominació que pogués originar confusió o desorientació en el nom, denominació o raó social”. La “Ley de cooperación” (franquista), de 2 de gener del 1942, també ho prohibia amb les mateixes raons.

4 . La primera gestió davant el Col·legi de Notaris no va donar resultat. Han de passar cent anys per a poder consultar una escriptura. Les fonts emprades han estat la Fundació Gas Natural i el Registre Mercantil.

5 . Biblioteca de l’Escola Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. També al Registre Mercantil.

6 . Cal dir que en aquella època el Codi de Comerç no preveia la transformació ni l’absorció.

7 . Les cooperatives no tenien encara un estatus jurídic propi. Fins al juliol de 1931 no es va promulgar la primera Llei de cooperatives a Espanya.

8 . Fins gairebé fa deu anys, a Barcelona encara es podien veure estacions transformadores amb el logotip CFE a les portes. N’hem localitzada una a Mataró. Endesa no s’ha preocupat d’esborrar-los.

9 . DOGC núm. 4961, de 4 de setembre del 2007.

10 . Plana i Gabernet, G. El cooperativisme català. P. 426. núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

25 n

Ressenya

Trenta anys de la revista Cooperació Catalana El cooperativisme, un any més, a l’UCE de Prada de Conflent.

Jaume Terribas Economista

El passat 21 d’agost, amb motiu de la cloenda de les Jornades sobre cooperativisme a la Universitat Catalana d’Estiu, la Fundació Roca i Galès, entitat organitzadora, va voler incorporar la presentació de la seva publicació titulada Trenta anys amb les nostres cooperatives.

Aquesta presentació, que va tenir lloc a l’Auditori de l’UCE, em varen demanar a mi que l’assumís pel fet d’haver estat el promotor, l’any 1980, en exercici de la meva funció de president de la Fundació, de la revista Cooperació Catalana.

Vaig agrair, doncs, en primer lloc, el record d’aquells esforços compartits a la Fundació. I també vaig voler dedicar durant l’acte uns moments de silenci de gratitud i afecte als altres membres cooperativistes de la Fundació ja traspassats, com ara Ramon Auleda, Josep Castaño, Andreu Cortinas, Jacint Duñó, Jordi Espona, Francesc Ferrer, Jordi Petit, Albert Pérez Baró, Josep Rafecas, Enric Rebull i Juli Vela.

Per a mi no era possible presentar el llibre en qüestió sense fer una breu referència als antecedents de la revista Cooperació Catalana els trenta anys de la qual es commemoraven amb la publicació. Va ser convenient explicar el perquè del sorgiment de la revista, que va servir per enllaçar amb la publicació estroncada el desembre de 1938 i titulada Acción Cooperatista.

va demostrar l’encert de la iniciativa i va encoratjar el Patronat de la Fundació, aquell 1980, a l’engegada de la nova revista que aquí celebrem al cap de trenta anys. No hi ha dubte que la seva continuïtat i la seva constant millora testifiquen que va ser i segueix sent un bon servei al moviment cooperatiu i al foment d’una societat més justa i equitativa.

La primera pàgina apareguda a l’Avui contenia un article de l’amic Josep Castaño (a.c.s.) titulat “Cooperativisme avui”, i la penúltima, del 6 d’octubre del 1984, un de meu sota l’enunciat “La tercera via, entre l’empresa pública i la privada”, i vàrem acabar aquelles pàgines amb un d’en Josep Playà que celebrava l’aniversari de la Cooperativa Vitivinícola de Ricardell.

Els únics instruments que tenim a l’abast són les confederacions nacionals de cooperatives i l’Aliança Cooperativa Internacional, amb la qual cal mantenir un contacte permanent, com vàrem fer ja fa trenta anys. n 26

cooperació catalana n

núm 336 - Octubre 2010 n

Els antecedents de Cooperació Catalana Així doncs, cal dir que la gestació de la revista es va fer per iniciativa de la Fundació, mitjançant una col·laboració setmanal amb el primer diari editat en la nostra llengua després de la dictadura, és a dir l’Avui. Del 15 de febrer del 1978 fins al novembre del 1984, la Fundació va assumir la publicació, cada dimecres, d’una pàgina que, sota el títol de “Cooperació”, tractaria sistemàticament temes relacionats amb el cooperativisme amb la finalitat de recuperar la història d’aquest moviment social i a la vegada d’estimular la recuperació i la nova creació d’empreses cooperatives.

Foren anys de sondeig de l’opinió pública sobre el tema i alhora de constatació del seu èxit, la qual cosa

Què va fer Cooperació Catalana Com es pot deduir de la cronologia dels fets, les pàgines de l’Avui varen conviure durant quatre anys amb la revista que va aparèixer el juliol del 1980, i no va fer-ho pas per substituir-les, sinó precisament amb la idea d’arribar als lectors vinculats al món cooperatiu a més de poder sensibilitzar un públic molt més ampli, de milers de catalans que n’eren desconeixedors.

En el numero zero, del mes de juliol del 1980, s’hi destacava el Manifest de l’Aliança Cooperativa Internacional corresponent al Dia Mundial de la Cooperació del 1980, i un altre amb el mateix motiu, de la Fundació promotora de la revista. L’objectiu era donar àmplia informació sobre l’abast mundial del cooperativisme després de més de quaranta anys de silenciar-lo.

En el número 1, del setembre del 1980, es commemorava la Diada Internacional celebrada a la Coope-

cooperació catalana

rativa la Rubinenca de Rubí, amb la presència de cooperativistes de moltes altres entitats i la presència de Laurie Pavit, diputat del Parlament britànic i president del Grup Parlamentari del Partit Cooperativista a la Cambra dels Comuns. Com es pot deduir fàcilment, l’objectiu en aquells anys vuitanta era internacionalitzar Catalunya i el seu moviment cooperatiu. En el mateix número es van publicar dos articles de l’amic Pérez Baró i un article meu titulat Una eina més per a Catalunya.

Com que no és el nostre objectiu, ara, detallar els inacabables temes dels més de 330 exemplars de la revista, em limitaré a dir que no tot eren flors i violes, sinó que també calia actuar críticament amb les qüestions que aleshores ens neguitejaven —molt dels quals, diguem-ho de passada, encara són de plena actualitat. Per exemple, la conveniència de potenciar les estructures superiors del cooperativisme, com ara les Federacions i la mateixa Confederació Catalana de Cooperatives per actuar com a lobby davant una societat adversa a la cooperació. ¡El llibre dels trenta anys!

L’encàrrec era presentar el llibre, però el meu primer deure és recomanarvos que us el llegiu, ja que es tracta d’un recull seleccionat de trenta empreses cooperatives catalanes, vives i ben vives, com a simple mostra de la tasca feta i, en general, de l’èxit en la seva gestió i originalitat. És una veri-

cooperació catalana

Foto esquerra: Jaume Terribes durant la presentació del llibre.

Foto dreta: l’actual president de la Fundació Roca i Gales, Joan Josep Gonzàlez, a la cloenda de les Jornades sobre Cooperativisme 2010.

table aportació significativa d’un cens molt més ampli —en tenim més de 3.500— i la selecció de la qual no ha consistit —com en Santos Hernàndez ens diu al pròleg— més que en la simple tria d’una per any dels trenta que celebrem.

La introducció a la nova publicació, d’en Jordi Garcia Jané recull comentaris sobre unes quantes de les empreses referides, que precisament coincideixen amb moltes de les que jo havia triat per parlar-ne, les unes per la seva importància i les altres per la seva originalitat. Són els casos de La Fageda, dedicada a l’alimentació; Abacus, per la seva notable contribució al món de l’ensenyament; el RAC, per l’impacte que “podria tenir” si fos gestionada per cooperativistes; o Ecotècnia, pel seu elevat grau de tecnologia i d’expansió que, dissortadament, l’han conduït a passar a mans foranes no cooperativistes, però que, malgrat això, podrà continuar, indirectament, ajudant el món cooperativista.

Si hagués de remarcar una mancança, em referiria a la CAG (Cooperativa Agropecuària de Guissona), que, tot i ser la més important en nombre de treballadors i probablement en facturació, ha perdut el seu caràcter com a entitat catalana per la desídia del nostre Govern, i ha perdut, alhora, el seu important patrimoni immobiliari. Aquest cas, com el de la Unió Agrària de Reus ja fa molts anys, són conseqüència de la manca de coratge polític per a defensar el nostre moviment cooperativista. núm 336 - Octubre 2010 n

Per acabar Cal una molt cordial i sincera felicitació als diversos autors que han sabut recollir tot el que és fonamental de les trenta cooperatives seleccionades, i recomanar que per a una propera publicació es tinguin en compte quatre aspectes essencials que convé tractar i que són els següents: • I nsistir més en la qüestió de la filosofia cooperativista dins les empreses.

•T ractar i reclamar un millor finançament per a les empreses cooperatives per la seva demostrada aportació a la pau social.

• Difondre la realitat cooperativa a Catalunya i al món, dins l’ensenyament reglat en el nivell de secundària i formació professional.

• Incrementar la connexió amb les universitats de Catalunya, especialment amb les facultats d’Economia, de Dret i de Polítiques.

Aquests aspectes, durant els darrers trenta anys no han estat atesos ni pels governs de Catalunya ni pel d’Espanya, ni pels de caire conservador ni pels mal anomenats progressistes. Probablement sigui la por a les multinacionals…

Però val que resti clar que els únics instruments que tenim a l’abast són les confederacions nacionals de cooperatives i l’Aliança Cooperativa Internacional, amb la qual cal mantenir un contacte permanent, com vàrem fer ja fa trenta anys. n cooperació catalana n

27 n

scea

EROLA Un projecte cooperatiu de la fundació Vincles Lluís Pagespetit Blancafort www.vinclesfundacio.cat Vincles és una fundació amb projec-

tes d’abast internacional que té com a objectiu estudiar, avaluar, dissenyar i executar projectes, privats o públics, d’educació i sostenibilitat, en el procés dels quals són rellevants la participació i la implicació ciutadana. La fundació fa propostes formatives amb un compromís per la inclusió per tal de fomentar la capacitació d’individus i organitzacions en la creació de grups d’intercanvi, per a la socialització del coneixement i la millora de la gestió i ús dels recursos.

Aquestes iniciatives no serien possibles sense la implicació de diferents entitats i persones; per això neix la necessitat d’establir vincles. Els temps que vivim evidencien d’una manera clara que sense establir xarxes, fomentar complicitats i augmentar el compromís col·lectiu, no podrem respondre als reptes de sostenibilitat socials i ambientals que tenim plantejats. Hem de treballar per millorar la consciència i el compromís cívic a través de pràctiques educatives de servei.

D’aquí neix el projecte Erola a Viladrau, amb un acord de custòdia amb el Bisbat de Vic, per mobilitzar-nos i contribuir d’una manera voluntària a recuperar un patrimoni arquitectònic, amb activitats que combinin processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat, en un projecte en què els participants aprenguin tot treballant en necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo. Partim de la idea que el treball ha d’estar basat en la participació activa, responsable, cooperativa i solidària, que pretén contribuir a la millora de la qualitat de vida de la col·lectivitat. Amb aquest programa, la Fundació vol incidir directament en el desenvo-

n 28

cooperació catalana n

lupament de les diferents persones que hi participen, les institucions implicades i l’entorn social i natural en el qual es desenvolupa.

Erola és un projecte de custòdia patrimonial entre la Fundació Vincles i la parròquia de Viladrau, i compta també amb la col·laboració del Parc Natural del Montseny.

El projecte Erola es basa en la rehabilitació de la masoveria de l’ermita per mitjà de camps de treball i jornades de treball, dins el marc del voluntariat, amb la finalitat d’aprendre i col·laborar en el marc de la reciprocitat. L’objectiu és utilitzar l’equipament com a refugi i fer-hi petites estades, amb programes pedagògics d’educació socioambiental, i en el qual tindran prioritat infants i joves en situació de risc social.

La Unesco ha declarat l’any 2010 com l’Any Internacional per la Defensa de la Biodiversitat. Per aquest motiu, al mes de maig, també a l’ermita de l’Erola, una dotzena de docents van fer una pràctica didàctica per a aprendre a calcular l’índex de biodiversitat d’un determinat indret. Va consistir en una passejada amb esmorzar, per dur a terme una proposta formativa, de manera relaxada, i per presentar el projecte cooperatiu Erola. A més, vam aprofitar perquè la llibreria Muntanya de Llibres de Vic presentés també el nou mapa excursionista del Montseny, de l’editorial Alpina.

Per portar a terme la rehabilitació de l’ermita, hem començat amb un camp de treball en què han participat una dotzena de joves de catorze a setze anys, la darrera quinzena de juliol, amb la direcció de membres del Programa de Voluntariat de la Fundació i la col·laboració de l’Associació Excursionista de Viladrau. núm 336 - Octubre 2010 n

SCEA

S’hi fan servir també criteris de sostenibilitat, ja que els materials que s’hi utilitzen són majoritàriament de la zona o procedents de la reutilització. En aquest camp de treball, a més de la neteja de runa, s’hi han fet petites millores a la masoveria, com ara la col·locació de finestres, vidres de tancament i una porta, i també la instal·lació elèctrica, ara per ara provisional, a l’espera de fer-ne una de definitiva amb plaques fotovoltaiques. S’ha construït la nova porta que tanca la dependència que s’utilitzarà com a refugi. Hem pagat aquesta porta amb els diners de les samarretes que vam vendre el darrer diumenge de maig, dia de l’aplec anual a l’ermita. Aquest any l’aplec ha coincidit amb una trobada de noies que porten per nom Erola o Arola.

Per aquest motiu a la nova porta hi podreu llegir el nom de totes elles.

La implicació i la participació de joves, entitats i col·laboradors a títol individual és clau perquè la rehabilitació i l’ús de l’equipament sigui un projecte comú de custòdia, compartit i sobretot viable socialment i econòmicament. Per això agraïm a tothom l’entusiasme i la col·laboració. n

Pensem-hi!

Empenta cultural Santos Hernández Des de l’any 1881 al 1893 va existir a

Catalunya una revista, de “lletres, arts i ciències”, en català, que es titulava Avens (a partir del 1891 ja va passar a dir-se Avenç). Va ser el portantveu d’una entitat cultural que va mantenir la seva activitat fins l’any 1915. Aquesta societat, creada per uns joves milionaris, fills d’indians, havia de ser ben curiosa. El seu home fort, Jaume Massó, propietari, total o parcial, durant tota l’existència de l’empresa, va crear la revista, als divuit anys, amb dos amics. Un d’aquests, que aleshores en tenia quinze, d’anys, era en Ramon Casas, que més tard arribaria a ser el gran pintor que tots coneixem. I cal subratllar que, a la Catalunya d’aquella època, la revista tirava uns tres mil exemplars mensuals. I els venia. “I de vegades fèiem curt.” Caram.

Però no és la publicació d’aquesta revista el més important que va fer aquella empresa. Va arribar a ser l’editorial en català més important de la seva època, amb set revistes pròpies, amb dotze col·leccions editorials i l’edició de més de cinc-cents llibres diferents, i va funcionar sempre unida amb una impremta d’alta categoria tipogràfica i amb una prestigiosa llibreria. I amb una identificació amb intel·lectuals i escriptors que van posar en pràctica nombroses iniciatives, amb un concepte de la cultura que abastava totes les ciències i totes les arts. Un interessant estudi d’un professor de la UB, Ramon Pla i Arxé, ens assegura que l’activitat de l’entitat durant aquells trenta-cinc anys va ser determinant en l’evolució de la cultura catalana contemporània, i arriba a dir-nos que va modificar la forma d’entendre la cultura catalana, tot marcant aleshores la diferència “entre una cultura regional i una cultura nacional”.

Ha passat un segle, i, sens dubte, la nostra cultura no ha fet marxa enrere. Però Catalunya, durant molt de temps, no ha tornat a tenir una empresa que tingués per objectiu fundacional explícit la creació d’una indústria cultural. Tanmateix, ara

ARXIU

sí que tenim aquesta empresa. Siguem-ne conscients, i alegrem-nosen. I parlem del grup cooperatiu Cultura 03.

Recentment, la Fundació Roca i Galès ha dedicat les seves jornades anuals de cooperativisme de la Universitat Catalana d’Estiu a celebrar els primers trenta anys de la revista Cooperació Catalana. En elles s’ha parlat de moltes revistes nostres, de molts aspectes del món de les revistes dels Països Catalans. Però cal subratllar que, durant totes les activitats d’aquestes jornades, contínuament hi ha aparegut Cultura 03. A diferents ponències, a la taula rodona, a la presentació del llibre recentment publicat, del que també forma part. I no és estrany.

El grup Cultura 03 té com a objectiu explícit “dotar la cultura catalana d’una indústria cultural i de comunicació innovadora”. Està constituït per les cooperatives Ara (que edita llibres i actualment està estudiant la imminent publicació d’un diari), Contrapunt (premsa gratuïta), Gramagraf (arts gràfiques, el començament de l’aventura, l’any 1985, procedent d’un tancament empresarial), Batabat (televisió), Zero 4 (espectacles de música i arts escèniques

en general) i Sàpiens Publicacions (revistes). Aquesta última va començar les seves activitats en 1998, amb Descobrir Catalunya, dedicada al coneixement del nostre país, i no només des del punt de vista geogràfic.

Va continuar, el 2001, amb l’aparició de Cuina, que tracta aquest tema, sí, però que és molt coherent amb aspectes del nostre cooperativisme: és ecologista, parla del nostre país (fins i tot de la nostra història!), de productes de la nostra terra, de vins nostres. Vist l’èxit d’aquestes dues revistes, l’any 2002 va presentar també Sàpiens, que es dedica a l’anàlisi de la història. I després ha anat traient La Revista dels Súpers (infantil) i Time Out (guia d’activitats i espectacles, amb bons articles i crítica seriosa).

Quan ens trobem davant d’una iniciativa d’aquesta empenta, d’aquest volum, és molt difícil preveure quin serà el seu futur. Però sí podem subratllar que l’any 2004 va facturar vuit milions d’euros, tretze el 2005, vint el 2006, gairebé dinou el 2009, amb tota la crisi. I que, amb tota la crisi, va començar amb quaranta persones i ara en són cent quaranta-dues.

Sí, a les Jornades de Cooperativisme de la UCE d’enguany es va parlar molt d’ells. Em sembla lògic. n núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

29 n

biblioteca/llibres

Donació gratuïta de llibres

1.

Alonso Rodrigo, Eva. Fiscalitat de cooperatives i societats laborals. Barcelona: IPFC, 2001.

9.

Mirón Hernández, M.ª del Mar. El derecho a la formación profesional del trabajador. Madrid: CES, 2000.

2.

Aspectes socials de les cooperatives agràries.

Barcelona: Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, 1996.

10.

Olcina,Gonzalo; Calabuig, Vicente.

Cultural Transmission and the Evolution of Trust and Reciprocity in the Labor Market. Bilbao: Fundación BBVA, 2008.

3.

Buenas prácticas de los proyectos de la Red Equal de igualdad de oportunidades de la Comunidad Valenciana. València: Generalitat Valenciana, 2005.

4.

Discurso del consejero de trabajo sobre el empleo.

Resoluciones. Vitoria-Gasteiz: Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco, 1996.

5.

El análisis experimental de la ayuda al desarrollo.

Bilbao: Fundación BBVA, 2008.

6.

Estimation of Social Capital in the World. Bilbao: Fundación BBVA, 2008 (Documentos de Trabajo; 9).

7.

Herrero, Carmen; Pinto Predes, José Luis. Capabilities and Opportunities in Health. Bilbao: BBVA, 2008 (Documentos de Trabajo; 10).

11.

Pla català de formació de seguretat i salut laborals.

Barcelona: CTESC, 2003.

13.

Thibault Aranda, Javier. El teletrabajo.

Análisis jurídico-laboral. Madrid: CES, 2000.

14.

Torrent i Sellens, Joan. Innovació tecnològica, creixement econòmic i economia del coneixement. Barcelona: CTESC, 2004.

n Cada mes, la biblioteca de la Fundació Roca i Galès publicarà a Cooperació Catalana un llistat de quinze títols d’aquest tipus de material.

15.

Transparencia y sostenibilidad en las empresas de inserción aragonesas. Saragossa: Fundear, 2007.

BIBLIOTECA DE LA

n 30

cooperació catalana n

n Agraïm la col·laboració de totes aquelles persones i entitats que amb les seves donacions han contribuït a assolir els 5.000 exemplars que actualment la nostra biblioteca pot oferir als seus lectors. n Segueixen arribant nous llibres, i a fi d’obtenir l’espai necessari, hem cregut oportú fer una reestructuració de la biblioteca, retirant les obres de les quals disposem més d’un exemplar, i d’aquelles que no tracten específicament dels temes sobre els quals estem especialitzats.

12.

Revista de Debate sobre Economía Pública Social y Cooperativa, 13. València: CIRIEC- España, 1993.

8.

“Las cooperativas valencianas ante el mercado único” Revista de Debate sobre E pública Social y Cooperativa, 11. València: CIRIEC-España,1991.

Horari: dilluns i dimecres de 10 a 13h. dimarts i dijous de 16.30 a 19h.

Telèfon: 93 215 48 70 Fax: 93 487 32 83 a.e.: biblioteca@rocagales.org www.rocagales.org

n La Biblioteca de la Fundació Roca Galès està al servei de totes aquelles persones que volen consultar temes referents a cooperativisme i economia social.

La Biblioteca de la Fundació Roca i Galès ha rebut recentment una extensa donació de llibres de temàtica cooperativista, economia social, medi ambient i altres, que ha incorporat als seus fons.

Tot i això, té un considerable romanent que posa a disposició de les persones i entitats que hi puguin estar interessades.

Cal convenir dia i hora amb la bibliotecària per venir a triar-los. núm 336 - Octubre 2010 n

n Aquests llibres podran ser obtinguts de forma gratuïta per qualsevol persona o entitat que hi estigui interessada. n Com obtenir aquests llibres: • Cal demanar-los per telèfon o per fax a la bibliotecària en horari de la biblioteca.

• Durant un període de trenta dies posteriors a la seva publicació.

• Els llibres s’hauran de recollir a la Fundació Roca i Galès i prèviament s’haurà d’omplir una fitxa amb les dades personals.

• En cap cas no es podrà fer un ús comercial del material obtingut.

• Les peticions seran ateses per rigorós ordre de comanda.

biblioteca/revistes

Elisenda Dunyó

BUTLLETÍ CPV

NEXE

Cooperativa Plana de Vic Núm. 60. Estiu del 2010

Quaderns d’Autogestió i Economia Cooperativa Núm. 26. Juny del 2010

cpv@planadevic.cat www.planadevic.cat

seira@fundacioseira.coop www.revistanexe.com

Revista trimestral escrita en llengua catalana. Butlletí d’informació al soci, amb una part dedicada a donar informació de les activitats i a presentar temes específics de la cooperativa. Al final inclou un petit apartat de temàtica més general. Les seccions en què es divideix la publicació són les següents: l’“Editorial”, que parla de la nova etapa que s’inicia a la cooperativa, amb un impuls més innovador; la secció “Notícies”, on es fa una relació de les últimes novetats i esdeveniments celebrats i amb relació a la cooperativa; “Botigues”, on l’article parla del reconeixent obtingut per la Generalitat per l’assessorament dietètic i nutricional que ofereixen les botigues. També ens expliquen els nous productes que es poden comprar: oli verge extra i carn de poltre.

“La Masia” dedica dues pàgines a un mas de Tona que, segons diu l’autor, té molta història amagada: el Savell de Tona. L’autor fa una síntesi de la seva història, la seva estructura bàsica d’inici i les transformacions posteriors des del punt de vista arquitectònic. A la secció “Socis”, dues explotacions expliquen la seves innovacions. Els uns han posat un pivot en un camp de cultiu de blat de moro, i els altres han posat una màquina expenedora de llet crua, sense envasar. Fan un balanç positiu i avantatjós de l’experiència portada a terme.

A “Tècnica: Secció ramadera”, s’hi fa una entrevista a l’autora d’un estudi sobre la producció ecològica de porcí. A “Riscos laborals”, l’article, signat pel Departament de Treball, exposa el tema de la brucel·losi. A la secció “Els preus” i a “Tot i més”, hi han articles de cuina, web, llibres, el temps i anuncis diversos. n

Aquest número s’inicia amb una article escrit per Ivan Miró i titulat “El quart impuls”; l’autor exposa el sistema cooperatiu com a una nova oportunitat perquè puguin sorgir experiències innovadores i de creativitat. Creu que la crisi és també un marc material i cultural propici per a promoure formes alternatives a l’empresa capitalista. L’article següent, “Educar en ètica cooperativa”, ens proposa diferents maneres afectives per a educar en ètica cooperativa els socis i treballadors, sigui per la manera més tradicional o d’una manera més pràctica, amb les vivències diàries. A “Una nova cultura d’habitatge” l’autor proposa una nova cultura d’habitatge que tingui en la sostenibilitat, els espais, serveis comuns, autopromoció i diversitat en els sistemes de propietat, algunes de les seves característiques principals. “Cinquanta propostes per a canviar el rumb”és una síntesi del document elaborat per un centenar d’investigadors, promotors i treballadors de l’economia social i solidària francesa. A “La gestió de les cooperatives de treball” es fa ressò de les opinions de la taula rodona convocada per la Federació de Cooperatives de Treball, on van participar cinc persones com a representants de cinc cooperatives de treball de diferents dimensions i sectors diversos. El director d’aquesta banca ètica respon una sèrie de preguntes on explica com sorgeix Fiare, quins són els seus objectius, què pot oferir a diferència d’altres banques ètiques, a qui concedeix crèdits, productes d’estalvi, etc. Tot un seguit de qüestions per a conèixer la tasca que estan portant a terme i els serveis que ens poden oferir. Acaba la publicació amb una sèrie de libres recomanats i pàgines webs d’interès. n núm 336 - Octubre 2010 n

cooperació catalana n

31 n

9503 Cooperacio catalana 331

5/5/10

13:59

Página 32

Col·lecció

Cooperativistes Catalans

15

VALLÈS I MARTÍ, Josep Maria Josep Cabeza i Coll Col. Cooperativistes Catalans, 15 Ed. Fundació Roca i Galès amb Cossetània Edicions

Altres títols de la col·lecció 1. GAVALDÀ, Antoni Josep M. Rendé i Ventosa

8. PLANA I GABERNET, Gabriel Josep Roca i Galès

2. ANGUERA, Pere Antoni Fabra Ribas

9. COMAS I CLOSAS, Francesc Leonci Soler i March

3. CASANOVES I PRAT, Josep Josep Lladó i Quintana

10. POMÉS, Jordi Salvador Pagès Inglada

4. JIMÉNEZ NAVARRO, Àngel Sants Boada i Calsada

11. AUDÍ, Pere - ORESANZ, Toni Joaquim Llorens Abelló

5. FERRER I GIRONÈS, Francesc Joan Tutau i Vergés

12. BOSH I CUENCA, Pere Pere Dausà i Arxer

6. VICEDO RIUS, Enric Enric d’Hostalric i Colomer

13. DUCH PLANA, Montserrat Micaela Chalmeta

7. GAVALDÀ, Antoni Benet Vigo i Trulls

14. SUÑÉ MORALES, Jordi Miquel Mestre i Avinyó