Llibret 2019. Foguera Gran Vía-Garbinet. Alicante by Natxo Jiménez

EDICIÓ: Foguera Gran Vía-Garbinet DIRECCIÓ: Juan Carlos Vizcaíno TEXTOS: Juan Carlos Vizcaíno Juanma Lamet FOTOGRAFÍES: Arxiu Juan Carlos Vizcaíno (JCV) Arxiu Municipal d’Alacant (AMA) Arxiu Manuel Giménez Arxiu Familia Ramón Marco Arxiu Carlos Mateo Arxiu José Mª Martínez-Tercero Arxiu Cristina López Arxiu José Ant. Cerezo Arxiu Mati Llópis Arxiu Familia Beltri Juan Carlos Vizcaíno Perfecto Arjones Paco Sánchez Eugenio Bañón Josép Alcañíz Papito Morell Raquel Fernández Cuco Vidal Tomás Bordera Roberto Gómis Antonio Vigueras (Bellea, dames i padrina) Reme fotógrafas (Bellea i dames infantils) Manuel Yague (Padrina infantil) DISSENY I MAQUETACIÓ: natxojimenez.es {Estudio Corporativo} PORTADA Disseny: Natxo Jiménez Lema: ‘Amaneixer de Festa’ Idea: Juan Carlos Vizcaíno IMPRESSIÓ: QUINTA IMPRESIÓN S. L. ENQUADERNACIÓ: Encuadernaciones ALICANTE S.L. TRADUCCIÓ AL VALENCIÀ: Oficina Municipal de Promoció del Valencià de l’Excm. Ajuntament d’Alacant El nostre agraïment a Maria Josep Mira. Amb la col.laboració de la Generalitat Valenciana DEPÒSIT LEGAL: A 259-2014

FOGUERA GRAN VÍA-GARBINET ALACANT. 2019

amb LLETRA MENUDA El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià

UNA NOVA AVENTURA FESTERA Estimats amics, veïns i comissió infantil de la foguera Gran Via-Garbinet, és un honor i un plaer, tindre la possibilitat de dirigir-me a vosaltres. Des de fa uns mesos, tinc l’orgull de ser presidenta infantil de la meua foguera. Al principi, em vaig espantar un poc, per la responsabilitat, i perquè l’any anterior ho va ser un gran amic meu, Armando, i anys arrere els meus cosins i la meua germana… Van ser tots com a espills en què mirar-me. A mesura que passaven els mesos, vaig ser movent-me. acompanyant Laura València, la nostra bellesa infantil, a tots els actes d’aquest 2019. No podeu imaginar el plaer que és per a mi poder acompanyar les seues dues dames, Carme i Alicia. Són xiquetes súper amables i simpàtiques. I tot això ho adorna Laura, amb la seua simpatia i la seua gràcia. No puc oblidar les nostres comissionades d’honor, Paloma, que és com la meua germana. La meua cosina Amaia; Miriam i Raquel, dues persones a qui tinc molt afecte. L’any de Miriam no ha acabat, ja que és la bellea 2019, juntament amb les seues dames, Begoña i Rocío. I tampoc puc oblidar les padrines 2019. Marta és una més de la meua família. Per a mi, és com la meua germana menuda, i Eileen, la meua germana major. I no m’oblide de ma mare, la presidenta Raquel Fernández González. I la foguera Gran Via-Garbinet és com una xicoteta família. Espere que tots els xiquets seguiu els nostres passos festers. Bones festes 2019 i desitge que siguen màgiques per a tots.

Judith Morell i Fernández PRESIDENTA INFANTIL

DE NOU, DAVANT DE LA FESTA Ja ha passat un any. Quasi sense adonar-nos-en comencem el que ja és el catorzé any d’una foguera que entra en la seua adolescència. Un any en què he aprés grans coses de la festa que ens apassiona. Un any en el qual s’ha demostrat que la unió fa la força i que no hi ha comissió xicoteta, si estem units. La nostra foguera segueix el seu camí, i continuem sumant. El passat exercici va ser d’èxits, ja que vam aconseguir tornar a sentir la satisfacció d’arreplegar 14 premis. Entre ells el de millor foguera de sisena categoria. Açò no haguera sigut possible sense la meua comissió, aqueixa xicoteta però sorollosa família que lluita i treballa perquè la nostra festa continue creixent. He de donar les gràcies a les xiquetes i dones que ens van representar el passat exercici, han sigut unes ambaixadores excepcionals de la nostra foguera allí on han anat a representar-nos; com sempre, les nostres xiques orgulloses de portar l’escut de la seua foguera i això es transmet a la resta. I de nou, en una festa que creix i es renova, van passar el relleu a tres xiquetes i tres dones que ja gaudeixen del seu càrrec. Alicia i Carme, les nostres dames infantils 2019, que juntament amb Rocío i Begoña com a dames adultes, són el complement perfecte per a les nostres bellees, Laura i Miriam. Espere que aquest any el gaudiu com mai, i que siguen les millors fogueres de les vostres vides No puc oblidar els nostres germans de la festa, Falla Quart i Palomar de València, i la Comparsa de Labradores de Villena. Sempre és un plaer acompanyar-vos en els vostres actes, i vos esperem amb il·lusió en aquestes Fogueres 2019. Als nostres veïns i amics, esperem portar la festa al nostre districte i que vos contagieu de l’amor que nosaltres tenim per ella. Que sentiu la passió que nosaltres sentim quan el nostre monument queda plantat i rep la visita d’amics i curiosos. Del plaer que ens transmet l’olor de pólvora, i la felicitat de la música d’una banda en les nostres cercaviles. Vos convide que conegueu la festa oficial de la nostra ciutat amb nosaltres. Que ens acompanyeu al racó, i que gaudiu aquests dies grans en els quals la nostra ciutat és el centre de la nostra comunitat. Vos desitge unes Bones Fogueres 2019! Anem a per totes!

Raquel Fernández i González PRESIDENTA

COMISSIÓ FOGUERA 2019 Emblema de Coure col-lectiu

Presidenta Raquel Fernández i González Emblema de Coure Vicepresident Josep Angel Trujillo i López Emblema d’Or amb Palmes Secretari i Delegat de Cultura Joan Carles Vizcaíno i Martínez Emblema d’Or i Brillants Tresorera Paloma Palomares i Villaverde Delegada de Federació Eileen Morell i Fernández Emblema d’Or Delegada de Loteries Montserrat Montesinos i López Emblema d’Or amb Palmes Delegades d’Infantils Paloma Palomares i Villaverde Emblema de Coure Amaia Requena i González Delegats Artístics Jennie Morell i Fernández Emblema d’Or Miguel Zaragoza i Carbonell Emblema de Coure

COMISSIÓ FOGUERA INFANTIL 2019 Corbatí platejat col.lectiu

Delegada de Belleses Rosa Mª Villaverde i Benegas Delegat de Racó Juan José Beltri i Santacruz Vocals Marina Alcaut Verdú Emblema de Coure Raquel Bernal i Sánchez David Concejo i Prol Emblema de Coure Gloria Esplá i Gómez Emblema de Coure Miriam Fernández i González Julián González i Gallego Raúl Icardo i Llorca Iluminada López i Santiago Emblema de Coure Begoña Molina i Berenguer Rocío Mora i Jover Álvaro Navarro i Montero Rocío Pereira i Pereira Emblema de Coure Cristian Pérez i Losa Julio Toledano i Cadenas Emblema d’Argent Diego José Valencia i Gil Emblema de Coure Iván Villar i Montalbán

Presidenta Judith Morell i Fernández Emblema d’Or Infantil Foguerers Infantils Iker Carreño i Gil Carme Chacón i Arques Marta García i Fajardo Emblema d’Or Infantil Alicia Giner i Lozano Raúl Martinez i l.opez

Melchor Palomares i Villaverde Emblema d’Argent Infantil Laia Ponce i Fajardo Emblema d’Argent Infantil Armando Ponce i Juan Emblema d’Or Infantil Irene Valencia i Pereira Emblema de Coure Infantil Laura Valencia i Pereira Emblema de Coure

amb LLETRA MENUDA

A la recerca d’altres mirades d’Alacant i de la seua Festa Un any més, teniu a les vostres mans les pàgines d’aquesta publicació anual; el llibret 2019 de la Foguera Gran ViaGarbinet. Aquestes s’omplin d’amor a Alacant i, com no podia ser d’una altra manera, donen una especial cobertura a facetes del pas de la nostra celebració. Així doncs, EN LLETRA MENUDA s’ofereix com una nova revista cultural, revestida d’alacantinisme, i amb aroma a foc i pólvora. Una mirada que busca, abans que res, detindre’s en figures i facetes generalment vorejades, o a penes evocades, en aquest tipus de publicacions, bussejant en la seua diversitat, aqueixa capacitat d’atraure l’atenció del possible

lector interessat en la varietat de temes i escenaris que conformen el gros de les seues pàgines. Serà una publicació que obrirem amb la breu evocació d’un dels periodistes més reputats del país. Juanma Lamet, qui evoca el que va suposar per a ell la seua trobada amb les Fogueres l’any passat. A partir d’aqueix preàmbul, ens fiquem en matèria. I aquesta, a nivell foguerer, està imbuïda de foguera. De passat. D’història. I d’homenatge. Homenatge a la figura del ‘mestre’, Ramón Marco Marco. L’artista més llorejat de la història de la nostra celebració, de qui el 2019 es compleix el centenari del naixement. Això ens ha permés entrevistar el seu fill Ramón, convertit en autèntic marmessor del genial artista, permetent-nos recordar i també descobrir anècdotes i detalls del camí de son pare. Un recorregut completat per una galeria gràfica caracteritzada perquè bona part de les seues imatges eren inèdites. I també, la incorporació d’una relació de la seua obra en l’art efímer, completant i actualitzant les existents fins ara. I també sobre art efímer foguerer tractaran dos dels blocs d’aquesta publicació. Un d’ells intentarà plasmar la importància que van aconseguir les Fogueres Experimentals, i l’herència que la seua aportació ha prolongat fins als nostres dies. I, en la seua oposició, la representativitat que, per a la plàstica de les nostres fogueres, va tindre l’aposta per senzills dissenys, en forma de bastidors decorats, que per a més de un han suposat la major senya d’identitat dels nostres monuments com a expressió artística. 1929 suposa, al mateix temps, la commemoració del noranta aniversari de la primera presència de les fogueres al barri antic de la ciutat. Ha sigut una ocasió propícia per a intentar bussejar en una mirada global al voltant de la importància que la nostra Festa ha manifestat en l’entorn més tradicional d’Alacant, per mitjà de la presència de diverses comissions, vaivens, oscil·lacions, i fins i tot autèntiques fites festeres, massa ocultes amb el pas del temps. Per això, hem recuperat part d’aqueix riquíssim cabal fester, humà i artístic, posant en valor l’autenticitat que la Festa va tindre als carrers més entranyables de la nostra terra, sempre ‘Al peu del Benacantil’. I la nostra publicació també serveix d’homenatge a tres figures enormement lligades al discórrer d’aquesta terra durant dècades i des de distintes parcel·les de les seues vides diàries. Personalitats que, en el seu dilatat camí, han demostrat un prolongat amor per l’essència d’aquest Alacant nostre que, en determinades de les seues facetes, ha trencat amb la imatge passada i quasi entranyable que tenien d’aquesta. I persones que, d’una manera o d’una altra, en algun moment de les seues vides, es van topar amb la realitat de les Fogueres, participant en el seu engranatge, d’una manera o d’una altra. Així doncs, ens detenim en el camí professional destinat en el món de la farmàcia de la mà del seu mentor, l’alcalde Agatángelo

Soler, de Manuel Gimenez Nogueroles. Home del Raval Roig, de xicotet i ocasionalment, foguerer infantil, i creador i president, des de mitjan dècada dels noranta, de la Germandat del Morenet dels Hòmens del Mar. Un col·lectiu que protagonitza el Dilluns Sant als carrers d’Alacant. Figura fonamental durant més de mig segle a la nostra ciutat, Carlos Mateo Martínez, serà recordat a Alacant per dos fites essencials sobre les quals s’ha vertebrat una figura admirada i respectada en tots els estrats de la nostra terra. La primera, la seua excel·lent gestió com a director de l’Aula de Cultura de la CAM durant llargs anys. I la segona, la seua no menys impecable gestió com a comissari del V Centenari de la Ciutat d’Alacant, que va tindre el seu epicentre el 1990, i que va permetre a la ciutat retrobar-se amb el seu passat, alhora que iniciar una mirada disposada al seu futur.

I, finalment, no menys interessant apareix el testimoni oferit per José M. Martínez-Tercero Moya. Un veterà empresari, sempre inquiet per Alacant, on ha destacat per la seua llarga experiència en la distribució cinematogràfica i la seua clara aposta per la potenciació dels seus aspectes turístics, que va gestionar i va dinamitzar durant dècades. I un home a qui en els primers huitanta se li va encomanar la tasca de presidir la comissió assessora, que va aconseguir en a penes uns pocs mesos la creació d’aqueix Monument al Foguerer que s’ubica a la plaça d’Espanya, inaugurat la nit del 21 de juny de 1982. Juntament amb això, no podria quedar al marge aqueixa eterna aposta per espolsar del baül dels records velles imatges de moments, instants, estètiques i plaers. Fugaces cendres d’un passat ple de força i xicoteta història. Un any més, aquest 2019, amb EN LLETRA MENUDA, obrim la porta a l’ahir. A la remembrança. Al testimoni, oral, escrit i gràfic de peces soltes d’aqueix passat col·lectiu, que cada Sant Joan es va elevar cap al cel, oferint el seu testimoni a la història diària del nostre poble. Bona lectura, i millors festes. Juan Carlos Vizcaíno Martínez

Foc, camina amb mi

Va haver-hi un moment en què les flames van començar a enfilar-se furioses per la foguera, com fugint cap al cel, amb tota la seua verticalitat a sobre. Molt prompte, davant de tots els que ens havíem arraïmat a la calor de l’incendi, espurnejava un enorme ciprer de foc. Vist en la distància, allò pareixia un obelisc dansarí. Tant em pareixia que espentaven les brases cap amunt que, si en aquest moment el monument s’haguera enlairat, jo hauria demanat amb tota naturalitat un desig davant del miratge imperfecte de la seua estela daurada. Aquest moment d’enxís se’m va congelar en la memòria immediatament, abans fins i tot d’haver interioritzat el seu encantament verdader. La nit de Sant Joan de 2018, en un Alacant a què la canícula li arribava densa i revestida de vergonya, un ninot que portava el meu rostre es cremava de baix a dalt davant dels meus ulls, i jo, enrogit, interioritzava una destil·lació així com reveladora, embolicada com estava la meua alteritat en una enorme i bellíssima combustió perpendicular. Hi havia alguna cosa purgant en la contemplació de les llengües de foc que consumien el meu “jo” de cartó pedra. Aquella cascada inversa, mitat ígnia i mitat fuliginosa, ens brindava immediatament una moralitat irrefutable: res sobreviu mai al foc… ni a la vida. Excepte el mar. Foc, paradoxa de mort viva. Foc, testimoni prometeic de llibertat. Foc, celebració del caos. “Foc, camina amb mi”. Ara que no ens sent ningú, els contaré que la idea de ser cremat com a ninot no m’encaixava en absolut. Em causava rebuig, més aïna. Per pudor, primer, i per una volença venial per la supremacia del mèrit. L’objectivitat, o siga. Per què anava jo a cremar sense meréixer-ho? Però qui coneix Juan Carlos Vizcaíno sap que no mentisc: gasta una bonhomia i un entusiasme tan desarmants, que em vaig haver de guardar la meua opinió sobre mi mateix i traure la vergonya torera. Si m’abstreia, era capaç d’imaginar-me impassible a les brases, com la girafa en flames de Dalí. Però després va ocórrer el que va ocórrer i la bena em va caure dels ulls. Allí, enfront de la foguera de Gran Via-Garbinet, hauria jo de sentir el vertigen del neòfit.

I el centelleig de la veritat. La cremà em va paréixer a boca de canó una descàrrega d’energia transversal, com un cabal d’alegria totalitzadora. “Temps convulsos, però menys”, portava per nom el monument. Tan oportú. De seguida em va impactar l’opulència del ritu, la potència metafòrica de la pira escultòrica. Molt més enllà de la monumentalitat de les fogueres –que vaig recórrer de cap a peus en una matinada on the rocks-, el que em va conquerir immediatament va ser l’esplendor de la devastació, la volença pel fungible. Hi ha una filosofia molt profunda en la manera en què ens acostem a la mort per conjurar-la. Com botar unes brases, cremar una escultura feta per a ser cremada és una cerimònia de tot menys inconscient. En l’atavisme del foc bateguen els segles. I no obstant això, sense l’aigua la festa no tindria sentit. Jo veig alguna cosa catàrtica no ja en les flames, sinó en la purificació salvífica de la banyà. Si el foc és l’espill del creu i ratlla, la manguerada del bomber davall la càlida nit alacantina és la seua consumació real. El baptisme inaugural d’una manera feliçment extrema de veure el món. “Mulla’m, bomber, per favor. Mulla’m. Em muir de calor, salva’m d’aquesta calorassa”, cantava a l’uníson un rebombori alegre mentre el doll d’aigua els queia plogut en una zigazaga espasmòdica, com de cua de sargantana. Ho pense o no, tot el que es presta a aquesta dutxa comunal participa del sagrament pagà de la renovació. Al capdavall, en cada solstici el món torna a nàixer sense haver-se acabat de morir. Ah, però la nit mor també en Sant Joan, temperada a fil de les barraques i els racons. I si dic que el dia, en Fogueres, no comença de veritat fins que tremola la Terra en la mascletà vos mentisc? I si vos dic que el terratrèmol final et sacsa l’os fins que et baleja l’ànima? I què és la mascletà, sinó la banda sonora de l’èxtasi, un orgasme exogen de soroll i pólvora? Torne a Dalí, que deia que d’un incendi en El Prado ell salvaria l’aire de Las Meninas. Jo, si haguera de salvar una cosa de les Fogueres d’Alacant, seria l’aire polvorat de la plaça dels Estels.

Juanma Lamet

BASTIDORS; ORIGEN, VIGÈNCIA I NOSTÀLGIA Limitacions i estètica en les Fogueres d’Alacant Juan carlos vizcaíno martínez

“…Les fogueres es diferencien de les falles en que no són moldejades, sinó que són a base de bastidors rectes o curvos, però caixons, amb algunes figures per Baix”. Vicent Tortosa Biosca (Fallas en su tinta; 1939-1975. Ed. Prometeo, 1978)

Les Fogueres atresoren 91 anys de camí.

El gran artista faller, Vicent Tortosa Biosca (1907 -

Portem més o menys des del 1979, dubtant

1992) -que mai va participar en les Fogueres d’Alacant,

entorn de la possibilitat de l’existència d’un

encara que sí que va realitzar alguna falla per a Elda,

suposat ‘estil alacantí’, que tindria la seua base,

-i que s’intueix, va ser espectador de les nostres

en teoria, en l’aposta i la intuïció artística de

festes-, va fer aquesta senzilla observació en una

Gastón Castelló. S’hi han escrit centenars i

llarga entrevista que li formulava el periodista valencià

centenars d’articles i publicacions. I, a pesar

Vicente Lladró, en l’admirable publicació que revisava

de la ingent literatura abocada -en què, en el

la festa fallera valenciana en el franquisme. I la veritat

seu moment, vaig contribuir bastant- no trobe

és que va encertar, formulant-la quan ens trobàvem

definició més sintètica, desposseïda de tota

a recer de l’arribada de les noves llibertats, i quasi al

teorització i, no obstant això, més encertada,

punt de la recuperació de la democràcia municipal. És

en intentar descriure aqueixes diferències

a dir, en les vespres que l’aposta estètica formulada

de base, sobre les quals ha discorregut

aquell mateix any, per Pedro Soriano Moll, i també

l’esdevindre estètic de la festa alacantina, i de

-no ho oblidem, de manera menys reconeguda- per

la qual, de manera paradoxal, s’està fugint en

Javier Mayor León, plasmaren molt prompte als

els últims anys. Una fugida aquesta, que està

carrers alacantins, les primeres mostres d’un corrent,

deixant abandonat per un costat un corrent

que serà denominat temps després ‘Sorianisme’. Un

vigent quasi des del primer moment als

eix estètic, sobre el qual molts vam creure veure la

carrers alacantins cada juny i, d’un altre, podria

renovació d’un estil latent en el mig segle precedent

ser recuperada amb considerable facilitat,

de les Fogueres. I tot això, coincidint amb la decidida

assumint-la com una reincorporació renovada

-i entenc que sincera- aposta del nou alcalde

d’aquests trets, a l’hora de fer propostes

democràtic, el desaparegut José Luis Lassaletta, a

que canalitzen, cal imaginació i esquivar els

l’hora d’afavorir elements d’identitat en unes festes

problemes econòmics que continuen tenallant

fins llavors sense verdadera sensibilitat municipal.

les nostres festes.

EL RECURS DEL BASTIDOR Després de dècades enfrontats a aquesta bizantina discussió que, amb elements més o menys revestits de lògica, alternen certeses i equívocs quasi a parts iguals, aquestes línies volen proposar un intent de nova llum, a l’hora d’entendre que el que es va proposar com a essència d’un suposat ‘estil alacantí’, en realitat va sorgir d’una mescla de circumstàncies, en les quals la intuïció artística, va vindre donada de la mà de la necessitat de fer de les limitacions virtut. Que en un percentatge molt important de la producció foguerera no va ser assumit. Què fem amb ella, l’ocultem, diem que no era tan ‘alacantina’ com l’altra, encara que fóra posada en pràctica pels nostres mateixos autors? I que la mateixa es basa en la simplicitat d’un major protagonisme de la superfície plana, en detriment del modelat, a l’hora de plasmar les Fogueres. Producte d’una sèrie de limitacions tècniques i econòmiques, que per un costat anirien evolucionant en alguns casos, com a element d’expressió plàstica, mentre que en no poques ocasions, fins i tot en aquelles on predominava la figuració escultòrica d’arrel valenciana, apareixia com un determinat ‘vici’ estètic. Però fem la vista arrere, i retrocedim en el temps, intentant posar-nos en la ment dels despistats artistes, davall la responsabilitat dels quals, en a penes deu setmanes, i sense experiència prèvia, es van forjar les primeres Fogueres, que van aparéixer plantades als carrers d’Alacant, el matí del 23 de juny de 1928. A pesar de la precipitació en la seua gestació, apareixien aportacions tècniques, heretades de la plàstica fallera, que molt prompte caldria abandonar, la trobem amb una festa d’inici d’estiu -els caps de cera, que no resistien la calor inclement de juny-. D’altra banda, ja es farà present un element que condicionarà -llavors sense pretendre-ho-, l’esdevindre artístic de les nostres festes; el predomini de pintors entre els seus artífexs. Noms com els de Gastón Castelló, Lorenzo Aguirre, Heliodoro Guillén, Paco Hernández en menor grau... Seran els precursors, els primers que prendran contacte amb la presència de l’art efímer a Alacant. I ho faran de manera incerta, sense resultats d’especial relleu. De fet, a penes podríem destacar l’enorme solidesa de l’aportació d’Aguirre amb la seua foguera de Plaza de Isabel II de lluny la més valuosa de l’edició-, on juntament amb l’enginyosa aportació del moviment, apareix ja la primera mostra vàlida d’aportació avantguardista -aqueixa barca moderna

1928. Foguera Plaza de Isabel II. Lema: ‘Les presidensies de Torrejón’ (Autor: Lorenzo Aguirre) 2n Premi. Foto Lucentum. Arxiu JCV

amb tripulants estilitzats que, de manera plana, insereix Aguirre en la part posterior de la seua obra-, alhora que el seu cos central, dissimulava amb enorme habilitat i solidesa tècnica, la seua configuració a partir d’un bastidor. Moviment hi hauria també en la primera foguera de la Rambla. Com d’alguna manera ho proposarà la foguera fundacional de Plaza de Ruperto Chapí, on el citat Guillén rematarà el conjunt, amb un globus real que s’engrunsava al cel. I és en aquesta mateixa foguera, on cal assenyalar un altre dels primers bastidors presents en els nostres monuments. Aqueix senzill cos central, a manera d’edificació, sobre el qual se sostenia l’autèntic globus de la rematada.

‘…Seran els precursors, els primers que prendran contacte amb la presència de l’art efímer a Alacant…’

L’ART DE FER DE LA LIMITACIÓ, VIRTUT S’havia trobat un recurs. Res nou d’altra banda, ja que a València també era utilitzat en bona part de la seua producció fallera. En especial en els seus dissenys més modestos. És més, en aquells mateixos anys, van aparéixer alguns exemples de falles, tan o més avançades estèticament, com les que començaria a mostrar la nostra ciutat. El que va succeir, és que allí no van calar. Ens trobem en un període on la capital del Túria ja havia especialitzat la professió de l’artista faller. A Alacant, al contrari, quasi ens havia agarrat amb el peu canviat. Però com assenyalava a l’inici d’aquestes línies, la ràpida configuració dels autors de les Fogueres, va sorgir a partir d’una mescla d’intuïció, creativitat i limitacions. Cal tenir en compte que, en gran manera en aquests primers anys, no pot dir-se que abunden els professionals que es dediquen, en exclusiva, a la realització dels efímers monuments. Figures com Aguirre, Hernández, Gastón, Guillén, Adelardo Parrilla… en el fons van utilitzar la realització d’aquestes obres, com un complement a les seues llavors incipients trajectòries artístiques. Alguns

de manera molt esporàdica, altres, no obstant això, com va ser el cas de Gastón, no sols prolongant la seua aportació en aquesta faceta, sinó utilitzant amb enginy les seues possibilitats, per a incorporar-hi una sèrie de trets que van ser assumits amb entusiasme, en la festa acabada de crear. És cert que una vegada entrats en els anys trenta, sorgeixen figures que destacaran per la seua decidida aportació en aquest terreny, com pot ser el tàndem format per Agustín Pantoja i Manuel Baeza. Però no convé oblidar que, fins a la ruptura festiva després de l’edició de 1936, en ella destacaran la presència de figures rellevants en la plàstica local. Noms com Emilio Varela, Adrián Carrillo, Melchor Aracil o els germans Blanco, seran plena representació, d’un període d’especial creativitat en les belles arts de la nostra ciutat -denominada en alguna ocasió com ‘l’edat d’or alacantina’-, de les quals es van beneficiar unes Fogueres que van saber enriquirse de manera fonamental, fins al punt d’erigir-se com un dels elements més destacats de la cultura popular d’aquells anys.

1931. Foguera San Blas. Lema: ‘Mane qui mane ¡paga moro!’ (Autor: Paco Hernández) Foto Sánchez. Arxiu JCV

LA FOGUERA TEATRAL No ens desviem del nostre tema, assumint que, en els primers anys de la Festa, les seues efímeres creacions es van caracteritzar per un bastidor central de grans dimensions i planta rectangular, amb una alçària que podria arribar fins als dos metres, decorats amb pintures molt lligades a l’escenografia teatral. Sobre aquest element, generalment sense cobrir en la seua part superior, ja que els espectadors no arribaven a contemplar-lo, s’ubicaven els diferents ninots, centrant el conjunt un altre bastidor, de menors dimensions i superior alçària, conformant-ne la rematada. De vegades, les fogueres més modestes a penes formaven el bastidor central i, sobre ell, una escena única de ninots. En altres, aquest segon bastidor-rematada, el formava la recreació d’una edificació i, en algun cas, aquest cos central, anava acompanyat per algun element escultòric d’un cert calat. Pot dir-se que fins al 1932, amb comptades excepcions, així es definien el conjunt de fogueres plantades a Alacant. Hi ha aportacions d’especial significació, que aconsegueixen subvertir la dita norma. Entre elles, cal destacar la foguera de la Plaza de Isabel II el 1929 “Barraca de fira”, on Lorenzo Aguirre proposa amb enorme intuïció una aplicació de determinades avantguardes europees -en especial, l’expressionisme alemany-, en un disseny que dinamitza l’estructura de bastidors, incorporant-los línies diagonals i elements escultòrics esquemàtics, alhora que convertint en visitable el seu conjunt. Era la primera mostra decidida que apostava per un món expressiu singular, utilitzant artísticament uns elements que, fins llavors, Alacant havia plasmat de manera convencional, i que prolongaria en anys successius. Com és conegut per tots, Gastón Castelló fa un pas avant el 1931, amb la seua triomfal foguera de Benito Pérez Galdós “Els enemics de l’ánima alicantina”, que suposa una mostra -encara incipient- de dinamisme estètic, apostant per una fins llavors inusual monumentalitat, una planta triangular en el seu conjunt, i una atomització dels elements plans fins llavors habituals, dins d’una estranya configuració de la rematada, molt nova per a l’època. A poc a poc, l’element base de les Fogueres anava adoptant una expressió artística. Seria una senda que Gastón prolongaria l’any següent, en el mateix districte, amb “La foguera del bé y del mal”, igualment triomfant.

1929. Foguera Plaza de Isabel II. Lema: ‘Barraca de fira’. Autors: Lorenzo Aguirre i José Marced. Foto Sánchez. Arxiu JCV 1933. Foguera Benito Pérez Galdós. Lema: ‘El camp i la ciutat’. Autor: Gastón Castelló. 1r Premi Categoría ‘A’. Foto arxiu JCV

QUAN L’EFÍMER COMENÇA A MADURAR Però, potser, cal apuntar el 1933 com un any clau a l’hora de contemplar a Alacant una més que incipient creativitat i solidesa artística, superant en les seues millors mostres aqueixa ‘foguera teatral’ fins llavors imperant, i que encara estaria present en els monuments més modestos. Pot dir-se que Gastón Castelló aconsegueix la seua primera gran obra, amb “El camp y la ciutat” de nou en Benito Pérez Galdós-, destacable per la seua solidesa arquitectònica

i, de manera molt especial, pel seu disseny en una doble planta, que per les imatges que ens queden, fan pensar en dos perfils oposats del seu conjunt. Arribats a aquest punt, cal lamentar, de manera molt especial, la carència de fotografies en color d’aquestes fogueres, certificant una cosa que és fàcil d’intuir; la importància que un cromatisme d’enorme força tenia en aquestes, plantades en el tòrrid sol alacantí d’aquell temps. En aqueix 1933, cal destacar, com a autèntic suport a la primacia de Gastón, el debut amb la foguera de Campoamor -districte que debutava en aquella edició-, d’un tàndem d’artistes de considerable predicament. Es tractarà del ja citat, format per Manuel Baeza i Agustín Pantoja el primer pintor, i el segon escultor-, proposant uns dissenys horitzontals, destacant-hi la juxtaposició de línies i elements plans, diagonals i fins i tot circulars, conformant uns conjunts dinàmics, que el mateix Pantoja assenyalaria, molts anys després, que es distanciaven dels de Gastón, ja que el seu referent estètic va ser l’escultor murcià José Planes, destacat en els seus dissenys estilitzats, abans de dedicar-se a l’escultura religiosa després de la guerra civil.

‘… Pot dir-se que 1934 va ser l’any cima de la Festa fins a l’arribada de la guerra civil…’

Així doncs, Alacant anava conformant una senda, que es va voler batejar com a ‘estil’, però que partia fonamentalment del seguiment d’uns models que havien funcionat. Tot això, després d’uns primers anys faltats de línia definida o, quan s’havia plantejat una proposta innovadora -la d’Aguirre el 1929-, havia sigut desoïda pel jurat de l’època. Pot dir-se que 1934 va ser l’any cima de la Festa fins a l’arribada de la guerra civil. També ho va suposar a nivell plàstic ja que, de manera aclaparadora, i fins i tot en les seues obres més modestes, les fogueres havien incorporat aqueixos trets esquemàtics i arquitectònics, alhora que contemplant l’aportació de noms tan rellevants com el posterior escultor Adrián Carrillo, Emilio Varela, o un José Amat, que havia evolucionat en les seues fogueres, cap a la nova línia imperant. Les Fogueres continuaven predominant en el seu ús del bastidor, però aquests havien abandonat la pesadesa teatral, conformant uns conjunts que, mitjançant els seus dissenys, es mostraven plens de frescor. Unim a això un assenyalat ús de colors plans, i un detall molt singular, que caracteritzaria les millors obres d’aquest període; la utilització d’una llum indirecta en l’interior de les obres plantades, que permetia de nit que aquestes adquiriren una perspectiva singular i atraient.

VA HAVER-HI UN DESGAST DE LÍNIA? Quan un contempla les imatges d’algunes de les més monumentals creacions d’aquest període -pense en les de la plaça de la República de 1935 o Benito Pérez Galdós el 1936-, s’hi aprecia la fragilitat en l’ús d’aqueixos grandíssims bastidors, sostinguts a més per unes dèbils estructures de fusta. Això no impedia gaudir de la seua maduresa artística, però sí que constatar una de les limitacions que, durant dècades patiran les nostres fogueres fins ben entrats els setanta. La reiteració en aquest dèbil element, per a substituir-lo per l’ús de la xapa. Al mateix temps, observant l’evolució estètica marcada el 1935 i, sobretot, en les fotografies que anem contemplant, de l’edició de 1936, m’atrevisc a assenyalar que, en cas de no haver patit la guerra civil, les festes alacantines hagueren deixat de costat aqueixa aposta per elements avantguardistes, inclinant-se per una certa incorporació dels modelats, o el retorn a la presència de superfícies planes, però amb motius realistes. És una cosa que s’aprecia amb facilitat el 1936, on la foguera de Benito Pérez Galdós, de Gastón -una de les cimes de la seua obra-, és ignorada pel jurat, en detriment de la de la Plaza del 14 de Abril, també realitzada per ell, de composició més realista. Aquell any destacarà la monumental obra de M. Silvestre i García Escribá, per a Plaza de Ruperto Chapí “El amor en todas partes” apostant especialment aquest últim -, per dissenys més realistes, on el modelat tinguera una considerable presència, manifestada també, de manera més mitigada, aqueix mateix any, en la foguera de la Rambla “Una invitación a Pepe Botero”, també de

‘…en cas de no haver patit la guerra civil, les festes alacantines hagueren deixat de costat aqueixa aposta per elements avantguardistes…’

García Escribá. No deixa de ser una impressió personal, que mai podrem confirmar, però estic convençut que la batalla per l’avantguarda s’havia perdut, encara que a nivell estètic, els elements que van perdurar durant dècades en els nostres efímers monuments, es trobaven plenament assentats, per a bé i per a mal.

ANYS 40; L’IMPOSSIBLE RETORN AL PASSAT La vivència de la terrible contesa va fulminar l’evolució de la societat espanyola, però pot dir-se que va traumatitzar la supervivència d’unes fogueres que a penes havien tingut nou edicions, encara que en aqueix tan curt espai de temps, havien volat molt alt. Més enllà de l’efímera i anecdòtica foguera antirepublicana plantada el 1939 davant del mercat central, el retorn a la Festa de 1940 es va descriure amb enormes penúries. Diversos dels seus artistes es trobaven empresonats, per la qual cosa aquestes es van realitzar entre molt pocs artistes, destacant els 7 monuments que van plantar el tàndem format per Baeza i Pantoja, i els 6 assumits per la parella d’autors valencians, formada per Enrique Vidal i Fernando Guillot. Els primers, van triomfar amb la foguera de la Rambla, que unia una línia gastoniana, i absoluta presència de grans bastidors, amb una temàtica eminentment franquista –“Ofrenda” era el seu lema-. Els testimonis ens parlen que els claus es reutilitzaven, que algunes fogueres d’aquell any van aprofitar telons de falles d’Alcoi que no es van plantar el 1936, i havien romàs guardats.

(Pag. ant. dalt) 1933. Foguera Campoamor. Lema: ‘Gran ejemplo’. Autors: Manuel Baeza i Agustín Pantoja. 3r Premi Categoría ‘A’. Foto arxiu JCV. (Pag. ant. centre) 1935. Foguera Plaza de Chapí. Lema: ‘Nunca es tarde’. Autor: José Amat. 2n Premi Categoría ‘A’. Foto arxiu JCV (Pag. ant. Baix) 1934. Foguera Plaza de Gabriel Miró. Lema: ‘El timo del portugués’. Autor: Ángel Berenguer. Foto arxiu JCV (Esq.) 1936. Foguera Plaza de Chapí. Lema: ‘El amor en totes parts’. Autors: M. Silvestre i García Escriba. Premi Diputació Provincial. Foto arxiu JCV

A penes hi ha imatges d’aquesta edició, la qual cosa ens impedeix una anàlisi més detallada. Sí que n’hi ha de 1941, on ja s’havia incorporat Gastón Castelló, acabat d’eixir de la presó. I en les seues dues fogueres, s’observaran les sendes que seguirà la nostra plàstica en anys successius, aconseguint el triomf amb la seua foguera d’Alfonso el Sabio “Sugerencias”, aplicant una estructura de bastidors amb recreacions realistes i historicistes, mentre que mantindrà l’essència de la seua plàstica del període republicà amb l’extraordinària “Poema del

agua” en Mercado Central, que només aconseguirà el premi del Governador Civil. Mai més tornaria Gastón a aquella estètica. Fins a la seua retirada el 1950, les seues últimes fogueres -a partir de 1946 amb notable desgast-, es caracteritzaran pel respecte a unes modes arquitectònics i de torres bessones, encara que aplicant sobre elles una escenografia de tonalitats classicistes. Aqueix mateix 1941, debutarà amb força Jaime Giner, amb el seu rotund disseny basant-se en bastidors per a Benito Pérez Galdós –“Lo que diem y lo que”-, i també ho farà, tímidament, qui poc de temps després, estava cridat a ser una figura fonamental en l’art efímer creat a Alacant; Ramón Marco Marco.

(Esq.) 1941. Foguera Alfonso el Sabio. Lema: ‘Sugerencias’ Autor: Gastón Castelló. 1r Premi Categoria ‘A’. Foto Sánchez. AMA (Dcha. dalt) 1940. Foguera Rambla. Lema. ‘Ofrenda’. Autors. Manuel Baeza i Agustín Pantoja. 1r Premi Categoría ‘A’. Foto arxiu JCV (Dcha. baix) 1941. Foguera Mercado Central. Lema: ‘Poema del agua’. Autor: Gastón Castelló. Premi Gobernador Civil. Foto arxiu JCV

‘…Però aqueixa aclimatació estètica, a Alacant, tindria un predomini amb la combinació de les escenografies EL ‘NOU ORDE’ ES TRASLLADA A ALACANT El 1940, les Falles de València havien renascut quasi de la nit al dia, comprovant les autoritats franquistes en a penes dos anys, la necessitat de canalitzar i controlar aqueixa força ciutadana, alhora que desposseint-les del seu numen transgressor i satíric i, per contra, potenciant-les com una manera d’expressió plàstica, prenent com a exemple les reproduccions artístiques de l’antiga Grècia i Roma, tan enyorades pel feixisme italià. Havien nascut les denominades ‘Falles del nou orde’, amb extraordinaris resultats d’altra banda, especialment en aquell temps, de la mà de Regino Mas -qui sempre va intentar canalitzar en les seues obres una saludable aportació satírica-. A pesar que pot afirmarse que les Fogueres van mancar durant molts anys d’un sincer suport, per part d’un consistori que, d’altra banda, no tenia fons, no tinc cap dubte que aqueixa nova concepció dels monuments fallers va ser contemplada per artistes locals i, d’alguna manera, els van incorporar en la nostra plàstica, quasi immediatament. Recordem, aquella formidable recreació de la façana del Palau del Marqués de Dosaigües, de València, que va fer Ramón Marco en la foguera de Santa Isabel el 1943. Però aqueixa aclimatació estètica, a Alacant, tindria un predomini amb la combinació de les escenografies a través de bastidors. És cert que el mateix Marco trenca aqueixa dinàmica amb la seua espectacular foguera de Santa Isabel el 1946 –“Tauromaquia”-, que aconsegueix el Premi Especial, la primera vegada que es concedeix -encara que en ella no es prive de comptar amb un cos central, a manera de bastidor, simulat per una acumulació de ventalls i elements ornamentals. (Esq.) 1955. Foguera Hernán Cortés. Lema: ‘Tot per agradar’. Autor: Eduardo Fuentes. Menció Especial Honorífica. Foto Bañón. AMA (Dreta dalt) 1946. Foguera Plaza de Gabriel Miró. Lema:’No cal que amarres els cats’. Autor: Adrián Carrillo. 1r Premi Categoria ‘B’. Foto Sánchez. Arxiu JCV (Dreta baix) 1952. Foguera Rambla. Lema:’Cuentos y cuentistas’. Autor: Ant. Hernández Gallego. 3r Premi Categoria ‘B’. Foto arxiu JCV

a través de bastidors…’

TORRES BASTIDORS ORNAMENTS… No obstant això, des de mitat dels quaranta fins a 1959, pot dir-se que queda enquadrat un període d’especial homogeneïtat en la plàstica de la nostra celebració. Al meu parer, a pesar de la seua simplicitat i notable carència de pretensions, el més entranyable, autèntic i definitori, en la qual l’aportació de figures com el mateix Marco, Adrián Carrillo, el ja citat Giner, José Gutiérrez, Eduardo Fuentes, Agustín Pantoja, Manuel Baeza (ambdós ja en solitari, i dissolt el seu tàndem), Antonio Hernández Gallego, o les primeres obres de la saga dels Capella, resultarà fonamental. Serà el que fa anys vaig denominar ‘l’edat d’or del bastidor ornamentat’. Dissenys senzills, destacats en una torre central, completada amb altres dos laterals de menor alçària o, a falta d’això, dues torres laterals de grans dimensions, unides en la seua part central. Composicions generalment completades amb llenços i reproduccions pictòriques clàssiques, que eren ubicats en el frontal principal, adornats amb motlures d’ascendència barroca. Seran les populars ‘llàstimes’ que va prodigar Gastón Castelló,

però que es farien habituals en les fogueres d’aquells temps, que deixaven de costat l’aportació escultòrica, entre moltes altres raons, per les limitacions que els seus artistes albergaven en aquest vessant artístic -amb l’excepció dels esmentats Marco, Carrillo i Gutiérrez-. Així doncs, durant molts anys, i vorejant entre la senzillesa d’unes fogueres infestades de dificultats per a subsistir, s’aniran prodigant obres caracteritzades pel seu encant, que potser tindrien un precedent poc reconegut, en l’admirable creació -no premiada- que Ramón Marco va realitzar per a Plaza de Gabriel Miró el 1944, titulada “La venta ambulante”. José Gutiérrez, parlava el 1990, sobra la gènesi d’aquestes fogueres “En las fallas valencianas podían utilizar el contrachapado, que para nosotros era inalcanzable, y teníamos que acogernos al cartón hasta en los remates, por lo que daba un aspecto desagradable ver una gran torre llena de bultos y arrugas. Más adelante, si que llegaría a las hogueras el uso del tablero, puesto que los precios entre hogueras y fallas se equilibrarían paulatinamente… En el aspecto artístico, yo intentaba conservar la monumentalidad y, sobre todo, el equilibrio arquitectónico que Gastón Castelló aunaba en su obra, con ese uso de las torres en los remates” . Hi havia un element

(Dalt) 1954. Foguera Sèneca-Autobusos. Lema: ‘El juego’. Autor: José Gutiérrez. Premi Especial de Fogueres. Foto Bañón. AMA (Baix) 1944. Foguera Plaza de Gabriel Miró. Lema: ‘La venta ambulante’. Autor: Ramón Marco. Foto Sánchez. Arxiu JCV

que permetia que la seua configuració no fera excessivament visible la seua fragilitat; les seues escasses dimensions. No obstant això, les seues rematades estaven confeccionades amb paper de forta configuració, que s’arrugava i fins i tot es trencava amb facilitat, a pesar que es trobaven exposades només des del matí del 22 de juny. La presència de fornícules, sanefes, una cuidada ornamentació, generalment, amb simetries, l’ús satíric de les bases, amb la incorporació de vinyetes -tal com prodigaven les fogueres de José Gutiérrez-, permetien aqueixos conjunts dominats per la calidesa, en els quals a penes l’espectador podia aguaitar la carència d’escultura, predominant la superfície plana, pintada i simulada, fins a aconseguir un efecte estètic embellidor. Sobre l’impacte que provocaven aquelles fogueres, Gastón Castelló no dubtava a assenyalar, el 1955, quan se li preguntava, sobre els valors estètics que destacava en la foguera; “Entre otras cosas, el color. Cuando al tercer día de fiestas, el sol ha suavizado las estridencias colorísticas, y la foguera se ha cubierto de polvo, ésta adquiere unos deliciosos tonos grises. Siempre visito los barrios apartados en las silenciosas horas de la siesta. Las figuras solitarias adquieren belleza y hasta una singular filosofía” . Fragilitat i encant. Una fórmula que es va prolongar durant bastants anys, i de la qual parla amb precisió, la contemplació del magnífic cartell de fogueres de 1958, obra de Manuel Albert. Aquest descriu una espècie de vista aèria de la ciutat, dins dels llenguatges publicitaris de l’època, sobre els quals s’inserien, de manera esquemàtica, diferents fogueres disseminades pels seus carrers, dissenyades segons els cànons de l’època.

(Dalt) 1958. Cartell de Fogueres. Autor: Manuel Albert

Marco. Premi Especial de Fogueres ‘ExAequo’. Foto Bañón Arxiu JCV.

(Baix esq.) 1956. Foguera Benalúa. Lema: ‘Pare vosté la burra, amic’. Autor: Jaime

(Baix dreta) 1956. Foguera Pozo-Díaz Moreu. Lema: ‘Inventos’. Autor: Jaime

Giner. Premi Especial de Fogueres ‘ExAequo’. Foto Bañón. Arxiu JCV.

Giner. 3r Premi Categoria ‘B’. Foto Bañón Arxiu JCV.

(Baix centre) 1956. Foguera Alfonso el Sabio. Lema: ‘Tepsícore’. Autor: Ramón

I cal dir que, dins del dit conjunt de producció, juntament amb fogueres inoblidables, alhora que altres que no podem rememorar, per l’absència de testimonis fotogràfics -pense en la foguera de San Antón Alto de 1946, obra de Manuel Baeza-, apareixen altres dissenys de més gegantina configuració, que hui en dia es poden situar entre la cima de la producció d’aquells temps. Em referisc a l’absoluta simbiosi de formes que va propiciar Jaime Giner en la seua magistral foguera de Benalúa de 1952 “Somos así”, triomfadora d’aquell any. En els intents de renovació posats en pràctica pel mateix Giner en el mateix districte, el 1956 i 1957 o, com a autèntica clausura d’un estil de concebre aquests monuments, llavors tan poc prestigiats, l’admirable “Tepsícore”, plantat per Ramón Marco en Alfonso el Sabio, en el mateix 1956. Era, com no podia ser una altra manera, el que responia a la descripció que Tortosa Biosca, encara que sublimada, després de no pocs anys de pràctica de l’esmentada senda plàstica.

‘…Però tot es va acabar, quan Ramón Marco planta l’any següent, en el mateix Alfonso el Sabio “ De Alacant”…’

(Esq. baix) 1955. Foguera Benalúa. Lema: ‘No saben lo que tenim’. Autor: Jaime Giner. Premi Especial de Fogueres. Foto Bañón. Arxiu JCV. (Dreta dalt) 1961. Foguera Bº José Antonio. Lema: ‘Astrofísica’. Autor: Francisco Granja. Foto arxiu JCV

EL QUE EL FOC ES VA EMPORTAR Però tot es va acabar, quan Ramón Marco planta l’any següent, en el mateix Alfonso el Sabio “De Alacant”. La cèlebre ‘foguera de les gambes’, va trencar per complet amb aquesta tradició, intentant distanciar-se i superar mitjançant la figuració el que per al “Mestre”, estic segur que pareixeria un terreny ja esgotat. El triomf d’aquesta obra va superar l’admirable intent de Jaime Giner en Benalúa “Al pas que anem cuánt u vorem”, intentant superar i dinamitzar una estètica de plans, a través de les figures de la seua rematada. Giner es retira amb aquesta obra -tornarà juntament amb Gutiérrez el 1962-. Hernández Gallego cada vegada anirà apareixent més esgotat en la seua producció. Eduardo Fuentes morirà prematurament en un accident, poc després de les Fogueres de 1959. Adrián Carrillo s’havia retirat d’aquestes tasques ja el 1947, per a introduir-se en àmbits escultòrics de major projecció. És a dir, que aquella escola tan familiar i recognoscible es va perdre en molt pocs anys. El 1957 debuten Mauricio Gómez i Francisco Granja, destacant el segon, per ser un dels pocs que va prolongar aquella tradició amb encomiable professionalitat. No obstant això, en molt poc de temps, es va imposar un element de catastròfica influència. Mentre Ramón Marco, que podia fer-ho, seguia en la seua senda del predomini de l’escultura,

encara que en les seues gegantines obres estigueren presents els telons en el cos central, la resta d’artistes de l’època van intentar imitar aquella pràctica, sense comptar amb pressupostos suficients ni, per descomptat, la seua experta mà escultòrica. Serà un període aquest, fins als primers seixanta, que no dubte a qualificar el major clot artístic de la història de les Fogueres d’Alacant. Contemplar les imatges de la producció mitjana d’aquells anys és, senzillament, desolador. Tot un rosari d’intents fallits, conformats per figures hieràtiques i mancades d’harmonia, en què a penes es poden destacar uns conjunts desproveïts de l’harmonia que havien caracteritzat fins llavors les senzilles fogueres que es plantaven a Alacant.

BRASES QUE ENCARA BRILLAVEN Amb l’arribada dels anys seixanta, d’una banda, sorgeixen interessants propostes, avalant una dinamització de l’estètica de bastidors, com la que va brindar Julio Esplá en el seu monumental Cavall de Troia plantat en San Blas el 1961. Al mateix temps, s’incorpora un artista de gran relleu, com va ser Remigio Soler López, que en les seues primeres obres va apostar de manera directa per fogueres conformades per grans bastidors -Benalúa, 1960 “Don Quijote y la actualidad”-, fins a mitjan dècada. Hi podrem comprovar com els utilitzava per a incorporar frisos, fornícules o grans dibuixos, que encertaven en simular la rigidesa d’aquests cossos centrals. En certa manera, és una cosa que també formularà Ramón Marco, quan inicie el seu mític camí en Ciudad de Asís, en fogueres com les plantades el 1961 –“Guerra y paz”-, 1965 –“El caos”-. O 1967 –“Donde no hay publicidad, resplandece la verdad”-. És curiosa, en aquest sentit, la dicotomia que plantejarà l’obra de Marco, amb unes rematades inoblidables, que reafirmaven any a any la seua mestria escultòrica, assentades en la major part dels casos, sobre bastidors molt senzills, hereus del corrent local, però que xocaven en gran manera per l’elaboració de les seues colossals escultures. Segons pareix, era una elecció deliberada de l’artista, a fi de poder simular els punts de suport d’aquelles enormes rematades. (Dalt esquerra) 1967. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Donde no hay publicidad, resplandece la verdad’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoría Especial. Foto: Arxiu. Familia Ramón Marco. (Dalt centre) 1975. Foguera La Florida. Lema: ‘La otra cara del fútbol’. Autor: José Durá. Foto arxiu JCV

Abans que Marco arribara a Ciudat de Asís, el pintor Julián López Bravo -un dels més fidels col·laboradors de Gastón- va ser l’autor de la primera foguera del districte, el 1959, plantant un disseny de grans dimensions –titulat “Obras son amores”-, amb una estructura de torres bessones, que a pesar d’heretar els corrents del passat -la presència de pintures en les seues torres de rematada-, apareix en les seues imatges desproveïda d’encant. També durant els anys 60 i 70, els germans Juan i José Durá San Juan, mantindran unes fogueres, caracteritzades per la seua reiterada aposta pels bastidors, utilitzant fins a les seues últimes fogueres autèntics telons, encara que manejats amb mà experta, i incorporant-hi un brillant sentit satíric. A poc a poc, entrats en els seixanta, la tendència aniria, per un costat, cap a la millora de materials, i en un altre, abandonant la presència de grans bastidors en les Fogueres. El 1962, Jaime Giner i José Gutiérrez retornen a Benalúa, amb la seua monumental “Mitología al día”, que suposava un admirable crit agònic, per una línia que ja passava a formar part del passat. Però al mateix temps, entre 1961 i 1964, Manuel Albert, un altre dels deixebles de Gastón i mestre cartellista, planta en la llavors Plaza del 18 de Julio quatre dissenys en què, reprenent la preponderància del bastidor, apostaven per una renovació i atomització de les seues línies. Una d’elles, la de 1962 “Nada nuevo bajo el Sol”, és una de les escasses recerques de la tradició festiva en el marc d’un estrany i hipnòtic disseny, en les imatges de la qual s’observa, encara, la fragilitat de les superfícies planes, evidenciant arrugues en el seu cos central, a partir de les fotografies que en conservem.

ECOS D’HERÈNCIA GASTONIANA No obstant això, en un context en què, a poc a poc, les Fogueres aniran incorporant-se al classicisme valencià, el recurs al bastidor encara tindrà presència, de forma rutinària, en les obres d’artistes com Julio Esplá o Francisco Almiñana o, al contrari, amb un irresistible encant, a partir del debut d’Otilio Serrano ‘Oti’, el 1969, en Plaza de Ruperto Chapí, on realitzarà nombroses fogueres i, a partir de 1973, en Altozano. Les fogueres d’Oti seran tot un oasi de

per a La Florida el 1978. Eren propostes que sorgien en segon terme, o a penes eren apreciades -l’obra de l’Ajuntament de Marco el 1978, no va gaudir en el seu moment d’acceptació-. Però molt prop d’elles, estava la foguera de Mercat Central aquell any, obra de Pedro Soriano. Era l’inici del ‘Sorianisme’.

‘…Hi havia en totes elles un solatge. L’eco d’una tradició en el seu cromatisme…’

frescor, reprenent aquell corrent perdut una dècada arrere, amb l’al·licient de fer-ho en obres de poc cost, que arrasaven de manera reiterada entre els jurats de cada edició. En elles, ja s’observarà la tendència de l’artista de fugir en els seus bastidors del teló de paper, incorporant-hi el contraxapat, o en alguns dels seus dissenys -la foguera de Plaza de Ruperto Chapí de 1975 apostar per línies diagonals o corbes. Juntament amb elles, destacaran apostes en el seu moment infravalorades, com la meravellosa plantada a la llavors Plaza del 18 de Julio el 1968, on Ramón Marco va recrear un magnífic disseny de Gastón Castelló, iniciant una senda que no va tindre continuïtat en la nostra festa. Aquell mateix any, es produïa el debut d’Ángel Martín, proposant en la seua primera obra, per a Carmen-San Agustín-Santa Cruz, una sublimació del bastidor, a partir d’una rematada disposada en cinc torres obertes d’enorme risc. La batalla, de totes maneres, pareixia perduda. S’havia inoculat l’axioma artístic que la tradició local de dissenys prenent com a base superfícies planes apareixia com un autèntic demèrit, en contrast amb la imitació de les línies figuratives valencianes, basades en el modelat. No obstant això, a poc a poc anirien apareixent mostres que refutaven aquest enunciat. Recordem la inoblidable foguera de la Plaça del 18 de Julio de 1975, on Remigio Soler va combinar ambdues tendències, amb un resultat admirable, o la seua última obra, per a Benalúa, el 1976, triomfadora en l’edició. O en les apostes de Ramón Marco davant de l’Ajuntament, el 1977 i 1978… Hi havia en totes elles un solatge. L’eco d’una tradició en el seu cromatisme. En la fornícula que presidia l’estimulant foguera de Ramón Marco

(Dalt dreta) 1960. Foguera Benalúa. Lema: ‘Don Quijote y la actualidad’. Autor: Remigio Soler. 2n Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV. (Dreta dalt) 1978. Foguera La Florida. Lema: ‘Al son que me tocan, bailo’. Autor: Ramón Marco. Foto Josep Alcañíz. Arxiu JCV (Dreta baix) 1975. Foguera Plaza de Chapí. Lema: ‘Muestras’. Autor: Otilio Serrano. 1r Premi Categoria ‘C’. Foto arxiu JCV

‘…No és menys evident que Soriano aposta per un predomini del bastidor en diverses de les fogueres oficials que farà a la plaça de l’Ajuntament…’

No obstant això, en el terreny que ens ocupa, pense que el que realment va proposar Soriano va ser una aposta molt personal, que connectava només de manera parcial, amb el passat estètic de les Fogueres. És cert que, a nivell pictòric, apostava per una recuperació de la importància d’uns colors vius i lluminosos. I en certa manera, alguns dels seus dissenys feien renàixer aqueixa presència de superfícies planes que, de totes maneres, atomitzava amb dissenys més bigarrats, i que a partir de la fi dels huitanta, van adquirir una conformació més barroquejant. No és menys evident que Soriano aposta per un predomini del bastidor en diverses de les fogueres oficials que farà a la plaça de l’Ajuntament -entre 1983 i 1985-, experimentant en els seus dissenys, encara que de vegades no aconseguint un resultat més popular, en fugir deliberadament -i, al meu entendre, de manera equivocadade la presència de ninots.

LA RUPTURA DEL ‘SORIANISME’ Va ser allò l’inici d’una nova consciència que, de manera ingènua, molts bategem com la ‘foguera alacantina’. Soriano -i de manera més mitigada, Javier Mayor León, ens van proposar fogueres inoblidables, en les quals la creativitat quedava lligada a una perfecció de formes, quasi inèdita en la nostra Festa.

1978. Foguera Florida-Portazgo. Lema: ‘Conciencia’. Autor: Javier Mayor León. 1r Premi Categoría ‘A’. Foto Josep Alcañíz. Arxiu JCV

Però arribats a aquest punt, i al marge de reconéixer que estem parlant d’algunes de les millors fogueres que s’han plantat en la història de la nostra Festa, convé analitzar-les, com a propostes que, en algunes ocasions, sí que es van brindar com a evolució, i valenta actualització, d’aqueixa estètica basada en el predomini de la superfície plana. Recordem la seua insuperable foguera instal·lada davant de l’Ajuntament el 1980 , disposada en una elegant combinació de volums plans, modulats en una combinació de formes corbes, i realçats per un contrastat cromatisme. O l’absoluta genialitat de proposar una colossal rematada escultòrica, a partir de l’acumulació de formes planes, en una gradació monocroma, tal com proposava el 1981, la foguera de Benalúa “Amanecer”.

(Dalt esquerra) 1982. Foguera Benalúa. Lema: ‘Ofrenda’. Autor: Pedro Soriano. 1r Premi Categoría Especial. Foto arxiu JCV (Dalt dreta) 1980. Foguera Plaça del Ajuntament. Lema: ‘Búsqueda’. Autor: Pedro Soriano. Fora de concurs. Menció especial del jurat. Foto arxiu JCV (Baix) 1981. Foguera Benalúa. Lema: ‘Amanecer’. Autor: Pedro Soriano. 1r Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV

En la seua oposició, aqueix mateix any, Soriano plantarà en Sèneca-Autobusos –“Renovarse o morir”,la qual, al meu entendre, és una de les seues millors obres, en un disseny espigolat i d’estret perfil, que actualitzaria amb enorme força, la vella estructura de torres en xapa en els acabaments. Serà una cosa que intentarà reiterar en el mateix districte l’any següent, apostant, a més, per una foguera monocroma. No obstant això, “Àngelus” no aconseguirà, ni de lluny, la perfecció de l’any anterior, en gran manera per la falta de qualitats del seu resultat final. Aquell mateix any, no obstant això, Soriano encertarà amb la seua monumental foguera de Sagrada Família -“Somni d’Alacant”- que, encara que injustament va ser desposseïda del triomf, apareixia novament com una actualització de l’estètica de grans bastidors.

‘… A poc a poc, s’aniran conformant uns nous modes, en els seus millors moments, admirables, encara que en no poques ocasions reiteratius…’

La mestria d’un Pedro Soriano en el seu millor moment es prolongarà l’any següent en el mateix districte, amb “Ofrenda”, amb un excepcional cos central dominat per superfícies planes, en les quals no observarem un sol angle recte. L’any següent, el 1983, Soriano planta a la Plaza de Pio XII, una altra de les seues obres cima “De espaldas a la luz”, reiterant aqueixa aposta per les formes simples, encara que combinant-hi amb enorme inspiració, l’ús del contraxapat i l’escultura. 1984 suposarà un punt d’inflexió, ja que podem assenyalar que marcarà el tancament del seu període daurat, apostant en Benalúa per una foguera que se sostenia en tres únics punts de suport, que exercirà com a part inferior de la seua arriscada rematada un gran bastidor central, ben dissimulat.

1984. Foguera Sèneca-Autobusos. Lema: ‘Renovarse o morir’. Autor: Pedro Soriano. 1r Premi. 1ª Categoria. Foto arxiu JCV

La veritat és que Soriano proposa atrevides rematades en forma de piràmide invertida, explosions i simulacions de palmeres, que fins llavors a penes havien tingut presència de la nostra Festa. I prompte, juntament amb ell, apareixeran figures com José Muñoz Fructuoso -amb les seues exquisides composicions-, Paco Juan -qui des del seu debut el 1984, sí que apostarà en tota la seua carrera, per una dinàmica utilització del bastidor, com a element plàstic-, Paco Granja Camarasa, el maneig de la xapa de Santiago Leal, Javier Capella… A poc a poc, s’aniran conformant uns nous modes, en els seus millors moments, admirables, encara que en no poques ocasions reiteratius, en els quals es basarà la nova ‘foguera alacantina’, que no sols poc tenia a veure amb els trets promulgats per Gastón, sinó que s’oposava considerablement amb aqueixos modes tan familiars en els anys quaranta i cinquanta, i que comptaria amb un inesperat i poc recordat ‘revival’, amb la foguera de la Rambla de 1984 –“Mar-tierra”-, realitzada per Mauricio Gómez, recreant un esbós no plantat, dissenyat molts anys arrere, per Manuel Baeza.

És cert que s’anava creant un nou ‘corpus’ narratiu en les Fogueres, però recorde quan a mitjan anys huitanta, es criticava a Soriano l’abús de la xapa en algunes de les seues fogueres oficials -és cert que, per exemple, la de 1985, pecava d’inexpressiva-. Recorde també com apareixien algunes humils propostes, que connectaven amb el nostre passat, com la dissenyada per Lluís Amat en el Barri de José Antonio el 1987. No obstant això, aqueixa inèrcia permetrà que ens deixem portar pels camins d’un Pedro Soriano que, a partir de l’absència de Paco Juan en el seu taller, va fugir de la puresa de les seues grans obres, per a instal·lar-se en una evolució prou menys consistent. I, sobretot, embolicats en una tessitura equívoca, en la qual es buscaven, de vegades, plantejaments quasi kafkians per a intentar justificar canvis que s’ha comprovat que eren absolutament arbitraris, oblidant la senzillesa del nostre passat plàstic.

(Esquerra) 1984. Foguera Rambla. Lema: ‘Martierra’. Autor: Mauricio Gómez. Foto Tomás Bordera. Arxiu JCV (Dalt dreta) 1986. Foguera Carolinas Altas. Lema: ‘Las bellas artes’. Autor: Paco Juan. Foto arxiu JCV (Baix dreta) 1988. Foguera La Florida. Lema: ‘El Sud tambè existeix?. Autor: José Muñoz Fructuoso. 1r Premi 1ª Categoria. Foto arxiu JCV

HERÈNCIA D’UN PASSAT Han passat ja molts anys. Tècnicament, les nostres fogueres estan al màxim nivell, enriquint-les també l’aposta d’autors de la resta de la Comunitat Valenciana, que per un altre costat han vist a Alacant un terreny més propici per a brindar noves línies. Línies aquestes que, just és reconéixer-ho, es troben totalment homologades amb les que es planten a València, hui en dia més receptiva a l’hora d’assumir diversitat de formes, en les quals destaquen la influència d’uns dissenyadors que estan marcant la pauta. Però aquestes línies no volen centrar-se en el sempitern debat entorn de l’existència d’un estil propi a Alacant, en el qual no crec. Al contrari, sí que vull incidir en la renúncia a un corrent, basat en la senzillesa, en la simplicitat d’unes composicions que prenien com a base les superfícies planes, i que han sigut abandonades quasi per complet en la nostra plàstica, fins al punt que les noves generacions d’alacantins, les desconeixen per complet. És per això, que un no deixa de recordar i admirar, alguns intents que en els últims temps van recordar una arquitectura efímera que va tindre a Alacant raó de ser, i que van prolongar de manera convincent i ocasional, durant els anys 80 i 90, autors com Pascual Domínguez o Juan Capella.Va apostar-hi

‘…Tècnicament, les nostres fogueres estan al màxim nivell, enriquint-les també l’aposta d’autors de la resta de la Comunitat Valenciana…’

(Dalt dreta) 1989. Foguera Altozano. Lema: ‘Alicante sombra y luz’. Autor: Pascual Domínguez. Foto arxiu JCV (Baix Esquerra) 1988. Foguera Sèneca-Autobusos. Lema: ‘El Neptuno d’Alacant’. Autor: Vicente Almela. 1r Premi 3ª Categoria. Foto Tomás Bordera. Arxiu JCV

Ramón Marco, en les seues monumentals creacions per a Ciudad de Asís, el 1980 i 1987. La va plasmar José Iborra ‘Waldo’, en la seua meravellosa foguera de Port d’Alacant el 1993 -“Mediterrània”-, curiosament, sense aconseguir cap premi, i en la qual actualitzava amb enorme sentit artístic, les antigues fogueres de torres bessones. Aqueixa senda de recuperació i actualització plàstica la prolongaria ‘Waldo’ l’any següent en SènecaAutobusos, amb la seua obra cima “En busca de Sant Joan”, recuperant amb noves tècniques la presència de grans llenços, en una fórmula ja assajada l’any anterior en el mateix districte.

En la dilatada aposta del valencià Vicente Almela a Alacant, iniciada en Sèneca-Autobusos el 1988, i prolongada fins a molts anys després, fins entrats en el segle XXI, en Diputació-Renfe. En la foguera d’Altozano Sur-Las Plazas, de 1999 –“Pasado, presente y futuro”, de Pedro Abad. En la intuïció demostrada pel prematurament desaparegut Francisco Vázquez, en les seues fogueres per a Carolines Baixes, entre 1999 i 2001, o la seua pròpia creació per a Mercado Central el ja citat 2001 –“Elementos, Cordura, Discordia y Muerte, en 4 actos y 4 interludios”-. En algunes de les fogueres

(Esquerra) 1990. Foguera Los Ángeles. Lema: ‘Lo nuestro es así’. Autor: Juan Capella. 3r Premi 1ª Categoria. Foto arxiu JCV (Dreta) 1993. Foguera Port d’Alacant. Lema: ‘Mediterrània’. Autor: José Iborra ‘Waldo’. Foto arxiu JCV

‘…Aqueixa senda de recuperació i actualització plàstica la prolongaria ‘Waldo’ l’any següent [1994] en SènecaAutobusos, amb la seua obra cima “En busca de Sant Joan”…’

(Esquerra) 1999. Foguera Altozano Sur-Las Plazas. Lema: ‘Pasado, presente y futuro’. Autor: Pedro Abad. 1r Premi 2ª Categoria. Foto JCV (Dreta) 2008. Foguera Carolinas Altas. Lema: ‘Aquelarre’. Autor: Pere Baenas. 3r Premi Categoria Especial. Foto JCV

experimentals que, durant la primera mitat dels 90, van ser recreades amb grans mesures, al Passeig de Campoamor. En diverses de les brillants aportacions de Pere Baenas a Carolines Altes -pense en les de 2004 i 2008-, o el borrianenc Vicente Martínez Aparici per a Florida-Portazgo -les de 2009 i 2010-. O en la no menys meravellosa foguera de Barri José Antonio de 2009 “Ànima de foguera”, on Carlos Sampedro donaria forma a un extraordinari disseny de José M. Morán Berruti. Un disseny que va saber traslladar aqueix passat artístic, alhora que brindar nous camins a partir d’aquesta tradició, que va tindre un recorregut limitat, a les poques fogueres posteriors que el conegut ceramista va dur a terme, en el mencionat districte, en Monjas-Santa Faz, o en Passeig de Gómiz.

‘…Una senzillesa sobre la qual podrien recuperar fornícules, potenciar falses perspectives, artificis…’

ÉS TAN SENZILL! En unes fogueres com les dels nostres dies, on la perfecció formal va aparellada per una clara tendència a l’amanerament, pareix que ja no hi ha lloc per a recuperar uns trets tan senzills com eficaços. Una senzillesa sobre la qual podrien recuperar fornícules, potenciar falses perspectives, artificis. Jocs indirectes amb les tonalitats i contrastos en el color. Són tantes les possibilitats que ens brinda aqueixa estètica, ajudats per una superior qualitat de materials, i l’experiència generada durant dècades arrere, que sorprén, i no poc, que tenint una herència, un passat, una seguretat d’èxit, i unes possibilitats per a, partint d’aquest, poder prolongar un camí estimulant, que sorprén que no siga assumit novament en els nostres carrers, de forma més o menys normalitzada. Aquestes línies han intentat plasmar la importància del pla, del teló, de la senzillesa, del bastidor, de la simplicitat estètica. Mai sabrem si va ser la gènesi de la ‘foguera alacantina’ però, sens dubte, ens ha vingut acompanyant des d’aquell llunyà Sant Joan de 1928. La seua és, doncs, una llarga història. (Dalt) 2009. Foguera Bº José Antonio. Lema: ‘Anima de foguera’. Autor: José Mº Morán Berruti i Carlos Sampedro. 1r Premi 5a Categoria. Foto JCV (Baix) 1999. Foguera Carolines Bixes. Lema: ‘Vosotros sois los culpables de mi muerte?’ Autor: Francisco Vázquez. 3r Premi 1ª Categoria. Foto JCV

LES FOGUERES EXPERIMENTALS;

UN BUFIT D’AIRE FRESC Juan Carlos Vizcaíno Martínez

Després de diversos exercicis en constant línia ascendent, les Fogueres de 1985, van suposar l’única edició regressiva de la dècada dels 80. El nombre de comissions va descendir de les 65 de 1984, a un total de 62. Fins i tot els preus dels seus monuments principals van disminuir, potser com a conseqüència d’inserir-nos en període de crisi. Siga com siga, va ser un any en què a penes es va comptar amb novetats ressenyables… Excepte una notòria excepció, que just és reconéixer-ho, va tindre una notable repercussió en premsa i va comptar amb considerable motivació en el món plàstic local i fins i tot de la Comunitat Valenciana. Em referisc a la creació del denominat I CONCURS DE PROPOSTES PLÀSTIQUES SOBRE FOGUERES EXPERIMENTALS -aqueixa va ser la seua denominació originària-, convocat pel Centre ‘Eusebi Sempere’ d’Art i Comunicació Visual, dependent de l’Excma. Diputació

Provincial d’Alacant. Ens trobem amb un àmbit creatiu, en el qual la màxima entitat provincial va apostar, i fort, a l’hora de canalitzar noves inquietuds, en el context d’una festa com les Fogueres, brindant elements nous, alhora que permetent de manera implícita, avivar aqueixa connexió dels corrents plàstics de la ciutat amb l’art efímer plantat cada juny. Un tret que s’havia manifestat des del començament de la celebració, i que la consolidació del ‘Sorianisme’, potser havia limitat -paradoxalment- de manera considerable. No faltarien veus que parlarien de la intromissió de la Diputació a l’hora d’introduir-se en a l’àmbit foguerer, una festa de marcada incidència local, fent valdre el gens larvat enfrontament personal, existent entre l’alcalde d’Alacant, José Luis Lassaletta Cano, i el president de la Diputació Provincial, Antonio Fernández Valenzuela.

(Pag. ant.) 1993. Foguera Experimental. Lema: ‘Alacant es plà’. Disseny: Emilia Gisbert, Victoria Romero i Silvia García. Realització: Fco. Javier Capella. Foto arxiu JCV

LA LLAVOR D’UNA INICIATIVA TRENCADORA Siga com siga, no hi ha dubte que la iniciativa va suposar -encara que potser en el seu moment no es tenia la distància per a valorar-ho, un autèntic bufit d’aire fresc, i convé citar les evocacions que Fernández Valenzuela feia sobre això l’any passat, setmanes abans de la seua inesperada defunció; “…Les Fogueres d’Alacant, crec que des dels seus inicis, han procurat desmarcar-se de les Falles… Hi havia, o hi ha, una situació de dependència cultural. Les ajudes que reben les Falles de València no tenen res a veure amb les que es reben a Alacant, llavors i ara. La falla oficial de l’Ajuntament de València no té res a veure amb la foguera oficial de l’Ajuntament d’Alacant. Tenen més recursos, més mitjans, més de tot. Vaig decidir entrar en aquesta dinàmica de potenciar-les, i no era gratuït… Vam inventar les Fogueres Experimentals. Amb això vam intentar trobar una via, per a potenciar la diferenciació de les Fogueres amb les Falles. Perquè quan el senyor de Madrid, Barcelona o Bilbao, quan li parlaren de les Fogueres d’Alacant, no diguera; per què hauria d’anar a Alacant, si ja conec les Falles. Llavors vam iniciar aquell experiment, que després es va tallar per raons que desconec, de recerca -perquè l’art i la creativitat és això- d’una línia diferent de les Falles. I no en la concepció cultural del tema, sinó en la seua forma d’expressió” 1 La veritat és que comptant amb el suport d’una institució especialment vigorosa -a tots els nivells- en aquells temps, a la fi de maig s’avançava en la premsa escrita el resultat de la iniciativa,

‘…Vam inventar les Fogueres Experimentals. Amb això vam intentar trobar una via, per a potenciar la diferenciació de les Fogueres amb les Falles…’

en la qual Segundo García, director del Centre ‘Eusebi Sempere’, ja avançava la necessitat de continuar-hi, “Creo… que este concurso debería tener continuidad, y lo mejor sería que se hiciera todos los años para que los artistas se comprometieran en la investigación de las nuevas formas hacia las que debería tender la hoguera” 2. La veritat és que els preparatius es van cuidar de manera considerable, editant-se un luxós catàleg -les característiques del qual es prolongaran en anys successius-, dissenyat per Dionisio Gázquez -la responsabilitat del qual es prolongaria fins al 1988-, on s’exposaven les 19 propostes finalment presentades, procedents d’artistes i dissenyadors de distintes localitats d’Alacant i València. Aquesta publicació comptaria, a més, amb valuoses reflexions escrites per figures com Ernesto Contreras, Alfons Llorenç i Santiago Varela, fent el primer pas per a erigir-se com una valuosa publicació alternativa, sobre la qual implícitament es reflectiria una implicació dels ambients artístics i intel·lectuals, entorn d’unes fogueres, que havien viscut ja un cicle de renovació, però a les quals faltava fer un pas avant per a recuperar de manera definitiva aqueix lligam amb el món plàstic que, en definitiva, mai es va segellar del tot.

1. ‘Antonio Fernández Valenzuela; l’animal polític’ (Entrevista de Juan Carlos Vizcaíno. Llibret Foguera Gran Via-Garbinet 2018 2. ‘20 ideas para la hoguera en el futuro’ (Enrique Entrena. Diario Información 31 de maig de 1985)

1985. Gastón Castelló passejant en la I Exposició de Fogueres Experimentals. Foto arxiu JCV

EXPERIMENTALS EN LA FESTA DE 1985 La veritat és que el terreny va quedar abonat perquè, en la vesprada del 18 de juny de 1985, s’inaugurara als jardins del Palau Provincial -marc habitual durant bastants anys de la mostra-, l’exposició de les obres del seu I Concurs. Es conserven imatges de l’entranyable Gastón Castelló visitant les maquetes plantejades, incloses en el documental que la Diputació mateixa va produir sobre ell, titulat “Gastón Castelló. Fuego y sombra”. La nova convocatòria va ser molt visitada. Va aparéixer com un xicotet recés de reflexió artística al mig d’una Festa que donava senyals d’un cert descontrol, oscil·lant entre la perillosa tendència a la ‘santferminització’, i a deixar de costat aquells trets que havia assumit amb gran força, iniciada la dècada dels 80. Així doncs, aquella primera edició va tindre un vencedor en el dissenyador de Sant Vicent del Raspeig, Lino Bellot, qui amb la seua proposta “Así se expresa un pueblo”, va obtindre les atractives 750.000 pessetes de l’època del guardó, després de la resolució d’un jurat que va presidir Mario Candela, i va estar format pel ja citat Ernesto Contreras, el pintor Salvador Soria, l’escultor Pepe Gutiérrez, i el també escultor Arcadio Blasco. La convocatòria va comptar amb un 2n premi, dotat amb 400.000 pessetes -que va resultar compartit-. Un 3r de 320.000, també compartit, així com tres accèssits, dotats amb 80.000 pessetes cadascun, dels quals, se sap que només en van ser concedits dots, als artistes foguerers Pedro Soriano i Ricardo Granja.

‘…Així doncs, aquella primera edició va tindre un vencedor en el dissenyador de Sant Vicent del Raspeig, Lino Bellot…’

‘Mística y concepción’, proposta experimental de 1985. Foto arxiu JCV

LES EXPERIMENTALS ES FAN ADULTES No hi havia cap dubte. La intenció d’aquesta iniciativa havia sigut un rotund èxit. En la premsa local s’havia obert fins i tot un debat entorn de l’evolució formal de les nostres Fogueres, i estimulada per aquest, la Diputació no sols va assumir la continuïtat del certamen, sinó que va fer un arriscat pas avant; realitzar a grans mides la proposta premiada l’any anterior, que seria plantada a la confluència de l’av. de l’Estació, al costat del Palau Provincial, en un any, a més, on la Barraca Popular s’instal·laria en aquest entorn, ubicat al mateix temps, al costat del jardí de palau, on s’exposaven les maquetes. En definitiva, una carambola a tres bandes, ja en vespres d’aquesta segona edició. La premsa no deixava d’assenyalar els detalls d’aquesta revàlida; “No basta a la hora de presentarse al concurso de Hogueras Experimentales con diseñar un monumento, sino que debe adjuntarse una memoria explicativa, dibujos y bocetos para la mejor comprensión de la propuesta e, incluso, un presupuesto indicativo del coste aproximado… No en vano, aunque solo esté en el espíritu de Valenzuela y no en las bases del concurso, se tiene la intención de plantar y quemar en los aledaños de la Diputación cada premio del año anterior. El vencedor del pasado año, Lino Bellot, está dirigiendo la construcción en tamaño natural de su obra para tomar parte fuera de concurso en las fiestas de San Juan de este mes” 3. 28 dissenys van concursar finalment, quedant-se’n 11 més en el camí, en no sortejar tots els requisits. Quasi tots procedien de la Comunitat Valenciana, se’n va rebre algun procedent de Madrid o Granada... Premis de 750.000 -1r-, 350.000 -2n, 240.000 -3r-, 150.000 -4t-, 100.000 -5é- i accèssits de 50.000 pessetes, eren els sucosos reclams d’una cita que comptaria aquest any amb la novetat de la plantà de l’obra premiada l’any anterior, dirigida pel seu autor, Lino Bellot, al taller de l’artista Armando López Sarabia, amb un cost de 3.500.000 ptes. No cal dir que l’aposta va provocar un enorme revulsiu, i no poc rebuig per part del col·lectiu foguerer. Pedro Soriano -que en l’edició anterior, hi havia participat, i ho tornaria a fer amb posterioritat-, li dedicava -de forma grossera- un dels panells de la seua foguera de Benalua, on dibuixava un home defecant, donant com a resultat el disseny plantat, i amb una retolació que assenyalava “Así se expresa uno de mi pueblo”. Era, en el fons, una pueril rabiola del món plàstic de les Fogueres, incapaç de comprendre que aquestes apostes paral·leles propiciaven aqueixa connexió que el món de la Festa era incapaç de brindar.

1986. Escena de la Foguera Benalúa. Lema: ‘Retazos del alma alicantina’. Autor Pedro Soriano. Foto arxiu JCV

‘…No cal dir que l’aposta va provocar un enorme revulsiu, i no poc rebuig per part del col·lectiu foguerer…’

CREIX LA PARTICIPACIÓ; TRAGÈDIA EN LA CREMÀ I què proposaven les mostres de la segona convocatòria, inaugurada la vesprada del 20 de juny de 1986? D’entrada, molta major participació. Sens dubte, el certamen no sols quedava consolidat, sinó que l’experimentalitat s’havia inserit en les nostres fogueres, encara que una part d’aquestes la rebutjara obertament. El jurat -de verdader prestigi nacional-, estaria presidit per Mario Candela, i compost pel crític Román de la Calle, el veterà Ernesto Contreras, Segundo García, el pintor Joaquín Michavila, l’arquitecte Santiago Varela, i el pintor José M. Yturralde, actuant-ne com a secretari Patricio Vallés. És a dir, comptant amb alguns referents artístics a nivell nacional. De nou, l’acurat catàleg -que comptava amb un brillant assaig de Román de la Calle-, ens priva de conéixer els autors de les obres presentades, destacant la varietat del seu conjunt. Una llibertat expressiva, que segons Margarita Borja “…la decisión de la Diputación de plantear la premiada el pasado año -por cierto que original y vistosa. Ha sido un paso que de consolidarse nos permitirá averiguar en el futuro si las hogueras experimentales aciertan a conectar con el espíritu popular desde otros puntos de vista participativos, y se integran con pleno derecho en nuestras costumbres festivas del solsticio de verano” 4 Amb l’impacte provocat per la plantà de l’obra dissenyada per Bellot, [08] i la nombrosa participació de l’exposició, alhora que l’ambient nocturn generat al voltant de la Barraca Popular que s’instal·lava en aquell entorn, no cal dir que la Diputació guanyava en presència física dins de la Festa. I a nivell creatiu, la decisió del jurat recauria en el projecte denominat “Igneo-4”, una de les icones que el pas del temps ha deixat en aquest certamen, creat per un equip encapçalat per Isabel María Mortaón Tarancón, José Ángel

3. ‘El rayo láser llega a la Hogueras Experimentales’ (J. Mondéjar. Diario La Verdad, 5 de juny de 1986) 4. ‘Las hogueras experimentales y el espíritu popular’ (Margarita Borja, diari Información. 28 de juny de 1986)

(Dalt) 1986. Proposta titulada ‘Poesía subjetiva de fuego, amor y magia en las cuatro estaciones’. Autor: José Iborra ‘Waldo’. Foto arxiu JCV (Baix Esquerra) Diari ‘La Verdad’ 18 de juny de 1986 (Baix dreta) Diari ‘Información’ 18 de juny de 1986

1987; LA CONSOLIDACIÓ ASSEGURADA

Navarro, Luis Castillo i Julio García, tots ells d’Oriola. Un immens orgue de modernes i airoses formes, va guanyar les 750.000 pessetes del certamen. Per la seua banda, a penes 49 vots del públic -la qual cosa denotava una escassa implicació dels visitants-, atorgaven el 1r Premi per Votació Popular, a la maqueta titulada “Poseía subjetiva de fuego, amor y magia en las cuatro estaciones”, amb què José Iborra Barbancho ‘Waldo’, donava bona mostra de l’immens talent que, a penes uns anys després, proporcionaria a les Fogueres d’Alacant, en una aportació com a artista foguerer breu però d’arravatadora i arriscada bellesa plàstica, de la qual aquesta maqueta era una mostra pertinent -recorde que en aquell moment vaig pensar com seria d’inoblidable, fer-la en grans dimensions-.

‘…La tercera edició del certamen aglutinava finalment un total de 19 propostes, inaugurant-se la mostra la vesprada del 17 de juny de 1987…’

Tot anava d’allò més bé, però la cremà de la Foguera Experimental plantada a l’av. de l’Estació va acabar en tragèdia. La caiguda entre les flames d’una de les grosses bigues de fusta sobre una estesa elèctrica de la il·luminació, va provocar que aquesta caiguera a terra i electrocutara el jove de 19 anys, Manuel Antonio Sánchez Pastor la qual cosa va omplir de dol unes festes com les de 1986, dominades per la ingerència de les eleccions generals en la jornada del 22 de juny. Probablement, per aquesta circumstància, l’acte d’entrega de premis del concurs no es va realitzar fins al 25 de setembre, consignant-se titulars com aquest en la premsa escrita “Fernández Valenzuela afirmó que las hogueras experimentales seguirán” . (Dalt) 1986. Foguera Experimental. Lema: ‘Así se expresa un pueblo’. Diseny: Lino Bellot. Realització: Armando López Sarabia. Foto arxiu JCV (Baix) Diari ‘Información’ 18 de juny de 1987

La tercera edició del certamen aglutinava finalment un total de 19 propostes, inaugurant-se la mostra la vesprada del 17 de juny de 1987. De nou, totes elles seran descrites en el luxós catàleg editat, dissenyat per tercer any consecutiu per Dionisio Gázquez i, una vegada més, sense que figuraren els seus autors, per més que destacara la seua aportació gràfica i les explicacions de totes les propostes, formulades pels seus artífexs, inserints’hi ja una memòria tècnica, en previsió que foren triades per a ser recreades a grans mides. L’indefinible i variat àmbit de l’experimental, aniria aquest any acompanyat per la plantà a l’av. de l’Estació, de la reproducció en grans dimensions, d’’Igneo-4’, realitzada i plasmada pels mateixos autors del projecte, amb un cost de 6.500.000 pessetes, erigint-se de lluny, com la foguera més costosa de l’edició. Les formes que conformaven la seua rematada serien culminades en el matí del 21 de juny, per un grup d’alpinistes desplaçats des de Múrcia per a l’ocasió. Seria un entorn dominat un any més per la Barraca Popular, instal·lada als seus voltants, dominant -i fins i tot desbordant- amb això la presència juvenil en aquells carrers. Pel que fa a l’exposició, segons anava aparellada la seua consolidació, de manera implícita s’anaven tancant els seus perfils. La vesprada del 27 de juny, es coneixerien els triomfadors de la III edició, el jove matrimoni de Sant Vicent del Raspeig, compost per Concepción Gil i José Antonio Rovira, amb la seua proposta de llunyans ecos mediterranis, titulada “Foc i fum”, ecordant que, en l’edició, participarien novament propostes d’artistes alacantins com Pedro Soriano, l’impertorbable Julio Esplá, o també el cartellista Fulgencio Blanco. Fonts de l’entitat convocant justificaven la minva de participació, sospitant que la proximitat d’una recent vaga de correus va impedir que algunes possibles propostes arribaren a temps. Al meu parer, cal destacar la maqueta de Francisco Espejo “Tipografía”, que va obtindre el 2n Premi, en un professor d’art que molt poc després s’erigiria com una de les figures del certamen. Finalment, el guardó de votació popular l’obtenia l’obra “Calidoscopio”, que va aconseguir un total de 934 vots.

Finalitzem la crònica d’aquesta tercera edició amb el record esmolat i, al mateix temps, ple d’afecte, que formulava el periodista valencià Amadeu Fabregat, lúdic defensor de les nostres festes; “…Las Hogueras de Alicante iniciaron también en el año 85, la fase experimental del asunto. Con los duros de la Diputación de allí, que es muy poderosa. Las hogueras experimentales son atrevidos monumentos que recuerdan cualquier gran obra escultórica de la modernidad, Alfaro, por ejemplo, y Sempere por supuesto. El visitante tendrá la impresión de que unos locos han prendido fuego a una inmensa escultura instalada en la vía pública. Así, la noche del veinticuatro ardía en Alicante como un gigantesco órgano que lanzaba inaudibles -por el griterío de la multitudlamentos sonoros de humo. Algo insólito. Como la Diputación que patrocina sigue tal cual, pues me supongo que en Alicante no van a tener problemas para seguir experimentando… Sería muy saludable que los valencianos de Valencia miraran más hacia Alicante, en lugar de tener la vista en Barcelona, como hacen los más acomplejados y provincianos del lugar” .

EL PASSEIG DE CAMPOAMOR GUANAYA PROTAGONISME A partir de 1988, es produeix una important variació en la configuració de les fogueres experimentals. És l’any en què, de manera conjunta, l’Ajuntament, la Diputació, i la Cadena SER, donen forma a l’enorme muntatge de la Barraca Popular, instal·lada a Campoamor, on es va comptar a les nits amb l’actuació de conegudes figures del món de la música nacional, congregant-se cada nit de fogueres desenes de milers de jóvens. Una iniciativa al meu entendre d’enorme calat que va portar que la Foguera Experimental creada es plantara en aquest passeig, no massa lluny de la humil foguera de Campoamor.

(Esquerra) Diari ‘Informacion’ 28 de juny de 1987 (Dreta dalt) Imatge de l’exposició de experimentals en 1987. (Dreta baix) 1987. Foguera Experimental. Lema: ‘Igneo 4’. Autora: Isabel Mº Moratón Tarancón. Foto arxiu JCV

És cert que, de dia, l’entorn apareixia molt freqüentat -i, sobretot, sense referències urbanes-. Això va motivar que, any rere any, el ja exdirector del Centre ‘Eusebi Sempere’ -Segundo García-, es queixara del que al seu parer apareixia com un enorme desencert. Per què ho deia, quan realment de cap manera es desvirtuava l’essència del certamen, i quan la creació d’aquesta foguera apareixia un poc desvinculada dels guardons? Poguera estar motivat pel seu relleu, en favor de M. Vicenta Pastor Ibáñez? La veritat és que entre 1988 i 1993 -ambdós inclosos- es plantaran allí les monumentals i atraients propostes premiades, sent totes elles realitzades per Fco. Javier Capella, a través dels plànols i

‘…mentre el concurs anual es continuaria celebrant als jardins de la Diputació, la seua foguera representativa es plantaria al passeig de Campoamor, al costat de l’amplíssim recinte de la Barraca Popular…’

maquetes premiades, que eren respectats fidelment. Així doncs, mentre el concurs anual es continuaria celebrant als jardins de la Diputació, la seua foguera representativa es plantaria al passeig de Campoamor, al costat de l’amplíssim recinte de la Barraca Popular. Aquell mateix 1988, la UGT celebrava el seu centenari, plantant una obra d’estil experimental -realitzada per Santiago Leal- a l’av. d’Alfons el Savi. L’any següent, 1989, la foguera de la Rambla plantaria un disseny d’Armando López Sarabia, que aquest havia presentat a la convocatòria de 1988. El certamen, comptaria amb 25 propostes, el 1988; 35, el 1989; la xifra rècord de 36, el 1990; i 33, el 1991. Per la seua banda, és curiós constatar com generalment les propostes triades i plantades a grans mides en la seua confluència, en el fons apareixien, de manera inconscient, com a sucoses actualitzacions de la tradicional foguera de bastidors. L’excepció la va suposar la plantà de “Foc i fum”, el 1988 -Javier Capella la cridava familiarment “la foguera dels calcetins”-, però sí que ho pareixia el magnífic “La fiesta está servida” de Francisco Espejo Torres, premiada el 1988 i plantada el 1989, dotada a més d’una pròxima iconografia foguerera. O “Cruzados”, una singular actualització de la font dels Estels, realitzada per Antonio Alcaraz i Maite Martínez, premiada el 1989 i plantada el 1990. O la meravellosa “Jocs visuals, foc per als ulls”, una inesperada actualització de l’herència gastoniana creada per Miguel Ángel Guillén Romeu, premiada el 1990, i plantada el 1991. Succeiria en menor grau amb “Ma-ma no puedo con e-llas”, original disseny de Beatríz Candela, premiat el 1991 i plantat l’any següent, i denominada popularment, com la “foguera de las cerillas”. I succeiria el 1993, en plantar l’inoblidable “Alacant és pla”, creada per Emilia Gisbert, Victoria Romero i Silvia García, que va aconseguir un sorprenent -per limitat- 2n Premi en l’edició de 1992 -el 1r Premi de la qual va quedar desert-, plantant-se en tot el seu colorit i estètica de còmic modern, el 1993.

(Esquerra baix) 1988. Foguera del Centenari de la UGT. Autor: Santiago Leal. Foto: JCV (Dalt dreta) 1988. Foguera Experimental. Lema: ‘Foc i fum’. Disseny: José Antonio Rovira Pastor i Concepción Gil Risueño. Realització: Fco. Javier Capella. Foto arxiu JCV

(Esquerra dalt) 1989. Foguera Experimental. Lema: ‘La Fiesta está servida’. Disseny: Fco. Espejo Torres. Realització: Fco. Javier Capella. Foto arxiu JCV (Dalt centre) 1990. Foguera Experimental. Lema. ‘Cruzados’.Disseny: Antonio Alcaraz i Maite Martínez. Realització: Fco. Javier Capella. Foto arxiu JCV (Esquerra centre) 1992. Foguera Experimental. Lema: ‘Ma-ma no pue.do con e’llas’. Disseny: Beatríz Candela Barrachina i Mº Carmen Naranjo Suárez. Realització; Fco, Javier Capella. Foto: Vicente S. Arxiu JCV (Esquerra baix) 1993. Foguera Experimental. Lema: ‘Alacant es plà’. Disseny: Emilia Gisbert, Victoria Romero i Silvia García. Realització: Fco. Javier Capella. Foto arxiu JCV (Dreta dalt i baix) 1991. Dos frontals de la Foguera Experimental. Lema: ‘Foc visuals, foc per als ulls’. Disseny: Miguel A. Guillén Romeu. Realització: Fco. Javier Capella. Fotos arxiu JCV

L’EXPERIMENTALITAT S’INFILTRA EN LES FOGUERES Va ser aquest, al meu entendre, el zenit del certamen. I al mateix temps l’ascendent de les experimentals transcendia en determinats aspectes de les fogueres tradicionals. El 1992, José Iborra Barbancho ‘Waldo’ havia debutat en Sèneca-Autobusos, iniciant un camí revestit d’una personalíssima fusió d’avantguarda i tradició, amb “Terreta de llum i d’ombra”. Per la seua banda, a inicis dels 90, ‘va copiar’ la idea, creant-se per part de l’IVAM el concurs de Falles Experimentals -recordem, quant a això, la cèlebre “falla de la ceba”, plantada el 1992 al costat de l’Albereda, realitzada per Manolo Martín. I va ser el caldo de cultiu de la integració d’una sèrie d’inquietuds plàstiques en la nostra festa, que es va prolongar amb aquest certamen al llarg del temps. No obstant això, ja el 1993, la proposta premiada “A aire, mar i foc”, obra de Jorge Suso i Ramón Espantaleón, es desistirà de poder-se plasmar a grans mides, donada la impossibilitat de portarse a efecte -es considerava aèria-. En el seu lloc, es va plasmar la del 2n Premi “Naturaleza en construcción”, obra de Carmen Chocano i Javier Seco, realitzada al taller d’Ángel Martín Jover, i ubicada quasi a la intempèrie, a la gran via, per la zona de la Florida. Pitjor sort va patir l’obra guardonada el 1994 “Entre el cielo y la tierra”, obra de Jesús Soto i Álvaro Uña -caracteritzada per la seua precursora utilització plàstica d’elements de fusta al descobert-, que va haver de realitzar a corre-cuita, de nou, Ángel Martín, plantant-se a la confluència de la plaça d’Espanya amb l’av. de Xixona, de dimensions modestes i rodejada pel trànsit.

‘…El 1992, José Iborra Barbancho ‘Waldo’ havia debutat en SènecaAutobusos, iniciant un camí revestit d’una personalíssima fusió d’avantguarda i tradició…’

(Esquerra baix) 1994. Foguera Experimental. Lema: ‘Nauraleza en construcción’. Disseny: Carmen Chocano Bañó i Javier Seco Goñi. Realització: Ángel Martín. Foto: Vicente S. Arxiu JCV (Dreta dalt) 1996. Foguera Alfonso el Sabio. Lema:’Juventud, divino tesoro’. Autor: José Iborra ‘Waldo’. 1r Premi 1ª Categoria. Foto JCV

Quan se celebraven aqueixes fogueres de 1995, havien passat pocs dies des del relleu del govern de la Diputació Provincial, assumit en les mans del Partit Popular. Per a ells, és indubtable que les fogueres experimentals suposaven una autèntica ‘creïlla calenta’. Una herència socialista que no s’ocultaven en el seu desig de desterrar, i per a la qual comptaven amb un element a favor seu; el declivi que s’havia observat en els últims anys. Així doncs, el primer seria eliminar la realització de la proposta premiada l’any anterior. En el seu lloc, a partir de 1996 es plantaria a l’av de l’Estació, un revival de les fogueres que havien obtingut el primer premi, des del fundacional 1928. Va ser una iniciativa que molt prompte es va revelar anacrònica i sense eco en la ciutadania. Però al mateix temps, ja el 1994 -en els últims anys del període socialista- es reduïa l’import dels premis, que quedaria en dos únics guardons, de 750.000 i 250.000 pessetes. Per la seua banda, s’abandonava el recinte dels jardins del Palau Provincial per a la mostra, traslladantse a la sala d’exposicions del carrer Major, 3. O a l’edifici de

l’av. d’Aguilera, 1. O al molt poc adequat marc del Saló Imperi del Casino, verdadera antítesi del que representava aquesta convocatòria, fins que finalment, tornarà al Palau Provincial, a la seua sala d’exposicions. El certamen arribaria fins a 2004 -la seua edició número 20-, i cal destacar, podent comptabilitzar 18 propostes el 1996; 21, el 1997; 18, el 1998; 15, el 1999; 15, el 2002; i 28, el 2004. Però l’important en aquests anys d’una certa decadència -encara que en el seu moment ningú n’advertírem la presència-, és el que va suposar l’anual convocatòria de les fogueres experimentals, perquè en elles provaren les seues armes jóvens valors, que hui en dia marquen no poc l’actualitat de l’art efímer a la Comunitat Valenciana. I és que si l’ombra de Julio Esplá estava present fins i tot en l’edició de 2004, podem trobar-nos amb la participació de noms com Toño Savall García, José Luis Sanchís, els germans Rebeca i Carlos Tomillo Pérez, Carlos Rondón Espinosa, o l’inquiet foguerer que continua sent Andrés Colomina. També el hui conegut autor de falles infantils David Moreno Terrón, i cal assenyalar que, el 2002, la guanyadora del certamen serà l’alacantina Amaya Barquín Sanmartín de tan prometedor com efímer camí previ com a professional de l’art efímer a Alacant, amb la seua proposta titulada “Tatlín y los sueños”. Al mateix temps, el 1999 i 2010, el màxim guardó quedava desert, mai sabrem si per falta d’autèntica qualitat o pel desinterés institucional perquè la convocatòria seguira la seua corresponent evolució.

L’AJUNTAMENT PREMIA LA INNOVACIÓ Mentrestant, apostant de manera pràctica per aquest corrent, en l’àmbit de les fogueres de districte, la Regidoria de Festes de l’Ajuntament d’Alacant, encapçalada per Andrés Lloréns, institucionalitzava des de 2001, la creació d’uns guardons a les millors Fogueres Innovadores, amb una dotació en metàl·lic més que considerable, disposant d’un import global 700.000 pessetes de l’època, distribuït en els cinc premis convocats. El sistema es basava en una doble volta, partint de la selecció que el matí del 21, brindaven els diferents jurats de les distintes categories -podien triar fins a un parell de propostes en cadascuna-. Les obres finalistes eren visitades per un segon jurat, més especialitzat, el 22 al matí, concedint aqueix any, les 250.000 pessetes del Premi a la Foguera més Innovadora a la del Mercat Central, realitzada per Francisco Vázquez, amb el lema “Elementos, Cordura, Discordia y Muerte, en 4 Actos y 4 Interludios”.

(Esquerra baix) 1995. Foguera Experimental . Lema: ‘Entre el cielo y la tierra’. Disseny: Jesús Soto Rodríguez i Álvaro Uña Resa. Realització: Ángel Martín. Foto arxiu JCV (Dreta dalt) 2001. Foguera Mercado Central. Lema:’Elementos, Curdura, Discordia y Muerte, en 4 Actos y 4 Interludios’. Autor: Francisco Vázquez. 3r Premi Categoria Especial. 1r Premi Foguera mès Innovadora. Foto JCV

APOSTES NOVES. L’EXEMPLE DE PLA DEL BON REPÒS-LA GOTETA

I és que la llavor de noves sendes formals havia calat en xicoteta mesura en les nostres Fogueres, sent l’aposta més sincera la brindada per ‘Waldo’ Iborra en la dècada dels 90, i la del malaguanyat Francisco Vázquez, en els primers anys del segle XXI. És cert que aquests premis a les Fogueres més Innovadores van ser seguits per algunes comissions, modestes i de gran relleu, intentant obrirse a nous camins revestits d’una certa originalitat. No obstant això, s’ha de reconéixer que no han calat com caldria, sobretot, donada l’empremta plàstica de la ciutat. No obstant això, apareixerien amb el pas dels anys, propostes que prolongaven aquest corrent, com la Foguera de Sant Blai de 2005, realitzada per Pedro Abad, amb un disseny de Miguel Ripoll, o diverses de les fogueres plantades en Sant Blai de Dalt -amb especial menció de la de 2012 “L’Ajuntament a la casa” (Manuel García Ramírez), que unia experimentalitat i dissolvent sentit de l’humor-. El 1997, l’Ajuntament de València havia apostat per la creació dels premis a les Falles més Innovadores o Experimentals, que segueixen -com a Alacant- en els nostres dies, estenent els seus guardons a falles infantils. La veritat és que, en aquesta parcel·la, València ens guanya, ja que s’ha aconseguit, per damunt de tot, que un reduït grup de comissions, generalment de modest pressupost, hagen apostat per la realització de nous projectes. Comissions valencianes com Lepanto-Guillén de Castro, Mossén Sorell-Corona, Ripalda-Beneficència-Sant Ramón, Borrull-Socors i algunes altres conformen una peculiar ruta alternativa que, per desgràcia, a Alacant, mai s’ha consolidat. 2004. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Tabú’. Autor: Francisco Vázquez. 1r Premi 1ª Categoria. Foto JCV

No obstant això, un no deixa de recordar rotundes propostes, com la del ja citat Vázquez en Ciutat d’Assís eL 2004 “Tabú”, capaç d’unir risc, tradició i experimentalitat, de manera esbalaïdora. O ha d’evocar i ressaltar les apostes que el ceramista José M. Morán Berruti va dissenyar i va plantar, ja entrat el segle XXI, en districtes com Barri José Antonio, Monges-Santa Faç o Passeig de Gómiz. No obstant això, si en aquests últims anys, una comissió ha apostat de manera sincera, constant i amb òptims resultats, a l’hora de plasmar fogueres caracteritzades per la seua empremta innovadora, aquesta és, sens dubte, la de Pla del Bon Repòs-La Goteta. Des de 2011 assumirà els seus postulats com a part integrant de la seua personalitat, aconseguint en diverses ocasions el premi a la Foguera més Innovadora, i el 2012, convocant un certamen d’aquesta índole, d’on anualment sorgiria la proposta a plantar en aquest districte, sent aquesta realitzada de manera invariable per Fco. Granja Camarasa. Més enllà de valorar la major o menor validesa de les propostes plantades -en línies generals, interessants dins de la seua varietat-, d’entrada, cal destacar la convicció demostrada per aquesta comissió, canalitzada de manera especial per l’historiador d’art Víctor Arenas, component d’aquesta. I, sobretot, la demostració plena que no es requereixen grans pressupostos -aquestes fogueres sempre han participat en la 6a Categoria-, per a plasmar propostes plenes d’atractiu i frescor, que alhora que connectaven amb el nostre art efímer, proposen nous camins plàstics. I m’atrevisc a assenyalar un element més en aquest exemple concret. Aquest no és cap altre que destacar la capacitat que ofereix la pròpia plàstica foguerera, implicada en terrenys nous, a l’hora d’humanitzar i embellir el lloc en què s’ubiquen aquestes senzilles composicions, erigint-se com un dels racons de major bellesa estètica de quants componen el mapa festiu d’Alacant.

‘…I és que la llavor de noves sendes formals havia calat en xicoteta mesura en les nostres Fogueres, sent l’aposta més sincera la brindada per ‘Waldo’ Iborra en la dècada dels 90, i la del malaguanyat Francisco Vázquez, en els primers anys del segle XXI…’

AVANÇOS I CREATIVITAT EN LES FOGUERES INFANTILS Reconeguem-ho, dins de l’homologació que es planteja en les plàstiques predominants a València i Alacant, la pauta brindada per una major creativitat es troba, d’una banda, en la inventiva adulta marcada per la forta presència de dissenyadors de notable prestigi -de Ramón Pla a Carlos Corredera, passant per altres figures de creixent influència, encara que entre elles no se situe cap professional procedent de la nostra ciutat-. Però realment aqueixos avanços es troben -canalitzats de manera preponderant- en les fogueres i falles infantils. Aqueix transvasament d’inventiva, proposant fins i tot elements que temps arrere es trobaven en algunes propostes experimentals, el podem veure en xicotetes fogueres plasmades per autors valencians com Óscar Villada, Ariadna González i Xavier Gurrea ‘Cap de Suro’, Fernando Foix. Noms locals com Toño Savall… Aquest pròxim juny amb Ricard Balanzá… És possible que el que sempre va ser un senzill complement infantil s’haja convertit en el màxim exponent de l’avantguarda del nostre art efímer? Portem camí d’endinsar-nos en un nou paradigma, en el qual les greus conseqüències de la crisi de la professió en el conjunt de la Comunitat Valenciana, indirectament estan afavorint el protagonisme de falles i fogueres infantils, que jóvens autors poden desenvolupar de manera més factible, atés que els seus costos esdevenen més possibilistes. De tal forma, estem veient una aposta de pressupostos en les infantils, en detriment de les adultes -una tendència, al meu parer, errònia- i, al mateix temps, que aquestes afavorisquen una quasi desbordant creativitat, de la qual realment no en veiem encara el límit. UN SUGGERIMENT PER A LA FOGUERA OFICIAL Finalment, no voldria tancar aquest succint repàs al que ha suposat a Alacant aquest corrent de més de tres dècades convivint amb l’experimentalitat en els seus monuments, mirant amb sana enveja el canvi que la Regidoria de Cultura (Esquerra dalt) 2012. Cartell i Concurs de Fogueres Experimentals. Foguera Pla del Bon Repós-La Goteta (Dreta dalt) 2013. Foguera Pla del Bon Repós-La Goteta. Lema: ‘El bosque de la memoria’. Disseny: Rubén Bodewig Belmonte. Realització: Fco. Granja

Festiva de l’Ajuntament de València ha imposat a l’hora de triar les propostes per a les falles municipals de la capital del Túria. Una intenció arriscada i amb resultats desiguals, encara que he de reconéixer que, en els dos últims anys, amb propostes estimulants. No es podria triar a Alacant la foguera oficial a partir d’un criteri de disseny més obert, permetent-nos contemplar propostes més fresques en les quals s’aconseguira l’aportació de dissenyadors locals? Sense entrar a valorar l’artista concret que la realitzara, no és el moment de tornar a trobar-nos amb un disseny que fuja de l’adotzenat, que fera que la principal plaça de la ciutat plasmara un bufit d’aire fresc? És potser arribat el moment, d’apostar -a més d’augmentarne el pressupost i canalitzar degudament el compliment de la nova llei de contractes en la seua convocatòria-, la possibilitat de recuperar aquesta capacitat d’innovació que, de manera intermitent, hem acceptat fins i tot amb entusiasme? Xocaria per a mal, la imatge d’algunes de les millors experimentals del passat, imaginant veure-les plantades davant de l’Ajuntament? A que hagueren sigut propostes apreciades, i fins i tot referenciades com a icones plàstiques de la nostra Festa? No és possible aqueix canvi de paradigma, que al mateix temps permeta una major creativitat en les propostes a plantejar, o traslladar a Alacant aqueixa mentalitat d’equips de solvents professionals que sàpiguen plantejar dissenys plens de força? La veritat és que disposem d’un bagatge sòlid i contundent, creatiu i fresc, molt variat i de segura efectivitat. Unes possibilitats que estan ací, que no tenen límit, que s’inspiren en la riquesa de la nostra mediterraneïtat, i davall les quals, probablement podríem facilitar una eixida a un determinat adotzenament plàstic, contra el qual, fa més de tres dècades, va lluitar de manera generosa una nova aportació plàstica, propulsada sense voluntat d’intromissió, que ha arribat fins als nostres dies amb alts i baixos, però demostrant que la creativitat ha de ser, també en la nostra plàstica, un element en què s’inspire aquest Sant Joan que, des de fa ja més de nou dècades, defineix una festa com la nostra, gestada des del primer moment amb la intuïció de grans personalitats artístiques. La Festa ha de continuar i l’art, en la diversitat dels seus estils, ha de prevaldre-hi.

Camarasa. 1r Premi Foguera mès Innovadora. Foto arxiu Foguera PBR-LG. (Dreta centre) 2014. Foguera Pla del Bon Repos-La Goteta. Lema: ‘La danza del tiempo’ Disseny: Daniella Zlotogoura i José Mº Vizcaya. Realització: Fco. Granja Camarasa. 1r Premi Foguera mès Innovadora. Foto arxiu Foguera PBR-LG (Baix Esquerra) 2010. Foguera Bº José Antonio. Lema: ‘Alicante, bellas y malas artes’ Autors: José Manuel Santana i José Mª Morán Berruti. 3º Premi 4ª Categoria. Foto JCV (Baix centre) 2017. Foguera Pla del Bon Repós-La Goteta. Lema: ‘Homenaje a la quinta extinción masiva’. Disseny: Pau Sanz i Vila. Realització: Fco. Granja Camarasa. Foto JCV (Baix dreta) 2015. Foguera Pla del Bon Repós-La Goteta. Lema: ‘In Memoriam’. Disseny: Silvia Alonso de los Ríos i Jesús Navarro García. Realització: Fco. Granja Camarasa. 1r Premi Foguera màs Innovadora. Foto JCV

‘…És possible que el que sempre va ser un senzill complement infantil s’haja convertit en el màxim exponent de l’avantguarda del nostre art efímer?…’

2005. Foguera San Blas. Lema: ‘Las voces del silencio’. Autor: Pedro Abd. 1r Premi Foguera mès Innovadora. Foto JCV

AL PEU DEL BENACANTIL 90 anys de Fogueres al Barri Antic d’Alacant Juan carlos vizcaíno martínez

Dins de la rapidesa, el desconcert, la intuïció, i l’encert final, que va suposar la implantació de les ‘Fogueres de San Chuan’, hi ha nombrosos detalls que quasi s’obliden. Detalls com que des del primer moment s’instaurara el costum del cartell de Fogueres -que va realitzar Lorenzo Aguirre-, avançant-se un any, al referent faller valencià del qual va emergir la Festa. Fets com que, en aquell any fundacional, els seus primers monuments van començar el dia plantats el matí del 23 de juny. És a dir, plantats en la ciutat únicament dos dies. El fet que en aquesta primera edició -i també, en la de 1929no hi haguera cap organisme que canalitzara unes celebracions tan piramidals en la seua estructura. O, finalment, consignar que cap de les comissions presents en l’aventura de 1928, bé les que van entrar a concurs, o les que es van plantar fora, estigueren enclavades a Barri Antic d’Alacant. És molt curiosa aquesta circumstància, en la mesura que el

romanticisme de la zona -que temps després, inspiraria cèlebres fogueres- anava aparellat per l’enorme vida interna que albergaven en aquell temps, els diferents entorns del nostre nucli més tradicional. El Carme, el Pont, la Vilavella, Santa Creu, Sant Roc, la plaça de les Monges, la de Sant Cristòfol. Racons que formen part de la memòria col·lectiva de la nostra ciutat, i que a pesar dels vaivens, mutilacions, reformes i alts i baixos, continuen conformant l’essència de la nostra ciutat, sempre ‘Al peu del Benacantil’. De tal forma, i encara que és segur que molt de temps arrere, els seus racons foren el marc d’aquelles informals fogueres que van conformar la prehistòria de la nostra celebració, el 1928 van quedar al marge del gaudi d’aquella nova festa, que estava destinada a definir-se com la gran aportació a la cultura popular alacantina del segle XX.

LA PLAÇA DEL PONT, PRECURSORA Després del tan inesperat com desitjat èxit de 1928, molt prompte nombrosos barris de la ciutat, es van adherir a l’atractiva celebració, fundant-se un bon nombre de districtes, que finalment es van totalitzar en 19. Va ser l’ocasió en què es van incorporar comissions com les de Carolinas Altas, Carolinas Bajas, Calderón de la Barca… i, també, la que hui es denomina, des de fa molts anys, com foguera de Puente-Villavella. Ho va fer, en instància datada i presentada el 28 de maig de 1929, firmada per José Sánchez Bordera, sota la denominació primigènia de Foguera San Roque y la Villavieja. Va ser aprovada l’1 de juny del mateix any, incorporant-se d’aquesta manera de forma oficial a la segona edició de les Fogueres. “El futur Benacantil”, constaria d’unes dimensions de sis metres de base i cinc d’alçària -la seua disposició tendia a l’horitzontalitat-, en l’únic any en què van participar conjuntament com a artistes, Gastón Castelló i Paco Hernández. La seua línia argumental proposava la possibilitat futura d’instal·lar un hotel al cim del nostre castell, i es va beneficiar de la perícia del pare de Gastón, a l’hora d’incorporar-hi moviment. Ho relatava el nostre recordat artista, quasi mig segle després; “…Su anécdota, ingenua y graciosa, proponía al Ayuntamiento nada menos que la transmutación del castillo de Santa Bárbara en parque de atracciones. Consecuentemente Paco Hernández y yo creamos un Benacantil, su castillo y un parque de atracciones que mi padre se encargó de dotarlo de movimiento. Un funicular con dos vagones de subida y

‘…Cal assenyalar també la constància que, el 1933, la foguera de la Plaza del Puente, comptava amb comissió infantil…’

bajada se cruzaban graciosamente en el camino. Había ruedas de caballitos, columpios, bicicletas que corrían por pistas y hasta un aeroplano, sujeto a un eje, y todo movido eléctricamente, a la perfección. El éxito fue explosivo. Alicante entero subió a la Plaza del Puente, cuya foguera fue galardonada” 1 . Aquella senzilla obra va rebre el segon premi de l’edició, dotat amb 750 pessetes de l’època i, sobretot, erigint-se com la primera presència foguerera al racó més tradicional de la ciutat. En tenim un testimoni magnífic en el llargmetratge de Pascual Ors Les Fogueres de San Chuan 1929, on es pot contemplar plantada davant d’un sòl de terra, davall un sol inclement, meravellant per la minuciositat amb què es movien els seus xicotets elements, gràcies a l’habilitat mecànica de Miguel Castelló, “Micalet el francés”. L’èxit de 1929, si bé va permetre la continuïtat d’aquesta comissió, no va afavorir la incorporació de nous districtes, que no tindria lloc fins a 1931, en la quarta edició de les nostres festes. Quant a la presència de Puente-Villavieja, fins a l’arribada de la guerra civil, aquesta tindrà una continuïtat només interrompuda el 1932, destacant la col·laboració com a artista de Paco Hernández i, entre elles, la considerable planta, avançant la disposició a manera de grans torres, de la de 1930. També, la de 1935, obra de Villasalero, reprenia en la seua temàtica el tema del funicular, entroncantla amb la primera de les obres plantades en aquest districte. Finalment, el 1936, la foguera portaria la denominació de Plaza de Asturias, ja que així va estar efímerament denominat aquell entorn urbà, debutant en aquest emplaçament el ja reputat Agustín Pantoja. Cal assenyalar també la constància que, el 1933, la foguera de la Plaza del Puente, comptava amb comissió infantil.

1. «Cuando los ninots tenían vida… mecánica» (Gastón Castelló) Extra de Fogueres del diari Información 1978. 1929. Foguera Plaza del Puente. Lema: ‘El Benacantil futur’. Autors: Gastón Castelló i Paco Hernández. 2n Premi. Foto arxiu JCV

TRES COMISSIONS SORGEIXEN EL 1931 Com abans assenyalava, serà al juny de 1931, quan s’incorporen tres noves comissions en l’entorn més tradicional de la ciutat. Serà l’any del debut de Monjas-Santa Faz, inscrita amb la primitiva denominació de Plaza de les Monjas-San Agustín. D’altra banda, ho farà la Foguera de Santa Cruz, així com la Foguera de Plaza de Juan Poveda, eternament coneguda com de Sant Cristòfol, que incloem dins d’aquesta selecció, en la mesura que durant llarg temps, ens trobem amb un emplaçament d’una configuració més tancada, i allunyada de la seua imatge actual, oberta cap a la Rambla. És a dir, va ser un any amb quatre comissions en actiu, la qual cosa va contrastar de manera sorprenent, amb la total absència foguerera de 1932, on cap de totes elles va prolongar la seua activitat. Per fortuna, aqueix lapsus es va cobrir a partir de 1933 on, igual que el 1935 i 1936, van ser quatre les comissions actives, en l’entorn del Barri Antic, a causa de la normalització de les de Puente, Monjas -que el 1935, va aconseguir que la seua bellea, Teresita Viventa Arcas, fóra triada dama d’honor de la Bellea del Foc-, Juan Poveda… i Carmen-San Agustín, que es crearia el 1933,prolongant el seu camí de manera ininterrompuda fins a 1936. I cal assenyalar un detall d’especial significació estètica, de cara a aquestes comissions ubicades a les faldes del Benacantil, com seria el tir el 1933 de la primera ‘palmera’ de focs artificials com a inici de la ‘cremà’, brindant una especial espiritualitat a la culminació de la Festa. No obstant això, el zenit foguerer d’aquest període en aquest marc, es produirà -igual que en la mateixa Festa-, el 1934, on es registrarà la presència de cinc comissions, i afegint a les abans citades, el retorn -només per aqueix any- de la de Santa Cruz.

Un retrobament humil i inoblidable al mateix temps, ja que en el seu si es brinda un dels més bells cants d’amor artístic, brindats mai per un artista de la nostra ciutat, a la Festa. Això es va expressar en l’entrega d’un Emilio Varela, en el seu millor moment de reconeixement artístic, quan va escoltar els laments de la comissió d’aquell barri, que tornaven a l’activitat després de tres anys absents. La premsa de l’època ho relatava “Y es en este año, para no perder ninguna

de esas riquísimas esencias y darle en cambio una mayor calidad artística, cuando los hombres y las mujeres y los chicos de Santa Cruz, ha visitado al artista alicantino más ungido por los aires y los olores alicantinos (…) Y Emilio Varela ha respondido a la solicitud de (Dalt Esquerra) 1931. Foguera Santa Cruz. Lema: ‘¿Quin hora ès?’. Autor: Manuel Mora Penalva i Juan Vercher García. Premi Cámara de Comercio. Foto arxiu JCV (Dalt centre) 1933. Foguera Plaza de Juan Poveda. Lema ‘Els que s’aprofiten del aigua’. Autors: Chuliá, Llópis i Pèrez ‘Unión Arte’. 2n Premi Categoria ‘B’. Foto arxiu JCV (Dalt dreta) 1931. Foguera Plaza de las Monjas-San Agustín. Lema: ‘Lo que va de ahir a hui’ o ‘El dragó ya se morí’. Autors. Juan Esteve i Francisco Muñoz. Premi Turisme. Foto AMA (Baix dreta) 1933. Belles i dames d’honor de la Foguera Plaza del Puente. Foto arxiu JCV

los ‘santacreueros’ haciendo una foguera espiritual, alicantina, repleta y radiante, en su humilde sencillez, de nuestra mejor peculiaridadEl ’bon alicantí’ de Varela sube en su linda ‘tartaneta de fira’ y recorre el Alicante que ya está casi desaparecido, antes prodigio de ritmo lento y solemne, ‘calsigaors’ de la Condomina y retratos de Quijano en interiores modestos a los que un espíritu de siempre liberal no priva de una bandera republicana, que asoma por el entreabierto cajón de una cómoda” 2 . Va ser la gènesi d’’Ensomit del bon alacantí’, que va aconseguir el triomf en la Categoria ‘B’, dotada amb 750 pessetes en metàl·lic. En un any de tan alt nivell artístic, va destacar l’espiritual creació de Varela, delimitada en uns senzills bastidors, coberts amb grans llenços, i plantada a les escaletes d’entrada al carrer de Sant Rafael. Tot l’Alacant artístic va pujar a gaudir d’aquella senzilla foguera, la ‘Tartaneta de fira’ que figurava siluetejada, va ser indultada del foc, per a ser entregada als xiquets de la Casa de la Beneficència, dependent de la Diputació Provincial d’Alacant, inspirant una explicació en el llibret, deguda a la creativitat d’Eduardo Irles, que ha quedat com una de les més belles obres poètiques que es conserven en llengua vernacla.

DISTRICTES FOGUERERS AL BARRI ANTIC (1929 – 1936)

Foguera

Plaza del Puente Plaza de las Monjas Plaza de Juan Poveda Santa Cruz Carmen- San Agustín

2. ‘Varela en el barrio de Santa Cruz. Una ‘foguera’ alicantina’, Hoy, Alicante, 21 de juny de 1934. Citat en el volum ‘Emilio Varela. Pintor universal (1887 – 1951)’. Alacant, 2010. (Dalt Esquerra) 1935. Foguera Carmen-San Agustín. Lema:’El trabajo es virtud’. Autor: Agustín Pantoja. Foto arxiu JCV

LA GUERRA PASSA; LES FOGUERES SEGUEIXEN AL BARRI La terrible interrupció de la vida quotidiana que va suposar la guerra civil, a més de traumatitzar i dividir en dues la societat espanyola, va incidir de manera molt especial en la fragilitat d’unes festes com les nostres, que van haver de viure no poques penúries i vaivens, a fi de tan sols igualar els millors moments del període republicà. És cert que aquests alts i baixos van tindre una significativa i trista expressió, en evocar com el 1951, 1953, 1957 i 1958, no va haver-hi cap presència foguerera al Barri Antic d’Alacant, si delimitem un període que comprendria entre 1940 i 1960 abans que, el 1961, Tomás Valcárcel assumira la presidència de la Comissió Gestora de Fogueres. En tot cas, cal marcar dos àmbits temporals ben diferents, en què, de manera sorprenent, la dècada dels quaranta, permetrà una major vitalitat festiva en la zona, amb una presència de cinc comissions el 1947 mentre que, en la dècada següent, es comptabilitzen aqueixes quatre edicions mancades d’activitat, i percebent-se una superior discontinuïtat en la seua vitalitat. D’entrada, cal assenyalar que el retorn de les Fogueres el 1940, portarà la modificació de nombroses artèries dels carrers alacantins, amb la seua lògica correspondència en la denominació de diverses comissions. Entre les que van englobar aquest àmbit, l’antiga Plaza de Juan Poveda, es convertiria en la Foguera Primo de Rivera-Camarada Maciá (de vegades, invertint l’orde dels carrers). I cal dir que aquest

‘…serà Puente-Villavieja, el districte amb major continuïtat en aquest període, amb 14 monuments plantats…’

districte prolongarà de manera ininterrompuda la seua presència fins al 1948, tornant a fer-ho el 1950 i, a partir d’ací, iniciaria una superior discontinuïtat -fins a 1954 no tornarà a plantar-, en justa correspondència amb un marc ciutadà, que anava modificant a marxes forçades la seua familiaritat veïnal, per a anar-se integrant en l’entorn urbà de la Rambla. Per la seua banda, serà Puente-Villavieja, el districte amb major continuïtat en aquest període, amb 14 monuments plantats, 9 el de Carmen-San Agustín, 8 el de Monjas-Santa Faz, i només un, el de Santa Cruz -1947-, finalitzant després d’això la seua presència com a tal districte. Aquesta circumstància afavorirà que, el 1959, sumant la demarcació de les dues comissions preexistents, es creara la Foguera de Carmen-San AgustínSanta Cruz, plantant a partir d’aqueix any a la Plaça del Carme, lloc on fins llavors ho feia la de Carmen-San Agustín. (Dalt Esquerra) 1934. Foguera Plaza de las Monjas. Lema:’Decadencia’. Autor: Domingo Tafalla. Foto arxiu JCV (Dalt centre) 1934. Foguera de Santa Cruz. Lema ‘Ensomit del bon alicantí’. Autor. Emilio Varela. 1r Premi Categoría ‘B’. Foto arxiu JCV (Dalt dreta) 1947. Foguera Carmen-San Agustín. Lema: ‘Per mantindre la casa’ Autor: Agustín Pantoja, 1r Premi Categoria ‘C’ Foto Sánchez. AMA

ELS SEMPITERNS ‘DESCANSOS’ FOGUERERS D’entrada, en aquestes dues dècades llargues, cal anotar a nivell de miscel·lània festera, com ocasionalment, dues de les bellees oriündes d’aquestes comissions, van aconseguir el ceptre d’erigir-se com a dames d’honor de la Bellea del Foc d’Alacant. El 1940 aconseguiria tal honor Teresa Sánchez Mazón, representant de la Plaza del Puente, mentre que nou anys després, el 1949, el privilegi el va viure Merche Ocaña López, bellea de la Plaza de las Monjas. Més enllà d’aquests records tan agradables com efímers, si analitzem aquesta presència foguerera, i al marge d’observar el contrast entre la dècada dels 40 -més agut a nivell de limitacions econòmiques i de tota índole, però al mateix temps, potser, permetent una major vida quotidiana d’aquesta zona, quasi com un poble dins de la ciutat-, i la del decenni següent, on s’iniciarà aqueix lent declivi de la zona, podrem observar amb relativa facilitat, que es produeix un fenomen molt habitual en les fogueres fins a la fi dels setanta; la intermitent vida de les comissions, alternant cicles de

permanència, amb altres anys on desapareixien de la vida activa. Com a gestors de les ajudes de cada barri, amb uns modes molt diferents dels actuals, els esforços ímprobes de grups d’amics -la dona a penes tenia llavors presència activa en les comissions-, es podien prolongar un nombre determinat d’anys, encara que finalment es produïen ‘descansos’ que facilitaven aqueixes llacunes festeres. En el cas de la foguera del Puente, veurem les absències de 1942 i 1943, la de 1951 a 1953, o la de 1957 i 1958. Més visibles seran les de la Plaza de las Monjas que, en aquests 21 exercicis, es mantindrà únicament activa entre 1946 i 1950, i entre 1954 i 1956. Per la seua banda, la comissió de Primo de Rivera, com assenyalava anteriorment, tindrà una presència més prolongada, encara que ja a partir de finals dels quaranta, iniciarà un ostentós declivi, coincidint amb l’inici dels derrocaments i la modificació -i despersonalització- de la seua configuració urbana. Per la seua banda, l’entorn de la plaça del Carme serà el que patisca més vaivens i modificacions, fins que, a la fi dels cinquanta, es fusione en una sola comissió. Això donarà peu, com més avant veurem, a notables esforços ocasionals. Però això no evitarà que aqueixa intermitència es prolongue en el temps. (Baix Esquerra) 22 de juny de 1956. La comissió de Puente-Villavieja, desfilant a l’Entrada de Bandes. Foto arxiu JCV (Dalt dreta) 1949. Foguera Plaza de las Monjas. Lema ‘Estampas locales’. Autor. Ant. Hernández Gallego. 1r Premi Categoría ‘C’. Foto arxiu JCV

‘…hi ha un element que enriquirà notablement, la presència de les Fogueres en aquest i en posteriors períodes; el floriment i puixança dels carrers adornats …’

Dit açò, hi ha un element que enriquirà notablement, la presència de les Fogueres en aquest i en posteriors períodes; el floriment i puixança dels carrers adornats, que en la zona del Carme i el Pont, permetrà gaudir d’autèntiques obres d’art -en el xicotet reportatge sobre les Fogueres de 1946, gravat en el NODO, apareixeran imatges d’alguns d’aquests carrers al Barri Antic-, en què els veïns de nombrosos carrers bolcaran els seus esforços, sent aquestes visitades i fins i tot guardonades. Al mateix temps, comprovarem com la mencionada foguera del Pont -ja incorporat el seu popular lema “Això està fet”-, albergarà comissió infantil, alguna de les quals farà un jove Otilio Serrano ‘Oti’, anys abans de consolidar la seua mestria com a consumat cartellista.

(Dalt) 1960. Comissió Infantil Puente-Villavieja. Foto arxiu JCV (Baix) 1946. Foguera Plaza de las Monjas. Lema ‘Exaltación del siglo XVIII’. Autor: Ant. Hernández Gallego. 3r Premi Categoría ‘B’. Foto arxiu JCV

QUAN UNA FOGUERA ES CONVERTEIX EN UN ACTE D’AMOR En aqueixa mateixa plaça, es plantarà el 1944, un dels majors cants d’amor al Barri Antic que la Festa ha conegut al llarg de la seua història. José Gutiérrez contava el 1990, els detalls d’aquella iniciativa, que va viure quan exercia com a aprenent de Gastón Castelló. “Aquella foguera era un proyecto de Miguel Abad Miró, y su estructura era la de unos simples cajones, un bastidor, todo ello rematado por una alegoría que modeló Adrián Carrillo (padre). Lo peculiar de esta Foguera es que cada artista se dedicó a pintar una base, que entonces eran de gran altura, o un bastidor. De este modo, el boceto de la misma fue obra de Daniel Bañuls, y colaboraron con sus pinturas y esculturas, aparte de los ya citados: Melchor Aracil, Gastón Castelló, Emilio Varela, Manuel Albert o González Santana. Yo colaboré en esta foguera, como aprendiz, y al lado de estos maestros, realizando unos motivos alusivos a la Santa Faz. Fue un bonito proyecto, que incluso llegó a costar dinero a los artistas” 3. La veritat és que, amb la seua fragilitat, amb el seu missatge ple d’enyorança, i d’abandó, per la degradació del racó més tradicional d’Alacant, “Cuidado con nuestro barrio” va suposar un punt sense retorn de catarsi artística, poc valorada pel jurat de l’època, amb un 3r Premi de la Categoria ‘B’. Contava Gastón Castelló en una de les seues delicioses enyorances escrites, la composició d’una corranda per part del mestre Rafael Rodríguez Albert, amb aquells entranyables versos “Barri de la Vila Vella, anima ardent d’Alacant…”. Assenyalava també Gastón, que una vegada es va enfosquir l’entorn de la plaça, per a esperar el tir de la ‘Palmera’ des del Benacantil, van ser robats alguns dels llenços –‘llàstimes’-, que embolicaven la seua configuració. Sincerament, d’acord amb el que mostren les imatges, pose

en dubte el que s’ha dit per Gastón, potser donat a accentuar l’aura de llegenda entorn d’aquesta foguera, en la mesura que s’exposaven llenços d’enormes dimensions. I a això afegim una circumstància, de la qual tenim molt poca documentació, però va succeir; les Fogueres de 1944 van viure un vendaval que va provocar autèntics estralls en la quasi totalitat dels seus monuments. Cal assenyalar igualment, que en la comissió de Puente-Villavieja, es va comptar en anys posteriors, amb la presència de Manuel Lledó Antón, posteriorment reconegut barraquer de “Block i Mostres”, i pare de qui, amb el pas dels anys, es convertiria en el primer president de la Comissió Gestora del segle XXI, José Manuel Lledó Cortés. Finalment, cal consignar la vivor de la presència infantil en aquest districte, que aconseguiria el 2n Premi de Fogueres Infantils el 1960. Quant a la foguera de Camen-San Agustín, i la posteriorment denominada Carmen-San Agustín-Santa Cruz, hi ha constància fotogràfica que en diverses ocasions, els seus monuments es van plantar encaixats en les escaletes de la plaça del Carme, comptant en nombroses ocasions amb la prestació de l’avesat artista Eduardo Fuentes, de qui es recorda de manera molt especial, la bellíssima composició de 1952, que va aconseguir el 1r Premi de la Categoria ‘B’. Fuentes, també en va realitzar no poques del districte veí de Puente-Villavieja, que en alguna ocasió va estar confeccionada per Manuel Baeza. Per la seua banda, Antonio Hernández Gallego -qui va debutar en aquest districte el 1946-, va ser el responsable de la major part de les creacions plantades en la segona mitat dels anys 40, a la Plaza de las Monjas, on va obtindre notables guardons. Una comissió en què, per cert, es trobava lligat des de ben xicotet, el 3. Fogueres en el record; José Gutiérrez Carbonell. Entrevista d’Andrés Lloréns i Juan Carlos Vizcaíno (Butlletí Fogueres núm.6. Març 1990) (Baix esquerra) 1960. Foguera Primo de Rivera-Camarada Maciá. Lema: ‘Mi casita de papel’. Autor: Domingo Tafalla. Foto arxiu JCV (Dalt dreta) 1952. Foguera Carmen-San Agustín. Lema ‘Cara o creu d’Alacant’. Autor: Eduardo Fuentes. 1r Premi Categoria ‘B’. Foto arxiu JCV

que, amb el pas dels anys, es convertiria en destacat component de la foguera Alfonso el Sabio, i també component de la Comissió Gestora, Paco Perea. En la seua oposició, els de Primo de Rivera, sempre es van quedar en un lloc més modest, encara que en el seu emplaçament plantaren artistes com Manuel Albert -guardonat el 1943-, o aqueix singular alacantí que va ser Domingo Tafalla, autor de la foguera de 1946.Hi ha un element, d’altra banda, que ens impedeix acostar-nos de manera més pròxima a aquest període; l’absència de no pocs testimonis fotogràfics, que fan que aquesta mirada aparega més fragmentada del que seria desitjable.

DISTRICTES FOGUERERS AL BARRI ANTIC (1940 – 1960) Foguera

Puente-Villavieja Plaza de las Monjas Primo de RiveraCamarada Maciá Carmen-San Agustín Santa Cruz Carmen-San AgustínSanta Cruz

(Dalt esquerra) 1946. Foguera Puente-Villavieja. Lema: ‘Casa del herrero, cuchillo del palo’. Autor: Manuel Baeza. Foto arxiu JCV (Dalt dreta) 1944. Foguera Plaza del Puente. Lema ‘Cuidado con nuestro barrio’. Autors: Miguel Abad, Gastón Castelló, Emilio Varela, Melchor Aracil, González Santana, Daniel Bañuuls…. 3r Premi Categoria ‘B’. Foto Sánchez. AMA (Baix esquerra) 1949. Foguera Puente-Villavieja. Lema. ‘Aixó esta fet?.

Autor: Eduardo Fuentes. 3r Premi

Categoria ‘B’. Foto arxiu JCV (Baix dreta) 1949. Foguera Carmen-San Agustín. Lema: ‘¿Por qué no se casa usted?’. Autor: Eduardo Fuentes. Foto arxiu JCV

en aquesta plaça, encara que residia al barri dels Ángeles. A tant arribava la seua passió festera, que el 1962 va alternar la presidència d’aquesta foguera, amb la de l’acabat de crear districte Grupo Felipe Bergé. Per això, donada la carència de veïns i la creixent absència de comerços, a mitjan anys seixanta, finalitzava definitivament el camí d’una comissió fundada 35 anys arrere, sempre zigzaguejant en el seu camí, i que amb posterioritat ha sigut una espècie d’objecte de desig, a l’hora de possibilitar la seua recuperació per a la Festa, ja amb el seu nom tradicional -Plaça de Sant Cristòfol-, sense que mai haja forjat tal possibilitat, més que com a mer desig.

L’IMPARABLE DECLINAR FOGUERER L’exercici 1960/1961, serà de crucial importància per a la Festa, ja que suposarà l’inici de l’ègida de Tomás Valcárcel, com a president de la Comissió Gestora, prolongat fins a finalitzar les festes de 1979. 19 exercicis que marquen un llarg capítol de les Fogueres, i que cabria remarcar, a l’hora d’assenyalar com en aquest llarg període, d’entrada, la presència que tindrà el Barri Antic a nivell foguerer, es reduirà de manera ostentosa. De les 47 comissions que es constituiran en aquell àmbit temporal, entre 1940 i 1960, les xifres es reduiran a 25, entre 1961 i 1979. És cert que ens trobem amb dues edicions menys, però és evident que la progressiva degradació, l’èxode i l’abandó d’aquell entorn, influirà no poc en la gradual despoblació festera, que registrarà la zona, observant-se ostentoses llacunes. Primo de Rivera-Camarada Maciá, subsistirà de manera modesta fins a 1965 -amb l’absència de 1964-, arribant a plantar alguna de les seues fogueres en la confluència amb la Rambla, ja que el seu emplaçament original es trobava dominat per progressius afonaments. En realitat, en els seus últims anys, aquesta comissió va estar sostinguda per un gran foguerer, hui tristament oblidat per tots, que en nombroses ocasions va ser component de la Comissió Gestora; José Valls Martínez, que tenia la seua llanterneria

Més continuïtat tindrà la Foguera Puente-Villavieja, que plantarà en set exercicis, sis dels quals se centraran en la dècada dels seixanta, on aquella zona tan entranyable, encara conservava la seua personalitat veïnal, més o menys definida. És més, i tal com assenyalem amb anterioritat, en els primers seixanta, serà una de les poques comissions que comptarà amb el seu equivalent infantil, destacant una circumstància molt singular, el fet de que alguns anys, l’artista del seu respectiu monument, fora el mateix president de la comissió; Francisco Almiñana Pérez. Després de les festes de 1970, el districte desapareixeria durant 8 anys consecutius del mapa foguerer. Ho faria, en un any en què la seua bellea, Rafaela Guirao Ramos, seria triada dama d’honor de la Bellea del Foc d’Alacant. I quan, intuïsc que ja ningú esperava que es recuperaria, el 1979, retornaria a l’activitat, iniciant un llarg període de presència festera que, excepte comptades ocasions, es prolongarà fins a l’actualitat.

(Dalt esquerra) 1966. Foguera Puente-Villavieja. Lema: ‘Slogan’. Autor:Francisco Almiñana. 3r Premi Categoria ‘C’. Foto Hnos. García. Arxiu JCV (Dreta esquerra) 1962. Foguera Primo de Rivera-Camarada Maciá. Lema ‘La fuerza de la voluntad’. Autor: Juan Capella. 1r Premi Categoria ‘C’. Foto arxiu JCV (Dreta dreta) 1979. Foguera Puente-Villavieja. Lema: ‘Nuestro barrio’. Autor: A. López Sarabia. 5t Premi categoría ‘C’. Foto arxiu JCV

MONJAS-SANTA FAZ TORNA AL FOC Per la seua banda, Monjas-Santa Faz expressarà un camí de més curt calat, ja que durant els anys seixanta, només plantarà el 1962, ubicant la seua foguera en la confluència de la plaça de la Santíssima Faç i el carrer de Sant Agustí. No serà fins al 1974, quan retorne a l’activitat, ja sota la denominació de Monjas-Santa Faz, a partir de la iniciativa d’un grup d’amics, que durant anys va encapçalar Salvador Carbonell Carreras, propietari del Mesón del Pollo, situat al carrer dels Llauradors. Des d’aqueix retorn, comptaran amb comissió infantil, sent la seua xicoteta bellea, la posterior locutora de Radiocadena Española, María José Escudero. Aquest districte viuria el 1975, l’alegria que la seua representant, Chelo Llopis Carbonell, es convertira en una de les dames d’honor de la Bellea del Foc. Des del seu retorn, Monjas-Santa Faz s’absentarà el 1978, retornant de cara al 1979 i, probablement, incorporant en el seu retorn a la Festa, aqueixa personalitat lúdica i bullangosa, que presidirà el seu camí en els anys 80 i primers 90. Des de 1979, i fins ben entrats els 80, la comissió ubicava en festes el seu racó de Fogueres, dins del solar de l’edifici que hui en dia ocupa la Regidoria de Comerç, en la confluència dels carrers Major i Llotja de Cavallers, titulat amb encomiable sentit de l’humor ‘Racó Madre’s’.

‘…cal destacar la singularitat que es produirà el 1963, en aparéixer la Foguera de RamiroPlaya, que només es mostrarà activa aquest any…’

Per la seua banda, cal destacar la singularitat que es produirà el 1963, en aparéixer la Foguera de RamiroPlaya, que només es mostrarà activa aquest any, plantant el seu modest monument davall les escaletes de la plaça de Santa Maria, al carrer de Jorge Juan, molt prop d’on es planta actualment l’esmentada comissió. Aquesta va estar presidida per un gran foguerer, hui també oblidat, agent d’assegurances, i caracteritzat pel seu fervent republicanisme, en ple franquisme alacantí; Sebastián Gas Tomás, que va formar part destacada de diverses comissions gestores de Valcárcel.

(Dalt) 1962. Foguera Plaza de las Monjas. Lema: ‘Estas cosas del demonio’. Autor: Juan Capella, Foto arxiu JCV (Baix) 1977. Foguera Monjas-Santa Faz. Lema ‘La química’. Autor: Francisco Almiñana.. Foto. Josep Alcañíz. Arxiu JCV

aquest districte, el 1968. “En aquella primera ocasión, como yo siempre estaba obsesionado por el mar, se me ocurrió poner como eje central una tortuga, para lo cual conseguí una viva que me sirvió como modelo. Como aquel era un año de olimpiadas, encajé los elementos de la tortuga -nuestro deporte siempre tan lento-, la antorcha, etc. Creo que fue de las primeras hogueras que no tenían bastidores. Todo eran formas, con caballos que sobresalían. Creo recordar que de caballo a caballo había doce metros de distancia” 4. En aquells anys, el districte va comptar amb dues figures carismàtiques, que van saber canalitzar i il·lusionar un barri tan tradicional. En els anys 60, ho va fer Luis Bernal Cutillas, mentre que, en el seu retorn durant els anys 70, seria Valeriano Llorca Vicente, el qual -amb l’absència de 1976-, va permetre una sèrie d’exercicis, en els quals aquest districte es va mantindre a nivell fester en el més alt, comptant entrada la dècada, fins i tot amb comissió infantil. N’és una prova evocar la vigorosa presència musical que participava amb la comissió el 1968 i 1969, que es va manifestar en ambdós anys amb la Banda de Música de Calzada de Calatrava (Ciudad Real) -la localitat natal de Pedro Almodóvar- i la Banda de Cornetas y Tambores de la Hermandad de San Antonio Abad, de Hellín (Albacete). Cert és que en la

EL PERÍODE DAURAT DE CARMEN-SAN AGUSTÍN-SANTA CRUZ En tot cas, si hi ha una comissió que, a pesar del seu camí intermitent en aquest període, va canalitzar la força del Barri Antic, en el conjunt de les Fogueres d’Alacant, aquesta va ser la de Carmen-San Agustín-Santa Cruz. És cert que comptabilitzarem tan sols set anys en actiu, d’entre les quasi dues dècades d’aquest període. Però aquesta, a pesar de ser intermitent, avala les apostes més importants mai plantades en aquest context, durant la història de la Festa. Res més que la seua única presència en categoria Especial -realitzada per Ángel Martín el 1969-, i cinc presències en 1r Categoria, en la qual es totalitzen quatre triomfs, alhora que, comptant amb la presència de Ramón Marco, com a artista en altres quatre ocasions -de les quals, tres es van coronar amb el triomf-. És interessant escoltar la remembrança del hui veteraníssim Ángel Martín, quan fa dues dècades, recordava el que va suposar el seu debut artístic, per a 4. La nostalgia del barrio. Ángel Martín Jover (Entrevista de Juan Carlos Vizcaíno i Virgilio Fco. Candela) Revista Oficial “Fogueres 98” (Dalt) 1969. Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz. Lema: ‘La vida sigue igual’. Autor: Ángel Martín. Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes. Foto arxiu JCV (Baix) 1968. Foguera Carmen-San Agustín- Santa Cruz. Lema ‘Contamos contigo’. Autor: Ángel Martín. 1r Premi Categoria ‘A’. Foto arxiu JCV

presència festera d’aquesta comissió sempre va estar present la contractació de dues agrupacions musicals -alguns anys alguna procedia de la localitat de Tobarra, veïna d’Hellín, fins que per desgràcia, després de 1977, Carmen-San Agustín-Santa Cruz, protagonitzarà una altra absència de diversos anys. La veritat és que en la denominada ‘Era Valcárcel’, el Barri Antic ubicat a les faldes del Benacantil va viure un curiós fenomen festiu, ja que es va mantindre amb una certa força durant la dècada dels 60, en la qual la Festa no va trobar encara el seu definitiu auge demogràfic, mentre que en el decenni posterior, fins a concloure el 1979, on

DISTRICTES FOGUERERS AL BARRI ANTIC (1961 – 1979) Foguera

Puente-Villavieja Monjas-Santa Faz Primo de RiveraCamarada Maciá Carmen-San AgustínSanta Cruz Ramiro Playa

‘…si hi ha una comissió que, a pesar del seu camí intermitent en aquest període, va canalitzar la força del Barri Antic, en el conjunt de les Fogueres d’Alacant, aquesta va ser la de Carmen-San Agustín-Santa Cruz…’

es va conéixer un notori creixement de comissions, minvarà de manera ostentosa la presència foguerera en l’entorn. Assenyalem per a tancar aquest capítol, que el 1964, 1971, 1972 i 1978 -any del cinquantenari-, el Barri Antic d’Alacant no tindrà presència festera. Per fortuna, aquesta inèrcia es trencaria per complet en el futur. (Dalt) 1975. Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz. Lema: ‘Campanas al vuelo’. Autor: Ramón Marco. Foto arxiu JCV (Baix) 1974. Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz. Lema ‘La nueva plaga’. Autor: Ramón Marco. Foto:. Arxiu Familia.Ramón Marco.

FESTA RENOVADA; EL BARRI RENAIX AL FOC Quan van finalitzar les festes de 1979, l’acabat de triar alcalde democràtic d’Alacant, José Luis Lassaletta, decideix acceptar la dimissió que formula Tomás Valcárcel Deza, en un sopar celebrat la nit del 29 de juny. Serà l’inici d’una nova etapa, al meu entendre la més brillant de la història de les Fogueres, que podríem prolongar amb major o menor precisió, fins a l’arribada de l’any 2000. 21 exercicis que, sobretot en la dècada dels 80, permetran la vivència d’enormes canvis i modificacions, configurant la Festa en els nostres dies. L’aposta per la incorporació de la dona serà un dels elements fonamentals, a l’hora d’un ràpid enriquiment humà en les comissions, que creixeran amb enorme rapidesa, estenent-se pel conjunt de la nostra configuració urbana. En l’àmbit que ens ocupa, tindrà la seua oportuna translació, inicialment, en l’estabilitat de les comissions de Puente-Villavieja i Monjas-Santa Faz. La primera, registrarà absències el 1990, 1997 i 1998, però a pesar de la seua modèstia, romandrà activa quasi el conjunt d’aquest període. Serà sobretot en els 80, quan es prolongue la llarga ègida de Juan Francisco Antón Orts -diversos anys component de la Comissió Gestora- com a president, aconseguint el 1984 que la seua bellea, Mercedes Genoveva Ribelles, fóra triada dama d’honor de la Bellea del Foc, i que la sort convertisca la xiqueta Verónica Bañuls Mora en Bellea del Foc Infantil d’Alacant el 1986. Aqueixa galeria de recordades representants, es prolongaria el 1995, quan la seua representant, M. Dolores Rufete Quirant, fóra igualment triada, dama d’honor de la Bellea del Foc aquell any. Així doncs, amb creixent modèstia, en la mesura que aqueix procés de despoblament tenallarà aquella zona tan singular, Puente-Villavieja viurà, així mateix, una deplorable circumstància, amb el vandàlic incendi de la seua foguera 1987, que havia obtingut el 1r Premi de 5a Categoria, obra de Julio Esplá. Això no va espantar els components de la seua comissió, que van aconseguir en a penes hores, conformar una improvisada foguera, que van cremar en la nit de Sant Joan d’aquell any. Les anteriorment assenyalades absències d’aquest districte es frenaran en sec quan, a l’estiu de 1998, un col·lectiu de veïns i foguerers d’altres zones, que vaig tindre l’honor d’encapçalar, vam decidir formalitzar comissió i recuperar la seua activitat, després de dos anys d’absència. Seria l’inici del període de més llarga estabilitat en aquesta barriada, que s’ha prolongat fins als nostres dies.

(Dalt) 1999. Presentació de bellees i dames de la Foguera Puente-Villavieja. Foto arxiu JCV (Baix) 2000. Foguera Puente-Villavieja. Lema ‘Un jardín en flor’. Autor: Jorge García. Foto:.Tomás Bordera. Arxiu JCV.

‘…En l’àmbit que ens ocupa, tindrà la seua oportuna translació, inicialment, en l’estabilitat de les comissions de Puente-Villavieja i Monjas-Santa Faz…’

‘LAS MADRES’ ARMEN L’EMBOLIC Per la seua banda, es consolidarà la presència de MonjasSanta Faz, plantant la seua sempre modesta foguera a la plaça de la Mare de Déu del Remei, emplaçament que utilitzaran per última vegada el 1990, traslladant-se el 1993 a la plaça de la Santa Faç, en la part posterior de l’Ajuntament -del qual durant molts anys, va rebre una doble subvenció, en qualitat de districte veí-. Cal assenyalar, a títol d’anècdota, que la foguera de 1992, es va instal·lar al solar del que hui és l’edifici nou del consistori, ubicat al costat de l’antic. En aquest nou període, Monjas-Santa Faz es caracteritzarà pel seu hedonista mode d’entendre les Fogueres, sempre acompanyats per la banda Virgen de Gracia, de Xella (València), comptant amb una comissió, llargs anys presidida per Paco Varó ‘la madre’. De fet, així es denominava com a lema la comissió; ‘Las madres, unides, jamás seran vencidas’, en un col·lectiu en què es comptava amb la presència del posterior cap de bombers, Ildefonso Prats, Manolo Reig, Antonio Beltri, Paco Pastor ‘Teka’ -anys després, president de la comissió-. Els de Monjas es van caracteritzar per plantar fogueres plenes de mordacitat que, a vegades, quasi elaboraven en un parell de dies, recorrent a restes d’elements que trobaven als tallers d’artistes amics. En altres casos, recorrien a l’aportació del seu bon col·laborador Ángel Martín, mentre que el 1995, van plantar una original foguera de caràcter experimental, l’única que realitzara Miguel Ángel Martín, hui responsable màxim de la firma ‘Carros de Foc’. No obstant això, si per alguna cosa es va caracteritzar aquesta foguera, és per la seua saludable i àcrata expressió de l’alegria de les Fogueres, capaços de dinamitar qualsevol acte protocol·lari en l’Ajuntament, introduint la banda de música en l’acte -una cosa que a l’alcalde Lassaletta li encantava-, tirant

traques des dels balcons consistorials, o portant fins i tot una burra carregada d’hortalisses en la desfilada d’Entrega de Premis, davant de l’auditori de l’Esplanada, trencant allí en una batalla campal d’hortalisses cap al públic i els convidats. Finalment, destacarà durant molts anys, la dedicació que aquesta comissió va mostrar de manera molt especial, captant la col·laboració de bona part dels pintors locals, als qui sol·licitaven obres que subhastaven, per a aconseguir anualment grans beneficis. Prova d’això, l’oferirà la foguera de 1982,en la qual s’exposaven un bon nombre de quadres, que es van ubicar als baixos del monument. I, prova d’aquesta circumstància serà que, el 1983, la seua foguera estiguera realitzada -encara que no la firmara- per l’entranyable Otilio Serrano ‘Oti’. (Esquerra baix) 2003. Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz. Lema: ‘Mejor ¿Imposible?’. Autor: Pere Baenas. Foto arxiu JCV (Dreta dalt) 1982. Foguera Monjas-Santa Faz. Lema ‘Homenaje a pintores’. Autor: Federico Rico.1r Premi 3ª Categoría ‘B’ Foto: Arxiu Familia Beltri (Dreta baix) La divettida comisión de Monjas-Santa Faz, a la Cavalcada del Ninot dels primers anys 80. Foto: Arxiu Familia Beltri

L’APOSTA PER LA QUALITAT DE PLAZA DE SANTA MARIA No obstant això, si una comissió trencarà el tauler, i es consolidarà amb enorme rapidesa, en el mapa fester de la dècada dels noranta, serà la fundada a l’estiu de 1990, sota la denominació de Foguera Plaza de Santa Maria. Una iniciativa que va partir del plorat José Ángel Guirao Sánchez però que, davant de la impossibilitat d’assumir la seua presidència, atés que llavors era component de la Comissió Gestora, va delegar en el seu fidel amic, Miguel Nieto Jiménez, fins que, a l’estiu de 1992, es va decidir a escometre, una vegada es va deslligar de la seua responsabilitat en l’òrgan rector de les Fogueres. Projectada per a plantar el seu monument en la mencionada plaça, les indicacions tècniques la van portar a ubicar-se al carrer de Jorge Juan, que molt prompte es convertiria en un dels racons festers més cobejats i envejats de la ciutat, en estar situats a escassos metres de l’edifici consistorial. Molt prompte es van incorporar a la comissió reconeguts foguerers com Vicente Ivorra,

En el seu lloc, la comissió de Carmen-San Agustín-Santa Cruz retornarà a l’activitat, de manera efímera el 1982, aconseguint la sort que la seua bellea infantil, la xiqueta Adriana Diéguez Nieto, es convertira en dama d’honor de la Bellea del Foc Infantil. Al mateix temps, plantaran una magnífica foguera d’Ángel Martín, enclavava en la Categoria 1a ‘A’ que aconsegueix alçar-se amb el segon premi. Serà un any en què destacarà l’adorn del carrer de Cisneros, on s’ubicaven els Minicines Astoria, on el seu propietari, Paco Huesca, i components de la seua família, van omplir la xicoteta artèria amb milers d’estreles de cine. A pesar del considerable interés portat a bon port, de nou una llarga absència se cenyirà sobre aquesta tradicional demarcació. I no serà fins a 1991, quan en aquesta plaça es veja plantada novament una foguera -una vegada més, participant en 1a Categoria-, obra de l’artista valencià Enrique Burriel. La iniciativa partirà d’Antonio Bañuls, encara hui propietari de l’emblemàtic restaurant ‘Rincón de Antonio’, prolongant-se en la presidència durant l’exercici següent, on es plantarà una magnífica foguera de Javier Capella, que aconseguirà el 2n Premi de 1a Categoria. Després d’aquestes festes, el relleu del càrrec l’assumirà Pedro Cremades, component d’una coneguda família festera, que prolongarà el camí de la comissió, fins que el 2003 plante la seua última foguera. A pesar de la seua modèstia, serà el període de major continuïtat d’aquest districte. I dins de la seua xicoteta història, resulta fins a entranyable, ressenyar com el 1995, una errada a l’hora del sorteig de la Bellea del Foc Infantil i les seues dames d’honor, permetrà que la xicoteta representant d’aquest districte, la xiqueta Beatríz García Cremades, es convertisca en la inesperada cinquena Dama d’Honor Infantil de l’edició. (Dalt esquerra) 1992. Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz. Lema: ‘Crepúsculo alicantino’. Autor: Fco. Javier Capella. 2n Premi 1ª Categoria. Foto arxiu JCV (Baix dreta) 1984. La minúscula Foguera Plaça del Ajuntament. Autor: Julio Esplá. Foto arxiu JCV

‘…la comissió de CarmenSan Agustín-Santa Cruz retornarà a l’activitat, de manera efímera el 1982…’

Inmaculada Peralta o Pedro Ponce, conformant un col·lectiu que va destacar, des de la seua modèstia, per l’aposta per la qualitat en totes les seues manifestacions. Qualitat en les seues fogueres, reiteradament guardonades. En la vistositat dels motius florals aportats en l’Ofrena de Flors. En les seues cuidades presentacions, o en les brillants i trencadores participacions de l’encara no massa elaborat Concurs de Playback. Quan hui en dia ens trobem amb un districte indissolublement lligat a la vida diària de la Festa, la veritat és que en el seu moment va suposar tota una aposta per la qualitat, en totes les manifestacions festives en què va participar, i que, a partir de 1998, iniciaria una llarga col·laboració artística amb Francisco Gisbert Picó, brindant durant llargs anys, fogueres que han quedat en la memòria dels bons aficionats.

DISTRICTES FOGUERERS AL BARRI ANTIC (1980 – 2000)

Foguera

Puente-Villavieja Monjas-Santa Faz Carmen-San AgustínSanta Cruz Plaza de Santa María

Ens trobem, per tant, amb un període en què la presència foguerera al Barri Antic, mai es va absentar, encara que el 1990, tan sols haguera que consignar la presència de Monjas-Santa Faz. En la seua oposició, el 1992, 1993, 1999 i 2000, destacarà la vitalitat de quatre comissions en l’entorn més tradicional de la ciutat. I, per a finalitzar el recorregut d’aquest període concret, cal assenyalar la curiositat de la plantà el 1983 i 1984, dels minúsculs monuments, representatius de la comissió de Plaça de l’Ajuntament, confeccionats ambdós per Julio Esplá, i que el 1984 ni tan sols va arribar a entrar en concurs, en no arribar el seu pressupost al mínim exigit. Atesa la complexa situació econòmica del districte, i la decisió municipal de recuperar la Foguera Oficial en el principal emplaçament alacantí, en aquests dos anys la comissió va plantar al peu de les escaletes de Santa Maria, al carrer de Jorge Juan. (Dalt) 23 de juny de 1992. La Foguera Plaza de Santa María, en el lliurament de premis de l’Ofrena de Flors. Foto: Vicente S. Arxiu JCV (Baix) 1991. Foguera Plaza de Santa Maria. Lema: ‘Ofrenda’ Autor: La comissió (Paco Juan). 2n Premi 4ª Categoria. Foto arxiu JCV

NORMALITZACIÓ EN EL SEGLE XXI; FOC EN UN BARRI RENOVAT Després de la sembra consolidada en la dècada dels noranta, les edicions desenvolupades en el segle XXI, quedaran definides per l’estabilitat. En totes elles s’observarà un manteniment anual de com a mínim tres comissions. Tant Puente-Villavieja com Monjas-Santa Faz, es caracteritzaran per un camí constant i, si se’m permet l’expressió, normalitzada. En el primer cas, serà donar carta de naturalesa a un districte que havia viscut constants vaivens, accentuant la seua presència, i en els últims anys iniciant una més que incipient recuperació, amb l’estimulant presència de la joventut en el seu si. Per la seua banda, Monjas-Santa Faz anirà deixant arrere aqueixa aura hedonista que va definir la seua línia amb anterioritat, modulant la seua configuració, dins de la normalitat festera imperant. En altres paraules, convertint-se en una comissió ‘seriosa’, que serà presidida durant diversos anys per Paco Pastor, i arribant a plantar en 2a Categoria el 2002. També cabrà destacar l’absoluta consolidació de la comissió de Plaza de Santa Maria, prolongant una estela d’èxits, diversos anys protagonitzada a nivell artístic, pel ja citat Francisco Gisbert Picó.

DESAPAREIX EL CARME, I APAREIXEN DONES PRESIDENTES

‘…Monjas-Santa Faz anirà deixant arrere aqueixa aura hedonista que va definir la seua línia amb anterioritat…’

2005. Foguera Plaza de Santa María. Lema: ‘Passions’. Autor: Fco. Gisbert Picó. 1r Premi 3ª Categoria. Foto: JCV

És a dir que, en totes aquestes edicions, es va comptar almenys amb tres districtes actius, als quals entre 2001 i 2003, es van sumar els últims passos, dèbils i titubejants, de la comissió de Carmen-San Agustín-Santa Cruz, fins a desaparéixer després de la cremà de 2003. Curiosament, cal assenyalar que, durant bastatns anys, l’autor de les seues senzilles fogueres, seria el hui consagrat Pere Baenas que, des dels seus primers passos a Alacant, fitxaria el 1993 per aquesta demarcació.

DISTRICTES FOGUERERS AL BARRI ANTIC (2001 – 2019) Foguera

Puente-Villavieja Monjas-Santa Faz Carmen-San AgustínSanta Cruz Plaza de Santa Maria

Caldrà consignar, de la mateixa manera, la presència de dones presidentes en alguns d’aquests districtes, com en Plaza de Santa Maria -Immaculada Peralta i M. Carmen Orts García- o Monjas-Santa Faz -M. Ángeles Navarro-. És a dir, que ens trobem davant d’un panorama en què un centre històric, on s’han vingut observant constants millores i reformes, a més de la preeminència de l’aspecte lúdic dels seus locals d’oci, s’ha percebut una progressiva revitalització a nivell de veïnat als seus carrers, encara que aquests s’expressen de manera essencial, en els carrers més pròxims a les faldes del Benacantil. Un dels actes principals de la Festa -l’Ofrena de Flors-, es viu en el seu entorn. El més positiu és que, en una festa, l’àmbit general de la qual es troba estabilitzat en els diferents enclavaments alacantins, fa ja temps que el nostre Barri Antic ha consolidat la seua presència foguerera. És cert que, amb el pas dels anys, una vegada finalitza cada edició, no falten els rumors, cara a recuperar la presència dels districtes de CarmenSan Agustín-Santa Cruz i Plaça de Sant Cristòfol. Rumors que, de manera indefectible, es dissipen amb la mateixa rapidesa amb què han arribat. Així doncs, aquest 2019, es compliran nou dècades de la primera presència festiva en l’entorn més romàntic i tradicional de la nostra ciutat. Exactament 218 fogueres s’han plantat en aquests 90 anys de camí. Diverses comissions que van sorgir i van desaparéixer. Comissions infantils, carrers adornats. Barraques, molt poques barraques. I, sobretot, la vivència d’una Festa de forma pròxima i familiar, al carrer, sense floritures. Amb un notable sentit de la proximitat. Ho possibiliten en els nostres dies els districtes de Puente-Villavieja -la degana en aquesta presència-, Monjas-Santa Faz i Plaza de Santa Maria. Elles són, sense cap dubte, les que poden dir de manera més pròxima, que viuen les Fogueres ‘Al peu del Benacantil’

2011. Foguera Monjas-Santa Faz. Lema: ‘Despre´s de huitanta anys’. Autors: Lorenzo Santana i José Mª Morán Berruti. 4t Premi 3ª Categoria. Foto: JCV

EN EL CENTENARI DEL “MESTRE” ENTREVISTA A RAMÓN MARCO SELFA Juan carlos vizcaíno martínez

“Sólo tenía nueve años cuando se plantaron las primeras Hogueras en Alicante, y, al verlas plantadas, fue tan grande el impacto que causaron en mí sus ninots, que ya no he vuelto a sentir lo mismo ni ante las más bellas esculturas de los mejores maestros”. Ramón Marco (Revista Festa 82)

El 1919, naixia al barri de Sant Blai, Ramón Marco Marco, una de les figures més rellevants, a nivell plàstic, de la història de les Fogueres d’Alacant. Marco va morir a l’abril de 2006, als 87 anys. Enguany, es compleix el centenari del naixement de l’artista més important i premiat de la nostra Festa. És per això, que hem volgut evocar la seua figura des d’un prisma diferent. Fugint d’una anàlisi de la seua obra, ressenyada en nombroses publicacions al llarg del temps, que han permés mantindre viva la memòria de la seua figura i la seua aportació en l’art efímer de les nostres fogueres, hem preferit buscar un element complementari; el del testimoni oral. Per a això, vam decidir entrevistar Ramón Marco Selfa (Alacant, 1947), un dels dos fills del gran artista -l’altre és Carlos-, de sorprenent paregut amb son pare, tant físic com en el seu sentit de l’humor. Ramón fill s’ha convertit en certa manera, en el marmessor de l’aportació

plàstica de son pare, salvaguardant bona part de les obres artístiques que se’n conserven -esbossos, escultures-, així com un considerable arxiu fotogràfic d’aquesta. Amb els seus records, hem pretés completar impressions de primera mà, d’un camí gegantí, iniciat el llunyaníssim 1934, quan “el Mestre” realitza la seua primera obra, la foguera infantil de Sant Blai, i que es va culminar de manera brillant, més de mig segle després, amb la realització de la recordada Foguera Oficial de 1996. Un discórrer de més de mig segle, en el qual s’inclouen 21 triomfs en la Categoria Especial, nombrosos Ninots Indultats -la major part d’ells, lamentablement perduts en els nostres dies-, i un repte mai igualat per cap artista alacantí; haver realitzat la falla de l’Ajuntament de València, el 1960.

ELS PRIMERS RECORDS Ramón, quin és el primer record que tens de ton pare? La veritat és que els records es fonen molt, i a vegades no saps si són records o són fotografies. El primer record que tinc de mon pare o, millor dit, de les fogueres de mon pare, és de la foguera plantada el 1951 en la llavors anomenada Plaza del Caudillo [hui de la Muntanyeta] i, sobretot, d’uns cavalls, que estaven en la rematada, i que, a més, eren daurats. (03) Després ja tots els altres moments que puga evocar se’m van ajuntant. Fixa’t que de la foguera que va plantar aquell any en Sèneca-Autobusos, no me’n recorde.

Què ens pots contar dels primers passos artístics de ton pare? Ell ho contava a tot el món. Era veí del barri de Sant Blai, on estaven els carrers sense asfaltar. Llavors amb la pluja o l’aigua formava una argila amb la qual va començar a modelar. Feia figures i bustos… Després, donada la seua aptitud, va començar a treballar amb Gastón Castelló, amb qui va mantindre una gran amistat, i de qui mantenia grans records. Després va vindre el parèntesi de la Guerra Civil… On va ser pilot republicà… Sí. En teoria era pilot de combat, però en realitat va ser pilot d’hidro. Va estar a la base de San Javier i ja, quan va acabar la guerra, em contava -no ho contava molt [rialles]-, que, durant un temps, el seu treball era anar pintant els senyals de la via fèrria entre Alacant i Madrid. I això ho va

‘…Era veí del barri de Sant Blai, on estaven els carrers sense asfaltar. Llavors amb la pluja o l’aigua formava una argila amb la qual va començar a modelar. Feia figures i bustos…’

Quines fogueres prèvies a aquest 1951 t’agraden més per fotografia o imatge? Si ens n’anem a impressió per fotografies, m’inclinaria per la que li va permetre, el 1946, guanyar el primer Premi Especial que es va concedir a Alacant, “Tauromaquia” , per a Santa Isabel. També és cert que és la foguera de què més material gràfic original dispose. Però és un compendi que descriu com començaven a canviar estèticament alguns elements a Alacant.

1951. Un xiquet Ramón Marco Selfa, junt al seu avi Antonio Selfa, davant la Foguera Plaza del Caudillo, obra de Ramón Marco. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco.

fer juntament amb Gastón Castelló, i crec que també Otilio Serrano i algú més. També és veritat que del seu pas per la guerra i posteriorment pel camp de concentració, no me’n volia parlar mai. L’únic record que tinc és que tenia un casquet de cuiro, de pilot de combat, amb el qual jugava quan era xiquet, i un altre amb el símbol de l’aviació de la República. Ell va ser depurat després de la guerra… No, el que passa és que quan va començar la guerra, abans que el cridaren al front, va ser voluntari a l’acadèmia de San Javier. Va estar voluntari durant tota la contesa, i allí va acabar els cursos. Va ser sergent pilot i quan es va acabar la guerra, com que era militar de la República, el van tancar en uns quants camps de concentració.

Va estar un any i escaig -no ho recorde bé-, i després, quan el van soltar, va haver de tornar a fer la mili, i el van enviar a Ceuta. La veritat és que en els mesos que va estar empresonat i va fer el servei militar, va tindre una malaltia, una úlcera d’estómac, que va fer que el declararen inútil, de manera que va tornar a Alacant va iniciar la seua trajectòria en el món de les fogueres. Ja et dic que ell parlava molt poc d’aquest tema. Per això, la meua iaia -sa mare- sempre deia; “Uy, si supieras lo que pasó en la guerra, porque no lo quiere contar a nadie”. Supose que no serien records grats. Ramón, recordes alguna cosa de la foguera visitable que va fer ton pare per a Alfonso el Sabio el 1952? En tinc un record molt llunyà. Després vaig veure que això de les fogueres visitables es va posar un poc de moda, i se’n van fer dues o tres més pasó en la guerra, porque no lo quiere contar a nadie”.

‘…El va tindre tindre [el taller] al carrer del General Prim, a Campoamor. …’

On tenia el taller durant aquests anys? El va tindre tindre al carrer del General Prim, a Campoamor. Era el que havia sigut el depòsit de l’aigua a Alacant. Allí va estar fins a l’any 1968. Segons em contava, allò estava mig destruït. En va arreglar les parets, i va acabar de posar-hi les teules. Hi havia un forat molt gran en una paret, per a poder traure les peces de major volum. El sòl el va omplir de terra i el va compactar, i allí va estar fins a la fi dels seixanta. Era un edifici molt alt, per al que eren les naus industrials de llavors. I després aprofitava la séquia d’entrada de l’aigua, que eixia a l’altra part del castell de Sant Ferran, per a ficar-hi tots els motles que no volia destruir o que no utilitzava, i a vegades els treia per a tornar-los a utilitzar. (Dalt) Juny de 1946. Ramón Marco es passejat pels foguerers de la comissió de Santa Isabel, guanyadora del primer Premi Especial de Fogueres de nuiestra festa. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Centre) 1951. Remat de la Foguera Plaza del Caudillo, al taller de Ramón Marco. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Baix esquerra) 1946. Escena Foguera Santa Isabel. Lema: ‘Tauromaquia’. Autor: Ramón Marco. Foto. Arxiu Familia Ramón Marco (Baix dreta) 1952. Remat de la foguera Alfonso el Sabio, al taller de Ramón Marco. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

MARCO, DESTINACIÓ RÍO

LA RELACIÓ AMB REGINO MÁS

El 1954 no fa fogueres, ja que participa en el Carnestoltes de Río, quina experiència va viure-hi Ramón? En concret va ser el 1954. Mon pare tenia un germà, que se’n va anar al Brasil, i li va dir que viatjara fins allí, ja que allò podria ser un bon negoci. Et contaré el que em deia ma mare; “Cuando se fue, un cruceiro eran dos pelas, con lo cual aquello se suponía que iba a ser rentable. Al año siguiente, cuando volvió, dos cruceiros valían una pela” [rialles]. Amb això, et pots imaginar el desengany. Així és que se’n va anar-hi i només va treballar en un Carnestoltes. I ja quan va tornar, el 1955, sí que és el primer record que tinc més seriós d’una foguera seua. I no deixa de ser una ximpleria. En Santa Isabel va fer una foguera que tractava sobre la caça. I llavors, als caçadors que figuraven com a ninots, els va fer uns fusells i unes escopetes de fusta, i una espècie de canana de cartó. El cas és que em va portar una d’aquestes armes falses, ben gran, perquè poguera jugar. És, per tant, la primera foguera seua que recorde més seriosament, a pesar que estava en la frontera dels 8 anys. Quant a la seua experiència al Brasil, no va significar res per a ell. A penes tenia una foto a Copacabana, amb aquell passeig que deia que era igual que quan van posar ací l’Esplanada, fet allí amb pissarra.

Un tema molt interessant és recordar la col·laboració de ton pare, en aquells anys, amb el mític artista valencià Regino Más. Vegem, eren uns anys molt rars. Les fogueres es plantaven en una època determinada, hi havia pocs recursos… Llavors, què es feia? Per a completar econòmicament l’any, recorde molt llunyanament que al desembre es començava la faena fins a fogueres, que eren al juny. Després d’això, no hi havia cap treball, encara que es dedicaven a fer els dibuixos i esbossos. No em preguntes per què, però ell coneixia Regino Más. Tenia una certa amistat amb ell, i aquest el contractava, entre octubre i fins a poc abans del final del cicle faller. Recorde alguna època en què vivia a València amb els meus pares, i amb Julio Esplá, la seua filla i la seua dona, crec que dos estius, on ambdós treballaven al taller de Regino Más. I el que feia mon pare era el que realment li agradava. D’una banda, era modelatge, encara que no sols això. Ell muntava totes les figures. És a dir, els donava moviment, aprofitant els cossos, i pensant que les figures després es vestien de tela. D’una figura que estava rígida, la posava corrent o en qualsevol postura. Per a això tenia una facilitat molt gran. El cas és que al final, encara que el contractava com a fuster, feia tasques d’escultor. I quan la seua labor a Alacant li ocupara més temps, i deixara de treballar a València, abans d’arribar falles, recorde haver anat amb els meus pares a València, i passàvem pel taller de Regino per a saludar-lo. Jo el vaig arribar a conéixer, era una persona molt planera, i a més li va regalar a mon pare un bust, d’una tirada que va fer del disseny per al bunyol de les Falles de València, que encara conserve.

Què recordes dels artistes de l’època; Gutiérrez, Giner, Hernández Gallego, Fuentes? Hi havia familiaritat entre ells? No ho puc recordar, ja que realment era molt xicotet. Sí que recorde la gent que havia col·laborat amb ell, i que va seguir fent-ho durant anys, i on sí que es va mantindre una camaraderia i es duien bastant bé. Entre ells, estava el pintor Andrés Forner i Julio Esplá. Els altres, els vaig conéixer menys. Ja més avant sí que recorde altres noms. Andrés Forner fins i tot va fer una foguera el 1954… Sí, l’any que mon pare va estar al Brasil, el taller de Campoamor, com que era de l’Ajuntament i no li cobrava lloguer, només li posaven com a condició que el dia que el necessitaren per a alguna cosa o no l’utilitzara, l’hauria d’abandonar. El cas és que ma mare es va quedar amb ells, i allí van estar treballant Andrés Forner i Francisco Die. Die era professor de dibuix i pintura, i va fer tracte amb mon pare. Però amb qui més tracte va tindre va ser amb Andrés Forner. De fet, allà pel 1953, mon pare li va fer un bust a Francisco Die, que portava ulleres, i se sorprenia com li havia fet els cèrcols de les ulleres. Per la seua banda, el Sr. Die va regalar a mon pare un retrat que li va fer, i que conserve, encara que va estar per ací fent voltes.

Juny de 1959. Portada del diari ‘ABC’. Arxiu Familia Ramón Marco

‘…Les fogueres es plantaven en una època determinada, hi havia pocs recursos…’

Quin paper jugava en aquells anys Julio Esplá al taller de ton pare? Era el de fuster, encara que pensa que jo aquell moment no m’hi preocupava. Era molt xicotet. Són més aïna coses que em contaria després ma mare. Jo amb Julio Esplá vaig tindre bastant tracte, i ja, quan Julio tenia poques fogueres, mon pare el contractava com a fuster. Me’n recorde, ja en temps més recent, de Mauricio Gómez, que també va treballar amb mon pare. Després, ja l’últim que va estar treballant allí va ser Pedrito, Pedro Soriano, que té més o menys la meua edat, i el coneixia, crec que del col·legi. Quina relació mantenien els teus pares amb foguerers destacats d’aquells temps? Et podria assenyalar una certa amistat que mantenien amb Antonio Pérez Nadal. Nosaltres vivíem al carrer de Belando, per la qual cosa el districte foguerer nostre era el d’Alfonso el Sabio, i en aquella època el recorde bastant. El 1956, s’inicia l’època gloriosa per a Alfonso el Sabio, i on pot dir-se que s’inaugurava el gran període de ton pare, quan triomfa “ex aequo” amb “Tepsícore”. Què recordes d’aquella gran obra, que considere que va ser una de les millors de la seua carrera? Jo reconec que és l’única vegada que el vaig veure veure fent un esbós pintat. Llevat d’excepcions com aquesta, en els altres esbossos agafava un paper de dibuix, els feia amb llapis, i després els passava a tinta xinesa, ja que li ho exigia la Comissió Gestora de llavors, per a publicarlo. Però aquest va ser el primer que vaig veure que pintara, supose que amb aquarel·la, i que actualment es troba al Museu de Fogueres… Ens el va regalar a la Comissió Gestora de Conrado Albaladejo, i es va exposar durant anys a la Casa del Foguerer. Els colors després es van respectar? Crec que els colors eren molt pareguts després, i sí que s’intentava respectar-los. El que passa és que a l’hora de plasmar el que s’havia dissenyat en les seues escenes, podia haver-hi variacions, segons se li anara ocorrent alguna cosa. Era molt normal que quan es plantara la foguera, es ficara alguna cosa que havia passat feia un mes, o segons l’època en què es visquera.

PIE DE FOTO

LES LIMITACIONS DE L’ÈPOCA Com eren tècnicament les fogueres dels anys 50? Si te n’adones, en les fogueres que va fer mon pare a partir de 1956, cada vegada els telons anaven desapareixent més, i els anava modificant per temes a base de modelatges. L’únic problema que hi havia llavors és que plantar les fogueres era bastant complex, ja que no hi havia grues mecàniques, i m’atreviria a dir que de cap tipus. Llavors, les seues fogueres estaven basades en cavallet molt fort, que mantenia enlaire unes rematades que solien ser molt espectaculars, i això és el que després calia dissimular. El fàcil era fer-ho amb bastidors, i el més complicat era allò altre. Però aquesta alternativa era un treball de benedictí. En tot cas, aquests bastidors van anar desapareixent, la qual cosa no lleva que algunes d’elles foren molt boniques.

‘…L’únic problema que hi havia llavors és que plantar les fogueres era bastant complex, ja que no hi havia grues mecàniques…’

Jo reivindique les fogueres de bastidors. Calia saber fer-les bé… El que sí que recorde, fins que vaig trobar un treball, ja que no vaig estar vinculat a les fogueres, és que tots els estius, quan em donaven les vacances, me n’anava a treballar amb mon pare i li feia coses, i després a l’hivern, els caps de setmana, també. El que tinc la intenció de destacar era la facilitat amb què agafava un bastidor d’aquells, que podia pintar de roig en la seua part superior, tenint un pot de pintura, i seguia, i quan arribava al final era blanc. Com podia fer això? Ell em deia que li anava ficant pintura a poc a poc i li anava eixint… però ho feia molt ràpid. L’única cosa que ell no feia, i no és perquè no sabera, a causa de tindre molt treball, era pintar les cares. Com que es pintaven amb oli, sempre tenia algun pintor. I com que era més complicat, més entretingut, i sempre anava de pressa, contractava algú. Va tindre una temporada una neboda seua -María Teresa Bordera- que va ser la primera dona d’Ángel Martín, fins que es va casar.

1956. Foguera Puente-Villavieja. Lema: ‘Mitología’. Autor: Ramón Marco. 3r Premi Categoria ‘A’ Foto arxiu JCV

I després un pintor de Caudete, que es deia Pedro, i que es va emportar també a la falla que va fer a València, on també li pintava les cares. Més avant ja ho pintava ell tot, ja que no tenia la mateixa voràgine. Pensa que hi havia anys que tenia quatre fogueres, una en Sant Joan, unes quantes barraques, i era tot molt complicat. De quina forma es pintava, en els ninots directament sobre el cartó, pintura mat, era més rústica? No és que fóra més rústica. No hi havia pintures plàstiques i -és una opinió molt personal-, la base sobre la qual es pintava era pitjor. Tot el que estava modelat, i després cobert pel que es deia “blanc panet”, s’escatava, perquè després la pintura que el cobria agafara millor. I després, quan pintaves els bastidors, no era el mateix quan estaven fets amb tauler contraxapat, o l’actual poliuretà expandit, que de paper. Perquè eren de paper, de vegades amb l’acumulació de capes de paper de periòdic [rialles].

1957; EL GIR EN ALFONSO EL SABIO Crec que la seua obra d’Alfonso el Sabio 1957 marca un punt d’inflexió en la seua forma de concebre la foguera, amb un clar predomini del modelatge, que va causar furor en el seu moment, i al meu entendre va perjudicar la nostra estètica. Recordes l’impacte d’aquella aportació? Com es va aconseguir conjugar el risc de la rematada? Aqueixa la recorde bastant, encara que amb 10 anys no li ajudara a plantar-la. Però sí que vaig estar la nit aquella, i allò va ser bastant complicat. Sempre la recordava, i després en va fer una maqueta, per a l’exposició de fogueres amb motiu del V Centenari, i que ara es conserva al Museu de Fogueres. Després passa una cosa. Ell, els esbossos que tenia, els va regalar després quasi tots. Jo només en conserve dos. Un és el d’aquesta foguera, i un altre de 1942, de la de Calderón de la Barca, que curiosament està pintat a color. Però la resta d’esbossos sé que els va anar regalant. No els donava valor. De fet, el que feia és que, en la part posterior d’un esbós, dibuixava l’esquema de la foguera de l’any següent. En aquesta foguera, la peça central de la fusteria era un pal de telefònica. I encara que sempre va tindre clar que no cauria, va estar preocupat. És una foguera de la qual sempre va guardar molt bon record i, encara que tot ha variat, crec que una de les millors que va fer. El 1958 debuta a Benalúa, i recrea un dels dissenys més insòlits, en formar-ne la rematada en una torre humana de ninots representatius de diferents zones espanyoles. Com aconsegueix aquell cos central i quin eco va tindre aquella obra? Era una foguera molt original, amb una figura de rematada que era una alacantina, crec recordar. I com et vaig dir en una ocasió, el millor d’aqueixa foguera no es coneix. Si observes les fotografies que se’n conserven de la seua part inferior, veuràs que en alguna d’elles apareix a la dreta, al fons, la cua d’un bou. I és que hi havia una gran escena, on es descrivia l’entrada de la plaça de bous de Pamplona, d’un tancament dels “Sanfermins”, amb un muntó de corredors. Va ser una de les escenes seues que més van impactar. He intentat, sense èxit, trobar alguna imatge d’aquella escena. L’any següent -1959- reitera la seua col·laboració amb Benalúa, amb aquella impressionant rematada de la figura de Gary Cooper. Es notava que el cine era un tema que li agradava. A ell, les figures de dona era el que millor se li donava. Em deia que eren més fàcils de fer que les d’home, ja que les considerava més perfectes, i que els tios eren més lletjos [rialles], i no hi havia forma de traure’ls ben pareguts, encara que ho intentara. I és cert, aquella foguera estava molt bé. Recorde que no es plantava al centre de la plaça, però sí al

costat del templet, i era més fàcil de plantar. Ja quan es va canviar d’ubicació, resultava més complicat. Ta mare, Enriqueta Selfa, era l’encarregada de vestir de cartó els ninots. Com es realitzava aquell procés? Ells, què feien? Et torne a repetir que anaven treballant molt de pressa. Excepte algunes coses molt concretes, que ja modelava amb moviment, la resta no. Modelava les cares, i utilitzava els cossos que tenia per ací. I aqueixos cossos es vestien. I com es vestien? Amb cartó. Cartó de modelar, mullat amb farinetes d’aqueixes que feien amb farina, se li donava forma, i es vestia la figura, simulant un vestit. Es quedaven bastant bé, però tot depenia de quantes vegades les pintaven de blanc, i quantes vegades s’escatava després. Depenent d’això, la diferència era molt gran. Després, el tipus de pintura que es posava, també. Ja que algunes coses es pintaven amb oli, i altres amb cola de gat, que deien, que és amb el que es dissolia la pintura. Quan ja van començar els plàstics, va canviar tot molt. 1956. Ninots de la Foguera Alfonso el Sabio. Lema: ‘Tepsícore’.

Autor: Ramón Marco. Premi Especial de Fogueres ‘Ex Aequo’ Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

EL FITXATGE AMB UN DISTRICTE LLEGENDARI I ja el 1960, Ramón Marco arriba a Ciudad de Asís. Com es produeix el canvi a un districte nou? Quin va ser l’impacte d’aquell primer triomf Doncs l’any anterior, la primera foguera l’havia feta el seu contrincant el 1959, Julián López Bravo, al qual també vaig conéixer, i de qui tinc un record molt agradable, a més crec que era policia municipal, i molt amic de Gastón Castelló. I “Oti” -Otilio Serrano-, en aqueixa època el va plantejar en la foguera de Ciudad de Asís. No sé què va succeir en Benalúa, ja que ell va quedar bé sempre en tots els llocs, i van vindre els de la nova comissió, i li van dir que fera el que volguera. Jo el que conec de les fogueres de mon pare, des d’aquesta època fins al final, excepte alguna que va fer per a l’Ajuntament, és que sempre va dissenyar el que li va donar la gana. Presentava l’esbós, li l’aprovaven. Sempre els agradava, i si no els agradava, pitjor per a ells.

El van buscar i li van donar una sèrie de facilitats. La veritat és que aquella plaça era molt gran, eren fogueres molt grans, amb dificultat per a plantar-les, augmentant les circumstàncies que havien concorregut anys abans en Benalúa. Però la veritat és que quan tocaven el xiulet per a ajudar a alçar i plantar la foguera, eixia gent pertot arrreu. I s’agafaven les rematades i es posaven dretes, a mà, la qual cosa té nassos. I damunt li quedaven rectes. Li quedaven així, perquè ja ho havia previst anteriorment. I és que anteriorment el cavallet i la part baixa de la rematada havien estat juntes de veritat. És a dir, les havia fetes juntes, les clavava, i després les desclavava, les desmuntava i les tornava a ajuntar en el seu emplaçament. Les rematades eren després rectangulars. No va utilitzar mai fer-les més amples de baix i més estretes dalt. Després allí tenia la terra i les pedres preparades, i funcionava molt bé allò. Aquella foguera els va agradar, li van donar el primer premi Especial, i va continuar. Encara que abans m’ho has deixat caure, d’on arriba l’amistat de ton pare amb Otilio Serrano “Oti”? Doncs era d’això. Després Oti era molt amic de Manuel Albert. Ell es va dedicar al principi a fer cartells, que li van donar bastants premis. El cas és que mon pare i també jo, tenia molta relació amb ell, encara que realment no sé d’on va sorgir. Era de tota la vida. Tingues en compte que Oti era empleat de la RENFE. Vivia a la Ciudad de Asís, ja que, segons pareix, l’adquisició de vivendes havia tingut prioritat per als empleats de la companyia. Allí va estar treballant fins que es va jubilar, i en les estones lliures es dedicava a fer fogueres i barraques. Quan s’incorpora Ángel Martín com a ajudant al taller de Ramón Marco? El record que tinc és de l’any 1957. Aqueix any, mon pare va fer també la foguera infantil d’Alfonso el Sabio, en la comissió del qual estava jo, i el banderí d’aquella comissió el va fer ma mare, que era una tela de seda que tinc guardada, i el dibuix el va pintar Ángel.

1960; SORTIR-NE AIRÓS DE LA FITA A VALÈNCIA Una fita important va ser realitzar eL 1960 la falla de la llavors Plaza del Caudillo a València. L’única vegada que aquest honor l’ha assumit un alacantí. Com va ser aquella experiència? L’experiència va resultar bastant bé. Jo em vaig assabentar de com va sorgir bastant després. Pareix que, 1960. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Intermediarios’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV

amb els ecos de la riuada, tenien problemes a València a l’hora de buscar artista per a fer aquesta falla. I per això es van dirigir a Tomás Valcárcel, que era molt amic de mon pare, a qui li proporcionava molts encàrrecs, i va ser qui va suggerir el seu nom. Van començar a fer-la al seu taller d’Alacant, però va arribar un moment en què no es podia seguir ací, i es va desplaçar pràcticament tot l’equip que tenia a València, on finalment es va culminar. Recorde que en aquell moment estaven Ángel Martín, la meua cosina, M. Teresa Bordera, ma mare no va estar. Estava també un altre artista, José Durá San Juan, no sé si només un o els dos germans. I va utilitzar com a pintor Pedro, aquest senyor de Caudete. La falla va eixir. Allí pagaven millor, bastant millor, la qual cosa li va permetre fer-la bé. Després, com que tenia moltes coses que havia tret en les fogueres, les va reutilitzar allí. La veritat és que va eixir bé. Va tindre algun problema amb la censura. Va haver de canviar de posició una figura. Hi havia una “bacora”, amb un coet al seu costat que l’estava apuntant, i va haver de posar el coet apuntant a un altre lloc [rialles]. A Alacant, amb la censura, va tindre també alguns xicotets problemes. L’any 1953 en Alfonso el Sabio, on va plantar una foguera que no li va donar cap premi, hi havia una escena que representava un tramvia. Doncs li van dir que no li havien donat cap premi, ja que en el tramvia, hi havia publicitat, de les fulles d’afaitar “Iberia”. Després anteriorment, el 1947, l’any en què van declarar deserts els premis d’Especial, va ser perquè la foguera que havia plantat al Mercado Central, tractava l’estraperlo. Aquesta la van fer l’any en què vaig nàixer, i el que et puc contar és el que em deia ma mare. Mes avant, ja no va tindre més problemes de censura. En realitat, tot es va cenyir al que et comente de la de València, i el tema de la publicitat del tramvia. Mon pare deia que li havia posat la publicitat, ja que li l’havia demanat el droguer del carrer Sant Vicent, que és on comprava la pintura, i que li havia dit que li donaria alguna cosa.

‘…La falla va eixir. Allí pagaven millor, bastant millor, la qual cosa li va permetre fer-la bé…’

En aquests primers anys seixanta, Ramón Marco planta també fogueres de primera categoria en altres districtes com La Florida o la Colonia Virgen del Remedio. Hi ha algun detall ressenyable que recordes sobre això? De La Florida, recorde l’any en què li van donar el primer premi de 1a Categoria, amb “La buena educación”, amb unes figures molt grans de l’època del segle díhuit, i estava molt bé. Allí li passava més o menys el que en Ciudad de Asís. La plaça on es plantava era molt gran, però la gent t’ajudava. I sempre anava buscant això, perquè si no ho feien era molt difícil. El tipus de fogueres que va plantar per a Ciudad de Asís era impossible que s’hagueren ubicat al centre d’Alacant, ja que a l’hora d’alçar-les necessitava molta gent i molt espai. I a més, allí tot el món cobrava. Gastava més diners plantant les fogueres, que en una altra cosa. De La Florida recorde una altra foguera la rematada de la qual era una figura masculina rodejada per una serp, que la veritat és que crec que no li van donar cap premi, i quan veus les fotos i la proporció, t’adones de la seua enorme grandària. I és que veus la figura acabada al taller, i mon pare al seu costat era insignificant. Després, la de la Colonia Virgen del Remedio, va ser perquè el seu president era el senyor que li venia la pintura, i quasi el va forçar a això, i crec que la va fer dos anys.

1960. Falla Plaza del Caudillo (València). Lema: ‘A la luna de Valencia’. Autor: Ramón Marco. Fora de concurs. Foto. Arciu Familia Ramón Marco.

TRIOMFS SUCCESSIUS EN CIUTAT D’ASSÍS La segona foguera que planta per a Ciudad de Asís és la cèlebre “Guerra y Paz”, on destacava la seua combinació de línies. Sí, allí ho va mesclar tot. Aquella foguera va estar molt bé. Torne a repetir-te que era bastant complicat el muntatge, ja que les dues torres laterals anaven soltes i no eren rectes. I després el centre, on s’ubicava la figura de la rematada amb el seu fill, tenia una cosa redona que havia d’encaixar. I allò li va costar bastant. Aqueix any, a més va estar plovent tota la plantà, van arribar a badar-se tots els panells laterals i va costar arreglar-los. Recorde haver estat allí. I després ens en vam anar a la foguera de La Florida, que també era molt gran i va passar el mateix. Aqueix any, arran d’això, mon pare va emmalaltir. Va tindre febra. Va començar a tindre

problemes pulmonars. Jo tenia 14 anys llavors, i ens en vam anar un estiu sencer a Polop de la Marina de vacances, descansant. I allí és on va fer els esbossos de la següent foguera de Ciudad de Asís. En aquesta foguera de “Guerra y Paz”, hi ha un quadre que em destacaves, reproduint “La rendició de Breda”. Allò va ser molt curiós, ja que el van indultar. Estava molt ben fet, i pareix que va vindre una delegació d’Orà, amb la seua pròpia banda de música. Els va agradar tant que van dir si se’l podien emportar, i no el van cremar. A part que la figura d’Agustina d’Aragó va ser la indultada, que va desaparéixer, perquè aquesta escena la van traure abans de la cremà, no la van cremar. Al final no se la van emportar a Orà, ni a cap lloc. No sabien què fer amb l’escena [rialles]. El cas és que mon pare se la va emportar al seu taller. Com 1961. Escena de la Foguera Ciudad de Asís. Lema ‘Guerra y paz’ Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoría Especial. Foto. Arciu Familia Ramón Marco.

que allí no es podia conservar bé, va anar desmuntantla i reutilitzant-ne les figures. Era un grup que estava molt bé. Molt ben pintat, a més. Què recordes de la foguera de Ciudad de Asís de 1962, on va haver-hi competència amb la de Benalua de Jaime Giner i José Gutiérrez? Està malament dir-ho, però crec que no va haver-hi cap competència. És més, crec que es tracta d’una de les millors que ha fet, ja que hi havien desaparegut per complet els bastidors. El cos central el formaven les cares, les barbes de les quals, a més, els arribaven fins al sòl. Crec que va ser una de les millors que es van plantar en Ciudad de Asís. No et dic la millor, ja que és un poc difícil, però sí que una de les millors. Era espectacular, i estava molt ben acabada. Hi ha unes vegades que t’ix millor que unes altres i, en aquest cas, crec que el resultat va ser brillant. I “¡Eh, toro!”, de 1963, és una de les més cèlebres, potser pel risc de la rematada. Com va aconseguir aquell conjunt tan equilibrat? D’aqueixa estructura, sí que me’n recorde, ja que era més major [me’n dibuixa l’esquema, basat en dos rectangles a diferent altura, sostinguts per dos grans peces de fusta encreuades]. Sobre el rectangle superior se situava el cavall, i sobre els travessers de fusta, s’encreuaven els clavells aleatòriament. A nivell de fusteria, està clar que mai va poder provar el cavall en el rectangle superior. Els travessers de fusta eren troncs, el que passa és que estaven ben creuats. I el que sí que recorde és que les 20 / 25 persones que estaven treballant al taller, se’n van pujar damunt del rectangle superior quan el va tindre tindre acabat, començant a moure’s, i allò no es movia. Llavors, quan van anar a plantar-lo, a la part inferior estava el cavallet primer, i en el superior s’ubicaven les flors i, sobre ella, el cavall, que era molt bonic. I els clavells en dissimulaven molt bé l’estructura… Aquesta foguera la recorde, ja que va ser una de les últimes en les quals la pintura va tindre una especial incidència. I és que hi havia un quadre molt bonic, que crec que el va pintar Andrés Forner, escenificant alguna cosa així com la tragèdia de la festa, amb un picador fet pols després de la correguda. Estava molt bé, i era un llenç pintat. A partir d’aqueix, no recorde que ningú posara quadres en una foguera. Abans era una cosa habitual en les fogueres, i per a això no calia més que recordar a Gastón Castelló. Aqueix quadre tampoc es va cremar, i quan vivíem al carrer de Belando, el teníem al menjador, i després no sé si el va regalar a un tio meu, o a un club taurí.

M’has comentat en alguna ocasió que aqueix any es va indultar la figura d’’El Cordobés’. En tens la certesa? No hi ha constància del resultat de l’Exposició del Ninot d’aquell any. És cert que n’he buscat alguna referència i no apareix en cap lloc, però estic convençut que va ser el Ninot Indultat d’aquell any. Açò succeeix com el 1957, on no hi ha constància en premsa del resultat d’aquesta exposició, però en el No-Do d’aquell any, apareixen imatges de la foguera de Alfonso el Sabio, i sobre dos ninots dels toreros “El Tino” i “Pacorro”, es posa un cartell fet a mà que indica “Ninot Indultat” la qual cosa, d’altra banda, no certifica que fóra l’indult de l’exposició. Açò és com el grup “Los Beatles” de l’any següent, perquè tampoc hi ha referència en cap lloc… …Però d’això sí que hi ha referència en la premsa. Crec que sí que va ser així en aqueixa figura d’’El Cordobés’. Pense que no m’equivoque en això.

‘…La figura de la part superior, el Dant Petrarca estava buit. Li havia modelat la cara, i el cos el va fer com si fóra una espècie de sotana…’

Passem ja al 1964. “La caída de los condenados” és la foguera, proporcionalment, més cara de la història de la Festa, amb 400.000 pessetes d’import. On es va poder traslladar aqueix cost tan elevat? En la creació d’una tematada totalment modelada? Recorde que allò va ser una altra gesta. La figura de la part superior, el Dant Petrarca estava buit. Li havia modelat la cara, i el cos el va fer com si fóra una espècie de sotana. És a dir, que va modelar només la cara i les mans, i el va muntar perquè no pesara. Però la part central, el que era el conjunt de l’infern, amb l’acumulació de figures, li va costar molt de fer. Després, el tema del color va ser fonamental, ja que va pintar un cos central que començava en roig i acabava amb una gradació més suau. Després va posar figures senceres, imitació de pedres, i després va simular una successió de relleus de figures, per a tapar qualsevol buit. Allò tenia dos troncs, i per a moure’l s’ubicaven en el camió i esperant que no caigueren.

(Dalt) 1962. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Hipocresía’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Baix) 1963. Ninot de ‘El Cordobés’ a la Foguera Ciudad de Asís. Lema ‘Eh, toro¡’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

I la veritat és que li va eixir molt bé. Jo tinc d’aquella època La divina comedia [rialles], que va comprar supose que per a inspirar-s’hi, i amb aqueixa prosa que tenia, se’l va deixar de seguida. Però va ser una de les seues grans fogueres. La plantà va ser molt complicada. Primer calia traure allò del magatzem de l’aigua, que era una porta que es treia, que havies de parar atenció de no xocar contra la paret. Després, ficar-la en el camió, i després d’això alçar-la. Ja llavors començaven a haver-hi grues, però eren molt senzilles, un camió grua. Per això, el camió vinga a estirar, i la grua no l’alçava. Només la vam poder alçar perquè era en Ciudad de Asís. En un altre lloc haguera sigut impossible. Hi havia també una figura que es movia en la roda d’un camió, que era una roda de l’infern on es condemnaven els conductors esvalotats. …I “Los Beatles” van ser indultats. Sí, però va ser perquè hi havia un escarabat en la bateria. No pretenien ser un retrat d’aquell grup (Esquerra) 1964. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘La caída de los condenados’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV (Dreta) 1965. Foguera Ciudad de Asís. Lema ‘El caos’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV

‘…Només la vam poder alçar perquè era en

Ciudad de Asís. En un altre

lloc haguera sigut impossible.

havia també una figura que es movia en la roda d’un camió, que era una roda de l’infern on es condemnaven els conductors esvalotats.…’

L’any següent planta “El caos” que, a pesar que sol passar desapercebuda, a mi em pareix una obra dotada d’un disseny i un risc extraordinaris. És una de les meues preferides del seu període en Ciudad de Asís. Encara que fa anys que no el veig, continue tenint amistat amb Pedro Soriano, ja que quasi vam fer la mili junts a Cartagena, i me’l trobava de tant en tant. Ell va fer la seua primera foguera el 1968 per a Pla-Hospital, va posar una rematada amb una columna molt alta. I em deia; “Es que estoy obsesionado con la hoguera que hizo tu padre en Ciudad de Asís, que tenía cinco remates”. I la veritat és que estava molt bé. Era complicada, i tampoc tenia bastidors; els de baix només.

L’IMMORTAL ALACANTÍ DE 1965 No se si sabràs, que en Gran Via-Garbinet vam fer el 2015 un homenatge a aqueixa foguera. Es deia “The Kaos”, i les columnes de la rematada homenatjaven la foguera de ton pare, que era recordada explícitament. En aqueix 1965, és la primera vegada que planta a l’antiga Plaza del 18 de Julio, creant, potser, la rematada més carismàtic de la seua obra Aqueixa foguera va sorgir amb motiu de la declaració de les Fogueres com a Festes d’Interés Turístic Nacional, i se li va ocórrer aquella rematada, que era descomunal. Et diré una cosa i et riuràs, però d’aqueixa rematada, en va modelar només el cap, els braços i les cames [rialles]. La panxa de la figura estava feta directament de vareta. Era molt alta, molt gran, molt bonica. Va aparéixer en tots els periòdics i cartells. Era una espècie d’homenatge a Alacant. Hi havia una carrossa davall. Crec que es va convertir en una de les icones de les Fogueres. En alguna ocasió, ton pare va arribar a comentar que la va fer per a respondre a un disseny semblant que van fer els artistes valencians d’Unión Arte per a Alfonso el Sabio el 1934, que es va desplomar finalment… Pot ser, però no t’hi puc aportar res. I davant de l’absència de Ciudad de Asís, el 1966, en fa dues d’especials, la primera foguera de Florida-Portazgo i la de Sagrada Família. Curiosament, es veurà superat per Remigio Soler en Benalúa en una foguera aclamada per la premsa del seu temps. Com ho va portar portar allò? Bé, no diré que es cabrejara, però la que ell entenia que havia d’haver guanyat era la de la Sagrada Família. I no obstant això, va passar desapercebuda, a pesar que estava molt bé. No es podia fer res, després de molts anys guanyant. Sí que recorde que mires la foguera amb què va guanyar Remigio,

sense restar-li cap mèrit, i estic convençut que l’havia impressionat l’acumulació de figures que va fer mon pare amb “La caída de los condenados”. El cas és que la va fer, i li van donar el premi. Mon pare es va cabrejar, però se li’n va passar de seguida. I he de subratllar que entre mon pare i Remigio sempre hi va haver una gran amistat. Després va estar la foguera de FloridaPortazgo, amb els pallassos, que estava molt bé, amb la figura de Camilo José Cela i el titot de la rematada, que era molt bonic.

1964. Foguera Plaza del 18 de Julio. Lema: ‘Fiestas de Interés Turístico. Autor: Ramón Marco. Fora de concurs. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

1968; UN ANY DE CONTRATEMPS… I D’AVANÇOS Pot dir-se que 1968 va ser “l’annus horribilis” de la trajectòria de Ramón Marco? En aquell any van passar prou coses [rialles]. En primer lloc, va ser un any en què no va fer l’esbós sencer de Ciudad de Asís. Li van suggerir una sèrie de coses, i la veritat és que estava molt bonic. Després, va ser la primera vegada que no va posar el tronc central, ja que ell sabia que allò es mouria molt, i va intentar posar una estructura d’un metall pròxim a l’acer. I després va succeir que va haver-hi molt vent. Quan es va plantar la foguera, es va comprovar i no va passar res. Va passar el jurat, li van donar el primer premi, i l’endemà al matí, recorde que em va dir: “Mira, vete para allá corriendo, que voy a llamar a los bomberos. Pásate por el taller y te llevas cable de acero, y cuando llegues allí, les dices

‘…va ser un any en què no va fer l’esbós sencer de Ciudad de Asís. Li van suggerir una sèrie de coses, i la veritat és que estava molt bonic…’

El 1967 torna a plantar-ne dues d’especials. Retorna a Ciudad de Asís i torna a plantar per segona ocasió consecutiva en Florida-Portazgo. He de dir que sempre he cregut que la segona va haver de guanyar, amb aqueixa admirable i rotunda figura del romà. Al contrari, la de Ciudad de Asís em pareix la menys interessant de les que va plantar allí. Bé, doncs la de Ciudad de Asís, la part superior, amb la caixa i els faunes, era la llet. Però com que als baixos va posar la reproducció escultòrica, en una fornícula, d’El naixement de la primavera, ja va obligar que tota l’estructura inferior fóra plana. No estava malament. A mi m’agradava molt la rematada, i aquella plaça era grandíssima, i li va quedar bé. I quant a la foguera de Florida-Portazgo, la del romà, la veritat és que la figura aquella era impressionant. Però després passava que a l’hora dels premis, Florida-Portazgo no comptava molt. Una cosa que no entenc, ja que era gent molt seriosa, que posaven els diners, i a més des del primer moment, que no hi havia res, van crear la comissió, i la veritat és que ho van fer molt bé.

(Dalt) Juny de 1965. Portada del diari ‘Arriba’, amb la Foguera Mercado Central, obra de Ramón Marco. Arxiu Familia Ramón Marco (Baix) 1967. Escena de la Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Donde no hay publicidad, resplandece la verdad’- Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

que cojan cuatro tensores para que no se mueva”. Jo vaig arribar allí tot acollonat, i ja s’havia doblegat. I va ser pel vent, no passava res. S’haguera trencat, però en ser acer es va doblegar la rematada. Es va armar un rebombori amb la comissió, ja que deien que calia llevar la grua, però mon pare va dir que es quedava allí, ja que ell n’era el responsable. I després va vindre la polèmica, adduint que, com que havia caigut, li havien de llevar el primer premi. A això, Remigio Soler s’hi va oposar: “¿Estaba plantada cuando pasó el jurado? ¿Le dieron el primer premio? ¡Pues ese es el primer premio! ¿Qué se ha caído por el viento? Si se hubiera caído ayer, pero hoy, ya no”. Aqueixa en va ser una. Però és que després va fer la millor foguera, en línia alacantina, que s’havia plantat davant de l’Ajuntament, i pareix que a la gent no li va agradar… … És cert, en referència de la premsa es fa constar… Doncs aquella foguera era una passada, ja que l’esbós el va fer Gastón Castelló, juntament amb mon pare. Després Gastón va aportar-hi molts dissenys, no és que els fera. Hi havia una figura pintada en un dels bastidors, que es conserva al Museu de Fogueres. I després hi havia una sirena, que el disseny era també de Gastón, i per a la

confecció de la qual van utilitzar poliuretà expandit. I les figures eren precioses, algunes sense cara. Jo em vaig quedar sorprés, en veure que la que era una de les millors fogueres que havien fet, passava desapercebuda… …Crec que es va avançar al seu temps… I això que encara no estaven amb el rotllo aqueix de la foguera alacantina, que no dic que no siga positiu, però aquella foguera va passar sense pena ni glòria. Aquella circumstància em va fer tindre molta relació amb Gastón, ja que anava a arreplegar-li els esbossos, i a visitar-lo, i allò estava molt bé. I després va vindre això de la foguera de la Sagrada Família, on se’ns va fer tard. Però tard, tard; a les huit del matí encara no s’havia començat ni a plantar [rialles]. L’any anterior, li havien donat el primer premi de Primera, i estava molt bonica. En aquesta ocasió es va fallar i s’havia d’assumir. Jo vaig estar allí, i va ser l’any en què es va canviar de taller. (Esquerra) 1968. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Sol y sombra’. Autor. Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Dreta) 1967. Foguera Sagrada Familia. Lema: ‘Homenaje a Carlos Arniches’. Autor. Ramón Marco. 1r Premi Categoria ‘A’. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

…I ja se’n va anar a Sant Vicent delRaspeig. Sí, a Sant Vicente, a Sol y Luz, on no hi havia res, i va ser un dels motius dels problemes d’aquell any. No hi havia problema a traure les peces del taller, però després hi havia un camí molt difícil, i tardaves una hora a fer cent metres. Encara que abans ho has assenyalat, va haver-hi bona amistat entre Ramón Marco i Tomás Valcárcel? Jo també el coneixia. Tomás li encarregava molts escenaris i decoracions. L’estimava molt, i quan dissenyava algun espectacle, sempre parlava amb ell, ja que sabia que mon pare mai l’havia deixat en l’estacada. Ja amb la seua tranquil·litat habitual, el 1969, planta en Ciudad de Asís un disseny més horitzontal. D’aqueixa, en va pintar un dibuix que era un vaixell. La part inferior la va anar afegint, i era preciosa, una de les millors. I fins a un mes abans de fogueres, no sabia com pintaria el vaixell. Primer no va pensar com fer-ho, ja que inicialment volia el vaixell directe, i després pintar-lo. Però després va modelar unes taules de la llei, en cartó, amb tires molt grans, que anaren arrossegant el vaixell. Aquest era marró, i al final el va adaptar a tons daurats. I després, una de les millors escenes que ha fet, eren aquelles portes que s’obrien i eixien tots els animals, molts dels quals eren caricatures. Aqueixa la recorde com una de les millors. Jo crec que totes, llevat de la que se li va doblegar, van estar molt bé. El 1970 tanca aqueix cicle de triomfs en Ciudad de Asís, amb una obra de grans figures de rematada i predomini de l’horitzontalitat. Allò va ser un treball enorme, modelar les figures senceres. I després el conjunt tenia moviment, la tortada estava caient. Jo en aquell moment, estava fent el servei militar a Cartagena, per la qual cosa vaig intervindre-hi menys, ja que quan vaig poder anar al taller, la foguera ja estava pràcticament acabada. Jo crec que el seu lema “Lo que cuestan los hijos”, anava pel meu germà i per mi [rialles]. I ho dic seriosament. Nosaltres no valíem per a dibuixar, i tant el meu germà com jo, som economistes. Els meus pares ens van pagar la carrera en una escola privada, i ells, això dels sacrificis ho tenien molt clar. Llavors crec que ens la va dedicar. I breument, què ens pots dir de les falles i fogueres que va plantar ton pare a Dénia, a Sant Vicent o a Sant Joan, en aquells anys? Saps què passava? Jo, en les que més vaig participar va ser en les de Sant Joan poble, ja que el seu president era un regidor de l’Ajuntament. Allí mon pare no anava. Ell es quedava a descansar, i ens n’anàvem nosaltres, es calçava, i la plantàvem. Eren xicotetes, adaptacions de coses que havia fet abans. A Sant Vicent, més o menys el mateix, i a Dénia recorde haver estat un parell de vegades. Tot era un simple complement per al seu taller, i no recorde si a Elda en va fer alguna. (Esquerra baix) 1970. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Lo que cuestan los hijos. Autor. Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Josep Alcañíz. Arxiu JCV (Dreta dalt) 1969. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Poderoso caballero es don dinero’. Autor. Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

RETORN A BENALÚA El 1971 no planta Ciudad de Asís, i passa a Benalúa, on fa una foguera molt senzilla i d’herència valenciana que aconsegueix novament el triomf. Estava molt bé. La realitat és que, si vas evocant totes les seues fogueres, no n’hi ha cap igual. Tot era un procés correctiu. No s’assemblaven en res. I aquesta era una altra cosa distinta. Ací, per a no fer telons, el rellotge complia aquesta missió. El voltor de la rematada portava una corona i una godalla, i la tenia allí. Però quan va arribar el moment, no va voler posar-li-la. Li vaig preguntar “Papà, per què no la poses?”, i em va respondre que si la posava, pareixeria que això aguantava alguna part de la rematada, i no posarla pareixeria més estètic. I ací es va quedar la godalla sense posar I l’any següent, planta en el mateix districte una de les seues fogueres més atrevides; “Porque como el perro y el gato” Com va aconseguir aquell risc? Aqueixa va ser de les millors, ja que va modelar tots els gossos, els gats i les figures. El cos central era un arbre, és a dir, que no hi havia res pla. I quant a les figures del gos i el gat de la rematada, tenien un joc de sacabutxos molt complicat, que van comprovar abans al taller. La rematada no pesava molt, encara que era molt alta. I després, tota la part inferior l’acompanyava, a més, que era diferent de totes les que havia fet amb anterioritat… Per què no va aconseguir premi la de Benalúa de 1973, amb aquella foguera del pirata, que estava molt bé? Vegem, va ploure, però no es va espatlar, ja que l’arc del triomf de la rematada estava modelat, i llavors l’aigua va trobar el seu camí. La figura de la rematada estava molt bé, però res més. El cavall indultat també estava molt bé, i la reproducció que va fer de la Pietat de Miguel Ángel, també. Potser, li va fallar no poblar més les bases. No ho sé, ja que mon pare en això era molt especial. També és veritat que potser estava canviant el concepte de foguera…

es descarregaven. Els hòmens de la comissió, se l’emportaven fins a la plaça del Carme. Al president, vicepresident i secretari, els coneixia mon pare, no recorde per què. Jo també els coneixia molt. Eren persones que anaven pel taller, i l’ajudaven molt, la qual cosa va motivar que mon pare la fera, i a més bé. En va fer quatre allí.

‘…El cos central era un arbre, és a dir, que no hi havia res pla. I quant a les figures del gos i el gat de la rematada, tenien un joc de sacabutxos molt complicat,…’

Era un any d’enorme competència, però pensava que havia tingut problemes de plantà, i per això no va obtindre cap premi… Que va, la part dels bàrbars era fantàstica, i l’arc estava molt ben fet, reproduït a més d’una foto que va veure ma mare en un llibre. Aquest 1973 inicia relació amb Carmen-San Agustín-Santa Cruz, a què va ser degut? Com entraven les fogueres allí? Allí passava el mateix que amb Ciudad de Asís. Era molt difícil plantar-la on la plantaven, i més difícil encara el transport. Per això, el camió del transport arribava a un carrer pròxim, i allí

(Dalt) 1971. Foguera Benalúa. Lema: ‘Las cuatro estaciones y algún apeadero’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Baix) 1972. Foguera Benalúa. Lema: ‘Por que como el perro y el gato’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

Sí, però d’això feia molt de temps. Jo també la vaig veure. Ell realment, d’aquell entorn, amb qui tenia molta amistat, era amb Vicente Luna. Visitava de vegades el seu taller. No ho sé. La realitat és que aquesta foguera era més xicoteta. Es veia tot molt bé allí, i era novament diferent de totes les altres. A mi si em va agradar. Però bo, es va acabar la ratxa de triomfs amb aquesta…

QUAN ELS TRIOMFS L’ESQUIVEN En canvi, l’any següent, el 1975, torna a Ciudad de Asís, i fa una de les seues obres mestres, i no aconsegueix aqueix triomf que va meréixer. Com va aconseguir aquell disseny tan complex, i quin ressò va tindre? Potser perquè no entrava en la norma d’aquell moment. Això sí que va ser un disgustàs enorme, i per no haver-hi, no n’hi ha quasi ni fotografies. Mai ho entendré, encara que en aquests terrenys de l’art efímer, està clar que sobre gustos no hi ha disputes… Potser aleshores no hi havia tanta passió amb el tema dels premis… Clar que sí que n’hi havia… Sempre n’hi ha hagut, el que passa és que la gent era més educada. El 1976 torna a l’Ajuntament amb una foguera coqueta, destacable en els seus baixos, amb aqueix grup de La Cibeles. Jo crec que en l’Ajuntament el cridaven sempre quan no trobaven ningú. Va haver-hi una època en què va funcionar el fet que el que guanyara el primer premi en la Categoria Especial fera la foguera de l’Ajuntament, però això va durar dos o tres anys. De l’última d’elles, el 1977, tens una curiosa anècdota… Recorde que en el jurat venien Gastón Castelló i Pepe Díaz Azorín, i mon pare no va fer especial. Llavors els dos em van dir; per què no l’ha feta un poc més gran, l’haguera ficada en Categoria Especial, i li haguérem donat el primer premi? Tenia amistat amb Díaz Azorín, ja que havia sigut professor meu de dibuix, i la veritat és que aquella foguera estava molt bé. N’hi ha algunes fotografies en les quals no saps on acaba la foguera i comença la realitat. Jo n’he aconseguit d’altres en les quals es veu la recreació de la cara del castell, i ací ja es nota aquesta com a tal. El 1974 es produeix el seu últim triomf en especial, en una foguera que considere de les més fluixes seues, i l’última que va plantar a Benalúa. No estava malament, estava bé, i de nou crec que era distinta. El que passa és que els anys van passant… Ací, saps què crec que passa? Crec que anava molt a València, i agafava alguna idea de Salvador Debón. Aquesta per exemple s’assemblava molt a la que va plantar Debón a la Plaza del Dr. Collado el 1969…

(Dalt esquerra) 1977. Foguera Carmen-San Agustín-Santa Cruz. Lema: ‘Lo que era y lo que fue del barrio de Santa Cruz’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria ‘A’. Foto: Josep Alcañíz. Arxiu JCV (Baix dreta) 1975. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Del verbo subir’. Autor: Ramón Marco. Premi Especial de la Comissió Muncipal de Festes. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco

Aquell any en Ciudad de Asís fa una notable composició que aconsegueix el 2n Premi. Una vegada més, li guanya Remigio. Sí, però la foguera de mon pare era la primera que havia abandonat la plaça de Ciutat d’Assís, i es plantava a la cantonada i no era el mateix la cantonada que la plaça. El 1977 planta una brillant foguera davant de l’Ajuntament, amb línia de bastidors. No obstant això, no va tindre massa ressò. Pensa que modelar costa molt. És una tasca molt ingrata. Doncs en aquesta ocasió, va intentar recuperar la línia marcada abans dels anys cinquanta a Alacant, recuperar aqueix estil de temps arrere, incorporant figures en la part inferior. I la veritat és que va quedar molt bé, però com que eren les fogueres oficials, estaven fora de concurs. Tenia una línia molt bonica. Va passar el mateix que amb la que li van encarregar l’any del cinquantenari, de nou a l’Ajuntament. En el seu moment aqueix disseny de flames a plans no va agradar massa. El pas del temps l’ha revalorat com a inici d’una renovació estètica que va canalitzar el sorianisme. Passava el mateix, les flames aquelles estaven molt bé. El que passa és que recorde que li la van encarregar tres mesos abans. Després de dos anys absent en la Categoria Especial i del dit districte, el 1979 torna a Ciudad de Asís, proposant una de les rematades més emblemàtiques de la seua obra. Com va assumir no triomfar aquell any? Ja no li sentava malament. Havia fet tantes coses en un llarg temps arrere, que es va conformar amb el segon premi. En alguna ocasió, ton pare em va contar que va tindre certes diferències amb el nou alcalde d’aquell temps. El primer de la democràcia municipal, José Luis Lassaletta, que potser va impulsar directament que la figura de Pedro Soriano emergira. Saps què passa? Que uns agafen el protagonisme. L’Ajuntament era el protagonista de les fogueres. Anteriorment, potser les fogueres havien estat un poc abandonades. Lassaletta se’n va adonar i va veure que la festa calia recolzar-la, i aqueix interval va agafar mon pare enmig. Pensaven que calia recolzar la “foguera alacantina”… Deixe el tema en l’aire [rialles]. I què recordes de la cèlebre foguera de la Marilyn, el 1981, per a Ciudad de Asís? Planta una de les rematades més rellevants de la seua obra, en una foguera dedicada al cine -renovant la seua inclinació per aquesta faceta-. El va perjudicar la pluja d’aquell any? Aquella foguera estava molt bé, ni pluja ni res. Si estaven ben fetes, la pluja no els afecta…

eren molt fràgils. Les de major pressupost no, tenien tècniques més modernes i resistien millor. I bé, està el en Museu de Fogueres, la figura de “Charlot i Chiquilin”, que crec continua sent la millor que hi ha allí exposada… Estava molt bé, a mi m’agradava molt. El 1982 no firma cap foguera. No obstant això, modela el grup de Ciudad de Asís de Juan Capella, on figurava el seu propi retrat i el de la seua dona, en les tasques de taller. Recorde que en l’Exposició del Ninot, abans de la votació, ja va ser indultat, per a permetre indultar el de Soriano. Aqueix grup el va modelar ell. Ja ha desaparegut. Conserve els bustos originals. Els caps de ma mare i mon pare. El de ma mare el tinc jo i el de mon pare, el meu germà. Però és que mon pare era molt generós, i a qualsevol que li fera falta alguna cosa li la donava, o fins i tot anava a ajudar-los quan la faena els anava malament…

(Pag. ant. dalt) 1978. Foguera Plaza del 18 de Julio. Lema: ‘Cincuentenario’. Autor: Ramón Marco. Fora de Concurs. Foto: Josep Alcañíz. Arxiu JCV (Pag. ant. baix) 1980. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Hay que sembrar’. Autor: Ramón Marco. 3r Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV (Esquerra) 1979. Foguera Ciudad de Asís. Lema. ‘Mos l’han clavat’. Autor: Ramón Marco. 2n Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV (Dreta) 1973. Foguera Benalúa. Lema: ‘Bárbaros’. Autor: Ramón Marco. Fotop: Arxiu Familia Ramón Marco

Però és que aquell any va ploure moltíssim… Estaven modelades, i quan les modeles els poses unes quantes capes, i es pintaven a l’oli. Ha d’amerar-se molt d’aigua perquè l’afecte… Recorde d’aqueix any que el dia 24 al matí, bona part de les fogueres que veia tenien elements per terra, ja que la majoria eren molt fràgils. Les de major pressupost no, tenien tècniques més modernes i resistien millor. I bé, està el en Museu de Fogueres, la figura de “Charlot i Chiquilin”, que crec continua sent la millor que hi ha allí exposada… Estava molt bé, a mi m’agradava molt. El 1982 no firma cap foguera. No obstant això, modela el grup de Ciudad de Asís de Juan Capella, on figurava el seu propi retrat i el de la seua dona, en les tasques de taller. Recorde que en l’Exposició del Ninot, abans de la votació, ja va ser indultat, per a permetre indultar el de Soriano. Aqueix grup el va modelar ell. Ja ha desaparegut. Conserve els bustos originals. Els caps de ma mare i mon pare. El de ma mare el tinc jo i el de mon pare, el meu germà. Però és que mon pare era molt generós, i a qualsevol que li fera falta alguna cosa li la donava, o fins i tot anava a ajudar-los quan la faena els anava malament…

CARROSSES I SINGULARITATS Quan comença Ramón Marco amb el tema de les carrosses? Això es remunta a molts anys arrere [m’ensenya una fotografia de la seua primera carrossa]. No sé si va començar fent-ne per al poble de Sant Joan, o per al Cós Multicolor d’Alacant, a primers dels seixanta. Es va especialitzar, ja que primer les feia noves. Després va pensar que era una ximpleria, ja que després tenia problemes sempre per a traure-les, per les plataformes, i sempre buscava que li’n deixaren alguna. Ja quan va veure que era tan complicat, va començar a fer ell les plataformes, ubicava sobre elles les carrosses, i les llogava. Li va funcionar molt bé, i va crear una espècie d’escola, ja que després va haver-hi més gent que ho va fer, fins que es va retirar. El 1985 fa sense firmar la foguera d’Alfonso el Sabio. Per què es produeix aquella circumstància, a més, sense firmar-la? Ací va succeir una cosa. L’any anterior, la seua néta, la meua filla, havia sigut “Emperadriu d’Obri l’Ull”, i l’any següent l’anomenarien bellea d’Alfonso el Sabio, i pareix que en la comissió estaven molt malament des del punt de vista econòmic. Llavors mon pare els va dir que no es preocuparen, i la va fer, no sé si van col·laborar-hi en alguna cosa o no. La van plantar allí, ja que no la va plantar ell, va deixar que ho feren els de la comissió, i va quedar molt bé. Fixa’t que jo encara vivia a València, i venia a veure les fogueres, i sense saber que era de ton pare, ho vaig notar de seguida. A més, tenia aquell ninot de Julio Esplá, amb el taüt que va inventar, i que va eixir en “Un, dos, tres…”, que després va estar molts anys guardat a la nau de Julio, no se si s’haurà perdut. Col·labora en aquests anys d’absència, amb algun altre artista, matant el cuquet? Jo recorde, sobretot, la col·laboració que va tindre amb Alejandro Orenes, en la foguera de Ciudad de Asís de 1995. No estava jo molt prop llavors del taller. Intuïsc que mon pare en va fer el disseny, i l’altre la va construir. Creus que la figura de Ramón Marco, segueix recordada en el món de les Fogueres? Sens dubte. I et dic això, ja que després de viure més de trenta anys a València, m’he quedat súper sorprés, quan he vingut a Alacant, en qualsevol publicació sobre fogueres, venia reflectida la figura de mon pare. I la veritat és que sí. (Dalt) 1996. Foguera Oficial. Plaça del Ajuntament. Lema: ‘Metamorfosis’. Autor: Ramón Marco. Fora de Concurs. Foto: JCV (Baix) 1987. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Pirómanos’. Autor: Ramón Marco. 2n Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV

EL RETORN I ELS ÚLTIMS TEMPS Després d’alguns anys, es produeix el seu esperat retorn el 1987, de nou en Ciudad de Asís amb unes fogueres de disseny renovat. Com a incipient aficionat, a mi en aquell temps, em va suposar una gran alegria. Va succeir que en aquella ocasió, a la comissió van tornar els mateixos, i el van convéncer. Li van dir “No et preocupes, t’ajudem a plantar”, i ell allí se sentia com a sa casa. Allí va fer tres fogueres consecutives, molt boniques. D’elles, en recorde una, en la qual va descriure l’escena de la banyà [es referix a la de 1988], que al meu parer és del millor que ha fet. Com se les apanyava per a fer grups d’aquesta envergadura? Perquè el grup de la banyà, tenia un estudi de color impressionant.

Al principi el modelava, i quan estava en fang era preciós, encara que en veure’l en cartó, et quedaves un poc fred. Però després arribava el color i ho clavava… Li donava unitat al conjunt… De nou, pocs mesos abans de fogueres, i després de dos anys retirat, ton pare serà l’autor de la Foguera Oficial de 1991, al meu entendre poc afortunada en la rematada, encara que amb baixos interessants… Va passar el que t’he dit abans, no van trobar ningú. Li retréiem per què s’hi havia ficat, i deia “És que no han trobat ningú!”…

Recorde aquella escena del “Camell de Troia”, que movien les figures diminutes dels components de la Comissió Gestora, vestits de foguerer, i uns d’aqueixos caps era el meu. Quina pena no haverlo aconseguit!… Ja entre 1991 i 1996, quan fa la seua última foguera, supose que estaria dedicat al tema de les carrosses. Sí, en aquells anys li van reconéixer els mèrits, com a comandant de l’Exèrcit de l’Aire. Primer el van reconéixer com a militar de l’exèrcit, allà, en l’inici dels 80. I després els dos-cents supervivents que quedaven van demanar que els tornaren el grau i l’antiguitat, i el van reconéixer

1988. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘A la llum de les Fogueres’. Autor: Ramón Marco.2n Premi Categoria Especial. Foto: Josep Alcañíz. Arxiu JCV

com a comandant. Es va fer fins i tot una fotografia amb l’uniforme. Va ser una cosa fonamentalment simbòlica, però a ell li va assentar molt bé. Ara ja no en queda cap supervivent, ja que mon pare era el més jove, i tindria ara cent anys, fixa’t. Què recordes de la seua última foguera, l’Oficial de 1996? Aqueixa va estar molt bé. Recorde que estava a València, i me’n vaig vindre amb la meua filla per a veure-la, i la veritat és que em va impressionar. No vaig veure com la feien al taller. I va tindre una gran cremà, ja que estava feta amb materials tradicionals… Amb el pas del temps, quin és l’orgull que pot tindre tota la vostra família, davant d’aqueixos cinc magnífics grups de Ramón Marco, que es troben al Museu de Fogueres? És magnífic que es troben allí. Les que s’exposen les va poder recompondre i restaurar. A mi m’han dit que en els baixos del Museu n’hi ha més.

No, de ton pare no n’hi ha més. No sé si sabràs, que el Museu el vaig haver de muntar jo. Per això, les figures que eren de ton pare se les va emportar ell al seu taller per a restaurar-les, sumant-hi aqueixa figura de Tomás Valcárcel, que pertanyia al patrimoni del mateix Valcárcel i ens va ser cedida. Per a finalitzar aquest llarg recorregut, Ramón, és possible que, gràcies a Ramón Marco, les Fogueres van guanyar un gran artista, però potser la ciutat va perdre un gran escultor? Tu mira el rètol del carrer que li van posar. Ell va voler que figurara la denominació “Escultor del foc Ramón Marco Marco”. Amb això, no cal afegirhi res més. Entrevista realitzada el 13 de març de 2019

2002. Inauguració del carrer ‘Escultor del foc Ramón Marco Marco’. Foto arxiu JCV

PRODUCCIÓ DE RAMÓN MARCO MARCO En la relació d’obres plantades a Alacant, s’indica si va tindre guardó i, si es disposa de la dada, l’import corresponent. En aquells casos on l’obra comentada no obtinguera premi, s’assenyala la nomenclatura S/P.

La següent relació incorpora la totalitat de fogueres realitzades per Ramón Marco i plantades a Alacant, així com unes quantes fogueres infantils i diverses barraques, en una relació en què es poden trobar absències. Així mateix, inclou la totalitat d’obres

plantades a València, Gandia, Dénia, Oriola i altres fogueres o falles -aquestes sense assegurar-ne una relació completa-, plantades a Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d’Alacant i Elda.

(Pag, anterior) 1968. Foguera Plaza del 18 de Julio. Lema: ‘Alicante, casa de la primavera’. Autor: Ramón Marco. Fora de Concurs. Foto. Arxiu Familia Ramón Marco (Esquerra) 1957. Foguera San Fernando-Lonja. Lema: ‘Anem de campañes’. Autor: Ramón Marco..2n Premi Categoria ‘A’. Foto: Bañón. AMA (Dreta) 1959. Foguera Mercado Central. Lema: ‘Como se vivía, se vive y se vivirá’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria ‘A’. Foto: Sánchez. Arcxiu JCV

1934

Inf. Barrio de San Blas “Bellees de San Blas” S/P

1941

San Blas “Tot per presumir” S/P Calderón de la Barca “Per la Festa”. Premi de la Cámara de Comercio

1942

Santa Isabel “Alicante” S/P Calderón de la Barca “La moda a través de los siglos” 3r Premi Categoría “B”

1943

Calderón de la Barca “Allioli” S/P Santa Isabel “La moderna Cenicienta” 2n Premi Categoría “A”Plaza de Ruperto Chapí “El fuego todo lo purifica”. S/P

1944

Plaza de Gabriel Miró “La venta ambulante” S/P Santa Isabel “Frutos personificados” S/P San Blas “Fiestas del Barrio” S/P

1945

Carolinas Altas “Exposición del Ninot” S/P

(Esquerra) 1960. Escena de la Falla Plaza del Caudillo (València) Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Dreta) 1961. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Guerra y paz’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoria Especial. Foto arxiu JCV

1946

Santa Isabel “Tauromaquia”. Premi Especial de Fogueres Alfonso el Sabio “Cría fama y chitat a dormir”. S/P

1947

Mercado Central “¡Ya está bien!” S/P Santa Isabel “Juego raso… y a la ceja”. (Junt a Vicente Morera) Alfonso el Sabio “La vida es un tango”. S/P Puerto “Al son que me tocan, bailo”. (Junt a Vicente Morera) S/P Rambla de Méndez Núñez “Fumat com un arenq”. 2n Premi Categoría “B”

1948

Santa Isabel “Talía”. Premi Especial de Fogueres Mercado Central “Oriente”. S/P

1949

Carolinas Altas “Cinelandia”. (21.000 Pts.) 1r Premi Categoría “A” Carrer de Sant Vicent “El sueño del agua” (13.000 Pts.) Premi de la Cámara de Comercio

1950

Sèneca-Autobusos “El arte a través de los tiempos”. (32.000 Pts.) Premi Especial de Fogueres. Ninot Indultat Campoamor “Letras para fomentar la ‘kultura’ y los buenos modales” (13.000 Pts.) S/P Santa Isabel “Meta ansiada” (20.000 Pts.) 3r Premi Categoría “A”

1951

Sèneca-Autobusos “El juego de la moda”. Premi Especial de Fogueres Plaza del Caudillo “Alicante, templo de la primavera” Fora de Concurs. Ninot Indultat

Santa Isabel “Instituto de belleza” (15.000 Pts.) S/P San Blas “La cantera” (15.000 Pts.) S/P Puente-Villavieja “Mitología” (20.000 Pts.) 3r Premi Categoría “A” Calderón de la Barca “Arte” (9.000 Pts.) S/P

1952

1957

Alfonso el Sabio “La emigración o la quimera del oro” Premi de la Cámara de Comercio Santa Isabel “Profesionalismo en el deporte” S/P

1953

Falla Oeste (Denia) 4t Premi Alfonso el Sabio “Pasado y presente de la urbanidad” (21.000 Pts.) S/P Puerto “Como ven la vida” (12.000 Pts.) S/P Santa Isabel “La usura” (16.000 Pts.) S/P

1955

Santa Isabel “Diana” (22.000 Pts.) 3r Premi de Categoría “A” Calderón de la Barca-Pl. España “La Vespa hasta en la sopa” (8.000 Pts.) S/P

1956

Alfonso el Sabio “Tepsícore” (35.000 Pts.) Premi Especial de Fogueres ‘ExAequo’. Ninot Indultat

Alfonso el Sabio “De Alacant” (30.000 Pts.) Premi Especial de Fogueres. San Fernando-Lonja “Anem de campañes” (23.000 Pts.) 2n Premi Categoría “A” Inf. Alfonso el Sabio “La fuente de los deseos” 2n Premi

1958

Benalúa “Hermandad española” (49.000 Pts.) Premi Especial de Fogueres Mercado Central “La cotorra del Mercat” (25.000 Pts.) 2n Premi Categoría “A” San Fernando-Lonja “Al comprar es el reír y al pagar es el llorar” (23.000 Pts.) S/P

1959

Benalúa “Séptimo Arte” (54.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial. Ninot Indultat Mercado Central “Como se vivía, se vive y se virirá” (38.000 Pts.) 1rPremi Categoría “A” Alfonso el Sabio “Mes morts que la bomba atómica” (40.000 Pts.) 3r Premi Categoría Especial

(Esquerra) 1966. Foguera Floirda-Portazgo. Lema: ‘Payasadas’. Autor: Ramón Marco. 2n Premi Categoría Especial. Foto: Hnos. Sánchez. Arxiu JCV (Dreta) 1966. Foguera Sagrada Familia. Lema: ‘Turismo’. Autor: Ramón Marco. Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes. Foto: Hnos. Sánchez. Arxiu JCV

1960

Falla Plaza del Caudillo (València) “A la luna de Valencia” Fora de concurs Ciudad de Asís “Intermediarios” (75.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial Mercado Central “¿Ustedes gustan?” (35.000 Pts.) 3r Premi Categoría “A” La Florida “Carreras” (39.000 Pts.) 1r Premi Categoría “A” Falla Bº Tafalera (Petrer) “Servicio contra incendios” Falla Bº Fraternidad (Elda) “Sucedáneos del arte”

1961

Ciudad de Asís “Guerra y paz” (80.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial. Ninot Indultat Calderón de la Barca-Plaza de España “Por un mundo mejor” (40.000 Pts.) S/P Mercado Central “Olimpiada diaria” (39.000 Pts.) S/P La Florida “Noticias de sociedad” (39.000 Pts.) 1r Premi Categoría “A” Barraca “PICA I VOLA” 1r Premi

1962

Ciudad de Asís “Hipocresía” (100.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial Calderón de la Barca-Plaza de España “Como nos complican la vida” (35.000 Pts.) S/P La Florida “Heroísmo actual” (44.000 pts.) S/P Barraca “PICA I VOLA” 1r Premi

1963

Ciudad de Asís “¡Eh, toro!” (100.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial. Ninot Indultat Plaza de Ruperto Chapí “Vistes de Xixona” (45.000 Pts.) 2n Premi Categoría “A” La Florida “Como aguja en un pajar” (44.000 Pts.) S/P Rambla de Méndez Núñez “Es carnaval” (70.000 Pts.) Premi de la Cámara de Comercio Barraca “PICA I VOLA” 1r Premi

1964

Ciudad de Asís “La caída de los condenados”. (400.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial. Ninot Indultat Colonia Virgen del Remedio “El buen paño en arca no se vende” (60.000 Pts.) 1r Premi Categoria “A” Alfonso el Sabio “Humo” (50.000 Pts.) S/P Mercado Central “Todos queremos más” (110.000 Pts.) S/P

1965

Ciudad de Asís “El caos” (175.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial Mercado Central “Su majestad la moda” (125.000 pts.) 2n Premi Categoría Especial Plaza del 18 de Julio “Fiestas de Interés Turístico” (150.000 Pts.) Fora de Concurs

1966

Sagrada Familia “Turismo” (250.000 Pts.) Premi de la Comissió Municipal de Festes Florida-Portazgo “Payasadas” (250.000 pts.) 2n Premi Categoría Especial Plaza del 18 de Julio “Sempre plou cuan no hay escola” (140.000 Pts.) Menció honorífica Categoría “A” La Entrá al Poble (Sant Vicent del Raspeig) “Si yo tuviera una escoba” Carrer Nou (Sant Vicent del Raspeig” “Mantenga limpia España”

1967

Ciudad de Asís “Donde no hay publicidad, resplandece la verdad” (300.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial Florida-Portazgo “Las guerras” (275.000 pts.) 2n Premi Categoría Especial Sagrada Familia “Homenaje a Carlos Arniches” (125.000 Pts.) 1r Premi de 1ª Categoría

1968

Ciudad de Asís “Sol y sombra” (350.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial Plaza del 18 de Julio “Alicante, casa de la Primavera” (350.000 Pts.) Fora de concurs Alfonso el Sabio “Las palomas de la paz” (125.000 Pts.) Sagrada Familia “Crítica de la vida” (150.000 Pts.) S/P Carrer Machor (Sant Vicent del Raspeig)

1969

Ciudad de Asís “Poderoso caballero es Don Dinero” (350.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial. Ninot Indultat Barraca “LOS GORILAS” S/P Plaza del Caudillo (Sant Joan d’Alacant) “ Aunque la mona se vista de seda” Carrer Machor (Sant Vicent del Raspeig)

1970

Falla Saladar (Denia) 1r Premi Ciudad de Asís “Lo que cuestan los hijos” (400.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial. Ninot Indultat Barraca “LOS GORILAS” S/P Barraca “ELS SEMAFOROS” S/P Plaza del Caudillo (Sant Joan d’Alacant) “Lo que debía haber sido”

1971

Falla Roques (Denia) “Lo que nos cuestan los hijos” 1r Premi Falla Saladar (Denia) “Las llamas de Nerón” 4t Premi. Ninot Indultat. Benalúa “Las cuatro estaciones y algún apeadero” (400.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial. Ninot Indultat

1972

Falla Roques (Denia) “La moda” 2n Premi Benalúa “Por qué como el perro y el gato” (450.000 Pts.) 1r Premi Categoría Especial Plaza del Caudillo (Sant Joan d’Alacant) “El amor”

(Esquerra) 1974. Foguera Benalúa. Lema: ‘Frases hechas’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoría Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Dreta) 1976. Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘La desintegración de la familia’. Autor: Ramón Marco. 2n Premi Categoria Especial. Foto: Josep Alcañíz. Arxiu JCV

1973

Falla Roques (Denia) “Como el gato y el perro” 3r Premi Falla Saladar (Denia) “Tot és de pega en el mon” 4t Premi Benalúa “Bárbaros” (500.000 Pts.) S/P. Ninot Indultat Carmen-San Agustín-Santa Cruz “Bienvenidos” (200.000 Pts.) 1r Premi 1ª Categoría Barraca “ELS FANFARRONS” S/P Plaza del Caudillo (Sant Joan d’Alacant) “Los hijos” Carrer Machor (Sant Vicent del Raspeig)

1974

Falla Roques (Denia) “Todos sean bienvenidos” Falla Saladar (Denia) “Barbaritats” 4t Premi Benalúa “Frases hechas” (600.000 pts.) 1r Premi Categoría Especial Carmen-San Agustín-Santa Cruz “La nueva plaga” (225.000 Pts.) S/P Plaza del Caudillo (Sant Juan d’Alacant) “Benvinguts a San Chuan”

1975

Ciudad de Asís “Del verbo subir” (700.000 Pts.) Premi Especial de la Comissió Municipal de Festes. Ninot Indultat. Carmen-San Agustín-Santa Cruz “Campanas al vuelo” (250.000 Pts.) 1r Premi 1ª Categoría Barraca “FEM LO QUE POEM” S/P Plaza del Caudillo (Sant Joan d’Alacant)

(Esquerra) 1977. Foguera Plaza del 18 de Julio. Lema: ‘Olimpo Actual’. Autor: Ramón Marco. 1r Premi Categoría Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Dreta) 1979. Remat de la Foguera Ciudad de Asís,.al taller de Ramón Marco. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco.

100

1976

Ciudad de Asís “La desintegración de la familia” (750.000 Pts.) 2n Premi Categoría Especial Plaza del 18 de Julio “En estiu tot el mon viu” (900.000 Pts.) Fora de Concurs Barraca “FEM LO QUE POEM” S/P

1977

Falla Plaza del Mercado (Gandía) “Tocan las campanas” Plaza del 18 de Julio “Olimpo actual” (900.000 Pts.) Fora de concurs Carmen-San Agustín-Santa Cruz “Lo que es y lo que fue del barrio de Santa Cruz” (350.000 Pts.) 1r Premi 1ª Categoría Inf. Carmen-San Agustín-Santa Cruz “Año internacional del niño” S/P

1978

Plaza del 18 de Julio “Cincuentenario” (900.000 Pts.) Fora de concurs. Ninot Indultat La Florida “Al son que me tocan bailo” (325.000 Pts.) S/P Tercera Edad “Los extremos se tocan” (250.000 Pts.) S/P

1979

Ciudad de Asís “Mos l’han clavat” (1.500.000 Pts.) 2n Premi Categoría Especial Inf. Ciudad de Asís “Que bonito es el campo” (70.000 Pts.) Falla Moros Al-Mohábenos (Oriola)

1980

1991

Ciudad de Asís “Hay que sembrar” (1.800.000 Pts.) 3r Premi Categoría Especial Inf. Ciudad de Asís “Actualidad” S/P

Plaça de l’Ajuntament (Foguera Oficial) “Anem a fer la foguera” (5.500.000 Pts.) Fora de concurs

1992

1981

Barraca “ELS CHUANOS” S/P

Ciudad de Asís “Los mitos” (2.000.000 Pts.) 2n Premi Categoría Especial. Ninot Indultat per la Comissió Gestora Inf. Ciudad de Asís “Una forma de vivir” (75.000 Pts.) S/P

1995

1985

1996

Alfonso el Sabio (No la firma) (700.000 Pts.) S/P

Barraca “ELS CHUANOS” 1r Premi Categoría Especial

Plaça de l’Ajuntament (Foguera Oficial) “Metamorfosis” Fora de concurs Barraca “ELS CHUANOS” 1r Premi Categoría Especial

1987

Ciudad de Asís “Pirómanos” 2n Premi Categoría Especial. Ninot Indultat per l’Ajuntament d’Alacant

1997

Barraca ‘ELS CHUANOS’ 2n Premi Categoría Especial

1988

Ciudad de Asís “A la llum de les Fogueres” (3.500.000 Pts.) 2n Premio Categoría Especial. Ninot Indultat

1998

1989

1999

Ciudad de Asís “Made in Alacant” (4.000.000 Pts.) 3r Premi Categoría Especial

Barraca ‘ELS CHUANOS’ 3r Premi Categoría Especial

Barraca ‘ELS CHUANOS’ S/P

2000

Barraca ‘ELS CHUANOS’ S/P

(Esquerra) 1981. Ninot de Rodolfo Valentino, a la Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Los mitos’. Autor: Ramón Marco. 2n Premi Categoría Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco (Dreta) 1989. Remat de la Foguera Ciudad de Asís. Lema: ‘Tor per Alacant’. Autor: Ramón Marco. 3r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu Familia Ramón Marco.

101

102

ENTRE EL RAVAL ROIG, LA FARMÀCIA I ALACANT Entrevista a Manuel Giménez Nogueroles Juan carlos vizcaíno martínez

Nascut al Raval Roig alacantí, el 24 de maig de 1933, feia

Home amable i sagaç alhora, Manolo està forjat amb l’ànima dels

diversos anys que volia rendir un xicotet homenatge a

bons alacantins. Amb ell portarem no pocs records d’un Alacant

Manuel Giménez Nogueroles, una de les persones que

que ja se n’ha anat, i volguera que aquest testimoni oral quede com

m’ha transmés amb major sinceritat aqueix sentiment

a homenatge d’algú a qui admire i estime profundament, des de fa

d’amor als costums i les tradicions de la nostra ciutat.

molts anys.

Aqueix anhel d’homenatge a l’alacantí, viscut llargament per un home que durant dècades ha vist la primera llum del dia davant del Mediterrani, que va desenvolupar tot el seu camí laboral en el món de la farmàcia, i que ha tingut en la figura d’Agatángelo Soler Llorca, un dels alcaldes més reconeguts de la nostra ciutat, un autèntic pare, com assenyala en aquesta entrevista. Amb una amistat que em retrotrau a quasi vint anys arrere, i un contacte personal que es podria remuntar als primers anys de la meua vida, quan vivia molt prop de la farmàcia en què treballava, el destí ha marcat, quasi per casualitat, un lloc de relleu a l’aportació de Giménez Nogueroles, en aquest cas dins del context de la Setmana Santa d’Alacant. I tot això, com a fundador i després president, durant 22 anys, de la Confraria del Morenet dels Hòmens del Mar, que discorre la nit del Dilluns Sant, pels carrers de la nostra ciutat. Un destí que el va portar a la Junta Major de Germandats i Confraries de la Setmana Santa d’Alacant, com a

ENTRE EL MEDITERRANI I AMBIENT DE GUERRA

Manolo, quin és el primer record que mantens d’Alacant? Doncs seria la vivència de la guerra civil a partir dels tres anys. I és que recorde tot allò, com si ho tinguera davant de la retina, ja que nosaltres hem dormit fins i tot en un refugi. Vaig nàixer al maig de 1933, en el número 105 del carrer de la Mare de Déu dels Socors, al Raval Roig, i sóc orfe de pare, que va morir sis mesos abans de nàixer jo. Ell va morir al desembre, i jo vaig nàixer al maig. Ma mare i jo vivíem a casa de la meua iaia paterna. Llavors, en la guerra, vam dormir en el túnel més llarg que hi havia a la Marina. Encara que no hi haguera bombardejos, allò més habitual era dormir allí. Després, vam viure en una caseta que hi havia a l’Albufereta, fins que una tia meua em va portar a una finca a Mutxamel, i allí és on vam acabar de viure la contesa. I recorde, estant al Raval Roig, com van entrar els soldats feixistes italians que venien i van entrar a Alacant des de la carretera de València. I com ho vivies allò, com una aventura? De xicotet, les coses es veuen d’una altra manera… Jo no tenia por. Mira, als quatre o cinc anys, quan estaven tocant a bombardeig, potser estava jugant davall de la plaça, i quan escoltava la sirena me n’anava al refugi. Em quedava darrere de la porta, fins que passava la meua iaia i m’enganxava (rialles). Davant de ma casa va esclatar una bomba, però va ser de poca potència.

vicepresident de la mà de Manolo Ricarte, i de la qual a l’estiu de 201,3 va haver d’assumir-ne la presidència, dirigint el futur d’aquest òrgan en la Setmana Santa de 2014, que es va celebrar amb notable èxit.

Va tindre molta incidència la guerra al Raval Roig? No, els bombardejos anaven més aïna dirigits als depòsits de la Campsa i el port. Nosaltres estàvem al centre d’ambdós objectius. Recorde que al castell hi havia una persona que manejava unes metralladores i ara penses que allò no tenia cap operativitat.

103

I com es pren l’arribada del franquisme al Raval Roig? Es pren amb molta calma, la veritat és aquesta. Tingues en compte que era un barri de pescadors. Tots érem família, i no hi havia la fòbia d’uns contra els altres. El que no era casat amb un cosí, era casat amb l’altre. És a dir, que no va haver-hi una ànsia de represàlia. Sí que puc recordar el pare d’un amic meu, que va desaparéixer en la guerra civil. Allò sempre va ser una terra tranquil·la. Jo recorde quan tornava de nit de treballar i passava pels carrers de la Vilavella i la Mare de Déu dels Socors, tot eren salutacions de “bona nit”.

ENTRANT EN L’ADOLESCÈNCIA Quan comences a anar a escola? Vaig començar a anar a escola una vegada va acabar la guerra, en la que hi havia al carrer de Madrid, on els xiquets i les xiquetes estaven separats. Recorde el meu mestre, el Sr. Agustín, que era basc. Recorde que tenia èczemes a les mans, i quan et cridava l’atenció, et feia que et girares i et pegava un puntelló al cul (rialles). Era molt bona persona, i vivia al carrer de la Mare de Déu dels Socors. Amb ell vaig fer la primera comunió, juntament amb altres diversos xiquets. Llavors ens va portar a sa casa, i ens va donar xocolate amb suïssos. Són coses que no s’obliden. Quan arribes a la farmàcia d’Agatángelo Soler, i en qualitat de què? Vaig arribar allí quan tenia 12 anys. Tingues en compte que era fill de viuda. Ma mare treballava a la fàbrica de sacs, en tèxtils alacantins que es deia llavors, que estava a Baver. Ella se n’anava a les set del matí, carregada amb el portaviandes per a dinar allí, i arribar a la fàbrica a les huit. M’alçava a les sis del matí per a anar al forn, comprar el pa i preparar-lo. A casa realment no es menjava fins a la nit, ja que cadascú estava de dia en els seus treballs. Jo de 8 a 9 del matí, me n’anava perquè una senyora, que es deia Vicenta, em fera classes, amb la intenció d’examinarme directament. A la farmàcia vaig començar com a aprenent, cobrant una pesseta al dia, i recorde que el primer dia que vaig anar a treballar, em van enviar a fer un encàrrec a la casa del senyor José Abad, que després seria alcalde d’Alacant. Allí la seua dona em va donar una pesseta de propina, que era exactament el mateix que em pagaven al dia (rialles).

LA TROBADA AMB AGATÁNGELO SOLER Quina és la primera imatge que tens d’Agatángelo Soler? Agatángelo ha sigut per a mi com un pare. Tot el que sé, li ho dec a ell. A més, per a mi ha sigut la persona més social que he conegut. Ell no era franquista; era

Raval Roig als anys 50. Foto: Sánchez. AMA

104

‘…Tingues en compte que era fill de viuda. Ma mare treballava a la fàbrica de sacs, en tèxtils alacantins que es deia llavors…’

falangista joseantonià. Quan va acabar la guerra, va estar en la divisió blava, ja que va ser falangista des de 19333, des que era un xiquet, i es va alliberar de l’afusellament en la guerra, per dir-se Agatángelo Soler, ja que es creien que era un nom de dona (rialles) ‘Aga’ o ‘Àgueda’. Es va lliurar per això. No obstant això, es va distanciar de Franco, en propugnar aquest la tornada a la monarquia, ja que pensava que haver tingut una guerra per a tornar a la monarquia era decepcionant. Aqueix era el seu pensament. . Recorde quan tots els dies se n’anava a l’ambulatori del carrer de Girona, d’on era analista, i encara que era un home catòlic, no li importava enfrontar-se contra el clero. Hi ha una anècdota, protagonitzada pel bisbe Pablo Barrachina, que vivia al carrer de la Mare de Déu dels Socors, en la mateixa finca, per cert, on vivia el pare de José Luis Lassaletta. Doncs el bisbe es va queixar que les parelles de xavals es ficaven dins del portal per a besar-se, demanant-li que no els deixara, a la qual cosa Agatángelo li va respondre “És que vosté no en té?” (rialles).

Allí, al carrer Major, treballes durant dècades, com ens pots descriure la transformació d’aquella artèria? Jo la recorde en els anys 70, però tu l’has viscuda des dels mateixos anys 40… El carrer Major era llavors la via principal d’Alacant. Eren la Rambla i el carrer Major, i estava ple de comerços. Hi havia un magatzem de confitats, l’amo del qual era de Villena, que després va posar una botiga a la plaça de la Santa Faç, al costat del que després seria el Restaurant Quo Vadis. La gent se n’anava de passeig a l’estiu a l’Esplanada, i a l’hivern, al carrer Major, que era més recollit, carrer amunt i carrer avall. Estava també la botiga de fotografia de Sánchez, que després es va traslladar al carrer Sagasta. També hi havia un saló de jocs, on ara està l’Agència de Desenvolupament, sobretot centrada en el billar, i ja amb el pas dels anys, allí es va ubicar la Caja de Ahorros Provincial de Alicante. Tot ha anat evolucionant, i potser ara ha perdut l’influx que tenia. Ara el carrer és tot una terrassa de cafeteries. No hi ha cap altra cosa, excepte la botiga de bijuteria i la torroneria de Teclo, que és un clàssic.

CREIXENT EN LA POSTGUERRA D’ALACANT Quins records et porta l’Alacant dels anys 40, en aqueixos anys de postguerra, on despertes a l’adolescència? Els records que em queden són, sobretot, de l’estraperlo. I ho recorde, perquè es pot dir que en cada casa hi havia un estraperlista (rialles). Recorde quan venia el tren de la Marina a la nit, i es tiraven els embalums sobre la pedrera, perquè foren arreplegats. Sabies on estava cadascú, però ningú deia res. Sabies a on anaves, discuties amb la persona pel preu, però estava tot molt assumit. En tot cas, en aquell temps, hi havia una relació molt especial a Alacant, ja que es pot dir que era un poble. Era molt agradable. Hi havia algun personatge que era graciós, com ‘Malvaíto’. Un altre, de qui no recorde el nom, però que feia rogle al seu voltant a la cafeteria de ‘La Ibense’ o la que estava a la Rambla, i que et contava les mentires amb tal convicció, que te les creies i tot. Contava els seus batalletes com si li anara la vida, i la gent se’n feia un tip de riure al seu voltant. Era un Alacant amable. Recorde per exemple al senyor Agatángelo Soler pare, que era un gran farmacèutic, molt catòlic i molt bona persona. Tant és així, que abans de la guerra, donava de berenar a totes les criatures de la plaça de Sant Cristòfol… O siga, que el pare estava a la plaça de Sant Cristòfol i el fill, al carrer Major El pare estava dalt, però va comprar la del carrer Major per al fill. Era la farmàcia d’Aguiló, i la va comprar mentre el fill estava a Rússia. El cas és que tots els xiquets de la plaça abans de la guerra, l’estimaven, ja que sempre els havia donat de berenar,

o llepolies. Recorde el seu enterrament, quan estant el fèretre a Sant Nicolau, hi havia gent que encara es trobava a la plaça de Sant Cristòfol. El carrer dels Llauradors estava ple de gom a gom. El cas és que, durant la guerra, van voler entrar a per ell. Van ser dos milicians, dient-li que era un ‘pandorgo’. Llavors va entrar un altre, un comissari pareix que era, i també republicà, i va dir “A este hombre, el que lo toque me lo cargo”. Els altres dos se’n van anar, ja que es veu que tenia autoritat sobre ells, i el senyor Agatángelo li va dir “Muchas gracias, ya que me ha librado del ‘paseíto”. I aquest li va dir que era un dels xiquets a qui havia alimentat anys arrere a la plaça, i no podia consentir que li feren res.

XICOTETES VIVÈNCIES FOGUERERES Quina és la primera imatge que et queda de les Fogueres? Per a mi, les fogueres han tingut un reflex molt infantil, ja que mai he format part de cap foguera adulta. No obstant això, sí que ens ajuntàvem, al Raval Roig, un grup d’amics d’uns 12 anys per a intentar fer una foguera infantil. Llavors va eixir un altre grup del mateix barri i es van fer dues fogueres infantils. Recorde que per a poder fer aquella foguera infantil, i comprar el cartó i tota la resta, féiem una rifa tots els dies. El mateix rifàvem mitja dotzena d’ous que dues ensaïmades, però la féiem tots els dies. El cas és que vam arreplegar diners suficients per a fer la falla -perquè era una falla-, que va quedar molt mona, amb el castell i un funicular que arribava fins a la platja. I és que a Alacant durant molt de temps va estar discorrent aquell possible projecte. Nosaltres el vam plasmar amb una maneta que feia baixar i pujar el funicular al castell.

Agatángelo Soler. Foto: Arjones

105

Açò seria sobre 1945 o 1946, en uns anys on van proliferar les fogueres infantils. Sí, i vam tindre bellea infantil i dames d’honor. I vam arreplegar prou diners fins i tot per a passejar-les per Alacant en un cotxe de cavalls descobert. Allí vam anar amb la bellea, les dames i l’estendard (rialles). Aqueixa va ser la meua llunyana vinculació directa amb les fogueres. I quina és la imatge que et queda de les fogueres dels anys 40 i 50 com a espectador? O com les vivies com a simple alacantí? Home, jo no he sigut dels de participar-hi directament, però sí de ser “dels tafaners”. Veia les desfilades. Recorde que les bandes de música entraven en el matí del 22 de juny. Eixien des del Passeig de Ramiro, per a passar per davant de l’Ajuntament. Anaven tots els foguerers vestits. Recorde el senyor José Romeu Zarandieta -a qui deien “zapatones” (rialles)-, a Carlos Torres Stivi, que es va responsabilitzar de la comissió de la foguera de l’Ajuntament, i era català [En realitat, Torres Stivi va nàixer a València]. Estava en el Cercle Català, que s’ubicava en la Casa de Carbonell. I recorde, sobretot, que les bandes eren autèntiques bandes de música. I recorde també, ja més avant, les baralles de Tomás Valcárcel amb Paco Hernández. Em ve a la ment quan un matí acudeix Paco Hernández a la farmàcia i li diu a Agatángelo, llavors alcalde, que havia nomenat Tomás Valcárcel president de la Comissió Gestora de Fogueres; “Don Agatángelo, no se com vosté té valor, de aqueixa puta greilla, ferla presidenta” (carcallades). Ell li va respondre “Hombre, Paco, usted comprenderá que es un hombre que está dentro de la Fiesta”,i li respon Hernández: “Sí, sí, sí, pero eixa no”. I potser el fet de no haver-te vinculat a les fogueres fou degut a l’absència d’una comissió al Raval Roig… Clar que sí. Igual que en les festes del Raval Roig, formava part de la comparsa de ‘Los Moritos de Matacagá’ (rialles), que van muntar Jaime Pérez i Chacopino, que era actor de teatre. Treballava amb Paco Hernández, amb Mina, que era una primera dama de teatre, i vivia al carrer de Montengón. Allí les danses tenien molta fama. Començaven al carrer de la Vilavella, i es feien en una corda. Tota la gent anava portant la corda i els que ballaven estaven al centre, i arribàvem fins al final del carrer. No sé per què s’ha perdut això.

106

‘…vam tindre bellea infantil i dames d’honor. I vam arreplegar prou diners fins i tot per a passejar-les per Alacant en un cotxe de cavalls descobert…

CONVIVINT A LA FARMÀCIA AMB UN ALCALDE Com es viu a la farmàcia en què treballaves l’arribada a l’Alcaldia d’Alacant a l’octubre de 1954? Ell va estar nou anys com a alcalde, fins que es va enfrontar amb el governador Felipe Arche Hermosa, que venia de Jaén, i es creia que Alacant era com aquella província. Arche li va reclamar un dia que anara al Govern Civil a departir amb ell. Als tres dies el va tornar a cridar, i Soler li va dir l’encàrrec següent; “Dígale Vd. al Sr. Gobernador, que la misma distancia hay de aquí al Gobierno, que del Gobierno a aquí. Yo tengo mucho trabajo. Si quiere algo que venga aquí” (rialles). I al poc de vindre Arche, va haverhi una inundació, i va haver-hi un enfrontament entre ambdós. Agatángelo es va cansar i se’n va anar. I com alternava l’Alcaldia amb la farmàcia, encara que aquesta estava al costat de l’edifici consistorial? . Vegem. Ell no era un professional de la política. Entrava al despatx de l’Ajuntament al matí, a les nou o nou i mitja. Reunia tots els regidors que tenien servei, i als caps de servei. Li donaven els parts del que havien fet, els distribuïa el treball, i fins després. Entrava a la farmàcia, on jo estava d’encarregat, i després pujava a l’ambulatori del carrer de Girona, on era analista. Llavors les anàlisis els féiem a la farmàcia. Una cosa en aparença privada, però que no ho

era, ja que era oficial. I després se n’anava a la farmàcia de son pare, on s’elaboraven fórmules magistrals, per a atendre el públic i a altres farmàcies. Teníem unes sulfamides, que eren únics. Teníem un col·liri, que es deia ‘Coleriaga’. S’havien fet unes pastilles magnífiques per a lluitar contra la febre maltesa. Allò ha sigut un dels laboratoris de farmàcia més prestigiosos de tot Espanya. Jo he fet de tot. Càpsules de tot tipus, que ja es feien en el segle XIX. Féiem comprimits, peladilles, xarops per a la tos, fórmules fenomenals, encara que ara estiguen en desús. Jo he vist com l’Aspirina va passar de ser el millor del món, a ser després injuriada, o tornar novament a l’actualitat. La medicina canvia, i per això la farmàcia hui en dia no m’agrada, ja que s’ha convertit en un establiment totalment impersonal, i que podem veure als aparadors. Tu tingues en compte que m’he arribat a fer 40 fórmules en un dia. . Imagine que a la farmàcia, Soler tindria visites constants… Sí clar, allò era un no parar. Però ell no es casava amb ningú. Va haver-hi un contractista que va canviar les voreres a l’actual av. de la Constitució, llavors de José Antonio. Doncs hi havia un senyor molt major que tenia una jogueteria al carrer Major, Juguetes Parreño, que havia tingut molta fama a Alacant. Perquè ja sent major es passejava per la ciutat, i Agatángelo li va dir “Julio, usted cuando vea una anomalía por Alicante, me la dice” i era l’inspector que tenia (rialles). I va ser ell qui el va avisar sobre com s’havia fet de malament aqueix pavimentat, i llavors va donar orde que no se li pagara. El cas és que un dia, va vindre el contractista per a dir-li que li estaven donant llargues per a pagarli, i que donara l’orde perquè li pagaren. I ell li va dir; “No, si la orden para que no le pagaran la he dado yo” (rialles). Li va assenyalar que era l’alcalde, i havia de respondre davant dels alacantins de l’obra que li havien contractat i fins que aquesta no estiguera en condicions, no se li la podria pagar. Per això, el va comminar que alçara aqueixa obra, i quan estiguera feta, la pagaria el consistori. I així va ser. Recordes alguna anècdota relacionada amb les Fogueres, del període d’alcalde d’Agatángelo Soler? Sobretot, recorde el canvi que va imposar, a l’hora de triar la Bellea del Foc per designació personal seua, portant el títol a la casa de la triada mitjançant un motorista. Com va ser rebut això per les fogueres? Jo crec que bé. Tingues en compte que veníem d’una època en la qual sabíem que Tomás Valcárcel treia la xica que li donava la gana. Valcárcel era molt Valcárcel (rialles). Arribava el festival i cantava els vots sense que ningú el controlara. I Soler buscava una xica, que a part de ser guapa, volia que sabera representar també Alacant. I amb tots els meus respectes, recorde una Bellea del Foc que van traure de les Mil Vivendes. Era molt guapa, però no tenia cap cultura, i la van haver d’ensenyar a parlar, i a saber menjar. Per això, ell va pensar com arreglar-ho, i fer-ho com a València, seguint el seu model [Manolo desconeix que, en aquells anys, a València les falleres majors es nomenaven generalment, entre filles de reconegudes famílies de la ciutat, i al marge de les falleres de les

(Pag. ant.) Mitat dels anys 40. La comissió Infantil del Raval Roig. Foto: Arxiu Manuel Giménez

comissions]. I és quan va començar a nomenar-les directament, i es formava una caravana de motoristes amb uns sobres i rams de flors. És cert que, amb el pas dels anys, la festa ha crescut molt, i açò ha canviat. Com va ser la relació d’Agatángelo amb Gastón Castelló? Ell va respectar molt Gastón. El va nomenar president de la Comissió Gestora de Fogueres el 1956, i a més el va ajudar personalment. Ara tots parlen de Gastón, però va tindre els seus anys d’èpoques baixes, i ell li va encarregar el mosaic del Col·legi de Farmacèutics, contractant-lo directament… és que ell no era un polític típic… Dins d’un règim autoritari, potser va ser un rar exemple de servidor de la ciutat… Sempre dic que és l’home més social que he conegut S’asseia amb tota la gent, conversava amb tots. Això sí, el que el xafava el trobava.

Anys 70. El nostre protagonista, treballant en la farmacia del carrer Major d’Alacant. Foto: Arxiu Manuel Giménez

107

L’EMPREMTA D’AGATÁNGELO A ALACANT

UNA VOCACIÓ PER LA FARMÀCIA

I vist des de la distància, quins canvis o millores són al teu juí, els més importants que va brindar Agatángelo Soler en el seu període com a alcalde? Al meu parer personal, a més de les coses a què es va dedicar com a alcalde, Alacant li deu moltes coses. Més enllà de les obres que encara es poden veure, com l’Esplanada, la font de la plaça del Mar, l’ascensor del castell, eliminar els banys a la platja, fent uns pavellons de bany molt més moderns… A part de tot això, hi ha coses que no es veuen. Entre elles, citaria l’aeroport, on va fer una gran labor prèvia, que no se li va reconéixer. I una altra cosa de gran importància va ser la classificació que es va fer a la platja del Postiguet, al passeig de Gomis, on hi havia una via perquè entraren els trens al port. I va haver-hi un ministre que va voler ampliar aqueixa estació per tota la vora de la platja. En aquell moment ja no era alcalde, i va fer una crida en contra d’aquesta mesura, demanant que els alacantins enviaren un telegrama de protesta, el mateix dia i a la mateixa hora des de correus, per a veure que Alacant s’hi oposava. El cas és que a aquell ministeri van arribar milers de telegrames aqueix mateix dia. D’això, no se’n recorda ara ningú, però va ser molt important per a la configuració actual de la ciutat.

Comenta’ns com va anar discorrent la teua vida laboral i sindical, segons et vas refermant en la teua vocació per la farmàcia. Jo vaig entrar en el sindicat vertical. I no és que entrara, és que calia fer-ho (rialles). I ja quan es va dissoldre, a mi em van buscar els de la UGT, ja que era secretari de l’Associació Provincial de Tècnics de Farmàcia. Però els vaig dir que no, ja que no em considerava polític. Jo vaig portar aqueixa secretaria, crec que des de l’any 1956, que teníem un local al carrer del Poeta Quintana. Després, Agatángelo ja va fer la seu del Col·legi de Farmacèutics, on va destinar dos despatxos per als tècnics de farmàcia. Ell deia que tots érem iguals. Recorde un acte d’entrega de diplomes, concedit pel Consell General del Col·legi de Farmacèutics, i hi havia un delegat que venia de València. Ací va haver-hi una entrega de diplomes d’una promoció on Soler va assenyalar que tots formàvem part de la mateixa família. Llavors va parlar el de València, i va començar a dir “Hay que tener en cuenta que hay clases. Unos son los técnicos, y otros los farmacéuticos”. Ell el mirava, i Agatángelo es va girar i va dir: “Diga lo que diga, lo que vale es lo que yo digo” (carcallades). I efectivament, el col·legi era tan nostre com de qualsevol altre.

I és que Alacant va passar d’un turisme madrileny, en els anys 50, que era un turisme molt agradable, ja que totes les cases del Barri Antic, de Sant Agustí, de Sant Nicolau, tenien una habitació impol·luta per a aquests estiuejants, amb dret a cuina. I el que diga que estaven insalubres, era mentira. A més, aqueixes cases tenien els estiuejants fixos, que venien tots els estius, i això donava un ambient impressionant al Barri Antic d’Alacant a l’estiu. Jo recorde el cine d’estiu del carrer de Gravina, que s’omplia. I després, els bars de l’entorn vivien tots. Era un turisme sobretot familiar. De quins personatges d’aquell temps i per quin motiu, te’n recordes amb major afecte? Encara que abans t’ho he mencionat, et reitere la figura del senyor Agatángelo Soler López, ja que era tot un cavaller, i la seua farmàcia estava a l’inici de l’apogeu del Barri Antic, quan hi començaven a proliferar les prostitutes. I ell deia “Primero entra un cura, y después, una puta” (rialles). I era cert, a la farmàcia de la plaça de Sant Cristòfol es reunien els capellans amb sotana. Però és que llavors aquell racó era una altra cosa. Hi havia aqueixes cases de cites, com ‘La Pepita’, ‘El Pajar’, però tu anaves allí, tenies el teu contacte carnal, però anaves pel carrer i ni et coneixien. Era distint. I les tertúlies que es feien en aquella farmàcia eren fenomenals. Allí hi havia republicans, carlins… Entre aquests últims estava el canonge Galbis… Tu vas arribar a conéixer Xavier Soler, germà d’Agatángelo i gran pintor? Era un bohemi. Vivia en el seu món. Se n’anava de viatge per exemple a Roma 15 dies, o quan venia alguns quadres, se n’anava a Madrid. Era un bohemi, graciós i artista. Era un gran pintor, el que passa és que no ha sigut reconegut. Això sí, sempre anava impecable. Era un senyor. 108

Ja anys després, vaig ser-ne secretari general. Així que puc dir que vaig ser sindical, sense ser sindical. He viatjat per Europa representant Espanya. He estat de ponent en taules redones. He pogut viatjar a uns quants països d’Europa, i he tingut la sort de ser sempre ben rebut. No he tingut enemics. Ja que tots som iguals, i no cal estar enfrontats els uns amb els altres. Quant a la farmàcia d’altres països europeus, era més avançada, ja que anaven quatre passos per davant de nosaltres. Recorde, per exemple, la primera vegada que vaig viatjar a Alemanya, on vaig comprovar que, en la part interna dels establiments, tenien els seus laboratoris. No em

fonamentalment a Tabarca, i que va protagonitzar l’anglés Trevor Howard] També en recorde molt una que va rodar Sarita Montiel a la plaça de Santa Maria i an la passarel·la; ‘Noches de Casablanca’. La veritat és que va ser un període en què es van rodar moltes pel·lícules a Alacant. En quin moment deixes de treballar a la farmàcia? Va ser quan vaig complir els 54 anys que em vaig jubilar. Tingues en compte que ja estic a punt de complir 86 anys. va fer enveja el laboratori, ja que jo no tenia a Alacant, ni tan sols tots els seus elements tècnics. Però en països com Alemanya o Holanda, depenen de l’Estat més que de la farmàcia, i ací som treballadors. Allí ho enfoquen a la farmàcia hospitalària, en detriment de la farmàcia social, que és la que tenim a Espanya, i incideix en aqueix caràcter social. He tingut discussions sobre aquest tema, objectant-los que ells s’erigien com a funcionaris, i nosaltres com a treballadors, amb major proximitat al públic. D’Anglaterra, em va sorprendre el respecte que tenien a la gent major. Allí, a la presidenta de l’òrgan de tècnics de farmàcia, li tenien un enorme respecte, i és el que se’m va quedar en la memòria, ja que d’altra banda, allí la farmàcia és un gran supermercat, on al final veus un xicotet apartat dedicat a aquesta. .

Vas conservar la relació amb Agatángelo? Teníem molta relació, ja que a més va llogar un pis i tenia un despatx, i el visitava sovint. Tingues en compte que he sigut padrí d’un dels seus fills. Quan es va llegir el seu testament, vaig haver d’estar present com a marmessor.

LA DESTROSSA DEL RAVAL ROIG Com a persona lligada de sempre al Raval Roig, no et va doldre en el seu moment la destrossa urbanística que es va posar en pràctica sobre aquell barri mariner? Amb una pena grandiosa. Em van llevar el meu barri. Això ha sigut el major espoli que s’ha pogut fer a Alacant. Una ermita, que va ser edificada i instal·lada pels templers, que va ser una icona a Alacant, eliminar-la com la van eliminar. Clar, pensaven posar un garatge, per a donar cabuda als cotxes de les finques que van fer-hi. Jo haguera fet una altra cosa al Raval Roig, un verdader barri de pescadors. Crec que haguera tingut un atractiu turístic per a Alacant. Però clar, allí el que manava era el senyor diners, i les intencions de Forner [Es referix a l’urbanitzador]. Per això ara, llevant els carrers de Madrid i la Mare de Déu del Lluch, allò està deshumanitzat. A més, tots els que han vingut, no s’han integrat al barri. L’única cosa és que viuen en un lloc amb unes vistes al mar privilegiades, amb un balcó al Mediterrani que és de glòria, que t’alces amb el sol pegant-te a la cara. Jo recorde quan només et separava del mar la carretera, i anaves quan arribaven del mar, i arribaven les barques amb el peix fresc. Recordes de la filmació al Raval Roig d’una seqüència de la pel·lícula ‘El Torero’, el 1954, amb ambient de festa, dolçainers i fins i tot nanos i gegants? Recorde dues pel·lícules. Una d’ella és aquesta que dius ‘El torero’, en què ja estava l’escala. Ho recorde perquè nosaltres ens asseiem en una ‘pareteta’, i vam veure la simulació de la desfilada que van rodar allí, i que va ser una revolució llavors. Però n’hi havia una altra, de la qual no recorde el protagonista, que era anglés, i que segons pareix es desenvolupava en un país caribeny. I recorde que al carrer de Madrid, davall de la plaça de Topete, hi havia una casa, en la qual van posar un rètol, que deia “Embajada”. I el que era la perruqueria que hi havia a la cantonada, era una casa de vici. [És possible que es tracte de ‘Manuela’, una pel·lícula de Guy Hamilton, rodada el 1957, 3 fotogrames de la pel.lícula ‘El Torero’ (René Wheele), rodada el 1954 parcialmente al Raval Roig. Arxiu JCV

109

Per què es va retirar de forma tan rotunda de la vida de la ciutat? Ell deia que la seua època ja havia passat. Tingues en compte que era molt estricte en les seues conviccions, i no es trobava còmode en els nous temps. No era de canviar-se de jaquetes. Podia haver-se incorporat a la vida política però no va voler. Ell va ser joseantonià fins a l’últim moment, i va preferir quedarse a sa casa. Tu recordes Primera Página, aquell periòdic on escrivia gent d’esquerra en ple franquisme? Doncs ell va recolzar aquell periòdic, arribant-se a enfrontar amb algun ministre de l’època. Va viure situacions molt singulars. Recorde que quan es va fer el barri de la Mare de Déu del Remei, que el va fer la Caja de Ahorros Provincial de Alicante, amb la Diputació de llavors. Aquest barri es va fer entre Luis Gimeno, que era farmacèutic, i un constructor que venia de Palència [Es referix a Alfredo Corral]. I com que quan es va edificar, ell era l’alcalde, volien posar-li’l al seu nom, i ell es va negar en redó. Ell era cap de la Caja de Ahorros Provincial, i a cada comprador d’un pis, la CAPA els donava 25.000 pessetes, perquè iniciaren l’amortització del pis comprat. Allò era una obra social.

EL RAVAL ROIG S’INCORPORA A LA SETMANA SANTA Abans ho has comentat de passada, però et vas implicar en en les festes de setembre del Raval Roig Sí, eixia en ‘Los Moritos de Matacagá’. Allí no hi havia ni disfresses ni res. Era un llençol, la tovalla embolicada al cap, i un tambor, per a poder tocar. Estava Chacopino i Jaime Pérez, i s’assajava. Chacopino venia de Tabarca i era artista de teatre, però era veí del barri, i es feien comparses. A part d’açò, estava Paquito Llorca, que feia vetlades folklòriques al Zorrilla, que era el local de la SCD ‘La Marina’. I es deia així, ja que tenia un teatret i hi havia un escenari dedicat al senyor José Zorrilla. Allí es feia tots els dissabtes una funció en valencià i s’omplia, ja que passàvem tots els dissabtes allí. Paquito Llorca, recorde que fins i tot va fer una altra comparsa, i eixien a les partides, al Verdegàs, i feien xicotetes funcions de teatre. Fem un pas molt gran en el temps, i recordarem la teua gran aportació a la Setmana Santa d’Alacant, i per la que personalment et conec, encara que de xicotet em conegueres tu a mi abans. Quan decideixes crear la Confraria ‘El Morenet’? Sorgeix a partir d’una imatge anomenada ‘El Crist dels Cazorla’, inspirada en una crònica de Jacinto Maltés, que parlava que un veler que anava cap a les Índies, va patir un temporal, i va naufragar en arribar a Alacant. Va aparéixer en arribar a la platja un bagul, i dins d’aquest hi havia la imatge. La van arreplegar la família Cazorla, i el Crist va anar a l’ermita. I de l’ermita es va portar a Santa Maria. Allí no sé on el van col·locar, i el van denominar el ‘Crist de l’Agonia’. I amb una remodelació que es va fer al temple, aquesta imatge va desaparéixer, ja que es trobava tapiada. Va arribar el moment de prendre possessió del temple Antonio Vivó, que era molt Antonio (rialles), i va rescatar i va redescobrir la imatge. L’ermita ja no existia. Estàvem en un garatge, ja que quan Forner va fer aquell pallasso, obligat, simulant que allò fora

110

una ermita. Per això, es va plantejar el fet de traslladar el Crist a l’ermita, i es va preparar una processó civicoreligiosa, celebrada el 10 de març de 1996, en la qual vam traure la Mare de Déu del Lluch al principi del carrer de la Vilavella. El Crist, el van pujar, i es va fer un acte a la plaça. A partir d’aqueix moment, va sorgir la idea de fer una germandat. I per a incloure-la en la Setmana Santa, vam parlar amb el llavors president de la Junta Major, Ramón Campos, tenint com a secretari a Emilio Coloma. I entre Pepe Pamblanco, que estava de regidor de festes, i ells dos, ens van entabanar, el 1997. Ens van dir que era tot fàcil, i ens hi vam embarcar. I de seguida vam buscar el comandant de marina, a fi de buscar càrrecs d’honor, i vam involucrar-hi la Comandància Militar de Marina, on es va fer l’anagrama, a fi de captar gent. Poc després, Manolo Reig va dissenyar la vesta. Jo li vaig dir poc més poc menys el que volíem, ja que a Tarragona hi havia una confraria de semblants característiques, que no tenien caputxó. A partir d’ací ens va fer el disseny, que després ens va copiar José Ángel Guirao, per a la Germandat de la Mare de Déu de l’Alegria (rialles). Jo pensava que era una idea teua des del primer moment… No, va ser per les circumstàncies. Llavors, Vicente López ‘Manolet’ -un dels tres germans que va dedicar la seua vida al món del futbol, en especial ell, que va aconseguir un gran prestigi com a futbolista-, va començar assumint-ne la presidència. Jo estava de vicepresident amb ell. Només va aguantar un any, i tots els altres em van dir que havia de fer-me’n càrrec. El cas és que han sigut 22 anys (rialles). Vaig agafar la confraria amb un dèficit de 400.000 pessetes, ja que vam haver de fer-ho tot del no-res. Des de llavors, la meua filosofia ha sigut la d’implicar-la en la Setmana Santa d’Alacant. El Raval Roig és un barri molt alacantí, i nosaltres vam començar a eixir en un baiard, que portàvem entre quatre. I del no-res hem anat eixint, ja que paguem 16 euros a l’any. I és que la meua filosofia, va ser fer una cosa molt austera. Ni vaig voler convertir-ho en una desfilada de fogueres. Nosaltres fem la nostra estació de penitència. Després, el que succeeix és que tenim la singularitat de la tornada, en la qual ens vam comprometre a pujar per la passarel·la del Passeig de Gomis, per la qual cosa tot el que es faça entorn de la confraria, ha de fer-se adaptat al discórrer final per aquesta. I això ens va vindre molt bé, ja que li va donar més singularitat, i com que és una confraria marinera, hem agafat l’essència d’una confraria de pescadors que hi havia al Raval Roig, que era la de Sant Jaume i Sant Andreu, amb fins socials. Tingues en compte que abans s’eixia a pescar a les nits, i l’última pesca de les xarxes era per a aqueixos fins socials de la confraria. I es tractava d’assistir les viudes, els xiquets, i les malalties. Recorde que vam tindre com a primer pregoner de la nostra confraria, Emilio Coloma Aracil.

Sempre em vas paréixer un autèntic ‘aconseguidor’. Com has fet per a saber vendre i buscar suports institucionals a les teues iniciatives entorn de la germandat? Doncs la veritat és que allò on he anat, sempre he tingut les portes obertes, se m’ha rebut, i he trobat receptivitat. A totes les institucions i particulars que he acudit, sempre he trobat suport i ajuda, i és una cosa molt d’agrair. Com valoraries les millores que en els últims anys s’han fet al Raval Roig? Han humanitzat la zona? Almenys han aconseguit que l’ermita tinga un poc de dignitat i, sobretot, que la plaça tinga vida pròpia. Ja és prou. I com veus l’actual estat de la teua confraria? Jo la veig consolidada. Crec que la seua actual presidenta, Laura Méndez Jaén, ho està fent molt bé. I la veritat és que m’afalaga que a cada cas que es done, compte amb mi. Quan decideixes implicar-te en la Junta Major de la Setmana Santa d’Alacant? Doncs això, una vegada més, va ser una altra aventura en què em van ficar sense jo pretendre-ho. Va succeir que Manolo Ricarte va decidir presentar-se per a presidir la Junta Major. Recorde que vaig ser dels primers a saber-ho, i em va demanar que anara amb ell en la seua candidatura. Allò en el seu moment va tindre els seus pros i els seus contres en la Junta Major, ja que es deia que Manolo no reunia els requisits necessaris per a encapçalar una candidatura. Em vaig enfrontar a ells, dient-los que ell formava part de la meua confraria, i això el validava per a poder presentar-se, com a component de la Setmana Santa d’Alacant. El cas és que la candidatura va resultar triada, i jo vaig assumir-ne la vicepresidència al seu costat.

ARRIBANT A LA JUNTA MAJOR Quins serien els principals èxits de dues dècades llargues al capdavant d’aquesta confraria? Èxits tots, ja que et reitere que vam eixir del no-res, assumint un dèficit lògic, ja que calia començar encarregant-ne els elements. I l’he deixat amb un notable patrimoni. Amb un local, on guardem tot el material de la germandat, disposant d’avanços com internet. I tot això, partint del magnífic equip que he tingut. He tingut el mateix tresorer o el mateix capatàs des del primer dia, i els que han canviat, fonamentalment és per haver mort. L’equip és molt important, i hem tingut amb ell confiança plena...

En aquesta, n’assumeixes la presidència, després de la inesperada defunció del seu president, Manolo Ricarte, al juny de 2013, quin va ser l’estat d’ànim amb què assumeixes el càrrec i quina experiència et va aportar aquell exercici? Allò va ser molt dur, però una vegada va morir Manolo, vaig exposar clarament a l’assemblea la meua disposició a tirar endavant la Setmana Santa, però comptant amb l’ajuda de tots. Vaig comptar amb aquest suport des del primer moment, encara que des del bisbat va haver-hi una sèrie d’objeccions, que en realitat no tenien fonament. La veritat és que vam assumir-ne el repte, i crec que vam aconseguir portar-lo a bon port, sobretot tenint en la memòria la figura de Manolo. Per a finalitzar, Manolo, et sents reconegut per les persones i l’entorn de la ciutat amb què has conviscut? Sens dubte, crec que he anat guanyant amics i afectes, i per això, em sent plenament reconegut. Entrevista realitzada el 2 d’abril de 2019

(Pag. anterior) 2002. Manuel Giménez junt a la cantante Antoñita Moreno. Foto: Arxiu Manuel Giménez (Esquerra) 3 imatges, de l’activitat de Manuel Giménez, a la seua Germandat ‘El Morenet’. Fotos. Arxiu Manuel Giménez

111

112

carlos mateo martínez;

LA MEMÒRIA DE LA CIUTAT Juan Carlos Vizcaíno Martínez

Feia anys que volia propiciar una trobada amb una figura que sempre he tingut en una gran consideració, com és la de Carlos Mateo. Des que era adolescent, mirava amb admiració aqueix home elegant, mesurat, educat a la manera antiga i, sobretot, profundament enamorat de la seua ciutat. Va ser la seua extraordinària faceta com a comissari de la celebració del V Centenari de la Ciutat d’Alacant, la que em va permetre poder observar-lo més de prop, mentre que un servidor formava part de la Comissió Gestora de Fogueres, només amb 23 anys. La meua tenacitat em va portar a seguir la pista d’un home totalment retirat de la vida activa de la ciutat, que va accedir, amb la seua habitual amabilitat, a aquest recorregut pel seu camí vital. I aquesta cita em va permetre comprovar que la seua lucidesa, la seua noblesa, i la seua bonhomia roman inalterable en un home que

afortunadament conserva no sols un envejable estat físic, als seus 80 anys, sinó que manté inalterable la seua profunda capacitat analítica, i una sensibilitat per aquest Alacant, que recorda amb enyorança, que va ser el teló de fons dels primers anys de la seua vida.

ALACANT; LA CIUTAT TRANQUIL·LA Carlos, quan es produeix el teu naixement? Vaig nàixer a Alacant, a la plaça de Bous. En l’anomenada Casa Borja, en el tercer pis, el 20 d’octubre de 1938. Tota la meua família procedix de Cartagena. Els meus pares, els meus iaios, les meues germanes. Excepte jo, que vaig nàixer ací, perquè mon pare era periodista i en període de guerra el van destinar a cobrir el sud-est espanyol, Almeria, Alacant i part de València. Pertanyia al Noticiero de Cartagena, i també formava part de l’Asociated Press, l’agència americana. Llavors, la meua família es va traslladar a Alacant, i vaig nàixer ací.

113

‘… [Alacant] Era una ciutat no xicoteta, sinó mitjana, perfectament integrada en un litoral mediterrani…’

seu xòfer, i s’hostatjava durant uns dies a l’hotel Victoria. Allò m’encantava. Però després va començar el Meliá, després el Gran Sol, i després va arribar la degradació de la ciutat, que ha sigut tremenda. En definitiva, he de dir, que ara com ara, és una ciutat que no m’agrada. Quin és el primer record que mantens de la nostra ciutat? El record que tinc és molt agradable. Vaig nàixer en plena guerra, però quan un ja adquireix un poc de sentit de les coses, comences a captar aromes, perfums, ambients, etc. I era una ciutat que m’agradava. Era una ciutat no xicoteta, sinó mitjana, perfectament integrada en un litoral mediterrani. Va ser una ciutat que, com moltes altres d’aqueix litoral, en la segona mitat del segle XX, pateix un espoli impressionant. S’enderroquen les antigues muralles, i això porta amb si que desapareguen espais públics, places, jardins, edificis emblemàtics. Desapareix també aqueix bell conjunt, que són les torres de l’horta alacantina; la Condomina, etc. I tot això, per a assolir una cosa molt mal entesa, que és la modernitat. I és que, paradoxalment, el que succeeix en aqueixa etapa tràgica per a mi, respecte a la ciutat dels anys 50, és una arquitectura sense cap valor. Sense bellesa ni estètica. Construïda a galop, ja que el que hi predomina és guanyar diners com més prompte millor i en la major quantitat possible. I aqueix record s’esborra. S’esborra, per exemple, una imatge que tinc de viure en l’àtic del carrer de Sant Ferran, 41. Anteriorment, vivia al carrer de Sant Miquel, al barri. I el meu passeig fins i tot de xicotet, per a anar al col·legi de la Congregació Mariana, era pel carrer de Sant Ferran i l’Esplanada. A mi, m’encantava aqueixa Esplanada amb les terrasses, l’Hotel Samper, l’Hotel Victoria que, per cert, freqüentava Gil-Albert, els estius que passava a Alacant. Ell venia amb el seu cotxe -un Hispano Suiza- i el

Anys 60. A Biar, donant premis a un concurs de dibuix i redacció. Foto: Arxiu Carlos Mateo

114

En parlarem al final d’aquest recorregut. Quan comences a formar part de l’engranatge del que llavors era la Caja de Ahorros del Sureste de España? Jo entre en la caixa, primer com a becari aspirant a conserge, al desembre de l’any 1952. El 1955 ja aprove les oposicions per a auxiliar administratiu. Des del principi, els meus caps ja van notar que les meues inquietuds eren la cultura i els llibres (rialles), i em van destinar a la biblioteca ‘Gabriel Miró’, on vaig estar amb Vicente Ramos, Manuel Molina, Miguel Signes. Allò va ser una font important d’aprenentatge per a mi, a més que em facilitava la possibilitat de la lectura sense parar. Què pots evocar de la figura d’Antonio Ramos Carratalá? Bé, salvant totes les distàncies, i encara que puga sonar a caricatura, per a mi, Antonio Ramos podria ser una espècie de ‘Príncep del Renaixement’ (rialles). Era una figura tremenda, de quasi dos metres d’alçària. Fort i corpulent. Calb, amb un cap molt lluent, i també molt ben moblat. Va ser el primer que em va brindar un càrrec cultural. L’any 65 es van posar en marxa dos ‘bibliobusos’, i me’n va fer cap. Un funcionava a Alacant -el número u- i el número dos, a Múrcia. El ‘bibliobús’ era una biblioteca ambulant. Amb això vaig començar a viatjar i a conéixer la província, que la veritat és que em va encantar. Guarde un record impressionant de tots aqueixos viatges, ja que em va propiciar un coneixement molt profund dels seus paisatges i els seus paisanatges.

Jo havia sigut conserge d’Antonio Ramos. Ell coneixia un poc de les meues inquietuds, i em va cridar al seu despatx, i em va dir “Carlos” –“Hijico”, em deia- (rialles). “Se va a convocar esta plaza y se va a hacer un concurso ¿Te interesa? ¿Tienes interés en participar?”. Li vaig dir que sí, i total que em van donar la plaça. Però no sols això. Antonio Ramos va afavorir, o va estar molt pròxim, al món cultural dels anys 50 i 60 a Alacant. És a dir, recordem aqueixa generació dels 50, que Javier Carro anomenava la ‘Generació de l’Horror’, que formaven Pepe Bauzá, Manolo Girón, Ernesto Contreras, Enrique Cerdán Tato, José Vicente Mateo, Eduardo Trives, i alguns més. Tenien en la Caixa, una fórmula de préstec, de 2.400 pessetes, que es denominaven ‘Préstecs a l’Honor’, avalats amb la firma del sol·licitant. Tots ells posseïen aqueixa fórmula, que els donava Antonio Ramos. I és que amb aqueixos préstecs pagaven, entre altres coses, la nota de les seues reunions en l’Hotel Samper -després Hotel Carlton-, en la barra americana, quan es reunien a les vesprades en tertúlies. Demanaven un conyac -whisky no en demanaven (rialles)-, i no pagaven. El cambrer en prenia nota, i a la setmana, liquidaven el compte. I d’Antonio Ramos, cal tindre en compte que va posar en marxa la constructora benèfica del sud-est d’Espanya. Va edificar vivendes al Pla, i després en altres llocs de la província i a Múrcia. Per això et dic que és un personatge interessant, a tindre en compte, i estudiar més en profunditat. Vicente Ramos va escriure un llibre sobre ell, que no es coneix, ja que al mateix Antonio no li va satisfer del tot. Possiblement fora molt laudatori, i va demanar que el llibre no circulara. Que es guardara, es cremara o es tirara.

LA GESTACIÓ DE L’AULA DE CULTURA En quin moment i en quines persones o situacions, es produeixen les teues primeres referències culturals i també reivindicatives? Molt ràpidament, ja que als 3 o 4 mesos de la posada en marxa del ‘bibliobús’, em vaig adonar que allò era ruïnós. I és que pagar el sou, les dietes i les despeses meues com a cap de l’equip -bo, l’equip era el xòfer i jo (rialles)-, per a entregar 4 o 5 llibres cada viatge… Al final vaig fer un informe, i li vaig dir a Antonio que açò era ruïnós i que valia més que regalàrem els llibres. Però veia que allò tenia possibilitats, i vaig proposar reconvertir el ‘bibliobús’, en un equip mòbil cultural. I ací comença la tasca del que seria l’equip mòbil, llavor del que posteriorment es convertiria en l’Aula de Cultura, l’etapa del ‘Gil Albert’, el V Centenari, etc. I amb això, em referisc a la continuïtat de la gent que es va incorporant en els equips, que ha durat quaranta anys, la qual cosa no és cosa de per riure. Quan sorgeix l’Aula de Cultura de la llavors Caja de Ahorros de Alicante y Murcia, i quan t’hi incorpores com a director? Bé, jo li plantege al senyor Antonio Ramos no cessar l’activitat

(Dalt) Anys 60. Cineforum a Castalla. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Centre) Anys 60. Aula de Cultura a l’estiu, en el Hort del Xocolater d’Elx. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Baix) Anys 60. Activitats escolars a Calp. FOTO: Arxiu Carlos Mateo

115

del ‘bibliobús’, sinó complementar-la amb una activitat de promoció cultural -cine, teatre...-. Vam comprar pantalla de cine, equips mòbils de projecció de súper 8, de 16 mm llavors. Més tard, fins i tot, projectors portàtils de 35mm, ja que els catàlegs de les cases que ens llogaven en 16mm estaven escassos de títols. Al senyor Antonio primer, i després amb motiu del meu nomenament com a director de l’Aula de Cultura, li vaig fer saber a Francisco ‘Curro’ Oliver Narbona, que jo tenia profundes limitacions, i necessitava rodejarme d’un equip. I que arreplegara les opinions i la programació d’aqueix equip. La veritat és que el grup de què em vaig rodejar estava molt preparat. El primer és que eren jóvens, professors d’institut normalment, artistes, intel·lectuals, amb ganes. Sobretot en un període en què, no sols Alacant, sinó el conjunt d’Espanya, tenia autèntica fam i set de cultura i llibertat.

‘…Sobretot en un període en què, no sols Alacant, sinó el conjunt d’Espanya, tenia autèntica fam i set de cultura i llibertat…’

1974. Inauguració del Aula de Cultura. Foto: Arjones

116

La primera de les memòries de l’equip mòbil d’Alacant és de 1966. Amb aqueixa iniciativa, ja comence a funcionar amb un col·lectiu humà molt pròxim, que pràcticament formava part de la Caixa. Eren Manolo Molina, Miguel Signes, Roberto Montero. Era Paco Bernabeu, cap de l’Obra Social. És el pare Pous, jesuïta, amb qui mantenia una bona amistat… I després, a poc a poc, vam incorporar-hi més gent. Roberto Ferrer, però sobretot, recorde que una vesprada, a l’eixida del cine Casablanca, em vaig trobar a les escaletes Francisco Moreno Sáez, i el vaig abordar directament; “Paco, sóc Carlos Mateo, el meu treball és aquest, la meua aspiració és aquesta, i m’agradaria que t’integrares en l’equip”. Em va dir que sí, que encantat, i a partir d’ací es comença a ampliar el col·lectiu. Un equip que després es va traslladar, amb altres incorporacions, l’any 1974, quan s’inaugura l’Aula de Cultura d’Alacant. Per tant, sempre he tingut molt present que la tasca realitzada per l’Aula de Cultura, repetisc una i cent vegades, i conforme em faig més vell, més encara, si veiem la gent que per allí ha desfilat, es pot considerar important, en funció del que es va fer, quin tipus de teatre, de cine, quins personatges van acudir-hi, de quins seminaris i congressos s’hi van celebrar. Si l’Aula ha estat o no oberta a la societat. Si realment ha respost a les inquietuds que tenia la societat alacantina, si va tindre respecte a unes instal·lacions de primer orde, com eren llavors. Tot això és degut a la tasca d’aqueix equip de col·laboradors. La meua labor era executar i portar avant el que ells acordaven en cada una de les comissions de treball. I el protagonisme és exclusiu de les persones que les van formar. La llista és interminable; Paco Moreno, José Carlos Rovira, Mario Martínez Gomis, Enrique Giménez, José Ramón Giner… Persones amb qui continues mantenint una bona amistat… I aqueix equip és el que, posteriorment, es desplaça a l’Institut ‘Juan Gil-Albert’, quan el 1984 ens en fem càrrec, en substitució de l’antic Institut d’Estudis Alacantins. Va ser quan un col·lectiu de gent jove es fa càrrec de l’Institut, que es conforma pràcticament amb noms procedents de l’Aula de Cultura, amb alguna altra incorporació. I aqueix equip és el que després va al V Centenari. Per tant, ací està la continuïtat, la comunió ideològica, per descomptat, ja que, si no, el treball haguera sigut molt difícil. Va ser un grup d’unes 20 / 25 persones en el qual per molts motius, ja que s’ho mereix, el ‘number one’, la figura, ha sigut sempre, el professor Francisco Moreno Sáez. Hi ha sigut amb qui sempre vaig estar més pròxim, i l’acord i les idees, sempre eren perfectes, que al seu torn arreplegàvem de la resta dels col·laboradors.

(Dalt esquerra) Premis de la Asociació Independent de Teatre. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Dalt dreta) Exposició del pintor Rafael Canogar. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Centre dreta) Carlos Mateo junt al ministre Pío Cabanillas Gallas. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Baix dreta) Xerrada del filòsof italá Franco Besaglia. Foto: Arxiu Carlos Mateo

L’AULA; UN IMPACTE A LA CIUTAT Quan comença l’activitat de l’Aula de Cultura i quin va ser el seu impacte en la vida de la ciutat? Va ser gran, perquè no s’ho creien (rialles). No es creien l’existència de l’Aula de Cultura, que era espectacular; la tapisseria de les butaques, la moqueta, les cortines, l’equipament, teníem un so espectacular, amb bafles a l’escenari, traducció simultània per a quatre idiomes, l’auditori, sala de conferències, sala de seminaris, ix de comités, sala d’exposicions, on s’han organitzat grans mostres. I la ciutat al principi no s’ho esperava. Però t’assegure que estava molt atent a les paraules d’inauguració, que va ser el 14 de març de 1974. El dia anterior, en una roda de premsa, vam presentar l’Aula als mitjans informatius. Era, per cert, una de les primeres activitats i presència de Jesús Prado com a director d’Información, ja que acabava d’incorporar-s’hi. I Francisco Oliver Narbona, com a director general, presentant als mitjans l’Aula de Cultura, parlava i reiterava que l’Aula estava oberta a la societat alacantina, per a fer una cultura autènticament lliure. Vaig arreplegar veles i vaig prestar atenció. I com que tenia una credencial, vaig començar a funcionar amb el meu equip. Vam anar realitzant una activitat realment important, ja que eren molts els actes en què es quedava gent sense poder entrar-hi. I després altres actes, com el famós de Tierno Galván, per exemple, on vam haver de posar megafonia en totes les sales i despatxos per a poder habilitar més gent, amb so directe, ja que era impossible ficar més públic al saló de l’auditori principal De la ingent programació que va haver-hi, a nivell personal de quines cites concretes guardes millor record? Normalment les meues preferències han estat centrades en els camps de la poesia i el pensament. Per exemple, puc citar la presència de José Luis Aranguren que, en distints anys, hi va impartir tres seminaris. Va ser una figura que em va impactar. També un altre José Luis, José Luis Pinillos, pare de la psicologia espanyola, que he tingut la sort de comptar amb ell en diverses ocasions, i va ser un personatge que em va captivar a tots els nivells. Emilio Lledó. Una meravella. Com es pot ser un home tan culte, tan mesurat, tan raonable, tenint sempre com a objectiu principal la paraula i el diàleg. Fernando Fernán-Gómez, per exemple, que va fer un recital de grans poetes espanyols, i en part de poesia seua, que també em va produir una gran impressió. Salvador Távora i el seu grup de teatre sevillà. Menys em va impactar, potser, ‘Els Joglars’, encara que tenia amb Boadella l’agressivitat política i l’histrionisme

PIE DE FOTO

117

artistes espanyols, estic segur que 15 d’ells han desfilat per l’Aula de Cultura.

UNA SOCIETAT QUE ES TRANSFORMA

‘…L’Aula de Cultura tenia la seua equivalència amb la Fundació Juan March a Madrid…’

del moment. Tot això, enfront de la serenitat conceptual de, per exemple, Salvador Távora, José Luis Gómez, o el català Fabiá Puigserver. Afortunadament, va passar per allí molta gent de nivell. Va tindre realment pes a nivell nacional l’Aula de Cultura d’Alacant? Va arribar a tindre un nom la ciutat amb això? L’Aula de Cultura tenia la seua equivalència amb la Fundació Juan March a Madrid. A València, per exemple, no hi havia un equivalent a l’Aula de Cultura. A nivell mediàtic, el diari El País i, en menor grau el desaparegut periòdic Madrid, que dirigia Rafael Calvo Serer, sí que van arreplegar entre 10 i 15 cròniques de les nostres activitats. O bé, desplaçaven un redactor, o en contractaven ací un. Mari Carmen Raneda o Mario Sierra en van ser alguns; la primera, de La Verdad; i el segon, d’Información. També Pere Miquel Campos, o Jaime Millas, que es va desplaçar de València per a fer una entrevista en un curs que va donar Braudillard. Sí, El País sí que li va dedicar una certa atenció. Però l’Aula va començar a ser reconeguda, sobretot en ambients intel·lectuals i universitaris. Tingues en compte que, per allí, en un període de deu anys -que és el que més he estudiat-, del 74 al 84, va passar per Alacant, quasi el 70% de la intel·lectualitat espanyola. Si tu em cites 15 / 20 noms d’intel·lectuals o (Esquerra dalt) Presentant al poeta José Hierro. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Dreta dalt) Exposició del pintor Francisco Urruela Salazar. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Dreta baig) Anys 80. Assaig investidura d’Eusebi Sempere, com a Doctor Honoris Causa de l’Universitat d’Alacant. Foto: Arxiu Carlos Mateo

118

Com vas viure la tensió amb les autoritats del tardofranquisme, si n’hi va haver? Només vaig tindre dues tensions. Una prohibició sense sentit i inútil, per part de l’etern secretari general del governador civil -governador civil ‘de facto’- d’Alacant; Luis Romero. Tenia la conferència d’un economista català, Jordi Nadal, sobre ‘Orígens del capitalisme, i conseqüències sobre la industrialització’. Nadal era catedràtic de la Universitat de Barcelona. Jo estava obligat a presentar un guió del que parlaria cadascú, cosa que òbviament m’inventava (rialles). Llavors no existia l’ordinador, per a ficar-se en Google. Per això, em comprava l’últim llibre de la persona, el llegia per damunt uns dies abans, i d’ací eixia el guió de la conferència que havia de presentar el Govern Civil. I la va prohibir. Però la veritat és que va ser per una estupidesa meua, de no presentar aquest guió. I després, una estupidesa de Luis Romero, que podia haver suspés Ovidi Montllor o tants altres, però va suspendre aqueixa. I després va succeir l’acte de Tierno Galván. Aqueix no era un acte per a nosaltres, ja que l’havia organitzat el Club de Amigos de la Unesco. Una de les particularitats de l’Aula és que realment es va obrir a la societat alacantina. Li va obrir l’espai al Cine Club Chaplin per a les seues sessions. Al Club de Amigos de la Unesco

per a actes especials. A l’Asociación Independiente de Teatro per a les seues actuacions. A la Sociedad de Conciertos. A les fogueres, amb una gran quantitat d’actes realitzats allí. Llavors, això de Tierno no era un acte nostre. Luis Romero era molt amic d’Oliver Narbona. Sopaven i fins i tot se n’anaven de viatge junts. I no es va atrevir a suspendre’l. Era el primer acte públic de Tierno, després de ser rehabilitat en una universitat espanyola, després de la seua expulsió el 1956, juntament amb Aranguren i García Calvo. Romero no es va atrevir a suspendre’l, però sí que va cridar Oliver Narbona, i aquest em va cridar a mi. Això va ser el 9 de gener de 1976. Jo estava amb uns amics a la Serra d’Aitana, on passàvem alguna nit de cap d’any. Llavors, el director de l’oficina de Benimantell, puja fins on estàvem, reclamant que el director general em cridava. Li vaig dir a Oliver que abaixava l’endemà, però ell em va dir que ho fera immediatament. Jo tenia el meu expedient preparat (rialles). I l’expedient deia que, al setembre de 1975, l’Aula, entre altres molts actes, s’havia cedit a la Falange, al Movimiento, omplint l’escenari de guions, camises blaves, etc., junt amb altres actes d’alferes provisionals, de legionaris. Tot això estava documentat gràficament. Li vaig dir que fins al moment ens havíem guanyat un prestigi, i la ciutat havia respost perfectament Anàvem a carregar-nos aqueixa trajectòria? Si volia suspendre’l el senyor Luis Romero, que el suspenguera, però amb una carta portada amb un motorista (rialles), amb un ofici que poguera llegir i enviar als mitjans. Però suspendre’l nosaltres, no. Oliver em va respondre; “Haz lo que te pase por las pelotas” (rialles). I es va fer, i recorde que ho vaig passar molt malament, ja que de manera molt respectuosa vaig eixir al carrer a rebre el professor Tierno, quan va vindre amb el cotxe. Era tal la multitud, que la gent li va obrir pas d’accés a l’Aula a Tierono, però a mi no (rialles). No vaig poder entrar-hi, i me’n vaig anar pel carrer de l’Arquebisbe Loaces, i des de darrere de l’escenari, vaig seguir la xarrada de Tierno amb quatre policies que estaven prenent nota de les seues paraules. Des del punt de vista d’una persona lligada a la cultura local, com veies les fogueres, si és que es detenies en elles, en aquell llarg període de Tomás Valcárcel? (S’ho pensa) Em cridava l’atenció la figura de Valcárcel, que havia sigut molt significativa, no sols en el món de les fogueres. També en les processons, en el món festiu i lúdic, folklòric i fins a artístic, alacantí. A mi m’agradaven molt els mantos de Valcárcel, i l’ímpetu que posaven les comissions de fogueres. Les ganes, l’entusiasme, l’emoció que transmetien en la realització de cada un dels actes, de presentació de belleas, de proclamació… Ací hi havia un potencial molt important de servei a la ciutat. D’un important entroncament popular. És un món molt interessant per a mi. En quin moment es va produint el teu coneixement de les figures polítiques de la ciutat, com és el cas de Pepe Lassaletta o Antonio Fernández Valenzuela? Bé, Lassaletta va ser company meu en la Caixa, i un dels primers col·laboradors que vaig tindre amb l’equip mòbil. A Valenzuela, el vaig conéixer amb més profunditat, quan ens vam fer càrrec de l’Instituto de Estudios Alicantinos, del qual vam canviar la denominació, per la

d’Institut de Cultura ‘Juan Gil-Albert’, amb José María Tortosa al capdavant. Però ací estava Enrique Giménez, estava Mario, estava Paco, estava José Carlos Rovira, estava Ramiro Monllor, n’érem molts… Va demostrar molta intel·ligència política, des del moment que no es va permetre la més mínima objecció a la programació que nosaltres vam establir. Mai. No sols això, sinó que tots els mesos teníem una junta rectora, en la qual estaven també el secretari i el tresorer de la Diputació. I estava també el diputat de Cultura, que la presidia, juntament amb tots els membres de l’institut. Alguna vegada baixava Antonio, i després una vegada a l’any, ens consvidava a sopar, i ens feia un obsequi -una bossa de viatge, un bolígraf-. Però l’important és que va saber estar. Va tindre la intel·ligència política per a practicar el ‘laissez faire’ (rialles). I també molta sensibilitat, per a captar amb rapidesa, per on anaven els tirs i, en funció d’això, també, automàticament, actuar.

ELS PRIMERS PASSOS D’UNA CELEBRACIÓ Quan es comença a gestar el Patronat del V Centenari de la Ciutat d’Alacant? Doncs mira, això va ser al desembre de 1987, en una reunió de tres persones, dos de les quals ja han desaparegut; José Luis Lassaletta i José Antonio Martínez Bernícola. Lassaletta em va proposar el tema. Volien commemorar el V Centenari de quan Alacant va passar de vila a ciutat. Havia pensat en mi, i fins i tot ho havia consultat amb alguns grups polítics municipals, ja que el meu nomenament s’havia d’aprovar en Ple. Li vaig respondre que en principi hi estava d’acord, però que havia de consultar-ho, sobretot amb el meu grup de col·laboradors, ja que sol no m’anava a embarcar, i havia de comptar amb l’equip que havia tingut en l’Aula i el ‘Gil-Albert’. D’altra banda, ho havia de consultar amb la direcció de la Caixa. Premissa meua, i no sols en el V Centenari, sinó en tot, era no cobrar ni un cèntim pel treball. Això ho va acceptar també l’equip de col·laboradors, sense cap tipus de problema, V Centenari. Inauguració jornades: ‘Alacant, un projecte de futur’. Foto: Arxiu Carlos Mateo

119

igual que l’envit. Vaig tindre també el consentiment per part d’Oliver Narbona, i en un ple que crec que es va celebrar al gener o febrer de 1988, es va aprovar el meu nomenament, amb el vot a favor de tots els partits, excepte Alianza Popular, que no va votar en contra. Es va abstindre. M. Teresa Revenga, em va dir després; “Carlos, no hay nada contra ti. En absoluto. Pero por cuestiones políticas, no podemos estar al lado del PSOE. Por lo tanto, la abstención es nuestra mejor salida”. I a partir d’ací vam començar a treballar… Quins objectius principals vos vau marcar? Supose que seria ardu… Va ser ardu i ens va portar treball. Va ser també molt il·lusionant. Era un repte bonic, ja que un dels objectius principals -abans parlàvem del deteriorament de la ciutat-, era crear un fòrum de debat que l’Ajuntament no havia propiciat mai, perquè realment s’estudiara i es discutira quin tipus de ciutat volíem, i quin llegaríem als nostres fills. En urbanisme, en sanitat, en serveis, en cultura, en educació… No n’hi ha hagut mai cap. I llavors, en el V Centenari, es van crear unes comissions que es deien ‘Alacant, un projecte de futur’, que pràcticament pretenia això. Allò ho dirigia Suso Nogal, catedràtic d’història moderna, comptant amb uns col·laboradors magnífics, que anaven des de Pedreño, fins a José Ramón Navarro Vera, etc. Allò va funcionar perfectament, encara que vam tindre molts problemes de condicions, zels i egos municipals “Aqueixa gent, què vol? Això és parcel·la nostra!”. Les meues majors discussions ací van ser amb Lassaletta i amb Antonio Moreno, que no estaven molt per la labor que el V Centenari s’erigira en portaveu, creador, d’aqueix fòrum de debat que, en definitiva, era un projecte debatut, contrastat i consensuat, de futur de ciutat. Quin va ser el cost total de la celebració, i quines van ser les principals fonts de finançament? El cost total va rondar els mil milions de pessetes (busca les dades, entre la memòria del V Centenari). Lògicament, l’àrea d’espectacles va ser costosa. L’actuació de Montserrat Caballé només va costar sis milions de pessetes de l’època. Però és que aquell acte va quedar per a la història de la ciutat. I el (Dalt) Presentació llibret ‘Alicante, ciudad y arquitectura’, de S. Varela i M. Beviá. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Baix) Catàleg pel.lícula ‘Les Fogueres de San Chuan’ 1929. Arxiu JCV

120

recorde, ja que vaig ser un dels assistents… Supose que es polsarien totes les institucions i entitats per a aconseguir finançament… La Generalitat Valenciana va aportar-hi quasi tres-cents milions de pessetes, en part també, perquè un dels projectes del V Centenari, va ser la rehabilitació del Teatre Principal. Que no es va aconseguir reinaugurar el 90, però sí que es va fer l’any següent, amb la presència de la reina Sofía. Per això, l’aportació de la Generalitat va ser important, i després la Diputació, i l’Ajuntament, per descomptat. Entitats com la Cambra de Comerç, les caixes d’estalvis, tant la CAPA com la CAM. Entre tots ells es van aconseguir reunir aqueixos més de huit-cents milions, que és el que en definitiva va costar tota la celebració. I entre totes les àrees, potser la més important va ser la de publicacions. Quan es va consolidar el V Centenari, vam fer que els historiadors editaren la història de la ciutat en fascicles, que els va publicar Información, i que van tirar 70.000 exemplars de llavors. Es va editar la història de la ciutat en quatre toms, la història de la ciutat contada als xiquets, d’Enrique Cerdán Tato, la memòria gràfica de la ciutat, de dos toms en tela verda, amb fotografies quasi inèdites, des de Cantos fins a Paco Sánchez…

UNA MEMÒRIA CONSOLIDADA El bo és que tot allò era inèdit llavors, ja que ara estem acostumats. Va ser un gran referent. Llavors va ser una bona tasca de recuperació de testimonis gràfics de la ciutat. I també sobre memòria gràfica de la ciutat, es van fer entre cinc i huit exposicions. Una sobre la dona, sobre el port, edificis públics, patrimoni religiós, etc, etc. El tema de les publicacions va ser, per a nosaltres, el que va eixir més redó, ja que ací no hi havia condicions de cap tipus. Home, tampoc li haguérem permés a Lassaletta i al seu equip, actuar de censors en absolut. Si hi haguera hagut el més mínim indici, li haguérem dit “Pepe, ací et quedes tu i el teu V Centenari”. Et puc assegurar, que, si actualment moltes fogueres fem llibrets dotats d’un contingut cultural entorn de temes de la ciutat i de la festa, és a través de la referència que ens van brindar les publicacions, i el mateix esperit del V Centenari. És quan no poques fogueres es contagien d’aqueixa mirada al passat...La intenció de recuperar aqueixa mirada al passat va ser fonamental. Aqueixa estètica. Aqueixa bellesa de ciutat, tranquil·la. Això ho recorde jo encara.

I una de les facetes que no vau oblidar en aquesta commemoració va ser la presència de les Fogueres… Vam fer l’exposició de fogueres, que portava Manolo Oliver Narbona, celebrada al Cobert del Port. També vam organitzar la Processó General de Setmana Santa. Crec que vam cuidar tots els temes, grups i entitats cíviques que es movien…

Amb les seues llums i les seues ombres, potser és el moment de parlar del recordat alcalde José Luis Lassaletta. Quins records et vénen a la ment entorn de la seua figura, i en aquest cas concret, quina va ser la seua implicació en aquest projecte? Pepe Lassaletta va ser un element controvertit. Jo l’he estimat molt, perquè primava el seu afecte, el seu amor per la ciutat. Ho donava tot. Era un torrent. No parava, però -sempre tenim peròsera excessivament populista. Tenia excessiu ego. Relativa escolta als altres, i intentava imposar sempre les seues tesis. Aqueix xicotet llast va desdibuixar en algun cas una actuació entorn de la ciutat, en alguns moments realment irresistible, i plena de força. I, sobretot, amb la capacitat per a arrossegar gent amb ell. Fa no molt de temps, amb motiu del meu 80 aniversari, un grup d’amics em van donar un obsequi. Tots els anys fem un dinar que sempre és el dinar del ‘Gil-Albert’, però com que complia aquests anys, em van fer un xicotet homenatge. Allí sobreeixia un punt en què estava totalment d’acord. I és que ni he sigut un pensador, ni un intel·lectual a l’ús Quina ha sigut la meua possible virtut? Potser haver tingut capacitat per a crear equips de treball. Això per a mi ja és prou, ja que, en definitiva, són els equips, els que dibuixen una trajectòria… Però sense líder no hi ha equip. Tot és una cadena. Carlos, què recordes d’aquell 26 de juliol de 1990, data central de la commemoració del V Centenari de la Ciutat d’Alacant? Projecta’t quasi 30 anys arrere, ja que degué ser una data memorable… Tot el dia en si va ser bell. Des del concert de campanes, preciós, per tots els temples de la ciutat. La pirotècnia de Caballer, de València. Després l’acte central a la plaça de bous, plena de públic, comptant amb unes figures de la talla de Montserrat Caballé i Rocío Jurado. Vam intentar portar també Plácido Domingo, però tenia compromisos a Alemanya. Luis de Castro, que era el responsable de l’àrea d’espectacles ho va intentar, però va ser impossible. Teníem una alternativa per a substituir Plácido, un tenor valencià que no ens pareixia massa interessant, ja que no estava a l’altura d’ambdós. Abans, vam tindre a l’església de Santa Maria, l’estrena mundial de la missa gitana solemne, d’Enrique Morente, que va ser una cosa deliciosa, impressionant. El record és magnífic. Allò va ser com una espècie d’esclat…

I per a mi, una iniciativa de gran importància, especialment com a amant del cine que sóc, va ser la recuperació de la cèlebre pel·lícula de les Fogueres de 1929… Això va ser deliciós. Juan Vázquez Martínez, era projectista d’un cine de Sant Vicent. Durant 30 anys havia guardat la pel·lícula -els rotllos de 35mm-, a sa casa. Es va traslladar tres vegades de domicili, i amb ell s’emportava la pel·lícula. La posava en un gibrell amb aigua, per damunt d’una reixeta, perquè el negatiu absorbira humitat, i no s’assecara. Llavors, va vindre a veure’m un matí a l’Aula de Cultura. Em va explicar el tema, i li vaig dir que estava encantat de rebre-la. Ell em va dir si li garantia que la pel·lícula s’anava a poder recuperar. Jo li vaig dir que faria tot el que fóra possible, i que ens posaríem en contacte amb la Filmoteca Valenciana immediatament. L’home va confiar en mi, i ja Paco Moreno i jo ens en vam anar a València, on vam tractar amb Ricardo Muñoz Suay. Ricardo també ens va prestar una gran atenció, i va posar a treballar la seua gent. I res, vam portar la pel·lícula, i als mesos vam poder fer la projecció pública. Va ser un regal que vam rebre i lògicament vam convidar aquest senyor a la inauguració. En la fitxa tècnica que es va editar de l’acte figura el seu nom, amb unes paraules d’agraïment, meues com a comissari, i de Pepe Lassaletta com a alcalde, amb una xicoteta síntesi professional de la recuperació. Allò va ser molt entranyable. L’esdeveniment en si del V Centenari va estar infestat d’actes molt entranyables. I és que de tant en tant, hi havia gent que fins i tot em parava pel carrer “Sr. Mateo, gràcies, ahir vaig assistir a un acte del V Centenari”. Va tindre repercussió ciutadana.

Jo crec que va ser una catarsi… Cert, una catarsi. Vas emmagatzemant tantes coses ja que, en realitat, jo vaig començar al desembre del 87. Després, a principis de l’any següent, vam començar a funcionar amb les comissions de treball. Però aquella nit va ser realment emocionant. (Dalt) Mutitudinària conferencia d’Antonio Gala. Foto: Arxiu Carlos Mateo (Dreta) Catàleg exposició ‘Alicante. El tiempo en imáganes’. Arxiu JCV

121

RECORDS D’UNA TASCA Abans t’ho assenyalava. Crec que vau ser els precursors, a l’hora de posar en valor aqueix passat gràfic i documental de la ciutat, llargament oblidat… Sí, sobretot si repassem el llistat de publicacions, lògicament totes giren entorn de la ciutat. Recorde entre les entitats col·laboradors el bisbat. I amb ells vam fer una sèrie d’exposicions relacionades amb la recuperació del patrimoni. Eren aquelles del gòtic i renaixement a Alacant, el barroc a Alacant, art renaixentista a Alacant, totes elles amb la col·laboració del bisbat. Et reitere els 70.000 exemplars de la Historia de Alicante. Es va fer en fascicles una història de les fogueres, amb 35.000 que està molt bé, que està molt bé. Recorde que vam fer una bibliografia de la ciutat d’Alacant, que no n’hi havia, en la qual vam posar a treballar un equip de bibliotecaris, que van fer un buidatge complet… Al marge d’autoritats i el teu equip de col·laboradors, quines personalitats et van quedar en la memòria, en el teu pas per aquesta commemoració? Tingues en compte que ja els coneixia amb anterioritat. Però que em cridaren l’atenció o redescobriments citaria Arcadio Blasco, Xavier Soler, Pepe Bauzá. Recorde que vam ediat un llibre en la Caixa sobre Emilio Varela, del qual era autor Pepe Bauzá. I sobre Varela, l’any anterior al V Centenari, vam organitzar una exposició retrospectiva dirigida per Bauzá, M. Carmen Pastor i jo. Vam fer un recorregut per famílies alacantines. No hi ha una altra història, has de bussejar i moure’t, i has de posar-li valor i insistir a uns i altres perquè et deixen entrar a veure l’obra. I he de dir que la majoria va respondre magníficament, no sols a deixar-nos entrar i veure l’obra que tenien, sinó després també a l’hora de traure-la per a ser exposada. Per això, reitere que a nivell d’institucions i d’alacantins a nivell particular, l’actuació va ser bastant bona.

Fascicle del col.leccionable ‘Hogueras’. Arxiu JCV

122

En quin moment es tanca oficialment i administrativament aquesta celebració? A l’Arxiu Municipal vam entregar la col·lecció de fotografies que vam aconseguir recuperar. I després, amb un poc de sobrant del V Centenari -jo no portava els comptes, els portava el tresorer de l’Ajuntament, que ho era al seu torn el del Patronat del V Centenari-, es va comprar la col·lecció de fotos de Paco Sánchez. I tot això va anar a l’Arxiu. Recorde a més, que teníeu una seu a Benalua… Sí, al carrer d’Alona, damunt d’Aguas Municipalizadas, en el pis sisé, que ens va prestar la mateixa Aguas. Allí tenia el despatx, amb quatre o cinc persones que treballaven amb mi, la gerent, dos administratius, i sengles despatxos per als directors d’àrea. Ja després de la reinauguració del Teatre Principal, l’any 91, vam fer arqueig i inventari, de tot el que hi havia en el V Centenari… penjadors, màquines d’escriure. Crec que llavors teníem un ordinador (rialles). I recorde que ací també va haver-hi un xicotet enfrontament entre Antonio Moreno i Bernicola, en veure què es quedava l’un i l’altre, del mobiliari (rialles). Són anècdotes. El cas és que es va fer un inventari, que es va entregar en l’últim ple que vam celebrar del Patronat, amb la presència dels distints grups polítics, el rector de la Universitat, Club de Regates, directors generals de les caixes, directors de premsa, etc.

UNA RETIRADA DISCRETA Per què de sobte vas decidir quedar en un segon terme en la vida de la ciutat? Primer, perquè hi ha un tema personal que m’absorbeix prou. Jo em vaig jubilar el 2003, que és quan vaig complir 65 anys. Però el 2002, el llavors director general, Roberto, un bon amic meu, al marge de temes que vindrien després. Em va dir; “Charly, no te vayas todavía (carcajadas), que quiero montar una colección de arte contemporáneo de categoría, y quiero que empieces a trabajar en ella, pero ya. Te doy seis meses para que tengas perfilada la comisión, los miembros de la comisión asesora, y luego ver objetivos, desafíos, etc.” I. com sempre, un es posa a treballar i a ‘fitxar’. També és cert que a tots els coneixia, ja que havien desfilat sovint per l’Aula de Cultura, i és quan vaig proposar que formaren part d’aqueixa comissió, a Tomás Lloréns, fundador i director de l’IVAM de València, actualment director del Museu Thysen de Madrid. Com Paco Jarauta, catedràtic d’estètica de la Universitat de Múrcia i vicepresident del Museu del Prado. Com Manuel Borja Villel, llavors director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, o director del Reina Sofía de Madrid. Román de la Calle, catedràtic d’art, i director del MUVIM a València. Pepe Piqueras, també va formar part de la comissió. Paco Pastor com a col·leccionista, galerista i poeta. Va ser una comissió que s’ho va prendre seriosament. Va començar a treballar, i la veritat és que vam aconseguir un bon resultat. La col·lecció final, quan va finir definitivament, el 2011, tenia 250 obres. Ací està Tapies, Canogar, Millares, Plensa, Barceló… Figures molt representatives de l’art internacional en l’actualitat. Part d’aqueixa col·lecció està exposada en el MACA -el Museu d’Art Contemporani d’Alacant-. I part ho està a Alcoi, al Centre d’Art Contemporani, que està ubicat a l’antiga seu del Monte de Piedad d’Alcoi, que data de 1875. És a dir, que la col·lecció es troba dividida entre aqueixos dos espais.

I a partir d’ací, que em vaig bolcar prou, vaig anar perdent contacte amb el moviment cultural a Alacant. El 2011 va acabar allò, amb l’afonament de l’antiga CAM. I ja a partir de llavors no és que diga que qualsevol temps passat va ser millor, ni de bon tros, una cosa que no es pot sostindre amb un cert rigor. Però en el terreny de la cultura, jo sí que enyore altres dècades. O lògicament, la cultura que es fa ara, a mi m’agafa ja molt major, i no és la meua. No es va produir cap xoc, ja que voluntàriament m’allunye. D’altra banda, les anomenades festes socials tampoc m’omplin molt. Assistisc de tant en tant a l’acte d’un vell col·laborador, o alguna figura que m’interesse, o alguna exposició. Vas tindre al llarg del temps alguna proposta política? N’he tingut alguna, però venien amb tan poques ganes (carcallades). Va haver-n’hi més d’una… T’ho hagueres plantejat? No. Mai. T’assegure que no haguera servit. En absolut. Cal tindre molta enteresa. Per a ser polític i engolir-te el que has d’engolir-te, els has de tindre ben posats (rialles).

LA CIUTAT QUE S’ENYORA Com valores l’evolució de la nostra ciutat en aquests quasi 30 anys, des d’aquella celebració? En què ha guanyat i en què ha perdut? Doncs ja t’ho he dit abans. Crec que tristament, en la ciutat hem anat a menys. Fa pocs dies, escoltava la notícia que assenyalava que érem la segona capital més bruta del país. Quasi sempre ho hem sigut (rialles), però et continua emprenyant això. I després, quant a qualitat de construcció de la ciutat, calidesa, estètica, bellesa, ho vam perdre en la segona mitat del segle XX, i no s’ha recuperat. I no creus que s’ha revertit un poc aqueixa tendència? Hi ha algunes parcel·les, com el barri antic en què s’ha millorat un poc… Al barri antic, sí. Per tasca de l’Ajuntament, i el meu amic Gaspar Mayor, gerent del Patronat de la Vivenda. Ha fet una labor magnífica. Jo em referisc més a la ciutat. Mire Alfons el Savi, o la Rambla, i m’entristeix. Mire l’Esplanada hui en dia i em desplome. Això pot ser eloqüent. Recorde perfectament l’Esplanada, amb les terrasses, el Carlton, les butaques de vímet, l’Hotel Victoria. Passaves tranquil·lament per allí. Les veus eren d’un diàleg de taula, res més. Resultava bonic allò. Fins i tot, certament poètic en el seu conjunt. I hui en dia, Juan Carlos, entre una hamburgueseria, o una pizzería… la veritat és que se me’n ve tot avall, en vies tan importants, com la Rambla i l’Esplanada. I després veus una construcció totalment eclèctica. Com valores el seu estatus cultural? La veritat és que la seguisc poc. Fa uns mesos vam tindre Paco Moreno i jo un dinar amb Pepe Piqueras. Jo sostenia que estava bastant mort el tema, i Piqueras em va oposar que estava equivocat, i que sí que es movia. Ell té elements molt més precisos que jo, ja que està molt més connectat. Però jo, per descomptat, que estic bastant desconnectat, no veig força. Però potser serà un problema meu, d’absència. Però, per exemple, trobe a faltar aqueixes tertúlies que abans teníem, que ens n’anàvem a prendre café. Discutíem dels assumptes divins i dels humans. Potser, en general, no sols a Alacant, les humanitats s’estan perdent, així com la curiositat pel saber... Sí, és el tipus de societat en què estem ara, d’usar i tirar. Vertiginós. Un món veloç. Ací sí que xoque.

Quina ha sigut la teua activitat central en aquests últims anys? Bé, estic en el comité científic de l’Arxiu de la Democràcia. He col·laborat amb Mauro Hernández, el catedràtic de prehistòria, que dirigia el MUBAG. I ara continue pertanyent a la seua comissió. En funció d’això, estic reconstruint i escrivint una espècie d’història o memòria de l’Aula, amb ànim, en el seu moment, de ficar-la en la pàgina web de la Universitat d’Alacant. No heu valorat publicar-la? No està concebuda per a publicar-la, ni vull que ho siga. És una memòria cronològica, pas a pas. I és que abans de la desfeta de 2011, em vaig ocupar bastant de digitalitzar material imprescindible, com són les memòries que em tocava escriure cada any. A partir d’aqueix material, que descriu la programació dia a dia, vaig recorrent els seminaris, esquemes temàtics… Ací estic reconstruint el que ha sigut l’activitat d’Aula de Cultura, amb comentaris personals i algunes -poques- dades autobiogràfiques. Però el seu destí és la pàgina web de la universitat, l’arxiu de la memòria. I és que, en definitiva, parle d’un passat de fa cinquanta anys. Continue dient que seria molt interessant publicar-ho… La intenció no és aqueixa. No és publicar-ho en paper. Fins i tot quan vaig començar, vaig fer una espècie de preàmbul, assenyalant que el seu destí no era publicar-ho en la forma tradicional. És la meua col·laboració, amb destinació a l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat. I perquè a l’Arxiu de la Democràcia? Perquè perquè l’Aula de Cultura i, sobretot, la seua sala d’exposicions, és el centre de la transició a Alacant i al país, en matèria cultural. Tot això, junt amb altres aportacions que hem assenyalat abans. Com el cine Club Chaplin, el Club de Amigos de la Unesco, la Sociedad de Conciertos, les Fogueres, etc. Em consta que continues mantenint un bon grup d’amics amb els qui comparteixes agradables vetlades. Parla-me’n un poc. Tots els anys, ens reunim al xalet que té Paco Moreno a Sant Joan, i jo ja porte quasi 40 anys d’afició per la cuina (rialles). Cuine fins i tot per a la meua família. I en aqueixes reunions, sempre m’encarregue de cuinar per a ells, fent potser un arròs. Però generalment prepare un gaspatxo de mero amb gamba roja, que vaig aprendre del xef d’El Jumillano (rialles). Sol ser un dinar a l’any, però mantenim contacte, ja que sempre hi ha alguna presentació de llibre. O algun esdeveniment i em criden. I per descomptat, vaig amb molt grat. Per a finalitzar, Carlos, et sents reconegut per la tasca realitzada a la ciutat d’Alacant? No m’ho he plantejat (rialles). Sempre he dit que en la meua trajectòria i la meua vida, he sigut un privilegiat. He treballat en el que m’agradava. He fet el que m’ha atret. M’han permés fer el que un grup d’amics i jo vam voler fer, i això és un pagament més que suficient. Després sí, compte amb l’afecte d’amics i representants d’institucions que encara recorden el V Centenari, o actes com el de Tierno. Però no li he prestat atenció. No hi he pensat molt. És evident que sempre continuaràs sent l’home mesurat i discret. Entrevista realitzada el 26 d’abril de 2019 123

124

JOSÉ M. MARTÍNEZ TERCERO;

ENTRE EL CINE, EL TURISME, LA CIUTAT… I EL MONUMENT AL FOGUERER Juan carlos vizcaíno martínez

Conversar amb José M. Martínez-Tercero Moya et permet observar un home veterà, però al mateix temps, ple de vitalitat. Dotat d’una prodigiosa memòria, i un poc dolgut amb l’esdevindre d’una ciutat com Alacant, de la qual opina que va perdre massa trens al llarg del temps. I la seua vida, fecunda en el món de l’empresa, apareix dominada per dos eixos primordials; una creixent vinculació amb la distribució cinematogràfica, que va heretar de son pare, i una clara aposta per la força turística de la província i, de manera molt especial, la seua capital, incentivant-hi les seues possibilitats com a destinació de turisme d’hivern. No obstant això, al llarg del temps, el carisma i la capacitat emprenedora del nostre protagonista, el va fer ser sol·licitat per a nombroses iniciatives que, de manera desinteressada, van comptar amb el seu esforç i capacitat de lideratge. Per això, per a les Fogueres d’Alacant, la figura de Martínez-Tercero, de sempre quedarà lligada per l’entrega demostrada, entre 1981 i 1982, per a presidir la comissió organitzadora, que va permetre contemplar la nit del 21 de juny de 1982, la inauguració del Monument al Foguerer -creat per l’escultor José Gutiérrez-. Una obra que, des d’aquell dia, serveix com a homenatge permanent a tots els hòmens i dones que han portat la flama de la Festa, des del fundacional 1928, fins a l’actualitat.

ALACANT; A LA RECERCA D’UN CLIMA BENIGNE José María, tu naixes a Calasparra (Múrcia) el 1937, per què la teua família es trasllada a Alacant? Mon pare tenia una lesió coronària. El 1932 o 33, el doctor Gregorio Marañón li la va diagnosticar, aconsellant-li que, quan poguera, es traslladara a viure a una de les tres ciutats costaneres; Màlaga, Cartagena o Alacant, evitant amb això patir un infart. D’aquestes tres, l’única on tenia família era a Alacant, on vivia una tia carnal de ma mare. Llavors va vindre la guerra, i a la seua fi, amb la desolació que degué haver-hi, els va donar refugi la tia Beatriz –que en realitat era una tia iaia-, i es van traslladar a Alacant. Ella els va buscar un pis al carrer de Rafael Terol, i allí van començar a viure. Mon pare, davant de la seua absència d’estudis, era comerciant. El meu iaio Valentín havia sigut tractant de bestiar, dedicant-s’hi també els seus dos fills majors. Ell era el tercer de cinc homes i una dona. El cas és que se’n van vindre ací a finals de 1939, i hi havia una fonda al centre de la ciutat, que es deia ‘La Balseta’. Estava destrossada, ja que havia sigut allotjament dels soldats que venien del front, dels que esperaven al port per a anar-se’n de la ciutat. Era grandíssima, però diuen que estava feta pols. Allí es van ficar, i la van arrendar. La van posar a poc a poc en orde, amb les seues quadres, i el gran pati central on deixaven els carros. I així van començar.

125

I quin és el teu primer record d’Alacant? L’explosió de l’armeria ‘El Gato’, a la plaça de l’Ajuntament, el 1943. Anàvem a l’Hotel Sevilla, ja que la tia Beatriz era empresària d’aquest establiment, que donava a l’Esplanada. Estàvem la meua germana la major i jo, amb una empleada que ens portava pel carrer de Sant Ferran, quan es va sentir una explosió impressionant. Ens vam ficar ràpidament a ma casa, i van començar les especulacions… que si eren uns maqui. Allò ho recorde com un somni, ja que devia tenir uns sis anys. Què recordes dels teus anys d’adolescència a Alacant? Al primer col·legi que vaig anar va ser el Jesús y María, en el que hui s’anomena guarderia, tenint uns 4 anys, al Parc de Canalejas, i separant els xiquets de les xiquetes. L’any següent, em van traslladar al col·legi Maristes, ubicat al Passeig de Gadea, perdurant encara el seu emplaçament, amb el nom de garatge Gadea. És a dir, allí va estar situat el primer col·legi Maristes de postguerra. I d’aquells anys, quina és la primera imatge que tens de la festa de Fogueres? Se centra en la foguera de Plaça de Gabriel Miró, que ha sigut el passeig meu de tota la infància i adolescència, al costat del carrer de Manero Mollá, que és on estava la fonda que, amb el pas del temps, es va convertir en Hotel ‘La Balseta’. Tot a través d’unes reformes, en principi lleugeres, i ja més avant es van alçar de la planta baixa i dos pisos que tenia, a planta baixa i quatre pisos. Quant a fogueres, recorde les reunions de la comissió de Plaça de Gabriel Miró, que se celebraven a ‘La Balseta’. N’era president Carlos Rodes Fajardo, un senyor educadíssim, amabilíssim, que tenia l’exposició i la botiga de mobles al carrer de Manero Mollá, al costat de l’edifici de l’Aduaneta. I de secretari tenia una persona que era un autèntica dinamita; Vitoriano Ruiz. Aquest tenia una botiga, en la qual el més famós eren els pantalons, al carrer de Sant Francesc -sempre anomenada Sagasta-. Tenia vida la foguera de Gabriel Miró? Clar, era una de les poques comissions actives. No oblides que un any en què va entrar alcalde el senyor Francisco Alberola Such, Alacant va estar a punt de perdre la festa de fogueres. És una cosa que es va comentar molt. T’estic parlant de finals dels quaranta. El van nomenar alcalde molt prop de fogueres. Com a gran alacantí que era, es va encabotar perquè eixiren avant. Va fer unes reunions urgents amb els artistes, amb Tomás Valcárcel. Va reunir les forces vives, si es pot dir així, que perduraven, alguns d’ells amb les reminiscències del seu passat polític. El cas és que va aconseguir que es plantaren 17 o 19 fogueres, i de pensar que no n’hi hauria cap, almenys es ‘va ressembrar’ la llavor de les festes, que ja van anar creixent gradualment. (Esquerra) Martínez Tercero de xiquet. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero. (Centre) Primers anys 40, amb el seu pare a cavall en el Portal d’Elx. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero Pàgina dreta: (Baix esq.) Anys 60. Amb el seu pare i el seu germà Juan, en ‘La Balseta’. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero. (Dalt dreta) Anys 50. Espectacular estrena cinematográfica al Teatre Principal. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero

126

RECORDS D’UNA CAPITAL DE POSTGUERRA Anem a la teua vinculació a la distribució cinematogràfica, que ve heretada de ton pare. No descobrisc res, si assenyale que el cine era l’únic divertiment tolerat. Per exemple, per als balls calia sol·licitar uns permisos i raó de ser d’aquests -les famoses revetles- que normalment se celebraven en les festes patronals. Sabem tots que els carnestoltes estaven totalment prohibits. Estaven les festes que se celebraven en la semi clandestinitat (rialles). El cas és que el cine era l’única cosa tolerada. Mon pare, la veritat és que no era empresari de cine. Tenia prou amb la llavors Pensió ‘La Balseta’, on a més dels recintes per a les cavallerisses, arribaven d’uns quants pobles de la província els denominats ‘ordinaris’, que vivien de la paqueteria, ja que per a la càrrega hi havia camions -estàvem a mitjan segle-. El cas és que dormien allí més cavalleries que furgons, camions o camionetes, i el pati de la qual va viure la transició entre el transport urbà i provincial. Allí arribava l’ordinari del Pinós, el de la Torre de les Maçanes. Encara no existia l’estació d’autobusos, i eixien d’allí fins Aigües, Busot, durant un temps curt a Santa Pola, també d’Alcoleja, Benifallim -et parle dels més amics dels meus pares, que tots els dies anaven i venien-. I recorde que les camionetes que hi havia s’havien reconstruït de tots els rebutjos de la guerra. Recorde també que els camions de Campsa de Román Bono anaven amb les rodes massisses, i amb la transmissió de cremallera. Arribaven a trencar les llambordes dels carrers. Recorde amb claredat l’empedrat de l’avinguda d’Alfons el Savi, amb les vies del tramvia pel mig, amb els obrers construint aquelles xicotetes basses que feien per a deixar-les amb aigua i que forjara bé el ciment. I no oblides que excepte els del centre de la ciutat, Alacant tenia la major part dels carrers de terra. La Muntanyeta es va acabar sent jo ja un homenet. Ho van fer tirant petards, i controlant les explosions amb teles, que eren somiers vells. Els maristes van llogar dos baixos comercials, de les primeres cases que es van fer, ja donant a Alfons el Savi, ja que el carrer d’Ángel Lozano es tancava en un corredor molt estret -allí estava el guixaire Ripoll-. Després es van fer els Cines Casablanca. El cas és que l’eixida d’aqueix carrer no permetia passar els carruatges,

només persones. Després va haver-hi la reforma, que es va emportar per davant totes les cases velles, i ja es va obrir el carrer.

EL CINE COM A NEGOCI EMPRESARIAL I quan es vincula ton pare a la distribució cinematogràfica? És una pregunta que sempre li vaig fer, i el primer cine que va comprar va ser a Cartagena. A ma mare li agradava molt el cine. A mon pare no. I ella li va retraure que l’haguera comprat allí, on no podia anar-hi. Mon pare em va dir que el va comprar perquè tenia un preu interessant, al centre d’una Cartagena de postguerra, i el podia tornar a vendre i guanyaria uns diners. Però mentre això ocorria, ell havia comprat el cine a uns empresaris que es deien Barceló -eren dos germans i una germana-, a qui sí que recorde. Tenien el cine en marxa, només que el 9 de març de 1950, van fer cine els germans Barceló, i al matí següent, era de José M. Martínez Tercero. El recinte era teatre-cine i estava molt vell, de 1800. Era preciós. No es podia mantindre, ja que el saló tenia totes les platees com en els teatres clàssics. Estava el pati de butaques, amb les seues llotges dos pams per damunt. I la primera reforma que es va fer, a l’estiu de 1950, va ser llevar les llotges, homogeneïtzant el pati de butaques per a tindre quatre-centes localitats. Supose que el negoci li aniria bé a mon pare, que era un comerciant nat. Després es va adonar que, tenint una sola sala, no podia disposar de bones pel·lícules. L’empresari més fort de Cartagena, també ho era d’Alacant; el senyor Luis Martínez Sánchez, i si mon pare no tenia una sala a Alacant, el senyor Luis agafava pel·lícules per a Alacant i Cartagena, i et quedaves amb les que ell no volia. Amb el pas del temps, els passos de mon pare per la cinematografia a Alacant van ser a través de cines d’estiu, ja que invertir en un cine d’hivern era molt costós i, per a la meua família, impensable. Llavors, el senyor Vicente Gómez, explotava l’Iris Park -que estava en Ángel Lozano- i el Cinema Río, que era un trinquet del senyor Segrelles. I vam arrendar el cine de què era propietari el senyor José Romeu Zarandieta, destacat foguerer, i portàvem durant els estius els dos cines. Açò ja ens donava peu a negociar les pel·lícules a projectar. No oblides que també el senyor Luis Martínez tenia

cines a Elx i Oriola. Va caldre buscar empresaris que s’uniren a mon pare, i així les pel·lícules que projectava a Alacant i Cartagena, el senyor Cobis Quiles l’explotava a Elx, i el senyor Cardona, a Oriola. Amb això, teníem el mateix circuit que el senyor Luis Martínez. A poc a poc, vam poder accedir a millors pel·lícules, i el negoci va pujar. Açò no va fer oblidar a mon pare la seua preferència pel comerç, i el local que teníem als baixos de ‘La Balseta’, entrant pel carreró de Santa Marta, era un magatzem de I quan es vincula ton pare a la distribució cinematogràfica? És una pregunta que sempre li vaig fer, i el primer cine que va comprar va ser a Cartagena. A ma mare li agradava molt el cine. A mon pare no. I ella li va retraure que l’haguera comprat allí, on no podia anar-hi. Mon pare em va dir que el va comprar perquè tenia un preu interessant, al centre d’una Cartagena de postguerra, i el podia tornar a vendre i guanyaria uns diners. Però mentre això ocorria, ell havia comprat el cine a uns empresaris que es deien Barceló -eren dos germans i una germana-, a qui sí que recorde. Tenien el cine en marxa, només que el 9 de març de 1950, van fer cine els germans Barceló, i al matí següent, era de José M. Martínez Tercero. El recinte era teatre-cine i estava molt vell, de 1800. Era preciós. No es podia mantindre, ja que el saló tenia totes les platees com en els teatres clàssics. Estava el pati de butaques, amb les seues llotges dos pams per damunt. I la primera reforma que es va fer, a l’estiu de 1950, va ser llevar les llotges, homogeneïtzant el pati de butaques per a tindre quatrecentes localitats. Supose que el negoci li aniria bé a mon pare, que era un comerciant nat. Després es va adonar que, tenint una sola sala, no podia disposar de bones pel·lícules. L’empresari més fort de Cartagena, també ho era d’Alacant; el senyor Luis Martínez Sánchez, i si mon pare no tenia una sala a Alacant, el senyor Luis agafava pel·lícules per a Alacant i Cartagena, i et quedaves amb les que ell no volia. Amb el pas del temps, els passos de mon pare per la cinematografia a Alacant van ser a través de cines d’estiu, ja que invertir en un cine d’hivern era molt costós i, per a la meua família, impensable. Llavors, el senyor Vicente Gómez, explotava l’Iris Park -que estava en Ángel Lozano- i el Cinema Río, que era un trinquet del senyor Segrelles. I vam arrendar el cine de què era propietari el senyor José Romeu Zarandieta, destacat foguerer, i portàvem durant els estius els dos cines. Açò ja ens donava peu a negociar les pel·lícules a projectar. No oblides que també el senyor Luis Martínez tenia cines a Elx i Oriola. Va caldre buscar empresaris que s’uniren a mon pare, i així les pel·lícules que projectava a Alacant i Cartagena, el senyor Cobis Quiles l’explotava a Elx, i el senyor Cardona, a Oriola. Amb això, teníem el mateix circuit que el senyor Luis Martínez. A poc a poc, vam poder accedir a millors pel·lícules, i el negoci va pujar. 127

Açò no va fer oblidar a mon pare la seua preferència pel comerç, i el local que teníem als baixos de ‘La Balseta’, entrant pel carreró de Santa Marta, era un magatzem de colonials, on destacava la cervesa i les begudes alcohòliques de la casa Luis Caballero, la delegació de les quals a Alacant la va tindre mon pare. Es va continuar ampliant, ja que amb el pas del temps es va fer allí un xicotet bar, que donava al carrer de Manero Mollá. Allí hi havia una taula de zinc, d’uns 30 metres de llarga, on els que venien amb el seu menjar, s’asseien a menjar, demanaven una ensalada o una gerra de vi, i pagaven una o dues pessetes.

L’OCASIÓ DEL TEATRE PRINCIPAL Ja molts anys després, a Alacant portes endavant la direcció dels cines Carlos III i Goya. Quines eren les característiques de cadascun? No oblides una cosa, els negocis són freds. Són les persones les qui els donen personalitat. A Alacant, teníem l’Iris Park i el Cinema Río, feia falta un cine d’hivern. Com que no n’hi havia, estava el Bar Club, un dels bars que tenia mon pare a Alacant, ubicat a l’Esplanada, afrontant amb el Casino. Allí havíem posat una orquestrina, que llavors es toleraven, ja passats els 50, i es va fer per a celebrar una nit de cap d’any. Em van parlar d’un xic, barber al carrer d’Onésimo Redondo, que tenia una orquestrina, i es deia Tony Estrada. Allà que me’n vaig a parlar amb ell, i em va dir que li pareixia bé, però treballava tot l’hivern en Educación y Descanso, que anteriorment havia sigut la Casa del Pueblo. El cas és que no podia canviar doscents dies per una nit. I és quan li vaig proposar, i si faig ball tots els dies, què? I és que llavors, al bar del Casino, que donava a Gabriel Miró, hi havia un gran saló i, amb permís de la directiva, s’havia convertit en un saló de te. I allí, a les set de la vesprada, començava la música i el ball amb vocalista. Llavors, vaig convéncer mon pare i la nit de cap d’any es va fer revetla, i el dia 1 de gener ja es van succeir els balls a la vesprada, amb continuïtat tots els dies.

Venien molt a portar els actors i actrius del Teatre Principal, i això em va permetre tindre amistat amb el senyor José Ripoll, un dels socis del teatre. Recorde una xarrada amb ell en què assenyalava com era de deficitari, ja que tenia 50 empleats, i si n’haguera tingut només un més, haguera hagut de passar el règim d’explotació comptable, amb més impostos. Per això es van frenar. És quan els vaig recordar que abans de la guerra el teatre havia sigut cine i tenia una cabina de (Baix esq.) Organitzant la 1ª Setmana del Cinema d’Autor a Alacant. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero. (Dreta dalt) 1968. En Hogar Hotel a Barcelona. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero (Dreta centre) Anys 80. Amb Vicente Espadas, a la plaça de bous d’Alacant. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero

128

(Dreta baix) 1981. Reunió del jurat del Monument al Foguerer. Arxiu JCV

projecció, encara que arcaica. Els vaig comentar que mon pare tenia pel·lícules per a projectar a l’estiu, de pressa i corrents, ja que li’n sobraven, i passant-les al centre d’Alacant, es podrien explotar. Ho vaig comentar en una nit d’hivern, es va prolongar en negociacions entre mon pare i els dos socis del teatre; el senyor Fernando Espín -fonedor- i el senyor José Ripoll, forner del carrer de Díaz Moreu. Van arribar a un acord, i d’ací subreptíciament, mon pare va entrar com a empleat al Teatre Principal, però a nivell de gerència, i es va començar a projectar novament cine allí, amb un gran èxit.

LA RODA DE LA DISTRIBUCIÓ CINEMATOGRÀFICA Allò va coincidir amb els anys en què a Espanya es va fer un boicot al cine americà, per la pel·lícula ‘Viridiana’, i vam estar sis anys sense importar directament de la Metro, la Paramount, la Universal, o la Fox. En realitat, els importadors espanyols compraven aquestes pel·lícules a Mèxic, i les distribuïen firmes espanyoles. Les més famoses d’aquestes van ser ‘Procines’, ‘Mercurio’, que són les que tenien més fons per a comprar els títols més importants i portar-los. En aquell temps, el senyor Luis Martínez i el senyor Alfonso Guixot estaven junts, però no barrejats (rialles). Cadascun amb els seus negocis. Contractaven les pel·lícules i les sortejaven. A qui li’n tocava una, no li tocava l’altra. El nostre èxit va ser que en negociar amb les distribuïdores pobres nacionals, va resultar que van ser les que van portar les pel·lícules més bones. Llavors et trobaves que, potser ‘La mujer más guapa del mundo’, que va ser el títol més comercial d’aquell any, doncs la portava ‘Mercurio’, que treballava amb José M. Martínez Tercero. D’aqueixa manera, els senyors Coves i Quiles -d’Elx-, van decidir tancar els seus cines. El primer tenia la ceràmica ‘La Esperanza’, i el Sr. Quiles tenia un magatzemet, que hui són Almacenes Quiles, de materials de construcció, i no els tussen ni els que estan constipats (carcallades). Van deixar el cine, ja que no era el seu negoci. El cine Avenida a Elx ha estat tancat durant moltíssims anys, i és una llàstima, ja que estava en un bon lloc. El cas és que es van anar comprant o fent cines. Nosaltres a Elx vam arrendar i vam estar durant més de 20 anys, amb el Cine Alcázar, que era teatre cine, encara que

com a teatre no va funcionar. Mon pare, encara va portar endavant tres contractes en vigor que tenien amb el senyor Serrano, anterior propietari, i el va tancar com a tal teatre la companyia de la senyora Concha Piquer que, per cert, va ser un fracàs enorme de taquilla. Allí ja es va preocupar de comprar noves màquines de projecció. Van ser més de 20 anys, fins al punt de tindre una gran amistat amb els senyors Serrano -eren hòmens majors tots-. El més jove d’ells era el nebot, el senyor Juan Orts, que va acabar sent secretari de l’ajuntament de Crevillent i, posteriorment, d’Alacant -és el que redactava els contractes-. Érem amics ell i jo, encara que va morir molt jove; va ser una gran persona. Molt àrab per als negocis (rialles). Li ho deies i s’enfadava. Em deia “A mi no me llames árabe”, i li responia “Lo que no te llamo es moro” (rialles). El cas és que faríem nosaltres un cine de reestrena a Elx. I ells ens van dir que no, ja que, si en féiem un, els deixàvem empantanats. Eren àrabs. Per això van buscar un local i es va fer un cine, però va ser perquè el va demanar mon pare, i ens el van arrendar. El local va nàixer amb pedigrí, per a ser un Martínez Tercero. Després van passar molts anys, i quan vam deixar el cine, el preu de lloguer ja no era assumible, d’una banda, i de l’altra, el negoci havia minvat. Però en aqueix interval, a Cartagena, vam seguir durant molt de temps, ja que era una ciutat molt apartada i tancada entre muntanyes i el port, i no trobaves un solar d’envergadura. Va haver-hi una oportunitat a les portes de Múrcia, on es van tirar un grup de cases velles que van deixar un solar enorme. Això ho va haver de finançar la Caja de Ahorros del Sureste de España. I què es va fer allí? Doncs un cine, però aquesta sala no es va donar a mon pare, ja que hi havia més concomitàncies amb el Sr.

1982. Tres instants del procés de creació del Monument al Foguerer. Fotos: Arxiu J. Mª Martínez Tercero.

129

fogueres, amb la pel·lícula ‘Los bucaneros’, dirigida per Anthony Quinn. A continuació es va exhibir “Sissi, emperatriz’, la segona part de ‘Sissi’, que s’havia portat al Principal, i ja la tercera se la va emportar Vicente Espadas, ja que era d’una altra distribuïdora. Aqueixa estrena la vam fer amb l’eixida al carrer de Sant Vicent, i no venent entrades per a la platea, només per al pati de butaques.

Pérez García, que va assumir el Cine Mariola. Què li va passar a aquest home? Doncs, com que a Alacant, Cartagena, Elx i Oriola, estaven el senyor Luis Martínez Sánchez, i José M. Martínez Tercero, va haver de fer cines en aquestes mateixes ciutats. I d’ací va vindre que a Alacant es feren els cines Chapí, Calderón, i Alameda, que va durar només dos anys, i estava en ple Maisonnave. I a Alacant va entrar amb el cine d’estiu Rex, amb ‘Los diez mandamientos,’ que va durar tot l’estiu, ja que era una sola sessió, i eixien a les dos i mitja de la matinada (rialles). O siga, que açò era un corriment de famílies, a manera de fitxes d’escacs… En aquest cas de famílies, ja que coincideix. Però eren empresaris. La competència. I la matèria primera era indivisible. Si un tenia ‘Los diez mandamientos’, tu no la tenies. Aqueix era el plantejament del negoci del cine, molt diferent de tots els altres.

PROJECTANT A LA TERRETA I el que parlàvem dels cines Goya i Carlos III? Quina idiosincràsia tenien aquells dos cines? El Cine Carlos III es va començar quan estàvem al Teatre Principal. I la seua primera idea era enfocar-lo com a cine de reestrena. Pel·lícula que eixia del Principal, o que havia d’eixir en vindre una companyia de teatre, teníem un lloc on projectarla. Es va arribar a una entente cordiale amb el propietari del trinquet, on estava el Cine Río, per a cobrir-lo, firmant-se un contracte de 50 anys, com era típic de llavors. El firmant alçava el local, el lloguer era irrisori, ja que només se li havia deixat el solar, i en passar els 50 anys te n’anaves i li deixaves el cine. Es va començar el cine sense platea. Aqueix any, les coses es van tòrcer al Principal, i com que les juntes feien aigua, tenint començada l’obra del Carlos III, vam haver de deixar l’exhibició cinematogràfica al teatre. Es va parlar amb l’arquitecte -Miguel López- i es va improvisar, amb un lògic estudi per darrere. Es va comprar una casa al carrer de Vicente Inglada, 4, i es va fer una entrada decent per aquest carrer, que va ser el domicili municipal del cine. El senyor que ens va arrendar el solar tenia el número 19 del carrer de Sant Vicent, i el 21 era del Sr. Buades, constructor. I el cine Carlos III es va inaugurar amb una eixida arcaica, entre taulers, i amb una estora, en la qual si no xafaves el fang era de miracle. Es va inaugurar un 19 de juny, damunt de (Dalt esq.) 21 de juny de 1982. Inauguració del Monument al Foguerer. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero. (Dreta dalt) 1986. Comida amb els pintors, per la Comissió del Monument al Foguerer. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero (Dreta baix) 1984. Comissió de recuperació del Via Crucis a Santa Faç. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero

130

Abans d’arribar l’hivern, van cobrir aigües del segon pis, i ens vam atrevir a posar-hi una xicoteta escaiola, unes parets arreglades, i uns escalons, que pujaves per a eixir a Sant Vicent. I no obstant això, si pujaves des de Vicente Inglada, ho feies per a entrar en el cine, costera amunt. No oblides que hi ha una gran costera entre Calderón i Sant Vicent. No la notes, perquè hi ha un carrer, però és de quasi dos metres. I ja a l’estiu, vam mantindre l’Iris Park durant un parell d’anys més, amb el senyor José Romeu molt major, i els seus fills, que no volien arrendar. Ja tenien opcions molt bones de compra. La casa del costat, la drogueria Coloma, també li havia fet unes ofertes molt importants. El cas és que tots ens vam convéncer que no era tan rendible tindre un cine d’estiu, ja que Alacant s’havia despertat. Als estius, tenies les discoteques a la platja de Sant Joan. No era com quan vam estrenar en l’Iris Park ‘Vacaciones en Roma’, que va ser una bomba, i amb la qual vam muntar una cavalcada, en la qual, si hi havia cent motos Vespa a Alacant, havia oferit entrada gratis a qui desfilara en Vespa (rialles). Es va fer la cavalcada pel centre de la ciutat. Jo anava al capdavant amb una moto amb remolc de la Coca-Cola (rialles), i va ser un escàndol memorable. En obres, davant mateix, estava la comissaria de policia, encara que ja tenien unes dependències de guàrdia. I el comissari cap era amic de mon pare, i li va dir “El escándalo este ¿lo voy a tener todo el verano?” (rialles).

XICOTETS ECOS FOGUERERS Ens has parlat de José Romeu Zarandieta, significativa figura de les Fogueres… Jo el vaig conéixer molt major. No és que fóra temperamental, és que havia d’haver sigut una cohet de set arrancades (rialles). Era molt seriós, molt callat. Deia una cosa i no hi havia qui el moguera d’ací, tant per a bé com a per a mal. Ell li va dir a mon pare que l’avisaria en el cas que l’any següent no li firmara l’arrendament, perquè no es comprometera. I ho va complir. Va arribar una ocasió en què li va dir que no firmaria l’any següent, sense saber si vendria el local o no. Era temperamental del tot, reservat, vivia a sa casa del carrer de Sant Ferran, en la mateixa finca en què tenia l’estudi l’arquitecte Paco Muñoz Has parlat de l’Iris Park, caracteritzat per la celebració de balls per la foguera d’Alfons el Savi… Sí, sí. Tant és així que hi havia un recinte on estava la pantalla que vam posar davant quan van arribar els formats panoràmics. La pantalla era de lona. Es pujava i s’abaixava diàriament, i quan s’abaixava, davall estava ‘Obri l’Ull!’ (rialles). S’havia llogat per al circ dels germans Tonetti. Per al teatre Vander, que va estar durant tres hiverns allí. I estaven els d’‘Obri l’Ull!’ Per a ells era el racó. Crec recordar que quan el tenia llogat el senyor Vicente Gómez, els dies 20 al 25 de juny, no feia cine, i era el racó de la comissió d’Alfons el Savi. Vas tindre alguna relació especial amb algun director o estrella espanyola? No, això s’ho emportava sempre Madrid i Barcelona. I quan una pel·lícula s’estrenava a Madrid i pegava, ho feia a tot Espanya. Això més que a Barcelona. Parlant a nivell d’espectacle, i que no es molesten els catalans, Catalunya ha sigut sempre molt tancada. No obstant això, Madrid ha sigut més oberta i, sens dubte, la capital d’Espanya. Barcelona era la capital de Catalunya.

EL TREN DEL TURISME ESCAPA D’ALACANT Una altra faceta teua destacada, a partir de mitjan dels anys seixanta, és la presidència del Sindicat d’Activitats Turístiques, com vas assumir aqueixa nova responsabilitat, i com comença a florir Alacant al turisme en aquell temps? Alacant era la ciutat més turística de la província. En la pensió de mon pare, a partir dels anys 40, venien famílies de Madrid, i ho feien per a un mes. 20 dies mínim. Recorde 2 o 3 famílies

que s’han casat els fills o la meua germana, i ens hem convidat a les bodes. Només hi havia la telefonada al febrer o març confirmant la visita i l’estada estiuenca. Et venien amb 4 o 5 fills, i agafaven un parell d’habitacions d’aquelles de pensió, on cabien 2 i 3 llits. Comptaves, i potser n’hi havia 9 persones. Eren autèntics apartaments grans, amb una sola porta d’entrada. I hi havia ja turisme. El problema és que vam perdre el tren. No hi ha hagut ni alcaldes, ni ningú a Alacant, que haja forçat el tema del turisme. Alacant hauria d’haver sigut Benidorm, molt abans que aquesta sorgira, ja que Benidorm era un poblet, i calia fer-ho tot. I Alacant tenia l’avantatge de tindre la platja de Sant Joan, salvatge, amb solars a bastament, i a cinc quilòmetres, una ciutat amb els seus teatres, els seus cines, farmàcies, la seua casa de socors. Ho tenia tot. Però es va perdre el tren. No hi havia esperit empresarial en aqueix sentit i només es va centrar a fer apartaments, vendre’ls i guanyar diners. Punt. I resulta que en tens 200.000 a l’estiu, i 20 a l’hivern, i ho has de mantenir tot en condicions, ja que cobren els impostos. Mon pare havia presidit el Sindicat d’Hostaleria fins que va patir una malaltia que el va tindre tindre al llit quasi sis mesos, presentant la dimissió. Va assumir el càrrec el llavors vicepresident, el senyor Salvador Lázaro, director de l’acabat d’obrir Hotel Carlton. I quan aquest es va cansar, després de sis anys, va argumentar que el necessitaven com a director al seu hotel. Llavors, Pedro Zaragoza ja entrava en tromba a Benidorm, amb els seus 2 o 3 primers hotels, com ‘Las Dunas’, en què, per cert, va dormir la meua germana la seua nit de boda. Pedro era un home molt polític. Molt intel·ligent i al mateix temps molt llest, que són coses diferents. Mon pare, no obstant això, havia defensat la capitalitat, per damunt de Pedro, i em va dir que Arriaga -que era el secretari del Sindicat-, preguntava si em presentava. Jo li vaig dir a mon pare que el càrrec era per a ell, però em va respondre que ja no anava a plantejar-s’ho, i era una pena que Benidorm agafara protagonisme. Em vaig presentar i em van triar. Jo llavors em deia Martínez Moya, i en l’interval d’assumir aquest càrrec, judicialment vaig reclamar el cognom compost de mon pare -Martínez-Tercero-, ampliant el meu nom a Martínez-Tercero Moya. En eixir, totes les inquietuds i crítiques que havíem fet les vam abocar en el Sindicat. D’ací naix el grup de promoció turística alacantina, que vam formar 11 empresaris, posant cadascun 50.000 pessetes de llavors. Vam anar a Barcelona, i es va fer una campanya per tot el nord d’Espanya, potenciant l’hivern. Ja que en l’estiu no podíem competir contra Benidorm, ho féiem a l’hivern, on Benidorm segueix sense fer res, ja que ho fa l’Imserso, que és el que evita que es tanquen els hotels, que al principi es tancaven a l’octubre, i es reobrien la setmana prèvia a Setmana Santa.

Anys 80. Guardonat pel ministre Luís Gámir. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero.

131

ens vam trobar amb una persona, que va resultar ser fill de l’amo de la ferreteria del carrer Calderón, la família Millá. Aquest home havia estudiat comunicació i era gerent d’una empresa de promoció. Vam traure aquella frase, perfectament llegible, en els cinc idiomes d’Europa, tant de l’est com de l’oest; ‘Haga como el sol, pase el invierno en Alicante’. Es va patentar aquest eslògan, que anava acompanyat per una palmera molt estereotipada. El mestre Antonio Férriz va fer un pasdoble, que la Caja de Ahorros de Alicante y Murcia va subvencionar, i vam editar mil microdiscos, dels de 45 revolucions, en una cara només música, i en l’altra amb lletra. I és que la lletra era molt de fogueres, molt nostra.

Però en el que em vaig ficar per a 4 anys, en vaig aguantar 23. En aqueix període va vindre la transició, desapareix la CNS, i ens ajuntem 4 o 5 amics de distintes explotacions. I d’ella va sorgir la idea de crear una federació d’hostaleria, espectacles i turisme. Vam comprar una entreplanta al carrer de Bazán, i ací vam muntar la seu, on ens vam unir 17 associacions, per això la paraula federació.

El cas és que vam moure el turisme en la mesura que vam poder. Però si és hui, i l’alacantí es queixa que vinga el turisme. Encara sort que ara tenim els creueristes, i encara ens sap greu. I no obstant això, es deixen uns bon diners a la ciutat. Tu et creus que el 2019, encara s’equivoquen a buscar la ubicació de l’oficina de turisme d’Alacant? Quan vaig assumir aquest sindicat, vaig enviar una carta als ajuntaments, suggerint-los que, a l’entrada de cadascuna de les poblacions, havia d’haver-hi una oficina de turisme, sufragada per cadascun. I a l’entrada d’Alacant, per les carreteres de Madrid, de Cartagena i de València, sengles oficines, amb un eixample perquè els cotxes hi aparcaren, i pogueren informar-se.

POTENCIANT L’HIVERN TURÍSTIC A ALACANT I va haver resultats ràpids en aquella campanya inicial promocionant l’hivern? Allò va ser un èxit, encara que va costar molts diners, i ens vam quedar sense capital. No oblides que rifaven un mes en distintes etapes, i això ho pagàvem els hotelers. La gent venia i estava a pensió completa una setmana, en haver omplit en el seu poble la papereta, i aquesta havia sigut premiada. Recorde que teníem un dossier molt bonic de la repercussió d’aquesta campanya en diversos municipis, entre ells el de Saragossa, com més significatiu, dient-li el seu alcalde al d’Alacant que hauria d’estar orgullós dels seus empresaris d’hostaleria, que ell els voldria per a la seua ciutat, ja que havien defensar Alacant a Saragossa molt bé, i això unia en la confraternitat de les ciutats. A aquest èxit, es va unir el fet que el fotògraf Gregorio Hernández ‘Goyo’ el ficara Pedro Zaragoza en la seua etapa com a president de la Diputació, en qualitat de funcionari sense oposició, i com a fotògraf de la província. Aquest havia muntat un audiovisual de diapositives, descrivint el conjunt de la província d’Alacant. El cas és que me’n vaig a Manolo Monzón, que era president de la Diputació, exalcalde d’Oriola -faceta per la qual l’havia conegut-. Li vaig demanar que ens tirara una mà, i em va dir que no tenien diners. Li vaig dir que no venia a per diners, sinó a per un home; ‘Goyo’. El que vulgues, em va dir. Va cridar el secretari i li va dir: ‘Hasta que diga este señor, ‘Goyo’ es funcionario de la federación de hostelería’. I ‘Goyo’ va muntar una cosa molt bonica, vam anar a Saragossa, on Am la seua filla Mª Cristina, ataviada de núvia alacantina. Foto: Arxiu J. Mª Martínez

132

LA LLUITA PEL MONUMENT AL FOGUERER Com ha sigut la teua vinculació a les Fogueres al llarg del temps? Doncs recorde com el meu tio, Vicente Ramos, va fer un llibret de la foguera de Gabriel Miró. El primer editat en la seua totalitat en paper cuixé. Hi havia diverses aportacions dels poetes més excel·lents de la ciutat, i fins i tot algun de Madrid, íntims amics del senyor Vicente. I aquell any, tant mon pare com jo vam formar part del quadre d’honor, està la foto dels dos comptant jo amb 11 o 12 anys. Ací vaig estar ficat fins on vaig poder. Després em vaig ficar en una barraca; ‘Lletres a Cabasos’, amb motiu de la creació del Monument al Foguerer. Allí vam estar dos anys, amb empleats del Banco de Bilbao, fins que va desaparéixer. Recorde que la primera barraca de banca es va crear a la plaça de Gabriel Miró; ‘A Vuit Díes’, que era del Banco Español de Crédito, llavors ubicat al carrer de Sant Ferran, on hui està l’institut Óscar Esplá En quin moment i de quina manera et vincules a aquell objectiu d’aconseguir el Monument al Foguerer? Jo era molt client del Banco de Bilbao, com a reciprocitat que ho era del restaurant ‘Delfín’, l’amo del qual era molt amic de mon pare. El cas és que els meus amics i jo anàvem al ‘Delfín’, matí, vesprada i nit, encara que tinguera un bar a ‘La Balseta’. Menjada que havia de fer mon pare, la feia allí. Era realment la nostra casa. El gerent del banc era Alberto

Norte Villar, i un dia em diu. “¿Por qué no se viene al club ‘Bancobao’, y se toma una cervecita con nosotros?” Deia que estaven reunint gent amb una idea per a veure si la duien a terme. Era bon amic meu i ens en vam anar allí per primera vegada, al costat de la Diputació, en una entreplanta que tenia davall la sucursal del Banco de Bilbao. Allí hi havia alguns coneguts, com el pintor Perezgil, Tomás Valcárcel, algun escriptor… Uns eren amics i altres simplement coneguts. Es trau el tema del Monument al Foguerer, i vinga a parlar-ne i parlarne. Que si València encara no tenia el monument al faller, uns deien blanc, altres negre. I vaig dir que allò pareixia un ramat sense pastor. I Alberto Norte, que estava dret a la meua dreta, em va dir “José María, por qué no nos dirige usted?” Jo li vaig dir que no tenia res a veure amb la Festa, ni era alacantí. El cas és que al final vaig dir que sí. En la següent reunió, Poveda, que era el tresorer, i procedia del Banco de Bilbao, va començar a proposar coses, i jo vaig dir enèrgicament. “Un momento. Antes de que esto empiece. Si se van a discutir mis órdenes, yo me voy. Que trabajo tengo para parar a un tren”. Va eixir el meu defensor, que era Alberto, i va manar a tots a callar. Ja no se’n va parlar més (rialles). Va haver-hi un moment en què estàvem sense un duro, i es va fer una rifa, que va tindre l’èxit que no va tocar el primer premi. De totes maneres, al final de tot el procés, van faltar 250.000 pessetes, que eren molts diners. Llavors vam demanar un quadre a cada pintor, per a subhastar-los. En realitat, Alberto i jo ho planificàvem tot en el ‘Delfín’, ja que els dos ho maduràvem tot. Aqueix va ser el motiu que em ficara en la barraca. Em van dir que havia de posar 35.000 pessetes. També és veritat que quan es van vendre els seus efectes, els diners se’m va tornar. Eren molt honrats. La il·lusió de tots per portar a bon port el procés, això en alguns moments ens enfrontava. El Banco de Bilbao ens va prestar els diners per a no deure res a ningú. Va haver-hi baralles amb l’alcalde Pepe Lassaletta per veure si li tréiem un duro. Ell deia que ens deixava el jardí, i jo li vaig respondre que el jardí no era seu, era de la ciutat. L’ajuntament no va col·laborar en res, ni una pesseta. Vaig suggerir que Vicente Spiteri dirigira les quaranta bandes de música, presents en l’acte d’inauguració. Quan ho vaig proposar, allí es va sentir de tot. A mi em feia igual…

Va vindre-hi i ens vam veure a l’Hotel Carlton, i va acceptar dirigir les bandes en l’acte d’inauguració. Em va transcriure els Himnes de les Fogueres i d’Alacant, perquè el tingueren totes les bandes, i el tocaren a l’uníson. Es va fer un paper pautat, que es va fotocopiar i es va enviar a cada agrupació. I quan va arribar la famosa nit a la plaça d’Espanya, es va firmar, ja que jo volia demanar a Lassaletta una pesseta simbòlica -d’or-. I em va dir el notari -que no va cobrar- “Tu eres más señor que todo eso. Vosotros habéis trabajado gratis, y Alicante ha pagado la piedra y el ideario. Pon que se ofrece gratis, al pueblo de Alicante. Pero que sepa Lassaletta, que no es de él” i que sàpia Alacant que tot es deu a tota la teua comissió assessora, que eren quinze persones. Vaig llegir en la peça de l’època que, a l’hora de comprar la rifa, algunes fogueres es van escaquejar, i en canvi les barraques van col·laborar-hi de millor gana… Moltes fogueres van fallar. En canvi, les barraques van col·laborar-hi quasi totes. I després va ser una pena, ja que sempre es va parlar del Monument al Foguerer, i mai del Barraquer. Aqueixa plaqueta que es va posar en honor a ells, no va ser ja idea meua. Era el màxim que ens va tolerar l’artista, ja que assenyalava que la seua obra era una flama, i la flama era foguera. I ací no hi havia barraques. Li ho havíem d’haver dit abans. Jo volia un fragment de llautó gran, però almenys es va reflectir d’alguna manera. Mon pare va col·laborar amb el lloguer del Teatre Principal, que no era barat, per a fer una funció de teatre, amb una companyia d’aficionats i el ballet de Pepe Espadero, que no va cobrar. Es van repartir 20 entrades per foguera i 10 per barraca. I gràcies a les barraques, estava mig pati de butaques amb gent. La platea feia pena, i la llotja correguda, més pena encara. I l’entrada, crec que s’havia posat a 20 o 25 pessetes. Les fogueres no es van portar bé, paraula d’honor. Per a mi, en aqueix sentit, va ser una decepció. Que era una cosa per a ells. Quan passes per allí ara i veus el monument, en un entorn tan realçat urbanísticament, què en penses? He anat a vegades a veure’l amb un orgull ben sa, ja que un poc del que hi ha ací està fet per cabuderia meua. A mi només em va costar faena i estar amb un amic com Alberto.

Com va ser aquell acte d’inauguració del monument, la nit del 21 de juny de 1982? Jo ho vaig viure com a espectador, d’adolescent, però, com el vas viure tu? Doncs ja t’ho dic, de bòlit. Vaig cridar el senyor Vicente Spiteri. Em va dir que no tenia el gust de conéixer-me, però que ell vindria a Alacant. Guardonat per la penya ‘Cuïna i Tertulia. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero.

133

LA FRUSTRACIÓ PER LA CIUTAT A nivell general, què creus que ha guanyat i ha perdut la ciutat en l’últim mig segle? Hem perdut un poc la intimitat de la ciutat, que per un altre costat és un fet lògic. No és el mateix els habitants que podíem tindre en els anys 40 i 50, abans del boom de la immigració de tot el sud d’Espanya cap a Alacant, i abans de l’arribada de tots els jubilats del nord, amb potencial econòmic, en els anys 70 i 80, que han vingut a gaudir i respirar el nostre aire. Llavors era una ciutat apartada. Ens coneixíem quasi tots. No et passava res. Jo baixava -amb el meu empleat- del Carlos III amb la recaptació del dia, apetitosa per a un lladre. Vam estar dos anys esperant que acabaren la prolongació de la Rambla a Alfons el Savi, ja que fins llavors la gent havia de passar per la llavors av. de José Antonio -hui de la Constitució-, discorrent per la competència del Cine Ideal, agafar Alfons el Savi, i tornar a anar al carrer de Sant Vicent. Això feia que a la gent li costara anar al Carlos III. Tingues en compte que el mercat estava al costat, però el cine estava “allà dalt”. Es va superar tot allò. Però era una ciutat que a les 12 de la nit a l’hivern baixaves per la Rambla, i ningú li deia res a un empleat. Una cosa que desgraciadament es va perdre anys després. Enyore això. També enyore que no hàgem tingut autoritats amb la capacitat de copiar el millor d’altres ciutats i, no obstant això, reincidir en el pitjor d’aquestes. Haver vist que al barri de Carolines no s’hagueren planificat carrers de 16 o 18 metres. Que hui està molt vell ja, però llavors només es feien cases de planta baixa i illes quilomètriques. Haguera costat molt poc haver fet un replantejament, i haver copiat de Barcelona, per exemple, que està així des del segle XIX. Però és que es van fer les ‘Mil Vivendes’ I tretze són tretze. I la Colònia Requena. La Ciutat d’Assís, que era un erm. Mira si podien haver tirat les ratlles per on hagueren volgut. En el seu lloc, hem anat fent una ciutat enclaustrada i xicoteta, amb l’inconvenient que té que fins i tot per a netejar és molt més costosa que una altra amb un disseny més ampli de carrers. No ara que per a fer voreres decents han de llevar aparcaments, i Alacant és incòmoda. Estem copiant els carrers per a vianants. Que mira Madrid com s’està ressentint de les animalades que s’hi han fet. Enyore que no s’haja planificat un Alacant més ampli. En aqueix cas enyore Benidorm, amb la possibilitat d’accedir a l’habitabilitat enlaire, però amb grans jardins, encara que siguen de la comunitat. Però la sensació dels carrers de Benidorm és de 40 metres d’amplària, encara que en tinguen 10 de rodament. I què hem guanyat, a pesar de tot? Hem guanyat molt poc. Sóc un alacantí que se’n va amb la tristesa de no haver sabut o pogut col·laborar per a haver aconseguit fer d’aquesta ciutat un poc més del que és. El senyor Francisco Alberola va voler iniciar els polígons industrials que s’han desenvolupat 40 anys després. Ell, amb les seues manufactures metàl·liques, i el seu alumini ibèric, va començar un polígon industrial que si s’haguera seguit, haguera sigut un dels pioners a Espanya. I en aquell temps hi havia 13 o 14 milions de metres quadrats, per a haver fet polígons. Hi ha qui es queixava; és que la franja del mar es perd per les fàbriques, i jo oposava que seria viva. Si no les poses, és Amb els seus fills, José María i Cristina. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero.

134

morta. En aquell temps, era impensable posar una platja a Aiguamarga. Aquells terrenys, que eren del jardiner major de l’Ajuntament, s’han anat venent de qualsevol manera. Allí mon pare va comprar una parcel·la per a posar Cafés Tercero, i li van començar a posar entrebancs. El cas és que es va fartar, i se’n va anar a Sant Vicent del Raspeig, que és on es va muntar. Per això et dic que ara veig Alacant amb la serenitat que et donen els anys, i crec que hem aconseguit pocs èxits. Continua patint l’escassesa de zones verdes. Quan se’n fa una, és de manera titubejant i deixem que es mora, com el Parc Lo Morant, o l’Ereta. Ara pareix que la zona de Joan Pau II, gràcies als veïns, està recuperant el color verd i té vegetació, ja que aquella plaça és immensa. I seguint amb aqueix argument, i com a persona que has mamat tota la teua vida en el nostre centre, com veus que ha evolucionat el centre tradicional de la ciutat? Jo ho he viscut, però el que tinga 15 anys, pot parlar de l’abans i el després del carrer de Castaños. Com estava fa 15 anys? Tancant-se tots els comerços. Un desastre. Aguantava el ‘Nou Manolín’ i, com em deia Vicente Castelló, perquè no estava al carrer de Castaños, sinó al carrer de Villegas (rialles). Però ací o no passem ningú o ens quedem a dormir al carrer, i armem escàndol, i no deixem dormir. Cal cridar l’atenció al client que se’n passe de rosca, i com que tenim un clima envejable, ens n’eixim en ple gener a cantar, en portar dues copes damunt. Si no saps beure, no begues. La gran revolució va ser, sens dubte, construir el primer centre d’‘El Corte Inglés’, i triar l’av. de Maisonnave, que era la dels fusters i els magatzems, i es va convertir en la milla d’or. Ikea, que està a València i a Múrcia, a Alacant ni ha vingut. Si hi ha aqueixa possibilitat, cal negociar prou perquè no se’ns escape, ja que la ciutat guanyaria. Apareix la possibilitat de fer un pàrquing a Sèneca. Ah, no, que els veïns diuen que no. I per què no fer-lo? El centre de la ciutat ara tindria un altre pàrquing, que li fa falta. I aquest era facilíssim de fer, i barat, a cel obert.

NOSTÀLGIA I RECONEIXEMENTS M’agradaria que ens evocares diferents personalitats alacantines que, per diverses causes, t’han quedat en la memòria. Mira, havent sigut una persona que sempre ha sigut rellevant a la ciutat empresarialment parlant, no he sigut home públic, ni m’he dedicat a la política. Vaig tindre possibilitat d’haver sigut regidor a Alacant pel terç sindical. Un dia em va telefonar el senyor Adolfo García Iban, i em va dir que havia d’anar com a regidor de l’Ajuntament, ja que l’hostaleria havia de tindre’n un. Li vaig dir que sí, però que fóra ell. Es va plantejar buscar algú, i dels empresaris no volia anar ningú, ja que significava perdre el seu negoci durant 4 anys, ja que llavors no es cobrava. Al final vam trobar el segon maitre de l’Hotel Carlton, i es va presentar Joaquín Berenguer com a regidor. Va fer una magnífica labor en mercats. A ell, li va vindre molt bé, i tenia el seu lloc al Meliá, quan van acabar els 4 anys. La seua família havia viscut perfectament en aquests anys. No he sigut un home públic. Mira, quan parlem de la ciutat com tu i jo ho estem fent, sempre et ve la famosa pregunta: Quin ha sigut el millor alcalde d’Alacant? I tots diem el mateix. I jo he discutit, que ho diem per comoditat i per l’Esplanada d’Espanya. Per res més. Perquè Agatángelo Soler va fer el disseny de tessel·les de l’Esplanada. I per a això, se me’n va anar a Río de Janeiro a veure’l. No el podia haver vist en foto (rialles). Va anar allí, li va encantar i, contra vent i marea, va fer el passeig, que jo vaig aplaudir. Però ací acaba la seua història. De totes maneres, va ser un magnífic alcalde. El senyor Francisco Alberola, ja et dic, va portar alumini ibèric, manufactures metàl·liques, va ampliar la xarxa de tramvies. Ramón Malluguiza va tindre més avantatges que cap d’ells i no les va aprofitar, ja que va ser 4 anys regidor, abans de ser alcalde. Sempre he dit que l’Alcaldia era una empresa molt gran, i cap empresari està preparat, en fred, per a de la nit al dia assumir una firma. Quant als grans artistes de la ciutat, puc dir que els coneixia, però amistat no en vaig tindre amb cap ells. El senyor José Perezgil podia presumir de la seua amistat amb mi. Però era un coneixement d’un parell de vegades a l’any, en algun acte esporàdic, per exemple en la Nit de l’Economia Alacantina, en Fogueres, o quan ens felicitàvem el Nadal. Però res més. Gastón Castelló ens va pintar dos caps que tinc a ma casa, ja en els últims moments de la seua vida. Tomás Valcárcel va brodar el meu trage de comunió, que la vaig fer el 1945, i em va brodar les xarreteres i l’escut de la marina a la pitera. Podria parlar-te de Madrid-Alfonso o d’‘Antogonza’. José María, tota una vida dedicada a diferents facetes de la ciutat, per a finalitzar aquesta entrevista, et sents reconegut per Alacant? Clar que sí. No he sigut mai persona de grans escarafalls. No obstant això, he provocat de fer-ho amb els altres. Per exemple, en l’hostaleria, vam crear l’‘Orden de la Palmera’, que donava la Palmera d’Or a persones que sense estar directament vinculades amb aquest àmbit, hagueren fet alguna cosa per l’hostaleria o el turisme d’Alacant. El que elegia els guardons era jo, junt amb 3 o 4 companys meus. Però era el que aportava la idea o les raons de cada

decisió. Per exemple, no calia discutir molt, per a donar-la a Pedro Zaragoza. Ni amb una persona que es va equivocar molt amb mi com a persona, però que va fer molt per l’hostaleria i el turisme nacional, quan se’l va nomenar ministre d’Informació i Turisme. A Pío Cabanillas Gallas també li la vam donar, ja que havia tingut molt a veure amb Alacant quant a aquesta faceta. Al socialista Antonio Fernández Valenzuela també li vam donar la Palmera d’Or. I per a això, vam valorar com va poder subsistir Benidorm 15 anys, si no haguera sigut perquè el president de la Diputació se’n va anar a Madrid, i de Madrid a Cartagena, i van estar dos vaixells aljub portant aigua de Cartagena a Benidorm i viceversa. Si això no és lluitar pel turisme que vinga Déu i ho veja. Per la meua part, no hi ha hagut ningú que haja fet alguna cosa a nivell turístic per Alacant que no li haja propiciat un reconeixement. A mi, doncs sí. Els meus amics de ‘Cuina i Tertúlia’ em van nomenar tertulià d’honor. A Elx, em van donar un any l’estrela d’hostaleria, doncs agraït, i me la van donar al despatx. Estava de president de la Creu Roja Carlos Herráiz, nebot del marqués de Berriz, amb qui vaig tindre més avant un contacte, amb motiu d’un frustrat projecte de club de golf. Qui em va donar la medalla de la Creu Roja? Els Herráiz. Per què? Perquè estaven fent una subhasta d’objectes a l’Hotel May a, a benefici de Creu Roja, i hi havia una taula Lluís XIV, repujada en or, preciosa. Eixia per cinc mil o set mil cinc-centes pessetes a la venda. I ens vam embolicar en una licitació amb un altre que també continuava elevant les seues ofertes, i li vaig dir que la taula seria per a mi. Va deixar de licitar, no s’assenyat si a les 40.000 o 45.000 pessetes. La taula ho valia, fins i tot per a un antiquari que la venguera a un preu superior. Però jo la volia per a ma casa. Em van donar la medalla d’or de l’hostaleria nacional. Me la van donar a Madrid, davant uns 200 empresaris, dels quals quasi cap la tenia (rialles). De totes maneres, tingues en compte que fa quasi 20 anys que no isc per Alacant. No tinc empreses. Llavors, entre els meus amics, el que no ha mort, està amb un peu a l’hospital. I done gràcies a Déu, perquè em mantinga amb bona salut i bona memòria. Però no m’ha fet falta res que no haja tingut, ni tan sols que em posen cap carrer. Entrevista realitzada el 26 d’abril de 2019 Recentment guardonat, de mans del President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Foto: Arxiu J. Mª Martínez Tercero

135

LES ETERNES IMATGES MENUDES DE LA FESTA La Festa està plena de milions d’instants, de records, de cendres en suma que es van plegar al goig del nostre Sant Joan. Moments que ens van fer feliços a nosaltres i als que ens van precedir, i que no sempre han quedat reflectits en la imatge precisa del fotograma indeleble. És labor nostra anar rescatant de l’oblit records, racons, moments festius, imatges belles… Bagatge en suma d’unes Fogueres que han arribat fins a nosaltres, vivint creixent i nodrint-se de tots aqueixos esforços humans. De totes aqueixes creativitats artístiques. De totes aqueixes il·lusions col·lectives que ens han portat fins hui, i que ens portaran fins al futur, en mans dels nostres fills. Tots els que, des de ben xicotets, es queden fascinats per la màgia del nostre Sant Joan.

1930. Foguereta Benito Pérez Galdós. Autor: Mariano Mingot. Foto: Sánchez. Arxiu Cristina López

Cada any, les pàgines del nostre llibret, sempre ofereixen una finestra al passat. A l’ahir més o menys llunyà. Un record a la nostra rica història. A instants que, en la seua modèstia, van contribuir a fer-nos grans. És el moment d’obrir novament aqueix baül dels records, tan immens com efímer, del qual extraiem unes xicotetes mostres, bona part d’elles ocultes en la memòria.

1930. Foguera Carolinas Altas. Lema: ‘Campanaes son’ Autor: Ricardo Llacer. Foto: Sánchez. Arxiu Cristina López

136

1930. Gastón Castelló, davant la seua Foguera de Benito Pérez Galdós. Lema: ‘Els sinc sentis corporals d’Alacant’. Autor: Gastón Castelló. 2n Premi. Foto: arxiu JCV

1931. Foguera Carolines Baixes. Lema: ‘La llibertat’. Autor: Paco Hernández. Premi de la Càmara de La Propietat. Foto AMA

1930. Foguera Carolines Baixes. Lema: ‘Alacant se crema’. Autor: Paco Hernández. Foto: Sánchez. Arxiu: Cristina López.

137

1931. Foguera Plaza del Hospital. Lema: ‘Els perills del carrer’. Autor: Vicente Pajarón. Premi de la Companyia de Tramvies. Foto: Sánchez. AMA

1932. Ninot de Carrer Alfonso el Sabio-San Vicente. Lema: ‘Queso nacional’. Foto: Sánchez. Arxiu: Cristina López.

138

1932. Foguera Quiroga y Pintor Lorenzo Casanova. Lema: ‘La Font del saber’. Autor: Vicente Olcina. Foto: Sánchez. Arxiu: Cristina López

1932. Foguereta Magritas Club. Lema: ‘Lo que quedará’. Autor: la comissió. Foto: Sánchez. Arxiu: Cristina López.

139

1932. Fog. Avenida de Méndez Núñez. Lema: ‘El sueño de una noche de verano’. Autor: V. Pajarón. 5t Premi de Tramvies. Foto: Sánchez. Arxiu: Cristina López

1933. Bellees en cotxes de caballs. Foto: Arxiu: Mati Llópis

140

1933. Foguera San Antón Alto. Lema: ‘Deu mos lliure de les males compañíes’. Autor: Francisco Muñoz. 1r Premi Categoria ‘B’. Foto: Sánchez. Arxiu JCV

1935. Foguera Bº Santa Isabel. Lema: ‘Proyectos’. Autor: Francisco Muñoz. Foto: Sánchez. AMA

141

1936. Foguera Bº Santa Isabel. Lema: ‘Contrastes’. Autors: Germans Esteve. Foto: Sánchez. AMA

11 de juny de 1950. La comissió de Pla-Hospital, en la desfilada previa a l’Elecció de la Bellea del Foc. Foto: Arxiu: Cristina López

1 957. La inoblidable ‘Calle de la Ratita’ en la festa d’aquell any. Foto arxiu JCV

142

1960. Foguera Benito Pérez Galdós. Lema: ‘Pescados terrestres’. Autor: Ant. Hernández Gallego. Foto: Sánchez. Arxiu JCV

1960. Foguera Mercado Central. Lema. ‘¿Ustedes gustan?’. Autor: Ramón Marco. 3r Premi Categoria ‘A’. Foto: Sánchez. Arxiu JCV

1960. Foguera Pla-Hospital. Lema: ‘Fauna marina’. Autor: Francisco Granja. 3r Premi Categoria ‘B’. Foto: Sánchez. Arxiu JCV

143

1962. Foguera San Antón Alto-Pl. de Toros. Lema: ‘Esa, ese y el otro’. Autor: Luis López Sarabia. Foto: Roberto Gómis

1963. Foguera Pio XII-Mercadillo. Lema. ‘Gastronomía española’. Autor: Francisco Granja. Premi Especial Categoria ‘B’. Foto: Arxiu José Ant. Cerezo

144

1964. Foguera Alfonso el Sabio. Lema: ‘Humo’. Autor: Ramón Marco. 3r Premi Categoria ‘B’. Foto: Arxiu José Ant. Cerezo

1965. Foguera Portuarios-Bon Repós. Lema: ‘La prisa’. Autors: L. López Sarabia i Mauricio Gómez. Foto: Arxiu: José Ant. Cerezo.

1964. Foguera Rambla de Méndez Núñez. Lema. ‘El mundo de los cuentos’. Autors: Sancho y García. 3r Premi Categoria ‘A’.

1965. Foguera San Antón Alto-Plaza de Toros. Lema: ‘España es un paraíso’. Autor: Juan Capella. 3r Premi Categoria ‘B’.

Foto: Arxiu José Ant. Cerezo

145

1966. L’escriptor Camilo José Cela, desfilant amb la comissió de Florida-Portazgo. Foto: Hnos. García Arxiu JCV

1965. Foguera Santa Isabel. Lema. ‘La vida es juego’. Autor: Julio Esplá. 1r Premi Categoria ‘B’. Foto: Arxiu José Ant. Cerezo

146

1966. Fragment de la Foguera Benalúa. Lema: ‘El progreso es todo eso’. Autor: Remigio Soler. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu José Ant. Cerezo

1975. Foguera Mercado Central. Lema: ‘El reloj de la vida’. Autor: Pedro Soriano. 2n Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu JCV

1967. Foguera Benalúa. Lema. ‘La gallina dels ous d’or’. Autor: Ángel Azpeitia. 2n Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu José Ant. Cerezo

1976. Foguera San Blas Alto. Lema: ‘Intereses creados’. Autor: Pedro Soriano. Foto: Arxiu JCV

147

1978. Foguera Mercado Central. Lema: ‘Contrastes’. Autor: Pedro Soriano. 2n Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu JCV

1984. Foguera Benalúa. Lema. ‘Mi ciudad’. Autor: Pedro Soriano. 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu JCV

148

1984. Foguera Mercado Central. Lema: ‘Evolución’. Autor: Juan Capella. 2n Premi 1a Categoria. Foto: Arxiu JCV

1984. Foguera Benalúa. Lema. ‘Mi ciudad’. Autor: Pedro Soriano 1r Premi Categoria Especial. Foto: Arxiu JCV

149

150

EL FOC DELS 13 ANYS Juny de 2018 va ser el marc del ‘Noranté Aniversari de les Fogueres d’Alacant’. Aqueix anhel col·lectiu de festejar el 90 aniversari de la Festa, va contagiar a totes i cada una de les comissions alacantines. I Gran Via-Garbinet no en va ser una excepció. I ho era, a pesar de les dificultats econòmiques travessades durant l’exercici, però comptant al mateix temps amb una comissió renovada, dominada per l’impuls de la joventut. Va ser una cosa que es va posar de manifest la vesprada del divendres 1 de juny, quan les nostres representants femenines, Eileen i Marta, van desfilar al costat dels seus estendards, presidents i dames d’honor, en la Desfilada del Pregó, sent animats en el recorregut pels components de la comissió. Era el pas previ al Pregó de Festes i amb anterioritat, la vesprada del 29 de maig, es va presentar a la sala d’actes de la Casa de la Festa, el nostre llibret 2018, titulat “Records de ciutat, perfums de foc”, en què estava molt present la commemoració de 2018, i que va comptar amb les paraules introductòries del fotògraf Perfecto Arjones.

151

La Festa ja començava a cobrar forma, i per a nosaltres sempre un element d’especial significació era la participació en la Cavalcada del Ninot, on la presència d’una pertinaç pluja va deslluir l’aportació de bona part de les comissions participants. Entre elles, la nostra, desplegant una àmplia, espectacular i variada al·legoria de diferents carnestoltes. Els nervis, les tensions i l’amenaça constant de la pluja -que va aparéixer amb cruesa després de la nostra desfilada-, no va evitar que Gran Via-Garbinet brillara i enlluernara un any més, rebent el 2n premi i, sobretot, recuperant aqueix privilegi que manté aquesta comissió des que es va fundar.

152

El dijous 14 de juny, vam assistir a l’entrega de premis al llibret de la Generalitat Valenciana, on se’ns va concedir el 6é premi, i el dissabte següent, vam participar en l’Entrada de Bandes, comptant amb la presència de l’Agrupació Musical ‘Nou Alacant’. Era quasi el preludi de les nostres dates centrals que, la vesprada del 19 de juny, es va veure enaltit, amb l’arribada dels fragments de la nostra foguera infantil, amb la qual el jove artista xativí Xavi Ureña ens va brindar un regal, ple d’afecte i sensibilitat. Al mateix temps, el muntatge del Racó de Fogueres anava perfilant-se, a pesar de no comptar amb il·luminació, ja que la firma responsable va tindre un contratemps, i ens va deixar tirats. Al matí següent, la nostra foguera infantil s’oferia per a ser visitada pel jurat qualificador, tenint totes les esperances en un triomf, que finalment es va quedar en un segon premi que ens va saber a poc. I al migdia del 20 de juny, davall un sol abrasador, es començava a plantar la nostra foguera adulta, a càrrec de Josué Beitia, jove valor, debutant a Alacant. A poc a poc, anàvem contemplant com el jove artista anava perfilant una foguera de grans possibilitats, a pesar de l’escàs cost que li vam oferir.

153

Van començar les revetles al nostre racó, amb gran ambient familiar i juvenil, i el matí del 21 de juny, rebíem el jurat de la foguera, albergant les millors impressions, tal com es confirmaria amb posterioritat, celebrant el 1r Premi de la 6a Categoria ‘A’. La festa de veritat s’iniciava amb els millors auguris. I així va seguir, desfilant a la vesprada en l’Ofrena de Flors i comptant, un any més, amb la participació dels nostres germans de la Comparsa Labradores de Villena, i els components de la Falla Quart-Palomar de València.

Com no podia ser d’una altra manera, el matí del 22 de juny va ser un esclat de goig, en aqueixa ja acostumada Desfilada d’Entrega de Premis, discorrent enfervorits pel carrer de Rafael Altamira, fins a arreplegar l’àmplia collita de guardons aconseguits. Ni més ni menys que 13 distincions, en el tretzé exercici de la història de la nostra Foguera. Un excel·lent ambient, la visita, la matinada del 23 de juny, del periodista Juanma Lamet, desplaçat des de Madrid, per a contemplar el ninot que l’homenatjava. La recuperació, després de molts anys absent, d’una despertà el matí de Sant Joan. I, sobretot, la sensació d’haver superat amb matrícula d’honor un exercici dur i auster, però que va tindre la conclusió, entre les flames, amb una crida a l’esperança.

154

PREMIS FOGUERES 2018 1r Premi 6a Categoria ‘A’ de Fogueres Premi Junta Central Fallera de València Premi de la Generalitat Valenciana Premi ‘El Corte Inglés’ Alacant

2n Premi 6a Categoria de Fogueres Infantils 2n Premi Cavalcada del Ninot 3r Premi Llibret de Fogueres 4t Premi Presentació de Bellea Infantil 5é Premi Presentació de Bellea 5é Premi Betlem Infantil. Modalitat Innovadora 6é Premi Ús del Valencià en el Llibret Generalitat Valenciana

7é Premi Concurs Artístic. Modalitat Única ‘A’ Premi de ‘Festa i Tradició d’Alacant’ a la Foguera Infantil

155

incorporacions, i algunes baixes, almenys ens permetien conformar una comissió sòlida en què -Ai!-, sempre trobarem a faltar una major presència infantil, un dels grans drames de la nostra Festa. Amb açò, molt prompte començava a florir la nostra activitat festera, iniciant-se la nit del 28 de juliol, quan ens vam desplaçar a la nostra estimada ciutat de Villena, per a complimentar la nostra comparsa germana de Labradores, assistint amb tot afecte, a l’exaltació dels càrrecs d’aquesta comparsa, que va tindre en Nuria Tortosa i Laura Navarro les seues padrines 2018. Una vegada més, vam poder viure en carn pròpia l’afecte dels nostres germans villeners.

EXERCICI 2018 / 2019; L’ANY DE LA NORMALITAT Si comparem la singladura del que ha sigut l’exercici número 14 de la història de la nostra foguera, prenent com a referència el que el va precedir, la veritat és que la singladura 2018/2019, cabria definir-se com la de la normalitat. Normalitat que produïa haver culminat un exercici com l’anterior, amb una notable collita de guardons, alhora que haver revertit de manera satisfactòria un camí advers en el terreny econòmic. Això, unit a tindre ben encaixada una comissió, en la qual s’han combinat foguerers de provada experiència, amb altres que s’hi van integrar per primera vegada l’any anterior.

PRIMERS PASSOS ESTIUENCS

Aqueixa llavor i la confluència amb aqueix doble bon resultat va permetre que, des del primer moment, les expectatives del nou exercici foren francament encoratjadores. Tal és així que, des del primer moment, el bon ambient i l’obertura de l’exercici van estar dominats per l’optimisme, celebrantse formalment l’obertura, la nit del 25 de juliol. Noves

156

I poques setmanes després, la nit del 13 d’agost, de forma informal, vam gaudir de la Nit de l’Albà d’Elx. En el fons, seria un intens interval festiu, que ens traslladava en la nostra activitat al matí del 7 de setembre on, per huité any consecutiu, una representació de la nostra foguera es va desplaçar de nou fins a Villena, per a participar en l’Ofrena de Flors a Ntra. Sra. de les Virtuts, patrona de la localitat, convidats per la comparsa Labradores, i rebent en el discórrer de la desfilada, les mostres d’afecte i estima del públic villener assistents a l’acte.

157

L’ANY FOGUERER S’INICIA DE MANERA OFICIAL L’exercici es començava a forjar i, amb ell, activitats com els assajos de la nostra participació en el Concurs Artístic. Però no seria fins a la nit del 20 d’octubre quan al restaurant “El Sorell”, vam celebrar el nostre ja acostumat Sopar d’Inici d’Exercici, que va servir per a imposar els emblemes de la comissió a tots els seus nous components. També va propiciar la investidura dels nostres nous belleos i damos d’honor 2019, que en aquesta ocasió van recaure, en primer lloc, en un emocionat David Concejo Prol, acompanyant-lo com a damos, Miguel Zaragoza Carbonell, i l’acabat d’incorporar foguerer, Cristian Pérez Losa. Per descomptat, la vetlada va tindre el seu major toc d’emotivitat amb les paraules d’obertura de la nostra presidenta, Raquel Fernández González, donant pas al brindis de les nostres bellees 2018, Eileen Morell Fernández i la xicoteta Marta García Fajardo. Seria, per cert, l’última nit com a president infantil d’Armando Ponce Díes, qui tindria el seu comiat oficial la vesprada del diumenge 28 d’octubre en el mateix marc del restaurant “El Sorell” on, un any més, vam efectuar l’acte de Firma de Contracte Infantil. Fins a Alacant es va desplaçar el nostre benvolgut amic, Xavi Ureña, el qual es comprometia per segon any consecutiu amb aquest districte, mostrant el disseny ideat per a 2019, titulat “Oceànic”, concorrent en sisena categoria, però amb un pressupost més estimulant. Va ser aquest un senzill acte que va servir per a nomenar Judith Morell Fernández com a nova presidenta de la comissió infantil. I el moment més destacat es va produir quan la nostra futura bellea infantil, Laura Valencia Pereira, contemplara en primícia l’esbós de la que seria la seua xicoteta foguera, mostrant-lo en primer lloc a les seues futures dametes d’honor: Alicia Giner Lozano i Carme Chacón Arques.

158

L’exercici continuava discorrent pel seu camí habitual, i la nit del 31 d’octubre, per segon any consecutiu, el nostre Racó Foguerer es va convertir per unes hores en un autèntic i asfixiant fossat del terror, pel qual van desfilar unes 150 persones, escoltantse els crits i contemplant-se les alteracions nervioses entre aquells espectadors que n’eixien aterrits, fins i tot sense haver pogut arribar a assaborir l’escenografia i les actuacions preparades. I, molt prompte, arribava un dels grans moments de l’exercici. De la mà destra de Jennie Morell i Miguel Zaragoza, arribava la posada de llarg de la nostra actuació en el Concurs Artístic de Fogueres que, davall el títol de ‘Clowns party rock’, proposava una fusió de la música del grup Queen, amb una romàntica història de pallassos. La sala d’actes de la Llar Provincial va permetre la primera de les demostracions d’aquesta elaborada actuació, que va ser justament classificada en la fase final de la Modalitat Única ‘A’. Així doncs, la nit del 2 de desembre, tornàvem a actuar en la fase final, on se’ns va concedir un decepcionant 9é premi que, no obstant això, seria el primer rebut en el nou exercici. Com més avant veurem, sorgirien més guardons abans de finalitzar el 2018.

159

I VA ARRIBAR ‘FOGUERES EN NADAL’

I ho farien, dins de l’ampli i dens capítol d’activitats insereixes en el cicle de ‘Fogueres en Nadal 2018’. Un conjunt de cites nadalenques i festeres que van portar a la nostra comissió a celebrar al racó un sopar de nadal, un altre de cap d’any, -per cert, molt nodrit-, així com amb anterioritat, oferir un brindis nadalenc amb motiu de la inauguració dels nostres betlems 2018. De nou, Gran Via-Garbinet aportava dues realitzacions per al concurs de betlemisme convocat per la Federació de Fogueres -un adult i un altre infantil-, aconseguint un molt valuós 3r premi en la modalitat de betlem adult innovador, agregant una altra distinció en l’exercici. Però no pararia ací la cosa, ja que la vesprada del 16 de desembre, la nostra comissió participava de nou en el concorregudíssim certamen de Nadales, aconseguint un 9é premi en la modalitat de cançó nadalenca. És a dir, un total de tres valuosos guardons que han augmentat l’interés d’aquest nou camí de la nostra comissió. Però Fogueres en Nadal va estar infestada d’actes, sobretot els convocats per la Federació de Fogueres a què es va sumar el nostre col·lectiu, com en la multitudinària presència de components en els sopars de gala destinats als foguerers adult i infantil, on les nostres respectives bellees van rebre l’afecte de la nostra gran família. I, com no podia ser d’una altra manera, les festes nadalenques van culminar amb la celebració de l’arribada de SS. MM., els Reis d’Orient, que aquest any vam fer de forma conjunta amb la Foguera de Carolines Altes, a l’exterior del carrer del Dr. Buades, on s’ubiquen les dues seus socials d’ambdues comissions. Però amb anterioritat, la vesprada del diumenge 30 de desembre, es feia la Firma del Contracte de la nostra Foguera Adulta 2019, desplaçant-se el seu artista, Josué Beitia Cardós, fins a Alacant per a presentar el seu segon projecte per a aquest districte. I va ser la que serà nova bellea del districte, Miriam González Fernández, qui va mostrar primer a les seues dames d’honor -Begoña Molina Berenguer i Rocío Mora Jover-, i després a tots els presents, l’original esbós que serà plantat al nostre districte, titulat “Art Alacant”. Després de les celebracions nadalenques, començava el 2019 foguerer, i ho feia la nit del 12 de gener, amb l’emotiu acte de

160

Petició de les nostres representants femenines 2019, en el marc del restaurant “Asador 88”. Els nervis, les llàgrimes i la il·lusió es van posar de manifest en aquesta posada de llarg, rebent les protagonistes de l’acte els aplaudiments del conjunt de la família de Gran Via-Garbinet. I aqueix mateix mes, en concret el matí del diumenge 20 de gener, el nostre districte tornava a viure la celebració d’un Esmorzar Popular, desenvolupat al carrer de Castell de Castells, que va comptar amb una gran afluència de públic, tant veïns del districte com representants de diverses comissions. Aqueix mateix matí, la nostra bellea, Eileen Morell, i el nostre vicepresident, José Ángel Trujillo, es desplaçaven fins a València, per a assistir a l’acte de Proclamació de les falleres majors de la nostra falla germana, Quart-Palomar, on de nou van poder gaudir de l’hospitalitat dels nostres germans fallers.

161

AMB NOVES REPRESENTANTS, VALÈNCIA I CANDIDATES

Arribat febrer, sens dubte, el gran acte de la nostra foguera aquest mes va ser la celebració la vesprada del 23 de febrer, de nou a la sala d’actes del col·legi Agustinos, de l’acte de Presentació de les nostres bellees i dames d’honor 2019. Així doncs, en aquest van ser investides Miriam González Fernández i Laura Valencia Pereira com a noves bellees del districte, sent les seues respectives dames d’honor, Begoña Molina Berenger i Rocío Mora Soler, i Alicia Giner Lozano i Carme Chacón Arques. Van rebre els seus atributs en l’acte anomenat “Fuga de records”, que va comptar amb una massiva afluència de públic i comissions, omplint de gom a gom el recinte com mai abans havíem contemplat, i que va comptar com a mantenidor de l’acte amb Luis Sirera Martínez, president de la Junta Central de Moros i Cristians de Villena (Alacant). La jornada festera es va tancar, com és habitual, amb un entranyable sopar de germandat, al restaurant “El Sorell”. Amb les nostres representants ja proclamades, el 17 de març es desplaçava amb bus fins a València una àmplia ambaixada de la nostra foguera, a fi de compartir les festes falleres amb la nostra comissió germana de QuartPalomar. De nou, vivint l’hospitalitat dels nostres germans de foc i participant les nostres representants en l’Ofrena de Flors a Ntra. Sra. dels Desemparats. Una vegada viscut el preludi faller, les Fogueres es disposaven a celebrar els actes previs, centrats abans de tot en el calendari de les nostres representants femenines. Era el moment d’oferir a les nostres candidates 2018, Eileen Morell i Marta García, l’afecte d’una comissió agraïda i entusiasta. Va ser el preludi d’un exercici sòlid i estimulant de la conclusió del qual, en a penes uns dies, en viurem amb alegria el foc.

162

163

Bellea 2019

Senyoreta MIRIAM GONZÁLEZ I FERNÁNDEZ

164

165

DAMA d’Honor 2019

Senyoreta BEGOÑA MOLINA I BERENGUER

DAMA d’Honor 2019 Senyoreta ROCÍO MORA I SOLER 166

167

EXPLICACIÓ I RELACIÓ, DE TOT EL QUE CONTÉ, LA FOGUERA QUE PORTA PER LEMA ‘ART-ALACANT’

Un any més aquí estem donant de nou la tabarra. I en fogueres ternarem a un veïnat vestit de traca.

invocant l’admiració, i també la reacció a un public regocijant com a plena conclusió.

La nostra Festa, atenció, torna de nou a Alacant. Apleguen als carrer emocions com una destinació desafiant

De perfils molt modernistes i de perfecta bellesa. Fa un homenatge als artistes que van forjar la nostra grandesa.

I com en tots els nostres racons, també en Gran Vía-Garbinet. Es va viure l’emoció del nostre Sant Joan pertinent.

De Valdés es la papallona que conforma la seua rematada. Una obra primososa que té a Alacant enamorada.

Catorze anys ben presents en la cita foguerera. Som col.lectiu prominent per la seva tasca festera

Enlluernador rematada, simbolitzant la fusió. Del art i emoció ciutadana i la sea destrucció.

PAPALLONA DE REMATADA ES ORGULL I VACIL.LADA

La papallona escultòrica oferint la seua sensación. Tindrá un trencament lógica En el seua frontal posterior.

I què vam presentar aquí? en el nostre pròleg de juny? L’objecte del nostre destí, en la Festa el seu preludi

I PER A LA POSTERITAT UN SIMBOL DE NOSTRA CIUTAT

L’amic Josué Beitia es artista d’enorme profesionalitat (i molt fotogènic). I de nou es registra i la foguera ha signat El seu lema es ‘Art Alacant’

168

I en una terra d’artistes Gastón Castelló va regnar. El seu llegat segueix invicte com triomf inmortal. Pintor dels nostres carrers, cantor de les tradicions,

precursor dels foguerers, que li tenen veneració. I avui a la nostra foguera ho volem rememorar, com a testimoni sencer de la seva enormitat. I també com a sentiment de la nostra empremta artística. Expressant un sentiment plasmat en bella forma estètica. I presidint el consistori d’aquest conjunt molt pictòric. Tenin el gigantesc tríptic del nostre passat històric. Descansant i mirant al capdavant, en la seua eternitat Gaston i ‘Jonás’, el seu gos ens transmeten complicitat.

Tenim en l’inmensa Red el conjunt del coneiximent. I la Joventut eu va fer diletant mol inocents. Un panorama molt greu Que no provoca il.lusió. El futur es fins tot arreu, buscant la repercusió.

QUE DIMONI EL VANDALISME. EL PERILL DE TOT ARTISTE! Sovint dimoni tenim al costat de la Foguera. És clar simbol de perill en aquesta cita festera.

EIXA MANO D’AZORÍN MARCA EN LA MENT NOSTRE DESTÍ

Vandalisme es realitat Es temor de tot artista Es una greu temeritat En cualquier obra prevista.

En la nostra Universitat que es troba a Sant Vicent, hi ha un monument molt con cal, que admira sempre la gent.

En una societat sense valors, Gairebé no hi ha conseqüències. En actes aterradors contra grans obres artìstíques.

Simbolitza sempre la sapiència; el mon de las humanitats. Potenciar l’intel.ligència en un món destarifat.

Les fatxades plens de pintades és una altra mostra censurable. D’aquestes activitats que són molt criticables.

Es una questió d’urgència en aquest mon infernal. Una certa gran tirada per l’estudi realçar.

Vandalisme del ciutadà en tirar un papel al carrer. Sense aturarse a pensar per un correcte proceder.

S’ha perdut curisiotat en l’estudi i el saber. És una trista realitat. i alguna cosa hem de fer.

Amb la seua tenacitat el demoni va caminar. És moment en veritat, de trencar aquesta atrocitat.

169

MENUT INDIVIDU ESTRANY

MENUT GUERRER ESCULTÒRIC

SORGEIX DEL MEDITERRANI

DE PERFIL BEN PSICOTRÒNIC

Que Alacant es ciutat costera es una plena realitat. Un orgull que persevera en nostra personalitat.

A la Plaça de Chapí tenim un bon vigilant. Ens avienta del perill i amb bona corporeïtat.

I l’esportista qe apareix en nostre Port d’Alacant, ce cop i volta sorgeix ple d’esportivitat.

Representa a la nostra foguera, una trist i greu realitat. Populismes que ens esperen amb enorme profunditat.

I en un poble molt marítim com el que defineix aquesta terra, volem atraere el turismo, com a destinació que dóna guerra.

Populismes que pertorben la diària convivència. Una lluita que permet fomentar la dissidència.

Com la ‘Copa Volvo’ en esports. apareixen molts alicients Que porten l’adequació de tendències prominents.

I en un mon de transició ple d’inestabilitats, hi ha que posarse en acció, per buscar la naturalitat

I en el mar tenim Tabarca. I també el Postiguet. Senyals d’un poble que abasta, de la mar el vent al frent.

Un tors damunt del teatre. Un guerrer en mig d’Alacant. Una mostra del nostre art, modern en millor cualitat.

El Medirerani es orgull, el nostre senyal d’identitat En aquest moment en perill. Però sempre… realitat

I s’acaba el repàs artístic que descriu nostra foguera. El nostre monument satíric, que a Sant Joan sempre es crema. Bones Fogueres 2019! Joan Carles Vizcaíno

170

FOGUERA GRAN VÍA-GARBINET 2019

LEMA: “ART-ALACANT” Autor Josué Beitia i Cardós Sisena Categoria

171

FOGUERERES d’Honor 2019

Senyoreta AMAIA REQUENA I GONZÁLEZ

Senyoreta RAQUEL BERNAL I SANCHEZ Senyoreta PALOMA PALOMARES I VILLAVERDE

172

PADRINA d’Honor 2019

Senyoreta EILEEN MORELL I FERNÁNDEZ

Padrina d’Honor Infantil 2019

Xiqueta MARTA GARCÍA I FAJARDO 173

COMPARSA LABRADORES VILLENA (Alacant)

Capità

PADRINA

Alférez

CRISTIAN

ANDREA

ANDRÉS

CUTILLAS I MUÑOZ

SÁNCHEZ I CABEZUELO

PARDO I SÁNCHEZ

Padrina Infantil

Capità Infantil

Alfèrez Infantil

MALENA

IVAN

SERGIO

GARCÍA I SÁNCHEZ

GARCÍA I ALCOLEA

RODRIGUEZ I HERNANDEZ

174

Fallera Major 2019

FALLA QUART-PALOMAR ValÃ¨ncia

Fallera Major Infantil 2019

Senyoreta EVA REIG I CAMPOS

175

Bellea Infantil 2019

Xiqueta LAURA VALENCIA I PEREIRA

176

177

Dama d’Honor Infantil 2019

Xiqueta CARME CHACÓN I ARQUES

Dama d’Honor Infantil 2019 Xiqueta ALICIA GINER I LOZANO 178

Dames d’Honor Infantils’ 2019

179

OCEÀNICS

Explicació Foguera Infantil Gran Via- Garbinet 2019

Mai us heu preguntat qué son els oceans i quants existeixen arreu de tot el mon? A la foguera infantil Gran Via- Garbinet dénguany podreu descubrir-ho! Els oceans són grans extensions d’aigua que banyen més d’un continent, i cadascun estará representat per un conjunt de figures que ens ajudarán a coneixer- los més. Oceànics en turbulències envoltant el planeta Terra. En un mòn amb impaciències, despertant les nostres consciències, en la pau i en la guerra. Oceà Atlàntic que banya Europa, Àfrica i Amèrica (Sirena superior) Es lóceà en el que habiten més dofins i sabieu que és el més jove? Es el primer que es va formar despres de la separació dels continents “Pangea” Oceà Pacífic el més extens, que banya Amèrica, Àsia i Oceania (Superior Esquerra), es lóceà en el que habiten més taurons i a la vegada es el més extens. Oceà Índic, entre Àfrica i Àsia (Inferior dreta) Oceà Glacial Àrtic, al pol nord representat per els icebergs amb els osos polars. Oceà Glacial Antàrtic, al pol sud representats per els glaciars amb els pingüins Mars de grans proporcions de colossal profunditat. Amb un passat d’emocions, que en Sant Joan anirem cremant

FOGUERA INFANTIL GRAN VÍA-GARBINET 2019

Lema: “Oceànics” Autor: Xavi Ureña i Ròdenes Sisena Categoría

PROGRAMA DE FESTES 2019

Dissabte, 1 de juny A les 21.00 hores. De nou, la nostra festa tindrà l’inici de vesprada, amb la participació dels nostres presidents, estandarts, belleses, i dames d’honor, en L’ENTRADA DEL PREGÓ, que partirà des de la plaça d’Espanya. Al seu terme, assistirem, de nou, al PREGÓ DE FESTES. Un any mes, la Festa torna a Alacant!

Dissabte, 8 de juny A les 20.30 hores, concentració a la plaça dels Estels per a gaudir amb força en la CAVALCADA DEL NINOT. De nou, Gran Via-Garbinet deixarà notar el seu estil en esta multitudinària i colorista desfilada.

Dissabte, 15 de juny Aproximadament a les 21.30 hores, desfilarem amb entusiasme en L’ENTRADA DE BANDES, acompanyats per la Agrupació Musical Cultural “Nuevo Alicante”. Portem el número 52.

Dimarts, 18 de juny Per la vesprada, començarem el muntatge del Racó de Fogueres.

Dimecres, 19 de juny A la vesprada i a la nit, plantarem la nostra Foguera Infantil, realitzada de nou, per l’artista setabense Xavi Ureña i Ròdenes, amb el lema “Cceànics”. Un any més, els carrers de Castell de Castells i la Granja de Rocamora tornaran a la Festa.

tornar –com sempre- carregats de guardons, acompanyats de la Agrupació Cultural Musical “Nuevo Alicante”. Al migdia, dinar al racó. Aproximadament a les 19.30 hores, participació en L’OFRENA DE FLORS A LA NTRA. SRA. DEL REMEI, patrona d’Alacant, amb el número 52. En este acte tan especial, estarem acompanyats per la Comparsa “Labradores” de Villena, i la falla Quart-Palomar de València. Amb nosaltres actuarà la Agrupació Cultural Musical “Nuevo Alicante”. A la nit, SOPAR i molta marxa al RACÓ DE FOGUERES, de nou, fins a la matinada. Divertida nit temàtica.

Diumenge, 23 de juny Al migdia, dinar al racó. A les 18.00 hores, BERENAR INFANTIL al nostre racó. A les 20.00 hores, CERCAVILA DE L’AIGUA pels carrers de la nostra demarcació, a càrrec de la Agrupació Cultural Musical “Nuevo Alicante”. De nou, l’aigua arribarà als nostres foguerers per part del veïnat del districte.

A la nit, SOPAR DE CABASSET i PLANTÀ de la Foguera Infantil, a càrrec del seu artista, Xavi Ureña.

A la nit, SOPAR i molta marxa al RACÓ DE FOGUERES. És la nit gran de la nostra Festa fins a vore clarejar el dia de Sant Joan. Gran concurs de taules decorades, amb substanciosos premis.

Dijous, 20 de juny

Dilluns, 24 de juny

A partir de les 8.00 hores de la matinada, esperem la visita del JURAT QUALIFICADOR DE FOGUERES INFANTILS. Al migdia, esperem a vore si enguany ens portem plena alegria.

A les 8.00 de la matinada, gran DESPERTÀ pela carrers del nostre districte, acompanyats de la Agrupació Musical cultural “Nuevo Alicante” i el tronar de la pólvora.

Durant la matinada, es procedirà a la plantà de la Foguera 2019, realitzada per segon any, pel nostre entregat artista Josué Beitia.

Al migdia, dinar al racó.

A partir de les 22.00 hores, SOPAR DE LA PLANTÀ, amb BACORES I COCA AMB TONYINA fins a altes hores de la matinada. A les 00.00 hores, PLANTÀ de la nostra Foguera, “Art Alacant”, a càrrec del artista Josué Beitia i Cardós. Un any més, la Festa torna amb força a Gran Via-Garbinet.

Divendres, 21 de juny A partir de las 8.30 del matí, esperem la visita del JURAT QUALIFICADOR DE FOGUERES. De vesprada, comprovarem si hem obtingut guardó. Al migdia, dinar al racó. A la nit, SOPAR i molta marxa al RACÓ DE FOGUERES fins a la matinada.

Dissabte, 22 de juny A les 11.00 hores, des de la concentració a la plaça de bous, baixarem a participar en la DESFILADA DE LLIURAMENT DE PREMIS. Esperem

182

A les 20.00 hores, CERCAVILA pels carrers de la nostra demarcació. Serà l’última de les Fogueres 2018, acompanyats de la Agrupació Cultural Musical “Nuevo Alicante”. A la nit, SOPAR i molta marxa al RACÓ DE FOGUERES, fins a l’arribada dels bombers. A partir de les 00.00 hores, i després de contemplar la PALMERA, esperem el moment de la CREMÀ dels nostres monuments. Serà el comiat de la Festa, la culminació de la nova trobada de les Fogueres, en Gran Vía-Garbinet. Visquen les Fogueres de 2020! La comissió de la Foguera Gran Via-Garbinet es reserva el dret de modificar i alterar aquells actes que considere oportuns, en base a qualsevol circumstància inesperada. Demanem disculpes als veïns del barri, ja que, de nou, hem de tallar al trànsit els carrers de Castell de Castells, i la Granja de Rocamora.

Ana María Medrano Martínez Ángela García de Dionisio Romero de Ávila Trini Álvarez Mateos Francisco Gómis Brotóns Julia Fernández Escribano

VEÏNS I COL-LABORADORS, AMB EL NOSTRE AGRAÏMENT

Carlos José Gómis Rico Mariola Valero Tormo Vicente Costa Tadeo Gil Pedro Ródenas Montoyo Cristina Pérez Gómis Matilde Llópis Nadal Rafael Marí Sancho (València) Fco. Salvador Gutiérrez Bernal (Huelva) José Luis Vicente Férris Esther Marhuenda Pérez Rafael Quereda Mira Reme Gilabert Santonja Dylan Fernández González (Bilbao) Ian Vigo Fernández (Bilbao) Hugo García Altede

183

184

PUBLICITAT

185

186

INVICTUS TODAY Cervecería - Restaurante

Menú Especial FOGUERES 2019 Entrantes: Pan con alioli y tomate casero - Tabla de embutidos Croquetas de jamón o bacalao - Pescadito frito - Ensalada. Plato principal: Paella Postres: Melocotón con helado - Tarta Comtesa – Brownie Coulan de chocolate Bebida: Jarra de cerveza – Sangría - Vino con casera Agua - Refrescos

Precio. 12 euros Copas a 5 euros (Segran’s. Brugal. White Label o similares) Cóctel Invictus (4 euros). Mojitos (3 euros) Abierto hasta la 1’30 de la madrugada C/ Castell de Castells, 11 (Cruce con C/Los Montesinos) Teléfono: 663613532 – 03015. Alicante 187

188

189

190

191

Saluda a su Foguera amiga Gran VĂa-Garbinet, y les desea unas felices fiestas de Fogueres de Sant Joan

192

Nostra Bellea 2019 Miriam González Fernández Desitja a tots els foguerers i amics de la Foguera Gran Vía-Garbinet, unes bones Fogueres d’Alacant 2019 ALICANTE

193

ARTE CUADRO MARCOS Y MOLDURAS

C/Pintor Lorenzo Casanova, 12-14 Teléfono 965 12 45 94 – 03003 ALICANTE 194

La nostra bellea infantil Laura Valencia i Pereira saluda als xiquets de la Foguera Gran Vía-Garbinet, compartint el seu sentiment d’alegría, en les Fogueres d’Alacant 2019 ALICANTE

195

El belleo 2019, David Concejo Prol, Saluda als seus damos, Miguel Zaragoza Carbonell, i Cristian Pérez Losa, desitjant-los una feliç experiència compartida en aquestes festes

El nostre artista

JOSUÉ BEITIA CARDÓS

Desitja unes bones festes de Fogueres 2019, al districte de Gran Vía-Garbinet C/ Concepción Arenal, 31. 4º - Tel. 654 14 46 74 46470 Massanassa (València) 196

197

TINA FLORISTAS Todo tipo de flores y ornamentaciones florales para cualquier gama de actos sociales y festivos Saluda a la seua foguera amiga Gran VĂa-Garbinet, i le desitja unes bones festes de Fogueres de Sant Joan 2019 C/Maestro Alonso, 134 - Tel. 965 252 553 - 03012 ALACANT

198

El nostre Belleo 2019 DAVID CONCEJO PROL Desitja a tots els seus companys de la comissió de Gran Vía-Garbinet, gaudeixin d’aquestes fogueres, amb il·lusió compartida

199

200

201

202

Comunicación de apertura de centro de trabajo. Inscripción de empresa en la TGSS, Altas y bajas de trabajadores en el régimen correspondiente de la SS. Estudio y confección de contratos de trabajo. Realización de nóminas, liquidación y finiquitos. Representación y defensa de empresa y trabajadores ante la jurisdicción social. Gestión y tramitación de expedientes de regulación de empleo. Tel: 627 993 947 e-mail: joxeanrequena@gmail.com

ALICIA GINER LOZANO Saluda a las niñas y niños de la comisión infantil de Gran Vía-Garbinet, con quien desea pasar unas grandes fiestas.

203

Les desea unas felices fiestas de Fogueres de Sant Joan 2019

Agencia 00215 C/ Alcalde Alfonso de Rojas , Nº6 Tlf. 965 25 21 11- 03004 Alicante.

V. PASCUAL Herboristería Cerámica – Alfarería Artesanía Popular Avda. de Alfonso el Sabio, 15 Tel. 965 140 139 - Alicante 204

FINCA LA BONITA Santa Cruz

Alojamiento turístico Duración variable • Precio variable Casas totalmente equipadas cocina. Aire acondicionado. Aseos completos, Servicio de limpieza opcional. Guía turística de recomendaciones personalizada Tel. 665 28 48 79 C/San Rafael – 03002 Alicante

Avui m’he aixecat tan bonica que temo sortir al carrer i causar enveja 205

TAPYMO S.L. MATERIALES DE CONSTRUCCION AZULEJOS – GRES - MUEBLES DE COCINA SANITARIOS - REFORMAS INTEGRALES Saluda a su Foguera amiga de Gran Vía-Garbinet y le desea felices fiestas 2019 ALMACEN Y EXPOSICION C/Lérida, 1 - Tel. 965 24 68 04 03012 ALICANTE

MARINA ALCAUT VERDÚ Saluda todos los compañeros de la Foguera Gran Vía-Garbinet, y quiere desearles unas felices Fogueres de Sant Joan 206

Plaza de Argel

Galerías Comerciales. 1ª Planta. Puesto 35 Bº VIRGEN DEL REMEDIO – ALICANTE Tel. 965 18 44 97 651 01 53 90 CARNICERÍA EL FARINER

Teléfono 965 086 780 Móvil 673 218 762 Email: reforled@gmail.com Síguenos en C/Garbinet, 122 – 03012 Alicante

Mercado Central – Puestos 185 / 186 Teléfono Puesto: 965 21 40 82 – Móvil: 609 45 02 53 - 03004 ALICANTE

207

A la meva mare, Ana María, que sempre em va deixar somiar amb Alacant, i el seu foc de juny. A Paca Aguirre, una alacantina universal, que una tarda de juny de 2016, va ser garbinetera d’excepció