Històries de la història de Castelló

La història de Castelló, com la de qualsevol altra ciutat, està plena de xicotets relats que han conformat, amb el pas del temps, la idiosincràsia dels seus habitants. La manera de parlar, d’expressar-se, de vestir-se, de sobreviure a l’estiu, de festejar els Nadals o de gaudir del menjar els diumenges té molt a veure amb accions que van ocórrer, de l’una o l’altra forma, en el nostre passat, remot o recent.

Un altre punt succeeix amb les festes. La Magdalena és un cúmul d’experiències que han anat sumant-se durant dècades, segles potser, fins a conformar el que hui coneixem. És possible que en un futur, el més lògic, es visquen amb una altra intensitat. Les coses que ara mateix incorporem, sense adonar-nos, modificaran i donaran sentit a les que visquen els nostres nets i besnets.

Per això, volíem deixar ací constància, sobretot en un segon any d’absència d’aquests festejos, de les històries xicotetes, intenses, a vegades fugaces, però sempre entranyables que van ocórrer a Castelló.

Recuperar la memòria d’aquests esdeveniments no seria possible sense persones que han dedicat el seu temps a rescatar de l’oblit la història de la nostra ciutat. Una d’elles és Miguel Pastor, vertader cronista i investigador incansable, la tasca divulgativa del qual, caldria reivindicar alguna vegada. La seua tenacitat i perseverança ens ha permés observar el passat de Castelló i província com cap altre l’ha fet. Gràcies a la seua investigació i als seus textos, moltes vegades altruistes, hui coneixem una poquet més el dia a dia d’aquells avantpassats que van construir el que ara mateix coneixem i del que ens sentim tan orgullosos. Un xicotet, si més no fugaç, retall del seu treball apareix davall d’aquestes pàgines. Esperem que continue amb aquesta tasca per molts més anys.

LES FESTES

Potser, el que més identifica a un poble com a col·lectiu siga la celebració de les seues festes. Diferents en cada ciutat, però unides baix l’objectiu comú de l’alegria com a parèntesi a una vida dura i agitada.

A Castelló van haver diverses etapes al llarg de la història en les quals no sempre les de la Magdalena van ser principals ni, molt menys, patronals. Però amb el transcórrer de les dècades van acabar

per consolidar-se. A partir d’aqueix moment, cada canvi, cada novetat, es va adherir a la festa com un element que per a nosaltres és ja tradicional.

FESTEJOS

Solien ser habituals en algunes poblacions del Regne, la celebració de festejos per a commemorar els matrimonis dels monarques espanyols, tal com va ocórrer el dia vint-i-dos de gener de l’any 1878, quan es van organitzar grans festejos en la capital de la província de Castelló, amb motiu del matrimoni entre el rei d’Espanya, don Alfons XII, amb la seua cosina donya María de las Mercedes de Orleans y Borbón. Als carrers principals de Castelló de la Plana, es van organitzar músiques, balls, il·luminacions extraordinàries, corregudes de bous, carreres de cavalls, lliurament de menjar als pobres, així com molts altres actes de caràcter religiós i també lúdic pels carrers de la població.

L’Ajuntament també va acordar dotar amb tres-centes setanta-cinc pessetes a cadascun dels xiquets de tots dos sexes que nasqueren entre els dies vint-i-tres i vint-i-cinc del citat mes de gener de l’any 1878. En l’acord adoptat es va decidir, així mateix, que aquella quantitat no seria abonada fins que els agraciats contragueren matrimoni.

FESTES DE LA CORONACIÓ DE LA VERGE DEL LLEDÓ

El dia dos de maig de l’any 1924 es van iniciar les festes de la coronació de la imatge de la Verge del Lledó. Aquell divendres va arribar a Castelló de la Plana el cardenal metropolità de Tarragona Josep Vidal i Barraquer qui va ser rebut per l’arxipreste Eduardo Soriano. Es va cantar un Te Deum al qual van assistir totes les autoritats civils, eclesiàstiques i militars de la ciutat.

La residència del cardenal Vidal i Barraquer durant la seua estada a Castelló de la Plana va ser el domicili de don Alfonso Martí Matutano. El dissabte dia tres es va celebrar una festa de caritat en la qual es van repartir bons en metàl·lic als pobres de solemnitat de la ciutat. La imatge de la Verge va partir del seu temple a les sis de la vesprada i va ser conduïda a l’Arxiprestal de Santa Maria pels carrers Sant Luís, Cavallers i la plaça denominada llavors de la Constitució, actualment plaça Major.

El diumenge dia quatre el cardenal Vidal va arribar a l’església Major a les vuit del matí, sent rebut per totes les autoritats i l’alcalde de la ciutat don Francisco Ruíz Caçador. Després de la solemne missa, la processó va iniciar el seu camí en direcció al lloc on actualment es trova La Farola, a través dels carrers Vera, Gasset, Ruíz Vila, Sant Vicent i la Ronda del Millars. Els veïns omplien totes les voreres i llançaven pètals de rosa. A la una va començar l’acte de la coronació i finalitzat el mateix, a través dels carrers Zaragoza i Colón va tornar la Verge a l’església Major. A la vesprada es va celebrar una extraordinària correguda de bous en la qual van intervindre els matadors: Juan Luís de la Rosa, Braulio Laurín, Gitanillo i Antonio Montes i a la nit es van disparar dues cordàs. Una d’elles al raval de Sant Fèlix i l’altra enfront de la caserna de San Francisco, en la zona on en l’actualitat es troba la Plaça del Botànic Calduch.

FESTES DE LA MAGDALENA GAIATES MONUMENTALS

Amb el començament del segle XX van aparéixer les primeres gaiates monumentals. Darrere quedaven aquelles que va citar Lloréns de Clavell en el segle XVIII, il·luminades amb destells produïdes per llums d’oli, que van tindre el valor d’iniciar una nova etapa.

Els nous monuments eren costejats pels diferents gremis de la ciutat i constituïen

un símbol de la puixança econòmica de cadascun d’ells, sent l’any 1914, molt important per a la seua evolució. Per un costat, excel·lents artistes com el pintor Castell, van participar en el disseny i construcció d’algunes d’elles i per una altra, alguns organismes oficials i institucions com: el propi Ajuntament, Cercle Mercantil o la Cambra Agrícola, van participar en la desfilada amb una gaiata pròpia.

Va ser en 1929 quan va participar per primera vegada, alguna gaiata construïda pels veïns en diferents barris. Va ser el momento en que la desfilada va guanyar en espectacularitat, però el monument que simbolitzava les festes, continuava sense estar definit per complet. L’arribada de l’electricitat va possibilitar el canvi de la il·luminació i amb ella es va poder començar a parlar de la seua grandiositat.

PRIMERA PROCLAMACIÓ DE LA REINA DE LES FESTES

Un dels actes que es van organitzar,

per primera vegada, amb motiu de la renovació de les festes de la Magdalena que va tindre lloc l’any 1945 va ser el de la presentació de la primera regina de les Festes de la Magdalena i la seua Cort d’Honor.

Era tanta la preocupació dels responsables de l’acte que el dia 22 de febrer de 1945, la major part dels que hi havien d’intervindre en aquest, van estar assajant en el propi escenari del Teatre Principal, amb la finalitat que cadascun interpretara el seu paper a la perfecció. El mateix va passar durant la nit següent. Dies enrere, tant en el periòdic Mediterrani, com en les revistes que es van publicar amb motiu de la Magdalena d’aquell any: “Festes de la Magdalena”, que va veure la llum en els tallers de Mialfo, dirigida per Manuel Bellido, així com “El Magdalenero” editada per la impremta més, es va fer una extensa crònica del que va succeir aquella nit del dia vint-i-tres de febrer d’aquell any 1945.

Al Teatre Principal de la nostra ciutat va assistir el “Tot Castelló” per a presenciar la imposició de Bandes a la primera regina de les festes de la Magdalena: la senyoreta Carmen Abriat Puig i les seues dames d’honor: Lupita Andí Ruiz, María Luisa Asensio del Niu, Isabel Sánchez i María Lidón Pascual que es van situar en l’engalanat escenari.

Carmen Abriat, va tindre l’honor de ser la primera Regina de les Festes de la Magdalena. Era filla del general En Miguel Abriat Cantó, capità general de la Regió Militar, fill adoptiu de Castelló de la Plana i així mateix, va ser nomenat alcalde honorari de la ciutat.

UNA ROMERIA ESCANDALOSA

Com és ben sabut, durant l’Edat mitjana i fins i tot en èpoques posteriors, es celebraven romeries o processons penitencials quan les circumstàncies aconsellaven als veïns posar-se en mans d’algun sant, per a resoldre els seus problemes, sobretot quant a la salut o supervivència.

Existeixen pocs escrits que puguen confirmar les primeres que es van organitzar des de Castelló de la Plana fins

a l’ermitori de la Magdalena. No obstant això, està documentat que el dia 12 de març de l’any 1503, el Consell de la vila va acordar dur a terme, una sèrie de set processons, una de les quals es dirigiria a l’ermita de Santa Maria Magdalena, lloc on es celebraria una missa. A partir

d’aquell escrit, en altres posteriors se citen acords per a fer front a les despeses ocasionades o fins i tot es concreta la

forma en què es durien a terme els diferents actes i també el nombre de participants del clergat que acudiran a les processons.

Malgrat ser tan escassos els documents que parlen d’això, són poques les ciutats que tenen tan clara la seua fundació com Castelló de la Plana.

Llegendes, tradicions i història s’han unit per a conéixer que fa més de set segles, els habitants d’un poblat van abandonar la muntanya on ara es troben les ruïnes del Castell Vell i l’ermita dedicada a Santa María Magdalena i al cap d’uns anys va sorgir al voltant d’una alqueria musulmana, la xicoteta població que gràcies a l’intens treball dels nostres avantpassats, va assolir convertir-se en la més important de la comarca.

La veritat és que en 1233 l’infant Nuño Sancho va concedir una Carta Pobla i també que el dia huit de setembre de 1251, el Rei Jaume I d’Aragó va concedir el privilegi del trasllat de la població sita als voltants del Castell Vell a l’emplaçament actual en el pla, com ho és que, des dels primers anys d’aquella nova vila, els nostres avantpassats van començar a dirigir-se en processó fins al lloc del qual

procedien; però no existeixen massa documents respecte a les primeres romeries o processons penitenciàries que van poder fer durant els primers anys de la vila medieval.

No obstant això, a mesura que anava transcorrent el temps, en el llibre d’actes dels plens municipals de l’Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana, s’anaven prenent anotacions respecte als acords presos i per tant, a través d’elles, es poden trobar algunes dades, tal com va ocórrer amb la que es va celebrar l’any 1826, ja que en una anotació de data vint-i-huit de febrer de l’any 1826, es va adonar dels greus successos, escàndols i indecències de tota mena que van ocórrer durant la processó de rogació a Santa Maria Magdalena, quan diversos subjectes, sense que foren autoritzats ni estava previst que participaren en l’acte, van atropellar a quantes persones intervenien en la processó del retorn de la romeria i no es van limitar a això, sinó que a més a mes, van cometre nombrosos desordres que la decència no podia permetre, sobretot, en tractant-se d’una funció religiosa i ser nit tancada.

LES GAIATES MONUMENTALS DE LA I GUERRA MUNDIAL

Al començament del segle passat, les gaiates s’havien convertit en el símbol de les festes fundacionals. Alguns anys els actes contribuïen en major o menor

mesura a l’esplendor de la commemoració històrica, en funció de les possibilitats econòmiques del veïnat, però el pas de les gaiates en la processó organitzada el mateix dia de la festa gran, com a retorn de la romeria, continuaven constituint un dels moments més esperats.

El dia sis de març de 1928, l’artista Juan Bautista Porcar afirmava en el Diari

de Castelló que la gaiata de l’Ajuntament procedia del segle XV i que l’armadura del cimborri de la mateixa era meravellós per l’excepcional estructura de la seua fusteria, encara que després de cinc-cents anys de servei havia de procedir-se a la seua restauració.

Aquelles primitives gaiates individuals es van complementar amb catorze noves l’any 1865 i va anar en 1914 quan es va iniciar l’etapa de les qualificades com a monumentals, que van aconseguir el seu esplendor en representar als sectors en què va ser dividida la ciutat, amb la renovació de les festa en 1945.

L’ERMITA DEL FRARE BARBUT

Entre les ermites de Castelló de la Plana, la més popular i coneguda és, sens dubte, la ubicada en el turó on es troben els restes del Castell Vell i estava l’antic poblat on residien els nostres avantpassats. La seua construcció la va dur a terme en 1451, un frare del monestir de Santes Creus, al qual se’l conéix com el Frare Barbut, prenent com a base un antic aljub.

L’ermita consta de dues naus adossades cobertes amb volta de canó; en el seu interior disposa d’un altar dedicat a Santa Maria Magdalena i un altre a Sant Bernat. El conjunt, de dues plantes, compta també amb un pati porticat, cuina i menjador.

La vella construcció ha sigut restaurada en nombroses ocasions, estant documentada la primera d’elles en 1758. L’any 2003 es van dur a terme importants obres de manteniment i consolidació, encara que cada any es realitzen unes altres de conservació perquè el tercer diumenge de quaresma, els romers complisquen amb la tradició de visitar el lloc on van residir aquells castellonencs que després d’aconseguir del Rei Jaume I d’Aragó, la corresponent autorització, van traslladar

els seus habitatges des d’allí al pla on es va alçar la nova ciutat.

PRIMERA CORREGUDA DE BOUS DE LA MAGDALENA

Pot considerar-se el dia 25 de març de 1889 el de la primera correguda de la Magdalena. Aquell dilluns el destre Rafael Guerra “Guerrita” va bregar i estoquejar en solitari, sis caps de bestiar de la ramaderia de José Torres de la Cortina i la premsa nacional va acollir l’extraordinari cartell anunciat a Castelló de la Plana, amb l’apel·latiu de la primera correguda de la Fira de la Magdalena.

Bé és cert que amb anterioritat, ja s’havia celebrat algun festeig taurí coincident amb les festes fundacionals. Fins i tot ja en l’antiga plaça situada en el solar on ara es troba l’Institut Francisco Ribalta, es va celebrar, coincidint amb la Magdalena, una novillada en 1882, en la qual van actuar els novilleros Tomás Parrondo “Tacat” i Joaquín Sans “Punteret”, també el diumenge 22 de març de 1865 i el dilluns 23 es van córrer vedells en la mateixa plaça vella.

Així mateix, en 1888 ja en el nou cus de Pérez Galdós es van córrer vedells de Manuel Sanz Lesma que van ser bregats pel valencià Julio Aparici “Fabrillo”, però no va ser fins al citat dilluns de la Magdalena de 1889, quan es va anunciar i va tindre lloc la primera correguda de bous amb ocasió de les festes fundacionals i amb això es pot considerar que va donar principi la tradicional fira taurina

de la Magdalena que sol ser la primera de quantes se celebren cada any a Espanya.

LES PRIMERES FESTES DE LA NOVA MAGDALENA DE 1945

Quan l’alcalde de Castelló de la Plana, don Benjamí Fabregat durant l’any 1944, es va proposar impulsar les Festes de la Magdalena, no podia imaginar que en plena postguerra, aconseguiren crear tan gran entusiasme.

A causa de l’èxit obtingut, quan els membres de la Junta Central de Festes li van presentar el balanç final al seu alcalde, tots els seus membres somreien per la satisfacció del deure compliment. Estaven d’acord que la divisió de la ciutat en sectors havia sigut un gran encert que havia donat els fruits que s’esperava d’aquella decisió, igual que també ho

va ser la participació de les joves castellonenques com a representants de les dones en els seus paper de regina de les festes, dames de la ciutat, madrines i dames de les dotze gaiates.

En la tradicional romeria havien participat més persones que mai. S’havien recuperat les carreres de cavalls per la “joia”. L’èxit de Manolo Segarra amb el Pregó va ser espectacular així com el del pregoner Manuel Vellón i el del text: don Carlos G. Espresati. Les gaiates van aconseguir un gran nivell, sobretot la guanyadora que va ser la del sector nombre 11 que portava per títol “Pubilla i en fanecaes”.

L’ORIGEN DE LA FIRA

El dia set de maig de l’any 1269 va ser una data important per a la nova vila de Castelló situada en el pla, ja que el Rei Jaume I va concedir als seus pobladors, la facultat per a tindre fires, amb la condició

que havien de començar vuit dies abans de la festa de Sant Lluc i durar els deu dies següents a aquesta festivitat. El text del monarca deia: Celebretur nundinae in vila Castilionus campi de Borriana quae incipient octava die davant fetum sancti Lucae et durent per decem deu sequentes. Aquesta fira, amb les actualitzacions

necessàries pel pas del temps, és la que continua celebrant-se tots els anys en ocasió de la festivitat de tots els Sants.

CAVALLERS DE LA CONQUESTA

L’origen d’aquesta Germanor pot situar-se l’any 1950 quan vint-i-cinc joves castellonencs van participar en el Pregó amb el nom de Cavallers del Caminás. Després de l’èxit assolit es va canviar el seu nom pel de Guerrers del Pregó i en anys posteriors es va concretar com a confraria de cent membres. En 1955 es va escenificar en la desfilada el lliurament de

les claus de Peníscola al Rei Conqueridor, en presència de la Regina i sis dames, escena que va agradar als veïns, per la

qual cosa es va iniciar la fórmula perquè Na Violant i les seues dames pogueren participar en les festes de la Magdalena.

Les primeres ordenances es van reformar en 1959, ampliant el nombre de membres fins a 562, xifra que es va eliminar en les ordenances de 1963. Des de llavors, la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, ha sigut l’origen de diferents associacions que s’han anat incorporant al món de la festa.

Són nombrosos els actes de caràcter històric, cultural o festiu que duu a terme aquesta Germanor, però entre ells cal destacar: la Vetlla d’armes, la presentació de Na Violant i els seues dones de companya, l’Acte d’Homenatge al Rei En Jaume I, el Homenatge a Na Violant, La Setmana del Cavaller, el nomenament de Guillem de Mont–Rodon, Visites als llocs Sants (Poblet i monestir de Vallvona de les Monges) i l’acampada al Castell Vell. D’altra banda, des que es va restaurar l’ermita de Sant Francesc de la Font en 1975, la Germanor dels Cavallers s’encarrega del seu manteniment i organització de diferents actes.

DONYA VIOLANTE DE HUGRÍA

Va ser la segona esposa del Rei Jaume I d’Aragó, però la primera que va tindre el Regne cristià de València i per tant, és considerada també, la primera Regina d’aquestes terres castellonenques. Violante d’Hongria pertanyia a la dinastia dels Arpad, primera casa reial del país magiar que es va mantindre al capdavant dels hongaresos, al llarg de tres segles, és a dir: des de la seua instauració durant l’any 1000 de la nostra era, fins al catorze de gener de 1301 quan va morir el rei Andrés III el Venecià, últim descendent home d’aquella estirp.

La princesa Na Violante era l’única filla de En Andrés II d’Hongria i la princesa Yolanda, d’origen francés. Va nàixer en 1219 i va rebre fins a la mort de la seua

mare en 1233, una educació pròpia del país gal. Ja òrfena de mare, va romandre en la cort hongaresa durant dos anys, en els quals el seu pare va iniciar contactes amb el Regne d’Aragó, perquè la seua filla contraguera matrimoni amb el rei En Jaume I al qual ja li havia sigut anul·lat el seu primer matrimoni.

Segons les cròniques de l’època, els dos joves es van enamorar durant la seua primera trobada i el dia vuit de setembre de l’any 1235 van contraure matrimoni a Barcelona. D’aquella unió van nàixer: les princeses Violante, Constança, Sancha, María, Isabel i Leonor. El seu primogènit Pedro, nascut a València l’any 1240, va succeir al seu pare en morir aquest el dia 27 de juliol de 1275 i els homes: Jaime, Fernando i Sancho, el menor de tots els seus fills, que va ser arquebisbe de Toledo.

Malgrat els seus freqüents embarassos i escassa salut, està provat que Na Violante d’Hongria continuava sent regina

quan el seu espòs va signar el document del vuit de setembre de 1251 a Lleida, en el qual autoritzava el trasllat al pla, als seus súbdits que habitaven en el poblat existent en els voltants del Castell Vell i de l’ermita de la Magdalena. La Regina Violante d’Hongria, tan recordada a Castelló de la Plana, va morir el 12 d’octubre de 1251 en el monestir de Santa María de Salas d’Osca.

LES COLLAS DE LA MAGDALENA

Hauríem de remuntar-nos als temps en què la Romeria de la Magdalena va anar transformant-se en una festa lúdica, per a trobar els primers antecedents de les actuals colles. Existeixen diferències formals entre elles i les comissions dels sectors gaiaters, ja que aquests van nàixer a conseqüència que en 1945 es repartira, de manera oficial, el terme municipal de Castelló de la Plana, en zones on tenen l’exclusivitat de contribuir a fomentar les festes de la Magdalena i per tant, només existeixen a la nostra ciutat ja que les gaiates i els seus sectors, són exclusives de la capital de la província de Castelló.

No obstant això, en altres poblacions es poden trobar colles o penyes festeres, creades per a organitzar o gaudir de festejos lúdics. Les colles van nàixer per la voluntat privada de formar un grup amb la mateixa fi, sense tindre uns límits predeterminats. Aquelles penyes o colles antigues, es creaven per a participar en la romeria i solien continuar, almenys, fins al

cap de Pasqua. Les actuals, concebudes com a associacions de caràcter cultural, van nàixer en la dècada dels setanta del passat segle. Entre les primeres que es van fundar cal citar les del Rei Barbut, Moros d’Alqueria, Càstalia, El Pixaví o la Colla Bacallà. Durant els anys vuitanta va ser enorme la quantitat d’elles que es van crear, per la qual cosa en 1988 va nàixer la Federació de Colles.

MOROS D’ALQUERIA

En 1976 es va constituir l’Associació Cultural denominada Moros d’Alqueria, amb la finalitat de reconéixer la importància que van tindre els nostres avantpassats musulmans en aquella població que va nàixer en el pla, a conseqüència del permís atorgat pel Rei Jaume I, als pobladors de la muntanya situada en les proximitats del Castell Vell.

Entre els seus objectius figurava fer-se

càrrec, com així van fer, de la representació mora en el Pregó de les Festes de la Magdalena. Des de llavors col·laboren també amb la Junta de Festes en l’organització del Festival Internacional de Bandes de Música. El seu himne “Moros d’Alqueria”, obra del mestre Francisco Signes, que la va compondre en 1985 i va ser estrenat el sis de febrer de 1999, li proporciona la música necessària en aquesta mena de filaes en les seues desfilades amb la fastuosa indumentària que llueixen, tant en el Pregó, com en quantes ciutats espanyoles o del món sencer visiten.

Moros d’Alqueria va organitzar l’II Congrés Magdalenero. Durant el seu 25 aniversari, celebrat en 2001, es va inaugurar en una rotonda de l’avinguda de la Mar, el monument en honor d’aquells moros que van habitar en l’antiga vila medieval que va ser origen de l’actual ciutat de Castelló de la Plana.

COLLA DEL REI BARBUT

En 1977 un grup d’universitaris castellonencs van iniciar a València una sèrie d’activitats, amb la finalitat que el nom de Castelló de la Plana sonara amb força, en la ciutat del Túria i que les festes de la Magdalena es popularitzaren i adaptaren a una societat que anava canviant amb rapidesa, després de la mort del dictador Franco.

A la Sala Xúquer valenciana, després de l’èxit de Els Llauradors, van decidir obrir un local d’ambient castellonero al carrer Ximénez de Castelló de la Plana. En 1980 es van constituir en associació cultural, van publicar el seu primer llibret, van crear el seu guardó anual: El Voladoret d’Or i van decidir canviar de local en aconseguir un gran nombre d’associats als qui anomenaven barbuts. La nova seu es va instal·lar en el Camí de San Josep.

Poc després van iniciar el concurs de paelles, participaven en el Pregó per a divulgar la nostra mitologia, però no es limitaven a les festes de la Magdalena, sinó que també organitzaven actes per Nadal o el Corpus a la Plaça de les Aules, enfront de la seua nova seu. Van publicar edicions de gran èxit, com “El Món del Mite, premiat per la Generalitat en 1993 i va aconseguir que es col·locara l’escultura de Tombatossals entre la Avinguda del Lledó i el Carrer María Rosa Molas. L’any 2017 va celebrar el quaranta aniversari de la seua fundació amb nombroses activitats de caràcter cultural i festiu.

COLLA PIXAVI

En 1982 va iniciar la seua activitat aquesta colla castellonenca amb la finalitat de difondre el seu amor a l’horta i els costums de Castelló de la Plana. El seu cap de Colla, en 1988, va ser nomenat pel Excm Ajuntament de Castelló de la Plana, ermità i sagristà honorífic de Sant Roc de Canet, per a conservar i mantindre tant l’ermita com el seu entorn, durant tot l’any i de manera molt especial, el dia de la Romeria, quan ,segons la tradició, els romers en dirigir-se cap a la Magdalena, o tornar d’ella, fan un descans per a tastar la figa i el doset. Allí mateix els pixavinencs celebren la seua festa anual l’últim cap de setmana de setembre.

A partir de 1989, col·labora també amb la Junta de Festes en un dels actes inclosos en la programació oficial de les Festes de la Magdalena: la pujada al Campanar, la vesprada del dilluns; en ella, xiquets i majors poden conéixer l’interior del més emblemàtic de quants edificis existeixen la ciutat.

La Colla Pixavi no es limita a organitzar i participar en alguns actes durant les festes, sinó que duu a terme una gran labor cultural, com l’edició de publicacions destinades a la difusió dels cultius, el folklore i les tradicions de la nostra ciutat o organitzant cursos de ball tradicional en la seua seu del carrer Isabel Ferrer.

LA NOSTRA CIUTAT

No podem entendre part del que signifiquen les festes de la Magdalena sense

conéixer, si més no de passada, alguns dels elements més característics de Castelló. Per descomptat que hi ha molts més. Per a uns, fins i tot de major importància

que els que ací oferim, però espere que els que hem triat aporten una miqueta de llum curiosa per a tots Vostés.

PRIMER RELLOTGE PUBLIQUE DE 1417

En la capital de la Plana, igual que en la major part de les poblacions medievals que basaven la seua economia en l’agricultura, la vida dels seus veïns es ficava

en marxa quan començava el dia i es retiraven a descansar, amb la posta del sol. No obstant això, a mesura que augmentava la grandària de la nova ciutat, sorgien noves professions i activitats, per la qual cosa era necessari mesurar amb major precisió el pas del temps, d’ací ve que en 1389 i poc després en 1416, el Consell

decidira instal·lar un rellotge mecànic en la façana nord de l’església que fera sonar les hores de manera automàtica, tant durant el dia com durant tota la nit.

El dia vuit de gener de 1417, es van iniciar els treballs per a la col·locació del rellotge, la instal·lació del qual va finalitzar al febrer del mateix any. No obstant això, aquell primer rellotge ni les sogues que accionava, mai va funcionar bé, per la qual cosa havia de ser el pesador de la farina qui s’encarregara de fer sonar les campanes cada hora. Per si no fos prou, tampoc la maquinària anava amb la precisió necessària i les sogues dels pesos patien un continu desgast. Per tot això, el rellotge que amb tanta il·lusió s’havia instal·lat, prompte va deixar pas a altres noves idees del Consell per a substituir-ho per un altre de major qualitat.

ES CASTELL VELL

Les ruïnes del castell situat en el cim

del turó de la Magdalena on habitaven els nostres avantpassats abans que el Rei Jaume I d’Aragó els concedira permís per a traslladar-se al pla que coneixem com la Plana constitueixen, sens dubte, el patrimoni arquitectònic més antic de quants comptem en l’actual terme municipal de Castelló de la Plana. Aquell castell que coneixem com a Castell Vell, constitueix un exemple d’arquitectura militar de l’època i degué ser molt similar a altres castells musulmans, amb la seua alcaçaba, muralla, tres torres i l’ albacar.

Les primeres excavacions que es van dur a terme daten de l’any 1878 i en elles es van intentar trobar les nostres arrels. Algunes actuacions posteriors ens permeten situar el lloc on es trobava el castell que protegia els nostres avantpassats de les possibles invasions d’altres pobles.

EL FADRÍ

Es tracta d’un edifici de propietat municipal, la planta de la qual és octogonal de 58 metres d’altura. Cada costat de l’octàgon mesura 4,70 metres. Disposa de quatre cossos o pisos destinats a: cambra del rellotge, presó d’eclesiàstics, habitatge del campaner, i cambra de les campanes.

S’accedeix a l’edifici, a través d’una

xicoteta porta amb una inscripció i fornícula en la seua part superior. A través de la seua escala de caragol es pot arribar a les plantes superiors. La sala de les

campanes, coberta per volta octogonal on es situa l’escut de la ciutat, disposa de finestres amb arc de mig punt en cadascun dels seus costats i en ella es troben les campanes: Ángel, María, Vicente, Jaime, Dolores, Victoria i Joaquina.

La construcció d’aquest edifici que en principi estava destinada a torre guaita i campanar, va començar en 1440. Després de 19 anys, sota la direcció del mestre picapedrer Saera, a penes s’havien alçat vuit metres. Les obres es van reprendre en 1591 a partir dels plans del portugués Damián Méndez i els mestres picapedrers Joan Fraix i Pere Roma, encara que per diversos problemes es van tornar a interrompre els treballs fins que dos anys més tard es van reiniciar, sent l’obra necessària, adjudicada a l’equip format per: Francisco Galiansa de la Llanxa, Guillem del Rei, Pedro Crosali, Marc Volsanys i Antoni i Joan Saura els qui van aconseguir finalitzar la torre en 1604.

Un segle després van començar els treballs necessaris per a la seua finalització i es va iniciar el muntatge de les campanes ja en 1735 es va poder alçar el templet de coronació, que és de planta triangular, amb tres pilars de pedra els basaments i els capitells de la qual són d’estil toscà i rematat per un penell en forma de lleó, que protegeix les campanes Cristóbal, encarregada de donar les hores i també les denominades Ana i Lledó.

PLAÇA DE LA PAU

En el lloc on es trobaven els antics safaretjos de la nostra ciutat, es va utilitzar per a urbanitzar l’actual plaça de la Pau de Castelló de la Plana. Ja amb anterioritat als safaretjos, estava en el mateix lloc l’abeurador que utilitzaven els animals que transitaven per la major part dels camins rurals de la zona, ja que molts d’ells, com el de la Mar, el de santa Barbera, o els del Moli Roder i Olier, eixien d’aquest lloc per a dirigir-se al recinte emmurallat a través del Portal de l’Om o el de València, denominat també de la Porta del Sol.

Va ser el 27 de març de 1880 quan l’Ajuntament de la ciutat, amb la finalitat

de commemorar la pau, després de la guerra amb el Marroc, va acordar canviar el nom de plaça dels Safaretjos Vells, per l’actual de Plaza de la Pau, encara que aquest nom es va canviar pel de Alfons XIII en 1927, en ocasió de commemorar-se els 25 anys del regnat d’Alfons XIII

i en 1931 pel de Segona República. Ja en 1938 es va tornar al nom anterior que encara conserva en l’actualitat.

En el centre de la plaça de la Pau es va construir un quiosc en 1927, el qual es va demolir en 1984 per a situar una font lluminosa, encara que es va tornar a alçar una rèplica de l’antic quiosc, d’acord amb el projecte de l’arquitecte municipal Joaquín Tirado. La Plaça de la Pau es va fer molt popular en estar en ella situat el baixador de l’antic tramvia de vapor, conegut com la Panderola. També va romandre l’oficina provincial del Banc d’Espanya a la cantonada amb el carrer de l’Escultor Viciano i a ella dona front la façana més important del Teatre Principal.

EL TEATRE PRINCIPAL

Des que el governador de Castelló En Ramón de Campoamor va suggerir als membres de la Corporació municipal havia de comptar amb un digne teatre, l’Ajuntament va intentar trobar un solar adequat. Una comissió destinada a aquest efecte, va proposar diversos emplaçaments i al final es va decidir com el millor de Castelló de la Plana, el denominat hort de Cisternes que tenia una superfície de 1700 metres quadrats. Sobre ell es van iniciar les obres durant l’últim trimestre de 1890 i el mes de gener de 1894, d’acord amb el projecte redactat per l’arquitecte Godofredo Ros de Ursinos, que es va inspirar en el Teatre de la Comèdia de Madrid.

El nou teatre castellonenc va ser inaugurat el dijous dia quinze de febrer de l’any 1894, per la companyia Elías que va representar la sarsuela “L’Àngel Guardià”. Ocupa els voltants compresos entre la Plaça de la Pau i els carrers Ximénez, Herrero i Moyano. La seua façana principal, de setze metres d’altura, disposa de tres portes amb elements de l’arquitectura greco-romana per la qual accedeix el públic amb localitats de platea, llotges i primers pisos. El primer pis de la façana té un balcó dotat de balustrada i tres portes, la central emmarcada entre dues columnes jòniques. L’edifici es remata amb un frontó en el qual figura l’any de la seua inauguració, sustentat per les columnes i dues pilastres toscanes.

Per la façana posterior, de vint-i-sis metres d’altura, s’accedeix a l’escenari i per la seua portalada entren les tramoies, mobiliari i decorats. En la que dona al carrer Ximénez existeixen portes destina-

des als artistes i al públic amb localitats de les plantes altes, mentre que les portes del carrer Herrero, només s’utilitzen com a eixida d’espectadors.

La decoració dels interiors es va adjudicar als artistes Pedro Ferrer i Francisco Pérez Olmos amb els qui va col·laborar el castellonenc Peret de Mon, que van fer una gran faena.

Encara que la propietat del Principal era de l’Ajuntament, va passar a les mans de l’industrial Juan Cebrián, els hereus del qual el van transmetre en 1988 a la Generalitat Valenciana que va dur a terme obres de conservació, remodelació, actualització i restauració.

En l’actualitat forma part de la societat pública Castelló Cultural. Enfront de la façana principal es troba l’escultura de Pere Ribera el nom de la qual és Contrabaix poètic i en la posterior, enfront dels antics estudis de l’emissora de ràdio EAJ 14, la que va dissenyar l’escultor Marcelo Díaz dedicada a Ràdio Castelló.

L’ESGLÉSIA DE SAN AGUSTIN

Està situada al carrer Major, fent cantonada amb la de Gràcia. Segons sembla, abans de la fundació de la ciutat en el pla, ja existia una casa dels agustins que estava situada enfront de la porta de la muralla coneguda com la de l’Aigua, probablement en el solar, ara propietat de l’Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana, on abans es trobava l’Asil de les Germanetes dels Ancians Desemparats. També s’assegura que en ella va estar el Rei Jaume I durant la conquesta de Borriana.

Segons alguns historiadors, aquell convent va ser arrasat durant la guerra de la Unió, és a dir: en temps de Pere IV i alguns anys després es va tornar a edificar en l’actual emplaçament i el del complex que existeix en l’actualitat, denominat Sant Agustí; no obstant això, altres autors que així mateix han estudiat el tema, asseguren que sempre va estar en el mateix lloc i la seua construcció data de l’any 1648. Consta d’una sola nau amb capelles laterals a banda i banda.

La porta principal, recau al carrer Major, és senzilla i disposa de dues columnes toscanes damunt de les quals es troba l’escut de l’ordre. Al costat de l’actual església, estava localitzat el denominat Parador Reial en el qual l’any 1363 va ser assassinat Ferran d’Aragó, fill d’Alfons IV el

Benigne i Leonor de Castella.

L’antic monestir va ser destinat alguns anys, a oficines públiques, com el Govern Civil o la Diputació provincial, fins que després de construïts els actuals edificis

situats respectivament en la plaça de María Agustina i carrer Major, va ser demolit per a alçar el complex Sant Agustí.

CARRER CAVALLERS

Uneix la plaça de l’Herba amb la de les Aules. En ella es trobaven les cases, palauets o mansions d’algunes de les famílies més importants de la capital de la Plana, com la dels Barons de Benicàssim, reconstruïda pel qual fora ministre de Franco, Ramón Serrano Súñer. La dels Ros de Ursinos, enfront de la d’Evaristo Escalona, abans dels Martí Matutano i des de 2009 Museu Etnològic. La dels Agut, la de Cardona Vives i la dels Vallés, demolida per a convertir-se en la seu de la Caixa d’Estalvis de Castelló.

En l’actualitat és un carrer de poc trànsit, alguns comerços, diferents restaurants i algun edifici d’habitatges, però fins a mitjan segle passat va conservar

el seu aspecte senyorial i era el lloc de pas dels festejos fúnebres. El nom actual es va aprovar en 1940, en reposar el nom tradicional, però també va ser coneguda com a carrer del Ball en l’època medieval ja que en ella estava localitzada la casa del Ball, càrrec similar al recaptador de contribucions actual. Popularment també va ser coneguda com a carrer de la Jueria ja que en els seus voltants, a l’altura del Carrer Gràcia es van instal·lar les famílies jueves que van ser autoritzades per Pere III, a romandre a la ciutat després de la seua expulsió, els quals van construir una Sinagoga en aquest carrer, entre les de Gràcia i Ensenyament.

PLAZA DE LA FAROLA

Per a commemorar la coronació de la nostra patrona la Verge del Lledó, que es va dur a terme en la plaça de la Independència de la capital de la província, l’alcalde don Salvador Guinot, va encarregar a l’industrial José María Saez López de València, el disseny i construcció d’un monument que consistia en un singular fanal de ferro forjat que es va col·locar dos anys després, en el mateix lloc on va ser coronada la Mare de Deu, en el basament de la qual es va afegir, amb posterioritat, una placa de marbre amb la inscripció del motiu pel qual s’havia alçat el monument.

Aquella làpida va ser destrossada en 1930. Un any més tard, la corporació municipal presidida per l’alcalde don Manuel Peláez, va acordar canviar el nom de Plaça de la Independència, pel de Plaça d’Ángel García Hernández. Va ser durant l’any 1940 quan l’Ajuntament de la ciutat va acordar tornar a l’anterior denominació de Plazç de la Independència, encara que popularment sempre se’n va dir i continua coneixent-se com Plaza de la Farola.

JAVIER MÁS

Doctor en Història

Acadèmic de la Reial Acadèmia Valenciana