SALA 2 - Sala Història de les Festes

2

3

salA

Història de les Festes

Autor: Manuel Carceller i Safont Llicenciat en Filologia

1. LA ROMERIA DE LES CANYES I LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA

En el principi va existir la Romeria. «Amagueu l’esquena, que demà és la Magdalena» és un refrany creat pel poble castellonenc explicant la prevenció davant el cansament que produïa participar en la Romeria de les Canyes. Perquè aquell caminar penitencial de petició de pluja es va transfigurar en el segle XIX, especialment a partir de la celebració del 1852, en un homenatge als orígens de Castelló, i per això la romeria és el fonament de les festes de la Magdalena, que tenen una significació fundacional. Els elements de la tradició, del costumari de la Romeria (vestimenta de macers i d’algun representant del clero, reliquiari de la Magdalena, cants com l’O vere Deus) haurien de mostrarse en un projecte de Museu de les festes de la Magdalena, perquè són la pedra angular de tota la celebració.

Però més enllà de l’èxit popular massiu de la Romeria de les Canyes, a partir del renaixement de les festes el 1945, hi havia un tema pendent, que de fet era la qüestió de fons: la popularització. No tenia sentit proposar una festa fundacional que no fora un èxit de participació. És per això que la història de les comissions de sector gaiateres té una cara un poc dolorosa, plagada d’incomprensions, d’esforços desinteressats no reconeguts i de manca d’identificació ciutadana, ni de la comissió amb el barri, ni del barri amb la gaiata. La manca de participació afecta especialment el finançament dels sectors i el del monument gaiater. Per posar un exemple del canvi de caràcter d’un acte, l’ofrena a la Mare de Déu del Lledó, creada en 1947, no era des de l’inici un acte participatiu, com ho és ara. La irrupció de les colles, a partir de finals dels anys setanta, es va entendre com una proposta de popularització sense oficialitat.

En la meua opinió, també hauria de ser motiu de referència en un museu de la festa, la participació de les comissions de sector i de les colles, entitats perfectament compatibles en la popularització de les festes. Per exemple, els balls de plaça, impulsats des del 1976 per la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, o l’aparició dels Moros d’Alqueria, de la Colla del Rei Barbut i de la Colla Pixaví, en són uns exemples.

2. ELS PRECEDENTS DE LES FESTES DE LA MAGDALENA

En l’article «Las fiestas de la Magdalena. La obra de todos», signat per «dos castelloneros» i publicat al diari Heraldo de Castellón el 13 d’abril de 1936, es va proposar la celebració d’unes festes dignes i atractives per al visitant forani, amb la potenciació del que es considerava com el seu nucli propi i original: les gaiates.

L’opinió pública del Castelló dels anys trenta ja demanava la potenciació de la Magdalena com a festa major anual, vista com un anunci de la primavera, època que es considera òptima per a la celebració. La inquietud jovenívola dels articulistes, un dels quals era el valencianista Enric Soler i Godes, assenyalava la desídia -defecte del caràcter castellonenc- com una causa de la pèrdua de temps sobre la decisió de promoure les festes de la Magdalena.

Eixe precedent i les característiques de la singular «processó d’aniversari» del 1852, tal com se l’anomena en les actes municipals, hauria de ser explicada en un Museu de la festa castellonenca.

3. ELS PROJECTES DEL PREGÓ, DE MANUEL SEGARRA RIBÉS

En l’inici de la renovació de les festes de la Magdalena, Manuel Segarra Ribés (1903-1975) va ser qui va aportar la idea més original i exitosa: organitzar una cavalcada etnològica i folklòrica de les comarques de Castelló com a pregó anunciador. Per a Castelló va ser una gran troballa que va sorprendre tothom.

Amb profunds coneixements sobre la cultura popular castellonenca i gran capacitat de treball i de constància, Manuel Segarra va dibuixar amb detall els projectes de Pregó, des d’una perspectiva aèria. Aquells dibuixos que planificaven mostrar la bellesa de la cultura popular de les comarques castellonenques mereixerien formar part d’un Museu de les festes de la Magdalena. Per la seua perspectiva general del projecte cívic que calia fer, crec que podríem dir que Manuel Segarra Ribés va ser el pare espiritual del renaixement de la Magdalena.

4. LES CARROSSES DEL PREGÓ

La participació creativa de l’artista Rafael Guallart Carpi (1898-1975) en el disseny de les carrosses del Pregó durant prop de trenta anys, aproximadament del 1945 al 1975 –excepte tres anys– mereix ser destacada en un balanç artístic de la festa. Ceramista il·lustre, va ser professor en l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló i en l’Escola Oficial de Ceràmica d’Onda. Les seues carrosses eren construccions ben sòlides, fabricades amb tres elements bàsics, fusta, tàblex o conglomerat i cartó, sobre una armadura de tela metàl·lica. Anant el temps, va fer servir el metacrilat i també l’escuma anomenada poliuretà, a la qual els treballadors de l’equip donaven forma tallantla amb bisturí.

De Guallart es conserven els dissenys de les carrosses del Pregó, molts dels quals ja van ser mostrats en l’exposició «50 anys de festa», celebrada l’any 1995. Un exemple primicer de la qualitat de treball de Guallart és la carrossa «Agricultura, indústria i comerç» del 1945, amb el campanar de la vila al centre d’una escena on hi ha un menador i un filador de la fibra del cànem. La funció de l’equip de Guallart en les festes de la Magdalena va ser transformar idees pròpies o d’uns altres en fets, es tractava de modelar els pensaments transformant-los en volums.

Manuel Segarra Ribés Carrossa de l’agricultura, indústria i comerç, de 1945

5. UNA PANORÀMICA DELS MONUMENTS GAIATERS

Podríem dir que les figures clau de l’èxit dels primers anys de les renascudes festes de la Magdalena van ser els artistes locals, i destacant entre tots ells Rafael Guallart Carpi, Lluís Sales Boli (1908-1981) i Tomàs Colón, autor de la primera gaiata de la ciutat, que data del 1947.

Però la segona gaiata de la ciutat, la realitzada per Vicent Bernat Castellet el 1958, una esplèndida llàntia amb rocalles i figures d’àngels de fusta, potser ha estat la més bonica de tot el segle XX. Aquella bellíssima gaiata de la ciutat, obra de Bernat, va tancar la desfilada de monuments en la nit del diumenge 9 de març del 1958, i va ser en part destruïda a colps en la nit del 12 al 13 de març de 1958 per uns salvatges. Aquell acte de barbàrie també podríem interpretar-lo com un indici de falta de sentiment col·lectiu, és a dir de falta d’identificació d’un sector de gent amb els valors de la societat castellonenca.

Gaiata de la ciutat, de Vicent Bernat Gaiata 5, obra de Vidal, de 1945

Gaiata 5 del 1964

En tot cas, Bernat, Guallart, Sales Boli, Sanmillán i Segarra representen, entre altres, els que podríem considerar com els artistes de l’entusiasme fundacional. Un sorprenent arc iris de cultura al cel de plom de la postguerra i la dictadura. També hi podríem incloure entre aquells artistes Tomàs Colon, Antonio Escoda, Lasala, Marmaneu, Pérez, els germans Rubert, Tàsio, Joaquín Vidal i, des dels anys 60, Vicent Ramos Sancho. Almenys, un museu de la festa hauria d’incloure una reproducció en maqueta o imatge en miniatura de totes les gaiates de la ciutat, és a dir de les les gaiates representatives de la festa de Castelló, que han existit des del 1947 fins ara.

6. LES MÚSIQUES DE LA MAGDALENA

El pasdoble Rotllo i canya, de José Garcia Gómez, i la Marxa de la Ciutat, de Matilde Salvador, representen les composicions emblemàtiques de les festes de la Magdalena. Per a Castelló són tan referents com si foren himnes. Però a més dotzenes de composicions per a banda, relacionades amb la cultura castellonenca, haurien de ser considerades en un museu de festes. Començant per la marxa Castàlia, dels germans Artur i Vicent Terol, dos músics militars que van crear una composició magnífica, d’aires simfònics, de gran qualitat, que va competir amb el Rotllo i Canya, en el

concurs per a triar la composició emblemàtica de la Magdalena, celebrat el 1946. L’interés musical de Castàlia ha transcendit fronteres, i jo mateix l’he sentit, per exemple, en els actes oficials de les Falles de València. A més les composicions Castelló en festes, de Ramon Garcés Dualde, i Gaiates i traques i Magdalena Vítol, de Joaquín Sanchis Miralles, són inspirades músiques que estan massa oblidades.

Però a més tenim els himnes de les gaiates. Per exemple Brancal, Fadrell, Porta del Sol, El Toll, Forn del Pla, Gaiata del Grau, Gestora de Gaiates i Junta de de Festes, creades totes pel prolífic Josep Gargori Vicent, o Junta Central, de Miquel Mulet i Ortiz, no s’interpreten pràcticament mai. Les obres per a banda de Francisco Signes Castelló, exdirector de la Banda Municipal, com ara Festa plena, s’han sumat també a un patrimoni de cultura festiva important. N’hi ha moltes músiques més que no s’escolten. La preciosa cançó La Magdalena, de Jaume Palàcios, potser és l’obra castellonenca que més drets d’autor ha generat mai. En un museu de festes totes aquestes músiques han de ser accessibles, per exemple, s’haurien de poder escoltar a través de la seua pàgina web.

Josep Garcia Gómez, compositor del Rotllo i canya

Matilde Salvador, compositora de la Marxa de la ciutat

7. TEATRE I ESCENOGRAFIA DE LA MAGDALENA

El polifacètic Rafael Guallart també va materialitzar decorats i escenografies per a les presentacions de reines, madrines i dames, al Teatre Principal. Va aplicar a Castelló, per primera vegada, les singulars propietats de l’escuma solidificada de poliuretà i també va inventar les ferramentes i la tècnica per a treballar aquest material sintètic, bé aprofitant les ganivetes tal com bisturís, o aprofitant les propietats del material, treballant-lo amb calor, mitjançant instruments que pirogravaven directament modelant els volums. Va ser un dels grans descobriments de Guallart, perquè des dels anys seixanta no sols a Castelló es treballa el poliuretà sinó també en la resta del País Valencià.

En el camp de l’escenografia, podríem destacar com una de les idees més sorprenents de Rafael Guallart el joier de monumentals dimensions per a una imposició de bandes de la dècada dels cinquanta, al Teatre Principal. A l’escenari, al principi de l’acte, el cofre es va obrir davant el públic expectant i van aparèixer, com a joies, les dones representants de les festes de la Magdalena. Aquells projectes ideats per Guallart eren construïts per les brigades municipals, comandades per Ignasi Monferrer, sota la supervisió de l’aparellador municipal, Ramón López.

Escenografia de la proclamació de la reina Amparo Fabra (1952)

8. LA PIROTÈCNIA

Podem dir que, des del renaixement de les festes de la Magdalena, la «Nit del Foc» era l’atracció més popular de la setmana magdalenera, a partir del dimarts, perquè durant dècades només eren dies festius la vesprada del dissabte del Pregó i el dilluns de Magdalena. A partir del Pregó infantil, la setmana de les festes de la Magdalena, als anys seixanta i principis dels setanta, era poc més que una tirallonga d’actes protocol·laris, amb escassa participació ciutadana.

Només els actes pirotècnics aconseguien superar l’esperit elitista d’aquelles festes de la Magdalena. Per això en un museu de la festa caldria mostrar maquetes d’una mascletà o d’un castell de focs, amb alguna recreació virtual; i també caldria fer una mostra amb imatges dels principals espectacles pirotècnics de la Magdalena, al llarg de la història.

9. LA INDUMENTÀRIA

El lema a favor d’«unes festes populars i valencianes» va ser proposat pel valencianisme polític dels anys setanta, i més tard es va incorporar, sobre el paper, al programa dels partits progressistes dels nous ajuntaments democràtics. La nova significació de la brusa llauradora com a indumentària magdalenera, a partir de l’inici de la dècada dels setanta i sobretot durant la transició democràtica, va ser com el símbol d’eixes noves festes obertes a tot el poble. Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia (1935-2004) va ser el primer fester que amb brusa va recollir el premi Ciutat de Castelló de periodisme del 1977, de mans de la reina Clorinda Basco.

S’ha de reconèixer que l’Agrupació Folklòrica El Millars ha estat la pionera a Castelló en la recuperació de la indumentària tradicional. Una mostra dels treballs de Paquita Roca i Imma Puig haurien de ser presentats un museu de festes.

10.- LES FANTASIES SOBRE LA MAGDALENA

Aquell desig de millora explica l’encàrrec a l’enginyer català Carles Buïgas i Sans (18981979), el màgic de la llum, l’autor del projecte de la famosa font màgica de Montjuïc, a Barcelona, per a dotar la gaiata d’un caràcter de monument artístic de llum i color. El seu projecte de gaiata de la ciutat, una magnífica instal·lació, creada el 1965 per a una plaça, va ser totalment simplificat en un sol gran fanal. Buïgas va incorporar a la idea de la gaiata els nous materials dels anys seixanta, els plàstics i la tecnologia dels llums fluorescents de neó. A principis dels anys setanta, era evident que les festes de la Magdalena giraven al voltant del Pregó i de la Romeria, i que la gaiata només guanyava protagonisme en la desfilada de la nit de festa plena.

Gaiata de Carles Buïgas, un projecte parcialment construït

Els guardons aconseguits per la gaiata 14, Castàlia, als anys 80, amb projectes de Josep Lluís Estanislao, i per la gaiata del Grau, en la dècada dels 90, són signe d’un cert canvi de model. El Colom de la pau, de Das i Lozano, de l’any 1990, va ser el primer premi que la gaiata 12 va aconseguir en la seua història. La titulada Del Far a la farola, de Sebastià, guanyadora del concurs del 1994, va ser la gaiata de la ciutat en l’any del cinquantenari de les festes, el 1995. Eixe mateix 1995 un altre monument de Sebastià per al sector 12 va guanyar el segon premi. Al final el que ha passat és que els canvis socials han acabat donant tot el protagonisme al poble perquè, com va dir Quiquet de Castàlia als anys 70, «el poble és la festa i la festa és el poble», és a dir que al capdavall és la gent qui fa la festa.

LA ROMERIA DE LES CANYES. EL SEU SIGNIFICAT, HISTÒRIA I EVOLUCIÓ.

Autor: Joan Josep Trilles i Font

Si busquem al diccionari la paraula romeria, trobem que és una peregrinació, especialment la que es fa a un santuari per devoció. Les romeries, o romiatges, són festes d’origen religiós, festes catòliques que consisteixen en un viatge o peregrinació (en carros engalanats, carrosses, a cavall o a peu) al santuari o ermita d’una mare de Déu o d’un sant patró del lloc, situat normalment en un paratge campestre o de muntanya.

Pelegrins de les Useres i de Portell

Cal recordar que a terres de Castelló tenim rogatives molt interessants, com ara la dels Pelegrins de les Useres fins a Sant Joan de Penyagolosa, la de Sant Pere de Castellfort des de Catí, la del Portell de Morella també fins a Sant Pere de Castellfort, la de la Mare de Déu de la Balma a Sorita, la de la Cova Santa a Altura, la del Salvador a Onda; la de Sant Vicent a l’Alcora, la de Santa Àgueda a Benicàssim o la del Castell d’Atzeneta del Maestrat.

La Romeria de les Canyes de Castelló és un romiatge on no van els romeus a demanar favors al patró o santet corresponent, sinó que és una retrobada amb la nostra història, una romeria fins al lloc on se situava la població de Castelló abans que el rei Jaume I concedira a Ximén Pérez d’Arenós, el 8 de setembre de 1251, el permís de trasllat al pla. La tradició l’emmarca el tercer dissabte de Quaresma des de 1375, encara que temps després passà a celebrar-se el diumenge. Aquesta romeria es convertí en l’eix central de les festes de la Magdalena, les quals van ser elevades al rang de festes majors de la ciutat en 1945.

En el BOE-A-2017-156 trobem la Resolució, del 18 de novembre de 2016, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual es complementa la Resolució, del 28 de juliol de 2016, per la qual s’incoa l’expedient de declaració de Bé d’Interés Cultural Immaterial.

En la documentació de l’expedient trobem que en 1375 apareix documentada una rogació: “...fon proposat en consell per lo dit síndich que com ell agués de volentat dels jurats donat I kafiç de forment a la karitat de la professó del Castell Vell...”, es tractaria d’una típica processó penitencial pròpia de la religiositat medieval i directament vinculada a les pestes que assotaven aquestes terres amb freqüència.

Castell Vell

En 1503 el Consell va decidir fer set processons per la sequera, una d’aquestes a l’ermitori de Santa Maria Magdalena. Encara es conserven els albarans de les despeses de les processons realitzades a l’ermita esmentada en 1572, quan es començà a crear el costum d’acudir-hi per la sequera que assotava la zona. Al voltant de 1562 i 1570 es produí l’anomenat vot entre el clergat i les autoritats per a fer un romiatge penitencial anual a l’ermitori.

Romeria de les Festes de la Magdalena, 1897

Durant tot el segle XVII es continuà fent la rogativa, i fou a mitjan segle quan es beneí l’ermita de Sant Roc de Canet o de les Fontanelles, al camí dels Molins. Durant el segle XVIII es consolidà el romiatge com una celebració popular amb la participació del clergat, autoritats, gremis i la missa amb almoina als pobres, segons informen els historiadors Francisco Diago en 1613 o Llorenç de Clavell en 1730. Resulta curiós com descrigué Clavell el ritual de la tornada a la basílica del Lledó, l’arribada a la ciutat i la processó nocturna on van mugeres (sic) y niñas llevando muchas luces en gayatas de caña que forman y se llama la Procesión de las luzes (sic)”.

Aquesta tradició anual s’ha fet de forma continuada, encara que amb unes certes interrupcions per falta de diners, problemes amb l’església, ensulsiades o guerres. Des de 1745 fins a 1749 no va haver-hi romiatges a l’ermita de la Magdalena, ja que l’ermitori estava en ruïnes i no hi havia diners per a les celebracions. En 1750 es recuperà, però el seu sentit no era el mateix. Es realitzava el romiatge “... amb el motiu de ser de grazias i en memòria de la translació del poble del Heremitorio de la santa al present lloc...”. Romeria al castell 1897

Llavors adoptà un sentit cívic i commemoratiu secular, i es convertí en una de les tradicions de la ciutat en la qual no s’adduïen pestes, sequeres ni qualsevol altra contingència religiosa com s’havia fet fins a aquell moment. A partir d’aquest moment la festa se celebrarà com a acció de gràcies en commemoració del trasllat de l’antiga ciutat des de la muntanya al pla, i perdrà en part el seu antic caràcter penitencial.

Magdalena 1940

Tot i que al primer terç del segle XIX es troben referències municipals que consideren la romeria com “la processó de rogació a santa Maria Magdalena” i que l’autoritat municipal té present el sentit d’obligació cívica, queda manifesta l’absència dels edils castellonencs en aquesta celebració, i durant molts anys tan sols el clergat parroquial i un sector del poble van mantenir el compromís de retornar al lloc dels avantpassats. No serà fins a l’any 1831 quan l’Ajuntament acorda participar-hi.

Ermita de la Magdalena Carro Magdalena 1952

Magdalena 1970

Des de Tortosa, en 1774, s’ordena que la tornada siga abans de fer-se de nit, però la confraria de la Sang s’oposa perquè les gaiates no lluirien de la mateixa forma. Va haver-hi diferents prohibicions durant diversos anys, fins que en 1793 el romiatge es canvià de dia, del dissabte al diumenge, i la tornà es va fer cap a les quatre de la vesprada. Aquestes reformes han perdurat fins a l’actualitat, així i tot el retorn es va anar modificant cap a la nit, perquè les gaiates mostraren millor la seua esplendor.

L’any 1852 se celebrà el VI centenari de la ciutat de Castelló i es va introduir per primera vegada la canya verda i també quatre persones vestides amb indumentària tradicional a manera d’heralds amb maces. A més, hi hagué una modificació en l’itinerari de la processó fins a la sortida de la ciutat. Al llarg del segle XX el romiatge es consolidà com a manifestació de la identitat de tot un poble. Amb la constitució de la Segona República, l’Ajuntament acordà en 1932 celebrar la romeria amb caràcter laic, sense convidar el clergat. L’any següent es va repetir i es va traslladar la romeria al dilluns i, amb un pas més en el laïcisme, en 1934 l’ermitori va romandre tancat el dia de la festa. Després de la interrupció per la Guerra Civil, l’any 1939 es restablí el romiatge religiós.

A partir de 1952, amb l’aniversari fundacional de la ciutat, es començà a realitzar una romeria multitudinària, a més d’instaurar per als romeus la cinta verda. Posteriorment i després d’una estranya interpretació del Concili Vaticà II, el clergat deixà de participar en el romiatge, a excepció d’un sacerdot que portava la relíquia i que presidia el romiatge. Van deixar de participar els ordes monàstics i els xiquets del Col·legi de Sant Vicent Ferrer i de l’antiga Beneficència, i amb aquestes absències es començaren a perdre els càntics i alguns rituals. En 1982 es creà la Colla de Cantors, amb el restabliment d’uns certs rituals. Ja en 1989 es restaurà la tradició de la famosa tornà a peu passant per la basílica del Lledó.

Postal Ermitori 1963

Consueta Romeria de les Canyes

Colla El Mitget Magdalena 1984

La consueta o ritual del romiatge, publicada per primera vegada en 1991, contempla el protocol de la Romeria de les Canyes, amb tots els elements (religiosos, civils, gastronòmics, cants, recorregut, vestimenta, etc.), entre els quals destaquen el volteig de campanes, la despertà, la missa de romeus o missa de canyes i el romiatge pròpiament dit, amb el recorregut fins a l’ermita de la Magdalena i la volta dels romeus a la cocatedral de Santa Maria.

La representació municipal i civil en el romiatge ha variat segons el moment de la història o la tendència política present a l’Ajuntament, de manera que durant molts anys, a principis del segle XX, la comitiva era oberta pel cronista de la ciutat, el secretari de l’Ajuntament, els regidors ordenats segons el nombre de vots obtinguts en la seua elecció, o en el seu cas, de menor a major edat, seguits del síndic, els tinents d’alcalde, els governadors civils i militars i l’alcalde. Avui, aquest protocol de la postguerra ha quedat sensiblement alterat en accedir al consistori diferents grups polítics i comptar amb la presència habitual de destacades personalitats del món polític autonòmic o fins i tot, en algunes ocasions, estatals. Cal deixar constància que, des de 1962, també s’incorpora de manera usual a la presidència del romiatge, el bisbe de la diòcesi, si és convidat per la corporació municipal.

Però vull deixar de costat tota aquesta paperassa i voldria contar com un castellonenc viu aquest dia. Comencem amb la despertà i les canyes, amb els amics de la colla anem al mercat i agafem les canyes per a la família. Tot seguit fem una figa i un parell de barreges escoltant la campana Vicent del Fadrí que Fabio i la seua colla fan sonar amb destresa el vol de l’alba. La Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló fan la seua diana anunciant el dia gran de la festa Castelló, i després encapçalen la Romeria durant tota la jornada.Mentre es reuneix la corporació municipal i a les huit es fa la missa de romeus, els amics dels carros engalanats de la Federació Colles de Castelló preparen el seu seguici al carrer Governador. Jo marxe a casa i mentre prepare la truita d’alls tendres i faves, engegue el tocadiscs i pose el Rotllo i Canya de Pepito García i ballem el pasdoble. Els amics de la colla El Mitget ens trobem a la cantonada de l’església de la Sang, fem la foto de rigor i abans que arribe la comitiva dels escolanets amb el clergat, els festers i les autoritats acompanyats per la Banda Municipal, pel camí dels Molins anem cap a la Magdalena. En arribar a Sant Roc de Canet, busquem una travessa i esmorzem i els menys matiners faran la figa i un doset.

En sentir les salves dels guardes rurals, la campana de l’espadanya i la traca de benvinguda que anuncia l’arribada del seguici, que abans s’ha ajuntat amb la gent del Grau que arriba pel camí de la Pedrera, nosaltres seguim el nostre camí fins a l’ermita. A la capelleta del pla de la Magdalena fem un traguet i la foto habitual. Pugem a l’ermita, toquem, si podem, la campana i visitem l’ermitori. Part de la colla marxa al Mater Dei per a tornar en autobús a Castelló i la resta ens quedem dalt de l’ermita per a esperar la comitiva i dinar. En acabar fem el ritual de la Sang dels Moros, recordant l’estimada Matilde Salvador i la Colla de Dolçainers.

Comença la tornà, la Colla de Cantors ja està amanida, comencem els dolçainers a cridar a la festa i a obrir el camí. Els Cantors, una colla d’amics, gairebé tots membres d’El Pixaví van cantant el O Vere Deus de la Romeria, demanant a Déu que ens escolte i vinga en la nostra ajuda invocant el corresponent sant que suplique per nosaltres, en totes les capelletes del camí de tornada, també a Sant Roc, Carmelites i Lledó. I serà a Sant Roc de Canet on la Colla El Pixaví, a la tornà, ens convida a menjar uns rotllets dolços i mistela mentre ballen els més agosarats.

Passa la comitiva pel monestir de les Carmelites Descalces, on s’incorporen les autoritats i Corts d’Honor de les Reines, i passem a la basílica de la Mare de Déu del Lledó, on la confraria ens ofereix una orxata agraïda. A la rotonda ens ajuntem amb els carros engalanats i marxem cap al carrer de Sant Roc, on ja estan preparats els penitents i les confraries. Nosaltres amb els Cantors seguim camí cap a Santa Maria. En caure la nit, entren els penitents i al Forn del Pla fan les Tres Caigudes bressolades pel Col·legi Apostòlic i van en processó pels carrers de Castelló.

En acabar els penitents, comença la desfilada de gaiates. Nosaltres ja hem tornat als nostres cadafals del carrer Sant Roc i esperem els festers per a aplaudir-los amb ganes, demanant-los al so de la dolçaina i el tabal “la volteta”, per a donar-los el caliu que la nit va llevant.

Així acaba el dia de la Romeria de les Canyes d’un castellonenc de soca, esperant fer un mosset abans de dormir per recuperar forces per al dilluns de festa, que serà tan viu i intens com aquest dia. Intente apropar-me a l’avinguda Rei en Jaume per a veure com els amics de les gaiates col·loquen els monuments per a l’acte de l’Encesa de Gaiates. Aquesta gent sembla ser d’acer, mai es cansa, bona gent.

Colla Cantors Tornà 2009 Desfilada de Gaiates 2006

Llavors quan parlem de Romeria, trobem paraules claus: sentiment; romeria; colles; gaiates; comitiva; figa i doset; carros, camions i bicicletes; Sang dels moros; indumentària; penitencial; esmorzar; processó; Forn del Pla; desfilada... Paraules que ens confirmen que la Festa de Castelló és un patrimoni viu que hem rebut dels nostres pares, dels nostres avantpassats. Festa que sempre hem considerat un bé cultural i simbòlic, que mereix ser preservat, protegit i admirat, sense perdre, en cap moment, el seu sentit lúdic.

Per acabar, al periòdic Mediterráneo del dimarts 7 de març de 1945 (aleshores el dilluns no hi havia premsa), trobem aquest titular a la pàgina 3 “Castellón en masa participó el domingo en la Romería de la Magdalena”. Aquest article ens parla de la primera Romeria, vinculada a l’esperit de renovació de 1945, de la nova època. Conta que Castelló aquell diumenge 5 de març, a trenc d’alba, estava “... cubierto por nubes bajas y un ambiente húmedo truncaron la ilusión de Castellón entero, de gozar de un día hermosísimo para su fiesta...”. Mal dia per a anar de romiatge, però ja ens parlen del sentiment dels castellonencs envers aquesta tradició “... y hacía primeras horas de la mañana las calles registraron el ajetreo de millares de romeros que acudieron a los templos para cumplir sus deberes religiosos y se reunieron después alegres y animosos a pesar de lo amenazador del tiempo, en el trayecto que había de recorrer la comitiva oficial hacia el ermitorio... pusieron en marcha la ciudad entera en plan de marcha... siguieron por el camino de los Molinos...”. Afortunadament, poc difereix aquest romiatge iniciàtic, viatge mític als orígens, de la romeria actual.

I tinguem ben present el que deia Bernat Artola al Pregó;

“Anar a la romeria no és, tan sols, anar de festa, és deure que manifesta orgull de genealogia”.

Festa Santa Maria Magdalena · retaule de Traver Calzada

S3