El jardí dels déus by Gal·la Termes

El jardí dels déus

Disseny: Gal·la Termes Edició Maig 2010 Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat Avda. de Gràcia, 50 Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Printed in Terrassa

El jardí dels déus Guia mitològica del Parc del Laberint d’Horta

index index index

Introducció........................................................................ 07 Història.............................................................................. 13

Mitologia............................................................................ 19 El jardí................................................................................ 25 Infància.............................................................................. 33 Adolescència..................................................................... 43 Enamorament.................................................................. 47 Maduresa.......................................................................... 59 Decadència........................................................................ 71 Mort................................................................................... 79 Plànol................................................................................. 83 Situació.............................................................................. 85

introducció introducció introducció

Diuen que el gran encant dels tresors és descobrir-los. Encofrada als peus de la serra de Collserola, Barcelona guarda una joia de l’arquitectura botànica: el Parc del Laberint d’Horta. És un jardí de disseny neoclàssic, que captiva pel seu romanticisme, fins al punt que, al llarg de la seva història, ha estat escenari de recepcions reals, representacions teatrals i rodatges de pel·lícules, com El perfum. El seu origen és nobiliari, ja que ho va impulsar el sisè marquès de Llupià, Joan Antoni Desvalls, i la seva família ho va anar ampliant, sota la direcció de diferents arquitectes. Al 1971, el Parc del Laberint d’Horta es va obrir al públic per a servir a un noble objectiu: fascinar als visitants enriquint el seu coneixement. El jardí no solament destaca pel seu imaginatiu i entretingut disseny laberíntic, sinó també per les estàtues que ho presideixen, pel palau i els templets que es van construir i per l’alt valor de les espècies d’arbres d’interès local. No en va, més que un parc és un museu pensat per a captivar tots els sentits i compte fins i tot, amb una biblioteca especialitzada. L’aforament

està limitat a 750 persones, i tan mateix, entre les seves terrasses passegen més de 158.000 visitants entusiastes. És un recinte de 9,1 hectàrees, accessible amb cadira de rodes i esquitxat per un gran nombre de fonts, sortidors i estanys. Una vegada a l’any, es porten a terme els treballs de poda necessaris perquè llueixi amb tot l’esplendor del primer dia. El Parc del Laberint d’Horta integra la naturalesa en la ciutat de la forma més elegant i didàctica. L’aigua és un element bàsic del jardí del Laberint i està present per tot arreu en diferents formes: cascades, rieres, basses, brolladors, fonts i el safareig. Aquest últim s’alimenta d’aigua d’una font situada més amunt, ja en ple bosc. L’aigua emmagatzemada serveix després per al circuit general del parc: xarxa de reg, estanys i sortidors. L’aigua sobrant es recull en una bassa a la part baixa del jardí, que també rep aportacions de la xarxa pública i, mitjançant unes bombes, torna al safareig, on comença de nou el circuit. Al jardí romàntic, l’aigua recorre avui un circuit tancat, que es realimenta a partir del dipòsit construït al final del jardí, de manera que ni es perd aigua ni se’n malgasta. Actualment podem parlar d’un jardí museu, no pas d’un parc convencional d’esbarjo.

Illa de lâ&#x20AC;&#x2122;amor

historia historia historia

A finals del segle XVIII, el sext marquès de Llupià, també marquès consort d’Alfarràs, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, un noble il·lustrat membre de la Real Acadèmia de la Historia i autor de diversos treballs científics sobre fenòmens físics, va fer que s’alcés una finca d’oci, amb grans jardins, a les seves terres d’Horta. No era lloc de residencia habitual, i l’únic edifici que hi havia era una casa destartalada al costat d’una torre de defensa medieval, la torre Sobirana. Joan Antoni Desvalls influït per les idees estètiques del neoclassicisme, va inspirar-se en el mite de Teseu i va estructurar tot el jardí al voltant d’un laberint de xiprers i amb escultures i relleus que representen personatges de la mitologia grecoromana. El 1791 van començar les obres del jardí segons els plànols de l’enginyer italià Domenico Bagutti (també anomenat Bugatti) i va ser executat pels obrers Jaume i Andreu Valls, pare i fill. D’aquesta manera es varen anar fent templets, fonts, glorietes, escalinates, terrasses i estanys. El jardiner francès Josep Delvalet va dirigir les plantacions d’arbres i plantes. La iniciativa de Joan Antoni Desvalls va ser continuada pels seus

hereters i es prolongà mig segle, fins l’any 1855, que va ser acabat, sota la direcció de l’arquitecte Elies Rogent, el profund canal que permet recórrer en barca bona part dels jardins, i la construcció, començada en el 1850, del palau situat a la entrada de la finca, en substitució de la casa que hi havia hagut anteriorment. L’estil neoàrab i neogòtic d’aquest edifici, d’arquitecte desconegut, contrasta amb l’estil italià dels jardins fets en els anys anteriors. Els busts, figures i relleus que decoren els jardins formen part d’aquest estil clàssic original. El 1953, amb el Pla comarcal, els terrenys varen obtenir la qualificació de parc urbà. La família del marquès d’Alfarràs va ser la propietària d’aquests jardins durant uns dos-cents anys. Aquest parc, però, era molt car de mantenir. Així, es va fer una permuta d’aquesta finca amb l’Ajuntament per uns terrenys al barri de Pedralbes. D’aquesta manera, l’any 1968 el Parc del Laberint va passar a ser de propietat municipal. El deteriorament al qual havia arribat el parc va obligar a realitzar unes obres de restauració l’any 1970. El parc es va obrir al públic el 1971. El laberint vegetal que hi ha a la finca va estar uns anys tancat, ja que al principi es va deteriorar molt i, quan ja va ser replantat, es va preferir permetre una consolidació eficaç que resistís el pas dels visitants. El seu caràcter de monument històric

Cabana de l’Hermità, El Monjo

va provocar que l’assistència incontrolada de públic el deteriorés novament, i l’any 1994 va haver de ser restaurat de nou. Des d’aquell any, l’afluència de públic és restringida a 750 persones a l’hora, per poder conservarne adientment la fràgil estructura. A més, no es permet l’entrada amb bicicletes, patins, pilotes ni gossos. No es coneix l’autor de cap de les nombroses escultures que hi ha al parc, algunes procedents del jardí original i altres col·locades posteriorment. L’emplaçament d’algunes d’elles, encara que no el de les més importants, ha anat variant amb el pas del temps. Joan Antoni Desvalls, l’artífex d’aquests magnífics jardins, i els seus descendents han estat els hostes dels personatges més il·lustres. Els camins d’aquest parc i els seus edificis ens parlen de les visites de personalitats històriques importants, com els reis d’Espanya Carles IV, Ferran VII i Alfons XIII. En un dels murs del Pavelló Neoclàssic es pot llegir, sobre una placa de marbre blanc, una inscripció que recorda la visita de Carles IV als jardins del Laberint el dia 10 d’octubre de 1802. A la plaça dels Lleons hi ha dues escultures que representen aquests animals. En els escuts que sostenen, s’hi troba la dedicatòria al rei Ferran VII, amb motiu de la seva visita del 20 de març de 1828. Alfons XIII va visitar dos cops aquesta propietat del marquès d’Alfarràs: el 23 d’octubre

Miguel de Utrillo i Joan Maragall, 1898

de 1908, per presenciar la representació d’algunes escenes de l’obra de Shakespeare -dirigides per Adrià Gual- El somni d’una nit d’estiu, i el 5 de juny de 1930, per assistir a la festa del Centenari del Romanticisme. De la primera visita, se’n conserva un pilar de marbre commemoratiu, prop del relleu de Teseu i Ariadna. No hi ha cap monument commemoratiu de la darrera visita ja que poc temps després, el rei Alfons XIII havia de marxar a l’exili. Aquest indret únic de la ciutat de Barcelona també ha estat l’escenari escollit per importants artistes del nostre país, com Joan Maragall o Adrià Gual, per a realitzar nombroses activitats culturals.

mitologia mitologia mitologia

El mite de Teseu i Ariadna va ser el que va donar la inspiració a Joan Antoni Desvalls per a fer el disseny inicial del jardí. Aquest mite diu el següent: ”Segons una vella llegenda de la tradició grega, quan Zeus abandonà la seva esposa Europa, després d’haver tingut amb ella tres fills, aquesta es va casar amb Asteri, rei de Creta. Mort aquest, els tres germans, Minos, Radamantis i Sarpedó, van lluitar pel tro. Minos va dir que els déus volien que ell fos rei i per demostrarho va construir un altar per a Posidó i va demanar-li que fes sortir del mar un brau tot prometent-li que el sacrificaria en el seu honor. El déu Posidó va complir la seva part i Minos va ser coronat rei, però un cop al tro no va sacrificar el brau, per la qual cosa Posidó el castigà fent que la seva dona Pasífae tingués un fill monstruós amb cos d’home i cap de brau. Aquest monstre, al que anomenaren Minotaure, va ser reclòs en un laberint que Minos va construir als jardins del seu palau de Cnosos. El rei Minos, que dominava la Mediterrània, havia imposat als atenencs un tribut que consistia en

el fet que cada nou anys set nois i set noies d’Atenes havien de servir d’aliment al Minotaure. Quan aquest tribut s’havia d’acomplir per tercera vegada Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, va sol·licitar ser inclòs en el grup de nois que havien de ser sacrificats per lluitar contra el Minotaure. Abans de ser tancat al laberint Teseu va conèixer Ariadna. Aquesta, que era filla del rei Minos, es va enamorar de Teseu i va decidir ajudar-lo a canvi de la promesa que Teseu la trauria de l’illa i es casaria amb ella. Ariadna va donar a Teseu un cabdell de fil amb el qual va senyalar el camí i, després de matar el Minotaure, va poder trobar la sortida del laberint. Teseu va marxar amb Ariadna però, l’abandonà adormida a l’illa de Naxos, una illa deshabitada on la trobà el déu Dionisos que la feu esposa.“

el jardí el jardí el jardí

Endinsar-se en el Parc del Laberint d’Horta és com fer un viatge al cor de la naturalesa, seguint un itinerari que combina els jardins i les obres d’art escultòriques i arquitectòniques. I és que el cor és una de les parts de l’organisme que no queda mai indiferent davant de tanta bellesa ordenada, classificada, exhibida enfront de la mirada. Tan és així que grans literats com Jorge Luis Borges, es van inspirar en aquest parc laberíntic per a manifestar la seva destresa amb la ploma. És un espai que s’ha de descobrir amb tranquil·litat, gaudint del moment, com en un carpe diem obligat. Aquesta joia de la jardineria neoclàssica està disposada en cinc nivells, que transporten al públic des dels orígens de l’amor fins a la seva sublimació. Tant el laberint com el jardí viuen una peculiar història de confidencialitat des de l’inici del recorregut, que comença en el Palau Desvalls, des d’on es pot contemplar la font ornamental. Des d’allí, es van travessant jardins. Primer, el dels boixos, mostra de l’art topari, on els arbustos adquireixen formes diverses. Després, el domèstic, que

mostra una espectacular plantació de camèlies. És la millor representació de l’autèntic plat fort del parcmuseu: el laberint de xiprers. Ho formen un total de 750 metres lineals d’arbres retallats, que recreen un entramat de carrers enigmàtics, coronades per l’estàtua d’Eros, en lloc del Minotaure llegendari. No obstant això, aquest personatge dóna nom a la gruta que hi ha just al costat, coneguda com Laberint Petit. El conjunt, contemplat amb el so de fons de l’aigua rajant, és tot un cant d’enamorament al canal romàntic. Des d’allà, el curs d’aigua duu al visitant fins a la illa de l’Amor. Des de la Illa de l’Amor, el visitant prossegueix el recorregut fins a un altre dels centres neuràlgics del parc: el pavelló neoclàssic, on se celebraven les vetllades socials. Reis com Carlos IV, Fernando VII i Alfonso XII han celebrat recepcions en aquest oasi de pau. Contemplant-lo, l’edifici s’erigeix com una construcció rectangular, que sobresurt per la seva elegància. No és en absolut exuberant, sinó que predomina l’austeritat. Esment especial mereix l’escultura de la nimfa Egeria, que presideix el conjunt, juntament amb el safareig. A continuació, l’itinerari del parc discorre per un desnivell natura del terreny, al final del com es troba el jardí romàntic. En la part superior, de seguida destaca la cascada ornamental, creada amb roques i d’on brolla l’aigua que va a parar a un rierol. De

fet, per aquí passava un antic torrent. Al final del trajecte arriba l’anomenat fals cementiri. És la part neoclàssica del parc i vol ser una representació del cant a la vida, en contraposició al simbolisme de la mort que impera en el jardí romàntic. Quan el visitant arriba a aquest punt, s’adona que, realment, tot el conjunt està dissenyat per a fer prevaler la victòria de l’amor sobre qualsevol altre sentiment que ens hagi pogut impressionar al llarg del jardí-museu. D’aquesta forma, romanticisme i neoclassicisme es reparteixen protagonisme en un fascinant joc de contrastos en els quals sempre guanya Eros, la figura principal del laberint de xiprers. La família Desvalls va construir el canal romàntic al 1853, en plena ampliació i millora dels jardins. En aquell temps, la tercera generació dels Llupià era la que s’ocupava de cuidar els jardins, i van confiar el treball a l’arquitecte Elies Rogent. Al principi, el canal era navegable i estava poblat d’aus, com oques, cignes i ànecs. La presència dels ocells i l’anar i venir de les barques accentuava si caràcter romàntic. En un dels extrems més amples del canal hi ha una porció de terra artificial. A causa del simbolisme de tot el conjunt s’ha imposat que sigui coneguda com l’Illa de l’Amor. Dissenyat com un petit paradís dins del parc, el jardí romàntic representa una successió de parterres, placetes i delicades catifes d’aigua, cobertes amb una fina

capa de vegetació. Passejar entre els arbres imponents, respirar prop dels tupits tapissos de plantes, suposa un gratificant exercici d’amor a la naturalesa. I és que, aquí, el romanticisme és sinònim de verdor. La cascada de la part superior, oculta entre la vegetació, ajuda a evocar sentiments purs en un escenari dominat per la frescor. I tot s’acaba a la rambla, que, coberta de molsa, pedres i plantes, desemboca tímidament en el gran estany.

infància infància infància

Només entrar al jardí trobem una metàfora de la infància, una zona on hi ha plasmat un fort simbolisme sobre l’amor, la creació i el poder. El palau El palau dels marquesos d’Alfarràs és a l’entrada del jardí davant d’una placeta, i tot el conjunt està envoltat per una tanca. En el seu origen era una casa de camp construïda el XVIII que a principis del XIX va ser ampliada i redecorada exteriorment amb motius àrabs, com era moda a l’època romàntica. Adossada a la casa, es conserva una torre de defensa construïda al segle XIV per la família Vallseca. Hi ha també restes d’una església romànica del segle XI i una volta del XII. Paral·lelament, el palau s’ha anat deteriorant i en diverses ocasions s’ha plantejat el seu aprofitament. Al 1998 es va pensar a convertir-lo en la seu de Parcs i Jardins, però

la rehabilitació era tan costosa que es va desestimar. Actualment l’ala dreta del palau és utilitzada per l’escola de jardineria Rubió i Tudurí. Jardí dels Boixos Es un jardí de petites dimensions, que forma un rectangle ocupat per parterres de boixos (Buxus sempervirens) cuidadosament retallats. Hi ha dos petits sortidors que centren la composició longitudinalment. Per un costat una escala imperial amb dos busts comunica amb la casa principal. Els busts son representacions clàssiques de dues dones, fet habitual en aquest tipus de residencies. En l’altre, la porta dels lleons, que portava als jardins i el mur (restaurat al s. XIX per Elies Rogent) amb relleus a la part exterior i interior. Aquests relleus estan en relació amb la creació, el poder i l’amor. Dos relleus interiors al jardí dels boixos: ▪ Urà. Relleu representant dues de les forces fonamentals del món: Urà, personificació del Cel com element de fecunditat, acompanyat d’Eros, engendrat per la Nit, casat amb Geo, la Terra, a la que cobreix. Cada una de les dues meitats, al separar-se, formen la Terra i el Cel.

▪ Els continents. En aquest relleu la Fortuna sosté la banya de l’abundància i senyala a les tres rases humanes un punt sobre la superfície del globus terraqui. La Fama sobrevola l’escena senyalant-la. En segon terme, un bosc de palmeres que pot significar la riquesa vegetal o agrícola que aporta el descobriment de noves terres, i podria fer referència a la riquesa de la finca. A l’exterior del mur, als dos costats de la porta, hi trobem un lleó de marbre amb una inscripció conjunta que recorda la visita de Fernando VII. A més a més, hi trobem dos relleus: ▪ El rapte d’Europa. En aquest relleu podem observar una noia molt atractiva, Europa, i, el sobirà de l’Olimp, Zeus. Europa era la filla de Telefasa i d’Agenor, el rei de la ciutat fenícia de Tir. Un dia, mentre passejava amb les seves amigues per la platja, va veure sortir de les aigües un brau blanc i molt formós. Era Zeus, que enamorat per la bellesa de la noia s’havia transformat per poders’hi acostar. La noia, en contemplar un animal tan bell, va quedar profundament admirada. Tant, que, quan l’animal es va apropar i es va ajupir als seus peus, no va poder evitar pujar damunt del llom blanc del brau. Aleshores, aquest es va aixecar i va arrencar a córrer amb la noia al damunt, travessant el mar fins a arribar a

l’illa de Creta, on Zeus i Europa van tenir tres fills: Minos, Sarpedó i Radamantis. I aquell brau que fou Zeus es convertí en una constel·lació i forma part dels signes del Zodíac. ▪ El rapte d’Anfitrita. Aquesta imatge de Posidó ens el presenta amb el seu atribut més característic: el trident. Posidó va tenir moltes relacions amoroses. Per exemple, amb la nimfa Toosa va tenir un fill, el famós ciclop Polifem. Tan mateix, la noia que ell volia convertir en la seva esposa, Amfitrita, fugia només de veure’l i se n’amagava. Els dofins van descobrir l’amagatall de la noia i el van fer saber a Posidó. En aquest relleu es veu el moment en què la rapta i se l’emporta amb el seu carro.

adolescència adolescència adolescència

Envoltat de la màgia oriental de l’art topari trobem el Jardí domèstic. Jardí domèstic La família feia servir habitualment aquest jardí. És una construcció ordenada en parterres i amb espècies d’arbres notables. Inclou una plantació de camèlies, símbol de longevitat, llaç d’amor, fortuna, victòria i felicitat. En la part superior del mur del jardí domèstic, que queda unit al jardí dels boixos, trobem set gerros consecutius, no tots del mateix model. Al final del mur, en una petita placeta rodona al costat de la porta d’entrada del jardí domèstic, hi ha un bust de dona que va ser decapitat per un acte vandàlic el 1999. Hem de tenir en compte que el jardí domèstic es va afegir l’any 1880 a la part de darrere de la casa. En aquesta part del jardí hi podem trobar, a més a més,

una mostra d’art topari (capacitat d’esculpir les plantes en formes antropomòrfiques, zoomòrfiques o como objectes). L’art topari va ser molt popular durant l’Imperi romà, tradició que continuà durant l’època medieval. A partir del segle XV, l’ornamento va reaparèixer i l’art topari es troba de forma massiva en els jardins espanyols i les figuracions vegetals els hi conferiran un ambient màgic, dissociant-los del seu origen oriental, i acostant-los als jardins europeus en la faceta ornamental.

enamorament enamorament enamorament

La principal atracció del Parc la trobem al Laberint. Aquest, és un racó ple de mitologia i simbolisme relacionat amb el mite del minotaure, però donant més protagonisme a Eros, déu de l’amor pels romans. Laberint on és plasmat l’enamorament entre Ariadna i Teseu, un recorregut complicat en el que l’amor venç gràcies al cabdell de llana que uneix als dos protagonistes. Laberint La peça central del jardí neoclàssic és el laberint de xiprers, amb 750 metres lineals plantats. Està consagrat al déu Eros, en lloc del Minotaure llegendari. A la porta del Laberint hi ha una de les peses escultòriques més rellevants del parc per la significació: un relleu de marbre amb Ariadna i Teseu, que rememora el mite grec de l’heroi que entrà al Laberint de Creta per matar al Minotaure i de la filla del rei, enamorada, que l’ajudà a sortir amb un cabdell de llana. La relació amb la mitologia es completa amb la làpida de marbre que hi ha sota, en la que trobem la inscripció següent:

“Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo que dio Ariadna a Teseo” Eros Al centre del Laberint trobem una estàtua d’Eros, Cupido (déu de l’amor) pels romans. Es diu que els que van dissenyar el Laberint van voler que en lloc del perillós Minotaure estigués a l’interior el símbol del amor, representació de l’atracció d’Ariadna per Teseu. Gruta d’Eco i Narcís A la sortida del Laberint trobem una font circular amb un sortidor al mig i la gruta d’Eco i Narcís, encaixada sota d’una gran terrassa superior. En aquesta gruta hi trobem representada la nimfa que, enamorada bojament del bell Narcís i rebutjada per aquest, embogí de desesperació mentre que Narcís vivia en un somni de autocomplaença després d’haver contemplat la seva imatge reflectida a l’aigua d’un estany. I així varen romandre els dos fins a la mort. Una inscripció recorda el mite:

De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados, fallecen enamorados, ella de él y él de sí. A través de dues escalinates arribem a la terrassa on hi trobem dos templets, amb una estàtua, en cada extrem i, al mig, uns petits estanys amb relleus i busts. Aquestes estàtues són de Dánae, i d’Artemisa (la Diana romana, deessa de la caça). En el templet situat a l’esquerra mirant cap a la muntanya hi ha l’escultura de Dánae, amb un sac de monedes que simbolitzaria la pluja d’or en que es va convertir Zeus per a poder-la fecundar i engendrar a Perseu quan Dánae estava en una cabra de bronze, on l’havia tancat el seu pare. L’estàtua situada sota l’altre templet de la terrassa, Artemisa, representa una dona amb una copa a la mà i recolzada en una gerra. A l’estany situat al l’esquerra hi ha dos busts masculins clàssics i un relleu que representa quan Zeus va decidir destruir tots els homes per la seva arrogància. Per això va enviar un diluvi que va negar tota la terra. Tan mateix, va permetre que se salvessin un home molt pietós, Deucalió, i la seva esposa, Pirra. Quan

les aigües van baixar, els va concedir un desig. Deucalió va demanar tenir companys. Per acomplir-ho, Zeus els va ordenar llançar pedres enrere, per sobre de les seves espatlles. I així els veiem en aquest relleu. De les pedres que va llençar Deucalió en van néixer els homes, i de les que va llençar Pirra, les dones. A l’altre costat de la terrassa en mig de dos bustos femenins, un altre relleu representa una dona transportada al cel per una altra dona, amb ales i una corona de flors. És difícil precisar a quin mite clàssic fa referència. És possible que la divinitat alada que veiem sigui Iris, la missatgera dels déus. L’altra figura femenina pot ser Ariadna, conduïda cap a l’Olimp, amb el seu nou espòs, Dionís.

maduresa maduresa maduresa

Després de la bogeria de l’enamorament, arribem a la maduresa, on hi ha una estabilitat que només s’aconsegueix al pas del temps. Jardí Neoclàssic Sortint del jardí dels boixos, per la porta dels lleons, ens trobem a una placeta a on hi arriben 3 camins, el de l’esquerra ens porta cap al jardí romàntic; el del mig ens dirigeix cap al laberint, que es troba al centre del jardí neoclàssic; i el de la dreta en porta, passant pel costat d’una bassa, al bosc on es troba la gruta del minotaure. Al nord del laberint, travessant el jardí neoclàssic de est a oest, trobem el canal romàntic. Creuant aquest, a través de dos pontets, arribem al Pavelló Neoclàssic, i més al nord el safareig. Gruta del Minotaure Anant cap a la gruta del minotaure ens torbem amb una bassa que recull l’aigua sobrant dels diferents

jocs d’aigua que trobem al llarg del jardí neoclàssic. Mes amunt, al costat del laberint de xiprers s’arriba al Laberint Petit, segurament anomenat així perquè hi ha una gruta artificial amb una figura del Minotaure. En el angle situat just per sota d’un dels templets de la terrassa superior hi ha una gruta en que, al fons, veiem el cap del Minotaure de la boca del qual emana aigua. Originàriament, es podia accedir a ell per unes petites escales de pedra situades als dos costats de la gruta, però ara estan cobertes de molsa i s’ha prohibit l’accés. En aquest recorregut, a més a més, del minotaure, trobem dues peses escultòriques: En l’extrem més apartat trobem un bust de dona clàssic, com altres del parc, que forma part del conjunt de les quatre estacions. Aquest representa la primavera. Just en el centre trobem el tors d’un home, vestit amb una curiosa casaca i a sobre d’un llarg pedestal, que segons alguns estudiosos podria representar a Homer. La seva presència en un parc ple de referències mitològiques no podria ser més adequada. Però, si ens fixem en les llargues orelles puntegudes del personatge, l’identificarien amb Mides, rei de Frigia, que convertia en or tot el que tocava, fins que Apolo el va castigar per

pronunciar-se en contra d’ell en una competició i li va fer créixer orelles d’ase. Canal romàntic En aquest nivell hi ha un canal romàntic construït per Elies Rogent entre els anys 1853-1854, posteriorment, al jardí neoclàssic. Aquest riu artificial desemboca, ja en ple bosc, en una illa prefabricada on s’hi trobava la cabanya del amor. La construcció de fusta amb vitralls policromats ha desaparegut però existeix, actualment impracticable, un pont giratori de ferro que comunicava amb terra ferma. Pavelló Neoclàssic El pavelló, rectangular, culmina la part superior dels jardins. És aquí on tenien lloc les activitats socials. L’interior està decorat amb al·lusions a les muses. Els frisos exteriors fan referència a l’art i a l’arquitectura. El pavelló neoclàssic està coronat per una escultura que representa l’Art i la Natura, segons el que es llegeix al peu: “Artis Naturaque Parit Concordia Pulchrum” (L’harmonia de l’art i la natura engendra bellesa). A l’altre costat podem llegir: “Ars Concors Foetum Naturae Matris Alumbrat” (L’art harmoniós dona llum al fruit de

la mare natura). Damunt de les dues portes laterals del mateix pavelló hi ha uns relleus que fan referència a les arts i a la ciència. En un, quatre dones estudien un mapamundi, en l’altre, una dona rep classe de dibuix. En l’interior, que no està obert al públic, hi ha dos relleus més, sobre la guerra i la pau. La cúpula està decorada per dins amb un retrat del marqués de Llupià, rodejat per Apolo i les muses. Són evidents en tota la simbologia d’aquest pavelló les aficions científiques i culturals del marquès il·lustrat promotor de la finca. Safareig El gran safareig que hi ha darrera del pavelló neoclàssic s’omple des de una font amb dos peixos situada a la part superior. Els dos peixos podrien ser dofins i no són de l’etapa original del parc, sinó que segurament daten de les obres realitzades en el segle XIX, dirigides per Elies Rogent. Sota els peixos, adossada a la paret de la bassa, està la cèlebre placa fundacional amb una inscripció en llatí que alguns han volgut interpretar como una mostra de generositat del marquès. A la placa es llegeix: “Hoc terrae sitienti marchie deliciarum amator auxilium paravit. AD MDCCXCIV”, que vol dir, solament: “El marquès, amant de les delícies del camp, va preparar aquesta ajuda a la terra assedegada. Any 1794”.

Nimfa Egèria Al final d’aquest nivell superior on està el pavelló neoclàssic i l’estany, trobem, sota un rústic arc de pedra, una estàtua que representa la nimfa Egeria estirada al sòl. Egeria era una de les nàiades que habitaven, segons Homer, a les fonts, els rius i els llacs. Als seus peus brota l’aigua que va cap a l’estany. Aquesta nimfa com a tancament dels jardins pot simbolitzar l’amor, la mort i la vida, ja que a Roma era la protectora dels parts. A cada costat de l’espai ocupat per l’escultura de la nimfa Egeria, a la part superior de l’estany, hi ha unes columnes amb quatre curioses escultures de persones amb el cos en forma d’ou. Els caps que hi ha a sobre d’aquestes figures ovals, són d’un home i una dona duplicats per cada costat. Una de les explicacions que se’ls hi han donat assenyala que, originàriament, en aquest espai no hi havia la gruta de la nimfa Egeria, sinó una piràmide egípcia, i que aquests personatges volien imitar als vigilants petris que velaven les tombes dels faraons.

decadència decadència decadència

Quan es va acostant el final arriba la decadència. Un moment en el que tota persona mira enrere i valora el seu recorregut. Porta xinesa La porta xinesa és un dels elements orientalitzats que dona accés a una de les avingudes que connecten amb el jardí romàntic. Respon a una moda ben difosa en el segle XIX, la d’introduir a les cases i als jardins, elements exòtics procedents de Xina, Àfrica, etc. Alguns elements d’aquest tipus poden tenir un caràcter folklòric o pseudomístic, però tots ells són la conseqüència d’una visió capriciosa i romàntica d’entendre la decoració de les llars, i en aquest cas concret es tracta d’una de les entrades a un espai concret del parc: el jardí romàntic. Cascada En el naixement del jardí romàntic hi ha una cascada artificial creada amb roques. L’aigua que hi salta es

recull en una bassa amagada entre la vegetació i inicia el recorregut del jardí en forma de riera, que discorre sobre un llit de pedres, molsa i plantes silvestres. Més tard es converteix en canal, per acabar en una gran bassa, on recomença el circuit. El 1995 es va col·locar una inscripció que recorda a l’autora d’uns interessants estudis sobre la finca: “A Maria Rosa Moreno, historiadora dels jardins i el Laberint d’Horta, 1939-1995”. Jardí romàntic El jardí romàntic comprèn l’espai situat a ponent de l’eix central (des de la Font d’Egèria fins el jardí dels boixos) en una zona ombriva, i representa una nova manera d’entendre la combinació entre natura i art. Hi ha una sèrie d’avingudes que recorren l’espai de nord a sud a les que si pot accedir des de la porta xinesa o per dos trams d’escales rústiques. Un jardí que proposa una reflexió sobre la mort i que és la cara oposada al jardí neoclàssic, en el que el centre està representat per la figura d’Eros: l’amor. S’organitza en una successió de parterres, placetes i delicades peses d’aigua cobertes amb una capa de

vegetació minúscula. El verd és el protagonista, amb arbres esplèndids i un tapís de plantes espesses. Aquesta no és la disposició original, però s’ha intentat recrear l’esperit que l’animava. Refugi del pagès És una cabana de fusta que havia estat guardada per un “pagès” de mida natural, amb barretina i amb un manyoc de claus a les mans, que la tradició identificava amb el primer marquès propietari de la finca.

mort mort mort

La mort és la metàfora final, representada sobretot amb un fals cementiri. Seguint amb l’esperit romàntic de la part anterior, fem una reflexió sobre la vida, amor i la mort, sempre recordant a Eros, present en tot el jardí, que ajuda a prevaldre l’amor sobre qualsevol cosa. Font Grutesca Es conserva, molt deteriorada, la Font Grutesca amb estructura de doble arc de mig punt que en el seu interior té una forma escalonada sobre la que s’endevina l’estructura d’un peix. El peix és el símbol de l’aigua i està associat al naixement o a la mort, i també és símbol de la saviesa. Cabana de l’ermità Està feta de fusta. Avui és tancada, però abans acollia la figura d’un monjo meditant amb una calavera sobre la taula. L’ermità, era un autòmat que contestava amb moviments del cap les preguntes que li feien.

Fals cementiri En una raconada enclotada al final del jardí romàntic es va muntar un fals cementiri, medieval, que antigament tenia autèntiques làpides encastades als murs i fins i tot un sarcòfag. Algunes d’aquestes lloses s’han aprofitat per la construcció de bancs de pedra.

10 9 8

6 13

5 4

16 14 15

plànol plànol plànol Llegenda

1 Palau Desvalls

2 Jardí dels Boixos 3 Jardí Domèstic 4 Laberint 5 Eros 6 Templets de Danae i Ariadna 7 Canal Romàntic 8 Pavelló Neoclàssic 9 Safareig 10 Nimfa Egèria 11 Cascada 12 Jardí Romàntic 13 Refugi del Pagès 14 Cabana de l’Ermità 15 Fals Cementiri 16 Porta Xinesa

Itinerari

Itinerari Alternatiu

Torren

No al eC

lls

e Cal Notari

ta r

ell

ura

M de

Parc del Laberint d’Horta

els

Camí d

d g.

Centre Residencial per a Gent Gran Llars Mundet

’

ll d

a aV

b He

lt Da e d d’ H da all n V Ro e la .d Pg

situació situació situació Adreça

Passeig dels Castanyers, 1-17 | Barcelona | 08035 Districte Horta - Guinardó | Barri d’Horta Horari De dilluns a diumenge de 10:00 h. a 20:00 h. A partir de les 19:00 h ja no s’hi pot entrar. Preu ▪ Entrada general: 2.17 € ▪ Reduïda amb Carnet Jove o menors de 14 anys: 1.38 €

▪ Grups (+ 15 pers.) 10 % dte. al

b He

▪ Gratuït diumenges i dimecres, per veïns, aturats, jubilats, menors de 6 anys i el 24 de setembre (la Mercè) Com arribar Metro Línia 3 · Mundet

ron