Seguint els trams de la Via Agusta (I)

Seguint els trams de la Via Augusta

I DE L'ESTANYOL AL COLL DE SESGARRIGUES per ANTONI MARGARIT i TAYÀ

1983

1 DE L'ESTANYOL AL COLL DE SESGARRIGUES (El pont de l'Estanyol) Coincidint amb l'actual carretera, el camí romà passava el torrent de l'Estanyol. En la base de l'actual pont de la carretera de la Granada a Sant Sadurní, s'hi contemplen uns carreus de talla romana: possibles romanalles del pont fet per les legions romanes, per facilitar el pas del torrent a la Via Augusta.

(Camí deixant la carretera en sortir de la corba) A la sortida del pont, un vell camí s'aparta de la carretera i puja dreturer vers la plana, per arribar a la divisòria d'aigües que emmarca la conca de l'Estanyol per la part de ponent.

(El turó de La Campana) A cerç del pas de la Via romana, el turó de la Campana amb un nom derivat de campus = el camp. Lloc amb interessants troballes romanes, de les que mereix destacar-se el cap de lleó tallat en marbre blanc, possible pota d'una taula. Al peu del turó, en la vessant de l'estanyol, hi ha la font anomenada la Salada , i millor la Celada , és a dir

2 l'amagada, nom que recorda altra font del mateix nom, del pla de Barcelona, propera al primogènit monestir de Sant Pere de Puelles, d'on podia haver-se importat el dit nom, en la repoblació.

El turó de La Campana podia haver estat l'emplaçament d'una villae romana.

(Camí en la plana de Cal Bas) Passada la divisòria d'aigües i deixada la conca de l'Estanyol, obrint-nos a la conca veïna tributària també del Lavernó, entrem en la petita plana de Cal Bas de Lavern rica en troballes de població ibèrica i posterior.

(Pagesia de Cal Bas) Davant la casa de Cal Bas de Lavern, s'hi trobaren restes d'assentament ibèric, amb abundants ceràmiques, no sols ibèriques sinó també gregues. Aquestes ceràmiques d'importació parlen del pas dels mercaders i per tant d'un camí per on aquells transitaven.

3 (Absis de la capella de Sant Joan Salerm) Durant la cristianització del país, hom construïa capelles on les petites comunitats cristianes es reunien per la pregària: és corrent trobar-les properes als camins més importants i en especial en les cruïlles. Sant Joan Salerm fou edificada a frec de la Via romana i a tocar del seu absis hi arriba un camí.

(Façana principal de Sant Joan Salerm) Sant Joan Salerm és una de les capelles més antigues que hi ha al Penedès. De construcció preromànica, és testimoni de la fe que aquí hom vivia fa més de mil anys, possible lloc de culte anterior a la invasió dels sarraïns, si és cert que en temps d'aquells no s'edificaren nous temples cristians.

Aquesta capella deu ser una de les tres citades en el document de l'any 917

[ 1 ],

pel que sabem com

els

monjos

de

Sant

Cugat

del

Vallès,

sol·licitaren als vescomtes Ermenard i Odolard residents a Subirats, els concedissin terres per treballar en algun indret dels propers a les

4 predites esglésies de Santa Maria, Sant Joan i Sant Pere. Esglésies que podem identificar en les de Monistrol d'Anoia, Salerm i Lavern. Els les concediren properes a Santa Maria, a una i altra part del riu.

També uns documents de l'any 992 [ 2 ] , deuen fer referència a la capella de Sant Joan, al citar-la com a punt d'orientació d'unes terres properes a l'església de Sant Joan, prop dels Gorgs (Panoràmica de Sant Joan des de la Via) Seguint

una

divisòria

d'aigües

el

camí

s'aparta

de

Sant

Joan

Salerm, nom que com tants altres del Penedès, seria importat en la repoblació: recordem el del monestir de Sant Joan Salerm del terme de Sant Just Desvern, prop de Barcelona. Terme que a l'ensems, ens recorda el de Lavern. Veus aquí un indici a tenir en compte per escatir d'on podien venir els repobladors del segle X, d'aquests encontorns.

(Panoràmica de la conca de Lavernó) Girant la ullada vers llebeig, vers on ens cal caminar, endevinem el munt de dificultats que poden entorpir el pas del camí, per les moltes

5 torrenteres que esquarteren el país. Els mitjans i tècniques emprades pels constructors de fa dos mil anys, ens fa preveure uns canvis de direcció, a la recerca dels passos que permetin vèncer les dificultats indiscutibles, en mig de tantes torrenteres en terres tant argiloses.

(Panoràmica de la Serra de la Granada) En l'horitzó, la Serra de La Granada ens marca un objectiu a assolir, en el nostre caminar vers el Castrum Olerdulae i Tarraco , mentre a primer terme el rierol de Lavernó, encaixonat en la seva vall, ens barra el pas; caldrà afrontar la dificultat baixant la fondalada i passant l'aigua per un lloc adient.

Més enllà del Lavernó, una llinda de roca en suau pendent, sembla oferir-nos el veritable camí per assolir la Serra de La Granada vencent el seu desnivell. Així ho degueren entendre els enginyers romans al traçar el camí, per què aquesta fou la ruta triada en el seu intent.

(Gual en el riu Lavernó) Després de baixar al fons de la vall per on s'escola el rierol, el

6 camí s'enfronta amb l'aigua en un lloc on la roca aflora: el gual amb sola de roca, permet passat amb evident facilitat l'aigua que hi baixa.

(Camí sobre la roca) L'encaixonat del torrent ens obliga a fer marrada, per recuperar el nivell dels plans, per on el camí avançarà. La direcció presa ens porta a trepitjar la fermesa de la roca convertida en camí, on el pas de milers de rodes han marcat els seus solcs.

(Desmunt per convertir la roca en camí) La fermesa de la roca suplia de sobres la de la calçada amb que hom consolidava els camins importants, per això en alguns llocs, desmuntaren les terres que amagaven les roques, per fer-hi passar el camí.

(Camí calçat prop de Sant Pere de Lavern) El camí, tot pujant suaument, s'apropa a l'església de Sant Pere de Lavern, una de les citades en el document de l'any 917. Les mancances de la roca s'han suplert amb pedres: ens trobem doncs, amb rastres de l'antiga calçada amb que els romans havien vestit la Via Augusta.

7 (Església de Sant Pere de Lavern) L'actual església de Sant Pere de Lavern, ocupa el lloc de la que hi hagué durant més de mil anys. Com la de Sant Joan Salerm, la de Sant Pere

era

de

factura

preromànica;

els

carreus

de

l'església

vella

aprofitats en la construcció de les noves parets, i la pica baptismal d'immersió

que

s'hi

conserva,

són

testimonis

autèntics

de

la

seva

antigor. Entre les pedres reutilitzades, n'hi ha una que hom ha cregut identificar-la

com

un

fragment

d'ara

paleocristiana:

de

ser

així,

tindríem un testimoni avalant l'antigor d'aquest lloc de culte cristià.

Al parlar de Sant Joan Salerm, apuntàvem la possibilitat de què l'església de Sant Pere de Lavern fos la citada en el document de l'any 917; com argument de congruència direm que segons document del segle XII [ 3 ],

les terres i nuclis urbans de Sant Sadurní, pertanyien a la

parròquia de Sant Pere de Lavern.

(Carretera de Sant Sadurní a Sant Sebastià) Més enllà de Sant Pere, el traçat de l'antic camí fou aprofitat en

8 la construcció de les noves carreteres i la posterior remodelació pel pas de l'autopista, amb el que els rastres d'identificació quedaren esborrats en un petit tram, però ens queda la noticia d'uns documents, on hi podem constatar la giragonsa que el camí ha fet en aquest lloc. Ja diguérem com en documents de l'any 992 [ 2 ] , s'anomenaven terres properes a l'església de

Sant

Joan

que

hi

ha

prop

dels

Gorgs.

Aquells

documents

feien

referència a una permuta de terres entre el monestir de St. Cugat del Vallès i Geribert de Subirats, passant en mans d'aquest les dites terres.

Terres que podien ser les que hi ha entre l'actual autopista i el riu Lavernó, o almenys en part d'elles, segons es pot deduir d'un document de 1043 [ 4 ] pel que l'abat Miró de Sant Sebastià, ens diu que a llevant hi té un alou de compradors o estrata publica que va a La Granada; a migdia de la mateixa estrada; a ponent en alou dels venedors; a cerç en l'aigua

que

ve

de

l'Aranno .

Confrontacions

que

es

compleixen

en

aquestes terres, doncs l'aigua que ve de l'Aranno són les que baixen per el Lavernó, i el camí de La Granada, com després veurem, coincidia en

9 aquest tram amb el de la Via Augusta.

(Torre del Moro de Ca l'Almirall) Passat el grup de cases de Ca l'Almirall, podem contemplar les romanalles d'un edifici conegut amb el nom de la Torre del Moro , qualificat de construcció romana i on s'hi han recollit restes de tègula.

Resulta difícil determinar la missió que tingué el dit edifici. La seva situació en les proximitats del camí en lloc abrupte, ens fa pensar en una torre de vigilància i defensa.

(Roderes sobre la roca sota les cases dels Rocs) A l'entrar de ple en la vessant tributària del torrent de Sant Sebastià, ho fem sobre la gorja on hi ha els pèlags que donaren nom al lloc: Els Gorgs. Nom com tants altres importat de la repoblació [ 5 ] .

En el coster de roca que cal baixar per passar el torrent, en mig dels pins i la brolla, hi veiem marcades les roderes de l'antic camí.

(Panoràmica de les Parets Monedaries des de ponent) Una vintena de metres abans d'arribar al fons de la vall per on

10 s'escola l'aigua del Torrent de Sant Sebastià i on s'hi troben els Gorgs, avui molt deformats, ens sorprèn la presència d'una antiga construcció aixecada sobre la roca del gual: són les romanalles importants d'un pont construït en servei de la Via Augusta.

(Parets Monedaries vistes des de llevant) Aquestes parets, de les que encara en queda a llevant del torrent un bon tram, constituïen l'entrada al pont i tenen una amplada de vuit pams, cosa que permetia no sols el pas d'homes i cavalls, sinó fins i tot carruatges, que segons les roderes marcades en els vells camins, portaven les rodes a cinc pams de distància. A més, el gual de roca sobre el que està edificat el pont, permet als carruatges passar directament l'aigua.

En el cap d'aquesta paret proper a la cursa del rierol, s'hi mantingué fins la dècada dels anys cinquanta del nostre segle, la construcció feta en opus quadratum que, capçant la paret, hauria servit com arrencada de l'arc d'un pont. Una gran avinguda d'aigües retinguda per la paret, s'emportà aquell cap per obrir-se camí.

11 (Quadratum del pont de les Monedaries) La

realitat

del

pont

romà

a

que

pertanyien

aquestes

parets,

anomenades com a parets antigues en diversos documents medievals [ 6 ] , és patent en l'estrep de ponent, on les peces de quadratum que vestien l'ull per on passava l'aigua, encara són visibles.

El desnivell sobtat de la riba de ponent, justifica la presència del pont, evitant les dificultats per sortir del fons de la vall.

Dificultats que hom encara recorda a Sant Sebastià, del temps que pel present gual hi passava el Camí Ral que de Vilanova i Vilafranca anava a Sant Sadurní i Martorell, que per tant mantenia el traçat de la via romana.

(L' spicatum de les parets Monedarias ) En la construcció de les anomenades parets Monedarias dels Gorgs, hom hi emprà el sistema de l' spicatum perfectament identificable en el tram que en queda. Aquest sistema certament també fou utilitzat en temps medieval, però aquestes parets les trobem citades com a parets antigues

12 en documents del segle X [ 7 ] . En un d'ells, al descriure una propietat, hom diu: per la part de migdia puja fins la CALCIATA FRANCISCA a les Carreroles i a ponent comença al Puig de les Carreroles i va per la CALCIATA fins a les parets antigues anomenades 'MONEDARIAS', és a dir al riu . En l'altre s'anomena la 'Calciata Francisca', el riu, els pèlags per pescar, la torre i les 'parets antigues'.

Aquests documents en primer lloc ens donen la certesa de trobar-nos en

el traçat de la Via Augusta, reconstruïda

o

reparada

en

temps

medieval, amb el nom de strata o Calciata Francisca . En segon lloc, al

mencionar

MONEDARIAS ,

les

parets

doncs

antigues

utilitzaven

les

amb dos

el

nom

formes,

de hi

MONETARIAS endevinem

o

una

deformació del que degué ser el nom popular munitàries , derivat del munitare viam , és a dir: obrir pas a un camí [ 8 ] , que fou precisament la missió acomplerta per aquestes parets, al servei ( munia ) del camí.

Aquest podia ser l'origen dels topònims som Monistrol, La Munia.

Una tercera dada traiem dels documents, a l'anomenar-nos el topònim

13 de les Carreroles i el Puig de les Carreroles. Segons un document de l'any 1144 [ 9 ] , almenys una part del lloc de les Carreroles corresponia a la parròquia de La Granada, i certament, no gaire lluny del Puig de les Carreroles, el camí es converteix en divisòria entre Avinyonet i La Granada. Podem assegurar doncs, que la localització dels documents del segle X, és correcta.

(Forca de camins a les Carreroles) El vell camí, sortint del pont i gual dels Gorgs, passava prop de la casa de la Facina i seguia vorejant la fondalada, aprofitant el ferm de la Llinda de roca. Avui, no sols ha desaparegut la casa, sinó també la part del camí per unes esllavissades de terres, causades per temporals d'aigua, i també per moviments de terres per l'explanació d'una vinya. Un tros amunt, però, el rastre del camí segueix i el trobem arribant a l'encreuament que hi ha al peu del puig, en altre temps anomenat de les Carreroles, segons els documents abans dits.

En l'encreuament, el nostre camí puja per llevant i segueix vers

14 ponent, travessant el que de nord a migdia, ve de la fondalada de Torres Beces, per anar a les rodalies d'Avinyonet, per les proximitats de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquest camí travesser, potser per la importància que li donà el monestir de Sant Sebastià, adquirí un major trànsit [ 10 ] i contribuí a la decadència del camí romà, en el tram de les Carreroles.

(El camí de les Carreroles) Poc més amunt de la forca de camins, en la penya que hi trepitgem, hi ha marcades les roderes, tal com les trobarem en altres bandes, amb una separació de llantes de cinc pams, segons correspon a la mida dels carruatges antics. De manera semblant les tornarem a trobar a un centenar de metres més amunt, on el camí entra en el bosc, i seguirem trobant-les abans de sortir del bosc, a les envistes de l'antiga capella de Llinda.

(Llinda: absis de la capella) Passat el Puig de les Carreroles i en el punt on la llinda de roca permet ens pujadors de de la propera vall, s'hi conserva com a capella dedicada a la Mare de Déu, l'absis lateral d'una esglesiola romànica.

15 Creiem que la present advocació, no correspon a la primigènia dedicació de l'esglesiola: d'acord amb els documents ja citats del segle X [ 7 ] , on s'hi anomenen els guals de Santa margarida, ens atrevim a afirmar que aquesta santa seria la titular de l'església de la Llinda [ 11 ] .

(Linda: pedra mil.liar) L'autenticitat de la via romana en el tram de camí que seguim, ve avalada

per

la

presència

d'una

pedra

cilíndrica

trobada

en

les

proximitats de la casa, i que examinada per arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, fou qualificada com a possible pedra mil·liar.

(Pedra mil·liar de Ca l'Isidret de St. Sebastià) Pariona a la pedra mil.liar de la Llinda, hom trobà a Ca l'Isidret de Sant Sebastià dels Gorgs, l'hora que cavaven un cup, una pedra cilíndrica, també qualificada pels mateixos experts com a pedra mil·liar: Tal volta ens trobem davant la pedra citada l'any 979, en document del levita Sunifred [ 12 ] , en un punt que situaríem prop de Ca l'Almirall de Lavern, per on el camí, tal com ho fa l'actual carretera, es veuria

16 obligat a fer unes corbes per guanyar el desnivell, mentre la propietat descrita no s'acomodava al camí, sinó que per directum va fins a la calciata Francisca junt les parietes antiquas .

La

locació

inicial

de

les

dos

pedres

mil.liars,

una

en

les

proximitats de l'església de la Llinda i l'altre prop de Ca l'Almirall amb un recorregut d'uns 1660 metres de camí, ens permet comprovar el valor de la milla i la possible distribució de les pedres mil·liars al llarg del camí, i com a conseqüència, la correspondència de les parades penedesenques amb les que ens hi donen el Itineraris Antonins.

Per altra banda, tocant el tram de camí seguit fins aquí, sembla que ens cal situar-hi una peça de terra documentada després de l'any 1000, en el temps del Príncep d'Olèrdola [ 13 ] , de la que se'ns diu que està

a

ponent

de

les

terres

que

havia

posseït

Mager,

el

senyor

d'Avinyonet, i confronta amb l'estrada publica.

(Llinda: restes de la calçada) Sortint de Llinda, tantost el camí deixa la casa i empren la

17 direcció vers els Roquissots, abans de trepitjar la fermesa de la roca, unes peces de l'antiga calçada romana, ens donen la certesa de la identitat del nostre camí. Més amunt, les roderes marcades a la penya, sorgiran una i altra vegada, com testimonis verídics del trànsit d'altres segles.

En la plana de l'Amat, els rastres foren arrencats amb la pedra que ho n'ha tret, però prop del camí, hi queda un vell pou que assegurava l'aigua als vianants.

(Panoràmica de Montergull de del S.O.) La casa de Montergull amb identificació explícita des del segle XII, ens ajuda a concretar la presència de l'antic camí que anava a Martorell. Encara avui hom recorda algun fet de les guerres del segle passat.

La margenada que hi ha a migdia de la casa, pot ser la que hom cita en document de l'any 1801 [ 14 ] , relatiu als límits parroquials, que passaven del camí que va de La Granada a Sant Sebastià fins al camí de

18 Sant Sebastià a ant Cugat , havent anomenat abans del primer, el que va de Vilafranca a Martorell que no venia pas de La Granada sinó de Sant Cugat, i que coincidia amb el que passava per Llinda.

El document més antic d'aquesta casa, que coneixem, és de l'any 1002 [ 15 ] ,

en el que Audesind que té casa a Gorgs, la cita com a

confrontació de migdia de les seves terres amb el nom de casa d'Ervigi , junt amb l'estrada [ 16 ] .

(Camí entre Montergull i Mas Bertran) A tramuntana de Montergull hi trobem el camí que de La Granada va a Sant Sebastià; camí que augmentaria la seva importància des de la fundació del monestir de dit lloc i que arribà a suplantar l'antic camí que passava per Llinda.

A la dreta del camí, arrecerat en un turó, hi ha Mas Bertran, l'antic Mas de la Solana, citat ja l'any 1098 [ 17 ] , propietat de Nevia muller d'Adalbert, no pas el fill del vescomte Guitart.

Nevia retorna l'alou al domini se Sant Cugat, i ens diu que està

19 situat en la part del Penedès

coneguda

amb

fàcilment pel roquisser que hi aflora [ 18 ] ,

el

nom

de

Pinellos ,

remarcant que limita a

llevant i migdia amb el camí ( via ) que va a La Granada.

(Mas Bertran: panoràmica des del camí de La Granada) L'entrada a Mas Bertran es fa per un camí que deriva del que va a La Granada. Mas Bertran, situat sobre la corba del camí romà i a la entrada de la vall de Torres Beces, en el cap de la petita carena aprofitada pel camí romà per costejar tot pujant la serra, cap el coll de Sesgarrigues, ens fa pensar en un lloc de guaita establert ja en temps dels romans. A més, la duplicitat de torres en el mateix turó, que podien ser Mas Bertran i La Castelleta, que donà origen al topònim de Torres Beces, abona la idea d'unes torres anteriors a la repoblació.

A Mas Bertran, el nom li ve de Bertran de la Solana, qui el posseïa per Sant Cugat del Vallès l'any 1176 [ 19 ] . El document ens diu que a llevant i migdia hi té l' estrada que va a La Granada . No podem passar per alt el tram que vorejava Mas Bertran per migdia, era la derivació que

20 anava a La Granada, mentre que el tram que vorejava per llevant, era la Via Augusta, però estem ja en el segle XII i La Granada és seu de mercat i els seu nom s'imposa. Aquesta alteració de noms, obligà als redactors del

document

de

l'any

1111

[ 20 ] ,

referit

a

Mas

Bertran

i

altres

propietats, a ampliar amb un segon nom la identificació del camí, citat com a camí que va a La Granada i a les parets antigues.

(Camí a La Granada entrant a Torres Beces) La derivació que des de as Bertran va a La Granada, ens obliga a plantejar-nos si no era aquest l'autèntic traçat de la Via Augusta. Per això ens cal esbrinar la veritat, segons ens ho permetin les dades que puguem conèixer.

El

dit

camí el trobem citat

l'any 950

[ 21 ] .

Les

terres

que

s'hi

descriuen, confronten a migdia amb l' estrada calçada , que per la seva posició cal identificar amb la Carrerada; a tramuntana amb el camí (via) que passa per la via i per la font Granada on hi podem entendre la Via Francisca, pel protagonisme que li donava el fet d'haver-se reconstruït

21 no feia gaires anys, i la font avui desapareguda pel traçat de la via del tren i a la que hom havia donat el nom d'altra font del pla de Barcelona.

Aquest camí ara està quelcom desdibuixat pel fossat de la via del tren.

En

document

de

l'any

1017

[ 22 ]

relatiu

a

la

mateixa

terra,

s'anomena aquest camí com estrada que passa per sota la font Granada , mentre a la Carrerada l'anomena estrada calçada .

No podem passar per alt, el diferent tracte que els dos documents donen a la Carrerada, que anomenen estrada calçada , i camí de La Granada, anomenat via en un i estrada en l'altre, cosa que fa creure que no era pas un camí calçat. A això hi haurem d'afegir l'expressió utilitzada en el primer document, que per la identificació del dit camí, ens diu que passa per la Via... , per tant ell no és la Via coneguda amb nom propi.

I encara farem notar com el referit camí, era la connexió natural entre la Via Augusta i La Granada, cosa que descarta la possibilitat de trobar altre traçat per la Via Augusta, com hom pretenia, ja que durant

22 segles, per anar a La Granada des de la conca de l'Anoia, es féu per aquest camí, i per contra, el camí Ral de Vilafranca a Martorell era un altre, com ja diguérem.

(Panoràmica de Torres Beces) Encara que fos un camí secundari, el camí de Torres Beces ja existia en temps dels romans. Per les troballes de terrisses que hom ha fet en les seves proximitats, cal pensar que hi hauria una vil.lae romana.

(Primer tram del camí del Pou de la Serra) Feta la identificació de la derivació que va a La Granada, reprenem el traçat de la Via Augusta, en la forca sota el Mas Bertran, seguint pel Camí del Pou de la Serra, per on passava el Camí Ral del segle passat segons document del 1801 [ 14 ] , on hi llegim: discorre pel viarany, fins entrar en el Camí Ral que va de Vilafranca a Martorell i després entra en el camí de La Granada a Sant Sebastià . És evident que per anar de Vilafranca a Martorell, el camí no passava per La Granada sinó pel coll

23 de Sesgarrigues documentat l'any 1111 [ 20 ] i vers on es dirigeix el camí que seguim.

Les terres per on passa el camí, deuen ser les documentades l'any 1014

[ 23 ]

quan

ens

diuen:

a

llevant

'ipsa

strada'

i

terra

d'Ermengardis . Aquesta era la filla del Comte casada amb Geribert, fill del vescomte Guitart i pare del Príncep d'Olèrdola; les terres, desprès passarien a mans del monestir de Sant Sebastià [ 24 ] .

(Camí del Pou de la Serra a l'alçada del pou) El nom del camí del Pou de la Serra, ajuda a creure en l'antigor del dit pou, potser obert en servei dels usuaris de la Via Augusta.

En un canvi de direcció hi concorda un document de l'any 1140 [ 24 ] , on hi llegim: a ponent l'estrada pública i l'alou de l'Ermengol d'Oló (els Mediona), i terres de St. Cugat, mentre a migdia hi ha terres del Comte .

Val la pena remarcar com prop la casa del Comte, al Penedès, hi trobem afincats una colla de magnats, fàcilment els seus acompanyants en

24 la tasca de govern del Penedès. ?Fou aquest l'origen del nom de Corteis que avui tenen?

Les terres de la dreta del camí es troben citades en document de l'any 1111 [ 20 ] . En ell, una de les peces descrites es troba dintre ( infra ) les tres vies públiques que van a La Granada i a La Calçada .

Caldrà aclarir que hom anomenava La Calçada a una part del Penedès solcada

per

urbanització

una

xarxa

romana,

de

que

camins

calçats,

esdevingué

el

possible

nucli

més

romanalla

important

d'una

de

les

Franqueses penedesenques. Els camins o vies públiques a que fa referència el document, a més dels dos que apunten a La Granada, és a dir el de Torres

Beces

i

la

Carrerada,

que

no

necessiten

altre

terme

per

justificar-se, hi ha com a tercer el que nosaltres seguim, que per no anar a La Granada, necessita La Calçada com a terme d'identificació propera, un dels assentaments romans enllaçats per la Via Augusta.

El dit document, encara permet fer argument, a partir de les confrontacions generals per tot el que descriu. Així, desprès de dir-nos

25 com a migdia clou amb l'estrada pública que va a La Granada i a les parets antigues , (per incloure-hi tant el tram que s'utilitzava anant a La Granada, com el que quedava al marge) i a ponent clou al Coll de Sant Cugat Sesgarrigues i amb la via pública que va de La Granada a Sant Cugat (la Carrerada), ha establert en certa manera el traçat de la Via Augusta com una de les confrontacions, la de migdia, tot i la posició nord-sud del tram que puja al coll de Sesgarrigues. Aquesta alteració d'orientació que marca el document, en les confrontacions generals, es correspon similarment en les altres tres vessants, al dir-nos que a llevant hi té l'alou de Subirats i les aigües que baixen de Lavern, quan això està al NE., i també al dir-nos que a tramuntana hi té l'aigua que ve de Fontrubí, quan aquesta baixa del NO., com també ens marca a ponent la posició de la Carrerada que en realitat es troba al SO., essent el coll de Sesgarrigues el que queda marcadament més fora lloc, passant d'una posició SE. A la de SO. en el document. I és que aquestes confrontacions generals, que no determinen pas unes propietats concretes, sinó el marc

26 geogràfic on es troben dites propietats, les establien anomenant quelcom que fos fàcil d'identificar, encara que l'orientació no resultés prou correcta. I aquí fem el nostre argument: l'estrada pública a les parets antigues (les que hi ha als Gorgs) és escollida com a confrontació general, per tractar-se d'una via important, plenament coneguda, per ser precisament la coneguda amb el nom de Via Francisca, l'antiga Via Augusta.

NOTES [ 1 ] J. RIUS SERRA Cartulario de St. Cugat del Vallès n.9 [ 2 ] ibid. n.278 i 279 [ 3 ] J. MAS Rubrica dels Liber Antiquitatum n.2049 [ 4 ] A. PLADEVALL El Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs pag.30 [ 5 ] Vegis el nostre estudi: Origen del topònim Els Gorgs [ 6 ] J. RIUS SERRA ob. cit. n.130 [ 7 ] ibid. n.130 i 134

27 [ 8 ] R. DE MIGUEL Nuevo diccionario Latino-Espanol Etimológico. [ 9 ] J. MAS ob. cit. n.1565 [ 10 ] Un estudi més aprofundit d'aquests documents ho el trobarà en el nostre estudi sobre Els Gorgs ja citat. [ 11 ]

Sobre això es pot consultar a més de l'estudi predit, l'altre

titulat Per què i com d'un monestir [ 12 ] J. RIUS SERRA ob. cit. n.134 [ 13 ] J. MAS ob. cit. n.455 [ 14 ] Arxiu parroquial de St. Cugat Sesgarrigues [ 15 ] J. RIUS SERRA ob. cit. n.383 [ 16 ] Sobre la identificació dels Ervigi vegis MISCEL.LANIA PENEDESENCA 1981.

El mateix nom de Mont-Ergui, podria ser una evolució basada en la

guturalització d'Ervig i subseqüent pèrdua de la g final. [ 17 ] J. RIUS SERRA ob. cit. n.770 [ 18 ] En la terminologia olerdolana del segle X, hom anomenava pinnas a les

penyes (vegis el doc. n.130 de l'obra de J. RIUS SERRA), terme que

28 contractat amb el verb eluo ...ere ens donarà la forma pinnaelui , que caldrà traduir per penyes que foren rentades o posades al descobert .

Per això interpretem pinellos com a lloc on afloren les penyes. [ 19 ] J. RIUS SERRA ob. cit. n.1110 [ 20 ] ibid. n.814 [ 21 ] J. MAS ob. cit. n.15 [ 22 ] ibid. n.364 [ 23 ] J. RIUS SERRA ob. cit. n.458 [ 24 ] ibid. n.940

Transcripció a format electrònic a cura de: Joan Borrut, febrer 2010.

Font Truetype: Lust for life (Copyleft 2007 Caco Tavares. All rights waived.)

29