Apunts Castells Vilaseca by Lídia Toda

El treball a la societat del coneixement Manuel Castells Jordi Vilaseca Joan Torrent Josep Llad贸s Pilar Ficapal XP06/M3010/02031

Primera edició: febrer 2007 © Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona Disseny: Manel Andreu Realització editorial: Eureca media, SL Dipòsit legal: B-4.640-2007 Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i de la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric, com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia, o per altres mètodes, sense l’autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

El treball a la societat del coneixement

Índex

Introducció ................................................................................................ 5 La transformació del treball i l’ocupació: treballadors en xarxa, desocupats i treballadors a temps flexible Capítol 4 de La sociedad red (vol. I). Alianza Editorial Manuel Castells .............................................................................................. 9

Treball en xarxa i teletreball: cap a una nova tendència global del treball Jordi Vilaseca Requena, Joan Torrent Sellens, Josep Lladós Masllorens i Pilar Ficapal Cusí ........................................................................................... 79

El treball a la societat del coneixement

Introducció

L’anàlisi dels efectes del canvi tecnològic sobre l’ocupació ha estat un dels temes d’estudi més freqüent en la literatura econòmica, ja que el progrés humà està íntimament associat al canvi en les tecnologies utilitzades. Al llarg de la història econòmica, els avenços tecnològics han estat una font reconeguda de prosperitat econòmica i de creixement de l’ocupació, però també han representat un repte permanent a l’organització del treball i als coneixements i habilitats requerits per l’ésser humà per a ocupar un lloc de treball. No hi ha progrés tecnològic conegut que no hagi vingut acompanyat d’una redistribució sensible de l’ocupació entre activitats, entre ocupacions i entre col·lectius d’individus. Com no podia ser d’una altra manera, la confluència de la globalització dels mercats, l’aplicació generalitzada de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) a l’activitat econòmica i l’emergència de la societat del coneixement han donat lloc a un nou i viu debat entorn de la reorganització de l’ocupació i de les capacitats dels treballadors, que comprèn una àmplia diversitat d’aspectes. Aquest curs de doctorat pretén que l’estudiant aprengui les relacions existents entre la tecnologia i l’ocupació, reconegui l’organització del mercat de treball com a institució social i es familiaritzi amb les principals causes que subjeuen en els debats actuals sobre el mercat de treball en la societat del coneixement. El treball en xarxa, la gestió descentralitzada, la individualització de les relacions laborals, la flexibilitat al lloc i en les condicions de treball i les capacitats d’autoprogramació del treball són característiques que acompanyen l’ocupació en plena era del coneixement i el progrés tecnològic constant. D’aquesta manera, es tractarà que l’estudiant comprengui com la transició cap a una economia més basada en el coneixement transforma sensiblement el mercat de treball de les societats modernes, pel que fa tant als tipus de contractació com al temps de treball, a les competències dels nous llocs de treball, als requeriments formatius que les empreses demanen o a la mateixa organització del treball. Es pretén, per tant, que l’estudiant analitzi els canvis que es detecten en la naturalesa del treball i els relacioni amb el tipus d’habilitats i capacitats que estan exigint les empreses, ja que, sens dubte, Internet ha revolucionat tant la nostra manera de treballar com també la manera en què les empreses s’organitzen. Comprendre els coneixements, les actituds i les competències que són més valuosos en el nou entorn definit per l’ús intensiu de les TIC hauria de facilitar que l’estudiant comprengui les claus determinants del fet que l’ús intensiu

El treball a la societat del coneixement

d’aquestes noves tecnologies propiciï augments de productivitat, tant individual com del conjunt de l’economia. D’aquesta manera, si el capital humà és una de les principals fonts de riquesa i prosperitat econòmica d’una societat, serà necessari avaluar les habilitats generals i específiques, així com els coneixements tècnics i científics més rellevants per al progrés econòmic en la societat del coneixement. L’opció de comunicar-se i de portar a terme les tasques laborals des d’una multiplicitat de llocs o d’autoorganitzar-se aquestes tasques i els mitjans necessaris per a portar-les a terme obren noves vies en les relacions laborals i en les condicions de l’ocupació, que aquest curs també pretén fer explorar a l’estudiant. Si l’avenç de la globalització ja afecta l’organització del treball en exigir transformacions de caràcter estratègic de les empreses que millorin la seva resposta als canvis en la demanda i als reptes de la competència global, l’aplicació de les TIC com a eina de negoci i font d’innovació i canvi organitzatiu ha accelerat aquesta transformació del treball, fins al punt que els avantatges competitius més sòlids a les empreses són, actualment, aquells que se sustenten en una combinació entre l’ús de les noves tecnologies i el canvi organitzatiu estratègic. D’altra banda, les controvèrsies no són alienes en absolut al nou paradigma econòmic i tecnològic que acompanya la societat del coneixement, bona part de les quals estan relacionades amb els efectes socials de l’ús de les TIC al lloc de treball. D’una banda, els riscos de dualització social associats a l’aparició d’una bretxa o gap en les remuneracions salarials i en les oportunitats laborals entre diversos col·lectius de treballadors en funció de si utilitzen o no les TIC als seus llocs de treball i en funció de la idoneïtat de les seves aptituds i coneixements. De l’altra, els riscos d’inestabilitat en l’equilibri entre la vida familiar i professional del treballador, associats a l’emergència d’un nou concepte d’ocupació basat en la flexibilitat i la individualització. Aquests riscos qüestionen la immutabilitat de determinades institucions socials tradicionals, com les famílies i comunitats estables o el mateix mercat de treball. El desenvolupament del curs també pretrendrà oferir a l’estudiant coneixements per analitzar amb criteri aquestes controvèrsies econòmiques.

El treball a la societat del coneixement

Índex temàtic 1) El treball en l’economia del coneixement 2) Progrés tecnològic i ocupació 3) Impacte de les TIC en la demanda i oferta de treball 4) Impacte de les TIC en l’organització del treball 5) Noves formes de treball i de conciliació personal

Índex de lectures bàsiques • M. Carnoy. Sustaining the New Economy. Work, Family and Community in the Information Age (cap. 1 a 4). • M. Castells (2000). “Las transformaciones del trabajo y el empleo: trabajadores en red, desempleados y trabajadores a tiempo flexible”. A: La sociedad red (cap. 4, 2a. edició). • Vilaseca i altres (2004). Trabajo en red y teletrabajo: hacia una nueva tendencia global del trabajo.

El treball a la societat del coneixement

La transformació del treball i l’ocupació: treballadors en xarxa, desocupats i treballadors a temps flexible Capítol 4 de La sociedad red (vol. I). Alianza Editorial Manuel Castells

La transformació del treball i l’ocupació: treballadors en xarxa, desocupats i treballadors a temps flexible El procés de treball està en el nucli de l’estructura social. La transformació tecnològica i organitzativa del treball i les relacions de producció a l’empresa xarxa emergent i entorn seu és la principal palanca mitjançant la qual el paradigma informacional i el procés de globalització afecten la societat en general. En aquest capítol analitzaré aquesta transformació basant-me en els estudis disponibles, alhora que tracto de trobar sentit a les tendències contradictòries que s’observen en els canvis dels models de treball i ocupació durant les últimes dècades. Primer abordaré la qüestió clàssica de la transformació secular de l’estructura de l’ocupació que subjeu en les teories del postindustrialisme, analitzant-ne l’evolució als principals països capitalistes entre 1920 i 2005. A continuació, per a anar més enllà de les fronteres dels països de l’OCDE, consideraré els arguments sobre el sorgiment d’una mà d’obra global. Després passaré a analitzar l’impacte específic de les noves tecnologies de la informació sobre el mateix procés de treball i sobre l’evolució de l’ocupació, tractant d’avaluar les pors sobre una societat d’aturats. Finalment, m’ocuparé de l’impacte potencial de la transformació del treball i l’ocupació sobre l’estructura social, centrant-me en els processos de polarització social que s’han associat al sorgiment del paradigma informacional. De fet, suggeriré una hipòtesi alternativa que, encara que reconeix aquestes tendències, les situarà en el marc més ampli d’una transformació més fonamental: la individualització del treball i la fragmentació de les societats.1 Durant tot el recorregut d’aquest itinerari intel·lectual, utilitzaré les dades i els resultats d’investigació d’una multitud de monografies, models de simulació i estadístiques oficials que han abordat aquestes qüestions amb una atenció minuciosa durant molts anys a diversos països. No obstant això, el propòsit de la meva investigació, com en el conjunt del llibre en general, és analític: pretén suscitar noves qüestions més que respondre a velles inquietuds. L’evolució històrica de l’ocupació i l’estructura ocupacional als països capitalistes avançats: els països del G-7, 1920-2005 En tot procés de transició històrica, una de les expressions més directes del canvi sistèmic és la transformació de l’ocupació i l’estructura ocupacional. En efecte, les teories del postindustrialisme i de l’informacionalisme utilitzen com la prova empírica més poderosa del canvi del curs històric el naixement d’una nova estructura social, caracteritzada pel pas de béns a serveis, per l’auge de les ocupa-

Es pot consultar l’apèndix A en l’espai de recursos de l’aula.

cions executives i professionals, per la desaparició dels treballs agrícoles i fabrils, i pel contingut cada vegada més gran d’informació del treball en les economies més avançades. Moltes d’aquestes formulacions comporten implícitament una espècie de llei natural de les economies i les societats que han de seguir un únic camí al llarg de la trajectòria de la modernitat en la qual la societat nord-americana ha anat al capdavant. Jo defenso un plantejament diferent. Sostinc que encara que hi ha una tendència comuna en el desenvolupament de l’estructura de l’ocupació, característica de les societats informacionals, també hi ha una variació històrica dels models d’ocupació segons institucions, cultura i entorns polítics específics. Per a valorar tant el caràcter comú com les variacions de les estructures de l’ocupació en el paradigma informacional, n’he examinat l’evolució entre 1920 i 1990 als principals països capitalistes que constitueixen el nucli de l’economia global, els denominats països del G-7. Tots ells estan en un estadi avançat de transició a la societat informacional, per la qual cosa es poden utilitzar per a observar el sorgiment de nous models d’ocupació. També representen cultures i sistemes institucionals molt diferents, la qual cosa ens permet examinar la varietat històrica. En fer aquesta anàlisi no dono per suposat que totes les altres societats, en nivells de desenvolupament diferents, s’ajustaran a una o una altra de les trajectòries històriques representades per aquests països. Com he sostingut en la introducció general del llibre, el nou paradigma informacional interactua amb la història, les institucions, els graus de desenvolupament i la posició en el sistema global d’interacció al llarg de línies de xarxes diferents. L’anàlisi que es presenta en les pàgines següents té un propòsit més precís: desvetllar la interacció que hi ha entre tecnologia, economia i institucions en els models d’ocupació del procés de transició entre els modes agrícola, industrial i informacional de desenvolupament. En diferenciar la composició interna de l’ocupació en serveis i en analitzar l’evolució diferencial de l’ocupació i l’estructura ocupacional a cada un dels set països (els Estats Units, el Japó, Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit i el Canadà) entre circa 1920 i circa 1990, l’anàlisi presentada aquí introdueix una discussió de base empírica sobre la diversitat cultural/institucional de la societat informacional. Per a anar en aquesta direcció, presentaré els temes analítics investigats en aquesta secció, definiré els conceptes i descriuré breument la metodologia que he utilitzat en aquest estudi.2 El postindustrialisme. L’economia de serveis i la societat informacional La teoria clàssica del postindustrialisme combinava tres afirmacions i prediccions que s’han de diferenciar des del punt de vista analític:3 1) La font de la productivitat i el creixement seran la generació del coneixement, estès a tots els àmbits de l’activitat econòmica mitjançant el processament de la informació.

El treball a la societat del coneixement

2) L’activitat econòmica passaria de la producció de béns a la realització de serveis. A la desaparició de l’ocupació agrícola la seguiria el declivi irreversible dels treballs fabrils en benefici dels de serveis, que acabarien formant la proporció més abundant de l’ocupació. Com més avançada estigui una economia, més se centren la seva ocupació i producció en els serveis.

3) La nova economia augmentaria la importància de les ocupacions amb un alt contingut d’informació i coneixement en la seva activitat. Les ocupacions executives, professionals i tècniques creixerien més de pressa que totes les altres i constituirien el nucli de la nova estructura social.

Encara que diverses interpretacions van estendre la teoria del postindustrialisme en diferents versions a l’àmbit de les classes socials, la política i la cultura, les tres afirmacions precedents la fixen en l’estructura social, nivell al qual, en opinió de Bell, pertany. Cada una d’aquestes importants asseveracions mereix una excepció. A més, el vincle històric entre els tres processos encara s’ha de sotmetre a la verificació empírica.

En primer lloc, el coneixement i la informació sembla que són, en efecte, valuoses fonts de productivitat i creixement en les societats avançades. Tanmateix, com també he esmentat abans, resulta important tenir present que les teories del postindustrialisme van basar la seva afirmació original en la investigació de Solow i Kendrick, totes dues referents a la primera meitat del segle XX

dels Estats Units, al cim de l’era industrial. Això vol dir que la base de co-

neixement que apareix en l’augment de la productivitat ha estat un tret de l’economia industrial quan l’ocupació fabril estava en el seu punt culminant als països més avançats. Així doncs, encara que les economies de final del segle XX

són clarament diferents de les anteriors a la Segona Guerra Mundial, el tret

que les distingeix no sembla residir primordialment en la font de l’augment de la seva productivitat. La distinció apropiada no s’estableix entre una economia industrial i una altra de postindustrial, sinó entre dues formes de producció industrial, agrícola i de serveis basades en el coneixement. Com he sostingut en els primers capítols d’aquest llibre, el que més distingeix en termes històrics les estructures econòmiques de la primera i la segona meitat del segle XX és la revolució de les tecnologies de la informació i la seva difusió en totes les esferes de l’activitat social i econòmica, inclosa la seva contribució a proporcionar la infraestructura per a la formació de l’economia global. Per tant, proposo canviar l’èmfasi analític del postindustrialisme (una qüestió important de previsió social encara sense resposta en el moment de formular-la) a l’informacionalisme. En aquesta perspectiva, les societats seran informacionals no perquè encaixin en un model particular d’estructura social, sinó perquè organitzen el seu sistema de producció entorn dels principis de maximització de la productivitat basada en el coneixement mitjançant el desenvolupament i la difusió de les tecnologies de la informació i mitjançant el compliment dels prerequisits per a utilitzar-les (fonamentalment, recursos humans i infraestructura de comunicacions).

El treball a la societat del coneixement

El segon criteri que empra la teoria del postindustrialisme per a considerar postindustrial una societat afecta el canvi en les activitats de serveis i la desaparició de la fabricació. És un fet obvi que la majoria de l’ocupació en les economies avançades està en els serveis i que aquest sector representa la contribució més elevada al PNB. No obstant això, d’això no es desprèn que les indústries manufactureres estiguin desapareixent o que l’estructura i dinàmica de l’activitat fabril siguin indiferents per a la salut d’una economia de serveis. Cohen i Zysman,4 entre d’altres, han sostingut de manera contundent que molts serveis depenen de la seva vinculació directa amb la fabricació i que aquesta activitat (diferent de l’ocupació fabril) és crucial per a la productivitat i la competitivitat de l’economia. Per als Estats Units, estimen que el 24% del PNB prové del valor afegit per les firmes manufactureres i un altre 25% de la contribució dels serveis directament relacionats amb la fabricació. Per tant, sostenen que l’economia postindustrial és un «mite» i que en realitat estem en un tipus diferent d’economia industrial.

A més, la noció de «serveis» se sol considerar, en el millor dels casos, ambigua i, en el pitjor, enganyosa.5 En les estadístiques sobre ocupació, s’ha utilitzat com una noció residual que comprèn tot el que no és agricultura, mineria, construcció, serveis públics o fabricació. D’aquesta manera, la categoria de serveis inclou activitats de tota classe, originades en la història de diverses estructures socials i sistemes de producció. L’únic tret comú d’aquestes activitats de serveis és el que no són. Els intents de definir-los mitjançant algunes característiques intrínseques, com la seva «intangibilitat», oposada a la «materialitat» dels béns, han quedat definitivament desproveïts de significat per l’evolució de l’economia informacional. El programari informàtic, la producció de vídeos, el disseny de microelectrònica, l’agricultura basada en la biotecnologia i altres, i molts altres processos crítics característics de les economies avançades, en fonamenten de manera inextricable el contingut d’informació amb el suport material del producte, fent impossible distingir les fronteres entre «béns» i «serveis». Per a entendre el nou tipus d’economia i estructura social, hem de començar per caracteritzar les diferents classes de «serveis» per establir distincions clares entre ells. En la comprensió de l’economia informacional, cada una de les categories específiques es torna una distinció tan important com ho eren els antics límits entre fabricació i serveis en el tipus precedent d’economia industrial. A mesura que les economies es fan més complexes, hem de diversificar els conceptes mitjançant els quals classifiquem les activitats econòmiques i, en última instància, abandonar el vell paradigma de Colin Clark basat en la distinció dels sectors primari/secundari/terciari. Aquesta distinció s’ha convertit en un obstacle epistemològic per a la comprensió de les nostres societats.

La tercera predicció important de la teoria del postindustrialisme original fa referència a l’expansió de les ocupacions riques en informació, com els llocs executius, professionals i tècnics, convertits en el nucli de la nova estructura ocupacional. Aquesta predicció també requereix un advertiment. Diversos analistes han sostingut que aquesta tendència no és l’única característica de

El treball a la societat del coneixement

la nova estructura ocupacional. Al seu torn també han augmentat les ocupacions en serveis inferiors i menys qualificats. Aquests treballs d’escassa preparació, malgrat que presenten una taxa de creixement més baixa, poden representar una proporció substancial de l’estructura social postindustrial quant a nombres absoluts. En altres paraules, també es podrien caracteritzar les societats informacionals avançades per la seva estructura social cada vegada més polaritzada, en la qual el vèrtex i la base n’augmenten la quota a costa de la part mitjana.6 A més, en la literatura es qüestiona àmpliament la noció que el coneixement, la ciència i l’experiència siguin components decisius de la majoria de les ocupacions executives/professionals. S’ha de mirar millor i més de prop el contingut real d’aquestes classificacions estadístiques generals abans de llançar-nos a caracteritzar el nostre futur com la república de l’elit il·lustrada.

No obstant això, l’argument més important contra la versió simplista del postindustrialisme és la crítica de l’assumpció segons la qual els tres trets que hem examinat es fusionen en l’evolució històrica, i que aquesta evolució condueix a un únic model de societat informacional. Aquest artefacte analític és en realitat similar a la formulació del concepte de capitalisme realitzat pels economistes polítics clàssics (d’Adam Smith a Marx), que es basava exclusivament en l’experiència de la industrialització anglesa, només per trobar «excepcions» contínues al model al llarg de la diversitat de l’experiència econòmica i social del món. Únicament si comencem des de la separació analítica entre la lògica estructural del sistema de producció de la societat informacional i la seva estructura social, podem observar de manera empírica si un paradigma tecnoeconòmic específic indueix una estructura social específica i fins a quin punt. I només si ampliem l’abast cultural i institucional de la nostra observació, podem separar el que correspon a l’estructura de la societat informacional (com a expressió d’un nou mode de desenvolupament) del que és específic de la trajectòria històrica d’un país determinat. Per a fer alguns passos temptatius en aquella direcció, he compilat i analitzat estadístiques bàsiques comparables per a les set economies de mercat més grans del món, els denominats països del G-7. Així, podem comparar amb una aproximació raonable l’evolució de la seva estructura ocupacional i de treball durant els últims setanta anys. També he considerat algunes projeccions d’ocupació per al Japó i els Estats Units fins a començament del segle XXI. El nucli empíric d’aquesta anàlisi és un intent de diferenciar entre diverses activitats de serveis. Per a fer-ho, he seguit la coneguda tipologia de l’ocupació en serveis construïda per Singelmann fa gairebé vint anys.7 La seva conceptuació no manca d’errors, però té un mèrit fonamental: està ben adaptada a les categories estadístiques habituals, com mostra la seva pròpia tesi doctoral, que analitzava el canvi de l’estructura d’ocupació en diversos països entre 1920 i 1970. Atès que el principal propòsit d’aquest llibre és analític, he decidit utilitzar el seu treball per a comparar el període de 1970-1990 amb els seus resultats per al de 1920-1979. Així doncs, he construït una tipologia similar de l’ocupació sectorial i processat les estadístiques dels països del G-7 en categories més o menys comparables, estenent l’anàlisi de Singelmann al període crític del

El treball a la societat del coneixement

desenvolupament de les societats informacionals, a partir de 1970. Com que no puc assegurar l’equivalència absoluta de les meves decisions per a classificar les activitats amb les preses anteriorment per Singelmann, presento les nostres dades separades per als dos períodes: no s’han de llegir com a sèries estadístiques, sinó com a tendències estadístiques diferents que presenten una equivalència aproximada des del punt de vista de les categories analítiques que s’han utilitzat per a reunir les dades. Vaig trobar dificultats metodològiques considerables per establir categories equivalents entre els diferents països. L’apèndix a aquest capítol proporciona detalls sobre els procediments seguits per a construir aquesta base de dades. Per a analitzar-les he emprat els procediments estadístics més simples, tractant sempre de mostrar les tendències actuals de l’estructura social, en lloc d’utilitzar mètodes analítics que resultarien innecessàriament complicats per al grau actual d’elaboració de la base de dades. He optat per fer servir estadístiques descriptives que solament suggereixin les línies de la nova comprensió teòrica.

En adoptar les categories de Singelmann sobre les activitats de serveis, he assumit un plantejament estructuralista de l’ocupació i l’he dividit segons el lloc que ocupa l’activitat en la cadena de vincles que comença en el procés de producció. Per tant, els serveis de distribució fan referència tant a les activitats de comunicació com de transport, així com a les xarxes de distribució comercial (magatzem i al detall). Els serveis de producció al·ludeixen a aquells serveis que semblen aportacions crítiques per a l’economia, encara que també inclouen serveis auxiliars a l’empresa que poden no ser gaire especialitzats. Els serveis socials inclouen tot un conjunt d’activitats governamentals, així com els treballs col·lectius relacionats amb el consum. Els serveis personals són els relacionats amb el consum individual, de l’oci als llocs de restauració i beguda. Encara que aquestes distincions són sens dubte àmplies, ens permeten pensar de manera diferencial sobre l’evolució de l’estructura de l’ocupació als diferents països, almenys amb una profunditat analítica més gran que els recomptes estadístics habituals. També he intentat establir una diferència ente la dicotomia serveis/béns i la classificació de l’ocupació entre processament de la informació i activitats de manipulació de béns, ja que cada una d’aquestes distincions correspon a un plantejament diferent en l’anàlisi de l’estructura social. Per a fer-ho, vaig calcular dos índexs elementals d’ocupació de realització de serveis/ocupació de producció de béns, i d’ocupació de processament de la informació/ocupació de manipulació de béns, i vaig calcular aquests índexs per als països i períodes considerats. Finalment, també vaig calcular una tipologia simplificada d’ocupacions als diferents països, construint les seves diverses categories entorn de les utilitzades per les estadístiques nord-americanes i japoneses. Encara que tinc serioses inquietuds sobre les definicions d’aquestes categories ocupacionals, que de fet barregen llocs ocupacionals i tipus d’activitats, el fet de fer servir estadístiques estàndard de fàcil accés ens proporciona l’oportunitat d’observar l’evolució de les estructures ocupacionals en termes més o menys comparatius. El propòsit d’aquest exercici és refondre l’anàlisi sociològica de les societats informacionals mitjançant la valoració en un marc comparatiu

El treball a la societat del coneixement

de les diferències en l’evolució de la seva estructura d’ocupació com un indicador fonamental tant dels seus aspectes comuns com de la seva diversitat.

La transformació de l’estructura de l’ocupació, 1920-1970 i 1970-1990

L’anàlisi de l’evolució de l’estructura de l’ocupació als països del G-7 ha de començar per establir una distinció entre els dos períodes que, per casualitat, casen amb les nostres dues bases de dades diferents: circa 1920-1970 i circa 19701990. La principal distinció analítica entre els dos períodes prové del fet que durant el primer període les societats en consideració es van convertir en postagrícoles, mentre que en el segon període es van convirtir en postindustrials. Per aquests termes entenc òbviament el declivi massiu de l’ocupació agrícola en el primer cas i el ràpid descens de l’ocupació industrial en el segon període. En efecte, tots els països del G-7 van mantenir o van augmentar (en alguns casos considerablement) el percentatge d’ocupació en activitats de transformació i fabricació entre 1920 i 1970. Així doncs, si n’excloem la construcció i els serveis públics per tenir una visió més precisa de la mà d’obra industrial, Anglaterra i Gal·les van disminuir només lleugerament la quantia de la seva mà d’obra industrial del 36,8% el 1921 al 34,9% el 1971; els Estats Units van augmentar l’ocupació industrial del 24,5% el 1930 al 25,9% el 1970; el Canadà, del 17,0% el 1921 al 22,0% el 1971; el Japó va presenciar un augment espectacular en la fabricació del 16,6% el 1920 al 26,0/a el 1970; Alemanya (encara que amb un territori nacional diferent) va incrementar la seva mà d’obra industrial del 33,0% al 40,2%; França, del 26,4% al 28,1%, i Itàlia, del 199% al 274%. Per tant, com sosté Singelmann, el canvi en l’estructura de l’ocupació en aquest mig segle (1920-1970) va ser de l’agricultura als serveis i la construcció, però sense deixar la indústria.

El relat és molt diferent en el període de 1970-1990, quan el procés de reestructuració econòmica i transformació tecnològica que va tenir lloc durant aquestes dues dècades va conduir a una reducció de l’ocupació industrial a tots els països. Tanmateix, encara que aquesta tendència va ser general, aquesta reducció va ser desigual i va indicar clarament la varietat fonamental de les estructures socials segons les diferències de polítiques econòmiques i estratègies empresarials. Així doncs, mentre que el Regne Unit, els Estats Units i Itàlia van experimentar una ràpida desindustrialització (i van reduir la quota de l’ocupació industrial el 1970-1990 del 38,7% al 22,5%, del 25,9% al 17,5%; i del 27,3% al 21,8/a, respectivament), el Japó i Alemanya la van disminuir moderadament del 26,0% al 23,6% en el cas del primer i del 38,6% a un nivell encara alt del 32,2% en el de la segona. El Canadà i França van ocupar una posició intermèdia, amb una reducció del 19,7% (el 1971) al 14,9%, i del 27,7% al 21,3%, respectivament.

De fet, Anglaterra i Gal·les ja s’havien convertit en societats postagrícoles el 1921 i només dedicaven un 7,1% de la seva mà d’obra a l’agricultura. Els Estats Units, Alemanya i el Canadà encara tenien una població agrícola considerable

El treball a la societat del coneixement

(d’un quart a un terç de l’ocupació total), i el Japó, Itàlia i França eren en general societats dominades per les ocupacions agrícoles i comercials. Des d’aquest punt de partida diferencial en el període històric en estudi, les tendències van convergir cap a una estructura d’ocupació caracteritzada per l’augment simultani de la indústria i els serveis en detriment de l’agricultura.

Aquesta convergència s’explica pels processos molt ràpids d’industrialització a Alemanya, el Japó, Itàlia i França, que van distribuir l’excedent de població agrícola entre la indústria i els serveis.

Així doncs, si calculem la relació d’ocupació entre serveis i indústria (el nostre indicador de l’«economia de serveis»), mostra només un increment moderat per a la major part dels països entre 1920 i 1970. Només els Estats Units (passa d’1,1 a 2,0) i el Canadà (d’1,3 a 2,0) van experimentar un augment significatiu de la proporció relativa de l’ocupació en serveis durant el període que denomino postagrícola. En aquest sentit, és cert que els Estats Units van ser els que van portar l’estendard de l’estructura d’ocupació característica de l’economia de serveis. Per tant, quan la tendència cap a l’ocupació en serveis es va accelerar i es va generalitzar en el període postindustrial, els Estats Units i el Canadà van incrementar encara més el seu predomini en serveis, amb índexs de 3,0 i 3,3 respectivament. La resta dels països va seguir la mateixa tendència, però a velocitats diferents, amb la qual cosa van assolir graus diferents de desindustrialització. Mentre que el Regne Unit, França i Itàlia semblen seguir el mateix camí que Amèrica del Nord, en canvi el Japó i Alemanya sobresurten clarament com a potents economies industrials, amb taxes inferiors d’augment de l’ocupació en serveis i relacions inferiors entre servei i indústria: 1,8 i 1,4 respectivament el 1987/1990. No obstant això, com a tendència, a la dècada de 1990 la majoria de la població de tots els països del G-7 està ocupada en serveis.

També s’està concentrant l’ocupació en el processament de la informació? La nostra relació entre ocupació en processament de la informació i manipulació de béns proporciona algunes pistes interessants per a l’anàlisi. En primer lloc, hem de deixar de banda el Japó per considerar-lo més endavant.

Pel que fa a la resta dels països, hi ha hagut una tendència cap a un percentatge més elevat d’ocupació en el processament de la informació. Encara que Itàlia i Alemanya no havien incrementat el seu percentatge el 1920-1970 o ho havien fet lentament, en les dues últimes dècades va ascendir de manera considerable. Els Estats Units presenten la taxa més elevada d’ocupació en informació dels set països, però el Regne Unit, el Canadà i França estan gairebé a la seva mateixa alçada. Per tant, la tendència cap al processament de la informació no és un tret distintiu dels Estats Units: la seva estructura d’ocupació es pot separar més clarament de les altres com una «economia de serveis» que com una «economia de la informació». Alemanya i Itàlia presenten una taxa significativament infe-

El treball a la societat del coneixement

rior d’ocupació en informació, però l’han duplicat en les dues últimes dècades, amb la qual cosa manifesten la mateixa tendència.

Les dades sobre el Japó són les més interessants. Mostren només un increment moderat de l’ocupació en informació en cinquanta anys (de 0,3 a 0,4) i fins i tot més lent en els darrers vint anys, de 0,4 a 0,5. Així doncs, la que probablement és la societat que posa més èmfasi en les tecnologies de la informació, i en la qual l’alta tecnologia acompleix el paper més important quant a productivitat i competitivitat, també sembla tenir el nivell més baix d’ocupació en processament de la informació, i la taxa inferior de progressió cap a aquesta ocupació. L’expansió de l’ocupació en informació i el desenvolupament d’una «societat de la informació» (johoka shakai, segons el concepte japonès) semblen processos diferents, encara que relacionats. És en efecte interessant, i problemàtic per a algunes interpretacions del postindustrialisme, que el Japó i Alemanya, les dues economies més competitives de les principals a les dècades de 1970 i 1980, siguin les que presentin l’ocupació industrial més elevada, la relació més baixa entre serveis i indústria i entre ocupació en informació i béns, i, quant al Japó (que ha experimentat l’augment de productivitat més ràpid), la taxa inferior d’increment de l’ocupació en informació durant tot el segle. Suggereixo la idea que el processament de la informació és més productiu quan s’incorpora a la producció material o a la manipulació de béns, en lloc de desarticular-se en una divisió tècnica del treball intensificada. Després de tot, la major part de l’automatització fa referència precisament a la integració del processament de la informació en la manipulació de béns.

Aquesta hipòtesi també pot ajudar a interpretar una altra observació important: cap dels set països no presentava una taxa d’ocupació en informació superior a 1 el 1990 i només els Estats Units s’aproximaven a aquest llindar. Així doncs, encara que la informació és un component crític per al funcionament de l’economia i l’organització de la societat, d’això no es desprèn que la majoria dels treballs estiguin o estaran en el processament de la informació. La marxa cap a l’ocupació en informació es realitza a un ritme molt més lent i assoleix nivells molt inferiors que la tendència cap a l’ocupació en serveis. Per tant, per a entendre el perfil real de la transformació de l’ocupació en les societats avançades, hem de passar ara a presentar l’evolució diferencial de cada tipus de serveis als països del G-7.

Per a fer-ho, primer comentaré l’evolució de cada categoria de serveis per països; després compararé la importància relativa de cada tipus de serveis enfront de la resta a cada país; finalment, consideraré les tendències de l’evolució de l’ocupació en aquells serveis que s’han identificat en la literatura com a característics de les societats «postindustrials». He de recordar al lector que com més avancem en l’anàlisi detallada de les categories específiques de l’ocupació, menys sòlida es torna la base de dades. La impossibilitat d’obtenir dades fiables per a algunes categories, països i períodes dificultarà que l’anàlisi sigui sis-

El treball a la societat del coneixement

temàtica sense excepcions. No obstant això, l’observació dels quadres presentats segueix suggerint que hi ha alguns trets mereixedors d’una anàlisi més rigorosa i més elaboració de les bases de dades específiques d’un país.

Comencem pels serveis de producció. En la literatura es consideren els serveis estratègics de la nova economia, els que proporcionen informació i suport per a l’augment de la productivitat i l’eficiència de les companyies. Per tant, la seva expansió hauria d’estar al mateix nivell que la complexitat i productivitat creixents de l’economia. En efecte, observem durant els dos períodes (1920-1970, 1970-1990) una expansió significativa de l’ocupació en aquestes activitats a tots els països. Per exemple, al Regne Unit, l’ocupació en serveis de producció es va disparar del 5% el 1970 al 12% el 1990; als Estats Units, per al mateix període, del 8,2% al 14%; a França es va duplicar, del 5% al 10%. Resulta significatiu que el Japó augmentés espectacularment la seva ocupació en serveis de producció durant els anys seixanta, moment en què la seva economia va internacionalitzar-ne l’esfera d’acció. D’altra banda, si ens centrem en una base de dades diferent per a 1970-1990, aquest augment entre 1971 i 1990 (del 4,8% al 9,6%), encara que resulta considerable, continua deixant el Japó a l’esglaó més baix de l’ocupació en serveis de producció entre les economies avançades. Potser suggereix que una proporció significativa està incorporada a les empreses industrials, cosa que podria semblar una fórmula més eficaç si considerem la competitivitat i productivitat de la seva economia. Aquesta hipòtesi rep un suport addicional de l’observació de les dades relatives a Alemanya. Encara que va augmentar abundantment la quota d’ocupació en serveis de producció del 4,5% el 1970 al 7,3% el 1987, continua mostrant el nivell més baix dels països del G-7. Això podria implicar un alt grau d’incorporació d’activitats de serveis a les seves empreses. Si es confirmessin aquestes dades, hauríem de destacar que les dues economies més dinàmiques (el Japó i Alemanya) també tenen la taxa inferior d’ocupació en serveis de producció, encara que és obvi que les seves firmes els utilitzen en gran quantitat, però potser amb una estructura organitzativa diferent que els vincula més estretament amb el procés de producció.

Si bé és evident que els serveis de producció són estratègicament crucials per a una economia avançada, encara no representen una proporció considerable de l’ocupació a la majoria dels països avançats, malgrat la seva ràpida taxa de creixement en alguns d’ells. Excepte, per falta de dades, el cas d’Itàlia, la proporció d’ocupació varia entre el 7,3% i el 14% a la resta dels països, sens dubte molt per davant de l’agricultura, però molt per darrere de la indústria. Els batallons de professionals i executius sens dubte han augmentat les files de l’ocupació en les economies avançades, però no sempre i tampoc de manera predominant en els punts visibles de la gestió del capital i el control de la informació. Sembla que l’expansió dels serveis de producció està lligada als processos de desintegració vertical i outsourcing (contractació fora de l’empresa de la fabricació d’un component o article complet, o d’activitats especialitzades, com la vigilància, la comptabilitat, la neteja, etc.) que caracteritzen l’empresa

El treball a la societat del coneixement

informacional. Els serveis socials formen la segona categoria d’ocupació que, segons la literatura postindustrial, ha de caracteritzar la nova societat. I, en efecte, ho fa. De nou amb l’excepció del Japó, representa entre una cinquena i una quarta part de l’ocupació total als països del G-7. Però es pot fer una interessant observació, i és que va incrementar més durant els tormentosos seixanta, per la qual cosa en realitat es vincula la seva expansió amb l’impacte dels moviments socials més que amb l’adveniment del postindustrialisme. En efecte, els Estats Units, el Canadà i França van presentar taxes molt moderades de creixement de l’ocupació en serveis socials durant el període 1970-1990, mentre que a Alemanya, el Japó i la Gran Bretanya va augmentar a una taxa vigorosa.

En general, semblaria que l’expansió de l’estat del benestar ha estat una tendència secular des del començament del segle, amb moments d’acceleració en períodes que varien segons cada societat i una tendència a reduir la velocitat als anys vuitanta. El Japó n’és l’excepció perquè sembla que s’està posant al dia. Va mantenir un nivell molt baix d’ocupació en serveis socials fins al 1970, probablement lligat a una descentralització més gran del suport social, tant empresarial com familiar. Després, quan es va convertir en una important potència industrial i quan no es van poder mantenir les formes més tradicionals de suport, va participar en formes de distribució social similars a les d’altres economies avançades, proporcionant serveis i creant treballs en el sector dels serveis socials. En general, es pot afirmar que encara que l’expansió de l’ocupació en serveis socials fins a una quantitat considerable és un tret de totes les societats avançades, el ritme d’aquella expansió sembla dependre directament de la relació entre l’Estat i la societat, més que de l’estadi de desenvolupament de l’economia. En efecte, l’expansió de l’ocupació en serveis socials (excepte al Japó) és més característica del període 1950-1970 que del de 1970-1990, al principi de la societat informacional.

Els serveis de distribució combinen el transport i la comunicació, les activitats de relació de totes les economies avançades, amb el comerç a l’engròs i detallista, les que se suposen que són les típiques activitats de serveis de les societats menys industrialitzades. Està disminuint l’ocupació en aquestes activitats de baixa productivitat i treball intensiu a mesura que l’economia progressa cap a l’automatització del treball i la modernització del comerç? De fet, l’ocupació en els serveis de distribució continua molt elevada en les societats avançades, oscil·lant també entre una cinquena i una quarta part de l’ocupació total, amb l’excepció d’Alemanya, que presentava un 17,7% el 1987. Aquest nivell és considerablement més alt que el de 1920 i només ha descendit lleugerament en els darrers vint anys als Estats Units (del 22,4% al 20,6%). Així doncs, l’ocupació en els serveis de distribució gairebé duplica el dels serveis de producció, considerat típic de les economies avançades. El Japó, el Canadà i França han augmentat la seva quota en el període de 1970-1990. Prop de la meitat de l’ocupació en els serveis de distribució als països del G-7 correspon a serveis a

El treball a la societat del coneixement

detallistes, encara que sovint resulta impossible diferenciar les dades entre el comerç detallista i a l’engròs.

En general, l’ocupació detallista no ha descendit significativament durant un període de setanta anys. Als Estats Units, per exemple, va créixer d’un 1,8% el 1940 al 12,8% el 1970 i va baixar després lleugerament del 12,9% el 1970 al 11,7% el 1991. El Japó ha augmentat l’ocupació detallista del 8,9% el 1960 a l’11,2% el 1990, i Alemanya, encara que presenta un nivell inferior en aquella activitat (8,6% el 1987), ha augmentat la seva xifra de 1970. Per tant, hi ha un ampli sector que segueix ocupat en la distribució, ja que els moviments de l’estructura de l’ocupació són molt lents en les denominades activitats de serveis.

Els serveis personals es consideren, al mateix temps, els romanents de l’estructura protoindustrial i l’expressió (almenys alguns d’ells) del dualisme social que, segons els observadors, caracteritza la societat informacional. Aquí també l’observació de l’evolució a llarg termini als set països convida a introduir certa cautela. Continuen representant una proporció quantiosa de l’ocupació el 1990: amb l’excepció d’Alemanya (6,3% el 1987), varien entre el 9,7% i el 14,1%, cosa que equival aproximadament als serveis de producció del postindustrialisme més depurat. En general, han augmentat la seva quota des de 1970. Si ens centrem en els famosos/infames llocs de treball proporcionats pels llocs per a «menjar i beure», un tema favorit de la literatura que critica el postindustrialisme, trobem una expansió considerable durant les dues últimes dècades, sobretot al Regne Unit i el Canadà, encara que les dades solen barrejar l’ocupació en restaurants i bars amb la d’hotels, que també es podria considerar característica de la «societat del lleure». Als Estats Units, l’ocupació en llocs de «menjar i beguda» representava el 4,9% del total el 1991 (superior al 3,2% de 1970), que és gairebé el doble del percentatge de l’ocupació agrícola; però encara que inferior que el que se’ns demana creure en els assajos que han elaborat la noció de la «societat de l’hamburguesa». El principal advertiment que s’ha de fer sobre l’ocupació en serveis personals és que no està desapareixent en les economies avançades, amb la qual cosa es dóna peu a l’argument que els canvis en l’estructura social/econòmica afecten més el tipus de serveis i de treballs que les mateixes activitats.

Tractem ara d’avaluar algunes de les tesis tradicionals sobre el postindustrialisme tenint en compte l’evolució de l’estructura de l’ocupació des de 1970, més o menys en el moment en què Touraine, Bell, Richta i altres dels primers teòrics de la nova societat informacional publicaven les seves anàlisis. Quant a l’activitat, els serveis de producció i els serveis socials es van considerar típics de les economies postindustrials, tant com a fonts de productivitat com en qualitat de respostes a les demandes socials i els valors canviants. Si sumem l’ocupació en els serveis de producció i els serveis socials, observem un increment considerable en el que es podria etiquetar de «categoria de serveis posttindustrials» a tots els països entre 1970 i 1990: del 22,8% al 39,2% al Regne Unit; del 30,2% al 39,5% als Estats Units; del 28,6% al 33,8% al Canadà; del

El treball a la societat del coneixement

15,1% al 24,0% al Japó; del 20,2% al 31,7% a Alemanya; del 21,1% al 29,5% a França (les dades d’Itàlia de la nostra base de dades no permeten una avaluació seriosa d’aquesta tendència). Per tant, hi ha la tendència, però és desigual, ja que comença des d’una base molt diferent el 1970: els països anglosaxons ja havien desenvolupat una sòlida base d’ocupació en serveis avançats, mentre que el Japó, Alemanya i França mantenien una ocupació molt més elevada en indústria i agricultura. Per tant, observem dos camins diferents en l’expansió de l’ocupació en serveis «postindustrial»: un és el model anglosaxó, que passa de la fabricació als serveis avançats, mantenint l’ocupació en els serveis tradicionals; l’altre és el model japonès/alemany, que expandeix els serveis avançats mentre preserva una base industrial i incorpora algunes de les activitats de serveis al sector industrial. França és al mig, encara que apunta cap al model anglosaxó.

En resum, l’evolució de l’ocupació durant el que denominem el període «postindustrial» (1970-1990) mostra, al mateix temps, un model general de canvi dels treballs industrials i dos camins diferents quant a aquesta activitat: el primer suposa una ràpida extinció de la indústria, acompanyada d’una vigorosa expansió de l’ocupació en serveis de producció (en taxa) i serveis socials (en mida), mentre que altres activitats de serveis se segueixen mantenint com a fonts d’ocupació. Un segon camí diferent vincula més estretament la indústria i els serveis de producció, augmenta de manera més cauta l’ocupació en serveis socials i manté els serveis de distribució. La variació dins d’aquest segon model la constitueixen el Japó, amb més població agrícola i de comerç detallista, i Alemanya, amb una ocupació industrial considerablement més elevada.

En el procés de transformació de l’estructura d’ocupació, no ha desaparegut cap categoria de serveis important, amb l’excepció del servei domèstic, si es compara amb el 1920. El que apareix és una més gran diversitat d’activitats i el sorgiment d’un conjunt de vinculacions entre activitats diferents que torna obsoletes les categories d’ocupació. En efecte, hi ha una estructura d’ocupació postindustrial que sorgeix en l’últim quart del segle

XX.

Però hi

ha una gran variació en les estructures naixents de diversos països i no sembla que l’increment de la productivitat, l’estabilitat social i la competitivitat internacional estiguin directament associades amb el grau més elevat de treballs relacionats amb els serveis o el processament de la informació. Al contrari, aquelles societats del G-7 que han estat en primera línia del progrés econòmic els darrers anys (el Japó i Alemanya) semblen haver desenvolupat un sistema de vincles més eficient entre la indústria, els serveis de producció, els serveis socials i els serveis de distribució que les societats anglosaxones, mentre que França i Itàlia es troben en la cruïlla entre els dos camins. En totes aquestes societats, l’informacionalisme sembla més decisiu que el processament de la informació. Així, quan les societats destrueixen de manera massiva l’ocupació industrial en un període curt, en lloc de realitzar la transformació per etapes, no és necessàriament perquè siguin més avançades, sinó perquè segueixen polítiques

i estratègies específiques que es basen en el seu bagatge cultural, social i polític. I les opcions triades per a realitzar la transformació de l’economia nacional i de la mà d’obra tenen profundes conseqüències per a l’evolució de l’estructura ocupacional que proporciona els fonaments per al nou sistema de classes de la societat informacional. La nova estructura ocupacional Una afirmació important de les teories sobre el postindustrialisme és que, a més del fet que la gent participa en diferents activitats, també té nous llocs en l’estructura ocupacional. En general, es va predir que quan passéssim a la que anomenem la societat informacional, observaríem que augmentava la importància dels llocs executius, professionals i tècnics, descendia la proporció de treballadors dels llocs d’oficis i operaris, i es reduïa el nombre d’oficinistes i venedors. A més, la versió «esquerrana» del postindustrialisme assenyala la importància creixent de les ocupacions de serveis semiqualificades (sovint no qualificades) per a correspondre a l’augment dels treballs professionals. Examinar la precisió d’aquestes prediccions en l’evolució dels països del G-7 durant els últims quaranta anys no és una tasca fàcil, tant perquè les categories estadístiques no sempre es corresponen exactament d’uns països a uns altres, com perquè les dates de les diverses estadístiques disponibles no sempre coincideixen. Així doncs, malgrat els nostres esforços metodològics per netejar les dades, la nostra anàlisi sobre aquest punt continua essent bastant temptativa i s’ha de prendre solament com un primer plantejament empíric per a suggerir línies d’estudi sobre l’evolució de l’estructura social. En primer lloc, comencem amb la diversitat dels perfils ocupacionals en les diferents societats. El quadre 4.15 de l’apèndix A reuneix la distribució de la mà d’obra en les principals categories ocupacionals per a cada país en el moment de l’última informació estadística de què es disposava quan es va realitzar aquest estudi (1992-1993). La primera conclusió i la més important de la nostra observació és que hi ha diferències molt accentuades entre les estructures ocupacionals de societats que tenen el mateix dret a ser considerades informacionals. Per tant, si prenem la categoria que agrupa executius, professionals i tècnics, arquetip de les ocupacions informacionals, era en efecte molt fort als Estats Units i el Canadà, gairebé un terç de la seva mà d’obra a començament dels anys noranta. Però, en aquella mateixa data, al Japó només suposava el 14,9%; i a França i Alemanya, el 1989, solament era prop d’un quart del total dels treballadors. D’altra banda, mentre que els obrers i els treballadors especialitzats s’havien reduït considerablement a Amèrica del Nord, seguien representant el 31,8% de la mà d’obra al Japó i superaven el 27% a França i Alemanya. De manera similar, els venedors no són una categoria important a França (3,8%), però ho continuen essent als Estats Units (11,9%) i és molt significativa al Japó (15,1%). Aquest últim país presentava una proporció molt baixa d’executius (només el 3,8%) el 1990, comparat amb el 12,8% dels Estats

El treball a la societat del coneixement

Units, la qual cosa podria ser un indicador d’una estructura molt més jerarquitzada. El tret característic de França és el fort component de tècnics en els grups professionals superiors (12,4% de tota la mà d’obra), en contrast amb el 8,7% d’Alemanya. D’altra banda, aquesta última té molts més treballs que França en la categoria de «professionals»: el 13,9% enfront del 6,00%. Un altre factor de diversitat és la variació en la proporció de treballadors de serveis semiqualificats, que és significativa als Estats Units, el Canadà i Alemanya, molt més baixa al Japó i França, precisament els països que, juntament amb Itàlia, han mantingut unes activitats comercials i agrícoles tradicionals una mica més considerables. En general, el Japó i els Estats Units representen l’extrem oposat de la comparació i el seu contrast destaca la necessitat de refondre la teoria del postindustrialisme i informacionalisme. Les dades sobre els Estats Units encaixen bé amb el model predominant en la literatura, simplement perquè el «model» no era més que una teorització de l’evolució de l’estructura d’ocupació nord-americana. Mentrestant, el Japó sembla combinar un increment en les ocupacions professionals amb la persistència d’una força de treball obrera molt vigorosa, vinculada amb l’era industrial i amb la durabilitat de la mà d’obra agrícola i els venedors, que són testimonis de la continuïtat, sota formes noves, de les ocupacions característiques de l’era preindustrial. El model nord-americà avança cap a l’informacionalisme substituint les antigues ocupacions per unes altres de noves. El model japonès també avança cap a l’informacionalisme, però segueix un camí diferent: augmenta algunes de les noves ocupacions requerides, mentre defineix el contingut de les ocupacions de l’era anterior, però prescindeix de 105 llocs que es converteixen en un obstacle per a incrementar la productivitat (sobretot en l’agricultura). Enmig d’aquests dos «models», Alemanya i França combinen elements de tots dos: es troben més pròximes als Estats Units quant a les ocupacions professionals/executives, però més a prop del Japó en el declivi més lent dels llocs d’obrers/treballadors especialitzats. La segona observació important fa referència, malgrat la diversitat que he mostrat, a l’existència d’una tendència comuna cap a l’augment del pes relatiu de l’ocupació més clarament informacional (executius, professionals i tècnics), així com cap a les ocupacions generals de «coll blanc» (inclosos els venedors i oficinistes). Una vegada reclamada l’atenció cap a la diversitat, també vull atorgar crèdit empíric a la noció que en efecte hi ha una tendència cap a un major contingut informacional en l’estructura ocupacional de les societats avançades, malgrat el seu sistema cultural/polític divers i també malgrat els diferents moments històrics dels seus processos d’industrialització. Per a observar aquella tendència comuna, ens hem de concentrar en l’augment de cada ocupació per països al llarg del temps. Comparem, per exemple, l’evolució de quatre grups d’ocupacions crítiques: obrers/treballadors especialitzats; tècnics, professionals i executius; venedors i oficinistes; agricultors i

El treball a la societat del coneixement

treballadors agrícoles. En calcular les taxes de canvi en la quota de cada ocupació i grup d’ocupacions, observem algunes tendències generals i algunes diferències crítiques. La quota d’ocupacions executives/professionals/tècniques va mostrar un creixement vigorós a tots els països, excepte a França. Els obrers i treballadors especialitzats van disminuir considerablement als Estats Units, el Regne Unit i el Canadà, i moderadament a Alemanya, França i el Japó. Els venedors i oficinistes en van augmentar la quota de manera moderada al Regne Unit i França, i vigorosament als quatre països restants. Els agricultors i treballadors agrícoles van descendir substancialment a tots els països. I els treballadors de serveis semiqualificats i del transport van presentar tendències clarament diferents: en van augmentar la quota de manera vigorosa als Estats Units i el Regne Unit; van ascendir amb moderació a França; van descendir o es van estabilitzar al Japó i Alemanya. De tots els països considerats, el Japó va ser el que més espectacularment va millorar la seva estructura ocupacional, augmentant-ne la quota d’executius en un 46,2% en un període de vint anys i la de la seva mà d’obra professional/tècnica, en un 91,4%. El Regne Unit també en va incrementar la quota d’executius en un 96,3% encara que l’increment dels seus treballadors professionals/tècnics va ser molt més moderat (5,2%). Així doncs, observem una gran diversitat de taxes de canvi en la quota dels grups d’ocupació en l’estructura d’ocupació general. Existeix aquesta diversitat perquè hi ha un cert grau de convergència cap a una estructura ocupacional relativament similar. Al mateix temps, les diferències en l’estil de gestió i en la importància de la indústria a cada país també introdueixen una certa variació en el procés de canvi. Sembla general la tendència cap a una mà d’obra en la qual predomina el treballador de coll blanc esbiaixada cap a l’esglaó més alt (als Estats Units el 1991, el 57,3% de la mà d’obra era de coll blanc), amb l’excepció del Japó i Alemanya, on encara no excedeix el 50% de l’ocupació total. Tanmateix, fins i tot en aquests països les taxes de creixement de les ocupacions informacionals han estat les més elevades entre els diversos llocs de treball; així, com a tendència, el Japó disposarà cada vegada més d’una mà d’obra professional considerable, encara que seguirà mantenint una base obrera i comercial més àmplia que altres societats. En tercer lloc, l’argument generalitzat sobre la polarització creixent de l’estructura ocupacional de la societat informacional no sembla encaixar amb aquest conjunt de dades, si per polarització entenem l’expansió simultània en termes equivalents del vèrtex i la base de l’escala ocupacional. Si aquest fos el cas, la mà d’obra executiva/professional/tècnica i els treballadors dels serveis semiqualificats i el transport s’estarien expandint a taxes i xifres similars, però és evident que no és el cas. Als Estats Units, els treballadors dels serveis semiqualificats n’han augmentat, en efecte, la quota en l’estructura ocupacional, però a una taxa inferior que la mà d’obra executiva/professional i només representaven el 13,7% de la mà d’obra el 1991. En contrast, els executius del vèrtex

El treball a la societat del coneixement

de l’escala n’han incrementat la quota entre 1950 i 1991 a una taxa molt més elevada que la dels treballadors dels serveis semiqualificats, ascendint-ne el nombre al 12,8% de la mà d’obra el 1991, gairebé a la mateixa alçada que els treballadors de serveis semiqualificats. Encara que afegim els treballadors semiqualificats de transports, se segueix assolint el 17,9% de la mà d’obra el 1991, en pronunciat contrast amb el 29,7% del vèrtex de la categoria d’executius, professionals i tècnics. Naturalment, molts llocs d’oficina i de vendes, així com d’obrers, són també semiqualificats, per la qual cosa no podem valorar l’evolució de l’estructura ocupacional des del punt de vista de la qualificació. A més, sabem per altres fonts que hi ha hagut una polarització de la distribució de la renda als Estats Units i altres països en les dues últimes dècades.8 Tanmateix, aquí poso objeccions a la imatge popular que l’economia informacional sigui la causant que els treballs en serveis de baix nivell augmentin a una taxa desproporcionadament més elevada que la del percentatge del component professional/tècnic de la mà d’obra. Segons aquesta base de dades, senzillament no és el cas. No obstant això, al Regne Unit hi va haver un augment substancial dels treballs en serveis semiqualificats entre 1961 i 1981 però, fins i tot allà, la quota del grau ocupacional més elevat va ascendir més de pressa. Al Canadà, els treballadors de serveis semiqualificats també en van augmentar la participació considerablement, fins a assolir el 13,7% el 1992, però els llocs directius professionals i tècnics van progressar encara més, duplicant-ne gairebé la representació fins a aconseguir el 30,6% de la mà d’obra el 1992. A Alemanya es pot trobar un model similar: els llocs laborals de l’extrem inferior dels serveis van romandre relativament estables i molt per sota de la progressió quant a taxa i nombre de l’esglaó ocupacional més alt. A França, encara que van augmentar substancialment aquests treballs de serveis durant els anys vuitanta, continuaven representant solament el 7,2% de la mà d’obra el 1989. Quant al Japó, van experimentar un creixement lent, del 5,4% el 1955 a un modest 8,6% el 1990. Així doncs, encara que hi ha signes de polarització social i econòmica en les societats avançades, no prenen la forma de camins divergents en l’estructura ocupacional, sinó de diferents posicions d’ocupacions similars al llarg dels sectors i entre les firmes. Les característiques sectorials, territorials, específiques de les firmes i de gènere/ètnia/edat són fonts més clares de polarització social que les diferències ocupacionals en si mateixes. Les societats informacionals són sens dubte desiguals, però les desigualtats provenen menys de la seva estructura ocupacional, relativament ascendent, que de les exclusions i discriminacions de què són objecte els treballadors. Finalment, una perspectiva sobre la transformació de la força de treball en les societats avançades també ha de considerar l’evolució de la posició ocupada pel treball. De nou, les dades qüestionen els plantejaments predominants en el postindustrialisme, basats exclusivament en l’experiència nord-americana. Així doncs, la hipòtesi de la desaparició del treball autònom en les economies

El treball a la societat del coneixement

informacionals madures té en certa manera el suport de l’experiència nordamericana, on el seu percentatge en la mà d’obra total va descendir del 17,6% el 1950 al 8,8% el 1991, encara que va estar gairebé estacionari durant els últims vint anys. Però la resta dels països presenten pautes diferents. A Alemanya va disminuir a un ritme lent i constant, del 13,8% el 1955 al 9,5% el 1975, després al 8,9% el 1989. França n’ha mantingut la quota d’autònoms entre 1977 i 1987 (12,8% i 12,7% respectivament). Itàlia, encara que és la cinquena economia més gran del món, seguia conservant un 24,8% de la seva mà d’obra com a autònoms el 1989. El Japó, si bé va experimentar un descens del 19,2% el 1970 al 14,1% el 1990, encara té un alt grau d’autònoms, al qual hem d’afegir el 8,3% de treballadors familiars, cosa que situa gairebé un quart de la seva mà d’obra fora del treball assalariat. Quant al Canadà i el Regne Unit han invertit el suposat model secular d’incorporació de l’ocupació a les empreses en els darrers vint anys, ja que el primer va augmentar la proporció d’autònoms en la seva població del 8,4% el 1970 al 9,7% el 1992 i el segon va incrementar la quota d’autònoms i treballadors familiars en la mà d’obra del 7,6% el 1969 al 13,0% el 1989: una tendència que ha continuat a la dècada de 1990, com mostraré més endavant.

És admès que la major part de la força de treball en les economies avançades té la condició d’assalariada, però la diversitat de nivells, la desigualtat del procés i la rectificació de la tendència en alguns casos requereix una consideració diferencial de les pautes de l’evolució de l’estructura ocupacional. Fins i tot podríem formular la hipòtesi que quan el funcionament en xarxa i la flexibilitat es converteixen en característiques de la nova organització industrial, i quan les noves tecnologies fan possible que les petites empreses trobin vetes de mercat, presenciem un ressorgiment del treball autònom i mixt. Així doncs, el perfil ocupacional de les societats informacionals a mesura que vagin sorgint en la història, serà molt més divers que l’imaginat pel punt de vista quasi naturalista de les teories postindustrials esbiaixades per l’etnocentrisme nord-americà, que ni tan sols representava plenament la seva pròpia experiència.

La maduració de la societat informacional: projeccions d’ocupació per al segle XXI La societat informacional, en les seves diverses manifestacions històriques, amb prou feines comença a prendre forma en el crepuscle del segle

XX.

Així

doncs, la pista analítica de la seva direcció futura i del seu perfil madur la podrien proporcionar les projeccions de treball i ocupació que pronostica l’estructura social de les societats avançades en els primers anys del segle que ve. Aquestes projeccions estan sempre sotmeses a nombroses assumpcions econòmiques, tecnològiques i institucionals, basades en terreny poc ferm. Per tant, la condició de les dades que utilitzaré en aquesta secció és encara més temptativa que l’anàlisi de les tendències de l’ocupació fins al 1990. No obstant això, mitjançant la utilització de fonts fiables, com l’Oficina d’Estadística Laboral

nord-americana, el Ministeri de Treball japonès i les dades governamentals compilades per l’OCDE, i tenint present la naturalesa aproximativa de l’exercici, potser som capaços de generar algunes hipòtesis sobre el camí futur de l’ocupació informacional. La meva anàlisi de les projeccions d’ocupació se centrarà sobretot als Estats Units i el Japó, perquè vull mantenir dins uns límits la complexitat empírica de l’estudi per aconseguir centrar-me en la línia argumental de la meva anàlisi.9 Així doncs, en fixar-me en els Estats Units i el Japó, que semblen dos models diferents de la societat informacional, puc valorar millor les hipòtesis sobre la convergència o divergència de l’ocupació i l’estructura ocupacional en aquesta societat. Per als Estats Units, l’Oficina d’Estadística Laboral va publicar el 1991-1993 una sèrie d’estudis, actualitzats el 1994,10 que en conjunt ofereixen una expressiva visió general de l’evolució de l’ocupació i l’estructura ocupacional entre 1990-1992 i 2005. Per simplificar l’anàlisi, em referiré a la «projecció alternativa moderada» de les tres projeccions que considera l’Oficina. Es projecta que l’economia nord-americana creï més de 26 milions de llocs de treball entre 1992 i 2005. Això representa un increment total del 22%, lleugerament superior que l’obtingut en el període previ de tretze anys, 1979-1992. Els trets més evidents de les projeccions són el manteniment de la tendència cap al descens dels treballs agrícoles i industrials, que el 1990-2005 disminuiran a una taxa mitjana anual de –0,4% i –0,2%, respectivament. Tanmateix, la producció industrial continuarà creixent a una taxa lleugerament superior que la del conjunt de l’economia, un 2,3% anual. Per tant, la taxa diferencial de creixement entre ocupació i producció en fabricació i serveis mostra una distància considerable quant a productivitat laboral en favor de la fabricació, malgrat la introducció de noves tecnologies en les activitats de processament de la informació. La productivitat industrial superior a la mitjana continua essent la clau del creixement econòmic sostingut, capaç de proporcionar treball a tots els altres sectors de l’economia. Una observació interessant prové del fet que encara que l’ocupació en l’agricultura descendirà fins al 2,5% del total, s’espera que augmentin les ocupacions que hi estan relacionades; això és degut al fet que, encara que s’espera que els agricultors descendeixin fins a 231.000, també es preveu un increment de 311.000 llocs de treball per a jardiners i encarregats de parcs: la superació dels treballs agrícoles pels llocs de serveis agrícoles d’orientació urbana subratlla que lluny han arribat les societats informacionals en la seva condició postagrícola. Tot i que s’espera que només es creï un milió dels 26,4 milions de nous llocs de treball projectats en les indústries productores de béns, es preveu que s’alenteixi el declivi en l’ocupació industrial i que augmentin algunes catego-

El treball a la societat del coneixement

ries ocupacionals, com la producció de precisió, els obrers especialitzats i la reparació. No obstant això, s’espera que el gruix dels nous llocs de treball als Estats Units estigui en les «activitats de serveis». A prop de la meitat d’aquell creixement s’espera que hi contribueixi la denominada «divisió de serveis», els principals components de la qual són els serveis de salut i els serveis a empreses. Aquests últims, que van ser, del sector serveis, els que més ràpid van créixer el 1975-1990, continuaran al cim de l’expansió fins al 2005, encara que amb una taxa de creixement més lenta, entorn del 2,5% anual. No obstant això, s’ha de tenir en compte que no tots els serveis a empreses utilitzen intensivament el coneixement: en són un component important els treballs de processament de dades informàtiques, però en el període 1975-1990 l’activitat de creixement més ràpid van ser els serveis de provisió de personal, vinculats a l’increment del treball temporal i la contractació per part de les firmes d’aquests serveis. Altres serveis dels quals s’espera un creixement ràpid els propers anys són els legals (sobretot els paralegals), els d’enginyeria i arquitectura i els d’educació (col·legis privats). En les categories de l’Oficina d’Estadística Laboral, les finances, les assegurances i els immobiliaris (FSI) no s’inclouen en els serveis a empreses. Així doncs, al fort creixement d’aquests últims hi hem d’afegir el moderat però constant projectat per a aquesta categoria FSI, que s’espera que sigui d’un 1,3% anual, per a assolir el 6,1% de l’ocupació total el 2005. Quan es comparin aquestes dades amb la meva anàlisi dels «serveis de producció» en les seccions precedents, s’hauran de tenir en consideració tant els serveis a les empreses com els FSI. Els serveis de salut es trobaran entre les activitats de creixement més ràpid, a una taxa que duplicarà la velocitat del seu increment durant el període 1975-1990. El 2005 es projecta que suposin 11,5 milions de llocs de treball, és a dir, el 8,7% dels sous no agrícoles i l’ocupació assalariada. Per a calibrar millor aquesta xifra, cal assenyalar que les previsions comparables per a tota l’ocupació en fabricació el 2005 són que assoleixi el 14% de la mà d’obra. Els serveis d’atenció sanitària a la llar, sobretot per a la gent gran, serà l’activitat de creixement més ràpid. El comerç al detall, amb una saludable taxa de creixement mitjà anual de l’1,6% i partint d’un elevat nivell en nombre absolut de llocs de treball, representa la tercera font major de nou creixement potencial, amb 5,1 milions de nous llocs. Dins aquest sector, els llocs per a menjar i beure representaran el 42% dels llocs de treball totals el 2005. Els llocs de treball estatals i dels governs locals també s’afegiran a l’ocupació en xifres importants, ja que ascendiran de 15,2 milions el 1990 a 18,3 milions el 2005. Més de la meitat d’aquest increment s’espera que sigui en educació. Així doncs, en general, l’estructura d’ocupació projectada per als Estats Units s’adapta perfectament a l’avantprojecte de la societat informacional: • els treballs agrícoles es van eliminant;

El treball a la societat del coneixement

• l’ocupació industrial continuarà descendint, si bé a un ritme més lent, per a reduir-se a un nucli de mà d’obra d’obrers especialitzats i enginyers. La major part de l’impacte de l’ocupació en la producció industrial es transferirà als serveis per a la producció; • els serveis de producció, així com els de salut i educació, encapçalen el creixement de l’ocupació quant a taxa i també seran cada vegada més importants en valors absoluts; • els llocs de treball en el comerç al detall i en els serveis continuen augmentant les files de les activitats d’escassa qualificació de la nova economia. Si ara passem a examinar l’estructura ocupacional projectada, a primera vista sembla confirmar-se la hipòtesi de l’informacionalisme: les taxes de creixement més ràpid entre els grups d’ocupació són les dels professionals (32,3% per al període) i els tècnics (36,9%). Però les «ocupacions de serveis», majoritàriament semiqualificades, també estan augmentant de pressa (29,2%) i seguiran representant el 16,9% de l’estructura ocupacional el 2005. En conjunt, executius, professionals i tècnics n’ampliaran la quota d’ocupació total del 24,5% el 1990 al 28,9% el 2005. Els venedors i oficinistes, presos com a grup, romandran estables entorn del 28,8% de l’ocupació total. Els treballadors especialitzats n’augmentaran la quota, confirmant la tendència a estabilitzar un nucli dur d’obrers manuals entorn dels oficis. Examinem més rigorosament aquest argument: es caracteritza la futura societat informacional per una polarització creixent de l’estructura ocupacional? En el cas dels Estats Units, l’Oficina d’Estadística Laboral va incloure en les seves projeccions una anàlisi sobre el nivell educatiu requerit per a les 30 ocupacions que s’esperava que creixessin més ràpidament i sobre les 30 que descenderien més de pressa entre 1990 i 2005. L’anàlisi considerava tant la taxa de creixement o descens de les ocupacions com les seves variacions en nombres absoluts. La conclusió dels autors de l’estudi és que «en general, una majoria de les ocupacions [en creixement] requereixen educació o formació superior a l’escola secundària. De fet, més de dues de cada tres de les ocupacions de creixement més ràpid i gairebé la meitat de les 30 amb el major nombre més elevat de llocs de treball afegits tenien una majoria de treballadors amb una educació o formació per sobre de l’escola secundària el 1990».11 D’altra banda, s’espera que disminueixin més els llocs de treball en la indústria i en alguns treballs administratius, que seran escombrats per l’automatització de les oficines, en general en els graus més baixos de qualificació. No obstant això, en el conjunt dels nous llocs de treball que es crearan en el període de 1992-2005, Silvestri preveu solament canvis modestos en la distribució del nivell educatiu de la mà d’obra.12 La proporció de treballadors amb titulació universitària es projecta que augmenti 1,4 punts percentuals i la proporció dels que tinguin una certa preparació universitària ascenderia lleugerament. A la inversa, la proporció de treballadors que hagin acabat l’escola secundària disminueix un punt percentual i la proporció dels que tenen menys educació descendeix lleu-

El treball a la societat del coneixement

gerament. Així doncs, algunes tendències assenyalen una millora de l’estructura ocupacional, d’acord amb les prediccions de la teoria postindustrial. Però, d’altra banda, el fet que les ocupacions molt qualificades tendeixin a augmentar més de pressa no significa que la societat en general eviti necessàriament la polarització i el dualisme, pel pes relatiu dels llocs de treball sense qualificació quan es compten en nombres absoluts. Les projeccions de l’Oficina d’Estadística Laboral per al 1992-2005 mostren que s’espera que les quotes d’ocupació per a professionals i treballadors de serveis augmentin aproximadament en la mateixa quantitat, entorn d’1,8 i 1,5 punts percentuals respectivament. Atès que aquests dos grups representen junts gairebé la meitat del creixement total de llocs de treball, en nombres absoluts tendeixen a concentrar-los en els dos extrems de l’escala ocupacional: 6,2 milions de nous treballadors professionals i 6,5 milions de nous treballadors de serveis, els ingressos dels quals el 1992 estaven entorn del 40% per sota de la mitjana de tots els grups d’ocupació. Com escriu Silvestri, «part de la raó [dels ingressos inferiors dels treballadors de serveis] és que gairebé un terç d’aquests empleats tenien una educació inferior a l’escola secundària i més del doble de la mitjana treballaven a temps parcial».13 Per a tractar de proporcionar una visió sintètica dels canvis projectats en l’estructura ocupacional, vaig calcular un model d’estratificació simplificada atenent les dades detallades que proporciona un altre estudi de Silvestri sobre la distribució del treball per ocupació, educació i ingressos per al 1992 (dades reals) i 2005 (projecció).14 Emprant els ingressos mitjans setmanals com l’indicador més directe de l’estratificació social, vaig construir quatre grups socials: classe alta (executius i professionals); classe mitjana (tècnics i obrers especialitzats); classe mitjana baixa (venedors, oficinistes i operaris); i classe baixa (ocupacions de serveis i treballadors agrícoles). Tornant a calcular segons aquestes categories les dades de Silvestri, va resultar per a la classe alta un increment de la seva quota d’ocupació del 23,7% el 1992 al 25,3% el 2005 (+1,6); un lleuger descens per a la classe mitjana, del 14,7% al 14,3% (–0,3); un descens per a la classe mitjana baixa, del 42%,7% al 40,0% (–2,7); i un increment per a la classe baixa, del 18,9% al 20% (+1,1). Dos fets mereixen un comentari: d’una banda, hi ha al mateix temps una millora relativa del sistema d’estratificació i una tendència moderada cap a la polarització ocupacional. Això es deu al fet que hi ha augments simultanis tant al vèrtex com a la base de l’escala social, encara que el del vèrtex és més gran. Passem ara a examinar les projeccions sobre l’ocupació i l’estructura ocupacional del Japó. Tenim dues projeccions, totes dues del Ministeri de Treball. Una d’aquestes, publicada el 1991, fa una projecció per al 1989, 1995 i 2000 (basant-se en les dades de 1980-1985). L’altra, publicada el 1987, ho fa per al 1990, 1995, 2000 i 2005. Totes dues projecten l’estructura d’ocupació a partir de la indústria i l’estructura ocupacional. He decidit treballar sobre la base de la projecció de 1987 perquè, encara que són igualment fiables, és més detallada en els desglossaments per indústries i arriba fins al 2005.15

El treball a la societat del coneixement

El tret més significatiu d’aquestes projeccions és el lent descens de l’ocupació industrial al Japó, malgrat l’acceleració de la seva transformació en una societat informacional. En la projecció estadística de 1987, l’ocupació industrial representava el 25,9% el 1985 i es projectava que es mantindria en un 23,9% de l’ocupació total el 2005. Recordem que en la projecció nord-americana s’esperava que aquest mateix tipus d’ocupació descendís del 17,5% el 1990 al 14% el 2005, una baixada molt més pronunciada des d’una base considerablement inferior. El Japó aconsegueix aquesta estabilitat relativa dels llocs de treball industrials compensant els descensos en els sectors tradicionals amb increments reals en els sectors més nous. Així doncs, encara que l’ocupació en tèxtils descendeixi de l’1,6% el 1985 a l’1,1% el 2005, en el mateix període l’ocupació en maquinària elèctrica augmentaria del 4,1% al 4,9%. Els obrers metal·lúrgics disminuiran considerablement, però els llocs de treball en la indústria de processament d’aliments ascendiran del 2,4% al 3,5%. En general, es projecta que l’increment més espectacular de l’ocupació aparegui en els serveis a empreses (del 3,3% el 1985 al 8,1% el 2005), amb la qual cosa es mostra el paper cada vegada més important en l’economia japonesa de les activitats que utilitzen la informació intensivament. Tanmateix, la quota d’ocupació de les activitats en finances, assegurances i béns arrel es preveu que romangui estable durante el període de vint anys de la projecció. Relacionat amb l’observació precedent, això sembla implicar que aquells serveis a empreses que presenten un creixement ràpid són, sobretot, serveis a la indústria i d’altres, és a dir, serveis que aporten a la producció el coneixement i la informació. Es projecta que els serveis de salut creixin lleugerament i que l’ocupació en educació continuï en la mateixa quota que el 1985. D’altra banda, s’espera que l’ocupació agrícola descendeixi de manera pronunciada, del 9,1% el 1985 al 3,9% el 2005, como si el Japó hagués assumit la fi de la seva transició a l’era postagrícola. En termes generals, amb l’excepció dels serveis a empreses i l’agricultura, es preveu que l’estructura d’ocupació japonesa romangui notablement estable, verificant una vegada més aquesta transició gradual al paradigma informacional i reelaborant el contingut dels llocs de treball existents en el nou paradigma sense que hagin de desaparèixer necessàriament. Pel que fa a l’estructura ocupacional, el canvi més substancial projectat seria l’increment de la quota de les ocupacions professionals i tècniques, que augmentarien del 10,5% el 1985 a un sorprenent 17% el 2005. D’altra banda, les ocupacions de gestió, encara que n’incrementaran considerablement la quota, ho faran a una taxa més lenta i seguiran representant menys del 6% de l’ocupació total el 2005. Això confirmaria la tendència cap a la reproducció de l’estructura jeràrquica de les organitzacions japoneses, amb el poder concentrat en mans d’uns quants executius. Les dades també semblen indicar l’augment de la professionalització dels treballadors de nivell mitjà i l’especialització de les tas-

El treball a la societat del coneixement

ques en el processament de la informació i la generació del coneixement. Els obrers i treballadors especialitzats estan experimentant un declivi, però seguiran representant més d’un quart de la mà d’obra el 2005, prop de 3 punts percentuals per davant de les categories ocupacionals corresponents per als Estats Units en la mateixa data. També s’espera que el personal d’oficina augmenti a una taxa moderada, mentre que les ocupacions agrícoles es reduiran entorn de dos terços en relació amb la seva quantitat de 1985. Així doncs, les projeccions sobre l’estructura de l’ocupació als Estats Units i el Japó semblen continuar les tendències observades per al període de 19701990. Són sens dubte dues estructures ocupacionals i de treball diferents, corresponents a dues societats que es poden etiquetar igualment d’informacionals quant al seu paradigma sociotècnic de producció, si bé amb resultats molt diferents en creixement econòmic, competitivitat econòmica i cohesió social. Mentre que els Estats Units sembla que destaquen la seva tendència a distanciar-se dels llocs de treball industrial i concentrar-se en els serveis de producció i socials, el Japó manté una estructura més equilibrada, amb un potent sector industrial i un ampli matalàs d’activitats de serveis al detall. La importància concedida pel Japó als serveis a empreses està molt menys concentrada en finances i béns arrel i l’expansió de l’ocupació en serveis socials és també més limitada. Les projeccions sobre l’estructura ocupacional confirmen estils diferents de gestió i caracteritzen les organitzacions japoneses per l’establiment d’estructures de col·laboració als tallers i oficines, mentre que segueixen concentrant la presa de decisions en un grup directiu més reduït. En conjunt, les hipòtesis generals sobre l’existència de diversos camins per a arribar al paradigma informacional amb un model comú d’estructura d’ocupació sembla confirmar-se per les dades limitades que ofereixen les projeccions presentades. Recapitulació: l’evolució de l’estructura d’ocupació i les seves implicacions per a una anàlisi comparativa de la societat informacional L’evolució històrica de l’estructura d’ocupació, a la base de l’estructura social, ha estat dominada per la tendència secular cap a l’augment de la productivitat del treball humà. Quan les innovacions tecnològiques i organitzatives han permès a homes i dones obtenir més i millors productes amb menys esforç i recursos, el treball i els treballadors han passat de la producció directa a la indirecta, del cultiu, l’extracció i la fabricació als serveis de consum i el treball de gestió, i d’una estreta gamma d’activitats econòmiques a un univers ocupacional cada vegada més divers. Però la història de la creativitat humana i el progrés econòmic al llarg de la història s’ha explicat moltes vegades de manera simplista, amb la qual cosa s’ha enfosquit l’enteniment no només del nostre passat, sinó també del nostre futur. La versió habitual d’aquest procés de transició històrica com un canvi de l’agricultura a la indústria, i després als serveis, com a marc explicatiu

El treball a la societat del coneixement

per a les transformacions actuals de les nostres societats, presenta tres errors fonamentals: 1) Dóna per fet que hi ha una homogeneïtat entre la transició de l’agricultura a la indústria i d’aquesta als serveis, passant per alt l’ambigüitat i la diversitat interna de les activitats incloses en l’etiqueta «serveis». 2) No presta prou atenció a la naturalesa autènticament revolucionària de les noves tecnologies de la informació que, en permetre un enllaç directe i en línia entre diferents tipus d’activitats en el mateix procés de producció, gestió i distribució, estableix una estreta connexió estructural entre les esferes de treball i ocupació separades artificialment per categories estadístiques obsoletes. 3) Oblida la diversitat cultural, històrica i institucional de les societats avançades, així com el fet que són interdependents en una economia global. Així doncs, el canvi al paradigma sociotècnic de la producció informacional té lloc al llarg de línies diferents, determinades per la trajectòria de cada societat i per la interacció d’aquestes diverses trajectòries. Se segueix una diversitat d’estructures de treball/ocupació dins del paradigma comú de la societat informacional. La nostra observació empírica de l’evolució del treball als països del G-7 mostra alguns trets comuns fonamentals que semblen característics de les societats informacionals: • desaparició progressiva del treball agrícola; • descens constant del treball industrial tradicional; • ascens tant dels serveis de producció com dels socials, sobretot dels serveis a les empreses en la primera categoria i els de salut en la segona, i creixent diversificació de les activitats de serveis com a fonts de llocs de treball; • ràpid ascens dels llocs executius, professionals i tècnics; • formació d’un proletariat de «coll blanc», integrat per oficinistes i venedors; •

estabilitat relativa d’una quota d’ocupació considerable en el comerç detallista;

•

increment simultani dels nivells més elevats i baixos de l’estructura ocupacional;

• millora relativa de l’estructura ocupacional al llarg del temps, ja que el creixement de la quota assignada a les ocupacions que requereixen més preparació i educació superior és en proporció més elevat que l’observat en les categories del nivell inferior.

El treball a la societat del coneixement

No s’ha de deduir que les societats en general n’estiguin millorant la preparació, educació o nivell de renda, ni el sistema d’estratificació. L’impacte d’una estructura de treball una mica superior en l’estructura social dependrà de la capacitat de les institucions per a incorporar la demanda laboral a la mà d’obra i per a recompensar els treballadors de manera proporcional als seus coneixements. D’altra banda, l’anàlisi de l’evolució diferencial dels països del G-7 mostra clarament certa variació en les seves estructures de treball i ocupacional. A risc de simplificar massa, es pot proposar la hipòtesi de dos models informacionals diferents: 1) El «model de l’economia de serveis», representat pels Estats Units, el Regne Unit i el Canadà. Es caracteritza per una ràpida caiguda del treball industrial des de 1970, quan el ritme cap a l’informacionalisme es va accelerar. Després d’haver eliminat gairebé per complet els llocs de treball agrícola, aquest model presenta una estructura de treball totalment nova en la qual la diferenciació entre diverses activitats de serveis es converteix en l’element clau per a analitzar l’estructura social. Aquest model prioritza els serveis de gestió del capital sobre els de producció i segueix mantenint el sector de serveis socials a causa de l’espectacular ascens dels llocs de treball en l’atenció a la salut i menys en educació. També es caracteritza per l’expansió de la categoria de direcció, que inclou un nombre considerable d’executius mitjans. 2) El «model de producció industrial», clarament representat pel Japó i en un grau considerable per Alemanya que, encara que també redueix la quota del seu treball industrial, el continua mantenint en un nivell relativament elevat (entorn d’un quart de la mà d’obra), en un moviment molt més gradual, que permet la reestructuració de les activitats industrials en el nou paradigma sociotècnic. En efecte, aquest model redueix els llocs de treball industrials, mentre que reforça aquesta activitat. En part com a reflex d’aquesta orientació, els serveis de producció són molt més importants que els financers i semblen estar més directament vinculats amb les firmes manufactureres. No es vol dir que les activitats financeres no siguin importants al Japó i Alemanya: després de tot, vuit dels deu bancs més grans del món són japonesos. No obstant això, encara que els serveis financers són importants i n’han augmentat la quota en tots dos països, el gruix del creixement en serveis apareix en els dedicats a les empreses i els socials. Tanmateix, el Japó també resulta específic perquè mostra un nivell considerablement inferior de treball en serveis socials que altres societats informacionals. És probable que estigui lligat a la seva estructura familiar i a la incorporació d’alguns serveis socials a l’estructura de les firmes: sembla necessari una anàlisi cultural i institucional de les variacions de les estructures de treball per a explicar la diversitat de les societats informacionals. En un lloc intermedi, França sembla dirigir-se cap al model d’economia de serveis, però mantenint una base industrial relativament forta i emfatitzant tant

El treball a la societat del coneixement

els serveis de producció com els socials. L’estreta vinculació entre les economies francesa i alemanya a la Unió Europea potser crea una divisió del treball entre activitats de gestió i fabricació que en última instància podria beneficiar el component alemany de l’economia europea emergent. Itàlia es caracteritza per conservar gairebé un quart del treball en posició d’autònoms, potser introduint un tercer model que destacaria un dispositiu organitzatiu diferent, basat en xarxes de petites i mitjanes empreses adaptades a les condicions canviants de l’economia global, amb la qual cosa establiria els fonaments per a una interessant transició del protoindustrialisme al protoinformacionalisme. Les expressions diferents d’aquests models en cada un dels països del G-7 depenen de la seva posició en l’economia global. En altres paraules, centrar-se en el «model d’economia de serveis» significa per a un país que la resta està exercint el seu paper com a economies de producció industrial. L’assumpció implícita de la teoria postindustrial que els països avançats serien economies de serveis i els menys avançats s’especialitzarien en l’agricultura i la indústria ha estat rebutjada per l’experiència històrica. A tot el món, moltes economies són gairebé de subsistència, mentre que les activitats agrícoles i industrials que prosperen fora del nucli informacional ho fan en virtut de la seva estreta connexió amb l’economia global, dominada pels països del G-7. Així doncs, l’estructura de treball dels Estats Units i el Japó reflecteix les seves diferents formes d’articulació en l’economia global i no només el seu grau d’ascens en l’escala informacional. El fet que hi hagi una proporció inferior de llocs de treball a la indústria o una proporció més elevada d’executius als Estats Units es deu en part al fet que la majoria de les seves firmes treuen fora la fabricació i a la concentració de les activitats de gestió i processament de la informació a costa de les activitats de producció generades en altres països pel consum nord-americà dels seus productes. A més, els diferents modes d’articulació en l’economia global no solament es deuen als diferents entorns institucionals i trajectòries econòmiques, sinó a les diverses polítiques governamentals i estratègies empresarials. Així doncs, les tendències observades es poden rectificar. A mesura que les economies evolucionin cap a la seva integració i interpenetració, l’estructura de treball resultant reflectirà en bona part la posició de cada país i regió en l’estructura de producció, distribució i gestió interdependent i global. Per tant, la separació artificial de les estructures socials mitjançant les fronteres institucionals de les diferents nacions (els Estats Units, el Japó, Alemanya, etc.) limita l’interès d’analitzar l’estructura ocupacional de la societat informacional d’un país determinat independentment del que passi en un altre país l’economia del qual presenta una interrelació tan estreta. Si els fabricants japonesos produeixen molts dels cotxes consumits pel mercat nord-americà i molts dels xips consumits a Europa, no solament estem essent testimonis de la desaparició de la fabricació nord-americana o britànica, sinó de l’impacte sobre l’estructura de treball de cada país de la divisió del treball entre diferents tipus de societats informacionals.

El treball a la societat del coneixement

Les implicacions d’aquesta observació per a la teoria de l’informacionalisme són de llarg abast: la unitat d’anàlisi per a comprendre la nova societat haurà necessàriament de canviar. L’epicentre de la teoria ha de passar a un paradigma comparatiu, capaç d’explicar al mateix temps la tecnologia compartida, la interdependència de l’economia i les variacions de la història en la determinació d’una estructura de treball que s’estengui a través de les fronteres nacionals. Existeix una mà d’obra global?

Si existeix una economia global, hi hauria d’haver un mercat laboral global i una mà d’obra global.16 No obstant això, igual com moltes altres afirmacions òbvies, presa en el seu sentit literal, és errònia des del punt de vista empíric i enganyosa des de la perspectiva analítica. Encara que el capital flueix lliurement en els circuits electrònics de les xarxes financeres globals, la mobilitat del treball segueix essent molt limitada, i ho serà en el futur predicible, a causa de les institucions, la cultura, les fronteres, la política i la xenofòbia. Només entorn d’un 1,5% de la mà d’obra global (prop de 80 milions de treballadors) treballava fora del seu país el 1993 i la meitat es concentraven a l’Àfrica Subsahariana i l’Orient Mitjà.17 A la Unió Europea, malgrat el lliure moviment dels seus ciutadans pels països membres, només el 2% treballava en un altre país de la Unió el 1993, una proporció que no havia variat en deu anys.18 Malgrat la percepció pública que hi ha al nord sobre la invasió d’immigrants del sud i orient, als principals països de l’Europa occidental, a final dels anys vuitanta, l’impacte de la immigració sobre el treball era inferior al de 1975. Així doncs, el percentatge de treball estranger en la mà d’obra total a la Gran Bretanya era del 6,5% el 1975 i del 4,5% el 1985-1987; a França, es va reduir del 8,5% al 6,9%; a Alemanya, del 8% al 7,9%; a Suècia, del 6% al 4,9%; i a Suïssa, del 24% al 18,2%.19 A començament dels anys noranta, per la fractura social de l’Europa oriental (principalment a Iugoslàvia), l’asil polític va augmentar el nombre d’immigrants, sobretot a Alemanya. Però, en general, a la Unió Europea es calcula que la població estrangera total de ciutadans no europeus ascendeix a prop de 13 milions, dels quals aproximadament un quart serien indocumentats.20 Per al conjunt de l’Europa occidental, la proporció d’estrangers a la població total el 1990 era del 4,5%, i França i el Regne Unit presentaven una proporció inferior el 1990 que el 1982. A més, la proporció d’estrangers a la població total per als cinc països més grans de la Unió Europea el 1994 només sobrepassava el 5% a Alemanya (gairebé arribava al 7%); era més baix que el 1986 a França; i només superava lleugerament la quantitat de 1986 al Regne Unit.21 Quant als Estats Units, on hi va haver una nova onada d’immigració durant les dècades de 1980 i 1990, sempre va ser una societat immigrant i les tendències actuals apunten a una continuïtat històrica (vegeu la figura 1).22 El que ha canviat en tots dos contextos és la composició ètnica de la immigració, amb una proporció decreixent d’immigrants d’origen europeu als Estats Units i una proporció més gran d’immigrants musulmans als països europeus. El que també està succeint és que a causa de les taxes diferencials de naixement entre la població nativa i els residents i ciutadans d’origen immigrant, les societats riques s’estan fent més diverses ètnicament i culturalment.23 Com a resultat de tots dos trets, a la dècada de 1990 l’etnicitat i la

El treball a la societat del coneixement

diversitat cultural s’han convertit en un problema social important a Europa, són un tema nou al Japó i continuen essent, com sempre el pa de cada dia a Amèrica del Nord. No obstant això, és un argument diferent que dir que el mercat laboral s’ha tornat global. En efecte, existeix un mercat global per a una fracció diminuta de la mà d’obra, formada pels professionals més qualificats d’R+D innovador, enginyeria d’avantguarda, gestió financera, serveis empresarials avançats i lleure, que canvien i es commuten d’uns nodes a uns altres de les xarxes globals que controlen el planeta.24 Però encara que aquesta integració dels més dotats en les xarxes globals és fonamental per a l’alt comandament de l’economia informacional, l’aclaparadora proporció de la mà d’obra, tant dels països desenvolupats com dels que estan en via de desenvolupament, segueix en bona mesura confinada a la seva nació. En efecte, per a dos terços dels treballadors del món, treball encara significa treball agrícola, arrelat als camps de les seves regions gairebé sempre.25 Així doncs, en el sentit més estricte, amb l’excepció dels generadors/manipuladors de símbols de l’àmbit més elevat del coneixement (els quals més avall denomino els treballadors de les xarxes, comandaments i innovadors), no hi ha, ni hi haurà en el futur previsible, un mercat laboral global i unificat, malgrat els fluxos d’emigració als països de l’OCDE, a la península d’Aràbia i els centres metropolitans florents del Pacífic asiàtic. Quant als moviments de gent, són més importants els desplaçaments massius de la població a causa de la guerra o la gana.

Tanmateix, hi ha una tendència històrica cap a la interdependència cada vegada més gran de la mà d’obra a escala global mitjançant tres mecanismes: treball global a les companyies multinacionals i les seves xarxes associades que creuen les fronteres; els impactes del comerç internacional sobre les condicions d’ocupació i treball, tant al nord com al sud; i els efectes de la competència global i del nou mode de gestió flexible sobre la mà d’obra de cada país. En cada cas, la tecnologia de la informació és el mitjà indispensable perquè hi hagi vincles entre els diferents segments de la mà d’obra al llarg de les fronteres nacionals.

La inversió directa estrangera s’ha convertit en la força impulsora de la globalització, més important que el comerç com a conductora de la interdependència transfronterera.26 El seu valor mundial es va triplicar d’una estimació de 500.000 milions de dòlars nord-americans el 1980 a més d’un bilió i mig el 1990. Encara que a començament de les dècades de 1970 i 1980 la inversió directa estrangera va ascendir al mateix ritme que la resta dels indicadors econòmics, des de mitjan anys vuitanta es va accelerar, amb unes taxes de creixement anual de sortides del 33% durant 1986-1990. Els agents més significatius del nou model d’inversió directa estrangera són les companyies multinacionals i les seves xarxes associades: juntes organitzen el nucli de la mà d’obra en l’economia global. El nombre d’empreses multinacionals va augmentar de 7.000 el 1970 a 37.000 el 1993, amb 15.000 filials per tot el món. Encara que empren directament «només» 70 milions de treballadors, aquests generen un terç de la produc-

El treball a la societat del coneixement

ció total privada del món. El valor global de les seves vendes el 1992 va ser de 5 bilions i mig de dòlars nord-americans, una xifra un 25% més elevada que el valor total del comerç mundial. La situació de la mà d’obra a diferents països depèn de la divisió del treball entre diferents funcions i estratègies d’aquelles xarxes multinacionals. Així, la majoria de la mà d’obra no circula a la xarxa, sinó que depèn de la funció, evolució i conducta d’altres segments d’aquesta. Això dóna com a resultat un procés d’interdependència jeràrquica i segmentada de la mà d’obra sota l’impuls dels moviments constants de les firmes en els circuits de la seva xarxa global (vegeu figura 3).

Figura 1. Percentatge de la població dels Estats Units que ha nascut a l’estranger

Figura 2. Taxes totals de fertilitat per a nacionals i estrangers, països de l’OCDE seleccionats

Fonts: SOPEMI/OCDE; elaborat per Stalker, 1994.

El treball a la societat del coneixement

Figura 3. Treball remunerat en empreses manufactureres dels països industrialitzats seleccionats (per propietat), últim any disponible

Font: Bailey i altres (1993)

El segon mecanisme important per a la interdependència de la mà d’obra es relaciona amb els efectes del comerç sobre el treball, tant al nord com al sud.27 D’una banda, la combinació de les exportacions limitades al nord, la inversió directa estrangera i el creixement dels mercats interns han desencadenat una onada gegant d’industrialització en alguns països en via de desenvolupament.28 Atenent només l’efecte directe del comerç, Wood29 estima que entre 1960 i 1990 s’han creat al sud 20 milions de treballs en la indústria. Al delta del riu de les Perles, a la província de Guandong, s’han contractat entre 5 i 6 milions de treballadors en fàbriques de zones semirurals durant els últims deu anys (Kwok i So [eds.], 1995). Però encara que hi ha acord sobre la transcendència del nou procés d’industrialització desencadenat a l’Àsia i l’Amèrica Llatina per la nova orientació cap a fora de les economies en via de desenvolupament, s’ha suscitat un intens debat sobre l’impacte real del comerç sobre el treball i les condicions laborals als països de l’OCDE. El llibre blanc de la Comissió de les Comunitats Europees (1994) va considerar que la competència global era un factor important per a l’ascens de l’atur a Europa. Hi contrasta profundament l’estudi sobre el treball de 1994 del Secretariat de l’OCDE, que rebutja aquesta relació i sosté que les importacions dels països en via d’industrialització només suposen l’1,5% de la demanda total de l’àrea de l’OCDE. Alguns economistes destacats, com Paul Krugman i Robert Lawrence,30 han proposat anàlisis empíriques segons les quals l’efecte del comerç sobre el treball i els salaris és molt petit als Estats Units. No obstant això, les seves anàlisis han estat criticades seriosament des

El treball a la societat del coneixement

d’un punt de vista metodològic i substantiu per Cohen, Sachs i Shatz, i Mishel i Bernstein, entre d’altres.31 En efecte, les estadístiques tradicionals de treball i comerç no capten amb facilitat la complexitat de la nova economia global. L’UNCTAD i l’OIT estimen que el comerç intrafirmes representa l’equivalent del 32% del comerç mundial. Aquests intercanvis no tenen lloc en el mercat, sinó que s’incorporen (mitjançant la propietat) o gairebé s’incorporen (mitjançant les xarxes).32 És aquesta classe de comerç la que afecta de manera més directa la mà d’obra dels països de l’OCDE. La subcontractació de serveis per part de les companyies a tot el món i l’ús dels enllaços de les telecomunicacions integra més la mà d’obra sense desplaçar-ne la producció o comerciar-hi. Però fins i tot utilitzant les estadístiques comercials normals, sembla que l’efecte del comerç sobre la mà d’obra ha estat subestimat per algunes anàlisis econòmiques. Potser una perspectiva equilibrada sobre aquest tema és l’estudi d’Adrian Wood sobre l’impacte del comerç en el treball i la desigualtat entre 1960 i 1990.33 Segons els seus càlculs (que revisen les estimacions habituals basant-se en una sòlida crítica metodològica), els treballadors qualificats del nord es van beneficiar molt del comerç global per dos motius: en primer lloc, es van aprofitar del major creixement econòmic produït per l’augment del comerç; en segon lloc, la nova divisió internacional del treball va atorgar a les seves empreses i a ells mateixos un avantatge comparatiu en els productes i processos de més valor afegit. D’altra banda, els treballadors no qualificats del nord van patir molt per la competència amb els productors de les zones de menys costos. Wood estima que la demanda general de mà d’obra no qualificada es va reduir un 20%. Quan el govern i les empreses no van poder canviar les condicions dels contractes laborals, com en el cas de la Unió Europea, la mà d’obra no qualificada es va tornar massa costosa en relació amb els articles comerciats amb els països d’industrialització recent. Això va provocar l’atur de la mà d’obra no qualificada que era, en comparació, massa cara per a la seva baixa preparació. Com que, al contrari, hi continuava havent demanda de treballadors qualificats, va sorgir la desigualtat salarial a la zona de l’OCDE.

No obstant això, la nova teoria sobre la divisió internacional del treball que subjeu en les anàlisis sobre l’impacte diferencial del comerç i la globalització sobre la mà d’obra es basa en una assumpció que ha estat posada en dubte per l’observació empírica dels processos de producció a les zones de recent industrialització, és a dir, la persistència d’una bretxa de productivitat entre els treballadors i les fàbriques al sud i el nord. La investigació pionera de Harley Shaiken sobre les plantes d’automòbils i ordinadors nord-americans i sobre les plantes de productes electrònics de consum japoneses al nord de Mèxic mostra que la productivitat dels treballadors i fàbriques mexicans és comparable a la de les plantes nord-americanes.34 Les cadenes de producció mexicanes no presenten un nivell tecnològic inferior al de les nord-americanes tant quant al procés (fàbriques d’assemblatge de components) com quant als productes (motors, ordinadors), però operen per una part mínima del cost que es paga al nord del Rio Grande. En un altre exemple típic de la nova interdependència de la mà d’obra, Bombay i Bangalore s’han convertit en importants subcon-

El treball a la societat del coneixement

tractistes de programari per a empreses de tot el món, utilitzant el treball de milers d’enginyers i científics informàtics indis molt qualificats, que reben entorn d’un 20% del salari pagat als Estats Units per treballs similars.35 Estan apareixent tendències semblants en els serveis financers i empresarials a Singapur, Hong Kong i Taipei.36 En resum, com més s’aprofundeix el procés de globalització econòmica, més s’expandeix al llarg de les fronteres la interpenetració de les xarxes de producció i gestió, i més s’estrenyen els vincles entre les condicions de la mà d’obra a diferents països, situada en diferents nivells de salaris i protecció social, però cada vegada menys diferent quant a qualificació i tecnologia.

Així doncs, s’obre una àmplia gamma d’oportunitats per a les empreses dels països capitalistes avançats referents a les seves estratègies cap a la mà d’obra, tant qualificada com sense qualificar. Poden escollir entre:

a) reduir la mida de l’empresa, mantenint la mà d’obra molt qualificada indispensable al nord i important els productes de les zones de baixos costos; o

b) subcontractar part del treball als seus establiments transnacionals i a les xarxes auxiliars, la producció de les quals es pot incorporar al sistema de xarxes de l’empresa; o

c) ocupar treball temporal, treballadors a temps parcial o empreses informals com a proveïdors al propi país; o

d) automatitzar o reubicar les tasques i funcions per a les quals els preus del mercat laboral es considerin massa elevats enfront de les fórmules alternatives; o

e) obtenir de la seva mà d’obra, inclòs el nucli, el consentiment per a unes condicions de treball i sou més severes com a condició perquè els seus llocs es mantinguin, amb la qual cosa es rectifiquen els contractes socials establerts en circumstàncies més favorables per als treballadors.

Al món real, aquesta gamma de possibilitats es tradueix en l’ús efectiu de totes elles, segons les firmes, països i períodes. Així doncs, encara que potser la competència global no afecta directament la majoria, de la mà d’obra dels països de l’OCDE, els seus efectes indirectes transformen per complet les condicions i institucions laborals de tot arreu.37 Així mateix, l’alineament de les condicions laborals al llarg dels països no s’esdevé només per la competència de les zones de baixos costos: també obliga Europa, els Estats Units i el Japó a convergir. Les pressions tendents a l’augment de flexibilitat del mercat laboral i la rectificació de l’estat del benestar a l’Europa occidental provenen menys de les derivades de l’est asiàtic que de la comparació amb els Estats Units.38 Cada vegada serà més difícil per a les companyies japone-

El treball a la societat del coneixement

ses continuar amb les pràctiques de treball vitalici per al 30% privilegiat de la seva mà d’obra, si han de competir en una economia oberta amb les companyies nord-americanes que practiquen el treball flexible.39 L’efecte entrecreuat de la globalització econòmica i la difusió de les tecnologies de la informació està induint i possibilitant la producció estricta, la reducció de mida, la reestructuració, la consolidació i les pràctiques de gestió flexible. Els efectes indirectes d’aquestes tendències sobre les condicions laborals a tots els països són molt més importants que l’impacte mesurable del comerç internacional o l’ocupació directa transnacional.

Així, encara que no existeix un mercat de treball global unificat i, per tant, tampoc una mà d’obra global, sí que hi ha una interdependència global de la mà d’obra en l’economia informacional. Aquesta interdependència es caracteritza per la segmentació jeràrquica del treball, no entre els països, sinó a través de les fronteres. El nou model de producció i gestió global equival a la integració del procés de treball i la desintegració de la força de treball simultàniament. Aquest model no és la conseqüència inevitable del paradigma informacional, sinó el resultat de l’elecció econòmica i política realitzada per governs i empreses que seleccionen el «camí fàcil» en el procés de transició a la nova economia informacional, utilitzant sobretot els augments de la productivitat per a aconseguir una rendibilitat a curt termini. De fet, aquestes polítiques contrasten vivament amb les possibilitats de millora laboral i increment de la productivitat obertes per la transformació del procés de treball en el paradigma informacional. El procés de treball en el paradigma informacional La maduració de la revolució de la tecnologia de la informació a la dècada de 1990 ha transformat el procés de treball amb la introducció de noves formes socials i tècniques de divisió del treball. La maquinària basada en la microelectrònica va necessitar tota la dècada de 1980 per a penetrar plenament en la fabricació i només a la de 1990 els ordinadors interconnectats s’han difòs àmpliament per totes les activitats de processament de la informació, que són el nucli del denominat sector serveis. A mitjan anys noranta, el nou paradigma informacional associat amb el sorgiment de l’empresa xarxa ja està ben situat i llest per a desenvolupar-se.40 Hi ha una antiga i il·lustre tradició d’investigació sociològica i organitzativa sobre la relació entre tecnologia i treball.41 D’aquesta manera, sabem que la tecnologia en si mateixa no és la causa dels diferents mètodes d’organització del treball. Les decisions de la direcció, els sistemes de relacions industrials, els entorns culturals i institucionals i les polítiques del govern són unes fonts tan fonamentals de les pràctiques laborals i l’organització de la producció, que l’efecte de la tecnologia només es pot comprendre en una interacció complexa dins el sistema social que comprèn tots aquests elements. A més,

El treball a la societat del coneixement

el procés de reestructuració capitalista va marcar decisivament les formes i resultats de la introducció de les tecnologies de la informació en el procés de treball.42 Els mitjans i modes d’aquesta reestructuració també van ser diversos i van dependre de les capacitats tecnològiques dels països, de la seva política cultural i de les tradicions laborals. Per tant, el nou paradigma informacional del treball i la mà d’obra no és un model clar, sinó un conjunt de fragments desordenats, units per la interacció històrica del canvi tecnològic, les polítiques de relacions industrials i l’acció social conflictiva. Per a buscar pautes de regularitat més enllà d’aquesta escena confusa, hem de tenir la paciència d’abstreure capes successives de causació social per a desconstruir primer i reconstruir després el model que sorgeix del treball, els treballadors i les organitzacions laborals que caracteritzen la nova societat informacional. Comencem amb la tecnologia de la informació. Primer la mecanització i després l’automatització han transformat el treball humà durant dècades, sempre han desencadenat debats similars entorn dels temes del desplaçament de treballadors, desqualificació enfront de requalificació, productivitat enfront d’alienació, control administratiu enfront d’autonomia laboral.43 Seguint una filière francesa d’anàlisi durant l’últim mig segle, George Friedmann va criticar le travail en miettes (treball en engrunes) de la factoria taylorista; Pierre Naville va denunciar l’alienació dels treballadors sota la mecanització; Alain Touraine, basant-se en el seu estudi sociològic pioner de final dels anys quaranta sobre la transformació tecnològica de les fàbriques de Renault, en va proposar la tipologia dels processos laborals com a A/B/C (ofici, cadena d’assemblatge i treball d’innovació); Serge Mallet va anunciar el naixement d’una nova «classe obrera» centrada en la capacitat de gestionar i operar la tecnologia avançada; i Benjamin Coriat va analitzar el sorgiment d’un model postfordista en el procés de treball, basant-se en la vinculació de la flexibilitat i integració en un nou model de relació entre producció i consum. Al final d’aquest itinerari intel·lectual, impressionant en molts terrenys, sorgeix una idea fonamental: l’automatització, que en rep la significació plena només amb el desenvolupament de la tecnologia de la informació, augmenta de manera espectacular la importància de l’aportació del cervell humà en el procés de treball.44 Encara que, com va sostenir Braverman,45 s’ha utilitzat la maquinària automatitzada i després els ordinadors per a transformar els treballadors en robots de segona classe, no és el corol·lari de la tecnologia, sinó el d’una organització social del treball que va ofegar (i encara ofega) la plena utilització de la capacitat productiva generada per les noves tecnologies. Com han exposat en els seus treballs empírics Harley Shailten, Maryellen Kelley, Larry Hirschhorn, Shoshana Zuboff i altres, com més àmplia i profunda és la difusió de la tecnologia de la informació avançada a les fàbriques i oficines, més gran és també la necessitat de treballadors autònoms i preparats, capaços i llestos per a programar i decidir seqüències senceres del treball.46 Malgrat els formidables obstacles que comporten la gestió autoritària i el capitalisme explotador, les tecnologies de la informació demanen més llibertat perquè els treballadors millor informats realitzin plenament tot el seu potencial de pro-

El treball a la societat del coneixement

ductivitat. El treballador en xarxa és l’agent necessari de l’empresa xarxa que les noves tecnologies de la informació han fet possible. A la dècada de 1990, diversos factors van accelerar la transformació del procés de treball: la tecnologia informàtica i les seves aplicacions, que progressa a salts quàntics, es va fer cada vegada més barata i millor, amb la qual cosa va ser assequible i utilitzable a gran escala; la competència global va desencadenar una carrera tecnològica/executiva entre companyies de tot el món; les organitzacions van evolucionar i van adoptar noves formes que en general es van basar en la flexibilitat i la interconnexió; els executius i els seus consultors van comprendre per fi el potencial de la nova tecnologia i com utilitzar-la, encara que molt sovint van restringir aquell potencial als límits de l’antic conjunt de metes organitzatives (com un increment a curt termini dels beneficis calculats per trimestres). L’àmplia difusió de les tecnologies de la informació ha ocasionat efectes bastant similars en fàbriques, oficines i organitzacions de serveis.47 Aquests efectes no són, com s’havia previst, el canvi cap al treball indirecte a costa del directe, que s’automatitzaria. Al contrari, el paper del treball directe ha augmentat perquè la tecnologia de la informació ha atorgat poder al treballador directe dels tallers (sia en el procés de comprovació de xips o de subscripció de pòlisses d’assegurances). El que tendeix a desaparèixer mitjançant l’automatització integral són les tasques repetitives de rutina, que es poden precodificar i programar perquè les executin màquines. És la cadena de muntatge taylorista la que es converteix en una relíquia històrica (encara que continua essent la dura realitat per a milions de treballadors del món industrialitzat). No ha de resultar sorprenent que les tecnologies de la informació busquen precisament això: reemplaçar el treball que es pot codificar en una seqüència programable i potenciar el treball que requereix anàlisi, decisió i capacitat de reprogramació en temps real, en un grau que només el cervell humà pot dominar. Tota la resta de les activitats, atesa la velocitat extraordinària de progrés en la tecnologia de la informació i el seu descens constant de preu per unitat d’informació, són potencialment susceptibles d’automatització i, per tant, el treball que impliquin és prescindible (encara que els treballadors com a tals no ho siguin, depenent de la seva organització social i capacitat política). El procés del treball informacional està determinat per les característiques del procés de producció informacional. Tenint presents les anàlisis presentades en els capítols previs sobre l’economia informacional/global i sobre l’empresa xarxa com la seva forma organitzativa, aquests processos es poden resumir com segueix: • El valor afegit es genera sobretot per la innovació, tant del procés com dels productes. Els nous dissenys de xips i la redacció del nou programari condicionen en bona mesura la destinació de la indústria electrònica. La invenció dels nous productes financers (per exemple, la creació del «mercat de derivats» en les borses de valors a final dels anys vuitanta) són a la base de l’apogeu (si bé arriscat) dels serveis financers i de la prosperitat (o esfrondament) de les empreses financeres i dels seus clients.

El treball a la societat del coneixement

• La mateixa innovació depèn de dues condicions: potencial d’investigació i capacitat d’especificació. Això és, el nou coneixement s’ha de descobrir i després s’ha d’aplicar a propòsits específics en un context organitzatiu/institucional determinat. Als anys noranta, el disseny a mida és fonamental per a la microelectrònica; la reacció immediata als canvis macroeconòmics resulta crucial en la gestió dels productes financers volàtils creats en el mercat global. • L’execució de tasques és més eficient quan és capaç d’adaptar instruccions de més nivell a les seves aplicacions específiques i quan pot generar efectes de retroalimentació en el sistema. Una combinació òptima d’home/màquina en execució de tasques és l’automatització de tots els procediments tipificats i la reserva del potencial humà per als efectes d’adaptació i retroalimentació. •

La major part de l’activitat de producció es realitza en organitzacions. Com que els dos trets principals de la forma d’organització predominant (l’empresa xarxa) són l’adaptabilitat interna i la flexibilitat externa, els dos trets clau del procés laboral seran la capacitat per a generar una presa de decisions estratègica i flexible, i la capacitat per a aconseguir la integració organitzativa entre tots els elements del procés de producció.

• La tecnologia de la informació es converteix en l’ingredient crític del procés de treball descrit perquè: 1) determina en bona mesura la capacitat d’innovació; 2) possibilita la correcció d’errors i la generació d’efectes de retroalimentació en l’execució; 3) proporciona la infraestructura per a la flexibilitat i adaptabilitat en tota la gestió del procés de producció. Aquest procés de producció específic introdueix una nova divisió del treball que caracteritza el paradigma informacional emergent. La nova divisió del treball es pot comprendre millor mitjançant la presentació d’una tipologia construïda entorn de tres dimensions. La primera dimensió fa referència a les tasques reals efectuades en un procés de treball determinat. La segona dimensió concerneix la relació entre una organització determinada i el seu entorn, incloses altres organitzacions. La tercera dimensió considera la relació entre els executius i els empleats d’una organització o xarxa determinades. Denomino la primera dimensió creació de valor, la segona, creació de relacions i la tercera, presa de decisions. Pel que fa a la creació de valor, en un procés de producció organitzat entorn de la tecnologia de la informació (sia producció de béns o realització de serveis),

El treball a la societat del coneixement

es poden distingir les següents tasques fonamentals i els seus treballadors corresponents: 1) presa de decisions estratègiques i planificació, efectuada pels comandaments; 2) innovació en productes i processos, a càrrec dels investigadors; 3) adaptació, presentació i selecció de l’objectiu de la innovació a càrrec dels dissenyadors; 4) gestió de les relacions entre la decisió, innovació, disseny i execució, tenint en compte els mitjans de què disposa l’organització per a aconseguir les metes establertes, a càrrec dels integradors; 5) execució de tasques sota la seva iniciativa i enteniment propis efectuades pels operadors; 6) execució de tasques auxiliars i preprogramades que no s’han automatitzat o no es poden automatitzar, realitzades pels qui m’atreveixo a denominar els operats (o robots humans). Aquesta tipologia s’ha de combinar amb una altra que fa referència a la necessitat i capacitat de cada tasca (i el seu realitzador) de connectar-se amb altres treballadors en temps real, sia dins la mateixa organització o en el sistema general de l’empresa xarxa. Segons aquesta capacitat de relació, es pot distingir entre tres posicions fonamentals: • els treballadors en xarxa, que estableixen connexions per la seva iniciativa (per exemple, l’enginyeria conjunta amb altres departaments de les companyies) i naveguen per les rutes de l’empresa xarxa; • els treballadors de la xarxa, que estan en línia, però que no decideixen quan, com, per què o amb qui; • els treballadors desconnectats, lligats a les seves pròpies tasques específiques, definides per instruccions no interactives i d’un únic sentit. Finalment, quant a la capacitat d’aportació al procés de presa de decisions, podem diferenciar: • els decisors, que prenen la decisió com a últim recurs; • els participants, que participen en la presa de decisions; • els executors, que solament apliquen les decisions. Les tres tipologies no coincideixen i hi pot haver diferències en la dimensió relacional o en el procés de presa de decisions, i de fet n’hi ha a la pràctica en tots els nivells de l’estructura de creació de valor.

El treball a la societat del coneixement

Aquesta construcció no és un tipus ideal d’organització o una perspectiva futurista, sinó la representació sintètica dels llocs que sembla que estan sorgint per a la realització de les principals tasques en el procés de treball informacional, segons els estudis empírics sobre la transformació del treball i les organitzacions sota l’efecte de les tecnologies de la informació.48 No obstant això, el meu argument no és que tots o la majoria dels processos de treball i els treballadors de la nostra societat es puguin reduir a aquestes tipologies. Sobreviuen formes arcaiques d’organització sociotècnica, i ho faran durant molt de temps a molts països, de la mateixa manera que les formes de producció artesanals preindustrials es van combinar amb la mecanització de la producció industrial durant un període històric extens. Però resulta fonamental en la nostra observació distingir les formes complexes i diverses del treball i els treballadors de les pautes de producció i gestió emergents que, en basar-se en un sistema sociotècnic dinàmic, tendiran a fer-se dominants per les dinàmiques de la competència i els efectes de demostració. La meva hipòtesi és que l’organització del treball apuntada en aquest esquema analític representa el paradigma del treball informacional que està sorgint. Ho il·lustraré fent una breu referència a alguns estudis específics sobre els efectes de la fabricació assistida per ordinador i l’automatització del treball d’oficina, per a concretar una mica la construcció analítica que he proposat. Harley Shaiken va estudiar el 1994 la pràctica de la denominada «organització del treball d’alt rendiment» en dues fàbriques d’automòbils nord-americanes actualitzades: el Complex GM-Saturn, situat als afores de Nashville (Tennessee), i la planta Jefferson North de Chrysler, a la part oriental de Detroit.49 Totes dues són organitzacions d’alta productivitat, que han integrat en la seva operació la maquinària més avançada basada en la informàtica i al mateix temps han transformat l’organització del treball i la gestió. Encara que reconeix diferències entre les dues plantes, Shaiken assenyala els factors crítics que expliquen l’alt rendiment en totes dues, basant-se en les noves eines tecnològiques. El primer és l’elevada qualificació d’una mà d’obra industrial experimentada, de la qual el coneixement de la producció i els productes va ser crucial per a modificar un procés complex quan va ser necessari. Per a desenvolupar aquesta qualificació, al centre del sistema de treball es troba la formació laboral regular, amb cursos especials fora de la planta i a la feina. Els treballadors de Saturn dediquen el 5% del seu temps laboral anual a sessions de formació, realitzades majoritàriament al Centre de Desenvolupament del Treball, una instal·lació contigua a la planta. El segon factor que va fomentar els bons resultats va ser l’augment de l’autonomia del treballador en comparació amb altres fàbriques, cosa que va permetre la col·laboració als tallers, els cercles de qualitat i la retroalimentació dels treballadors en temps real durant el procés de producció. Totes dues plantes organitzen la producció en equips de treball, amb un sistema pla de classificació per llocs de treball. Saturn va eliminar el lloc d’inspector de primera línia i Chrysler es va moure en la mateixa direcció. Els treballadors tenen la capaci-

El treball a la societat del coneixement

tat d’operar amb una llibertat considerable i se’ls anima perquè n’augmentin la interacció formal en la realització de les seves tasques. La seva participació en la superació del procés depèn de dues condicions que es van complir a les dues fàbriques: seguretat laboral i participació dels sindicats en la negociació, i aplicació de la reorganització del treball. La construcció de la nova planta de Chrysler a Detroit va ser precedida per un «acord d’operació moderna», que destacava la flexibilitat gestora i l’aportació dels treballadors. Sens dubte, no és un món ideal, exempt de conflictes socials. Shaiken va observar l’existència de tensions i fonts potencials de disputes laborals entre la mà d’obra i la direcció, així com entre el sindicat local (que cada vegada es comportava més com un sindicat d’empresa, en el cas de Saturn) i els dirigents del United Auto Workers. No obstant això, la naturalesa del procés de treball informacional demana la cooperació, el treball en equip i l’autonomia i responsabilitat dels treballadors, sense els quals les noves tecnologies no es poden utilitzar en tot el seu potencial. El funcionament en xarxa característic de la producció informacional impregna tota la firma i requereix la interacció i el processament de la informació constants entre els treballadors, entre aquests i la direcció, i entre els humans i les màquines. Quant a l’automatització de les oficines, ha seguit tres fases diferents, determinats en bona mesura per la tecnologia disponible.50 En la primera fase, característica de les dècades de 1960 i 1970, els ordinadors mainframe es van utilitzar per al processament de dades en sèries; els especialistes en informàtica, centralitzats als centres de processament de dades, van formar la base d’un sistema que es va caracteritzar per la rigidesa i el control jeràrquic dels fluxos d’informació; les operacions d’inclusió de dades requerien grans esforços, ja que la meta del sistema era l’acumulació de grans quantitats d’informació en una memòria central; el treball es va tipificar i es va convertir en rutina i, en essència, es va desqualificar per a la majoria dels treballadors de les oficines, en un procés analitzat i denunciat per Braverman en el seu estudi clàssic. Tanmateix, els estadis següents de l’automatització van ser molt diferents. La segona fase, a començament de la dècada de 1980, es va caracteritzar per prioritzar que els empleats a càrrec del procés de treball real utilitzessin microordinadors; encara que tenien el suport de bases de dades centralitzades, interactuaven directament en el procés de generació de la informació, malgrat que acostumaven a requerir el suport d’experts en informàtica. A mitjan dècada, la combinació dels avenços en les telecomunicacions i el desenvolupament dels microordinadors va portar a la formació de xarxes de terminals de treball i es van revolucionar literalment les tasques d’oficina, encara que els canvis organitzatius requerits per a la plena ocupació de la nova tecnologia van endarrerir l’àmplia difusió del nou model d’automatització fins a la dècada de 1990. En aquesta tercera fase d’automatització, els sistemes d’oficina estan integrats i funcionen en xarxa, amb múltiples microordinadors que interactuen entre ells i amb els mainframes, formant una teranyina interactiva capaç de processar la informació, comunicar i prendre decisions en temps real.51 Els sistemes

El treball a la societat del coneixement

d’informació interactius, no solament els ordinadors, són la base de l’oficina automatitzada i de la denominada «oficina alternativa» o «oficines virtuals», on les tasques es realitzen dins la xarxa en llocs distants. Potser hi ha una quarta fase d’automatització de l’oficina coent-se als calders tecnològics dels últims anys del segle: l’oficina mòbil, a càrrec de treballadors individuals proveïts de potents aparells portàtils per al processament/transmissió de la informació.52 Si es desenvolupa, com sembla probable, es realitzarà la lògica organitzativa que he descrit sota el concepte d’empresa xarxa i s’aprofundirà en el procés de transformació del treball i els treballadors al llarg de les línies proposades en aquest capítol. Els efectes d’aquests canvis tecnològics sobre el treball d’oficina encara no s’han identificat plenament perquè els estudis empírics i la seva interpretació avancen més a poc a poc que el ràpid procés de canvi tecnològic. Tanmateix, durant la dècada de 1980, diversos estudiants de doctorat de Berkeley, la tasca dels quals vaig seguir i supervisar, van ser capaços de produir diverses monografies detallades que documentaven les tendències de canvi que semblen confirmar-se per l’evolució dels noranta.53 Va resultar particularment reveladora la tesi doctoral de Barbara Baran sobre l’efecte de l’automatització de l’oficina en el procés de treball d’algunes grans companyies d’assegurances dels Estats Units.54 La seva obra, així com altres fonts, van mostrar la tendència de les firmes a automatitzar l’extrem inferior dels llocs de treball auxiliars, aquelles tasques de rutina que, en poder-se reduir a un nombre de passos tipificats, es poden programar amb facilitat. També es va descentralitzar la inclusió de dades, reunint la informació i entrant-la al sistema al més a prop possible de la font. Per exemple, la comptabilitat de les vendes ara es vincula al registre i emmagatemament a la màquina de caixa del punt de venda. Els caixers automàtics actualitzen constantment els comptes bancaris. Les reclamacions d’assegurances s’emmagatzemen directament a la memòria en relació amb tots els elements que no requereixen una sentència mercantil; i així successivament. El resultat net d’aquestes tendències és la possibilitat d’eliminar la major part del treball auxiliar mecànic i de rutina. D’altra banda, les operacions d’un nivell superior es concentren a les mans de treballadors d’oficina i professionals qualificats, que prenen decisions en virtut de la informació que han emmagatzemat als arxius dels seus ordinadors. Així doncs, mentre que a la base del procés augmenta el caràcter rutinari (i, per això, l’automatització), en el nivell mitjà hi ha una reintegració de diverses tasques en una operació informada de presa de decisions, en general processada, avaluada i realitzada per un equip compost per treballadors d’oficina amb una autonomia creixent en la presa de decisions. En un estadi més avançat d’aquest procés de reintegració de tasques, també desapareix la supervisió dels executius de rang mitjà i els controls i procediments de seguretat es tipifiquen a l’ordinador. Llavors la vinculació fonamental passa a ser l’existent entre els professionals que avaluen i prenen les decisions sobre temes importants i els administratius informats que prenen decisions en les operacions diàries, basant-se en els arxius dels seus ordinadors i les seves capacitats per a treballar a les xarxes. Així doncs, la tercera fase de l’au-

El treball a la societat del coneixement

tomatització de les oficines, en lloc de racionalitzar únicament les tasques (com va ser el cas de l’automatització del processament de sèries), racionalitza el procés, perquè la tecnologia permet integrar la informació de moltes fonts diferents i redistribuir-la, una vegada processada, a unitats d’execució diferents i descentralitzades. D’aquesta manera, en lloc d’automatitzar tasques discretes (com la mecanografia i el càlcul), el nou sistema racionalitza un procediment complet (per exemple, la nova assegurança mercantil, el processament de reclamacions, la subscripció) i després integra diversos procediments en línies de productes o mercats segmentats. Llavors es reintegren funcionalment els treballadors, en lloc de distribuir-los organitzativament. Hirschhorn ha observat una tendència similar en les seves anàlisis sobre els bancs nord-americans i Castaño en el seu estudi de la banca espanyola.55 Encara que les operacions rutinàries cada vegada s’han automatitzat més (caixers automàtics, serveis telefònics d’informació, banca electrònica), la resta dels empleats de banca cada vegada treballen més com a venedors de serveis financers als clients i com a controladors del reintegrament de la moneda que venen. Als Estats Units, el Govern federal planeja automatitzar els pagaments d’impostos i de la seguretat social per a final de segle, amb la qual cosa s’estendrà un canvi similar del procés laboral als organismes del sector públic. Tanmateix, el sorgiment del paradigma informacional en el procés laboral no esplica tota la història del treball i els treballadors en les nostres societats. El context social, i en particular la relació existent entre capital i treball segons les decisions específiques de la direcció de les firmes, afecta dràsticament la forma real del procés laboral i les conseqüències del canvi per als treballadors. Això va ser particularment cert durant la dècada de 1980, quan l’acceleració del canvi tecnològic va anar paral·lel al procés de reestructuració capitalista, com he sostingut abans. Així, l’estudi clàssic de Watanabe56 sobre l’impacte de la introducció de robots a la indústria automobilística del Japó, els Estats Units, França i Itàlia, va mostrar de manera substancial els efectes diferents d’una tecnologia similar a la mateixa indústria: als Estats Units i Itàlia, els treballadors van ser desplaçats a causa que la meta principal d’introduir la nova tecnologia era reduir els costos laborals; a França, es van perdre menys llocs de treball que en aquells dos països a causa de les polítiques governamentals per a amortitzar els impactes socials de la modernització; i al Japó, on s’obligava les companyies a mantenir l’ocupació vitalícia, aquesta va augmentar i es va disparar la productivitat com a resultat de la formació i l’esforç de l’equip de treball superior, que van augmentar la competitivitat de les firmes i van aconseguir quotes de mercat abans nord-americanes. Els estudis realitzats sobre la interacció del canvi tecnològic i la reestructuració capitalista de la dècada de 1980 també van mostrar que molt sovint es van introduir les tecnologies, en primer lloc, per a estalviar treball, per a sotmetre els sindicats i per a retallar costos, més que per a millorar la qualitat o augmentar la productivitat per altres mitjans que no fossin la reducció de mida. Així

El treball a la societat del coneixement

doncs, una altra de les meves antigues alumnes, Carol Parsons, va estudiar en la seva tesi doctoral per a Berkeley la reestructuració sociotecnològica de la metal·lúrgia i la indústria de la confecció als Estats Units.57 En el sector metal·lúrgic, entre les firmes investigades per Parsons, el propòsit esmentat més sovint per a la introducció de la tecnologia va ser la reducció del treball directe. A més, en lloc d’equipar-ne les fàbriques amb noves eines, les firmes solien tancar les plantes que estaven sindicalitzades i n’obrien d’altres de noves, en general sense un sindicat, fins i tot quan no canviaven de regió per a la seva nova ubicació. Com a resultat del procés de reestructuració, l’ocupació va caure de manera considerable a totes les indústries metal·lúrgiques, amb l’excepció de l’equipament d’oficines. A més, el nombre relatiu dels treballadors de producció es va veure reduït enfront dels executius i professionals. Dins els treballadors de producció, hi va haver una polarització entre els qualificats i sense qualificar, i els de la cadena de muntatge es van reduir en un nombre considerable per l’automatització. Parsons va observar una evolució similar a la indústria de la confecció en relació amb la introducció de la tecnologia basada en la microelectrònica. La mà d’obra directa de producció va anar desapareixent ràpidament i la indústria es va anar convertint en un centre de despatx que connectava la demanda del mercat nord-americà amb els proveïdors de manufacturació de tot el món. El resultat net va ser una mà d’obra bipolar, composta per dissenyadors molt qualificats i executius de vendes informatitzats, d’una banda, i treballadors de fabricació poc qualificats i mal pagats, ubicats a l’exterior o als Estats Units, amb freqüència en tallers explotadors, nacionals i il·legals. Aquest model és sorprenentment similar al que he descrit en el capítol anterior per a Benetton, la firma de xarxes mundials de roba de punt, considerada el compendi de la producció flexible. Eileen Appelbaum58 va descobrir tendències similars a la indústria d’assegurances, de la qual els espectaculars canvis tecnològics he descrit abans basant-me en l’obra de Barbara Baran. En efecte, el relat sobre la innovació tecnològica, el canvi organitzatiu i la reintegració del treball en aquesta indústria s’ha de completar amb l’observació dels acomiadaments massius i la baixa remuneració del seu treball qualificat. Appelbaum en vincula el procés de ràpid canvi tecnològic amb l’efecte de la desregulació i la competència global als mercats financers. Com a resultat, va passar a ser fonamental assegurar la mobilitat del capital i la versatilitat del treball, que es va veure al seu torn retallat i requalificat. Es va projectar que els llocs no qualificats de picar dades, on es concentraven les dones de minories ètniques, fossin completament eliminats per l’automatització a final de segle. D’altra banda, els llocs administratius restants es van requalificar mitjançant la integració de les tasques en llocs de treball multiqualificats i multifuncionals, susceptibles de més flexibilitat i adaptació a les necessitats canviants d’una indústria cada vegada més diversificada. També es van polaritzar els llocs professionals entre les tasques que necessitaven menys qualificació, ocupats per administratius més preparats, i les d’una gran especialització, que en general requerien formació universitària. El gènere, la classe i la raça van especificar aquests canvis ocupacionals: mentre que les màquines van reemplaçar sobretot les dones de minories ètniques amb menys formació de la base de l’escala, van ser fonamentalment dones blanques les que van reemplaçar els homes

El treball a la societat del coneixement

blancs als llocs professionals inferiors, si bé per un sou més baix i unes perspectives de carrera reduïdes enfront dels que gaudien aquells. La preparació múltiple per als llocs de treball i la individualització de la responsabilitat acostumaven a anar acompanyats de nous títols de tall ideològic (per exemple, «auxiliar de direcció» en lloc de «secretaria»), amb la qual cosa es va destacar el potencial de compromís de les oficinistes sense que n’augmentessin com corresponia les recompenses professionals. Així doncs, la nova tecnologia de la informació està redefinint els processos laborals i els treballadors i, per tant, l’ocupació i l’estructura ocupacional. Mentre està millorant la preparació per a una quantitat considerable de llocs de treball i a vegades els salaris i les condicions laborals en els sectors més dinàmics, una altra gran quantitat està desapareixent per l’automatització tant en la fabricació com en els serveis. En general, solen ser llocs que no tenen prou qualificació per a escapar de l’automatització, però que són prou cars per a merèixer la inversió en la tecnologia necessària per a reemplaçar-los. L’augment de preparació educativa, general o especialitzada, requerit als llocs requalificats de l’estructura ocupacional segrega encara més la mà d’obra en virtut de l’educació, en si mateixa un sistema molt segregat perquè institucionalment es correspon en certa manera amb una estructura residencial segregada. El treball degradat, sobretot als llocs de picar dades per a una nova generació de treballadors composta per dones, minories ètniques, immigrants i joves, es concentra en activitats poc qualificades i mal remunerades, així com en el treball temporal o els serveis diversos. La bifurcació resultant de les pautes de treball i la seva polarització no és el desenllaç necessari del progrés tecnològic o de tendències evolutives inexorables (per exemple, l’ascens de la «societat postindustrial» o l’«economia de serveis»). Està determinada per la societat i dissenyada pels gestors, en el procés de reestructuració capitalista que té lloc al nivell inferior, dins l’estructura i amb l’ajuda del procés de canvi tecnològic, origen del paradigma informacional. En aquestes condicions, el treball, la feina i els llocs de treball es transformen, i la mateixa noció de treball i jornada laboral potser canviaran per sempre. Els efectes de la tecnologia de la informació sobre l’ocupació, cap a una societat sense treball? La difusió de la tecnologia de la informació en fàbriques, oficines i serveis ha tornat a prendre una por centenària dels treballadors de veure’s desplaçats per les màquines i tornar-se irrellevants per a la lògica de la producció que segueix dominant la nostra organització social. Encara que la versió de l’era de la informació del moviment ludita que va aterrir els industrialistes anglesos el 1811 encara no ha aparegut, l’atur creixent a l’Europa occidental durant les dècades de 1980 i 1990 ha suscitat preguntes sobre la fractura potencial dels mercats laborals i, d’aquesta manera, de tota l’estructura social, per l’efecte massiu de les tecnologies que estalvien treball. El debat sobre aquesta qüestió ha estat en voga durant la passada dècada i està lluny de generar una resposta inequívoca.59 D’una banda, se sosté que l’expe-

El treball a la societat del coneixement

riència històrica mostra la transferència secular d’un tipus d’activitat a un altre a mesura que el progrés tecnològic reemplaça el treball amb eines de producció més eficient.60 Així, a la Gran Bretanya, entre 1780 i 1988, la mà d’obra agrícola es va reduir a la meitat en nombres absoluts i va caure del 50% al 2,2% de la mà d’obra total; no obstant això, la productivitat per capita va augmentar per un factor de 68 i això va permetre la inversió de capital i treball en la indústria, després en els serveis, de manera que es va ocupar una població creixent. L’extraordinària velocitat del canvi tecnològic en l’economia nordamericana durant el segle

també va desplaçar massivament el treball de

l’agricultura, però el nombre total de llocs laborals creats per l’economia va pujar dels 27 milions aproximats de 1900 als 124,5 milions de 1994. Segons aquest plantejament, els llocs industrials més tradicionals coneixeran la mateixa destinació que els agrícoles, però s’estan creant treballs nous i encara n’hi haurà més a la indústria d’alta tecnologia i, el que és més significatiu, als «serveis».61 Com a prova de la continuïtat d’aquesta tendència tècnica, és fàcil assenyalar l’experiència de les economies industrials més avançades quant a tecnologia, el Japó i els Estats Units: són precisament les que han creat més llocs de treball durant els anys vuitanta i noranta.62 Segons el llibre blanc de la Comissió Europea sobre Crecimiento, competitividad y empleo, entre 1970 i 1992, l’economia nord-americana va créixer en termes reals un 70% i l’ocupació, un 49%. L’economia del Japó va créixer un 173% i la seva ocupació, un 25%, mentre que l’economia de la Comunitat Europea ho va fer un 81%; però amb un augment de l’ocupació de només el 9% (Comisión de la Unión Europea, 1994, pàg. 141). I el que la Comissió no diu és que gairebé tota aquesta nova ocupació va ser creada pel sector públic: la creació d’ocupació privada a la Comunitat Europea va romandre estancada durant els anys vuitanta. Als noranta, la distància en creació d’ocupació entre Europa, d’una banda, i els Estats Units, el Japó i el sud-est asiàtic, d’una altra, ha augmentat (vegeu la figura 4). A més, entre 1993 i 1996, quan la majoria d’Europa va experimentar un elevat atur, l’economia dels Estats Units, mentre intensificava la difusió tecnològica en oficines i fàbriques, va aportar més de vuit milions de nous llocs de treball. I el seu perfil de preparació va ser de mitjana més elevat que la mitjana de la mà d’obra general. En efecte, el que caracteritza el nou mercat laboral de les dues últimes dècades és la incorporació massiva de les dones al treball remunerat: la seva taxa de participació en la mà d’obra per a les edats de 15-64 anys va augmentar de 1970 a 1990 d’un 48,9% al 69,1% als Estats Units; del 55,4% al 61,8% al Japó; del 48,1% al 61,3% a Alemanya; del 50,8% al 65,3% al Regne Unit; del 47,5% al 59% a França; del 33,5% al 43,3% a Itàlia; i del 29,2% al 42,8% a Espanya (font: OCDE, Principales indicadores económicos, 1995). No obstant això, la pressió d’aquest increment substancial en la provisió de treball no va ocasionar un atur elevat als Estats Units i al Japó, com va fer a l’Europa occidental. En un context més ampli, mentre que el nombre de llocs de treball en la fabricació està descendint als països de l’OCDE, està creixent ràpidament als països en via de desenvolupament, cosa que compensa amb escreix les pèrdues a escala mundial (vegeu la figura 5). Totes les dades apunten al fet que l’atur elevat és sobretot un problema europeu, causat per polítiques macroeconòmiques

El treball a la societat del coneixement

desencertades i per un entorn institucional que desanima la creació privada d’ocupació. Així, en una perspectiva a llarg termini, entre 1960 i 1995, l’ocupació va augmentar en un 1,8% anual a Amèrica del Nord, 1,7% a Oceania, 1,2% al Japó, 0,6% als països de l’EFTA, però només en un 0,3% a la Unió Europea.63 El 1994-1995, dins l’àrea de la Unió Europea, els països amb més difusió de les tecnologies electròniques (Àustria, Suècia, Alemanya) també van ser les que van tenir la taxa d’atur més baixa, mentre que Espanya, endarrerida quant a tecnologia, exhibia amb escreix la més elevada. La variació institucional sembla explicar els nivells d’atur, mentre que els efectes del grau tecnològic no segueixen un patró consistent. El que indiquen les dades internacionals va en la direcció contrària de les prediccions del ludisme: els graus tecnològics més elevats s’associen en general amb una taxa d’atur més baixa. Figura 4. Índex d’augment de l’ocupació per regions, 1975-1994

Figura 5. Progressió anual de l’ocupació industrial (ISIC 3). 1971-1989

Font: Oficina Internacional del Treball: base de dades STAT; elaborat per Wieczorek, 1995.

No obstant això, els profetes de l’atur massiu, encapçalats per l’il·lustre Club de Roma, sostenen que aquests càlculs es basen en una experiència històrica

El treball a la societat del coneixement

diferent que subestima els impactes radicalment nous de les tecnologies, els efectes de les quals són universals i penetrants perquè es relacionen amb el processament de la informació. Així doncs, segons continua l’argument, si els llocs de treball a la indústria segueixen el camí dels llocs agrícoles, no hi haurà prou treballs als serveis per a reemplaçar-los, perquè aquests s’estan automatitzant i desapareixent ràpidament, i el moviment només s’està accelerant a la dècada de 1990.64 La conseqüència òbvia d’aquesta anàlisi és que les nostres societats hauran d’escollir entre l’atur massiu i els treballadors aturats/ocasionals o una redefinició del treball i l’ocupació, obrint el camí per a una reestructuració total de l’organització social i els valors culturals.

Atesa la importància del tema, les institucions internacionals, els governs i els investigadors han realitzat esforços extraordinaris per valorar l’impacte de les noves tecnologies. Els últims quinze anys, s’han efectuat dotzenes d’estudis de gran complexitat tècnica, sobretot a la dècada de 1980, quan encara hi havia esperances que les dades poguessin proporcionar una resposta. La lectura d’aquests estudis revela la dificultat de la investigació. És obvi que la introducció de robots en una cadena de muntatge redueix la jornada de treball humà per a un nivell determinat de producció. Però no se segueix que es redueixi l’ocupació per a la firma o fins i tot per a la indústria. Si la qualitat i productivitat superiors assolides per la introducció de maquinària electrònica augmenten la competitivitat, tant la firma com la indústria necessitaran augmentar l’ocupació per a assortir la demanda més àmplia resultant d’una quota de mercat més gran. Així doncs, la pregunta se suscita a escala nacional: la nova estratègia de creixement implicaria l’augment de la competitivitat a costa de reduir l’ocupació en alguns sectors, mentre s’utilitza l’excedent així generat per a invertir i crear treball en d’altres, com els serveis a empreses o les indústries de tecnologia mediambiental. Al capdavall, els resultats nets d’ocupació dependran de la competència internacional. Els teòrics del comerç sostindrien llavors que no és un joc de suma zero, ja que l’expansió del comerç global beneficiarà un nombre més elevat d’unitats econòmiques mitjançant l’increment de la demanda general. Segons aquesta línia d’argument, hi hauria una reducció potencial de l’ocupació com a conseqüència de la difusió de les noves tecnologies de la informació només si: 1) l’expansió de la demanda no compensa l’augment de la productivitat laboral; i 2) no hi ha una reacció institucional a aquest desajust mitjançant la reducció de la jornada laboral, no dels llocs de treball. Aquesta segona condició és particularment important. Al capdavall, la història de la industrialització ha mostrat a llarg termini un augment de l’ocupació, la producció, la productivitat, els salaris reals, els beneficis i la demanda, mentre que ha reduït considerablement la jornada laboral en virtut del progrés en tecnologia i gestió.65 Per què no ha de ser aquest el cas en l’estat actual de la trans-

El treball a la societat del coneixement

formació tecnoeconòmica? Per què les tecnologies de la informació han de ser més destructives per a l’ocupació en general que la mecanització o automatització esdevingudes durant les dècades anteriors del segle

XX?

Revisem els es-

tudis empírics. Davant la gran quantitat d’estudis sobre diferents països i indústries, a la dècada de 1980, l’Oficina Internacional del Treball va encarregar algunes síntesis de la literatura perquè indiquessin l’estat del coneixement sobre la relació entre microelectrònica i ocupació en diversos contextos. Entre aquestes síntesis n’hi ha dues que destaquen per la seva bona documentació i anàlisi: les realitzades per Raphael Kaplinsky66 i John Bessant.67 El primer va destacar la necessitat de distingir els resultats en vuit nivells diferents: el procés, la planta, la firma, la indústria, la regió, el sector, nacional i el metanivell (és a dir, la discussió dels efectes diferencials relacionats amb paradigmes sociotècnics alternatius). Després de revisar les dades per a cada un d’ells, va concloure: En la mesura en què els estudis particulars puguin oferir alguna exposició clara sobre el tema, semblaria que els macroestudis i microestudis quantitatius extreuen conclusions fonamentalment diferents. Les investigacions en el nivell del procés i la planta solen assenyalar un desplaçament significatiu del treball. D’altra banda, les simulacions en el nivell nacional arriben més sovint a la conclusió que no és imminent un problema d’ocupació important.68

Bessant rebutja com a excessiu el que denomina «les pors repetides sobre l’automatització i l’ocupació» que s’han repetit des dels anys cinquanta. Després d’examinar minuciosament els resultats de l’estudi, escriu que «és cada vegada més clar que la pauta dels efectes de l’ocupació que s’associa amb la microelectrònica sembla variar molt». Segons les dades que ha revisat, d’una banda, la microelectrònica desplaça alguns llocs de treball en algunes indústries. Però, d’una altra, també contribuirà a crear-los i en modificarà les característiques. L’equació general no ha de considerar diversos elements ni el mateix temps: la nova ocupació generada per les indústries de nous productes basats en la microelectrònica; la nova ocupació en tecnologies avançades generada a les indústries existents; l’ocupació desplaçada en indústries els productes de les quals s’estan reemplaçant pels basats en la microelectrònica, com l’equip de telecomunicacions; l’ocupació perduda per una falta de competitivitat general causada per no adoptar la microelectrònica. Considerat tot això, al llarg de tot l’espectre, sorgeix un patró de pèrdues i guanys, amb un canvi relativament petit en l’ocupació en general.69

Si es consideren els estudis sobre països específics durant la dècada de 1980, els descobriments són una mica contradictoris si bé, en general, sembla sorgir el mateix patró d’indeterminació. Al Japó, un estudi de 1985 del seu Institut del Treball sobre l’ocupació i els efectes laborals de les noves tecnologies electròniques en indústries tan diverses com els automòbils, els diaris, la maquinària elèctrica i el programari, va arribar a la conclusió que «en molts casos, la introducció de noves tecnologies no pretenia reduir la mà d’obra a la pràctica, ni fer-ho posteriorment».70

A Alemanya, el ministre d’Investigació i Tecnologia va encarregar un important esforç d’investigació, el denominat Metaestudi, durant la dècada de 1980 per realitzar tant investigacions economètriques com de casos específics sobre els efectes del canvi tecnològic en l’ocupació. Encara que la diversitat dels estudis inclosos al programa d’investigació no permet una conclusió ferma, en la síntesi dels seus autors s’arribava a la conclusió que és «el context» el que explica les variacions dels efectes observats. En qualsevol cas, la innovació tecnològica s’entenia com un factor accelerador de les tendències existents en el mercat laboral, més que la seva causa. L’estudi preveu que a curt termini els llocs de treball no qualificat seran desplaçats, encara que l’augment de productivitat donarà com a resultat més creació de llocs de treball a llarg termini.71 Als Estats Units, Flynn va analitzar 200 casos específics dels efectes sobre l’ocupació dels processos d’innovació entre 1940 i 1982. Arriba a la conclusió que, encara que les innovacions en el procés de fabricació van eliminar llocs molt qualificats i van ajudar a crear-ne d’altres de baixa qualificació, va passar el contrari amb el processament de la informació a les oficines, on la innovació tecnològica va suprimir els llocs de baixa qualificació i en va crear d’altres de molt qualificats. Així doncs, segons Flynn, els efectes de la innovació del procés van ser variables depenent de les situacions específiques de les indústries i firmes. En l’àmbit de la indústria, de nou als Estats Units l’anàlisi de Levy i altres sobre cinc d’elles va mostrar efectes diferents de la innovació tecnològica: en la mineria del ferro, en la mineria del carbó i en l’alumini, el canvi tecnològic va augmentar la producció i va donar com a resultat més ocupació; en l’acer i els automòbils, d’altra banda, el creixement de la demanda no es va correspondre amb la reducció del treball per unitat de producció i el resultat va ser la pèrdua de llocs de treball. També als Estats Units, l’anàlisi de Miller a la dècada de 1980 de les proves disponibles sobre l’efecte de la robòtica industrial va arribar a la conclusió que la majoria dels treballadors desplaçats serien reabsorbits en la mà d’obra.72 Al Regne Unit, l’estudi de Daniel sobre els impactes en l’ocupació de la tecnologia utilitzada a les fàbriques i oficines va arribar a la conclusió que eren insignificants. Un altre estudi del Policy Studies Institute (Institut d’Estudis de Polítiques) de Londres sobre una mostra de 1.200 empreses de França, Alemanya i el Regne Unit considera que, de mitjana per als tres països considerats, l’efecte de la microelectrònica suposava una pèrdua de llocs de treball equivalent al 0,5%, 0,6% i 0,8%, respectivament, del descens anual de l’ocupació en la fabricació.73 En la síntesi d’estudis dirigida per Watanabe sobre els impactes de la robotització en la indústria automobilística del Japó, els Estats Units, França i Itàlia, la pèrdua total de llocs de treball es va estimar entre un 2% i un 3,5%, però amb l’advertiment addicional dels efectes diferencials que vaig esmentar anteriorment, és a dir, l’augment de l’ocupació a les fàbriques japoneses perquè utilitzen la microelectrònica per a requalificar els treballadors i augmentar la competitivitat.74 En el cas del Brasil, Silva no va descobrir que la tecnologia

El treball a la societat del coneixement

afectés l’ocupació en la indústria automobilística, encara que variava àmpliament segons els graus de producció.75

En l’estudi que vaig dirigir sobre els efectes de les noves tecnologies en l’economia espanyola a començament dels anys vuitanta, no trobem una relació estadística entre variació d’ocupació i nivell tecnològic en els sectors de fabricació i serveis. A més, un estudi dins del mateix programa d’investigació realitzat per Cecilia Castaño sobre la indústria de l’automòbil i la banca a Espanya va descobrir una tendència cap a l’associació positiva entre la introducció de la tecnologia de la informació i l’ocupació. Un estudi economètric de Sáez sobre l’evolució de l’ocupació a Espanya per sectors a la dècada de 1980 també va trobar una relació estadística positiva entre la modernització tecnològica i l’augment de l’ocupació, a causa de l’increment de la productivitat i la competitivitat.76

Els estudis encarregats per l’Oficina Internacional del Treball sobre el Regne Unit, tota l’OCDE i Corea del Sud també semblen apuntar cap a la falta d’una vinculació sistemàtica entre la tecnologia de la informació i l’ocupació.77 Les altres variables de l’equació (com l’estructura industrial dels països, els contextos institucionals, el lloc ocupat en la divisió internacional del treball, la competitivitat, les polítiques de gestió, etc.) superen de molt l’impacte específic de la tecnologia.

No obstant això, sovint s’ha acostumat a exposar l’argument que les tendències observades durant la dècada de 1980 no representen plenament l’extensió de l’efecte sobre l’ocupació de les tecnologies de la informació, perquè la seva difusió en el conjunt de l’economia i la societat encara estava per arribar.78 Això ens obliga a aventurar-nos pel terreny variable de les projeccions, que tracten amb dues variables incertes (les noves tecnologies de la informació i l’ocupació) i la seva relació encara més incerta. Tanmateix, hi ha hagut un nombre de models de simulació bastant complexos que aclareixen una mica els temes en discussió. Un d’ells és el model construït per Blazejczak, Eber i Horn per a avaluar els impactes macroeconòmics de la inversió en R+D en l’economia de l’Alemanya occidental entre 1987 i 2000. Van construir tres projeccions. Només en les circumstàncies més favorables, el canvi tecnològic genera ocupació en augmentar la competitivitat. En efecte, van arribar a la conclusió que les pèrdues de llocs de treball són imminents tret que es donin efectes de demanda compensatoris, i aquesta demanda no es pot generar només per uns resultats millors en el mercat internacional. No obstant això, segons les projeccions del seu model, «en total, els efectes de la demanda compensen realment una part important del descens de l’ocupació predit».79 Així doncs, és probable que la innovació tecnològica afecti negativament l’ocupació a Alemanya, però en un grau bastant moderat. Aquí, una vegada més, hi ha altres elements, com les polítiques macroeconòmiques, la competitivitat i les relacions industrials, que semblen molt més importants com a factors determinants de l’evolució de l’ocupació.

El treball a la societat del coneixement

Als Estats Units, l’estudi de simulació més esmentat va ser el realitzat el 1984 per Leontieff i Duchin per a avaluar l’impacte dels ordinadors sobre l’ocupació durant el període 1963-2000, utilitzant una matriu dinàmica d’entrades i sortides en l’economia nord-americana.80 Centrant-se en la seva perspectiva intermèdia, van descobrir que es requeririen 20 milions de treballadors menys en relació amb el nombre que calia ocupar per a aconseguir la mateixa producció si es mantenia constant el nivell de tecnologia. Aquesta xifra, segons els seus càlculs, representa una caiguda de l’11,7% del treball requerit. Tanmateix, l’impacte és molt diferent segons les indústries i els llocs de treball. Es va predir que els serveis, i en particular les activitats d’oficina, tindrien més pèrdues de llocs de treball que la fabricació, com a resultat de la difusió massiva de l’automatització a les oficines. Els administratius i executius veurien que se’n reduirien considerablement les perspectives d’ocupació, mentre que els professionals les incrementarien molt i els obrers i treballadors qualificats en mantindrien les posicions relatives en la mà d’obra. Tanmateix, la metodologia de l’estudi de Leontieff-Duchin s’ha criticat molt perquè es basa en una sèrie d’assumpcions que, atenent estudis específics limitats, maximitza l’impacte potencial de l’automatització informàtica, mentre limita el canvi tecnològic als ordinadors. A més, com va sostenir Lawrence, l’error fonamental en aquest model i d’altres és que assumeixen un nivell fix de demanda i producció finals.81 Això és precisament el que sembla rebutjar la passada experiència d’innovació tecnològica com a hipòtesi més probable.82 Si l’economia no creix, és evident que les tecnologies que estalvien treball reduiran la quantitat de jornada laboral requerida (fins i tot en aquesta hipòtesi en una quantitat una mica limitada, –11,7%). Però, en el passat, el canvi tecnològic ràpid normalment s’ha associat amb una tendència expansionista que, mitjançant l’augment de la demanda i la producció, ha generat la necessitat de més jornades en termes absoluts, tot i que representi menys temps de treball per unitat de producció. Tanmateix, el punt clau en el nou període històric és que en un sistema econòmic integrat internacionalment, l’expansió de la demanda i la producció dependrà de la competitivitat de cada unitat econòmica i de la seva ubicació en un escenari institucional determinat (també anomenat nació). Atès que la qualitat i els costos de producció, determinants de la productivitat, dependran en gran manera del producte i el procés d’innovació, és probable que el canvi tecnològic més ràpid d’una firma, indústria o economia nacional determinades obtingui com a resultat un nivell d’ocupació més elevat i no més baix. Això coincideix amb els descobriments de l’estudi de Young i Lawson sobre l’efecte de la tecnologia en l’ocupació i la producció als Estats Units entre 1972 i 1984.83 En 44 de les 79 indústries que van examinar, els efectes d’estalvi de treball de les noves tecnologies es van compensar amb escreix per la demanda final més elevada, de tal manera que, en general, l’ocupació es va expandir. En l’àmbit de les economies nacionals, els estudis sobre els països d’industrialització recent del Pacífic asiàtic també han mostrat un increment espectacular de l’ocupació, sobretot a la indústria, seguint la millora tecnològica de les indústries que en va augmentar la competitivitat internacional.84

El treball a la societat del coneixement

En un vessant més analític, que reflecteix els resultats dels estudis empírics en diferents països europeus, el líder intel·lectual de l’«escola de la regulació», Robert Boyer, en resumeix l’argument sobre el tema en diversos punts clau:85 1) Si les altres variables romanen constants, el canvi tecnològic (mesurat per la densitat d’R+D) millora la productivitat i òbviament redueix el nivell d’ocupació per a una demanda determinada. 2) Tanmateix, els augments de productivitat es poden utilitzar per a reduir els preus relatius, amb la qual cosa s’estimula la demanda per a un producte donat. Si les elasticitats dels preus són més grans que u, un descens en el preu, paral·lel a un augment de la producció, augmentarà de fet l’ocupació. 3) Si els preus són constants, els augments de productivitat es podrien transformar en salari real o increments del benefici. Llavors el consum o la inversió seran més elevats amb un canvi tecnològic intensificat. Si les elasticitats dels preus són altes, les pèrdues de llocs de treball es compensaran amb una demanda extra, provinent tant dels sectors antics com dels nous. 4) No obstant això, el punt crític és la relació precisa entre innovació del procés i innovació del producte. Si la primera progressa més de pressa i els altres factors segueixen invariables, hi haurà un descens de l’ocupació. Si la innovació del producte va al capdavant, llavors la demanda acabada d’induir podria donar com a resultat una ocupació més elevada. El problema d’una anàlisi econòmica tan elegant està sempre en les assumpcions: els altres factors mai no són iguals… El mateix Boyer reconeix aquest fet i després examina l’adequació empírica del seu model, observant, de nou, una àmplia gamma de variació entre indústries i països diferents. Encara que Boyer i Mistral van descobrir una relació negativa entre productivitat i ocupació per al conjunt de l’OCDE en el període de 1980-1986, una anàlisi comparativa de Boyer sobre països de l’OCDE va identificar tres pautes diferents d’ocupació en zones amb nivells similars de densitat d’R+D.86 1) Al Japó, un model eficient de producció en sèrie i consum massiu va ser capaç de sostenir l’augment de la productivitat i l’ocupació en virtut de l’increment de la competitivitat. 2) Als Estats Units, hi va haver una impressionant taxa de creació de llocs de treball, però la generació es va concentrar en grans quantitats de llocs de salari i productivitat baixos en les activitats de serveis tradicionals. 3) A l’Europa occidental, la majoria de les economies van entrar en un cercle viciós: per a afrontar una competència internacional més gran, les empreses van introduir tecnologia d’estalvi de treball, amb la qual cosa van augmentar

El treball a la societat del coneixement

la producció però van limitar la capacitat de generar llocs de treball, sobretot a la indústria. La innovació tecnològica no augmenta l’ocupació. Ateses les característiques europees del que Boyer denomina «el mode de regulació» (per exemple, les polítiques econòmiques del govern i les estratègies empresarials sobre treball i tecnologia), és probable que la innovació destrueixi ocupació en aquell context. No obstant això, aquestes polítiques són requerides per la competència internacional. L’estudi sobre l’ocupació realitzat per la Secretaria de l’OCDE el 1994, després d’examinar les dades històriques i actuals sobre la relació entre aquell i la tecnologia, va concloure que: La informació detallada, sobretot del sector manufacturer, va proporcionar proves que la tecnologia està creant llocs de treball. Des de 1970 l’ocupació a la indústria d’alta tecnologia s’ha expandit, en pronunciat contrast amb l’estancament dels sectors de tecnologia mitjana i baixa, i les pèrdues de llocs laborals en la fabricació de baixa qualificació, entorn d’un 1% anual. Els països que millor s’han adaptat a les noves tecnologies i que han canviat la producció i les exportacions als mercats tecnològics de creixement ràpid han tendit a crear més llocs de treball. […] El Japó va obtenir un increment del 4% en ocupació industrial durant les dècades de 1970 i 1980, en comparació amb l’1,5% d’augment dels Estats Units. Durant el mateix període, la Comunitat Europea, on les exportacions es van especialitzar de manera creixent en indústries de salaris i tecnologia relativament baixos, va experimentar una caiguda del 20% en l’ocupació industrial.87

En resum, com a tendència general, sembla que no hi ha una relació estructural sistemàtica entre la difusió de les tecnologies de la informació i l’evolució dels nivells d’ocupació en el conjunt de l’economia. Hi ha llocs de treball que es desplacen mentre se’n creen uns altres de nous, però la relació quantitativa entre les pèrdues i els guanys varia d’unes empreses, indústries, sectors, regions i països a uns altres, depenent de la competitivitat, les estratègies comercials, les polítiques governamentals, els entorns institucionals i la posició relativa en l’economia global. El resultat específic de la interacció de la tecnologia de la informació i l’ocupació depèn en gran manera de factors macroeconòmics, estratègies econòmiques i contextos sociopolítics. En general, les projeccions d’ocupació per als països de l’OCDE a començament del segle XXI

preveuen un augment significatiu dels llocs de treball per als Estats Units

i un creixement moderat per al Japó i la Comunitat Europea (12 països): per al període 1992-2005, l’increment net de llocs de treball projectat seria de 24 milions (un augment total del 19% durant el període) als Estats Units; per al Japó, de 4 milions (un augment del 6%); i per a la Unió Europea, entorn de 10 milions (un augment aproximat d’un 6% o 7%). Tanmateix, aquestes projeccions són molt sensibles a les variacions de les assumpcions en les quals es basen (com les taxes de participació de la migració i la mà d’obra). Aquest és precisament el meu argument. L’evolució del nivell d’ocupació no és una dada fixa, que resultaria de la combinació de dades demogràfiques estables i una taxa de difusió projectada de la tecnologia de la informació. Dependrà en bona mesura de decisions determinades per la societat sobre els usos de la tecnologia, sobre la política immigratòria, sobre l’evolució de la família, sobre la distribució institucional de la jornada laboral en el cicle vital i sobre el nou sistema de relacions industrials.

El treball a la societat del coneixement

Així doncs, la tecnologia de la informació per si mateixa no causa atur, encara que redueix òbviament el temps de treball per unitat de producció. Però, en el paradigma informacional, el tipus de llocs laborals canvia en quantitat, en qualitat i quant a la naturalesa del treball que es realitza. Per tant, un nou sistema de producció requereix una nova mà d’obra; aquells individus i grups incapaços d’adquirir la qualificació informacional es podrien excloure del treball o es podrien devaluar com a treballadors. Així mateix, com que l’economia informacional és global, l’atur abundant concentrat en alguns segments de la població (per exemple, els joves francesos) i algunes regions (com Astúries) es podria convertir, en efecte, en una amenaça per a la zona de l’OCDE si no es restringeix la competència i si la «manera de regular» la relació entre capital i treball no es transforma. L’enduriment de la lògica capitalista des de la dècada de 1980 ha fomentat la polarització social malgrat la millora ocupacional. Aquesta tendència no és irreversible: es pot rectificar amb polítiques deliberades dirigides a reequilibrar l’estructura social. Però, si se les deixa actuar pel seu compte, les forces de la competència sense restriccions en el paradigma informacional empenyerien l’ocupació i l’estructura social cap a la dualització. Finalment, la flexibilitat dels processos i mercats laborals induïda per l’empresa xarxa, i permesa per les tecnologies de la informació, afecta profundament les relacions socials de producció heretades de l’industrialisme, introduint un nou model de treball flexible i un nou tipus de treballador: el de temps flexible. El treball i la divisòria informacional: els treballadors a temps flexible La nova vida laboral de Linda també té els seus desavantatges, el principal dels quals és un constant núvol d’ansietat sobre si trobarà un proper treball. En certs sentits, se sent aïllada i vulnerable. Temerosa de l’estigma d’haver estat acomiadada, per exemple, no vol que el seu cognom aparegui en aquest article. Però la llibertat de ser el seu propi cap compensa la inseguretat. Linda té l’oportunitat d’organitzar-ne l’horari entorn del seu fill. Pot triar les seves tasques. I pot ser una pionera de la nova mà d’obra. (Newsweek, 14 de juny de 1993, pàg. 17). Un nou fantasma recorre Europa (no tant Amèrica o el Japó): el sorgiment d’una societat sense treball, sota l’impacte de les tecnologies de la informació en fàbriques, oficines i serveis. No obstant això, com sol ser el cas dels espectres en l’era electrònica, vist de prop, sembla més un assumpte d’efectes especials que una realitat aterridora. Les lliçons de la història, les dades empíriques actuals, les projeccions d’ocupació per als països de l’OCDE i la teoria econòmica no donen suport a aquestes pors a llarg termini, malgrat els dolorosos ajustos en el procés de transició al paradigma informacional. Les institucions i les organitzacions socials del treball semblen acomplir un paper més important que la tecnologia en la inducció de creació o destrucció

El treball a la societat del coneixement

de llocs de treball. Tanmateix, encara que la tecnologia en si mateixa no crea o destrueix ocupació, sí que transforma en profunditat la naturalesa del treball i l’organització de la producció. La reestructuració de les empreses i organitzacions, permesa per la tecnologia de la informació i estimulada per la competència global, està portant a una transformació fonamental del treball: la individualització del treballador en el procés de treball. Estem essent testimonis de la inversió de la tendència històrica cap a la salarització del treball i la socialització de la producció, que van ser els trets dominants de l’era industrial. La nova organització social i econòmica basada en les tecnologies de la informació pretén descentralitzar la gestió, individualitzar el treball, personalitzar els mercats i, per tant, segmentar el treball i fragmentar les societats. Les noves tecnologies de la informació permeten, al mateix temps, la descentralització de les tasques laborals i la seva coordinació en una xarxa interactiva de comunicació en temps real, sia entre continents o entre pisos del mateix edifici. Sorgeixen els mètodes de producció estricta i paral·lelament s’estenen les pràctiques empresarials de subcontractació, outsourcing, ubicació a l’exterior, consultoria, reducció de mida i personalització. Les tendències cap a la flexibilitat induïdes per la competència i impulsades per la tecnologia subjeuen en la transformació dels contractes laborals. Les categories de creixement més ràpid són les de treball temporal i de temps parcial. En alguns països, com Itàlia i el Regne Unit, el treball autònom s’està convertint novament en un component substancial de la mà d’obra. Així doncs, al Regne Unit, origen de la Revolució Industrial que va ser la pionera del procés històric de salarització i estandardització del treball, l’enquesta sobre la població activa de 1993 va indicar que el 38% dels empleats no estaven ocupats de manera permanent i a temps complet: el gruix d’aquells grups el formaven els treballadors a temps parcial (el 85% dels quals eren dones), que suposaven el 23,9% de la població ocupada.89 Tant l’OCDE com l’OIT informen que el treball a temps parcial va augmentar durant la dècada de 1980 pràcticament a la totalitat dels països industrialitzats i va ascendir entorn del 30% a la mateixa dècada per assolir els 50 milions de treballadors, dels quals el 40% estaven a Amèrica del Nord.90 Entre 1979 i 1990, el treball a temps parcial va augmentar del 16,4% al 21,8% de l’ocupació total al Regne Unit; del 8,2% al 12% a França; de l’11,4% al 13,2% a Alemanya; del 15,4% al 176% al Japó; i del 16,4% al 16,9% als Estats Units.91 El percentatge dels autònoms dins l’ocupació total varia molt als països industrialitzats, en una escala que va del 9,4% (el Canadà) al 29,1% (Itàlia) el 1990; el treball temporal està en ascens a França i Alemanya, països amb treball a temps parcial més baix (vegeu figura 6). Però el treball temporal està descendint al Regne Unit (país amb una elevada proporció de treballadors a temps parcial) i a Itàlia (país amb una alta proporció de treballadors autònoms). Aquesta observació podria suggerir que la categoria més àmplia de «treball flexible» pren diferents formes (treballadors autònoms, treball a temps parcial, treball temporal) segons la reglamentació fiscal i laboral dels països. Així doncs, si afegim per a

El treball a la societat del coneixement

França el 1990 als autònoms (15,0%), els treballadors a temps parcial (12,0%) i els temporals (almenys un 9,2%), obtenim un percentatge d’ocupació no tipificat proper a la xifra britànica (36,2%), fins i tot si es té en compte un cert encavalcament entre aquestes categories. En efecte, en el període 1983-1988, mentre que la variació de l’ocupació de temps complet a França va ser de –1,6%, la de temps parcial va augmentar al 36,6%. S’obtenen dades similars per al Japó, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. Figura 6. Països de l’OCDE: ocupació a temps parcial, 1980-1993 (% de l’ocupació total)

Font: OCDE. Empleoyment Outlook, 1994: elaborat per Freeeman i Soete, 1994.

Pel que fa als Estats Units, el 1990 els treballadors autònoms representaven el 10,8% de la mà d’obra, el treball a temps parcial, el 16,9%, i el treball temporal o «contracte per obra», entorn del 2%, que ascendeixen a més del 27,9% de la mà d’obra, encara que, una vegada més, les categories s’encavalquen una mica. Segons un càlcul diferent, el 1992, els treballadors ocasionals, sense beneficis, sense seguretat social i sense possibilitat de fer carrera arribava als Estats Units entorn del 25% de la mà d’obra, superant el 20% de 1982. Les projeccions per a aquest tipus de treball eren que augmentaria al 35% de la mà d’obra nord-americana l’any 2000.92 El fenomen d’outsourcing, facilitat per les transaccions en línia, no només afecta la indústria, sinó també cada vegada més els serveis. En una investigació de 1994 sobre 392 de les companyies nord-americanes de creixement més ràpid, el 68% d’elles subcontractaven el servei del pagament de nòmines; el 48%, el servei de compliment de les obligacions fiscals; i el 46%, l’administració de les demandes de prestacions i assumptes similars.93 La mobilitat del treball afecta tant els treballadors qualificats com els no qualificats. Encara que l’existència d’un nucli de treballadors estables continua essent la norma a la majoria de les empreses, la subcontractació i la consultoria és una manera d’obtenir un treball professional que està augmentant ràpidament. No només les firmes es beneficien de la flexibilitat, molts professionals afegeixen al seu treball principal (de temps complet o parcial) ingressos per consultoria que en milloren tant la renda com el poder de negociació. La lògica d’aquest sistema laboral altament dinàmic interactua amb les institucions laborals de cada país: com més limitacions a aquella flexibilitat hi hagi, menys impacte hi haurà sobre salaris i beneficis, i més dificultats tro-

El treball a la societat del coneixement

baran tots els nous per a entrar al nucli de la mà d’obra, amb la qual cosa es limitarà la creació d’ocupació. Encara que els costos socials de la flexibilitat puguin ser elevats, un corrent creixent d’investigació destaca el valor transformador dels nous acords laborals per a la vida social i sobretot per a la millora de les relacions familiars i l’existència d’uns patrons més igualitaris entre els gèneres.94 Un investigador britànic, P. Hewitt,95 informa de la creixent diversitat de les fórmules i horaris laborals i del potencial que ofereix compartir el treball entre els empleats de temps complet i els pocs empleats dins la mateixa unitat familiar. En general, la forma tradicional de treball, basada en una ocupació de temps complet, tasques ocupacionals ben definides i un model de carrera professional al llarg del cicle vital, s’està erosionant de manera lenta però segura. El Japó és diferent, encara que no tant com els observadors solen pensar. Tota estructura analítica que pretengui explicar les noves tendències històriques a l’organització del treball i el seu impacte en l’estructura de l’ocupació, ha de ser capaç de donar compte de l’«excepcionalitat japonesa»: és una excepció massa important per a deixar-la de banda com una raresa per a la teoria comparativa. Així doncs, considerem la qüestió una mica detalladament. El maig de 1995, malgrat el quasiestancament econòmic després de la prolongada recessió que va començar el 1991, la taxa d’atur japonesa, encara que assolia el nivell més elevat de les dues últimes dècades, seguia en un baix 3,2%. En efecte, la principal preocupació dels seus planificadors laborals és l’escassedat potencial de treballadors en el futur, atès l’envelliment de l’estructura demogràfica i la reticència japonesa cap a la immigració estrangera.96 A més, el sistema Chuki Koyo, que proporciona un treball assegurat de llarga durada per al nucli de la mà d’obra de les grans empreses, encara que s’està veient sotmès a pressions, no sembla en perill de ser desmantellat a curt termini. Per tant, semblaria que l’excepcionalitat desdiu la tendència general cap a la flexibilitat del mercat laboral i la individualització del treball que caracteritza la resta de les societats informacionals capitalistes.97 De fet, sostindria que encara que el Japó ha creat un sistema de relacions industrials i procediments d’ocupació molt original, la tendència ha estat de caràcter estructural durant les dues últimes dècades i està augmentant juntament amb la transformació de la base tecnològica i l’estructura ocupacional.98 L’estructura de treball japonesa es caracteritza per una extraordinària diversitat interna, així com per un patró complex de situacions fluides que es resisteixen a la generalització i estandardització. La mateixa definició del sistema Chuki Koyo necessita precisió.99 Per a la major part dels treballadors que es troben en aquest sistema, significa simplement que poden treballar fins a jubilar-se a la mateixa empresa, en circumstàncies normals, com una qüestió de costum, no de dret. Aquesta pràctica d’ocupació es limita de fet a les grans companyies (les de més de 1.000 empleats) i en la majoria dels casos només s’aplica als homes del nucli de la mà d’obra. A més dels seus treballadors regulars, les companyies també

El treball a la societat del coneixement

ocupen almenys tres classes diferents de mà d’obra: els treballadors a temps parcial, els temporals i els enviats a la companyia per una altra o per un agent de selecció («treballadors remesos»). Cap d’aquestes categories té seguretat laboral, prestacions de jubilació o té dret a rebre els bons anuals acostumats per a recompensar la productivitat i el compromís amb la companyia. A més, molt sovint, els treballadors, sobretot els homes més grans, són traslladats a altres llocs d’altres empreses del mateix grup de la companyia (shukko). Això inclou la pràctica de separar els homes casats de les seves famílies (tanshin-funin) a causa de les dificultats per a trobar habitatge i, sobretot, a causa de la reticència familiar a traslladar els fills a una escola diferent a la meitat de la seva educació. Es diu que el tanshin-funin afecta prop d’un 30% dels ocupats en la gestió.100 Nomura estima que la seguretat d’un treball a llarg termini a la mateixa companyia només s’aplica a aproximadament un terç dels empleats japonesos, inclosos els del sector públic.101 Joussaud proporciona un càlcul similar.102 A més, la incidència dels llocs de treball permanents varia molt fins i tot per als homes i depèn de l’edat, el grau de preparació i la mida de la companyia. El quadre 4.25 (en l’apèndix A) proporciona una il·lustració del perfil del Chukj Koyo el 1991-1992. El punt fonamental en aquesta estructura de mercat laboral és la definició de temps parcial. Segons les definicions governamentals, els treballadors a «temps parcial» són aquells considerats com a tals per la companyia.103 De fet, treballen gairebé a temps complet (sis hores diàries, comparades amb l’horari de set hores i mitja dels treballadors regulars), si bé el nombre de dies laborals en un mes és lleugerament menor que el dels treballadors regulars. No obstant això, reben de mitjana entorn del 60% del salari d’un treballador regular i sobre un 15% del bo anual. El més important és que no tenen seguretat laboral, per la qual cosa són acomiadats i contractats segons convé a la companyia. Els treballadors a temps parcial i els temporals proporcionen la flexibilitat laboral requerida. El seu paper ha augmentat substancialment des de la dècada de 1970, quan la crisi del petroli va induir una important reestructuració econòmica al Japó. En el període de 1975-1990, el nombre de treballadors a temps parcial ha ascendit al 42,6% per als homes i al 253% per a les dones. En efecte, les dones representen dos terços dels treballadors de temps parcial. Són les treballadores qualificades i adaptables les qui proporcionen flexibilitat a les pràctiques de gestió laboral japoneses. En realitat, és una antiga pràctica de la seva industrialització. El 1872 el Govern Meiji va reclutar dones per treballar a la indústria tèxtil naixent. Una pionera va ser Wada Ei, filla d’un samurai de Matsuhiro que va anar a treballar a la Fàbrica de Filat de Seda de Tomioka, va aprendre la tecnologia i va ajudar a formar les dones d’altres fàbriques. El 1899 les dones suposaven el 70% dels treballadors de les filatures i superaven els homes a les fargues. Tanmateix, en èpoques de crisi les dones eren acomiadades, mentre que es mantenia al lloc de treball els homes el major temps possible, destacant-ne el paper com l’últim recurs de guanyar el pa

El treball a la societat del coneixement

per a la família. En les tres dècades passades, aquest model històric de divisió del treball basada en el gènere gairebé no ha canviat, encara que una Llei d’igualtat d’oportunitats de 1986 va corregir algunes de les discriminacions legals més flagrants. El 1990, la participació de les dones en la mà d’obra presenta una taxa del 61,8% (comparada amb el 90,2% dels homes), inferior a la dels Estats Units, però similar a la de l’Europa occidental. No obstant això, la posició laboral varia molt amb l’edat i el matrimoni. Així, el 70% de les dones que estan contractades en condicions més o menys comparables a les dels homes (sogoshoku) tenen menys de vint-i-nou anys, mentre que el 85% de les treballadores a temps parcial estan casades. Les dones entren massivament en la mà d’obra als vint anys i escaig, deixen de treballar després de casar-se per a criarne els fills i tornen després a la mà d’obra com a treballadores a temps parcial. Aquesta estructura del cicle vital ocupacional es veu reforçada pel codi fiscal japonès, que fa més avantatjós per a les dones contribuir en una proporció relativament petita a la renda de la família que afegir un segon salari. L’estabilitat de la família patriarcal japonesa, amb una baixa taxa de divorcis i separacions i una forta solidaritat intergeneracional,104 manté homes i dones junts en una mateixa llar i evita la polarització de l’estructura social com a conseqüència d’aquest model obvi de dualisme del mercat laboral. Els joves mal preparats i els treballadors grans de les empreses mitjanes i petites són la resta de grups que conformen aquest segment de treballadors inestables, les fronteres del qual són difícils d’establir per la fluïdesa de la posició laboral a les xarxes de firmes japoneses.105 La figura 7 tracta de representar esquemàticament la complexitat de la seva estructura de mercat. Així doncs, sembla que el Japó ha practicat durant cert temps la lògica de mercat de treball dual que s’està estenent per les economies occidentals. En fer-ho, ha combinat els beneficis del compromís d’una mà d’obra nuclear amb la flexibilitat d’un mercat de treball perifèric. La primera ha estat essencial perquè ha garantit la pau social mitjançant la cooperació entre la direcció i els sindicats de les empreses; i perquè ha augmentat la productivitat mitjançant l’acumulació de coneixement a la firma i la ràpida assimilació de les noves tecnologies. L’últim ha permès una ràpida reacció als canvis de la demanda laboral, així com a les pressions competitives de la fabricació fora del país durant els anys vuitanta. Als noranta, les xifres de la immigració estrangera i els jornalers van començar a pujar, cosa que introduïa una selecció i flexibilitat addicionals als segments menys qualificats de la mà d’obra. En conjunt, sembla que les companyies japoneses van ser capaces d’afrontar les pressions competitives mitjançant la requalificació de la seva mà d’obra nuclear i l’addició de tecnologia, mentre en multiplicaven la mà d’obra flexible, tant al Japó com a les seves xarxes de producció globalitzades. Tanmateix, com que aquesta pràctica laboral es basa essencialment en la subordinació de les dones japoneses educades, que no durarà per sempre, proposo la hipòtesi que és només qüestió de temps que la flexibilitat oculta del mercat laboral japonès es difongui al nucli de la mà d’obra, que posa en dubte el que ha estat el sistema de relacions laborals més estable i productiu del final de l’era industrial.106

El treball a la societat del coneixement

Figura 7. El mercat laboral japonès en el període de postguerra

Font: elaborat per Yuko Aoyama, basant-se en informació de la Direcció de Planificació Econòmica del Japó (1989). Gaikokujin rodosha to shakai no shinro (pàg. 99). Figura 4.1.

Per tant, sí que existeix en general una transformació fonamental del treball, els treballadors i les organitzacions laborals en les nostres societats, però no es pot explicar mitjançant les categories tradicionals dels debats obsolets sobre «el final del treball» o la «desqualificació del treball». El model de treball que preval en la nova economia basada en la informació és el d’una mà d’obra nuclear, formada per professionals que es basen en la informació i que Reich denomina «analistes simbòlics», i una mà d’obra descartable que es pot automatitzar o contractar/acomiadar/externalitzar segons la demanda del mercat i els costos laborals. A més, la forma de funcionament en xarxa de l’organització empresarial permet l’outsourcing i la subcontractació com a formes d’exterioritzar la mà d’obra en una adaptació flexible a les condicions de mercat. Els analistes han distingit encertadament entre diverses formes de flexibilitat en els salaris, la mobilitat geogràfica, la posició ocupacional, la seguretat contractual i les tasques realitzades, entre d’altres.107 Sovint, totes aquestes formes s’agrupen en una estratègia interessada per presentar com a inevitable el que en realitat és una decisió empresarial o política. No obstant això, és cert que les tendències tecnològiques actuals fomenten totes les formes de flexibilitat, per la qual cosa, en absència d’acords específics per a estabilitzar una o diverses dimensions del treball, el sistema evolucionarà cap a una flexibilitat multifacètica i generalitzada per als treballadors i les condicions laborals. Aquesta transformació ha colpit les nostres institucions i ha induït a una crisi en la relació entre el treball i la societat.

El treball a la societat del coneixement

La tecnologia de la informació i la reestructuració de la relació entre el capital i el treball: dualisme social o societats fragmentades? La difusió de la tecnologia de la informació en l’economia no indueix directament a l’atur i pot crear més llocs de treball a llarg termini. La transformació de la gestió i el treball millora l’estructura ocupacional més que no pas augmenta el nombre de llocs de treball de baixa qualificació. L’increment del comerç i la inversió globals no sembla, per si mateix, un factor causal important en l’eliminació de llocs de treball i la degradació de les condicions laborals al nord, mentre que contribueix a crear milions de llocs de treball als països de recent industrialització. I, no obstant això, el procés de transició històrica cap a una societat informacional i una economia global es caracteritza pel deteriorament estès de les condicions de vida i treball per a la classe treballadora.108 Aquest deteriorament adquireix formes diferents en contextos diferents: ascens de l’atur estructural a Europa; descens dels salaris reals, desigualtat creixent i inestabilitat laboral als Estats Units; subocupació i segmentació escalonada de la mà d’obra al Japó; informalització i degradació de la mà d’obra urbana d’incorporació recent als països en via d’industrialització; i una marginació creixent de la mà d’obra agrícola en les economies estancades i subdesenvolupades. Com vaig sostenir abans, aquestes tendències no provenen de la lògica estructural del paradigma informacional, sinó que són el resultat de la reestructuració actual que experimenta la relació entre capital i treball, ajudada per les poderoses eines que proporcionen les noves tecnologies de la informació i facilitada per una nova forma d’organització, l’empresa xarxa. A més, encara que el potencial de les tecnologies de la informació podria haver proporcionat simultàniament més productivitat, millors nivells de vida i més ocupació, una vegada que s’apliquen certes eleccions tecnològiques, les trajectòries tecnològiques queden «tacades»109 i la societat informacional es podria convertir al mateix temps (sense la necessitat tecnològica o històrica de ser-ho) en una societat dual. Les opinions alternatives que prevalen a l’OCDE, l’FMI i els cercles governamentals dels principals països occidentals han suggerit que les tendències observades d’augment de l’atur, la subocupació, la desigualtat de la renda, la pobresa i la polarització social són en general el resultat d’un desajust de qualificació, empitjorat per la falta de flexibilitat dels mercats laborals.110 Segons aquestes opinions, mentre que l’estructura ocupacional/d’ocupació millora quant al contingut educatiu de la qualificació requerida per als llocs de treball informacionals, la mà d’obra no està a l’altura de les noves tasques, tant per la baixa qualitat del sistema educatiu com perquè el sistema resulta inadequat per a proporcionar la nova formació necessària en l’estructura ocupacional emergent.111 En el seu informe a l’Institut d’Investigació de l’OIT, Carnoy i Fluitman han sotmès aquesta opinió àmpliament acceptada a una crítica devastadora. Després d’analitzar extensament la literatura i les dades sobre la relació que hi ha entre formació, ocupació i salaris als països de l’OCDE, conclouen que: Malgrat l’aparent consens sobre l’argument que hi ha un desajust de qualificació en l’oferta, les dades que el confirmen són extremadament escasses, sobretot pel que fa al

El treball a la societat del coneixement

fet que una millora de l’educació i més formació i millor resolguin el problema de l’atur manifest (Europa) o el problema de la distribució salarial (Estats Units). Sostenim que resulta molt més convincent que una educació millor i més formació podrien contribuir a llarg termini a elevar la productivitat i les taxes de creixement econòmic.112

En el mateix sentit, David Howell ha mostrat per als Estats Units que encara que hi ha hagut una demanda creixent de més formació, no ha estat la causa del descens substancial dels salaris mitjans dels treballadors entre 1973 i 1990 (una caiguda del salari setmanal de 327 a 265 dòlars el 1990, mesurats en dòlars de 1982). Tampoc no és el tipus de formació la font de la creixent desigualtat de la renda. En el seu estudi amb Wolff, Howell mostra que mentre que el percentatge de treballadors de baixa qualificació als Estats Units està descendint en totes les indústries, el de treballadors amb salari baix hi ha augmentat. Diversos estudis suggereixen també que hi ha demanda, encara que no escassedat, de més preparació, la qual cosa no es tradueix necessàriament en salaris més alts.113 Així doncs, als Estats Units, encara que la disminució dels salaris reals va ser més pronunciada per a aquells que tenien menys estudis, els dels treballadors amb estudis universitaris també es van estancar entre 1987 i 1993.114 La conseqüència directa de la reestructuració econòmica als Estats Units és que a les dècades de 1980 i 1990 la renda familiar ha caigut en picat (vegeu la figura 8). Els salaris i les condicions de vida van continuar descendint a la dècada de 1990, malgrat la forta recuperació econòmica de 1993.115 Un estudi de l’Oficina del Cens nord-americà realitzat el 1994116 va mostrar que, malgrat el creixement econòmic considerable de l’economia conjuntament (3%) i un increment mitjà de l’1,8% de la renda per capita, els ingressos mitjans per unitat familiar van descendir el 1993 un 1% en comparació amb 1992. De 1989 a 1993, la llar típica nord-americana va perdre el 7% de la renda anual. El percentatge de nord-americans que estaven per sota del llindar de pobresa també va augmentar el 1993 al 15,1% (per sobre del 13,1% de 1989) i la desigualtat d’ingressos va continuar ascendint a nivells sense parangó: el 1993, la cinquena part de famílies nord-americanes amb més ingressos van guanyar un 48,2% de la renda total, mentre que la cinquena part de les que van tenir menys ingressos van guanyar el 3,6%, cosa que accentuava el patró de desigualtat d’ingressos establert a la dècada de 1980. Segons Thurow (1995, pàg. 78), el salari mitjà dels homes amb treball a temps complet va començar a descendir el 1973 i en vint anys va caure de 34.048 dòlars a 30.407. En el mateix període, 1973-1993, els ingressos del 20% superior de l’escala de rendes van créixer de manera constant i el PIB per capita real va ascendir un 29%. Durant un quant temps, els salaris de les dones van sostenir la renda familiar, però a final de la dècada de 1980 també van començar a descendir en termes reals, amb la qual cosa van induir a una disminució de la renda per llar. Al començament de la dècada de 1990, l’1% més elevat de la població tenia el 40% de tots els actius, el doble que a mitjan dècada de 1970 i en el mateix nivell que a final de la dècada de 1920, abans de la tributació progressiva. Per a il·lustrar la sorprenent progressió de la desigualtat de la renda als Estats Units, vegeu la figura 9. A més, mig segle després que Gunnar Myrdal assenyalés el «dilema nord-americà», Martin Carnoy, en un convincent llibre, ha documentat que la discriminació racial continua augmentant la

El treball a la societat del coneixement

desigualtat social, cosa que contribueix a marginar una gran proporció de minories ètniques dels Estats Units.117 Figura 8. Els Estats Units: creixement anual de la renda familiar, 1947-1993. Les dades per a 1989 i 1993 es van revisar fent servir les ponderacions del cens de 1990

Font: Oficina del Cens dels Estats Units 1994; elaborat per Mishel i Bernstein, 1994.

Figura 9. Els Estats Units: creixement de la renda entre el quintil més elevat i per quintils, 1980-1989

Font: Oficina Pressupostària del Congrés dels Estats Units (1991). Compilat per Mishel i Bernstein, 1994.

Encara que els Estats Units són un cas extrem de desigualtat quant a la renda i descens del salari real entre les nacions industrialitzades, la seva evolució és significativa perquè representa el model de mercat laboral flexible al qual apunten la majoria de les nacions europees i, sens dubte, les seves empreses. I les conseqüències socials d’aquella tendència són similars a Europa. Així doncs, al Gran Londres, entre 1979 i 1991, la renda real disponible de les famílies del decil de distribució de la renda més baixa va descendir un 14% i la relació de la renda real del decil més ric amb el més pobre gairebé es va duplicar a la mateixa dècada, de 5,6 a 10,2.119 La nova vulnerabilitat del treball en les condicions de flexibilitat il·limitada no afecta només la mà d’obra no qualificada. La mà d’obra nuclear, encara que millor pagada i més estable, està sotmesa a la mobilitat per la reducció del període de vida laboral en què els professionals són reclutats per a formar part del nucli de l’empresa. A les empreses nord-americanes, l’essencial a la dècada de

El treball a la societat del coneixement

1990 és la regla 50/50: els qui tenen més de cinquenta anys i guanyen més de 50.000 dòlars tenen els seus llocs en primera línia davant una possible reducció de plantilla. La lògica d’aquest model de mercat laboral molt dinàmic interactua amb l’especificitat de les institucions laborals de cada país. Així, un estudi sobre les relacions laborals alemanyes mostra que la reducció de la mà d’obra com a resultat de la introducció de la maquinària informàtica a la dècada de 1980 es va relacionar inversament amb el grau de protecció que proporcionaven als treballadors els sindicats a la indústria. D’altra banda, les empreses més portegides eren també les que presentaven un canvi més elevat en innovació. Aquest estudi mostra que no existeix necessàriament un conflicte entre la millora de les bases tecnològiques de l’empresa i el manteniment de la majoria dels treballadors, en general requalificant-los. Aquestes empreses eren així mateix les més sindicalitzades.121 L’estudi de Harley Shaiken sobre les companyies automobilístiques japoneses als Estats Units i sobre la planta Saturn a Tennessee arriba a conclusions similars: mostra l’efectivitat de l’aportació dels treballadors i la participació dels sindicats en la introducció satisfactòria de les innovacions tecnològiques, mentre es limiten els costos laborals.122 Aquesta variació institucional és la que explica la diferència exposada entre els Estats Units i la Unió Europea. La reestructuració social pren la forma de pressions a la baixa sobre els salaris i condicions laborals als Estats Units. A la Unió Europea, on els sindicats en defensen millor les posicions conquerides al llarg de la història, el resultat net és un atur creixent a causa de l’entrada limitada de treballadors joves i la sortida anticipada dels més grans o dels qui es troben atrapats en sectors i empreses no competitius.123 Pel que fa als països en via d’industrialització, han presentat durant almenys tres dècades un model d’articulació entre els mercats urbans formal i informal que equival a les formes flexibles difoses en les economies madures pel nou paradigma tecnològic/organitzatiu.124

Per què i com ha tingut lloc aquesta reestructuració de la relació entre capital i treball al començament de l’era de la informació? Va ser el resultat de circumstàncies històriques, oportunitats tecnològiques i imperatius econòmics. Per a pal·liar les retallades de beneficis sense fer desencadenar la inflació, les economies nacionals i les empreses privades han actuat sobre els costos laborals des del començament de la dècada de 1980, sia mitjançant l’increment de la productivitat sense creació d’ocupació (Europa) o mitjançant la rebaixa dels costos d’un gran nombre de nous llocs de treball (els Estats Units). Els sindicats, el principal obstacle per a una estratègia de reestructuració unilateral, es van veure debilitats per la seva falta d’adaptabilitat per a representar els nous tipus de treballadors (dones, joves, immigrants), per a actuar als nous llocs de treball (oficines del sector privat, indústries d’alta tecnologia) i per a funcionar en la nova forma d’organització (l’empresa xarxa a escala

El treball a la societat del coneixement

global).125 Quan va ser necessari, estratègies ofensives induïdes des de la política van ajudar a les tendències laborals històriques/estructurals contra els sindicats (per exemple, Reagan davant els controladors de vol, Thatcher davant els miners del carbó). Però fins i tot els governs socialistes de França i Espanya van continuar canviant les condicions dels mercats laborals, amb la qual cosa van debilitar els sindicats, quan les pressions de la competència van fer difícil separar-se massa de les noves regles de gestió de l’economia global.

El que va fer possible aquesta redefinició històrica de la relació entre capital i treball va ser l’ús de les poderoses tecnologies de la informació i les formes organitzatives facilitades pel nou mitjà tecnològic. La capacitat de reunir i dispersar la mà d’obra per a projectes i tasques específics en qualsevol lloc i temps va crear la possibilitat que naixés l’empresa virtual com una entitat funcional. Des de llavors, es tractava només de superar la resistència institucional al desenvolupament d’aquella lògica o d’obtenir concessions de la mà d’obra i els sindicats sota l’amenaça potencial de la virtualització. L’augment extraordinari en flexibilitat i adaptabilitat que permeten les noves tecnologies va oposar la rigidesa de la mà d’obra a la mobilitat del capital. Va seguir una pressió incessant per a fer que el treball fos tan flexible com fos possible. La productivitat i rendibilitat van augmentar, però la mà d’obra va perdre la protecció institucional i es va tornar cada vegada més dependent de les condicions de negociació individuals en un mercat laboral en canvi constant.

La societat es va dividir, com ho havia estat la major part de la història humana, entre guanyadors i perdedors en el procés infinit de negociació individualitzada i desigual. Però aquesta vegada hi ha poques regles sobre com guanyar o perdre. La qualificació no és suficient, ja que el procés de canvi tecnològic va accelerar-ne el ritme, superant constantment la definició dels coneixements apropiats. La pertinença a grans empreses o fins i tot a països ha deixat de tenir privilegis perquè la competència global intensificada continua redissenyant la geometria variable del treball i els mercats. El treball no va ser mai més central en el procés de creació de valor. Però els treballadors (prescindint de la seva qualificació) no van ser mai més vulnerables, ja que s’han convertit en individus aïllats subcontractats en una xarxa flexible, l’horitzó de la qual és desconeguda fins i tot per a la mateixa xarxa.

Així doncs, a la superfície, les societats s’estaven/s’estan dualitzant, amb un creixement considerable del vèrtex i la base a tots dos extrems de l’estructura ocupacional i una reducció de la part mitjana amb un ritme i en una proporció que depèn de la posició de cada país en la divisió internacional del treball i del seu clima polític. Però en el fons de l’estructura social naixent, el treball informacional ha desencadenat un procés més fonamental: la desagregació del treball, que marca el començament de la societat xarxa.

El treball a la societat del coneixement

Notes Vull reconèixer la significativa aportació a aquest capítol de Martin Carnoy i Harley Shaiken. També m’he basat de manera extensa en les dades i el material proporcionats per l’Institut Intemacional d’Estudis Laborals de l’Oficina Internacional del Treball. Per això, estic particularment agraït a Padmanabha Gopinath i Gerry Rodgers. 1. Per a comprendre la transformació del treball en el paradigma informacional, és necessari basar aquesta anàlisi en una perspectiva comparativa i històrica. Per a això, he confiat en la que considero la millor font disponible d’idees i investigació sobre el tema: Pahl (ed.), 1988. La tesi central d’aquest capítol sobre la transició cap a la individualització del treball, que indueix a unes societats potencialment fragmentades, també es relaciona, encara que des d’una perspectiva analítica molt diferent, amb un important llibre que elabora la teoria de Polanyi i es basa en anàlisis empíriques de l’estructura social italiana: Mingione, 1991. 2. L’anàlisi de l’evolució de l’estructura d’ocupació als països del G-7 es va realitzar amb l’assistència considerable de la doctora Yuko Aoyama, antiga ajudant meva d’investigació a Berkeley, sobretot pel que fa a a la construcció de la base de dades comparativa internacional en la qual es fonamenta aquesta anàlisi. 3. Bell, 1976; Dordick i Wang, 1993. 4. Cohen i Zysman, 1987. 5. Gershuny i Miles, 1983; Castells, 1976; Daniels, 1993; Cohen i Zysman, 1987; De Bandt (ed.), 1985; Stanback, 1979. 6. Kustner, 1983; Rumberger i Levin, 1984; Bluestone i Harrison, 1988; Leal i altres, 1993; Sayer i Walker, 1992. 7. Vaig intentar incloure Espanya, l’economia de la qual ja és en realitat més gran que la del Canadà. Però els problemes de comparabilitat estadística des de 1920 fins a 1990 van resultar insuperables. [N. de l’a.] 8. Singelman, 1978. 9. Esping-Anderesen, 1993; Mishel i Bernstein, 1994. 10. Per a les projeccions d’ocupació concernents a la resta de països de l’OCDE, vegeu OCDE, 1994a, pàg. 71-100. 11. Vegeu Kutscher, 1991; Carey i Franklin, 1991; Silvestri i Lukasiewicz, 1991; Braddock, 1992; Oficina d’Estadística Laboral, 1994. 12. Silvestri i Lukasiewicz, 1991, pàg. 82. 13. Silvestri, 1993. 14. Ibid., pàg. 85 15. Ibid., quadre 9. 16. Ministeri de Treball, 1991. 17. Johnston, 1991. 18. Campbell, 1994. 19. Newsweek, 1993. 20. Fonts recollides i elaborades per Soysal, 1994, pàg. 23; vegeu també Stalker, 1994. 21. Soysal, 1994, pàg. 22. 22. Economist, 1994. 23. Bouvier i Grant, 1994; Stalker, 1994; Borjas i altres, 1991. 24. Machimura, 1994; Stalker, 1994.

El treball a la societat del coneixement

25. Johnston, 1991. 26. OIT, 1994. 27. Bailey i altres (eds.), 1993; Tyson i altres (eds.), 1988; INCTAD, 1993, 1994. 28. Rothstein, 1993; Mishel i Bernstein, 1993. 29. Patel, 1992; Singh, 1994; OIT, 1993, 1994. 30. Wood, 1994. 31. Krugman i Lawrence, 1994; Krugman, 1994. 32. Vegeu, per exemple, Cohen, 1994; Mishel i Bernstein, 1994. 33. UNCTAD, 1993; Bailey i altres (eds.), 1993; Campbell, 1994. 34. Wood, 1994. 35. Shaiken, 1990. 36. Balaji, 1994. 37. Fouquin i altres, 1991; Tan i Kapur (eds.), 1986; Kwok i So (eds.), 1995. 38. Rothstein, 1994; Sengenberger i Campbell, 1994. 39. Navarro, 1994. 40. Joussaud, 1994; NIKKEIREN, 1993. 41. Per a una consideració documentada dels avenços en la difusió de la tecnologia de la informació al lloc de treball fins a 1995, vegeu Business Week, 1994a, 1995a. 42. Per a una revisió de la literatura important, vegeu Child, 1986; vegeu també Appelbaum i Schettkat (eds.), 1990; Buitelaar (ed.), 1988; Noble, 1984. 43. Sahiken, 1985; Castaño, 1994a. 44. Hirschhorn, 1984. 45. Friedmann, 1956; Friedmann i Naville (eds.), 1961; Touraine, 1955; Mallet, 1963; Coriat, 1990. 46. Braverman, 1973. 47. Shaiken, 1985, 1993; Kelley, 1986, 1990; Hirschhorn, 1984; Zuboff, 1988; Institut Japonès del Treball, 1985. Per a una exposició de la literatura, vegeu Adler, 1992; per a un plantejament comparatiu, vegeu Ozaki i altres, 1992. 48. Quinn, 1988; Bushnell, 1994. 49. Vegeu, entre d’altres, Mowery i Henderson (eds.), 1989; Wood (ed.), 1989; Hyman i Streeck (eds.), 1988; Carnoy, 1989; Wall i altres, 1989; Rees, 1992; Hartmann (ed.), 1987; Buitelaar (ed.), 1988; Dean i altres, 1992. 50. Shaiken, comunicació personal, 1994, 1995; Shaiken, 1995. 51. Zuboff, 1988; Dy (ed.), 1990. 52. Strassman, 1985. 53. Thach i Woodman, 1994. 54. Sobretot em baso en l’obra realitzada en les seves tesis doctorals per a Berkeley per Barbara Baran (1989), Carol Parsons (1987), Penny Gurstein (1990), Lisa Bornstein (1993) i Lionel Nicol (2985). 55. Baran, 1989. 56. Hirschhorn, 1985; Castaño, 1991.

El treball a la societat del coneixement

57. Watanabe, 1986. 58. Parsons, 1987. 59. Appelbaum, 1984. 60. Per a una anàlisi equilibrada i detinguda sobre les tendències de l’atur a les dues últimes dècades, vegeu Freeman i Soete, 1994. 61. Lawrence, 1984; Comisión de las Comunidades Europeas, 1994; Cyert i Mowery (eds.), 1987; OCDE, 1994b; Jones, 1982; Hinrichs i altres (eds.), 1991; Bosch i altres, 1994. 62. OCDE, 1994b. 63. OCDE, Employement Outlook, diversos anys. 64. OCDE, 1994b, pàg. 13. 65. King, 1991; Rifkin, 1995; Aznar, 1993; Aronowitz i Di Fazio, 1994. Les característiques més destacades de tots aquests escrits que anuncien una societat sense treball és que no proporcionen cap prova consistent i rigorosa de les seves afirmacions, basades en retalls de premsa aïllats, exemples aleatoris de firmes d’alguns països i sectors, i arguments de «sentit comú» sobre l’impacte obvi dels ordinadors sobre els llocs de treball. No hi ha una anàlisi seriosa que expliqui, per exemple, l’elevada taxa de creació d’ocupació als Estats Units i el Japó, comparats amb l’Europa occidental; i gairebé no hi ha referències a l’explosió del creixement d’ocupació, sobretot a la indústria, a l’est i sud-est asiàtics. Com que la major part d’aquests escriptors es relacionen amb l’«esquerra política», la seva credibilitat s’ha de posar en dubte abans que les seves tesis infundades condueixin els sindicats i l’esquerra política a un nou carreró sense sortida, en la millor tradició de l’autodestrucció ideològica. 66. OCDE, 1994c. 67. Kaplinsky, 1986. 68. Bessant, 1989. 69. Kaplinsky, 1986, pàg. 153. 70. Bessant, 1989, pàg. 27, 28, 30. 71. Institut Japonès del Treball, 1985, pàg. 27. 72. Schettkat i Wagner (eds.), 1990. 73. Miller, 1989, pàg. 80; Flynn, 1985; Levy i altres, 1984; OTA, 1984, 1986. 74. Daniel, 1987; Northcott, 1986. 75. Watanabe (ed.), 1987. 76. Citat a Watanabe, 1987. 77. Castells i altres, 1986; Castaño, 1994b; Sáez i altres, 1991. 78. Swann, 1986; Ebel i Ulrich, 1987; Pyo, 1986. 79. Vegeu, per exemple, les profecies apocalíptiques d’Adam Schaff, 1992. És sorprenent, si més no, veure el crèdit que s’atorga als mitjans de comunicació a llibres com el de Rifkin (1995), que anuncien «la fi del treball», publicat en un país, els Estats Units, on entre 1993 i 1997 es van crear més d’11 milions de llocs de treball nous. Un tema diferent és la qualitat i remuneració d’aquests llocs (encara que els seus perfils de qualificació eren més elevats que els de l’estructura general de l’ocupació). En efecte, treball i ocupació s’estan transformant, com aquest llibre tracta de sostenir. Però el nombre de llocs de treball remunerats al món, malgrat el malestar de l’Europa occidental, lligat a factors institucionals, és al punt més alt de la història i continua ascendint. I les taxes de participació de la mà d’obra a la població adulta creixen arreu per la incorporació sense precedents de la dona al mercat laboral. Prescindir d’una d’aquestes dades elementals és desconèixer la nostra societat. 80. Un dels esforços més sistemàtics de previsió dels efectes en l’economia i l’ocupació de les noves tecnologies va ser el «Metaestudi» realitzat a Alemanya a final de la dècada de 1980. Molts descobriments es presenten a Matzner i Wagner (eds.), 1990. Vegeu sobretot el capítol «Sectoral and Macroeconomic Impacts of Research and Development on Employment», a Blazejczak i altres, 1990, pàg. 231.

El treball a la societat del coneixement

81. Leontieff i Duchin, 1985. 82. Vegeu Cyert i M owery (eds.), 1987; Lawrence, 1984. 83. Vegeu Landay i Rosenberg (eds.), 1986; OCDE, 1994b; Lawrence, 1984. 84. Young i Lawson, 1984. 85. Rodgers (ed.), 1994. 86. Boyer, 1990. 87. Boyer i Mistral, 1988; Boyer, 1988b. 88. OCDE, 1994, pàg. 32. 89. OCDE, 1994b. Per a una exposició més extensa d’aquestes dades i els temes polítics relacionats amb el futur del treball i l’ocupació, vegeu Stevens i Michalski, 1994. 90. «Non-standard working under review», Industrial Relations & Review Report, núm. 565, agost de 1994, pàg. 5-14. 91. Robinson, 1993. 92. OCDE, 1994b; vegeu també Bosch i altres (eds.), 1994, sobretot pàg. 11-20. 93. Jost, 1993. 94. Marshall, 1994. 95. Bielenski (ed.), 1994; per als problemes socials associats amb el treball a temps parcial, vegeu Warme i altres (eds.), 1992. 96. Hewitt, 1993. Aquest interessant estudi se cita precisament a Freeman i Soete, 1994. 97. NIKKEIREN, 1993. 98. Kumzawa i Yamada, 1989. 99. Kuwahara, 1989. 100. Inoki i Higuchi (eds.), 1995. 101. diversos autors, 1994. 102. Nomura, 1994. 103. Joussaud, 1994. 104. Shinotsuka, 1994; Diversos autors, 1994. 105. Gelb i Lief Palley, 1995. 106. Takenori i Higuchi, 1995. 107. Kuwahara, 1989; Whitaker, 1990. 108. Freeman i Soete, 1994. 109. Harrison, 1994; OIT, 1994. 110. Arthur, 1989. 111. Aquesta és l’opinió que solen expressar Alan Greenspan, president del Consell d’Administració de la Reserva Federal dels Estats Units, el Fons Monetari Internacional i altres cercles experts internacionals. Per a un discurs econòmic que articula aquestes tesis, vegeu Krugman, 1994; i Krugman i Lawrence, 1994. 112. Cappelli i Rogovsky, 1994. 113. Carnoy i Fluitman, 1994.

El treball a la societat del coneixement

114. Howell, 1994; Howell i Wolff, 1991; Mishel i Teixeira, 1991. 115. Centre del Pressupost i de Prioritats Polítiques, Washington DC, citat per New York Times, 7 d’octubre de 1994, pàg. 9; vegeu també Murphy i Welch, 1993; Bernstein i Adler, 1994. 116. Mishel i Bernstein, 1994. 117. Citat pel New York Times, 7 d’octubre de 1994. Vegeu també Newman, 1993. 118. Carnoy, 1994. 119. Sayer i Walker, 1992. 120. Lee i Townsend, 1993, pàg. 18-20. 121. Byrne, 1994. 122. Warnken i Ronning, 1990. 123. Shaiken, 1993, 1995. 124. Bosch, 1995. 125. Portes i altres, 1989; Gereffi, 1993. 126. Per a una valoració del declivi del sindicalisme tradicional en les noves condicions econòmiques/tecnològiques, vegeu Carnoy i altres, 1993a; vegeu també Gourevitch (ed.), 19894; Adler i Suárez, 1993. M. Castells. “La transformación del trabajo y el empleo: trabajadores en red, desempleados y trabajadores a tiempo flexible”. A: La sociedad red (capítol 4).

El treball a la societat del coneixement

Treball en xarxa i teletreball: cap a una nova tendència global del treball Jordi Vilaseca Requena Joan Torrent Sellens Josep Lladós Masllorens Pilar Ficapal Cusí Estudis d’Economia i Empresa Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Introducció. L’impacte del progrés tecnològic en el mercat de treball Les repercussions del procés de canvi tecnològic en el mercat de treball són, si més no, complexes. La relació entre el progrés de les tecnologies disponibles i el nivell d’ocupació d’un economia és un tema tan antic com controvertit. Al llarg de la història econòmica, els nombrosos casos d’economies que han patit la presència d’un atur tecnològic significatiu i persistent ens demostra com en l’anàlisi de la interacció entre tecnologia i ocupació cal fugir d’interpretacions excessivament simplistes. L’acceleració del canvi tecnològic induïda per l’aplicació generalitzada de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) a l’activitat econòmica, el major ritme difusor d’aquestes tecnologies i el seu efecte directe més gran d’estalvi de treball, en contraposició amb els paradigmes tecnològics anteriorment existents, ha donat lloc a la percepció que les fases de creixement econòmic seran en el futur menys creadores d’ocupació. Aquesta interpretació del canvi arribaria al punt de postular l’arribada d’escenaris on el treball arribaria a la seva fi. Una visió més dinàmica d’aquesta relació incorporaria als efectes directes estalviadors de feina de les noves tecnologies altres efectes indirectes associats a les noves oportunitats de feina i a la nova oferta de productes i serveis que es deriven del canvi tecnològic, que podrien tenir efectes més que compensatoris de la destrucció directa de llocs de treball .1 Avui en dia se’ns fa evident que la revolució electrònica i digital ha donat lloc no només a nombroses innovacions de productes i serveis, a accelerar el creixement de la productivitat i millorar les estructures organitzatives existents a les empreses, sinó també a l’aparició d’un nou sector productiu: la indústria de la informació. Els efectes d’aquestes innovacions, en termes de caiguda de preus i d’augment de demanda agregada, afecten positivament els nivells de producció i demanda de treball. Tal com s’indicarà en els capítols posteriors, les TIC també han permès desenvolupar factors de competitivitat més complexos, una nova estructura organitzativa (l’empresa xarxa) i una nova forma d’organització del treball (el treball en xarxa) que són característiques de l’economia del coneixement i que, al seu torn, poden accelerar el cercle econòmic virtuós que existeix entre demanda, producció i ocupació.

El treball a la societat del coneixement

D’altra banda, les anàlisis sobre la relació tecnologia-ocupació poden mostrar diferències substantives en funció del tipus d’activitat. La transformació en l’estructura sectorial de l’ocupació ha estat un fet característic de moltes economies al llarg dels anys recents, cosa a què l’aplicació econòmica de les TIC probablement no ha estat aliena. D’aquesta manera, si bé l’efecte estalviador de feina s’ha sentit més sensiblement en l’activitat manufacturera, on l’automatizació mitjançant l’ús de les TIC de tasques repetitives i rutinàries ha propiciat, en general, millores d’eficiència més importants, han estat les activitats de serveis, en canvi, les que probablement han notat més sensiblement l’efecte generador d’ocupació que està relacionat amb la demanda de nous productes, ja que aquestes noves tecnologies han propiciat la provisió de multitud de nous serveis. Tot i amb això, aquesta interpretació sobre la transformació sectorial també hauria de ser matisada ja que, d’una banda, el sector manufacturer ha estat l’origen de molt productes TIC i, per tant, s’ha beneficiat directament del seu efecte expansiu sobre la demanda mentre que, de l’altra, els processos de racionalització associats a l’aplicació de les TIC també s’han deixat sentir amb força en moltes activitats tradicionals de serveis, que han incrementat sensiblement el seu grau d’automatització els darrers anys. En síntesi, doncs, la pèrdua de llocs de treball inherent al canvi tecnològic contrasta amb l’evidència que les innovacions basades en l’ús de les TIC generen demanda directa i desencadenen efectes sinèrgics positius per a la demanda d’altres activitats econòmiques. Quan vulguem estendre aquests efectes al conjunt de l’economia haurem de tenir en compte, però, que els mecanismes de compensació depenen de paràmetres tan diversos com el nivell de competència existent en els mercats, el grau de substitució existent entre els factors productius o el rol de les institucions, entre d’altres. A més, el procés de globalització ha reforçat les conseqüències de la innovació tecnològica en els mercats de treball. En aquest sentit, el progrés tècnic ha modificat notablement la demanda de qualificacions. L’oferta relativa de mà d’obra més qualificada ha crescut a la majoria de països de l’OCDE, mentre que les condicions de treball per als treballadors no qualificats s’han deteriorat. La davallada de la demanda de mà d’obra menys qualificada ha estat perceptible a través de l’augment de la dispersió de salaris entre els treballadors qualificats i els no qualificats, com també a través del creixement de l’atur dels obrers amb escassa formació.

Un gran nombre de tasques realitzades manualment han estat automatitzades i la demanda d’algunes qualificacions ha crescut fins al punt que han aparegut segments de demanda de treball destinats a les noves qualificacions. Paral·lelament, el nivell d’instrucció dels treballadors ha progressat sensiblement a tots els països de l’OCDE. Avui dia, gràcies a la difusió de les noves tecnologies basades en la informació, com els ordinadors i la maquinària sofisticada, es pot afirmar que la demanda de força de treball capaç d’actuar en aquest àmbit tendirà a l’alça significativament. En aquest sentit, està gene-

El treball a la societat del coneixement

ralment acceptat que la introducció de les noves tecnologies exigeix noves qualificacions per part dels treballadors, tot i que el debat sobre l’efecte de la tecnologia en el descens de la demanda de mà d’obra poc qualificada està del tot obert. Des d’un punt de vista teòric, la qüestió és complexa i és necessari estudiar l’efecte dels factors que influeixen sobre la demanda i l’oferta de les diverses qualificacions. En les economies que disposen d’un mercat de treball més flexible, com és el cas dels Estats Units i la Gran Bretanya, el descens de la demanda de mà d’obra poc qualificada ha provocat un distanciament entre els salaris dels treballadors qualificats i els que no ho estan. Als països on el mercat de treball mostra un nivell de flexibilitat inferior, la caiguda de la demanda ha impulsat un fort increment de la taxa d’atur dels treballadors no qualificats.

Atès que les noves tecnologies s’han aplicat als processos productius, es tendeix a pensar que condueixen, globalment, a una disminució de la demanda de la mà d’obra poc qualificada, així com a un creixement de la demanda de mà d’obra altament qualificada. De fet, hi ha tres arguments d’ordre intuïtiu que permeten explicar aquesta relació entre tecnologia i qualificació a les empreses:

• El primer està relacionat amb la idea que els treballadors qualificats s’adapten més fàcilment al progrés tècnic que els que no ho estan.

• El segon es basa en la constatació que un gran nombre d’innovacions tècniques permet efectuar tasques repetitives realitzades, generalment, per obrers poc qualificats o bé pel fet que la introducció de la tecnologia substitueix treballadors amb una formació no específica.

• El tercer argument reprèn la idea que la informàtica millora la productivitat de la mà d’obra altament qualificada, cosa que fa que les empreses tinguin una tendència a sol·licitar treballadors d’aquestes característiques; especialment, les que adopten una nova tecnologia.

Paral·lelament, i en contraposició amb els tres arguments anteriors, cal destacar que la tecnologia pot suposar igualment una desqualificació de la mà d’obra, ja que hi ha la possibilitat que disminueixi el nivell de requeriments necessaris per a efectuar una tasca determinada. Per exemple, es pot afirmar que un operador que faci funcionar una màquina amb comandes numèriques preestablertes fa bàsicament la funció d’observador, mentre que els seus predecessors, quan la màquina no estava programada, eren considerats artesans. De fet, alguns elements porten a considerar que les tecnologies de la informació (en permetre un gran nombre d’operacions de recollida i anàlisi de dades) redueixen el nombre de llocs de treball de responsabilitat cap a nivells intermedis, quan tradicionalment aquests eren etiquetats de reserves de treball qualificat.

El treball a la societat del coneixement

La complementarietat entre la tecnologia i les qualificacions, que es manifesta en l’àmbit microeconòmic, i que sovint ha donat lloc a extrapolacions cap a tota l’economia, s’ha designat amb l’expressió “el progrés tècnic impulsa les qualificacions”. Tanmateix, des del punt de vista teòric, l’existència d’una relació de complement entre la tecnologia i les qualificacions en l’àmbit microeconòmic no suposa necessàriament la presència d’una relació similar en l’àmbit macroeconòmic. La incidència global d’aquesta complementarietat depèn dels efectes de substitució que intervenen sobre els mercats de factors i de productes.

D’aquesta manera, si el progrés tècnic produeix, efectivament, un xoc sobre la demanda relativa de qualificacions i els salaris relatius al nivell macroeconòmic, convé establir una relació entre el curt i el llarg termini, ja que les evolucions dels preus relatius i de les innovacions dutes a terme poden contribuir a absorbir aquest xoc. A més, la rigidesa sobre el mercat de treball o l’absència de formació poden donar, en canvi, un caràcter permanent a aquest xoc sobre la demanda. Significativament, moltes economies observen un augment, amb el pas del temps, de la dispersió dels salaris relatius. Tot i que el salari mitjà ha crescut, es posen en evidència els efectes negatius que el creixement de les desigualtats, en termes de redistribució de la renda, poden causar sobre els augments dels ingressos.

És igualment difícil aïllar la incidència del progrés tècnic dels efectes de tot un conjunt d’elements i de mecanismes, com és el cas dels canvis en el context institucional. De fet, durant els últims anys, un gran nombre de països ha aprofundit en la seva legislació sobre la mobilitat dels mercats de treball i de productes. Així doncs, les institucions responsables dels mercats de treball, vist el seu funcionament diferencial entre països, han influenciat sobre els mecanismes de funcionament del mercat laboral i han condicionat d’aquesta manera l’efecte de les noves tecnologies sobre la demanda relativa de la força de treball.

Així mateix, la millora de les qualificacions s’ha manifestat també en l’evolució de l’ocupació per professió. Els treballadors no manuals ocupen la primera posició en el total de l’ocupació, amb una tendència creixent a tots els països. Si, a més, a aquestes dues categories s’hi afegeix el nivell de qualificació, es dedueix que els treballadors no manuals qualificats han estat els principals responsables del creixement de l’ocupació a molts països de l’OCDE durant els últims anys. D’altra banda, les estadístiques sobre atur i salaris confirmen que els treballadors qualificats han presentat una tendència favorable comparable amb l’evolució desfavorable dels treballadors no qualificats. Així, pel que fa a l’atur, cal destacar la forta incidència en els treballadors manuals i en els que tenen un nivell d’instrucció dèbil, mentre que, pel que fa als salaris, i a grans trets, es pot afirmar que l’element explicatiu principal de la seva progressió ha estat el nivell d’instrucció. En resum, l’equilibri en el mercat de treball entre mà d’obra poc qualificada i mà d’obra qualificada s’ha transformat sensiblement.

El treball a la societat del coneixement

Caldria preguntar-se també per la relació entre la tecnologia i els salaris a fi i efecte de determinar qui beneficia la introducció de la tecnologia en els processos productius de l’empresa. El salari mitjà d’una economia està en funció de la productivitat, de manera que, si la tecnologia fa créixer la productivitat, aleshores la introducció d’aquesta fa créixer el salari mitjà. Tanmateix, l’augment dels salaris depèn d’un conjunt de factors, d’entre el quals cal destacar la situació del mercat de treball i les pressions exercides per la competència, tant nacional com estrangera. D’aquesta manera, la relació entre tecnologia i salaris s’ha situat entorn dels tres elements següents:

• El primer consisteix a considerar que l’avantatge salarial resulta d’un estalvi de recursos humans que no afecta la mà d’obra més productiva.

• El segon es basa en el fet que les empreses que recorren a noves tecnologies acaben augmentat el seu nivell de benefici per sobre de la mitjana, cosa que es trasllada al seu personal en concepte de millora de la renda.

• El tercer element està vinculat amb la utilització dels salaris com a incentiu perquè la mà d’obra n’intensifiqui els esforços (salari d’eficiència) i, d’aquesta manera, en millori la productivitat.

El resultat de tot plegat és que la inversió tecnològica ha alterat l’escala salarial, de manera que es pot parlar de la presència d’un salari premi, que vindria determinat per la remuneració salarial més elevada que reben els treballadors que utilitzen més intensivament les TIC. En la mesura que les noves tecnologies requereixen més habilitats i plans de formació específics, per tal que l’empresa pugui assolir els guanys de productivitat associats al seu ús, és raonable esperar que els treballadors rebin una compensació econòmica superior, vinculada amb les seves majors capacitats i el seu rendiment superior. Si, a més, el ritme de canvi tecnològic és accelerat i la disponibilitat dels coneixements específics necessaris per a l’ús de les noves tecnologies és escassa, els treballadors que disposin d’aquests requeriments podran obtenir una recompensa més atractiva.

En síntesi, podríem concloure que, d’una banda, hi ha una relació de complementarietat entre el progrés tecnològic i els salaris i les qualificacions de la mà d’obra. Una de les raons que explica aquesta complementarietat és el fet que els treballadors qualificats estan en millor disponibilitat d’assimilar les noves tecnologies. Una altra raó és que les empreses busquen la millora en la qualificació de la seva mà d’obra a fi i efecte de complementar la tecnologia que han adoptat. A més, també hi ha raons per a pensar que el progrés tecnològic té un paper important en la disminució de la demanda de mà d’obra poc qualificada. Tanmateix, la qüestió de saber en quina mesura la tecnologia està a l’origen d’aquesta disminució continua oberta. Sembla indubtable que hi ha notables interaccions entre el descens dels salaris d’aquest grup poblacional i els

El treball a la societat del coneixement

processos innovadors, tot i que altres elements, com l’augment de la competència internacional procedent d’economies amb nivell salarial inferior, també hi tenen un rol transcendent. En la relació entre innovació tecnològica i mercat de treball hi incideixen, doncs, efectes de caràcter diferent, tant de naturalesa directa o indirecta, com de caràcter macroeconòmic o microeconòmic, cosa que n’explica la complexitat.

1. Les noves tendències globals del treball: cap al treball en xarxa 1.1. El treball en l’economia i la societat del coneixement

La irrupció de les tecnologies digitals està transformant profundament l’economia i la societat. Aquestes tecnologies, que agrupem sota el denominador comú de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), i que comprenen el conjunt convergent d’aplicacions de microelectrònica, informàtica, telecomunicacions, optoelectrònica i els avenços recents de l’’enginyeria genètica, són aplicades massivament a l’esfera econòmica i emprades molt socialment. De fet, aquest fons social de coneixement ha impregnat l’activitat econòmica i social fins a tal punt que, en l’actualitat, ja podem esmentar un nombre creixent i interdisciplinari d’estudis que sostenen la hipòtesi següent: les TIC són el paradigma tecnològic sobre el qual es fonamenta l’actual dinàmica de revolució industrial,2 també basat en el procés de mundialització econòmica i en els canvis en els patrons de demanda de famílies i empreses. Aquest procés de canvi econòmic i de transformació social ens condueix cap a un nou tipus d’economia i de societat: l’economia i la societat del coneixement.

En l’esfera econòmica, un ampli ventall d’innovacions de procés i de producte en matèria digital ha generat l’aparició de noves activitats productives que agrupem sota la denominació d’indústria de la informació. Això és, el conjunt de branques productives resultants d’una primera aplicació econòmica de les tecnologies digitals, és a dir, el sector TIC i el sector dels continguts digitals. La indústria de la informació, per la seva banda, està superant el seu propi desenvolupament tecnològic i, a l’actualitat, el conjunt de productes i serveis resultants de la producció i el tractament de la informació i la comunicació l’utilitzen com a factor productiu per la resta de branques productives de l’economia. D’aquesta manera, la confluència i les interrelacions entre el procés de digitalització i els seus usos productius generen un cercle virtuós que va des de la demanda de nous béns i serveis fins a la seva producció, de la producció a la innovació i de la innovació, de nou, a la demanda. Aquest flux interactiu entre la demanda i l’oferta, a través dels mecanismes innovadors, es tradueix en forma de grans augments de productivitat i competitivitat d’economies, sectors o empreses.3

El treball a la societat del coneixement

La progressiva incorporació del coneixement a l’activitat econòmica s’ha manifestat, durant els darrers anys, des de diverses perspectives. D’una banda, gràcies a l’elevada participació de les TIC sobre la producció d’algunes branques importants d’activitat, com l’automòbil, la indústria química i farmacèutica o les finances. D’altra banda, el recurs “coneixement” també n’està augmentant la presència en les branques productives que es mostren menys intensives en l’ús d’aquest input com, per exemple, en la indústria tèxtil o en la distribució comercial. Així mateix, el coneixement també s’ha deixat notar a través de noves formes de distribució i consum, canvis en les relacions empresarials i noves tipologies de finançament. Dit d’una altra manera, l’economia del coneixement no només es fonamenta en les empreses del nucli digital de l’activitat econòmica (les anomenades empreses puntcom), sinó que la gradual incorporació productiva del saber també es manifesta mitjançant canvis en l’oferta (noves maneres de fer negoci, de treballar, d’interacció entre empreses, d’innovació, etc.) i canvis en la demanda (noves maneres de consumir, canvis en els mecanismes inversors o transformacions en les relacions exteriors) de l’economia generats per l’ús intensiu de les TIC i dels continguts digitals. En l’esfera social, i com no podria ser d’una altra manera, la consolidació de l’economia basada en el coneixement està generant importants canvis en el conjunt de l’entramat i de les relacions socials. Les modificacions en el mercat de treball, els efectes ideològics i culturals, les transformacions institucionals i polítiques i, en definitiva, les noves formes de relació de l’individu amb el seu entorn, defineixen alguns dels efectes de la intensitat de l’ús econòmic del coneixement sobre les seves bases sociològiques i institucionals (figura 1). Figura 1. Un esquema de l’economia i la societat del coneixement

Font: Vilaseca i Torrent (2001a)

Amb tot, aquesta tercera revolució industrial es caracteritza per una nova propietat tècnica: l’aplicació de nous coneixements i informacions sobre aparells de generació de coneixement i procés de la informació i la comunicació.4 Així

El treball a la societat del coneixement

doncs, en l’actualitat, l’aplicació econòmica del coneixement s’utilitza, més que mai, en la generació del propi coneixement. Vegem un exemple il·lustratiu: en la segona revolució industrial, el coneixement científic va desenvolupar el motor de combustió interna que, progressivament, es va convertir en una tecnologia clau de l’esquema productiu. En aquest cas, el coneixement va actuar sobre una tecnologia que, aplicada als processos productius, va acabar generant un canvi radical en l’activitat econòmica. En el cas del procés de digitalització, disposem d’unes tecnologies que, com sempre, es fonamenten en l’aplicació econòmica del coneixement per a fabricar mercaderies d’una manera reproduïble. Ara bé, i vet aquí la novetat, la incidència d’aquest coneixement no es limita a la tecnologia, ja que les TIC també influeixen en la generació del propi coneixement a través de l’amplificació i prolongació de la ment humana. En altres paraules, ens trobem davant d’un estoc social de saber que utilitza el coneixement com a input i que contribueix directament a la generació de coneixement com a output. En definitiva, i emprant una visió àmplia dels processos tecnològics, entesos com el domini de l’home sobre la naturalesa,5 les TIC no només incideixen en la capacitat de reproducció i control de l’entorn, sinó que actuen directament en el domini de l’home sobre si mateix, o més correctament, sobre la generació del seu propi coneixement. Per tant, quina és la conclusió més important que s’extreu d’aquesta característica intrínseca de les tecnologies digitals? Sembla evident que, si el que volem és analitzar els aspectes econòmics i socials d’aquesta revolució tecnològica, haurem de centrar la nostra anàlisi en el coneixement. Si per coneixement entenem allò que ens planteja l’epistemologia, és a dir, el procés humà i dinàmic de justificació adequada d’una creença,6 concebirem el fet econòmic de la seva producció, distribució, intercanvi i consum, ja que l’acte de conèixer és un acte exclusivament humà i, com a tal, és possible plantejar-lo des del punt de vista econòmic. D’aquesta manera, i apel·lant a la seva facilitat de reproducció,7 podem afirmar que hi ha dues tipologies de coneixement aplicat a l’activitat econòmica: el coneixement explícit o observable i el coneixement implícit o tàcit.8 El coneixement explícit o observable és el saber que es pot explicar en un llenguatge formal i sistemàtic, de manera que és possible processar-lo, transmetre’l i emmagatzemar-lo amb facilitat. El coneixement implícit o tàcit és el saber que està associat bàsicament al factor treball i que consta d’elements tècnics o cognoscitius, del tipus experiència pràctica, habilitats o qualificacions difícils de detallar i, per tant, d’explicitar. Com ha incidit el procés de digitalització en la producció, la distribució, el consum i l’intercanvi de coneixement? La resposta es materialitza per dues vies principals.9 En primer lloc, l’espectacular millora de l’accés i la gestió dels fluxos d’informació ens condueix cap a una notable relaxació de les barreres d’entrada a la difusió del coneixement, cosa que es tradueix en un notable increment de l’estoc de coneixement observable. En segon lloc, la millora de les possibilitats d’accés i difusió als elements que incideixen sobre el coneixement tàcit, que en alguns casos s’ha transformat en observable, mentre que, altres

El treball a la societat del coneixement

vegades, ha transformat els requeriments i habilitats formatives i d’experiència de la força de treball. D’altra banda, l’activitat econòmica diària ens proporciona infinitat d’exemples de transaccions de mercaderies (béns i serveis) basades en el coneixement,10 de manera que aquest ha deixat de ser únicament un recurs per a la producció. Amb tot, les mercaderies basades en el coneixement tenen unes característiques econòmiques particulars11 amb propietats de bé públic i d’experiència, importants externalitats i rendiments creixents. A més, a mesura que el coneixement generat presenta més dificultats en la seva digitalització, la utilitat marginal del seu accés i les seves barreres de sortida tendeixen a disminuir.12 Així doncs, la progressiva utilització del coneixement com a recurs i mercaderia de creixent importància econòmica ens permet plantejar-nos una visió de l’economia del coneixement, entesa com la branca de l’anàlisi econòmica que estudia el comportament i els fets econòmics derivats de l’aplicació productiva del coneixement. Tanmateix, aquesta concepció del coneixement no es limita únicament a una visió del coneixement científic o tecnològic, sinó que també comprèn el coneixement tècnic i les habilitats, fàcilment transmissibles o no, dels agents econòmics.13 De fet, durant la dècada dels noranta, la manifestació del saber, vinculada amb les tecnologies digitals, va canviar alguns comportaments dels agents econòmics, generant noves activitats i transformant-ne algunes de les existents. És precisament en aquest sentit més ampli en què hem d’interpretar l’economia del coneixement, el recurs bàsic de la qual s’ha convertit en un dels fonaments explicatius dels avenços de productivitat i competitivitat i, en conseqüència, del creixement i el desenvolupament econòmic.14 En síntesi, si en l’economia i la societat global del coneixement, els augments de productivitat i de competitivitat es basen, entre altres coses, en les capacitats d’aprenentatge (i desaprenentatge), en la innovació, en la flexibilitat i en les iniciatives emprenedores dels agents econòmics, no hi ha dubte que un dels seus fonaments és el treball. En aquest sentit, és important assenyalar que, tot i que els efectes del progrés tecnològic sobre el mercat de treball han estat àmpliament estudiats,15 els darrers anys ha coincidit a molts països un fort procés d’innovació tecnològica que no s’ha traslladat en tota la seva magnitud al mercat de treball. Aquest fet suggereix que les interaccions entre la incorporació del coneixement a l’activitat econòmica a través de les tecnologies digitals i el seu impacte sobre el mercat de treball són, com a mínim, complexes. Vegem-les. Una visió empírica per als països de l’OCDE ens mostra que, els darrers anys, els augments d’ocupació s’han generalitzat en els grups poblacionals més qualificats. A més, els salaris relacionats amb els usos intensius de les tecnologies han estat superiors als de la resta d’activitats.16 D’altra banda, la pèrdua de llocs de treball s’ha concentrat en els treballadors menys qualificats.17 Hi ha, doncs, una evidència relativa al fet que la innovació tecnològica redueix la demanda relativa de treball menys qualificat. Addicionalment, també s’ha trobat una clara correlació entre l’endarreriment formatiu vinculat al canvi tècnic i

El treball a la societat del coneixement

la caiguda de salaris. En altres paraules, tot i que qualsevol moment de progrés tecnològic, com l’actual, té uns efectes favorables sobre la creació d’ocupació, els riscos de destrucció de llocs de treball i d’exclusió social dels grups de persones menys qualificades també són evidents. En aquest sentit, la influència sobre l’ocupació del canvi tecnològic és el resultat combinat de les innovacions en les diferents branques productives de l’economia i de les condicions concretes del mercat de treball. Quan una empresa intensiva en l’ús del coneixement realitza una innovació que comporta un augment de l’ocupació, els efectes sobre el conjunt del mercat de treball són indirectes i es traslladen a altres sectors. L’ocupació perduda amb el canvi tecnològic tendeix a concretar-se en la força de treball del sector manufacturer i en els treballadors menys qualificats, mentre que els nous llocs de treball requereixen més formació i es concentren en els serveis.18 L’impacte final serà positiu si es compleixen la condició necessària i la condició suficient perquè la transició sigui eficient i eficaç. Això és, l’estabilitat macroeconòmica, l’eficiència microeconòmica, l’adaptació als canvis del mercat de treball i la flexibilitat de les institucions que incideixen sobre aquest. De fet, un dels objectius prioritaris d’aquest document és l’anàlisi de les transformacions del treball a Catalunya com a resultat de la irrupció de les tecnologies digitals i del coneixement en l’esfera productiva. No hi ha dubte que aquestes tecnologies són un instrument bàsic de canvi per a abordar l’ampliació temporal i espacial dels mercats que implica la globalització. En efecte, l’ús intensiu de les TIC no només acaba generant notables canvis en els requeriments, l’organització i les pràctiques del treball, sinó que també planteja transformacions en el procés de capitalització i la inversió de les empreses, així com en l’estratègia, l’organització i les pràctiques productives. Com es desprèn de la figura 2, el conjunt convergent de les TIC, el procés de globalització i els canvis en els patrons de demanda dels agents econòmics han donat lloc a una àmplia transformació de l’activitat econòmica que agrupem sota el concepte de nova economia o d’economia del coneixement i que, des de la vessant de l’anàlisi de l’economia del treball, suposa la irrupció d’una nova forma d’organització i de realització del treball, el treball en xarxa, que transforma els requeriments i habilitats demanades a la força de treball, així com les condicions, l’organització i els resultats del treball (i, per extensió del no-treball). Figura 2. La nova economia i el treball en xarxa

Font: elaboració pròpia

El treball a la societat del coneixement

1.2. Globalització, TIC, treball i ocupació: una perspectiva internacional Dèiem més amunt que, en l’actualitat, els dos principals motors de canvi de l’activitat econòmica són el procés de globalització i una dinàmica de revolució tecnològica, fonamentada en les aplicacions en la producció de les tecnologies del processament de la informació i la comunicació. L’anàlisi de les implicacions d’aquests dos fenòmens sobre el mercat de treball ja acumula una literatura abundant,19 per bé que tot sembla indicar que l’aplicació productiva d’aquests dos fenòmens no s’ha traslladat, en tota la seva magnitud, a la generació d’ocupació. En efecte, si bé l’economia del treball ja fa molts anys que ha arribat a un consens sobre la importància dels processos d’innovació tecnològica i l’obertura dels mercats sobre la creació neta de llocs de treball a llarg termini,20 durant els darrers anys ha coincidit a molts països un important procés d’internacionalització de l’economia, combinat amb una progressiva utilització de les tecnologies digitals, que no s’ha traslladat com s’hauria d’haver traslladat al mercat de treball. Aquest fet suggereix que les interaccions entre la incorporació del coneixement a l’activitat econòmica, per mitjà de les TIC i el procés de globalització, i el seu impacte sobre el mercat de treball són, com a mínim, complexes. En efecte, la influència sobre l’ocupació del canvi tecnològic és el resultat combinat de les innovacions en les diferents branques productives de l’economia i de les condicions concretes del mercat de treball. Quan una empresa intensiva en l’ús del coneixement realitza una innovació que comporta un augment de l’ocupació, els efectes sobre el conjunt del mercat de treball són indirectes i es traslladen a altres sectors. L’ocupació perduda amb el canvi tecnològic tendeix a concretar-se en la força de treball del sector manufacturer i en els treballadors menys qualificats, mentre que els nous llocs de treball requereixen més formació i es concentren en els serveis.21 L’impacte final serà positiu si es compleixen la condició necessària i la condició suficient perquè la transició sigui eficient i eficaç. És a dir, l’estabilitat macroeconòmica, l’eficiència microeconòmica, l’adaptació als canvis del mercat de treball i la flexibilitat de les institucions que incideixen sobre aquest. Una visió empírica per als països de l’OCDE ens mostra que, els darrers anys, els augments d’ocupació s’han generalitzat en els grups poblacionals amb més formació. A més, els salaris relacionats amb els usos intensius de les tecnologies són més elevats que els de la resta d’activitats.22 D’altra banda, la pèrdua de llocs de treball s’ha concentrat en els treballadors amb menys formació.23 Hi ha, doncs, una evidència relativa al fet que la innovació tecnològica redueix la demanda relativa de la força de treball menys qualificada. Addicionalment, també s’ha trobat una clara relació entre l’endarreriment formatiu vinculat al canvi tècnic i la caiguda de salaris. En altres paraules, tot i que qualsevol moment de progrés tecnològic i de globalització econòmica, com l’actual, té uns efectes favorables sobre la creació d’ocupació, els riscos de destrucció de llocs de treball i d’exclusió social de les persones menys qualificades també resulten obvis. Efectivament,

El treball a la societat del coneixement

com es desprèn de la taula 1, els nivells d’ocupació i d’atur als països de l’OCDE presenten substancials diferències segons el nivell d’estudis acabats de la població.24 Al conjunt dels quinze països de la Unió Europea, la taxa d’ocupació de la població entre 25 i 64 anys amb estudis superiors acabats se situava el 2000 trenta punts percentuals per sobre de la taxa d’ocupació de la població amb menys estudis que els secundaris de segon cicle (amb un 84,2% i un 53,9%, respectivament). Així mateix, la taxa d’atur de la població amb estudis superiors (4,3% a la Unió Europea el 2000) distava més de sis punts percentuals del percentatge d’aturats amb nivells d’estudis inferiors al segon cicle (10,6%). L’economia espanyola no és en absolut una excepció d’aquesta tònica general, per bé que presenta taxes d’ocupació més baixes, taxes d’atur més elevades i menys diferències entre l’ocupació i l’atur amb nivells d’estudis superiors i primaris en relació amb la mitjana europea. Taula 1. Taxes d’ocupació i d’atur segons el nivell d’estudis acabats a la Unió Europea, els Estats Units i el Japó. 2000 Persones entre 25 i 64 anys. En percentatges Taxa d’ocupació

Taxa d’atur

Menys que estudis secundaris de segon cicle

Estudis secundaris de segon cicle

Estudis superiors

Menys que estudis secundaris de segon cicle

Àustria

53,8

74,6

86,7

6,3

3,0

1,6

Bèlgica

50,5

75,1

85,3

9,8

5,3

2,7

Dinamarca

62,5

80,9

88,4

6,3

3,9

2,6

Finlàndia

57,3

74,9

84,4

12,1

8,9

4,7

França

57,0

75,8

83,1

13,9

7,9

5,1

Alemanya

50,6

70,4

83,4

13,7

7,8

4,0

Grècia

55,4

64,7

80,8

7,9

10,9

7,2

Irlanda

56,6

73,8

85,2

6,8

2,5

1,9

Itàlia

47,9

71,0

81,4

10,0

7,4

5,9

Japó

67,1

73,8

79,5

6,0

4,7

3,5

Luxemburg

57,9

73,2

84,3

3,1

1,6

1,0

Països Baixos

59,6

80,1

86,5

3,5

2,1

1,8

Portugal

73,1

83,8

90,3

3,6

3,3

2,8

Espanya

53,9

72,0

79,5

13,7

11,0

9,5

Suècia

68,0

81,7

86,7

8,0

5,3

3,0

Regne Unit

53,7

79,1

87,8

8,9

4,5

2,1

Estats Units

57,8

76,7

85,0

7,9

3,6

1,8

Unió Europea

53,9

74,5

84,2

10,6

6,5

4,3

OCDE

57,1

74,2

83,2

7,4

5,6

3,0

Font: elaboració pròpia a partir de l’OECD Employment Outlook (2002)

Estudis secundaris de segon cicle

Estudis superiors

El treball a la societat del coneixement

En aquestes circumstàncies podem afirmar que, en l’actualitat, el treball (i per descomptat el seu nivell de formació) adquireix una rellevància significativa en una economia que depèn, cada cop més, de les capacitats i habilitats dels agents econòmics per a processar la informació i per a generar, aplicar i difondre el coneixement.25 De fet, podem resumir les noves vinculacions entre la força de treball i l’economia del coneixement a partir de la consolidació del treball en xarxa, que es caracteritza per una configuració variant d’agents, organitzacions i relacions en xarxa i es fonamenta en tres elements prioritaris: • Primer. El treball en xarxa en l'economia del coneixement requereix un nivell educatiu i unes habilitats particulars, vinculades amb les capacitats per a la presa d’iniciatives i el reciclatge davant les necessitats del moment. La necessitat d’aquestes noves competències s’inscriu en un context en el qual les empreses depenen del treball per a desenvolupar els mecanismes d’innovació i de competitivitat global.26 Aquesta notable i canviant exigència formativa situa l’aprenentatge continuat i la formació al lloc de treball en el centre de l’escenari del desenvolupament professional.27 En aquest sentit, Freeman (2002) ha estimat per a l’economia dels Estats Units l’impacte de la irrupció de les tecnologies digitals sobre diverses magnituds del mercat de treball. Els seus resultats, reproduïts en la taula 2, ens posen de manifest una clara tendència creixent en l’explicació de les hores treballades i del salari per hora dels usos compartits de l’ordinador i d’Internet. Taula 2. L’impacte estimat de l’ús de l’ordinador, d’Internet i de l’ordinador i d’Internet sobre les hores treballades i el salari per hora als Estats Units Coeficients (errors estàndard) de l’estimació Ordinador

Internet

(1)

(2)

Ordinador

Internet (3)

Logaritme hores treballades 1989

0,031 (0,005)

–

1993

0,050 (0,006)

–

1997

0,073 (0,006)

0,037 (0,007)

0,070(0,007)

0,013(0,008)

1998

–

0,052 (0,006)

–

2000

–

0,048(0,006)

–

2001

0,590 (0,006)

0,059(0,006)

0,035(0,007)

0,037(0,007)

Logaritme salari hora treballada 1984

0,170(0,008)

–

1989

0,151(0,008)

–

1993

0,164(0,009)

–

1997

0,155(0,010)

0,142 (0,012)

0,129 (0,010)

0,097(0,012)

1998

–

0,127 (0,011)

–

2000

–

0,141 (0,010)

–

2001

0,145(0,009)

0,174(0,009)

0,600(0,012)

0,137(0,012)

Font: reproduït de Freeman (2002)

• Segon. Aquest nou treball format i flexible no pot desenvolupar íntegrament les seves capacitats en un entorn econòmic i empresarial rígid i tradicional. La literatura empírica internacional comença a acumular evidències que ens suggereixen una relació altament positiva entre la productivitat empresarial i l’ús intensiu de les TIC, la flexibilitat organitzativa i el treball altament qualificat.28 En altres paraules, el treball en xarxa de l’economia del coneixement es fonamenta en jerarquies planes, sistemes de treball en equip i una interacció oberta i fàcil entre treballadors i gestors i entre departaments i nivells de les estructures organitzatives. Aquestes noves fórmules organitzatives acaben essent molt més productives i eficients si es combinen amb la formació adequada de la força de treball i amb una notable intensitat de les tecnologies digitals. • I, en tercer lloc, la retenció del talent ha definit noves polítiques retributives, la més estesa de les quals és el pagament d’una part de les compensacions del treball mitjançant instruments basats a diferir temporalment el salari, cosa que redueix, a més, la càrrega de les empreses. Aquestes noves formes de copropietat i cogestió tenen, sovint, un preu: un elevat grau d’exigència i compromís amb el projecte empresarial, molt superior al requerit contractualment. Una visió semblant del mercat de treball en l’economia del coneixement ens condueix cap a la distinció entre el treball autoprogramable –l’ocupació formada, flexible i amb capacitats d’organització pròpia– i el treball genèric –el dels treballadors sense una qualificació concreta ni habilitats especials que, a més, es pot ocupar amb una combinació de màquines, treball local i treball exterior. En aquest context, l’estabilitat laboral i salarial va donant pas a un sistema productiu i de treball basat en la flexibilitat, de manera que l’ocupació autònoma, el treball a temps parcial, el treball temporal, la subcontractació, el teletreball, el treball per objectius i els models de remuneració variable van ocupant un espai creixent en el món laboral. En síntesi, la flexibilitat laboral, els models de treball variable, la diversitat en les condicions de treball i la individualització de les relacions laborals són les característiques sistèmiques del mercat de treball en l’economia del coneixement.29 Amb tot, les transformacions laborals no només es produeixen en el si de l'oferta, la demanda i el mercat de treball, sinó que també s'està modificant l'entorn que engloba les relacions laborals: la utilització de les TIC i la globalització com a instrument per a restar qualificació i precaritzar el treball, les noves necessitats formatives, l’exigència i el compromís del treball autoprogramable, l’estrès, la conciliació de la vida laboral i vida familiar i la manca de referents en la intermediació i la negociació salarial, amb uns mecanismes pensats per la societat industrial, són alguns dels exemples més significatius de les transformacions de les organitzacions i institucions que incideixen sobre el mercat de treball.30 La taula 3 recull les principals transformacions la-

El treball a la societat del coneixement

borals vinculades amb la irrupció del treball en xarxa en l’economia del coneixement. Taula 3. El treball en xarxa en l’economia del coneixement i el treball en l’economia industrial Característiques del treball

Economia del coneixement

Economia industrial

Tecnologies bàsiques i la seva incidència laboral

Tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Substitució d’habilitats mentals

Tecnologies d’aplicació industrial. Substitució d’habilitats manuals

Producció i organització empresarial

A mida / diferenciada. Empresa xarxa que fa e-business

Estàndard. Xarxes d’empreses amb organització taylorista, fordista o toyotista

Factor productiu rellevant

Coneixement i treball no manual

Capital físic i treball manual

Formació requerida

Formació contínua i formació al lloc de treball

Formació reglada i estàndard per a tota la vida

Habilitats

Innovació i flexibilitat

Experiència i constància

Tipus de treball

Autoprogramable

Genèric

Remuneració

Flexible

Fixa

Organització del treball

Organització xarxa: divisió del treball basada en el coneixement, equips multidisciplinaris, treball per objectius, relacions en xarxa i presa de decisions descentralitzada

Organització clàssica: divisió del treball basada en la divisió de tasques, treball individual i agrupat en àrees funcionals, jerarquia piramidal i presa de decisions centralitzada

Compromís

Superior a l’exigit contractualment

Exigit contractualment

Relació amb l’empresa

Individual

Col·lectiva, a través dels mecanismes sindicals d’intermediació

Valor corporatiu

Flexibilitat

Estabilitat

Font: Vilaseca i Torrent (2003)

Com han respost les economies catalana i espanyola a les transformacions vinculades amb la irrupció del coneixement en el mercat de treball? I, més concretament, quina és la situació relativa de la nostra economia en relació amb l’entorn europeu? Com s’aprecia en la taula 4, els resultats obtinguts per diversos indicadors de desenvolupament de l’economia del coneixement (la inversió en coneixement, el valor afegit de les branques productives intensives en coneixement31 i l’ocupació en aquests sectors), ens suggereixen una notable distància relativa en relació amb la mitjana europea. Efectivament, pel que fa a la inversió en coneixement, que agrega la formació bruta de capital en recerca i desenvolupament, programari i la despesa en educació superior, l’economia espanyola presentava un modest percentatge del 2,2% del PIB el 1999, xifra que contrasta amb el 3,6% del PIB (dades del 1998) per a la mitjana europea i amb els registres superiors al 5% dels països escandinaus i els Estats Units.32 La mida relativa de les branques productives que més utilitzen el coneixement en relació amb el total de valor afegit, per la seva banda, tampoc no ofereix una perspectiva molt favorable. Així, si el

El treball a la societat del coneixement

conjunt d’activitats productives intensives en coneixement suposaven poc menys del 20% del valor afegit del sector privat a Espanya el 1998, aquest percentatge pujava fins al 26% per al conjunt de la mitjana europea i arribava fins a participacions properes al 40% a Bèlgica i Irlanda i al 30% a Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units. D’altra banda, la participació de l’ocupació en les branques intensives en l’ús del coneixement respecte a l’ocupació privada total també és inferior en el cas espanyol. El 1999 el percentatge d’ocupats en les produccions basades en el coneixement se situava en un 14,5%, més de cinc punts percentuals per sota de la mitjana europea (20,0%) i substancialment per sota dels registres alemanys, holandesos o belgues, tots ells per sobre del 23%. Finalment, i més recentment, la Comissió Europea (2003) també ha confirmat aquest endarreriment relatiu d’Espanya en el camí cap a l’economia del coneixement, ja que l’economia de l’Estat se situa a les darreres posicions tant pel que fa al nivell com a l’evolució d’un indicador compost del nivell d’inversió en coneixement33 i de la dinàmica de transició cap a l’economia del coneixement.34 Taula 4. L’economia del coneixement a la Unió Europea, els Estats Units i el Japó. 1998-2000 Inversió en coneixement com a percentatge del PIB el 1998, VAB dels sectors intensius en coneixement com a percentatge del VAB privat total per a l’any 2000 i ocupació dels sectors intensius en coneixement com a percentatge de l’ocupació privada total per a l’any 2000 Inversió en coneixement Total

R+D

Programari

VAB del coneixement

Educació superior

Total

Indústria

Ocupació del coneixement 2

Serveis

Total

Indústria1

Serveis2

Àustria

3,5

1,8

0,9

0,8

23,5

7,7

15,8

16,5

5,6

10,9

Bèlgica

3,7

1,9

1,4

0,4

37,9

8,0

29,9

23,2

5,9

17,3

Dinamarca

4,6

1,9

1,5

1,1

20,9

6,6

14,3

18,5

5,5

13,0

Finlàndia

5,2

2,9

1,2

1,1

24,3

11,0

13,3

18,5

7,1

11,3

França3

4,1

2,2

1,2

0,8

27,2

7,6

19,5

21,5

5,5

16,0

Alemanya

4,2

2,3

1,2

0,7

31,7

11,7

20,0

24,9

9,9

15,0

Grècia

1,7

0,6

0,2

0,9

11,9

1,7

10,2

n. d.

Irlanda

3,1

1,4

0,5

1,1

39,2

16,6

22,6

n. d.

Itàlia

2,1

1,0

0,5

0,6

24,9

7,4

17,6

6,8

13,2

Japó

4,7

3,0

1,1

0,6

24,4

10,8

13,6

18,3

8,9

9,3

Països Baixos

4,3

2,0

1,7

0,7

26,7

6,0

20,6

24,4

4,3

20,1

Portugal

1,8

0,6

0,4

0,8

24,8

4,3

20,5

n. d.

Espanya3

2,2

0,9

0,5

0,8

19,6

6,2

13,4

14,5

4,8

9,7

Suècia

6,5

3,8

1,9

0,8

24,8

10,0

14,8

20,2

7,9

12,3

Regne Unit

3,9

1,8

1,3

0,8

28,3

7,8

20,5

n. d.

Estats Units

6,0

2,6

1,5

1,9

29,6

7,8

21,8

22,3

5,0

17,3

UE4,5

3,6

1,8

1,0

0,7

26,0

8,5

17,5

20,0

6,9

13,1

OCDE6,7

4,7

2,2

1,2

26,2

8,8

17,4

18,5

5,7

12,8

1. Indústria d’alta i mitjana-alta tecnologia 2. Serveis intensius en coneixement 3. Dades de 1999 per al VAB i l’ocupació 4. Dades de 1998 per al VAB 5. Dades de 1999 per a l’ocupació 6. Dades de 1997 per al VAB 7. Dades de 1998 per a l’ocupació Font: elaboració pròpia a partir de l’OCDE Science, Technology and Industry Outlook (2002).

Enfront d’aquest endarreriment relatiu respecte als països del nostre entorn pel que fa a la incorporació del coneixement a l’activitat econòmica, és important analitzar la dinàmica que hi ha hagut els darrers anys. Com assenyalen alguns estudis empírics recents,35 el desenvolupament de l’economia i la societat del

El treball a la societat del coneixement

coneixement està íntimament vinculat al progrés educatiu de la població. En aquest sentit, durant els darrers anys el potencial educatiu del mercat de treball espanyol ha presentat importants avenços. El nivell formatiu acabat majoritari de l’ocupació a Espanya són els estudis mitjans, amb un 55,1% del total d’ocupats el 2001, nivell que contrasta amb els estudis predominants de l’ocupació el 1990 (ocupats sense estudis o amb estudis primaris, amb un 48,7%). Per la seva banda, la creació de llocs de treball en el període 1995-2001 s’ha centrat en els estudis mitjans, per bé que cal esmentar el notable augment de la generació d’ocupació als grups poblacionals més qualificats (dels 2,6 milions de llocs de treball generats en l’última fase expansiva del cicle, prop de 650 mil tenien estudis superiors). En aquest mateix sentit, cal destacar que les taxes més elevades d’atur s’acumulen en els nivells d’estudi inferiors (un 26,4% de la població analfabeta està aturada i la població sense estudis o estudis primaris i amb estudis mitjans acumula taxes d’atur superiors al 13%), mentre que la taxa d’atur més baixa es localitza en el nivell d’estudis superiors, amb un 8,9% el 2001. Per contra, és remarcable el fet que l’ocupació amb el nivell educatiu superior encara representa percentatges relativament baixos (un 10,9% el 2001) si els comparem amb les economies del nostre entorn: la mitjana europea se situava el 2000 al voltant del 15% 36. A més, i tenint en compte l’estructura productiva de l’economia espanyola, amb una important presència de branques productives de valor afegit mitjà o baix, cal destacar que la demanda d’ocupació dels darrers anys s’ha centrat, bàsicament, en nivells formatius mitjans o baixos37.

Taula 5. Ocupació, atur i formació a Catalunya. Anys 1970, 1980, 1990, 1995 i 2001 Valors absoluts en nombre de persones i pesos sobre el total i taxes d’atur en percentatges Ocupació

1970

1980

1990

1995

2001

Valors absoluts Analfabets Sense estudis o estudis primaris Estudis mitjans

58.530

29.970

15.660

10.190

7.010

1.621.850

1.335.400

948.610

685.480

537.140

175.890

429.330

955.410

1.117.720

1.458.370

Estudis anteriors als est. superiors

48.880

81.260

131.300

142.610

209.400

Estudis superiors

32.720

68.770

141.100

171.640

269.360

1.944.740

2.192.080

2.127.630

2.481.270

Total

1.937.870

Percentatges sobre el total Analfabets

3,0

1,5

0,7

0,5

0,3

83,7

68,7

43,3

32,2

21,6

Estudis mitjans

9,1

22,1

43,6

52,5

58,8

Estudis anteriors als est. superiors

2,5

4,2

6,0

6,7

8,4

Sense estudis o estudis primaris

Estudis superiors

1,7

3,5

6,4

8,1

10,9

100,0

Analfabets

2,1

16,1

13,7

23,3

17,4

Sense estudis o estudis primaris

0,8

10,9

11,4

17,7

7,6

Estudis mitjans

0,7

17,7

15,4

23,2

10,3

Estudis anteriors als est. superiors

0,4

6,3

6,9

12,4

6,8

Total

Estudis superiors

0,3

5,9

6,6

10,2

2,8

Total

0,8

12,2

12,7

19,9

8,7

Font: elaboració pròpia a partir de dades de Mas i altres (2002)

En resum, podem concloure aquesta aproximació a les vinculacions entre formació i mercat de treball per al cas espanyol afirmant que, en la darrera fase expansiva, la generació de llocs de treball ha presentat un comportament dual. En primer lloc, s’ha destacat el pol d’ocupació de la indústria i els serveis intensius en coneixement, els quals han conviscut amb un segon focus més cap a nivells de formació mitjans o baixos, cosa que ens condueix a afirmar que una part del dèficit en el desenvolupament de l’economia del coneixement a Espanya té el seu origen en un nivell formatiu de la població clarament millorable.38 Els registres relatius a l’economia catalana posen de manifest la mateixa tònica general ja descrita per a l’economia espanyola, si bé amb algunes peculiaritats (taula 5). Igual que el conjunt d’Espanya, el nivell formatiu acabat majoritari són els estudis mitjans (amb un 58,8% de tota l’ocupació el 2001, percentatge lleugerament superior al conjunt espanyol). Addicionalment, la taxa d’atur de les persones amb estudis acabats és realment molt més baixa que en el cas espanyol (un 2,8% a Catalunya, enfront del 8,9% d’Espanya), cosa que també succeeix amb els aturats amb estudis anteriors als superiors. Pel que fa a la generació d’ocupació en el període 1995-2001, hem de destacar que l’economia catalana s’ha caracteritzat per uns excel·lents registres, amb 353 mil noves ocupacions, per bé que concentrades, igual que a Espanya, en dos pols: els estudis superiors o anteriors als superiors i els estudis mitjans.

1.3. L’empresa xarxa i la nova organització del treball El breu recorregut que acabem de realitzar sobre l’evolució i la dinàmica del treball en xarxa en l’economia del coneixement ens ha permès constatar que la situació de l’economia espanyola, i també de la catalana, presenta un important endarreriment en relació amb els països del nostre entorn immediat. Una de les explicacions d’aquesta menor penetració de l’economia del coneixement al Principat és, sens dubte, un nivell de formació de la població ocupada francament millorable. Aquesta millora, com veurem més endavant, és possible orientar-la en dos sentits. En primer lloc, en el sentit d’incrementar el percentatge d’ocupació amb formació superior i, en segon lloc, en el sentit d’adaptar les capacitats i habilitats de la força de treball als requeriments del treball en xarxa, les quals hem resumit en les capacitats d’aprenentatge (i desaprenentatge) i la flexibilitat organitzativa i institucional. Precisament, aquest darrer aspecte és el que tractarem a continuació. L’economia catalana, igual que la resta d’economies del món, es dirigeix cap a un nou patró de creixement caracteritzat per les capacitats d’incorporació de valor a través del coneixement i cap a un model de competitivitat basat en la innovació. L’agent econòmic més directament imbricat en aquest important procés de canvi és l’empresa, que els darrers anys ha hagut de reorientar la seva estratègia cap al mercat mundial i, així, ha transformat la seva organització cap a models més flexibles. No hi ha dubte que aquests canvis de l’estratègia, l’organització i les pràctiques empresarials han modificat la demanda de treball d’una manera significativa. Abans, però, ens aturarem a analitzar aquests canvis.

El treball a la societat del coneixement

Com dèiem, l’agent econòmic empresa ha presentat un significatiu procés de transformació vinculat amb la irrupció de les tecnologies digitals i amb la creixent presència del coneixement en l’esfera econòmica. Aquest conjunt de modificacions, que es tradueix en forma de notables canvis en els dos inputs bàsics de l’activitat empresarial, el capital i el treball, així com en les pràctiques productives i organitzatives de l’empresa, el resumim a partir de la conjunció de dos conceptes: l’e-business i l’empresa xarxa. El primer, el negoci electrònic, fa referència a la manera com es realitza l’activitat empresarial, mentre que el segon, l’empresa xarxa, fa referència al model a partir del qual s’organitza l’activitat empresarial. Concretament, per e-business o negoci electrònic entenem les activitats empresarials que es duen a terme a través de xarxes informàtiques i de telecomunicacions. Simplement, el negoci electrònic és una manera diferent de fer negocis, basada en l’ús intensiu de les tecnologies de la informació i la comunicació. Per tant, l’e-business no només abraça el conjunt de noves activitats productives que han sorgit arran de l’ús productiu de les TIC (o indústries de la informació), sinó que també comprèn les activitats productives tradicionals que incorporen massivament les TIC com a element fonamental en la generació de valor. Per empresa xarxa entenem el model estratègic i organitzatiu basat en la descentralització en xarxa de les línies de negoci. Aquest model organitzatiu, que és clarament diferent dels models organitzatius basats en les xarxes d’empreses, suposa una transformació de la gestió empresarial cap a un sistema de configuració variat de cooperació i competència, sorgit del procés de descentralització de les grans empreses, de la connexió en xarxa entre empreses de totes les dimensions i de la interconnexió canviant de les diferents línies de negoci d’una mateixa empresa. Per a analitzar aquest important conjunt de transformacions, veurem, en primer lloc, com la irrupció de les TIC i els canvis estructurals generats amb l’avenç del procés de globalització han acabat configurant un nou model organitzatiu. En segon lloc, analitzarem les principals transformacions que es produeixen a l’interior de l’empresa i que, òbviament, estan vinculades amb les modificacions de l’entorn. Els encarregats de l’economia de l’empresa i del treball ja fa temps que es preocupen per l’anàlisi de les formes d’organització del treball i les seves transformacions.39 En aquest context, i en coherència amb l’evolució teòrica del concepte xarxa, un conjunt de noves aportacions abandonen la concepció exògena de la tecnologia i centren la seva anàlisi en la interpretació endògena del progrés tecnològic.40 I, no només això, sinó que amb la consolidació d’una economia basada en el coneixement, l’economia de l’empresa en va centrant l’àmbit d’anàlisi en l’estudi dels elements intangibles i en l’orientació de la producció cap a una demanda global i canviant. En altres paraules, com passa sempre, l’economia de l’empresa continua analitzant les organitzacions i la seva administració, per bé que en l’actualitat es dóna prioritat a nous elements competitius com la relació amb l’entorn, el paper de les persones i el seu coneixement i la descentralització de les activitats productives. Aquesta reorientació organitzativa acaba per transformar la demanda de treball que inicia la recerca de les ca-

El treball a la societat del coneixement

pacitats innovadores de la força de treball en un context de creixent flexibilitat. D’aquesta manera, l’economia del treball també ha recuperat l’interès per l’impacte de la innovació tecnològica sobre el món laboral i, en concret, per l’estudi de les transformacions del treball vinculades amb les tecnologies digitals i el procés de globalització econòmica. Precisament, i atès el seu caràcter transversal i la seva importància, a continuació ens aturarem a analitzar la tecnologia i la seva relació amb l’estratègia i l’organització empresarial. O sigui, veurem la interpretació que l’economia de l’empresa fa del progrés tecnològic. Tradicionalment, la tecnologia ha estat considerada com un recurs al servei de l’empresa. Des d’Adam Smith i els economistes clàssics, la innovació tecnològica ha estat tractada com una cosa exògena a l’activitat empresarial. Segons aquesta concepció, que l’economia de l’empresa clàssica ha reproduït, l’única possibilitat de millora productiva esdevenia mitjançant augments de productivitat; és a dir, mitjançant una combinació més eficient dels recursos productius. Aquesta visió exògena no qüestiona els fonaments de l’estratègia i l’organització empresarial, perquè s’entén que la tecnologia no afecta (és neutra) el desenvolupament productiu dels inputs empresarials. Per aquest motiu, cap procés d’innovació tecnològica no posarà en dubte la mateixa essència de l’activitat empresarial, fonamentada en la divisió del treball i basada en l’especialització per funcions i la jerarquia.41 Així doncs, tradicionalment, l’economia de l’empresa ha considerat la tecnologia com un factor de contingència empresarial, és a dir, com un factor de l’entorn que pot alterar la forma organitzativa, la qual cosa permet obtenir dissenys estructurals diferents per a situacions similars. Hi ha tot un conjunt d’estudis i teories desenvolupades amb aquesta orientació situacional, el denominador comú dels quals és que les diferents formes organitzatives de l’empresa depenen de les característiques tecnològiques que, al seu torn, responen a una determinada estratègia. Tanmateix, els models resultants no comporten una ruptura dels paràmetres de disseny clàssics, que consisteixen en la divisió del treball, la jerarquia, les relacions entre departaments i el sistema de presa de decisions. D’altra banda, la idea de xarxa d’activitat empresarial també està vinculada amb el concepte de relació amb l’entorn i té els seus orígens en els enfocaments clàssics de l’economia de l’empresa, que introdueixen els conceptes de divisió de tasques i d’especialització per funcions. No obstant això, la incidència en el salari com a únic element de motivació, l’èmfasi en els treballs repetitius, els principis de comportament gerencials i la realització de totes les tasques en el marc d’una empresa que coordina jeràrquicament totes les àrees funcionals i les activitats de valor, van acabar limitant aquesta primera concepció descentralitzada de l’activitat empresarial. Posteriorment, altres visions de la influència tecnològica sobre l’empresa han introduït nous conceptes que permeten avançar cap a una concepció més diluïda de l’empresa. Per exemple, aquestes visions desenvolupen la idea de la descentralització de l’activitat empresarial com a resposta a motivacions exògenes, de manera que les decisions es prenen en funció de la informació rebuda de l’entorn i de l’existència de grups de persones. Podríem

El treball a la societat del coneixement

acabar afirmant, doncs, que totes aquestes interpretacions de l’empresa tenen, en certa manera, una orientació situacional ja que postulen l’anomenat imperatiu tecnològic, segons el qual l’organització s’ha d’adaptar a la tecnologia existent. En aquest context, es desenvolupa i es posa en pràctica la noció de xarxa d’activitats, entesa, però, com una xarxa d’empreses en la qual una d’elles actua com a integradora de les funcions que ha descentralitzat. El seu principi és la reducció dels costos de transacció (aquells costos vinculats a qualsevol transacció econòmica i que van des dels costos de cerca i d’informació fins als de producció i d’execució i garantia dels contractes), per bé que l’escassa integració estratègica dels diferents elements de valor no permet avançar en graus més elevats de descentralització.42 Amb tot, les importants vinculacions existents en l’actualitat entre les tecnologies digitals i els profunds canvis de l’activitat empresarial són difícilment explicables en aquest marc conceptual. En efecte, tot i que el disseny empresarial ja fa molts anys que tendeix cap a la flexibilització organitzativa, la irrupció de les TIC dilueix el límit clàssic de la descentralització d’activitats i permet un disseny basat en la interconnexió en xarxa de tots els elements de la cadena de valor, de manera que podem arribar a afirmar que l’empresa és una xarxa. En altres paraules, l’evolució competitiva de l’entorn empresarial, fortament pressionada pel procés de globalització, comporta la formulació d’estratègies que requereixen organitzacions altament descentralitzades, per a assolir uns nivells d’eficiència cada vegada més elevats. Efectivament, si com hem vist l’organització empresarial es defineix per dues variables fonamentals, la complexitat tecnològica de l’activitat i els costos de transacció, en un entorn altament competitiu les empreses requereixen una important complexitat tecnològica per a obtenir beneficis mitjançant la reducció de costos i la diferenciació del seu producte. Aquests nivells de complexitat impliquen, sovint, la posada en marxa d’estratègies de col·laboració (o descentralització) amb altres empreses més eficients en l’ús d’aquestes tecnologies. Aquesta estratègia, a més, té un avantatge addicional: permet a l’empresa focalitzar-ne la producció en el nucli del seu negoci. En síntesi, l’eficiència del conjunt (empresa més col·laboració amb empresa que domina la tecnologia) tendeix a ser superior a la de l’empresa integrada. Aquest procés ens porta a la xarxa d’empreses. Ara bé, l’ús intensiu de les TIC suposa un salt qualitatiu en aquest procés de descentralització tecnològica, ja que la millora de l’obtenció, del procés i de la gestió de la informació i del coneixement, en tots els elements de la cadena de valor, ens permet plantejar-nos una estructura organitzativa basada en les interconnexions en xarxa dels elements de valor. En altres paraules, la transformació més important de l’activitat empresarial en la nova economia és el fet que les tecnologies digitals permeten la descentralització en xarxa del conjunt de línies de negoci en un sistema de geometria variable de tots els elements de valor de l’organització. És a dir, les TIC permeten el pas de la xarxa d’empreses a l’empresa xarxa i d’aquesta manera superen la concepció de la tecnologia com un recurs i la integren com un element central de la cultura empresarial, que es trasllada a l’estratègia i, per tant, a l’organització (figura 3).

El treball a la societat del coneixement

100

Figura 3. De la xarxa d’empreses a l’empresa xarxa

Font: elaboració pròpia

En aquest context, ja estem en disposició d’abordar les sis principals característiques que defineixen l’empresa xarxa: • Primera, l’empresa xarxa només és possible a partir d’un canvi cultural intern. L'empresa xarxa és el resultat d'un canvi estratègic i organitzatiu, el qual requereix una cultura empresarial interna prèvia que situï el treball en xarxa en el centre de la seva pròpia definició. • Segona, l'empresa xarxa combina actius especialitzats, sovint intangibles, sota un control compartit. La integració estratègica dels proveïdors i clients a l’organització ens condueix cap a una visió global de tots els recursos utilitzats per a aconseguir fites i objectius, sota una cultura empresarial comuna. Aquesta vinculació estratègica, que permet sinergies entre nodes altament eficients, facilita abordar projectes comuns de més gran complexitat. • Tercera, l'empresa xarxa es fonamenta en una presa de decisions basada en el coneixement i no en la jerarquia. La utilització de les TIC allibera el treball d’algunes de les seves tasques rutinàries, la qual cosa li permet desenvolupar-ne la capacitat per a la presa de decisions. Aquest fet situa el coneixement tàcit del lloc de treball en l’epicentre de les decisions, substituint progressivament les relacions jeràrquiques. Aquesta alteració transforma la relació contractual del treballador amb l’empresa, definint un nou model de contraprestació (i també noves contradiccions) centrat en el control de les activitats i en la presa de decisions. Això no vol pas dir en absolut que a l’empresa xarxa tot el treball existent sigui autoprogramable. Aquesta tipologia de treball també coexisteix amb una utilització genèrica de les TIC o amb

El treball a la societat del coneixement

101

una utilització de les tecnologies digitals que fan precari el treball o fins i tot li treuen qualificació. • Quarta, la gestió de la informació i del coneixement a l'empresa xarxa es basa en unes comunicacions directes, que abasten el conjunt de tots els seus nodes. Les TIC redueixen fins a tal punt els costos de transacció que aquesta variable deixa de ser el criteri central de l’organització en benefici del coneixement i les seves relacions nodals, que es configuren en l’element clau de l’eficiència de les comunicacions internes de l’empresa. • Cinquena, l'empresa xarxa s'organitza en equips de treball multidisciplinaris de geometria variable. L’especialització basada en el coneixement i les comunicacions directes permeten la configuració de grups de treball multidisciplinaris, variables i específics per a cada projecte de negoci, cosa que trenca les tradicionals barreres de les àrees funcionals. Una vegada assolits els objectius estratègics dels projectes, aquests equips es reubiquen flexiblement en altres projectes. • I sisena, les relacions dels integrants de l'empresa xarxa superen les tradicionals vinculacions contractuals basades en el preu, les característiques funcionals i el nivell de servei. L’elevat grau d’integració estratègica definit per l’empresa xarxa fa insuficients els tres elements anteriors, que caracteritzen la vinculació entre dues empreses. Noves variables, com la capacitat d’adaptació a diferents cultures empresarials i la confiança per a compartir informació rellevant, es configuren com a significatives en les relacions entre les diferents unitats de negoci en xarxa. En definitiva, l’empresa xarxa suposa una ruptura dels principis bàsics de l’organització i l’estratègia empresarial. Les TIC modifiquen el disseny dels llocs de treball, l’establiment de les relacions jeràrquiques i les relacions entre els diferents components de l’activitat empresarial (àrees o processos). A l’empresa xarxa, la divisió del treball es fonamenta en la divisió del coneixement: els llocs de treball es dissenyen perquè el factor humà sigui part activa de la seva activitat, cosa que transforma les relacions jeràrquiques i situa la presa de decisions al lloc de treball. D’aquesta manera, la configuració del coneixement com a element central de l’organització i l’estratègia empresarial únicament és factible si la relació entre els components de l’activitat s’estructura en xarxa, ja que les antigues formes de coordinació, basades en la jerarquia piramidal, resulten inviables. A més, podem arribar a afirmar que el mateix procés de definició estratègica ha presentat importants canvis els darrers anys: a l’empresa xarxa, l’estratègia es concep i es dissenya pels diferents nodes de l’activitat empresarial, de manera que un ús intensiu de les TIC és compatible amb un disseny estratègic flexible i en xarxa. Els requeriments d’una major complexitat tecnològica i l’assoliment d’un nivell d’eficiència global condueixen els responsables de les empreses a tenir en compte coneixements descentralitzats per a formular-ne el disseny estratègic. Així doncs, no és estrany que l’augment del grau d’integració estratègica de proveïdors i clients i les accions destinades a

El treball a la societat del coneixement

102

obtenir i gestionar informació dels competidors (potencials i existents) i de l’amenaça de mercaderies substitutives estiguin en voga en l’economia del coneixement.43 Podem concloure, doncs, que amb la nova economia la xarxa es configura en el model d’organització i d’estratègia d’aquelles empreses que es troben en un estadi avançat d’usos de les TIC. En efecte, mentre que la firma o la corporació és la unitat d’acumulació de capital, drets de propietat i gestió estratègica, l’activitat empresarial es desenvolupa en xarxa, de manera que les capacitats de resposta a una economia global, unes necessitats d’innovació constants i uns canvis continus en la demanda ara es poden assumir amb plenes garanties. L’aparició i aplicació productiva de les TIC agilitza, fomenta i permet un ràpid desenvolupament d’aquests esquemes productius, no només en les relacions exteriors sinó també a l’interior de l’empresa. De fet, mentre que a la dècada dels vuitanta l’organització de l’activitat empresarial es va basar en la descentralització externa, amb l’aparició de l’outsourcing i altres models de subcontractació, durant els noranta aquest model va coexistir amb un de nou, l’empresa xarxa, basat en la descentralització interna, que suposava el treball en xarxa a l’interior de les organitzacions empresarials.44 Ara bé, la posada en marxa d’aquest nou model organitzatiu no és fruit d’una voluntat innovadora. Al contrari, continua responent a la lògica significativa del benefici. Com demostra empíricament un conjunt d’investigacions recents realitzades bàsicament als Estats Units,45 l’augment de productivitat de grans col·lectius d’empreses o sectors d’activitat té com a fonament la interrelació existent entre les tecnologies digitals, el coneixement i la formació de la força de treball, i l’estratègia i l’organització en xarxa, la qual cosa ens condueix a l’estudi de l’impacte productiu del negoci electrònic o e-business, que portarem a terme tot seguit. No hi ha dubte que una adequada integració tecnològica a les empreses és sinònim d’un augment i d’una millora de la seva capacitat productiva. Per aquest motiu, és molt important que l’empresa sigui capaç d’adaptar les tecnologies plenament, en el sentit d’utilitzar-les com a font d’innovacions de tot tipus. Perquè, com ja s’ha demostrat empíricament, i com veurem més endavant, l’assimilació tecnològica té unes implicacions directes sobre el conjunt de l’entramat empresarial, que podem resumir en un primer grup de millores de productivitat (més qualitat del producte/servei final, reducció costos, més capacitats productives) i en un segon grup d’augments de competitivitat (adaptació a les preferències de clients i proveïdors, diversificació de productes i processos i formació del personal). Igual que les altres tecnologies, les TIC també incideixen en l’activitat empresarial, per bé que el seu impacte s’ha d’avaluar en termes d’una important reestructuració interna i externa.46 En efecte, una de les principals transformacions vinculades amb la irrupció de l’economia del coneixement és que les empreses s’especialitzen en les seves activitats fonamentals, que són precisament aquelles activitats que els proporcionen un clar avantatge competitiu. Aquesta particularització fun-

El treball a la societat del coneixement

103

cional genera la necessitat de col·laborar molt estretament amb altres empreses (empreses que abans eren competidores reals o potencials, o clients i/o proveïdors de l’activitat empresarial tradicional), amb l’objectiu d’explotar oportunitats específiques de mercat. En aquest sentit, podem afirmar que la nova organització empresarial sorgida de l’ús intensiu de les tecnologies digitals s’estructura al voltant de quatre peces clau:

• Primera, el treball simultani i un elevat grau d'intercanvi d'intercanvi d’informació i de coneixement. Només cal fer un cop d’ull a les nostres taules o llocs de treball per a adonar-nos que, durant els darrers anys, les tasques que s’han de desenvolupar han variat substancialment amb la irrupció de les TIC. Conceptes com equips de treball flexibles i multidisciplinaris, simultaneïtat de funcions i intercanvis d’informació són molt freqüents en l’activitat empresarial actual.

• Segona, la possibilitat de guanyar escala sense incrementar pes. Aquest fet està relacionat amb la possibilitat d’aprofitar sinergies, una vegada s’ha realitzat la inversió inicial. És a dir, l’ús intensiu de les tecnologies digitals facilita l’adopció d’una dimensió adequada per a cada projecte sense haver de fer, de nou, tota la inversió i la despesa en recursos necessaris per a durlo a terme.

• Tercera, la subcontractació de les activitats de menys valor afegit, que ens condueix a la conversió de costos fixos en costos variables.

• I quarta, els canvis en la valoració econòmica i financera de l'activitat empresarial. La creixent importància del coneixement i dels actius intangibles fa variar notablement els mètodes i els resultats de la valoració financera de tot aquest conjunt d’actius, cosa que provoca que trontollin les tradicionals visions del patrimoni empresarial, basades en metodologies d’imputació d’actius tangibles.

En conseqüència, aquestes quatre peces ens condueixen cap a l’aplicació d’estratègies de reducció d’estructures centrals, simplificació d’organigrames i contractació externa dels elements de menys valor afegit de la cadena. A banda d’aquests canvis organitzatius, l’aplicació digital també permet un nou enfocament en el tractament de les activitats que les empreses duen a terme. L’organització basada en les funcions adopta un nivell superior d’exhaustivitat i es converteix en una organització dinàmica, flexible i basada en processos que té com a objectiu l’adaptació a una demanda global i canviant. De fet, la nova orientació de la demanda cap al mercat implica la superació de les variables competitives clàssiques, consistents en la diferenciació de preu, producte i servei, i suposa un profund coneixement de la demanda que permeti l’adaptació productiva a les preferències dels clients. En aquest nou context, la cultura

El treball a la societat del coneixement

104

del canvi i de la millora contínua, a través de la innovació, s’està integrant de manera significativa en el marc de l’empresa xarxa, tot potenciant la capacitat d’iniciativa individual i fent que cada persona sigui capaç de ser emprenedora, de treballar en equip i d’internalitzar els valors de l’organització. A més, la nova empresa es caracteritza per un sistema productiu flexible que s’adapta a la dinàmica canviant de la demanda i per un sistema de gestió coordinat i compartit per tots els nodes creadors de valor de l’organització. És evident que aquesta nova organització empresarial en xarxa soluciona vells problemes assignatius i d’eficiència. Ara bé, faltaríem a la veritat si no diguéssim que aquesta organització genera nous problemes i contradiccions vinculats, precisament, a aquesta necessitat de treball flexible i a la possibilitat d’individualització de les relacions laborals. Arribats a aquest punt, la idea bàsica que cal destacar és que l’e-business és l’instrument adequat perquè es materialitzi l’estratègia empresarial en xarxa. Per a veure-ho, analitzarem els canvis en els paràmetres del disseny organitzatiu de l’activitat empresarial que, seguint els esquemes de Mintzberg (1984), es caracteritzen per quatre peces fonamentals: el disseny del lloc de treball, el disseny de la superestructura, els enllaços laterals i el disseny del sistema de presa de decisions. Pel que fa al disseny del lloc de treball, és lògic pensar que, en la nova economia del coneixement, la divisió del treball es realitzi en funció del recurs clau de l’activitat econòmica i no pas responent a altres funcionalitats, com, per exemple, les habilitats manuals. Aquesta característica, la importància productiva del coneixement, ens condueix cap a un altre tret organitzatiu de l’empresa del coneixement: el treballador passa d’executar exclusivament el seu treball a controlar-ne una bona part. En efecte, la conseqüència lògica de situar el coneixement al centre del desenvolupament productiu i de dotar de més autonomia els equips de treball constitueix un control més gran de l’output per part del treballadors. Sovint, aquest fet crea tensions a l’interior de l’empresa perquè la naturalesa, amb greus graus d’intangibilitat, tant del procés productiu com del producte final, no permet fer del tot observable el coneixement emprat o obtingut. En altres paraules, si els equips de treball flexibles, multidisciplinaris i amb una especialització productiva basada en el coneixement són el nucli organitzatiu bàsic de l’empresa xarxa, la visibilitat del seu procés productiu i, per tant, les possibilitats de l’empresa per a codificar-ne la pràctica es converteix en una qüestió determinant i de característiques diferents de les situacions en les quals el nucli organitzatiu bàsic són els clàssics departaments o àrees funcionals, amb una divisió del treball basada en les funcionalitats manuals.

Un altre element que cal tenir en compte de l’organització empresarial és el disseny de la superestructura, o sigui, l’agrupació del treball. En aquest punt, l’empresa xarxa es caracteritza pel fet que el departament o l’àrea funcional deixa de ser la unitat bàsica d’agrupació del treball, i perquè les relacions jeràrquiques ja no són únicament piramidals, sinó que també s’estructuren en xarxa. Això no vol pas dir que els responsables de l’empresa deixin un marge total

El treball a la societat del coneixement

105

de maniobra al treball operatiu. Al contrari, les possibilitats tecnològiques permeten que, una vegada fixats els objectius, el treball estratègic i tàctic supervisi els resultats de la xarxa de treball operatiu, amb certa independència de la seva organització interna. No és estrany que, amb tota aquesta estructura reticular, els enllaços laterals, és a dir, les comunicacions i la gestió de la informació entre els diferents nuclis organitzatius de l’empresa hagin canviat substancialment. A l’empresa xarxa, els enllaços entre nodes es fan punt a punt, és a dir, amb l’ús de les TIC res no impedeix la comunicació entre dues persones de diferents unitats. Per acabar, i pel que fa a la presa de decisions operatives, ja hem esmentat que se situa al lloc de treball i d’una manera descentralitzada, resultat obvi de la intensitat del treball en coneixement, de la flexibilitat organitzativa i d’unes relacions jeràrquiques amb més graus de llibertat. Així doncs, i des del punt de vista de l’organització de l’empresa, hem vist com l’ús intensiu de les tecnologies digitals i del coneixement actua com un catalitzador d’importants canvis en la divisió, el disseny, les relacions i la presa de decisions dels llocs treball, cosa que ens condueix a parlar dels nous models organitzatius basats en el coneixement.

1.4. Organització i repartiment de valor del treball en xarxa: les contradiccions de la nova economia

Com hem vist al llarg d’aquest capítol, la consolidació de l’economia del coneixement, mitjançant el desenvolupament dels models de competitivitat basats en la innovació, transforma els requeriments, les capacitats, l’organització i la realització del treball. Aquesta nova tipologia de treball emergent, que hem denominat treball en xarxa, utilitza un potent aparell tecnològic, les tecnologies digitals que, al seu torn, també incideixen sobre el treball mitjançant importants modificacions sobre les habilitats (skills) que els agents econòmics han de desenvolupar. S’estableix, d’aquesta manera, un cercle virtuós de canvi entre les noves fórmules organitzatives i la intensitat d’ús digital que, a banda de les dimensions econòmiques que hem tractat més amunt, també obre noves dimensions psicosocials a partir de les quals s’executa el treball. De fet, tot sembla indicar que un dels principals debats del mercat de treball i les seves implicacions personals i socials serà, precisament, el de l’organització i el repartiment del valor generat per unes activitats intensives en l’ús del coneixement i, per tant, amb un procés de codificació diferent del que hi havia amb el treball en l’economia industrial. Aquesta nova contradicció del capitalisme basat en el coneixement tindrà (de fet ja les estem començant a albirar) implicacions personals i socials de primera magnitud, les quals abordarem a continuació.

Així doncs, la consolidació del treball en xarxa, els canvis organitzatius i l’aparició de noves contradiccions en l’economia global accentuen els contrastos entre la vida laboral i la vida privada, ja que, com evidencia la literatura internacional, fins i tot en sectors emergents i d’elevat contingut tecnològic com el

El treball a la societat del coneixement

106

de la indústria de la informació, s’incrementen les càrregues de treball, el conflicte entre treball i família és més alt i l’estrès es manifesta com un problema emergent.47 Tanmateix, el procés de transició des dels models tradicionals d’organització del treball cap a les noves fórmules basades en el treball en xarxa modifica l’organització, el control i el contingut del mateix treball. A més, aquesta reorientació de l’input bàsic de l’activitat econòmica pot produir tensions generades per les resistències al canvi i per la insatisfacció laboral.

Pel que fa a l’organització del treball, el conjunt d’investigacions disciplinàries sobre el treball constaten una tendència cap a un tipus de relació laboral més flexible que, fins i tot, es trasllada als acords assolits entre empresaris i treballadors. En aquest sentit, podem esmentar la presa d’importància d’un tipus d’acord informal que combina els drets i els deures laborals tradicionals (salari, categoria professional, etc.) i les obligacions de tipus relacional, que persegueixen l’establiment d’un compromís i d’una confiança entre les parts.48 De fet, i en aquest context, com més restringida sigui la perspectiva d’aquest acord, l’empleat tindrà menys compromís cap a l’organització.49 El compromís amb l’organització, entès com el vincle psicològic que els treballadors estableixen amb l’organització per diferents motius, emergeix amb força en l’economia del coneixement. Quan les persones s’identifiquen i s’involucren més en una organització, aquesta obté beneficis com la reducció de la rotació i l’augment de la productivitat, mentre que el treballador n’obté més satisfacció i es redueix el burn-out (literalment, ‘cremar-se per la feina’) .

Altres canvis en l’organització del treball estan relacionats amb la flexibilitat horària i la jornada de treball. Amb el treball en xarxa, el treballador adquireix el compromís de satisfer les demandes de treball segons unes condicions prefixades en les quals l’horari i la jornada laboral perden significació. Aquest nou tipus tecnològic i organitzatiu del treball indueix al fet que els treballadors disposin de més control sobre la pròpia activitat i de més autonomia per a prendre decisions, tanmateix genera noves contradiccions vinculades amb un augment de la quantitat i la intensitat del treball. Diferents autors han indicat que l’actual incertesa del mercat laboral està vinculada a un acompliment de més càrregues de treball o bé a la percepció dels treballadors de més pressió laboral que els obliga a incrementar-ne la dedicació a la feina.51 En aquest sentit, es produeixen els consegüents desajustos amb el temps de no-treball, un allargament o un canvi en la jornada laboral ( per extensió o per intensitat) i una invasió de la privadesa del treballador.

Les noves formes d’organització i la presència de les TIC al lloc de treball representen una reducció dels nivells jeràrquics, uns canvis en el suport per part dels directius, més èmfasi sobre la responsabilitat dels empleats i menys supervisió directa. En aquest context, els criteris d’organització i planificació del lloc de treball es defineixen a partir del treball per objectius, que es fonamenta en l’autonomia i el control sobre el propi treball per part dels treballadors i en

El treball a la societat del coneixement

107

l’alta capacitat d’interconnexió en xarxa dels agents econòmics de l’empresa. Tal com s’ha indicat, en les noves formes organitzatives la presa de decisions es trasllada cap a l’empleat, de manera que se li requereix que assumeixi la iniciativa per a la resolució de problemes, circumstància que pot comportar tensions per les resistències al canvi per part dels treballadors, entre altres raons per la incertesa sobre les estratègies més adequades per a afrontar les noves situacions. D’altra banda, en canvi, la participació en la presa de decisions i la direcció per objectius poden impulsar la confiança dels treballadors, i en conseqüència la seva motivació per incrementar la productivitat, així com sentir-se amb més responsabilitat i més incentivats a trobar formes més eficients de desenvoluparne les tasques.52

En aquest sentit, hi ha un creixent consens multidisciplinari, recollit en la literatura internacional, segons el qual en l’economia del coneixement les empreses involucren els treballadors en la presa de decisions amb l’objectiu que els directius puguin transmetre el seu know-how i, així mateix, per a descentralitzar el control i el risc fent partícip el treballador dels objectius i resultats empresarials. Precisament, el projecte de recerca SIBIS (2002), afavorit per la Comissió Europea, està investigant la implantació d’aquestes noves formes d’organització del treball (participació en la presa de decisions i direcció per objectius) i la seva relació amb les tecnologies digitals als diferents estats de la Unió Europea. Pel que fa a la participació en la presa de decisions, i com es pot observar en la taula següent, és una pràctica força estesa al països de la UE més avançats en la implantació de les noves fórmules de treball. Els Països Baixos (79%), Dinamarca (77,5%) i Finlàndia (76,3%) són els països de la UE en els quals els treballadors participen en un percentatge més elevat en la presa de decisions. En els darrers llocs es troben Espanya, Grècia i Portugal, amb percentatges inferiors al 50%. En aquest sentit, i segons les conclusions d’aquesta investigació, l’alta participació en la presa de decisions coincideix en les nacions que tenen més tradició en el fet d’involucrar els treballadors en les decisions de l’empresa.

Pel que fa a la direcció per objectius, que s’entén com la incidència del treballador sobre la qualitat del propi treball, la capacitat per a resoldre problemes imprevistos i la possibilitat d’escollir l’ordre segons el qual es realitzen les tasques, els mètodes de treball i la durada i el ritme de treball, l’enquesta europea sobre les condicions de treball (2000) ens dóna alguns resultats significatius. En la taula 6, es recull la distribució en percentatge de la direcció per objectius als quinze estats de la Unió Europea. Com es pot observar, el percentatge d’aquesta pràctica organitzativa és inferior a l’assolida en la presa de decisions per part dels treballadors. A la majoria d’estats no arriba al 50%. Destaquen, per damunt dels altres, els Països Baixos (57,1%) i Dinamarca (55,7%), mentre que la seva aplicació és menor a Alemanya (35,5%), Grècia (32,8%) i Luxemburg (30,2%). A Espanya, un 37,8% dels treballadors afirma estar practicant mètodes de direcció per objectius.

El treball a la societat del coneixement

108

El treball a la societat del coneixement

Taula 6. Participació dels treballadors en la presa de decisions a la Unió Europea. 2000 Percentatges de treballadors que participen en la presa de decisions i en les pràctiques de direcció per equips Participació dels treballadors en la presa de decisions Sí

Països Baixos

79,0

12,9

Dinamarca

77,5

Finlàndia

Ns/Nc

Direcció per objectius Sí

Ns/Nc

8,1

57,1

42,9

–

6,5

55,7

44,3

–

76,3

14,9

8,8

37,6

62,4

0,1

Suècia

69,9

22,0

8,0

45,4

54,4

0,2

Regne Unit

67,7

25,1

7,2

43,0

56,9

–

Bèlgica

64,3

23,4

12,3

42,3

57,7

–

França

63,4

27,7

8,8

41,2

58,8

–

Luxemburg

61,5

22,4

16,2

30,2

69,2

0,6

Àustria

59,9

31,8

8,3

39,1

60,7

0,2

Irlanda

59,8

26,2

14,0

37,5

62,1

0,3

Alemanya

59,4

30,5

10,2

35,5

64,5

–

Itàlia

52,9

31,1

16,1

37,8

62,2

–

Espanya

44,1

38,1

17,7

37,8

62,1

0,1

Grècia

37,4

35,2

27,4

32,8

67,1

0,2

Portugal

35,3

54,3

10,4

38,5

61,5

–

Font: elaboració pròpia a partir de SIBIS (2002)

L’autonomia i el control del propi treball per part del treballador no és pas incompatible amb una intensificació de l’ús de les TIC a l’hora de fer un seguiment exhaustiu de la realització de les tasques dels treballadors i, per tant, del seu acompliment. Alguns autors esmenten aquest control tecnològic com supervisió i direcció remota,53 la qual, a partir dels sistemes informàtics i de telecomunicacions, incideix en el treballador, que es veu sotmès a una especial tensió i estrès per un control tan gran. Els canvis en les formes d’organització del treball descrits fins ara (control del propi treball, demandes cognitives, autonomia i responsabilitat, interacció social), i els nous problemes associats a aquests canvis (increments de la càrrega de treball i més supervisió sobre l’activitat realitzada) poden generar estrès, produir tensions i insatisfacció laboral a les organitzacions empresarials. Hi ha evidències empíriques que l’estrès i l’esgotament són factors que estan incidint en la salut laboral54 en l’actual mercat de treball. En alguns països com Suècia, per exemple, la perspectiva d’estudi de l’equilibri entre el treball i la vida familiar està influïda per l’acceleració dels costos que suporten les organitzacions per les baixes de llarga malaltia dels treballadors. A partir de la dècada dels noranta, han passat a ser, en gran part, la depressió, l’estrès i el burn-out, enfront dels problemes musculars i ossis de l’economia industrial.55 En aquest sentit, les formes flexibles de treball, la implantació de les quals s’ha vist afavorida per la irrupció de les TIC en les organitzacions, són sostenibles si en resulten beneficis per a la força de treball: la qualitat del treball, la satisfacció laboral i la percepció

109

El treball a la societat del coneixement

d’un equilibri entre el treball i la vida familiar en són alguns dels més significatius. D’aquesta manera, aquests tres factors s’agrupen sota el concepte de resultats del treball, els quals analitzarem a continuació.

Una mesura empírica dels efectes de les formes flexibles d’organització del treball, donada una mostra representativa d’empreses als quinze estats de la Unió Europea, ens ofereix alguns resultats significatius. La qualitat del treball es mesura a partir de la influència que cadascun dels empleats tenen sobre el que ocorre a la seva feina, sobre les preocupacions que tenen vers la seguretat al treball i atenent la percepció que tenen sobre els ingressos que reben de la seva activitat. Els resultats obtinguts respecte a la qualitat en el treball percebuda pels treballadors es pot observar en la taula següent. En un 60% els individus estan en desacord a afirmar que tenen preocupacions sobre la seguretat del seu treball. D’altra banda, un percentatge elevat afirma estar d’acord o una mica d’acord en el fet que poden influir en el que els passa a la feina (34,5% i 43,7%, respectivament) i estan en desacord que els seus ingressos siguin elevats (55,4%). Partint d’aquests resultats, els treballadors majoritàriament estan molt o una mica d’acord en el fet que poden influir a la seva feina, que no tenen preocupacions pel que fa a mantenir la feina i perceben que els seus ingressos no són elevats.

Taula 7. La qualitat del treball a la UE. 2002 En percentatges de treballadors

Molt d’acord

Poc d’acord

En desacord

Ns/Nc

Total

Tinc influència sobre el que passa a la meva feina

34,5

43,7

20,9

0,9

100

Tinc preocupacions sobre si la meva feina és segura

18,0

21,5

60,0

0,5

100

9,7

33,3

55,4

1,6

100

Tinc ingressos elevats

Font: elaboració pròpia a partir de SIBIS (2002)

Segons l’estatus o tipus d’ocupació, i en un percentatge molt més elevat respecte als altres segments, els directius són els qui manifesten tenir alguna cosa a dir o més influència en tot allò que passa als treballs analitzats. D’aquesta manera, hi ha diferències significatives entre directius (52,6%) i treballadors manuals (28,4%). També es donen diferències importants respecte a la percepció d’ingressos, des dels directius que, en un 20,5% que estan molt d’acord en el fet que reben ingressos elevats, fins als treballadors manuals, aquells que en només un 5,7% està d’acord amb aquesta afirmació. Finalment, els treballadors manuals són els que tenen més preocupacions sobre la seguretat al seu treball (23,1%) enfront dels professionals (21,0%), altres empleats no manuals (16,1%) i els directius (14%).

110

El treball a la societat del coneixement

Pel que fa a la satisfacció laboral, alguns autors l’han definit com un estat positiu resultant de la valoració del treball o de les expectatives laborals dels empleats referides a situacions específiques de la feina. Dit així, abasta diverses facetes com la satisfacció per les condicions físiques de l’entorn laboral, per la seguretat a l’empresa, la satisfacció pel salari i els incentius, per les relacions amb els companys i amb els superiors, pel reconeixement pel treball ben acomplert, pel treball en si mateix, per l’autorealització, els beneficis socials, etc. Els resultats de la satisfacció laboral dels treballadors dels estats de la Unió Europea, els Estats Units i la Xina, exposats a continuació, s’han extret a partir de pregunta als treballadors sobre el grau de satisfacció percebut. Així, els estats on els treballadors manifesten en un percentatge més elevat molta satisfacció a la feina són Dinamarca (64,1%), la Xina (53,2%) i els Països Baixos (51,3%). D’altra banda, Grècia, Portugal i Espanya són països on els empleats no manifesten estar satisfets ni insatisfets en un percentatge més elevat, i es pot observar com Espanya (36,1%) està per damunt de la mitjana de la Unió Europea (32,7%) respecte al nivell màxim de satisfacció laboral però lluny de països com Dinamarca i els Països Baixos. Pel que fa a la insatisfacció laboral, alguns treballadors espanyols també manifesten estar insatisfets (una mica insatisfets: 4,9%; molt insatisfets: 1,2%), per sota de la mitjana de la Unió Europea (una mica insatisfets: 5,2%; molt insatisfets: 1,9%). Tanmateix, Espanya s’allunya força dels països que destaquen per tenir els nivells més alts d’insatisfacció laboral com el Regne Unit (13%), Irlanda (11,5%) i els Estats Units (11,2%). En aquest sentit, es pot concloure que el grau d’insatisfacció laboral dels treballadors és baix a la majoria de països de la Unió Europea tot i que, només a tres països, més del 50% dels treballadors afirmen estar molt satisfets a la seva feina. Taula 8. La satisfacció laboral a la UE, la Xina i els Estats Units. 2002 En percentatge de treballadors Molt satisfet

Una mica satisfet

No satisfet no insatisfet

Una mica insatisfet

Molt insatisfet

Ns/Nc

Dinamarca

64,1

22,8

6,1

4,4

1,8

0,7

Xina

53,2

36,1

4,3

1,0

0,5

4,9

Països Baixos

51,3

39,6

6,2

2,3

0,6

–

Estats Units

46,2

36,7

5,7

9,3

1,9

0,2

Àustria

43,5

45,1

7,3

2,0

–

Bèlgica

41,6

44,3

6,5

5,8

1,1

0,7

Luxemburg

38,4

45,2

8,5

7,3

0,6

–

Suècia

37,3

56,8

2,3

3,0

–

0,5

Espanya

36,1

45,4

12,5

4,9

1,2

–

Regne Unit

34,0

44,2

8,9

9,1

3,9

–

Irlanda

33,2

49,1

6,2

8,1

3,4

–

Alemanya

31,1

52,3

11,4

4,2

0,6

0,4

Itàlia

28,2

52,6

11,7

4,7

2,9

–

Portugal

27,0

47,1

19,1

6,1

0,8

–

França

25,9

56,6

9,2

4,5

2,7

1,2

Finlàndia

25,5

60,8

8,9

4,6

0,2

–

Grècia

22,1

48,3

23,9

3,4

1,5

0,8

Unió Europea

32,7

49,5

10,4

5,2

1,9

0,3

Font: elaboració pròpia a partir de SIBIS (2002)

111

El treball a la societat del coneixement

Diferents investigacions han associat la satisfacció laboral amb la motivació i s’ha considerat que la millora de la satisfacció dels treballadors redunda en millores de la productivitat, així com de la qualitat del servei en les organitzacions. Tanmateix, s’han trobat relacions significatives entre la satisfacció laboral i la satisfacció familiar,56 i s’ha relacionat la insatisfacció al treball amb el conflicte entre treball i família.57 Tal com dèiem més amunt, les pressions al lloc de treball s’han intensificat. La sobrecàrrega d’informació, la necessitat de donar respostes ràpides i de qualitat al client i l’adaptació constant als canvis són factors que poden estar incidint en aquest increment de la intensificació del treball. Una mesura empírica dels efectes de les formes flexibles d’ocupació sobre el treball i la vida familiar, gràcies a una mostra representativa d’empreses dels quinze estats de la Unió Europea, ens ofereix resultats significatius. L’evidència resultant mostra que l’estrès i la fatiga es manifesten sovint o alguna vegada amb un percentatge més elevat. Així, el 31,9% dels treballadors pensen que la seva feina és sovint estressant i el 49,5% afirmen que ho és alguna vegada. Pel que fa a l’esgotament, el 31,7% arriba fatigat sovint a casa i alguna vegada un 50,4%. Malgrat tot, respecte a la percepció d’equilibri entre vida laboral i vida familiar, els individus manifesten en un percentatge més elevat que la feina mai no els impedeix dedicar el temps desitjat a la família i a la parella (40,4%) i que aquests no reben les pressions generades per la feina (53,7%). Aquests resultats semblen estar en sintonia amb una incidència més gran de l’augment de la intensitat de la feina, en detriment de l’increment de l’extensió de la feina, com a factor desencadenant dels desequilibris entre la vida privada i la vida laboral a la Unió Europea. Taula 9. La sostenibilitat de treball i vida familiar a la UE. 2002 En percentatge de treballadors Sovint

Alguna vegada

Mai

... trobes la teva feina estressant

31,9

49,5

18,3

0,3

100

... arribes de la feina a casa esgotat

31,7

50,4

17,4

0,5

100

... penses que la teva feina t’impedeix dedicar el temps que voldries a la teva parella o família

23,1

35,2

40,4

1,3

100

... et sents massa cansat després de la feina per fer les coses que t’agradaria fer a casa

23,8

43,1

32,5

0,6

100

... notes que la teva parella/família acusa les pressions de la teva feina

10,9

32,7

53,7

2,7

100

Amb quina freqüència...

Font: elaboració pròpia a partir de dades del SIBIS (2002)

Finalment, la taula 10 mostra els resultats que s’obtenen quan es distribueixen els treballadors per estatus o tipus d’ocupació. Així, el treball resulta sovint estressant per als professionals (40,2%) i per als directius (35,6%) en un percentatge més elevat que entre els empleats manuals (31,6%) i altres empleats no manuals (28,9%). També els professionals (37,2%) i els directius (34,5%) perceben esgotament en arribar a casa en un percentatge més elevat; tot i que els empleats manuals també en senten en un percentatge semblant (33,0%). Finalment, pel que fa a l’atenció i al temps de dedicació a la vida familiar, els directius són els qui troben més dificultats per a equilibrar ambdues esferes ja que

No ho sap / no contesta

Total

112

El treball a la societat del coneixement

manifesten que la feina els impedeix dedicar tot el temps desitjat a la vida familiar (29,2%) i que es troben massa cansats per a poder dur a terme tasques domèstiques (29,0%). Taula 10. Sostenibilitat de treball i vida familiar d’acord amb l’estatus d’ocupació En percentatge de treballadors Resultats respecte a “Sovint” Professionals

Directius

Empleats no manuals

Empleats manuals

Tots

... trobes la teva feina estressant

40,2

35,6

28,9

31,6

31,9

... arribes de la feina a casa esgotat

37,2

34,5

28,4

33,0

31,6

... penses que la teva feina t’impedeix dedicar el temps que voldries a la teva parella o família

27,4

29,2

19,0

21,8

22,3

... et sents massa cansat després de la feina per fer les coses que t’agradaria fer a casa

25,8

29,0

20,8

25,5

23,8

... notes que la teva parella/família acusa les pressions de la teva feina

14,8

12,0

8,2

11,3

10,4

Amb quina freqüència...

Font: elaboració pròpia a partir de dades del SIBIS (2002)

2. El teletreball: definició i problemàtica

2.1. El puzle definitori: teletreball enfront de treball en xarxa

En el marc general de progressiva consolidació d’un treball format, basat en el coneixement, amb capacitats en l’organització del seu treball i amb un valor afegit creixent generat per les seves interconnexions en xarxa, les darreres dues dècades ha aparegut un tipus concret de treball en xarxa: el teletreball. Tot i que no hi ha una definició de consens i d’acord unànime sobre què és exactament el teletreball, aquesta investigació sosté la idea següent:

Definició sintètica del teletreball

El teletreball és el treball a distància amb capacitats d’autoprogramació mitjançant l’ús de les TIC.

Aquesta aproximació proposada del teletreball no és pas independent de les visions que, en el transcurs dels darrers trenta anys, ha anat acumulant el concepte. Abans d’entrar en matèria és important, encara que sigui breument, distingir el teletreball d’altres conceptes laborals que fan referència al treball a distància o a les connexions entre les tecnologies i el mercat laboral. Hem de començar recordant que el teletreball s’inscriu en un marc general de consolidació del treball en xarxa (networking), com a principal instrument productiu i organitzatiu de l’economia i la societat del coneixement. Amb tot, la literatura internacional ha desenvolupat altres conceptes que, tot i ser considerats

113

com a sinònims del teletreball en alguns casos, signifiquen coses diferents. Alguns d’aquests termes són el telecommuting, que fa èmfasi en la possibilitat de treballar sense desplaçaments , el remote working o remote work, que es refereix al treball a distància realitzat fora de l’entorn laboral principal amb el suport d’equips informàtics i de telecomunicacions, el homeworking o eletronic homework, que dóna la possibilitat de treballar des de casa, fins i tot emprant les tecnologies digitals, o l’out-work, que fa referència al treball exterior.59 Etimològicament, el terme teletreball prové de les paraules grega i llatina telou i tripaliare, que signifiquen ‘lluny’ i ‘treballar’, respectivament. Tanmateix, per bé que etimològicament teletreball signifiqui ‘treball a distància’, algunes aproximacions posteriors han afegit valor a aquesta primera visió. En efecte, el concepte de teletreball va començar a ser emprat massivament a la dècada dels setanta quan Jack Nilles (1973) va usar el terme telecommuting per a anomenar “qualsevol forma de substitució de desplaçaments relacionats amb l’activitat laboral mitjançant l’ús de les tecnologies, cosa que permet la possibilitat d’enviar el treball al treballador, en lloc d’enviar el treballador al treball”. En aquest sentit, podem afirmar que hi ha diferents aproximacions al telecommuting que depenen de l’ús que es faci de les tecnologies de producció. Per una banda, trobem les definicions que no inclouen les TIC en la seva conceptualització,60 mentre que, per una altra, hi ha definicions que consideren la dimensió digital com a imprescindible perquè es pugui parlar de telecommuting61. Amb tot, s’ha arribat a un cert consens relatiu al fet que el telecommuting és una forma de teletreball62 que incideix en la possibilitat tecnològica de desplaçament del treball cap als treballadors i que s’inscriu en el marc general de qualsevol forma de substitució dels desplaçaments relacionats amb el treball, mitjançant l’ús de les TIC. Paral·lelament, altres autors han emfasitzat la seva anàlisi en el component del teletreball basat en la distància, fins al punt que s’ha arribat a determinar una distància mínima al lloc de treball. Lemesle (1982, pàg. 11), que entén el teletreball com una prestació dependent de serveis, afirma que “ha de ser realitzada per una persona o per un grup de persones assalariades, que depenen d’un o de diversos empresaris, des del seu domicili, residència o telelocal, amb una distància d’almenys 4 quilòmetres en relació amb la seu operativa de l’empresa i amb una activitat que requereix un sistema organitzat mitjançant les telecomunicacions”. Olson (1988) afegeix el component temporal al de distància: “El teletreball és el treball realitzat fora dels límits organitzatius normals de temps i d’espai que, a més, usa les tecnologies informàtiques i de comunicacions”. En aquesta mateixa línia, tot i que amb la concreció de la dimensió temporal, s’inscriu la definició de Gordon (1988): “Els teletreballadors són empleats d’organitzacions (no autoempleats) que, habitualment, passen entre dos i quatre dies a la setmana treballant lluny de l’oficina, la major part d’aquest temps a casa. Es tracta, en definitiva, de substituir el desplaçament a l’oficina central per la ubicació remota de les persones”. Més endavant, i de nou al voltant de la distància i la freqüència mínima requerida, Weijers, Meijer i Spoelman (1992)

El treball a la societat del coneixement

114

consideren teletreball “el treball que, com a resultat de l’aplicació de les TIC, està separat de la localització de l’empleat almenys el 20% de l’horari laboral”. Un altre element important en la conceptualització del teletreball són les capacitats d'autoprogramació i els canvis organitzatius que acompanyen aquesta tipologia de treball. En aquest sentit, una primera aproximació als canvis organitzatius és la de Korte, Robinson i Steinle (1988). Aquests autors consideren que “el teletreball implica una localització diferent, un ús de les TIC i un vincle de comunicació amb l’ocupador o contractista”. A més, suggereixen una visió estricta de teletreball en la qual “la comunicació entre l’empleat i l’ocupador, per a transmetre els resultats del treball, es fa a través de mitjans electrònics”, i proposen una altra concepció més àmplia que considera que el teletreballador “treballa a distància i emmagatzema les dades per trametre-les per mitjans ordinaris de comunicació com el correu”. Per una altra banda, Gray, Hodson i Gordon (1995, pàg. 63) inclouen en la seva visió del teletreball el concepte de flexibilitat: “És una forma flexible d’organització del treball, que consisteix en l’acompliment de l’activitat professional sense la presència física del treballador a l’empresa durant una part important del seu horari laboral. Engloba una àmplia gamma d’activitats i pot realitzar-se a temps complet o parcial. L’activitat professional en el teletreball implica l’ús freqüent de mètodes de processament electrònic d’informació i l’ús permanent d’algun mitjà de telecomunicació per al contacte entre el treballador i l’empresa”. La síntesi entre la flexibilitat i el canvi organitzatiu la realitza Rizzo (1995) quan afirma que “els elements que caracteritzen el teletreball són cinc: el treball a distància, l’ordinador o videoterminal, l’existència d’una xarxa de telecomunicacions que permeti el contacte entre la seu central i la descentralitzada, la modificació de l’estructura organitzativa tradicional i, com a conclusió dels elements anteriors, una flexibilitat més gran en la distribució, ús i gestió del treball”. Tanmateix, un dels assumptes més controvertits i discrepants a l’hora d’analitzar en què consisteix el teletreball és quin tipus de relació contractual o vinculació s'ha d'establir perquè aquest sigui considerat com a tal, i si els treballadors autònoms poden considerar-se o no persones que teletreballen. Una primera visió, encapçalada per autors com Martín Flórez (1995), entén el teletreball com a treball dependent: “La prestació de serveis per compte d’altri fora del centre de treball, fonamentalment al domicili del mateix treballador, que es duu a terme mitjançant la connexió telefònica i informàtica, excloent del concepte, òbviament, els treballadors autònoms”. En la mateixa línia s’inscriu el treball d’Ortiz Chaparro (1996): “Teletreball és treball a distància utilitzant les telecomunicacions i per compte d’altri”. Més recentment, l’Acord marc europeu sobre teletreball (AMT) (2002) signat pels agents socials emmarca “el teletreball dins d’un contracte o d’una relació de treball dependent”. Tanmateix, aquesta visió obeeix a la necessitat de definir un marc estable de teletreball dependent per a la formulació de la negociació col·lectiva. Contraposant aquesta visió més limitada, la Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball (1995) i la Comissió Europea (2000) suggereixen una visió més àmplia del teletreball , que comprendria el treball per comp-

El treball a la societat del coneixement

115

te propi. En paraules de la mateixa Fundació: “El teletreball és qualsevol forma de treball desenvolupada, per compte d’un empresari o d’un client, per un treballador dependent, per un treballador autònom o per un treballador a domicili, efectuada regularment i durant una part important del temps de treball des d’un o més llocs diferents del lloc de treball tradicional i amb l’ús de les tecnologies informàtiques i/o de telecomunicacions”. Des d’una altra òptica, un conjunt d’autors ha desenvolupat altres dimensions del teletreball. En aquest sentit, destaca el treball de Huws (1988), que recull algunes de les noves tendències que comporta el teletreball: “La reubicació geogràfica del treball, l’externalització, els canvis en les relacions contractuals entre ocupadors i treballadors, l’increment del treball basat en la llar i els canvis en el disseny de les feines”. Una altra aportació al concepte és la de generació de valor afegit.64 Segons aquesta aproximació, es considera el teletreball “com el conjunt d’activitats professionals que es fan lluny d’un centre de producció o d’un centre de serveis i que utilitzen les tècniques modernes de telecomunicacions i tractament de la informació per a generar un valor econòmic afegit”. Amb tot, una primera síntesi del conjunt d’implicacions econòmiques i socials del teletreball és la de De Val (1998, pàg. 208): “El teletreball com a concepte estratègic és alguna cosa més que una nova manera de treballar; suposa una ruptura amb el concepte tradicional del treballador - lloc de treball i treball - horari de treball i ens porta de nou al període preindustrial, flexibilitzant el concepte de treball i introduint un nou i qüestionable grau de llibertat”.

Tot plegat fa que la literatura més actual sobre el teletreball l’identifiqui amb una nova modalitat de treball a distància intensiu en l’ús de les tecnologies digitals, i que comporta grans transformacions i canvis organitzatius respecte a l’organització tradicional del treball.

Sota aquesta perspectiva, Thibault (2000) recull molts dels components assenyalats fins ara i s’aproxima al teletreball com el treball realitzat lluny del lloc on el resultat és esperat; és a dir, a distància de l’ocupador i/o client a qui va destinat, de manera que qui contracta el treball no pot vigilar-ne físicament l’execució. En segon lloc, es caracteritza per una utilització tecnològica que permet l’externalització de l’activitat. En tercer lloc, el teletreball és, sobretot, una forma d’organització i d’execució del treball diferent. I, en quart lloc, l’aspecte central del teletreball és l’aparició de valor mitjançant l’ús intensiu de les tecnologies de la informació. En resum i en les pròpies paraules de l’autor (2000, pàg. 32): “Sintetitzant, el teletreball pot definir-se, al meu entendre, com una forma d’organització i/o d’execució del treball realitzat en gran part o principalment a distància, mitjançant l’ús intensiu de les tècniques informàtiques i/o de telecomunicació”. En aquesta mateixa línia interpretativa més àmplia Belunzegui (2002, pàg. 27) afirma que “el concepte del teletreball és un concepte que, a partir dels criteris locatius i operatius, també ha de tenir en compte altres factors de tipus organitzatiu”.

El treball a la societat del coneixement

116

En definitiva, els diferents autors i estudis analitzats posen de manifest que la conceptualització del teletreball és dinàmica, i que la seva aproximació ha anat variant amb els anys a mesura que les possibilitats tecnològiques i la consolidació de la flexibilitat organitzativa permetien el plantejament de noves tipologies de teletreball. Amb tot, la distància, la possibilitat d’incidència en l’organització del treball i l’ús de les tecnologies digitals continuen essent els pilars dinàmics del teletreball que, durant els darrers anys, s’aproxima conceptualment a partir del criteri de la funcionalitat. En aquest sentit, l’Associació Internacional del Teletreball (ITAC) afirma que el teletreball és “una adaptació del treball en la qual els empleats treballen en un lloc alternatiu almenys vuit hores cada dues setmanes i que facilita la reducció del temps i la distància mitjançant la connexió amb els empleats”. Per la seva banda, l’European Telework Online (ETO) suggereix que “el teletreball es produeix quan les TIC s’apliquen per a permetre que el treball es realitzi a distància del lloc on es necessiten els resultats del treball, o del lloc on el treball, convencionalment, hauria de ser realitzat”. Arnal, Wooseok i Torres, en un treball per a l’OCDE (2001, pàg. 11), afirmen que, tot i que no hi ha una definició acceptada, el teletreball “comprèn el treball realitzat sota aquestes dues condicions. Primera, el lloc de treball ha de ser un altre que el lloc normal de l’ocupador. I, segona, el teletreball necessita l’ús de les telecomunicacions (ordinador, fax, telèfon, Internet, etc.)”. Finalment, la Comissió Europea (2002) considera dos elements clau en l’aproximació al teletreball: “L´ús de les telecomunicacions com a instrument fonamental de treball i de comunicació amb l’empresa o centre principal de treball i la realització del treball en un lloc diferent del centre de treball, sense excloure la presència periòdica del treballador a les dependències de l’empresa”.

De fet, l’aproximació funcional i dinàmica d’aquesta investigació basa la visió presentada del teletreball en quatre pilars principals: el treball, la distància, les capacitats d’autoprogramació i les TIC. Aquestes quatre condicions són necessàries i suficients perquè existeixi teletreball.

Només que una de les quatre no s’assoleixi ja no parlem de teletreball en el sentit aquí proposat. Vegem, doncs, a què ens referim exactament quan identifiquem el teletreball amb els quatre requeriments esmentats anteriorment. En primer lloc, el teletreball és treball, és a dir, la prestació d’una força de treball a canvi d’una contraprestació en forma de retribució del treball, de remuneració del servei o d’expectativa d’ingrés. Aquest primer fonament del teletreball ja ens condueix cap a dues conclusions importants. La primera, tot i que evident, és que no es teletreballa si no es treballa. En altres paraules, totes les accions de treball no formal que, si bé compleixen els altres tres requeriments exigits, no obeeixen a una sistemàtica definida de les relacions de treball, no són teletreball. Aquesta primera condició ens defineix la no-existència de teletreball per falta de treball.65 La segona conclusió important d’aquest primer pilar del teletreball és que, en aproximar-nos a la concepció econòmica del treball, incloem les dues categories jurídiques existents, o sigui, el treball autònom o per compte

El treball a la societat del coneixement

117

propi i el treball dependent o per compte aliè. En altres paraules, conceptualment el teletreball no prejutja cap tipus de relació jurídica del treball. Això és, en la visió proposada de teletreball és possible el treball autònom i el dependent. El segon pilar proposat en aquesta aproximació conceptual al teletreball és la distància. Per distància entenem una ubicació espacial allunyada del lloc físic que l’organització destina habitualment als seus empleats, o bé una ubicació allunyada del lloc on es lliura el resultat final del treball. Igual que en el cas anterior, podem identificar la no-existència de teletreball per falta de distància.66 El tercer fonament del teletreball són les capacitats d'autoprogramació. Aquesta tercera condició es basa en la possibilitat d’incidència en el resultat final del treball o també d’influència en la planificació de les tasques professionals. En altres paraules, la capacitat d’autoprogramació ens defineix el teletreball per l’existència de marges de maniobra, resultat del coneixement o de la flexibilitat organitzativa, per a incidir en l’output o en les condicions de treball. Això no suposa, en cap cas, que el teletreball només sigui possible en condicions de treball autoprogramable, entès com el treball de les persones altament formades i amb elevades dosis de flexibilitat organitzativa. En aquest esquema presentat, el teletreball genèric també és possible, si bé les capacitats d’autoprogramació es manifesten a partir de l’existència de certs graus de llibertat en l’organització de les activitats professionals, com l’horari, l’espai, la jornada, etc. Cal esmentar també que aquesta condició ens defineix la no-existència de teletreball per falta de capacitats d’autoprogramació.67 Finalment, el teletreball, com qualsevol altre tipus de treball, es fonamenta en l’ús d’uns determinats equipaments i aplicacions tecnològiques que, en el nostre cas, són les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Com dèiem més amunt, les TIC són el conjunt convergent de tecnologies de tractament de la informació i la comunicació, la qual cosa ens condueix a la utilització d’aparells o continguts informàtics i de telecomunicacions amb base digital per a la definició del teletreball. En aquesta aproximació, assimilarem l’ús a la prestació de valor. És a dir, entenem que la utilització de les tecnologies digitals afegeix valor, per noves o per productives, a les tasques professionals que s’estan desenvolupant en el marc del teletreball. Igual que en els altres tres casos també hi ha la possibilitat de no-existència de teletreball per manca d’ús (o d’afegir valor) de les TIC.68 Així doncs, una definició àmplia del teletreball seria la següent:

El teletreball és el treball (dependent o autònom) realitzat a distància (del lloc físic que l’organització destina habitualment als seus empleats o del client que el contracta), amb capacitats d’autoprogramació (d’incidència en el resultat final del treball o d’influència en l’organització de les tasques professionals) i mitjançant l’ús de les TIC (el conjunt convergent de tecnologies de tractament de la informació i la comunicació que afegeixen valor al treball).

El treball a la societat del coneixement

118

2.2. Tipologies de teletreball Com dèiem més amunt, l’aparició i progressiva consolidació del teletreball està vinculada amb la irrupció del treball en xarxa i, per tant, apareix lligat als importants processos de canvi que l’economia mundial ha presentat durant les darreres dècades. Inicialment, aquesta forma de treball en xarxa va aparèixer com a resultat de la crisi energètica durant els anys setanta i els seus inicis estan relacionats amb la preocupació per reduir l’impacte mediambiental dels desplaçaments als llocs de treball. En aquest sentit, i a partir dels anys vuitanta, algunes empreses van començar a estimular la implantació del teletreball com a mètode de reducció de costos, com una manera d’aplicar la flexibilitat a la gestió i l’organització del treball i com un element important per a aproximarse més al client. Amb tot, els resultats de la seva implantació van ser modestos, i no va ser fins ben entrada la dècada dels noranta, amb el progressiu assoliment d’una certa massa crítica en els usos de les TIC, quan el teletreball va assolir una certa importància, cosa que ens permet una primera aproximació classificatòria de les seves tipologies. L’heterogeneïtat i l’evolució del teletreball dificulten l’establiment de les seves tipologies. Malgrat això, a continuació es presenta una primera classificació seguint vuit criteris diferenciats (vegeu la taula 4): el criteri de localització (segons la ubicació geogràfica des d’on es realitza el teletreball), el criteri de temporalitat (segons els dies de la setmana, el mes, etc., en què es realitza el teletreball), el criteri de l’horari laboral (segons el tipus de jornada), el criteri tècnic (segons la connexió emprada en el teletreball), el criteri de la cadena de valor (segons el lloc que ocupa el teletreball en el cicle de la producció), el criteri de la relació contractual (segons l’estatus de l’ocupació), el criteri comunicatiu (segons el tipus d’enllaç entre el treballador i l’empresa), i el criteri de la retribució (segons el tipus de contraprestació del treball). Una de les principals característiques del teletreball és que representa una nova forma organitzativa del treball, que no es focalitza en la localització espacial dels treballadors a les empreses. Així, el teletreball no requereix que el treball o la prestació de serveis es faci necessàriament en un lloc determinat, sinó que pot realitzar-se des de diferents ubicacions. Aquest fet ens condueix cap a la consideració d’una primera tipologia de teletreball segons el criteri de localització. Sota aquesta perspectiva, hi ha un cert consens en relació amb el fet que es poden distingir tres tipus de teletreball: el teletreball a domicili, el teletreball mòbil i el teletreball a telecentres, a centres de recursos compartits o a oficines satèl·lit.69 Respecte al teletreball a domicili, cal esmentar que els primers estudis sobre teletreball feien referència a la forma de treball que les persones desenvolupaven des de casa. Les condicions laborals precàries, algunes de les quals es basaven en l’explotació intensiva de la mà d’obra, han fet témer als diferents agents socials que el teletreball pogués ser una porta d’accés a la degradació de l’activitat laboral. El teletreball mòbil, per la seva banda, el desenvolupen aquelles

El treball a la societat del coneixement

119

persones l’activitat de les quals comporta desplaçaments freqüents, cosa que permet el teletreball des d’un hotel, des de casa, des de les oficines d’un client o mentre estan viatjant.70 Molts agents de vendes i executius són un exemple de teletreballadors mòbils. La localització en telecentres implica la creació d’oficines a distància equipades amb totes les connexions informàtiques i de telecomunicacions necessàries perquè siguin utilitzades amb més o menys regularitat. Aquests telecentres proporcionen infraestructures en àrees perifèriques o econòmicament desfavorides i la seva finalitat, tot sovint, s’identifica amb el foment del creixement i el desenvolupament econòmic.71 Així mateix, les oficines satèl·lit són una altra forma col·lectiva de teletreball. A través de connexions informàtiques i de telecomunicacions es desenvolupa una tasca destinada a tota l’organització. Es correspon amb la sucursal tradicional, però en aquest cas la seva funció principal no és la d’ocupar-se dels clients, sinó la de proveir serveis a la mateixa organització.72 Taula 11. Tipologies de teletreball Criteris

Tipus de teletreball

Localització

Al domicili Mòbil En telecentres, a centres de recursos compartits o oficines satèl·lit

Temporalitat

Permanent Alternat

Horari laboral

A temps complet A temps parcial

Tècnic

Connexió permanent (en línia) Connexió en el moment necessari (fora de línia)

Cadena de valor

Projectes interns Activitats externalitzades

Estatus d’ocupació

Relació ocupador-empleat (subordinació) Relació autònom-client (no-subordinació)

Comunicació

Fora de línia En línia – En un sol sentit (one way line) – Interactiu (two way line)

Retribució

Salari fix Salari fix més variable A preu fet Per unitat de temps

Font: elaboració pròpia

Addicionalment, poden establir-se altres classificacions del teletreball. Segons el criteri de la temporalitat, el teletreball pot ser permanent (si es duu a terme tots els dies de la setmana) o pot ser teletreball alternat (quan només es desenvolupa alguns dies/hores de la setmana). En aquest sentit, hi ha un cert consens entre els experts en relació amb el fet que la solució de teletreball alternat, segons la qual només es treballa fora de l’empresa una part del temps, ofereix més possibilitats per a la comunicació entre l’empleat i l’empresa. Un altre tipus de teletreball s’obté quan es classifica segons la distribució de l’horari laboral. En aquest sentit, trobem el teletreball a temps parcial o teletreball a temps complet. També des del punt de vista tècnic poden distingir-se les tasques de teletreball realitzades en línia o fora de línia. Aquesta darrera distinció respon al treball a distància, amb capacitats d’autoprogramació i amb l’ús de les TIC, que està permanentment en línia (per exemple, el treball dels call centers), en contrast amb aquell treballador que

El treball a la societat del coneixement

120

pot connectar-se quan ho consideri oportú (per exemple, aquell pot connectar-se des de casa per consultar els arxius de l’empresa o per respondre correus electrònics). Els esquemes de teletreball també poden considerar-se des de la perspectiva de la situació que ocupen en el cicle de producció. En aquest cas, es poden distingir dos tipus de teletreball: el teletreball com a estructura interna de l’empresa, que es basa en el desenvolupament de projectes interns de teletreball posats en marxa per la mateixa l’empresa amb la finalitat d’introduir flexibilitat en el procés de producció, i el teletreball com a servei a empreses i professionals o teletreball subcontractat, basat en la subcontractació d’empreses o empleats que teletreballen.

Una vegada abordats els criteris tècnics i d’organització de la producció, hi ha un conjunt de classificacions del teletreball que se centra en els criteris de relació entre el teletreball i l’organització de l’ocupació. La primera tipologia és la de la relació contractual. Segons aquest criteri, distingim entre el teletreball subordinat, és a dir, aquell que s’estableix a partir d’una relació ocupador-empleat, i el teletreball no subordinat, és a dir, aquell que s’estableix a partir d’una relació autònom-client.73 La segona tipologia de teletreball d’aquesta família d’ordenacions obeeix al criteri comunicatiu, que fa referència al tipus d’enllaç entre el treballador i l’empresa. Segons aquesta classificació, el teletreball pot ser fora de línia –el treball realitzat a partir d’unes instruccions determinades sense la necessitat de connexió– i en línia –el treball que fa ús de les TIC per a recollir els encàrrecs i transmetre’n els resultats. Dins d’aquest darrer tipus, poden considerar-se dos tipus d’interacció entre treball i empresa a temps real: la comunicació en un sol sentit (one way line) o la comunicació interactiva (two way line). Finalment, i en funció de les relacions contractuals establertes, el teletreball també es pot classificar en funció del criteri de la retribució, la qual cosa condueix cap a les diferents modalitats de contraprestació econòmica del treball. Trobareu un resum visual dels fonaments i les tipologies del teletreball en la figura 4.

Figura 4. Els fonaments i les tipologies del teletreball

El treball a la societat del coneixement

121

2.3. Factors d’expansió i barreres al teletreball Un conjunt d’elements, de naturalesa diversa, han afavorit la progressiva implantació del teletreball fins a l’actualitat. L’atenció que es va prestar al potencial del teletreball com a nova forma d’organització laboral a la dècada dels anys setanta i vuitanta (en aquella època s’anomenava telecommuting) va residir, bàsicament, en l’oportunitat que, en una situació de crisi energètica, representava la substitució de la mobilitat dels treballadors pel treball a casa. Al llarg de la dècada dels noranta, tanmateix, i amb l’emergència i la consolidació de l’economia del coneixement i del treball en xarxa, l’evolució del teletreball s’ha justificat per un conjunt de factors estructurals que n’afavoreixen l’expansió, per bé que també s’han confirmat un conjunt d’obstacles que en limiten el potencial de creixement. Podríem agrupar els factors d’estímul al teletreball en les següents cinc tipologies: • En primer lloc, hi ha un conjunt de factors relacionats amb l'àmbit tecnològic. La revolució tecnològica digital i la liberalització creixent dels mercats mundials han augmentat substancialment la possibilitat de treballar en xarxa a un preu cada cop més assequible i en un entorn cada cop més amigable. En efecte, les inversions en tecnologies i en infraestructures digitals han donat lloc al desenvolupament de noves aplicacions, a la reducció del cost dels equipaments tecnològics i dels serveis de telecomunicacions, a l’extensió de l’ús d’ordinadors a les llars i a la millora de l’oferta i de les prestacions d’infoestructures (o infraestructures de la informació). En aquest context, les expectatives actuals relatives al fet que el progrés tecnològic i la liberalització dels operadors dels mercats de telecomunicacions continuïn afavorint la penetració del teletreball semblen confirmar-se amb l’arribada i difusió de la banda ampla, el sistemes sense fil o wireless i les tecnologies WAP o per satèl·lit.74 Es pot afirmar, doncs, que el desenvolupament del teletreball és, en part, el resultat dels canvis tecnològics basats en les TIC com a força impulsora.75 • En segon lloc, podem identificar un conjunt d’elements relacionats amb el mercat de treball. La transició cap a una economia més intensiva en l’ús del coneixement ha anat acompanyada per una reestructuració tant dels perfils professionals com de les relacions laborals. D’una banda, la consolidació d’un nou sector productiu, la indústria de la informació, ha donat lloc a l’aparició de noves professions relacionades amb la creació, el processament i la gestió de la informació i el coneixement. De l’altra, l’ús de les TIC s’està estenent a tots els llocs de treball, amb independència del sector d’activitat. De la mateixa manera que la contribució positiva del progrés tecnològic sobre el potencial de desenvolupament del teletreball es va fent progressivament evident, també s’espera que en el futur previsible continuï creixent la demanda de llocs de treball susceptibles d’utilitzar, parcialment o totalment, el teletreball. En aquest sentit, també cal remarcar que la nova economia basada en el coneixement està modificant la cultura de les rela-

El treball a la societat del coneixement

122

cions laborals (amb una tendència més marcada cap a l’ocupació pròpia, el treball a temps parcial i les iniciatives professionals emprenedores, del tipus start-ups, small office - house office, etc.), cosa que predisposa favorablement la força de treball en relació amb el teletreball. Finalment, també cal tenir en compte la percepció dels efectes favorables del teletreball per part dels treballadors, bàsicament pel que fa a la possibilitat d’obtenir una millor qualitat de vida. De manera reveladora, en les enquestes més recents un nombre creixent de treballadors mostra la seva predisposició a fer teletreball , que s’entén cada cop més com un instrument laboral de flexibilitat que permet la compaginació de les obligacions laborals i la vida personal i un major grau de llibertat de l’elecció del lloc de residència. A més, la flexibilitat d’horari i la major autonomia en l’organització del treball són avantatges especialment valorats pels treballadors, fins i tot per sobre de l’estalvi potencial en desplaçaments, en temps i en costos a què dóna lloc el teletreball.77 • Un tercer element de canvi en favor del teletreball té a veure amb l’organització empresarial. La competència global obliga a un exercici continuat de competitivitat, innovació i flexibilitat per part de les empreses. La necessitat de racionalitzar processos, reduir costos, augmentar la flexibilitat productiva, emprendre processos d’innovació continuats i estar més propers als clients es fa molt més evident quan els mercats s’integren i la pressió dels competidors obliga a emprendre estratègies de competitivitat basades en un upgrading (reforçar el conjunt d’elements de valor competitiu de l’empresa) permanent. Aquesta pressió competitiva fa que apareguin nous paradigmes a l’organització, basats en la necessitat d’una major cooperació entre les organitzacions i les institucions (cosa que augmenta la demanda de mobilitat), en la flexibilitat de les condicions de treball (tant d’horaris com de remuneracions, en el context de la gestió per objectius) i en una creixent descentralització de les grans empreses, que externalitzen part de les seves operacions cap a empreses més petites o, fins i tot, nova autoocupació (en alguns casos, dependents).78 Així doncs, en l’economia del coneixement, les persones i l’aplicació productiva del seu saber es converteixen en crucials per al desenvolupament empresarial. D’aquesta manera, les organitzacions més modernes es caracteritzen per l’ocupació d’una mà d’obra polivalent i amb capacitats múltiples, per a afavorir una cultura de l’aprenentatge continuat dins de l’empresa, i per la creació i l’extensió de xarxes d’interacció i de col·laboració flexibles (dins i fora l’organització). En síntesi, les empreses de la nova economia desenvolupen els seus actius intangibles i substitueixen les estructures tradicionals, molt jerarquitzades, per una organització més en xarxa. Aquesta orientació productiva i organitzativa cap a esquemes més flexibles és, sens dubte, un dels principals incentius en el desenvolupament del teletreball.

• En quart lloc, cal mencionar la relació positiva entre l’avenç del teletreball i la percepció positiva que en tenen molts agents econòmics. Sintèticament, podríem afirmar que els avantatges principals es troben en un major

El treball a la societat del coneixement

123

rendiment, satisfacció i compromís corporatiu dels equips de treball. Per una banda, el teletreball dóna lloc a expectatives de millora de la productivitat del treball i d’estalvi dels costos d’estructura.79 Per una altra, el teletreball afavoreix la capacitat d’atracció i de retenció de mà d’obra molt qualificada per part de les empreses. D’aquesta manera, els costos de reclutament, rotació i absentisme de la força de treball són menors i, en contrapartida, es millora la imatge corporativa. En l’àmbit purament productiu, el teletreball fa més fàcil la necessària cooperació amb altres empreses, amb els clients i proveïdors o amb les institucions. La major flexibilitat i agilitat enfront dels canvis del mercat i la possibilitat de situar-se més a prop del client són, doncs, potencials efectes favorables d’aquest treball a distància intensiu en l’ús de les tecnologies digitals per a les empreses. Es podria afirmar, doncs, que les TIC ajuden les organitzacions a reduir la seva escala mínima eficient: no cal ser una gran empresa per a assolir els avantatges del treball en xarxa o, més concretament, per a introduir esquemes de teletreball.

• Finalment, un cinquè element que constitueix un incentiu per al teletreball està relacionat amb l'àmbit de la difusió. En efecte, el teletreball ha crescut com a resultat d’estímuls polítics, d’una opinió pública més favorable i de l’existència de precedents positius. És important advertir que, amb el pas del temps, el teletreball ha anat rebent més atenció per part de les institucions públiques. Amb una intensitat diferent segons el país de referència, i amb l’objectiu de desenvolupar-ne els avantatges econòmics i socials, es poden esmentar diferents actuacions i programes públics de suport al teletreball, que van des de la creació d’experiències pilot (a la perifèria urbana, en zones rurals o a la mateixa administració pública) fins a l’oferiment d’incentius fiscals i econòmics a les empreses o el desplegament de canvis legislatius. En aquest sentit, la percepció de l’opinió pública cap a aquesta nova forma de treball és cada cop més favorable. Aquest fet està directament relacionat amb les actituds i els valors socials que s’orienten cap als nous esquemes de treball flexible, que fan compatible la conciliació entre la vida laboral i la vida familiar o la incorporació dels joves al mercat de treball. Finalment, el creixement del teletreball no es pot explicar sense tenir en compte l’efecte positiu que han tingut les experiències prèvies favorables. El mimetisme, entre empreses o entre departaments de la mateixa empresa, és un factor d’estímul per a les noves formes d’organització del treball. La publicitat dels casos d’èxit té un efecte multiplicador important, i estimula la creació d’una massa crítica d’experiències de teletreball que afavoreixi la difusió dels seus efectes positius, encara que aquest mimetisme pot convertir-se en una barrera al creixement del teletreball en cas que les experiències dutes a terme tinguin resultats desfavorables per a les empreses i treballadors implicats.

Dèiem, tanmateix, que l’evolució del teletreball també està condicionada per la presència d’un conjunt de factors de resistència. Sobre això, fóra oportú posar de manifest quins són els obstacles detectats més rellevants per al desenvo-

El treball a la societat del coneixement

124

lupament del teletreball. Igual que amb els avantatges, agruparem aquestes limitacions en els següents elements:

• El primer factor de resistència per al desenvolupament del teletreball té a veure amb la desconfiança i la percepció davant el canvi. Les conseqüències positives del teletreball encara no estan essent percebudes amb nitidesa per part dels empresaris i d’alguns treballadors. En efecte, molts empresaris es declaren preocupats per la seguretat de les transaccions i la protecció de les dades que es transmeten via teletreball. D’altra banda, els treballadors declaren, com a frens perceptius del teletreball, la por a una limitació de les seves oportunitats de promoció, prestigi i carrera professional dins l’empresa, així com la preocupació relativa al fet que es vegin retallades les condicions de seguretat, de salut i els drets col·lectius. Certament, les incerteses sobre els aspectes normatius restringeixen notablement el potencial de creixement del teletreball, tant per part de les empreses com per part dels treballadors, i no només en l’àmbit dels drets col·lectius i de la seguretat i la higiene laboral, sinó també en altres aspectes relacionats amb les condicions de treball o la propietat dels mitjans de producció, entre altres.

• Probablement, tanmateix, un dels principals obstacles al desenvolupament de teletreball és l’actitud dels gestors i la cultura organitzativa existent a l'empresa.80 El teletreball, com a exemple de treball en xarxa, condueix a un canvi de mentalitat per part de l’empresari,81 ja que obre pas a una nova xarxa de relacions humanes i professionals, a un canvi dels sistemes de gestió i d’informació interna de l’empresa i al disseny de polítiques tecnològiques avançades. El nou paradigma de l’organització empresarial requereix un conjunt de nous comportaments a l’interior de l’empresa, com la confiança, el treball en equip, la transparència i el reforçament de les capacitats dels treballadors que només són abordables des d’un canvi cultural intern de primera magnitud. Així doncs, i sense cap dubte, el desenvolupament del teletreball depèn de la forma organitzativa i la flexibilitat interna de l’empresa. Amb tot, l’existència de diversos models de gestió que frenen la implantació del teletreball ens permet assenyalar els punts sobre els quals cal incidir en el camí cap a l’assoliment d’aquest tipus de treball en xarxa:

1) El teletreball requereix nous requeriments formatius i tècnics per a supervisar a distància i treballar en equip. Convé, doncs, un canvi de cultura laboral en favor del treball amb equips i en xarxa, sistemes de gestió basats en la direcció per objectius i l’avaluació del treball per resultats.

2) El teletreball també exigeix tècniques de gestió de l’espai que siguin innovadores, ja que mal aplicat resulta car per a les empreses, alhora que exigeix experiència en la gestió d’equips en xarxa.

El treball a la societat del coneixement

125

3) En molts casos, les experiències de teletreball només sorgeixen quan hi ha el risc que el treballador més qualificat abandoni l’empresa. En aquest sentit, aquesta nova forma d’organització del treball es pot identificar amb posicions elitistes, excèntriques i, fins i tot, privilegiades. En conseqüència, es pot percebre el teletreball com un treball de minories concretes i, de vegades, concentrades en alguns departaments, cosa que pot donar lloc a duplicitats o a disfuncions organitzatives.

4) El predomini d’empreses de dimensió reduïda en el teixit productiu europeu fa que el teletreball tingui una prioritat molt baixa entre les necessitats de les empreses, molt més preocupades per la pressió del dia a dia i per la rendibilitat a curt termini de les inversions realitzades. Hi ha, doncs, una inèrcia important entre els directius de l’empresa, però també entre els treballadors, basada en la necessitat d’adaptació a un entorn canviant i volàtil, que no sempre incentiva els canvis estratègics i organitzatius necessaris per a la implantació amb èxit d’esquemes de teletreball.

De la mateixa manera, també és cert que moltes empreses tenen dificultats per a comprendre els avantatges econòmics del teletreball. D’una banda, no és senzill mesurar estadísticament els potencials estalvis de costos i augments de productivitat que acompanyen els programes de teletreball. En alguns casos, aquests efectes no es manifesten fàcilment i, en d’altres, l’evidència no és prou persuasiva (o, fins i tot, es desaconsella) per a estendre les experiències prèvies dins de l’empresa o per a adoptar-les per primer cop. De l’altra, moltes empreses consideren que es tracta d’una forma de treball costosa i arriscada, no només en termes econòmics, sinó també pel que fa a la pèrdua de control i la dificultat de supervisió.

•

Finalment, i en tercer lloc, l'actuació del sector públic també està molt vinculada amb el potencial desenvolupament del teletreball. Per a assolir el seu desplegament òptim, és necessari un rol proactiu de les institucions, de manera que el teletreball ocupi un paper important dins de les seves prioritats. Com es veurà més endavant, hi ha moltes possibles línies d’actuació pública. Sintèticament, es poden esmentar el paper del teletreball com a instrument de foment a la innovació, la seva utilització com a mecanisme d’incorporació al mercat de treball de certs col·lectius amb dificultats (joves, discapacitats, aturats de llarga durada o de zones rurals, etc.). A més, les administracions públiques també han d’adreçar esforços cap a la provisió de la dotació de les infoestructures necessàries, un dels objectius de les quals és fer del teletreball un bon instrument del treball en xarxa. En absència d’una funció dinamitzadora de les institucions públiques (que en cap cas, més aviat el contrari, n’exclou les privades) el potencial del teletreball, no hi ha dubte, queda molt restringit.

El treball a la societat del coneixement

126

3. Les dimensions econòmiques i socials del teletreball 3.1. Teletreball, persones i organitzacions Ja hem assenyalat que l’economia i la societat del coneixement s’estableixen sobre un paradigma tecnològic: la revolució digital, que transforma progressivament no només els condicionants de producció, de consum, de distribució i d’intercanvi, sinó que també modifica bona part dels usos socials. En aquest context, la consolidació del treball en xarxa, com a modalitat productiva bàsica de la nova economia, es fonamenta en un canvi organitzatiu, que té entre els seus requeriments fonamentals les modificacions de la cultura empresarial. La transició dels models d’organització empresarials típics de la dècada dels vuitanta, basats en les xarxes d’empreses, cap a una nova tipologia estratègica i d’organització, basada en l’empresa xarxa i el negoci digital, obre noves dimensions en les condicions psicosocials, a partir de les quals es desenvolupa el treball. Més concretament, i en el marc del teletreball, la literatura internacional82 s’ha fet ressò dels avantatges i dels inconvenients d’aquesta tipologia del treball en xarxa, tant des del punt de vista del treballador, com de l’empresa, com de la mateixa societat. Actualment, no hi ha dubte que la progressiva aplicació productiva del teletreball ha generat un conjunt d’expectatives vinculades als seus efectes sinèrgics sobre la qualitat de vida, que han atiat la discussió dels debats econòmics, socials i polítics de molts països, sobretot dels més desenvolupats en el camí cap a l’estat del benestar. Des de la perspectiva de l’individu, la consolidació del teletreball permet augmentar el seu benestar i la qualitat de vida per diferents vies. En primer lloc, es configura com un instrument per a assolir un major equilibri entre la vida familiar i el treball, ja que de la seva aplicació es pot derivar un augment de la qualitat de vida, a través d’un major control, distribució i organització del propi temps de treball. A més a més, aquesta modalitat de treball en xarxa possibilita la compaginació de la dedicació de l’activitat laboral diària amb l’atenció a problemes de tipus familiar. Durant la dècada dels noranta, alguns estudis ja esmentaven l’assoliment d’un major equilibri entre treball i família afavorit pel teletreball. Així, una investigació realitzada al Canadà recollia les raons per les quals els individus optaven per teletreballar des del domicili.83 La investigació arribava a la conclusió que hi ha motivacions diferents entre homes i dones: en ells destacava l’estalvi de temps al treball i en les dones la preferència per tenir control sobre el lloc de treball.84 Més endavant, altres treballs també contrastaven la cerca d’aquest equilibri vida-treball com una de les motivacions principals de les famílies amb vista al teletreball, en especial les dones que tenen fills a casa i les parelles en les quals ambdós membres treballen.85 El teletreball, així doncs, possibilita millores personals com són l’autonomia, la major disponibilitat i control del temps i la reducció de l’estrès organitzatiu, tot i que sorgeixin alguns problemes en el moment en què l’individu ha d’imposar-se una disciplina de treball personal. Malgrat aquests avantatges, l’evidència empírica demostra que la població que teletreballa és majoritàriament masculina.86

El treball a la societat del coneixement

127

En segon lloc, aquesta possibilitat de gestionar i organitzar el propi temps de forma personal es tradueix, com es desprèn d’algunes investigacions, en una major motivació i millora del rendiment laboral. Així, Morcroft i Bennet (1995) afirmen que “de mitjana, la productivitat dels empleats que teletreballen pot ser aproximadament d’un 35% superior a la dels seus homòlegs presencials”. L’autonomia en la disposició del temps del treball, òbviament, també redunda en una major satisfacció del treballador. No obstant això, i deixant a banda les repercussions favorables del teletreball, no hi ha dubte que aquest nou tipus tecnològic i organitzatiu del treball genera noves contradiccions, vinculades amb un augment de la quantitat i la intensitat del treball, amb el consegüent desajust amb el temps de no-treball, un allargament de la jornada laboral i una invasió de la privadesa del treballador, entre d’altres. En aquest sentit, sembla necessari un aprofundiment de l’anàlisi de les repercussions del teletreball sobre l’esforç fisicomental i sobre els mecanismes de comptabilització de la càrrega de treball.87 Altres inconvenients que es contraposen a les millores abans esmentades són els derivats de la pèrdua de contactes socials i de canals informals d’informació característics del treball presencial, que incideixen en l’autoestima i la realització personal dels individus i que poden conduir cap a l’aïllament, la desmotivació i el sentiment de pèrdua de pertinença i d’identificació amb l’organització.88 Les relacions interpersonals amb companys de treball han estat considerades com un criteri d’avaluació de l’impacte tecnològic sobre els llocs de treball.89 En aquest context, han coexistit dos paradigmes teòrics amb plantejaments oposats respecte a les conseqüències de l’automatització dels entorns laborals. Sota la perspectiva de l’alineació, Braverman (1974) manté que les tecnologies són sistemàticament utilitzades per a expropiar les habilitats dels treballadors, cosa que redueix el control sobre el seu treball. En aquesta línia, el treball seminal de Blauner (1964) ja esmentava la pèrdua de poder i control sobre el treball, la reducció de la significativitat de les activitats laborals, l’aïllament o la pèrdua del sentit de pertinença, la pèrdua de la identitat personal i del sentit del treball com a elements centrals de la vida de les persones que quedarien afectats per l’alteració tecnològica del treball. Contràriament, la perspectiva de la humanització pronostica que l’automatització del lloc de treball produeix un increment de l’autonomia i la complexitat de la tasca. Així, Hirschhorn (1984) postula un treball més humanitzat que allibera el treballador de tasques auxiliars i rutinàries, que li permeten dur a terme tasques més especialitzades i significatives. Per tal d’optimitzar l’ajust entre ambdós sistemes organitzatius, els investigadors de l’Institut Tavistck del Regne Unit suggereixen una elecció organitzacional que consideri la tecnologia conjuntament amb el sistema de les relacions humanes. No cal dir que l’impacte de la irrupció de les tecnologies digitals sobre les condicions de treball, en el context descrit més amunt, és una pregunta que resta encara del tot oberta, ja que la introducció de les tecnologies digitals ha anat acompanyada d’un increment de demandes cognitives, però també d’un augment de nova oferta de treball de caràcter or-

El treball a la societat del coneixement

128

dinari. Aquest fet es manifesta amb el que s’anomena dualització entre treballadors més o menys qualificats, o dit en la nostra terminologia, la dualitat entre el treball autoprogramable i el treball genèric. També les diferències individuals, quant a polivalència i versatilitat, s’intensifiquen arran de la desigual alfabetització en l’ús de les TIC. Amb tot, l’aprenentatge és l’activitat bàsica del treballador de la societat del coneixement, i es requereixen capacitats per a emprendre continus processos d’aprenentatge i desaprenentatge i, així, adaptar-se als canvis constants. El desenvolupament social i personal són, d’aquesta manera, reptes amb els quals el teletreball s’ha d’enfrontar.90 En síntesi, Baruch (2000), en una investigació duta a terme sobre els beneficis i els paranys del teletreball a partir de la percepció de professionals i directius d’empreses, conclou que l’aplicació efectiva del teletreball produeix cinc tipus d’efectes.91 En primer lloc, respecte a la identitat, el teletreball no canvia la concepció d’un mateix com a empleat, té un impacte positiu en l’empleat com a membre de la família, encara que un impacte negatiu en les aspiracions professionals i la percepció del futur de la carrera professional. En segon lloc, respecte a les habilitats, perquè es desenvolupi el teletreball amb eficàcia són crucials la gestió del temps i la capacitat d’establir contactes socials a través de la Xarxa. Amb tot, les habilitats tècniques no són percebudes com un factor essencial. En tercer lloc, respecte al context, el teletreball suposa un canvi significatiu en els mètodes de comunicació, en l’ús del temps i de l’espai. L’impacte més notable és la disminució de les distraccions habituals del lloc de treball. En quart lloc, respecte a les demandes de funcions, el teletreball no produeix canvis en les prioritats, les demandes, les condicions i el suport de la tasca professional. I en cinquè lloc, respecte als resultats del treball, el teletreball permet millorar el rendiment (percebut) per la possibilitat de treballar sense interrupcions. Així doncs, podem realitzar un sumari dels avantatges del teletreball a partir dels següents elements: “més satisfacció, percepció de millora en el rendiment i la reducció de l’estrès”. Organitzativament, aquesta modalitat de treball és una opció per a fer front a les demandes de flexibilització del mercat laboral. La flexibilitat interna guanya terreny a la majoria d’empreses europees, de manera que es constata una tendència cap a uns tipus de jornada i de contracte més flexibles. En aquest marc general, les pràctiques de teletreball s’associen a canvis dels models tradicionals d’organització i gestió del treball. Bàsicament, aquesta nova tipologia de treball en xarxa defineix els criteris d’organització i planificació del lloc de treball a partir del treball per objectius, cosa que pot desencadenar diferents conseqüències segons el marc organitzatiu en el qual s’implanti. Per exemple, si el teletreball s’associa a pràctiques tayloristes, amb la consegüent estandardització de tasques, control del temps, divisió del treball i adaptació del treballador, el resultat no serà pas més autonomia, sinó més burocratització en l’acompliment de les tasques. En aquest sentit, és important mencionar que la direcció per objectius i el treball orientat a projectes faciliten el teletre-

El treball a la societat del coneixement

129

ball, ja que permeten més autonomia i control del propi treball i una alta capacitat d’interconnexió en xarxa dels agents econòmics de l’empresa. D’altra banda, cal esmentar que hi ha postures diferenciades sobre l’autonomia que proporciona el teletreball. Alguns autors mantenen que el teletreball possibilita una major autonomia al treballador per organitzar el seu treball i distribuir la càrrega de la prestació.92 Tanmateix, altres investigacions esmenten com l’empresari pot concedir més autonomia al treballador en contrapartida a uns resultats concrets; per tant, la relació de subordinació no desapareix.93 Altres canvis organitzatius estan relacionats amb el control del procés de treball i l’estil de lideratge, que es tradueixen en un augment de la responsabilitat dels treballadors i la simplificació de les línies de comandament. Això fa referència a una nova estructura de la presa de decisions on la iniciativa i la resolució de qüestions sobre el lloc de treball es desplaça cap a l’empleat que teletreballa. Així doncs, amb el teletreball desapareix el control exhaustiu del procés per a orientar-se als resultats de projectes realitzats en uns límits temporals determinats. El treballador adquireix, doncs, el compromís de satisfer les demandes de treball segons unes condicions prefixades, entre les quals la jornada i l’horari laboral perden rellevància.94 L’absència d’un horari establert pot arribar a enderrocar les barreres que separen la vida privada i la vida professional i suposar una forma nova de subordinació.95 Malgrat tot, respecte al control del treball, les tecnologies digitals permeten un seguiment més exhaustiu de la realització de les tasques. Alguns investigadors incideixen en aquest control tecnològic anomenant-lo supervisió i direcció remota,96 la qual, a partir dels sistemes informàtics de control, incideix en el treballador, que es veu sotmès a una especial tensió, estrès i alienació per un control tan gran. La regulació del temps de treball i l’establiment de noves relacions entre l’empleat i l’empresari impliquen la modificació de les condicions de treball i la tendència cap a la individualització de les relacions laborals. Un estudi realitzat el 1996, en el context del projecte MIRTI, analitzava els mecanismes de regulació del teletreball. En aquell moment, es va observar que les experiències de teletreball dutes a terme presentaven algunes mancances, com la falta d’adaptació organitzativa a les noves tecnologies i a la situació de teletreball, la manca de suport tècnic, els contactes inadequats entre l’empresa i el teletreballador, amb el risc de produir-se situacions d’aïllament, la introducció obligatòria del teletreball, la insuficiència del marc normatiu per al teletreball i d’unificació per al territori europeu i les expectatives massa altes d’experimentació del teletreball amb treballadors poc qualificats.

3.2. L’impacte en el mercat de treball L’economia i la societat del coneixement modifiquen les eines i l’entorn on es duu a terme el treball,97 de manera que es consolida la possibilitat creixent de treballar en xarxa. Com apuntàvem en l’apartat 1.3 d’aquest informe, el desen-

El treball a la societat del coneixement

130

volupament constant de noves aplicacions i infraestructures digitals, l’expansió dels treballadors que creen i gestionen informació i coneixement, i la creixent descentralització de l’activitat empresarial donen noves oportunitats al creixement del teletreball. Aquesta nova forma d’organització del treball identifica, de manera caricaturitzada, el teletreballador com aquell professional que pot operar des de diferents llocs i amb diferents eines telemàtiques. Tot això constituirà la panacea d’un mercat laboral que mostra dificultats per a augmentar la taxa d’ocupació entre els joves, les dones i els aturats més grans de 55 anys? Sens dubte, el teletreball és una modalitat de treball amb grans potencialitats de canvi econòmic i social. Tot i amb això, ni tindrà prou capacitat per a resoldre tots els problemes de desajust existent entre oferta i demanda de treball ni, de la mateixa manera, ha de ser identificat com un mecanisme nou d’empitjorament de les condicions socials del treball. En principi, el teletreball és una forma de treball no restringida exclusivament a determinats tipus de feines, que exigeixen nivells de capacitació concrets i, per tant, que afecten favorablement només determinats col·lectius socials. Cal recordar, però, que no es tracta d’una nova professió, sinó de dur a terme de manera diferent feines ja existents, de manera que el potencial del teletreball com a generador de nova ocupació ha de residir en la seva capacitat per a fer el treballador més productiu i el lloc de treball més econòmic per a l’empresa.98 Com a punt de partida, cal ser optimista sobre l’impacte potencial del teletreball en la creació de nova ocupació, per diversos motius:99 el major rendiment del lloc de treball, la flexibilitat que atorga a l’empresa, el rol potencial del teletreball en la transició entre dos treballs diferents (atur friccional), el gran potencial del teletreball autònom en un mercat global i l’aparició d’iniciatives públiques de suport al teletreball (telecentres, telecottages, centres de recursos tecnològics compartits, etc.). Si el treballador que fa teletreball és més productiu, més flexible i és més propens a ser emprenedor i a prendre noves iniciatives, caldria esperar que l’efecte sobre la creació d’ocupació d’aquesta nova forma de treball fos molt positiu. Les experiències de teletreball observades a la realitat, però, conviden a fer algunes reflexions sobre alguns dels seus efectes teòrics. Un primer element de reflexió és el seu efecte sobre la productivitat. A grans trets, podríem afirmar que l’evidència empírica de l’impacte del teletreball sobre la productivitat és mixta, amb una visió favorable i una visió crítica. Algunes de les investigacions analitzades arriben a un consens apreciable sobre l’impacte favorable del teletreball en la productivitat del treballador. Un bon nombre d’autors mostren aquests efectes positius i d’una intensitat variable100 en una llarga llista d’institucions i d’empreses molt conegudes que, en aquest darrer cas, operen majoritàriament en el sector de la indústria de la informació.101 L’impacte favorable del teletreball sobre la productivitat s’explicaria, principalment, pels aspectes organitzatius i d’autonomia del treballador que aquesta modalitat de treball comporta. Cal esperar, doncs, que les menors interrupcions i temps morts, l’avaluació per resultats, el major apropament a les necessitats dels clients i la major qualitat de les condicions de treball incideixin positivament sobre la motivació individual i afavoreixin una organització més efi-

El treball a la societat del coneixement

131

cient del temps de treball. Però, malgrat això, altres aportacions posen en relleu algunes ombres sobre els resultats d’aquestes investigacions, en discuteixen els aspectes metodològics i, per extensió, la interpretació dels resultats obtinguts i aporten noves explicacions a l’estudi del teletreball.102 En la major part dels casos, aquests estudis de cas basen els seus resultats en impressions i percepcions subjectives de treballadors i empresaris i no pas en una anàlisi comparativa entre diversos grups de control. D’aquesta manera, no és fàcil aïllar l’impacte favorable sobre la productivitat del teletreball en els casos en què, amb tota seguretat, s’obté com a resultat de la utilització intensiva de les TIC. D’altra banda, en els treballs de Nilles (1998), Doherty i altres (2000), Di Martino (2001) i Vilaseca (2003), ja s’indica el risc de confondre l’augment de la productivitat amb l’augment de la producció. És a dir, es confon l’augment del rendiment a causa de l’increment de la jornada laboral amb el creixement de la producció que seria resultat d’una major eficiència i productivitat. De fet, és convenient calcular l’augment de la productivitat a partir del creixement de la producció per hora de treball (i no pas per jornada laboral). Sobre això, diversos estudis ens mostren com, entre els qui practiquen teletreball, és habitual l’ampliació de la seva jornada laboral.103 D’altra banda, també cal recordar que, ni en les estimacions més favorables, s’obtenen resultats que permetin concloure que la millora de la productivitat sigui universal, és a dir, que afecti tots els treballadors que es dediquen al teletreball. Així mateix, cal tenir en compte que implantar un programa de teletreball també exigeix a les empreses unes inversions que, en alguns casos, poden superar els guanys en productivitat, com també el fet que una inadequada aplicació del teletreball, tant pel que fa als mecanismes de supervisió, a la capacitat de treballar en equip, a la naturalesa del tipus de feina com a la capacitació dels treballadors que el practiquen, pot afectar negativament el rendiment del treballador. Probablement, doncs, per tal d’avaluar l’impacte real d’aquests efectes potencials del teletreball sobre la productivitat, caldria fer una breu radiografia de qui fa teletreball en l’actualitat. Els treballadors implicats en les diverses tipologies de teletreball són majoritàriament homes, d’un interval d’edat entre els trenta i els quaranta-nou anys, amb un nivell de qualificació per sobre de la mitjana dels ocupats, que duen a terme feines de direcció o gestió, amb poder de negociació elevat, en situació d’autoocupació o que duen a terme teletreball de manera parcial i compatible amb el manteniment del lloc físic de treball habitual dins de l’organització. Preferentment, quan aquests programes de teletreball són duts a terme dins d’una organització empresarial, és àmpliament majoritària la presència de grans empreses (sobretot, empreses amb multiestabliments), si bé resulta creixent el protagonisme de les pimes en el teletreball. El potencial de desenvolupament del teletreball es veu confirmat en la mesura que són les empreses de serveis (en especial, els financers i els serveis a les empreses) les que principalment ofereixen experiències de teletreball, però aquest també està present a la indústria manufacturera, l’energia i la distribució detallista. D’aquesta manera, l’anàlisi de la realitat actual trenca alguns mites existents sobre el fenomen del teletreball. Algunes idees preestablertes (i, fins a cert

El treball a la societat del coneixement

132

punt, idealitzades) dels efectes socials del teletreball encara no es veuen confirmades a la pràctica. Tot i que la millor compaginació entre la feina i les obligacions familiars sigui, probablement, un factor molt determinant de la predisposició a fer teletreball, l’univers actual de persones que teletreballen no està pas caracteritzat massivament per col·lectius que compleixin aquests requeriments (pares o mares amb nens petits o famílies monoparentals, ni tampoc, majoritàriament, per joves, treballadors propers a l’edat de jubilació o discapacitats que treballen exclusivament des de casa seva). En aquest context, caldria centrar-se ara en aquelles característiques que garanteixen l’èxit de les experiències del teletreball i, per tant, reforcen el seu paper de generador de nova ocupació. Seguint Baruch (2000), identifiquem quatre factors d'èxit en l’aplicació productiva del teletreball: • La lliure voluntat de fer més compatible el binomi vida laboral - vida familiar amb el desenvolupament de la carrera professional i la disponibilitat dels equipaments TIC necessaris per a dur a terme eficaçment les competències del lloc de treball. • Un tipus de feina que exigeixi resultats que puguin ser assolits sense la necessitat d’una presència física al lloc de treball i mitjançant l’ús de tecnologies digitals fàcilment disponibles fora de l’espai físic de l’organització. • Treballadors amb les habilitats i coneixements requerits no només per a afrontar positivament les competències exigides pel lloc de treball, sinó per a organitzar-se per si mateixos, treballar en xarxa i oferir solucions sense l’ajuda directa de l’organització. • Una organització amb cultura empresarial basada en la confiança i en l’avaluació dels treballadors a partir dels resultats de la seva feina.104

Així doncs, el potencial d’aquesta forma de treball només es pot desenvolupar íntegrament a partir d’un conjunt de requisits per part dels treballadors i dels gestors empresarials. Des de la perspectiva dels treballadors, no es tracta tant de disposar d’espai i d’equipaments suficients a la seva llar, com de poder desenvolupar habilitats tècniques i, sobretot, de gestió. Per part de les organitzacions, és indispensable una cultura organitzativa consistent en la gestió per objectius i els resultats. El teletreball només fructifica en contextos que es fonamenten sobre la base de la confiança i dels objectius compartits. D’aquesta manera, si el teletreball afecta positivament la flexibilitat laboral i organitzativa, és a dir, la capacitat dels treballadors i les organitzacions per a adaptar-se amb èxit a les condicions canviants del mercat, seria lògic pensar que incidirà favorablement sobre la creació de nova ocupació, ja que la seva aplicació dilueix moltes de les rigideses tradicionals dels llocs de treball i de les estructures organitzatives de les empreses.105 Cal advertir, però, que no s’ha de confondre una major flexibilitat del treball, resultat de l’aplicació del teletreball, amb una major precarietat de les condicions de treball.106 En aquest cas, la relació entre el teletreball i un desenvolupament d’empresa xarxa basat en el treball autoprogra-

El treball a la societat del coneixement

133

mable seria del tot inconsistent, i el seu impacte potencial sobre l’ocupació seria, a mitjà termini, negligible.

Per tant, un cop garantits aquests factors d’èxit, certament, els efectes del teletreball es mostren positius tant pel que fa a la satisfacció del treballador com al seu rendiment a l’empresa. Mentre que els teletreballadors semblen assolir una millor qualitat de vida, el seu rendiment sembla augmentar en termes quantitatius i qualitatius. Els avantatges que obtenen les empreses es corresponen més amb l’augment de la productivitat del teletreballador que no pas amb l’estalvi de costos d’estructura i despeses generals. El descens de les interrupcions, distraccions, desplaçaments, estrès i, en general, els temps morts expliquen la millora de la productivitat. Tot i amb això, com abans s’ha comentat, es detecta una predisposició de les persones que teletreballen a allargar el seu horari de feina més enllà de l’exigit contractualment, de manera que el seu compromís i grau de satisfacció semblen elevats. Arribats a aquest punt, resta oberta la qüestió de si els que opten preferentment pel teletreball són més propensos a un treball superior al requerit contractualment.

Un element addicional que s’ha de considerar és el fet que el lloc de treball físic i habitual de l’organització no sembla pas redundant, ja que el teletreball a temps parcial sembla que és el que ofereix millor resultat en termes de rendiment. Els estalvis pel que fa a l’’ús de l’espai, per tant, semblen petits. Probablement, el tipus de funcions professionals i de feines dutes a terme mitjançant l’ús de teletreball fa que els mitjans d’interacció electrònica i personal siguin complementaris. En aquest sentit, tot sembla indicar que el contacte personal s’entén com un instrument valuós per a debatre, prendre decisions i resoldre problemes dins de l’organització, mentre que es deixa a l’entorn tecnològic l’aplicació de tasques específiques i el control, la gestió i la distribució d’informació. La por de no penalitzar amb el teletreball a temps complet la carrera professional dins de l’empresa també pot ser considerat un element explicatiu del predomini del teletreball parcial. Un altre efecte indesitjat d’aquestes prevencions pot ser la presència significativa d’un teletreball informal (o no formalitzat).

D’altra banda, la dimensió empresarial també té una influència directa en el potencial del teletreball com a generador d’ocupació. Aquest fet està estretament relacionat amb el potencial del teletreball com a factor d’estímul en la generació de noves iniciatives i, per extensió, en la creació de noves empreses. Sens dubte, el teletreball, en l’aproximació presentada en aquesta investigació, estimula la creativitat, la responsabilitat i la capacitat d’interconnexió en xarxa dels treballadors. Constitueix un primer pas per a afavorir l’emergència de noves petites empreses o la constitució de xarxes entre empreses de petita dimensió? Doncs difícilment, almenys ara com ara, ja que la realitat ens mostra que és necessària una massa crítica de persones que teletreballen i la presència d’un lideratge o d’unes experiències prèvies inequívoques i contrastades, per tal d’afavorir un clima organitzatiu favorable a la consideració del teletreball

El treball a la societat del coneixement

134

com a oportunitat de negoci. Per motius econòmics evidents, les empreses més petites acostumen a donar molta més importància a la rendibilitat a curt termini de les inversions i, per tant, només impulsaran iniciatives de teletreball si els beneficis econòmics són transparents i superen àmpliament els costos d’adopció. Són menys sensibles, en canvi, als efectes potencials de millora dels sistemes de gestió i d’informació interna a què pot induir el teletreball. En suma, en el cas d’un teixit productiu majoritàriament integrat per empreses de dimensió reduïda, el teletreball topa, doncs, amb els obstacles de l’escassa mentalitat cooperativa i de la manca de lideratge. En aquests casos, l’administració pública podria tenir un paper important d’agent dinamitzador del canvi tecnològic i cultural, tot incentivant aquelles formes de teletreball que requereixin més la cooperació entre empreses.107 En la mesura que comparteixin recursos i riscos, el potencial desenvolupament de noves formes de treball serà més gran per part de les pimes, encara que, en requerir l’ús d’una instal·lació física on accedir als recursos tecnològics necessaris, el paper proactiu del sector públic serà essencial i crític per a l’èxit d’aquestes iniciatives. Probablement, però, només funcionaran aquells programes de suport que es basin en aplicacions concretes i tangibles que responguin a les necessitats reals detectades per les pimes.108 En qualsevol cas, el potencial del teletreball com a instrument generador d’ocupació sembla important en la mesura que el futur previsible apunta cap a un creixement del nombre de feines que es puguin desenvolupar de manera eficient mitjançant aquesta forma de treball i cap a un creixement de les capacitats de la força de treball en l’ús de les TIC. La retroalimentació d’aquest cercle virtuós es configura com un dels elements explicatius de l’èxit futur del teletreball.

Amb tot, la potencialitat més gran de creació de nous llocs de teletreball provindrà de la descentralització d'operacions per part de les empreses.109 La major demanda d’aquesta forma de treball vindrà induïda principalment per l’externalització de les operacions de back-office i de servei al client, i possibilitarà un ampli ventall de funcions dutes a terme en forma de teletreball. Aquestes funcions no requeriran necessàriament unes habilitats altament sofisticades i molt específiques en l´ús de les TIC, sinó que conviuran feines de teletreball molt qualificades i orientades a la generació i gestió d’informació i de coneixement amb d’altres de recollida i registre de dades o d’ajuda als clients i que només requeriran les capacitats bàsiques de la nova economia, és a dir, l’ús de les TIC i habilitats en les relacions interpersonals i de comunicació.110 Així mateix, un altre vector important de creixement serà l’externalització de les operacions administratives i de processament de dades i d’informació econòmica a través de l’outsourcing. Com veurem a continuació, això obre rellevants perspectives en termes de polítiques de reinserció laboral i de desenvolupament territorial. Finalment, no es pot concloure l’anàlisi del potencial del teletreball com a generació d’ocupació sense tenir en compte que aquesta forma de treball també genera oportunitats directes per a l’aparició de noves feines dins del sector de les tecnologies de la informació. Tanmateix, diversos estudis posen de manifest un problema d’escassedat de mà d’obra qualificada en les

El treball a la societat del coneixement

135

economies més avançades, cosa que limita el potencial de creació d’aquests llocs de treball.111 Catalunya no n’és una excepció. Segons les dades del DURSI (2001), el Principat presentava l’any 2001 un dèficit en personal professional en TIC de prop de 4.700 treballadors. El potencial de desenvolupament del teletreball depèn també, per tant, de saber reduir la distància existent entre les habilitats i capacitats dels treballadors i les competències exigides als llocs de treball en l’economia del coneixement.

3.3. Altres dimensions econòmiques i socials

No hi ha dubte que l’aplicació significativa del teletreball tindrà efectes econòmics i socials que transformaran els models i els hàbits socials de l’actualitat. Podem agrupar aquests impactes en dues grans famílies: aquells associats als objectius d’igualtat d’oportunitats i els associats als canvis en la mobilitat.

Pel que fa a la consolidació de la igualtat d'oportunitats, cal destacar que el teletreball pot tenir efectes positius en termes d’equitat social i de reequilibri territorial. D’una banda, les noves formes de treball tenen la capacitat d’integrar col·lectius socials, que es caracteritzen per una inserció més difícil al mercat laboral, com els discapacitats, els joves sense experiència, les dones amb disponibilitat laboral parcial o els més grans de cinquanta-cinc anys. De l’altra, el teletreball pot consolidar-se com una eina útil per a la integració territorial d’algunes àrees geogràfiques que restin excloses de l’economia del coneixement i, per tant, ajudar a construir un vector de desenvolupament regional i/o rural. És a dir, el teletreball té la propietat potencial d’evitar que la progressió de l’economia i la societat del coneixement consolidi factors d’exclusió, des de l’òptica social i territorial. En aquest context, el teletreball és una eina útil per a lluitar contra l’exclusió econòmica i social? La resposta a aquesta pregunta passa per les capacitats del teletreball d’incrementar el llindar de tolerància social. Bàsicament, per dues vies. D’una banda, perquè el transport és una de les barreres típiques per a accedir al mercat laboral dels individus amb rendes més baixes o algun tipus de minusvalidesa. En la mesura que els llocs de treball es van descentralitzant i s’adrecen, de manera creixent, cap a les zones de la perifèria urbana o molt a prop de les modernes xarxes d’infraestructures, la disponibilitat de transport es va convertint en un element indispensable. I no cal oblidar que l’oferta de transport col·lectiu, tot i l’esforç dut a terme els darrers anys, encara presenta deficiències notables. Per tant, la descentralització de les operacions empresarials cap a zones allunyades dels centres urbans, amb disponibilitat de mà d’obra qualificada i, sobretot, atretes per un preu del sòl molt inferior, fa que es doni un desajust (missmatch) territorial que dificulta l’accés de determinada part de la població a les feines intensives en l’ús de les tecnologies digitals i que, per tant, no pot desenvolupar les habilitats requerides en l’economia del coneixement. I a més, perquè, tot i el descens en el seu cost, la

El treball a la societat del coneixement

136

disponibilitat d’equipaments informàtics avançats a la llar encara està molt correlacionada amb el nivell de renda familiar i, en conseqüència, persisteix un cert diferencial tecnològic entre diferents grups socials.

La dificultat d’inserció encara es fa més gran en el cas dels discapacitats. Per a aquest col·lectiu, una organització més flexible del treball constitueix una gran oportunitat, ja que poden millorar-ne la productivitat mitjançant l’ús de les TIC, estan capacitats per a assumir gran part de les feines susceptibles de ser realitzades mitjançant el teletreball, un horari flexible els permet millorar la qualitat de vida i tenen la possibilitat d’assolir importants estalvis econòmics (ells i les empreses que els contracten). Però, malgrat això, el paper del teletreball com a vehicle de cohesió social i territorial només pot reeixir en el cas que estigui incentivat per l’actuació del sector públic, en col·laboració amb el sector privat. Per exemple, la mateixa Comissió Europea (1997) reconeix que, a la UE, el risc que els discapacitats es converteixin en aturats de llarga durada és molt gran, no només per qüestions de prejudicis empresarials en relació amb les seves capacitats, sinó també per la insuficiència del seu nivell de qualificacions, indicatiu d’una certa segregació educativa.112 Molts dels col·lectius amb dificultats d’inserció laboral presenten, doncs, necessitats evidents en termes de formació adequada per a millorar-ne el rendiment amb el teletreball. Es tracta, així, d’estimular el desenvolupament tant de les tècniques i les habilitats requerides per les empreses, com de l’ús de les eines de treball basades en les TIC. La insuficiència de recursos econòmics per a accedir als equipaments i aplicacions necessàries també és un fre important. I, en el cas dels discapacitats, no cal oblidar la manca de dissenys adequats de molts productes digitals, per bé que van apareixent avenços tecnològics específics per a algunes minusvalideses. El foment de programes actius en formació i en treball en equip, l’oferta de condicions de treball flexibles, el desenvolupament d’eines de treball TIC més específiques i adaptades a les seves necessitats i el suport financer per a accedir a les noves tecnologies són algunes de les mesures necessàries per a afavorir l’efecte integrador del teletreball per als discapacitats.

L'OIT considera que, efectivament, el teletreball pot oferir grans oportunitats de feina per als discapacitats, tot i que també pot comportar un risc de més aïllament i marginalització, ja que pot limitar l’efecte socialitzador del treball, i que “en qualsevol cas, el teletreball ni pot ser generalitzat com l’únic mecanisme d’inserció laboral dels discapacitats ni ha de reemplaçar la necessitat que els llocs de treball tradicionals siguin universalment accessibles”.113 En aquest context, l’efecte del teletreball sobre aquest col·lectiu de treballadors dependrà de la tipologia de teletreball. En el cas del teletreball a casa, probablement, hi ha un risc més gran de precarietat i marginalització, de manera que es recomana acompanyar el teletreball amb altres mesures concretes, com la celebració de reunions periòdiques amb els empresaris i altres persones que teletreballen, l’oferta de condicions de treball flexibles, de formació continuada, d’assistència mèdica especial i d’un espai de treball, a la llar, equipat adequadament. Un cas diferent són els call centers,114 ja que el nivell de qualificacions

El treball a la societat del coneixement

137

requerit no és, en general, molt elevat, cosa que facilita l’accessibilitat dels treballadors i, així, s’evita el risc d’aïllament, però, per contra, no semblen pas la resposta ideal a les necessitats dels discapacitats. A la Conferència sobre teletreball i discapacitats organitzada a Dublín el 1998 es reconeixien les dificultats d’aquests treballadors per a assolir una formació en habilitats de comunicació i més orientada a les necessitats de les empreses i per a accedir als equipaments TIC i al suport tècnic necessari. De la mateixa manera, s’apuntava la necessitat de “crear xarxes d’aquests treballadors que col·laboressin en projectes comuns i s’oferissin ajuda mútua, ja que tot sovint no poden treballar a jornada completa”.

La utilització del teletreball com un factor de cohesió territorial necessitaria també accions directes, adreçades a propiciar localitzacions específiques d’activitat TIC a les àrees de menys nivell de renda (o als nuclis urbans o en zones rurals). Es tracta, doncs, d’induir a la creació de telecentres, call centers o oficines remotes allà on la iniciativa del sector privat, per si sola, és inexistent o insuficient. La creació de centres de teletreball pot tenir efectes molt favorables, en la mesura que no només porta les infraestructures tecnològiques cap a les comunitats i àrees més excloses digitalment, sinó que també crea noves oportunitats per a les empreses i els treballadors.116 Per a les empreses, perquè ofereix localitzacions alternatives en operacions de back-office i suport al client. Per als treballadors, perquè els apropa físicament la demanda de treball, en unes condicions de flexibilitat (encara que no sempre és així) i de requeriments i habilitats inicialment baixos, i presta una formació continuada en habilitats. De la mateixa manera, els telecentres generen externalitats positives quant al fet que les seves instal·lacions també es poden utilitzar per a estimular l’e-learning o el desenvolupament d’habilitats TIC entre tota la població local. Cal fer, però, algunes consideracions importants sobre el potencial del teletreball com a mecanisme de cohesió territorial. D’una banda, pel que fa a la integració dels col·lectius de més difícil inserció, cal tenir present que les forces del mercat necessàriament no actuen en la direcció de la integració, de manera que l’impuls inicial del sector públic ha d’anar acompanyat d’un desenvolupament adequat de les habilitats que facin rendible i, per tant, sostenible el teletreball per a totes les parts implicades. De la mateixa manera, el potencial d’inserció laboral del teletreball per a altres col·lectius amb problemes, com és el cas dels joves, les famílies uniparentals i els més grans de cinquanta-cinc anys, estarà estretament condicionat a aspectes relacionats amb:

• La convicció que el teletreball no dificultarà la carrera professional dels joves que opten per aquesta tipologia de feina. El treball d’Ortiz Chaparro (1999) ja ens indica que els joves disposen, en general, d’una millor formació de base, d’una major capacitació tecnològica i d’una preparació professional adequada. El seu esperit independent, el seu domini de les tecnologies digitals i la seva major predisposició al canvi i a la formació continuada els fa, aparentment, uns candidats òptims per al teletreball. Tot i amb això, la seva voluntat d’aprofitar la incorporació al mercat laboral com un instrument addicional

El treball a la societat del coneixement

138

de socialització, d’aprenentatge continuat i, sobretot, com a inici de la seva progressió professional es poden constituir en poderosos factors de resistència al teletreball.117 La manca d’experiència dificulta la comprensió del fet que, a les organitzacions modernes, la carrera professional no està clarament definida i moltes vegades és difícil de predir, ja que s’exigeix un canvi constant d’habilitats i capacitats als treballadors i, per tant, la composició dels equips de treball i les competències dels llocs de treball varien amb molta freqüència. En aquest sentit, per tant, sembla oportú assenyalar la necessitat de fer públiques tant les bones pràctiques com els esforços en formació continuada, amb l’objectiu d’assolir una connotació positiva i estimular que els joves optin per aquesta forma de treball.118 D’altra banda, no cal oblidar que el potencial del teletreball com a mecanisme de lluita contra l’atur juvenil està condicionat, necessàriament, a la naturalesa dels factors determinants de l’atur juvenil. En molts casos, les causes de la presència d’atur entre els joves tenen un caràcter estructural que el teletreball, per si mateix, no pot resoldre. Entre d’altres, cal identificar, com a causants d’atur juvenil, la poca adequació entre la formació assolida i les qualificació exigides al lloc de treball, la manca de competències tècniques i professionals, la dificultat a crear nous llocs de treball estables, una rotació laboral molt elevada i desincentivadora o la poca flexibilitat de molts dels sistemes de formació existents.

• Moltes investigacions suggereixen que, tot i el progressiu canvi en els rols de gènere en la nostra societat, la predisposició a iniciar experiències de teletreball per a fer més compatible la vida familiar amb l’activitat laboral és molt més intensa en el cas de les dones.119 Majoritàriament, l’atenció als fills continua a càrrec de les mares, les quals estan més predisposades a utilitzar el treball per a mitigar el conflicte de rol que sorgeix entre el món laboral i el món familiar. D’aquesta manera, la disposició de les dones a acceptar condicions de treball més flexibles sembla més elevada, com també ho és la seva propensió a acceptar feines a temps parcial. En ambdós casos, el potencial per al desenvolupament del teletreball és important, però seria convenient que els empresaris aprofitessin l’oportunitat de les formes flexibles de treball, amb l’objectiu de fer més compatibles els rols professionals i familiars, sobretot entre la població femenina. Així, el potencial de desenvolupament del teletreball dins de les empreses pot arribar a ser important, en la mesura que constituirà un factor estratègic de retenció laboral, sobretot en el cas dels treballadors més qualificats, amb obligacions familiars. Així mateix, les formes de teletreball també poden ser adients per a afavorir la reincorporació de les dones al mercat laboral després d’un període d’inactivitat.120

• El teletreball també pot ser vist com un instrument d’inserció parcial al mercat laboral de la gent gran o, fins i tot, de complement de la seva renda de jubilació.121 L’experiència laboral prèvia en tasques de gestió, la disposició a acceptar remuneracions reduïdes i formes de treball més flexibles, com també l’ampli ventall de feines susceptibles d’exercir-se via teletreball, fan pensar que els més grans de cinquanta-cinc anys podrien ser usuaris impor-

El treball a la societat del coneixement

139

tants del teletreball, ja que es poden adaptar millor a formes de treball poc convencionals. Tot i amb això, sense mesures de promoció difícilment hi haurà un efecte expansiu sobre el mercat de treball, ja que bona part d’aquests potencials usuaris requereixen una formació especialitzada, per exemple, en habilitats informàtiques i en resolució creativa de problemes. L’oferta de condicions de treball temporal podria ser un instrument valuós per a contrastar el potencial d’aquests treballadors i fer guanyar confiança a ambdós col·lectius, empresaris i treballadors, amb vista a l’aplicació d’aquesta nova forma de treball. Fins al moment, però, hi ha poca sensibilitat empresarial orientada cap a l’oferiment de fórmules contractuals flexibles i basades en el teletreball per a la gent gran. La disponibilitat de mà d’obra jove, sense experiència, però amb una bona base de formació, i que accepta remuneracions comparativament baixes sembla que és, fins al moment, la que concentra la major part de l’oferta de feines habituals (com l’entrada electrònica de dades) que es duen a terme a través del teletreball. Hi ha, doncs, un cert efecte substitució (de trade-off) entre els col·lectius potencials al teletreball més joves i els més grans.

Un segon conjunt d’efectes potencials del teletreball està relacionat amb els canvis en la mobilitat de les persones i, per extensió, amb el medi ambient i la forma urbana. Des del seu inici, les experiències de teletreball es van interpretar com un substitut directe de la mobilitat obligada dels treballadors per treball (commuting). D’aquesta manera, tal com s’ha expressat en els apartats anteriors, el concepte de teletreball va ser identificat, en un primer moment, com a telecommuting. En principi, caldria esperar que l’estalvi del desplaçament del treballador que teletreballa revertirà positivament en la societat a través d’un conjunt d’externalitats positives: menys consum energètic, reducció de l’emissió de contaminants, estalvi dels costos associats a la congestió del transport en les hores punta i, fins i tot, una ordenació territorial més racional que doni lloc a una distribució espacial més equilibrada de la població. En aquest sentit, diverses investigacions mostren com, a curt termini, les experiències de teletreball donen com a resultat l’aparició de beneficis mediambientals.122 Els canvis estructurals, però, han de ser contrastats a partir dels comportaments a mitjà i llarg termini. Així doncs, els impactes del teletreball en la mobilitat són incerts, ja que el commuting ha de ser analitzat no només a partir del nombre de desplaçaments, sinó també a partir de la distància del desplaçament. I, en els dos casos, hi ha elements que posen en dubte l’estalvi de costos socials, ja que el teletreball és molt més que un substitut del commuting: pot modificar les decisions de localització i residència i el comportament del transport, sobretot quan el teletreball es duu a terme de manera parcial. En aquest sentit, podem esmentar cinc elements que apunten cap a modificacions de la mobilitat vinculades amb l’aplicació del treball en xarxa, en general, i del teletreball, en particular:

• En primer lloc, no és immediat pensar que, a mig termini, el teletreball reduirà el nombre de desplaçaments. Com s’ha indicat, les noves formes

El treball a la societat del coneixement

140

d’organització més flexible del treball donen lloc a una configuració múltiple d’espais de treball i a l’emergència d’un teletreball de caràcter mòbil. Sota aquesta perspectiva, necessàriament, s’incrementen les necessitats de desplaçaments.123

• En segon lloc, el teletreball, sobretot el parcial, pot estimular l’ús del vehicle privat per part dels altres membres de la família. Cal considerar que, sovint, el desplaçament a la feina està vinculat amb altres tipus d’activitat com el trasllat dels fills a l’escola o les compres d’anada i/o tornada a casa. Tots aquests trajectes (training trips) no es poden estalviar amb la introducció del teletreball.

• En tercer lloc, els efectes sobre la forma urbana també mereixen una atenció particular. El teletreball fa menys atractiva la proximitat de la residència familiar al lloc de treball. D’aquesta manera, per exemple, el teletreball parcial pot induir a un assentament més dispers de la població al territori i, per tant, a una distància més gran dels desplaçaments. En aquest sentit, els efectes combinats d’una menor freqüència amb una major distància sobre el medi ambient són necessàriament incerts.

• En quart lloc, també cal considerar que la millora de les infraestructures de transport propicia el canvi de residència i, amb ell, un efecte de descentralització (sprawl) sobre el territori. Aquest ha estat el cas observat a l’interior de l’aglomeració metropolitana de Barcelona els darrers quinze anys, en els quals el desplaçament de les activitats industrials des del centre de la metròpoli cap a la primera i segona corones metropolitanes, tot seguint les noves infraestructures, ha donat lloc a desplaçaments i nous assentaments de la població, a noves formes urbanes i a un increment sensible de la mobilitat espacial.124 D’aquesta manera, la cultura de la mobilitat està estesa a Catalunya fins a tal punt que els efectes potencials del teletreball parcial sobre la mobilitat no són, de cap manera, unidireccionals.

• Finalment i en cinquè lloc, les deficiències en la dotació de la xarxa de transport públic col·lectiu fan que, en moltes zones del país, l’ús del transport privat sigui inevitable. A més, els models de mobilitat associats a les noves formes de treball cada cop seran més difícils de satisfer pel transport públic, ja que seran cada cop més difosos i menys nodals.125 En aquest context, serà tan important la comunicació internodal com la comunicació intrametropolitana.

En síntesi, si l’aplicació del teletreball modifica alguns dels condicionants de la mobilitat laboral i de la disposició de la població al territori, resulta lògic pensar que aquesta nova forma de treball en xarxa s’ha d’entendre més com una forma d’hipermobilitat i d’estratègia de gestió de la demanda, que no

El treball a la societat del coneixement

141

El treball a la societat del coneixement

pas com una forma d’estalvi de desplaçaments. En paraules del professor Castells (2001), “la individualització de les condicions laborals, la multilocalització de les activitats i la capacitat per a interconnectar totes aquestes activitats donen lloc a un nou espai urbà”.

4. Mètriques del teletreball 4.1. El teletreball a la Unió Europea i altres zones del món Una vegada esmentades les característiques conceptuals, les tipologies, el règim jurídic i l’impacte personal, organitzatiu i social del teletreball, és el moment d’abordar les mètriques d’aquesta tipologia de treball en xarxa de progressiva importància econòmica. En aquest sentit, l’informe EcaTT (2000), elaborat sota els auspicis de la Comissió Europea, analitza empíricament el nivell de penetració del teletreball en deu economies de la Unió Europea i en detecta les característiques principals. En la taula 12, es pot observar com les pràctiques de teletreball conjuntaven, l’any 1999, uns nou milions de treballadors europeus que, de manera regular o ocasional, havien utilitzat aquesta forma de treball. Aquest valor absolut representa el 6% de la força laboral al conjunt de la UE i posa de manifest una forta expansió del teletreball durant la segona meitat dels anys noranta, ja que un estudi precedent havia identificat la xifra d’1,2 milions de treballadors que feien ús del teletreball l’any 1994,126 cosa que representava una taxa de penetració molt reduïda que només superava l’1% en el cas del Regne Unit. La major part dels treballadors identificats fan teletreball regularment, és a dir, com a mínim un dia a la setmana. Aquest és el cas de més de sis milions de treballadors de la Unió Europea (un 4% de la població ocupada), mentre que, complementàriament, es considera que hi ha tres milions addicionals que fan teletreball de manera ocasional. Taula 12. Treballadors que fan teletreball a la Unió Europea. 1999 País Alemanya

Treballadors que fan teletreball regularment

% de la força laboral

Treballadors que fan teletreball ocasionalment

% de la força laboral

Total teletreball

% de la força laboral

1.562.000

4,4

570.000

1,6

2.132.000

6,0

Dinamarca

176.000

6,6

104.000

3,9

280.000

10,5

Espanya

259.000

2,0

97.000

0,8

357.000

2,8

Finlàndia

229.000

10,8

126.000

6,0

355.000

16,8

França

499.000

2,3

136.000

0,6

635.000

2,9

Països Baixos

593.000

8,3

451.000

6,3

1.044.000

14,5

26.000

1,9

35.000

2,6

61.000

4,4

584.000

2,9

135.000

0,7

720.000

3,6

1.273.000

4,8

754.000

2,8

2.027.000

7,6

Suècia

313.000

8,0

282.000

7,2

594.000

15,2

UE-10

5.515.000

4,1

2.690.000

2,0

8.205.000

6,1

UE-15

6.049.000

4,0

2.960.000

2,0

9.009.000

6,0

Irlanda Itàlia Regne Unit

Font: elaboració propia a partir d’EcaTT (2000)

142

El treball a la societat del coneixement

La distribució geogràfica del teletreball continua essent molt desigual, tant en termes del nombre de treballadors, com en el seu grau de penetració a cada país. D’aquesta manera, més del 40% del teletreball de la Unió Europea es concentra a Alemanya127 i al Regne Unit. Cap d’aquestes economies, però, lidera la penetració del teletreball, que continua estant encapçalada per les economies dels països escandinaus i els Països Baixos. En efecte, Finlàndia, Suècia, els Països Baixos i Dinamarca, amb participacions del teletreball superiors al 10% de la població ocupada, són molt lluny dels registres, inferiors al 4%, de països com Itàlia, França o Espanya. A més, les economies més dinàmiques en l’aplicació del teletreball han estat també les més actives en les experiències de teletreball ocasionals, algunes de les quals assoleixen un nivell de penetració gairebé similar al del teletreball regular. De fet, els casos de Suècia, Països Baixos i Finlàndia són exemplars en aquest sentit, ja que una bona part de l’impuls al teletreball prové de les fórmules flexibles de teletreball ocasional. Sembla confirmar-se, doncs, que un cop assolida una certa massa crítica, hi ha una cert efecte de mimetisme basat en l’exemple de les bones pràctiques d’altres experiències de teletreball. Taula 13. Tipologies de teletreball a la Unió Europea. 1999 País

Teletreball a casa

Teletreball autònom

Teletreball mòbil

Total teletreball regular

Alemanya

538.000

536.000

520.000

1.562.000

Dinamarca

121.000

37.000

56.000

176.000

Espanya

162.000

32.000

65.000

259.000

Finlàndia

142.000

47.000

55.000

229.000

França

272.000

45.000

182.000

499.000

Països Baixos

285.000

166.000

308.000

593.000

Irlanda

14.000

8.000

4.000

26.000

Itàlia

315.000

90.000

270.000

584.000

Regne Unit

630.000

234.000

550.000

1.273.000

Suècia

207.000

61.000

90.000

313.000

UE-10

2.687.000

1257.000

2.100.000

5.515.000

UE-15

2.946.000

1.386.000

2.305.000

6.049.000

% força laboral

2,0

0,9

1,5

4,0

Font: elaboració pròpia a partir de dades d’EcaTT (2000)

Pel que fa a les tipologies de teletreball, també es detecten diferències importants entre les diferents aproximacions a aquesta modalitat de treball en xarxa. D’aquesta manera, gairebé la meitat del teletreball regular a la Unió Europea es duu a terme des de la llar del treballador (tres milions de persones), mentre que, d’altra banda, gairebé una quarta part del teletreball regular a Europa té caràcter d’autònom (1,4 milions de persones). Per la seva banda, el 40% del teletreball regular té caràcter mòbil (2,3 milions de persones). Els països escandinaus lideren la presència del teletreball a casa, amb graus de penetració superiors al 5% de la població ocupada, mentre que el teletreball mòbil és més intens als Països Baixos, on reuneix més del 4% dels treballadors.

143

D’altra banda, i atenent les característiques sociodemogràfiques i econòmiques dels qui practiquen el teletreball a la Unió Europa, cal posar de manifest alguns aspectes molt rellevants: • El predomini dels homes en el treball regular (81,3%) i la presència important de dones que fan teletreball ocasionalment (37,6%). • La franja d’edat dominant en les activitats de teletreball regular se situa, majoritàriament, en els intervals de 30-39 anys (35,6%) i de 40-49 anys (32,6%).128 Aquest predomini encara es fa més evident en el cas del teletreball autònom (en el qual el 50,5% es concentra en la franja de 40-49 anys) i en el teletreball mòbil (un 51,5% en la franja de 30-39 anys). • El rol del teletreball com a factor d’estímul cap a l’adopció d’iniciatives empresarials per a joves es posa en dubte en la mesura que només el 17,6% del teletreball autònom es duu a terme dins l’interval dels 20-29 anys. Tot i amb això, els treballadors més joves representen el 25,2% del teletreball ocasional. • El teletreball a Europa tampoc sembla estar directament vinculat amb l’objectiu d’assolir un millor equilibri entre les obligacions professionals i la responsabilitat familiar. En efecte, el 60% del teletreball és realitzat per individus que viuen sols o bé són membres d’unitats familiars que no tenen fills. • La correlació entre teletreball i nivell educatiu és molt elevada. D’aquesta manera, la penetració del teletreball entre el col·lectiu de treballadors amb nivells d’educació superior arriba al 12,7%. Aquest segment representa, per si mateix, poc menys del 60% del teletreball a Europa. En canvi, el teletreball només beneficia el 4,1% dels treballadors amb nivells educatius més baixos. • Pel que fa a l’activitat en la qual es duu a terme el teletreball, el major grau de penetració es troba en les activitats de serveis financers i empresarials (14,1% dels treballadors), i seguiment de les activitats de distribució, transport i comunicació (7,4%), mentre que la indústria (4,7%), els serveis personals i socials (4,3%), el sector primari (3,7%) i l’administració pública (3,6%) presenten nivells de penetració similars (tots ells inferiors al 5%). • Certament, també hi ha una correspondència entre el teletreball i la dimensió empresarial, si bé la presència d’aquesta forma de treball ja s’ha estès per tot el teixit productiu. El teletreball és predominant a les empreses de més de 1.000 treballadors (11,8%) i d’entre 250 i 999 treballadors (5,2%). Així, les empreses més grans absorbeixen aproximadament el 50% del teletreball, però la seva penetració en les empreses petites (3,9% de la població ocupada en aquesta dimensió empresarial) i, fins i tot, les microempreses (3,4%) ja és significativa.

El treball a la societat del coneixement

144

El treball a la societat del coneixement

• La distància entre la llar i el lloc de treball sembla que és un dels determinants del teletreball, ja que el 17% del teletreball regular es fa des de distàncies superiors als cinquanta quilòmetres de l’oficina principal. De la mateixa manera, el rol vertebrador del teletreball sembla confirmar-se, ja que el 40% del teletreball es duu a terme des d’àrees no urbanes. En síntesi, l’augment de la predisposició dels treballadors a fer teletreball (un 69,5% dels ocupats a la Unió Europea el 1999), l’increment de les feines susceptibles de ser realitzades mitjançant teletreball (un 67,5%) i la progressiva liberalització de les xarxes de telecomunicacions fan preveure una evolució molt positiva del teletreball a la Unió Europea els propers anys. La taula 14 recull la previsió de creixement del teletreball fins a l’any 2005. Aquesta estimació preveu que el grau de penetració del teletreball regular superarà el 10% de la població ocupada a la Unió Europea a mitjan dècada actual. Per països, destaca la notable ràtio de penetració d’aquesta tipologia del treball en xarxa, que als països escandinaus o als Països Baixos podria situar-se entre una quarta i una cinquena part del conjunt de l’ocupació. Amb tot, la dinàmica prevista als països amb un grau de penetració menys significatiu continua essent molt modesta, fins al punt que per a Espanya o França s’estimen percentatges per al 2005 inferiors al 6%, precisament la mitjana europea de 1999. Taula 14. Una evolució prevista del teletreball a la Unió Europea. 1999 i 2005 Teletreball (en % de la força laboral) País

1999 (EcaTT)

2005(estimació)

Alemanya

6,0

12,6

Dinamarca

10,5

19,4

Espanya

2,8

5,4

Finlàndia

16,8

29,4

2,9

4,8

14,5

25,2

Irlanda

4,4

7,7

Itàlia

3,6

7,1

Regne Unit

7,6

11,7

Suècia

15,2

24,3

UE-10

6,1

10,8

França Països Baixos

Font: elaboració pròpia a partir de les previsions de Korte i Gareis (2001)

Pel que fa als Estats Units, les estadístiques laborals no registren explícitament el nombre de persones que teletreballen, de manera que cal consultar els estudis de diferents institucions per tal de conèixer l’estimació de la penetració d’aquesta magnitud en aquella economia. Les dades més referenciades són les de l’ITAC (International Telework Association and Council), que elabora l’anuari Telework America. En la seva darrera edició estima que l’any 2001 aproximadament hi havia vint-i-vuit milions de treballadors que es dedicaven al teletreball, cosa que representa aproximadament el 20% de la força laboral del país, registre que superaria els percentatges dels països més avançats de la Unió Europea, com els països escandinaus i els Països Baixos. Per tipologies, el

145

teletreball a casa i el teletreball mòbil són les dues modalitats més freqüents als Estats Units, i també aquelles que mostren un grau més elevat de satisfacció, compromís i millora en el rendiment del treballador, així com una major capacitat de retenció per part de l’empresa.130 L’anàlisi de les característiques dels qui fan teletreball als Estats Units confirma el predomini de treballadors amb nivells de qualificació elevats, nivells de renda superiors a la mitjana i que duen a terme tasques professionals o de gestió. La comparació directa dels col·lectiu de treballadors que fan teletreball respecte als que no fan aquesta pràctica laboral, ens mostra com el teletreball als Estats Units està estretament vinculat amb el perllongament de la jornada laboral a casa, si bé aquest cost es veu compensat amb una major autonomia en l’organització de la jornada laboral que permet una millor compaginació entre la vida laboral i les responsabilitats familiars. Pel que fa a la penetració del teletreball segons la seva dimensió empresarial, si bé l’ús d’aquesta forma de treball és més intens a les organitzacions més grans, la presència del teletreball autònom i en empreses petites és realment apreciable. Per la seva banda, el ritme de creixement del teletreball al Canadà, durant la dècada dels anys noranta, ha estat molt significatiu. D’aquesta manera, es va passar d’una xifra de sis-cents mil treballadors l’any 1993, a un registre estimat d’un milió i mig de treballadors l’any 2001, cosa que representa un 11% de la població ocupada.131 Les característiques del teletreball són molt similars a les dels Estats Units i Europa, amb predomini del teletreball a casa, per part de professionals i autònoms, que duen a terme preferentment tasques de gestió i direcció. Pel que fa al Japó, l’informe nacional sobre les condicions de teletreball132 indicava la presència de poc més de vuit-cents mil treballadors l’any 1996, i estimava un fort creixement del teletreball mòbil. La prolongada situació d’atonia econòmica del país no ha impedit el creixement del teletreball, fins al punt que l’any 2000 més de 2,4 milions de persones van protagonitzar alguna tipologia de teletreball, cosa que va constituir aproximadament un 4% de la força de treball del país. El teletreball està essent vist, doncs, com un instrument de lluita contra la crisi econòmica pel que fa al seu estalvi de costos potencial, de manera que el procés expansiu es preveu que continuï en els darrers anys, fins a arribar als 4,5 milions de treballadors que teletreballaven el 2005. La penetració del teletreball a altres economies de l’OCDE també ha observat una evolució molt expansiva durant els darrers anys. Aquest és el cas d’Austràlia: l’any 2000, aproximadament el 7% dels treballadors133 tenia acords amb empreses per a fer teletreball. De la mateixa manera, algunes de les deu economies de l’Europa central candidates a incorporar-se a la Unió Europea l’any 2004 van presentar nivells de penetració de les TIC molt elevats i, en conseqüència, una capacitat apreciable de desenvolupar teletreball.134

El treball a la societat del coneixement

146

Finalment, i pel que fa als països menys desenvolupats, les diferents tipologies de teletreball avancen a pas decidit, bàsicament, gràcies a dues forces impulsores: • D’una banda, l’aplicació d’algunes activitats industrials intensives en tecnologies avançades. És el cas, principalment, de Singapur, on el teletreball abraça més del 4% dels treballadors, o de l’Índia, on s’espera que l’ocupació del sector de les tecnologies de la informació creixi ràpidament: de vint-i-tres mil llocs de treball l’any 1998 fins a superar el milió de treballadors el 2008. • De l’altra, el desenvolupament de call centers basats en operacions transfrontereres (offshore) que aprofitin la disponibilitat de mà d’obra qualificada, jove, cultura laboral i amb salaris relatius molt inferiors. Les àrees dels dos extrems d’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Àsia oriental mostren un potencial de desenvolupament important d’aquests centres. És el cas, entre d’altres, de Malàisia, on el teletreball ja beneficia el 3,5% de la força laboral, el Brasil, Mèxic, Bangla Desh, Sud-àfrica o el Marroc. En la mesura que s’expandeixi l’aplicació i es redueixi el cost de les tecnologies de comunicació sense fil i per satèl·lit, la possibilitat de desenvolupament d’aquests centres de teletreball, que operarien com a centres de comunicació funcional, serà molt important en àrees poc denses en població, però amb una qualitat acceptable en les comunicacions. En resum, podem afirmar que el teletreball ha mostrat una expansió continuada durant els darrers anys, la qual, previsiblement, s’accelerarà en un futur proper. D’aquesta manera, en moltes economies ja s’ha assolit una massa crítica apreciable de la força de treball capaç de generar les connexions necessàries per a l’aplicació definitiva de les pràctiques de teletreball. Amb tot, no cal perdre de vista les notables diferències entre països o, fins i tot, entre regions d’un mateix país. Aquest escenari expansiu es basa en tres fets: • Les TIC fan que el conjunt de tasques susceptibles de ser dutes a terme mitjançant teletreball s’ampliïn considerablement, fins a incloure moltes activitats tradicionals. • Les operacions internacionals d’outsourcing i de relocalització en xarxa, com també el desenvolupament de telecentres rurals, estan afavorint la penetració del teletreball als països en desenvolupament. • L’exigència d’estratègies de resposta ràpida i d’aproximació al client demana una reorientació de l’organització empresarial, que s’ha de basar en esquemes de producció flexible. El desenvolupament de les tecnologies digitals compatibles amb la mobilitat dels treballadors afavoreix el desenvolupament del teletreball mòbil arreu del món. Di Martino (2001) suggereix un escenari de futur per al teletreball, condicionat pel procés de globalització, que incita a la reflexió. A parer seu, el teletreball

El treball a la societat del coneixement

147

voluntari i a temps parcial encara és àmpliament predominant, però no descarta que les exigències de la competència global facin que, en el futur previsible, el teletreball pugui ser del tot obligatori per a moltes feines. D’altra banda, també adverteix sobre el fet que el progrés tecnològic exigeixi que les funcions del teletreball siguin cada cop més complexes i demani un grau més elevat de qualificació als treballadors, de manera que si “les capacitats de qui fa teletreball no són actualitzades al ritme que avança la tecnologia,135 moltes funcions poden patir un efecte de substitució tecnològica”. En definitiva, i com a conclusió, és probable que el teletreball global sigui cada cop més qualitatiu i exigeixi nivells de qualificació, autonomia, responsabilitat i motivació més grans per part dels treballadors.

Bibliografia Agbar, M. (1998, maig-juny). “The Alternative Wokplace: Changing Where and How People Work”. Harvard Business Review. Antonelli, C.; Geuna, A.; Steinmueller, E. (2000). “Information and communication technologies and the production, distribution and use of knowledge”. International Journal of Technology Management (vol. 20, 1-2, pàg. 72-94). Armstrong, N. (1997). Negotiating the Boundaries Between Home and Work: A Case Study of Teleworking in New Zeland a Virtuality Free: Gender, Work and Spatial Choice. Estocolm: NUTEK. Arnal, E.; Wooseok, O.; Torres, R. (2001). “Labour Market and Social Policy. Knowledge, Work Organisation and Economic Growth”. Occasional Papers (núm. 50). París: OCDE. Atkeson, A.; Kehoe, P. J. (2001). “The Transition to a New Economy after the Second Industrial Revolution”. NBER working paper 8676. [En línia]. <http://www.nber.org/papers/w8676> ATT (2003). Organizing Around Networks, Not Buildings: 2002/2003 AT&T Employee Telework Research Results. AT&T Telework White Paper. [En línia]. <http://www.att.com/telework/docs/ 2003_survey_results_att_telework_research.pdf> ATT (1998). Telework Supports the TBL. [En línia]. <http://www.att.com/ehs/ annual_reports/report98/tech/tech_3.html> ATTICA (1994). Analysis of constraints to the development of telework in the European Economic Area. Brussel·les: Comisión Europea. Australia Bureau of Statistics (2001). Use of the Internet by Householders. Canberra: ABS.

El treball a la societat del coneixement

148

Baruch, Y. (2000). “Teleworking: benefits and pitfalls as perceived by professionals and managers”. New Technology, Work and Employment (vol. 15, pàg. 1). Beasley, R. E. i altres (2001). “Telework and gender: implications for the management of information technology professionals”. Industrial Management & Data Systems (pàg. 101-109). Bélanger, F. (1999). “Worker’s Propensity to Telecommute: An Empirical Study”. Information and Management (pàg. 35). Bélanger, F.; Collins, R. W. (1996). “Identifying Candidates for successful telecommuting outcomes”. A: R. T. Watson; R. B. Bostrom (Hrsg.). Proceedings of Telecommuting’ 96 Conference. Jacksonville (Florida). Belzunegui, A. (2002). Teletrabajo: Estrategias de flexibilidad. Madrid: Consejo Económico y Social (CES). Belzunegui, A. (2001). “El teletreball, una nova lògica organitzativa?”. Revista Catalana de Sociologia (núm. 15, pàg. 69-86). Berch, B. (1985, novembre). “Resurrection of Out-Work”. Monthly Review (vol. 37, pàg. 6). Blauner, R. (1964). Alienation and freedon. The factory worker and his industry. Chicago: University of Chicago Press. Bowles, O. D. (2000). “The Nuts and Bolts of Telework”. Symposium Telework and the New Workplace of the 21st. Century (16 d’octubre). Nova Orleans: Xavier University. Braverman, H. (1974). Labor and monopoly capital: The degradation of work in the twentieth century. Nova York: Monthly Review Press. Bresnahan, T. F.; Brynjolfsson, E.; Hitt, L. M. (1999). “Information Technology, Workplace Organization, and the Demand for Skilled Labor: Firm-level Evidence”. NBER working paper 7136. [En línia]. <http:// www.nber.org/papers/w7136> Carnoy, M. (2000). El trabajo flexible en la era de la información. Madrid: Alianza. Castells, M.; Tubella, I.; Sancho, T.; Díaz de Isla, I.; Wellman, B. (2002). La Societat Xarxa a Catalunya. Informe de recerca I. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. [En línia]. <http://www.uoc.edu/in3/pic/cat/pic1.html> Castells, M. (2001). La galaxia Internet. Reflexiones sobre Internet, empresa y sociedad. Madrid: Plaza y Janés.

El treball a la societat del coneixement

149

El treball a la societat del coneixement

Castells, M. (2000). La era de la información: economía, sociedad y cultura. Vol. 1. La sociedad red (nova edició). Madrid: Alianza. Cavanaugh, M. A.; Noe, R. A. (1999). “Antecedents and consequences of relational components of the new psychological contract”. Journal of Organizational Behavior (núm. 20, pàg. 323-240). Clark, A. E. (1998). “Measures of Job Satisfaction. What Makes a Good Job? Evidence from OECD Countries, Labour Market and Social Policy”. Occasional Papers (núm. 34). París: OECD. Clark, S. C. (2000). “Work/family border theory: A new theory of work/life balance”. Human Relations (vol. 6, núm. 53, pàg. 747-770). Clegg, C. W. (1988). “Appropiate technology for humans and organizations”. Applied Ergonomics (núm. 19, pàg. 25-34). (2000). Cyber Dialogue Inc. Small. Bussiness / Home Office Trend Report. Nova York. Colecchia, A.; Schreyer, P. (2001). “ICT Investment and Economic Growth in the 1990s: Is the United States a Unique Case? A comparative study of nine OCDE

Countries”.

STI

Working

Papers

2001/7.

[En

línia].

<http://

www.oecd.org/dsti/sti/prod/sti_wp.htm> Conference on Disability and Teleworking: Isolation or Opportunities (1998). Dublín. Comisión Europea (2002). e-Work 2002: Status Report on New Ways to Work in Knowledge Economy. Brussel·les: Comisión Europea. Comisión Europea (2000). e-Work 2000: Status Report on New Ways to Work in Knowledge Economy. Brussel·les: Comisión Europea. Comisión Europea (1999). Status Report on European Telework: New Methods of Work. Brussel·les: Dirección General de la Sociedad de la Información. Comisión Europea (1998). Telework 1998. ETD. Brussel·les: Comisión Europea. Comisión Europea (1997). Employment and People with Disabilities. Report of the High Level Group on disability. Mainstreaming Disability within EU Employment and Social Policy. Brussel·les. Cortada, J. W. (1998). Rise of the Knowledge Worker. Boston/Oxford: Butterworth and Heinemann. Crafts, N. (2000). “The Solow Productivity Paradox in Historical Perspective”. Long Term Trends in the World Economy. Copenhaguen: University of Copenhagen.

150

David, P. A. (2000). “Understanding Digital Technology’s Evolution and the Path of Measured Productivity Growth: Present and Future in the Mirror of the Past”. Understanding the Digital Economy. Cambridge: MIT Press. David, P. A. (1990, maig). “The Dynamo and the Computer: An Historical Perspective on the Modern Productivity Paradox”. American Economic Review, Papers and Proceedings (vol. 80, pàg. 355-361). David, P. A. (1993). “Knowledge, Property and the System Dynamics of Technological Change”. Proceedings of the World Bank Annual Conference on Development Economics. Washington DC. De Lorenzo, R. (2000). Discapacidad y Teletrabajo. El Mercado de Trabajo en España II. De Vicente Pachés, F. (2000). “Seguridad y salud en el teletrabajo. Descentralización productiva y nuevas formas organizativas del trabajo”. Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales (núm. 7). Di Martino, V. (2001). The High Road to Teleworking. Ginebra: OIT. Doherty, S. T.; Andrey, J. C.; Johnson, L. C. (2000). “The Economic and Social Impacts of Telework”. US Department of Labor Symposium, Telework and the New Workplace of the 21st Century. Nova Orleans. Dyke, L.; Duxbury, L.; Lam, N. (2000). “Nurturing High Tech Knowledge Workers: A Study of Career Development”. HRM Research Quarterly (núm. 4, pàg. 4). DURSI (2001). Oferta i demanda de personal de les tecnologies de la informació i la comunicació. Catalunya 2001. Barcelona: Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Secretaria per a la Societat de la Informació. [En línia]. <http://dursi.gencat.net/pdf/si/observatori/documents_STSI/ oferta_i_demanda_TIC_2001_catala/Oferta_i_demanda_TIC.PDF> Duxbury, L.; Higgins, C.; Neufeld, D. (1998). “Telework and the balance between work and family: Is telework part of the problem or part of the solution?”. A: M. Igbaria; M. Tan (eds.). The virtual workplace. Hershey: Idea Group Publishing. EcaTT Final Report (2000). Benchmarking Progress on New Ways of Working and New Forms of Business across Europe. IST Programme. KAII: New Methods of Work and Electronic Commerce. Edwards, R. C. (1979). Contested Terrain: The transformation of the workplace in the twentieth century. Nova York: Basic Books.

El treball a la societat del coneixement

151

EITO (1999). Eastern European Countries: levels of investment in IT and telecommunications. Farber, H. S. (2003). “Job Loss in the United States. 1981-2001”. NBER working paper 9707. [En línia]. <http://www.nber.org/papers/w9707> Feldstein, M. (2003). “Why is Productivity Growth Faster?” NBER working paper 9530. [En línia]. <http://www.nber.org/papers/w9530> Ferraté, G. (2002, desembre). “Tecnología, educación y sociedad. Nuevos retos formativos para el siglo XXI”. Revista de Economía Mundial (vol. 7, pàg. 13-22). Friedman, A. (1977). Industry and Labour: class struggle at work and monopoly capitalism. Londres: McMillan. Foray, D.; Lundvall, B.-A. (1998). “The Knowledge-Based Economy: From the Economics of Knowledge to the Learning Economy”. Employment and Growth in the Knowledge-based Economy. París: OCDE. Foray, D.; Lundvall, B.-A. (1996). “The Knowledge-Based Economy: From the Economics of Knowledge to the Learning Economy”. Employment and Growth in the Knowledge-based Economy. París: OCDE. Freeman, R. (2002). “The Labour Market in the New Information Economy”. NBER working paper 9254. [En línia]. <http://www.nber.org/papers/w9254> Freeman, C.; Pérez, C. (1988). “Structural Crises of Adjustment, Business Cycles and Investment Behaviour”. Technical Change and Economic Theory. Londres / Nova York: Pinter Publishers. Freeman, C.; Soete, L. A. (1994). Man’s Place is in the Home: various forms of flexibility in Work for all or mass unemployment? Londres: Printer Publisher. Friedman, S. D.; Greenhaus, J. H. (2000). Work and family-allies or enemies? What happens when business professionals confront life choices. Nova York: Oxford University Press. Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball (1998). “Implicaciones sociales del Teletrabajo”. Revista del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales (vol. 11). Gillespie, A. E.; Richardson, R. (2000). “Teleworking and the City: Myths of workplace transcendence and travel reduction”. A: A. Wheeler; Warf (eds.). Cities in the Telecommunications Age: The Fracturing of Geographies (pàg. 228245). Londres / Nova York: Routledge.

El treball a la societat del coneixement

152

Gordon, G. (1988). “The Dilemma of Telework”. A: W. B. Korte; W. J. Steinle; S. Robinson; T. Parsons (eds.). Telework: Present Situation & Further Development of a New Form of Work Organization. Nova York: Elsevier Science Publisher. Gordon, R. J. (2003). “Hi-tech Innovation and Productivity Growth: Does Supply Create Its Own Demand?”. NBER working paper 9437. [En línia]. <http:/ /www.nber.org/papers/w9437> Greenspan, A. (2000). “Technological Innovation and the Economy”. White House Conference on the New Economy. Washington DC. [En línia]. <http:// www.federalreserve.gov/boarddocs/ speeches/2000/20000405.htm> Greenspan, A. “Information, productivity, and capital investment”. The Business Council. Boca Ratón: Florida. [En línia]. <http://www.federalreserve.gov/ boarddocs/speeches/1999/199910282.htm> Guallart, V.; Serra, A.; Solà, F. (2000). El Teletreball i els telecentres com a impulsors del reequilibri territorial. La Televall de Ribes. Barcelona: Comissionat per a la Societat de la Informació. Guest, D. E. (2002). “Perspectives on the study of work-life balance”. Social Science Information (vol. 2, núm. 41, pàg. 255-279). Harrington, S. J.; Ruppel, C. P. (1999, desembre). “Telecommuting: A Test of Trust, Competing Values, and Relative Advantage”. IEEE Transactions on Professional Communication (vol. 42, núm. 4). Hatchuel, A.; Weil, B. (1995). Experts in Organitzations: A Knowledge-based Perspective on Organisational Change. Berlín / Nova York: Walter de Gruyter. Hirschhorn, L. (1984). Beyond mechanization: Work and Technology in a post-indsutrial age. Cambridge: MIT Press. Huws, S. (1988). “Remote possibilites: some difficulties in the analysis and quantification of telework in the UK”. A: W. B. Korte; S. Robinson; W. J. Steinle (eds.). Telework: Present Situation & Further Development of a New Form of Work Organization. Nova York: Elsevier Science Publisher. Huws, U. i altres (1996). Teleworking and Gender. Institute for Employment Studies (Report 317): University of Sussex. Huws, U. (1995). Teleworking, Follow-up to the White Paper. A Social Europe (suplement 3/95). DG V. Comisión Europea. IDC (2000). “Europe’s Growing IT Skills Crisis”. Summit on Technology Innovation and Skills Training. Brussel·les.

El treball a la societat del coneixement

153

Instituto de Estudios Económicos (IEE) (2001). “La Sociedad de la Información en España”. Revista del Instituto de Estudios Económicos (vol. 1 i 2). IMF (2001). “The Information Technology Revolution”. World Economic Outlook October 2001. Washington DC: International Monetary Fund. ITAA (2000). Any Time, Any Place, Anywhere: broadband and the changing face of work. Positively broadband Campaign. ITAC (2002). 2002 Telework America. Association for Advancing Work From Anywhere. AT&T. Japan Telework Association (2001). Increasing the population of teleworkers in Japan. Tòquio. John J. Heidrich Center for Workforce Development at Rutgers (2000). Nothing But Net: American Workers and The Information Economy. State University of New Jersey (“Work Series”). Johansson, G. (2002). “Work-life balance: the case of Sweden in the 1990s”. Social Science Information (vol. 41, núm. 2, pàg. 303-317). Joice, W. (2000). “Federal Telework Topics”. US Department of Labor Symposium, Telework and the New Workplace of the 21st Century. Nova Orleans. Jorgenson, D. W.; Stiroh, K. J. (2001, març). “Information Technology and the US Economy”. American Economic Review (vol. 91, pàg. 1-32). Kerrrin, M.; Hone, K. (2001). “Job seekers’ perceptions of teleworking; A cognitive mapping approach”. New Technology, Work and Employment (vol. 16, núm. 2). Korte, W. B.; Gareis, K. (2001). e-Work in Europe: Indicators for Measuring Adatability of Work Arrangements. 8th. European Assembly on New Ways to Work? Telework 2001’. Hèlsinki. [En línia]. <http://www.telework2001.fi/Korte.doc> Korte, W. B.; Robinson, S.; Steinle, W. J. (eds.) (1988). Telework: Present Situation & Further Development of a New Form of Work Organization. Nova York: Elsevier Science Publisher. Korte, W. B.; Wynne, R. (1996). Telework-Penetration, Potential and Practice in Europe. Amsterdam. Kranzberg, M. (1985). “The information age: evolution or revolution?”. Information Technologies and Social Transformation. Washignton DC: National Academy of Engineering.

El treball a la societat del coneixement

154

Kugelmass, J. (1995). Telecommuting: A manager’s Guide To Flexible Work Arrangements. Nova York: Lexington Books. Lake, A. (1998). “Fitter, happier, more productive?”. Flexible Working (vol. 3, pàg. 4). Lindey, R. M. (2002). “Knowledge-based economies: the European employment debate in a new context”. The New Knowledge Economy in Europe. Cheltenham/ Northampton: Edward Elgar. Lovelace, G. (2000). “The Nuts and Bolts of Telework”. Symposium Telework and the New Workplace of the 21st. Century (16 d’octubre). Nova Orleans: Xavier University. Lundvall, B.-A.; Johnson, B. (1994, desembre). “The Learning Economy”. Journal of Industry Studies (vol. 1, núm. 2, pàg. 23-42). Luukinen, A. (1996). “A Profile of Finnish Telework: Survey Results Concerning the Nature, Extent and Potential of Telework in Finland”. A: Luukinen (ed.) i altres. Directions of Telework in Finland (Report by the Finnish Experience with Telework Project, núm. 143). Hèlsinki: Publication of Labour Administration. Manacorda, M. (1997). Telework and Women: Some Remakrs on the Italian Case a Virtuality Free: Gender, Work and Spatial Choice. Estocolm: NUTEK. McClellan, J. E.; Dorn, H. (1999). Science and Technology in World History. Baltimore/Londres: The Johns Hopkins University Press. McLean Parks, J.; Smith, F. (1998). “Organizational contracting: A rational exchange?”. A: J. Halpern; R. Stern (eds.). Debating Rationality: Non Rational Elements of Organizational Decision Making. Ithaca: ILR Press. Mincer, J. (1974). Schoolling, experience and earnings. Nova York: Columbia University Press. Mirchandani, K. (1995, estiu). “Reasons Teleworkers Like to Work at Home”. Telework International Newsletter (vol. 3, núm. 2). Mokhtarian, P. (1998, febrer). “A synthetic approach to estimating the impacts of telecommuting on travel”. Urban Studies (vol. 35, núm. 2, pàg. 215-241). Mokyr, J. (1990). The Level of Riches: Technological Creativity and Economic Progress. Nova York: Oxford University Press. Morcroft, S.; Bennett, V. (1995). European Guide to Teleworking: a framework for action. Dublín: European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions.

El treball a la societat del coneixement

155

Muriel, B.; Colette, D. (1997). Télétravail et Handicap: étude exploratoire. Universitat de Lieja. Nilles, J. (1998). Managing Telework: Strategies for Managing the Virtual Workforce. Nova York: Johan Wiley & Sons. Nilles, J. (1994). Making telecommuting happen: a guide for telemanagers and telecommuters. Nova York: Van Nostrand Reinhold. Nilles, J. (1973). The Telecommunications-transportation tradeoff. Options for tomorrow and today. Califòrnia: Jala International. Nonaka, I. (1991, novembre-desembre). “The Knowledge Creating Company”. Harvard Business Review (pàg. 28-47). Nordhaus, W. D. (2001). “Productivity Growth and the New Economy”. NBER working paper 8096. [En línia]. <http://www.nber.org/papers/w8096> Norton, R. D. (2001). Creating a New Economy. The Entrepreneur and the US Resurgence. Cheltenham/Northampton: Edward Elgar. Oliner, S. D.; Sichel, D. E. (2000, tardor). “The Resurgence of Growth in the Late 1990s: Is Information Technology the Story”. Journal of Economic Perspectives (núm. 14, pàg. 3-22). Oliver, J.; Raymond, J. L.; Roig, J. L.; Barceinas, F. “Return to Human Capital in Spain: A Survey of the Evidence”. Returns to Human Capital in Europe. Hèlsinki: The Research Institute of the Finnish Economy. Olson, M. H. (1988). “Organisational Barriers to Telework”. A: W. B. Korte; W. J. S. Steinle; I. Robinson; T. Parsons (eds.). Telework: Present Situation & Further Development of a New Form of Work Organization. Nova York: Elsevier Science Publisher. OCDE (2003). Seizing the Benefits of ICT in a Digital Economy. Meeting of the OECD Council at Ministerial Level. París: OCDE. OCDE (2002). Perspectivas del Empleo 2002. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. OCDE (2002). OCDE Science, Technology and Industry Outlook. París: OCDE. OCDE (2001). Education at a Glance. París: OCDE. OCDE (2000). A New Economy? The Changing Role of Innovation and Information Technology in Growth. París: OCDE.

El treball a la societat del coneixement

156

OCDE (2000). Measuring the ICT sector. París: OCDE. OCDE (1999). The Economic and Social Impact of Electronic Commerce. París: OCDE. OCDE (1998). Tecnhnology, Productivity and Job Creation. Best Policy Practices. París: OCDE. OIT (1995). Trabajo a domicilio. Conferencia Internacional del Trabajo (82 reunió, informe núm. V, 1 i 2). OIT (1990). Tecnologías avanzadas, microelectrónica y cambios en el trabajo, el comercio, las oficinas y los servicios de salud. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. OIT (1990). Conditions of Work Digest: Telework (vol. 9, núm. 1). Ginebra: OIT. OIT (1986). Classificació Internacional Uniforme d’Ocupacions. Avaluació de tasques. Ginebra: OIT. Orero, A. i altres (2000). “El teletrabajo como factor de mejora competitiva de las pymes: Modalidades aplicables”. Dirección y Organización (núm. 23). Ortiz Chaparro, F. (1999). “Los jóvenes en el teletrabajo”. Estudios de Juventud (núm. 46). Ortiz Chaparro, F. (1996). El teletrabajo: una nueva sociedad laboral en la era de la tecnología. Madrid: McGraw-Hill. Osterman, P. (2000, gener). “Work Reorganization in an Era of Restructuring: Trends in Diffusion and Effects on Employee Welfare”. Industrial and Labor Relations Review (vol. 53, núm. 2, pàg. 179-96). Osterman, P.; Kochan, T. A.; Locke, R. M.; Piore, M. J. (2001). Working in America. A Blueprint for the New Labor Market. Cambridge: The MIT Press. Padilla, A. (1998). Teletrabajo, dirección y organización. Madrid: RA-MA. Patrickson, M. (2002). “Teleworking: potential employment opportunities for older workers?”. International Journal of Manpower (vol. 23, núm. 8). Pérez, C. (2002).Technological Revolutions and Financial Capital. The Dynamics of Bubbles and Golden Ages. Cheltenham/Northampton: Edward Elgar. Polanyi, M. (1978). Personal Knowledge. Londres / Nova York: Routledge. Pratt, J.H. (1999). Telework America National Telework Survey: Costs Benefits of Teleworking to Manage Work/life Responsabilities. International Telework Association and Council. Wakefield, MA.

El treball a la societat del coneixement

157

Richardson, R.; Gillespie, A. E. (2000). “Call Centre periphery: Teleservices and economic development in rural Scotland”. Revue de Géograpahie de Lyon Geocarrefour (vol. 75, núm. 1, pàg. 79-85). Rizzo, R. (1995). “Introduzione”. A: L. Gaeta; P. Manacorda; R. Rizzo. Il Telelavoro: l’ufficio a distanza. Roma: Ediese. Rodrigues, M. J. (2002). The New Knowledge Economy in Europe. A strategy for International Competitiviness and Social Cohesion. Cheltenham/Northampton: Edward Elgar. Salmi, M. (1997). Home-Based Work, Gender and Everyday Life a Virtuality Free: Gender, Work and Spatial Choice. Estocolm: NUTEK. Shafizadeh i altres (1998). The Cost and Benefits of Telecommuting: an evaluation of macro-scale litarature. University of California Davis. California PATH WP 98-5. Shapiro, C.; Varian, H. R. (1999). Information Rules. A Strategic Guide to the Network Economy. Boston: Harvard Bussines School Press. Schreyer, P. (2000). “The Contribution of Information and Communication Technologies to Output Growth”. STI working paper 2000/2. [En línia]. <http:/ /www.oecd.org/dsti/sti/prod/sti_wp.htm> Sosa, S.; Verano, D. (2001, maig). “La influencia del teletrabajo en la dirección y gestión de recursos humanos”. Capital Humano (núm. 144, pàg. 70-78). Spiezia, V.; Vivarelli, M. (2000). “The analysis of technological change and employment”. A: M. Vivarelli; M. Pianta. The Employment Impact of Innovation. Evidence and policy. Londres: Routledge. Statistical Indicators Benchmarking the Information Society (SIBIS); Comisión Europea (2003). Work, employment and skills, Topic Report nº 5. Bonn: Empirica. [En línia]. <http://www.sibis-eu.org/sibis/> Statistics Canada (2001). Survey of Work Arrangements. Otawa. Suomi, R.; Pekkola, J. (1998). “Inhibitors and motivators for telework: some Finnish experiences”. European Journal of Information Systems (núm. 7). Terricabres, J. M. (1998). Teoria del coneixement. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Thomas, L. T.; Ganster, D. C. (1995). “Impact of family-supportive work variables on work-family conflict and strain: A control perspective”. Journal of Applied Psychology (núm. 80, pàg. 6-15).

El treball a la societat del coneixement

158

Torrent, J. (2002). Innovació tecnològica, creixement econòmic i economia del coneixement. Una aproximació empírica, agregada i internacional a la incorporació del coneixement a l’activitat productiva durant la dècada dels noranta. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. [En línia]. <http://www.tdx.cesca.es/TDCat-1213102-162234/> Torrent, J. (2002, desembre). “De la Nueva Economía a la Economía del Conocimiento. Hacia la Tercera Revolución Industrial”. Revista de Economía Mundial (vol. 7, pàg. 39-68). US Department of Commerce (2002). Digital Economy 2002. Washington D.C.: US Government Printing Office. [En línia]. <http://www.esa.doc.gov/ DigitalEconomy2002.cfm> Van Ark, B.; Inklaar, R.; McGuckin, R. (2002). “Changing Gear. Productivity, ICT and Services Industries: Europe and United States”. Research Memorandum, Groningen Growth and Development Centre. Groningen. Van Horn, C. E.; Storen, D. (2000). “Telework? Coming of Age? Evaluating the Potential Benefits of Telework”. Symposium Telework and the New Workplace of the 21st. Century (16 d’octubre). Nova Orleans: Xavier University. Vilaseca, J. (2003). “TIC i treball: les transformacions del món laboral en la nova economia”. Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació en el món del treball (20 de juny). Barcelona: Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya / Universitat Oberta de Catalunya. Vilaseca, J. (2002, desembre). “Hacia una economía del conocimiento. Introducción”. Revista de Economía Mundial (vol. 7, pàg. 3-7). Vilaseca, J. (2001). “Economía del Conocimiento y Sociedad del Conocimiento”. Manual y diccionario de Economía Político-social. Madrid: Trotta. Vilaseca, J.; Torrent, J. (2001, octubre-desembre). “La economía del conocimiento en España: una comparación internacional de su desarrollo”. Carta Económica Regional (vol. 78, pàg. 34-46). Vilaseca, J.; Torrent, J. (2001, gener-febrer). “La nova economia: evolució o revolució? La realitat econòmica de la indústria de la informació”. Perspectiva Econòmica de Catalunya (vol. 211, pàg. 67-80). Vilaseca, J.; Torrent, J. (2002). “La evolución del sector TIC en España: una comparación internacional”. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. [En línia]. <http://www.uoc.edu/web/esp/serveis/observatorio/tm/one0202.html>

El treball a la societat del coneixement

159

Vilhemson, B.; Thulin, B. (2001). “Is regular work at fixed places fading away? The development of ICT-based modes of work in Sweden”. Environment and Planning (vol. 33, núm. 6). Villanueva, P. (1996). Teletrabajo. Barcelona: Institut Català de Noves Professions. Vivarelli, M.; Pianta, M. (2000). The Employment Impact of Innovation. Evidence and Policy. Londres / Nova York: Routledge. Waquett, P. H. (1998). “En marge de loy Aubry: travail effectif et vie personell du salarié”. Droit Social (núm. 12). Weijers, T.; Meijer, R.; Spoelman, E. “Telework Remains Made to Measure”. Futures (vol. 24, núm. 10, pàg. 1048-1055). Westfall, R. D. (1998). The Microeconomics of Remote Work a The Virtual Workplace. A: M. Igbaria; M. Tan (eds.). Hershey: Idea Publishing Group. Wicks, D. (2002). “Successfully increasing technological control trhough minimizing workplace resistance: understanding the willingness to telework”. Management Decisión (vol. 40, núm. 7, pàg. 672-681). Zeiltin, J.; Trubek, D. M. (2003). Governing Work and Wlefare in a New Economy. Oxford: Oxford University Press.

Notes 1. Vegeu Spiezia i Vivarelli (2000). 2. Vegeu, entre d’altres, Kranzberg (1985), Mokyr (1990), David (1990; 2000), Freeman i Pérez (1988), Castillos (2000; 2001), Crafts (2000), Norton (2001), Atkeson i Kehoe (2001), IMF (2001), Instituto de Estudios Económicos (2001), Vilaseca (2001; 2002), Vilaseca i Torrent (2001a; 2001b), Pérez (2002), Rodríguez (2002) i Torrent (2002a; 2002b). 3. Greenspan (1994, pàg. 4) 4. Castells (2000, pàg. 62) 5. McClellan i Dorn (1999, pàg. 2) 6. Terricabres (1998, pàg. 15) 7. Vegeu, entre d’altres, el treball seminal de Polanyi (1978), que ha estat aplicat econòmicament per Nonaka (1991) i per David (1993), entre d’altres. 8. Aquesta caracterització del coneixement és clarament compatible amb la visió de Lundvall i Johnson (1994) i de Foray i Lundvall (1996), els quals obtenen quatre tipologies de saber que distingeixen el coneixement com un recurs econòmic: el saber-què, el saber-per què, el saber-com i el saber-qui. Mentre que els dos primers són fàcilment reproduïbles, els dos segons presenten més dificultats a l’hora de convertir-los en informació. 9. Com suggereixen els treballs de Hatchuel i Weil (1995), Foray i Lundvall (1998) i d’Antonelli, Geuna i Steinmueller (2000).

El treball a la societat del coneixement

160

10. Des de qualsevol bé o servei que es pugui digitalitzar (llibres, bases de dades, revistes, pel·lícules, música, índexs borsaris, pàgines web o els resultats del futbol) fins als intercanvis de capacitats entre els agents econòmics. 11. Shapiro i Varian (1999, pàg. 5). 12. Torrent (2002b, pàg. 51). 13. Vilaseca (2001, pàg. 74). 14. Oliner i Sichel (2000), Jorgenson i Stiroh (2001), Nordhaus (2001), el Departament de Comerç dels EUA (2002), Gordon (2003) i Feldstein (2003) per als EUA i Schreyer (2000), Colecchia i Schreyer (2001), Van Ark, Inklaar i McGuckin (2002) i OCDE (2003) per a altres economies arriben a una conclusió similar: les TIC, i per tant, una manifestació econòmica del coneixement, expliquen bona part dels canvis en les fonts del creixement econòmic que moltes economies occidentals han experimentat durant la dècada dels noranta. 15. L’evidència empírica internacional suggereix una clara correlació a llarg termini entre el progrés tecnològic i l’augment de l’ocupació i dels salaris (OCDE, 1998, pàg. 35). 16. Freeman (2002, pàg. 10). 17. Farber (2003, pàg. 32). 18. Vivarelli i Pianta (2000, pàg. 2). 19. Per a les implicacions del procés de globalització sobre el mercat de treball, vegeu, entre altres, OIT (1990; 1998) i l’excel·lent recull d’articles de Greenaway i Nelson (2001). Sobre l’impacte laboral de les TIC vegeu, entre altres, Castells (2000; 2001), Cortada (1998), Carnoy (1997; 2000), Osterman (1995; 2000), Cortada i Hargraves (2000), Vivarelli i Pianta (2000), Kaiser (2000), Arnal, Ok i Torres (2001), Autor, Levy i Murnane (2001), Beaudry i Green (2002), Comissió Europea (2002), Del Río (2003), OCDE (2003) i el projecte SIBIS auspiciat per la Comissió Europea (2003). 20. L’evidència empírica internacional suggereix una clara correlació a llarg termini entre el progrés tecnològic i l’augment de l’ocupació i dels salaris (OCDE, 1998, pàg. 35). 21. Freeman, Clark i Soete (1994, pàg. 237) i Vivarelli i Pianta (2000, pàg. 2). 22. Freeman (2002, pàg. 10). 23. Farber (2003, pàg. 32). 24. OCDE (2002, pàg. 520). 25. Cortada (1998, pàg. 20). 26. Osterman, Kochan, Locke i Piore (2001, pàg. 44). 27. Ferraté (2002, pàg. 15). 28. Osterman (2000), Bresnahan, Brynjolfsson i Hitt (2000), Lindey (2002) i Zeitlin i Trubek (2003). 29. Castells (2001, pàg. 108). 30. Carnoy (2000, pàg. 23). 31. Seguint les classificacions de l’OCDE (2002), les branques productives intensives en coneixement s’identifiquen amb les indústries d’alta tecnologia (indústria farmacèutica, maquinària d’oficina i ordinadors, equips de ràdio, televisió i comunicacions, aparells mèdics i de precisió i la indústria aèria i espacial), les indústries de tecnologia mitjana-alta (indústria química, maquinària i equip, aparells i maquinària elèctrica, vehicles de motor i remolcs i equips de transport per ferrocarril) i els serveis intensius en coneixement (serveis postals i de comunicacions, serveis financers i assegurances, serveis informàtics i serveis empresarials). 32. L’existència de dades parcials d’aquest indicador ens permet afirmar que la situació a Catalunya podria ser lleugerament millor, si bé la distància amb Europea encara seria molt significativa. En efecte, les darreres dades disponibles suggereixen una inversió en R+D en relació amb el PIB de l’1,07% el 2001, cosa que si bé millora el conjunt d’Espanya (0,97%), encara està molt lluny de la mitjana europea.

El treball a la societat del coneixement

161

33. Aquest indicador sintètic i compost de la inversió en coneixement pondera la despesa en R+D per capita, el nombre d’investigadors per capita, les noves tesis doctorals per capita, la despesa total en educació per capita, l’aprenentatge continu, la despesa en e-government i la formació bruta de capital fix no residencial. 34. Aquest indicador de seguiment del procés de transició cap a l’economia del coneixement recull i pondera indicadors de productivitat (PIB per capita), d’evolució tecnològica (patents europees i dels EUA per capita i publicacions científiques per capita), d’usos TIC (volum de comerç electrònic) i d’efectivitat del sistema educatiu (ràtio d’èxit escolar). 35. Castells i altres (2002, pàg. 23). 36. OCDE (2001). 37. Vilaseca i Torrent (2002, pàg. 21). 38. En un article recent (Vilaseca i Torrent, 2003) s’ha comprovat, per al cas concret de l’economia espanyola, l’existència d’un cercle virtuós entre una major formació, una ocupació en les activitats intensives en coneixement i una major probabilitat de tenir un salari més elevat, cosa que, al seu torn, es tradueix en una major propensió a la despesa en béns i serveis intensius en coneixement. D’aquesta manera, es pot afirmar que l’existència d’un cert nivell de formació i l’ocupació en les activitats intensives en coneixement condiciona una estructura de despesa de consum, que des de la demanda incentiva, novament, la producció basada en el coneixement. 39. De fet, la teoria general de l’administració empresarial (o business management) ja fa molt de temps que analitza l’impacte productiu de les diferents formes de l’organització empresarial. En aquest sentit, vegeu des dels treballs seminals de Chandler (1962), Mintzberg (1984) i Porter (1985) fins a les aportacions més recents de Piore i Sabel (1990), Milgrom i Roberts (1993), Navas (1994), Jhonson i Scholes (1996), Brynjolfsson, Renshaw i Van Alstyne (1997), Canals (2001) i Vilaseca, Torrent i Cabañero (2002). D’altra banda, l’economia del treball també ha desenvolupat una línia d’anàlisi focalitzada en l’estudi de les noves formes d’organització del treball (NFOT). En aquest sentit, vegeu l’informe final de la Comissió Europea (2002), així com les ponències d’una recent conferència europea "Noves formes d’organització en el treball: una oportunitat per al canvi en l’empresa", organitzada pel CTESC i amb el suport de la Comissió Europea (www.ctescat.net/programa.htm). 40. Aquesta aproximació no fa més que traslladar a la teoria de l’empresa, la visió desenvolupada durant la dècada dels vuitanta per economistes com Robert Lucas i Paul Romer. Aquesta visió endògena del creixement econòmic interpreta el progrés de l’activitat econòmica com el resultat dels avenços en la dotació de factors i del canvi tecnològic, que no és independent dels factors productius. 41. Adam Smith ja va contrastar que l’eficiència productiva d’una fàbrica d’agulles podia incrementar-se mitjançant la divisió del treball (especialització) i la utilització d’una millor maquinària. A principi del segle XX, les teories de Frederick W. Taylor relacionaven l’assoliment d’una major eficiència mitjançant un patró similar d’especialització i d’una utilització més adequada de les màquines i dels individus. 42. Per a una anàlisi detallada de la introducció de la tecnologia, dels esquemes de producció flexible i dels efectes de la competitivitat global sobre l’organització en xarxa de les empreses vegeu, des del treball seminal de Woodward (1965), fins als més recents de Salas Fumás (1987), Piore i Sabel (1990), Milgrom i Roberts (1993), Langlois i Robertson (1995), Coriat (1995) i Harrison (1997). 43. Porter (2001). 44. A banda de la descentralització en xarxa de l’activitat empresarial, la irrupció de la nova economia no ha pas alterat l’altre gran resultat del desenvolupament capitalista: la concentració del capital. Tot i que les nostres tesis es refereixen fonamentalment als canvis en l’activitat productiva, sens dubte, aquest és un element que mereix molta atenció. No només perquè el procés de canalització de l’estalvi cap a la inversió és vital per al desenvolupament de l’activitat productiva, sinó també perquè el mateix sector financer s’ha constituït en una branca productiva clau de l’activitat econòmica. 45. Vegeu el conjunt de treballs del centre d’investigació d’e-business del MIT, dirigit per Erik Brynjolfsson (http://ebusiness.mit.edu). 46. Cortada i Hargraves (2000) i Magretta (2001). 47. Dyke, Duxbury i Lam (2000).

El treball a la societat del coneixement

162

48. No cal dir que aquest tipus d’acord està en funció de les característiques de treball, per exemple, de la situació contractual. És a dir, els compromisos dels treballadors amb l’organització varien si la situació contractual és fixa o temporal. Cavanaugh i Noe (1999). 49. McLean (1998). 50. El burn-out es defineix per tres components o tensions manifestades en forma d’esgotament, actituds negatives vers el treball i nivell percebut d’eficàcia professional. 51. Guest (2002). 52. Clark (1998). 53. De Vicente (2000). 54. En referència a la salut laboral, a l’Estat espanyol, segons l’enquesta nacional sobre condicions de treball (INSHT), l’any 1995 el percentatge de queixes de salut relacionades amb el treball era del 15%, mentre que l’any 2000 s’incrementen fins al 28%. 55. Johansson (2002). 56. Friedman i Greenhaus (2000) 57. Thomas i Ganster (1995). 58. Nilles (1973). 59. Berch (1985). 60. Gordon (1988, pàg. 113). 61. Quan un empleat combina flexibilitat al lloc de treball (o flexiplace), en l’horari (o flexitime) i la comunicació electrònica, el resultat és el telecommuting (Kugelmass, 1995, pàg. 20). 62. Nilles (1994, pàg. 12). 63. Vegeu, també, Doherty, Andrey i Johnson (2000) i Joice (2000). 64. Villanueva (1996). 65. Dos exemples. L’executiu que ocasionalment, esporàdicament o informalment realitza alguna de les seves tasques professionals a distància, amb l’ús de les TIC i amb capacitats d’autoprogramació, o els estudiants en pràctiques que acompleixen els requeriments de teletreball però que no reben cap contraprestació econòmica per aquest treball no fan teletreball. 66. Un cas típic és l’activitat dels agents comercials o de transport que, per definició, no localitzen el seu treball en un únic lloc físic estable i no per aquest motiu fan teletreball. Per a complir els requeriments exigits, aquestes activitats haurien d’incorporar valor amb l’ús de les TIC i disposar de capacitat d’incidència en l’organització del seu treball. 67. Un dels casos més típics de no-existència de teletreball per manca de capacitats organitzatives del treball és el dels teleoperadors quan no disposen de cap mecanisme d’autoprogramació del seu treball. 68. Un dels exemples més significatius de la no-existència de teletreball per manca d’ús efectiu de les TIC són aquells treballs de la indústria editorial que, complint els altres tres requeriments exigits, no fan un ús intensiu de les tecnologies digitals per a afegir valor al seu treball. 69. Ortiz Chaparro (1996). 70. Vegeu el projecte d’investigació MIRTI (Model of Industrial Relations in Telework Innovation). [En línia]. <http://www.telework-mirti.org/> 71. En algunes zones de muntanya els telecentres també reben el nom de telecottage. El desenvolupament dels telecottages en alguns llocs d’Europa, com la Gran Bretanya, Irlanda o els països escandinaus, té com a objectiu la superació de problemes locals estructurals i la introducció de les tecnologies de la informació en les zones més despoblades. 72. Les tres tipologies de teletreball presentades segons el criteri de localització s’han de distingir del treball realitzat a l’oficina virtual, que es refereix a una forma d’organització absolutament descentralitzada del treball en què tot el personal treballa a distància mitjançant les TIC i en què l’empresa no disposa d’oficines centrals físiques.

El treball a la societat del coneixement

163

73. Aquesta distinció ens planteja el problema de la voluntarietat del teletreball. En efecte, com assenyalen Sosa i Verano (2001), és important la distinció entre el teletreball formal; això és, el treball reconegut contractualment, de la resta de teletreball; és a dir, aquell teletreball realitzat de manera inconscient o no formalitzada contractualment. 74. Per a una anàlisi de l’impacte del futur desenvolupament de les TIC sobre el teletreball, vegeu els treballs de Bowles (2000), Di Martino (2001) o Lovelace (2000). 75. El darrer informe de l’ITAC (2003) estima que la connexió de banda ampla ha incrementat la productivitat dels teletreballadors en un 33%. 76. AT&T (2003). 77. Shafizadeh i altres (1998) i Di Martino (2001). 78. Di Martino (2001) sintetitza aquest canvi de paradigma a partir de tres grans transicions. En primer lloc, d’una relació laboral estable, un contracte estandarditzat i un treball subordinat a una diversitat de relacions i de contractes al llarg de la vida laboral i un treball més autònom. En segon lloc, d’una jornada laboral fixa cap a una jornada laboral flexible I, finalment, d’un lloc de treball centralitzat a una multitud de llocs de treball i un treball més mòbil. 79. En l’esmentat informe d’AT&T (2003) s’estima que l’organització en xarxa millorarà els beneficis de l’empresa en 150 milions de dòlars durant el 2003, resultat de l’augment de la productivitat, de l’estalvi de les despeses generals i de la menor rotació laboral. Un altre resultat important de l’estudi és que la implantació del teletreball suposa un importantíssim estalvi de temps en els desplaçaments (uns 80 minuts diaris), cosa que permet un increment de la producció notable. D’altra banda, dues tercers parts dels treballadors que fan teletreball declaren que ha millorat la seva satisfacció amb el seu lloc de treball i amb la seva carrera professional. 80. L’informe final del projecte EcaTT (2000) destacava aquests elements com dos dels obstacles més importants al desenvolupament del teletreball a Europa. 81. Ortiz Chaparro (1999). 82. Baruch (2000) i Wicks (2002). 83. Mirchandani (1995). 84. Els resultats de l’estudi de Mirchandani (1995) mostren que els homes optaven per teletreballar segons l’ordre de prioritat següent: evitar desplaçaments al treball, aconseguir més productivitat, tenir control sobre l’entorn de treball i amb el suport de l’empresa. En el cas de les dones, la raó principal era controlar més l’espai de treball en termes físics i organitzatius i destacava, en segon lloc, l’equilibri entre el treball i la família. Finalment, s’ementava l’opció d’evitar desplaçaments al treball i el suport per part de l’empresa. 85. Mokhtarian (1998) i Duxbury, Higgins i Neufeld (1998). 86. Luukinen (1996) i Asociación Internacional de Teletrebajo (2000). 87. Belzunegui (2001). 88. Izquierdo (2001). 89. Clegg (1988). 90. Hillman (1995). 91. En la mateixa línia, Bélanger i Collins (1996) identifiquen tres categories que, al marge d’un nivell mínim de coneixements tècnics, contribueixen a l’èxit del teletreball. Primer, la capacitat per a resoldre els problemes autònomament, la capacitat de concentració en un espai allunyat del lloc de treball tradicional i la disposició d’habilitats per a planificar i gestionar el temps. En segon lloc, l’elevat grau de compromís del treball, amb automotivació i autodisciplina per la manca de supervisió directa. I, tercer, les habilitats comunicatives per a la presa de contacte amb els clients i companys. Amb tot, l’empleat que teletreballa perd interacció amb l’entorn, cosa que en pot impedir el progrés professional. 92. Ortiz Chaparro (1996). 93. Waquett (1998)

El treball a la societat del coneixement

164

94. Harrington i Ruppel (1999) conclouen, per als EUA, que una de les motivacions per a aplicar el teletreball és la confiança o no dels directius cap als seus empleats. 95. Ja fa uns quants anys Edwards (1979) i Friedman (1977) van posar de manifest la importància de la mobilització dels treballadors per a contrarestar les pràctiques gerencials de control. 96. Padilla (1998) i De Vicente (2000). 97. Guallart i altres (2000). 98. Probablement, els efectes del teletreball sobre l’ocupació s’han d’inserir en una reflexió més general envers la relació existent entre el mercat de treball, les tecnologies digitals i la consolidació del treball en xarxa (Vilaseca, 2003). 99. Ortiz Chaparro (1996) 100. Com Lake (1998), Apgar (1998), Pratt (1999), John J. Heidrich Center (2000) i l’ITAA (2000), entre d’altres. 101. A més dels estudis ja esmentats d’AT&T, també s’han trobat implicacions similars en el cas d’IBM, Siemens, British Telecom, 3Com, Nortel, Apple, Compaq, Merill Lynch o American Express, entre d’altres. 102. Nilles (1998), Westfall (1998), Bélanger (1999) i Doherty i altres (2000). 103. No només als Estats Units s’observa aquest fet. També és una de les conclusions de l’estudi EcaTT (1999) referit a 10 països europeus. 104. Els treballs de Suomi i Pekkola (1998) o de Vilhelmson i Thulin (2001) ens mostren com les resistències al canvi de la cultura organitzativa poden estar presents, fins i tot, en economies amb forta penetració del teletreball, com és el cas del nord d’Europa. 105. Freeman i Soete (1994). 106. Di Martino (2001). 107. Com les telexarxes, els telecentres o els centres de recursos compartits. 108. Vegeu l’experiència del cas del País Basc a Orero i altres (2000). 109. Van Horn i Storen (2000). 110. Una bona mostra d’aquest dualitat són les tasques dutes a terme als call centers, tant obertes a l’exterior (outbound) i orientades a generar negoci a través del telemàrqueting com orientades a l’interior (inbound) i basades en l’atenció i prestació de serveis al client. 111. Els informes de l’OCDE (1999) i de l’IDC (2000) fan referència a l’aparició d’aquest problema de skill gap. 112. L’estudi de Muriel i Colette (1997) mostrava, per al cas de Bèlgica, la manca de predisposició empresarial a la integració de discapacitats. 113. Di Mateo (2001). 114. En alguns casos són exclusius per a treballadors discapacitats. 115. Conferència de Discapacitats i Teletreball. Dublín (1998). 116. Trobareu una explicació més detallada de l’impacte dels telecentres sobre el territori en l’annex 2 d’aquesta investigació: “els telecentres a Catalunya”. 117. El treball de Kerrin i Hone (2001) ens mostra la major preocupació dels joves que troben feina per alguns d’aquestes aspectes de la relació laboral. 118. La iniciativa YEOL (Youth Enterprise Online), impulsada a Manchester l’any 1998, va mostrar la utilitat de l’ús de les TIC en la millora de la formació dels joves en atur i menys preparats en la seva predisposició a participar en iniciatives de teletreball. 119. Vegeu els treballs de Huws i altres (1996), Armstrong (1997), Salmi (1997), Manacorda (1997) i Beasley i altres (2001) per a diferents països de l’OCDE.

El treball a la societat del coneixement

165

120. Huws (1995). 121. Vegeu el treball de Patrickson (2002) per al cas d’Austràlia. 122. Un estudi d’ATT (1998) suggeria que les iniciatives de teletreball havien generat guanys mediambientals apreciables, amb una reducció anual de 55.000 tones de les emissions de diòxid de carboni i un estalvi de 5,6 milions de galons de benzina. 123. El professor Castells (2001) afirma que probablement el model de feina en eclosió en el futur previsible no serà el teletreball a casa sinó més aviat el del “treballador nòmada i l’oficina sobre rodes”. 124. Hem de recordar ara que l’índex de motorització a Catalunya supera àmpliament la mitjana de la Unió Europea. 125. Gillespie i Richardson (2000). 126. Korte i Wynne (1996). 127. Alemanya és el país de la UE on més ràpidament ha avançat el teletreball durant la segona meitat de la dècada dels noranta. Probablement, com a resultat de la liberalització del sector de les telecomunicacions i de l’aprofitament d’una xarxa d’infoestructures molt eficient, a més d’una bona predisposició cultural i institucional cap a aquesta nova tipologia de treball en xarxa. 128. De fet, l’edat mitjana del treballador que fa teletreball a Europa és de 39 anys. 129. ITAC (2002). 130. Una investigació recent de Nilles (2000) posava de manifest la creixent similitud entre les experiències de teletreball americanes i europees, tant pel que fa a les característiques dels treballadors com pel que fa al seu potencial de desenvolupament a curt termini. 131. Statistics Canada (2001). Les dades sobre teletreball al Canadà es poden consultar a l’adreça web: http://www.ivc.ca. 132. Japan Telework Association (2001). 133. Australian Bureau of Statistics (2001) 134. EITO (1999) 135. Sobretot, en les tasques menys sofisticades tecnològicament, com l’entrada i emmagatzemament de dades i altres operacions dels call centers.

El treball a la societat del coneixement