Xavier Oliveras {pàgina

{Xavier Oliveras, geganter i estudiós de la festa}

L’origen del motiu de la festa major de la Mare de Déu de la Mercè el trobem el 1218, quan la Mare de Déu s’apareix de manera onírica a Sant Pere Nolasc, al rei Jaume I i a Sant Raimon de Penyafort, tot aconsellant-los la creació d’una ordre per a la redempció dels captius cristians, apressats pels moriscos. Aquesta ordre es convertí en la que ara es coneix com a Ordre Mercedària.1

El patronatge de la ciutat prové del 1687, quan la Mare de Déu alliberà Barcelona d’una plaga de llagostes -un detall que podem observar al cartell de la festa de l’any 2020-. Com a agraïment a aquesta gesta, el Consell de la Ciutat va determinar que fos la nova patrona de la ciutat, introduint-se la celebració a l’any següent. No obstant aquesta festivitat no va acabar de quallar tot i els intents dels poders municipals; a tall d’exemple, no és casualitat que la cerimònia de proclamació del rei Carles III a Barcelona es fes el 24 de setembre del 17592 . Un altre episodi del patronatge el trobem el 1821 quan l’Ajuntament pregà a la Mare de Déu la seva ajuda per a deslliurar-se del brot de febre groga. Tot i aquesta antiguitat, la festa és molt més tardana i neix en

un context concret, més propi de la recerca de la identitat i les influències del romanticisme nacionalista que no pas de la pietat i devoció popular. Tal és així que vertaderament “neixen” amb la implicació de l’Ajuntament el 1871 -amb Rius i Taulet com a alcalde-, assenyalant-se com a raó de celebració l’haver superat el brot de febre del 1870. Cal dir però, que l’esplendor màxima d’aquest renaixement es dóna el 1902 amb l’impuls del regidor Francesc Cambó, el qual promou una celebració de gran magnitud amb la intenció de convertir les Festes de la Mercè en la “Festa Major de Catalunya” aprofitant la capitalitat de la Ciutat Comtal. S’ha d’assenyalar la rellevància d’aquell any materialitzat, entre d’altres, en el Concurs de gegants, nanos i monstros

típics o els vistosos ornaments dels carrers de Ciutat Vella. No només al carrer es va notar aquesta implosió festiva, també als cercles culturals. Bona prova d'això és la programació que es va fer el diumenge 28 d'aquell any: l'Orfeó Català va realitzar un gran concert popular i es va fer un festival al Palau de Belles Arts amb rondalles valencianes i aragoneses, així com danses empordaneses, seguit d'un concert de l'Orfeó i de la Banda Municipal 3 . Al vespre es varen fer funcions extraordinàries a tots els carrers, així com balls als envelats i places, i també serenates i cobles a diferents llocs de la ciutat, concloent la jornada amb un gran castell de focs4. Aquesta programació fa notar que les festes ja no eren només del Consistori, sinó també del poble.

Tot i aquesta revitalització, el debat entre els partidaris d’una festa major de caràcter laic i identitari contra els qui estaven a favor d’una celebració religiosa, va provocar una regressió a la festa i la va recloure a l’àmbit catòlic. El context social i polític de les dècades posteriors no en va propiciar un ressorgiment. L’última edició de les festes al carrer és el 1904, encara que anys després es tenen notícies del l l a n ç a m e n t d e morters. Amb tot, la festa va anar perdent força i sovint s’utilitzava com a pretext per a programar exposicions i mostres del món. La Mercè va quedar reclosa a les parròquies, tot i que fins la dècada dels 30, la Mare de Déu va continuar processionant5 . No fou fins el 1951, en ple nacionalcatolicisme, que la festa major va tornar al carrer, amb un context de control, sotmetiment i un caràcter ranci. Comandada pel batlle Simarro, aquesta primera edició al carrer després d’anys d’absència imitava la festa del 1902, portant tot de comparses a la capital, destacant la realització d’una Patum completa. Cal dir però, que es tractava el “folklore catalán”, com una cosa fossilitzada i llunyana6 . Així doncs, les Festes de la Mercè han mantingut al llarg dels anys un debat entre pietat popular i festa laïcitzada, també avui en dia latent, on el seu format i manera de fer ha anat mutant, igual que ho ha fet el variant context socioeconòmic barceloní.◄

1 Cabestany i Fort, Joan-F. “El patronatge de la Mare de Déu de la Mercè”, Barcelona metròpolis mediterrània, 1987, núm. 4, abril-juny, pàg. 104. 2 Pérez Samper, María Ángeles. Fiestas reales en la Cataluña de Carlos III Pedralbes: Revista d'història moderna, núm. 8, 2, 1988, pàg. 561- 576. 3 La Veu de Catalunya, 28 de setembre de 1902, núm. 1331, Edició del Matí, pàg. 2. 4 Operecitato. 5 La Veu de Catalunya, 24 de setembre de 1921, núm. 7961, Edició del Matí, pàg 7. 6 Diario de Barcelona, 23 de setembre de 1951, pàg. 18.